Qui no coneix Laia Costa?

Aquest número d'estiu —juliol-agost— El Pou de la gallina les enfila rollo excursionisme. Tot de propostes a mig camí de l'esport, la salut i un punt de coneixement gràcies a l'estol de col·laboradors d'aquesta casa. Tot gent de primera, com ho és la protagonista del "Qui no coneix?": Laia Costa Cabra. Una altra de les vides exemplars que il·lustra mes rere mes la Maria Picassó. Més n'hi haguessin de Laies —i de Maries! I quin goig haver treballat al seu costat...

 
Laia Costa i Cabra,
manresanitat laboral

Ella és la primera a protestar amb vehemència: «Però si jo no sóc manresana!». I és cert que no ho és perquè la Laia té les arrels a l’Alt Berguedà, i s’està feliç a Sant Julià de Cerdanyola, amb el Josep i dues filles —la Júlia i la Núria. I néixer, allò que es diu néixer, és nascuda a Guardiola de Berguedà, filla d’Ignasi Costa, un mestre que en va ser el primer alcalde democràtic, des de 1979 i durant sis mandats, i de Maria Carme Cabra, baganesa, mestra també i logopeda. La Laia, com el seu germà Marc, creix a Guardiola i allà es vincula a la coral i a les caramelles, i participa a l’esplai fins esdevenir-ne monitora. La secundària la porta fins a Berga i, en acabat, se’n va quatre anys a Barcelona per obtenir la llicenciatura en Sociologia i ho allarga dos anys més fent els cursos de doctorat en Sociologia de l’educació. Però al capdavall es desdiu de la via acadèmica com a sortida professional i és aleshores que —la vida ja les té aquestes girades— troba una primera feina... a Manresa. No res, una substitució d’administrativa al Consell Comarcal. Però de seguida, a Manresa mateix, optarà l’any 2005 a una plaça de l’Escola d’adults, una d’aquelles que venien qualificades “de difícil cobertura”. S’hi estarà dos cursos, viscuts sempre en clau provisional. Poc s’ho pensava tots els que li vindrien darrera! Amb la seva titulació podia optar a ser professora de socials a secundària o bé emprendre la branca de serveis a la comunitat, al ram de la formació professional. Per sort, van guanyar els serveis a la comunitat, i ja la tenim a l’Institut Guillem Catà fent classe a tot de nois i noies d’Animació Sociocultural, al costat del Joan Morros i el Llorenç Planes. Els ha jubilat a tots dos! I és que, com qui no vol la cosa, ja suma disset cursos d’aquest grau superior. I això vol dir també baixar cada dia a Manresa des de Sant Julià. Plogui nevi o faci sol. Sense mandra. Sumant quilòmetres i automòbils, gastant pneumàtics normals o d’hivern —i només són pneumàtics, no se’n plany pas. I el seu anar i venir és tan constant que fins i tot disposa d’una plaça de pàrquing al Barri Antic. Meticulosa i endreçada, pateix tant pels detalls com per les persones, i al cap dels anys ha teixit una xarxa de coneixences des del CAE o els serveis local i comarcal de Joventut, fins a les administracions pertinents. I a tot arreu us ho diran, també aquells que han estat els seus alumnes: la Laia Costa, i tant! Responsable, organitzada i patidora de mena —ja pateix de pensar en aquest article! I ella insisteix un cop i un altre, sense deixar de somriure: «Posa el que vulguis però no diguis que sóc de Manresa, perquè no en sóc». Però, tornem-hi, la Laia ha treballat entre nosaltres mitja vida, bé i cada dia. I si mai decidís prendre plaça en un institut del Berguedà segur que a la terra plana la trobaríem molt a faltar. Discreta i prudent, és d’una eficiència imbatible. I amb un caràcter que la pot fer inamovible en la determinació. Acabem-ho: la Laia és d’una manresanitat funcional, circumstancial per ser exactes, perquè al capdavall cada tarda torna a casa. I allà dalt encara té temps de col·laborar amb la colla gegantera, anar a classes de cant o —el paisatge hi pesa— enyorar la joventut esquiant. Però els qui l’hem coneguda consignem que ha fet bona feina entre nosaltres i que allà on els anys la duguin en podrà fer molta més encara.

Municipals 1999 a Manresa, fa vint-i-cinc anys

L'aniversari exacte es va escaure el passat 13 de juny, però és ara que em vaga de recordar-ho: les municipals de 1999 a Manresa ja no s'assemblaven gaire a les que vaig celebrar el 1995, aleshores que les havia viscut amb un entusiasme i també ingenuïtat absoluta. Ho vaig escriure aquí i, en síntesi, es podria dir que quatre anys després jo havia deixat de ser l'home feliç com en Galindo m'havia presentat a Regió7 el 1995. El 1999 tornava a encapçalar la candidatura d'Esquerra a Manresa, sí, però ara ja com a militant i amb tota la càrrega dels aprenentatges, coneixences, maldecaps i disgustos de quatre anys com a regidor de Cultura i tinent d'alcalde primer. Digueu-ne experiència, si així ho voleu. En qualsevol cas hi havia hagut grans moments però tots amb peatge: a cada episodi, molt sovint, havia calgut deixar-hi una mica de pell i en algun cas va anar de poc que la família i tot. Així, si bé d'una banda havíem avançat decidits en l'obra d'aquell govern tripartit —fins i tot havíem inaugurat el nou Arxiu Comarcal i la Biblioteca del Casino!— ara, a les envistes d'una nova convocatòria electoral, hi havia el risc que només el PSC, amb Jordi Valls a l'alcaldia, capitalitzés els èxits de quatre anys de força encerts i prou bonança econòmica, suficient per eixugar el dèficit que havíem heretat dels convergents, exactament de 1.054 milions de pessetes. 

El 1999, doncs, després de molta més estabilitat de la que ens pronosticaren el primer dia, el risc de l'efecte alcaldia hi era i, per fer-ho més difícil, la secció local d'Esquerra havia perdut tremp: massa reunions en aquell pis del carrer Sobrerroca, atrafegats per la gestió municipal i atabalant la resta dels companys. I descobrint plegats que això de governar té molt poca èpica! Encara més, a l'hora de refer la candidatura dins de la comissió aquell 1999 sorgiren algunes discrepàncies. Així, amb l'objectiu de sortir airosos del repte, l'estratègia era procedir a renovar-ne alguns membres. I Carles Esclusa i Magí Mas, fins aleshores números dos i tres de la candidatura, atès que ja sumaven entre oposició i govern vuit anys al consistori, en van ser apartats sense gaires manies. Si més no amb el Carles Esclusa —regidor de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat Ciutadana— amb qui havíem fet amistat i dinat plegats a la fonda Sant Antoni tots els dilluns d'aquells quatre anys, encara avui recordo la conversa tristíssima que vam mantenir i de com jo mateix li vaig haver de certificar la irremissibilitat de la sentència. Tan bèstia com ho era el meu desig de continuar, i de millorar proposta i resultats. Fou també en aquells dies, dins de la comissió de candidatura, que em vaig discutir amb en Marc Ges fins al punt de tustar-lo al crani dos cops amb el palmell de la mà, mentre el comminava a pensar. L'home, president comarcal d'Esquerra, s'entossudia a posar pegues a qualsevol proposta de la nova candidatura alternant, fins el paroxisme, que calia una dona i, quan sortia un nom de dona, aleshores deia que no, que ens calia un perfil ecologista... i no desencallàvem! El meu petit acte de violència, del qual em sento encara un punt avergonyit, es va produir més enllà de les dues de la matinada, tots cansats, i a casa de l'Enric Aloy, que s'estava a l'avinguda Tudela. A la fi, la candidatura es va organitzar a l'entorn de la recuperació d'Ignasi Perramon —tampoc obido el cafè al bar la Soca, on li vaig plantejar reincorporar-se a l'equip municipal. Puc dir que aquesta idea me la va bufar en Pep Tomàs? El Nasi de primer no s'ho creia —perquè havíem de repescar-lo al cap de quatre anys?— però jo veia molt clar que, sacrificats els noms del Carles i per extensió del Magí, ens calia afegir un nom amb bagatge contrastat —tot i contradir, i de manera flagrant, el mandat de l'assemblea: renovació de càrrecs! El cas és que el Nasi va dir que sí aviat, i ho va fer content, com a número dos, i l'Enric Aloy ens va donar la solució final a l'enigma del tres. Dona i ecologista? Montserrat Selga i Brunet! Agosarats i entusiastes, aleshores vam anar a buscar un número quatre d'aires comarcals, que si hagués entrat estic convençut que hagués estat un regidor brillant: en Ton Cabra. Amb el Ton, l'Enric Aloy i el Jordi Torra ens havíem fet amics al llargs Consells Nacionals de dissabte tarda on assistíem cada dos mesos. I el Ton, que venia de ser alcalde de Calders per la candidatura d'independents, tenia apamada Manresa en tots els seus carrers atès que feia d'instructor a la seva escola de xofers, Gènesi. És més: el seu tarannà empàtic, proper i intel·ligent generava adhesions per on passava. En fi, gairebé complint les actuals llistes de cremallera, per a la cinquena plaça proposàvem l'Alba Baltiérrez. Som els de la foto. Tot plegat, un quintet excel·lent. Però la campanya es va fer llarga: ja no teníem l'efecte sorpresa de quatre anys enrere, ni molt menys la barra amb què quatre anys abans encaràvem els debats. Ara veníem de governar, i només podíem presentar el desig d'una continuïtat crítica, a risc de semblar una crossa socialista. I és clar, ens creixien adversaris a tot arreu: la CUP —aleshores AUP— venia escarmentada de l'episodi Casserres i ens feia còmplices de tots els desastres. I també CiU que, rellevant a Pere Oms per Francesc de Puig, veia en el nostre electorat la palanca per recuperar l'alcaldia. Només cal arrodonir-ho amb les comparseries dels nostres socis de govern, sempre prestes a suggerir amb poc o nul tacte si no seríem nosaltres qui faria tornar, per oportunisme, la dreta a l'Ajuntament...

I va arribar el diumenge electoral. Esquerra vam sumar 3709 vots que eren 500 menys que els de 1995. Estadísticament havíem aguantat el mateix 13% del resultat —i vam conservar tots tres regidors. Però la celebració que vam fer en un petit restaurant de la prolongació Guimerà —no en recordo ni el nom— no fou gaire lluïda, començant per veure que no havíem fet regidor en Ton Cabra. «La manta és curta», devia tornar a dir, i em penso que era ell qui m'havia d'animar a mi més que no pas jo a ell... Mentrestant el PSC s'havia enfilat als 11.632 vots i pispava un regidor a CiU, un altre del PP i un d'IC-V, fins a sumar-ne 11 —i això ho notaríem en la confecció del nou cartipàs. I IC-V, el més damnificat —el 1995 anava en coalició amb AUP— es quedà en 1426 vots i, doncs, amb un sol regidor. Tècnicament prescindible per a una nova majoria, però immediatament incorporat en la reedició d'aquell pacte tripartit. I en unes condicions que per primer cop em van permetre acostar-me a Josep Ramon Mora amb una altra mirada...

En fi, no res, guerres passades que no acabo d'oblidar, i que consigno escrites ben bé pel gust d'acarar-me al meu passat. Conscient que són dictades des de la meva memòria i perspectiva —i la memòria pot ser un drapaire tan trampós! Per això, d'aquell 1999 com abans del 95, només em queda tornar a demanar un perdó sincer a tots aquells a qui vaig ofendre o agraviar amb més o menys consciència. De la mateixa manera que agraeixo a tots aquells altres que d'una manera o altra s'avingueren a acompanyar-m'hi i de qui —amb joia o dolor— tantes coses bones vaig aprendre.

La foto està feta a Puigterrà dos mesos abans de la campanya. D'esquerra a dreta, Ton Cabra, Montserrat Selga, Ramon Fontdevila, Ignasi Perramon i Alba Baltiérrez.

Cesk Feixas, vint anys bonics i salvatges

Aquest mes de juliol, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre "Àlbum de visites" per a El Pou de la gallina. I va ser senzill, perquè el Galliner presentava temporada al Kursaal i algú ja ens havia bufat que el convidat sorpresa de la vetllada seria en Cesk Feixas. Va anar molt bé, i ens van quedar unes ganes molt grosses de ser al seu concert el proper mes d'octubre, per celebrar aquests vint anys sobre els escenaris:

Cesk Freixas, vint anys de cançons

El dijous 6 de juny es va presentar a la sala gran del Kursaal la nova temporada d’espectacles, d’agost a desembre. Cristina Gonzàlez i Jordi Gener van tornar a conduir la gala que, poc a poc i al llarg d’una hora, va desgranar les 71 propostes que la composen, amb totes les fórmules d’abonament i sorteig final inclòs. I és clar, el vespre també tenia convidats: a l’escenari hi vam veure passar en Manel Camp, el Màgic Pol o en Jordi Fosas, presentant vuit novetats de la Fira Mediterrània. Però la sorpresa arribava al final, amb en Cesk Freixas dalt de l’escenari cantant Cercavila, un dels temes del seu nou disc «La meva sort» que presentarà el proper dijous 3 d’octubre. El concert que farà aquell dia vindrà a celebrar vint anys de trajectòria musical però, també, d’explicar històries. Perquè en Cesk Freixas no només ha tret nou discos sinó també tres llibres de poemes i tres de contes infantils. Simbiosi de creació i política, la seva presència a la gala de temporada va ser tota una declaració d’amor a Manresa, «aquesta Manresa que té tanta cura de la cultura, de la cultura de l’espectacle, i que els que venim de fora ens mirem amb molta enveja». Cesk Feixas va agrair l’acompanyament del Kursaal i de la gent del Galliner, amb qui ja ha col·laborat d’altres vegades. I celebra la sort d’aquests vint anys vivint de la música, «d’aquest ofici bonic i salvatge de fer cançons». La foto que es deixa fer pacient per en Joan Closas, és ben bé el testimoni d’un artista proper, natural i volgudament combatiu. Per poc que pugueu, no us el perdeu!

 

El goig de llegir no només a l'estiu, a la USénior

Ara fa pocs dies em van convidar a fer la lliçó de cloenda dels cursos de la USénior, un programa de formació i creixement personal per a majors de 55 anys que ofereix la UManresa. Em penso que va començar fa dotze anys, i si el primer curs tot just va comptar amb 12 matriculats, avui superen els 300 participants, tots ells d'una vivíssima curiositat i inquietud intel·lectual. Gent amb ganes d'aprendre, en un entorn estimulant, que vaig descobrir fent un curs sobre l'Amor a la Història de la literatura catalana... Francament, és un goig participar-hi. I encara més, per mi va ser un veritable honor que em proposessin que els parlés de l'estiu com a temps de lectura. Ho vaig fer tan bé com vaig saber i els vaig animar —l'auditori feia molt respecte!— a llegir estiu i hivern. El guió era, més o menys, aquest. Van caure coses i en vaig improvisar d'altres en el directe. Però, més o menys, vaig venir a dir-los això:

El goig de llegir a l'estiu

Senyor director general de la UManresa, professores i professors, amigues i amics, molt bona tarda a tothom. Només, abans de començar, si m’ho permeten faré un petit excurs per agrair l’honor de ser aquí. Ara fa uns mesos, la mateixa Àngels Fuster em va demanar si em vindria de gust fer aquesta lliçó de comiat, i com que me’n va fer molta vaig dir que sí de seguida, i potser massa de pressa. El títol es pot dir que ja el tenia —el goig de llegir a l’estiu!— i l’experiència també: durant molts anys vaig acabar els cursos de literatura a batxillerat, el mes de juny, encoratjant a llegir a tot d’adolescents. Els adolescents, encara que no ho sembli, son molt fàcils d’enredar amb la vaga promesa que s’ho passarien bé, que aprendrien alguna cosa sense ni adonar-se’n i que —com que anar amb un llibre a la piscina a disset anys és tota una provocació— fins i tot coneixerien gent. Això últim ells ho pleguen a la primera! Doncs bé, a mesura que s’acostava la data d’avui em qüestionava més i més si era correcte arribar aquí amb aquest pobre bagatge. Una cosa és la trentena de nanos d’una aula de secundària i l’altra aquesta sala d’actes. Impressiona. En qualsevol cas, i amb el seu permís, ho provo en una nova versió:

El goig de l’estiu

Parlem del goig de llegir a l’estiu. I direm en primer lloc que avui l’estiu ja és sinònim de goig, i ho és per a totes les edats. Només cal veure la publicitat que ens acompanya, amb canalla feliç que va de colònies; amb joves que es banyen, que ballen, que s’intercanvien la pell mentre beuen cervesa; amb matrimonis que s’embarquen, anxovats en un creuer insostenible que pagaran tot un any a terminis. Fins i tot els jubilats de “la Caixa” a l’estiu surten sempre guapos, prims i bronzejats, i sense cap símptoma dels nostres problemes de vista, pròstata o sucre. En resum, l’estiu és màgic, agosarat, l’espai de tots els possibles. L’estiu és la llibertat. O hauria de ser-ho.

En la nostra economia industrial va caldre lluitar per a les vuit hores, lluitar per la l’atenció sanitària i, finalment, calgué lluitar per les vacances... pagades! Recorden en Joan Capri, oi? Jo estic segur que sí: amb el sis-cents, les hores extres i la televisió ens arribava, també, la societat de consum. I al costat de la nevera i la rentadora, les vacances eren un dels millors indicadors de l’ascensor social: «hem de viatjar, hem de veure món!» deia la sogra abans d’enfonsar-se!

Fins aleshores, per als nostres avantpassats, lligats a la terra, l’estiu havia estat la collita, des del blat fins als tomàquets i carbassons en llargues jornades laborals que només semblaven relaxar-se per la mare-de-déu d’agost, abans de tornar a encarrilar verema, ametlles i —amb el primer fred— les olives. Amb les vacances d’estiu, de primer per als estudiants, després per a la classe treballadora, se suspenia —vacava— momentàniament l’estudi o el treball. I sorgia la pregunta: «I tu què faràs aquest estiu?» La paradoxa és que a l’estiu, avui, no ens queda temps per a res. Atrafegats a passar-nos-ho bé no en tenim prou d’enviar una postal sinó que cal penjar cada dia una foto —o una dotzena sencera— a Instagram. Que demostri la singularitat de les nostres experiències. I això, és clar, queda molt lluny de reposar, del temps lliure, potser de la felicitat i tot.

Doncs bé, he vingut per dir-los que de vacances és bo fer-ne sempre, gairebé cada dia. No parlo des del cinisme que podria atribuir-se a la meva condició de nou jubilat sinó de la voluntat d’apartar-se d’aquest tràfec estival per trobar estones pròpies. De trobar moments —ja es veia a venir, oi?— de trobar estones per llegir. Que és el meu propòsit d’aquesta tarda: convidar-los a llegir. A pensar. A compartir. A conèixer. A entretenir-se, és clar, però més, molt més encara.

Quan anys fa que els catalans llegim? No gaires! Els mateixos avantpassats nostres, aquells que la terra lligava, no només van treballar molt sinó que, sovint, no sabien ni llegir ni escriure. Poden provar de pensar-hi? Doncs bé, també és gràcies a ells que ara tenim vacances, i que sabem llegir i escriure. Potser ho hauríem de valorar més i fins i tot agrair-los-hi.

Elogi de la paraula

Diuen que Déu, que va fer tantes coses, també va fer la Paraula. Ho explica sant Joan només començar el seu Evangeli: «Al començament existia la Paraula i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu». Donant nom a les coses ens les podem apropiar, ens les fem nostres en el nostre Univers, i això també ho diu una escriptora contemporània i popular, de ciència ficció, Ursula le Guin, a El mag de Terramar.

Encara més, segon Yuval Noah Harari (Sàpiens) «L’Homo Sapiens va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només útil per transmetre informació sinó amb «capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». La literatura, vaja!

Diu el mateix autor: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». A un mico no que no el convencerem, però als humans... sí. Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts i a favor de tota mena de causes —i em sap greu, però això inclou també el feixisme, sense anar més lluny.

Elogi de l’escriptura

I és que si la Paraula és important, encara ho va ser més l’alfabet, que va introduir una nova forma de conversa entre els homes. La representació escrita de la nostra fonètica va crear una nova concepció del coneixement —a mes a més d’un nou sentit de la intel·ligència, del públic i de la posteritat. Ho deia Neil Postman, a Divertim-nos fins a morir. L’escriptura congela la parla i, en fer-ho, dona llum al gramàtic, el lògic, el retòric, l’historiador, el científic, tots els que han de tenir present el llenguatge per veure què vol dir, on falla, cap on ens condueix. I la lectura tant ens permet somiar com ens encoratja a la racionalitat. Perquè llegir sempre és aprendre. I el llibre imprès ens va deslliurar de la immediatesa local. I amb la impremta, des del segle XV «aprendre» va esdevenir «aprendre a través dels llibres».

No només entreteniment

Un recurs d’accés universal, amb potencial transformador i profundament democràtic. Posem pel cas, si enlloc d’estudiar anglès aquí a l’avinguda universitària de Manresa, volen viatjar a Cambridge, els caldrà un capital familiar important. Ja no diguem per fer-se passar la fantasia de robar, matar o viure de manera promíscua i immoral. De drogar-se! Tot això és a l’abast de molt pocs, perquè o és car, o és il·legal o té riscos evidents —i a més a més sempre ens han dit que no està bé! Però és fàcil de trobar un llibre i viatjar a la platja més exòtica. O bé atracar bancs i córrer davant de la policia. Sentir els batecs de Romeu i Julieta. O parlar amb Sòcrates que fa més de vint-i-quatre segles que va morir a Atenes: en tots i cadascun d’aquests casos n’hi ha ben bé prou amb visitar la biblioteca pública.

Ens ho recomana Italo Calvino, a la primera pàgina de Si una nit d’hivern un viatger: «Tria la posició més còmoda: assegut, estirat, cargolat, ajagut. Ajagut d’esquena, de costat, de panxa a terra. A la butaca, al sofà, al balancí, a la gandula i al puf. A l’hamaca, si en tens una. Al llit, tant se val si és a sobre com a dins. Pots fins i tot posar-te cap per avall, en posició de ioga. Amb el llibre capgirat, s’entén». Llegeixin, i llegeixin de gust!

I no només a l’estiu

Ah! I això només es pot fer a l’estiu? No, si us plau. Això es pot fer tot l’any! Només hi ha un goig més gran que el de llegir a l’estiu, i és el de llegir tot l’any! Llegir sempre i cada dia —i és tan fàcil d’agafar-s’hi! Fàcil i a l’abast de tothom: avui ja tenim unes bones biblioteques públiques —al Casino, que ara compleix 25 anys, ja han arribat als 100.000 documents i més de mil usuaris diaris!

I acabo: llegir més aviat és un plaer solitari però —els ho vull fer notar— també pot ser compartit. Ja no dic llegir en veu alta, com la poesia medieval, aleshores que el gruix de la població no sabia llegir. Ara podem llegir, compartir lectures i descobrir més punts de vista. I com més llegim, més aprofundim la comprensió lectora. És així com llegir ens fa més lliures.

I què llegir?

Si fem de la lectura un hàbit molt aviat ens plantejarem què llegir. Estic segur que tots i cadascú de vostès s’ho saben resoldre i jo no tinc gaire temps ja per als suggeriments, aquesta tarda (Vaig bé de temps?). Hi ha les novetats i hi ha els clàssics també. No els porto la llista, però m’anima pensar en els èxits d’aquest sant Jordi —el Confeti de Jordi Puntí, o Un cor furtiu, Vida de Josep Pla, de Xavier Pla, que ja n'ha venuts més de 15.000! Dos totxos encapçalant vendes! Ara molts pensaran que aquests volums tan gruixuts no sempre seran llegits, i ja ho sé. Però aquest és un altre dret del lector: deixar-ho allà on vulgui, quan vulgui. I tornar-hi si més endavant si li plau...

Dels clàssics: queda algú sense haver llegit Terra baixa —Àngel Guimerà!— o La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda? Feu-vos amb els contes de Quim Monzó, de Sergi Pàmies —A les dues seran les tres— o Empar Moliner. Les magnífiques, universals i renovades traduccions de Truman Capote o J. D. Salinger —des de la Música per a camaleons, a l’Esmorzar a Tiffany’s(abans era “Desdejuni!” ... o El vigilant al camp de sègol.

No oblidem l’estol d’autores contemporànies: Gemma Ruiz, Marta Orriols, Irene Solà, Eva Baltasar o Marta Rojals. I segur que me’n deixo! 

O els poetes, que som l’any de Joan Salvat-Papasseit i de Vicent Andrés Estellés. També Carner, Ferrater o Vinyoli. O Joan Margarit, o Miquel Martí i Pol. 

I en cas de dubte, al prestatge universal, el teatre de Shakespeare amb versions de Sagarra, Oliva o les més recents, de Joan Sellent... I Dickens i Dostoievski... Com que segur que en trobeu a faltar, ara ja podríem començar a parlar-ne, que vol dir sortir de la closca, compartir i fins i tot debatre, i fer-ho amb arguments i emocions, amb intel·ligència.

Conclusió

I quan els diguin, «però què fots tan llegir», somriguin, tanquin un moment el llibre i posin cara d’escoltar. Sense ressentiment, fent una pausa —a vegades cal anar a comprar, fer el sopar o atendre els benaurats nets. Però el llibre —els nostres llibres— ens esperaran disposats tothora a tornar-nos a acompanyar al nord i al sud, amb tota mena d’aventures i converses. Podreu ser més vells o tornar a ser joves. I en acabat pensar que les millors vacances, ara i tot l’any —davant la platja o davant la llar de foc— són un llibre. Doncs això: els convido a llegir. Llegeixin. Llegiu de gust.

Qui no coneix la Pili de Las Vegas?

El mes de juny és a punt d'enllestir-se, i per al juliol la secció del «Qui no coneix...» ja té una altra convidada a punt. Consignem, doncs, que al costat de tot el serial de les monges caputxines recollit a El Pou de la gallina, al cor de Manresa hi ha encara un altre local de caire històric i una altra Pilar al capdavant: parlem de las Vegas i Pilar Garcia Comas. Un binomi que suma anys i amistats. I una sommelier de primera que Maria Picassó ha il·lustrat copa en mà. Tastant, que no bevent! Aquesta és la Pili de las Vegas:

Pilar Garcia Comas,
visca Las Vegas!

Botiguers, oficinistes i periodistes, al costat d’amics, d’amants o matrimonis formals. I els polítics i els artistes, en campanya permanent. O els que sempre busquen i els que a vegades troben, i fins i tot alguns que només hi son de pas: tots ells, en un moment o altre, han dit a Manresa: «Quedem a Las Vegas?». Per esmorzar, dinar o sopar. O només per fer un cafè, que per això obren de les 7 del matí i fins a mitja nit! I allà la Pili atén a tothom amb un somriure amable, de compromís amb l’ofici i la tradició familiar: el seus pares, el senyor Quimet, i la Pepita Comas, ja havien engegat la Bodega García, al carrer Campanes, un lloc de ressopó, fora d’horaris, al caire de la legalitat que el franquisme imposava. Després s’hi va afegir el Quiosc Quimet, al cap del Passeig. I finalment, l’oportunitat per aquesta família que vivia al carrer de Jaume I arriba amb el relleu de la Granja Costa, al mateix Sant Domènec. Era l’any 1956 i el pare, que ja era tot un personatge, s’empesca un espai de ball i, també, un salón de té de sofàs alts i vermells, refugi de mols festeigs dels seixanta. Ben aviat s’hi afegirà la cuina i allò va agafant volada, connectant sant Domènec amb el carrer Nou, i sumant fama i clients a base de novetats, com aquells primers plats combinats o, després, les pizzes! Fins el 1982. «El pare va morir en un accident de cotxe, anant a Moià a buscar els populars cucurutxos... i em vaig trobar de cop, i amb vint-i-dos anys, al capdavant del local». La llista passa ordenadament: «el Joaquim, el germà gran, era arquitecte; el Jep va quedar-se al quiosc del Passeig; l’Assumpció estudiava infermeria i jo venia d’acabar un cicle d'Administració a la diocesana de Navàs! Perquè al darrera, el Xevi tot just estudiava hoteleria a Girona...». Val a dir que la Pili ja hi havia fet moltes hores: «A vuit anys ja netejava calamars frescos o rentava vasos, dalt d’una caixa per arribar a la pica!». Però l’arrancada és difícil. «Aleshores va anar just que no tanquéssim, i vam haver d’aixecar-ho tot una altra vegada!». I la Pili ho fa: renova la cuina, repensa l’oferta, revisa marca i publicitat. «Aquells anys van ser molt durs, i vaig fer un aprenentatge accelerat, però n’estic contenta: cultura del sacrifici. D’això avui no se’n gasta!». I és que ara Las Vegas a mitja nit plega, però els primers anys molts divendres i dissabtes se’ls feien les quatre de la matinada. «Allò ja es va acabar, i els diumenges fem festa, que també convé. De fet, el més habitual avui és l’especialització: o fas bar, o restaurant. Fer-ho tot, i d’un cap de dia a l’altre, comença a ser una raresa». Mentrestant els germans s’han anat jubilant, i ara mateix al seu costat només queda el Xevi, que és qui s’encarrega d’obrir a les 7. Fan més de 100 coberts cada migdia i la terrassa ha esdevingut un suport imprescindible. I amb tota aquesta brega quotidiana, cal recordar que la Pili va trobar temps per esdevenir sommelier, l’any 1992, a Tolosa de Llenguadoc? «I encara vaig fer després el màster, a Barcelona. M’agrada la cultura del vi, i estic al Comitè de tast de la DO Pla de Bages, que és una manera de garantir-ne la qualitat i el futur». Doncs això, la Pili de vi en sap un niu, talment sap d’atendre els clients. Que en un lloc com Las Vegas vindria a ser el mateix. I, a ella, li agrada.

Txell Feixas, periodisme contra l'anestèsia

A El Pou de la gallina d'quest mes de juny, amb en Joan Closas consignàvem la visita de la periodista Txell Feixas, al cicle Pessics de Vida, el dimecres 29 de maig. La sala va quedar plena a vessar i la conversa, conduïda per la periodista Olga Garcia, ens va permetre recollir un apunt exigent per a l'exercici del Periodisme, així, en majúscula.

Txell Feixas, periodisme contra l’anestèsia

 

Foto de Joan Closas Junyent

Text de Ramon Fontdevila i Subirana

 

Ara fa tres anys que ha tornat de Beirut i encara diu conservar-ne la sacsejada. «Una ciutat atractivament caòtica, entre la modernitat i la metralla i fins a divuit religions diferents! Amb el cor ja no en marxes mai més». I és que Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) ve de passar-se sis anys a l’Orient Mitjà cobrint fins a deu països per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquest gener ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació, i la seva participació al cicle «Pessics de vida», el dimecres 29 de maig, va fer petita la sala del Casino. 

 

La periodista, que va començar joveníssima a Ràdio Mediona, va ser deu anys redactora especialitzada en economia abans no assumís la corresponsalia a la capital libanesa. Des d’allà ha cobert la guerra de Síria, la d’Iraq, el conflicte entre Israel i Palestina, el retorn dels Talibans a l’Afganistan, els terratrèmols a Turquia o la crisi migratòria al Mediterrani. «De petita ja volia ser corresponsal de guerra, tot i que ara m’agrada més parlar de corresponsal de pau. En un moment de conflictes, hem de fer periodisme de la pau, no de guerra amb bons i dolents, sinó donant veu a totes les parts, proposant la resolució del conflicte, i sense superficialitat». 

 

La Txell duu l’ofici a la sang en una triple condició: dona-periodista-occidental. «El periodisme per mi es un compromís: persona i periodista és el mateix». I afegeix: «Estem molt anestesiats. I les crisis cal explicar-les, però des de la dignitat, sense groguisme, sense la pornografia del dolor. És això periodisme femení? Allò que cal és fer un periodisme transformador, que mogui consciències». I afegeix: «Massa sovint els conflictes els han explicat homes que expliquen històries d’homes adreçades a un públic d’homes». Per contra ella proposa històries de vida. «I aleshores veiem que també hi ha dones valentes, que mouen coses, com aquelles dones àrabs, donasses, ni incultes ni submises, capaces de fer la revolució des de la cuina on els talibans les pretenen invisibilitzar. Jo com a dona les he pogudes visitar encara que tingui—i agraeixo tenir-lo— la síndrome de la impostora». I al capdavall, Txell Feixas ens recorda que també tots nosaltres tenim la responsabilitat d’exigir una informació profunda. Perquè, internacional o estrictament local, «cal un periodisme ben fet, reflexiu, que ens faci créixer».

Que entre tots no féssim tard

Al capdavall, el reportatge sobre les Caputxines de Manresa, si algun servei pugués fer més enllà del de la informació, seria el d'animar a tots els protagonistes del conflicte a no desistir. A continuar provant de trobar l'entesa. L'Editorial que vaig proposar per aquest Pou de la gallina núm. 409 aniria en aquesta direcció, amb la voluntat constructiva que sempre en ha caracterizat com a col·lectiu. En Jaume Gubianas ho va il·lustrar de manera preciosa, amb aquest parell de monges que estan jugant a cucamagar tot subratllant el lema: que entre tots no féssim tard.


Editorial:

Ara fa deu anys, la comunitat de les Caputxines de Manresa expressava la seva voluntat de cedir a la ciutat el convent del carrer Talamanca per tal d’impulsar un projecte assistencial on elles mateixes en quedarien com a usuàries. No va sortir bé: des de Roma, aplicant el dret canònic, de primer van fer valer la seva oposició mitjançant el bisbe de Vic i, posteriorment, van reclamar el consens entre la comunitat, la federació de l’orde i el propi bisbat per a un acord que encara avui no ha quallat. El resultat és un rosari de pretendents per al convent i tot de propostes fallides, encara que sovint les impulsés la millor de les intencions. I el temps passa, inexorable. Les dues últimes germanes que ocupen les antigues instal·lacions conventuals conserven el dret a romandre-hi però qualsevol altre pas haurà de comptar amb la Federació de les Clarisses Caputxines d’Espanya, i ningú no en sap el resultat. L’Ajuntament pel seu costat no desisteix, tot i que fins ara ha batallat sense fruits. A tots caldria animar-los a recuperar confiances i consensos per repensar generosament un projecte tan necessari com és fer d’aquell convent un espai per a tota la ciutat. I, si pot ser, amb aquell mateix esperit de servei i reflexió de fa quatre segles, fonamentat en la intervenció social comunitària, un nou assistencialisme i fins i tot l’art i l’espiritualitat. Un projecte complet per sobre d’un conflicte que durant anys ha generat tantes il·lusions com retrets i disgustos. Potser és la darrera oportunitat de posar-se d’acord. Perquè les Caputxines son encara allà i son això, una oportunitat per a Manresa.