Notes per a una graduació de 4t ESO

Avui hem repartit les notes d'ESO i dels cursos de batxillerat. És un darrer dia d'institut per la canalla, amb sorpreses i fins i tot algun desengany. Però més enllà dels resultats, més enllà de les cues al corredor de secretaria per embastar ja el proper curs, el cert és que compartim el sentiment d'haver tancat una altra etapa. Encara més amb aquells de 4t d'ESO amb qui veníem de fer la festa de graduació, abans d'ahir. Alguns continuaran, d'altres canvien d'estudis o de centre. Un comiat... amb discurs. Amb les tres tutores de 4t (les de la foto: Judit, Marta i Mariona) vam voler que l'acte darrer tingués un punt d'emoció. I em penso que ens en vam sortir. Les notes per a l'esdeveniment són un pack bàsic de l'educació. Però per si mai poden tornar a ser útils, les recullo. Van ser aquestes:

Notes per a la graduació de 4t d'ESO

1- (Mariona) Nois i noies, pares i mares, companys de l'institut Guillem Catà, benvinguts al centre, en aquesta vetllada de graduació. Moltes gràcies per ser aquí, per acompanyar-nos aquest vespre que tanca una etapa, en un institut que hem volgut formativament atractiu, útil i inclusiu. De tothom i per a tothom, tan divers com ho és el món que ens envolta, la ciutat, el barri. Ho hem intentat, ho sabeu bé. I nosaltres, en nom dels professors i professores de la casa, també hem après un munt de coses amb vosaltres!

2- (Marta) Això de les graduacions és una cosa moderna, de regust americà. Però més enllà de la foto i aquests birrets de carnestoltes, la veritat és que aquest és un moment per repensar allò que fem, per rumiar una mica allò que estem fent tots plegats a l'institut. Perquè els vostres anys de l'ESO, de l'Ensenyament Secundari Obligatori que hem compartit, avui... doncs resuta que avui aquests anys s'han acabat. I és clar, no sou tècnicament adults encara, però ja sou grans, i us en podeu sentir.

3- (Judit) S'ha acabat l'obligació, s'ha acabat allò d'estudiar els coneixements mínims per a ser ciutadans plens d'aquest país, amb drets i deures. Amb sentit crític. Amb oportunitats de futur: comenceu a fer la vostra pròpia vida. I això vol dir començar una de les coses més difícils que hem de fer les persones. Que és prendre decisions. Triar una cosa i abandonar-ne d'altres. Triar sovint és difícil. Però la vida és això: prendre decisons. Ho saben bé els vostres pares i mares, els vostres avis.... tots ells van haver de prendre decisions i, a vegades, fins i tot doloroses.

4 - (Mariona:  "Preneu decisions, i preneu-les sense por") 

Doncs comencem per aquí: si alguna cosa us recomanem avui, abans no abandoneu el món de l'ESO, és que aprengueu a prendre decisions. Es tracta de, primer, PENSAR i, després, DECIDIR (i després tornar a PENSAR per reflexionar sobre la decisió presa...). Pensar abans d'actuar. Actuar... i tornar a pensar.

Això de pensar i actuar i tornar a pensar és difícil, però és el que heu i haureu de fer. Prendre decisions amb dret a equivocar-vos, amb dret a tornar-ho a provar. NO TINGUEU POR, doncs. La por és natural i ens tensiona, però no podem prendre decisons des de la POR. Els italians diuen que la por és un pecat (La paura è un peccato). Diuen més coses, però aquesta us la podeu ben creure.

5 - (Marta: "Estimeu tot allò que feu")
Prengueu decisions, i prengue-les sense por, i quan haureu decidit fer una cosa, feu-la amb optimisme, amb coratge i amb generositat. Costi el què costi. És clar que caldran esforços, suportar contrarietats, conviure amb temptacions. Però si heu pres una decisió defenseu-la fins el final, i feu-ho amb amor. Cal estimar allò que fem. Només així surten -potser- bé les coses. Perquè, malgrat l'amor, no sempre surten bé les coses. Però amb amor, i amb entusiasme, i amb compromís i una punteta de perseverança... és més fàcil que surtin bé!

6- (Judit: "I si pot ser...")
I si pot ser, sigueu agraïts, respectuosos, creatius... i, a vegades, divertits. Compartiu les coses. Digueu SÍ sempre que pugueu, però sigueu capaços de dir NO quan convingui. Ens hem conegut i hem après a treballar plegats, i sabem que les coses tenen ànima: tenim cap i tenim cor. Fem-los servir alhora! Perquè allò més important no és ni la velocitat ni la immediatesa. No és tracta de tenir més i més o moltes coses. No es tracta de tenir sinó sinó de ser.

S'acaba l'ESO i us proposem continuar aquest camí de creixement, individual i col·lectiu: continuareu estudiant a d'altres llocs potser, o amb d'altres companys. Teniu al davant un futur per descobrir. Feu-vos-el vostre. I, al capdavall, sapigueu també que sempre que us convingui ens trobareu al vostre costat. Us recordarem... sempre.

Qui no coneix Pere Fontanals?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny conté una sorpresa: si d'un a banda al cul del Cul del Pou hi ha el "Qui no  coneix..." dedicat a Pere Fontanals, a la pàg. 26 hi tenim la seva companya! Ja sé que això no parla gaire favorablement de la coordinació entre els membres de la revista però... i la de la parella? No res, la veritat és que a la fi ha quedat una cosa simpàtica, i és que tot plegat ja es veia que aquest parella russo-catalana eren carn de paper couché. Del Pere, al capdavall, en surt aquesta història, sota un dibuix tan preciós com sempre els fa una inspirada Maria Picassó. Diu així:

Pere Fontanals, 
Pirellista, periodista i pluripolemista

De primer tothom diu que no el coneix, en Fontanals. Però de seguida surt un episodi, una aventura o un negoci on aquest home s’ha arriscat a provar sort. Des dels anys d’escola o en mil i una feines. I tant que el coneixeu! Ara mateix, amatent al batec de la ciutat des de NacióManresa, també el veureu sovint fer tertúlia a ca la Goñi –formalment, a Canal Taronja. Pere Fontanals i Bosch. Del 1972, fill del barri de Valldaura. Amb el seu germà Jaume van fer primària al Sant Ignasi, però ell quedà predestinat als estudis professionals: administratiu i informàtic, i d’aquí fins a la UVic, aleshores que anàvem amb l’ema-essa-dos, i els mòbils quedaven per a la ciència ficció! No hi va acabar ni un curs, que se’l rifaven les empreses de PC’s –Triònic, Control, Bages informàtica.... fins que el 91 en tingué una de pròpia, que era el CIM. Flirtejà amb el poder, s’incorporà a Jove Cambra, i fins obrí una sucursal, just abans que no se n’anés tot en orris! Tant li fa, en Fontanals té nas per als negocis, un punt de barra i un fetge com una rajada –això que ara en diem resiliència. I aleshores es va plantar als peus dels Drets, en un quiosc de diaris, revistes i xiclets. I en acabat, una altra tombarella: entra a la Pirelli, de la mà de son pare. I serà un arribar i moldre, perquè al cap de poc ja era al comitè en nom de la CGT, i abraçava camins de revolució. O de política, perquè també fitxà temporalment per ERC i es començà a mirar la ciutat en el seu detall. L’espetec de la multinacional pneumàtica el deixà altra vegada a l’atur i ressuscità al bar Los Jamones, allà a La Font: catorze hores al dia, any i mig, i al capdavall un traspàs per continuar bufant cullera. D’això ja no fa tant! En el seu periple vital, ara el Pere es casarà amb una russa, sumarà dues bessones precioses, començarà estudis de filosofia a distància i s’incorporarà al món de la comunicació digital en clau de publicitari. Recordeu aquell “Més Manresa” de TLB i el grup Basiana? Després vindrà la Bagesfera i, a la fi, aquesta franquícia del grup NacióDigital que l’obliga a buscar més notícies que no pas anuncis. NacióManresa. Vuit anys d’estabilitat, salpebrada de polèmica: qui ho deia que el digitals no anirien? Qui ho diu que ell no és periodista? Fuma més que no dorm, però li agrada fer allò que fa. I ara que gasta despatx propi el podeu veure cada dia per Sobrerroca enfilant el Cap del rec, apujar la persiana, i buscar la pregunta, la foto o aquella exclusiva que li permeti pensar que, tot plegat, ha valgut la pena.   

Viatge a Itàlia amb 4t d'ESO

Des de dalt del vaixell que va de Roma a Barcelona tenim temps per assumir que el viatge, el viatge de 4t d’ESO de l’Institut Guillem Catà, és a punt d’acabar. Han passat de pressa els cinc dies a la Toscana, des que diumenge vam pujar al bus –de nit, des de Manresa, travessant França i veient sortir el sol amb un cafè abans d’entrar a Itàlia, per Ventimiglia. Vam anar a Pisa, ensonyats i enriolats, sense saber què ens passaria, però amb aquelles ganes adolescents que ens passi de tot, a tots. I no hem fet curt: al migdia, a Lucca, ja era evident que la combinació de vint-i-sis criatures tan diverses com els tres docents acompanyants donaria resultats inoblidables. A Montecatini Terme, l’hotel Valdinievole ens va acollir aquell primer vespre tan discret com auster. Tot per nosaltres! I la tranquil·litat de la primera nit –el peatge d’arribar-hi en bus- es va fondre a la segona, quan les portes s’obrien i es tancaven sense repòs. O sense el descans dels professors: amb la Mariona i la Judit vam donar corda fins les tres. La resta es va enllestir a l’interior de les cambres o als balcons, en converses en veu baixa, amb la complicitat dels estels.

Dimarts i dimecres vam anar a Florència i els dos dies han donat resultat: el discurs vivíssim d’una guia –gràcies Sílvia Coll!- que guanyaria premis en coneixement i empatia. La resta gairebé que ho fiem tot a la foça de la bellesa. El Duomo, el Ponte Vecchio, la Signoria... El David que és còpia del de l’Acadèmia, el de l’Acadèmia i encara el del piazzale Michelangelo. Als Uffizzi vaig abusar del meu poder inventiu i d’un italià de batalla que vaig aprendre un dia de fa molts anys per amor. Botticelli, Venus, la Primavera. Leonardo da Vinci. O el Laocoonte abans de l’enèsima foto de grup. Un bany de Renaixement sense gaire consciència. I riem, també riem molt mentre ens torrem pels carrers...

I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!

Hi haurà una tercera nit a Montecatini, la visita a San Gimigniano, amb els millors gelats del món; la tarda a Siena. Embarcar-se a Civitavechia amb aquest vaixell de 411 cabines i deu o dotze instituts bramant sordament. La naviliera Grimaldi els ofereix discoteca fins a dos quarts de quatre, i als acompanyants cabines individuals amb vistes al mar, per si algú vol ofegar la consciència pedagògica.  No res. La resta li posarà la Mediterrània. Passades les cinc, surt el sol a l’estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya. Preciós. Fem fotos, i recuperem per una estona la cobertura telefònica, que vol dir la dels whatsapps. Després, definitivament rebentats, a cada camarot s’agarbonaran nois i noies, a redós d’aquesta vida que tot just els comença. I s’adormiran amuntegats i confosos fins arribar a Barcelona.

Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa.  I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.   

Esquerres per la independència, 2 de juny a Manresa

Ara fa tres setmanes que vam presentar Esquerres per la Independència, a Manresa. Es tracta de la reedició d'un col·lectiu format per persones de diferents trajectòries i sensibilitats però que coincidim en la necessitat de fer el referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a molt tard, el proper mes de setembre (tampoc passaria res si fos el diumenge 1 d'octubre). Això i, també, aconseguir que el futur estat català esdevingui una república abocada al canvi social. En fi, com a primera mostra d'aquestes bones voluntats, a primers de maig vam acordar que aquest divendres 2 de juny, reuniríem tres primeres espases (Joan Tardà per ERC, Mireia Boya per la CUP i David Compañon per EUiA) a la Plana de l'Om, des d'on multilplicaríem el missatge. Les esquerres unides pel referèndum, el procés constituent i la República Catalana dels drets socials! Llàstima que entre els convidats hi vam tenir la pluja, una pluja fina però persistent que a la fi -passades un parell de cançons de Celeste Alías i Antonio el remendao- ens va fer migrar fins el local d'Òmnium, a Sobrerroca, i atapeir-nos entre les seves parets acollidores. En fi, la reunió va estar bé -aquestes litúrgies sempre tenen utilitat: retrobar-nos amb aquell i aquella altra, xerrar més o menys, o tot just projectar un lleuger somriure. Una barreja que esdevé propera magrat la infinitat de matisos que segur (segur, segur!) que ens distancien els altres dies de l'any o en els períodes electorals. No res, que les esquerres ens vam tornar a aplegar per accelerar el procés constituent de la futura República catalana, i per fer-ne una República dels drets socials. I d'entre les perles que vaig recollir en directe o a twitter en faig aquesta selecció. Després, una cervesa a la plaça Cerarols em va fer pensar en la necessitat d'aprendre a treballar amb "els altres". I que verament aquest és un temps ben esmerçat...

Joan Tardà:
"Ara cal acumular forces per a aquest big bang (per això) el punt de trobada de les esquerres del país és la unitat d'acció demanat la participació al referèndum" 

"Hi ha dues maneres de resoldre les qüestions nacionals: la democràtica i l'autoritària"

David Companyon: 

"Com es pot dir algú d'esquerres i estar en contra del referèndum?"

"No hi ha res que haguem aconseguit sense la mobilització social"

"Allò que farà vinculant el referèndum només serà la participació de la gent"

Mireia Boya: 

"No puc entendre que un partit que ha nascut de les assembles a les places no consideri vinculant el referèndum (...) Es sorprenent que algú que es consideri demòcrata no defensi el referèndum"

"Si a la fi és una declaració unilateral, serà la nostra manera de dir que no tenim cap mena de por" 

"El procés constituent l'haurem de discutir en espais com aquest".

A les acaballes de l'acte, en Joan Tarda encara va remarcar que la principal distància entre les esquerres del país, més que ideològica, tàctico o estratègica, és emocional, "Doncs a mi això m'obsessiona. Perquè no hi haurà hegemonia de les esquerres al procés sense unitat d'acció de les esquerres. Cal aconseguir, doncs, que el punt de trobada sigui la participació, amb llibertat de vot".  I ja entre el públic, davant per davant d'en Compañon, encara ho va acabar d'adobar, "és clar que nosaltres som els menxevics, oi, els socialdemòcrates, però ja ens entenem..." Doncs això, que ens puguem continuar entenent....

La foto, feta sota la pluja: només les primeres files s'estalviaven tossudes el paraigües. Celeste Alías amb Antoni el remendao van atacar "Te recuerdo Amada" de Víctor Jara i "Abril 74" de Lluís Llach, dedicada aquell vespre al malaguanyat Carles Capdevila. En acabat, més aigua i pelegrinatge per Sant Miquel i Sobrerroca fins el local de l'Òmnium...

Fer teatre a l'institut

Després del cap de setmana, celebro amb alguns alumnes l'èxit de divendres, al Teatre Conservatori. La representació de "Coses de criatures" van ser dues sessions formidables de migdia i vespre que van deixar bocabadats els assistents. Heus aquí el treball de l'Aula de teatre, els dilluns a la tarda: aconseguir cohesionar un grup amb canalla des de primer d'ESO a segon de batxillerat i proposar-se una estrena abans no acabi el curs. La direcció d'Alícia Puertas segur que és una part fonamental del resultat. Però també ho és la manera de treballar, tots els aprenentatges que se sobreposen amb la creativitat, la recerca de solucions o l'autonomia de cada noi o noia en aquest procés. El resultat va molt més enllà de la memorització d'uns diàlegs o uns moviments dalt de l'escenari! Han recreat els textos de "Criatures" (l'espectacle de les T de Teatre). I en complicitat amb d'altres departaments de l'institut hi han incorporat l'escenografia o la perruqueria i maquillatge. I en acabat hi ha hagut la recerca d'una furgoneta, la d'un vestit antic o tants i tants d'altres detalls.

Acostumats a repetir aquell patró de transmissió clàssic -sense la coordinació dels equips docents, sense gaire participació ni de la canalla ni dels pares, sempre amb pocs recursos a l'abast...- em meravellen aquests miracles a l'institut que, sense massa discursos, combinen els aspectes cognitius, emocionals, motrius i fins els ètics (escolteu els diàlegs!) en una perspectiva de desenvolupament integral. No se'ls pot demanar res més. Després penso en el Nadal al Catà, la Bigband, els Catacracks... un bon grapat d'exemples espaterrants que ho són del valor de l'educació, i que ens haurien de qüestionar la nostra quotidianitat. La manca d'estratègies al centre ens deixa clavats a la trinxera, confegint indicadors que ningú valora, incorporant una ficció de projectes que rarament esdevenen aprenentatges significatius, resistint els resultats d'una crisi econòmica, que ho és cultural i de valors... I així fins arribar l'estiu: que qui dia passa, curs empeny. Doncs jo estic segur que, sense haver d'ensorrar parets ni disfressar-nos de domadors, encara són possibles una altra mena d'instituts. D'exemples no ens en falten. I no sempre són teatre!

La foto és de l'Aula de teatre del Guillem Catà. Eren al pati, divendres passat, esperant baixar cap al Teatre Conservatori. I ja es veu que estaven molt emocionats! 

ERC Manresa, a les portes d'un nou cartipàs

Fa un mes que he tingut aquest blog gairebé mut: la crisi desfermada per les declaracions del diputat David Bonvehí al restaurant Vermell, gravades i més tard també difoses, van aclofar-me en el silenci des del 13 d'abril, quan es van fer públiques. Silenci i molta feina: un no parar. I bo, el cas és que darrera el contingut d'aquelles manifestacions, el fet posava a l'ull de l'huracà la primera tinent d'alcalde per ERC a Manresa, Mireia Estefanell, i el seu company de taula, el doctor Pere Culell. Quin menú aquell 31 de març! En acabat, d'uns primers whatsapps desenfadats fins als indicis últims de l'autoria, van precipitar la retirada de competències per part de l'alcalde Valentí Junyent el dimarts 18 d'abril. "Manca de confiança", va al·legar. A la pràctica: una crisi que posava en risc l'actual coalició municipal. I, a la fi, després de quinze dies d'estira i arronsa, ERC-Manresa avalava la continuïtat de la coalició. Encara més quan, trencant un llarg silenci, vingué el gest de Mireia Estefanell. Tot i no sentir-se la resposable del mullader ("jo no sabia d'on havien sortit les gravacions"), feia un pas al costat per tal de facilitar la recomposició del govern, on quedarà sense competències. Tot això, acompanyat d'una promesa: "amb el temps tot se sabrà".

M'hagués agradat més saber-ho tot ara, és clar. Distingir lleialtat d'obediència. Esbandir possibles ambigüitats. Però mentrestant, com a ERC-Manresa, ens calia sargir descosits si volíem continuar oferint a la ciutat el projecte pel qual vam establir un pacte de govern amb CDC. Era el moment de teixir una reproposta de cartipàs. I és clar que ens hagués agradat més arribar-hi d'una altra manera: la meitat del mandat gairebé imposava la reflexió i esmenes. Però sigui com sigui, em penso que aquest és el millor resultat possible, venint com venim d'una crisi de confiança dolorosa que fins va fer dubtar de la continuïtat del pacte. Ha costat dies d'apedaçar. I només el temps dirà si hem estat encertats en la voluntat de continuar treballant plegats.

En qualsevol cas, des d'ERC ens hi hem tornat a abocar, "amb més generositat que no pas tacticisme". És una frase que vaig bufar a Marc Aloy per a la roda de premsa i que en Xavier Domènech va recollir immediatament per a la seva tribuna a Regió7. Per tu anava, Xevi! Perquè no ha estat ni podia ser un negociació senzilla. I allò que hagués estat un frau hagués estat limitar-nos a substituir vacants en funció del pes polític. Amb el relleu afavorit per la pròpia Mireia, hem pogut anar més enllà, convençuts que això reforça la tasca de totes les parts. El resultat final no és un mosaic de regidories impermeables, sinó que supera aquell estadi inicial de "govern cremallera" que havia posat a prova la nostra capacitat d'entesa. Ara anem a destacar les capacitats de cadascun dels membres del nou govern. Tots corresponsables en tot i per tot, però des d'ERC ara liderant d'altres àrees: la de Territori i, com a novetat, la de Serveis a les Persones. O incorporant en Pol Huguet en les responsabilitats de Participació ciutadana i Entorn natural, per citar només alguns exemples.

Acabo. Ni ha estat senzilla la gestació ni ho serà el seu desenvolupament. Però no ens hi vam posar pas per fàcil: defensem un govern fort que encari aquesta segona part del mandat amb major resolució davant projectes estratègics o amb major sensibilitat encara a l'hora d'abordar els temes socials. Un govern fort i alhora exigent entre socis: la confiança s'ha de refer en ambdues direccions, i això només ho aconseguirem amb la praxi. I amb un major grau de compromís i transparència. No dubteu gens que els regidors d'ERC s'hi continuaran bregant a fons. Però tampoc dissimularem quan els nostres valors no coincideixin. Ras i curt: ens proposem continuar treballant des de la complicitat però també, quan hi siguin, des de la divergència.

Al capdavall, espero que l'assemblea d'ERC Manresa de demà dimecres reiteri el nostre compromís amb la ciutat. Amb les propostes de noves responsabilitats i sumant una major experiència acumulada. Amb esgarrinxades però sense retrets que ja no haguem discutit. Cal recordar que els mandats se succeeixen depressa? Doncs que sigui per avançar millor. Amb més empenta, i amb més unitat. Perquè Manresa la fem entre tots, no pas un partit, o aquell regidor o un alcalde. I en aquest projecte ningú és imprescindible, per molt que humanament dolgui. Des d'ara, doncs, hi voldrem posar encara més diàleg, més habilitat en la gestió i fins un punt més de generositat. Nosaltres, tots, pensem que n'hi hem abocat molta i volem creure que, comptat i debatut, segur que servirà d'alguna cosa si comptem encara amb la vostra complicitat.

La foto, del gener d'aquest any, il·lustra una matinal de dissabte. El funcionament en executiva setmanal, reunions obertes mensuals i assemblees d'amics i militants, té grans avantatges en allò que en diem la repolitització ciutadana: persones que decideixen en un marc de raons i coneixement. És més costerut que d'altres sistemes, però jo el prefereixo a qualsevol altre. I això que jo en sóc el president, ara mateix! 

Qui no coneix Alícia Puertas?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig va sortir per Sant Jordi. Trenta anys fidels a la Diada, des del primer dia. Però enguany, amb un disseny nou que presenta la revista més llegible i atractiva. L'heu vista? Segur que us ha agradat! Des d'ara, tot just quan anireu per enllestir la publicació, ensopegareu amb el "Qui no coneix..." que confeccionem regularment i des de fa cinc anys amb la Maria Picassó. Un esclat de pura bellesa a cada il·lustració. Com aquesta de l'Alícia Puertas, rollo Lo que el viento se llevó. La coneixeu, oi? Els detalls vénen ara:

Alícia Puertas,
L’actriu que va jurar ser-ho

Per ser popular a Manresa només cal pujar als escenaris, i l'Alícia Puertas Espín (1974) hi va pujar de ben jove: la recordeu? Amb sis anys es va plantar a la Innocentada, en una mena de presagi: «I jo què?». No res, si a casa l'ambient era de treball i estudi -el pare fou un extremeny que va venir per treballar i acabà d'enginyer- l'Alícia concentrà el vessant artístic dels altres tres germans, sota la influència de la tieta Dolors (sí, sí, la Dolors Puertas, dels Carlins!) que a més de fer teatre ja tenia vídeo a casa. I l’Alícia, vinga encantar-se amb la Vivien Leigh de Lo que el viento se llevó, fins que va decidir que ella també seria actriu. I no hi van valer més raons. Va fer el batxillerat al Peguera mentre rodava pel Petit Espantall i l’Espantall mateix. I d'allà, cap a l'Institut del teatre, a Terrassa. De seguida fa companyia, les Mite-les. Van començar amb Dones d'Isabel Clara Simó fins a produir cinc espectacles en deu anys, i esdevenir una companyia 100% bagenca (Maria Alba Esquius i Tàtels Perez). Quin tip de fer bolos arreu del país! Tot això combinat amb docència a la primària -a la Flama, i a la Riu d’Or a Santpedor- i a la secundària -Lacetània i Catà- i fins els primers cursos de teatre als Carlins. I encara, des de fa un any, fa docència a Terrassa, un altre cop a l’Institut del Teatre. En fi, el cas és que de fa temps l’Alícia es plantà a la capital, decidida a arribar fins a Hollywood, però serena com per entrar a treballar amb en Jordi Casanovas, a Flyhard. La nova dramatúrgia contemporània! Ara mateix la trobareu fent Refraccions fins a finals de maig, amb Sergio Matamala. La vida, doncs, que va fent. I l’Alícia, incansable i somiadora, conserva pardals al cap, però sap tocar de peus a terra. I de tot se’n surt, sigui d’un anunci pel Calgon com de quatre capítols de La Riera. I potser sí que acabarà fent cinema! Al capdavall, aquí la tenim, feta una Scarlett O'Hara: ni es doblega ni passa gana. Un tros d'actriu, per fusta, talent i vocació!