dilluns, 28 d’octubre del 2019

ERC Manresa, quinze dies després de la sentència

Avui farà dues setmanes de la sentència, i han estat dues setmanes frenètiques, atapeïdes d'accions de denúncia, de reunions i manifestacions arreu del país. Amb més hores de carrer que de whatts. Amb molt dol i neguit... i també crítiques. I fins i tot autocrítiques: aquests últims dies he estat almenys a dues reunions llargues —d'ERC Manresa primer, i després d'ERC Bages— on bona part dels assistents han qüestionat no només determinades actuacions policials —hem vist coses increïbles, sense sortir de Manresa— sinó també la necessitat d'avançar en la desobediència civil o el paper del MHP Torra. Això seria el mínim comú denominador. Perquè les aportacions són absolutament diverses. Hi ha qui qüestiona la comunicació interna d'ERC, o la tebior de la nostra resposta, i insinua el nostre creixent llirisme com a partit. Hi ha qui en canvi rebutja qualsevol deriva que pugui semblar violenta. I en clau més dolorosa, hi ha qui detecta en la direcció discursos en paral·lel que desafinen. Hi ha, en fi, qui se sent decebut pel conjunt de «polítics mediocres» que no han aconseguit bastir una resposta prèvia a una sentència que endevinàvem duríssima. Però al capdavall, entre tots hem compartit una consciència difusa, que bascula entre les grans desfilades com la d'ahir omplint el carrer de Marina, i els vespres a Urquinaona i la via Laietana: hi ha molta feina a fer i, com diria en Ramoneda, ja està clar que no la resoldrem amb quatre consignes.

I doncs, al costat de l'anàlisi, el cert és que no hem parat quiets, que no hi ha hagut repòs aquests dies. I d'una cosa estic cert: aquella gent que fins avui ha treballat a l'entorn d'ERC Manresa estem disposats, una vegada i una altra, a continuar batallant. Discutint, que d'això en sabem un niu. Però sense quedar-nos aturats ni renunciar als objectius primers que ens defineixen les sigles. I encara que les ganes siguin als peus, avui ja hem començat a preparar la campanya per al 10N. Heu vist els cartells grocs, anònims, per Manresa? Perquè ens agradi o no, aquell diumenge dia 10 ens tornarem a comptar. O millor dit, tornaran a comptar-nos. I mal aniria si l'independentisme i la força que representen les tres candidatures que ens hi apleguem no obté un resultat incontestable. Millor i més divers que l'anterior vegada. Però aquest cop conjurats a trobar una sortida a l'atzucac. Des d'ERC ens hi sentim compromesos, i des de les assemblees locals estic convençut que tornarem a escarrassar.-nos per aconseguir una victòria àmplia i popular, que ens permeti entomar aquells grans reptes que vindran. Aquells que en Toni Soler avui insinuava a la contraportada del diari Ara. Una diarquia possible. I sí, el títol és difícil, però que això no us privi d'una lectura completa: perquè sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser. Però amb el carrer només no en tindríem prou...


Una diarquia possible
Toni Soler
Ara, 27/10/2019

RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.

CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que
sit and talk és l’única opció possible.

OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.

Dissabte vam ser a Barcelona, al carrer Marina i després fins i tot una estona a la via Laietana. Aquest matí hem sortit a empasquinar, des de quarts de 10 fins vora les 12, per poder passar per Lledoners. I demà hi ha una assemblea comarcal de militants a Sallent... Però tot aquest activisme seria buit si al darrera no hi hagués la voluntat de construir una proposta política per al país que es vol completa i compartida. I no ens en cansem.

dimarts, 22 d’octubre del 2019

Qui no coneix Sílvia Sanfeliu?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ataca al tema del mes l'emergència climàtica. La foto de portada, de Francesc Rubí, amb una de les manifestacions de la setmana climàtica al seu pas per Crist Rei, vaticina els escenaris d'aquests últims dies, amb continuades manifestacions i protestes per la sentència dels presos polítics. Canvi climàtic i canvi polític es conjuren doncs per marcar aquest octubre. Però al capdavall, i per tancar el número, Sílvia Sanfeliu ens recorda que la vida és tota teatre, i Maria Picassó la immortalitza penjada en un fanal, com si cantés esperant tota la pluja que ens ha d'arribar aquesta tardor.


Sílvia Sanfeliu,
la vida tota és teatre

Ara que acaba d’enllestir-se el festival de Microteatre segur que el seu nom us vindrà al cap: Sílvia Sanfeliu i Morros. N’era una de les coordinadores i, també, autora de Lamarr, un dels muntatges que s’hi estrenaren. La recordeu? De faccions menudes i un punt coqueta, sempre somriu i us observa amb uns ulls inquiets. Que per això un dia se’n va anar als Estats Units per fer-hi segon de batxillerat, després de 13 anys d’estudi a les Dominiques. Havia passat pel Gimbe i per l’estudi de l’Olga Roig, i tenia un bon coixí d’anglès de l’acadèmia Castells. I al capdavall un somni: aprendre a fer cinema! I bo, el cas és que als USA va anar a parar en una granja enmig les fèrtils planes de Minnesota, en un poblet anomenat Northome, amb 300 ànimes i 40 graus sota zero al pic de l’hivern. Ara digueu si no havia de millorar l’anglès! L’experiència va ser tan bona que, a la mateixa família, després hi aniria la seva germana Olga, i encara la seva neboda, en un vincle que mai ha deixat d’enfortir-se. Aleshores, però, ella tenia setze anys, i hi va aprendre a conduir, i hi va fer teatre, molt teatre, a l’institut com a extraescolar i com a assignatura. Amb aquest bagatge la Sílvia es preparà per fer Comunicació i cinema a la universitat, a Califòrnia. Però el somni es va esllanguir i al cap d’un altre any va tornar a Manresa. Encara pensava en fer cinema però s’aplega amb amics per fer un grup de teatre local que l’animen per entrar a l’Institut del Teatre en l’especialitat de Direcció i dramatúrgia. I passa les proves! Des d’aleshores es comença a mirar el teatre professionalment. S’està a Barcelona, ara a Gràcia, ara a Sants, alhora que enceta els estudis de Dret fins arribar a quart —«Veig clar que no tinc vocació jurista, que no vol dir que no hi torni, eh!?»— . En acabat, cada vegada aconsegueix més feines i encàrrecs, i també s’anima a escriure, tal i com l’aconsella l’Esteve Soler: «Sanfeliu, escriu!». Li recordeu la Innocentada d’enguany? Cabaret 33. O abans aquell Mileva, fent emergir la dona d’Einstein, o el més recent, Lamarr, amb Xavier Mestres i Anna Mateo dirigits per en David Pintó? Per bufar cullera també ha fet moltes hores d’extraescolars, és clar, i als Carlins i ara mateix al Kursaal, fent classe de teatre musical que és la seva veritable passió. Membre actiu del Galliner, li agrada molt cantar i potser per això li encanta traduir els musicals al català: Kiss me, Kate, de Cole Porter, o bé Sister Act, l’Horror Picture Show o —premi Butaca 2004— No són maneres de matar una dona, de Douglas J. Cohen. Una història basada en el cinema negre americà dels anys quaranta, que rescabala la Sílvia amb la seva passió d’aquell Hollywood daurat. Potser per això sovint s’escapa Londres o Nova York, i es confessa tan devota de les comèdies de Billy Wilder com dels clàssics de Shakespeare o dels versos de Sagarra. I tossuda, encara rumia com fer-s’ho per escriure, dirigir i, si algun dia pogués, triomfar a Broadway!

dilluns, 14 d’octubre del 2019

Una sentència amb voluntat d'escarment

Sabíem que la sentència segurament sortiria avui, i sabíem que seria injusta. I, és clar, totes les profecies s'han complert: d'un judici polític només en podia sortir una sentència amb voluntat d'escarment. Ho deia Oriol Junqueras: "Això no és justícia, és venjança". La venjança d'aquells que no suporten veure qüestionada la unitat d'Espanya i que —ferits en l'orgull— voldrien acabar d'una vegada per totes amb "el problema catalán". Si en fa d'anys que els dura l'obsessió! Potser per això m'ha revoltat sentir el president espanyol en funcions parlar d'independentisme derrotat, i d'uns "últimos estertores". Em sembla, doncs, que poc s'esperava aquest tsunami democràtic que, en un primer dia de resposta, ha aconseguit ser notícia mundial. Ras i curt, i en castellà: De estertores, nada, señor Sánchez.
He pogut sentir quasi en directe la sentència i, a l'institut, n'hem pogut parlar a classe. En acabat, alguns nanos de batxillerat han invertit l'esbarjo en tocar el dos fins a les manifestacions matinals de Manresa. He plegat puntual com cap altre dia i, des de casa, tot ha estat mal dinar entre televisió, whats i telegram. A la tarda, l'Euskal Telebista ha passat pel local d'ERC a Manresa, abans d'arribar fins a Lledoners, i hem pogut parlar de la importància de la desobediència civil, i de tornar a omplir els carrers sense les sigles del dia a dia. Tots junts mobilitzats en accions noviolentes, pacífiques i sobretot coordinades col·lectivament. El balanç, a darrera hora del dia, no pot ser més efectiu. Hem omplert amb escreix la plaça de Sant Domènec, a Manresa, i a continuació hi ha qui s'ha manifestat fins la caserna de la guàrdia civil o la de la policia nacional. També sé d'escamots republicans que han anat a empaperar la ciutat amb quatre consignes d'ampli espectre: llibertat, autodeterminació, independència i amnistia. De nit, a casa, he tornat a menjar poc i malament, pendent de l'aeroport, i de les notícies dels amics i familiars. He patit també, és clar. Però només sé que es tracta de gent tossuda i valenta, que hi han anat en cotxe, en metro o a peu. I que sense caure en paranys o provocacions, han assumit aquesta voluntat de persistir, i persistir.
Demà serà 15 d'octubre, i a les 7 de la matinada alguna gent de Manresa es preguntarà que són aquells fuets que s'enlairen sorollosament des del Castell: commemoren els 79 anys de l'assassinat de Lluís Companys. Voldríeu millor exemple per encetar la jornada?  Després es farà clar, i a poc a poc es reprendrà el tsunami, i cadascú hi podrà ser des de les més diverses realitats. Per continuar lluitant. Perquè cada fet, per petit que sigui, compta, i no n'hi ha cap a menystenir. Algú m'ha dit avui, "tota pedra fa paret", i jo ho dono per bo. Perquè vindrà el dimarts, i despres dimecres, i fins divendres que és quan voldríem un país conscient i aturat. Tossudament alçat.
I és clar, ja ho sé, segurament el resultat no serà la resolució del conflicte. Però les respostes han de ser fortes i clares, més grans cada vegada. Acompanyant-nos en aquest desig de ser-hi, i ser-hi sempre. Diu en Junqueras que si persistim, guanyarem. Jo, des de fa més de vint-i-cinc anys que n'estic conveçut. I sé, i sento, que cada vegada en som més.

Suposo que les peces de ciment ja eren grogues, però trobo que els cartells hi han quedat preciosos. Foto del Whats.

dilluns, 7 d’octubre del 2019

40 anys d'un primer dia a l'Autònoma

El carnet el vaig retrobar a l'estiu, amb d'altres carnets i paperassa dels meus anys d'estudiant a Bellaterra, que és com en deiem aleshores de la UAB. Del 5 d'octubre de 1979. Hi havíem passat el mes de juny amb l'Ignasi Cuadros, tornant de recollir les notes de les PAAU a Barcelona, per allò de les dates de matrícula i de prendre la mida a un món que ja es veia que seria molt diferent —i molt més gran— que el nostre institut Lluís de Peguera. I doncs va arribar l'octubre, i el primer dia laborable o el primer dilluns, no ho sé, vaig baixar amb l'autobús que anava a Bellaterra i després a Sant Cugat, aquí per als de segon i tercer de Magisteri. Des de la Bonavista, amb la primera fresqueta de tardor, i fins a el recinte universitari d'una tirada. Sense conèixer ningú que ara recordi. I fumant, això sí. Jo fumava i em penso que tothom fumava a tot arreu. Al trencall que deixava l'autopista per enfilar cap a Bellaterra, vaig encendre un Lucky sense filtre per conjurar tots els temors que em rosegaven. Tabac ros, que anava d'estrena. M'havia matriculat a Filologia catalana i potser encara dubtava de no haver triat finalment Història o Psicologia, que bé havia mastegat les matemàtiques fins a COU. Però els meus amics ho tenien més clar que jo, començant per en Manuel Martinez que és qui va sentenciar-ho, en castellà i a l'hora del pati, uns mesos abans: jo havia de fer Filologia catalana, que per això ja m'havia tret el nivell de professorat de la DEC a l'Òmnium i m'agradava molt la literatura. I ho va endevinar. El primer dia, a primera hora, vaig entrar a classe d'Història de la literatura catalana amb en Jordi Castellanos. Una hora i mitja per plantejar el curs i començar amb el Modernisme, i l'encàrrec de procurar-nos i llegir immediatament Solitud, de Víctor Català. No hi coneixia ningú, ni sabia gaire on dar-la. Però Solitud em va agradar molt i les classes d'en Castellanos més. I la Dolors Oller! I de tot aquell primer any —amb la Introducció als estudis històrics inclosa, amb l'Esteban Canales— només recordo coses bones, i moltes descobertes que sempre més he arrossegat. I ara que en fa quaranta anys quedo parat, de com han passat tan depressa, i de com m'ha agradat sempre més fer classes, de literatura sobretot, descobrint sobre el paper aquella vida que vivíem quasi sense ni adonar-nos-en, encara com una mitja criatura de disset anys.