Defensar la igualtat de les persones

Vaig ser educat en els valors del cristianisme, d'un cristianisme post-conciliar que creia en la igualtat de tots els éssers humans. Que més que capficar-se en la por i el pecat, ens impulsava a ser crítics en la recerca de veritat i justicia. També de la compassió. Tot això és encara en el meu fonament, de costat a la defensa de la democràcia com a eina política i els principis de la Declaració dels Drets de l'Home. Potser per tot plegat, durant dècades, he defensat el republicanisme no tant com a partit sinó com a idea. I m'he fet gran pensant que generació rere genaració, milloràvem socialment, col·lectivament. Puc dir que els darrers anys han estat frustrants? Veure l'onada reaccionària que s'escampa pel món, i veure com s'expressa, com guanya adhesions i com defensa posicions xenòfobes, racistes i excloents m'indigna. I enmig del marasme, comprovar l'egoisme —ara subtil, ara del tot descarnat— en nom d'uns privilegis d'origen, gènere o classe, m'entristeix profundament. Per això em va agradar molt la columna de Josep Ramon Mora el dissabte a Regió7 quan,  de manera clara i directa, va titular «Regularització: ja era hora».  

No només es tracta d'una opinió sinó que hi ha dades de la nostra ciutat de Manresa. El text començava així: «Més de 3000 persones viuen a la nostra ciutat en situació administrativa irregular, és a dir sense papers. Moltes d’elles podran obtenir la documentació necessària per viure i treballar a la nostra ciutat amb tots els drets i deures que corresponen a un ciutadà, a través del procés de regularització que el govern espanyol ha anunciat. Personalment, estic content que per a totes aquestes persones, s’hagi obert un camí d’esperança». I afegia: «Al contrari del que afirmen els partits de dreta i ultradreta (hi ha diferència entre ells?), el procés de regularització extraordinària anunciat no és un conill que el govern espanyol s’hagi tret del barret per amagar altres problemes polítics. Arriba precedida d’un procés social llarg, articulat a través d’una constel·lació d’actors socials molt diversos que, durant anys, hem treballat per aconseguir-la. La iniciativa legislativa popular (ILP) per la regularització va ser l’expressió més visible d’aquest procés en el qual es van recollir 800.000 signatures amb la participació de dotzenes d’organitzacions i plataformes ciutadanes i també parròquies, congregacions religioses i altres organitzacions eclesials, com Càritas».

Al capdavall Mora, que si no n'és ha estat molts anys vocal de Càritas, podria defensar la mesura en termes de compassió, però bandeja aquesta idea i en defensa el valor polític, fins i tot amb un encàrrec final: «La regularització no és una mesura moguda per la mera compassió. És una decisió que respon a una constatació política amb un fort contingut ètic: una societat funciona malament quan accepta com a cosa normal que una part significativa dels que hi viuen ho facin sense drets plens. La irregularitat administrativa perllongada no beneficia a ningú: genera por, explotació, economia submergida i fractura social. No es pot construir la convivència sobre la base de la precarietat crònica ni es pot sostenir la democràcia quan l’existència és un mer exercici de supervivència. Tota la demagògia que alguns estan construint al voltant d’aquest tema, es desfà quan hom té l’oportunitat de tenir al davant una persona afectada i es constata la seva expressió d’esperança i alegria davant d’aquesta oportunitat. Per això tan necessari com tenir papers és tenir espais de trobada que trenquin la distància sobre la qual es construeix la xenofòbia». Doncs això, que ja era hora. Peròi encara més, contra la por i l'egoisme, ens cal multiplicar espais de trobada. Persones descobrint persones. La resta ens arrossega a l'infern.

Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!

Comiat i record de Nadal

Encara que formalment el cicle de Nadal no s'acaba fins la propera Candelera —el 2 de febrer!— jo ja el dono per enllestit aquest matí glacial de Reis. M'agradarà aquest migdia trobar-nos per dinar a casa el meu germà Manel, i estirar la tarda emmandrits abans de reprendre demà el curs ordinari d'aquest any que tot just comença. De tot plegat —resolts àpats i regals— me'n queda sobretot el record dels Pastorets, que aquest desembre vam recurperar a la residència d'avis del barri, amb la Teti Canal. O la quinzena edició del Nadal al Catà, presentant als Carlins la darrera edició amb la Rosa Maria Ortega, com si jo no m'hagués jubilat encara de la secundària. I més Pastorets encara, com a públic, a Castellbell i el Vilar: els Pastorassos, episodi III, en una recreació d'Starwars que demostra la ductilitat de la cultura popular, la seva vigència transgressora i la paciència dels hereus de Folch i Torres —paciència exemplar que deu culminar en el fantàstic cercatasques Folch i birres! Però la millor manera de resoldre aquestes festes ha estat la cavalcada de Reis, a Manresa, que enguany ha excel·lit en plasticitat i entusiasme. Renovar la cavalcada  és sempre un risc i també un repte —la tradició vol que tot sembli com sempre, però que sempre sigui nou! Doncs bé, els autors se n'han sortit amb nota i els participants s'hi han abocat fins a desbordar el número de candidats a figurant. Carrosses i coreografies, també la música i el ritme, van entusiasmar l'arrancada al Pont vell. El fred i fins i tot els vint minuts de retard no va fer sinó accentuar més i més el desig de reis, dels tres reis de l'Orient —jo no en reconec cap d'altre. Àngel, carter reial, reis, paqueteria de regals i carbó. I caramels a mà, que són més agraïts, no fa mal al cap de ningú i se'n trinxen menys per terra. Què més es pot demanar? Doncs la normalitat, demano tornar a la normalitat. Desfer el pessebre, despenjar boles i llumets i menjar a poc a poc —aquesta és la pura golafreria!— els darrers torrons que han quedat a la safata. Tot això i esperar que al cap d'un any torni Nadal, un altre Nadal, per tornar a comptar-nos-hi tots si pot ser...

La foto és d'ahir, a la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Un rei modest, no ens enganyem, però tan entranyable com tots els altres. I que cada any desvetlla emocions, per molt que semblin colgades pel pas dels anys o la desmemòria. 

Ah! I per si no ho havíeu vist: el nostre rei blanc s'assembava molt —però molt!— amb el Francesc Garcia Lafarga, àlies Xesqui!

Qui no coneix Manel Fontdevila?

Com que aquest mes de desembre la secció «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina arribava al número 150 em va semblar que una bona manera de commemorar l'efemèride era convidant al meu propi germà, Manel Fontdevila i Subirana, a sortir-hi. Això, és clar, si a la il·lustradora Maria Picassó també li semblava bé la idea! Com que ella va dir que i tant, ho vaig tirar endavant. Amb l'afegit que el Manel va manifestar estar més desitjós que el dibuixés la Picassó que no pas que jo expliqués la seva vida en públic. Fet i fet tothom va dir que sí, i de tot plegat —del feliç dibuix de la Maria i del text del Manel— en va quedar això:

Manel Fontdevila, 

dibuixar per transformar

A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.