divendres, 21 de gener de 2022

Qui no coneix Eva Babia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallina presenta una dotzena de places manresanes, de les de barri. Si ara fa un any eren les més cèntriques, ara aquella visió queda completa amb places que fan la mateixa funció: cruïlles i punts de trobada. I, com cada mes, al final de la revista, amb Maria Picassó presentem un «Qui no coneix...» que aquest cop dediquem a l'Eva Babia, propietària del bar El Globus: quaranta anys de presència ininterrompuda be mereixen aquest repàs. I si no fos per la pandèmia, fer-ne festa i tot!

Eva Babia,
una dona sense por


Gairebé tothom la coneix. «És clar —direu— si és l’Eva del Globus!». I sí que l’és, i té nom i cognoms: Eva Babia i Privat. De 1955. Ve-t’ho aquí, una dona de caràcter que, tot i ser de Barcelona, fa molt temps que se sent manresana. La seva història se sintetitza en un abans i un després d’El Globus, un bar que aquest hivern ha complert els quaranta anys. Fem-ho a pams: l’Eva va néixer al Poblenou barceloní, primera de quatre germans, amb el Julià, el Toni i el Jordi, en una família laica i catalanista malgrat els temps que corrien. El pare, que era el cap de l’Estació Marítima Internacional, els va dur a tots a la escuela nacional del barri on sortosament troben uns professors joves i de voluntat renovadora. Després, enllestit el COU, tastarà unes quantes feines fins a guanyar una plaça de funcionària a l’aleshores Instituto Nacional de Previsión. Massa estabilitat per a una època que convidava a la revolta. L’Eva aleshores demana l’excedència i amb cinc més s’enfilen en una autocaravana i se’n van a córrer Europa. Havia de ser només un llarg any sabàtic però l’any es fa curt i tornar a la rutina se’ls feia gros... La idea de muntar un bar va sortir esmorzant al de l'aeroport, un dia que van anar a acomiadar un amic seu polonès. Ja no tornaria mai més a fer de funcionària —i fins el seu germà Julià s’apunta en aquesta follia i abandona una plaça segura que tenia a la banca. Aquell mateix dia visiten Manresa, i és aquí on troben un vell magatzem que havia estat abans serradora. Allà on ningú mai hi hagués muntat un bar, ells hi van fundar el seu! «El què em va agradar de la ciutat aquella primera tarda és que semblava que tothom parlés català!». Eren cinc, i tots s’arremanguen per reformar aquell espai, que fins té pati i no albira competència: hi destinaran un any sencer de feina, el mateix que triguen d’obtenir els permisos. I el Globus s’enlaira un 27 de novembre, tot just vuit dies després que ho havia fet el Sielu. Manresa estava canviant, i més que ho faria, però això sí: aquell primer Globus encara sembla el mateix que podeu contemplar avui! Només el petit cedre que van plantar al jardí és ara un arbre majestuós que senyoreja la cantonada. Després, passats els primers quatre anys per consolidar-se, els socis van anar plegant per un motiu o altre, i el més dolorós de tots, el del seu malaguanyat germà Julià, víctima d’un accident de trànsit el 1987. Però l’Eva s’ha sabut sobreposar a tot, i ha anat a obrir cada dia conscient de ser un veritable punt de referència, fonamentat en unes primeres taules de formatges o embotits, incorporant les crêpes, les truites, les amanides, i arribant a l’actual carta de vins i cerveses artesanes: un bar per trobar-s’hi i estar bé. Lluitadora i de caràcter bregós, hi ha qui la recorda a l’ampa de la Renaixença, on duia el fill, defensant un model d’escola obert i plural. O, de nit, entomant alguns aldarulls feixistes que pretenien arronsar-la, quan la brama deia que allò era un cau independentista. «De tot plegat n’hauríem de fer un llibre, perquè en aquests anys ens ha passat de tot, per plorar i riure, però una cosa és segura: jo no tinc por». Viatgera empedreïda, li agraden els bars d’arreu del món que conserven l’essència original, talment la que ella destil·la una dècada i una altra. Només la cabellera, negra i d’aires lleonins, ha anat canviant cap a tons argentats. Això i l’horari, reflex dels nous hàbits en el lleure: ara a les dotze es tanca, i es tanca per tothom. Si no és que —no ho vulgui el fat!— la pandèmia i les seves restriccions no facin possible continuar. Mentre això no passi, l’Eva hi és i el Globus... no es desinfla.

dilluns, 10 de gener de 2022

Acomiadar el Nadal

Ni el vespre del 24 ni el 25 al migdia: des de fa més de deu anys, per mi Nadal comença el 22 de desembre, amb tots els alumnes de l'institut al teatre dels Carlins, amb el «Nadal al Catà». I mira que l'edició d'enguany grinyolava! Ens vam entossudir a tornar al teatre, amb més il·lusió que no pas assaigs. La Teti Canal s'estrenava com a directora escènica i els nanos s'organitzaven en grups bombolla i tota la pesca. Però les baixes, els ponts i algun grup confinat van trinxar els versos de Sagarra i els ritmes dels grups de percussió. I encara, a darrera hora, va caldre desprogramar la sessió vespertina pels pares per mor de la pandèmia... Cal dir que fins i tot en aquestes condicions va valdre la pena? Cal passar les hores amb la canalla, cal assajar, i emprovar vestits, i maquillar, i provar d'entonar una cançó i una altra. Cal ser-hi. En acabat l'exercici queda resolt en setanta o vuitanta minuts i tota l'emoció que vé al darrera. Nadal al Catà. Més àngels i més dimonis, més participació que mai. Ha calgut tornar a acompanyar en Llucifer d'en Llussifó. I afegir més pecats capitals —al món en fabriquem de manera incansable! I vinga banyes i banyetes... Ara que ja és gener tornem a l'institut, recuperarem un bon grapat de fotos i potser també un vídeo. Nadal serà un record —però, i per si de cas, ja començarem a rumiar en l'any vinent. Que deu ser ben bé l'esperit de la festa.

La foto amb bona part dels actuants, a la plaça Major de Manresa, abans de l'assaig general.

dimecres, 15 de desembre de 2021

Qui no coneix Francesc Xavier Navarro?

Aquest mes de desembre el Pou de la gallina presenta els cinquanta anys de l'Escola agrària. Es tracta de molt més que una relació de mig segle d'activitats, i el text es complementa, a l'entrevista, amb la presència d'en Jaume Domingo. Tot plegat, una proposta que busca «reconnectar amb la terra». Després, a la penúltima pàgina, amb Maria Picassó encarem el «Qui no coneix...» amb en Francesc Xavier Navarro. No sé on vaig llegir, ja fa anys, que ningú es pot sentir veritablement d'esquerres si no s´embruta les sabates al costal de la gent que lluita i pateix. Que no és la teoría el que compta sino la práctica, vaja. I em penso que el nostre personatge d´això n´ha fet un compromís vital...

Francesc Xavier Navarro,
només es transforma compartint

El coneixeu, segur, però ara fa dies que no el veieu oi? Poca broma. L’home va patir un ictus aquest estiu del que encara es recupera! Per sort sembla que aviat el trobarem amunt i avall altra vegada. Li diuen Paco, Quico, Cisco o Francesc. Francesc Xavier Navarro Mateo, de 1960. La primera llar fou a Sant Pau però els pares se’l van endur a passejar tot un any per Alemanya, aleshores que els migrants érem nosaltres. Després van tornar per instal·lar-se a la Mion i, de seguida, al nou barri del Xup, gresol de moltes lluites veïnals i polítiques. Allà mateix comença el seu itinerari escolar, que continua en tot d’acadèmies abans d’acabar l’EGB a la Rial: un veritable esforç econòmic, provant d’evitar les escuelas nacionales. I és que amb l’avi represaliat per republicà, ja n’havien tingut prou del règim. Encara més: els pares —el Francisco, granaíno i psuquero confés, i l’Àngels, filla de Sant Mateu— van inculcar sempre el neguit social a tots tres fills, el Francesc i després el Jordi i la Cristina. Ell seria el primer a agafar-s’hi. Entra a treballar al Frankfurt Albert mentre fa els primers passos a l’associació de veïns del barri i, de seguida, a les Joventuts Comunistes. És aleshores que coneix mossèn Jubells i un grup de joves, del moviment de cristians de base. «Entro a les JOC, les Joventuts Obreres Cristianes, amb ganes de més compromís i treball compartit. Conec el Palas i el Vallecillos... No era qüestió només de fer revisió de vida, sinó d’implicar-se en la justícia social». El Francesc ha ampliat coneixences, surt del barri i també s’adona que no és ben bé un home de partit, de manera que abandonarà la militància. També amplia la seva formació en una oferta aleshores del tot nova: un curs de monitors. «Vaig conèixer el Josep Camprubí i el Lluís Piñot, abans que el CAE fos CAE, on anys a venir també hi vaig fer el curs de director». Tot plegat el duu a les colònies de l’esplai de la Sagrada Família i, una cosa lliga l’altra, aconsegueix entrar a treballar a Ampans fins a sumar-hi fidelment 36 anys... «És amb aquestes experiències que provo d’entendre la diversitat cultural, de capacitats i d’oportunitats que tenim les persones». Es casa amb Dolors Bartrolí i seran pares de l’Alba. Però també, i des de 1992, s’incorpora a Càritas, amb en Lluís Alegre, col·laborant i aprenent la tasca que ell feia. I és a Càritas on fa la darrera gran descoberta, la de la gent immigrada. Més enllà de l’assistencialisme —que també— es tracta de visibilitzar els nouvinguts. «Posem a l’agenda de la ciutat un col·lectiu que encara no es veia si no hi establies una relació directa. Allà conec els seus problemes, en un procés molt enriquidor per a tots». És per això que aviat el trobem cofundador de Bages per a Tothom, amb un objectiu primer: acollir i ser al costat de la gent. Després arribaran també polítiques municipals més actives sobra la diversitat i la sensibilització social, de la mà d’en Josep Ramon Mora, amb qui el Francesc recorda una bona complicitat. Amb Bages per Tothom coneixerà les primeres experiències que es feien a Osona o al Maresme i, de seguida, engeguen una tasca que ell acompanyarà durant 18 anys. Hi ha fet grans amics i n’ha après un munt de coses. També ha pogut viatjar molt i sovint pel Marroc, fins a ser-ne un gran coneixedor. «Turisme amb persones que t’ho posen fàcil, que et fan entrar a la seva vida». El Francesc des de fa set anys també col·labora amb Cine-club, n’és membre de la junta i del comitè de selecció del Festival de cinema Clam, i ara recupera la salut combinant repòs i rehabilitació. I espera que tot plegat no passi de ser una pausa i pugui reprendre l’activitat abans no sigui hora de jubilar-se.

dimecres, 8 de desembre de 2021

60 anys de «Cavall Fort»

M'assabento dels 60 anys de «Cavall Fort», i em fa il·lusió: a casa no em vam pas ser subscriptors el primer dia —jo també acabava de néixer!— però en tinc el record als primers cursos de primària quan, literalment, la revista un cop llegida servia per embolicar el berenar. Després, el Lluís Torrentó, un veí d'escala, em va dir que érem ben beneits, que si guardàvem ordenadament els Cavall Fort després podríem recuperar sempre les historietes de «continuarà» quinzenals. El Torrentó no és que fos gaire més assenyat que cap dels germans Fontdevila, però en això li vam fer cas, i sempre més des d'aleshores. Així, quan entràvem al migdia tornant d'escola amb el Manel, era fàcil reconèixer aquell sobre groc palla sobreixint de la bústia: era el Cavall Fort! Vint-i-dues bústies de costat en dues rengleres a banda i banda del vestíbul, i dos Cavall Fort, el del Torrentó i el nostre. Suposo que ser el germà gran em donava el dret a obrir el sobre i començar a llegir, però el Manel no parava de fer el borinot: ens agradava molt Cavall Fort! I això que no totes les pàgines eren llegides amb el mateix deler... Les de ciència, que un tal Nicolau provava d'amanir-nos, eren —que ningú es molesti— immediatament bandejades. O alguns poemes que, només amb els anys, vam recuperar conscients. Amb els il·lustradors també tenien fílies i fòbies —tots dos volíem ser dibuixants, i en Llucià Navarro ens captivava. Les portades d'en Cesc o en Madorell, a la contra amb en Jep i Fidel o en qualsevol altra il·lustració —incloses les de les pàgines de ciència! I, per sobre de tot, tota l'escola franco-belga traduïda per Albert Jané. I mira que cada setmana també compràvem Pulgarcito, i després Mortadelo, cinc pessetes ben gastades a l'estanc de sota casa a favor d'Editorial Bruguera. Però Cavall Fort era literalment una altra cosa. Quinzenal, per correu... i en català! Amb qualitat, i un sistema de valors que coincidia punt per punt amb el de casa. O amb aquell que els pares provaven de transmetre'ns... Ras i curt: ens agradava Cavall Fort, sí, i sempre més la vam seguir, fins el punt que el Manel —ell sí que ha estat dibuixant i de debò!— va desprendre els primers sous a comprar tots els números antics que ens faltaven o que els berenars a l'escola Rial havien sacrificat. Tots relligats i rellegits! Pura felicitat de la que fou la nostra infantesa, amb Jan i Trencapins, amb els Barrufets o en Gil Pupil·la —i en Sargantana! I ara, al cap de tants anys, encara en soc subscriptor tot i que, amb la canalla gran, m'he quedat com una mena de protector. Vaja, que ara ja no rebo la revista però m'asseguren que algú altre la rep. Vull creure que li agradarà tant com ens va agradar a nosaltres. Que hi riurà, que hi aprendrà i que hi rumiarà. Perquè em penso que cap criatura hauria de quedar-se sense Cavall Fort. Que per molts anys, doncs! 

Un d'aquell sobres que encara eren al fons d'un calaix: el segell no enganya. 10 cèntims del mateix dictador que ens perseguia com a poble, llengua i cultura amb un esguard hieràtic que contrasta amb la rialla de tota la colla que desfila amb el nom de la revista i un eslògan memorable: «És una prova d'amor i de respecte envers els nois i les noies que l'han de llegir».

dijous, 18 de novembre de 2021

S'ha mort en Pep Sala

Ho vaig saber ahir a la nit, a la impensada. Quin greu! I quina gran persona no ha estat el Pep! Si més no, jo en puc parlar després de molts anys compartits fent política, a Manresa. I és que si hi ha companys a la política, ell n’ha estat un. D’una lleialtat granítica i alhora, sempre, des d’un sentit crític imprescindible. Noble i generós, gens sectari. Mai va estalviar hores ni esforços. El recordo com l’ànima de moltes parades d’Esquerra en tantes campanyes com vam fer els darrers anys, abans no se n'anés a Navarcles: era bo de veure com parlava amb tothom sense pressa ni prejudicis. I escoltava i era respectuós fins amb aquells que —ja es veia— no ens votarien ni tips de vi. Li era igual, ell s'explicava i més d'un va acabar marxant de la parada dubtant dels seus propis principis...  En fi, amb un telèfon, contactant col·laboradors, era imbatible. I encara l’última i no poc important: no li vaig sentir reclamar mai res. Perquè el Pep va treballar tothora des de la voluntat de ser, de fer, de sumar i de transformar. I ara que se n’ha anat estic segur que el recordarem sempre amb la mateixa estima que ell va tenir per aquest país i per a tots nosaltres.

Moltes gràcies Pep, i que la terra et sigui lleu.

dimecres, 17 de novembre de 2021

Qui no coneix Joan Canongia?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina té una portada de fotografia frapant i un titular «Queda molt per acabar amb la violència masclista». Es tracta de fer visible la violència de gènere, en una qüestió que l'editorial presenta com de dignitat i respecte. El text, de Judit Montón, hi posa històries i dades, i rebla, «cal molt més que un 25N per acabar amb la violència masclista». Després hi ha una entrevista a Jaume Huch —berguedans i manresans, a vegades ens entenem— i a la secció final del «Qui no coneix...» encara hi trobem una biografia de les de bandera: en Joan Canongia. Poc que us l'esperàveu! El conec des de primers de 1995, i ara que ja no tenim puces per treure'ns, vam fer un dels cafès més llargs que mai he fet abans no redactés els 3000 caràcters de la pàgina. Llegiu-los perquè hi veureu l'home en el seu suc i salsa, i que no enganya, eh? Encara avui és d'un socialisme constitucional sense escletxes. O almenys així ho presenta! I ha quedat tot tan polit, que la Maria Picassó li ha pres la mida amb els colors corporatius de can pesacé i —oh!— també cara de bona persona. Que al capdavall deu ser la seva veritable.

Joan Canongia,
socialisme constitucional


A la galeria política local hi ha poques trajectòries com la seva. Per això, si no el coneixeu, segur que almenys n’heu sentit a parlar: Joan Canongia Gerona. Neix el 18 de juliol de 1960 en una data gens innòcua per una família que sobreeixia de política! Al carrer Arbonés, fill d’un pare amb fonaments a la Lliga i una mare, aragonesa, defensora de la legalitat monàrquica de Joan de Borbó. D’entre els oncles, compteu-hi des de liberals autèntics fins algun militar voluntari a la División azul. I entre els germans —tres nois i tres noies més— l’exemple el posaven el Carles, al PSC, i el Ton, a Bandera Roja. Ell, el més petit de tots, començà a les Joventuts Socialistes, «aleshores, que encara defensàvem el dret a l’autodeterminació!». No havia estat mai un bon estudiant, però sabia fotre a mil tots els hermanos. El seu rècord fou aconseguir que el mateix dia l’expulsessin de totes i cadascuna de les sis hores de classe! Avui el diagnosticarien, però en aquell temps va acabar obtenint el batxillerat, ni que fos a martellades. Després la universitat quedà en un curs d’enginyeria i encara dos més d’econòmiques, mentre el nano es feia gran, amb un caràcter fort i intuïtiu. I és aleshores que farà el pas de militar al PSC-PSOE. Era el 1984, la nit electoral en què Pujol va obtenir majoria absoluta. «Vaig pensar que no es podia deixar Catalunya a mans de la dreta. I doncs, tot i que em va costar molt d’arribar-hi, aquell dia, per bé i per mal, vaig acceptar definitivament el pacte constitucional». A can PSC hi troba en Jordi Marsal a qui sempre més ha tingut per mestre i mentor, i ben aviat esdevé secretari d’organització, fins arribar a ser el gran llauner de la carretera de Cardona per al partit socialista a la Catalunya central. A les municipals de 1987 queda a un pas de ser regidor —aquell cop que Cornet s’entrebanca— i el 91 sí que entra al consistori, fent part de l’oposició, de costat a Jordi Valls per a qui aconsegueix finalment l’alcaldia, el 1995, amb un pacte tripartit. L’itinerari es diversifica: passarà pel Parlament de Catalunya el 99, i també serà diputat provincial. Després, de l’Ajuntament al Govern de la Generalitat, el trobem el 2003 com a Comissionat de Prevenció d’Incendis i Desenvolupament Forestal i, un any més tard, com a Director General d’Emergències, en un capítol fugaç. Però l’home no dona mai fil sense puntada! El mateix 2004 s’incorpora al gabinet tècnic de la Delegación del Gobierno a Catalunya on tastarà el poder de l’Estat i des d’on arribarà, de 2008 i fins al 16, a fer de diputado en Cortes. «El poder d’Espanya és brutal —us etziba a mitja conversa— i no em crec que els líders catalans ho ignoressin». Decebut per l’evolució del processime i fins i tot d’algunes decisions del PSC «el 155 ja s’havia d’haver reclamat el 6 de setembre de 2017!» recupera la condició de militant de base. I tanmateix, després d’una experiència a l’empresa privada i també un temps de malaltia, a 61 anys ha retornat a la Diputació com assessor del seu grup, i fins s’ha posat a escriure a Regió7. Deu ser que qui ho té del néixer, no ho deixa. I és que, llevat d’estiuejar a Vacarisses, en Joan Canongia fa trenta anys que viu literalment davant la seu del partit. I encara que sovint remugui i busqui brega, és més viu que una mostela. La seva conversa és un oceà d’anècdotes i asseveracions rotundes, que us amolla enmig de pauses solemnes, com volent dir «tu ja m’entens». Aleshores somriu, us acluca un ull i fa petar la llengua: mai no sabreu si és que s’ho creu del tot o, fet i fet, també se’n fot una mica.

dilluns, 15 de novembre de 2021

De Klimt a Maragall, passant per Barcelona

Avui amb els alumnes de literatura catalana i els d'història de l'art de l'institut —alumnes de segon de batxillerat, a punt de fer els divuit anys i amb unes ganes de viure que s'encomanen— hem anat a Barcelona en tren, a veure l'exposició de Gustav Klimt, al Centre d'Arts Digitals IDEAL. Amb M. ja l'havíem anat a veure aquest estiu i aleshores vaig pensar que els agradaria a la canalla o, si més no, els seria una bona manera d'acolorir les lectures de Rusiñol i Maragall, i el tema del Modernisme, que enguany tornen a ser obligatòries. I no, la cosa no ha fallat, els ha agradat molt! I això que, per estalviar, hem hagut de fer una bona caminada des d'Arc de Triomf passant per la Ciutadella i, tornant, pel pont de Marina i el parc de l'estació del Nord. Tot plegat per la tropa manresana ens ha suposat vuit hores d'escursió, dues de les quals als locals del Poblenou, immersos en les imatges precioses de Klimt. En acabat, preparo un fragment de la crònica crítica de Tomeu Mascaró al Diari de Barcelona, per afegir a la classe de dimecres:

«La crítica d'art Federica Armiraglio escriu en un dels seus assajos que Klimt aborda en les seves pintures els temes d'alè universal: la vida, la mort, l'amor, la relació entre home i dona, i les pertorbacions de la psique. Uns arguments que a la Viena de Freud i de Klimt eren d'absoluta actualitat, però que ho continuen sent un segle després. Uns temes que retornen, ara en l'embolcall de la tecnologia espectacular, que envolta l'espectador i el fa sentir més en un cine que en una galeria d'art, però els mateixos temes».


Ara ni cine ni galeria d'art, que Maragall no pintava: tornarem a la lectura i ho farem amb Dimecres de cendra. No és la sensualitat de Klimt, és clar, però hi bufa el mateix batec que en faria motiu d'escàndol. El Modernisme, un entusiasme! I per a llegir-lo, recuperarem la música de l'exposició immersiva, Queen Of The Fairies de Patrick Hawesi, amb la veu de Grace Davidson i aquesta imatge tan bèstia de La Mort i la Vida.


DIMECRES DE CENDRA

                                                            A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                        1896