divendres, 24 de maig del 2019

A Marc Aloy, que aquest diumenge podria ser el nou alcalde de Manresa


Benvolgut Marc:

ara farà l'any que l'assemblea d'ERC Manresa et va escollir com a cap de llista per a la nostra candidatura a les eleccions municipals del proper diumenge. I un any després, ja es pot dir que la tria ha estat un èxit. Perquè aquest any, que ha passat tan i tan depressa, ha servit per construir una candidatura àmplia i diversa, i un programa complet per a Manresa. Tu saps més que ningú totes les hores que ens ha costat, tots els esforços i subtileses que una proposta com aquesta exigeix. I encara més, el punt de valor necessari per sortir en púbic i proclamar obertament el teu desig de ser alcalde d'una ciutat "verda i dinàmica, una ciutat de trobada". Valor i també humilitat: tothom sap que aquest desig sempre va aparellat al risc de no aconseguir-ho.


I amb tot, sigui com sigui, ja et dic ara públicament que haurà valgut molt i molt la pena. Ens hem trobat per una ciutat millor, i cada dia conec més gent capaç d'acompanyar-nos en aquest trajecte. Capaç de superar el seu vot tradicional, capaç de repetir la tria del passat 28 d'abril, capaç de pensar en un Ajuntament de majories democràtiques, progressistes i republicanes. Les regidores i regidors que t'acompanyen ja són, ara mateix, un equip trenat, preparat i generós. I són molts més de 25! Tot el seu talent té al darrera un grup motor impensable fa pocs anys, de gent de totes les edats i orígens. Tan divers i plural com és Manresa!

Diumenge, doncs, sentirem altre cop les bondats d'un diumenge de primavera, i tornarem a les urnes per escollir, a més a més dels diputats europeus, els nous ajuntaments. Passejarem amb la colla pels col·legis, i tu somriuràs i notaràs la complicitat de molta gent que aquest cop —o novament— hauran fet confiança a ERC, t'hauran fet confiança a tu. No ho oblidis mai, encara menys si els resultats aquell vespre ens acompanyen. Tots els compromisos, tots els discursos de proximitat i pluralitat, de portes obertes i participació hauran de fer-se efectius. Que no sigui només un bell diumenge de primavera, sinó tot un mandat de quatre anys. Governant la ciutat per a tothom, "sigui quina sigui la seva procedència, la seva condició social o la seva orientació sexual". Sigui quin sigui el seu vot, també.

Acabo. Estic molt content d'aquest any, i em penso que el neguit d'aquestes últimes hores només el podem transformar en més compromís encara. Amb l'agraïment a tot l' #equipaloy, als més decidits i als més discrets, als anònims i als de la llista, als que potser no sabrem mai que hi són però que també compten per fer-ho possible.

Sigues sempre valent per jugar-te a cada proposta tot el teu capital polític, que cada vegada serà més gran. Mai no t'amaguis ni tinguis por. Esforça't cada dia per ser el primer a llevar-se i el darrer a anar a dormir. Fes allò que honestament creguis que s'ha de fer i no el que s'espera que facis. I evita —i fins si pots oblida— les maniobres de vol ras, les dels mediocres, les dels que somiquen, les dels que es pensen que la pilota ha de ser seva sempre. O les d'aquells que s'atorguen set setmanes de campanya abrandada i en acabat reposen perquè la revolta que prediquen tampoc els és imprescindible.

I al capdavall, estic content també perquè fa anys que sé que pots ser un molt bon alcalde, ara mateix el millor alcalde que la ciutat necessita. Per liderar equips, per sumar energies, per buscar idees allà on les idees siguin. Per trobar els recursos que ara mateix ens fan falta. Tens un encàrrec que ve de lluny, i que ens ha de dur més lluny encara. Moltes gràcies pel teu gest, a l'avançada. I diumenge trobem-nos amb aquesta majoria republicana que Manresa ja reclama.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d'ERC Manresa


Publicat avui mateix a ManresaInfo, com a cloenda d'una campanya viscuda extraordinàriament! La foto, de l'1 de maig, el dia que vam enregistrar el vídeo al parc del Cardener.

dijous, 16 de maig del 2019

Qui no coneix Jordi Lorente?

El Pou de la gallina del mes de maig va sortir el 23 d'abril, per Sant Jordi, commemorant l'aniversari de la publicació que ja suma 32 anys. I, com no podria ser d'altra manera, el tema del mes són les eleccions municipals a Manresa, amb nou candidatures -la desena, la de Vox, encara no s'havia manifestat aleshores com tampoc ho ha fet durant els primers dies de campanya. Els candidats aporten tres fotos cadascun i el resultat és un mosaic d'imatges que proven de sintetitzar els programes electorals o, almenys, alguna proposta amb voluntat d'estrella a Manresa. No dic res més, que aquí no toca. Això sí, el número del Pou es tanca amb un "Qui no coneix?" dedicat a Jordi Lorente. Fàcil, oi? No compto que conegueu algú més enjogassat! I la il·lustració de Maria Picassó ho remata amb l'estil i l'elegància que l'home mereix.

Jordi Lorente,
passió per jugar

Segur que algun cop heu ensopegat amb un cartell del CAE que us proposa jugar: que si la Setmana de jocs al carrer, que si el Tast de jocs o, ara per la Llum, un torneig de Carcassona. Enmig de l’equip promotor, oi que ja sabeu qui hi trobarem? Premi: en Jordi Lorente i Servitja! Un manresà del 66, que va néixer entre el Rafael i l’Esteve, i que anava a estudi a l’Oms i de Prat. El cas és que el seu pare els diumenges a la tarda ja l’entretenia jugant a les dames, després de cada episodi de La casa de la pradera. Aquests coses marquen, és clar, això i també el consell del seu cosí, el Toni Bendicho, per tal que s’apuntés al Mijac del Casal de Sant Francesc, on ell ja feia de monitor. El Jordi tot just tenia deu anys, però en aquells locals de Valldaura va començar a descobrir el treball en grup, l’indestriable binomi d’aprendre i ensenyar i, encara, el plaer pel joc: «El joc ens humanitza!», repeteix sovint. Es quedà al Mijac tretze anys seguits, mentre suspenia — expressament!— el curs de monitor d’aquell CAE primigeni, pel pur plaer de repetir-lo. Alhora resolia el batxillerat al Peguera i estudiava Magisteri i, fet el curs pont, enllestia la llicenciatura en Pedagogia. Entre curs i curs, els estius són un no parar, que passa pel casal de sant Francesc, les colònies del Consell comarcal o, com a director, en casals de la Generalitat, responsable d’equips de monitors i centenars de criatures! Després vindran un parell d’estades temporals a l’estranger, de primer a Glasgow i després a Manchester, i més endavant un postgrau de jocs. Perquè la cosa era clara: ell es volia dedicar als jocs. La qüestió era com! El momentum té data exacta, quan l’any 86 el Jordi escoltava l’alineació del memorable Barça–Göteborg, a la final d’aquella Copa d’Europa. Els jugadors escandinaus tenien la singularitat de ser també gent d’ofici, i en Josep Maria Puyal els anava comentant, fins que va arribar al porter: era mestre de jocs. Mestre... i de jocs! I doncs, si això era possible entre suecs, no ho podríem provar els catalans? El resultat han estat gairebé tres dècades de joc i docència entre Navàs, Sant Joan de Vilatorrada o Manresa, així com onze anys a l’escola rural de Fonollosa, on també va fer de director. I a tot arreu el Jordi ha estat l’home que treballa i que juga, talment ho fa ara amb els nois i noies d’Animació Sociocultural a l’institut Guillem Catà. De primer abocat al joc tradicional, després incorporant el joc motriu i, en acabat, amb la redescoberta dels jocs de taula. Al cap dels anys ho fa córrer tot alhora! I en aquesta dèria ha tingut la sort d’ensopegar amb la Maria del Mar, i plegats juguen, fan cursos arreu o han fet créixer tres criatures —Martí, Núria i Mariona. Tan afable i rialler com despistat i tocatardà, l’home es desplaça amb bicicleta i sempre troba ganxos però, al final, sempre arriba. Si el veiéssiu com xala jugant al Catacombs cada dijous al Club del joc! No res d’apostes ni boira baixa de tabac: ludisme en estat pur des de fa més d’una dècada, al Cafè del Taller, a Sobrerroca. De dos quarts de de deu i fins al punt de mitjanit. Si us agrada de jugar, es pot dir que ja us espera!

dilluns, 6 de maig del 2019

Amat i Piniella, "L'hora blanca" a la plaça


A Manresa pot passar qualsevol dia que us truqui la Marta Torra i us pregunti si podríeu llegir un poema a les 7 del vespre, als baixos de l'Ajuntament, a la concentració que cada dia —cada dia!— han convocat amb el suport d'Òmnium els "Músics per la llibertat" des de l'1 de novembre de 2017. El cas és que devia anar apretada perquè em va trucar diumenge per avui dilluns i jo, com d'altres vegades, vaig dir que sí, que entesos. Perquè avui la tria era fàcil, i en homentage als nostres presos polítics i exiliats només em calia recuperar Amat i Piniella, i aquell poema titulat "L'hora blanca" que va escriure el maig de 1945. Perquè si ahir va fer 74 anys exactes de l'alliberament de Mauthausen, avui els ha fet el d'Ebensee, un altre camp de concentració nazi a tocar del llac que porta el mateix nom. Allà va poder acabar el captiveri d'Amat, i els seu poema malgrat la tristor infinita que desprèn, és també un himne a la llibertat, un immens desig de viure la vida després de cinc anys de sordidesa. He llegit el poema tan bé com he sabut i en acabat també hi ha hagut algunes cançons -el cant dels ocells amb la boca closa, el vull ser lliure que feia tants anys que no entonava. Després la trobada es desfà a poc a poc, comentant la jugada del dia, el moment que vivim, els ànims o, més prosaicament, com se troba aquest o aquella. Els organitzadors recullen pacients els trapaus i se'ls emporten al local d'Òmnium, i jo penso que com que tinc el text a l'abast avui el posaré aquí, per si algú altre té l'estona per llegir-lo i rellegir-lo, i pensar —potser— que hi ha lluites que són llargues i fins penoses, però que la llibertat les val sempre totes. Perquè això encara #vadellibertat.

La foto, de l'Arxiu històric de la ciutat, recull un viatge d'Amat de retorn a Mauthausen.


L'hora blanca

A l'hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d'aigües somnolents,
sota el cel d'un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.

Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d'unes portes esbatanades!

No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.

Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d'una vida sòrdida.

Que a poc a poc es remogui l'aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m'acompanyi a les meravelles!

La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l'amor, difuminant les ratlles de l'odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m'han ajudat, 
inútils les precaucions de l'instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.

Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l'hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!

                        Ebensee, maig de 1945