Com en els vells temps, he deixat pel cap de setmana el feix d'exàmens per corregir. Cada dictat, les redaccions, tot vol un temps, ja se sap. I així, mentre els mossos competien amb el Barça per acaparar les portades de tots els informatius, m'he dedicat a resseguir pacient tots els bunyols i dubtes que poden fer -que fan amb una elevada perseverança- els meus alumnes de l'Institut Guillem Catà. Són aquests, o com aquests. Tots ells d'esquena per no comprometre identitats. Amb les seves esperances i neguits, amb totes les seves mancances encara, però també amb moltes possibilitats. I és cert que molt probablement no hi trobarem entre ells ni cap Piqué ni cap Shakira. Que tots plegats avui ja són més a la vora del conjunt dels idignats que no pas del de les estrelles del futbol o del pop rock. Tampoc no els ho puc dir, és clar. Però m'agradaria que un dia en fossin conscients, que ho descobrissin. Que celebrin les victòries futbolístiques, és clar. O que es revoltin davant la injustícia. I que en un català més o menys endreçat ho sabessin explicar, per provar també ells de canviar-ho...
(Amb tota la complicitat per aquest moviment d'indignats que ocupa les nostres places, encara avui davant el 30 minuts em sorprenia la tossuda opció lingüística per l'espanyol que gasten bona part dels entrevistats per Tv3 a la plaça de Catalunya...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada