divendres, 28 de juliol del 2017

ERC Manresa passa comptes

Dilluns s'acabaran de distribuir els 29.000 exemplars d'aquest fulletó que hem editat des d'ERC Manresa. Una manera d'explicar el nostre trajecte, un any i mig després d'incorporar-nos al govern de la ciutat al costat de CDC. Fet i fet, som a mig mandat municipal i calia un exercici de valoració de la feina feta segons aquells 40 compromisos amb què vam presentar-nos a les eleccions. No és una llista d'èxits perquè, és clar, hi ha mancances que no resoldrem fins més endavant. Però sobretot és la voluntat de presentar el nostre equip -el grup municipal de costat al conjunt de militants i amics- i la tasca que fem. Entremig queden totes les dificultats viscudes, a vegades manifestament públiques, però que estem convençuts que ens han enfortit com a grup. Que n'hem après molt, i més que ho hem de fer: no és mai senzill cooperar en un govern de coalició, com tampoc ho és pair els relleus que inexorablement es produeixen en una candidatura àmplia i diversa com la nostra. Sigui com sigui, i com a president de la secció local, em vaig imposar fer-ho possible i crear les millors condicions de treball per acompanyar-ho, i avui només tindria paraules d'agraïment per a tothom. Perquè en la perspectiva d'un futur extraordinari, sé que hi continuarem bregant plegats.

Ho transcric del balanç: "A l'horitzó hi tenim un país més just, on els ciutadans tinguem tots les mateixes oportunitats. I això es fonamenta en uns municipis diversos, de benestar avançat, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. Per això a ERC ens preocupen especialment les desigualtats creixents, que provoquen la pobresa i l’exclusió social també a Manresa. Som conscients que no podem generar els llocs de treball necessaris, ni arribar a atendre totes les necessitats de les famílies de la ciutat tan pel que fa a ingressos, habitatge... però treballem en una perspectiva local i nacional, convençuts que aquest canvi només serà possible amb la propera República Catalana".

No és només la feina des de l'Ajutament, doncs, sinó també el treball arreu de la ciutat, amb idees i propostes. Precisament per això també, els darrers mesos hem acostat a la ciutat diputats i consellers de la Generalitat que tenen responsabilitats en àmbits tan importants com la salut, els serveis socials, la dependència, la immigració o el treball: Gabriel Rufian, Joan Tardà, Chakir El Homrani, Toni Comín, Dolors Bassa, Carles Salvadó, Joan Manuel Tresserras, Ana Surra o Marc Sanglas han estat amb nosaltres per explicar què estan fent ara i què proposem en cadascun d’aquests àmbits quan disposem de la República Catalana.

No res: som a mig mandat, i des d'ERC hem volgut fer una publicació en paper i fer-la arribar a totes les bústies de Manresa per compartir el nostre compromís amb la ciutat i en la construció d'una nova república. I hem convidat a tothom a incorporar-s'hi: si volem que surti bé, ens cal sumar. Ho hem de fer, doncs. I ho farem plegats.

Els grups polítics funcionen amb idees, propostes i compromisos; també amb generositat. Fins i tot amb disciplina! Sense broma: a la foto, el Manel i el Miquel arribant fins aquells barris on no arriben les bustiades professionals. Miralpeix, el Guix o Viladordis... sempre poden ser passejades instructives i, a més a més, coneixes gent. Bravo!



dimecres, 26 de juliol del 2017

Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.

dilluns, 17 de juliol del 2017

Qui no coneix Enric Bastardas?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol té una portada amb ganxo: Manresa, ciutat intel·ligent. Qui ens ho havia de dir? Després és fàcil adonar-se que la revista no analitza la capacitat cognitiva dels manresans sinó que es limita a descriure la connectivitat de la ciutat, en termes de qualitat i modernor, i en això es veu que encapçalem rànquings. Sigui com sigui, amb Maria Picassó presentem un  altre "Qui no coneix...", aquest cop dedicat a Enric Bastardas. Aquest militant del barri antic, segur que el coneixeu d'alguna o altra cosa!


Enric Bastardas,
L’energia del creixement personal

Si no el coneixeu, segur que el teniu vist: la gorra, les ulleres setanteres o un caminar amb d’aquells amb flow –i el tatuatge al colze? Reïra de bet! Ningú ho hagués dit d’aquell noi tímid, que va néixer l’any 72 en un pis a la Bonavista. Enric Bastardas i Bonachi! El germà gran havia fet enginyeria i ell, que volia ser un home de profit als ulls dels pares, quan va acabar al Camps i Fabrés va dir-los desmenjat que faria econòmiques. És aleshores que van venir els set anys a l’Autònoma, set. I no s’està de dir que li falten molts pocs crèdits per acabar la carrera, però que –també- allò no li feia el pes. Amb franquesa, al bar de la facultat va sumar una pila d’hores jugant a la botifarra, fins que tot un plegat li arriba una oferta: incorporar-se a CaixaManresa. Era l’any 1998, tenia 25 anys i el pronòstic era el d’una feina per a tota la vida! Cal dir que treballar li va anar bé? L’Enric s’estima més el món pràctic i encara té hores per explotar el seu vessant més artístic –al bar també hi havia après percussió, amb uns bastonets xinesos! Treballa de dia i toca la bateria de fosc amb els Chill Out. I entre una cosa i l’altra passen gairebé deu anys, fins que rep ofertes de canvi –al Sabadell i, de seguida, per a l’última sucursal que va obrir la gallega Nova Caixa abans del diluvi financer. S’hi va estar tres anys, a l’oficina del carrer Barcelona, i el 2012 va haver de triar: o se n’anava a Galícia o tornava a començar. I va triar (re)inventar-se. Amb un segon fill a la falda i la possibilitat de fer de pare a temps complet, l’Enric passa un any sencer gaudint de la família i rumiant per on tirar. Les baquetes no serien una opció creïble; tampoc els càstings, divertits però imprevisibles -encara és al Youtube fent d’extra per la Sant Miquel! En fi, la seva sort serà que mai no va deixar de formar-se, des de la medicina xinesa fins a la programació neurolingüística. I és amb això darrer que li canvia la vida. Perd timidesa i guanya la seguretat per fer el darrer salt que li coneixem. Amb la complicitat de la Mariona, que és la seva companya, comença a fer algun curs de formació. I li agrada tant que s’hi aboca fins a bastir una àmplia xarxa d’emprenedors o d’empreses que el reclamen per fer cursos de comunicació, de lideratge o de treball en equip. I ho resumeix tranquil i més convençut que mai: «Al capdavall, tot és creixement personal!». Perquè de tot n’ha fet farcell. I és així que se n’ha sortit.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Després d'aquell 10 de juliol de 2010

M'hi ha fet pensar una piulada de Carme Forcadell, recollida a l'Ara: diumenge fa fer set anys d'aquella gran manifestació que ens va fer definitivament conscients com a poble i subjecte polític. Era el 10 de juliol de 2010! Busco el full del vell "Tomba que gira", aleshores blog del CPCPTC, i descobreixo estupefacte com hem fet reals aquells propòsits. Set anys de vertigen! Qui ho diu que no avancem? Abans de tres mesos votarem a favor de construir una nova república. Una república de persones lliures i iguals, en la qual tothom pugui viure dignament. Han passat només set anys, i gairebé em costa de creure que haguem trobat el mínim comú per anar plegats, forts i valents. Doncs ara, fins el final!

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.