dimecres, 30 de març del 2011

Pere Culell: idees, sentiments i valors

Ahir vaig poder ser a la commemoració dels 80 anys d'Esquerra Republicana de Catalunya que féiem a Manresa per tot el Bages. Va ser un acte emotiu, des del vídeo del principi fins al discurs brillant i singular de l'eurodiputat Oriol Junqueres, quan ens advertia que no n'hi havia prou amb la ideologia. quan ens reclamava emoció, sentiments i valors. Va citar Petrarca, Newton i fins i tot la seva àvia de Castellbell i el Vilar: "Si hem aconseguit veure-hi més enllà és perquè ens hem enfilat a espatlles de gegants". Però em penso que, sobretot, l'Oriol Junqueres va connectar i arrodonir el discurs que acabava de llançar en Pere Culell, el candidat que Esquerra proposa aquestes municipals per fer d'alcalde de Manresa. Presentant un projecte obert i integrador, amb una candidatura renovada que té un terç d'independents i que mai havia estat tan ben preparada per governar tots els àmbits de la ciutat. I fer-ho en temps de crisi, amb austeritat, però també amb imaginació i entusiasme. Tot això es palpava ahir el vespre al teatre Kursaal, i a la sortida hi havia complicitat en moltes mirades, el desig de fer un pas més a Manresa.

Perquè aquella dicotomia habitual a la nostra ciutat des de 1979 s’esquerda definitivament.  Ni socialistes ni tampoc convergents entren en aquesta campanya amb capacitat d’il·lusionar. No n'hi ha prou amb apel·lar a l’experiència o a l’eficàcia sinó és que volem començar amb una renúncia ideològica que redueix el nostre ajuntament tot just a una gestoria!. Però em penso que encara hi ha més. Perquè al costat del projecte ideològic hi conviuen també d’altres factors tan bàsics com les trajectòries personals, el seu compromís ètic, la generositat, l'empatia o el rigor intel·lectual. En paraules de Junqueres, "emocions, sentiments i valors". Tot això, i l’esforç sincer per entendre i implicar-se en la realitat, són fonamentals a l’hora de construir un projecte polític que es vulgui ampli i sòlid, capaç de tornar a fer avançar la ciutat.

I és que fa dies que penso que Manresa necessita una altra sacsejada, un nou horitzó. I un nou lideratge, sense apriorismes: algú que hi aboqui el temps i la intel·ligència, una manera de fer contrastada. I fins i tot despresa: no és pas gaire corrent que persones amb la vida ben resolta i fins un reconeixement social s’arrisquin a rebre les guitzes que la política comporta... Per tot plegat també sóc dels que creu que en Pere Culell és un molt bon candidat. Ara direu, "és el que proposa Esquerra, què ens has de dir!". Però és que estic segur que en Pere Culell no vol ser només el candidat “dels d’Esquerra”. Ni respon al perfil del militant que, pacient, veu com li arriba l’hora d’encapçalar una candidatura. No: en Pere Culell ha fet de la política un altre episodi de la seva actitud de servei i ens ha calgut anar-lo a buscar i convèncer-lo, i això sol ja desperta confiança. I Manresa, si alguna cosa necessita ara mateix, és confiança. En ella mateixa. I en la gent que vulgui ser a primera línia.

I és que, al capdavall, tots aquells que defensem un programa polític, des dels militants i simpatitzants fins als càrrecs públics, hauríem d’entendre que no som només gestors de problemes i pressupostos, sinó també generadors de complicitats, d’emocions i fins de sentiments. És per això que al costat dels que s’anuncien “amb experiència” o “amb eficàcia” me'n vaig anar a dormir pensant que és molt més interessant els que batallen “amb il·lusió”. I és que, de debò, Manresa es mereix que en Pere Culell sigui el proper alcalde, que sigui ell qui encapçali un renovat ajuntament...

(Una persona dialogant, oberta a tothom i defensora dels més genuïns valors republicans: http://www.pereculell.cat )

dijous, 24 de març del 2011

Absència de Ton Cabra

Dimarts va fer vuit anys que vam enterrar el Ton Cabra, a Calders. Un home compromès amb el país, amb el seu poble o amb la seva família. Amb els amics. I sempre i a tot arreu amb aquella estimació sincera que el feien proper:  ell, que fou alcalde de Calders o president comarcal d’Esquerra, el pare o el company, el mestre d'autoescola, l'amic, aquell lluitador per les llibertats... tot això va passar i ens en quedà l’absència.

I malgrat el pas de tot aquest temps, encara hi ha qui hi pensa, encara hi pensem sovint: ara en una reunió, ara en un sopar, quantes vegades no m'he trobat descartant el primer impuls per rumiar com s'ho miraria el Ton?  Segur que matisaria més, segur que seria més planer, segur que seria més discret.... En acabat s'escola un altre hivern i es bada la primavera: els anys passen tan depressa!. 22 de març, el cap em torna al cementiri de Calders, camí avall, a la gentada i al silenci que trencava la grava sota els peus. I un any i un altre, després, hem tornat tots a la feina. Cadascú al seu lloc, disciplinadament, fidelment, potser un punt més sorruts. Però a mi m'agrada fer-ho amb aquestes -poques- absències que encara noto a la vora i que m'ajuden a avançar. Perquè el Ton, estimava tant aquest país i estimava tant les persones que encara avui el sentim amb nosaltres.

(La foto és del llibre El nord en la mirada, Homenatge a Ton Cabra i Vilalta, un volum preciós coordinat per la Conxita C. que l'any 2007 testimoniava tot l'esforç i les esperances d'un company malaguanyat).

dilluns, 14 de març del 2011

Amb música de Louis Amstrong

No t'has adonat del quartet de jazz fins que han arrencat amb "Sugar" i tu encara repassaves un tros de pastís al menjador solemne, ple de parents vinguts d'arreu. Has aixecat els ulls i has somrigut, murri i content: tocaven per tu, sí, per tots aquests anys viscuts, per tots els retalls d'història que has anat acumulant, per les presències i, també, la llista d'absències que els teus noranta anys t'obliguen a consignar. Després has tingut l'esma de ballar, de fer fotos, de pensar en la fàbrica i l'estanc, les muntanyes... i el punt d'orgull per explicar aquella nit del 55 a Barcelona, quan vas sentir en Louis Amstrong allà al Windsor. I encara ara sembla que va tocar per tu, pel jove manyà i solter que eres. What a wonderful world. Perquè al cap del temps, un dia molt llunyà ens recordessis -a la fi del cafè i del concert i, doncs, per acabar la festa- que aquest és un món ben bonic. O que pot ser-ho....

(L'Antoni S. va celebrar diumenge els seus noranta anys, amb el cap clar i la dosi necessària d'optimisme per continuar avançant: que per molts anys!)

dissabte, 12 de març del 2011

Política i proximitat, un exemple estimulant

Ahir nit, a Castellbell i el Vilar vaig poder participar d'un acte important, això és, un exercici per "imaginar" el poble, el futur del poble. Tot i que l'organitzava la secció local d'Esquerra, la convocatòria era absolutament oberta i val a dir que la sala feia goig i que, tot plegat, hi vam destinar més de tres hores entre vint-i-cinc o vint-i-set persones. És clar que prèviament havia calgut parlar amb molta gent i convèncer-los que aquell no era un acte "de partit" sinó precisament la possibilitat de trencar amb les formes de treball pròpies dels partits tradicionals. I que prendre part en l'exercici segur que seria positiu. O, com a mínim, pedagògic! I doncs sí que ho va ser de profitós i pedagògic. En primer lloc perquè dues dotzenes de persones rumiant organitzadament generen propostes que ni el més llest del poble hagués mai arribat a imaginar. I en segon lloc perquè, en igualtat de condicions tots els participants, la presa de decisions esdevé molt més matisada, amb major coneixement. Potser per això la sessió es va allargar de l'hora i mitja prevista a les tres hores. El candidat, l'Albert Mulero, n'estava content. I en acabat, encara hi va haver pa amb tomàquet i el temps distès per acostar posicions entre els punts més divergents...

Estic convençut que Esquerra obtindrà uns bons resultats a Castellbell i el Vilar. I en general, a les properes municipals l'haurien d'obtenir a tot arreu aquells partits que siguin capaços d'aparèixer com a eina de transformació al servei dels ciutadans. I de ser-ho des del primer dia, disposats a discutir-ho tot, des dels projectes als noms, i de fer-ho amb tota la informació. La resta -l'ortodòxia dels aparells i el tacticisme d'uns nous fitxatges, els càlculs alambinats i les combinacions de mal explicar, el si-però-no de l'anar fent que no ha estat res...: de tot en puc donar exemples- només serveixen per perpetuar fins l'extenuació governs escleròtics i aquest sentiment tan trampós que presenta la política com una rampoina inútil.

Hi torno: l'exercici que presentava Esquerra ahir nit a Castellbell i el Vilar té valor per l'interès que va despertar i perquè, més enllà dels resultats immediats, avança en la re-politització de la cosa pública des d'un municipi de poc més de tres milers d'ànimes. Perquè acosta homes i dones diferents, a qui potser mai havien convidat a parlar del futur del poble. Perquè trenca el binomi sòcio-convergent. Perquè va més enllà de la llista de queixes. Perquè genera un discurs i reforça el desig i la voluntat de canviar les coses. Perquè demostra que de fet, de politica en podem fer tots. I és que per la majoria de nosaltres, la política és l'única eina que ens queda per fer possible un altre poble, un altre món...

(D'ençà que fa trenta-cinc anys vaig començar a festejar amb M, la meva relació amb Castellbell i el Vilar no ha parat de créixer, fins el punt de col·laborar a les properes municipals: a veure què en surt!)

dijous, 10 de març del 2011

Encara Armènia

Ahir la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés espanyol va tombar la moció d’Esquerra que pretenia reconèixer el genocidi armeni per part de Turquia –aleshores l’imperi Otomà- a primers del segle XX.  La moció, que només va tenir els vots favorables d’Esquerra i PNB, hi arribava amb dos precedents, als Parlaments català i balear que l’any passat, ja n’havien aprovat dues en termes prou semblants. Per no deixar el fet en un senzill recordatori, la moció instava a Turquia a assumir el genocidi com un gest de concòrdia envers Armènia, i fins animava a la UE que adoptés un paper de mediador per tal de superar definitivament aquell succés.

El diputat Joan Tardà ha lamentat que el PP i sobretot el PSOE tombessin la moció, sense ni tan sols presentar esmenes o text alternatiu. I l’argumentari socialista m’ha recordat la cantarella que sovint ens recepten als catalans: “els problemes d’Armènia avui són uns altres”. Ara pla, és clar que els seus maldecaps són els de la pura i dura subsistència quotidiana. Però si la comunitat internacional se’n desentén, Armènia no se’n sortirà mai. Per petita i diferent, víctima continuada dels seus grans veïns.

Al capdavall, del resultat d’ahir allò que no m’esperava era el vot contrari dels diputats de CiU, oimés quan va ser CiU qui va encapçalar la moció al  Parlament de Catalunya. De l’espanyolisme ranci ja fa temps que ho dono tot per perdut. Però dels diputats convergents n’esperava un bri de coherència. Ni en aquest cas!  Ho he trobat francament lamentable...

(L'Ararat, un volcà de 5165 m. és el principal símbol d'Armènia malgrat que ara es trobi en territori turc. La foto, de l'estiu passat, mostra la frontera entre els dos països tancada militarment) 

diumenge, 6 de març del 2011

Cal reconèixer el genocidi armeni

Avui mateix m’he assabentat pel bloc de Joan Tardà que Esquerra ha presentat una iniciativa parlamentària, per primera vegada a l’Estat espanyol, per tal que el Congrés dels Diputats discuteixi el reconeixement del genocidi armeni com a “Crim contra la Humanitat”. I com que conec els fets, i pel poc que he estat a Armènia, us he de dir que només la proposta ja m’ha semblat important. Això i el desig de que prosperi, tal com ja fa anys es produí als Estats Units, i que ha anat creixent amb una llarga llista de democràcies: Suècia, França, Canadà, Itàlia, Grècia, Xipre, Eslovàquia, Lituània, Bèlgica, Argentina...

Si mai no heu sentit parlar del genocidi armeni, us puc garantir que el seu relat és paorós. Es tracta d’un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia que vivia a Turquia, realitzades per l'imperi Otomà a les acaballes del segle XIX i singularment l’any 1915, durant el règim dels Joves Turcs. L’objectiu era l’eliminació física del poble armeni a Turquia, i hom calcula fins a un milió i mig de morts. I un altre milió de deportats en el que es coneix com la “diàspora armènia”!. Doncs bé, encara avui l'Estat turc nega oficialment l’existència històrica del genocidi i les relacions amb la veïna república Armènia no són pas bones, fins el punt de mantenir les fronteres tancades.

I tanmateix, quan aquest dimecres es faci el debat a Madrid, allò que em temo és que tornarem a comprovar com l’espanyolisme militant, a esquerra i dreta de l’hemicicle, torna a coincidir en la insensibilitat envers les minories nacionals i les seves tragèdies històriques. Potser perquè saben que al darrera hi bateguen, inalienables, els drets dels pobles. Siguin al Càucas o a la mateixa riba de la Mediterrània... Ho seguiré amatent.

(Al genocidi el segui la diàspora: a la foto, un grup d'orfes armenis a Grècia, l'any 1920)

dijous, 3 de març del 2011

Una veritable exposició nacional

El món agrari a les terres de parla catalana és un projecte impulsat ara farà més de dos anys des de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner. Ahir al vespre tot just en vam poder veure uns primers resultats amb l’exposició que s’inaugurava als jardins del Palau Robert de Barcelona i que hi romandrà oberta fins el 30 de març. Cal dir, però, que l’exposició és només un vessant del projecte i que, en paral·lel s’està confeccionant un magnífic banc d’imatges que avui ja supera les 4000 i que, així que l’exposició circuli, cal preveure que es multiplicarà. Sigui com sigui, la xarxa de centres d’estudis estesa arreu dels Països Catalans només aquest any ja ha aconseguit programar una itinerància de l’exposició  per Móra la Nova, Canillo, la Seu d'Urgell, Palma de Mallorca, Maó, Eivissa, Prada de Conflent, Elna, Lleida, l'Espluga de Francolí, Sabadell.… i hi ha cua pels propers anys!

I tot i la modèstia de recursos amb què es presenta, m’atreveixo ja a vaticinar que l’exposició serà un èxit allà on vagi. I això, sobretot, perquè aquest és un projecte que amb la voluntat de facilitar un coneixement històric del sector agrari des de finals del segle XIX fins ara, no ha parat d’aconseguir complicitats: la participació de la Fundació del Món Rural, i els patrocinis d’Unnim, el Museu de la vida rural, la fundació Mútua Catalana. I les quatre diputacions del Principat, el consell insular de Menorca o l’Institut d’Estudis Catalans.

Al capdavall  El món agrari a les terres de parla catalana “està encaminada a facilitar informació a la societat sobre un sector que ha estat estratègic i que històricament ha ocupat una gran part de la població”. Hi batega l’elogi però no pas el sentimentalisme tou per aquells que potser foren els nostres avantpassats. I és que el projecte revisa la història i els canvis d’aquest món, però sobretot en defensa la seva condició d'estratègic també en el futur. Per l’ordenació i manteniment del territori, per la producció d’aliments de proximitat i de qualitat, pel valor econòmic i d’ocupació laboral que significa, des de les Illes a les terres de l’Ebre. Al País Valencià o la Catalunya nord. Amb blat, olives, figues o arròs. Arreu i per tot.

Sigui com sigui, aquests primers resultats han de continuar creixent. Amb tot el material fins seria pensable un llibre magnífic. Però, especialment, cal consignar la tasca que dinamitzen en Josep Santesmases al capdavant de la CCEPC (una molt bona xarxa de 114 centres i instituts d’estudis locals i comarcals) i la Maria Carme Jiménez com a directora de l’Institut Ramon Muntaner. Amb ells i tota la junta: multiplicant el valor dels recursos que obtenen i sumant coneixement fins a l’últim racó del país. Sense revolts: fent una tasca d'un veritable sentit nacional.

(A la foto, de l'estiu de 1947, batent el blat a la masia del Puig, de Castellbell i el Vilar, al Bages)