dijous, 18 de novembre de 2021

S'ha mort en Pep Sala

Ho vaig saber ahir a la nit, a la impensada. Quin greu! I quina gran persona no ha estat el Pep! Si més no, jo en puc parlar després de molts anys compartits fent política, a Manresa. I és que si hi ha companys a la política, ell n’ha estat un. D’una lleialtat granítica i alhora, sempre, des d’un sentit crític imprescindible. Noble i generós, gens sectari. Mai va estalviar hores ni esforços. El recordo com l’ànima de moltes parades d’Esquerra en tantes campanyes com vam fer els darrers anys, abans no se n'anés a Navarcles: era bo de veure com parlava amb tothom sense pressa ni prejudicis. I escoltava i era respectuós fins amb aquells que —ja es veia— no ens votarien ni tips de vi. Li era igual, ell s'explicava i més d'un va acabar marxant de la parada dubtant dels seus propis principis...  En fi, amb un telèfon, contactant col·laboradors, era imbatible. I encara l’última i no poc important: no li vaig sentir reclamar mai res. Perquè el Pep va treballar tothora des de la voluntat de ser, de fer, de sumar i de transformar. I ara que se n’ha anat estic segur que el recordarem sempre amb la mateixa estima que ell va tenir per aquest país i per a tots nosaltres.

Moltes gràcies Pep, i que la terra et sigui lleu.

dimecres, 17 de novembre de 2021

Qui no coneix Joan Canongia?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina té una portada de fotografia frapant i un titular «Queda molt per acabar amb la violència masclista». Es tracta de fer visible la violència de gènere, en una qüestió que l'editorial presenta com de dignitat i respecte. El text, de Judit Montón, hi posa històries i dades, i rebla, «cal molt més que un 25N per acabar amb la violència masclista». Després hi ha una entrevista a Jaume Huch —berguedans i manresans, a vegades ens entenem— i a la secció final del «Qui no coneix...» encara hi trobem una biografia de les de bandera: en Joan Canongia. Poc que us l'esperàveu! El conec des de primers de 1995, i ara que ja no tenim puces per treure'ns, vam fer un dels cafès més llargs que mai he fet abans no redactés els 3000 caràcters de la pàgina. Llegiu-los perquè hi veureu l'home en el seu suc i salsa, i que no enganya, eh? Encara avui és d'un socialisme constitucional sense escletxes. O almenys així ho presenta! I ha quedat tot tan polit, que la Maria Picassó li ha pres la mida amb els colors corporatius de can pesacé i —oh!— també cara de bona persona. Que al capdavall deu ser la seva veritable.

Joan Canongia,
socialisme constitucional


A la galeria política local hi ha poques trajectòries com la seva. Per això, si no el coneixeu, segur que almenys n’heu sentit a parlar: Joan Canongia Gerona. Neix el 18 de juliol de 1960 en una data gens innòcua per una família que sobreeixia de política! Al carrer Arbonés, fill d’un pare amb fonaments a la Lliga i una mare, aragonesa, defensora de la legalitat monàrquica de Joan de Borbó. D’entre els oncles, compteu-hi des de liberals autèntics fins algun militar voluntari a la División azul. I entre els germans —tres nois i tres noies més— l’exemple el posaven el Carles, al PSC, i el Ton, a Bandera Roja. Ell, el més petit de tots, començà a les Joventuts Socialistes, «aleshores, que encara defensàvem el dret a l’autodeterminació!». No havia estat mai un bon estudiant, però sabia fotre a mil tots els hermanos. El seu rècord fou aconseguir que el mateix dia l’expulsessin de totes i cadascuna de les sis hores de classe! Avui el diagnosticarien, però en aquell temps va acabar obtenint el batxillerat, ni que fos a martellades. Després la universitat quedà en un curs d’enginyeria i encara dos més d’econòmiques, mentre el nano es feia gran, amb un caràcter fort i intuïtiu. I és aleshores que farà el pas de militar al PSC-PSOE. Era el 1984, la nit electoral en què Pujol va obtenir majoria absoluta. «Vaig pensar que no es podia deixar Catalunya a mans de la dreta. I doncs, tot i que em va costar molt d’arribar-hi, aquell dia, per bé i per mal, vaig acceptar definitivament el pacte constitucional». A can PSC hi troba en Jordi Marsal a qui sempre més ha tingut per mestre i mentor, i ben aviat esdevé secretari d’organització, fins arribar a ser el gran llauner de la carretera de Cardona per al partit socialista a la Catalunya central. A les municipals de 1987 queda a un pas de ser regidor —aquell cop que Cornet s’entrebanca— i el 91 sí que entra al consistori, fent part de l’oposició, de costat a Jordi Valls per a qui aconsegueix finalment l’alcaldia, el 1995, amb un pacte tripartit. L’itinerari es diversifica: passarà pel Parlament de Catalunya el 99, i també serà diputat provincial. Després, de l’Ajuntament al Govern de la Generalitat, el trobem el 2003 com a Comissionat de Prevenció d’Incendis i Desenvolupament Forestal i, un any més tard, com a Director General d’Emergències, en un capítol fugaç. Però l’home no dona mai fil sense puntada! El mateix 2004 s’incorpora al gabinet tècnic de la Delegación del Gobierno a Catalunya on tastarà el poder de l’Estat i des d’on arribarà, de 2008 i fins al 16, a fer de diputado en Cortes. «El poder d’Espanya és brutal —us etziba a mitja conversa— i no em crec que els líders catalans ho ignoressin». Decebut per l’evolució del processime i fins i tot d’algunes decisions del PSC «el 155 ja s’havia d’haver reclamat el 6 de setembre de 2017!» recupera la condició de militant de base. I tanmateix, després d’una experiència a l’empresa privada i també un temps de malaltia, a 61 anys ha retornat a la Diputació com assessor del seu grup, i fins s’ha posat a escriure a Regió7. Deu ser que qui ho té del néixer, no ho deixa. I és que, llevat d’estiuejar a Vacarisses, en Joan Canongia fa trenta anys que viu literalment davant la seu del partit. I encara que sovint remugui i busqui brega, és més viu que una mostela. La seva conversa és un oceà d’anècdotes i asseveracions rotundes, que us amolla enmig de pauses solemnes, com volent dir «tu ja m’entens». Aleshores somriu, us acluca un ull i fa petar la llengua: mai no sabreu si és que s’ho creu del tot o, fet i fet, també se’n fot una mica.

dilluns, 15 de novembre de 2021

De Klimt a Maragall, passant per Barcelona

Avui amb els alumnes de literatura catalana i els d'història de l'art de l'institut —alumnes de segon de batxillerat, a punt de fer els divuit anys i amb unes ganes de viure que s'encomanen— hem anat a Barcelona en tren, a veure l'exposició de Gustav Klimt, al Centre d'Arts Digitals IDEAL. Amb M. ja l'havíem anat a veure aquest estiu i aleshores vaig pensar que els agradaria a la canalla o, si més no, els seria una bona manera d'acolorir les lectures de Rusiñol i Maragall, i el tema del Modernisme, que enguany tornen a ser obligatòries. I no, la cosa no ha fallat, els ha agradat molt! I això que, per estalviar, hem hagut de fer una bona caminada des d'Arc de Triomf passant per la Ciutadella i, tornant, pel pont de Marina i el parc de l'estació del Nord. Tot plegat per la tropa manresana ens ha suposat vuit hores d'escursió, dues de les quals als locals del Poblenou, immersos en les imatges precioses de Klimt. En acabat, preparo un fragment de la crònica crítica de Tomeu Mascaró al Diari de Barcelona, per afegir a la classe de dimecres:

«La crítica d'art Federica Armiraglio escriu en un dels seus assajos que Klimt aborda en les seves pintures els temes d'alè universal: la vida, la mort, l'amor, la relació entre home i dona, i les pertorbacions de la psique. Uns arguments que a la Viena de Freud i de Klimt eren d'absoluta actualitat, però que ho continuen sent un segle després. Uns temes que retornen, ara en l'embolcall de la tecnologia espectacular, que envolta l'espectador i el fa sentir més en un cine que en una galeria d'art, però els mateixos temes».


Ara ni cine ni galeria d'art, que Maragall no pintava: tornarem a la lectura i ho farem amb Dimecres de cendra. No és la sensualitat de Klimt, és clar, però hi bufa el mateix batec que en faria motiu d'escàndol. El Modernisme, un entusiasme! I per a llegir-lo, recuperarem la música de l'exposició immersiva, Queen Of The Fairies de Patrick Hawesi, amb la veu de Grace Davidson i aquesta imatge tan bèstia de La Mort i la Vida.


DIMECRES DE CENDRA

                                                            A una noia

No et facis posar cendra, — no et facis posar cendra,
patró de joventut,
que no té res que veure — la mort, la cendra, amb tu.
No entelis amb mementos
ton front rosat i pur.

Tu no has pas d’haver esment — de la trista paraula
que diu el sacerdot
girant-se de la taula.

Que aquest color rosat — que duus al front i als llavis
no t’ha sigut donat — per cendrosos agravis,
que t’ha sigut donat,
verge de la sang tendra,
per uns altres esblaims — que no són pols ni cendra.

                                                                        1896

dijous, 11 de novembre de 2021

Ara que ja he fet els seixanta anys

Dimecres passat vaig complir seixanta anys, i em va agradar de celebrar-los —de poder-los celebrar familiarment en uns quants àpats, ara els uns, ara els altres. Sense estridències, i amb un agraïment absolut perquè, em penso, en tots aquests anys he estat de sort moltes vegades, i encara més amb aquells que m'han acompanyat —absents inclosos, a qui amb el temps encara més trobo a faltar. En acabat, passen els dies, la xifra es normalitza, es despenja algú per whats aprofitant la vuitada que preveu la tradició. És aleshores que t'adones que això de la seixantena, per poc bé que et trobis, és una edat fantàstica: quan hi arribes tothom et felicita però, i per ser justos, perceps que ja ningú no compta gaire amb tu. En el meu cas, i atès que sóc funcionari des de 1985, sovint encara s'hi afegeix una pregunta, no sabrem mai si feta des de l'enveja o la commiseració: «Què? Que no et jubiles?». I no que no em jubilo: acabaré aquest curs pel cap baix i, si per mi fos, em sembla que aniria continuant un curs i un altre. M'agrada molt la feina a l'institut, em fa sentir útil i fins rejovenit per la canalla. I sí, és clar, em podria sentir útil fent d'altres coses, i tant que sí! Però aquests darrers anys, les classes de literatura a batxillerat i les de cultura al cicle d'animació em són absolutament plaents i inspiradores. Què voleu que hi faci? M'agrada la feina al Guillem Catà, amb totes les seves bondats i flaqueses. Preparar uns pastorets, o fer una sortida... En acabat tinc moltes tardes encara per badar, per llegir i escriure, i fins fer la migdiada. I enyorar amb un punt de melangia, ara que es fa fosc tan d'hora, les hores passades —la droga deliciosa dels records, que deia en Sisa. Aspres o tendres, llunyans i millorats, arrodonits i vívids. Ja he fet els seixanta anys, sí. I he estat content de fer-los.

Migdiada al menjador del pis dels pares. Del meu germà Manel, en una llibreta familiar que recull els darrers mesos de la nostra mare. Seixanta anys són també un llibre d'absències que es va engruixint. I en Sisa? No us perdeu el documental que ara fa poc ha penjat Filmin:  L'home dibuixat. Una conversa amb Jaume Sisa. Si no us vau suicidar als trenta... tibeu dels records!

divendres, 22 d’octubre de 2021

Qui no coneix Maties Sala?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina parla de la vellesa combativa: «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Es podria dir que el tema del mes és, rodonament, una ofrena a la Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran, i se suposa que haurà estat molt ben rebut. Si més no, a mesura que el reportatge avança, guanya en matisos i és per això que en celebro la redacció. Ara bé, si es tracta de fer-se gran, només cal esgotar la lectura fins la darrera pàgina de la revista. En Maties Sala, no en volíem saber d'altra! Qui no el coneix en Maties? Una biografia excepcional que ja han recollit moltes entrevistes al llarg de la seva vida, però potser cap de tan sintètica: 3000 espais que apleguin el seu vitalisme als 66 anys. Hi falten molts detalls, és clar, però tot plegat s'arrodoneix amb el dibuix magistral de Maria Picassó: un Maties atemporal i sorneguer recorrent l'esfera terrestre. Un paio irrepetible!


Maties Sala,
l’aventura no vol lligams


I tant que el coneixeu! Maties Sala Riu, un tros d’home sota un cap rinxolat. Mestre i esportista infatigable, heroi de mil curses sobre terra, mars i llits, i viatger entusiasta. Té per lema fer tot allò que el seu cos li permet, i una mica més! Va néixer el 1955, fill primer d’una masia al capdamunt de l’avinguda Tudela. La mare, que provenia de la Pedra i la Coma, li transferí la genètica: amb 90 anys, plegats encara van plantar-se dalt de Busa! Però anem al començament. El Maties, feta l’escola elemental, va anar a estudiar a la Salle i és allà on li va semblar sentir la crida de Déu. Amb la voluntat de ser missioner a l’Àfrica, deixà pares i germans —l’Enric, esbojarrat i divertit, i la Pilar cinc anys més jove— per fer el batxillerat entre novicis lasal·lians, a Cambrils. És allà on començarà a córrer en bicicleta i també hi aprendrà a nedar. Després, a la Salle Bonanova, farà magisteri i teologia. I aquí tot s’enreda: a Barcelona, en un episodi propi del Tenorio, s’enamora d’una novícia amb qui veuen passejar pel mercat de santa Llúcia. La congregació el crida a l’ordre i, després de Nadal, el Maties ja no hi torna. És el seu any terrible. Havia d’acabar el curs i les pràctiques per ser mestre —i ho va fer entre les Dominiques i la Renaixença. Continua vinculat al Casal de l’Església, participant dels grups d’Ultreia i a l’escoltisme. Però abans de l’estiu, baixant del Posets, es mor el seu germà Enric, de setze anys. Tot plegat costa... En positiu, aquella tardor entra a la Flama, on s’estarà sis cursos fins arribar a un altre episodi crucial: forma part del grup «dels 15» mestres acomiadats — un veritable cisma pedagògic! De resultes d’això farà oposicions i s’incorporarà a l’escola pública en una situació que li facilita permisos i fins llargues excedències. És aquí on apareix el Maties més popular, el del mostatxo i les aventures esportives. Té vint-i-cinc anys i encara fuma, però aviat ho deixa per millorar resultats. Descobreix les maratons —23 en deu anys!— i la natació, i comença els grans viatges en bicicleta: travessar els Estats Units, la volta al món —dos anys i 46.000 km!— o la volta a l’Àfrica. Ha travessat tres cops l’estret de Gibraltar o —també té mèrit!— ha fet sencera la sèquia nedant. I des dels 80 que comença a córrer triatlons que el duran al campionat mundial d’Ironman, a Hawai, el 91... Els títols es multipliquen amb bicicleta de muntanya, alpinisme o qualsevol altra dèria. Però també n’ha passat de tots colors i més d’un cop ha vist perillar la integritat per la malària, gossos salvatges o policies corruptes. I en acabat surten les avaries: amb 66 anys, l’home camina amb dues pròtesis de maluc i una altra en un dels genolls. Apedaçat i diagnosticat d’artrosi, ha tingut també un infart que li causa problemes de circulació perifèrica «i tinc diverticles, porto sterns al cor i quan puguin me’n posaran dos més a les caròtides: tot em trontolla... però encara em funciona tot!». Per això continua fent esport i, en colla, des de fa quinze anys va a caminar cada divendres regularment. Independentista de pedra picada, des d’abans de la pandèmia que també s’ha apuntat als Tirallongues. I és un apòstol de la solteria; la brama diu que ell sempre triomfa entre les dones, però sense cap ganes de formar allò que es deia una família. «I sí, fins he tingut algun festeig que m’ha durat un parell d’anys, o tres amb intermitències, però no, no em vull pas comprometre. Francament, jo per aquesta aventura no que no serveixo...».

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Vellesa combativa: entrevista a Mora i Fuentes


Ara fa deu dies es presentava el darrer número de la revista El Pou de la gallina, amb el tema «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Com sigui que hi vaig poder col·laborar amb un parell d'entrevistes, a l'hora de la veritat només es va poder incorporar al reportatge una mínima part del material. Penso especialment en la que vam compartir amb en Josep Fuentes i Josep Ramon Mora, a mitjans de setembre. Ara, al cap dels dies, em penso que es pot fer públic el material sencer, sobretot si amb això aconseguim facilitar que el debat que ara mateix envolta aquest tema a Manresa, es canalitzi de manera reflexiva i el més fructífera possible. No són unes notes apressades sinó compartides amb els autors, i llegir-les aporta idees especialment interessants, expressades des de la tranquil·litat serena d'un llarg cafè de tarda al bar Atenes, amb l'acompanyament de Rossend Coll —el president de la Fundació Residència d'Avis Sagrada Família— amb qui havíem començat parlant de residències sense ànim de lucre a Manresa. El material, sencer, aquí:


ALGUNES REFLEXIONS 
SOBRE EL DÈFICIT DE SERVEIS ASSISTENCIALS 
A LA GENT GRAN 
DE LA CIUTAT DE MANRESA

JOSEP FUENTES

El Pla Estratègic. Representants del Sindicat de CCOO participem en les converses amb l’Ajuntament de Manresa per acordar i concretar un Pla d’Atenció a l’Envelliment i la Dependència per ara i pels propers anys. Aquesta participació es dona arrel de la moció que vam impulsar al Ple Municipal el 2017 i que va obtenir el suport de tots els grups municipals.

Al meu entendre, aquest pla haurà de recollir actuacions entorn a diversos aspectes que són fonamentals: l’atenció domiciliària, els habitatges amb serveis i les residències. Hauria també d’ acordar-se unes polítiques públiques potents per part de l’Ajuntament i la Generalitat que són les administracions competents i hauria de definir a la fundació Sant Andreu Salut com un instrument clau de les polítiques públiques d’atenció a l’envelliment i la dependència a Manresa i al Bages. En conseqüència seria el moment de plantejar que Sant Andreu Salut reformés el seu patronat amb més presència pública i fent-lo més democràtic i més representatiu.

Tot i que considero que l’Ajuntament aposta clarament pel Pla Estratègic, la seva concreció s’està retardant massa. Als responsables municipals els manca més decisió i agilitat

L’atenció domiciliària. Les persones grans volem restar tot el temps possible a casa, per això una bona atenció domiciliària és fonamental. És necessari que hi hagin més recursos per l’atenció domiciliària, per fer que arribi a més persones, perquè les que la necessitin tinguin més temps d’atenció i perquè es complementi amb més serveis. Les teleassistències, els menjars a domicili, la domòtica, el voluntariat de suport a persones soles, els centres de dia, entre altres, cal potenciar-los. En els últims anys s’ha avançat però cal fer-ho molt més i caminar cap un model d’accés universal amb tarifació social. Aquesta es una competència municipal.

Els habitatges amb serveis. Els habitatges amb serveis o pisos tutelats, són equipaments a mig camí entre l’atenció domiciliària i les residències. Estan pensats per a persones vàlides que viuen soles, que se senten insegures o que tenen un habitatge precari i en males condicions. Ofereixen serveis de menjar i bugaderia, d’infermeria i rehabilitació, de treball social, d’oci i cultura entre altres. Des de fa temps la Generalitat no promou nous habitatges d’aquest tipus. Mentrestant sorgeixen iniciatives de caràcter privat però que pel seu cost fan molt difícil l’accés a persones amb pensions baixes i pocs recursos econòmics. Proposem que mentre no siguin promocionats i finançats per la Generalitat, siguin subvencionats parcialment per l’Ajuntament establint algun tipus de conveni amb les corresponents entitats i així facilitar l’accés a persones amb pocs recursos. Ens ha semblat que l’Ajuntament és sensible i veu bé aquesta proposta.

Les residències. Principalment són dues qüestions que cal abordar. Per una banda el temps d’espera per accedir a una plaça pública o concertada que pot arribar a dos anys i per altra el model de residència. A Manresa hi ha un important dèficit de places públiques, de les que els usuaris paguen una part en funció dels seus recursos i la resta la Generalitat. Mentre s’espera una plaça pública, cal en molts casos entrar en una de privada, però amb uns costos no assumibles per persones o famílies humils. Reivindiquem que és absolutament necessari que la Generalitat concerti un nombre important de noves places públiques per Manresa.

Una altra qüestió és el model o tipus de residència. La residència hauria de ser en certa manera la continuïtat de la pròpia llar, on la persona tingui en lo possible, llibertat de moviments i que faci les rutines i activitats que feia abans. Unes residències pensades per les persones i que funcionin en grups de persones o unitats de convivència. La residència prevista al Xup estaria pensada des del projecte i en la seva construcció per aquest model. Cal fomentar la innovació de les actuals residències perquè tinguin unes condicions més dignes i humanes. Això vol dir millorar les condicions del personal i de vida dels residents amb un finançament més adequat. Les residències de la Generalitat, com la de la Font dels Capellans, requereixen inversions que durant molts anys no s’han fet, per dignificar-les.

La Plataforma dels pensionistes. Els pensionistes de CCOO ens hem implicat i donem suport a la Plataforma en Defensa de les Pensions i dels Drets de la Gent Gran. Per nosaltres és un moviment reivindicatiu, unitari i obert a la participació de tots els pensionistes i un bon instrument per defensar els nostres drets i condicions de vida.


JOSEP RAMON MORA VILLAMATE

Dèficit real. L’existència d’un dèficit de serveis assistencial a la gent gran de Manresa no és una invenció de la Plataforma en Defensa de les Pensions i el Drets de la Gent Gran. Els propis estudis de l’Ajuntament ho confirmen. En concret una diagnosi realitzada en la legislatura anterior quantifica aquests dèficits. Segons aquesta estudi per tenir una cobertura adequada, el servei d’atenció a domicili hauria de doblar la seva dotació actual i farien falta més de 200 places públiques de residència per atendre les necessitats actuals i del futur immediat de la població. Farien falta també un centenar de pisos tutelats amb serveis per a persones grans.

Fer de la necessitat negoci. La iniciativa privada coneix perfectament aquest dèficits i s’estan impulsant tot un conjunt de projectes privats que pretenen convertir en negoci allò que és una necessitat social. Les administracions s’ho miren i no han estat capaces d’articular una política pública digna d’aquest nom per fer front a aquestes necessitats, especialment en tot el que fa referència als serveis residencials que depenen de la Generalitat de Catalunya. Això fa que les famílies que necessiten aquests serveis hagin de suportar llargues llistes d’espera per accedir a una plaça pública, i mentrestant han de pagar les places privades que tenen un cost al voltant dels 1800/2000 euros mensuals.

Malgrat les millores, cal un model estratègic per la ciutat. Tenim en compte el grau d’envelliment de la població manresana i la perspectiva del seu increment en els propers anys, elaborar una política valenta i robusta de reforçar els serveis d’atenció a la gent gran hauria de ser una aposta de ciutat i una de les línies estratègiques bàsiques de les polítiques socials del govern municipal. Cal dir que els serveis d’atenció a domicili, que son els únics de competència municipal, han millorar al llarg d’aquesta legislatura, tot i que encara son insuficients i falta definir un model estratègic per als propers anys.

La manca de places no queda resolta. La situació més preocupant es dona en tot allò que fa referència a les places de residència. És a la Generalitat, com administració competent, a qui pertoca omplir el dèficit actual però l’Ajuntament, amb el seu alcalde al davant, ha de liderar la reivindicació d’aquesta necessitat, junt amb les entitats de la ciutat. Fa més d’un any l’ajuntament es va comprometre a impulsar la construcció d’una residència d’iniciativa municipal al barri del Xup. L’Ajuntament comptava amb el fet que la Generalitat augmentaria unes 60 places la dotació de la ciutat i que trobaria un inversor privat que es fes càrrec de la construcció i posterior gestió de l’equipament. Hores d’ara l’ajuntament no ha avançat en cap dels dos aspectes i això fa que l’alcalde hagi afirmat darrerament que el projecte està en quarantena, a l’espera de com es desenvolupant el projectes privats que estan en marxa per decidir que es fa des de les administracions.

Cal consensuar un full de ruta. Aquesta actitud de l’equip de govern significa supeditar les polítiques públiques a les necessitats del mercat, quan en realitat hauria de ser a l’inrevés. Cal que l’Ajuntament com a administració més propera a la gent, defineixi de forma consensuada amb les entitats de la gent gran una política pública per dotar a la ciutat del serveis a la gent gran que es necessiten ara i establir un full de ruta per als propers cinc anys en funció de l’envelliment progressiu de la població. Encara que alguns d’aquests serveis, com son les places de residència, són competència de la Generalitat, el govern municipal ha de tenir clar quin és el seu full de ruta, de la mateixa forma que ho te en altres aspectes cabdals de la ciutat, com pot ser l’urbanisme o la mobilitat.

divendres, 15 d’octubre de 2021

Vint-i-quatre edicions de la Mediterrània

Ahir, a Manresa, vam engegar la 24a edició de la Mediterrània. De la Fira Mediterrània que va néixer com a «Fira d'espectacles d'arrel tradicional» amb els mateixos objectius: Estimular la recerca, la creació i la producció d'espectacles que incorporin la cultura popular, i afavorir la trobada —també els bolos!— d'aquests espectacles. Al cap dels anys, i amb tots els matisos i giragonses, em penso que es pot dir que la Fira se n'ha sortit. I els 1200 programadors inscrits ho certifiquen.

Amb els alumnes del cicle d'Animació Cultural, ens ha rebut a primeríssima hora en Jordi Fosas com a director artístic. I ha estat bo d'escoltar quan valorava el paper dels joves, el binomi cultura-educació o, ras i curt, que Cultura no és el mateix que exhibició. En vint minuts els ha il·lustrat com no ho farien deu classes! Després, amb Ramon Molins de zumzum teatre, hem col·laborat en un taller per a un proper espectacle. Sense metàfores: allà hem fet el nostre testament —i hem acabat entre el ser o tenir, però ja eren la una i tothom s'ha endut la reflexió camí de casa, o fins la cantonada on despatxaven cervesa..

Encara abans de dinar, al tram final de les jornades professionals, qui ha volgut s'ha afegit a seguir un parell de taules rodones sobre «Cultura i Educació», amb algunes afirmacions d'Ester Bonal —Xamfrà— que paga la pena de retenir i discutir després a classe: «La vida és complexa i no es resol ni amb un tuit ni amb una formació especialitzada: res no és segur i tot es mou!». La síntesi és meva, i no era pas la primera que la dona clavava, però és així com les recordo. I encara, després de tots els elogis que sovint rep Xamfrà, una negativa rotunda: «No som un recurs ni un servei!». A partir d'aquí la defensa de la participació en l'art —no la història de l'art, no la història de la literatura: creació. Participar és un dret actiu i col·lectiu (accedir + aportar + decidir). «També la pràctica artística, en grup i vinculats a l'entorn» (elogi de la diferència). Algun ponent abjura dels bolets o paracaigudistes entre la pràctica docent a les escoles i instituts. Cal remoure més profundament l'estructura formativa, a secundària prou que ho sé, i perseguir no només l'hemisferi científic —matemàtic— sinó també el creatiu —emocional.  Dos retalls més de part d'Ester Bonal: Sumar compromís, confiança, generositat i... permeabilitat (treball amb l'entorn). Em quedo amb la voluntat d'acompanyament de la canalla, la piadeia grega, i una sageta collida al vol contra museus i institucions «que legitimen l'expertesa» —i ens hi afegeixen distinció! I és que les arts, històricament, també s'han fet servir per excloure...

Res més. Consigno encara la presentació al vespre de l'espectacle inaugural «Trencadís» com la primera proposta artística de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya (OMAC). La primera creació, de Dani López, amb la veu de la cantant menorquina Anna Ferrer com a solista convidada, va sargir textos de joves poetes amb un programa de moments brillants i un final tan emotiu com entusiasta. Vam sortir-ne contents!

La foto, amb en Jordi Fosas, a la Torre Lluvià amb els nois i noies d'ASCT