dilluns, 14 de gener de 2019

Record del Nadal al Catà

Com que formalment això de Nadal allarga fins la Candelera —i això vol dir el 2 de febrer!— faig un cap mas d'aquestes setmanes de festa per consignar els seus beneficis, que encara en té sortosament. Llegir, passejar, anar a veure algun espectacle o allargar els àpats entre amics i familiars en unes mesures impròpies del temps ordinari. De tot plegat, però, em quedaré en el record del 8è Nadal al Catà que enguany vam presentar al teatre Conservatori, tot just abans de començar vacances: els alumnes de l'institut amb els avis del Casal de la gent gran. Una desproporció, suma de desori i deliri en tres passis, agrupant més de 130 persones a l'escenari sota el paraigua del programa Art k'suma de la regidoria municipal de la gent gran. No és mai igual però tampoc mai és novetat: la combinació de fragments dels Pastorets d'en Folch i Torres, el poema de Nadal d'en Sagarra i una col·lecció de nadales populars o contemporànies. Més cantaires i més músics. Més recursos tècnics —perruqueres, estheticiens, fusters—. Una directora escènica, dues directores musicals, tres arcàngels i nou —sí, nou!— pecats capitals. Més públic i major ressó. Més i més i més de tot, per fer-ho curt. I encara que hi ha moments que la funció educativa sembla naufragar —massa corredisses, algun crit fora de lloc— el cert és que l'experiència ha valgut més que mai la pena. Ho dic a qui ho vulgui escoltar: hi ha canalla que mai no havia estat tanta estona al costat d'uns avis, i molts no hi havien pas fet mai res en comú! I hi ha molts avis que ja ni recordaven què caram és un adolescent sense brida... i no els ha desagradat gens de compartir hores d'assaig i espectacles al seu costat. Tots, tothom, hi hem après coses. En acabat, és cert, hi ha aspectes que grinyolen i, també, sé que econòmicament reclama un esforç força elevat. Però em costa pensar que haurà estat una experiència efímera i, si fos a fer, jo ara mateix triaria de tornar-hi. Amb més temps i una major coordinació. Estalviant una mica més i fent més eficients tots els esforços. Perquè val molt la pena! Si, més endavant, podeu mirar el reportatge fotogràfic que està preparant el professor Toni Galera a la web de l'institut, ja veureu que no parlo per parlar. I que aquests treballs, més enllà de l'emoció i la bellesa, poden tenir un rendiment formatiu i educatiu de primera magnitud. Vaja, que li tenen, segur. I és aquest rendiment allò que en justifica i explica l'esforç, i fins la passió que congrien. Jo no em puc estar de pensar en el proper...
(La foto, entre bambolines, en un moment de la representació). 

dijous, 3 de gener de 2019

1969, vigília de Reis a Rajadell

Fa just els cinquanta anys. Havia de ser un dia com ara avui, però recordo que hi vam arribar de fosc, dalt del sis-cents atrotinat, i enxovats amb el meu germà Manel, els pares i mossèn Lluís Solernou. Anàvem a Rajadell i, per ser exactes, en Lluís Solernou s'hi quedaria com a rector. Gener de 1969: la rectoria més llòbrega que he vist mai, les bombetes de 25 vats, el telèfon de maneta, la pols i la pintura escrostonada a tot arreu. I tot plegat, de la cuina als dormitoris, d'una fredor gèlida, com a presagi d'aquells primers temps al poble. Jo no en sabia res de tot plegat, ni perquè érem allà aquell vespre, ni perquè a partir d'aleshores cada vegada ens estaríem més i més temps a Rajadell, seguint l'estela d'en Lluís Solernou i Rogés (1940-2001).  Ho vaig escriure al blog el novembre de 2013, ara fa cinc anys, recordant aleshores la creació de la "Llar Gandhi" com a símptoma de la transformació radical d'aquella rectoria:

Però per a mi, Gandhi (...) em trasllada, a l'instant, a la meva infantesa a Rajadell, a la "Llar Gandhi". Aleshores el compromís ho era pel país i també per als pobres, i era la font d'inspiració d'aquella singular comunitat de cristians de base que es va crear l'any 69, bon punt el vicari del meu barri a Manresa, en Lluís Solernou, hi va ser "destinat". Allò no el va pas doblegar! Els que el vam acompanyar, amb els que vam trobar allà, vam fer un veritable miracle: alterant formes i normes, menystenint els diners i triant l'austeritat, canviant la litúrgia, dinamitzant el calendari festiu i fins topant amb les forces vives del poble!

Per tot això tinc aquella "Llar Gandhi" i Rajadell mitificats. Tot just devien ser cinc o sis anys -fent pastorets i caramelles, anant de campaments. Però, sobretot, van ser uns anys de reunions i reflexions -aquells eslògans setmanals!- que el meu germà i jo mateix seguíem des de la distància, excusats per l'edat, dues criatures enmig d'un grup de joves amb pretensions si no revolucionàries, almenys regeneracionistes. I mentre féiem temps esperant els nostres pares, a vegades escoltàvem... -però, sobretot, llegíem còmics, i vam aprendre a anar en bicicleta i, mentre ens avorríem, tothora rosegàvem pipes salades de cal Gili, desaforadament.

En fi, que em vaig trobar a la "Llar Gandhi" des d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Sorprès una i altra vegada, perquè no només es tractava de canviar la parroquia: volíem canviar nosaltres i volíem canviar el món. I tots plegats érem tan il·luminats com es podia ser el 1969. Però tot allò que hi vaig aprendre em sembla que sempre més m’ha acompanyat. De respecte i d'amor al proïsme. D'identitat personal i col·lectiva. I també de desconfiança als poderosos, de la necessitat d'austeritat, del rebuig a manar… Tot això va ser la "Llar Gandhi" aleshores, i ja m'agradaria que fos inspiradora per als catalans del futur. Per construir la independència, és clar, però sobretot per l'endemà, si encara tenim pendent aquell país més just, més igualitari i més participatiu que des dels temps de la "Llar Gandhi" somniàvem. 


Ras i curt, tal i com recorda la web de l'Associació Cultural Recreativa de Fals, el nou rector que venia a rellevar Mn. Cols a Rajadell, "es va presentar davant dels feligresos amb una homilia que els va dirigir el 5 de gener de 1969, una veritable declaració d'intencions, en la qual va exposar la seva particular concepció del què havia de ser el seu ministeri". D'això n'ha passat mig segle i encara em sembla que ho recordo vivament, com si fos ahir! I en canvi em sorprèn el silenci que pesa sobre la trajectòria d'en Lluís Solernou, l'absència de fotografies a internet o —en això era un autèntic pioner— les seves filmacions de caramelles, festes i excursions... Potser perquè es va secularitzar vint anys després? Si més no el Grup de recerca històrica de Fals en consigna la trajectòria pública atès que en Lluís Solernou també va ser rector de Fals rellevant a mossèn Ramon Boixader.

I jo, que em proposo anar sargint records i memòria, penjo tot seguit el Pregó de Festa Major que em van convidar a fer l'any 2001, pocs mesos després de la mort d'en Solernou. Per poc que us hi entretingueu, hi veureu la meva perspectiva d'aquells anys que tan vivament van marcar la meva família. Una perspectiva parcial i incompleta, però que espero que s'afegeixi al coneixement d'aquells temps al poble.

La foto, com la que vaig publicar el 2013, és del primers dies de setembre de 1970 o 1971 i d'aquella història per casa no en corren gaires més. Està feta d'una estada a Setcases, el dia que vam arribar fins a Ull de Ter i, com sempre passa, no hi surt pas en Lluís Solernou!

Pregó de la Festa Major de Rajadell 
(10 de novembre del 2001)


Senyor alcalde, autoritats, senyores i senyors:

Molt bona nit a tothom. Abansque res, voldria agrair la possibilitat de ser aquí aquesta nit, d’haver estat convidata acompanyar-vos en aquest acte de festa major, a pronunciar-ne el pregó.  Me’n va parlar, ara fa alguns mesos, la regidora de Cultura, la Rosa Llamas, i no em va costar gens dir que sí. No em vaig fer pregar ni gens ni mica, perquè de seguida em va agradar molt la idea i perquè, al capdavall, després d’una molt llarga absència, podia tornar a Rajadell. En tenia un motiu o, per ser justos, en tornava a tenir motiu.

El proper mes de gener farà trenta-tres anys que vaig arribar a Rajadell, per primer cop. Era la setmana de reis i feia un fred que pelava. Ja era de vespre. I el fred i aquell poble fosc, fosquíssim, era incomprensible als ulls d’un nen de tot just set anys, un nen de pis, de Manresa, que encara anava amb pantalons curts. Què ens duia a Rajadell, dalt del sis-cents del meu pare? –un sis-cents de tercera mà, repintat blau-cel, d’aquells sis-cents heroics que recorrien el país amb més il·lusió que no pas potència. Què hi fèiem a cal Gili –quan encara no sabia què era cal Gili- a buscar la clau de la rectoria, de la rectoria més llòbrega que he vist en ma vida?. Vaig trigar molts anys encara a entendre perquè havia anat de visita a Rajadell perquè allò, al capdavall, no va ser només una visita. De cop i volta, i amb molt poc temps, Rajadell va passar a ser el centre vital de totes les meves activitats. Les de nen i, també, les de la meva família.

Vaig –vam- venir a Rajadell a acompanyar el vicari de la nostra parròquia de Manresa, en Lluís Solernou. El destinaven a Rajadell. Heus aquí perquè, de cop i volta, em vaig trobar aquí, a Rajadell: cada dissabte i cada diumenge, cada Nadal i cada Setmana Santa. De Sant Joan a la Festa Major de Manresa, a l’agost... Veníem dalt d’aquell sis-cents  –i, després, amb un vuit-cents cinquanta-, o alguns dissabtes a la tarda, jo sol, per venir a assajar caramelles, dalt del “platillo” de la Renfe, que s’anunciava com a l’òmnibus-ferrobús “con destino Lérida”...

No em cansaria de parlar d’un passat mitificat.  I això que amb la meva família potser només vam ser cinc anys a Rajadell, o potser sis a tot estirar. També és per això que només sé parlar del Rajadell del passat. Però vaig tenir el temps just de conèixer cada racó del poble, de conèixer els nois i noies de la meva edat, també els estiuejants. Vaig tenir temps de fer caramelles i de fer pastorets. D’anar de campaments. O d’aprofitar la fresca del vespre a l’estiu. De jugar, d’escoltar, de llegir.... de fer-me més gran en aquells cinc anys que no m’he fet mai. Era, això sí, un nen d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Jo era una criatura.

Rajadell no era pas un món feliç. Però va ser el meu món. Hi vaig fer moltíssims aprenentatges i vaig perdre la por, aquella por irracional de la infantesa: vaig aprendre a encendre llumins i a encendre estufes. Vaig aprendre a anar en bicicleta i, ara fa riure, vaig perdre la por a l’aigua, i vaig aprendre a nedar, a la riera. Aleshores menjàvem “galletas marbú” –i mai més les he trobades tan bones: quan ara tasto les de les meves filles sempre penso que és mentida, que les seves d’ara no poden ser les mateixes “maria dorada” que nosaltres compartíem  a la vora del riu, sobre la pedra, xops, riallers, innocents, abans de reemprendre dalt de la “bici” el camí de casa, costa amunt. Els de les casetes –el Josep Masfret- ho tenien una mica més bé, i els del Molí, com el Quico de la Casanova- millor. Però a la tarda ells també pujarien la costa i ens retrobaríem.  

No vull ser ni exhaustiu ni pesat. Però des del primer dia recordo molt cal Gili –el cafè i, sobretot, la botiga- i encara el recordo ara, a vegades, sense pensar-ho, quan entro en una altra botiga o en una altra casa, quan m’arriba al nas l’olor  –aquella olor- que és l’olor de cal Gili, i és una mica l’olor de la infantesa. Cal Gili era l’anunci groc, a la porta, d’un sabó  –el sabó “Saquito”- que mai he vist comprar a ningú. I era el soroll del telèfon amb maneta, la senyora Antònia, l’Ignasi, la Roser. Els nois sempre compràvem pipes, pipes salades, de pesseta en pesseta. Menjàvem pipes tothora, fins i tot anant en bicicleta.

I acabo els records amb la rectoria. Amb el Lluís Solernou la rectoria va canviar del tot i després devia canviar el poble. Però la rectoria va deixar aviat de fer-me por. Va prendre nom i el seu nom ja era tot un programa: “Llar Gandhi”. Va acollir un grup de joves i posà en pràctica una variant de comunitat de cristians de base. Litúrgicament, el canvi a l’església fou notable. I els dies de festa l’activitat d’aquell grup durava hores i hores. O m’ho semblava. També es multiplicaren les activitats cíviques: les caramelles i la Quaresma. La festa major, el teatre. Els Pastorets! O els recitals aquells, amb la coral Al vent, de Sant Vicenç! I el debat del panellet per sant Sebastià?... Quantes reunions i reflexions!  Bufaven aires del maig del 68 i vivíem els darrers anys de la guerra del Vietnam. Hi havia la voluntat de canviar el món. I, també, la voluntat de canviar el país. I tot això, tots aquests aires de llibertat van arribar a Rajadell.

I jo encara avui celebro haver-los viscut, haver conegut uns nous valors que sempre m’han estat útils. De respecte envers els altres. De generositat. De com és d’important estimar el proïsme... Uns valors que qüestionen sempre els poderosos, que renuncien a la perversió dels diners, que exigeixen un punt de sacrifici.  Tot això vaig aprendre a Rajadell també, encara que fos molt indirectament: mirant i escoltant, seguint “els grans”. I així com no he oblidat mai anar en bicicleta, també he provat de retenir aquests valors i actituds.

Després, és clar, jo també em vaig fer gran. El grup va canviar i el Josep i la Pepita, els meus pares – i el meu germà i jo de retop, és clar- vam deixar de venir a Rajadell. I el temps va anar fent la resta. Quan me’n vaig adonar ja havien passat molts i molts anys, sense tornar. O sense passar de l’estació, per ser justos. No passava mai de l’estació, de ca l’Emili, em penso. Hi vaig anar algun cop a sopar. Després, amb les obres de l’eix, vaig tornar a reveure Rajadell, encimbellat i més proper que mai. Hagués estat senzill pujar fins la placeta, aparcar, fer el tomb. No en tenia l’esma. I em vaig acostumar a circular per l’Eix a tocar de Rajadell, però incapaç de sortir i arribar-m’hi

Fins que en Lluís Solernou es va posar malalt, ara fa l’any. Vaig anar-lo a visitar i vaig provar d’anar-hi cada dilluns durant aquells mesos de malaltia. Allà, amb l’Encarnació, quan vaig apropar-m’hi vam acabar parlant de tot allò que teníem en comú. De Rajadell, i de la gent de Rajadell. Malgrat els anys que abans ens separaven i que ara ja eren més pocs. Què voleu, amb el Lluís compartíem Rajadell, les confessions, els meus primers cigarrets, un profund sentiment de compromís, i tots aquells valors que eren els meus, els dels meus pares. Aquells valors que ens programa la infantesa.

Vaig tornar a Rajadell el dia del seu enterrament i si m’ho permeteu vaig reprendre un tros de vida que havia recuperat en les darreres converses de més de vint-i-cinc anys d’absència. Només em faltava aquest pregó. Ara, em penso, ja podré tornar a Rajadell amb normalitat. 

Ja hi he tornat i he vist un poble molt canviat, han canviat les pedres i, els anys, també han canviat les persones. És un poble bonic i clar, que aspira a tenir futur, que se sent digne. Lluny d’aquell 68 fosc i fred, quan molt poca gent tenia futur, quan Rajadell era al fons del món.

I hi he tornat feliç de conèixer també un poble generós, que recorda: el nom del premi del concurs de pintura és, des d’enguany, Lluís Solernou. És un just reconeixement.

Per això, en aquest pregó de festa major permeteu-me que us digui que val la pena un poble així, un poble petit, endreçat, amb projectes i amb memòria. Que ha vist marxar molts dels seus fills. Que ha conegut desastres com el foc. Que té encara reptes i problemes. Però que té l’empenta per a resoldre’ls.

Que vol acollir i que acollint creix. Que distingeix estiu d’hivern i diumenge de dilluns. Un poble que es reconeix a sí mateix. Un poble que fa persones. Per tot això Rajadell és un poble petit, però carregat de futur.

Moltes gràcies, doncs, i sobretot, que tingueu una molt bona festa major.


divendres, 21 de desembre de 2018

Marc Aloy i Manresa: una feliç trobada

A finals de novembre, Marc Aloy es presentava en un acte al Teatre Conservatori davant la ciutat de Manresa amb un missatge clar: la voluntat d'esdevenir el proper alcalde de la mà d'ERC i, alhora, mostrar els eixos d'un projecte que vol continuar millorant la ciutat, i posar-la l'abast de les persones més vulnerables, que és la seva manera de dir que hem de fer una ciutat per a tothom. Amb tota la seva diversitat i complexitat. A mi em el discurs em va agradar molt, i com que conec el Marc i em conec el text de sortida —fixau-vos-hi quina cara de rumiar que fem!—, em va semblar que en podíem fer una síntesi de tot plegat per als lectors de Regió7. És aquesta i la van publicar tot just ahir:

Marc Aloy i Manresa: una feliç trobada

Conec de fa molts anys en Marc Aloy, des que era jove i estudiava, i ja tenia la planta de persona endreçada i treballadora. I com que li agradava la política, s’havia acostat a Esquerra per tal de provar de transformar la realitat del seu entorn, sense oblidar la del país. No era gaire habitual fa vint anys! I menys encara d’algú que tenia un futur brillant com a arquitecte i una formació musical que li hauria permès reptes potser més harmoniosos. Però va triar —per sort— la política. I el Marc s’ha fet un tip de treballar, de rumiar la seva ciutat, de conèixer gent, de participar en entitats i aprendre aquelles habilitats bàsiques per al consens social. Tot això i una mica més: en Marc Aloy, que arriba a la quarantena, també s’ha fet valent. I li hem notat ara que, finalment, ha decidit fer un pas difícil: presentar-se davant la ciutat com a futur alcalde. Ara jo podria dir que ho farà molt bé, i que té un programa i un equip molt bo al darrera, i els pocs lectors que hagin arribat fins aquí remugaran allò de “—ves què ha de dir en Fontdevila”. Però si faig el pas d’escriure-ho és per remarcar que la seva proposta és important. I ho és per allò que la inspira: que Manresa faci un salt endavant, i el faci sumant moltes complicitats. Un exercici que ja ha demostrat ser capaç de realitzar quan ha aconseguit l’aprovació gairebé unànime de la revisió del Pla d’Ordenació Urbanística Municipal. No estem parlant d’una moció al ple, a altes hores de la nit, quan ja ha quedat dinamitada la conciliació familiar i les ganes de brega es fan seu el saló de sessions. No, no. En Marc truca, escriu i argumenta amb perseverança, i fins té aquell punt d’humilitat imprescindible per avançar. Aleshores arriba aquell moment en què es desencalla l'execució de la plaça Bonavista o la resolució de conflictes tan enquistats com el de la Creu del Tort, per posar dos exemples. Per això em crec que és una molt bona notícia per Manresa saber que aquest cop en Marc Aloy encapçalarà la candidatura d’ERC, i que ho fa amb els millors pronòstics.

Els que vam ser, ara fa pocs dies, a la seva presentació al Conservatori vam poder escoltar les línies mestres del seu programa: d’una banda la ciutat verda, aquella que multiplica el valor del rodal però també dels espais públics, dels parcs infantils, de la gestió dels residus o de la mobilitat. De l’altra, la ciutat dinàmica, capaç de desencallar el parc tecnològic, desenvolupar el polígon del Pont Nou o actuar amb decisió sobre l’habitatge. I per sobre de tot, la voluntat que Manresa sigui una ciutat de trobada. Una ciutat viva i inclusiva, on els nens poden jugar el carrer i les persones grans poden fer activitats als parcs. Perquè si en fem una ciutat per a les persones més vulnerables estem fent una ciutat per a tothom. Amb tota la seva diversitat i complexitat. Al capdavall, Marc Aloy no presenta uns objectius a 4 anys vista sinó un bon esborrany per afrontar el futur de la nostra ciutat a llarg termini, amb homes i dones compromeses a repensar la ciutat per millorar-la, compromeses també amb la futura República des del municipalisme. I obertes a totes les col·laboracions: també la vostra. Trobem-nos?

divendres, 14 de desembre de 2018

Qui no coneix Mercè López?

Aquest desembre El Pou de la gallina presenta Manresa a vista de pinzell, i els colors d'en Vila Closes, Casacuberta o Descals es barregen amb els d'en Massegú o Susanna Ayala, i tants d'altres. Manresa, matèria pictòrica: una altra manera de redescobrir la ciutat! Més enllà d'aquests cromatismes, tanca la revista una ciutadana de bandera, membre del petit exèrcit de veïns il·lustres que han sabut triar el compromís envers la comunitat. Una mestra: Mercè López. La recordeu? Segur que sí, i encara més amb aquest dibuix preciós de Maria Picassó. Una història que arrenca com tantes d'altres, però que la protagonista va encarrilar amb constància i il·lusió. 

Mercè López,
aprendre des de l’alegria

Segur que la teniu vista! És clar que ara porta una tofa blanca que potser us despista, si encara us pesa el to castany de la seva joventut! Filla del Teodoro i la Maria Carme –ell segoviano, ella de Santa Coloma de Queralt— la Mercè López Mestres va educar-se al carrer, entre cinc germans. S’estaven als pisos de l’Avecrem mentre la mare feia gecs i mànigues per estalviar-los la dieta d’aquell caldo que —deien— seguien per poder pagar tots els llogaters aquells nous habitatges a Valldaura. En acabat, el pare va morir que la Mercè tenia només set anys i anava cada dia a les Dominiques sense entendre els designis del Senyor. Poca broma: per sortir-se’n es van haver d’espavilar tots, i molt. I a contracor la Mercè va començar a vendre bombetes i piles a Ràdio Rosell, al carrer Jaume I. «Jo volia estudiar, ja volia ser mestra...» però la recepta materna no admet esquerdes: als catorze anys calia anar a treballar. I mentre emprèn —de vespres i disgustada— els estudis de Comerç, entra al Mijac de Crist Rei i de seguida fa coneixences: amb elles migrarà al cau de Sant Francesc Xavier, a la Seu, just quan l’escoltisme entomava la coeducació. Quina descoberta! És aleshores que redreça el trajecte, fa estudis de Puericultura i, a continuació, el BUP nocturn al Peguera. Tot amanit amb aires de revolta mentre el seu compromís es multiplica, amb activitats infantils dins del moviment veïnal o participant dels primers anys de Rialles. I entre una cosa i una altra... l’Espill. Hi arriba el 1981, com a mestra de llar d’infants. La cooperativa tot just té un any, i la Mercè hi arrela amb força i decideix capbussar-se en els estudis de Magisteri. La fidelitat es compta per dècades: prop de quaranta anys de servei educatiu, inexplicables sense els trenta compartits amb l’Agustí Mallofré, d’ençà que es van conèixer després d’un estiu a Nicaragua, en un comitè internacional de solidaritat. L’Aida i la Bet en seran sempre el millor fruit. Què més es pot demanar? La Mercè arriba a la seixantena sense pensar en jubilar-se però, sobretot, contenta de veure continuïtat al projecte de l’Espill, des d’aquell principi actiu que va ser la il·lusió. «Des dels temps de Rialles que valoro molt l’humor, imprescindible per fer coses, de costat a la responsabilita». L’alegria d’aprendre, seria el lema. I la vocació per columna vertebral: una escola feta —literalment—amb els pares i la canalla. «Volíem fer un canvi per la millora educativa, amb la incorporació l’any 82 de la Roser Flotats, la Joana Guàrdia... i tanta altra gent que s’hi ha compromès, que s’hi ha quedat per fer un equip sòlid!». Una cooperativa sense ànim de lucre, amb voluntat de servei públic i transparència total en la gestió. Com un mirall: l’Espill. Que des de fa nou anys en sigui la directora sembla pura contingència: el que compta és l’equip, aquest polsim d’utopia i el treball de les formigues. No és pas un truc sinó una recepta: ser-hi. I ser-hi sempre.

diumenge, 2 de desembre de 2018

Ara que fa un any que et vas morir

El Manel ens va enviar alguns dibuixos teus, la nit del 30, a l'Oriol i a mi, com confirmant l'aniversari que va ser la nit d'un any abans, molt tard. Aleshores va ser dijous, o els primers minuts d'un divendres: em va trucar la cuidadora per dir-me entre sanglots que t'havies mort, sense avisar. Serenament i tranquil·la. D'això n'ha fet un any, i avui ja estàvem sortint del cementiri plegats tots tres germans. Tornaves a ser pols. En acabat, un any passa de pressa, i en tot aquest temps encara no he resolt del tot el teu comiat. O ja no el resoldré mai, no ho sé. Potser per això a l'església no vaig sortir a dir res: què els haviem de dir a tota aquella gent? Ho varen fer millor el Sendo o les amigues de la Vinyeta. I en Joan Aurich: no et queixis. En fi, no vaig escriure res tampoc que no fos, a raig, el teu recordatori. En van sobrar un grapat i els tinc aquí, desats en una capsa, amb el carnet i la tarja del seguro. Ara ha passat l'any, sí, i sembla ben bé que fos ahir. Rera els vidres de casa el cel és color de malva, el d'aquests vespres serens que a voltes té Manresa quan va cap a l'hivern. I et sé asseguda a la finestra, respirant feixuga, somiant una cigarreta que ja t'era absolutament vetada. "Llustreja" —diries— i després de pauses molt solemnes, tan teatrals com tu, podies recordar la proximitat de Nadal, l'esperança en els dies que aviat tornarien a allargar-se o les felicitacions de la Residència —"Ja estan encomanades? Ja tens el dibuix del Manel?". I així una tarda i una altra. Pura obsessió: el temps, la Residència, també el pare, una cigarreta impossible o la lectura de Regió7, que cada dia esbandies més de pressa. "Ja has vist qui hi surt al diari?". Generalment només hi detectaves carallots i, per ser justos, fins potser més dels que en realitat poblen Manresa. Jutjaves a preu fet, sabent que molt sovint ja eres injusta, potser dolguda d'estar lligada a una màquina d'oxigen. El món serà sempre millorable, però el cas és que encara te'n senties part i el blasmaves geniüda —"Això no ens funciona!". I si de cas jo hi expressava matís o reserva, el punt de paciència necessària, tu sentenciaves sorruda —"Que en sou de rucs!". Era l'instant just abans de riure. Perquè rèiem, encara rèiem, i ens en vam fotre de tot i tothom fins l'últim dia, quan no sabíem que era l'últim, quan a poc a poc anàvem davallant plegats els darrers graons del teu temps. Ha passat un any només, i m'és fàcil plorar si m'hi entendreixo. Però estic content i molt sovint encara et sento a la vora, com si no haguessis marxat d'aquella finestra a planta baixa, mirant passar la gent o, a poc a poc, els cotxes del carrer Vallès, al cor del barri. Encara hi passo molts cops, tornant a casa.  Compartint aquella fe en un món millor, el que comença aquí, a la vora, i amb l'esforç de cada dia. Convençuts que estimant tot és possible —i fins i tot permès.

Una abraçada d'aniversari, mare.
I fuma tu, ara que pots, tot el que arrepleguis: en el record del teu darrer Nadal encara hi tinc aquells cigars... de xocolata!

dissabte, 24 de novembre de 2018

Record de mossèn Junyent

Ahir vaig ser al recital de poemes de Josep Junyent que feien en Lluís Calderer i l’actriu Aina Huguet. Era a l’Espai Òmnium, al carrer de Sobrerroca, i només d'entrar-hi em va fer tot l'efecte de tornar molts anys enrere, molt més que els vint-i-cinc d'absència que es commemoraven. Gent d'edat avançada que tornaven per escoltar la veu, els silencis, tota la intel·ligència que destil·lava mossèn Junyent. I enmig de la cleda, entre el ramat, Aina Huguet s'encarregà de recitar bellament una tria de tot just dotze poemes, escollits i presentats per en Lluís Calderer. Tot plegat, d'una austeritat com l'autor hagués volgut, deixant tota la força a la paraula. Em quedo amb "Primavera antiga" inspirat al parc de la Seu de Manresa el març de 1967. I ara, a casa, el recupero d'aquell volum de 1995, Obra lírica que li editaren a Columna els seus marmessors, Calderer, Maruny i Massegú:


Primavera antiga

Plàtans de primavera com una clariana
de verd als grisos ciutadans!
El carrer obac, les llambordes gastades
riuen sota les noves llambregades
que els tiren les nuoses, les generoses mans
dels arbres, amics grans
i infants de sabatetes noves.

Dolça tremuja als ulls, arbres en transparència,
i un pany de mur daurat travat amb arcbotants!
I penso: així el meu cor, com d'una revolada,
desperta en una joia enjogassada
enmig dels vells records i els seus somnis constants.
I penso encar: ésser fidel ara, sempre i abans
és ja una bella cosa.

Així el meu cor m'agrada: en l'ordre i l'harmonia
talment una ciutat desesperadament
poblat de primaveres
venint compassades,
lúcid de succeir-se de les estacions,
que accepti cada estil, cada nova arribada.



I sí, ja ho sé, en Junyent en té de millors —i els paisatges d'Osona en els seus versos dringuen amb una sonoritat exquisida Però m'agrada aquesta estampa manresana, de l'any 67 —més de mig segle—escrita en honor a la fidelitat que va servar-nos fins al final. "Al parc de la Col·legiata de Manresa", diu l'endreça de Junyent. Ell, que havia deixat Vic i després per obediència deixà Roma, i decidí empeltar-se a Manresa per acompanyar-nos en el desert de grisos ciutadans que hi va trobar. Pura fidelitat. En acabat, l'absència. Aquestes tardors d'ocres i mangra: passen els anys. Però em penso que poca gent ha sabut trenar tantes i tan diverses complicitats com feu Josep Junyent. I aquells records i aprenentatges —jo tinc els meus— encara avui els fem presents, potser enyorats d'un ordre i harmonia que la ciutat no acaba de trobar.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Qui no coneix Jaume Fontanet?

El Pou de la gallina d'aquest novembre porta per tema del mes "Aprendre a Lledoners", i és que el juny passat, la revista va entrar a l’escola de Lledoners, que té més de 300 alumnes. Si aprendre i ensenyar sempre és un repte, fer-ho en un context penitenciari encara ho és més! Per part meva, al capdavall del número —"Qui no coneix..."— amb Maria Picassó commemorem el Tots Sants d'aquest novembre amb un manresà francament conegut —i mira que parla poc i més aviat fluix i discret. És en Jaume Fontanet, hereu d'una nissaga funerària que ara mateix ja es perpetua en el seu fill. El recordeu, oi? Nosaltres l'hem vist així:

Jaume Fontanet,
no tingueu por dels morts

Deu ser dels manresans més populars perquè, quan convé, sempre hi és. I no falla: tard o d’hora us convindrà. L’home —Jaume Fontanet i Picas— va néixer el 1930 sobre el negoci familiar que el seu avi ja havia arrencat al carrer Sobrerroca: una funerària. El seu pas per l’escola es confongué amb el de la guerra i, acabat el conflicte bèl·lic, el seu pare l’envià a Barcelona per aprendre a fer caixes. Caixes ben fetes, de quan les funeràries tenien fusteria pròpia i calia una mà destra a fer els taüts. Així, quan tornaria a Manresa, ell s’estaria al costat de l’oncle, cap de taller, i aniria aprenent la lletra menuda de l’empresa. Tanmateix, el vestit a mida, ni que de fusta sigui, aviat fou substituït per la confecció industrial, talment els cavalls van ser rellevats per motors de combustió. En Jaume Fontanet, doncs, es va capbussar a la funerària lluny de ribots i garlopes, i la va saber fer créixer en un mercat que —desenganyem-nos— és estadísticament limitat. Les manresanes i manresans morim inexorablement i ordenada, a raó de dos o tres per dia. Féu números: la cosa justeja. Només hi ha una solució, i és la de guanyar-se el client. O per ser exactes, la família del client. I a can Fontanet, d’això, en sabien. Va venir aleshores que els nous ajuntaments democràtics van plantejar-se unes pompes fúnebres municipals i només quedà l’opció d’aliar-se amb la competència de la família Alcañiz, a suggeriment del propi alcalde. De Fontanet a Fontal, doncs! ¿Cal recordar que aquella fusió no va acabar bé? De resultes de l’aventura, l’oferta local es triplicà, i els Fontanet —ara Fontanet-Sunyé— creaven Fontanova. I fins avui mateix. Comptat i debatut, en Jaume Fontanet amb 88 anys, fa vora set dècades que acompanya sepelis. I encara que el gerent ja és el seu fill –Jaume Fontanet Marín— el Fontanet pare molts dies encara atén protocol·làriament els dolguts. Si n’ha vist de coses, si n’ha sentides! Drames profunds i també raons mesquines proferides davant del cos present del finat. El senyor Fontanet, sabedor de l’ofici, amortalla en silenci i calla amb la gravetat d’un sepulcre. “Hi som per ajudar, per passar el tràngol”. El temps farà la resta, tot aprimant la memòria. Però que ningú se l’imagini fred o distant. Ell mateix ha conegut la dissort a casa seva, perquè treballar amb la mort no te n’estalvia els rigors. I quan li demaneu per la seva us dirà que no té pressa, ni tampoc té rumiat res d’especial. “Que ho decideixi el fill!” Perquè, al capdavall en Jaume estima la vida, i és home de córrer-la. Elegant, quan convé també sap perdre aquell aire reservat que l’acompanya. I ara que som a Tots Sants –que és com la festa major dels cementiris— en Jaume Fontanet fa balanç d’una dedicació que ha esdevingut vocacional. Vegeu-lo governar a la sala Montserrat! Sap estar, i sap dir sempre la paraula justa. I a poc a poc, i si no es torça, fins sembla que hagi de ser ell qui —desafiant les lleis de la biologia— ens hagi de facturar amablement a tots els altres!