diumenge, 30 de juny del 2013

Record del 29 de juny al Camp Nou

Ahir vam ser al Concert per la llibertat. Emotiu, multitudinari, històric...  Inoblidable. I això que -diguem-ho tot!- també va ser llarg com una mala cosa. Vam sortir de casa a dos quarts de cinc de la tarda, i no hi vam tornar fins dotze hores més tard! Però em va agradar, començant per ser al gol nord i estalviar-me el sol de tarda. Em va agradar, doncs, i molt, l'arrencada amb Juny, de Garreta,  davant 90.000 ànimes enardides. Totes les onades i els clams d'Independència. En Mattew Tree reclamant el dret a decidir de tots els que vivim aquí -i tots som això, tots. I els Sabor de Gràcia, i encara més en Peret que va saber emocionar-me amb L'emigrant -i després ens va posar la rumba al cos. Em va agradar també  el Paco Ibáñez i el "Vull ser lliure" amb els del grup de Folk -en Jaume Arnella, l'Eduard Estivill i el Jordi Pujol i la Montserrat dels Marduix. Com si fos trenta anys més jove, com si tot allò que havíem dit, i cantat, i repetit tants i tants anys, ahir tingués més sentit que mai. Després en Joan Isaac -A Margalida- amb en Joan Amèric que des del País Valencià ens reclamà una independència pensada per als Països Catalans. I m'agradà molt en Titot, recordant que el nostre exèrcit fa tres-cents anys que es diu "Cultura", amb mestres, artistes i científics. I em penso que ens vam aixecar per cridar aquell "jo vull per demà la meva pàtria lliure". I amb la Dharma ja no vam seure, i feia goig veure tanta i tanta gent, de tantes edats i de tats llocs, com si tots ells haguessin crescut amb la tenora dels Fortuny de L'oucomballa o Tramuntana...  Em van agradar també els textos d'Estellés i d'Espriu i fins el mig embolic amb el clàssic de Martí i Pol. I em va agradar, en fi, la serena fragilitat de la Muriel Casals demanant anar a convèncer els que dubten i, encara més, reclamant el coratge i la intel·ligència dels nostres polítics per no ajornar aquest moment històric. I amb els Segadors i el mosaic gegant per aconseguir una foto internacional vam resoldre una primer part digníssima, encara més després del 3 de 9 que aixecaren els castellers de Vilafranca. En acabat, en Lluís Llach, Venim del nord, venim del sud, i tota la rastellera de temes -vaig al·lucinar amb Gwen Perry, Gisele Jacson i Núria Graham i el seu Que tinguem sort en anglès, o un extraordinari Miquel Gil amb El jorn dels miserables. Eren vora les dues de la matinada, i encara hi hagué l'Estaca -amb Manel i Jordi Camp, amb Nabil Mansour o el mateix Ramoncín, amb algun xiulet fora de lloc. Al capdavall Tossudament alçats va evidenciar que molts mòbils no tenien bateria, que la lletra era desconeguda o minúscula al programa i que -Eduard Voltas ho tuitejava- "això de tancar un concert històric amb una cançó que ningú se'n sap la lletra només se'ns pot acudir a nosaltres". I ben cert que és així. Però ja no ens quedavan gaire reflexions per fer: bus cap a Manresa, arribada a les quatre i cop de cap al llit, baldats. Va ser una vetllada històrica, això sí. I em penso que torna a demostrar la voluntat d'un poble alegre i combatiu. Que vol un estat propi per dirigir els seus propis destins. Ens caldran gaire més concerts com aquest?

De fotos majestuoses d'ahir, les que vulgueu. Però em faltava la foto familiar i té, en José-Miguel Lucea ens la fa arribar avui. No només l'agraeixo moltíssim sinó que em fa mola il·lusió. Gràcies!

dijous, 27 de juny del 2013

L'Ara, aquest dijous fa goig de llegir

Som a les acaballes del curs, aquells dies en què a tothom li vénen ganes de ser mestre. No retrec res, encara que, de fet, són els dies més densos de l'any. Avaluacions, notes, reclamacions, registres de programació. Moments emotius i d'altres d'absolutament burocràtics i feixucs, probablement inútils (però d'això ja en parlarem una altra estona). El cas és que avui entre una cosa i una altra no he obert els diaris fins el vespre, abans no engegui el darrer consell escolar. I és una meravella poder fullejar les 48 pàgines de l'Ara d'aquest dijous optimista. Des de la portada ("Unitat civil per la consulta") fins la darrera columna de l'Empar Moliner. A dins, victòria del matrimoni gai als EUA, el Papa obre la polèmica reforma de la banca vaticana i, encara, "Pacte de les universitats per formar els nous mestres". Per no deixar-ho en pur cofoisme, dos articles de fons que, tot sols, ja justificarien els l'euro amb trenta del diari. D'una banda Joan Manuel Tresserras, a "Desestructurant estructures d'estat", qüestiona el camí empès per la restructuració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, "... tot just ara, quan el país els necessita més que mai". Tresserras etziba: "La contínua rebaixa de l'aportació pública i l'entossudiment a executar un ERO segueixen la línia dels vells pactes CiU/PP del 2011". I a tres dies del concert per la llibertat, sentencia: "La voluntat política i la llialtat als processos no es declara, es practica". Just a la pàgina del costat Bashkim Shehu es pregunta "On és l'esquerra?" així, en genèric. Però sense perdonar: "Al reformisme d'esquerres, centrat en l'econòmic, li ha faltat dimensió política (...) i aquesta dimensió continua faltant, alhora que la representativitat va a la baixa...". No res que no sabessim? Jo penso que ens ho haurien de recordar més sovint, i celebro el text.

En fi, ja he dit que l'Ara d'aquest dijous és dels que s'aprofiten. Per això, i perquè estic de bon humor, recupero la columna final d'Empar Moliner, aquests tovallons negres que tantes vegades he celebrat:    

El que aplana el camí d'Esquerra

El que "aplana el camí d'Esquerra Republicana" no són ni TV3, ni Polònia , ni RAC1. La veritable piconadora és aquest ús verbal: "Heu". L'ha fet servir en Duran parlant amb membres del partit, segons que ha filtrat el Diari de Girona . "Sé que els alcaldes heu de penjar estelades..."

Diria que mai, en una conversa en petit comitè, l'Oriol Junqueras o l'Anna Simó farien servir aquest "heu", que suggereix que l'acte de penjar les estelades al balcó no és un acte sincer, sinó de màrqueting. Podrien dir moltes altres coses, qui sap si lamentables, però aquesta no.

Passa així al món de l'alimentació. De cop, els experts en vendes detecten que els consumidors preferim gastar productes ecològics. Per tant, s'apressen a treure una línia de pa ecològic. Li posen un nom que suggereixi "tradició", al súper el col·loquen en uns prestatges fets expressament, de fusta envellida, i en fan una campanya publicitària a la tele. Però un dels accionistes de la multinacional, en petit comitè, se'n burla. A ell, l'ecologia li la porta fluixa. El que vol és no perdre quota de mercat.

Fa uns dies, en Duran deia que la gent vota la fórmula original abans que la còpia. Trobo que no sempre. Però sí que trobo que el que demanem els consumidors (de pa ecològic o d'estelades al balcó) és autenticitat i convicció. Qualsevol empresari pot gastar-se la pasta fent anuncis que suggereixin que les cinquanta mil unitats diàries del seu pa de motlle les fa un forner afable i rodanxó que s'aixeca a les cinc del matí per coure'l llesca per llesca en un forn de llenya. Però això no impedirà que els consumidors que encara no siguin idiotes del tot, si volen pa de debò, vagin al forner de tota la vida. Perquè ja era ecològic fa vint anys, però no per estratègia, sinó perquè no li surt d'una altra manera.

diumenge, 23 de juny del 2013

M'agrada la nit de Sant Joan

M'agrada la nit de Sant Joan. M'agrada sortir al carrer i cercar les darreres foguerades. M'agrada la canalla esverada, la dels petards inclosa. M'agraden les colles d'adolescents que baladregen de fosc i es proposen, almenys, no dormir. M'agraden els balls populars al mig del carrer. La coca i el xampany. Tot això m'agrada molt, i encara m'agrada més pensar que ho comparteixo amb els fallaires del Pirineu, amb les foguerades d'Alacant, amb els santjoaners de Menorca. Amb tots els veïns que avui, com aquests de Castellbell i el Vilar, encara han tingut l'esma d'estalviar-se la migdiada i sortir a rebre la Flama del Canigó amb gralles i tabals, amb una il·lusió que tots endevinem nova. Amb una il·lusió impensable ara fa un any: o no és desconegut aquest barri Burés, amb estelades als balcons? M'agrada Sant Joan, i m'agrada creure que quan avui, de fosc, cremarem a plaça les quatre rampoines que ens queden a casa, acabarem de cremar també la nostra por ancestral, aquell "anar passant" propi dels vençuts que fins vam voler revestir de tarannà nacional -el pactisme, el seny, tots aquests mals que mai volien soroll...  I ara té, que hi ha un soroll de fons que no és de piules i petards, una remor que reclama canvis aquí i allà, i que s'ha decidit a bastir un nou edifici per un país que es vol nou. Nit de Sant Joan: s'albiren matinades de glòria!

La foto l'ha feta M. i il·lustra, efectivament, el Barri Burés de Castellbell i el Vilar, al pas de la Flama del Canigó, avui a quarts de sis de la tarda. Venia de Sant Vicenç de Castellet i anava cap a Igualada. Tots els grallers i tabals del poble han fet una rebuda es-pec-ta-cu-lar! 

dimecres, 19 de juny del 2013

L'AVE i les rodalies: Manresa per la independència

Ahir dimarts ens assabentàvem de la inauguració de la línia de l'AVE Madrid-Alacant. L'AVE, sí: ja fa temps vaig renunciar a l'acrònim TGV perquè l'AVE no és un Tren de Gran Velocitat sinó, a la fi ho he entès, un concepte: Alta Velocidad Española. Altissima! Pagant els altres. Parlem de 1920 milions d'euros per un trajecte de 165 quilòmetres que tot just redueix el trajecte en cinquanta minuts. I que no fa sinó aprofundir aquella Espanya radial, políticament radial i radialment ineficient, costi el que costi. I ens costa molt! Al capdavall, Europa "només" ha aportat 232 M €. Els altres 1700... endevineu d'on surten?

Sebastià Alzamora ho sintetitzava extraodinàriament a la seva columna de l'Ara: Via ràpida cap a la independència, un títol que l'autor confessa que li va inspirar el propi president Rajoy, quan va definir la nova línia com "Una artèria de riquesa". Per hortera i per fals. "L'artèria en qüestió neix obturada per manca de reg sanguini. És a dir, per manca de viatgers. Fins i tot les criatures adoctrinades de primària saben que un AVE espanyol és, per definició, deficitari. Encara fa de més mal suportar la inauguració d'una via ràpida entre Madrid i Alacant que no passi, si més no, per València. Amb tots els respectes per Alacant, entre aquesta ciutat i Madrid, des del punt de vista de les infraestructures, no hi ha cap artèria de riquesa, sinó un rajolí de misèria. Senzillament, el volum de viatgers que tindrà aquest AVE no podrà mai amortitzar el cost de la inversió".

Alzamora continua: "Hi ha aquella frase de Josep Pla segons la qual no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres. (...) La ironia de Pla també serveix per explicar la insòlita disposició radial de les xarxes ferroviàries espanyoles, que per anar de Còrdova a Barcelona t'obliguen a passar per Madrid, a veure si se t'encomana una mica d'esperit nacional per via fèrria. Tant PP com PSOE han tingut clara i indiscutida aquesta manera de fer les coses (...) Tant és si governen els uns com els altres; el radialisme és sempre el mateix". I al darrer paràgraf, ho sentencia: "La imatge dels ministres (...), sumades a la de Rajoy i el príncep Felip, mantenint una conversa trivial dins un vagó de tren, en temps de sis milions d'aturats, resultava una trista apologia del desastre governamental espanyol. L'AVE és un dels millors arguments possibles a favor de la independència de Catalunya".

Tot això és més que escandalós però, com als patufets, encara n'hi ha més. I és que amb poques hores de diferència, la ministra de Foment, Ana Pastor, venia a Barcelona per signar amb la Generalitat el nou contracte de servei per a la gestió de Rodalies i Regionals a Catalunya, fins l'any 2015. Atenció: 165 milions per a diverses inversions i millores del servei. Cent seixanta-cinc. Ei! I si arriben!! Que no fa pas tant temps que en Zapatero en va prometre 4000 i no vam passar dels 300... Ara no cal insistir en veure d'on s'obté un major rendiment econòmic, una major eficiència social, en definitiva, que ens convé i què no. I què ens costa.

Al capdavall, i per si tot plegat no fos suficient, des de la molt noble, molt lleial i benèfica ciutat de Manresa, descobrim atònits i astorats que el nou contracte de Renfe-rodalies passa de llarg i oblida la nostra històrica línia R4, malgrat les reiterades demandes d'entitats, institucions i administracions locals. Res. O, dit pels amics de l'AVE, "nada". No n'hi ha per tirar el barret al foc? En cal la independència-express, i tant! Però també ens cal un projecte de pais nou i per tothom. Que vol dir, inexcusablement, reequilibrat i sostenible.

La foto és una antiga majòlica de la que fou companyia de "ferrocarriles del Norte". A l'estació de Manresa, amb més d'un segle d'història, des d'aquest mes de juny que ja no hi ha ni lavabos. Tot plegat lamentabilíssim!

dilluns, 17 de juny del 2013

Predicar amb l'exemple la sobirania fiscal

Avui la portaveu nacional d'Esquerra Republicana, Anna Simó, ha anunciat que demà mateix els diputats i diputades d'ERC al Parlament, tal com ja van fer els tres del Congrés de Madrid, faran arribar la seva declaració de Renda a l'Agència Tributària Catalana. Simó ha manifestat que "cal donar força a l'Agència Tributària Catalana, musculant aquesta entitat perquè, quan arribi el moment, sigui l'administració tributària de referència de tota la població catalana". I el primer pas, és clar, és liquidar cadascú els seus impostos a través d'una Agència pròpia.

Les declaracions de Simó han coincidit amb la xerrada que aquest mateix vespre ha fet a Manresa l'advocat Daniel Laspra. Convidat per ERC-Bages, Laspra coincideix en la necessitat d'aconseguir, en un breu termini, la gestió, recaptació i liquidació íntegra dels impostos des de l'administració catalana. És allò que hem anomenat sobirania fiscal. Al capdavall, de què serveix l'esfoç i el treball -i fins matinar, com recomana Guardiola!- si any rera any veiem com més de 16.000 milions d’euros se'n van cap a l’Espanya burocràtica? Se'n van per no tornar! Malversats. Recursos que haurien de contribuir a millorar el nostre estat del benestar, que ens haurien d'ajudar a entomar les dificultats dels nostres temps...

Per això des de fa molts anys des d'ERC defensem que els impostos dels catalans es recaptin i es liquidin a casa nostra. Perquè entenem que hi tenim dret i perquè és de justícia que serveixin per finançar les polítiques públiques que el nostre país necessita. Per això l'Estatut del 2006 preveia una Agència Tributària Catalana. I per això, des de 2010, tenim un procediment escrupolosament legal per desenvolupar-ho.  Contrastat per uns primers ciutadans valents. Continuat per una dotzena de petits ajuntaments. I a poc a poc, s'endevinen resultats. Fem-ho imparable?

Aquesta ha estat la proposta de Danel Laspra aquest vespre: fem com faran demà els diputats d'ERC. La mecànica és la mateixa: podem fer el pagament a l'Agència Tributària Catalana que, ara mateix, dirigeix el manresà Joan Iglesias. Omplim-los de paperassa i ingressem-los els diners de la declaració trimestral d'IVA o, aquests mateixos dies, la declaració de renda. És fàcil!

És fàcil, sí, i acabarà per ser utilíssim. De primer perquè -sigui quina sigui l'actitud d'alguns funcionaris- resulta que és legal. En segon lloc, perquè tal com desitgem, ingressa els diners a la Generalitat encara que, de fet, siguin immediatament traspassats a Madrid. Però allò que compta és que, d'una banda, comencem a recollir informació i, encara més, comencem a crear la pròpia caixa. Que és el que fa més por als unionistes espanyols! ¿O no serà més senzill, amb la caixa plena, negociar el futur de la nació? Segur que sí!

Acabo: la proposta ja és al nostre abast. La tramitació és molt més simple del que a priori puguem pensar -fonamentada en una consignació del pagament a l'Agència Tributària, model S-26. La resta, com sempre, programa Padre complet i, això sí, notificació a l'ATC que els hem fet un ingrés. I doncs, voleu intentar-ho? Consulteu a Internet, consulteu el vostre gestor o adreceu-vos a fiscal@catalunyadiuprou.cat L’onada sobiranista que viu el nostre país té molt singularment en la reivindicació de la gestió dels impostos un clam unànime. Informeu-vos, que això s'embala. I, plegats, no només aturarem aquest espoli sinó que podrem fonamentar amb molta més solidesa el nostre futur nacional.

A la foto, Albert Mulero acaba de presentar l'advocat Daniel Laspra, a la seu d'ERC Manresa. Laspra no és un passerell precisament: treballa en equip des de fa tres anys aquesta fórmula de musculació de l'Agència Tributària Catalana, sense que fins ara els hagin tombat res. Els més batalladors segur que us sona el seu nom: també va oganitzar una molt bona part de la defensa jurídica del "no vull pagar" a l'autopista.

Avui, dimarts, la notícia a Vilaweb: sobirania fiscal pràctica des d'ERC i la CUP. I un apunt frívol: en Laspra, encorbatat, és tot un altre! 

dissabte, 15 de juny del 2013

L'ANC, amb Lluís Cabrera, a la Balconada

Com que aquest dijous venia en Lluís Cabrera, amic i president de l'associació "Els altres andalusos", vaig pensar que no m'ho podia perdre: l'Assemblea Nacional Catalana organitzava al barri de la Balconada de Manresa, amb el suport de l'associació de veïns, un acte per explicar el perquè d'un referèndum per la independència. Conec la Balconada i conec gent de la Balconada, que és a tocar de casa. I fins tinc alumnes de "la Balco". Encara més, durant molts anys hi he estat a totes les convocatòries electorals, en qualitat d'interventor. Per això m'hi vaig acostat, conscient que les tesis independentistes serien rebudes pel cap baix amb tebior. Si més no, hi havia l'al·licient d'escoltar-hi els Remendaos bros band, amb en Santi Arisa -l'acte es feia, obert, al pavelló esportiu.

I qui parla de tebior! Almenys una quinzena d'individus es van proposar des del primer moment aixafar la trobada. Embolicats amb la bandera espanyola i samarreta de "la roja" van escenificar un lamentable comitè de recepció. Quan, abans de començar, en Lluís Cabrera encara s'hi volgué atansar per parlar ja es va veure que no aniríem bé: no hi valien raons. Pura provocació. "¡Fuera, fuera de nuestro barrio!" al costat d'altres afirmacions de manual com aquella que ens recorda que "Cataluña es España". En un intent de ser propositius suposo, escoltàrem que "Si no os gusta España, iros a Francia". Però els xiscles i xiulets, els insults i, també, l'actitud amenaçant, multiplicaren la tensió i de retruc la dotació policial. Perquè aquella colla no deixava res per verd: "¡Hasta hay un negro!".

Josep Heras, coordinador de l'ANC a Manresa, va plantejar el dilema del referèndum i la conveniència de fer un pas endavant, però era parlar per parlar. Més xiulets, més soroll. El mateix tracte va rebre, a la cloenda, l'economista Salvador Garcia. Però m'hagués agradat que almenys escoltessin Lluís Cabrera, que certament era el pinyol del vespre: la seva tesi d'una Catalunya mestissa ("La Catalunya mestissa, la Cataluya impura, és la que portarà la Catalunya lliure") és el missatge que l'ANC volia donar a la Balconada. I és el missatge que, si se'm permet, em penso que cal anar assumir també entre l'independentisme "de tota la vida".

En Lluís Cabrera no es va estar de respondre amb vehemència. No hi ha barris "nostres", digué, precisament perquè Catalunya és de tothom, "fins i tot dels que no volen que sigui per tothom". A continuació va fer un repàs a la història de la gent que, com ell, fa cinquanta anys que va venir a aquesta país, la dels que van perdre la guerra, amb la reforma agrària pendent a Andalusia. La dels vençuts. Cabrera conserva l'energia i el discurs que el fa imprescindible: "Seguiré lluitant perquè les minories siguin respectades fins i tot les no democràtiques!" que és la defensa d'una cultura diversa i plural, mai única. La de tota la gent que ha vingut i la de tota la que arribarà. I per rematar la vesprada, en Cabrera s'arrencà fins i tot, ell, a cantar. "Perquè jo no esmorzo vinagre!". I perquè està convençut que només la diversitat de músiques i llengües ens agermana. I ens fa feliços.

Me'n vaig tornar a casa xino-xano, amb dubtes sobre el format de l'acte -no em sembla gens interessant vincular el projecte d'independència a la idea de conflicte. Però sobretot preocupat perquè, en aquesta hora decisiva, és quan notem dolorosament totes les fractures del nostre teixit social. Els crits i el rebuig a la nostra emancipació nacional de qui són, si no? Diré només que cap d'ells feia cara de tenir la vida resolta, precisament. I jo em pregunto si no hem fet tard per visitar segons quins barris. Però sobretot necessito creure que la tesi d'en Cabrera és compartida. Debats tan apassionants aquests dies com el del tracte de la llengua castellana a la futura República Catalana posen de relleu arguments interessants, sí, però fan témer actituds que de cap manera poden ser excloents. Tot el contrari. La independència és per construir un país nou, i millor. Però indefectiblement divers, per a tothom. Només si tenim clara aquesta premissa, els que ens en sentim impulsors podrem aguantar tots els xiulets -tot el xàfec- que ens caurà a sobre. Aguantar, sumar i vèncer.

Publicat avui a ManresaInfo

A la foto, al costat d'en Maurici Santamaria de l'ANC-Manresa, en Lluís Cabrera, a primer terme, poc abans de començar l'acte: conserva totes les conviccions i l'empenta que l'han fet popular. I una gran capacitat de seducció. Sempre val la pena de parar i escoltar-lo.

dimecres, 12 de juny del 2013

Xevi Llussà, viatge a l'Índia

Potser m'equivoco, però em sembla que aquests nois, com els nens pidolaires, els taxistes embrutits o el mariner que fa fugir la mare púber, donen la raó a Manganelli: a Bombai el pròxim no existeix. Hi ha caritat, però caritat com a pena i molèstia epidèrmiques que insensiblement es va esvanint fins a la duresa. Hi ha amor i simpatia pels altres. Hi ha molta emocionalitat voluble i a flor de pell que es dóna en la consciència no racionalitzada. El que aquí no he arribat a veure, però, és la consciència moral del dolor: el dolor per aquest dolor i la voluntat d'eliminar-lo. La pidolaire o els portadors accepten la vida com ve i, en la mesura que poden, en gaudeixen. Ni lluiten ni es rebel·len ni es disciplinen per canviar-la. Em sembla que és el que passa a tota l'Índia. "Tota vida és sofriment", deia el Buda; un indi,  finalment. Renunciar al sofriment és renunciar a la vida i viure-la, viure el sofriment. A l'inrevés dels budistes o els cristians, els indis el viuen. Indiferents, viuen l'etern retorn de la vida que és l'etern retorn del dolor.

Aquest és un fragment de Viatge a l'India, un llibre que en Xavier Llussà Torra hagués volgut publicar abans que un dissortat accident no acabés amb la seva vida a Recife (Brasil), el febrer de 2003. Ara la família l'ha editat, i també n'ha de sortir la versió portuguesa publicada per la Universidade Federal de Pernambuco, on treballava des de l'any 2000. A Manresa, Viatge a l'Índia es presenta aquest divendres, al Casino. I com sigui que la família Llussà m'ha convidat a parlar-hi breument, em van fer arribar el volum fa un parell de setmanes. L'he llegit i tornat a llegir, i s'hi percep el Xevi inquiet de sempre. Que observa i que, inevitablement, analitza i especula. Per això recull no només l'estada a Sri Lanka de 1997 on es va iniciar en la meditació sinó el pas per Bombai, Benarés o Delhi i, encara, una interpretació personal de l'hinduisme a la segona part. De tot plegat no em sé estar de sorprendre'm però, sobretot, d'agrair-ho. En Xavier Llussà, el Xevi, ens va deixar fa deu anys. Però en el text d'aquest Viatge a l'Índia, encara presents molts dels temors i els anhels de la nostra joventut, hi trobem també la voluntat de comprendre del Xavier. I hi traspua una serenitat que, en el dolor de l'absència, ens el fa renovadament present.

I així se m'apareix també tot l'hinduisme -ara i aquí-, com una experiència adulta, sencera del món, però acceptada com l'accepta un nen: sense recança i sense nostàlgia. Sense finalitat ni intenció de futur. Passivament, juganerament, astoradament. A Benarés s'accepta la vida i la mort, l'alegria i la desgràcia, la sacralitat i la immundícia, com en un món en què tot és necessari i que se sustenta i es clausura en ell mateix.

diumenge, 9 de juny del 2013

Cala Llevadó, un altre viatge d'ESO

Divendres vaig tornar de viatge, d'un altre viatge de final d'ESO amb l'Institut Guillem Catà. No havia participat en la seva preparació, ni em tocava anar-hi, ni tampoc em venia especialment de gust un programa d'activitats esportives per camins de sorra, pinassa i exposició solar continuada. Però ja ho deia en Pedro Navaja, "cuando lo manda el destino, no lo cambia el más pintao" i una baixa inoportuna a darrera hora va fer que alguns professors, per torns, ens incorporéssim precipitadament a la història.

Ras i curt: vaig ser tres dies a cala Llevadó, entre Lloret i Tossa, fidel al lema "no importa on vas sinó allò que t'hi passa". I és clar, amb divuit adolescents ens hi va passar gairebé de tot. Però, les coses tal com siguin, també va valdre tot la pena: participar amb aquesta canalla dels seus primers assaigs vitals és altament gratificant. I tot i que reclamen molta més confiança de la que objectivament necessiten -i doncs, que tard o d'hora te la foten- la veritat és que es fa inoblidable l'estada. Sense ironia: es tracta d'una classe llaaarga, tot just interrompuda quan els cossos, exhausts, s'adormen. Aleshores, quan les granotes paren de raucar i abans les tórtores no ens diguin que clareja, encara podem rumiar com caram s'ho fan aquests nois i noies per empassar-se cada nit aquells talls de pizza freda, els pots de Nocilla o de Nutella a cullerades, els tips de coca-cola o fanta, tot el què els queda a l'abast. Això i aquelles corredisses sota la lluna fins duplicar la capacitat dels bungalows, i acabar endormiscats tots amb tots, en una mena d'abraçada col·lectiva que té més de conjur que de desig.

I doncs, també a mi m'ha agradat anar a Cala Llevadó. El volei a la platja, les olimpíades alternatives, l'exercici d'orientació a la muntanya... Però em fa l'efecte que uns dies com aquests haurien de ser francament més treballats, més preparats potser. No pas un ritual inevitable de centre sinó una activitat educativa completa. Amb responsables definits. Amb voluntat d'arribar a tothom -tot just érem 18! I amb capacitat de reflexió -dels nanos, però també dels docents. Per entendre'ns: què fem i per què ho fem? I què hi aprenem?

Perquè si qualsevol viatge acostuma a ser una oportunitat, encara ho pot ser més pels nostres nois i noies. Lluny de la família i del centre, apartats de la seva quotidianitat. Amb els mateixos neguits i expectatives de tots els adolescents. Aprendre. Descobrir. Al capdavall, sempre hi haurà corredisses -o no és important, també, aprendre a transgredir? I és que potser no es tracta tant d'anar a evitar res com de poder guanyar la confiança per rumiar plegats. I sí, ja ho sé, a la platja o a l'institut, pensar no és mai senzill. Però sempre em fa l'efecte que deu ser el més important.

"Si nassi'te pá martillo, del sielo te caen los clavos!"La foto ens la va fer el Carlos, un monitor d'activitats esportives. I ha corregut tant pel fèisbuc que no compto que publicar-la atempti la intimitat de ningú. Fem goig, oi?

dissabte, 8 de juny del 2013

Qui no coneix Jepi Subirana?

En Jepi Subirana és una de les millors referències al barri de la Mion. Hi va arrelar i hi va fer colla per avançar en la seva transformació. I, després de tota una vida, bé es pot dir que aquells activistes dels setanta se'n van sortir. Hi ha el barri, doncs, i les associacions de pares, i també la feina... un llarg trajecte compromès. Per això, aquest mes de juny Jepi Subirana ocupa el "Qui no coneix..." de El Pou de la gallina. Es va presentar dimecres, i la il·lustració de Maria Picassó és rodona: un home tranquil amb Collbaix a l'horitzó i els peus fermats al Puigberenguer.

Jepi Subirana
Un homenot de la Mion

Si teniu dubtes sobre aquest home, aviat els haurem esbandit: sí, sí, és aquell senyor de la Mion, de tota la vida. Bé, de tota la vida tampoc perquè, per ser exactes, va venir al món fa 68 anys a Sant Agustí del Lluçanès. Però, per allò de la feina, aviat farà mig segle que es passeja per Manresa. I qui diu Manresa diu la barriada Mion. Hi va trobar casa i hi va conèixer la Carme López i, plegats per sempre, van fer pujar una família. Però el Jepi era un cul de mal seient, i de seguida es va prendre la vida amb un vessant comunitari potser per allò que, per anar del Lluçanès a Manresa, abans havia passat per Vic. Sigui com sigui, en poc temps ja era al moviment júnior, a la parròquia –la Mion d’en Florenci Costa i Celestí Durich!- i, és clar, en aquella joveníssima associació de veïns dels primers 70. Pare cabal de l’Alba i la Maria, també es va comprometre a la guarderia del barri, i d’aquí ja no va parar: continuà a l’Ampa de l’escola Puigberenguer i en acabat a la de l’institut Lacetània, des d’on impulsa, amb un equip solvent d'ampes tots els centres- activitats per a la secundària de Manresa! Discret i eficient, ho deu haver presidit tot –llevat de la parròquia. Però no és persona d’escarxofar-se: cobreix cada etapa amb vocació de servei, onsevulga que es trobi. ¿O no va ser també al comitè d’empresa de Cremsa?–i allà, curiosament, no era pas el Jepi, que li deien Subi! Militant republicà, de quan la independència encara era cosa de quimèrics, avui gaudeix de la jubilació, fa teatre i continua col·laborant amb el barri. L’ha vist canviar, i molt, la Mion. I tots intuïm que se l’estima tant –o més- que el primer dia.

dissabte, 1 de juny del 2013

25 anys de residència d'avis: l'Auca



Feia molts anys que no treballàvem plegats amb el meu germà Manel -Manel Fontdevila, el dibuixant, sí. I fer aquesta Auca de la Residència, amb el seguiment de la Pepita i el Sendo, ha estat un gran plaer. Al capdavall era fàcil: fa gairebé trenta anys que masteguem aquest projecte a cada àpat familiar que compartim. Com diria en Folch i Torres, són pàgines viscudes. Neguits i desenganys, molts maldecaps i moltes il·lusions també. No ha estat senzill per ningú, però ha valgut la pena.