dilluns, 30 de maig de 2011

Cap de setmana amb exàmens

Com en els vells temps, he deixat pel cap de setmana el feix d'exàmens per corregir. Cada dictat, les redaccions, tot vol un temps, ja se sap. I així, mentre els mossos competien amb el Barça per acaparar les portades de tots els informatius, m'he dedicat a resseguir pacient tots els bunyols i dubtes que poden fer -que fan amb una elevada perseverança- els meus alumnes de l'Institut Guillem Catà. Són aquests, o com aquests. Tots ells d'esquena per no comprometre identitats. Amb les seves esperances i neguits, amb totes les seves mancances encara, però també amb moltes possibilitats. I és cert que molt probablement no hi trobarem entre ells ni cap Piqué ni cap Shakira. Que tots plegats avui ja són més a la vora del conjunt dels idignats que no pas del de les estrelles del futbol o del pop rock. Tampoc no els ho puc dir, és clar. Però m'agradaria que un dia en fossin conscients, que ho descobrissin. Que celebrin les victòries futbolístiques, és clar. O que es revoltin davant la injustícia.  I que en un català més o menys endreçat ho sabessin explicar, per provar també ells de canviar-ho...

(Amb tota la complicitat per aquest moviment d'indignats que ocupa les nostres places, encara avui davant el 30 minuts em sorprenia la tossuda opció lingüística per l'espanyol que gasten bona part dels entrevistats per Tv3 a la plaça de Catalunya...)

divendres, 27 de maig de 2011

Cinquanta anys d'M.

Amb M. ens vàrem conèixer el 1977, quan acabàvem 2n de BUP. En una assemblea d'estudiants, defensant criteris oposats, ens vam discutir de mala manera. Jo tenia quinze anys i la primera impressió va ser fatal. Una dona de caràcter! Però setmanes després, en una estada de colònies d'estiu del mateix institut, me'n vaig enamorar bojament. Quins tips de petons! Ara tampoc parlaré d'un itinerari plàcid ni lineal, perquè de joves l'oferta era molt diversa i fer-se gran també costa, però després de gairebé tres dècades de convivència pactada -dues canalles, una hipoteca i aquestes ganes perpètues de discutir-nos- fins i tot hem sospesat si no ens convindria el matrimoni. Dic tot això perquè avui M. fa cinquanta anys i si res no es torça ho celebrarem al vespre, familiarment. Ja se sap, la rodonesa de la xifra, el desig de conjurar l'inexorable pas del temps, totes aquestes fórmules d'aniversari solemne que barregen descordadament els sentiments amb els records. I el cert és que M. mai no n'ha estat gaire d'aquesta mena de festes -no les troba ni necessàries ni molt menys útils. Però a la fi hi haurà algun regal, veurem vi, potser cantarem alguna cançó. Ens fem grans, però M. es conserva extraordinària i a mi no em pesa envellir al seu costat. Predisposat de sempre a acomiadar-me abans que no ella, en acabat li tornaré a dir, rient i per fer-la gabiejar, "ja em trobaràs a faltar!". Perquè jo -excuseu-me el to domèstic- no sabria pas viure sense sense ella...

dimecres, 25 de maig de 2011

Esquerra, l'endemà del 22

Quan diumenge a la nit vaig assistir al recompte electoral del Bages, en viu i en directe a Canal Taronja de Manresa, vaig tenir la clara percepció d’un final de cicle. La catàstrofe dels socialistes a la ciutat (caure de 8 a 4 regidors!) no per prevista era menys espectacular. La sorprenent desaparició total d’Iniciativa, el creixement d’un espanyolíssim PP i la xenòfoba PxC... ens deixa un panorama notablement canviat. A la part positiva, la CUP passa d’un a dos regidors. I Esquerra conserva els tres que tenia amb un cap de colla que ja es revela extraordinari: en Pere Culell. Acabo la foto manresana amb l’alcaldia incontestable de CiU que, amb onze regidors, podrà provar de governar des de la majoria simple. 

I doncs, per ser franc, no eren els resultats que desitjava, és clar Però les vint-i-vuit candidatures d’ERC al Bages aportaven encara aquell caràcter balsàmic que imaginava fa dies: Esquerra va rebre diumenge a la nostra comarca fins gairebé 14.000 vots i un total de 79 regidors, i esdevé la segona força municipal. Sí, fins i tot per davant del PSC ! . Amb resultats brillants com Cardona o Moià. Amb les novetats d’Avinyó. Amb les possibilitats de Sallent... Fins i tot tornem a tenir regidor a Castellbell i el Vilar!

Amb tot, alguna cosa no rutllava. I el repàs atent des de dilluns als resultats nacionals va presentar un paisatge devastat: ERC desapareix de la xarxa de ciutats mitjanes del país. A poc a poc vaig anar desgranant mentalment els amics o els coneguts a Lleida, Tarragona i Reus. A Terrassa, Sabadell, Vilanova i la Geltrú, Mataró o Salt. No pretenc ser exhaustiu, només confirmar en paraules d’en Pep Huguet aquest “aterratge brutal a la crua realitat”. Que al Bages haguem resistit no pot ser cap consol: és evident que en molts altres llocs o bé ens han devorat pactes anteriors o hem quedat atrapats en posicions massa institucionals. O no ens hem sabut renovar o...

Ara començarem els treballs de coordinació entre els nous electes del Bages. I es van preparant tots aquells possibles pactes als municipis on podem col·laborar a la seva governabilitat. Però a l'horitzó, el proper congrés de tardor ens obliga a repensar prioritats, la tasca institucional i fins el model organitzatiu. I fer-ho des dels fonaments, per trenar un projecte alternatiu però creïble. Ras i curt, una candidatura renovadora que refaci la unitat, i que sigui el més transversal possible. No hi ha pressa ni ens convenen gaires ànsies de notorietat. Tampoc ho resoldrem amb tres consignes i mitja: quants ajuntaments s'han guanyat la confiança dels ciutadans amb aquest sistema? No. Allò que ens cal són idees i treball. Renovació i perseverança. I aquell punt de permeabilitat que ens faci propers...

Perquè les victòries es preparen amb temps, amb criteris i amb consensos. No hi ha via ràpida que valgui i, si no, llegiu al blog d'en Bienve: "Avui, ERC torna a estar al cap del carrer, li cal recomençar i només disposa de dues paraules per ofertar a la societat: republicanisme i ètica d'esquerres. I això en tots els camps polítics: en la problemàtica social, la primera, en la problemàtica nacional, en l’economia, en la cultura…". Jo no m'hi vull encantar i, mentre covem idees i repensem estratègies, també a partir d'avui em posiciono. Em penso que, en el desficaci de l'inevitable ball de noms, l'Oriol Junqueras ha de tenir la primera paraula... 

(La foto d'aquests petits castellvilarencs em permet tornar-hi: Esquerra, que acaba de fer vuitanta anys, tampoc en tindria prou amb el Congrés. Ens cal repensar, també, aquells objectius de justícia social, aprofundiment democràtic i llibertat nacional. I reencaixar-los amb les demandes d’una societat marcada per la crisi...) 
 

diumenge, 22 de maig de 2011

Indignem-nos... i impliquem-nos!

Com tanta gent d’aquest país, per sant Jordi també em vaig firar aquell llibret d’Stéphane Hessel que és Indigneu-vos. Tot plegat eren cinc euros i dies abans en Quico Sala ens recomanava vivament obra i autor: “un besavi de 93 anys que va participar a la resistència francesa amb De Gaulle, que va passar pel camp de concentració de Buchenwald, que fou redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans i que ens crida a revoltar-nos contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica”.

El cas és que me’l vaig comprar i un cop a casa, potser l’endemà mateix, en poc més de mitja hora me’l vaig llegir. I em va agradar. I encara m’agrada més que aquest sigui un dels elements que han incitat les concentracions d’aquests dies. A Barcelona o Madrid. I també a Manresa. Em sembla extraordinari i fins i tot especialment saludable, amb l’avantatge que puc seguir pel fèisbuc cada moment, cada convocatòria, cada acord que s’hi pren. I un fotimer de debats:  tot un allau de missatges que demostren que encara no hem perdut aquesta capacitat d’indignar-nos i, encara més, que el moviment assembleari és una excel·lent llavor per la política.

Hessel fa una crida, especialment adreçada als joves,  a la insurrecció pacífica, a no claudicar davant la dictadura actual dels mercats financers que amenacen la democràcia, a no permetre tanta injustícia. "Preneu el relleu, indigneu-vos! Perquè la pitjor actitud és la indiferència!". I és que, al capdavall, Hessel constata que tampoc no n'hi ha prou amb indignar-se: també cal implicar-se.

A manera d’exemple, la indignació contra els governs que no són fidels a les seves obligacions no ens pot fer ara mateix anti-polítics. O considerar que “tots els polítics són iguals”. En la terminologia dels bagencs acampats a la plaça sant Domènec, això sí que és fer el joc al sistema!. La reflexió ve a tomb perquè avui mateix és 22 de maig, jornada d’eleccions municipals, i conec un munt de candidats de més de dos i quatre partits que s’ho han treballat de debò. No parlo dels grans partits ni tampoc de les grans ciutats: parlo de participació, de proximitat, de treball i complicitat.  De voluntat transformadora.

Sabem que si seguim amb una explotació boja dels recursos, en 50 anys ja no es podrà viure aquí a la Terra. I que la immensa distancia que existeix entre rics i pobres no para d'augmentar. I aleshores protestem, sí. Perquè podem protestar quan les coses van malament. Però si es volen canvis reals cal fer el pas de la indignació a la implicació.  Des del compromís personal. Des de l’associacionisme. També des de la política. Un punt valents i un punt alegres.  A cops fins i tot transgressors. Però sense dimitir de cap dels nostres drets: avui que és diumenge electoral jo que em compto entre els indignats també aniré a votar.

(I votaré Esquerra, ho dic sense embuts per si algú no ho sabia. Però si la marca no us fa el pes, em val la fórmula genèrica, la d'esquerres, compromesa amb el municipi i compromesa amb el país. Si a sobre coneixeu les persones de la candidatura, no en tingueu cap dubte: voteu. Perquè després de la indignació, la política és l'única eina que tenim contra els poderosos)

dijous, 19 de maig de 2011

Final de campanya sense Francesc Torres...

Havia de pujar aquest vespre de dijous fins a Castellnou de Bages, convidat en un dels darrers actes de campanya. Però ja no hi haurà acte ni tampoc aquest final serà la festa que imaginàvem. Després de quinze dies d'anar amunt i avall, d'acompanyar candidats i candidates emocionats i emocionants, d'esprémer esforços i idees, de veure la lluïsor a tants i tants ulls, avui anàvem fins a Castellnou amb una candidatura singular, només entenedora si en coneixeu els impulsors: en Jacint Valls, l'Albert Pons o... en Francesc Torres. Aplegats sota les sigles d'UC (Unitat per Castellnou) al petit municipi del Bages concorren plegats Esquerra, Solidaritat, Reagrupament i la CUP, i encara algú més de la vora Iniciativa... En Francesc Torres Carpio, que ja era regidor per Esquerra, va ser el primer a defensar-nos la fórmula, sempre suspecta d'entrada quan s'analitza des de la seu dels partits. Però a Castellnou va quallar perquè al capdavall som les persones les que podem canviar les coses. I en Francesc era d'aquest tipus, inquiet i amb poca predisposició a la conformitat. Ciutadà i artista, el recordo vivament tots aquells anys de la galeria Giacometti, a Manresa. I als concursos i als jurats, a la junta del Cercle Artístic... I ara, d'un cop imprevisible, ja no és entre nosaltres!. Si diumenge era un ensurt, el dimecres ens deixava. S'ha acabat la campanya a Castellnou. I ara tot el pensament és tristor i aquesta impossibilitat d'entendre-ho...

(Per al Francesc, un dibuix de Giacometti, Home que camina)

diumenge, 15 de maig de 2011

Esquerra, més enllà d'aquestes municipals

Falta una setmana justa pel 22 de maig. Entrem a la recta final de la campanya per les municipals. I Esquerra torna a presentar candidatures a la majoria de municipis del Bages, amb equips cohesionats i bons programes. Conscients que les majories socials es construeixen des de la proximitat: de què serviria treballar pels millors horitzons nacionals si els nostres electes ignoressin què és un embornal?. I és que no n’hi ha prou amb un bon eslògan i un desig de victòria. Cal tenir també criteris per la planificació urbanística o la diversitat cultural, contrastar pressupostos i organigrames... i tot això vol temps, coneixement i idees.
 
L’Esquerra municipalista ha fet feina aquests anys. Avui tenim més gent, i més preparada encara. I els objectius aconseguits aquest mandat permeten pensar en uns bons resultats el 22 de maig. És clar que amb això no podem pas quedar satisfets. Perquè venim d’una notable ensopegada aquest novembre, i ara el bàlsam d’unes eleccions municipals, lluny d’endormiscar-nos, ens ha de ser útil per rellançar programa i partit.  Per això penso que aquest serà un any important, perquè, al costat dels resultats de maig, hi ha d’altres indicadors com ara el congrés de tardor i, des del 14 d’abril, la nova Conferència d’Esquerres per a la República Catalana. Perquè Esquerra, que acaba de fer vuitanta anys, sap que no n’hi haurà prou amb un congrés que sedimenti l’organització. Que és hora de repensar, també, aquells objectius de justícia social, aprofundiment democràtic i llibertat nacional. Per reencaixar-los amb les demandes d’una societat postindustrial i globalitzada, marcada per la crisi.

D’aquí la necessitat d’una Conferència d’Esquerres que ha de durar tot un any. Una Conferència per a donar resposta als reptes de futur que tenim plantejats com a societat,  renovar el discurs ideològic de les esquerres catalanes i oferir un horitzó possible de més benestar i progrés pel conjunt de la ciutadania. La proposta, formulada per Josep Huguet i per Joan Manuel Tresserras, és un procés de reflexió col·lectiva, pública i oberta  a tots aquells que avui coincidim almenys en dos objectius estretament lligats: el desig d’una major justícia social vinculada a una economia pròspera i sostenible, i el de la creació d'una República Catalana que en garanteixi la fermesa i la continuïtat.

Perquè cada dia som més els que estem convençuts que, a Catalunya, l'únic escenari de futur políticament engrescador es troba ja molt més enllà de l'autonomia. Però també és cert que la seva formulació més complexa i precisa ha de basar-se en les aportacions de múltiples punts de vista i el debat que puguin suscitar. Ras i curt, que ens cal anar molt més enllà de la consigna. Ens cal reflexió i cultura política. Complicitats. Talment hem aconseguit a tants i tants ajuntaments: guanyant cada cop la confiança de més i més ciutadans.

El dia 22 ho tornarem a veure. Però el 23... continuarem treballant. Bona feina!

(Aquest text va ser publicat fa vuit dies per BagERC, coincidint amb l'acte d'ERC comarcal a Manresa. Era el 7 de maig amb vora 200 candidats reunits al jardí del Casino, tots preparats per trencar inèrcies a cadascun dels seus municipis!)

dimecres, 11 de maig de 2011

El correu de la xenofòbia

Ahir vaig rebre el primer sobre amb publicitat electoral. Al costat de l’adreça, sota un requadre vermell “Important”, hi reiterava: “Informació electoral important per al 22 de maig, eleccions municipals”. A l’interior, una vintena de línies repartien estopa contra PSC, CiU i PP a base de tòpics, tergiversacions i autèntiques mentides, per acabar amb l’eslògan, “Primer els de casa”. Cap proposta concreta per la ciutat, només brandar la por contra els immigrants, contra la “casta política”, contra els diners que “es regalen” a la immigració, reclamant la seguretat als barris, la seguretat als carrers, i anunciant que ha arribat l’hora de dir “prou”. Parlo, és clar, del màiling de  Plataforma per Catalunya. Xenofòbia en estat pur. 

Una mena de campanya populista que fa dos mesos, quan es van publicar els resultats d’una enquesta sobre la immigració del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat de Catalunya, ja es veia a venir. Els resultats de l’estudi, inevitablement, fan rumiar. D’una banda registrava que més d'un 40% dels catalans considera la immigració negativa o molt negativa; tot i que de l’altra consignava que el 72% aproven la inversió en acollida a les escoles on hi ha molts immigrants, o el 54% que pensen que la immigració ha estat positiva per a l'economia. En fi, de matisos els que es vulguin però sí que és cert que el conjunt -un total de 1600 enquestes, restringides als catalans “autòctons”- palesava tots els temors que la immigració desperta.

I bo, tampoc no ens hauria d’estranyar: l’arribada de més d’un milió d’immigrants els darrers anys per força posa a prova el nostre estat del benestar. I doncs, malgrat tots els esforços realitzats, des de les administracions públiques fins a la xarxa de l’associacionisme,  és natural que emergeixin temors, i fins que guanyin credibilitat determinades llegendes urbanes. Guanyen credibilitat i arrelen. Ho he comprovat en converses a l’aula i fins, en algun curs més elevat, en debats prou encesos. Sense dades ni experiència pròpia, hom repeteix els tòpics de l’abús dels serveis gratuïts de salut, l’incompliment dels horaris comercials o –encapçalant rànquings- l’obtenció de cotxets per criatura. Els més atrevits diuen haver-ho vist “moltes vegades”, molts altres es limiten a reconèixer que “els ho han explicat”. I així anem fent: d'aquests nostres temors algú altre en treu profit.

Marina Llansana ho sintetitzava en una d’aquelles tribunes de dilluns, a l’Ara del 21 de març: “És fàcil que alguns líders xenòfobs aprofitin aquest malestar i en vulguin treure un rèdit electoral per obtenir representació als ajuntaments”.  L’ex-diputada aleshores, recuperava la idea d'aprovar novament aquella proposta que van fer un any abans els partits que governaven, amb l’objectiu d’impedir que ningú fes servir la immigració amb finalitats electorals.  Si més no perquè "es molt fàcil empatitzar amb el malestar social en lloc d'assumir la responsabilitat d'explicar la complexitat de les solucions”. No ha estat així i, el que és pitjor, l’estratègia de Plataforma per Catalunya comença a ser calcada pel Partit Popular. Perquè és més fàcil aixecar la veu i dir “Prou, primer els de casa”, com si aquesta fos cap solució a la crisi, a les retallades, al 20% d’atur, a la falta d’expectatives de tants i tants ciutadans que ens són veïns, companys o senzillament alumnes.

Per això avui, camí de l’institut, enmig de les banderoles de PxC que voleien pel barri de la Font dels Capellans, he recolllit una pintada diferent. Pura resistència, però he fet la foto i m’ha semblat que la faria córrer. Això i, també, el manifest d’entitats i ciutadans del Bages i aquest youtube que en nom de la cohesió social i la convivència, han denunciat aquells qui juguen amb foc, aquests discursos xenòfobs i racistes, fonamentats sobre arguments falsos i que carreguen sobre el fet migratori les responsabilitats de l’actual crisi econòmica.

I doncs, a vegades, cal ser valent, i ser-ho des del primer moment. Que no sigui la por la que mogui les nostres accions. Altrament, quin país, nou i lliure, construirem si el primer dia ja hi deixem ciutadans exclosos? Perquè el país el fem tots. Perquè els de casa som tots els que ens hem avingut a compartir els mateixos drets i deures. I a vegades, fins i tot més deures que drets... 

(Mentrestant al carrer encara se celebra la tercera lliga consecutiva del Barça. He assistit als darrers minuts de partit des d'un frankfurt del barri. Passejant després un moment per Crist Rei, només calia fixar-se en l'estol de banderes i samarretes i aleshores provar de discernir: qui són els de casa? La nostra convivència no pot ser munició electoral)

divendres, 6 de maig de 2011

Unes altres eleccions municipals

Va ser anit, a les 00.00 hores, que començava una altra campanya per les eleccions municipals. I no ho puc amagar, és la convocatòria que més m'apassiona. Des de 1979, quan encara no tenia divuit anys, i em vaig proposar aconseguir tots els programes polítics que es feien per Manresa, tots els cartells, bona part de tots els seus flyers que aleshores es déiem octavetes o -féu memòria!- literalment octavilles. També vaig seguir diversos mítings i, tot i no tenir dret a vot, la meva opció aleshores ja fou el PSAN -i el PSAN va aconseguir un regidor, l'Ignasi Perramon!. En acabat ha passat el temps, he viscut encara més intensament cada convocatòria i fins n'he encapçalades tres per Esquerra a Manresa. Però no és fins aquesta vegada que  hi participo des d'un municipi petit, amb moltes ganes de fer grans canvis, amb moltes ganes de trenar unes complicitats massa temps abandonades. Castellbell i el Vilar, hi tinc arrels des de fa trenta anys, hi ha poc més de 3500 habitants i fins a cinc candidatures. Sense quedar-hi es van trobar gairebé tots els caps de llista a les 12, a la plaça del Burés. No estic segur que tot fos bon rotllo, però l'esforç perquè hi fos el va fer tothom. I m'agrada constatar-ho: encara que estic convençut que és Esquerra qui en el futur ho farà millor, encara que defensi Albert Mulero com el millor cap de llista, la veritat és que aquest mig any de competició previ ja ha estat útil. Per tothom, i sobretot per Castellbell i el Vilar. Vam anar a dormir a les tres, força cansats. Per això aquest matí, fullejant els diaris, m'ha agradat l'editorial d'en Carles Capdevila a l'Ara: "Cal molta moral per voler ser alcalde", i bona part de les sensacions d'ahir nit, tots enfeinats ocupant tanques i fanals, les he recordades escrites així, i m'ha agradat. Llegiui-lo sencer si voleu aquí, o quedeu-vos almenys amb aquest trosset: "Avui que comença la campanya voldria dedicar l'article als candidats a ser alcalde o regidor de pobles petits. La majoria fan un servei públic que se'ls agraeix poc, que els roba temps i que els porta més maldecaps que alegries, perquè el contacte directíssim amb els problemes i els que els pateixen és saludable però cansat. I si aquesta és la tònica general, aspirar a gestionar unes arques municipals en temps d'una crisi galopant té un component encara més heroic". Doncs això, un punt heroics. Un punt nerviosos. I fins enllestir el recompte la nit del 22, tots a punt de governar. El 23 en tornarem a parlar, és clar. Fins aleshores, i si pot ser, joc net i sense demagògia. I per tota la resta, amunt i crits!

(A Castellbell, la gent d'Esquerra, hora zero. Albert Mulero, Joan Vilarnau i Ramon Rubira: "Amb tu un altre poble és possible". A la mateixa hora, una bona notícia: finalment Bildu podrà presentar les seves llistes al País Basc. I avui, a Escòcia,  l'SNP d'Àlex Salmond acaba d'obtenir majoria absoluta, i la seva independència és més a prop que mai. Si en veurem de coses els propers anys!)

dimarts, 3 de maig de 2011

Tresserras i la cultura popular, a Manresa

Pere Culell, candidat d'Esquerra a  l'alcaldia de Manresa, presentava aquest dissabte el programa de Cultura i, singularment, una proposta de cultura popular. Això és, un nou equipament que se situaria a l'antic edifici de l'Anònima ( la "Compañía Anónima de Electricidad Manresana" del carrer Llussà) i que acolliria no només les entitats que ho volguessin sinó també la Fundació Fira Mediterrània (motor de la Fira d'espectacles d'arrel tradicional i de la FestCat) i encara un espai expositiu per la imatgeria i el bestiari de la ciutat. Tot plegat, un projecte que parla de la importància que Esquerra dóna a la cultura popular entesa com una de les milors eines més de cohesió social. Perquè permet compartir experiències des de l'entorn més immediat, i funciona i és permeable amb tota mena de col·lectius per diversa que sigui la realitat d'on provenen. Associacionisme i participació ciutadana, creativitat, arrelament i identificació comunitària. Fins i tot creació de mercat. Què més se li pot demanar?

En Joan Manuel Tresserras elogià també la proposta de la futura "Casa de la Cultura Popular", per tal com vé a completar les infraestructures d'una capitalitat cultural, encara en construcció però amb voluntat "sistèmica". I prengué el vol parlant de Manresa i la Catalunya central, de les necessitats i de les apostes. I vaig recordar el conseller d'altre temps, l'anàlisi brillant, l'estímul per a les millors iniciatives. El seu terror al folklorisme i la seva exigència de dinamitzar tot el potencial que conté la cultura popular. De dinamitzar la Cultura, sense adjectius, entesa com un servei, talment la salut o l'educació. I també com una eina de creació de riquesa: el seu paper de dinamització econòmica que a Manresa s'evidencia amb la Fira Mediterrània o el Kursaal.

I com que s'escau que la presentació era al Kursaal vam acabar per prendre'ns una tònica al bar i comentar, davant del magnífic mural que el presideix -visita de Macià a Manresa, 1932-  l'esforç que s'ha fet els darrers anys, i encara tot el que falta. I alhora la confiança que ens sortirem, que alguna cosa està canviant. I des del combat municipalista, ens vam tornar a conjurar perquè així sigui...

 (La foto és d'en Pere Gassó, periodista i alumne que també fou d'en Joan Manuel Tresserras...)



diumenge, 1 de maig de 2011

Nit del Bages per la Independència

Divendres al vespre vam celebrar, a Sant Benet de Bages, la Nit del Bages per la Independència. Una proposta que arribava per commemorar el referèndum que ara fa un any celebràvem al Bages. Això i, també, reunir fins a més de 300 persones compromeses a treballar per la independència de la nació catalana, cadascú des del seu àmbit, per tal de promoure-la i consolidar a la nostra comarca una majoria social que també vulgui aconseguir-la.

Naturalment que la notícia d'aquest cap de setmana ha estat la Conferència Nacional per l'estat propi que es va posar en marxa ahir a Barcelona, amb el propòsit de constituir l'Assemblea Nacional Catalana. Però no em puc estar de remarcar la importància de la trobada bagenca entre d'altres coses perquè, després, també m'ha sorprès el poc ressò que obtenia. Algú dirà que, és clar, a la Catalunya Central una trobada d'aquestes característiques ja és ben normal, que és poc notícia, vaja. I potser és veritat, però tampoc ho és del tot, em penso. Perquè, no ens enganyem, si bé el creixement de l'independentisme ha estat espectacular els darrers anys, no es bén bé fins els darrers mesos que es percep com un objectiu àmpliament compartit. Els referèndums del darrer any, la manifestació del 10 de juliol, tot plegat indica un creixement transversal més que notable. Però la normalitat de l'objectiu passa per sumar-hi molta més gent encara, i tota ella ben diferent.

Per això té molt de valor aquesta Nit del Bages per la Independència. Perquè fou capaç de reunir en un entorn d'elevada formalitat -les instal·lacions de Sant Benet de Bages, de la Fundació CaixaManresa/CatalunyaCaixa- tota mena de gent de l'ampli ventall ideològic que avui defensa, obertament o amb matisos, la independència nacional. Cal valorar doncs que tothom fes el gesto -i 28 € per un tiquet ja comença a ser gesto!- i el sopar acabés aplegant candidats convergents amb militants de les CUP. O d'Esquerra, de Solidaritat, de Reagrupament... I encara, més enllà de militàncies, alguns representants de col·legis professionals, aquell i aquell altre empresari, arquitectes, metges o advocats. Més distesos o més tibats. Però allà, escoltant en Pep Camprubí parlar de la necessitat de la independència i de la seva possibilitat. "Vivim moments històrics", va arribar a dir. I jo ho ben comparteixo. Com després, amb Jordi Porta ("anem a forçar la legalitat espanyola") i tancant els parlaments, en Jaume Cabré -Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010-, qui concentrava tot l'esforç de la Nit: "El país és un projecte en marxa. Ara cal convèncer els indecisos i continuar avançant..."

En acabat, en Joan Aurich va llegir el Manifest i es va convidar a tothom a subscriure'l. I entre una cosa i una altra vam anar desfilant: la música dels Coll@ge, el magnífic mural d'en Gubianas, els poemes dels Joc i foc, l'anar a saludar els coneguts, especular amb uns i altres sobre possibles resultats el 22... Convençuts, fet i fet, que acabàvem de posar un altre estel a l'itinerari. I, cada vegada més, convençuts que ens podrem sortir. Que això va de veres. I que som molts, cada vegada més, empenyent al darrera...

(La il·lustració correspon al cartell de la convocatòria i és obra del manresà Josep Cayuelas)