Marc Aloy i Manresa: una feliç trobada

A finals de novembre, Marc Aloy es presentava en un acte al Teatre Conservatori davant la ciutat de Manresa amb un missatge clar: la voluntat d'esdevenir el proper alcalde de la mà d'ERC i, alhora, mostrar els eixos d'un projecte que vol continuar millorant la ciutat, i posar-la l'abast de les persones més vulnerables, que és la seva manera de dir que hem de fer una ciutat per a tothom. Amb tota la seva diversitat i complexitat. A mi em el discurs em va agradar molt, i com que conec el Marc i em conec el text de sortida —fixeu-vos-hi quina cara de rumiar que fem!—, em va semblar que en podíem fer una síntesi de tot plegat per als lectors de Regió7. És aquesta i la van publicar tot just ahir:

Marc Aloy i Manresa: una feliç trobada

Conec de fa molts anys en Marc Aloy, des que era jove i estudiava, i ja tenia la planta de persona endreçada i treballadora. I com que li agradava la política, s’havia acostat a Esquerra per tal de provar de transformar la realitat del seu entorn, sense oblidar la del país. No era gaire habitual fa vint anys! I menys encara d’algú que tenia un futur brillant com a arquitecte i una formació musical que li hauria permès reptes potser més harmoniosos. Però va triar —per sort— la política. I el Marc s’ha fet un tip de treballar, de rumiar la seva ciutat, de conèixer gent, de participar en entitats i aprendre aquelles habilitats bàsiques per al consens social. Tot això i una mica més: en Marc Aloy, que arriba a la quarantena, també s’ha fet valent. I li hem notat ara que, finalment, ha decidit fer un pas difícil: presentar-se davant la ciutat com a futur alcalde. Ara jo podria dir que ho farà molt bé, i que té un programa i un equip molt bo al darrera, i els pocs lectors que hagin arribat fins aquí remugaran allò de “—ves què ha de dir en Fontdevila”. Però si faig el pas d’escriure-ho és per remarcar que la seva proposta és important. I ho és per allò que la inspira: que Manresa faci un salt endavant, i el faci sumant moltes complicitats. Un exercici que ja ha demostrat ser capaç de realitzar quan ha aconseguit l’aprovació gairebé unànime de la revisió del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. No estem parlant d’una moció al ple, a altes hores de la nit, quan ja ha quedat dinamitada la conciliació familiar i les ganes de brega es fan seu el saló de sessions. No, no. En Marc truca, escriu i argumenta amb perseverança, i fins té aquell punt d’humilitat imprescindible per avançar. Aleshores arriba aquell moment en què es desencalla l'execució de la plaça Bonavista o la resolució de conflictes tan enquistats com el de la Creu del Tort, per posar dos exemples. Per això em crec que és una molt bona notícia per Manresa saber que aquest cop en Marc Aloy encapçalarà la candidatura d’ERC, i que ho fa amb els millors pronòstics.

Els que vam ser, ara fa pocs dies, a la seva presentació al Conservatori vam poder escoltar les línies mestres del seu programa: d’una banda la ciutat verda, aquella que multiplica el valor del rodal però també dels espais públics, dels parcs infantils, de la gestió dels residus o de la mobilitat. De l’altra, la ciutat dinàmica, capaç de desencallar el parc tecnològic, desenvolupar el polígon del Pont Nou o actuar amb decisió sobre l’habitatge. I per sobre de tot, la voluntat que Manresa sigui una ciutat de trobada. Una ciutat viva i inclusiva, on els nens poden jugar el carrer i les persones grans poden fer activitats als parcs. Perquè si en fem una ciutat per a les persones més vulnerables estem fent una ciutat per a tothom. Amb tota la seva diversitat i complexitat. Al capdavall, Marc Aloy no presenta uns objectius a 4 anys vista sinó un bon esborrany per afrontar el futur de la nostra ciutat a llarg termini, amb homes i dones compromeses a repensar la ciutat per millorar-la, compromeses també amb la futura República des del municipalisme. I obertes a totes les col·laboracions: també la vostra. Trobem-nos?

Qui no coneix Mercè López?

Aquest desembre El Pou de la gallina presenta Manresa a vista de pinzell, i els colors d'en Vila Closes, Casacuberta o Descals es barregen amb els d'en Massegú o Susanna Ayala, i tants d'altres. Manresa, matèria pictòrica: una altra manera de redescobrir la ciutat! Més enllà d'aquests cromatismes, tanca la revista una ciutadana de bandera, membre del petit exèrcit de veïns il·lustres que han sabut triar el compromís envers la comunitat. Una mestra: Mercè López. La recordeu? Segur que sí, i encara més amb aquest dibuix preciós de Maria Picassó. Una història que arrenca com tantes d'altres, però que la protagonista va encarrilar amb constància i il·lusió. 

Mercè López,
aprendre des de l’alegria

Segur que la teniu vista! És clar que ara porta una tofa blanca que potser us despista, si encara us pesa el to castany de la seva joventut! Filla del Teodoro i la Maria Carme –ell segoviano, ella de Santa Coloma de Queralt— la Mercè López Mestres va educar-se al carrer, entre cinc germans. S’estaven als pisos de l’Avecrem mentre la mare feia gecs i mànigues per estalviar-los la dieta d’aquell caldo que —deien— seguien per poder pagar tots els llogaters aquells nous habitatges a Valldaura. En acabat, el pare va morir que la Mercè tenia només set anys i anava cada dia a les Dominiques sense entendre els designis del Senyor. Poca broma: per sortir-se’n es van haver d’espavilar tots, i molt. I a contracor la Mercè va començar a vendre bombetes i piles a Ràdio Rosell, al carrer Jaume I. «Jo volia estudiar, ja volia ser mestra...» però la recepta materna no admet esquerdes: als catorze anys calia anar a treballar. I mentre emprèn —de vespres i disgustada— els estudis de Comerç, entra al Mijac de Crist Rei i de seguida fa coneixences: amb elles migrarà al cau de Sant Francesc Xavier, a la Seu, just quan l’escoltisme entomava la coeducació. Quina descoberta! És aleshores que redreça el trajecte, fa estudis de Puericultura i, a continuació, el BUP nocturn al Peguera. Tot amanit amb aires de revolta mentre el seu compromís es multiplica, amb activitats infantils dins del moviment veïnal o participant dels primers anys de Rialles. I entre una cosa i una altra... l’Espill. Hi arriba el 1981, com a mestra de llar d’infants. La cooperativa tot just té un any, i la Mercè hi arrela amb força i decideix capbussar-se en els estudis de Magisteri. La fidelitat es compta per dècades: prop de quaranta anys de servei educatiu, inexplicables sense els trenta compartits amb l’Agustí Mallofré, d’ençà que es van conèixer després d’un estiu a Nicaragua, en un comitè internacional de solidaritat. L’Aida i la Bet en seran sempre el millor fruit. Què més es pot demanar? La Mercè arriba a la seixantena sense pensar en jubilar-se però, sobretot, contenta de veure continuïtat al projecte de l’Espill, des d’aquell principi actiu que va ser la il·lusió. «Des dels temps de Rialles que valoro molt l’humor, imprescindible per fer coses, de costat a la responsabilita». L’alegria d’aprendre, seria el lema. I la vocació per columna vertebral: una escola feta —literalment—amb els pares i la canalla. «Volíem fer un canvi per la millora educativa, amb la incorporació l’any 82 de la Roser Flotats, la Joana Guàrdia... i tanta altra gent que s’hi ha compromès, que s’hi ha quedat per fer un equip sòlid!». Una cooperativa sense ànim de lucre, amb voluntat de servei públic i transparència total en la gestió. Com un mirall: l’Espill. Que des de fa nou anys en sigui la directora sembla pura contingència: el que compta és l’equip, aquest polsim d’utopia i el treball de les formigues. No és pas un truc sinó una recepta: ser-hi. I ser-hi sempre.

Ara que fa un any que et vas morir

El Manel ens va enviar alguns dibuixos teus, la nit del 30, a l'Oriol i a mi, com confirmant l'aniversari que va ser la nit d'un any abans, molt tard. Aleshores va ser dijous, o els primers minuts d'un divendres: em va trucar la cuidadora per dir-me entre sanglots que t'havies mort, sense avisar. Serenament i tranquil·la. D'això n'ha fet un any, i avui ja estàvem sortint del cementiri plegats tots tres germans. Tornaves a ser pols. En acabat, un any passa de pressa, i en tot aquest temps encara no he resolt del tot el teu comiat. O ja no el resoldré mai, no ho sé. Potser per això a l'església no vaig sortir a dir res: què els haviem de dir a tota aquella gent? Ho varen fer millor el Sendo o les amigues de la Vinyeta. I en Joan Aurich: no et queixis. En fi, no vaig escriure res tampoc que no fos, a raig, el teu recordatori. En van sobrar un grapat i els tinc aquí, desats en una capsa, amb el carnet i la tarja del seguro. Ara ha passat l'any, sí, i sembla ben bé que fos ahir. Rera els vidres de casa el cel és color de malva, el d'aquests vespres serens que a voltes té Manresa quan va cap a l'hivern. I et sé asseguda a la finestra, respirant feixuga, somiant una cigarreta que ja t'era absolutament vetada. "Llustreja" —diries— i després de pauses molt solemnes, tan teatrals com tu, podies recordar la proximitat de Nadal, l'esperança en els dies que aviat tornarien a allargar-se o les felicitacions de la Residència —"Ja estan encomanades? Ja tens el dibuix del Manel?". I així una tarda i una altra. Pura obsessió: el temps, la Residència, també el pare, una cigarreta impossible o la lectura de Regió7, que cada dia esbandies més de pressa. "Ja has vist qui hi surt al diari?". Generalment només hi detectaves carallots i, per ser justos, fins potser més dels que en realitat poblen Manresa. Jutjaves a preu fet, sabent que molt sovint ja eres injusta, potser dolguda d'estar lligada a una màquina d'oxigen. El món serà sempre millorable, però el cas és que encara te'n senties part i el blasmaves geniüda —"Això no ens funciona!". I si de cas jo hi expressava matís o reserva, el punt de paciència necessària, tu sentenciaves sorruda —"Que en sou de rucs!". Era l'instant just abans de riure. Perquè rèiem, encara rèiem, i ens en vam fotre de tot i tothom fins l'últim dia, quan no sabíem que era l'últim, quan a poc a poc anàvem davallant plegats els darrers graons del teu temps. Ha passat un any només, i m'és fàcil plorar si m'hi entendreixo. Però estic content i molt sovint encara et sento a la vora, com si no haguessis marxat d'aquella finestra a planta baixa, mirant passar la gent o, a poc a poc, els cotxes del carrer Vallès, al cor del barri. Encara hi passo molts cops, tornant a casa.  Compartint aquella fe en un món millor, el que comença aquí, a la vora, i amb l'esforç de cada dia. Convençuts que estimant tot és possible —i fins i tot permès.

Una abraçada d'aniversari, mare.
I fuma tu, ara que pots, tot el que arrepleguis: en el record del teu darrer Nadal encara hi tinc aquells cigars... de xocolata!