diumenge, 14 d’agost de 2016

Memòria i desig de República

Quan he vist la portada de l'Ara d'aquest diumenge, m'ha agradat molt. D'una banda perquè, esperonat per la polèmica de les escultures franquistes al Born, el diari planteja una pregunta en portada: "I la memòria de la República?". I per a major delícia, la il·lustra extraordinàriament amb "el més petit de tots", el dibuix de Lola Anglada per al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, en plena guerra civil. Aleshores, aquest noiet representava l'esperit catalanista i republicà del moment, antifeixista i valent en un univers convuls. Com la mateixa autora citava, "mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra". Però el somni republicà es va esfondrar, i el més bèstia de tot plegat és que després de la mort del dictador, el pacte entre les escorrialles del seu règim feixista i bona part de l'oposició democràtica -tota tampoc, si us plau!- doncs aquest pacte portava aparellat un procés de desmemòria absoluta. Només així s'explica un llarg silenci sobre els crims del franquisme i, també i molt especialment, sobre el període republicà.

Conservo des de 1977 els dos volums que, en fascicles de gran format, van editar Gaia ciència amb Ed.62 sota el nom de "Documents 1931-1939". Amb un disseny impecable i a base de retalls de premsa i fotografies, la col·lecció convidava a recuperar la nostra memòria des de la proclamació de la República, el 1931. Doncs els conservo perquè aquells "Documents..." i la seva perspectiva, van quedar en raresa, senzillament. La República s'anava perfilant com un tabú, com un desori col·lectiu o, si es vol, com un episodi propi per a nostàlgics o historiadors. Molts anys després, a Manresa, amb l'exposició "Joves i republicans" vam provar de trencar aquella imatge i presentar els cinc anys de pau (1931-36) com el període de grans esperances que va ser, amb molt dinamisme i tot l'entusiasme que la nostra ciutat també vivia. Amb gent jove al capdavant, preparada, amb un projecte social i nacional que es volia per tothom. No cal dir que  aquells "Joves i republicans" de 2001, comissariada per Joaquim Aloy i inaugurada per en Josep Benet, fou un veritable èxit de públic. Però no n'hi havia prou. No n'hi ha prou.

L'Editorial d'avui, a l'Ara, és ben clar en les seves conclusions. "El moment actual de replantejament polític que vivim, amb una Catalunya que aspira a començar de cap i de nou, i una Espanya on ha entrat en crisi el bipartidisme de la Transició, hauria de permetre també trencar d’una vegada per totes aquest tabú i mirar sense por cap al passat, cap a les barbaritats del franquisme i cap al projecte republicà. Ja no hi ha excuses per a més silencis". Ho desitjo vivament, i ho celebro, talment celebro les dues pàgines d'entrevista a Josep Fontana -elles soles justificarien tot el diari!- "Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà". De la resta, li discutiria quatre coses -Fontana és dels que assumeix l'exhibició a l’exterior del Born de dues escultures franquistes-, però si us la voleu llegir sencera no em negareu l'interès i el repte, després de "més de 500 anys de batallar per poder viure a la nostra manera". Doncs això, a continuar batallant, i amb més gent cada vegada: ja no hi ha excuses per a més silencis... ni per a més renúncies.

diumenge, 24 de juliol de 2016

Literatura, humanitats... educar per a la llibertat

Va ser a finals de maig que el col·lectiu Pere Quart va publicar un manifest de nom prou dramàtic: SOS literatura a l’ensenyament. En molts pocs dies va sumar vora 2000 signatures, amb el suport d'escriptors com Jaume Cabré, Carme Riera, Quim Monzó, Enric Casasses, Empar Moliner o Narcís Comadira... Aquest SOS subscrit per molts professors d'institut denunciava que a l’ESO el tractament de la literatura catalana és del tot insuficient, talment un luxe innecesari. Pel que fa al batxillerat, la dedicació lectiva a la matèria de llengua catalana i literatura que el curs passat havia guanyat mitja hora setmanal, s'acabava de tornar a perdre... En fi, el col·lectiu Pere Quart (vegeu l'article de Clara Soley) reclamava el retorn d'aquesta mitja hora i, sobretot, una anàlisi de com dedicar-hi el temps que es mereix...  No cal dir que vaig signar i vaig pensar que alguna hora en parlaria en aquest Tomba que gira, com ja vaig fer fa anys. Amb el risc que semblés una defensa gremial allò que en realitat és la denúncia de la banalització de la literatura.

Han passat gairebé dos mesos. El currículum per al curs vinent ja està dat i beneït. Però reprenc el tema, amb un article poderós a l'abast: el discurs de Martha Nussbaum que la revista Eines, de la Fundació Irla, ha publicat aquest juliol. Martha Nussbaum (1947), filòsofa nord-americana experta en filosofia antiga i professora de la Harvard University i la Chicago University, planteja en aquest discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad d'Antioquia, a Colòmbia, els desafiaments de l’educació entorn a la teoria del desenvolupament humà per formar estudiants no només excel·lents en la seva carrera, sinó també crítics i exigents amb la democràcia.

El que m'ha atrapat és que Nussbaum qüestiona l’enfocament economicista i empresarial que està adquirint l’educació a tots nivells, i avisa que pot conduir a una pèrdua de valors que encara afebleixi més les democràcies occidentals. I sabeu quina és la pedra de toc? Doncs això: la pèrdua de les arts i les humanitats. El text, íntegre, us el podeu descarregar en pdf aquí. Però, com que és un text llarg, us en deixo una síntesi, que comença després dels agraïments a les autoritats acadèmiques d'Antioquia. El contigut és d'una actualitat absoluta. La Literatura no ho arregla tot, però una educació amb temps per a les arts i les humanitats, és fonamental per a crear ciutadans lliures. Amb temps per rumiar i aprendre. Heu vist la foto, de les colònies a Can Joval, l'any passat? Ja es veu que això no és només mitja horeta més a la setmana... Però, quin era l'encàrrec?


Martha Nussbaum
Educació per al lucre, educació per a la llibertat

Discurs d’acceptació del doctorat honoris causa de la Universidad de Antioquia. Parque Explora, Medellín, 10 de desembre del 2015


Estem enmig d’una crisi de proporcions massives i greu importància mundial. No em refereixo a la crisi econòmica mundial que va començar el 2008. (...) Tampoc em refereixo a la crisi creada pel terrorisme internacional, que també és reconeguda per tothom. No, em refereixo a una crisi que passa desapercebuda, una crisi que probablement sigui, en el llarg termini, fins i tot, més perjudicial per al futur de la democràcia: una crisi mundial de l’educació.

Atès que les democràcies del món també estan sent desafiades ara per qüestions de migració, terrorisme i entesa mundial, aquesta crisi de l’educació és potencialment devastadora per al futur de la democràcia al món.

S’estan produint canvis radicals en allò que les societats democràtiques ensenyen a la joventut i aquests canvis no han estat ben pensats. Deleroses de lucre nacional, les nacions i els seus sistemes d’educació estan descartant, amb poca cura, habilitats que són necessàries per mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, les nacions de tot el món aviat estaran produint generacions de màquines útils, en lloc d’una ciutadania plena que puguin pensar per si mateixa, criticar la tradició i entendre el significat dels patiments i èxits d’una altra persona. Quins són aquests canvis radicals? Les humanitats i les arts estan sent eliminades, tant en l’educació primària i secundària com en la tècnica i a la universitària, a pràcticament totes les nacions del món vistes pels responsables polítics com ornaments inútils. En moments en què les nacions han de retallar totes les coses inútils per tal de mantenir la seva competitivitat en el mercat global, aquestes habilitats estan perdent ràpidament el seu lloc en els plans d’estudi i també en les ments i cors de pares i nens. De fet, el que podríem anomenar aspectes humanístics de la ciència i les ciències socials —l’aspecte creatiu imaginatiu i l’aspecte del pensament crític rigorós— també estan perdent terreny a causa que les nacions prefereixen perseguir beneficis a curt termini conreant habilitats útils i altament aplicables, adaptades a finalitats lucratives.

(...)

L’afany de lucre suggereix als polítics, més preocupats amb aquestes qüestions, que la ciència i la tecnologia són de crucial importància per a la salut futura de les seves nacions. No es pot plantejar cap objecció a una bona educació científica i tècnica, i no suggereixo que les nacions deixin d’esforçar-se per millorar en aquest sentit. La meva preocupació és que altres habilitats, igualment crucials, estan en risc de perdre en el deliri competitiu; habilitats crucials per a la salut interna de qualsevol democràcia i per a la creació d’una cultura mundial decent, capaç d’abordar de manera constructiva els problemes més urgents del món. Aquestes habilitats estan associades amb les humanitats i les arts: la capacitat de pensar de manera crítica, la capacitat de transcendir les lleialtats locals i acostar-se als problemes mundials com a «ciutadans del món» i la capacitat d’imaginar comprensivament la situació de l’altre.

(...)

Tres valors són particularment crucials per a una ciutadania democràtica decent. El primer és la capacitat socràtica d’autocrítica i pensament crític sobre les tradicions pròpies de cadascú. Com sosté Sòcrates, la democràcia necessita ciutadans que puguin pensar per si mateixos, en lloc d’inclinar-se davant l’autoritat, que puguin raonar junts sobre les seves opcions en comptes de negociar els seus arguments i contraarguments. (...) El pensament crític és particularment crucial per a la bona ciutadania en una societat que ha d’afrontar el fet que existeixin persones que difereixen segons ètnia, casta, religió i profundes divisions polítiques. Només tindrem l’oportunitat d'un diàleg adequat que travessi fronteres si els ciutadans joves saben com participar d’entrada en el diàleg i la deliberació. I només sabran com fer-ho si aprenen a examinar-se a si mateixos i a pensar en les raons per les quals són proclius a donar suport a una cosa en comptes de a una altra —en lloc de, com passa sovint, veure el debat polític simplement com una forma de envaniment o d’assoliment d’un avantatge particular.

(...)

La segona característica clau del ciutadà democràtic modern, diria jo, és la capacitat de veure’s a si mateix com a membre d’una nació i un món heterogenis, entendre alguna cosa de la història i el caràcter dels diversos grups que l’habiten. El coneixement no és garantia de bon comportament, però la ignorància és una garantia virtual de mal comportament. Al nostre món abunden els estereotips culturals i religiosos simples —per exemple, l’equació reduccionista de l’Islam amb el terrorisme—, i la primera forma de començar la lluita contra aquests estereotips és assegurar-se que des d’una edat molt primerenca els estudiants aprenguin a relacionar-se d’una altra forma amb el món. Han d’entendre, poc a poc, les diferències que entorpeixen l’entesa entre grups i nacions, i els interessos i necessitats humanes compartides que fan essencial la comprensió, si es busca resoldre problemes comuns. 

(...)

La tercera habilitat del ciutadà, estretament relacionada amb les dues primeres, és el que jo anomenaria la imaginació narrativa. Aquesta és la capacitat de pensar en com seria posar-se a la pell d’una altra persona, llegir amb intel·ligència la seva història i comprendre les emocions i els desitjos i els anhels que aquest algú podria tenir. Com he observat, la imaginació moral, sempre sota el setge de la por i el narcisisme, tendeix a oxidar-se, si no es refina enèrgicament i es cultiva a través del conreu de la simpatia i la preocupació pels altres. Aprendre a veure a un altre ésser humà no com una cosa sinó com una persona plena, no és un assoliment automàtic: ha de ser promogut per una educació que refini la capacitat de pensar sobre el que pot ser la vida interna d’un altre —i també per la comprensió de per què no és possible captar plenament aquest món interior o per què una persona és sempre fins a cert punt un enigma per a l’altre. Aquesta capacitat brinda un suport crucial tant al pensament crític com a la ciutadania mundial. Es promociona, sobretot, a través de l’ensenyament de la literatura i les arts.

Igual que amb el pensament crític, aquí també el cultiu de la imaginació és essencial no només per a la ciutadania, el meu centre d’interès en aquesta conferència, sinó també per al creixement econòmic a llarg termini. Si la gent només aprèn a aplicar habilitats apreses de memòria, no serà capaç d’innovar. La innovació necessita imaginacions capacitades. Per aquesta raó, un cop més, la Xina i Singapur, interessades principalment en el creixement, han reformat recentment el seu sistema educatiu per a reforçar-hi la presència de l’art i la literatura. Però, si pensem en com poden florir les democràcies, podem veure que necessitem les arts i les humanitats de forma més urgent, ja que la comprensió amable entre els grups és essencial. 

(...)

Fem un balanç. Quin és l’estat de les capacitats cíviques en el món actual? Molt dolent, em temo. (...)
Què obtindrem si aquestes tendències continuen? Nacions de persones amb formació tècnica que no saben com criticar l’autoritat, útils creadors de lucre amb imaginacions maldestres. Les democràcies tenen grans potències racionals i imaginatives. També són propenses a alguns defectes greus en el raonament, al parroquialisme, a la pressa, a la deixadesa, a l’egoisme, a la deferència a l’autoritat i a la pressió de grup. Una educació basada principalment en la rendibilitat en el mercat global magnifica aquestes deficiències, produint una matusseria cobdiciosa i una docilitat tècnicament capacitada que amenacen la vida mateixa de la democràcia i que sens dubte impedeixen la creació d’una cultura mundial decent.

Si el veritable xoc de civilitzacions és, com crec, un xoc dins la persona individual, totes les societats modernes estan perdent ràpidament la batalla, ja que alimenten les forces que condueixen a la violència i la deshumanització i deixen d’alimentar les forces que condueixen a conrear la igualtat i el respecte. Si no insistim en la importància crucial de les humanitats i les arts, s’enfonsaran, perquè no generen diners. Només fan una cosa molt més valuosa: un món en el qual val la pena viure, persones que són capaces de veure altres éssers humans com a persones plenes, amb pensaments i sentiments propis que mereixen respecte i simpatia, i nacions que són capaces de superar la por i la sospita en favor de debat comprensiu i motivat.

diumenge, 17 de juliol de 2016

Carles Capdevila: Acompanyar, estimar, ser-hi

Tot sovint retallo textos sobre educació. I avui diumenge, a la contra de l'Ara, Carles Capdevila m'atrapa amb un text senzill però de contingut fonamental: una premissa bàsica sense la qual no caldria tota la resta. Acompanyar, estimar, ser-hi. La tendresa i la violència, als nostres instituts, per exemple. No una recepta bonista sinó una consigna valenta. La recullo al costat dels altres retalls que vindran, a mesura que avanci l'estiu, mentre oblido el curs passat i, a poc a poc, em trobo rumant el curs que vindrà.

(La foto, del final del Lipdub dels 25 anys del Catà)


Acompanyar, estimar, ser-hi
Carles Capdevila

Ara, diumenge 17 de juliol de 2016 

Em deia la Pilar Ugidos, bona mestra artesana, que el centre i l’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions.

Jaume Cela s'agafa a la filosofia de Joan Carles Mèlich per concloure que el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats.

Som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem, i som en un context, el de les relacions. Per això és evident que més que persones tòxiques hi ha relacions que fan sortir el pitjor de nosaltres, i més que persones extraordinàries hi ha relacions que ens ajuden a projectar el millor de nosaltres. D’aquí la meva admiració creixent per les vocacions que consisteixen a tenir cura de persones, que donen tot el protagonisme al vincle.

Que siguem les relacions que tenim, com les tenim i amb qui, ens refrega una obvietat que massa sovint oblidem: que hem vingut a aquest món a estimar i ser estimats, a donar i a rebre. Tot és amor o bé la seva negació, que té una gamma que va des de la indiferència fins a l’odi, sempre tan oposat i tan proper a l’amor. O celebrem l’estima o exhibim a crits i a cops la seva absència. Tendresa i violència són expressions pures del mateix desig i necessitat: el d’estar pendent l’un de l’altre, ja sigui per cuidar-nos o fer-nos mal, per salvar-nos o per matar-nos.

I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. És més verb que substantiu, més exemple que discurs, viu del fet i no de la paraula, imposa la realitat sobre la idealització. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.

dijous, 14 de juliol de 2016

Qui no coneix Teresa Sánchez?

El Pou de la gallina d'estiu (juliol i agost) hem publicat, amb la Maria Picassó, un "Qui no coneix…" dedicat a Teresa Sánchez. Una dona de pla carrer, de les que mai no s'aturen, de les que creuen que cal canviar les coses i, doncs, que es comprometen per millorar-les. La seva història no és pas popular però, explicada amb quatre detalls, il·lustra bé com s'ha fet el nostre país: a cop de gent inquieta. Tanta inquietud que, si bada, ens la fan diputada al Congreso de Madrid! Aquesta és la Teresa, sí, i si us fixeu en el dibuix, recordareu que és clar que la coneixeu!


Teresa Sánchez
A peu es pot canviar el món 

Es diu Teresa Sánchez Barrocal, i és una activista d’aquelles que mai no para. Nascuda el 1946 a Medina del Campo, és la gran de quatre germans, i acaba de complir setanta anys com a candidata al Congreso de los diputados, per ERC, el 20D i el darrer 26J. I no, no ha aconseguit l’escó, però la seva presència era un reconeixement a la gent que també han fet el país. Amb les mans i, sovint, a peu. La recordeu anant i venint de Sant Pau, menuda i lleugera? La Teresa va arribar a Manresa l’any 1960, amb catorze anys, per cuidar la seva àvia, instal·lada amb tieta i oncles, tots a la baixada dels Drets! I va descobrir una ciutat gran, feta de pujades i baixades, que parlava en català i que inaugurava cines tan impressionants com el Loiola, al costat de casa. Després va entrar a treballar a la Fàbrica Nova, però només tres mesos! I és que s’enyorava de pares i germans, i decidí tornar a la seva terra plana, vora Valladolid. Anar i venir, i mai parar quieta. L’octubre del 62, ara amb setze anys i acompanyada del pare, torna a Manresa, i el desembre arriba la mare i els tres germans que quedaven: tots plegats es van instal·lar en un pis de la Culla, on havia anat l’àvia. I després, allà vora mateix, al carrer sant Blai, a casa de la tieta. I a la fi troben un espai propi al carrer Rajadell, a la Mion, en un itinerari que hagués signat perfectament Francesc Candel. I en el trajecte, torna a fitxar cada dia a la Fàbrica Nova. Després es va casar i se’n va anar a viure al carrer Talamanca, i al carrer Cervantes... i es podria dir que ha resseguit tot Manresa! Va tenir dues filles. I en acabat va deixar els telers per fer de mare, arrodonint ingressos i horaris fent feina per d’altres cases. Ara fa vint-i-tres anys que viu a Sant Pau, i està feliçment jubilada al costat del seu home. Però aquell desig permanent de fer alguna cosa més l’empenyeren a incorporar-se a l’Associació de Veïns. Fou la seva primera experiència de participació ciutadana. N’arribà a ser la Presidenta i amplià dedicació a la Federació veïnal. Al capdavall la Teresa va fer-se militant socialista, en un compromís cada vegada més gran. Però, inquieta i belluguet, encara va passar al projecte d’ERC de la mà d’Ignasi Perramon. Podeu creure que es van conèixer per Facebook? Avui està convençuda que el futur del país passa per la independència, i li agrada defensar un projecte nacional que sigui, sobretot, un projecte social. Útil a tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen. I amb la bossa en bandolera, torna a resseguir incansable la ciutat que ara ja és del tot seva.

dimecres, 6 de juliol de 2016

Esquerra, després del 26J

Ja han passat deu dies d'ençà les eleccions del diumenge 26 de juny. I si bé aquell mateix vespre ja teníem els resultats amanits amb declaracions d'urgència -els sondeigs van ser espaterrants!- la veritat és que tot plegat no ha bellugat gaire. Bé, una mica sí que ho ha fet: a Manresa, per primera vegada des dels anys de la República, els d'ERC vam guanyar la convocatòria sumant 7.808 vots, 229 més que no pas desembre, i això malgrat la davallada de participació. Només CDC, ara en segona posició, va perdre més de mil vots! El resultat té un absolut paral·lelisme arreu del Bages, on ERC s'imposa, i encapçala resultats en 17 dels 30 municipis. No cal dir que al local vam fer festa grossa...

Ara podríem continuar dient també que ERC avança arreu del país i que ja es veu que anirem tots tan bé. Però no, em penso que allò més rellevant d'aquell diumenge va ser veure, d'una banda, com el PP aconseguia vèncer arreu d'Espanya, refet de la patacada del 20D. I de l'altra, que Catalunya tornava a ser excepció, amb la victòria dels d'En Comú Podem. Oriol Junqueras ja va dir que, amb aquests resultats, es demostra que "l’Estat espanyol és irreformable", això és, que "no vol deixar de ser com ha estat les darreres dècades i segles". El President d'Esquerra Republicana, a continuació, va reiterar el seu compromís de continuar lluitant per construir la futura República Catalana i ens animà a tots en el mateix camí. Aleshores, i per allò de ser concrets, en Gabriel Rufián va demanar tot seguit als d'En Comú Podem que s'afegissin en la construcció d'aquesta República Catalana, perquè -i aquí els engaltà l'eslògan- és l’únic canvi possible: "Des del respecte, tornem a demanar als companys d’En Comú Podem que se sumin al canvi. Sereu molt benvinguts a la República Catalana". No va caldre gaire estona perquè en Domènech respongués empipat, bo i qualificant ERC de paternalisme entre d'altres moltes galindaines, i posant tots els seus trumfos als peus d'una futura victòria de les classes populars espanyoles, que es veu que ara no va poder ser...

Podria semblar el darrer calbot d'una baralla, és clar. Però ja amb una certa distància, comparteixo la pregunta d'en Toni Soler, a l'Ara, aquest diumenge: "Encara que l'independentisme tingui una majoria legítima al Parlament, no podrem avançar si el partit que ha guanyat les últimes eleccions, i que governa a l'Ajuntament de Barcelona, no sap quin estatus polític vol per a Catalunya. ¿Algú troba normal que, després de les mobilitzacions dels últims quatre anys, de la fallida del model autonòmic, una opció que aspira a governar-nos no tingui clar —o no gosi dir-ho—si hem de ser un estat independent o no?. Aquesta indefinició no deixa de ser un acte de tacticisme, i només es justifica per la por a perdre vots d'un cantó o de l'altre".

La resposta, avui al mateix diari, de boca del propi Domènech: "no participarem de fugides endavant" tot esperant "una acumulació de forces per transformar també la situació d’Espanya". Ja la pujarem dreta, ja, la paret! Mentrestant, el secretari d'organització d'ERC Manresa whatssapeja entusiasta que ja hem despenjat tots els nostres cartells de la ciutat. I penso que és fantàstic. Que tenim pojecte i equip. I per una vegada victòria i tot! Doncs no res, que continuem avançant!

La foto, de Marta Salmeron, il·lustra bé el nostre estat d'ànim d'ençà aquest 26J!

dimarts, 21 de juny de 2016

ERC, diumenge a la Plana de l'Om

Només una campanya electoral com aquesta, a tocar de l'estiu, pot plantejar-se celebrar un acte a la Plana de l'Om. Va ser aquest diumenge, i a les set de la tarda: un cartell de primera per agrupar els més fidels però, també, de provada eficàcia a l'hora de retenir els passavolants. I l'acte va funcionar sencer, des de la música per obrir fins al discurs final de Joan Tardà, amb més i més gent que s'hi encantaven. Vam fer curt amb les 400 cadires, i els més pacients es van estar més d'una hora als laterals, els de més sort arrepenjats a la paret. Ahir tots els mitjans en van fer versió sencera: qui més qui menys destacava la intervenció de la senadora Mirella Cortès, de la candidata Carolina Telechea o el senador i jutge Santi Vidal. I aixecant el to, a la recta final, Ester Capella ("el 26J omplim les urnes de llibertat", contestat amb crits d'independència). I, és clar, el tancament de Joan Tardà, amb un discurs sobiranista inequívocament social. D'esquerres, vaja. Tardà no es va estar de demanar als companys de la CUP "que ens ajudin", sense retrets, qualificant els propers mesos de "els més difícils" i que reclamaran la més gran unitat d'acció entre els independentistes. "Després d'aquest estiu els independentistes ens hem de posar d'acord per rellançar el procés". Per si no quedava clar, encara va tenir temps de demanar un aplaudiment per al MHP Puigdemont, de l'acreditat tàndem Puigdemont-Junqueras. Però ara toca guanyar. "Si a CDC els va bé, no ens sap cap greu... Però volem que als republicans ens vagi millor!".

Al capdavall, i sense treure ni un bri de força a la convocatòria, jo em quedaré amb el moment en què l'Adriana Delgado, diputada i també presentadora diumenge a la tarda, va llegir una carta que ens havia fet arribat en Juan Gonzàlez, un amic del Xup, bregat en més de mig segle de batalles socials. El Juan s'asseia al costat de la Teresa Sánchez, que és la candidata manresana a les llistes al Congrés, i tots dos podrien semblar poc rellevants protocol·làriament, discretament instal·lats al lateral de la segona fila. Però em sembla que encarnen millor que ningú el canvi que ha fet l'independentisme en aquest país, i hi afegiria que per sort. El propi Tardà diumenge citava Carod per enterrar dogmatismes i sectarismes. Per definir el catalanisme com un moviment de persones diferents que caminen juntes perquè creuen que es pot millorar el país i fins i tot alliberar-lo. Que se senten i se saben protagonistes de la història.

Doncs bé, la carta del Juan —del Juan de los pájaros— va ser llegida sencera per l'Adriana Delgado, que ho va fer magnífic: "Ya están lo partidos políticos en plena campaña electoral, sobre todo los grandes partidos". El Juan repassava la llista de desastres del PP però, des de la seva catalanitat incontestable, es destapava així: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text adreçant-se als responsables de PP, PSOE i C's per pregutar-los el per què de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. No cal ni dir que va triomfar.

Fet i fet, retinc que la seva opció -talment la de la Teresa que s'embolica amb nosaltres per tot allò que calgui- doncs vol dir alguna cosa més que una papereta a les urnes des del Xup o bé Sant Pau: em penso que comença a ser possible el projecte de país que defensem, la futura República catalana. Feta de gent molt diversa però que, precisament, compta amb tothom. Visquin on visquin, vinguin d'on vinguin. Pensin i parlin com vulguin. Perquè -Tardà dixit- de les banderes no se'n menja. Però el projecte que ens aplega ha de fer millor les nostres vides. Més justes i més riques. Més lliures.

Teresa i Juan: moltíssimes gràcies!

dissabte, 18 de juny de 2016

Sant Ignasi i Oriol Pérez, exercicis musicals

Ahir vaig ser al Museu Comarcal de Manresa -MCM- perquè sabia que s'hi presentaven els "Exercicis Musicals", un recorregut per les sales del Museu amb una tria de peces que s'acompanyen de música i, també, de reflexions d'Ignasi de Loiola a l'entorn de la seva experiència a Manresa, el 1522. Hi vaig anar, també, perquè la proposta la signava l'Oriol Pérez i vaig aventurar que la cosa no seria un nyigui-nyogui amb voluntat catequística o -molt pitjor encara- d'entreteniment casolà. Així doncs, Exercicis musicals? Espirituals? Hereu com sóc de la tropa clerical diocesana, confesso que les maniobres del de Loiola sempre les he tingut per subtils i complexes però, és clar, tan manifestament cotrareformistes també que sempre em guanya la prevenció. I bo, tornem-hi amb sant Ignasi!

Els exercicis musicals comencen al claustre. I si podeu posar en silenci la ment -i el mòbil-, si podeu deixar a fora neguits i cabòries, començareu un recorregut de formes austeres però amb la força del contrapunt de Bach. "El que omple i satisfà l'ànima no és saber molt sinó sentir i assaborir les coses internament" (EE, 2). Qui gosaria penjar-s'ho al Facebook? Dos minuts i ja sabia que allò era un encert, que m'agradaria. El discurs del programa és breu, "hem volgut generar sensacions i emocions per a produir un coneixement que no ve de l'aplicació del discurs racional, didàctic o informatiu". I la tria de la música és tan fonamental com la dels textos. Rodona. A la cinquena estació, davant l'Adoració dels pastors, de Joan Grau, la Sonata núm.9 de Biber. "Mirar i contemplar el que fan, així com és el caminar i el treballar, per tal que el Senyor sigui nat en suma pobresa i, al cap de tants treballs, de fam, de set, d'injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi" (EE, 116). Si no esteu batejats, tranquils, també funciona.

Recupero del programa, a casa: "L'objectiu que ens proposem s'haurà acomplert tant si al final del recorregut hom es reconeix en allò que ha viscut com si entén que hem posat al seu abast elements per a interpretar críticament una determinada experiència humana". I el final és potent. Davant tres Viladomats de costat (Trinitat, Visió de la Storta i Pentecosta, amb Monteverdi, Bach i John Taverner), podeu deixar passar l'estona que us plagui, a veure si se us obren els ulls de l'enteniment, amb la il·lustració i claredat que aconseguí sant Ignasi. No us ho perdeu, i abandoneu-vos a la visita sense presses. Amb auriculars i tauleta digital, la visita serà només vostra! I encara que tinc els meus dubtes sobre el seu atractiu turístic -bé, ara ja no me'n queda cap de dubte-, doncs això, que a vegades no ho podem pas fer tot turístic i domèstic, que deia el Sisa. I que ja està bé que el Francesc Vilar, amb el Jesús Galdón i el Jordi Piñero, i l'App d'en Xevi Olivé, s'hagin embrancat amb l'Oriol Pérez. Oriol Pérez i Treviño! El seu diàleg amb Ignasi de debò que satisfarà moltes ànimes.