Un 18 de juliol contra l'oblit

Dissabte es van complir 90 anys d'aquell 18 de juliol funest, el de la revolta militar contra la legalitat republicana, origen d'una llarga guerra que només a Manresa va sumar més de 800 víctimes, a més a més de centenars d'exiliats i vora dos mil presos o represaliats. Un veritable daltabaix esclar, també per a tot Catalunya, especialment sotmesa des de 1939 per aquell ejército de ocupación. L'experiència va ser d'una crueltat tan viva que a la mort del dictador, quaranta anys després, van ser molts els que acceptaren, a canvi d'una magra democràcia, fer silenci del passat, sense qüestionar-lo. Fins al punt que a Manresa, més enllà de la recerca històrica, gairebé ens hauran calgut noranta anys rodons per expressar-ho públicament i en clau d'homenatge. Sí, per ser justos ja hi havien hagut d'altres actes públics —i cal celebrar la gran tasca de la gent de memoria.cat que tants i tants esforços hi ha esmerçat. Però és des d'ara que, amb els nou metres de l'escultura Metralla, de Marc Sellarès, Manresa incorpora el missatge a l'espai públic amb contundència: la guerra i la dictadura que va comportar van ser un episodi tràgic i cruel, amb la destrucció, persecució i la repressió de persones i idees. Aquella amarga experiència, doncs, no pot caure mai en l'oblit i, per això, cada dia un xiuxiueig recita el nom de les 800 víctimes manresanes des del cor de l'escultura. Però sobretot, la silueta d'aquell fragment de metralla ens recorda que el feixisme sempre pot tornar. Perquè el risc hi és, no ens enganyem, i a vegades sota les formes més banals, guanya terreny entre nosaltres. No val a badar. Per això m'agrada Metralla al cor de Manresa, i fins m'hagués agradat que aquest 18 de juliol s'hi haguessin aplegat tots els representants municipals, conjurats en la defensa dels valors democràtics. Al capdavall, quines polítiques públiques farem si abans no hi ha un compromís explícit amb els valors democràtics? Ja cal que ho tinguem present a l'hora de decidir.

Qui no coneix Montse Ayala?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol és també el del mes d'agost, un número d'estiu que ens permet fer una mica de vacances i deixar el proper número per al primer dimecres de setembre. Potser per això, un punt relaxadament, hi parlem del valor educatiu del joc, d'aquest joc constructor de comunitat que el proper mes de setembre repetirà setmana de jocs al carrer, renovant un calendari anual d'activitats. I al final de l'exemplar, el "Qui no coneix..." presenta Montse Ayala, que des de molt petitat haurà estat una comunicadora vocacional. Si més no, al Pou la coneixem d'ençà que va posar els peus a l'Autònoma, i al cap dels anys és un plaer comprovar que el seu trajecte ha estat el d'aquesta periodista total. No ho sabríem dir d'una altra manera.  

Montse Ayala,
periodista total

Es diu Montse Ayala Riu i és de 1969. Segur que la teniu vista, amb aquelles ulleres rodones i un tallat de cabells a la garçonne! Acaba de sobreviure un grapat de graduacions al Kursaal amb l’equip de comunicació de la UManresa. Gestió de xarxes socials, elaboració de continguts informatius i actualització de la web, entre d'altres galindaines. Però si voleu anar al començament heu de saber que la Montse va ser concebuda a Pamplona, on ja havia nascut el seu germà Marc. Sort que el pare va rebre una oferta laboral per tornar a Manresa! I és així com la Montse hi va néixer, i també la Susanna, que va arribar després. Resolta la primària a l’Anselm Cabanes, l’anada a l’institut Pius Font i Quer li resultarà ser un terratrèmol. «Surto una mica de mare, i començo a penjar assignatures fins el punt que decideixo repetir 2n de BUP». Encara avui considera que és de les millors decisions de la seva vida i gràcies a la qual farà les seves millors amigues, l’Anna Vilajosana, la Marta Mercadal o la Montse Segon, amb qui va guanyar seguretat i serenitat. «També els mestres eren brutals: en Pep Pujol, l’Elvira, el Tonet... per ells vaig enterrar el meu somni de ser veterinària, amb una pick-up i un gos molt gros, ajudant a parir les vedelles del Berguedà!». A la Montse li agrada escriure i tirarà per periodisme. De petita ja havia fet entrevistes a la Nancy o un primer Informe semanal amb un pastor de cabres de Vallcebre. De manera que se’n va a la UAB a fer Ciències de la informació gairebé al mateix temps que amb l’Anna Vilajosana es planten a El Pou de la gallina —gràcies Teresa Torra! «D’allà vam passar a la Casa d'oficis de l'Ajuntament de Manresa, la meva primera feina i el meu primer ordinador!». I de seguida va venir Ràdio Ciutat «on vam presentar-nos amb l’empenta de l’Anna que hi va descobrir el Serranillu: teníem més barra que ofici, però la cosa era no parar». I la Montse no para ni ha parat mai: després va venir TVM o, inoblidable, l’experiència com a voluntària als Jocs Olímpics del 92 seguits des del centre principal de premsa. A punt d’acabar la carrera la va a buscar Felip González per cobrir els informatius de Flaix Ciutat —conjuntament amb l’Anna Vilajosana! També la truquen de Catalunya Ràdio per cobrir la corresponsalia, compartint les dues feines fins l’any 99 abans de fer el salt a la nova Agència Catalana de Notícies, l’ACN que creava un jove Carles Puigdemont des de Girona, 100% virtual i amb el suport de les diputacions provincials convergents. «Jo ja tenia el meu pis que era també l’oficina, amb un ordinador i un mòdem. I vaig creure que veritablement construíem una infraestructura d’estat». S’hi va passar dotze anys com a delegada territorial de la Catalunya central, un llarg període durant el que, amb el poeta Santi Rufas, serà mare de l’Adrià i el Pere. «Vaig notar que a l’ACN les baixes de maternitat no els devien encaixar... o que les aprofitaven per ventilar les discrepàncies: a la fi volien gent de la seva corda, plegats a la seva autoritat, i vam acabar partint peres l’any 2010». I ja està? I ara! Tornem a trobar-la al costat de l’Anna Vilajosana que, amb en Francesc Domene, creen Repunt, una assessoria des de la qual van portar la comunicació d’UManresa. «Inicialment passo cinc anys com a autònoma però allò cada cop reclamava més dedicació i a la fi m’hi quedo en exclusiva, encantada del tracte amb l’equip que hi ha». I en tot aquest temps, la Montse s’ha sabut implicar sempre amb la ciutat per posar com a voluntària la seva expertesa, fos a l’Associació Manresa de Festa, a Òmnium Cultural o a totes les AFA dels fills. O bé el nucli impulsor de l'Apunt, l'associació de Periodistes prèvia a la creació de la delegació professional del Col·legi. Periodista total, doncs, i amb el somriure de qui mai s’ha desdit del rigor i la responsabilitat que la seva tasca reclama.

Jordi Bertran, Tarragona i santa Tecla

Dilluns per un moment m'hagués agradat haver nascut a Tarragona i haver crescut no només davant del mar —que ja deu ser una cosa preciosa— sinó agombolat per aquesta xarxa d'entitats que omplien fins al capdamanut l'Espai Muralla del Seminari-Casa de Cultura. Plegats vam assistir a la presentació del llibre Les meravelles del seguici popular de Santa Tecla de Jordi Bertran. El col·loqui va ser conduït per la periodista Roser Marquès acompanyada de Francesc Massip, Antoni Jordà i Montserrat Canela. Tot de ferro acadèmic perquè, al capdavall, es tracta d'un llibre resultat de la tesi doctoral del Jordi, però que va tenir la participació de representants de les colles que formen el seguici de santa Tecla. Per un manresà de terra endins, del tot foraster al patronatge de la santa, va ser formidable escoltar una dotzena d'intervencions símptoma d'una Tarragona oberta i participativa que fa anar plegada la festa amb la litúrgia, més enllà del seguici i tot. De debò, va ser impressionant, inclosa l'obertura d'Andreu Muñoz, el delegat diocesà. D'en Jordi Bertran ja no en dic res, sinó que li devia aquesta visita —va estar tants anys pujant cada dia a Manresa per culpa meva! I que encara m'agrada escoltar-lo destriar amb rigor científic el valor del patrimoni immaterial i, al mateix temps, la seva vivència. Amb ell, i malgrat alguna petita diferència d'estratègia, sempre he après moltes coses i només li puc estar agraït. I com que el conec i conec què fa, pronostico que el llibre serà des d'ara una formidable eina de consulta —un llibre celebrava Montserrat Canela! Però sobretot es tracta d'un document vivificador, que dona valor a la festa i que en documenta l'evolució i els canvis. Hi ha millor tradició que la que se sap reinventar? Van ser seixanta minuts que es van fer curts i que, al remat, amb la justificació lul·liana de les "meravelles" al títol —tan les espirituals com les profanes que va descobrir Fèlix— van recollir uns vibrants aplaudiments de cloenda. I no, no he canviat: passada aquella hora de delit tarragoní, al carrer vaig entomar la xafogor del capvespre pensant que, ben mirat, jo no estic fet per la vida a marina i que, calor per calor, m'estimo més la del Bages. Ara, això sí, quina festa Santa Tecla, i quina festassa amb el Jordi aquell vespre!

Divertim-nos fins a morir, quaranta anys després

Deu ser que em faig gran, però el cas és que cada vegada més rellegeixo textos que en el seu moment em van semblar útils o preciosos. Rellegir per veure com he canviat, i com ha canviat el món: a vegades el llibre no suporta la relectura —com pot ser que m'agradés tant?— però a vegades és tan o més estimulant que la primera vegada. És el cas d'aquest Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman, una obra de 1985 que va sortir en català vuit anys després gràcies als Llibres de l'índex. Va ser un regal inesperat de la germana gran d'un alumne meu a l'institut Arraona, de Sabadell, que es veu que li agradava molt el meu curs de literatura catalana. De regals n'he rebuts pocs a la vida, i aquest és molt d'agrair: ara em sap greu haver oblidat tots dos noms... i el llibre no conserva ni una nota ni res. Però el contingut encara és, avui com ahir, de primera.

Han passat molts anys, és clar, i si aleshores el bo d'en Neil ens alertava del risc de la televisió-espectacle, avui cauria de cul amb l'efecte multipicador d'internet i la presència incontenible de banalitats a les xarxes socials. Bé vaja, que si fa quaranta anys l'autor es preguntava «de què riem i per què hem parat de pensar», avui se n'escandalitzaria obertament.  

En un breu Prefaci, Neil Postman contrasta les visions de George Orwell a 1984 (1949) amb les d'Aldous Huxley a Un món feliç (1932). Així, si Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament —el Germà Gran— Huxley contràriament creu que que «les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar». I és que les persones tenim un desig gairebé infinit de distracció, de manera que el control des del dolor podria haver estat ja substituït pel control des del plaer. Fa impressió llegir, en un text de fa quatre dècades el vaticini  que «els mitjans electrònics han canviat el caràcter del nostre entorn simbòlic». Si ho sabessis!

Després de defensar la tesi segons la qual llegir és aprendre hi ha l'elogi de l'Amèrica tipogràfica, d'arrels luteranes, aquelles que defensaven que la impremta era «l'acte de Gràcia més alt i extrem de Deu». Que la impremta va influir en la forma del discurs públic és innegable, però és aleshores que ens arriba la idea més important: «la forma determinarà la naturalesa del contingut». I si la lectura encoratja a la racionalitat, l'arribada del telègraf, de la fotografia, de la ràdio i finalment de la televisió van anar creant paulatinament el món de «tat». I el valor de la informació ja no depèn tant de la seva funció social o política sinó, i sobretot, de la seva novetat. Es mou informació però ni es reuneix ni s'explica ni s'analitza. Informació i més informació, d'arreu del món, fragmentada i sense context. «Amb quina freqüència passa que la informació que us proporciona la ràdio o la televisió o el diari del matí us fa alterar els plans del dia, o us dona llum sobre algun problema que heu de resoldre?».

Acabo, content de la relectura. I em cenyeixo a la televisió que Neil Postman qüestiona —avui que gairebé cap nano veu la televisió! «El problema no és que la televisió ens dona temes entretinguts, sinó que presenta tots els temes com a entreteniment, que és una qüestió diferent». Es buscaven aplaudiments talment avui es persegueixen likes, no pas cap mena de reflexió. Perquè ja no calen les opinions, amb les emocions n'hi ha prou. I això és letal, també políticament, perquè ja no podem saber qui seria la millor persona per fer de president o alcalde, sinó «qui té la imatge que commou i calma el nostre descontentament». Doncs això, que anem servits. I distrets.

38 anys de Residència al barri

El dissabte 13 de juny la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa va celebrar 38 anys, que aviat és dit. Una estona abans ens vam trobar amb representants municipals per explicar-los i visitar les darreres obres que ara fa un any vam emprendre a la planta baixa del número 6, i que només necessiten una escomesa d'aigua suplementària per aconseguir l'aprovació de bombers. Tot plegat vora 250.000€ a compte de crèdits, invertits no pas per atendre més usuaris sinó per millorar-ne les condicions i adaptar-nos a la normaiva contemporània. Com que en aquella visita s'hi va afegir Toni Mata —veí del barri també, però en aquell moment periodista de Regió7— i la fotògrafa Mireia Arso, l'endemà vam ser notícia al diari. Que començava així:

«La Mayra Gómez Kemp, el Joaquín Prat i molts altres personatges han comparegut avui a mitja tarda a l'escenari situat a la meitat del carrer Vallès, al barri de la Sagrada Família, sota un sol de justícia en un dissabte xafogós. Afortunadament, ni els polítics asseguts a primera fila ni la resta d'espectadors han patit d'igual manera els rigors de la temperatura, aixoplugats sota l'ombra d'uns tendals guaridors. L'ocasió, però, s'ho valia: la festa del 38è aniversari de la residència d'avis, un cas singular dins l'ecosistema d'un sector que, com s'ha reivindicat en els parlaments previs, necessita més recursos».

Però com sempre, de la festa allò més punyent van ser les paraules de benvinguda de Rossend Coll des de l'escenari, com a president del Patronat. Aquest cop, després d'una pinzellada d'història i de l'agraïment a totes les persones que treballen en aquest projecte, el Sendo ha reiterat la seva frase cèlebre, segons la qual la residència «som la pobra de la galleda» i que les administracions només ens atenen «si en queda», que generalment no queda gran cosa. Tant és així que l'home s'ha exclamat d'aquesta paradoxa: «Ara som les entitats del tercer sector les que financem la Generalitat!». És a dir, que no n'hi ha prou d'estar mal finançades o de comptar amb un conveni que és misèrrim amb els treballadors sinó que, a sobre, sovint cobres tard! Quan recuperarem un cert equilibri? Al seu costat l'alcalde Marc Aloy aguantava el tipus estoicament talment ho feien a primera fila els regidors Mariona Homs, Joan Vila, Ramon Bacardit o Mercè Tarragó. Fins el punt que el Sendo, condescendent, va voler aclarir que parlava per les administracions superiors... 

Al capdavall va ser Marc Aloy qui va tancar la presentació valorant l'afecte imprescindible d'una residència quan la solitud no és volguda. «Des de l’Ajuntament fem el que podem» i va esmentar que darrerament s'han fet accessibles tots els passos de vianants. Però allà on l'home va elevar l'expectativa va ser quan va dir que a l'Ajuntament ja s'ha començat a redactar el projecte per fer d'aquell primer tram del carrer Vallès un vial de plataforma única «per evitar així que els avis i les àvies hagin de baixar i pujar de les voreres». No cal ni dir que Regió7 va actuar com a notari immediatament! 

Diguem encara que la darrera reestructuració del trànsit davant "la resi" —el canvi de sentit del carrer Vallès— ja ha suposat una millora pel que fa a seguretat i densitat. Però, efectivament, allò que ara mateix pot millorar la connexió entre la nostra residència i sobretot millorar els espais comuns dels habitatges de la Sagrada Família és aquest projecte que, des d'ara mateix, ja esperem conèixer amb candeletes!

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

«De la sala Loiola al teatre Kursaal», al Canal Taronja

Ara fa un mes, hi va haver a Manresa la projecció del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal, amb caràcter d'estrena. Es va omplir la platea del Conservatori un diumenge matí i, encara, del dilluns a la tarda. La cosa és que el documental, més enllà de molta informació, recull una llarga conversa que mantenim Joan Morros i jo mateix i on, fet i fet repassem quatre dècades de cultura, o d'associacionisme cultural manresà —des de Rialles i Tabola fins al Galliner. També de política, és clar. En acabat, i vist en perspectiva, el dis de l'estrena em va semblar un bon document, fet amb traça i resultat d'un guió treballat. Però és clar, la bondat i el detall dels continguts fan que el documental superi l'hora i mitja i, el dia de la presentació —bona part del públic superàvem la seixantena—  després dels aplaudiments de rigor vam córrer fins els lavabos. No ens enganyem, qui més qui menys, la pròstata ens apreta... A la sortida, cares conegudes, un punt democió, molts records atapeïts —de lluny i tot, amb el Cisco Vila o el Jordi Betran! Més enllà de tot això, però, diria que els continguts son interessants i prou honestos —i, si s'escapa alguna pífia, no hi ha ni càlcul ni malícia sinó com a molt l'adaptació de la memòria al passat. Perquè si alguna virtut té tot plegat és la de deixar un testimoni, fet des de la vivència i, posats a dir, també des de l'amistat que tots aquests anys hem conservat amb el Joan. En fi, que l'objectiu no és un òscar i, al capdavall, dir-vos que si no l'heu vist, no patiu, que fins demà diumenge el passen al Canal Taronja. I, arrapapats a casa, sempre podeu fer una capcinada o, si és a convenir, escapar-vos al lavabo de casa sense pressa ni neguit.

La gravació, el muntatge i l’edició del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal son d’Isabel Casanovas i Jaume Ferrer, amb guió elaborat per l’Àngels Fusté i la Rosa Clarena,a partir d'una conversa gravada en dos escenaris: el Museu del Barroc de Catalunya -allà on hi havia hagut la Sala Loiola- i una segona part a l’escenari del teatre Kursaal. El documental també va comptar amb la col·laboració de Sílvia Sanfeliu, Joan Closas i Jordi Mira. Amb un agraïment especial al periodista i cronista Xavier Domènech que el mes de maig ens en va fer la presentació en viu i en directe.