dilluns, 21 de setembre de 2020

La nostra àvia aragonesa

Amb El Pou de la gallina a tots els quioscs, algú encara m'ho ha demanat: «d'on surt això de Binacet?». La idea de fer un reportatge sobre aquelles noies que ara fa cent anys venien a Manresa des del petit poble de Binacet, a l'Aragó, feia molts anys que em rondava. I és que nostra àvia Leonor era una d'aquestes noies que vingueren a servir. Ens ho havia explicat moltes vegades, probablement perquè els seus néts érem el símptoma més evident del seu encert. Havia migrat i havia treballat moltíssim, i tots els seus sacrificis només tenien un objectiu: que a la seva descendència no els faltés de res. I encara menys, que no haguéssim de tornar a migrar. Tot el contrari: calia arrelar i sortir-se'n com a ciutadans de primera. Bé, vaja, que la Leonor Monter (la primera a l'esquerra de la foto, a finals dels anys 50) és l'origen del reportatge. Per tota la resta, us haureu de comprar el Pou...

La nostra àvia aragonesa

Vaig créixer en una família amb pocs parents i, potser per això, la branca aragonesa sempre em va semblar un exotisme. Encara més quan amb el 600 la distància s’escurçava i el meu germà Manel i jo descobríem un món força més auster, que parlava diferent i, als nostres ulls infantils, fins i tot força rude —aquell tio Genaro que tornava de caçar perdius i les deixava a taula per plomar, bo i ensangonades, allà a la Casilla, amb tot de gossos bordant i una escopeta colossal de dos canons! No res, Binacet va quedar en el passat —cada vegada les visites s’espaiaven més— però allò que em sorprenia era la quantitat de gent del poble que la meva àvia trobava per Manresa, començant per la veïna d’escala, la Josefa Herbera, mare de Vicenç i Josep Forradelles. El cas és que sovint em deia: «Veus aquella? També és de Binacet!». Ella, Leonor Monter Ibarz, era la petita de sis germans i un germanastre, i era nascuda de 1905. Va arribar a Manresa el 1920, analfabeta i menor d’edat, destinada a servir a ca l’Armengou. Li encantava la ciutat, i veure com creixia —va arribar coincidint amb les obres del Kursaal— i tot i conservar records positius com ara beure llet munyint directament la cabra, ella aviat es va estimar més anar a sarsuela al Conservatori, si podia. Al cap de quatre anys d’haver arribat es casava amb Ramon Fontdevila, municipal que li doblava l’edat i amb qui el 1926 va tenir la seva primera filla, Rosa i, deu anys més tard encara, el seu fill Josep, el nostre pare. Ell mateix viuria a Binacet acabada la guerra, del 39 al 43, acollit pels oncles, perquè almenys allà no es passava gana. La seva mare, la Leonor, l’anava a veure regularment cada mes i, és clar, aprofitava per fer arribar teca a Manresa... i continuar servint: va passar per la Fonda España, del carrer Guimerà, i per cals Iglesias, a la plaça Clavé, i va acabar la vida professional netejant a la fàbrica Manubens. amb l’orgull de tenir-hi la filla de teixidora i, al cap dels anys, també el fill de pèrit mecànic. De tots ells, avui, només queda la nostra tia Rosa, amb 94 anys. Però a Manresa els vincles amb Binacet són amplis i sorprenents, i es concentren en cognoms com ara Sorinas o Mora, i Herbera, Monter, Villamate, Ibarz o Civiac, tots els d’aquelles noies que, abnegades i amb molts pocs recursos, un dia van decidir venir a servir.

dijous, 17 de setembre de 2020

Qui no coneix Montserrat Mestres?


El Pou de la gallina d'aquest mes de setembre, que estrena pàgina web per subscripció popular, parla de quan les noies de Binacet venien a servir a Manresa. No en diré res més perquè s'escau que també jo signo el reportatge. Però va ser una molt bona experiència preparar-lo i, encara més, rebre des que es va publicar noves referències de fills o filles d'aquelles minyones. Però al capdavall, aquest Pou s'acaba com sempre, amb la secció «Qui no coneix...» que aquesta vegada commemora una jubilació: Montserrat Mestres. Ara fa vuit dies que s'acomiadava del seu equip de treball, i a finals de mes encetarà formalment aquesta nova etapa vital. Des d'aquí hi col·laborem de gust i recomanem, a tots els que la coneixeu, que la feliciteu.
                                                                                              
Montserrat Mestres,
l’ètica de la responsabilitat


D’entre les manresanes conegudes hi ha, sens dubte, Montserrat Mestres i Angla. I això perquè ha abocat a l’Ajuntament de la ciutat més de quaranta anys. Hi ha fet de tot des que hi començà com a càrrec de confiança, una joveníssima secretària de l’alcalde Cornet, aleshores que el país recuperava la democràcia municipal. Després ha exercit el gruix del temps com a tècnica de serveis socials, però tots recordem també el seu pas com a regidora, en el tercer govern tripartit de Jordi Valls. El cas és que entre una cosa i l’altra, a finals d’aquest mes de setembre la dona es jubila com a cap de servei d’Acció i Cohesió Social —que vol dir responsable de Serveis socials, Sanitat i Habitatge, i també Barris, i els programes transversals de Gent Gran, Joventut, Dona, LGTBI+, Cooperació i Nova Ciutadania. Poca broma! Tot plegat, una trajectòria fecunda que comença l’any 1956, d’ençà que va néixer i créixer en un pis del carrer del Born. Filla del pintor Manel Mestres i de Mercè Angla —una activista vocacional compromesa amb el seu entorn de parròquia, barri o ciutat—, la Montse afegirà a l’exemple dels pares el dels quatre germans, acumulant un compendi d’ètica i fins d’estètica entre el Quico i el Lluís —més grans— i el Jordi i el Jaume. Els aprenentatges més formals vingueren de les Dominiques, amb un darrer envernissat acadèmic al Peguera. Amb tot aquest bagatge, ella es plantejava ser —i ho hagués fet bé!— dissenyadora d’interiors però a darrera hora va triar estudiar Treball Social, a l’escola Torras i Bages. I és que la Montse, que havia deixat el cau dels escoltes, encarrilada per l’assistenta de Càritas Teresa Codinach va començar a acollir directament canalla d’algunes famílies poc afavorides, que aleshores se’n deia. Un repte entomat amb Dolors Terra i la seva cosina, Rosa Pintó. Allò de l’ètica de la responsabilitat: sempre provar de canviar les coses, per poc que es pugui i tan enllà com sigui possible. Cal dir que aquest ha estat el seu programa polític? Treballant pel bé comú, i sempre des del servei públic: combinant assistència i gestió. Trinxera i despatx. Defensant la condició de dona. I assumint críticament totes les contradiccions que en el camí apareixen, és clar. Perquè la seva vida ha estat un riu amb molt diversos meandres —la militància política en el socialisme, aquell brevíssim primer matrimoni, la maternitat amb en Francesc Padullés i fins en el paper d’àvia...— i de cada episodi n’ha fet descoberta i aprenentatge, rere aquests ulls grossos amb què qüestiona la realitat però que, també, la celebra. I és que, lleial i pencaire, amb la seva tossuderia ara fa vint anys obtenia la llicenciatura en Antropologia o, tot seguit, s’enfrontava a un càncer i en sortia airosa. «Tot això és aigua passada», mormola discreta, mentre encara dubta de l’oportunitat d’aparèixer en aquesta secció. I és aleshores que us parla del futur, somiant en tot allò que voldria fer, bo i jubilada. Una llista de coses tan llarga que és clar que no se l’acabarà... potser perquè no té altre objectiu que el de continuar activa, com sempre, i fins allà on pugui.

dilluns, 14 de setembre de 2020

Retorn a les aules (L’emergència de la transformació educativa)

Avui ha tornat la canalla a l'institut. Vull dir que han vingut per reprendre les classes, per encetar un altre curs, per tornar-hi. Hi havia un punt de neguit, és clar, però també la il·lusió d'aquella normalitat que va quedar escapçada el 12 de març. D'això en fa sis mesos, i tot el seguiment telemàtic, tots els meets i zooms o whats, no poden substituir la presencialitat d'un matí a l'institut. Encara que sigui amb mascareta, gel hidroalcohòlic i un desfici permanent de neteja i desinfecció: tornàvem a ser a l'aula —i al pati, i als carrers que porten fins el Guillem Catà. Profes i nanos. Disposats a fer possible un curs que s'endevina complex en les formes però que volem igualment formador i educatiu. Hi tornàvem a ser! Consigno, també, un agraïment per als equips directius que han vist com l'estiu se'ls fonia en ordres i contraordres, en circulars de fulles caduques i missatges del departament, dels ajuntaments i dels consells comarcals, tothom amb voluntat col·laborativa —sens dubte— però en una voràgine enfollidora. I bo, hem arribat al 14 de setembre.  Ara les distàncies, les mascaretes i tots els profilàctics no poden pas ser-ne el fonament del nou curs sinó, tot just, el correlat d'un temps nou de recerca i aprenentatge. Encara més, una excel·lent oportunitat per repensar les nostres institucions educatives.  Per això, i per encetar el curs amb el punt d'entusiasme imprescindible, guardo per a la carpeta de retalls aquest text que diumenge signaven a l'Ara Xavier Bonal, Cèsar Coll, Francesc Pedró, Miquel Martínez, Jordi Riera i Josep M. Vilalta. Una reflexió més profunda del moment educatiu que potser, els últims dos mesos, capficats inevitablement en horaris, accessos i ràtios, a vegades perdem de vista. El text és dens i pot semblar llarg per un post, però voldria tenir-lo a mà per recordar que l'educació avui ni ocupa una posició central en l'agenda política del país ni compta amb els recursos necessaris. I amb tot, propositius, els autors plantegen quatre eixos prioritaris a repensar: el model educatiu, l’equitat, els professionals i la governança del sistema. El text—els destacats són meus — és aquest: 

L’emergència de la transformació educativa
Xavier Bonal, Cèsar Coll, Francesc Pedró, Miquel Martínez, Jordi Riera i Josep M. Vilalta.
DIRECTORS DELS ANUARIS DE L'EDUCACIÓ A CATALUNYA, FUNDACIÓ JAUME BOFILL
Diari ARA, diumenge 13 de setembre de 2020

Passats gairebé sis mesos del tancament de les escoles motivat per la pandèmia, i a les portes de començar un nou curs escolar, és un bon moment per fer balanç i preguntar-nos “I ara què?”. El desig més que justificat de tornar a la normalitat de la vida escolar no ens hauria de distreure d’allò que la situació inèdita del confinament ha evidenciat amb contundència: els notables problemes que arrossega l’educació a Catalunya. De la nit al dia, la pandèmia i el tancament escolar han despullat el sistema i l’han posat davant del mirall. Curiosament, la pràctica desaparició de la versió física de l’escola ha evidenciat la rellevància de debats com els de la formació de competències per al segle XXI, el paper renovat que hauria de tenir la institució escolar o les noves i múltiples formes d’aprenentatge. De fet, ni l’escola ni la societat estaven preparades per aprendre sense escola i encara menys per fer-ho de manera equitativa.

La transparència amb la qual s’han fet evidents els problemes de desigualtat social del sistema, de dèficits de digitalització o de manca de recursos fan visible i extremen la necessitat urgent de transformació. Si fem cas d’allò que es diu sempre sobre el component d’oportunitat de les crisis, aquesta és sens dubte una ocasió que seria imperdonable deixar escapar. No per fer pedaços, sinó per repensar un sistema per respondre a les necessitats educatives de les societats globalitzades del segle XXI. De fet, tan sols aquells països que apostin de forma decidida per una educació transformadora, de qualitat i equitativa podran avançar com a societats de progrés i de benestar.

Tenint en compte el valor que els diferents governs semblen haver donat a l’educació i el caràcter tot sovint erràtic de la seva gestió, el primer que cal reclamar és la centralitat de l’educació en l’agenda política. La pandèmia ha evidenciat l’enorme distància que separa la retòrica política de l’educació com a prioritat de la seva traducció en recursos i mesures concretes. L’educació va estar primer absent de l’agenda i quan s’hi ha incorporat ho ha fet fonamentalment com a problema de salut pública. Hem parlat de distàncies, ràtios i higiene, però ho hem fet molt menys de pèrdues competencials, de formació del professorat o d’adaptacions a entorns digitals. Hem de repensar l’educació més enllà d’una activitat que no sigui un risc per a la salut. Per això ens cal urgentment situar l’educació al bell mig de les prioritats socials i polítiques al nostre país. Una prioritat que impliqui l’establiment d’una agenda de reformes valenta, sistèmica i estable en el temps.

Quines han de ser les prioritats per poder abordar la transformació del model educatiu a casa nostra? En els anuaris de l’educació a Catalunya que hem coordinat en els darrers anys s’hi contenen anàlisis i propostes que pensem que seria útil tenir presents. Cal partir de l’assumpció d’un nou paradigma educatiu, que per sobre de tot se centri en l’aprenentatge i els aprenents. De fet, ja no és factible seguir endegant iniciatives educatives aquí i allí, com fins ara s’ha fet, mirant d’apuntalar un edifici que ja no pot donar resposta als reptes socials als inicis del segle XXI. Ens cal un nou paradigma que tingui en compte, juntament amb l’escola i els aprenentatges escolars, altres contextos no escolars on també s’aprèn, i que inclogui, entre d’altres, l’educació per a una ciutadania activa, l’educació democràtica en valors, l’atenció a la diversitat, el paradigma inexcusable de la sostenibilitat o l’educació emocional.

No per conegut hem d’obviar un factor crític transversal: Catalunya segueix a la cua d’Europa (i per sota de la mitjana de l’Estat) en finançament públic de l’educació. Cal establir un horitzó temporal d’una dècada per incrementar sostingudament la inversió pública, que ens permeti arribar a la mitjana europea i assolir el 5% del PIB en inversió en educació. Inversió que cal concentrar en les polítiques de transformació, professorat i equitat. En un context de més desigualtat social, cal revisar les garanties de gratuïtat real de l’ensenyament al conjunt del Servei d’Educació de Catalunya, tant del sector públic com del concertat, amb plena garantia respecte al cost real de la plaça escolar.

Quatre eixos prioritaris. Des de la nostra perspectiva, els àmbits de transformació prioritaris són quatre: el model educatiu, l’equitat, els professionals i la governança del sistema.

El model educatiu ens duu a replantejar-nos què, com i on s’ensenya i s’aprèn. L’aprenentatge té lloc al llarg i ample de la vida, molt més enllà dels recintes escolars, en entorns formals, no formals i informals. Cal per això aprofitar tots els recursos per a l’aprenentatge, i fer-ho de forma transversal, integrant els diversos àmbits de coneixement. Pensem que cal reforçar els equips docents i construir xarxes educatives al territori i amb les institucions, les quals aprofitin al màxim la tecnologia per repensar els processos d’aprenentatge. Ens cal un model que impliqui una avaluació competencial i autèntica, orientada a l’aprenentatge, i que sens dubte afavoreixi la personalització de l’educació.

L’equitat ha de constituir un eix central de la transformació educativa. Sabem que la millora de resultats educatius és funció, en bona mesura, de la millora dels aprenentatges de l’alumnat socialment menys afavorit. La segregació escolar, molt elevada a Catalunya, és un fre a la millora de l’èxit educatiu i de la cohesió social del país. En aquesta línia, proposem desenvolupar a fons el Pacte contra la Segregació Escolar, garantir la gratuïtat efectiva de l’ensenyament obligatori i augmentar els recursos destinats als centres d’alta complexitat, reforçant les seves capacitats de gestió i establint incentius per atreurehi docents altament qualificats i compromesos. Així mateix, més inversió en la primera etapa, juntament amb altres polítiques socials adreçades a la reducció de la vulnerabilitat social i la pobresa infantil, que malauradament estan augmentant per causa de la pandèmia.

El professorat, i de forma més genèrica tots els professionals vinculats a l’educació, és el nervi del sistema; d’elles i ells depèn la qualitat i la capacitat de transformació. Com bé sabem, la qualitat de la provisió escolar és funció directa de les competències professionals dels docents. En una perspectiva de creixement de la despesa pública en educació, cal invertir més recursos en professorat i a la vegada reformar el cicle de professionalització mitjançant sistemes d’acreditació i avaluació des de la perspectiva del canvi de paradigma que plantegem.

La governança del sistema ha de correspondre’s amb una gran xarxa de corresponsabilitats educatives. Plantegem obrir el repte de l’educació i de la governança del sistema educatiu a la perspectiva comunitària perquè possibilita donar visibilitat i reconèixer tots aquells agents que de manera més o menys directa tenen capacitat per generar accions educatives de diferent impacte i construir entorns ampliats d’aprenentatge. Aquesta perspectiva és la que dona lloc a reivindicar per al nostre temps el principi de corresponsabilitat educativa, entès com el compromís de tots els actors socials per contribuir a l’èxit de l’educació des del principi d’equitat. Advoquem per atorgar autonomia real als centres docents, empoderant els equips docents i directius, sota el paradigma del lideratge compartit, el treball conjunt amb l’entorn i el retiment de comptes. I reduir al mínim tota aquella burocràcia que no aporta valor afegit al procés educatiu.

La transformació educativa a Catalunya és imperiosa i urgent. A les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, instem els partits polítics a impulsar, en col·laboració amb els agents educatius i socials, una mobilització que sacsegi el sistema per repensar l’educació, que la situï com a prioritat política de primer ordre, amb generositat i lluny dels partidismes estèrils. Un gran compromís per a una dècada de transformació radical de l’educació al nostre país, amb visió 2030. Ens hi juguem el futur.

diumenge, 13 de setembre de 2020

Ara que el Llorenç Planes es jubila...


Em penso que és demà —i si no és demà és que va ser ahir— que en Llorenç Planes fa els seixanta anys i es jubila. Deixa l'institut i se'n va perquè ja en té seixanta de rodons i més de trenta com educador a l'ensenyament públic. I sort que té, és clar! Ara podrà fer córrer les seves dèries encara amb una més gran llibertat: llegir i escriure, viatjar,  i aquí i allà pujar dalt dels cims i baixar al fons de les valls. No puc sinó desitjar-li tota la felicitat, molta sort i una llarga vida. I doncs, cal dir que el trobarem a faltar? Segur que sí, i molt: el Llorenç és d'aquelles persones que omple, que sempre té una solució, que sempre sap com sortir-se'n. Ponderació, serenitat i amor a la feina. La resta, una dosi combinada d'intel·ligència i coneixement, i fins i tot un punt de barra si molt convé. Però d'aquella que no fa coïssor, sinó més aviat que t'arriba com un massatge amb rialla. Apa que no la saps llarga, Llorenç...! Deu ser que volies ser teatrero abans que no fessis de mestre i, en acabat, profe del cicle d'Animació sociocultural (i turisme!). Acabo. Jo, què sóc de mena sentimental i a vegades m'embarbusso, ja sé que els matins se'm faran una mica més llargs —i els dies més estranys, com un auguri del meu final d'etapa també. 60 anys. No fa tant que hem treballat plegats, des que va plegar el Joan Morros, que va ser una altra absència. Cincs anys compartint grans moments amb la canalla—grans debats, grans viatges. Acumulant records i emocions, aprenentatges. I era com un miratge percebre un dia i un altre tanta coincidència —o una mica menys, però sempre, de seguida, resoluble. Estic segur que encara ens anirem veient poc o molt, és clar. La Laia i el Jordi, i ara també la Isa, així ho esperem. Però escolta, si mai hem de fer un veritable comiat ¿no podríem tornar plegats amb en Pep Quintana al Marroc? La canalla se'ns hi apuntaria al moment! Digues almenys que hi rumiaràs... I ara una abraçada ben grossa, que avui és virtual i compto que demà —virus al marge— podrà ser veritable. 


La foto és de fa sis o set anys, quan l'invent aquell de la carpa. Un episodi que resumeix i sintetitza el tarannà i totes les virtuts d'un cicle formatiu com ha estat, a Manresa, i des de fa 20 anys, Animació Sociocultural. Llorenç Planes amb Joan Morros. Contents.

dijous, 3 de setembre de 2020

Tornar a Binacet


Ahir, a l'auditori de la Plana, El Pou de la gallina lliurava els premis Oleguer Bisbal, i també presentava la nova web de la revista i associació cultural (aquí). Però es va escaure que també es presentava el número de setembre, que està dedicat a les minyones de Binacet. Totes aquelles dones que fa més de cent anys van començar a venir des de la veïna Aragó a Manresa «a servir». I s'hi van quedar i en van fer venir d'altres i, l'una darrera l'altra, van anar venint a la ciutat gairebé durant sis dècades. Tot això ho vaig poder explicar ahir amb més o menys traça, i si us arribés a interessar bé que us haureu de comprar la revista. Però com que hi vaig destinar un bon tros de l'agost, sí que em permeto la llibertat de penjar un fragment del reportatge, el que relata un dia a Binacet. Això, de costat al meu agraïment als néts i nétes, als fills o aquells manresans que —fet i fet— van néixer a Binacet. Com la meva àvia, que en això no sóc pas neutre. Acabo: vam anar a Binacet el dimecres 26 d'agost, i no diré que fos una festa perquè s'hi barrejaven moltes coses. Però va ser bo de veure i escoltar els altres parents, els records... i la bona gent de Binazet —o Binaced, que per això és terra de frontera. En podria explicar moltes coses. Ho deixo en aquest fragment:

Un passeig per Binacet

Hauria estat difícil acabar aquesta història sense una visita a Binacet. Tornar al poble i fer-hi un tomb, tot just per posar sobre el paisatge els records i les anècdotes. Els nets parlem més d’oïdes, les filles i fills amb molt més detall. D’entre nosaltres, Josep Manel Sorinas hi va viure els tres primers anys, i Josep Ramon Mora, fins als deu. També hi ha qui hi ha fet molts estius. Sigui com sigui, a Binacet hi ha cosins per tot arreu que s’afegeixen al passeig mentre, amablement, algú ens retreu que no haguéssim dit res abans, o que no disposem de prou temps per anar a veure parents. «Si n’anem a veure un, els altres encara els disgustarem més...», argumenta Josep R. Mora. Impossible. Luís Sorinas, que ha resultat ser un cosí d’aquells més renouers, li diu que a ca la cosina Pilar sí que hi ha d’anar, que és important. Sap que fa dècades que no es veuen i avui, a l’hora del cafè, ens hi presentarem. Surten els records, es lliguen informacions, i la trobada es fa curta. «Un altre dia avisa, i sobretot torna!». 

 

Tornar a Binacet! A mesura que avancem pels carrers s’acumulen històries, des de la calle Unión, amb casa Cabana, tots els Sorinas retratats. Després, des de l’església per la calle del Medio l’un veu casa Sanz i al davant el forn on fan els emparadones—allà vivien el tio Javierre i la Paca, i a la cantonada nosaltres...— i tombem cap a l’escola Joaquín Costa. La calle del Muro, la de les Eras, el turó del Pino... Surten les festes de Santa Àgueda —el 5 de febrer, el dia en què les dones manen: es diria que aquest tros de país és netament d’encuny matriarcal i —ho discutirem— de propensió llibertària. El debat s’encalla quan, després d’una cantonada, ensopeguem amb una casa en obres, on havia viscut una nòvia irresolta. Ara la conversa girarà cap a les festes majors, el record de Las estrellas negrasi i aquell cosí solista que va viatjar per tot l’Aragó. I al peu de la farmàcia ensopeguem amb Pepón —que es diu Manuel, però la casa marca. Treballava a Inecsa, a la carretera de Vic, i passa tots els estius al poble. «Yo ya estaba aquí cuando viniste de xiquet, la primera vez, te recuerdo en la Casilla». L’ha avisat la Trini Monter, que hi fos, que ella a darrera hora no podria venir-hi. Anem, en acabat, a buscar el dinar, davant d’un solar que havia estat cinema. El record d’un incendi. També el d’un suïcidi. El fred d’aquells hiverns, i la calor dels estius. El canvi amb el regadiu: de les olives als préssecs, fins a més de 30.000 tones anuals. Ara, si de cas, arriben migrants per la collita, més de 400! Havent dinat pujarem a la capella de Santa Anna per fer-nos-hi la foto, i després baixarem fins el nou embassament de Sant Salvador, formidable, que és de les darreres coses que va inaugurar Rajoy. Seria l’hora d’acomiadar-se, però es veu que no es pot marxar sense plegar almenys quatre préssecs en un bancal del camí. Malacatones. «Para, para, que en cogeremos unos cuantos». «¿Son tuyos?». Aviara! Diuen que per quatre préssecs no hi ha d’haver cap problema. Bé vaja: «Si no son del mio joven es que son de un primo tuyo». I amb això l’encerten: sigui en primer o dotzè grau, a Binacet tothom deu ser cosí de tothom... I enriolats, i amb quatre préssecs a la bossa, engeguem cap a Manresa: de Binacet a Binèfar encara hi deu haver les mateixes llambordes de després de la guerra. Però de Binèfar a Manresa, A22, A2 i C-25, tot és autovia. Cent minuts de rellotge. Com si diguéssim que es fa sol.


La foto és feta des de dalt del turó de Santa Ana, patrona del poble. Hi coneixeu algu? Segur que sí! 

dimarts, 11 d’agost de 2020

Déu, amb Berni Puig i Martí Sales, a Penelles


A primers de juliol, tornant de tres dies pel Pirineu, ens vam arribar a Penelles, que és un petit poble de la Noguera, de poc més de 500 habitants, amb una particularitat: els seus murals, que són per tots els carrers, des de fa anys gràcies a les cinc edicions del festival Gargar. Ara mateix, més de cent murals que atreuen cada any desenes de milers de visitants i que, certament, singularitzen el petit municipi de ponent. I amb tot, si ens arribàvem fins a Penelles aquest juliol era perquè el meu nebot Berni Puig, artista visual, hi pintava no pas un altre mural sinó l'interior de l'església, i a mi em feia gràcia de veure com s'arriscava en l'operació, atesa la seva trajectòria i línia estètica. Bé vaja, com s'hi atrevia. I ja ho puc dir: vaig quedar fascinat per un interior acolorit i abstracte però amb un correlat magnífic: l'església de Penelles està pintada amb Penelles, amb la visió zenital dels camps de Penelles, com si del parcel·lari es tractés, però a escala gegant. El Berni —ja he avisat que som parents— havia guanyat el concurs convocat pel Gargar i l'Ajuntament, i la seva proposta també va ser ben acollida pel bisbat. Per tot plegat, divendres passat vam tornar a Penelles, en una inauguració diferent del festival, perquè el Covid19 tot ho envesca, però acompanyant bona part del poble a la descoberta de l'església. Aquest va ser el tret de sortida, i és que aquesta cinquena edició del festival, en lloc de concentrar les activitats en un cap de setmana, es reinventa i s'allarga durant tot el mes d'agost, amb diversos artistes pintant façanes. Però a l'interior de l'església de Sant Joan, recollint els límits dels camps i fins el canal que passa pel baptisteri, hi batega aquest mosaic acolorit de cromatisme romànic i que s'ha fet amb la suma de generacions i generacions de veïns al llarg de segles. Tot sota la mirada de Déu, si així es vol. Però tot amb l'esforç dels humans, que per això el temple es vol de tothom i obert a tothom. Vaig pensar que el Berni, artista i no pas teòleg, havia copsat perfectament el sentit del sagrat i, sense verbalitzar-lo, l'expressava despullat de retòrica amb aquelles taques de colors, d'una manera desimbolta i planera, i amb un somriure tocat del do de la creació...  No res, que aquest estiu ja he estat un parell de vegades a Penelles i que recomano la visita i passejada vivament. Al centre d'informació hi podeu trobar un alcalde jove, dinàmic i incansable. I a cada cantonada un mural que sovint us embadaleix. No compto que a Catalunya hi hagi gaire municipis tan retratats com Penelles! Però si us arribeu a l'església penseu en aquesta omnipresència que en Berni Puig ha sintetitzat sense cap voluntat catequística sinó, senzillament, en homenatge a una gent i a un territori, i a qui en Martí Sales ha dedicat un poema que divendres ens arribava en vídeo al cinema del poble —sí, a Penelles hi ha un cinema com si el temps s'hi hagués aturat, i això encara ho fa més preciós. El poema es diu «Segona pell» i a mi, em va acabar de subjugar. Només dos fragments, en espera del text sencer:


                                    SEGONA PELL  (Martí Sales)

Fa tant de temps que us escolto jo
                                                      que no tinc paraules ni mai he parlat

Fa tant de temps que us escolto ja
                                                      que us arrecero
                                                      que us sé penes i joies
                                                      que us acompanyo
                                                      en cada secret

Ara que m'heu omplert de llum
                                                            parlaré
per primera i última vegada
                                                            amb les vostres paraules


La pell muda de serp tota sola

a mi
         que soc d'argila
         que no tinc ulls
         (...)

a mi
          que vinc de la foscor immemorial de la terra
          m'ha fet falta un artista
          per rebre
                           la llum
                                          dels camps
                                                               que m'envolten
d'uns colors que mai veuré
                                              i ara em vesteixen
                                              i sóc mirall
                                                                  eco
                                                                           volta llaurada
                                                                   [Sé que la fe us ve
                                                                     de quan vau començar a llaurar
                                                                     amb la primera aixada
                                                                     i el primer jou 

                                                                     de just després del pecat original
                                                                     de quan Déu
                                                                     us va caldre
                                                                     més que mai

                                                                     què és la fe
                                                                     sinó passió conreada?]
                                                                                

dissabte, 8 d’agost de 2020

En la mort de Pere Casaldàliga

Amb 92 anys, fa dies que molts presagiàvem el desenllaç. I a capdavall avui ens assabentem de la mort de Pere Casaldàliga. Les xarxes s'omplen de declaracions i tots quedem més o menys aclaparats. I amb tot, allò que compta és el seu missatge, el testimoni que ens deixa. Exigent i un punt incòmode, instal·lats com estem en les contradiccions d'aquest primer món, tots aquells que tenim a sort de tenir garantit a cada àpat el plat a taula. Se'n va Pere Casaldàliga —tan lluny i tan a prop, de Balsareny a l'Araguaia. I em repasso un grapat de 24 lemes seus que no hauríem de perdre mai de vista ni, encara menys, provar d'aigualir... Evangeli pur, en el sentit més primigeni del terme. O si us ha de ser més senzill, un programa verament revolucionari en molt poques sentències:

1- En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.

2- Jo sóc jo i les meves causes. I les meves causes valen més que la meva vida.

3- On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia.

4- El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d'un principi o deixar d'assumir una responsabilitat.

5- Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen.

6- Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

7- En aquest món no hi ha ningú inútil.

8- Allò que em fa és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

9- La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l'Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

10- Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

11- La tasca primordial i comuna d'humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat.

12- Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l'exportació d'armes.

13- La solució sempre és l'esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l'alliberament.

14- L'expressió no-violència no ha de ser sinònim de passivitat.

15- La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure.

16- La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió.

17- El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria.

18- No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat. 

19- Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

20- L'Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

21- No n'hi ha prou de ser creient, també s'ha de ser creïble.

22- És molt més important tenir l'última sensibilitat que l'última paraula.

23- Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà.

24- La causa indígena m'ha fet més català. Les tribus prohibides m'han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. 

Més, del febrer de 2018, amb text de David Fernàndez, aquí.