dijous, 22 de juliol de 2021

A Port de la Selva amb versos de Foix

Com que la platja no em fa el pes —m'agrada, sí, però em cremo i no hi faig res— m'hi emporto sempre lectura que és una manera com una altra de passar l'estona. Enguany hem tornat al Port de la Selva, i ens va caldre endarrerir l'arribada dos dies per mor de l'incendi. Inevitablement, però, ve l'hora d'aplegar tovallola i parasol —cremes solars, el telefon i una ampolla d'aigua. El diari és de la llibreria Corominas, establiment històric que enguany il·lustra una publicació comarcal sobre botigues centenàries. La llibreria Corominas, al mig del Port, encara té diaris estrangers, postals i moltes guies de l'Empordà i el Cap de Creus. I llibres, és clar, en una oferta prou respectable. D'entre els llibres, als prestatges, una molt bona reprersentació de l'obra de J.V. Foix, fill il·lustre de la vila. M'hi entretinc i, per sort, m'encanto —i firo— Amb versos de vacances, que són cartes i cròniques de J.V. Foix entre 1955 i 1975, i que va editar Eumogràfic el 2013 . M'hi he passat moltes estones, i m'han agradat moltíssim: és Foix, sense rebaixes, però un punt descordat i amb referències als amics i saludats fetes des de la més gran desimboltura. No va ser mai concebut com a llibre, però els editors hi van trobar l'enfilall: encara que no són a les obres completes, llegir-les és un plaer. Com aquest primer poema, en tres fragments. 


PORT DE LA SELVA EN UN MATÍ CLARÓS

D'AGOST DE L'ANY QUE SOM EL DIA DOS   


És bell, tocant a mar, i gai, quan un es lleva

desensonyat i clar, de rebre lletra teva,

escrita en llatí pur i amb deix de poliol

el vint-i-dos d’enguany al mes de juliol

des d’un mas ignorat, el qui, ran de frontera,

oblida el bosc i el camp, i l’era, i la cacera,

i amb samarra d’estiu i un tros de pantalons

flanqueja els semidéus a l’ombra dels tritons.

L’he rebuda ací dalt en envelop d’estrassa

amb fresquívols menjars i dolls de paperassa,

un Fabra renovat i un reguitzell de pots

de fruits, confits i mel, i un plec d’espardenyots

que em van d’allò més bé quan el deler m’afanya

per pujar al monestir i córrer la muntanya.


(…)


El Port és un lligat de fembres escollades

amb vesta evanescent; passegen a collades

al llarg de Port de Reig; parlen saxó i francès

i, si t’hi fixes bé, un català marès.

N’hi ha de nas camús i, les demés, fenici,

rumbegen anca i braç i es banyen amb desfici

com si el mar s’exhaurís, i, essent migdia tard,

negrudes i tibants, renoven el seu fard,

repassen el carmí i al so d’una gramola

fan llur aperitiu amb sucs de coca-cola.

Tornen a llur catau, es lleven la babutxa

i entre ais! i esglais subtils s’ajupen a la dutxa.


(...)


D'ençà que som vingut que em banyo a la Cativa.

En Segarra ¿què diu? ¿Què es calla en Carles Riba?

D'En Brossa poc ne sé, llevat que em va dir algú

que ha escrit deu mil sonets. I el bo d'En Triadú...


El poema és més llarg, segurament de 1955, i respon una lletra d'Albert Manent. Port de la Selva seixanta anys enrera! I tota la genialitat de Foix —Focius— en calça curta! Magnífic. La foto, de mitjans setantes, amb Foix i Segimon Serrallonga, embarcats al Port. Preciosa, també, i amb més records encara.


dimarts, 13 de juliol de 2021

El 33 anys de la Residència d'avis al barri

Tot i que per ser exactes l'aniversari de la residència es compleix cada 26 de març, a la pràctica sempre el celebrem més tard, buscant una metereologia més segura i un dia molt més llarg. Enguany, i amb el virus de la covid que encara belluga, vam decidir assegurar-nos-en, i no ho vam celebrar fins el juliol, fins el dissabte dia 3. La Residència ha superat els 33 anys! I érem allà, amb en Rossend Coll, el president de la Fundació i amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes les treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències». Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig —els grans fons d’inversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. En acabat vam fer un tomb pel carrer Vallès, i amb les autoritats vam comentar els projectes de futur que reclamen necessàriament de la complicitat municipal. Hem arribat als 33 anys, i hem superat 12 mesos sense cap més ensurt. Però tots els avis i àvies del barri necessiten uns millors accessos i un millor entorn, que això no es pot dir que també ho ha fet la covid! Consignem, doncs, la necessitat d'una reunió formal, després d'estiu. Nosaltres, és clar, no pararem pas de treballar, d'arribar a més gent i si pot ser, de millorar el servei. Per arribar als 34 i fer-ne veritablement festa!

A la foto, Mercè Bacardit rep de l'alcalde Marc Aloy un recoeneixement a la seva trajectòria a la Fundació Residència d'avis del barri de la Sagrada Família (foto: Joan Closas Junyent)

diumenge, 11 de juliol de 2021

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

divendres, 9 de juliol de 2021

Sant Ignasi torna a Manresa (i ho fa en càmper)

Dimecres vaig poder presentar el número de juliol-agost d'El Pou de la gallina. El dediquem a la febre de les càmpers —de les furgonetes camperitzades, de les autocaravanes... I tot i anar sempre tard convidant els ponents, celebro que finalment a la presentació al Casino ens hi acompanyessin en Joan Calmet, regidor de Turisme i Promoció de la ciutat, i en Francesc Valdeolivas que és el cap de vendes de Camper Tecnologies. Plegats vam poder xerrar gairebé una hora d'aquest fenomen turístic, de l'èxit d'una nova empresa com Camper Tecnologies —qui ho diu que a Manresa ja no inventem?— i al capdavall de la necessitat d'espais per acollir aquests nous visitants que es desplacen amb una Citroën Berlingo de tercera mà o una resplendent Dethleffs de l'última fornada. No hi ha quisso-flautes ni rodamóns: hi ha gent que volta i que té moltes ganes de conèixer coses —o una mica de ganes, fins que arriba l'hora d'acotxar-se i s'entaforen a la seva càmper! Sigui com sigui, el número d’El Pou ha quedat tan polièdric com el tema. I amb la portada participada que vam aconseguir, al Pla de la Cova, vam obtenir un nou eslògan: avui Sant Ignasi vindria amb una furgo! Austera, dependent caritativament d'una dutxa i —cas que hagués de tornar a escriure els Exercicis!— a la vora d'un punt wi-fi gratuït. Ara que el 2022 és a la cantonada, recordem que Manresa ha de ser tan bona acolidora com ho va ser fa cinc-cents anys...