La foto és del 23 de juny de 1993, trenta anys enrere. Inaugurem la torre de la residència d'avis al carrer Vallès. Amb l'alcalde Sanclimens al centre, acompanyat de Pepita Subirana, directora; Benet Pierola, president de l'associació de veïns; el MH conseller Antoni Comas i finalment en Rossend Coll, voluntari per tot i en tot des del primer dia.
dimecres, 24 de maig de 2023
Trenta-cinc anys de Residència d'avis al barri
dilluns, 15 de maig de 2023
Qui no coneix Clara Cornet?
Clara Cornet,
«jo vull ser bombera!»
Si no la coneixeu, almenys n’haureu sentit a parlar: una noia jove, de tot just trenta-un anys, que té una característica encara avui singular: és bombera. Parlem de la Clara Cornet i Augé, filla d’Imma Augé i Joan Cornet, aquell alcalde primer dels nous ajuntaments democràtics sorgits el 1979. «Però jo soc la petita de tres germans, després del Jordi i l’Anna, i ja vaig néixer amb la família a Brussel·les. M’hi vaig estar vuit anys fins que vam tornar tots tres amb la mare, a Manresa». Estudiosa i molt bona esportista, aterra al Sagrat Cor i, després, farà la secundària a la Salle, mentre defensa el Manresa de vòlei, i esquia els caps de setmana d’hivern. «Vaig fer vòlei 6 o 7 anys, des dels 13». En acabat va a l’Autònoma a fer Ciències Ambientals atreta per temes com el reciclatge, el canvi climàtic o la gestió forestal. Sap que d’això costa molt trobar feina i per això, quan acaba, fa de seguida un màster d’educació. «Jo volia treballar, sentir-me útil i fer alguna cosa per la gent. Amb els pares —tots dos psicòlegs!— només veia sortides en l’àmbit educatiu o sanitari que no m’acabaven de fer el pes. Em calia una cosa més canyera...» I certament ja havia estat monitora esportiva, de caiac i d’esquí, però va començar a fer classes a secundària —dos anys a l’institut de Solsona i dos més a Manresa, l’un al Peguera i l’altre a mitja jornada al Manresa 6. I amb tot, sempre tenia present un monitor, company de feina al Port del Compte, que explicava els seus estius de bomber. «Ja havia començat la docència a secundària i, per canviar, em faltaven referents! Va ser quan vaig conèixer una noia que s’estava preparant oposicions que vaig pensar «doncs jo també podria fer-ho!» Només quedava dir-ho a casa, després d’haver fet una carrera i tenir un màster d’educació i un de gestió ambiental... «i em van respondre: ja ens ho esperàvem!». De manera que als vint-i-sis anys es treu el carnet de camió tot resseguint un camí que fins aleshores semblava exclusiu dels homes. Els temes teòrics són complexos, fins i tot comptant amb la carrera. I es requereix molta competència física i psíquica. Fet i fet reconeix sense embuts que li han calgut quatre convocatòries d’oposicions per obtenir plaça. La primera va ser per mirar-s’ho, a la segona no va passar la prova de corda i a la tercera, que va aprovar... va quedar desplaçada en el recompte de mèrits. Fins a la quarta! Ara sí, és bombera de la Generalitat de Catalunya des del setembre de 2022. «Sóc bombera, i bombera vocacional. Treballar i ajudar em sembla fascinant. Enmig de l’emergència, de cop passes de zero a cent i vas al servei maquinant». El primer foc va ser senzill, un canyissar que espetegava molt i on hi havia molta brutícia i fum, a Gavà, on estava fent pràctiques. Però també va ser al Pont de Vilomara l’estiu passat. I ara mateix, al parc de Ripoll, en un equip de tres persones per torn, i sense especialistes, es pot trobar de tot, des d’un accident fins el gat que no sap baixar de l’arbre. “Em llevo a dos quarts de sis i me n’hi vaig amb un somriure! I això que si no plou, aquest estiu pinta complicat. En aquests últims dies ja hi ha hagut força focs forestals fins i tot en un entorn teòricament humit com el del Ripollès!”. Fins ara ha passat per Gavà, Terrassa i Ripoll, i mai ha coincidit amb cap dona. I està convençuda que s’ha d’incentivar l’opció laboral femenina, i difondre’n la tasca. «Avui ja no és cosa de força. Es treballa molt en equip i ens cuidem i ens ajudem. I falten bomberes exemplars!». Des d’aquí li pronostiquem una llarga carrera al cos, i esperem que així que sigui possible obtingui plaça al parc de Manresa.
dimarts, 2 de maig de 2023
No tot s'hi val en campanya...
Com ara aquesta foto de 1995, aleshores que jo rellevava Ignasi Perramon al capdavant de la candidatura d'Esquerra, com a independent. Fou un goig sense alegria: vam créxer més de 1200 vots, fins el 4232... però vam quedar novament en tres regidors! I malgrat tot ens vam abocar a fer un acord municipal amb socialistes i la coalició de IC-V-CUP per allò que havíem dit tota la campanya: a Manresa calia una transformació Tot plegat no va ser pas un camí de roses. I és clar que també hi havia cops de colze! Però no recordo mai que el to d'una campanya difuminés els diversos projectes de ciutat que defensàvem. I si dic tot això és perquè ara fa una setmana vaig llegir astorat que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, atribuïa a ERC tots els desastres dels darrers trenta anys a Manresa. I amb l'Ignasi Perramon —quatre mandats d'experiència!— ens vam posar de seguida d'acord: ara, com abans, cal projecte però també calen formes. Oimés si, en acabat, el més segur és que tothom reclami acords. Doncs aquest és el missatge d'avui, publicat a Regió7, el mateix que gastàvem ara fa trenta anys: que no tot s'hi val.
No tot s’hi val, senyor Bacardit!Per ser francs, senyor Bacardit, ja ens coneixem els cops de colze propis dels períodes electorals. Però us demanem d’estalviar-vos aquest revisionisme de pa sucat amb oli i, sobretot, devaluar la tasca feta els darrers anys que sovint hem jutjat plegats com a enriquidora i valuosa. I així com compartim que es va sanejar Hisenda amb l’alcalde Junyent, no hauríeu d’oblidar que la reducció del dèficit ha continuat aquests darrers tres exercicis fins arribar al nivell més baix d’endeutament dels darrers vint anys. I sempre treballant amb la participació, sumant esforços i teixint consensos.
Culpabilitzar ara Esquerra en exclusiva que Manresa no sigui una gran ciutat —de debò penseu que no ho som?— només ens recorda aquests temps agres pel país, amb massa gent instal·lada a la recerca de culpables. Per la nostra part, modestament, només constatem el goig d’haver servit la ciutat en d’altres períodes, convençuts que des de 1979 és amb diverses propostes que la ciutat avança. Així, en plural: propostes. Al capdavall, pensar que un sol projecte vostre de convertir les carreteres de Vic i Cardona en avinguda central (proposta que, per cert, ja inclou el Pla de Mobilitat aprovat per ampli consens al darrer ple municipal) ara transformarà la ciutat, retindrà el talent i fins potser eliminarà el mal de queixal no passa de ser un desig pronunciat amb molta vehemència... i poc coneixement.
Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança. Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots i totes, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!
Ramon Fontdevila i Subirana (regidor 1995-2006)
Ignasi Perramon i Carrió (regidor 1979-83 i 1999-2011)
divendres, 14 d’abril de 2023
Qui no coneix David Closes?
paisatge i (des)mesura
És possible que algun lector no conegui en David Closes? Segur que sí! Deu ser l’arquitecte que més ha fet parlar els manresans, i sovint des d'un to crític. Vaja, que potser no el coneixeu, però segur que heu sentit a parlar de les seves múltiples intervencions en el paisatge urbà. Anem a pams? En David Closes i Núñez va néixer el 1967 i va ser un home de vocació primerenca, potser perquè va créixer en un món de carrers sense nom i envoltat de camps d’alfals, a la Sagrada Família. I és des del barri que es va acostar a la ciutat urbanitzada, de primer fins a la piscina municipal —hi va entrenar de valent fins ben entrada l'adolescència!— i des d’allà, amb la germana petita, fins l’escola Flama, on farà amics amb els quals es vinculà al cau del Cardenal Lluch. Va ser precisament a la Flama on el David trobà la seva inclinació, un dia que va dibuixar un gratacel. «Quan la mestra me’l va tornar, vaig adonar-me que hi havia fet una porta minúscula». I és aleshores, repensant la mesura, que va tenir clar que seria arquitecte. Al seu pas pel Peguera també es vincula al col·lectiu d’estudiants per la llengua —i després a la Crida, i després fins a la junta de l’Òmnium, en una vocació de servei al país que mai ha abandonat. Però la dèria era l’arquitectura i, sumant viatges a la capital, resolgué els set anys de carrera a l’Escola Tècnica Superior. Des d’aleshores ha treballat en projectes de voluntat transformadora que li han valgut premis i reconeixement. Des del concurs de joves arquitectes per l’escola pública al nucli antic de Santa Margarida de Montbui —que va guanyar el 1999— fins a l’auditori a l’església del convent de Sant Francesc, a Santpedor —2011— que ha estat recollit en centenars de publicacions i xerrades que ha fet arreu del món, des de Venècia a Xangai. Però el seu compromís primer és amb la ciutat de Manresa. I és que el David començà a treballar per l’Ajuntament l’any 1995, de la mà de Quico Mestres, fins esdevenir l’any 2004 cap de servei de Projectes urbans. El repte? Fer una ciutat de primera! Recordeu almenys les places de Valldaura, Montserrat o del Carme? Després també vindrà la crisi del parc Vila Closes, amb qui li unia parentiu. Allò que havia de ser un gran encert, un cop materialitzat esdevingué l’ase dels cops, sintetitzant la crisi d’aquell darrer govern tripartit, i quedant per sempre com «el parc de les gàbies». A partir d'aleshores l'arquitecte va passar quatre anys en un segon pla.. «No pretenc agradar a tothom —us dirà— però, per rigor professional, crec que en cada projecte cal portar els límits tan enllà com sigui possible. La ciutat es mereix avançar. Sempre d'una manera seriosa i exigent. Estricta». Amb el punt de tossuderia imprescindible, que hi ha qui jutja arrogant. O senzillament tímid, tot i la seva permanent voluntat de dialogar amb el paisatge. En fi, recuperada la confiança municipal, des del 2016 ha esdevingut també l’ànima del futur Museu del Barroc. «En una situació normal s’hauria fet un concurs extern però aleshores no hi havia diners i, sense que hi hagués definit del tot l’abast de la transformació, ens vam imaginar un nou accés a l’antic col·legi jesuïta». Ara el Museu enceta la recta final i, resolent potser aquella porta diminuta del seu gratacel d'infantesa, Closes obre el claustre de Sant Ignasi a la ciutat amb decisió i resol l’esvoranc aportant una mirada nova a les Escodines, la Seu i tot el barri antic. Impressionant. Perquè temps a venir, oblidades les batusses i autories, el museu pugui parlar a tothom d’aquesta ciutat i del model i ambició que persegueix. Encara que, és clar, no agradi mai a tothom.
dijous, 23 de març de 2023
20 anys sense en Ton Cabra
dilluns, 13 de març de 2023
Qui no coneix Marta Muñoz?
Podria semblar que s’ha passat la vida al mateix barri però no és ben bé així. Es diu Marta Muñoz Valero, i va néixer i créixer des de 1985 a la Sagrada Família. Filla de l’Àngels i l’Agustí, com el seu germà Marc va fer la primària al Francesc Barjau —i, per mor d’uns peus plans, també es va fer un tip de dansa fins a dotze anys. En acabat vindria la secundària al Guillem Catà, aleshores que l’institut era a l’actual Escola Oficial d’Idiomes. Tenia clar que després estudiaria algun àmbit social, seguint una estela familiar de dones cuidadores: l’àvia, filla de Bellpuig d’Urgell, ja va venir a Manresa per treballar a l’escola dels Infants, tot just acabada la guerra. I la mare és infermera. «Però com que em feien por les agulles, em vaig inclinar per Treball social, a la UB, quan encara s’estudiava al carrer Còrsega, a tocar de Gràcia». L’atracció per Barcelona és immediata i, després d’un primer curs pujant i baixant en tren, la Marta reclama viure a la capital com ja havia fet el germà gran. Tenia 19 anys i va ser tota una descoberta: s’embolica a l’assemblea d’estudiants, esdevé representant al consell escolar i no para mai de mai! També s’enamora de Granada —part de la família té arrels a Baza— i es planteja fer-hi el darrer semestre de la diplomatura, però com que la convalidació només podia fer-se a Málaga... doncs se’n va anar a Málaga! Un semestre per acabar els estudis i al darrere un altre per viure-hi feliçment. Per xamba havia aconseguit llogar una caseta de pescadors, oberta davant del mar, que va esdevenir punt de trobada fins el punt que es plantejà buscar feina i quedar-se a Andalusia. O tornar. I torna, perquè torna a enamorar-se, us dirà, de Manresa. «Després de tres anys fora, vaig redescobrir la ciutat. Començo a treballar a Ampans, a la residència Julio Payàs» i, sorprenentment, després d’haver fet carrera, s’inscriu en un cicle professional de grau superior que s’ofertava al Guillem Catà: Animació sociocultural. Treballa, estudia i es multiplica en dedicacions parcials al Cesam, o fins en alguna substitució als serveis socials municipals. Se sent en plenitud. El següent pas li proposarà l’Ampa del centre, quan la contracten conscients del seu dinamisme: sense programar-ho havia tornat als orígens, al Catà i, més encara, al Catà que ara ocupava l’edifici del seu Francesc Barjau de primària! S’hi estarà sis anys, a mitja jornada, combinant Ampans i, també, una vocació social que passa per l’ateneu la Séquia, a la PAHC, o la cooperativa la Guixa. Ha creat xarxa amb les altres treballadores socials dels instituts de Manresa i el seu paper creix, tant com s’aprima l’Ampa del centre. El procés sembla irreversible i finalment decideix plegar per concentrar-se a Ampans, on s’estarà cinc anys a la fundació tutelar. Però, convençuda del valor del treball social i l’educació com a motor de canvi, quan en tindrà l’oportunitat començarà a fer de professora del cicle superior d’Integració social. Cal dir que això torna a ser a l’institut Guillem Catà? D’això ja en fa sis cursos, aleshores que acabava de ser mare, i ara mateix viu amb orgull el seu entorn —de la seva feina, de la seva família, del seu fill Guim. Tan riallera i compromesa com francament resolutiva, a qui no falten propostes polítiques, i que viu contenta de tornar a ser al barri, «al mateix carrer on deixo el nano a l’escola Ítaca, cada matí». Perquè tot i que sembli la mateixa ciutat, el mateix veïnat o la mateixa gent, està convençuda que és diferent. I que és entre tots que encara podria ser millor.
dissabte, 11 de febrer de 2023
Qui no coneix Ariadna Guitart?
ballar amb la ciutat
A l’altar de la manresanitat popular hi ha, segur, un lloc reservat per a l’Ariadna Guitart Pujol. No la recordeu? Damunt dels escenaris o directament a plaça: l’heu vista, sí, i moltes vegades. Perquè l’Ari, si alguna cosa no ha deixat mai de fer és ballar. Nascuda el 1985, de ben menuda que ja la van acompanyar a l’Esbart. Tot just havia fet sis anys! Els seus pares, Magí i Rosa, tampoc s’estalviaven cap assaig, i feien pujar la canalla amb el mateix cuquet. Amb el seu germà Adrià, faran la primària a la Flama però l’Ariadna, als deu anys, afegeix el ball de saló a les seves inquietuds i s’hi aboca tant —pràcticament amb entrenament diari!— que ben aviat guanya campionats competint en les modalitats d’estàndards i, la seva preferida, els llatins. A setze anys encara els arribarà una tercera germana, l’Aina. L’Ariadna estudia al Lacetània, allà on la seva mare treballa com a professora d’educació física. I aleshores arriba la dissort: la malaltia s’endurà en poques setmanes de diferència pare i mare. Trencament. Desastre absolut. Un daltabaix emocional. L’entorn i la família farà costat als tres germans, també l’Esbart, que hi ha estat sempre. «Això sí, aleshores vaig abandonar el ball de saló, i no hi he tornat». L’Ariadna tria els estudis de Magisteri a la UAB, en l’especialitat d’Educació i Física i, forta com és, de tot se surt. Comença a fer substitucions «i aviat vaig anar a parar a Fonollosa: una veritable sort!». Allà tot i no ser definitiva, hi obtindrà plaça un curs i un altre, i fins i tot després de guanyar les oposicions, s’hi podrà quedar. «El projecte musical de l’escola em permetia anar més enllà de l’educació física: fèiem dansa!». Però alguna cosa devia grinyolar dins seu perquè, després de set anys de docència, renuncia a la seguretat de la feina i agafa una excedència: «Vaig adonar-me que em faltava alguna cosa, que em faltava ballar!». I amb trenta anys a l’esquena, es matricula al Som-hi dansa, de Barcelona: hi anirà cada dia per ballar cinc hores, feliç. En acabat vindran les primeres classes de jazz musical, d’escoles de dansa i d’una darrera descoberta, el Manresa Teatre Musical: Pablo Testa de MTM li diu quan la coneix: «I tu, on eres?». L’Ariadna es multiplica en coreografies a tot arreu on pot, i conserva un parell de matins a la setmana per continuar aprenent a Barcelona. Fins que... Fins que va tornar a fer de mestra! En un darrer gir dels esdeveniments, l’Ariadna tornarà a Fonollosa, amb una dedicació de mitja jornada, que compatibilitzi el seu vessant artístic i creatiu amb l’estabilitat laboral: ara pot fer dansa a tota la primària! I recosint episodis, fa mig any que acaba de ser mare d’una Aran preciosa. Però és una maternitat activa: amb el seu company fent-li costat ja l’hem tornat a veure en plena forma a la Innocentada aquest mateix mes de gener. A l’Ariadna, a l’Adrià i a l’Aina Guitart Pujol, per ser exactes! «Ho hem mamat, per dur que sigui a vegades. El resultat són disset anys a l’esbart major, que són disset anys a plaça per Festa Major...». Això i els balls de zíngares i després els de moravians a cada Aixada. La bolangera de la Llum —«tinc per mestre en Joan Manel!»—, i encara el compromís amb la Innocentada, al costat de Jordi Gener i Dolors Baró: des de fa sis anys que no només balla sinó que porta la direcció coreogràfica. I quan ha plegat de l’esbart major, ara fa quatre anys, encara es van animar amb tota la colla a fer el grup 2.0... «Perquè m’agrada formar part de l’entitat i m’agrada continuar ballant. Perquè a mi —es nota?— m’agrada molt ballar!».