Oriol Pérez exorcitza els dimonis de Manresa

Cada nou número de la revista El Pou de la gallina mereix ser celebrat, que per això diem que es tracta d’un miracle mensual a Manresa. I per això també els presentem amb una regularitat escrupolosa cada primer dimecres de mes davant d'un públic fidel: tothom ha après que, si s'arriba amb prou puntualitat, es pot endur la revista de franc. 

Ahir, però, aquest miracle de ressons ignasians, va resultar especialment singular perquè, fet i fet, parlava del dimoni. Del dimoni a Manresa! El reportatge La Manresa negra: satanisme a l’ombra de Montserrat és portada d'aquest mes de juny, i el seu autor és el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (1972), columnista habitual de la revista que aquest cop ha elaborat el tema central sumant 20.000 caràcters sobre el dimoni i, afinant més, sobre el dimoni a la nostra ciutat.

Per poc que conegueu el personatge comprendreu les nostres reserves editorials quan el mes de desembre va oferir-nos tocar aquest tema. Anava de debò? I més encara, és que per ventura hi ha deixebles de Satanàs a la nostra ciutat? La seva resposta va ser que sí a tot: que faria el tema, i que ens mostraria el satanisme que s’amaga entre nosaltres —ja se sap que el satanisme sempre viu un punt ocult! El resum vindria a dir, que si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa en seria l’ombra.

Ara el reportatge és un fet, i ahir el vam presentar plegats en una conversa distesa, amb moments d'una certa hilaritat fins i tot. El punt d'arrancada eren les afirmacions del ja ex-rector de l'església de la Mercè i membre del Verb Encarnat, Gustavo Lombardo, quan va assegurar després del Correfoc de 2025 que «el dimoni guanya terreny a la nostra ciutat». A partir d'aquí vam poder parlar de la demonologia, la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. No és en va que en la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts que és com dir la història de la condició humana... —i des d’aleshores la seva missió no ha estat tant forçar els humans a pecar mitjançant el suggeriment, l'engany o la temptació. En la tradició cristiana, doncs, el pecat sorgeix quan l'ésser humà accepta conscient o inconscientment aquestes temptacions. 

D'altra banda, i per esbandir continguts populistes, des de bon començament li vaig demanar per la seva experiència en un ritual que va resultar ser de pa sucat amb oli, amb hard rock de fons i una gallina degollada en directe que —els oficiants no semblaven tenir-hi gaire pràctica— va esquitxar de sang els de primera línia, amb disgust i queixa més que no pas satisfacció satànica. Resolta aquesta anècdota, vam passar a la categoria.

I és aquí on l'Oriol va presentar els pecats capitals. Pecar és cometre una falta contra la llei divina o contra un precepte de l'Església però per extensió consideraríem pecar com a sinònim d’obrar malament o amb excés. Des del papat de Gregori el Gran, al segle VI, els pecats capitals han quedat fixats en set, el primer dels quals és la supèrbia —o orgull. Després vindrien l’avarícia, la luxúria, la gola, la ira, l’enveja i la mandra… «Més que un catàleg de prohibicions religioses, encara avui constitueixen una extraordinària cartografia de les passions humanes. En ells hi trobem condensades les pors, les inquietuds i les contradiccions d’una civilització que, durant segles, va intentar comprendre la naturalesa de l’home a partir dels seus excessos». I aleshores, en un exercici de risc l'Oriol fa passar pel seu sedàs la mateixa ciutat de Manresa!

Els clarobscurs de les persones, ho poden també ser també de les ciutats? Ahir, com a l'interior del reportatge, l'Oriol fa un excurs per jutjar pecats manresans com el final del projecte 1522 o de tan recents com la Gala Plácido, organitzada pel Manresa Film Office o —amb xifres— el festival Camins… són pecats o són errors polítics? —«No, no, jo aquí hi veig supèrbia, la mateixa supèrbia que em neguiteja a les tanques de la Fàbrica Nova: què vol dir això que Manresa és benparida!? Supèrbia i prou». Per un moment vam dubtar de la responsabilitat de l'alcalde Marc Aloy, com si tot fos obra només del mateix Satanàs...  Confiteor, Deo omnipotenti (...) mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa!

Calia acabar el vespre, i va ser el moment de l'exorcista de la diòcesi de Vic, mossèn Joan Prat. La seva participació al reportatge té una voluntat aclaridora, constatada la desacralització que vivim: —«els pecats no fan sinó parlar de nosaltres mateixos. De les nostres ferides, dels nostres excessos i de la dificultat permanent d’habitar-nos amb serenitat». Aleshores, no podria ser que la psicologia contemporània redueixi la influència demoníaca a traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció? Ras i curt, que molts d’aquests posseïts pel dimoni siguin senzillament desequilibrats? I és aleshores que l'Oriol és mulla: «La majoria de casos que arriben als exorcistes tenen explicació psiquiàtrica, sí... però no tots!». I —poca broma— ho arrodoneix citant a Baudelaire: «El més gran truc del diable és fer-nos creure que no existeix!».

Podríem posar-nos d'acord, doncs, en que el satanisme és entre nosaltres. No pas com una organització sinó com una idea on l'Oriol prova de tancar la conversa, «satanisme com a fascinació pel poder, per la provocació i per la destrucció dels límits. I també en una frontera –entre la fe, la metàfora i la decadència cultural– on Manresa sembla voler continuar projectant la seva ombra!». Està clar que els nostres responsables polítics potser no ho subscriurien això però coincidim que si alguna gràcia té tot plegat és que ens fa rumiar. Teràpia contra l'inconscient col·lectiu i també aquest punt d'autocrítica imprescindible com a persones i com a comunitat. Ep! Si és que volem sortir de la banda fosca...

 

La flor de sol d'Eli Camparola (El Brogit del Montserrat 498)

 

A cada número d'El Brogit del Montserrat provem de pubicar una fotografia impactant d'algun fenomen natural, amb la col·laboració de grans fotògrafs com Jaume Morera o Maria Vilarnau. Aquest cop l'autora ha estat Eli Camparola amb aquesta «Flor de sol des del Vilar» que, lluny de l'estètica de concurs i més enllà del paisatge natural, gairebé permet percebre el sospir de la munió de visitants. El text que l'acompanya a la revista és aquest, volgudament contemporani:

Vivim un temps de crisi climàtica, política i cultural mentre al nostre entorn creixen relats simplificadors o bé nous populismes. Potser per això són especialment necessaris moments com aquesta Flor de sol, a Santa Maria del Vilar: tot just uns instants de llum i silenci a través de la Roca foradada de Montserrat. Un espectacle tan efímer com captivador que cada mes de febrer aplega més gent. Perquè, humans com som, la nostra fragilitat també necessita símbols. Per tal de sentir-nos per un moment iguals, agermanats, i conjurar la por abans no arribi la fosca.
Ramon Fontdevila

El balneari de la Puda: radioactivitat i festa per als cossos (El Brogit del Montserrat 498)

Ja he comentat que el darrer número d'El Brogit del Montserrat (498) parla del balneari de la Puda, en un magnífic reportatge de Gemma Estrada. Com sigui que l'espai permetia alguns complements al seu text vam demanar alguns articles d'acompanyament a Isaac Camps Gamundi —geòleg— Àngel M. Hernández Cardona —Acadèmia de medicina de Catalunya— i al company de redacció Carles Cornadó, químic, que ens comenta l'anàlisi de l'aigua en aquests moments, gentilesa de la Comunitat Minera Olesana. En fi, digueu-me agosarat, jo mateix hi vaig afegir un quart text comentant la publicitat que, des del primer dia, la Puda va posar en circulació: un veritable compendi de fulletons que exposaven amb tota mena de detall les virtuts de les seves aigües. No eren pas poques! Això i, és clar, el reclam del lleure, la gastronomia i l'esport. El text, obligadament breu, és aquest:

La radioactivitat
i la festa com a reclam

 

Al llarg d’un segle, el balneari de la Puda va ser un establiment de salut però, també, un espai de lleure i vacances per a les famílies de més possibles. I per aquest motiu, la publicitat va ser des del primer moment una eina de vital importància a l’hora de pregonar les virtuts de les seves aigües sulfuroses, sòdiques, nitrogenades i... radioactives! “Su radioactividad es de 159 voltios” anunciaven. Un reclam que avui més aviat espanta! Sigui com sigui, la Puda es presentava eficient per a les  malalties respiratòries, de la pell, reumatisme, oftalmologia, hipertensió, lumbàlgies o laringitis... o potser només com a espai de convalescència: ras i curt, un temple de salut, sempre dirigit per un facultatiu i que semblava ser capaç de guarir el més ampli espectre de malalties. I amb tot, amb la salut no n’hi havia prou: tota la papereria que conservem del segle XX presenta un «estiu ideal» de cura, però també “de placer, reposo y turismo”, tot a una hora de Barcelona. I és que les temporades anaven inicialment des de mig juny a mig octubre. Al costat dels opuscles i fulls volants, queda també una completa col·lecció de postals que, per mitjà del correu dels estadants, proclamaven la bellesa de l’espai i el to festiu que s’hi vivia.

 

Entre 1948 i 1955, el doctor Ramon Moreno González —“medico director del cuerpo de baños por oposición, y representante del estado”— publicitarà encara la fórmula del cap de setmana, proclamant que “solamente 36 horas de estancia en el balneario son suficientes para reparar las energies gastadas por el trabajo habitual y acumular vitalidad para desgastes sucesivos”. Els preus de les habitacions anaven de les 20 a les 65 pessetes per nit, una petita fortuna en aquells magres temps de postguerra. 

 

Encara en els seus dos últims anys d’activitat, i sota la direcció del doctor Rafael Vela, el darrer opuscle que es conserva pregona la cuina selecta del restaurant —al costat de “minutas de régimen”— i els espais de billar, ping-pong, tennis, caça i pesca, festes i perruqueria “de señoras y caballeros”. En qualsevol cas, el prospecte de 1957 compensa la imatge d’un establiment festiu amb l’oferta igualment destacada de missa quotidiana i, cada vespre, el res del sant Rosari. No cal dir que la irrupció de carreteres i automòbils, i el despertar del turisme de platja, sol i biquini esdevindrien per l’oferta de la Puda una competència insalvable que, des de 1958, va clausurar la seva oferta de salut i, poc després, la del conjunt de l’establiment.    

El patrimoni, eina de comunitat (Editorial d'El Brogit del Montserrat 498)

A les acaballes d'abril, un nou El Brogit del Montserrat (núm. 498) parla del balneari de la Puda. El text, magnífic, és de Gemma Estrada, historiadora de l'art que ja havia publicat el llibre La Puda, un balneari als peus de Montserrat, (Pamsa, 1989). Ara, en format reportatge, i amb un grapat de fotografies a tot color, resseguim amb ella la història d'aquest establiment emblemàtic abans no es perdi completament enrunat. La revista també recull articles sobre el Centre d'Esports Marganell, les Montserrats al món o el campanar d'Esparreguera. I és per això que ja l'hem prersentat al Bruc i, ben aviat, ho farem a Esparreguera i Marganell pel cap baix. El Brogit del Montserrat insisteix en la seva voluntat inicial de sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també tradicions, patrimoni o experiències interessants. I és així com ho vol reflectir l'Editorial que, no cal dir-ho, vaig consensuar amb tot l'equip:

EL PATRIMONI, EINA DE COMUNITAT

 

La notícia és d’aquest abril: Montserrat i el turisme rural han liderat la Setmana Santa a la Catalunya central, fregant la plena ocupació. Qui més qui menys ha sortit a escampar la boira. Fent un esforç econòmic, patint cues de cotxes i en darrer lloc, però no menys important, perseguint alguna mena d’experiència digna de ser penjada a Instagram. Tot plegat, força efímer: n’hi ha prou amb deixar constància a les xarxes socials de com de bé ens ho passem…  Aquest formigueig contrasta amb l’oferta de cent cinquanta anys enrere, aleshores que només les classes privilegiades gaudien d’estades de lleure i repòs. En aquest sentit, l’oferta del balnerari de la Puda va ser un exponent brillant, combinant el tractament de les aigües sulfuroses amb la descoberta del paisatge de Montserrat. La història de la Puda, doncs, forma part de la història del turisme a Catalunya, i va gaudir d’un segle sense competència. Després, quan els sis-cents van començar a dur famílies senceres fins a la costa en menys d’una hora, el turisme es va feliçment democratitzar. Però precisament mentre el país esdevenia una potència del turisme de masses —sol i sorra!— la Puda es va anar fonent fins a tancar portes. El seu entorn inundable o la presència d’un nou viaducte, com una terrible cicatriu en el paisatge, van determinar que seria irrecuperable com a negoci —ben diferent a d’altres balnearis que al cap del anys han reprès una oferta moderna i especialitzada. I el més greu és que, d’ençà que la Puda va tancar, se n’ha deteriorat tot l’edifici. I entre la desidia de l’administració, algunes propostes especulatives i la voracitat dels trinxeraires, desapareix un fragment important de la història del turisme montserratí. Si més no, al costat del desastre arquitectònic —aquest hivern s’ha ensorrat un altre tros de teulada i també s’hi va declarar un incendi— la documentació ha tingut millor sort, amb donacions generoses que avui ja són a l’abast dels estudiosos. En qualsevol cas, si avui ja és tard per salvar la Puda, almenys el seu final ens hauria de fer rumiar en la importància de preservar tots aquells altres béns patrimonials que encara perviuen. Són molt més que escenaris instagramables: des d’El Brogit de Montserrat estem convençuts que són imprescindibles per explicar-nos com a comunitat.

Per molts anys Glòria!

Ahir al vespre, al celler Abadal d'Horta d'Avinyó, Glòria Ballús i Casòliva ens havia convidat a celebrar el seu aniversari: setanta-set anys rodons que va voler festejar voltada d'amics. Ara bé, la festa era molt més que una festa. La Glòria la va voler transformar en un concert-homenatge dedicat a Joaquim Pecanins i Manuel Jovés, dos autors que ella ha estudiat en profunditat com a doctora en musicologia. I el resultat ha estat espectacular. Gairebé dues hores de valsos, tangos, sardanes, cuplets, foxtrots o xotis que hem enllestit cantant, plegats, una nadala, el Fum, fum, fum, que Pecanins va recollir a Prats del Lluçanès el 1903 i que ha esdevingut una cançó universal. La Glòria va conduir tot l'acte, va presentar la vintena llarga de temes i va tocar ella mateixa algunes peces al piano. Però no estava sola, i l'acompanyaven, ara l'un, ara l'altra, Mireia Subirana, Arnau Hernández, Sònia Anton, David Martell i Anna Clarena, Marcel Martínez i —els darrers però no menys importants— una Celeste Alias amb Roger Mas al piano inspiradíssims, fos amb El cant dels ocells, en versió del Lluçanès de Pecanins, o el tango de Manuel Jovés Buenos Aires  que la veu de la Celeste va entonar per al goig de tots els assistents. En fi, passada la litúrgia final d'aquell Fum, fum fum  —ningú millor que la Glòria per saber la importància dels rituals!— encara vam poder sortir del celler per brindar plegats i deixar arribar el capvespre entre converses i records. Hi vaig retrobar bona part de la cultura manresana, també representants polítics i naturalment l'amfitrió de la casa, en Valentí Roqueta, que es passeja per la propietat amb una actitud franca però un punt continguda, literalment britànica. També hi ha en Pep Garcia, que sembla estar sempre al cas de tot, i és aleshores que va aparèixer l'equip del Mirador de Montserrat. Ens havien dit de fer una copa de vi, potser un petit berenar, i en acabat d'atacar el formatge, el pernil i els brioxos, la cosa ja es podia qualificar ben bé de sopar a peu dret mentre el vespre llustrejava sota el ventet de maig. Consigno també un record molt especial per la Rosa Canela o Ramon Vilar, antics companys al  Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Però molt especialment hi ha el reconeixement a la Glòria, amb qui penso que ens estimem des d'aquella desafortunada desfilada d'autoritats de la festa major de 1995. Costa tant apariar progressisme i tradició! No puc negar que aleshores els meus apriorismes sovint no passaven de prejudicis... Diré, doncs, que de la Glòria Ballús durant dotze anys en vaig aprendre moltes coses. De les formes, del protocol, del poder per dir-ho clar. I amb tant tacte com lleialtat, va redreçar més d'un desencert nostre en matèria de festa i protocol o, també, del reglament d'honors i distincions. És per tot plegat que conservo el més gran reconeixement per la Glòria Ballús com a etnomusicòloga, com a cap de protocol i, és clar, com a persona. Una manresana exemplar, treballadora, estudiosa, ferma i resolutiva que encara avui —setanta-set anys sobre les seves espatlles— rumia projectes, desempolsina partitures i emprèn amb tossuderia la tasca de difusió que ella sola s'ha imposat. Ras i curt, per poc que s'hi rumiï, podríem dir que es tracta d'una manresana de les de bandera. O, si ho voleu i per dir-ho amb totes les lletres, de les de premi. 

Només he fet una foto en tot el vespre, però diria que recull la Glòria en un moment d'absoluta felicitat, acomiadant el concert.

Qui no coneix Roser Alegre?

No és habitual en aquesta secció d'El Pou de la gallina fer-hi passar representants polítics en actiu, però el perfil de la Roser Alegre és del tot idoni per explicar una història de compromís i tossuderia que no ens n'hem sabut estar. I a més a més, bé es podria dir que la coneix tothom o gairebé: una manresana com la que més que, des de la diada de sant Jordi, és a la revista corresponent a aquest mes de maig:

Roser Alegre,

una dona de combat

Segur que la teniu vista: Roser Alegre i Fontanet, un tros de dona, que s’estima la ciutat i la gent fins el punt de ser regidora a l’Ajuntament de Manresa —ja fa més de set anys!— encapçalant la candidatura dels de Fem. Si fins ara no ha estat al govern no serà per actitud o falta d’idees, diguem només que els han faltat vots o una finestra d’oportunitat, i mentrestant, penquen, proposen o denuncien tot allò que els sembla que grinyola. «Però jo no vinc d’aquesta tradició. De fet, si ara sóc a la política és per la mateixa actitud militant que em va dur a fer de cap al mijac de Crist Rei durant més de deu anys». Aquest compromís amb l’entorn probablement ja li venia una mica de família: els seus pares, l’Enric i la Pepita, sempre han estat vinculats a l’associaciónisme manresà, fos als geganters, en corals o al centre excursionista, I sempre amb aquell esperit de voluntat de servei. I és en aquest ambient que la Roser creix, al costat del seu germà Pau. Va a la Flama, i té flaca per la via artística començant per la flauta travessera al Conservatori –«quan encara era allà al carrer Jaume I, hi vaig fer fins a cinquè de grau mitjà!» i, també, amb les classes de dibuix al Cop d’ull o a cal Barés, o les colònies musicals de Tírvia o Neret, en uns estius plens de felicitat. Resolta la secundària al Pius Font i Quer, se’n va fer Sociologia a l’Autònoma mentre enfila tot de feines com ara aquell programa Quedem? d’Òmnium Bages que continuarà dos anys més des de la seu nacional. Tipa de baixar a Barcelona, posteriorment s’ocuparà de la dinamització del Casal Flors Sirera, a les Saleses. «I doncs no vaig descobrir la política fins als 27 anys, em penso, quan des de l’Ateneu la Sèquia ens organitzem la colla bastonera Manrússia Van del Pal, que des del primer dia ha estat un espai de cultura popular autogestionada». Això i la cooperativa de consum la Guixa l’acostaran cada vegada més a les CUP, on de primer només manifesta públicament el seu suport. «L’any 2015 ja era al vuitè lloc de la candidatura, i el 2019 em van proposar d’encapçalar-la. Mirat en perspectiva no m’ho vaig rumiar gaire, i vaig dir que sí». Els dos primers anys s’hi aboca a temps complert gràcies a l’atur, per tal d’aprendre com funciona la màquina municipal, però avui compatibilitza la dedicació política amb mitja jornada a la cooperativa l’Arada, «en programes de dinamització comunitària al Bages, Solsonès sud o Cadí-Moixeró». I amb tot això no podem pas oblidar el seu vessant esportiu, recuperat fa poc més d’una dècada. «De jove ja havia fet natació però ho vaig deixar per la música. I encara que sempre he estat de fer muntanya, no recupero els entrenaments fins descobrir el rugby!». I és al rugby on mesura la seva energia, ara enquadrada a les rugby mater, que son mares de l’escoleta de rugby –«un rugby suau, sense placatges!». Tot plegat amb la mateixa passió per Manresa i per la gent de Manresa, contra la pobresa i les desigualtats, definitivament batalladora entre la melé i les bastonades. I convençuda que el dia que ja no sigui a les institucions potser tindrà un xic més de temps propi però que no deixarà mai de vincular-se a aquest activisme social que la fa viure.

Qui no coneix Francesc Vilà?

Aquest mes d'abril, a la secció "Qui no coneix.." d'El Pou de la gallina he presentat en Francesc Vilà, el que ha estat director del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya fins a la seva jubilació. I em va agradar molt de parlar-hi i d'entrevistar-lo davant d'un cafè llarg a Las Vegas perquè el Francesc és un home prou reservat i del qual, que jo recordi, no en circulen entrevistes. Doncs no res, vam fer aquest "esta es su vida" de la nostra televisió d'infantesa que ara faig públic des d'aquest blog, amb tot l'agraïment. I amb aquesta caricatura excel·lent de Maria Picassó que, si no el recordàveu, posa cara al personatge. Aquest és l'home:

Francesc Vilà,
temps efímer al museu

El darrer dia de 2025 va jubilar-se com a director del Museu de Manresa i Museu del Barroc de Catalunya. És en Francesc Vilà i Noguera (1960), home de melena volteriana i esperit kantià, nascut en una família de tradició pagesa a cavall de santa Llúcia i la Catalana—«però amb el pare a la Pirelli!». Va créixer en llibertat, campant vora santa Caterina, aleshores que tot el món semblava trenar-se al Cardener, amb l’escola Sant Jordi a l’altre costat del pont, en un pis de la Muralla. Després va passar per la Salle, va fer el COU al Peguera i, com que sempre li havia agradat la manipulació de la matèria, superarà aplicadament els primers dos anys de Químiques a la UB. Però heus aquí que aquell bon estudiant entra en crisi i decideix perdre’s per la delitosa illa de Menorca! Un parèntesi hippye de domicilis provisionals i molt temps suspès a cala Coves. «Em va costar sortir-ne, però diria que a la fi va guanyar l’esgotament». L’ensurt familiar no millora quan el Francesc, altra vegada a casa, manifesta voler estudiar Filosofia: cinc anys més a la UB amb mili inclosa a Madrid, al regiment d’automòbils. «Des d’aleshores que sóc un llicenciat en Filosofia amb carnet de camió!». Això sí: va ser qui més van arrestar per falta de celo en el cumplimiento de sus obligaciones. Després vindrà la docència amb unes primeres classes de català i una molt minsa voluntat de fer de mestre... I és aleshores que apareix un interinatge al Museu de Manresa. El seus estudis d’estètica amb el Valverde i també d’història de l’antropologia li aplanen el camí. «Al museu, aquella acumulació de temps en un espai de seguida em va temptar». És clar que el repte era tan majúscul com prosaic: les noves directrius de la Generalitat de Catalunya sobre documentació i difusió establien de primer realitzar per a cada element una nova fitxa d’inventari. El Francesc s’hi capbussa i es decideix a fer el màster en gestió cultural i diversos postgraus de patrimoni. Es una època intensa on ha de compaginar feina i família. Al Museu, on ha entrat de suport a Josep Maria Gasol, al costat d’en Marc Torras per l’Arxiu, guanyarà la plaça per oposició. I amb un interès creixent per la manipulació de les coses més que no pas la seva conservació comença a tenyir la institució: «Tot és més efímer que no ens pensem!». Es clar que el Museu massa sovint quedava a la cua dels objectius municipals —«En un primer moment el museu era jo... i el conserge!»— però ell sempre va creure en el seu potencial. Amb els primers recursos pressupostaris, podrà emprendre un programa d’exposicions i materials didàctics d’acord amb el Centre de recursos pedagògics. La crisi de 2008 sembla tornar a estimbar totes les intencions si no fos que amb el departament de Cultura ja havien començat a col·laborar amb el fons Viladomat i s’estableix que en el futur el Museu de Manresa serà el Museu del Barroc de Catalunya. La complicitat de Pepe Serra des del MNAC i en Jusèp Boya des de la direcció general de Patrimoni ho faciliten i el 2022 ja hi havia fet el projecte museològic. El conseller Santi Vila santificarà l’operació en un moment màgic, on tothom semblava posar-se d’acord. «I aquí cal consignar l’interès de Valentí Junyent i Marc Aloy, i també de David Closas, que és que signa el projecte arquitectònic». Avui el Museu és d’abast nacional i malgrat tots els entrebancs en licitacions i concursos, al Francesc només li reca no haver pogut deixar enllestida l’exposició local a la segona planta, amb espai per a l’arqueologia o bé els artistes de la ciutat amb qui sempre ha tingut complicitat. I, flegmàtic, si li demaneu a què dedica ara el seu temps us amolla, enmig de pauses: «Pensaré què fer. Caminaré... pensant». Perquè el temps fuig, és clar, però amb aquest filòsof al capdavant, hom diria que al Museu hi ha deixat pòsit.