Qui no coneix Marià-Francesc Muñoz?

Aquest mes de març al Pou hem de parlat dels programadors musicals a l'ombra, aquells que fa més de vint-i-cinc anys que proposen una oferta diversa i alternativa a Manresa amb molt d'esforç i sovint perdent diners i tot! Una colla d'entusiastes que —com tots els entusiastes— són imprescindibles per fer la ciutat, per trenar-la amb sensibilitats diverses i donar-li un futur obert i dinàmic. Per la meva part, amb Maria Picassó hem retratat un altre manresà d'aquells que tothom coneix, de compromís divers i perseverant. Aquest és el Marià. Francesc-Marià Muñoz, per ser exactes:

Marià Muñoz,

ordit i trama manresana

I tant que el coneixeu! Marià-Francesc Muñoz Martínez, amb 82 anys acabats de fer. Tot i néixer al poble de la mare —Vega de Ruiponce, febrer del 44— el cert és que de seguida va venir a Manresa, on el pare exercia de militar. S’estaven a la baixada del Pòpul, on va néixer el seu germà, l’Agustí. «Més endavant vam anar a un pis de les cases de xocolata, com tants d’altres funcionaris i militars, on va arribar la meva germana, Maria Carme». La vida era prou magra, però el Marià tenia cara d’espavilat, i a l’antic col·legi de sant Ignasi suggereixen a la família d’encaminar-lo al batxillerat. Dit i fet, el Marià va passar pel Lluís de Peguera, «però després de l’elemental el meu pare va ser clar: de primer treballar i, si de cas, estudiar nocturn». Les classes seran de peritatge industrial, a l’acadèmia Central, i la feina a les assegurances Santasusana. Tot just tenia quinze anys, era el primer assalariat que contractava l’empresa i mai s’hagués cregut que allà mateix hi passaria exactament mig segle. «Va ser aleshores, al costat del pare i dels dos fills Santasusana, que vaig descobrir la ciutat, les persones i les empreses, tota la trama». Estudiar, treballar... i festejar. Ara sovintejarà el cinema i fins i tot el ball, a la Gàbia, i el peritatge s’encalla al darrer curs. «Almenys em va servir per demanar pròrrogues i al final em va tocar artilleria antiaèria a Barcelona: allà hi havia mig equip del Barça enxufat!». Llicenciat com a sergent de complement, ja no es planteja res que no siguin les assegurances i el matrimoni l’any 1970 amb Antònia Gómez-Quintero. «Érem molt joves, ens estàvem al carrer Gaudí i ben aviat va arribar la canalla: la Belén, la Cristina i el Carles...». I és aleshores que el conviden a una primera reunió a la parròquia de la Sagrada Família per promoure l’associació de veïns del barri: el Marià hi descobrirà que són les persones les que fan l’ordit de la ciutat. I s’hi engresca, amb aquell posat de milhomes que té la joventut. «Ara al cap dels anys m’agrada veure com ha canviat el barri, com l’hem millorat». El seu compromís es multiplica a la Federació d’associacions de veïns, fins al punt de rebre ofertes d’incorporar-se a la política municipal, ofertes que rebutjarà sempre. Que no vol dir que no s’impliqui: l’any 1988, al capdavant de la nova entitat Ma’m —Manresana de mogudes— dinamitzarà la festa major «amb concerts memorables, des del Sabina als Mecano, o la Mary Santpere al Kursaal, o el Cómeme el coco, negro, de la Cubana...». El Ma’m en només dos anys va fer història i el Marià era a totes les salses! «Però calien relleus, i nosaltres havíem esdevingut un grup d’amics». Precisament és al Ma’m on coneixerà la Fina Sitjes amb qui refà la seva vida sentimental. Més tard li arribaran episodis convulsos: la mort prematura de la Fina després d’una llarga malaltia o, ell mateix, que entoma —i supera!— un càncer de pàncrees. Jubilat, esdevindrà un habitual de les tertúlies televisives al canal Taronja o bé als cursos a la FUB Sénior. Ara només conserva la participació al Patronat de la residència d’avis Sagrada Família i diu que allò que més el motiva és veure créixer la descendència. «I és clar que si miro enrere veig que m’he equivocat en algunes coses, però el cert és que he viscut la vida i soc feliç. Tot allò que he fet m’ha format». I, coneixedor profund de la trama i ordit manresana, celebra que la ciutat sempre li ha retornat multiplicada tota l’estima que ell ha provat de donar-li.

Amb Rossend Coll, retorn al seminari

Feia més d'un any que ens ho dèiem: hem de tornar al seminari, i tornar-hi plegats. Perquè tots dos, poc o molt, vam passar pel seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Per ser justos, jo només hi vaig ser un any, el curs 75-76; el Sendo, en canvi, entre el menor i el major n'hi va estat onze, que aviat és dit. Sigui com sigui, avui ha estat el dia i ha estat bo de comprovar que per a tots dos els records eren profunds, com si les nostres mancances mnemotècniques, pròpies de l'edat, no afectessin aquells dies de fa més de cinquanta o seixanta anys. Els patis i corredors, els dormitoris, aules i escales. El fred, la boira i l'austeritat en el nodriment. I tots els aprenentatges, és clar: d'allà en sorties diferent per poques ganes que hi posessis. És clar que tot té un límit i quan el Sendo prova de posar-se a parlar en llatí de seguida fa figa. Però sí, recordem prefectes, companys i professors. Alguns amics. O aquell conserge netejant amb petroli els llarguíssims corredors, amb relliscades de pronòstic reservat. També el futbol o els autobusos vermells del Galtanegra que jo vaig conèixer setmanalment i el Sendo només un cop per trimestre... I descabdellant temps i records, ensopeguem al vestíbul amb Josep Maria Riba, que és l'actual vicari general. De poc que fem tard a dinar! Amb mossèn Riba, que és tan llest com ho són les guilles, sempre fa bo de parlar-hi i no perd mai ni el tremp ni la serenitat. Deu haver arribat a la setantena i avui, al cap de vint minuts de xerrera a peu dret, conclou esperançat davant nostre que tot just ara ens arriben els fruits del concili. Del Concili Vaticà de 1962! Aquí sí que es pot ben dir que ens ha calgut déu i ajut...  Si no esperançats, almenys ens acomiadem enriolats del bo d'en Riba i —aviat seran les dues— amb el Sendo ens asseiem al menjador situat al mateix lloc de sempre, però ara transformat en un bufet càlid i acollidor, obert a tothom. El temps ha passat tan de pressa! I nosaltres ens hem fet grans, tan convençuts que el món milloraria com definitivament sorpresos que mai ho acabi de fer, malgrat tots els esforços. Encara pitjor: si bades, tot recula. Com per fer bo aquell fragment de l'Eclesiastès que ens humanitza, el que ens recorda que hi ha un temps per a cada cosa sota el sol.

Temps d'infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps de collir.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps d'abraçar i temps per estar-se'n.
Temps de cercar i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d'estimar i temps d'odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Després de fer un llarg cafè enfilem la tornada a Manresa: al corredor unes noies esperen esvalotadament  una classe d'anglès. Els demano una foto davant les últimes rajoles que queden del nostre passat compartit fa més de mig segle. «Nosaltres també hi vam estudiar, aquí», m'atreveixo a comentar-li. La noia de primer ens mira un punt sorpresa, després ens fa la foto i, quan em torna el telèfon, ho fa amb cara de pura incredulitat. Que és tanta o més que la nostra.

Francesc Comas, medalla de la ciutat al mèrit cultural

Manresa acaba de fer un reconeixement a Francesc Comas Closas amb la medalla de la ciutat al mèrit cultural, i és un honor que cal celebrar, perquè en Francesc Comas ha estat sempre un ciutadà compromès, des de l'ensenyament fins a la recerca, d'aquells que mai no tindrien un no. I mira que l'hem enredat vegades des d'El Pou de la gallina o l'Institut Guillem Catà. Sempre demanant-li aquelles dades de darrera hora, potser un articlet i tot... I el Francesc bufa una mica i de seguida mira de trobar una solució a tantes demandes com rep. Un plaer llegir-lo setmanalment a Regió7, i encara més saber d'aquests deu darrers anys comandant el Centre d'Estudis del Bages. Què més se li podria demanar? Visites guiades, llibres, consells amistosos... i tot resolt generosament i amb un punt de sornegueria que, en el seu cas, precisament acostuma a fer les coses fàcils. Ras i curt, un constructor de comunitat des d'aquell dia d’infantesa que va acceptar ser el primer escolanet del Carme! Han passat moltes dècades, han passat moltes coses. I el Francesc Comas encara hi és, fent feina o fent-la fer. Proposant, difonent, estimant allò que fa. I que per molts anys!

La foto, d'una altra col·laboradora d'El Pou de la gallina, la Sussi Garcia.   

Qui no coneix Gina Fornells i Toni Bouzo?

Aquest mes de febrer que ja s'acaba El Pou de la gallina ha parlat de cervesa, de fer cervesa a Manresa. I n'ha sortit una veritable enciclopèdia! Però al costat de les birres, la ciutat també ha multiplicat les mascotes, en un univers de gats i gossos que donen feina —i creen vincles. Per això, al «Qui no coneix...» aquesta vegada excepcionalment recollim una parella que n'ha fet nexe i vincle laboral. I el que és millor: els agrada i ho encomanen!

Gina i Toni,
vincles peluts a cal Fornells

Si sou amics de gats i gossos, segur que la coneixeu: Gina Fornells Reche (1985). Bé, a la Gina i també el Toni Bouzo, que per això fa gairebé deu anys que aquesta parella atenen cada dia de cada dia a cal Fornells, la popular botiga per animals domèstics. El fet és que l’avi Fornells ja despatxava pinso per porcs a les Escodines, fins que la família va traslladar el negoci a la carretera de Vic. El seu pare —Josep Maria— encara es dedicava al gra i la mare —Maria Josep— es va afegir a la botiga incorporant ocells i gàbies, fins el punt d’adoptar el sobrenom de la pajarera. Però el cert és que de porcs, gallines i conills cada vegada n’hi havia menys a Manresa i en canvi, al costat d’aquells canaris i periquitos, els animals de companyia anaven augmentant. Tot indicava que calia especialitzar-se, «i el meu pare ho va veure clar el dia que va entrar una francesa demanant una llauna de menjar per gats. Menjar de gats enllaunat! No s’ho podia creure». Però aviat va reorientar el negoci, treballant per a les mascotes manresanes més de quatre dècades, incansablement, «... que per això una botiga és com un convent, ens deien: s’hi entra de jove i se’n surt de vell!». La Gina recorda les vacances d’estiu amb la seva àvia a Andalusia perquè la botiga, per poc que fos possible, mai tancava. I és clar, després de l’escolaritat la Gina tria formar-se com a educadora social i, lluny de la botiga, quan fa els vint-i-quatre anys se’n va a l’Índia, a fer de voluntària. «Tenia ganes de veure món, i vaig estar gairebé dotze mesos vivint molt precàriament. Allò sí que va ser creixement personal! Sense mòbil, l’únic vincle era el correu electrònic». El següent capítol passarà per Tailàndia, a viure la vida. I allà hi coneixerà l’Antonio, que acabava d’arribar-hi. L’amor creixerà lentament mentre es preparen com a instructors de buceig. «Treballàvem temporalment —diu el Toni— i ho combinàvem en viatges per tot el sudest asiàtic». En acabat vindrà un any a Austràlia, i un altre a Nova Zelanda, amb visats de turisme&treball. «Ja feia nou anys que la voltàvem quan em va trucar el meu pare per dir-nos que si volíem venir a Manresa podríem treballar a la botiga... i allò que abans hagués estat impensable aleshores va esdevenir un projecte real». En resum, que s’ho van rumiar, «i al final ens vam deixar enredar», us dirà el Toni, que és un treballador incansable i manetes. Plegats s’ho passen molt bé, i fins i tot han canviat l’establiment de vorera. «El Quirino, propietari del local on hi havia la Darsa, ha canviat la nostra història quan es tanca aquell negoci de recanvis d’automòbil i ens diu “vull que vingueu”. I hi anem, amb un lloguer assequible i una reforma per fer una botiga maca, perquè aquesta ciutat mereix que les coses es facin bé i guapes». Ara la Gina i el Toni atenen gats i gossos, fonamentalment. Reparteixen a domicili i ofereixen tota mena de serveis complementaris «com ara la perruqueria, a mans de l’Imma!». I saben que en un món amb menys canalla, les mascotes són fonamentals: «Tots tenim ganes de cuidar i estimar, i aquests animals donen vida i generen vincles, molt més que aquells ocells engabiats, perquè avui un gos t’obliga a sortir, a compartir amb d’altres persones que també tenen gos...». I la Gina i el Toni, com els vells pediatres, veuen créixer i fer-se grans les mascotes, i en fan l’acompanyament familiar. «Però això sí, eh? Amb un horari del segle XXI —rebla el Toni— que nosaltres, com tots els treballadors de la casa, també tenim gossos, furgo i ganes de tenir el nostre temps!».

«Regularització: ja era hora»

Vaig ser educat en els valors del cristianisme, d'un cristianisme post-conciliar que creia en la igualtat de tots els éssers humans. Que més que capficar-se en la por i el pecat, ens impulsava a ser crítics en la recerca de veritat i justicia. També de la compassió. Tot això és encara en el meu fonament, de costat a la defensa de la democràcia com a eina política i els principis de la Declaració dels Drets de l'Home. Potser per tot plegat, durant dècades, he defensat el republicanisme no tant com a partit sinó com a idea. I m'he fet gran pensant que generació rere genaració, milloràvem socialment, col·lectivament. Puc dir que els darrers anys han estat frustrants? Veure l'onada reaccionària que s'escampa pel món, i veure com s'expressa, com guanya adhesions i com defensa posicions xenòfobes, racistes i excloents m'indigna. I enmig del marasme, comprovar l'egoisme —ara subtil, ara del tot descarnat— en nom d'uns privilegis d'origen, gènere o classe, m'entristeix profundament. Per això em va agradar molt la columna de Josep Ramon Mora el dissabte a Regió7 quan, de manera clara i directa, va titular «Regularització: ja era hora».  

No només es tracta d'una opinió sinó que hi ha dades de la nostra ciutat de Manresa. El text començava així: «Més de 3000 persones viuen a la nostra ciutat en situació administrativa irregular, és a dir sense papers. Moltes d’elles podran obtenir la documentació necessària per viure i treballar a la nostra ciutat amb tots els drets i deures que corresponen a un ciutadà, a través del procés de regularització que el govern espanyol ha anunciat. Personalment, estic content que per a totes aquestes persones, s’hagi obert un camí d’esperança». I afegia: «Al contrari del que afirmen els partits de dreta i ultradreta (hi ha diferència entre ells?), el procés de regularització extraordinària anunciat no és un conill que el govern espanyol s’hagi tret del barret per amagar altres problemes polítics. Arriba precedida d’un procés social llarg, articulat a través d’una constel·lació d’actors socials molt diversos que, durant anys, hem treballat per aconseguir-la. La iniciativa legislativa popular (ILP) per la regularització va ser l’expressió més visible d’aquest procés en el qual es van recollir 800.000 signatures amb la participació de dotzenes d’organitzacions i plataformes ciutadanes i també parròquies, congregacions religioses i altres organitzacions eclesials, com Càritas».

Al capdavall Mora, que si no n'és ha estat molts anys vocal de Càritas, podria defensar la mesura en termes de compassió, però bandeja aquesta idea i en defensa el valor polític, fins i tot amb un encàrrec final: «La regularització no és una mesura moguda per la mera compassió. És una decisió que respon a una constatació política amb un fort contingut ètic: una societat funciona malament quan accepta com a cosa normal que una part significativa dels que hi viuen ho facin sense drets plens. La irregularitat administrativa perllongada no beneficia a ningú: genera por, explotació, economia submergida i fractura social. No es pot construir la convivència sobre la base de la precarietat crònica ni es pot sostenir la democràcia quan l’existència és un mer exercici de supervivència. Tota la demagògia que alguns estan construint al voltant d’aquest tema, es desfà quan hom té l’oportunitat de tenir al davant una persona afectada i es constata la seva expressió d’esperança i alegria davant d’aquesta oportunitat. Per això tan necessari com tenir papers és tenir espais de trobada que trenquin la distància sobre la qual es construeix la xenofòbia». Doncs això, que ja era hora. Però, encara més, contra la por i l'egoisme ens cal multiplicar espais de trobada. Persones descobrint persones. La resta ens arrossega a l'infern.

Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.