Pepita Subirana, lluitadora social

Ahir vespre, a l'Ajuntament der Manresa s'hi va celebrar l'acte institucional d'obertura de les Aules de la Gent gran. I per segon any, hi havia l'objectiu de lliurar en el mateix acte el premi del Consell de la Gent gran a una persona de la ciutat. Bé, el cas és que la persona va ser Pepita Subirana -que en aquest cas vé a ser la nostra mare, la dels germans Fontdevila. Tot va ser prou emotiu, i el jurat s'hi va referir en termes de "lluitadora social". Avui, a Regió7, Francesc Galindo n'ha parlat de manera distesa i d'una manera que m'ha semblat rodona. De manera que, agraït, consigno l'efemèride amb les seves paraules i deso el text per a la carpeta de retalls amb la foto de tota la colla de la Residència que, és clar, no es van voler perdre la vetllada....

El Consell de la Gent Gran distingeix

la "lluitadora social" Pepita Subirana

L'acte institucional d'obertura de les Aules de Gent Gran fa que s'ompli com un ou el saló de sessions

Francesc Galindo - Regió7

Pepita Subirana, ànima de la residència de la Sagrada Família de Manresa i impulsora de l'ateneu La Vinyeta, va rebre aquest dijous el Premi del Consell de la Gent Gran de mans de l'alcalde Valentí Junyent com a "lluitadora social i cultural". I ho va fer com és ella: trencant motllos.

El saló de sessions de l'Ajuntament era ple de gom a gom de públic que va voler ser present a l'acte institucional d'obertura del curs de les Aules per a la Gent Gran, de la Coordinadora de Jubilats i de la Setmana de la Gent Gran.

Tot conduïa a un moment emotiu. Després dels parlaments de la presidència i dels conferenciants convidats, i la lectura del veredicte, un dels fills de Subirana, l'exregidor republicà Ramon Fontdevila, va empènyer la cadira de rodes de la seva mare perquè recollís el guardó.

Subirana va ser durant 20 anys directora de la residència d'avis de la Sagrada Família i una de les fundadores d'aquest centre tan especial nascut per l'impuls dels mateixos veïns del barri.

Predicadora incansable del concepte de la bellesa d'estimar la vellesa -no només amb paraules sinó amb fets- li tocava rebre el merescut reconeixement d'una comunitat que ha contribuït a fer millor. I va demanar dir unes paraules, tot i que el guió de l'acte no ho preveia. Va voler saber on eren els seus fills i néts -distribuïts per la sala- i va renyar afectuosament el seu fill Ramon Fontdevila per pressuposar que ella ja coneixia el contingut del veredicte, "no és veritat Ramon, no siguis tan savi", sense que ell pogués replicar, i així es va convertir en la primera persona que ha fet callar l'exregidor republicà a la sala de plens.

Quan l'alcalde va donar el vistiplau perquè s'adrecés al públic, Subirana va agrair el guardó amb veu ferma i va aprofitar per deixar dit que "l'any que ve no em tocarà, però si no sabeu a qui dir-ho m'ho torneu a dir a mi".

Aplaudiments, distensió i Valentí Junyent assegurant que ja que Subirana "ha trencat el guió, sinó no seria ella", a partir d'ara els guardonats tindran uns minuts per adreçar-se a l'auditori.

Amb una foto de grup de les entitats que han fet possible la Setmana de la Gent Gran, es va donar per acabat un acte durant el qual també van prendre la paraula la presidenta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes, Fina Dordal, i la regidora de la Gent Gran, Mercè Rosich. El professor Jordi Estapé i la doctora Tània Estapé van pronunciar la conferència "El càncer a la gent gran: aspectes mèdics i psicosològics.

Importància del coneixement compartit

Abans d'acabar el diumenge, deixo enllestit el programa de dilluns: demà a classe potser parlarem uns minuts de les eleccions basques i de les gallegues. De la impossible governabilitat espanyola. Però, per avançar matèria, els retallo dos fragments que avui al diari coincidien a parlar d'educació. "El tema", ara direu! I és veritat que hem començat el curs mastegant Merlí i -això ja no és ficció- el 30 minuts de l'escola XXI. Com que jo no acabo d'estar mai satisfet, he pensat que amb aquestes dues aportacions potser aixecàvem el debat. D'una banda, Jeremy Rifkin, entrevistat per Antoni Bassas a l'Ara d'aquest diumenge. Sociòleg, economista i assessor polític -Colorado, 1945-, la principal crítica que rep és que és un optimista, i que les coses no van tan ràpides com prediu. L'entrevista és francament bona -aquí la trobareu sencera- però Rifkin acaba responent sobre els futurs estudis dels fills. Per a un profe de literatura i animació sociocultural d'institut, és bàlsam i argument.

Jeremy Rifkin: el coneixement 

és una experiència social compartida

La meva dona i jo no hem tingut fills, però crec que el més apropiat seria que anessin a una universitat i que estudiessin humanitats, perquè ens donen el retrat actual de l’espècie humana. Després, en el postgraduat, deixeu que es guiïn per la vocació: administració d’empreses, dret, química... Però si comencen per les habilitats vocacionals, no tindran cap mena d’idea sobre aquest món interconnectat que està emergint. Hi ha d’haver un canvi fonamental en l’educació. Vas a les escoles i semblen fàbriques. Un nen quan entra a l’escola el primer dia hi veu un cartell que diu: “El coneixement és poder. Francis Bacon”. Si el saber és poder, els nens aprenen dues coses. Una, que el coneixement és una possessió que s’ha de defensar per guanyar. Increïble. Abans que s’inventessin les patents i la propietat intel·lectual, els invents no eren de ningú. La segona cosa que aprèn un nen és que el sistema educatiu no està dissenyat per fer les preguntes del per què, sinó les preguntes del com. El com es fa, això és el que surt a examen. La tercera cosa que aprenen els nens és eficàcia en un entorn fet a mida. Han de donar les respostes en 60 minuts, abans no soni el timbre. Estan ensenyant als nens a ser eficients com si fossin màquines de la revolució industrial. 

En Bassas enllesteix l'entrevista d'aquesta mena de visonari amb una darrera i breu qüestió. Quin cartell hi posaria vostè ara a l’escola? “El coneixement és...”? I Rifkin respon com per recordar-ho sovint: “El coneixement és una experiència social compartida”. Això és el que és.

- - -

Un darrer apunt encara a la contraportada. En Carles Capdevila ja ens té acostumats a parlar d'Educació. Però avui, a partir de l'informe de Save the Children, Capdevila entra en un àmbit sovint negligit per als més entusiastes de la renovació pedagògica. L'educació, que continua essent la millor eina d'emancipació social, necessita recursos. Als 30' de fa vuit dies ho vaig trobar a faltar, entre d'altres aspectes. Perquè educar -com tantes coses a la vida- no és senzill, Però, això si, participar-ne és una experiència formidable I demà, dilluns. Retallo el text i em colgo. Bona nit.

Carles Capdevila, 

Que la pobresa deixi de ser hereditària

Un estudi d’aquesta setmana de Save the Children referma una certesa terrible i cada cop més contundent: la pobresa és hereditària. Gairebé la meitat dels nois i noies que formen part del 20% de la població amb menys ingressos no continua els estudis després dels setze anys. L’abandonament escolar es redueix en general però creix entre els més desafavorits. No sortiran del pou on van néixer.

Sóc de la generació que va viure la il·lusió de les cases humils per tenir els primers llicenciats de la família, els que n’havien de canviar el destí. L’educació era vista aleshores com l’ascensor, la porta de la meritocràcia. I l’orgull de molts pares era sacrificar-se perquè la canalla tingués els estudis que ells no havien pogut tenir, conscients del progrés que això suposaria.

La crisi i les retallades en educació han suposat un pas enrere. I consoliden un cercle viciós terrible. Hi ha menys fe en l’educació com a correctora de futur, i no és només una creença: és cert que una carrera ja no garanteix per si sola una feina millor. Però com que els estudis continuen sent la millor via cap a tenir més sortides i oportunitats, l’estadística delata una injustícia terrible. Estudiar no garanteix l’èxit però despenjar-se dels estudis t’acosta molt al fracàs.

Això s’arregla només des dels pressupostos, que és des d’on s’ha acabat d’espatllar reduint-ne la inversió. Més places per garantir l’educació de 0-3 a la infància més vulnerable, més reforços en l’etapa escolar, i més beques per als estudis superiors. La frase clàssica de l’expresident de la Universitat de Harvard Derek Curtis Bok (“Si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància”) ja ha quedat demostrada massa vegades. Ja ho hem provat i va fatal. L’educació no és una manera de corregir les desigualtats, és la manera. Està inventat, funciona, cal convertir-ho en prioritat. ¿N’hi pot haver cap altra que mereixi més impuls que la justícia social?

La foto és dels alumnes del CS d'Animació Sociocultural i Turística de l'INS Guillem Catà. Tot just acabem de començar el curs, que és ben bé un pregrau per al seu futur. Amb ells cada dia pot ser una descoberta.

Qui no coneix Joan Cirera?

Coincidint amb el començament del curs escolar, a El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre presentem en Joan Cirera a la secció "Qui no coneix…". Mestre i artista, en Joan Cirera és fill d'en Joan Cirera pare. O si ho voleu, un germà de la nissaga d'artistes Cirera. Si us ho llegiu descobrireu la màxima evangèlica segons a qual, els camins del Senyor són inescrutables. Que, en versió de Pedro Navaja vindria a ser "si nassiste pá martillo, del sielo te caen los clavos". Doncs això, que per arrodonir-ho la Maria Picassó ens el clava amb traça i, plegats, donem el curs per inaugurat.

Joan Cirera
Papa, jo no vull ser artista!

Parlem d’en Joan Cirera, sí, però pareu compte: en Joan Cirera Pintó. El Joan Cirera fill, per entendre’ns! Fill d’en Joan Cirera i Anna Maria Pintó. Germà de la Mireia, del Jordi, del Roger i, darrera seu, del Guillem. Els coneixeu, oi? Excepcions a banda, una família nascuda per als escenaris! El Joan és dels més joves –ningú ho diria, que acaba de fer els quaranta- i el recordareu perquè es passeja amb gorra, té uns ullets color de mel i una estampa de novel·la dickensiana: un pillet, vaja.

I el cas és que ell es volia estalviar la mala vida de la faràndula! Per això, conjurant l’entorn familiar, així que acabà primària a la Flama comunicà resolt als seus pares que ell estudiaria imatge i so. Que viuria dels escenaris, sí, però no pas d’actuar-hi. Ell seria el tècnic de so, l’encarregat dels focus o el responsable d’escenografia. Tot alhora, a convenir. Però que actuïn els artistes, que ells són fets a passar gana...

I va anar que uns artistes el van contractar –Gog i Magog volia fer un grup d’infantils, es veu que li va dir la Mireia. I aviat es van entendre perquè, sí, és cert que els calia un tècnic, però... no pas un tècnic i prou. Els convenia algú que sabés fer tots els papers de l’auca. I el Joan va dir que bé, que tant deu ser treballar com fer feina, de manera que l’any 96 ja el tenim amb els Nets i polits –amb el Joel Grau i la Clara Gavaldà, i també l’Albert Vinyes. I ell, que no volia ser artista, un dia es posa les xanques i l’altre fa quatre acrobàcies. I arriba l’hora que també hi posa un doll de xerrameca –que això a cals Cirera els ve de sèrie. I sense ni adonar-se’n, cada cop era menys tècnic. I més artista.

El recordeu d’algun espectacle infantil? Des de l’any 2000, reconstituïts com a De parranda – encara amb la Clara i el Joel- tomba per un lloc i per l’altre. I com que la canalla li agrada fa un cop de cap, deixa la feina estable que tenia a Creu Roja i es posa a estudiar magisteri quan ja ha fet 25 anys! La resta vindrà rodada, farcida d’anècdotes -que això a cals Cirera també el ve de sèrie. El criden a la nova escola la Sèquia per fer matemàtiques en anglès –un anglès guanyat a pizzes en un catau de Manxester- i un any després ja té les oposicions i tot, i farà de cap d’estudis. El resum: deu anys fent de mestre i vint de fer el pallasso, com només podria fer un professional seriós. Amb la Clara Gavaldà –la Companyia Sgratta- acaba d’estrenar "De què fan olor els pets", però, de dilluns a divendres, també el trobareu a l’escola Pompeu Fabra, del Pont de Vilomara. Hi ha la tècnica i també la nissaga: un artista a la classe, un mestre dalt l’escenari.

La Diada, a Berga: l'any darrer

Vaig complir amb la marxa de torxes ahir vespre, a Manresa, i avui també he estat a l'ofrena floral per a tots els que van lluitar per les llibertats de Catalunya. Però, sobretot, allò que m'ha agradat més aquest any ha estat passar la tarda a Berga: a quarts de dues ja hi érem -i en aquell moment érem pocs, sense aglomeracions per trobar l'ombra o aconseguir una aigua o una cervesa. Poc a poc s'han omplert els carrers - carrer de la Ciutat, els gegants a la plaça de sant Pere, la fira d'entitats al passeig de la Indústria i altre cop al passeig de la Pau. Amb coneguts a tot arreu, de Navarcles i de Navàs. Del Pont de Vilomara i de Santpedor, de Sant Vicenç, de Sallent i de Castellbell i el Vilar. De Solsona. Quin goig! Hi ha la Maite del Guillem Catà i, des d'Arsèguel, el Tito Pelaez i la Martina Lambregts de l'escola folk del Pirineu -que grans que es fan els fills a la casa dels altres! També hem trobat la Marta Rovira o el Joan Morros a la fresca. La Ramona Santaulària, per dir una mestra. Els sardanistes d'Artés, els Tirallongues de Manresa... La Montse Pérez de Castellnou carregada de néts; la Marta Muñoz embarassadíssima. I tants com me'n deixo! Perquè també hi ha tota la tropa d'ERC, d'aquí i d'allà. I tothom content mentre poc a poc tot s'omplia fins a quedar atapeïts. Contents, sí. Perquè avui ja no anàvem a fer cap mena de rècord sinó a manifestar -per cinquena vegada!- que som poble i que volem decidir. I que decidim República Catalana. I en sentir en Màrius Serra -en sentir en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez- per primera cop a la vida he cregut que sí, que es veia el final del calendari. I que en el termini d'un any ho hem de tenir resolt. O a punt de resoldre si escoltem el president Puigdemont. Ho dono per bo -la calor, la tarda, la caminada fins el bus que ens tornarà a Manresa. I en la multitud, al tram 12, m'agrada trobar-hi el meu oftalmòleg, els meus veïns d'escala i la meva companya d'institut. La Teresa de Sant Pau o el Jordi Pesarrodona, que amb la veu ja paga. I felicito a l'Alba Balti o el Manel Tàpia -a tots els que s'hi han novament compromès: tots i cadascun dels organitzadors de l'ANC i l'Òmnium que ha fet possible el miracle: omplir Berga, i fer-ho amb la il·lusió i disciplina, endreçant rutes, connectant autocars i xófers, llistant companys que mai no es perden i companys que ni amb un guia ho trobarien... . I tot aquest tràfec resolt amb un somriure d'orella a orella! Paguem dos euros de gust per unes patates i dos més per una darrera cervesa, i enfilem el poligon de la Valldan amb els peus queixosos però l'esperit despert. Demà ho llegirem als diaris, potser a la televisió aquest vespre. I sabrem que ha valgut la pena, que ho tenim a tocar, que és incontestable. I que aquest cop sí -sense por, amb més complicitat que mai, amb més necessitat que mai- estem a punt. I saltarem la paret. I serem lliures: un darrer any de coll. I ho podem celebrar... per dona una idea: a Manresa. Impagable, imbatible, imprescindible: tenim a tocar la nova República Catalana. Moció de confiança, pressupostos i lleis de desconnexió. Un, dos i tres! Passem per les urnes i obtindrem un país nou i per a tothom. Fem-nos-en, doncs, mereixedors: per molt que ara bordin, som a l'any darrer!

La foto panoràmica, aquesta tarda enmig del tram 12, per als bagencs. Però a dalt de tot, un record especial per a la Marta Torra i l'Aina Font: tots plegats ens hem fet un tip de riure i -també és el meu pecat-  és difícil de dir qui xerra més!

El cinquè llac, les meves vacances de debò

Poc inclinat a les gestes de muntanya, a mi m'agrada caminar però, sobretot, caminar entre paisatges humanitzats. Vull dir que s'hi percebi l'acció dels seus homes i dones. I enguany hem passat cinc dies entre els Pallars i l'Alta Ribagorça que ens han permès recórrer cent quilòmetres llargs i gairebé sols. Sols i, alhora, sempre acompanyats pel testimoni de tanta i tanta gent com habitaren, fins fa poques dècades, aquelles valls. La proposta no té secret, s'anomena "El cinquè llac" i és el resultat de l'esforç d'uns promotors entusiastes que es van proposar dinamitzar el seu entorn. I em penso que ho estan aconseguint a poc a poc, i fantàsticament bé.

Nosaltres vam començar a Peramea, i només enfilar cap a Balestui els camins ja feien olor de Pep Coll: vam remullar-nos a la tolla de Sellui, va resseguir les bordes i, superat el Pla de Serraspina, vam baixar fins a Casa Macianet, a Beranui. Acollida esplèndida i espectacular: vam sopar sota la lluna plena i en Joan, amb una amanida del propi hort, carabassons farcits i encara unes truites que semblaven cuejar, va refer-nos de tot l'esforç i ens deixà a punt per la següent etapa.

L'endemà, de Beraniu a les Iglésies, fou un trajecte més llarg però igualment inoblidable: la mina d'urani camí de Castell-Estaó és un dels primers símptomes de la transformació de la Vall Fosca. Per sort, la mina va fer figa i la resta és un trajecte que només reclama matinar -altrament el sol us estavella. Antist i Estavill. Pobles gairebé del tot buits -o buits, si no fos pels seus fills que hi han tornat a estiuejar. Vora uns prats immensos, collat a la paret, topem amb un poema de Joan Margarit que em sembla ben bé una oració, laica i devota: Murs de pedra en sec.

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.

Després vindrà el descens fins el Pont del diable i -talment la nostra vida- hi correspondrà una pujada costeruda i llarga, que us deixa secs a Bastida d'abellera: érem davant un poble desert i mig enderrocat, més buit que les nostres cantimplores. O no tant: aleshores apareix algú -algú avançant cap al no-res!- que ens indica la font que cap mapa no contempla, que ens explica la seva llar i la seva viduïtat, mentre assenyala un cobert i un vell citroën tot ple de pols, que el torna cada estiu a Lleida al cap dels dies...  Encabat, vam continuar per Erdo fins la Vilella, al pic del migdia, estarracats. Dinem i fem una llarga migdiada abans d'atacar el descens cap a Xerallo, la cimentera -el fantasma del Pirineu: quan l'empresa va plegar el 1973 eren vora quatre-centes persones en uns habitatges que avui encara fan goig com a segona residència però sota un silenci sepulcral. I l'ermita de l'Ascensió? Aviat reconeixeu el mateix arquitecte de l'ermita d'Aigüestortes o l'església de Pont de Suert, "quan les ermites eren modernes", a cop de ciment armat! No res, que vam arribar a Les Iglésies a mitja tarda i, abans de sopar -gràcies Pepita de Casa Batlle!- encara ens hi esperava una exposició de fotografies de Francesc Masclans. El que resultaria ser pare de l'etnobotànica dels Països Catalans, es va estrenar com a mestre d'escola amb 22 anys a les Esglésies, i s'hi va estar de 1927 a 1931. D'aquells temps ens en queden unes fotos espectaculars que recolliria Ramon Violant i Simorra, i que encara ens permeten millor percebre el paisatge humà d'aquelles terres, les feines del camp, els nens i nenes a escola, el paisatge d'una vall que aviat canviaria per sempre.

Ho escurço perquè el tercer dia encara va ser un punt més llarg -que no pas més dur. De les Esglésies cap a Sentís i, encara més amunt, Prat d’Hort, coll de Perves i serra de Comillini. Si la pujada és llarga, després d'arribar al dolmen de la "Casa encantada" vingué un descens directe, perpendicular, fins a la riera de Cadolla. Bany i dinar, i encara uns nuvolets que serien pluja fina i fresca per arribar a Naens i, finalment, Senterada. Allà el premi es diu Casa Leonardo però, sobretot, i des que us veu a la porta, la Mireia Font, que us acull i us explica i s'interessa amb entusiasme encomanadís. A Casa Leonardo sopem girella i un gelat de ratafia entre d'altres galindaines. Sota la fresca, i sense pressa, la Mireia ens allarga l'ampolla de ratafia i escurcem una mica més la nit amb la història de la casa, als peus del Flamicell, que va lligada a la hidroelèctrica i al creixement el poble. En fi, l'endemà vam tornar a Peramea passant per Mentui, el llac de Montcortès -el "cinquè llac", Bretui i poca cosa més: havíem escurçat l'itinerari però és que no hi havia més dies...

Només dos records de Peramea: l'un per en Jaume de Casa Parramon -gràcies per tot!- i l'altre per la senyora de l'església que hi vam trobar en el paper de sagristana: la seva defensa sobre la imatge romànica em resultà imbatible, com ho era amb vuitanta i molts anys la seva actitud vital -talment la vídua de Cabestany, la neorural de Mentui, la noia de Sentís, el jubilat de Bastida i tanta i tanta gent com ens va sorprendre a mig camí. O la Noemí Nus, emprenedora turística i regidora a La Pobla, fantàstica en el guiatge del monestir de Gerri de la sal sota l'òptica de les dones! Tots gent valenta, arrelada i desperta. I necessàriament tossuts. Però d'una afabilitat inoblidable si us convenen tot just cinc dies de vacances! 

Josep Maria Planes, periodisme a ultrança

Coincidint amb la data exacta de l'assassinat de Josep Maria Planes, el 24 d'agost de 1936, aquest dimecres a Manresa vam fer-ne la commemoració a la Plana de l'Om. Poques hores abans, les "Visites a la Manresa desconeguda" del programa de Festa Major, havien mobilitzat en petits grups més de 400 participants en un itinerari que rememorava la intensa trajectòria d'un periodista valent. Tan valent, que li va costar la vida tot just amb vint-i-nou anys.

L'acte formava part d'aquest "any Planes" encetat el mes de juny i, tot i l'austeritat, era del tot necessari. Acompanyant els parlaments, la lectura d'alguns fragments de la seva obra o uns interludis musicals, vam aplegar-nos  per reconèixer el seu testimoni: el d'un periodista compromès amb la causa de la llibertat. Defensor del nou ordre republicà i, precisament per això, capaç de denunciar "els gàngsters" de Barcelona que provaven de fer la seva llei. El seu assassinat  -com tants d'altres, a mans dels "incontrolats"- ens recorda un dels períodes més foscos -més tristos- de la nostra història i sobre el qual no sé pas si n'hem fet la catarsi pertinent.

El cas és que ben aviat, aquest reconeixement incorporarà Jose Maria Planes a la galeria de manresans il·lustres. Jo recordo que a Manresa, des de 2002, hi té un carrer fruit d'una esbroncada monumental que vaig aguantar de Joan de Sagarra en una visita a la nostra ciutat, quan feia de regidor de Cultura. I l'home tenia tota la raó! "Com és que en Planes encara no té un carrer a Manresa?"Com que aleshores encara no teníem delegació del Col·legi de Periodistes, però el gremi ja s'aplegava sota el paraigua de "L'Apunt", va ser amb ells, i amb tot el material recollit per en Jordi Finestres i en Joaquim Aloy, que vam instruir aquell expedient d'honors i distincions. "Pel fet que el senyor Planes fos dels primers periodistes d’investigació a Catalunya, i que acabés assassinat en una cuneta, com a conseqüència de l’exercici de la seva tasca valenta, creiem que té sentit incloure el seu nom al nomenclàtor de la nostra ciutat. En definitiva, va treballar per la llibertat, a través del periodisme". Val a dir que el dictàmen es va aprovar amb la unanimitat dels presents.

Sigui com sigui, allò que més celebro és que la projecció de Josep Maria Planes tingui ara mateix un abast nacional. Perquè la seva trajectòria, vital  pofessional, bé mereix el reconeixement de tot el país.  Sense cap mena de dute: altrament només caldrà que visiteu la magnífica pàgina web que li manté memòria.cat i us adonareu que no parlem de localisme benintencionat. I com que l'Ara d'aquest dimecres també ho consignava en les seves pàgines, ho retallo i ho afegeixo, perquè val la pena tenir-ho sempre present.


ABANS D’ARA
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS
CATEDRÀTIC EMÈRIT DE LA UPF I MEMBRE DE L’IEC

Que ningú no s’hi enganyi...

De Josep M. Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) a La Publicitat (5-VII-1936). Avui fa 80 anys que va ser assassinat a la Rabassada per anarquistes. Va publicar aquest comentari set setmanes abans de ser capturat per la FAI. Era una jove promesa del periodisme. Ell i Carles Rahola, assassinat per franquistes, són dos periodistes màrtirs de la guerra del 1936.

Arriben fins a nosaltres veus de les procedències més distintes, però totes dintre el vast camp del catalanisme, que ens fan sentir, d’una manera directa i sense confusions possibles, la indignació latent a tot el país contra la plaga del terrorisme a casa nostra. Pistolers de la F.A.I., pistolers de “Falange Española”, pistolers en espera de les comandes que es presentin; contra tots ells, contra les organitzacions que els mantenen i els utilitzen, contra la intolerable mansuetud dels encarregats d’administrar justícia, contra tot el conjunt colorit divers i repugnant que forma aquest càncer clavat al cor mateix de Catalunya, s’aixeca una onada de repulsa i de condemna. Que els homes que ocupen càrrecs de responsabilitat no s’hi enganyin; que el Govern de la Generalitat ho tingui present: assis- tim als inicis d’una gran reacció cívica, que pot agafar proporcions formidables. El poble de Catalunya ja en té prou d’aquesta negra història de sang, ja en té prou de tolerar l’existència d’aquest món de miserables que posen una taca de deshonor i d’ignomínia sobre el nom immaculat de la pàtria. Que ningú no s’hi equivoqui: s’ha acabat la política de les contemplacions i de les “habili- tats”. Als criminals se’ls ha de tractar com a criminals. No hi ha diàleg ni negociació possibles. El polític que tingués la insensatesa de voler resoldre aquesta situació dramàtica amb murrieries d’estratègia de passadissos, amb diplomàcia dictada per la por o per la prudència, caurà fatalment, entre el menyspreu dels mateixos criminals i la indignació vehement de l’opinió pública. L’interès de tots ha d’ésser que aquesta gran reacció ciutadana que s’inicia no tingui altra bandera que la de la pàtria. És en nom de Catalunya, en nom del catalanisme que s’ha de portar endavant aquesta croada cívica destinada a crear una atmosfera tan densa que faci impossible la vida de tots els enemics de la societat; tant els enemics directes, els que actuen amb la pistola o la bomba de mà, com els indirectes, però no per això menys perillosos, que s’ama- guen dintre mateix de l’administració pública. Si no ho féssim així, si, en un moment d’ofuscació, no veiéssim que és el catalanisme el que ha de dir: Prou! a la criminalitat organitzada, cometríem un error de conseqüències incalculables. [...]

Josep Maria Planes 1936

La foto, pispada de Sussi Garcia. Tota la galeria al seu Facebook

Memòria i desig de República

Quan he vist la portada de l'Ara d'aquest diumenge, m'ha agradat molt. D'una banda perquè, esperonat per la polèmica de les escultures franquistes al Born, el diari planteja una pregunta en portada: "I la memòria de la República?". I per a major delícia, la il·lustra extraordinàriament amb "el més petit de tots", el dibuix de Lola Anglada per al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, en plena guerra civil. Aleshores, aquest noiet representava l'esperit catalanista i republicà del moment, antifeixista i valent en un univers convuls. Com la mateixa autora citava, "mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra". Però el somni republicà es va esfondrar, i el més bèstia de tot plegat és que després de la mort del dictador, el pacte entre les escorrialles del seu règim feixista i bona part de l'oposició democràtica -tota tampoc, si us plau!- doncs aquest pacte portava aparellat un procés de desmemòria absoluta. Només així s'explica un llarg silenci sobre els crims del franquisme i, també i molt especialment, sobre el període republicà.

Conservo des de 1977 els dos volums que, en fascicles de gran format, van editar Gaia ciència amb Ed.62 sota el nom de "Documents 1931-1939". Amb un disseny impecable i a base de retalls de premsa i fotografies, la col·lecció convidava a recuperar la nostra memòria des de la proclamació de la República, el 1931. Doncs els conservo perquè aquells "Documents..." i la seva perspectiva, van quedar en raresa, senzillament. La República s'anava perfilant com un tabú, com un desori col·lectiu o, si es vol, com un episodi propi per a nostàlgics o historiadors. Molts anys després, a Manresa, amb l'exposició "Joves i republicans" vam provar de trencar aquella imatge i presentar els cinc anys de pau (1931-36) com el període de grans esperances que va ser, amb molt dinamisme i tot l'entusiasme que la nostra ciutat també vivia. Amb gent jove al capdavant, preparada, amb un projecte social i nacional que es volia per tothom. No cal dir que  aquells "Joves i republicans" de 2001, comissariada per Joaquim Aloy i inaugurada per en Josep Benet, fou un veritable èxit de públic. Però no n'hi havia prou. No n'hi ha prou.

L'Editorial d'avui, a l'Ara, és ben clar en les seves conclusions. "El moment actual de replantejament polític que vivim, amb una Catalunya que aspira a començar de cap i de nou, i una Espanya on ha entrat en crisi el bipartidisme de la Transició, hauria de permetre també trencar d’una vegada per totes aquest tabú i mirar sense por cap al passat, cap a les barbaritats del franquisme i cap al projecte republicà. Ja no hi ha excuses per a més silencis". Ho desitjo vivament, i ho celebro, talment celebro les dues pàgines d'entrevista a Josep Fontana -elles soles justificarien tot el diari!- "Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà". De la resta, li discutiria quatre coses -Fontana és dels que assumeix l'exhibició a l’exterior del Born de dues escultures franquistes-, però si us la voleu llegir sencera no em negareu l'interès i el repte, després de "més de 500 anys de batallar per poder viure a la nostra manera". Doncs això, a continuar batallant, i amb més gent cada vegada: ja no hi ha excuses per a més silencis... ni per a més renúncies.