dilluns, 14 d’octubre de 2019

Una sentència amb voluntat d'escarment

Sabíem que la sentència segurament sortiria avui, i sabíem que seria injusta. I, és clar, totes les profecies s'han complert: d'un judici polític només en podia sortir una sentència amb voluntat d'escarment. Ho deia Oriol Junqueras: "Això no és justícia, és venjança". La venjança d'aquells que no suporten veure qüestionada la unitat d'Espanya i que —ferits en l'orgull— voldrien acabar d'una vegada per totes amb "el problema catalán". Si en fa d'anys que els dura l'obsessió! Potser per això m'ha revoltat sentir el president espanyol en funcions parlar d'independentisme derrotat, i d'uns "últimos estertores". Em sembla, doncs, que poc s'esperava aquest tsunami democràtic que, en un primer dia de resposta, ha aconseguit ser notícia mundial. Ras i curt, i en castellà: De estertores, nada, señor Sánchez.
He pogut sentir quasi en directe la sentència i, a l'institut, n'hem pogut parlar a classe. En acabat, alguns nanos de batxillerat han invertit l'esbarjo en tocar el dos fins a les manifestacions matinals de Manresa. He plegat puntual com cap altre dia i, des de casa, tot ha estat mal dinar entre televisió, whats i telegram. A la tarda, l'Euskal Telebista ha passat pel local d'ERC a Manresa, abans d'arribar fins a Lledoners, i hem pogut parlar de la importància de la desobediència civil, i de tornar a omplir els carrers sense les sigles del dia a dia. Tots junts mobilitzats en accions noviolentes, pacífiques i sobretot coordinades col·lectivament. El balanç, a darrera hora del dia, no pot ser més efectiu. Hem omplert amb escreix la plaça de Sant Domènec, a Manresa, i a continuació hi ha qui s'ha manifestat fins la caserna de la guàrdia civil o la de la policia nacional. També sé d'escamots republicans que han anat a empaperar la ciutat amb quatre consignes d'ampli espectre: llibertat, autodeterminació, independència i amnistia. De nit, a casa, he tornat a menjar poc i malament, pendent de l'aeroport, i de les notícies dels amics i familiars. He patit també, és clar. Però només sé que es tracta de gent tossuda i valenta, que hi han anat en cotxe, en metro o a peu. I que sense caure en paranys o provocacions, han assumit aquesta voluntat de persistir, i persistir.
Demà serà 15 d'octubre, i a les 7 de la matinada alguna gent de Manresa es preguntarà que són aquells fuets que s'enlairen sorollosament des del Castell: commemoren els 79 anys de l'assassinat de Lluís Companys. Voldríeu millor exemple per encetar la jornada?  Després es farà clar, i a poc a poc es reprendrà el tsunami, i cadascú hi podrà ser des de les més diverses realitats. Per continuar lluitant. Perquè cada fet, per petit que sigui, compta, i no n'hi ha cap a menystenir. Algú m'ha dit avui, "tota pedra fa paret", i jo ho dono per bo. Perquè vindrà el dimarts, i despres dimecres, i fins divendres que és quan voldríem un país conscient i aturat. Tossudament alçat.
I és clar, ja ho sé, segurament el resultat no serà la resolució del conflicte. Però les respostes han de ser fortes i clares, més grans cada vegada. Acompanyant-nos en aquest desig de ser-hi, i ser-hi sempre. Diu en Junqueras que si persistim, guanyarem. Jo, des de fa més de vint-i-cinc anys que n'estic conveçut. I sé, i sento, que cada vegada en som més.

Suposo que les peces de ciment ja eren grogues, però trobo que els cartells hi han quedat preciosos. Foto del Whats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada