Diego Sanchez Pulido, rei de les terrasses

L'agost ha estat sempre sinònim de vacances, i em penso que a Manresa més perquè fa una calor terrible i tots provem de quedar-nos quiets i a l'ombra, fins el punt que ni tan sols surt «El Pou de la gallina» i tot es deixa per al proper mes de setembre. Ens queda, això sí, arribar-nos de vespre fins el passeig i esperar que a mesura que avanci la segona quinzena ens pugui sorprendre un xàfec, asiàtic i refrescant. I és aleshores que recordo que aquest mes no hi ha el »Qui no coneix...» i que bé hi podríem posar en Diego Sánchez. Sense el genial dibuix de la Maria Picassó, em sap greu, però amb una història decididament interessant. Se n'han dit tantes coses del Diego! Un home abocat a l'hostaleria, com tants d'altres que van arribar a Manresa des d'Alcalà del Valle, a Cádiz: sí, sí, del mateix poble que l’Antonio Corral (aquell mâitre de la Cuina) i l'Antonio Dorado (de la Bodega andalusa i fins ara mateix, al Jorsus). En fi, el Diego (17/XII/1956) es presenta als lectors del Pou en aquest número d'estiu dedicat al Passeig sota el títol de rei de les terrasses manresanes. Si ho trobeu exagerat només heu de llegir la columneta —i si en voleu saber més, aneu al quiosc caram, i compreu-vos el número sencer!

Diego Sánchez, 

rei de les terrasses

«Tinc 65 anys, sí, i no vull jubilar-me: 

el millor està per venir!»

Diego Sánchez Pulido és el president del Gremi d’Hosteleria del Bages però sobretot és el propietari d’una rastellera de locals, vuit dels quals són al Passeig. Hom podria dir que és el rei de les terrasses manresanes. Va arribar des d’Alcalá del Valle (Cadis) amb 13 anys, i de seguida es va posar a treballar al Frankfurt El Farolillo. «Era una cosa tremenda-tremenda. Féiem 2500 bocates cada dissabte i 2500 més el diumenge, com uns campions!». Hi va aprendre l’ofici i, també, va descobrir que li encantava l’hostaleria. Als 24 anys, va quedar-se el bar Xaloc, a la cruïlla del Passeig amb Casanovas, amb un crèdit de CaixaManresa que va poder tornar en només sis mesos: havia nascut DIESA. «Cada dia era un repte! Sense empleats, eh? Setze hores diàries! Fins que em van haver d’arreplegar, desmaiat. La família aleshores em va ajudar i van venir uns anys fantàstics!». També les propostes. «Em van oferir l’Òscar i des d’allà ens vam disparar. Vaig incorporar l’Atenes, el Pryca... al mateix bar del Pryca on el senyor Seoane em vindria a oferir el Miami i el Puerto Rico...». En Diego Sánchez fa memòria de la vintena de locals que tenia i una setantena més amb fórmules de franquícia a Terrassa, Sabadell, a Vic, a Lleida i a Barcelona. DIESA havia crescut fins als 90 locals! «Allò era dinamita, i em va costar el meu primer matrimoni: era impossible que algú pogués viure al meu costat». Avui DIESA Restauració aplega 22 establiments, bars i restaurants majoritàriament ubicats a Manresa i Sant Fruitós de Bages —amb oficines, espai de formació i cuina central. «Som un grup amb més de quaranta anys d’història i cada establiment mira de tenir personalitat pròpia». Al Passeig és allà on campeja, arrencant des del Maïami: Quiosc del Mig, Xaloc, Cirkus, Canaletas, Píper, Bar Plaça i —al darrer tram— l’Atenes.

Optimista per definició, es reconeix hiperactiu i exhibeix un punt d’orgull: «Ningú no m’ha regalat res. I això que m’he posat en molts berenjenales! Però això només té un secret: treballar, crear equips i motivar-los». El Diego defensa que no té problemes de personal i recorda quan fa més de vint anys va anar fins a Romania a buscar-ne. «En tres anys, més de 100 persones, i la majoria encara treballen amb nosaltres! També colombians o polonesos, tots amb ganes de ser al nostre equip. I des de DIESA els acompanyem, busquem pis, si els cal escola... els acollim, vaja!». Llicenciat en Psicologia fa pocs anys, acaba de complir-ne 65 i està convençut que «el millor encara està per venir!». Ara, però, combina la jornada professional amb caminades de fins a dues hores diàries, «que és una cosa que m’endreça». Això i una més gran atenció a un tercer fill de tot just nou anys. «M’agrada tenir temps per estar amb la família, i no perdre’m coses que jo no havia conegut». Enamorat del Passeig de Manresa, no l’espanta la competència creixent. I de tot en fa un capmàs, i sentencia: «el cert és que no m’ha anat pas malament, però jo valoro sobretot que puc recórrer cada dia tot aquest Passeig amb el cap ben alt, sense que ningú em pugui fer retret de res».

Sense Sempé

Llegeixo que s'ha mort Sempé, i el dia se m'entristeix de sobte: els seus dibuixos m'han acompanyat durant anys, recollint una mirada que anava des de la tendresa absoluta fins al punt més irònic —però sempre lúcid: com era bo de veure i llegir. Amb el petit Nicolas, és clar. Però també amb les portades del New Yorker o, sobretot, les il·lustracions d'un París humanitzat, on cada individuu sap —o és a punt de saber— que no som res. O que res no és senzill. O que, per definició, tot es complica. Bon viatge al mestre Sempé: ens en queden un grapat d'àlbums i un record inesborrable. 

Plany per la mort de Joaquín Vizcaíno, al Xup

M'ho diu el Pere Fontanals a primeríssima hora del dia, amb el to apressat que tenen els digitals per trobar material gràfic i biogràfic: «S'ha mort el Joaquín Vizcaíno». I la notícia em dol, no per sorprenent, sinó perquè consigna un altre lluitador menys a la ciutat. Ara fa uns quants mesos —devia ser l'octubre— encara el vaig anar a recollir a l'associació de veïns del Xup per tal que participés al debat d'El Pou de la gallina, al Casino, sobre les reivindicacions dels jubilats i pensionistes de Manresa. El vaig anar a buscar i, en acabat, el vaig tornar a casa amb un cop de cotxe. Potser aleshores ja em va fer l'efecte que ens acomiadàvem perquè el to va ser d'una completa complicitat, obviant els matisos que jo pogués tenir a la seva proposta a ultrança de residència d'avis al barri: fet i fet, tots dos coincidíem que l'equipament era important i que, al Xup, hi podia estar molt bé. Però no vam furgar en les diferències sinó que les vam arrodonir a favor seu i el seu lema, «¡Toda la vida luchando!» que el feia company del Juan de los pájaros i d'aquell equip extraordinàriament batallador que va ser la primera junta veïnal del Xup. Tota la vida lluitant mereix avui més que mai el nostre record i respecte, el del comunista bregós, el d'un republicà tan amant de la llibertat com de la igualtat. I per sobre de tot, l'home de combat i conflicte per tal d'aconseguir, fos com fos, els objectius de millora al barri. I ho va fer sempre, i de manera resolta i decidida, generosament. Enrere queden els anys del PSUC i del PCC —ens vam conèixer en aquella Assemblea d'Esquerres de Manresa que es va entrebancar a l'hora de concretar la candidatura el 1987, ambdós protagonistes involuntaris de la topada que ho enfonsaria tot! I vam repetir conversa el 1995, a la primera roda de premsa que vam fer amb en Toni Casserres com a regidors per presentar les obres d'estiu a l'escola del Xup: vam convidar els periodistes —aleshores que els periodistes cobrien rodes de premsa!— al bar "la Española" que el mateix Vizcaíno regentava amb aires de taverner i aquells bigotis molsuts que competien amb els d'Stalin, immortalitzat en un rellotge de talla artesana que presidia el local. Hi van haver d'altres entrevistes i d'altres coincidències. I de tot plegat en faig un farcell per recordar la importància de tots aquests vells lluitadors que mai es van arronsar, i que han mort desconfiant del poder i els poderosos. Fets a la seva. I, fins el darrer dia, socialment d'una utilitat incontestable. Per fer-se estimar 

i doldre'n l'absència.

Qui no coneix Emília del Hoyo?

Cada mes de juliol El Pou de la gallina publica número doble, d'estiu. I aquest cop el tema pels manresans no por ser més estiuenc: el Passeig. Des de la història fins als detalls dels noms, els arbres, les terrasses que es multipliquen o —novetat d'enguany— les cadires, aquelles cadires de la Rosita que ara ja són gratuïtes. Tot el reportatge esdevé un tomb pel nostre Passeig talment ens hi acompanyés l'historiador Francesc Comas, des de Sant Domènec cap a la Bonavista. Per acabar, però, el Pou presenta Emília del Hoyo, que aquest mes de juny ha conegut repetides victòries en la cursa del 100 metres tanques. No la coneixeu? I tant que sí! Una atleta de bandera genialment il·lustrada per Maria Picassó.

Emília del Hoyo,
córrer sense descans

Ara que les atletes de l'Avinent Manresa venen d’assolir cinc posicions finalistes als Campionats d'Espanya absoluts —l’equip de la ciutat és dels millors de l’estat!— tothom s’atura davant de la foto, magnífica, d’Emilia del Hoyo desplegant tota la seva potència en la final dels 100 metres tanques. Va quedar quarta amb un registre de 13"55! I doncs, segur que no la coneixeu? Tot just tres setmanes abans s’havia proclamat subcampiona de Catalunya! I és que Emília del Hoyo Pérez, que tot just va complir 25 anys el mes d’abril, no ha parat mai de guanyar marques i campionats, i és una habitual de les planes esportives perquè l’esport ha tenyit tota la seva vida. S’hi va posar molt jove: als tres anys ja era al nou club Egiba i s’hi va estar disciplinadament fins a fer-ne deu. La família, que té les arrels a Torrubia de Soria, ja tenia una certa tirada a l’esport —la mare havia passat també pel Club Atlètic i el seu germà Albert el 2012 era a la lliga ACB amb el Manresa i ara mateix és a la lliga alemanya—. Però tornem a l’Emília, que la tenim estudiant la Primària i l’ESO a les Dominiques i un dia participa en un cross escolar... “Vaig fer podi i allà mateix em van proposar de fer una prova amb els del CAM que devia anar bé...” Hi va anar tant —i ella s’ho passava tan bé!— que va esdevenir una de les millors combineres del país. Això és, una atleta especialista en pentatló i heptatló: cent metres tanques, salt d’alçada, llançament de pes i 200 metres llisos, i salt de llargada, llançament de javelina i 800 metres. Ras i curt: una bèstia sobre la pista! De la mà del seu entrenador Angel Garcia als 16 anys serà als campionats europeus i als 17 als JJOO de la joventut mundial. Però també hi ha els estudis —i l’Emilia ha estudiat, i molt! Després de fer el batxillerat al Pius Font i Quer, l’any 2015 se’n va becada als USA, a la Universitat de Sacramento (Califòrnia) on estudiarà Kinesiologia de les ciències de l’esport, especialitzada en rehabilitació. S’hi estarà quatre anys i, en acabat, en vindran dos més a Anglaterra per fer un màster en Medicina de l’exercici i de l’esport aplicat. Una formació completa. Ara, altra vegada a Manresa deixa l’heptatló, tot ocupant un sisè lloc estatal i, des de fa dos anys, es concentra en les tanques «No em podia permetre tres hores diàries de preparació, acabava de perdre l’entrenador i la motivació va decaure...» Ara no penseu pas que l’Emília triés aleshores l’itinerari senzill: entrena dues hores diàries, inclosos caps de setmana que ho fa a Lleida. I els darrers resultats d’aquest juny l’avalen com una velocista d’elit i amb les millors perspectives. Però com que de córrer aquí no se’n viu, l’Emília treballa a Hunza, un centre d’exercici saludable, i també a R3 Manresa —rendiment, rehabilitació i readaptació— que li permet desplegar coneixements i aptituds en entrenaments personalitzats. «Des de gent que només amb pilates-reformer millora esquena i articulacions, fins aquells que presenten patologies o lesions. No parlem de gimnasos sinó de centres una mica més avançats». I es veu que li agrada i està contenta: no són pocs els qui, marxant de joves, no tornen mai més. «Jo estic bé, i m’agraden les meves rutines i... no sé pas encara què faré en el futur!» Jove i valenta, de moment corre i supera obstacles. I cada vegada millor i més de pressa: arribarà on vulgui.

El Passeig i la Rosita de les cadires

Fent recerca de material per al reportatge del Passeig que s'ha publicat aquest estiu a El Pou de la gallina, jo mateix vaig quedar parat de trobar al disc dur del propi ordinador un text sobre la Rosita de les cadires de fa més de deu anys, per a Regió7. Suposo que són aquelles col·laboracions que fas i te n'oblides i, és clar, els bytes són més constants que les nostres neurones. El text, mirat des d'avui dia, no té més trascèndència però aleshores era una autèntica notícia: la Rosita —després de 52 estius!— deixava de fer el servei de les cadires. Era el 22 d'abril del 2010 i els assaigs de continuïtat no van acabar de donar mai resultat. Aquest estiu, però, i després de la refumuda pandèmia, la municipalitat ha fet el servei gratuït i les cadires tornen a fer goig i a ser plenes de gent. Pel que fa a la Rosita —Rosa Casas i Trellisó— lamentablement ens va deixar el gener del 2017. Tenia 88 anys i ha estat, de llarg, un dels personatges més entranyables de la nostra ciutat. Precisament, amb aquest caràcter, va ser un dels primers reconeixements  dels premis Oleguer Bisbal, que des de 1996 —a la foto, amb Lou Heavly i Paquita Blanch— s'han donat a la revista. 

Trobarem a faltar la Rosita, és clar

Publicat a Regió7 el 22 d'abril de 2010

Una notícia dolenta, sens dubte, d'aquelles que t'acompanya tot el dia. I això no pas perquè no s'ho mereixi, de plegar, sinó perquè la Rosita ha esdevingut una institució ciutadana, un referent. Perquè la presència de la Rosita al Passeig és de les que acompanya, de les que et fa sentir membre de la comunitat, una mica més ciutadà. N'hi ha prou amb saludar-la. I és que jo recordo la Rosita des de sempre, perquè ha menat la concessió més anys que no pas jo tinc, tot fent una feina que va molt més enllà de cobrar un tiquet per seure: la Rosita parla amb la gent, comparteix històries, reprèn els més maleducats i... transmet valors.

El primer, que la Rosita s'estima la feina que ha fet durant aquests cinquanta-dos anys. Algú creu que els darrers temps tenia gaire sentit econòmic? Llevar-se quan tot just clareja, anar fins al Passeig a netejar les cadires, arrenglerar les que la nit ha mogut per, després, tornar a casa, rentar-se i mudar-se, passar quan convé per la pentinadora i, vinga!, començar una jornada laboral que superarà les dotze hores? Hi torno: la Rosita s'estima la feina i s'estima la gent. I per això, en els primers anys que vaig ser a l'Ajuntament ens vam posar d'acord quan manifestà que no li sortia a compte pagar l'emmagatzematge hivernal. Me l'havia adreçada en Josep Alabern —passeu-me el comentari però, per poc que hi penseu, trobareu similituds entre ambdós personatges. En fi, que les cadires van anar a hivernar al Casino abans no comencessin les obres de la planta inferior. Després, a poc a poc —els camins de l'administració són inescrutables!— des de la regidoria de Cultura vam anar assumint el desplaçament, el manteniment, la repintada... en una relació personal singularíssima, fonamentada en una concessió que mai no se'm va acudir reclamar documentalment. Tan antic i evident era el benefici social d'aquell servei popular... Encara més, vaig avalar la Rosita a la medalla Francesc Macià del mèrit al treball. O ens vam tornar a trobar quan el Pou la va nomenar "Manresana més manresana" als premis Oleguer Bisbal.

Per tot plegat, és segur que trobarem a faltar la Rosita, és clar. Però, sobretot, cal preservar aquest servei de proximitat que ella ha cobert amb la major de les eficiències. Amb una dedicació com n'hi ha poques. Com per llogar-hi cadires...

El Pou fa el Passeig més democràtic

Dimecres es va presentar al Casino el número 388 d'El Pou de la gallina. El tema del mes es titula «Cent anys d'un Passeig per a tothom» i em tocava a mi mateix d'escriure'l amb tot de col·laboradors que hi han aportat l'experiència o el record. També la història: a la presentació ja vaig reconèixer que el resultat era com anar a fer el volt al costat de Francesc Comas. A partir d'una primera entrevista i els molts llibres que n'ha escrit, és innegable que li pertoca un agraïment solemne. Encara més quan s'ha avingut a dedicar-nos 3000 caràcters sobre les cadires del Passeig! Dimecres, a la presentació, en Francesc es va posar el públic a la butxaca amb una primera batallada: «Les ciutats tenen passeig i els pobles tenen rambla». Amb ell compartim l'anàlisi que el nostre Passeig ha estat un espai d'estratificació social però, també, de socialització entre aquells que hi viuen o hi treballen i aquells altres que l'utilitzen o l'hem utilitzat. I, certament, l'aparició de nous espais de trobada —penso en les Bases ara mateix— pot comprometre el paper de gresol que avui més que mai en cent anys representa el nostre Passeig. Acabo: el segon convidat a la taula va ser en Jordi Badia que no només va fer l'elogi dels plàtans —n'he comptats 238!— sinó que en va qüestionar les podes salvatges o la substitució d'exemplars centenaris que potser no tenien una actitud militarment prou ferma però que haguessin viscut moltes més dècades, fent ombra i abrigant ocells.  Els plàtans, soferts i d'una tradició ciutadana arreu d'Europa, haurien de merèixer un més gran respecte, tal com el Jordi reclama en 3000 caràcters més. Tot plegat, un número de lectura amable, amb les aportacions històriques de Vicenç Prat o Amat i Piniella, i les entrevistes a Diego Sánchez, «rei de les terrasses» o Héctor Pascual Coloma, un dels germans que regenta la Xixo... Fotos de l'Arxiu Comarcal del Bages —moltíssimes gràcies Marc Torra!— i de Francesc Rubí. Alguna altra de meva, a corre-cuita. I un dibuix d'Anselm Corrons que resseguireu estona llarga. No us perdeu aquest Pou! Els subscriptors ja l'heu rebut a casa, i per tota la resta, seran 4€ al quiosc. No us en penedireu!

Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència

Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.