Com que tot ve una hora que s’acaba, aquest mes de gener a l’Institut Lluís de Peguera es jubila el Francesc Garcia. El coneixeu oi? Han estat molts anys de filosofia pura com l’oli d’oliva, que l’home s’ha escarrassat a ensenyar a un món que no està gaire per olives ni encara menys per la puresa o la filosofia. I amb tot, ell ho ha provat, amb aquell entusiasme que dona haver-se emancipat gràcies a l’estudi, des d’una família d’origen humil i titllada de roja. De fet el seu pare, fill d’un poblet de Conca, va fer més de tretze anys de presó per la seva condició de socialista —la dictadura no estava pas per romanços. I bé, és la presó on l’home va fer amistat amb el pare de la seva futura esposa, fins que el Francisco i la Maruja es van retrobar a Manresa, es van casar i a l’hospital, del carrer de l'Hospital on vivien, hi van tenir dues criatures: la Marta i el Francesc. D’aquells anys n’hi ha quedat sempre més la passió per la piscina —a un cop de roc de casa, baixant pel carrer Cantarell— i un desig d’aprendre, cultivat als «Hermanos» de la Salle fins a 3r de BUP, i al Peguera, on farà el COU en horari nocturn. Perquè el Francesc, a més a més, s’havia de guanyar les garrofes, i amb disset anys havia entrat de grum al Banesto, col·laborant en la prosperitat familiar, ara que s’estaven a un pis nou de la Font dels Capellans. Passa els matins al banc i les tardes a la Universitat de Barcelona. Es fira un R5 llampant, fa noves coneixences i fins i tot assaja uns primers passos en la participació ciutadana, col·laborant amb Rialles i ben poc després a Tabola. Als 24 anys enllesteix la llicenciatura en Filosofia i entoma el servei militar després de moltes pròrrogues: l’exèrcit, tan amatent, reservava sempre algunes places per a tots aquests saberuts a Lleida, al «batallón de artilleria a lomos - Meseta Gardeny». Va ser, i es pot dir sense por d’equivocar-nos, un bany d’humanitat bestial: de rucs tan rucs com aquells mai més n’ha trobats! Perquè de seguida vindrà el seu pas a l’educació. S’estrena a l’escola Camps i Fabrés, en dos cursos que també el posaran a prova i després, fetes les oposicions, accedeix a la Secundària pública. Els primers anys a Vilafranca del Penedès i de seguida catorze cursos a Esparreguera. Entremig, allò que hagués pogut quedar en una solteria daurada, la inclinació marxista li ho resoldrà amb un matrimoni als 36 anys: fruit d’uns viatges estivals a llatinoamèrica que organitzaven unes ONG de molta iniciativa—ara Bolívia, ara Nicaragua...— el Francesc acabarà per conèixer la seva companya a Guatemala. Mercedes Rivera: una granadina molt arriada, establerta a Múrcia, i capaç d’aprendre valencià a Oriola en un temps rècord per tal de poder ser mestra a Catalunya. I doncs, qui negaria la força de l‘amor? Al capdavall el retrobem al Peguera, al genuí institut de Secundària local. Quinze cursos més batallant contra la desídia i l’autoindulgència, desconfiant de la pedagogia ensucradament holística i predicant la importància de fer colzes. Sense desanimar-se: sap pels ases de Gardeny que la ignorància és per natura tossuda! I amb tot, podríem dir que el nostre entorn és una mica millor gràcies a la tasca de tots aquells que, com ell, encara creuen que un altre món és possible.
diumenge, 24 de gener de 2021
Qui no coneix Francesc Garcia?
Com que tot ve una hora que s’acaba, aquest mes de gener a l’Institut Lluís de Peguera es jubila el Francesc Garcia. El coneixeu oi? Han estat molts anys de filosofia pura com l’oli d’oliva, que l’home s’ha escarrassat a ensenyar a un món que no està gaire per olives ni encara menys per la puresa o la filosofia. I amb tot, ell ho ha provat, amb aquell entusiasme que dona haver-se emancipat gràcies a l’estudi, des d’una família d’origen humil i titllada de roja. De fet el seu pare, fill d’un poblet de Conca, va fer més de tretze anys de presó per la seva condició de socialista —la dictadura no estava pas per romanços. I bé, és la presó on l’home va fer amistat amb el pare de la seva futura esposa, fins que el Francisco i la Maruja es van retrobar a Manresa, es van casar i a l’hospital, del carrer de l'Hospital on vivien, hi van tenir dues criatures: la Marta i el Francesc. D’aquells anys n’hi ha quedat sempre més la passió per la piscina —a un cop de roc de casa, baixant pel carrer Cantarell— i un desig d’aprendre, cultivat als «Hermanos» de la Salle fins a 3r de BUP, i al Peguera, on farà el COU en horari nocturn. Perquè el Francesc, a més a més, s’havia de guanyar les garrofes, i amb disset anys havia entrat de grum al Banesto, col·laborant en la prosperitat familiar, ara que s’estaven a un pis nou de la Font dels Capellans. Passa els matins al banc i les tardes a la Universitat de Barcelona. Es fira un R5 llampant, fa noves coneixences i fins i tot assaja uns primers passos en la participació ciutadana, col·laborant amb Rialles i ben poc després a Tabola. Als 24 anys enllesteix la llicenciatura en Filosofia i entoma el servei militar després de moltes pròrrogues: l’exèrcit, tan amatent, reservava sempre algunes places per a tots aquests saberuts a Lleida, al «batallón de artilleria a lomos - Meseta Gardeny». Va ser, i es pot dir sense por d’equivocar-nos, un bany d’humanitat bestial: de rucs tan rucs com aquells mai més n’ha trobats! Perquè de seguida vindrà el seu pas a l’educació. S’estrena a l’escola Camps i Fabrés, en dos cursos que també el posaran a prova i després, fetes les oposicions, accedeix a la Secundària pública. Els primers anys a Vilafranca del Penedès i de seguida catorze cursos a Esparreguera. Entremig, allò que hagués pogut quedar en una solteria daurada, la inclinació marxista li ho resoldrà amb un matrimoni als 36 anys: fruit d’uns viatges estivals a llatinoamèrica que organitzaven unes ONG de molta iniciativa—ara Bolívia, ara Nicaragua...— el Francesc acabarà per conèixer la seva companya a Guatemala. Mercedes Rivera: una granadina molt arriada, establerta a Múrcia, i capaç d’aprendre valencià a Oriola en un temps rècord per tal de poder ser mestra a Catalunya. I doncs, qui negaria la força de l‘amor? Al capdavall el retrobem al Peguera, al genuí institut de Secundària local. Quinze cursos més batallant contra la desídia i l’autoindulgència, desconfiant de la pedagogia ensucradament holística i predicant la importància de fer colzes. Sense desanimar-se: sap pels ases de Gardeny que la ignorància és per natura tossuda! I amb tot, podríem dir que el nostre entorn és una mica millor gràcies a la tasca de tots aquells que, com ell, encara creuen que un altre món és possible.
diumenge, 17 de gener de 2021
Les criades de Binacet, a la revista Aviara
Ramon Fontdevila Subirana
De pequeño me sorprendía la mucha gente de Binaced que mi abuela encontraba por Manresa. Hoy sé que los 160 km. que separan ambos municipios fueron un trayecto habitual para muchas jóvenes que en el siglo pasado viajaron hasta la ciudad catalana buscando un futuro. Muchas echaron raíces, aprendieron lengua y costumbres, y formaron nuevas familias.
Desde principios del siglo XX se produce un fenómeno de emigración rural, de jóvenes de Binaced destinadas a servir a las familias acomodadas de Manresa, que se iban reclamando las unas a las otras. El demógrafo Xavier Rubio admite que no podemos saber con precisión cuantas fueron. Los censos decenales no contienen la población por lugar de procedencia o nacimiento, pero este dato sí existe a escala provincial. Así, y proporcionalmente, las mujeres procedentes de Huesca en Manresa podrían superar las 260 en 1920. «Y aunque no todas las oscenses serían de Binaced, sí que lo debieron ser la mayoría ya que, hoy como antes, las migraciones se producen a partir de redes basadas en el parentesco y la amistad». Y es que aunque limitáramos a 200 el total del siglo, pensar que Binaced exportó tanta juventud a Manresa debería ser motivo de reflexión y, también, de agradecimiento.
La abuela aragonesa
Leonor Monter Ibarz había llegado en 1920 con quince años, analfabeta y destinada a servir a «ca l’Armengou». Al cabo de cuatro años se casaba con Ramon Fontdevila, un municipal con quien tuvo en 1926 su primera hija, Rosa Fontdevila y, diez años después, su hijo Josep, mi padre. Éste último precisamente fue acogido en Binaced entre 1939 y 1943 porque allí, al menos, no se pasaba tanta hambre. Hoy, a pesar de sus 94 años, Rosa conserva vivos los recuerdos: «Mi madre siempre decía que se vino cansada de recoger aceitunas y pasar frío». Otras ya habían venido antes, como la tía de Leonor, Bárbara Ibarz, que entonces ya se había casado con un ferroviario; ella precisamente fue quien le encontraría su primer trabajo.
El caso de las Sorinas-Mora
Carles Blaya Modinos, periodista en Regió7, también tiene raíces en Binaced. «En 1922 vinieron juntas mi bisabuela, Carmen Mora, con su hija, Pepita Sorinas Mora, y poco después llegaría la hermana, que también se llamaba Carmen». La bisabuela fue a servir a «ca l’Ubach», que tenían una fundición, y su abuela, con 18 años «trabajó para una familia de la calle Guimerá, y poco despuéspara el colmado La Colonial, en la plaza Mayor». Pepita se casó en 1924 con un vecino de Alfantega, Enrique Modinos Puente, que había llegado antes a Manresa. La hija de Pepita, Carmen Modinos Sorinas, viuda de Jaume Blaya, hoy cuenta 87 años «y si alguna cosa recuerda mi madre de aquellos tiempos —dice Carles— es como iban llegando más y más primos de Binaced».
Las Sorinas-Ballarín, desde los años treinta
Isabel Sorinas Ballarín vino a Manresa en 1932. Tan solo tenía 13 años, pero no iba sola: «Vino—explica su hija Imma— con un grupo de 10 amigas que se fueron animando, entre ellas Pilar Herbera Sorinas, su prima, que ya tenia a su hermana Josefa sirviendo en Manresa». Todas ellas estuvieron trabajando en la ciudad hasta que empezó la guerra. Entonces muchas volvieron a Binaced, pero no así Isabel, que trabajaba en casa de los señores Torruella-Farreras. Ella se quedó y además propuso a su hermana pequeña Paquita que también fuera a Manresa, tal como ocurriría.
Después de la guerra, Isabel entra en Acción Católica, donde conocerá Domingo Ribas Prunés, un campesino con quien se casaría en 1946 y del que nacieron cuatro hijos: Montserrat, Imma, Pep y Ignasi. Un último apunte corrobora la complejidad de los lazos que se iban tejiendo: la hermana de Domingo Ribas, Manela, años después también se casaría con un chico de Binaced —José Herbera— y fueron padres de Montserrat y Jordi Herbera Ribas.
Por lo que se refiere a la hermana pequeña, Paquita Sorinas Ballarín llegó a Manresa con 11 años. Hoy es una bisabuela que suma 95 y recuerda: «Isabel nos decía que estaba con buena gente, y como en Binaced los primeros días de la guerra habían sido terribles… pues me fui». Después de la guerra Paquita entra a trabajar en casa del Dr. Bosch, hasta casarse en 1953 con Francisco Oliveras Anglarill, un campesino con el que se estableció en «Cal Favet», entre campos, en las afueras. Hoy sigue allí, acompañada de sus hijos Josep y Àngel, y de todos sus nietos. Y para todos es la tía Paca.
Los últimos Sorinas en llegar
Los Sorinas con el tiempo serán legión. Solo cabe recordar los seis hijos de Manuel Sorinas Mur y Isabel Ballarín Roger. «El tio Manolo—explica Imma Ribas— trabajaba de paleta y ya vino después de la guerra junto con José Herbera Sorinas, y los dos se casaron y se quedaron en Manresa. Será mucho después que llegaría José, el 1956, y se vino con la abuela —Isabel Ballarín—, su mujer y también una criatura de tres años, Josep Manuel Sorinas, a quien en Manresa hoy conoce todo el mundo por estar al frente del Frankfurt «cal Manel». Por lo que a las hermanas pequeñas se refiere, Ángela Sorinas vino ya mayor para cuidar a sus nietos —antes ya se había establecido su hija, Angelita Martínez Sorinas, casada con Josep Boix. Únicamente la sexta y última hermana, Felisa, después de un tiempo en Manresa vio que no le gustaba y resueltamente se volvió a Binaced.
Manuela Villamate, emigrar para los hijos
Cuando Manuela Villamate Salas (1916-2000) llegó a Manresa en 1958 ya conocía la ciudad. «Había venido en 1936 pero al estallar la guerra volvió». Lo cuenta Josep Ramon Mora Villamate, su hijo: «Vuelve a Binaced y se casa, pero el matrimonio será un fracaso sentimental, y regresará a Manresa». La recomendación del maestro y el cura animaron la madre a dar el paso: su hijo, muy estudioso, necesitaba cosas que en Binaced no hallaría. Ya en Manresa, pasarán primero por casa de una prima, «y muy pronto otra mujer de Binaced le facilita la colocación en la Farmacia Sala. Allí fuimos a vivir, yo también al ser pequeño, pero mi hermana tuvo que entrar interna en las hermanas Josefinas». Mora podrá estudiar en la Salle «pero a los 14 años ya no podía compartir habitación con mi madre así que entré en un taller textil y fui a vivir en una pensión donde ella era de Binaced i el de Peralta de la Sal...». Poco a poco cada uno tomará su camino, «pero lo cierto es que a pesar de un carácter muy duro, ella siempre procuró que no nos faltara de nada». Josep Ramon Mora hoy cuenta con 72 años y una dilatada trayectoria sindical y política.
Más Monters, que es la guerra!
Pilar Monter Rúa (Binaced 1915-Manresa 2002) vino después de la guerra porque, como todos los de casa Ronda, escapaba de la represión. Sus hermanos pasaron a Francia «y solo se quedó el más pequeño, Manuel. Sin delitos de sangre, nada le había de pasar. ¡Pues fueron cuatro años en prisión!». Lo cuenta Ascen Martínez Monter (52 años) de quien Pilar fue tia-abuela. «En Manresa Pilar Monter estuvo en «cal Serra», pero se casó con un trabajador de Telefónica y puso una lechería. Entonces recibió un encargo: encontrar trabajo para la hija de su hermano Manuel, Trinidad Monter Baldellou». Y lo encontró para servir en «cal Caribú», en 1945. «Estuvo ahí tres años hasta que conoce a mi padre, Ildefonso Martínez, con quien tendrán cinco hijos». Ascen es la mayor y le siguen Alfons, Àngela y Tomàs. Curiosamente el hermano menor, Albert, ahora vive en Barbastro. Volvió por el futbol: después de pasar por la Masia del Barça, acabó jugando en el Barbastro y el Monzón. Ascen todavía vuelve cada año con su familia «porqué mis padres pasan en Binaced todos los veranos».
También Manuel Delgado Moreno, «Pepón», vuelve todos los veranos. Nació en Binaced en 1946 y es de las últimas personas a emigrar. Jubilado, con 74 años, llegó a Manresa con 24, cuando su madre Pilar Moreno Javierre había enviudado. «Ella ya había servido en Manresa de joven y entonces probamos los dos juntos. Ella en «ca l’Armengou», y yo en un taller de al lado, cambiando neumáticos hasta jubilarme»
Década de los 70: los hermanos Calvo Barrau
Los hermanos Calvo Barrau son cuatro y, exceptuando al mayor que se estableció en Binéfar, los otros tres viven en Manresa: Asunción, Nicolás y Sergio. Son los hijos del esquilador, Nicolás Calvo Mora, y de Ascensión Barrau Citoler. Asunción, con 16 años, fue la primera en llegar, también mediante una familia de origen de Binaced. «Después me las fui arreglando a partir de un primer trabajo en el Hotel San Domingo». Ella anima a venir a Nicolás «y también al pequeño, Sergio, e incluso estuvimos juntos en el restaurante el Mesón». Hoy Ascen ya lleva tres años jubilada; su hermano Nicolás hace 33 años que esta al frente de la cocina del restaurante Atenes, donde espera jubilarse pronto y donde se le conoce como «el maño». Sergio tampoco se ha movido del gremio, y atiende cada día en la cafetería Millenium.
Volver a Binaced
Era imprescindible una visita a Binaced final para poner sobre el paisaje los recuerdos. Fue en agosto, y de inmediato se añadieron primos al paseo, como lo hacían las historias, desde la calle Unión, con casa Cabana y la iglesia, y después por la calle del Medio, casa Sanz, el horno de los empanadones… Llegamos a la escuela Joaquín Costa hablando de las fiestas mayores o la de santa Águeda. Después, persiguiendo el almuerzo, pasamos frente al solar de lo que fue el cine. Los recuerdos de un incendio, o de un suicidio. El frío de los inviernos y el calor de los veranos. El cambio con el regadío: más de 30.000 T de «malacatones» anuales que ahora reclaman emigrantes. Por la tarde nos llegamos hasta Santa Ana, justo antes de regresar. De Binaced a Binéfar uno diría que son los mismos adoquines de antes de la guerra. Pero de Binéfar a Manresa, A22, A2 i C25, todo es autovía.100 minutos de reloj: un siglo en un soplo.
Éste artículo es una versión del que se publicó en setiembre en la revista manresana “El Pou de la gallina”.
dijous, 31 de desembre de 2020
Llibres, llibreries i una lectora de 2020
dimecres, 23 de desembre de 2020
Importància del Nadal al Catà
«I hem estat rigorosos —recalca la directora del centre, Marta Codina. Els nois i noies han assajat per grups bombolla de manera que en Lluquet i Rovelló van a la mateixa aula, o els arcàngels o, és clar, en Llucifer i Satanàs». A la part musical, tots els grups que assaja el professor Martí Vilardebò han seguit la mateixa estratègia prevista pels protocols sanitaris d’Educació. I tothom estava segur que sortiria preciós. Al capdavall, l’alumnat dels cicles formatius de Perruqueria i d’Estètica, els de Tèxtil o els de Fusteria i moble, han tornat a treballar plegats en el projecte. I després de l'estrena dilluns al matí, a les pissarres digitals de cada grup bombola, aquest «Nadal al Catà» tan especial es penjarà a la web del centre i tothom està convençut que tindrà molts i molts visitants, potser més i tot que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins...
Acabo. El text, que arrenca dels populars Pastorets de Folch i Torres, incorpora personatges contemporanis en l’estol d’àngels o dels pecats capitals, i s’acosta a la realitat des de la tradició popular. Una decisió que any rere any ens permetem al guió des que vam començar el 2011 amb la professora Rosa Maria Ortega, avui regidora a l’Ajuntament de Manresa. La condició de cultura popular ens anima a ampliar, retallar o inventar, i fer-ho de costat als nanos que no dubten a explicar-nos què és un tik-tok o com es parla de debò a les hores de pati...
Deixarem constància del fet, doncs, i aprofito per fer-ho amb un fragment de la Nadala que enguany la Fundació Jaume I ha dedicat a art i ensenyament: Hi ha molts camins que condueixen a la veritat i la que cerca l’art és a través de la bellesa. Aquesta, segons els pensadors clàssics, estava ben a prop de la veritat, per tant, no tan lluny de la recerca científica. Per això, tots tres aposten per una formació hibrida en ètica i estètica, en definitiva, bondat i bellesa.
dimecres, 16 de desembre de 2020
Qui no coneix Elisenda Bertran?
La recordeu passejant per Manresa, o potser a punt d’entrar al Kursaal? Circula tothora motoritzada i té apamades totes les voreres de la ciutat. És l’Elisenda Bertran i Corretja. Nascuda a Montcada l’any 59, al barri de la Font pudenta. Un entorn popular, de fàbrica i nouvinguts, en una escola pública on calia dur la cadira de casa i tothom parlava en castellà. I és allà on creix la nostra Elisenda de Montcada, un nom a mida, orgull dels pares, amb el seu germà Xavier. Tímida com era, desplega les ales dins l’escoltisme, on farà tot el recorregut fins a ser cap perquè ja ha descobert que li agrada la canalla. Per això, després de l’institut, decidirà estudiar Magisteri. I és aleshores—aquells camins inescrutables!— que farà coneixença de la colla de Manresa. De quan a Manresa es feia primer de magisteri però els altres dos cursos calia seguir-los al Vallès. «Em vaig avenir molt amb la “colla de Manresa” la Cecília Comas, l’Ester Peremiquel, la Carme Borrell o el Benjamí Oller». I una cosa va portar l’altra: l’Elisenda coneix en Marcel Gros i, per a aquell jove comediant, comença a visitar-nos fins que es casen pel civil, a Cerdanyola. Té 22 anys, i és per amor que s’instal·la a Manresa. «I mira que em va costar que m’agradés la ciutat. Em va costar deu anys... ». Són, també, els primers temps de fer de mestra, i després de passar per Sabadell, arriba al Xup, amb alguns companys funestos que gairebé li fan avorrir l’ofici! Per sort l’any següent troba plaça a l’escola del Carme, on les coses funcionen de forma molt diferent i li tornen la confiança en l’educació. I també té l’oportunitat d’inaugurar l’escola Collbaix, al mateix Sant Joan de Vilatorrada, amb un claustre molt ben avingut del qual guarda un record molt especial pel Florenci Codina. Entremig ha nascut el seu feu fill Pau. Ho recorda com una delícia, els millors anys i els millors companys, quan setembre significava el goig de tornar a classe! Fins que una hèrnia medul·lar li canviarà la vida: de primer una operació als 45 anys de la qual s’havia de recuperar en un mes. Però va anar esgotant tots els terminis. I finalment va haver de plegar de l’escola. Resolutiva, canvia de feina per continuar treballant, però la malaltia avança. Cinc anys després, una segona operació la deixa en cadira de rodes. A l’institut Guttmann no li donen gaires esperances però, sorprenentment, recuperarà una petita part d’autonomia... que desgraciadament anirà perdent quan, un any més tard, li detecten una altra malaltia medul·lar. Conscient de la nova realitat, no s’arronsa: adapta el pis, i aprèn a moure’s per la ciutat, i a la fi acobla cadira i moto per poder anar amunt i avall, perquè a l’Elisenda sempre li ha agradat de conèixer gent i sortir de casa. Independentista per herència familiar, associada a l’Òmnium i a l’ANC, defensarà sempre la cultura i la llengua dels Països Catalans. I agraeix i valora per sobre de tot l’amistat de totes les persones que l’envolten, que són moltíssimes. I tan bé es troba aquí que fins i tot hi ha dut els pares, en Joan i la Maria, ara que tots dos són entrats a la norantena. Això sí, considera que Manresa l’hauríem d’arreglar una mica més, que són un rotllo totes les voreres malmeses i que —ho ha de dir!— a Montcada tots els passos zebra ja són elevats. Sap de què parla, i caldria escoltar-la, sí.
divendres, 11 de desembre de 2020
Nadal al Catà, 10 edicions
Si esteu d'humor, llegireu que els nostres pecats capitals —que van arribar a ser onze!— enguany l'Alícia ens va proposar reduir a tres. Per a casdascun d'ells els vaig redactar alguns monòlegs com aquests:
Dimoni 1 Pandèmia: Aquí som, oh Satanàs! / I em penso que no cal dir / que estem disposats a obeir / tot allò que ens manaràs!
(Pausa i segueix Pandèmia)
Jo sóc la pandèmia
que ningú no s’esperava:
m’encomano a tothom
que respiri una miqueta,
sobretot si és carallot
i no porta mascareta.
Sóc la pandèmia, sí,
i m’emporto homes i dones,
i fins joves estudiants
que tot fent la cerveseta
es pensen que no cauran.
Poca-penes:
a l’infern ja estan cremant!
Dim 2 Confinament: Jo sóc el confinament
que us té a casa com lligats,
avorrits, desenfeinats,
disposats a fer pecats
de quatre en quatre, a grapats.
Vinga pizza i coca-cola,
amb els amics a mil xats.
Només per connectar a escola
els rúters semblen penjats!
Veure sèries sí que mola:
trets i luxúria va en packs.
Que si no fos per la mama
no us trauríeu ni el pijama!
Dim 3 Toc de queda: I jo sóc el toc de queda:
Per tenir-vos emmurriats
he fet tancar els teatres
i els cinemes, també els bars.
us he fet més solitaris
i irritables i tibats
—i també:
he creat molts aturats!
Cada nit mirant la Lluna
fem un peta amb Llucifer,
i pensa ell, i jo també:
«Que no trobin mai vacuna!»