La flor de sol d'Eli Camparola (El Brogit del Montserrat 498)

 

A cada número d'El Brogit del Montserrat provem de pubicar una fotografia impactant d'algun fenomen natural, amb la col·laboració de grans fotògrafs com Jaume Morera o Maria Vilarnau. Aquest cop l'autora ha estat Eli Camparola amb aquesta «Flor de sol des del Vilar» que, lluny de l'estètica de concurs i més enllà del paisatge natural, gairebé permet percebre el sospir de la munió de visitants. El text que l'acompanya a la revista és aquest, volgudament contemporani:

Vivim un temps de crisi climàtica, política i cultural mentre al nostre entorn creixen relats simplificadors o bé nous populismes. Potser per això són especialment necessaris moments com aquesta Flor de sol, a Santa Maria del Vilar: tot just uns instants de llum i silenci a través de la Roca foradada de Montserrat. Un espectacle tan efímer com captivador que cada mes de febrer aplega més gent. Perquè, humans com som, la nostra fragilitat també necessita símbols. Per tal de sentir-nos per un moment iguals, agermanats, i conjurar la por abans no arribi la fosca.
Ramon Fontdevila

El balneari de la Puda: radioactivitat i festa per als cossos (El Brogit del Montserrat 498)

Ja he comentat que el darrer número d'El Brogit del Montserrat (498) parla del balneari de la Puda, en un magnífic reportatge de Gemma Estrada. Com sigui que l'espai permetia alguns complements al seu text vam demanar alguns articles d'acompanyament a Isaac Camps Gamundi —geòleg— Àngel M. Hernández Cardona —Acadèmia de medicina de Catalunya— i al company de redacció Carles Cornadó, químic, que ens comenta l'anàlisi de l'aigua en aquests moments, gentilesa de la Comunitat Minera Olesana. En fi, digueu-me agosarat, jo mateix hi vaig afegir un quart text comentant la publicitat que, des del primer dia, la Puda va posar en circulació: un veritable compendi de fulletons que exposaven amb tota mena de detall les virtuts de les seves aigües. No eren pas poques! Això i, és clar, el reclam del lleure, la gastronomia i l'esport. El text, obligadament breu, és aquest:

La radioactivitat
i la festa com a reclam

 

Al llarg d’un segle, el balneari de la Puda va ser un establiment de salut però, també, un espai de lleure i vacances per a les famílies de més possibles. I per aquest motiu, la publicitat va ser des del primer moment una eina de vital importància a l’hora de pregonar les virtuts de les seves aigües sulfuroses, sòdiques, nitrogenades i... radioactives! “Su radioactividad es de 159 voltios” anunciaven. Un reclam que avui més aviat espanta! Sigui com sigui, la Puda es presentava eficient per a les  malalties respiratòries, de la pell, reumatisme, oftalmologia, hipertensió, lumbàlgies o laringitis... o potser només com a espai de convalescència: ras i curt, un temple de salut, sempre dirigit per un facultatiu i que semblava ser capaç de guarir el més ampli espectre de malalties. I amb tot, amb la salut no n’hi havia prou: tota la papereria que conservem del segle XX presenta un «estiu ideal» de cura, però també “de placer, reposo y turismo”, tot a una hora de Barcelona. I és que les temporades anaven inicialment des de mig juny a mig octubre. Al costat dels opuscles i fulls volants, queda també una completa col·lecció de postals que, per mitjà del correu dels estadants, proclamaven la bellesa de l’espai i el to festiu que s’hi vivia.

 

Entre 1948 i 1955, el doctor Ramon Moreno González —“medico director del cuerpo de baños por oposición, y representante del estado”— publicitarà encara la fórmula del cap de setmana, proclamant que “solamente 36 horas de estancia en el balneario son suficientes para reparar las energies gastadas por el trabajo habitual y acumular vitalidad para desgastes sucesivos”. Els preus de les habitacions anaven de les 20 a les 65 pessetes per nit, una petita fortuna en aquells magres temps de postguerra. 

 

Encara en els seus dos últims anys d’activitat, i sota la direcció del doctor Rafael Vela, el darrer opuscle que es conserva pregona la cuina selecta del restaurant —al costat de “minutas de régimen”— i els espais de billar, ping-pong, tennis, caça i pesca, festes i perruqueria “de señoras y caballeros”. En qualsevol cas, el prospecte de 1957 compensa la imatge d’un establiment festiu amb l’oferta igualment destacada de missa quotidiana i, cada vespre, el res del sant Rosari. No cal dir que la irrupció de carreteres i automòbils, i el despertar del turisme de platja, sol i biquini esdevindrien per l’oferta de la Puda una competència insalvable que, des de 1958, va clausurar la seva oferta de salut i, poc després, la del conjunt de l’establiment.    

El patrimoni, eina de comunitat (Editorial d'El Brogit del Montserrat 498)

A les acaballes d'abril, un nou El Brogit del Montserrat (núm. 498) parla del balneari de la Puda. El text, magnífic, és de Gemma Estrada, historiadora de l'art que ja havia publicat el llibre La Puda, un balneari als peus de Montserrat, (Pamsa, 1989). Ara, en format reportatge, i amb un grapat de fotografies a tot color, resseguim amb ella la història d'aquest establiment emblemàtic abans no es perdi completament enrunat. La revista també recull articles sobre el Centre d'Esports Marganell, les Montserrats al món o el campanar d'Esparreguera. I és per això que ja l'hem prersentat al Bruc i, ben aviat, ho farem a Esparreguera i Marganell pel cap baix. El Brogit del Montserrat insisteix en la seva voluntat inicial de sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també tradicions, patrimoni o experiències interessants. I és així com ho vol reflectir l'Editorial que, no cal dir-ho, vaig consensuar amb tot l'equip:

EL PATRIMONI, EINA DE COMUNITAT

 

La notícia és d’aquest abril: Montserrat i el turisme rural han liderat la Setmana Santa a la Catalunya central, fregant la plena ocupació. Qui més qui menys ha sortit a escampar la boira. Fent un esforç econòmic, patint cues de cotxes i en darrer lloc, però no menys important, perseguint alguna mena d’experiència digna de ser penjada a Instagram. Tot plegat, força efímer: n’hi ha prou amb deixar constància a les xarxes socials de com de bé ens ho passem…  Aquest formigueig contrasta amb l’oferta de cent cinquanta anys enrere, aleshores que només les classes privilegiades gaudien d’estades de lleure i repòs. En aquest sentit, l’oferta del balnerari de la Puda va ser un exponent brillant, combinant el tractament de les aigües sulfuroses amb la descoberta del paisatge de Montserrat. La història de la Puda, doncs, forma part de la història del turisme a Catalunya, i va gaudir d’un segle sense competència. Després, quan els sis-cents van començar a dur famílies senceres fins a la costa en menys d’una hora, el turisme es va feliçment democratitzar. Però precisament mentre el país esdevenia una potència del turisme de masses —sol i sorra!— la Puda es va anar fonent fins a tancar portes. El seu entorn inundable o la presència d’un nou viaducte, com una terrible cicatriu en el paisatge, van determinar que seria irrecuperable com a negoci —ben diferent a d’altres balnearis que al cap del anys han reprès una oferta moderna i especialitzada. I el més greu és que, d’ençà que la Puda va tancar, se n’ha deteriorat tot l’edifici. I entre la desidia de l’administració, algunes propostes especulatives i la voracitat dels trinxeraires, desapareix un fragment important de la història del turisme montserratí. Si més no, al costat del desastre arquitectònic —aquest hivern s’ha ensorrat un altre tros de teulada i també s’hi va declarar un incendi— la documentació ha tingut millor sort, amb donacions generoses que avui ja són a l’abast dels estudiosos. En qualsevol cas, si avui ja és tard per salvar la Puda, almenys el seu final ens hauria de fer rumiar en la importància de preservar tots aquells altres béns patrimonials que encara perviuen. Són molt més que escenaris instagramables: des d’El Brogit de Montserrat estem convençuts que són imprescindibles per explicar-nos com a comunitat.

Un romànic per compartir (Editorial d'El Brogit del Montserrat 497)

A les acaballes d'aquest octubre, un nou Brogit del Montserrat s'ocupa de la presència del romànic a l'entorn de la muntanya amb una proposta de nou itineraris per descobrir tot de capelles, esglésies i monestirs que ens parlen d’un temps llunyà i difícil, però que avui podem repensar i gaudir des de la nostra condició de ciutadans lliures. El text, no cal dir-ho, està consensuat amb tot l'equip. 

Un romànic per compartir

Ara fa mil anys, la gran majoria dels pobladors d’aquestes terres no sabien pas llegir ni escriure. Sovint tampoc disposaven de prou menjar i, avesats a conviure amb la mort, l’atenció sanitària els hagués semblat cosa de bruixeria. Per fer-ho més aspre, l’organització del poder feudal els feia malviure sense cap mena de dret social, en la condició miserable de serfs. Amb aquest panorama, semblaria impossible de trobar algun ingredient comú entre tots ells. I malgrat tot, sabem que hi era: el fet religiós actuava com a codi moral compartit i la pràctica litúrgica els aplegava en temples que —almenys en la pau i treva dominical— oferien seguretat i repòs així com una promesa de vida eterna, tot a canvi d’acceptar com a immutable aquell ordre social. És aquí on cal situar el desenvolupament de l’art romànic d’ençà el segle X, d’unes característiques prou homogènies a bona part de l’Europa occidental i, és clar, també a Catalunya.

 

En aquell primer romànic es tractava de bastir els més diversos temples, per senzills que fossin, amb la voluntat de transmetre un missatge per als fidels, que els encaminés en la doctrina cristiana i la conformitat és clar, però també que els emocionés. El resultat són els detalls ornamentals en l’arquitectura o tota la iconografia d’episodis com la Nativitat o Crucifixió i —amb un formidable repertori de bèsties i dimonis— el mateix judici final. De tot plegat ens n’han pervingut prou testimonis i alguns els tenim ben a la vora.

 

Per això, des del Brogit us fem una proposta de nou itineraris dins l’abast territorial del Montserrat. Nou trajectes per fer a peu o en bicicleta amb tot de capelles, esglésies i monestirs que ens parlen d’un temps llunyà i difícil, però que avui tenim l’oportunitat de redescobrir i repensar en la nostra condició de ciutadans lliures. Encara més, davant d’aquelles esglesioles primitives, creadores de comunitats, és bo de recordar que els nostres progressos en drets civils i benestar comunitari reclamen una defensa permanent. I és que al cap dels segles, aquells missatges que feien virtut dels febles i ens presentaven a tots fills del mateix creador, encara avalen la imprescindible igualtat i fraternitat entre tots els éssers humans. Una dignitat universal que no pot ser negociable, si no volem veure’ns abocats a un futur tan o més incert que el de fa mil anys.

Gronxador soliu

Castellbell i el Vilar disposa de tot de gronxadors al seu terme que conviden a fer-hi sempre una passejada. I sempre hi ha algú o altre! Potser per això a la darrera edició d'El Brogit del Montserrat em vaig atrevir a penjar aquesta endreça que, amb una foto de Maria Vilarnau, feia el paper de cloenda al número de Sant Jordi. Ara ja en tenim un altre a punt...

Gronxador soliu

de dalt de la serra,

silent sentinella

de nits encalmades,

quan es fa de dia

els ganing-ganangs

de cada gronxada

s’enfilen al cel

amb joia manyaga

 —i ets tu que bressoles

tota la quitxalla

que hi ha arreu del món

per sobre la por,

pobresa o color.

 

Sigues tu també,

silent sentinella

del pas dels estels,

la nostra esperança

d’un demà millor

i eleva’ns lleugers

per sobre l’orgull

i també el nostre

egoisme. Gronxa’ns,

un altre cop, gronxa’ns

per fer-nos reviure

la joia d’infants,

feliços i lliures,

tothora germans.

Amb l'escola no n'hi ha prou (Editorial d'El Brogit del Montserrat 496)

 

A finals d'abril vam presentar un nou Brogit del Montserrat coincidint amb el 50è aniversari del CEIP Jaume Balmes a Castellbell i el Vilar. En va sortir un acte memorable, amb la participació de Joan Ros com autor del reportatge. I l'Editorial, compartida pel nucli editor, remarca el compromís que des del Centre d'Estudis El Brogit volem tenir amb la comunitat educativa.

Amb l’escola no n’hi ha prou

Quan ara fa cinquanta anys a Castellbell i el Vilar s’inaugurava la nova escola Jaume Balmes, desapareixien tot de petites escoles que, des de Rellinars a Marganell, havien complert una funció d’autèntica suplència, tal i com recull el nostre primer reportatge. Aquell nou centre de primària venia a aplegar gent i recursos per tal d’esdevenir el principal nucli de formació i coneixement de tots aquells municipis que, sovint, també en aquest mig segle han aconseguit la seva pròpia escola, recuperant proximitat. De la mateixa manera, avui Castellbell i el Vilar disposa també de llar d’infants, i fins d’un institut de secundària. No cal dir que celebrem que, arreu del país, l’oferta educativa ha crescut i s’ha diversificat.

 

Però no hem d’oblidar que amb l’escola no n’hi ha prou: la formació integral de la infància i l’adolescència també depèn de la família, les xarxes socials, les amistats, les activitats extraescolars, d’esplai en el lleure, comunitàries... Perquè l’educació reclama no només institucions sinó la participació i els recursos de tota la comunitat, a dins i a fora del centre, i més enllà de l’horari escolar. Formant part del teixit social de cada municipi, de costat a les entitats, esplais, casals de gent gran, clubs esportius, colles de cultura popular o associacions de veïns...

 

Des del Col·lectiu El Brogit ens posem al seu servei, permeables a totes les iniciatives. Disposats a col·laborar amb els centres educatius del Montserrat i els seus equips de mestres per tal de crear vincles o projectes compartits. Convençuts que el fruit d’aquest treball ha de millorar les condicions de vida no només dels infants sinó la de tots els ciutadans d’aquest territori.

Com la més humil carbassa

Avui que encetem la setmana dels barbuts —fa veritablement un fred que pela!— els d'El Brogit del Montserrat ens tornarem a trobar per preparar un tercer número d'aquesta nova etapa de la revista. De la d'octubre —vam fer 108 pàgines!— en recupero i consigno aquesta endreça, que volia ser premonitòria d'aquest fred i de la nostra continuïtat. Amb una extraordinària foto d'Eli Camparola:

Com la més humil carbassa                                       

que a l’estiu creix amb delit,                                     

bo i ajocada, feliç                                                       

d’aprofitar la calor,                                        

així ara aquest Brogit

compleix el seu compromís                                                  

i ve al punt de la tardor.

 

Que siguin aquests papers

de companyia i abric  

per cada hora que passa

d’hivern fred, sense dolçor.

I amb un desig decidit:

que com fa cada carbassa,                            

ens en deixi la llavor.

Un Brogit important (Editorial d'El Brogit del Montserrat 495)

A la recta final de l'elaboració d'un nou Brogit del Montserrat, vam valorar l'èxit inicial d'aquesta nova etapa mentre presentàvem un tema, en dues parts, sobre la pagesia del Montserrat. El text, no cal dir-ho, està consensuat amb tot l'equip.

Un Brogit important

 Tot just fa mig any que presentàvem la nova etapa d’El Brogit del Montserrat, i el resultat sembla del tot positiu. L’elaboració semestral de la revista, ara sobretot concentrada en la divulgació cultural, històrica i mediambiental, ens permet arribar a més gent, amb aportacions diverses des dels pobles que compartim la muntanya de Montserrat com a nexe d’unió. I això es nota: guanyem col·laboradors i interès en una publicació que esdevé testimoni del pas del temps però que, també, aporta elements de reflexió per al futur.

 

I és el que El Brogit del Montserrat vol ser una eina amb voluntat de servei. Estem convençuts que mitjançant l’estudi i la difusió dels recursos naturals, de la història i les tradicions, del patrimoni al capdavall, estem contribuint al coneixement i a la valoració d’una identitat compartida. Encara més: les pàgines de cada número de la revista esdevenen llavor de coneixement, consciència crítica i participació ciutadana. Aquesta és la veritable importància d’El Brogit del Montserrat. I per això ens agrada ser més a cada número, i ser més exigents també.

 

Però —no ens cansarem de dir-ho— tot això només es pot aconseguir amb el vostre suport, de lectors i subscriptors, juntament al de les diverses empreses i institucions que ara mateix ens fan costat. Per això, i des d’aquesta primera pàgina, des del Col·lectiu El Brogit us agraïm la col·laboració i us demanem que ens continueu recolzant. La recerca de proximitat, documentada, rigorosa i compartida, és fonamental per a la comprensió dels fets o esdeveniments que ens afecten com a comunitat. Un coneixement i reflexió imprescindible per entomar amb encert els reptes que ens vagi plantejant el futur d’aquest tros de país.

Una endreça per al nou Brogit del Montserrat

I també amb la publiocaciuó d'El Brogit del Montserrat d'aquesta nova època que encetem, amb l'Eli Camparola —fotògrafa de primera— ens vam animar a fer una endreça final, que sigui la llavor de molts propers Brogits...

Enllestim aquest nou Brogit després dels dies d’hivern, llargs i foscos, enguany massa secs. Però arriba l’abril altra vegada i amb un poc de pluja, al Pla del Masroig ja hem vist brotar aquests cigronets que apunten al cel, com una oració, tan humils com valents i decidits. Perquè un plat de cigrons, potser un vas de vi, i tot aquest plec de papers que ara us compartim, siguin sempre el desig persistent de tornar a començar. D’aplegar-nos, un cop i un altre, al nostre principi.

Cal fer Brogit (Editorial d'El Brogit del Montserrat 494)

A la recta final de l'elaboració del nou Brogit, bé calia una editorial que posés la llavor d'aquesta nova etapa i al mateix temps, celebrés la tasca dels nostres predecessor. El text que vaig redactar, consensuat també amb tot l'equip, va ser aquest:

Cal fer Brogit

Emprendre la renovació d’una revista amb 44 anys d’història no és una tasca senzilla: el Brogit, com a «periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar» ha tingut una trajectòria llarga i fecunda, resultat del compromís de persones que creien en la importància de compartir la informació i la cultura per tal de crear comunitat. Els resultats han estat magnífics, encara més si recordem l’obra de l’associació cultural que actua com a responsable editorial. I és que al llarg del temps la revista s’ha vist acompanyada d’altres publicacions, especialment llibres però, també, de projectes audiovisuals tan importants i celebrats com el de «Roques».

 

Avui, però, la difusió informativa ha trobat a tot arreu nous canals, i des de les xarxes qualsevol esdeveniment o notícia ens arriba a la butxaca en qüestió de segons. Per això, des de l’equip d’El Brogit hem repensat la funció original i hem renovat el compromís mitjançant un nou model de publicació que us proposem a partir d’aquest Sant Jordi:

 

-Una revista semestral. En paper i dedicada especialment als aspectes culturals, allunyada del neguit i la pressa que fins ara reclamava la periodicitat mensual.

-Una revista d’abast supramunicipal. El Brogit, que ara incorpora el subtítol «del Montserrat» vol sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també maneres de fer, tradicions, reptes o experiències interessants.

-Una revista feta des de la generositat. La dels subscriptors que des del nucli de Castellbell i el Vilar en feu possible l’arrancada. La generositat de l’equip impulsor, que s’exigeix la més gran professionalitat, però sense cap ànim de lucre.

-Una revista que sigui el testimoni del pas del temps però que, alhora, també aporti elements de reflexió per al futur.

 

Estem convençuts que el conjunt d’aquests reptes despertarà un interès renovat per les pàgines d’El Brogit, que sumarà nous col·laboradors i subscriptors i que, amb aquest pas, prova de consolidar la trajectòria de més de quatre dècades en una nova etapa igualment fructífera i enriquidora. Per això, i des d’aquesta primera pàgina, des de l’equip impulsor us demanem que ens hi acompanyeu i que ens hi seguiu fent costat.

 

Moltes gràcies!