dimarts, 22 d’octubre de 2019

Qui no coneix Sílvia Sanfeliu?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ataca al tema del mes l'emergència climàtica. La foto de portada, de Francesc Rubí, amb una de les manifestacions de la setmana climàtica al seu pas per Crist Rei, vaticina els escenaris d'aquests últims dies, amb continuades manifestacions i protestes per la sentència dels presos polítics. Canvi climàtic i canvi polític es conjuren doncs per marcar aquest octubre. Però al capdavall, i per tancar el número, Sílvia Sanfeliu ens recorda que la vida és tota teatre, i Maria Picassó la immortalitza penjada en un fanal, com si cantés esperant tota la pluja que ens ha d'arribar aquesta tardor.


Sílvia Sanfeliu,
la vida tota és teatre

Ara que acaba d’enllestir-se el festival de Microteatre segur que el seu nom us vindrà al cap: Sílvia Sanfeliu i Morros. N’era una de les coordinadores i, també, autora de Lamarr, un dels muntatges que s’hi estrenaren. La recordeu? De faccions menudes i un punt coqueta, sempre somriu i us observa amb uns ulls inquiets. Que per això un dia se’n va anar als Estats Units per fer-hi segon de batxillerat, després de 13 anys d’estudi a les Dominiques. Havia passat pel Gimbe i per l’estudi de l’Olga Roig, i tenia un bon coixí d’anglès de l’acadèmia Castells. I al capdavall un somni: aprendre a fer cinema! I bo, el cas és que als USA va anar a parar en una granja enmig les fèrtils planes de Minnesota, en un poblet anomenat Northome, amb 300 ànimes i 40 graus sota zero al pic de l’hivern. Ara digueu si no havia de millorar l’anglès! L’experiència va ser tan bona que, a la mateixa família, després hi aniria la seva germana Olga, i encara la seva neboda, en un vincle que mai ha deixat d’enfortir-se. Aleshores, però, ella tenia setze anys, i hi va aprendre a conduir, i hi va fer teatre, molt teatre, a l’institut com a extraescolar i com a assignatura. Amb aquest bagatge la Sílvia es preparà per fer Comunicació i cinema a la universitat, a Califòrnia. Però el somni es va esllanguir i al cap d’un altre any va tornar a Manresa. Encara pensava en fer cinema però s’aplega amb amics per fer un grup de teatre local que l’animen per entrar a l’Institut del Teatre en l’especialitat de Direcció i dramatúrgia. I passa les proves! Des d’aleshores es comença a mirar el teatre professionalment. S’està a Barcelona, ara a Gràcia, ara a Sants, alhora que enceta els estudis de Dret fins arribar a quart —«Veig clar que no tinc vocació jurista, que no vol dir que no hi torni, eh!?»— . En acabat, cada vegada aconsegueix més feines i encàrrecs, i també s’anima a escriure, tal i com l’aconsella l’Esteve Soler: «Sanfeliu, escriu!». Li recordeu la Innocentada d’enguany? Cabaret 33. O abans aquell Mileva, fent emergir la dona d’Einstein, o el més recent, Lamarr, amb Xavier Mestres i Anna Mateo dirigits per en David Pintó? Per bufar cullera també ha fet moltes hores d’extraescolars, és clar, i als Carlins i ara mateix al Kursaal, fent classe de teatre musical que és la seva veritable passió. Membre actiu del Galliner, li agrada molt cantar i potser per això li encanta traduir els musicals al català: Kiss me, Kate, de Cole Porter, o bé Sister Act, l’Horror Picture Show o —premi Butaca 2004— No són maneres de matar una dona, de Douglas J. Cohen. Una història basada en el cinema negre americà dels anys quaranta, que rescabala la Sílvia amb la seva passió d’aquell Hollywood daurat. Potser per això sovint s’escapa Londres o Nova York, i es confessa tan devota de les comèdies de Billy Wilder com dels clàssics de Shakespeare o dels versos de Sagarra. I tossuda, encara rumia com fer-s’ho per escriure, dirigir i, si algun dia pogués, triomfar a Broadway!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada