Un país de nets de minyones

M'avisa en Xavier Rubio, d'un text a l'Ara: Un país de nets de minyones. El signa Sílvia Marimon, i inevitablement, ens recorda aquells fills de les minyones de Binacet de l'estiu passat, publicats a El Pou de la gallina. Un país de nets de minyones és de lectura tan ràpida com recomanable, i és un altre ingredient imprescindible per prendre consciència d'aquest enorme col·lectiu absolutament invisibilitzat entre nosaltres. Per cert, l'antiga foto d'EFE que il·lustra l'Ara la trobo impagable. (I moltes gràcies, Xavier!)

L'article a l'Ara, del dia 4 d'abril, comença així:

A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, milers de dones, la majoria joves i solteres, van abandonar els seus pobles d'origen per anar a nuclis urbans amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. No hi havia gaires opcions laborals i la majoria van entrar a formar part del servei domèstic. Quasi sempre –i al segle XXI les coses no han canviat gaire– en condicions precàries perquè sistemàticament se les ha exclòs de la legislació laboral. La historiografia, fins fa ben poc, tampoc no ha tingut gaire en compte les minyones. Mònica Borrell-Cairol amb la tesi doctoral El servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950 i Tura Tusell amb el treball final de màster Anar a servir. Una aproximació al servei domèstic i al treball de les minyones a partir de fonts demogràfiques. Catalunya, 1848-1930 analitzen qui eren aquestes dones, d'on venien, com trobaven feina, per què sistemàticament la llei no les ha tingut en compte, en quines condicions treballaven i si realment van trobar en el servei domèstic una via per sortir de la pobresa. Un dels principals problemes que han tingut les dues historiadores són les fonts, que sovint invisibilitzen les treballadores del servei domèstic.

En el comiat d'Arcadi Oliveres

Ara fa dos mesos, quan Arcadi Oliveres va fer pública la seva mort propera, vam quedar tots atuïts. Sé que vaig buscar unes fotos de quan va passar per unes jornades, a l'Institut Guillem Catà, l'any 2012. Les vaig penjar a les xarxes i en vam parlar a classe o ho vam comentar a la sala de professors. I tot plegat han estat dos mesos curts, que són un darrer exemple de valentia i coratge. D'algú que sempre, i en cada acte, ens interpel·lava. Ara ens en queda el testimoni, els seus llibres, l'exemple. I d'entre tots els comiats que s'han fet públics, recullo de l'Ara el text de David Fernàndez, I gràcies sempre, Arcadi: de per vida i molt especialment un fragment amb un decàleg esplèndid i memorable. 

«Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món.»

A la foto, l'Arcadi amb unes noies de 4t d'ESO amb voluntat periodística, al Conservatori Municipal de Música. Primeres jornades "El Catà en acció". D'això en fa nou anys: 2012.

Divendres Sant amb Comadira i Bach

Ara fa vuit dies llegia un article de Narcís Comadira a l'Ara, «El dia del ram», tot recordant que era a punt de començar Setmana Santa. Ja dic sense embuts que els textos d'en Comadira —i en primer lloc els poemes— sempre m'han agradat. Però aquests articles mensuals em semblen pura delícia, a cavall del calendari, amb les festes i les flors, i l'indefugible pas del temps. No res, Comadira parlava de la Setmana Santa que  «comença posant en evidència la poca seriositat de la gent. L’aclamaven, cridaven "Hosanna!", deixaven que el pollí on muntava Jesús petgés els seus mantells, duien palmes i escampaven branques d’olivera i només quatre dies després cridaven "Barrabàs, Barrabàs", preferint un criminal a Jesús. Com ja saben, Barrabàs va ser alliberat i Jesús va ser crucificat. Però va ressuscitar al tercer dia. Això és el que se celebra aquesta setmana». Però lluny de catequesis —inclosa la vindicació del Dijous Sant!— Comadira n'extreu en dues passades el que per mi encara és l'autèntic sentit de la Pasqua. Ho diu així:  «Setmana Santa coincideix amb l’inici de la primavera. Els llorers són florits, els arços són florits i les humils farigoles. Hi ha una dansa còsmica de renovellament. La saba circula, les gallines ponen com condemnades. Tot això, tots aquests sucs, que deia el poeta Gerard Manley Hopkins, quin sentit tenen? Tot està lligat no pas a la crucifixió sinó a la resurrecció».

Ras i curt, resurrecció que és al capdavall sinònim de joia. Potser per això sempre he estat més de caramelles que de papotes i processons. O també, i per seguir el consell d'en Comadira, d’escoltar la Passió segons Mateu, de Bach, «Segles de saviesa, d’esforç, d’inspiració, de talent i de treball culminen en aquesta obra que honora la humanitat sencera i és una prova de la dignitat humana, malgrat tots els esforços que fem per dissimular-la». No res, llegiu-vos el text sencer si us ve de gust, avui que ja és Divendres Sant i els fidels de la Thomaskirche, a Leipzig, ara fa vora tres-cents anys sentien cantar com Jesús es mor i la nit «cau sobre el Calvari i sobre Jerusalem com una flassada negra i espessa. Però el poeta Charles Péguy ens diu, com per tranquil·litzar-nos, que Josep d’Arimatea ja s’acosta amb el seu llençol blanc. El llençol amb què embolcallaran Jesús. Contra la nit del terror, la tendresa». Doncs això, hi provaré de posar més tendresa mentre espero —a vegades pacient, a vegades geniüt i rondinaire— una altra Pasqua.

La farigola florida, o timó, en una foto de De Kurt Stüber pispada a la Viquipèdia

90 anys d'ERC al costat de la gent

Avui 19 de març fa exactament 90 anys que al Foment Republicà de Sants es van enllestir els tres dies d'aquella Conferència d'Esquerres que va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un nou partit fruit de la confluència de diverses organitzacions polítiques i fins d'associacions d'abast locals o comarcal. Un entramat divers que —llegiu avui mateix Joan B. Culla a l'ARA— durant tres dècades havia maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista a la Lliga de Cambó. El final de trajecte de la monarquia borbònica coincidí a Catalunya amb el paper aglutinador de Francesc Macià i, molt especialment, la capacitat d'aquell nou partit «per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric». Només això pot explicar l'èxit immediat d'aquell «catch-all party, de partit arreplega-ho tot, des de burgesia empresarial i professional fins a menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes».

En el darrer discurs d'aquella reunió ara fa 90 anys al carrer Cros —que fou ben bé discurs de cloenda: el dinar que s'havia de fer a continuació no va obtenir autorització governativa!— Francesc Macià, escollit President del Comitè executiu, va agrair les mostres de confiança rebudes i reiterà el seu compromís a continuar lluitant pels ideals que havia defensat sempre, «que no eren d'odi, sinó d'amor a tots els oprimits, d'estimació a tots els pobles (...) i contra els qui volguessin atropellar la justícia i la dignitat dels homes o els pobles». Pocs dies després, el diari l'Opinió sintetitzava els principis programàtics d'aquella Esquerra primigènia en republicanisme, laïcisme, justícia social, democràcia interna i llibertat de Catalunya". Immediatament després, aquell 12 d'abril, la fórmula recollia un èxit formidable.

I bé, no cal dir que en 90 anys n'hem passat de tots colors. I que al costat dels encerts també hi ha hagut marrades —i en aquest recorregut valent i honest, també hem sofert una persecució prou constant! Jo, que no sóc persona de militàncies ni gaire ortodòxies, hi sóc posat des del 96 perquè encara avui la trobo una organització assembleària, diversa i plural, apta per a la política. Aquella «democràcia interna« que podia aplegar caràcters tan forts com Macià i Companys, com Tarradelles i Ventura Gassol. O Marcel·lí Domingo de costat Josep Dencàs... Ras i curt: una eina. I l'eina ha de ser útil. Per avançar en aquell objectiu d'en Macià: una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. O en termes contemporanis, una República Catalana per horitzó i aquesta tossuda voluntat de servei. D'una esquerra nacional que es vol, sempre i abans que res, al costat de la gent.  Que per molts anys ens en puguem sentir orgullosos!

La foto és del 7 de juny de 1931: Francesc Macià, al balcó de l'Ajuntament de Manresa s'adreça a la multitud en commemoració de les cèlebres Bases de 1892. L'època ho portava: omnipresència masculina. I la diversitat social? Barrets, gorres i caps pelats. Republicanisme popular.

De Sebastià Alzamora: mal començament?

Ara fa vuit dies no em vaig estar de mostrar els meus neguits sobre el futur govern del país. D'una banda perquè acabàvem d'assabentar-nos que l'Eurocambra retirava la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, exactament el mateix dia que el jutge de vigilància penitenciària revocava el tercer grau dels presos de Lledoners. I en aquell ambient, els dubtes sobre l'acord —o no— de la composició de la mesa del futur Parlament se'm feien un punt angoixants... «Prova superada», doncs, podria opinar ara mateix: des de divendres hi ha mesa i tenim MH Presidenta del Parlament. Fins i tot de manera prou unitària els representants de l'independentisme han estat a Madrid —PdCAT, Junts, ERC, CUP, Òmnium...—  a presentar la llei d'amnistia al Congrés com a «punt de partida» per a la resolució del conflicte. Tot plegat, en paraules de Sebastià Alzamora, per «deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva». Però la seva columna d'avui, a l'ARA, es titula —ras i curt— Mal començament. I en reprodueixo els dos darrers paràgrafs per tal com, els seus temors, encara avui són els meus també.  Amb tot, i com que soc un home d'esperança, jo de moment ho deixo en pregunta: mal començament?

«Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port.

Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el momentum.»

Passem per alt la ironia del momentum. Només dic que fer càlculs sobre els hipotètics guanys i pèrdues d'una possible repetició electoral és, pel cap baix, bogeria. I de debò que, de folls, ja anem servits...

Qui no coneix Rosa Maria Masachs?

Aquest mes de març el Pou de la gallina commemora una efemèride en clau de dona: els 75 anys de la vaga de la Fàbrica Nova que protagonitzaren les seves teixidores en aquells temps de postguerra, gana i molta repressió. Es tracta, molt probablement, de la primera vaga seriosa que s'enfrontava al nou règim franquista i val a dir que es va resoldre aconseguint tots els objectius que les vaguistes s'havien proposat. Lectura planera i instructiva, sens dubte. Al final de la revista, el «Qui no coneix...» s'atura amb Rosa Maria Masats, una professora de llengua francesa que segurament vau conèixer en els anys de la vostra secundària... Il·lustrada magníficament per Maria Picassó, la seva història comença a la Plana de l'Om. I hom diria, sense por d'exagerar, que gairebé no s'ha mogut del barri...    

Rosa Maria Masachs, 

sous le ciel de Manresa

Quantes generacions de canalla vàrem aprendre francès amb la Masachs? Rosa Maria Masachs i Playà. Trenta-set cursos de llengua i civilització francesa, a cavall del Peguera i després el Pius! Només per això ja la coneix mig Manresa. Va néixer el 1948 al pis de l’àvia, a la Plana de l’Om, quan encara es naixia a les cases. Segona de tres germanes, era filla de Maria Carme Playà i aquell il·lustre catedràtic que fou el doctor Valentí Masachs Alavedra. En un ambient geològic regit pels cursos a l’Escola de mines i l’institut Lluís de Peguera, l’ofici del pare fins marcava el temps dels estius: abans d’anar a passar els tres mesos a pagès —a Rajadell— hi havia deu o dotze dies de platja vinculats a la participació del pare en tribunals de revàlida a instituts del litoral —«com més al sud de Tarragona, millor: el iode hi és més abundant!». I bé, l’any 1966 la Rosa Maria ja és a Barcelona on cinc anys després es llicenciarà en Història antiga i Antropologia. D’aquell temps en queda un record esportiu, quan fa part de l’equip de vòlei universitari i arriba a guanyar el campionat estatal. També participarà a la lliga oficial fins que es casa, el 1974! Però és aleshores que l’atzar la fa ensopegar amb una plaça interina a l’institut Lluís de Peguera. Una plaça... de francès! Tot va ser provar-ho —havia estudiat francès, i el francès era la llengua culta del pare, la dels viatges a la república veïna i fins la de molts dels discs de 45 RPM que compartien les germanes. I d’aquell primer pas accidental i anecdòtic en va venir tot l’ofici. De 1972 al 1986 al Peguera, començant per les classes de nocturn. Després vindrà l’accés a càtedra i, doncs, un nou destí: vint-i-tres anys més al Pius Font i Quer! Pura perseverança, en un itinerari vital desplegat en poc més de set o vuit quilòmetres quadrats: de casa a l’institut, i altre cop a casa, amb quatre criatures i un matrimoni igualment durador. Això sí, mentrestant ha vist fondre la llengua de Voltaire, de Flaubert i Baudelaire, rellevada per l’anglès. Ella, impertèrrita, va continuar la seva oferta de gramàtica i cançons, d’intercanvis epistolars que aviat foren estades a Romans-sur-Isère, camí de Grenoble, i després a Bourg-lès-Valence, allà al costat. Aleshores, quan els Erasmus no existien i Europa encara semblava acabar als Pirineus, les seves sortides van ser sempre un glop d’aire fresc, fos des d’un institut o l’altre. Els seus darrers anys són com a cap d’estudis, i la jubilació la portarà a nous interessos: si ja dominava el francès i l’anglès, ara hi afegirà l’italià i —cinc anys de picar pedra— també l’alemany. Tot plegat, mitja dotzena idiomes: no em direu que la dona no es fa entendre! Però, i per tornar a l‘esport, la Rosa Maria es va involucrar al Club Atlètic on duia les filles. Amb d’altres pares es van preparar per poder ser jutge de pista, que era una cosa que a Manresa convenia. I posats a fer —la canalla ja no era al club— fins va esdevenir jutge nacional, i encara avui és a la junta! També ha passat pel moviment veïnal i des de la Federació va coordinar sis anys el programa «Amunt» per a nois i noies que no es podien permetre un reforç escolar. El lema? «Tota pedra fa paret». Potser perquè a la base sempre hi queda un punt de geologia...

La millor resposta d'aquest dimarts ha de ser divendres

No sembla ben bé casualitat. El cas és que aquest mateix dimarts ens hem assabentat que l'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, i que el jutge de vigilància penitenciària revoca el tercer grau dels presos de Lledoners perquè —i què es pensaven?— no es perceben símptomes de penediment. Al vespre Oriol Junqueras ha declarat que «Ens tanquen a la presó perquè no ens poden guanyar a les urnes. Ens tanquen perquè cada dia som més forts». Ara, però, cal veure com ho païm. Perquè d’entre aquell 80% de catalans defensors d'un referèndum d’autodeterminació, cada dia n’hi ha més amb ganes de tirar el barret al foc. De quedar-se a casa, de creure que no en sortirem. O —pitjor encara— que si és el cas, només ens en sortirem amb un cop d’audàcia afortunat...

No podem defallir ni ho podem deixar a mans de jugades mestres. Per tots aquells que aquest vespre tornen a ser a la presó, per tots aquells que avui encara són a l’exili, o per tots aquells altres encausats judicialment: cal perseverar amb intel·ligència i perseverança. Els nostres adversaris en saben un niu d’això! Només cal fixar-se en Pedro Sánchez, que tan sovint com insinua una sortida al conflicte deixa que la judicatura faci més i més gros el conflicte, mentre l'home combina els seus temors amb el més gran immobilisme. Ahir en Joan B. Culla es preguntava retòric a l’Ara si no contribuiria a distendir el clima «que la Fiscalia deixés de maniobrar contra l’indult i els beneficis penitenciaris dels presos polítics?. ¿Que Pedro Sánchez fixés una data per a la segona reunió de la taula de diàleg? ¿Que es deturés la cascada d’incriminacions contra la mesa del Parlament, contra alcaldes, activistes, etcètera?» Que ràpida que ens ha arribat la primera resposta! I és que és evident que la gent del PSOE no té cap ganes d’abordar el problema políticament. Que volen deixar als llimbs la taula de negociació. Que fins i tot n'hi ha que calculen si no els convindria avançar unes eleccions tardorals on desfer la coalició que tan incòmoda se’ls torna a las Cortes...

Per tota resposta només hi pot haver la nostra fermesa. No pas més càlculs —a la banda catalana també hi ha analistes folls que prediquen els avantatges de repetir el 14F!— sinó la voluntat d’arribar a aquell ampli acord que a la campanya ens imposàvem. La data és aquest mateix divendres: sumar al nou Parlament una completa majoria entre tots aquells que defensem amnistia i autodeterminació. I que estem disposats a arromangar-nos per fer-ho possible. Amb tota la generositat que convingui: per impulsar la nova Catalunya republicana que estic convençut sabrem compartir tots des de la mesa del Parlament fins al darrer càrrec del futur govern. Perquè si no és així, la cosa té mal pronòstic. I els nostres adversaris bé prou que ho saben. 

Ja sé que avui tothom era a Lledoners, però a les 8, a Manresa la plaça no feia goig. Ho consigno no pas per derrotisme sinó per apremiar la importància d'un acord que desitjo imminent.