20 anys sense en Ton Cabra

M'ho va recordar la Laia, a la feina, en veu baixa: ¨avui fa vint anys que es va morir el Ton", i el cor em va fer un salt. No pas pel record de la teva mort Ton—hi penso cada mes de març— sinó pels vint anys rodons, precisos, solemnes, llunyans en el temps. Han passat vint anys i ho mastego sol, als vespres. Vint anys d'aquell temps de somnis i anhels, també d'ètica i compromís. I quina sort haver pogut compartir amb tu un tros de trajecte! Passa un març i en passa un altre, i amb el record del teu comiat ens arriba cada vegada la primavera per consol. O per l'esperança que es fon amb el teu testimoni: un país lliure en un món millor, que volem que ho sigui per tothom. I tu, sempre al costat, generosament, respectuosament, discretament, incansablement. Han passat vint anys i encara avui et sé present, Ton. Perseverant, sense retrets ni renúncies. Flor d'ametller que es dona al vent de quaresma, encara avui sento que ens encoratges. I que ens acompanyaràs per sempre. 

Qui no coneix Marta Muñoz?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març tracta dels bombers, a Manresa i al Bages. Un reportatge complet i amb dades que ara mateix m'inspira futures entrevistes —de debò no tenim bomberes a la ciutat? Sigui com sigui, de moment, al «Qui no coneix...», amb Maria Picassó presentem una treballadora social molt i mol manresana. I no és pas que no hagi anat i vingut, és senzillament que arrelada al barri, viu la ciutat com a seva. Segur que la coneixeu! Marta Muñoz. Un anar i venir, per ser-hi sempre que convé:

Marta Muñoz,

l’etern retorn

Podria semblar que s’ha passat la vida al mateix barri però no és ben bé així. Es diu Marta Muñoz Valero, i va néixer i créixer des de 1985 a la Sagrada Família. Filla de l’Àngels i l’Agustí, com el seu germà Marc va fer la primària al Francesc Barjau —i, per mor d’uns peus plans, també es va fer un tip de dansa fins a dotze anys. En acabat vindria la secundària al Guillem Catà, aleshores que l’institut era a l’actual Escola Oficial d’Idiomes. Tenia clar que després estudiaria algun àmbit social, seguint una estela familiar de dones cuidadores: l’àvia, filla de Bellpuig d’Urgell, ja va venir a Manresa per treballar a l’escola dels Infants, tot just acabada la guerra. I la mare és infermera. «Però com que em feien por les agulles, em vaig inclinar per Treball social, a la UB, quan encara s’estudiava al carrer Còrsega, a tocar de Gràcia». L’atracció per Barcelona és immediata i, després d’un primer curs pujant i baixant en tren, la Marta reclama viure a la capital com ja havia fet el germà gran. Tenia 19 anys i va ser tota una descoberta: s’embolica a l’assemblea d’estudiants, esdevé representant al consell escolar i no para mai de mai! També s’enamora de Granada —part de la família té arrels a Baza— i es planteja fer-hi el darrer semestre de la diplomatura, però com que la convalidació només podia fer-se a Málaga... doncs se’n va anar a Málaga! Un semestre per acabar els estudis i al darrere un altre per viure-hi feliçment. Per xamba havia aconseguit llogar una caseta de pescadors, oberta davant del mar, que va esdevenir punt de trobada fins el punt que es plantejà buscar feina i quedar-se a Andalusia. O tornar. I torna, perquè torna a enamorar-se, us dirà, de Manresa. «Després de tres anys fora, vaig redescobrir la ciutat. Començo a treballar a Ampans, a la residència Julio Payàs» i, sorprenentment, després d’haver fet carrera, s’inscriu en un cicle professional de grau superior que s’ofertava al Guillem Catà: Animació sociocultural. Treballa, estudia i es multiplica en dedicacions parcials al Cesam, o fins en alguna substitució als serveis socials municipals. Se sent en plenitud. El següent pas li proposarà l’Ampa del centre, quan la contracten conscients del seu dinamisme: sense programar-ho havia tornat als orígens, al Catà i, més encara, al Catà que ara ocupava l’edifici del seu Francesc Barjau de primària! S’hi estarà sis anys, a mitja jornada, combinant Ampans i, també, una vocació social que passa per l’ateneu la Séquia, a la PAHC, o la cooperativa la Guixa. Ha creat xarxa amb les altres treballadores socials dels instituts de Manresa i el seu paper creix, tant com s’aprima l’Ampa del centre. El procés sembla irreversible i finalment decideix plegar per concentrar-se a Ampans, on s’estarà cinc anys a la fundació tutelar. Però, convençuda del valor del treball social i l’educació com a motor de canvi, quan en tindrà l’oportunitat començarà a fer de professora del cicle superior d’Integració social. Cal dir que això torna a ser a l’institut Guillem Catà? D’això ja en fa sis cursos, aleshores que acabava de ser mare, i ara mateix viu amb orgull el seu entorn —de la seva feina, de la seva família, del seu fill Guim. Tan riallera i compromesa com francament resolutiva, a qui no falten propostes polítiques, i que viu contenta de tornar a ser al barri, «al mateix carrer on deixo el nano a l’escola Ítaca, cada matí». Perquè tot i que sembli la mateixa ciutat, el mateix veïnat o la mateixa gent, està convençuda que és diferent. I que és entre tots que encara podria ser millor.