diumenge, 24 de juliol del 2016

Literatura, humanitats... educar per a la llibertat

Va ser a finals de maig que el col·lectiu Pere Quart va publicar un manifest de nom prou dramàtic: SOS literatura a l’ensenyament. En molts pocs dies va sumar vora 2000 signatures, amb el suport d'escriptors com Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó, Enric Casasses, Empar Moliner o Narcís Comadira... Aquest SOS subscrit per molts professors d'institut denunciava que a l’ESO el tractament de la literatura catalana és del tot insuficient, talment un luxe innecesari. Pel que fa al batxillerat, la dedicació lectiva a la matèria de llengua catalana i literatura que el curs passat havia guanyat mitja hora setmanal, s'acabava de tornar a perdre... En fi, el col·lectiu Pere Quart (vegeu l'article de Clara Soley) reclamava el retorn d'aquesta mitja hora i, sobretot, una anàlisi de com dedicar-hi el temps que es mereix...  No cal dir que vaig signar i vaig pensar que alguna hora en parlaria en aquest Tomba que gira, com ja vaig fer fa anys. Amb el risc que semblés una defensa gremial allò que en realitat és la denúncia de la banalització de la literatura.

Han passat gairebé dos mesos. El currículum per al curs vinent ja està dat i beneït. Però reprenc el tema, amb un article poderós a l'abast: el discurs de Martha Nussbaum que la revista Eines, de la Fundació Irla, ha publicat aquest juliol. Martha Nussbaum (1947), filòsofa nord-americana experta en filosofia antiga i professora de la Harvard University i la Chicago University, planteja en aquest discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad d'Antioquia, a Colòmbia, els desafiaments de l’educació entorn a la teoria del desenvolupament humà per formar estudiants no només excel·lents en la seva carrera, sinó també crítics i exigents amb la democràcia.

El que m'ha atrapat és que Nussbaum qüestiona l’enfocament economicista i empresarial que està adquirint l’educació a tots nivells, i avisa que pot conduir a una pèrdua de valors que encara afebleixi més les democràcies occidentals. I sabeu quina és la pedra de toc? Doncs això: la pèrdua de les arts i les humanitats. El text, íntegre, us el podeu descarregar en pdf aquí. Però, com que és un text llarg, us en deixo una síntesi, que comença després dels agraïments a les autoritats acadèmiques d'Antioquia. El contigut és d'una actualitat absoluta. La Literatura no ho arregla tot, però una educació amb temps per a les arts i les humanitats, és fonamental per a crear ciutadans lliures. Amb temps per rumiar i aprendre. Heu vist la foto, de les colònies a Can Joval, l'any passat? Ja es veu que això no és només mitja horeta més a la setmana... Però, quin era l'encàrrec?


Martha Nussbaum
Educació per al lucre, educació per a la llibertat

Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad de Antioquia. Parque Explora, Medellín, 10 de desembre del 2015


Estem enmig d’una crisi de proporcions massives i greu importància mundial. No em refereixo a la crisi econòmica mundial que va començar el 2008. (...) Tampoc em refereixo a la crisi creada pel terrorisme internacional, que també és reconeguda per tothom. No, em refereixo a una crisi que passa desapercebuda, una crisi que probablement sigui, en el llarg termini, fins i tot, més perjudicial per al futur de la democràcia: una crisi mundial de l’educació.

Atès que les democràcies del món també estan sent desafiades ara per qüestions de migració, terrorisme i entesa mundial, aquesta crisi de l’educació és potencialment devastadora per al futur de la democràcia al món.

S’estan produint canvis radicals en allò que les societats democràtiques ensenyen a la joventut i aquests canvis no han estat ben pensats. Deleroses de lucre nacional, les nacions i els seus sistemes d’educació estan descartant, amb poca cura, habilitats que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat estaran produint generacions de màquines útils, en lloc d’una ciutadania plena que puguin pensar per si mateixa, criticar la tradició i entendre el significat dels patiments i èxits d’una altra persona. Quins són aquests canvis radicals? Les humanitats i les arts estan sent eliminades, tant en l’educació primària i secundària com en la tècnica i a la universitària, a pràcticament totes les nacions del món vistes pels responsables polítics com ornaments inútils. En moments en què les nacions han de retallar totes les coses inútils per tal de mantenir la seva competitivitat en el mercat global, aquestes habilitats estan perdent ràpidament el seu lloc en els plans d’estudi i també en les ments i cors de pares i nens. De fet, el que podríem anomenar aspectes humanístics de la ciència i les ciències socials —l’aspecte creatiu imaginatiu i l’aspecte del pensament crític rigorós— també estan perdent terreny a causa que les nacions prefereixen perseguir beneficis a curt termini conreant habilitats útils i altament aplicables, adaptades a finalitats lucratives.

(...)

L’afany de lucre suggereix als polítics, més preocupats amb aquestes qüestions, que la ciència i la tecnologia són de crucial importància per a la salut futura de les seves nacions. No es pot plantejar cap objecció a una bona educació científica i tècnica, i no suggereixo que les nacions deixin d’esforçar-se per millorar en aquest sentit. La meva preocupació és que altres habilitats, igualment crucials, estan en risc de perdre en el deliri competitiu; habilitats crucials per a la salut interna de qualsevol democràcia i per a la creació d’una cultura mundial decent, capaç d’abordar de manera constructiva els problemes més urgents del món. Aquestes habilitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com a «ciutadans del món» i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.

(...)

Tres valors són particularment crucials per a una ciutadania democràtica decent. El primer és la capacitat socràtica d’autocrítica i pensament crític sobre les tradicions pròpies de cadascú. Com sosté Sòcrates, la democràcia necessita ciutadans que puguin pensar per si mateixos, en lloc d’inclinar-se davant l’autoritat, que puguin raonar junts sobre les seves opcions en comptes de negociar els seus arguments i contraarguments. (...) El pensament crític és particularment crucial per a la bona ciutadania en una societat que ha d’afrontar el fet que existeixin persones que difereixen segons ètnia, casta, religió i profundes divisions polítiques. Només tindrem l’oportunitat d'un diàleg adequat que travessi fronteres si els ciutadans joves saben com participar d’entrada en el diàleg i la deliberació. I només sabran com fer-ho si aprenen a examinar-se a si mateixos i a pensar en les raons per les quals són proclius a donar suport a una cosa en comptes de a una altra —en lloc de, com passa sovint, veure el debat polític simplement com una forma de envaniment o d’assoliment d’un avantatge particular.

(...)

La segona característica clau del ciutadà democràtic modern, diria jo, és la capacitat de veure’s a si mateix com a membre d’una nació i un món heterogenis, entendre alguna cosa de la història i el caràcter dels diversos grups que l’habiten. El coneixement no és garantia de bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mal comportament. Al nostre món abunden els estereotips culturals i religiosos simples —per exemple, l’equació reduccionista de l’Islam amb el terrorisme—, i la primera forma de començar la lluita contra aquests estereotips és assegurar-se que des d’una edat molt primerenca els estudiants aprenguin a relacionar-se d’una altra forma amb el món. Han d’entendre, poc a poc, les diferències que entorpeixen l’entesa entre grups i nacions, i els interessos i necessitats humanes compartides que fan essencial la comprensió, si es busca resoldre problemes comuns. 

(...)

La tercera habilitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que jo anomenaria la imaginació narrativa. Aquesta és la capacitat de pensar en com seria posar-se a la pell d’una altra persona, llegir amb intel·ligència la seva història i comprendre les emocions i els desitjos i els anhels que aquest algú podria tenir. Com he observat, la imaginació moral, sempre sota el setge de la por i el narcisisme, tendeix a oxidar-se, si no es refina enèrgicament i es cultiva a través del conreu de la simpatia i la preocupació pels altres. Aprendre a veure a un altre ésser humà no com una cosa sinó com una persona plena, no és un assoliment automàtic: ha de ser promogut per una educació que refini la capacitat de pensar sobre el que pot ser la vida interna d’un altre —i també per la comprensió de per què no és possible captar plenament aquest món interior o per què una persona és sempre fins a cert punt un enigma per a l’altre. Aquesta capacitat brinda un suport crucial tant al pensament crític com a la ciutadania mundial. Es promociona, sobretot, a través de l’ensenyament de la literatura i les arts.

Igual que amb el pensament crític, aquí també el cultiu de la imaginació és essencial no només per a la ciutadania, el meu centre d’interès en aquesta conferència, sinó també per al creixement econòmic a llarg termini. Si la gent només aprèn a aplicar habilitats apreses de memòria, no serà capaç d’innovar. La innovació necessita imaginacions capacitades. Per aquesta raó, un cop més, la Xina i Singapur, interessades principalment en el creixement, han reformat recentment el seu sistema educatiu per a reforçar-hi la presència de l’art i la literatura. Però, si pensem en com poden florir les democràcies, podem veure que necessitem les arts i les humanitats de forma més urgent, ja que la comprensió amable entre els grups és essencial. 

(...)

Fem un balanç. Quin és l’estat de les capacitats cíviques en el món actual? Molt dolent, em temo. (...)
Què obtindrem si aquestes tendències continuen? Nacions de persones amb formació tècnica que no saben com criticar l’autoritat, útils creadors de lucre amb imaginacions maldestres. Les democràcies tenen grans potències racionals i imaginatives. També són propenses a alguns defectes greus en el raonament, al parroquialisme, a la pressa, a la deixadesa, a l’egoisme, a la deferència a l’autoritat i a la pressió de grup. Una educació basada principalment en la rendibilitat en el mercat global magnifica aquestes deficiències, produint una matusseria cobdiciosa i una docilitat tècnicament capacitada que amenacen la vida mateixa de la democràcia i que sens dubte impedeixen la creació d’una cultura mundial decent.

Si el veritable xoc de civilitzacions és, com crec, un xoc dins la persona individual, totes les societats modernes estan perdent ràpidament la batalla, ja que alimenten les forces que condueixen a la violència i la deshumanització i deixen d’alimentar les forces que condueixen a conrear la igualtat i el respecte. Si no insistim en la importància crucial de les humanitats i les arts, s’enfonsaran, perquè no generen diners. Només fan una cosa molt més valuosa: un món en el qual val la pena viure, persones que són capaces de veure altres éssers humans com a persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor de debat comprensiu i motivat.

diumenge, 17 de juliol del 2016

Carles Capdevila: Acompanyar, estimar, ser-hi

Tot sovint retallo textos sobre educació. I avui diumenge, a la contra de l'Ara, Carles Capdevila m'atrapa amb un text senzill però de contingut fonamental: una premissa bàsica sense la qual no caldria tota la resta. Acompanyar, estimar, ser-hi. La tendresa i la violència, als nostres instituts, per exemple. No una recepta bonista sinó una consigna valenta. La recullo al costat dels altres retalls que vindran, a mesura que avanci l'estiu, mentre oblido el curs passat i, a poc a poc, em trobo rumiant el curs que vindrà.

(La foto, del final del Lipdub dels 25 anys del Catà)


Acompanyar, estimar, ser-hi
Carles Capdevila

Ara, diumenge 17 de juliol de 2016 

Em deia la Pilar Ugidos, bona mestra artesana, que el centre i l’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions.

Jaume Cela s'agafa a la filosofia de Joan Carles Mèlich per concloure que el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats.

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions. Per això és evident que més que persones tòxiques hi ha relacions que fan sortir el pitjor de nosaltres, i més que persones extraordinàries hi ha relacions que ens ajuden a projectar el millor de nosaltres. D’aquí la meva admiració creixent per les vocacions que consisteixen a tenir cura de persones, que donen tot el protagonisme al vincle.

Que siguem les relacions que tenim, com les tenim i amb qui, ens refrega una obvietat que massa sovint oblidem: que hem vingut a aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre. Tot és amor o bé la seva negació, que té una gamma que va des de la indiferència fins a l’odi, sempre tan oposat i tan proper a l’amor. O celebrem l’estima o exhibim a crits i a cops la seva absència. Tendresa i violència són expressions pures del mateix desig i necessitat: el d’estar pendent l’un de l’altre, ja sigui per cuidar-nos o fer-nos mal, per salvar-nos o per matar-nos.

I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. És més verb que substantiu, més exemple que discurs, viu del fet i no de la paraula, imposa la realitat sobre la idealització. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

dijous, 14 de juliol del 2016

Qui no coneix Teresa Sánchez?

El Pou de la gallina d'estiu (juliol i agost) hem publicat, amb la Maria Picassó, un "Qui no coneix…" dedicat a Teresa Sánchez. Una dona de pla carrer, de les que mai no s'aturen, de les que creuen que cal canviar les coses i, doncs, que es comprometen per millorar-les. La seva història no és pas popular però, explicada amb quatre detalls, il·lustra bé com s'ha fet el nostre país: a cop de gent inquieta. Tanta inquietud que, si bada, ens la fan diputada al Congreso de Madrid! Aquesta és la Teresa, sí, i si us fixeu en el dibuix, recordareu que és clar que la coneixeu!


Teresa Sánchez
A peu es pot canviar el món 

Es diu Teresa Sánchez Barrocal, i és una activista d’aquelles que mai no para. Nascuda el 1946 a Medina del Campo, és la gran de quatre germans, i acaba de complir setanta anys com a candidata al Congreso de los diputados, per ERC, el 20D i el darrer 26J. I no, no ha aconseguit l’escó, però la seva presència era un reconeixement a la gent que també han fet el país. Amb les mans i, sovint, a peu. La recordeu anant i venint de Sant Pau, menuda i lleugera? La Teresa va arribar a Manresa l’any 1960, amb catorze anys, per cuidar la seva àvia, instal·lada amb tieta i oncles, tots a la baixada dels Drets! I va descobrir una ciutat gran, feta de pujades i baixades, que parlava en català i que inaugurava cines tan impressionants com el Loiola, al costat de casa. Després va entrar a treballar a la Fàbrica Nova, però només tres mesos! I és que s’enyorava de pares i germans, i decidí tornar a la seva terra plana, vora Valladolid. Anar i venir, i mai parar quieta. L’octubre del 62, ara amb setze anys i acompanyada del pare, torna a Manresa, i el desembre arriba la mare i els tres germans que quedaven: tots plegats es van instal·lar en un pis de la Culla, on havia anat l’àvia. I després, allà vora mateix, al carrer sant Blai, a casa de la tieta. I a la fi troben un espai propi al carrer Rajadell, a la Mion, en un itinerari que hagués signat perfectament Francesc Candel. I en el trajecte, torna a fitxar cada dia a la Fàbrica Nova. Després es va casar i se’n va anar a viure al carrer Talamanca, i al carrer Cervantes... i es podria dir que ha resseguit tot Manresa! Va tenir dues filles. I en acabat va deixar els telers per fer de mare, arrodonint ingressos i horaris fent feina per d’altres cases. Ara fa vint-i-tres anys que viu a Sant Pau, i està feliçment jubilada al costat del seu home. Però aquell desig permanent de fer alguna cosa més l’empenyeren a incorporar-se a l’Associació de Veïns. Fou la seva primera experiència de participació ciutadana. N’arribà a ser la Presidenta i amplià dedicació a la Federació veïnal. Al capdavall la Teresa va fer-se militant socialista, en un compromís cada vegada més gran. Però, inquieta i belluguet, encara va passar al projecte d’ERC de la mà d’Ignasi Perramon. Podeu creure que es van conèixer per Facebook? Avui està convençuda que el futur del país passa per la independència, i li agrada defensar un projecte nacional que sigui, sobretot, un projecte social. Útil a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen. I amb la bossa en bandolera, torna a resseguir incansable la ciutat que ara ja és del tot seva.

dimecres, 6 de juliol del 2016

Esquerra, després del 26J

Ja han passat deu dies d'ençà les eleccions del diumenge 26 de juny. I si bé aquell mateix vespre ja teníem els resultats amanits amb declaracions d'urgència -els sondeigs van ser espaterrants!- la veritat és que tot plegat no ha bellugat gaire. Bé, una mica sí que ho ha fet: a Manresa, per primera vegada des dels anys de la República, els d'ERC vam guanyar la convocatòria sumant 7.808 vots, 229 més que no pas desembre, i això malgrat la davallada de participació. Només CDC, ara en segona posició, va perdre més de mil vots! El resultat té un absolut paral·lelisme arreu del Bages, on ERC s'imposa, i encapçala resultats en 17 dels 30 municipis. No cal dir que al local vam fer festa grossa...

Ara podríem continuar dient també que ERC avança arreu del país i que ja es veu que anirem tots tan bé. Però no, em penso que allò més rellevant d'aquell diumenge va ser veure, d'una banda, com el PP aconseguia vèncer arreu d'Espanya, refet de la patacada del 20D. I de l'altra, que Catalunya tornava a ser excepció, amb la victòria dels d'En Comú Podem. Oriol Junqueras ja va dir que, amb aquests resultats, es demostra que "l’Estat espanyol és irreformable", això és, que "no vol deixar de ser com ha estat les darreres dècades i segles". El President d'Esquerra Republicana, a continuació, va reiterar el seu compromís de continuar lluitant per construir la futura República Catalana i ens animà a tots en el mateix camí. Aleshores, i per allò de ser concrets, en Gabriel Rufián va demanar tot seguit als d'En Comú Podem que s'afegissin en la construcció d'aquesta República Catalana, perquè -i aquí els engaltà l'eslògan- és l’únic canvi possible: "Des del respecte, tornem a demanar als companys d’En Comú Podem que se sumin al canvi. Sereu molt benvinguts a la República Catalana". No va caldre gaire estona perquè en Domènech respongués empipat, bo i qualificant ERC de paternalisme entre d'altres moltes galindaines, i posant tots els seus trumfos als peus d'una futura victòria de les classes populars espanyoles, que es veu que ara no va poder ser...

Podria semblar el darrer calbot d'una baralla, és clar. Però ja amb una certa distància, comparteixo la pregunta d'en Toni Soler, a l'Ara, aquest diumenge: "Encara que l'independentisme tingui una majoria legítima al Parlament, no podrem avançar si el partit que ha guanyat les últimes eleccions, i que governa a l'Ajuntament de Barcelona, no sap quin estatus polític vol per a Catalunya. ¿Algú troba normal que, després de les mobilitzacions dels últims quatre anys, de la fallida del model autonòmic, una opció que aspira a governar-nos no tingui clar —o no gosi dir-ho—si hem de ser un estat independent o no?. Aquesta indefinició no deixa de ser un acte de tacticisme, i només es justifica per la por a perdre vots d'un cantó o de l'altre".

La resposta, avui al mateix diari, de boca del propi Domènech: "no participarem de fugides endavant" tot esperant "una acumulació de forces per transformar també la situació d’Espanya". Ja la pujarem dreta, ja, la paret! Mentrestant, el secretari d'organització d'ERC Manresa whatssapeja entusiasta que ja hem despenjat tots els nostres cartells de la ciutat. I penso que és fantàstic. Que tenim pojecte i equip. I per una vegada victòria i tot! Doncs no res, que continuem avançant!

La foto, de Marta Salmeron, il·lustra bé el nostre estat d'ànim d'ençà aquest 26J!