Qui no coneix Marta Muñoz?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març tracta dels bombers, a Manresa i al Bages. Un reportatge complet i amb dades que ara mateix m'inspira futures entrevistes —de debò no tenim bomberes a la ciutat? Sigui com sigui, de moment, al «Qui no coneix...», amb Maria Picassó presentem una treballadora social molt i mol manresana. I no és pas que no hagi anat i vingut, és senzillament que arrelada al barri, viu la ciutat com a seva. Segur que la coneixeu! Marta Muñoz. Un anar i venir, per ser-hi sempre que convé:

Marta Muñoz,

l’etern retorn

Podria semblar que s’ha passat la vida al mateix barri però no és ben bé així. Es diu Marta Muñoz Valero, i va néixer i créixer des de 1985 a la Sagrada Família. Filla de l’Àngels i l’Agustí, com el seu germà Marc va fer la primària al Francesc Barjau —i, per mor d’uns peus plans, també es va fer un tip de dansa fins a dotze anys. En acabat vindria la secundària al Guillem Catà, aleshores que l’institut era a l’actual Escola Oficial d’Idiomes. Tenia clar que després estudiaria algun àmbit social, seguint una estela familiar de dones cuidadores: l’àvia, filla de Bellpuig d’Urgell, ja va venir a Manresa per treballar a l’escola dels Infants, tot just acabada la guerra. I la mare és infermera. «Però com que em feien por les agulles, em vaig inclinar per Treball social, a la UB, quan encara s’estudiava al carrer Còrsega, a tocar de Gràcia». L’atracció per Barcelona és immediata i, després d’un primer curs pujant i baixant en tren, la Marta reclama viure a la capital com ja havia fet el germà gran. Tenia 19 anys i va ser tota una descoberta: s’embolica a l’assemblea d’estudiants, esdevé representant al consell escolar i no para mai de mai! També s’enamora de Granada —part de la família té arrels a Baza— i es planteja fer-hi el darrer semestre de la diplomatura, però com que la convalidació només podia fer-se a Málaga... doncs se’n va anar a Málaga! Un semestre per acabar els estudis i al darrere un altre per viure-hi feliçment. Per xamba havia aconseguit llogar una caseta de pescadors, oberta davant del mar, que va esdevenir punt de trobada fins el punt que es plantejà buscar feina i quedar-se a Andalusia. O tornar. I torna, perquè torna a enamorar-se, us dirà, de Manresa. «Després de tres anys fora, vaig redescobrir la ciutat. Començo a treballar a Ampans, a la residència Julio Payàs» i, sorprenentment, després d’haver fet carrera, s’inscriu en un cicle professional de grau superior que s’ofertava al Guillem Catà: Animació sociocultural. Treballa, estudia i es multiplica en dedicacions parcials al Cesam, o fins en alguna substitució als serveis socials municipals. Se sent en plenitud. El següent pas li proposarà l’Ampa del centre, quan la contracten conscients del seu dinamisme: sense programar-ho havia tornat als orígens, al Catà i, més encara, al Catà que ara ocupava l’edifici del seu Francesc Barjau de primària! S’hi estarà sis anys, a mitja jornada, combinant Ampans i, també, una vocació social que passa per l’ateneu la Séquia, a la PAHC, o la cooperativa la Guixa. Ha creat xarxa amb les altres treballadores socials dels instituts de Manresa i el seu paper creix, tant com s’aprima l’Ampa del centre. El procés sembla irreversible i finalment decideix plegar per concentrar-se a Ampans, on s’estarà cinc anys a la fundació tutelar. Però, convençuda del valor del treball social i l’educació com a motor de canvi, quan en tindrà l’oportunitat començarà a fer de professora del cicle superior d’Integració social. Cal dir que això torna a ser a l’institut Guillem Catà? D’això ja en fa sis cursos, aleshores que acabava de ser mare, i ara mateix viu amb orgull el seu entorn —de la seva feina, de la seva família, del seu fill Guim. Tan riallera i compromesa com francament resolutiva, a qui no falten propostes polítiques, i que viu contenta de tornar a ser al barri, «al mateix carrer on deixo el nano a l’escola Ítaca, cada matí». Perquè tot i que sembli la mateixa ciutat, el mateix veïnat o la mateixa gent, està convençuda que és diferent. I que és entre tots que encara podria ser millor.

Qui no coneix Ariadna Guitart?

Tot just venia d'acabar-se la 66a Innocentada de Manresa que a El Pou de la gallina de febrer publicava aquest retrat de l'Ariadna Guitart Pujol. Ella també ballava a "A bodes em convides" —com s'ho fa el Carles Claret per enfilar-les totes?—. L'Ariadna hi ballava i alhora signava la coreografia d'aquell espectacle, i de tants altres que la ciutat ha gaudit. Ras i curt, pura creativitat i energia, sense mai plànyer l'estona per ballar. O fer ballar. Per fer, des dels escenaris o les places públiques, una ciutat una mica millor. I sobretot, més feliç... Tot això, en 3000 caràcters i una il·lustració brillant de Maria Picassó, ho publicàvem així:

Ariadna Guitart,
ballar amb la ciutat

A l’altar de la manresanitat popular hi ha, segur, un lloc reservat per a l’Ariadna Guitart Pujol. No la recordeu? Damunt dels escenaris o directament a plaça: l’heu vista, sí, i moltes vegades. Perquè l’Ari, si alguna cosa no ha deixat mai de fer és ballar. Nascuda el 1985, de ben menuda que ja la van acompanyar a l’Esbart. Tot just havia fet sis anys! Els seus pares, Magí i Rosa, tampoc s’estalviaven cap assaig, i feien pujar la canalla amb el mateix cuquet. Amb el seu germà Adrià, faran la primària a la Flama però l’Ariadna, als deu anys, afegeix el ball de saló a les seves inquietuds i s’hi aboca tant —pràcticament amb entrenament diari!— que ben aviat guanya campionats competint en les modalitats d’estàndards i, la seva preferida, els llatins. A setze anys encara els arribarà una tercera germana, l’Aina. L’Ariadna estudia al Lacetània, allà on la seva mare treballa com a professora d’educació física. I aleshores arriba la dissort: la malaltia s’endurà en poques setmanes de diferència pare i mare. Trencament. Desastre absolut. Un daltabaix emocional. L’entorn i la família farà costat als tres germans, també l’Esbart, que hi ha estat sempre. «Això sí, aleshores vaig abandonar el ball de saló, i no hi he tornat». L’Ariadna tria els estudis de Magisteri a la UAB, en l’especialitat d’Educació i Física i, forta com és, de tot se surt. Comença a fer substitucions «i aviat vaig anar a parar a Fonollosa: una veritable sort!». Allà tot i no ser definitiva, hi obtindrà plaça un curs i un altre, i fins i tot després de guanyar les oposicions, s’hi podrà quedar. «El projecte musical de l’escola em permetia anar més enllà de l’educació física: fèiem dansa!». Però alguna cosa devia grinyolar dins seu perquè, després de set anys de docència, renuncia a la seguretat de la feina i agafa una excedència: «Vaig adonar-me que em faltava alguna cosa, que em faltava ballar!». I amb trenta anys a l’esquena, es matricula al Som-hi dansa, de Barcelona: hi anirà cada dia per ballar cinc hores, feliç. En acabat vindran les primeres classes de jazz musical, d’escoles de dansa i d’una darrera descoberta, el Manresa Teatre Musical: Pablo Testa de MTM li diu quan la coneix: «I tu, on eres?». L’Ariadna es multiplica en coreografies a tot arreu on pot, i conserva un parell de matins a la setmana per continuar aprenent a Barcelona. Fins que... Fins que va tornar a fer de mestra! En un darrer gir dels esdeveniments, l’Ariadna tornarà a Fonollosa, amb una dedicació de mitja jornada, que compatibilitzi el seu vessant artístic i creatiu amb l’estabilitat laboral: ara pot fer dansa a tota la primària! I recosint episodis, fa mig any que acaba de ser mare d’una Aran preciosa. Però és una maternitat activa: amb el seu company fent-li costat ja l’hem tornat a veure en plena forma a la Innocentada aquest mateix mes de gener. A l’Ariadna, a l’Adrià i a l’Aina Guitart Pujol, per ser exactes! «Ho hem mamat, per dur que sigui a vegades. El resultat són disset anys a l’esbart major, que són disset anys a plaça per Festa Major...». Això i els balls de zíngares i després els de moravians a cada Aixada. La bolangera de la Llum —«tinc per mestre en Joan Manel!»—, i encara el compromís amb la Innocentada, al costat de Jordi Gener i Dolors Baró: des de fa sis anys que no només balla sinó que porta la direcció coreogràfica. I quan ha plegat de l’esbart major, ara fa quatre anys, encara es van animar amb tota la colla a fer el grup 2.0... «Perquè m’agrada formar part de l’entitat i m’agrada continuar ballant. Perquè a mi —es nota?— m’agrada molt ballar!».

Una visita MNAC (12 anys al Catà)

Ahir, amb tots els alumnes de 1r i 2n de BTX —Història de l'Art, Literatura Universal— vam anar a Barcelona, en una visita programada al Museu Nacional d'Art. Es tractava d'endinsar-se en les col·leccions del romànic i el gòtic. No cal dir que els més grans, pressionats per la prova de Selectivitat, han format un grup amb voluntat rigorosa. Jo, però, només acompanyava els de primer de batxillerat, que tot just anaven a fer un bany d'imatges, després de molts mesos de rosegar Llull, Ausiàs o el Tirant lo Blanc i el romanç de Tristany i Isolda. La medievalitat acaba captivant sempre, i més quan només hi ha el goig de la descoberta, la sorpresa del color i la llum, l'ambient, i tota la història. Ego sum lux mundi. De primer ni els de llatí ho pleguen! Però quan ho veuen al·lucinen i, de sobte, tot el rollo de la societat teocràtica va prenent valor. Hem vist màrtirs torturats —que fort!—. I la marededéu, o el crist crucificat en versió fusta natural o policromada... Abans d'arribar al gòtic ja ens han hagut de cridar una mica l'atenció, atès que el meu grau de tolerància no sempre coincideix amb el dels vigilants. Potser xerraven massa, segur que reien massa alt també... admeto la culpa, sí, però l'experiència hi ha estat, i no compto que ningú s'hi hagi fastiguejat. Ara algú dirà que es una desproporció l'esforç, que tot plegat ja veus què en quedarà. Jo només sé que aquests exercicis de luxe —l'entrada la vam gestionar gratuïta, la renfe es fa càrrec del desplaçament...— són imprescindibles i cal posar-los-els a l'abast. Amb el mateix goig que fa molts anys algú ho va fer amb nosaltres, indiferent al cost o el nivell d'aprenentatge que en resultaria, només per tal que poguéssim descobrir aquelles joies i omplir-nos-en els ulls. En acabat uns quants hem tornat a Manresa —sabíem que dinaríem tard— i un bon grapat tenien permís per quedar-se de tarda a Barcelona. Per a molts, tota una primera experiència de llibertat! També m'hagués agradat acompanyar-los, és clar, però això ja no tocava. I al tren, abans dels primers cops de cap, he pensat en el goig de ser allà encara, compartint una bossa de patates rosses barates —els encanta comprar, i comprar als paquis. El goig d'estar parlant del seu futur, desgranant les expectatives i també els seus temors mentre jo, calladament, cargolo els meus propis dubtes i passo comptes: aquest febrer ja fa dotze anys que vaig aterrar a l'institut Guillem Catà! Dotze anys que han passat com una glopada, plens de moments feliços, plens d'aprenentatges... I gronxat al vagó de rodalies, assaboreixo el trajecte mentre avaluo, també, el dolor de jubilar-me i saber que un moment així potser mai més no el tornaré a gaudir. 

Qui no coneix Joan Cals?

Aquest 2023 s'estrena a  El Pou de la gallina com un «plató literari»: coordinats per Jordi Estrada, el tema del mes recull fins a deu mirades d'escriptors contemporanis que passen per Manresa. Sembla mentida com els nostres carrers aguanten tanta prosa amb voluntat literària! Més que no pas pel·lícules em penso, però és clar, avui la imatge és el que s'imposa. Plató literari, doncs, i avall que trona. I al capdavall, amb Joan Cals, magníficament il·lustrat per Maria Picassó, em queda l'honor de resoldre un altre «Qui no coneix...», aquest cop dedicat a un bon amic, de llarga trajectòria i company de la Junta del Pou: Joan Cals i Torres. 88 anys! Parlem d'en Joan Cals, sí, amb el compromís que, quan en compleixi cent, la Laura Serrat també el tornarà a retratar a les seves històries centenàries... 

Joan Cals:
la política de l’envelliment

A vegades hi ha manresans que neixen a Barcelona, com en Joan Cals i Torres, l’any 1934. Maria, la mare, havia arribat a la capital des del Campell, fent de minyona, i el pare, Ramon, era un mecànic dels del morro fort, afiliat a Estat Català: després de la guerra va emprendre el camí de l’exili fins a Montalban, a Occitània, i ja no en tornaria. La mare, doncs, amb dues criatures, va haver de fer gecs i mànigues per sobreviure en aquell barri de vençuts que era el Poble-sec. Per sort, aviat un oncle el posa a treballar al ram de la perfumeria i, amb la setmanada a la butxaca, les coses canvien: estudia Comerç, i també s’aficiona al teatre, la boxa o el Barça, «fins vaig provar de torejar i tot!». Quan més endavant va aconseguir una feina de viatjant la seva vida acumula embolics de tota mena —i molts disgustos a la mare. Aleshores, un bon dia el li encomanen d’anar a Manresa, en una ruta que li era nova. Portava perfumeria i d’entre totes les dependentes, a la farmàcia Riu coneix la Maria Torra. S’enamoren i l’any 62 es casen. I ja tenim el Joan Cals manresà! «Tot i que per a la família Torra, tirant a conservadora, mai vaig deixar de ser aquell noiet de Barcelona...». Aquí l’home s’estabilitza, agafant representacions del tèxtil i, des de 1983, treballarà al ram de l’òptica fins la jubilació. Els primers temps tothom el feia mig comunista —en estades a Montalban, havia conegut exiliats com la Montseny o un joveníssim Felipe Gonzalez!— i certament portava a dins el cuc de la política. El doctor Llussà, amb qui ara l’emparentava la família Torra, li proposarà de participar d’un moviment d’arrel cristiana i així el trobem l’any 77 d’interventor a CDC, per passar de seguida al PSC d’en Pallach. «Va ser en Nasi Segon i la Roser Torra qui em van arrossegar a l’òrbita de Joan Cornet. Vam fer una gran campanya per a les primeres municipals de1979: jo era viatjant i sempre m’ho podia combinar!». Al PSC hi farà amics —Vilajeliu, Torradeflot, Canongia...— i acaba per militar-hi l’any 81, però dura poc: «Puc estar equivocat, però la giragonsa de l’entrada a l’OTAN em va decebre molt». El seu compromís cívic es vehicularà aleshores en el món veïnal, a la Plaça Catalunya. És arran de la viduïtat que la mare rep de França, que descobreix que els jubilats tenen drets. Serà el seu tema! El primer objectiu va ser muntar una residència i casal per a la gent gran a la fàbrica Brunet. A poc a poc la vellesa esdevé una autèntica presa de consciència. I així, quan se jubila el 1999, es torna a afiliar al partit dels socialistes per entrar a la seva sectorial de gent gran. És ara que el trobarem als Consells de la gent gran de Manresa o del Consell comarcal. També serà a la redacció del programa nacional de Pasqual Maragall, i aportarà el seu consell i experiència al Consell de la gent gran de Catalunya i, també, sis anys al Consejo estatal de persones mayores, viatjant a Madrid cada dos per tres... Un compromís que arriba fins el 2019 participant al 8è Congrés Nacional de la Gent Gran, sumant l'organització de cinc edicions. Al seu currículum hi destaca el premi del Consell de la gent gran de Manresa, en la seva primera edició de 2015, en reconeixement a projectes com el de Ciutat Amiga o les actuacions de prevenció dels maltractaments a la gent gran. Ara, amb 88 anys fets, no és tan actiu ni es lliga a cap militància, però continua qüestionant coses que no funcionen «i les conec ben a la vora: vaig acompanyar la meva dona fins a morir l’any 2016, víctima de l’Alzheimer». El repte és clar: canviar la percepció de la vellesa, i valorar-ne el potencial. Al capdavall, les persones grans han de ser persones de ple dret també, «i tots ens mereixem ser tractats d'igual a igual fins el final».

Matèria d'exercici, una altra mirada al llegat ignasià

El proper 15 de gener —això és, diumenge vinent— acaben set setmanes de l'exposició «Matèria d'exercici» al Casino de Manresa. Es tracta, si no l'últim, d'un dels darrers actes a l'entorn d'aquest 2022, que ha estat l'any ignasià a la nostra ciutat amb un lema pel cap baix atrevit: «Manresa, la ciutat que et transforma». No en diré res, perquè a mi Manresa m'ha format, transformat i probablement deformat del tot, i no li'n faig pas retret, ans el contrari. Però pel que fa a l'exposició diré allò tan suat com és que «no deixa indiferent». I nou us preocupeu si al cap de cinc minuts —sobretot, aneu-hi!— teniu la sensació que no hi plegueu gran cosa. Considereu-ho del tot nomal i, tot seguit, penediu-vos: us falta exercitar-vos en el contingut! El programa de paper, en format diari i un pa de lletra que només es pot consumir en la tranquil·litat de la llar, ja aventura algunes pistes i es sintetitza en la frase que l'Oriol —és el meu germà, sí— va dir en veu alta el dia de la presentació: «La sala del Casino s'ha transformat en un gimnàs, lliure d'elements superflus i amb la voluntat d'acostar-nos a la transformació ignasiana que la ciutat commemora». A mi em va semblar que l'Oriol deu ser de les poques persones que amb una mirada laica s'ha acostat al text del sant, aquells Exercicis Espirituals que la nostra ciutat va inspirar-li, segons relata ell mateix. D'aquells Exercicis Espirituals, un mètode de recerca de la voluntat de Déu que permeti reorientar la vida amb voluntat d'estimar i servir, tota una colla d'artistes n'han destil·lat una mostra contemporània. Com reflecteix la foto, la canalla ho capta de seguida. Els més grans tenim més feina —i no falta qui en fuig. Per donar pistes, i consignar-ho a la meva carpeta de retalls, em penso que en Joan Burdeus, al «Núvol» de finals de desembre, ho planteja en termes (una mica) més accessibles. I, a cavall de Joseph Beuys i la Misteriosa Llum, diu exactament això:

Manresa i la democratització de l’espiritualitat

L'exposició 'Matèria d'exercici' explora el llegat de Sant Ignasi de Loiola des d'una perspectiva materialista i performativa

 

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El 21 de febrer de 1345, una misteriosa llum provinent de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme de Manresa mentre les campanes repicaven soles. Era Déu que donava la raó als manresans que volien construir una séquia, a la qual el bisbe de Vic s’havia oposat fins al punt de signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres, i un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa. Aquesta llegenda és un exemple perfecte de la funció contradictòria de la llum en la història cultural d’Occident: per una banda, la il·luminació com a símbol de la transcendència i la divinitat, per l’altra, la metàfora del progrés científic i tècnic de la Il·lustració. La séquia es va acabar construint i la ciutat va propulsar-se.

Aquest doble tall de la llum és un dels temes de Matèria d’exercici, una exposició curada pels manresans Oriol Fontdevila i Oriol Vilanova que es podrà veure al Centre cultural el Casino de Manresa fins al 15 de gener. El protagonista religiós de la mostra no és el miracle de la llum, sinó Sant Ignasi de Loiola, que va viure a Manresa durant un any, del qual va passar bona part pregant i practicant un ascetisme salvatge en una cova, on va formular els fonaments dels seus cèlebres Exercicis espirituals. Igual que els frares del Carme, Sant Ignasi inverteix la lògica passiva de l’espiritualitat com a mera contemplació i la transforma en una via per a la millora i la productivitat tan pròpies de l’edat moderna. Escriu Fontdevila al full de sala-catàleg imprès en forma de diari que cal endur-se per llegir amb calma: “Una sala d’exposicions és una sala d’exercicis. Un gimnàs orientat a exercitar la ment, a cultivar l’esperit. Una sala d’exposicions pot ser la darrera conseqüència dels Exercicis que Ignasi va concebre a les balmes de l’entorn del Cardener, «en llur substància», en paraules del seu biògraf Diego Laínez”.

Així doncs, les raons per les quals l’art conceptual és tan difícil podrien tenir una arrel religiosa. En altres paraules, Sant Ignasi és precursor dels artistes conceptuals, i entendre les obres dels artistes contemporanis congriades a Manresa requereix tota mena d’exercicis de meditació com els que Ignasi requeria per entendre l’obra de Déu. La mostra explora el llegat ignasià amb noves produccions realitzades per l’ocasió per part dels artistes Patrícia Dauder, Oier Etxeberria, Rubèn Verdú i el mateix Vilanova; un projecte de comunicació gràfica per part del col·lectiu Bendita Gloria, format per Santi Fuster i Alba Rosell, i treballs recontextualitzats de Josefa Tolrà i Antoni Ricart. És un conjunt volgudament àrid i exigent que fa “una aproximació materialista i performativa a aspectes de l’herència ignasiana, i que concerneixen, sobretot, a l’espiritualitat, el coneixement, l’art, la identitat i el poder”. Per entendre’ns, la sala del costat, que acollia el pessebre monumental de Manresa i divuit diorames nadalencs fets pel Grup Pessebrístic de Manresa, estava molt més plena de públic somrient, però l’autèntica filosofia ignasiana era entre els pocs valents fent una ganyota d’esforç per penetrar en les obres contemporànies.

La nostra relació amb l’exercici és ambigua, fent molt difícil distingir entre la cura del jo i l’autoexplotació, una paradoxa que es reprodueix en el discurs de l’art contemporani, que per una part reclama cultiu i refinament, i per l’altra predica cada cop més horitzontalitat i resistència contra els imperatius de la productivitat. Un bon exemple és el ready-made d’Oriol Vilanova que obre la visita. L’obra no és res més que 5 calendaris de butxaca del 2022 exposats tal qual, un gest que, en ell mateix, no requereix cap mena d’esforç ni detresa tècnica. Ara bé, el nostre ull interior ens diu que ha d’haver-hi alguna cosa més, i ens apropem a un text a la paret que ens informa del nom de la peça, “Temptació”, i com l’artista creu que “hi ha un fil subterrani que enllaça aquells sants, que es desprenien dels seus béns per iniciar una vida ascètica, i els artistes conceptuals. La desmaterialització de l’art és un gest místic”. Segueixen apunts sobre el consumisme, la naturalesa de la imatge i el control del temps. S’inverteix molt més temps en pensar sobre l’obra que en fer-la.

La revolució de l’art conceptual va consistir a dissoldre la frontera entre imatge i paraula, demostrant que, com que totes les obres d’art sempre han comunicat alguna cosa, es poden abandonar els criteris tradicionals de bellesa, plaer sensual i harmonia estètica i fer art amb teoria, poesia i retòrica. I això democratitza inequívocament l’art, perquè ja no cal pintar com Velázquez. És part del que volia dir Joseph Beuys amb la seva famosa declaració “tothom és un artista”. Beuys, que el 1966 va dedicar una performance a la capital del Bages perseguint una obsessió per Sant Ignasi, encara és commemorat per les institucions culturals locals i també es troba a l’exposició en L’home del sac, de Ruben Verdú, una instal·lació que relaciona Ignasi i Beuys com dues figures que “abraçaren pràctiques d’ordre immaterial per a l’assoliment de la transcendència, tal com foren l’espiritualitat en Ignasi i la creativitat en Beuys”. En última instància, la motivació dels sants i la motivació dels artistes conceptuals segueix la mateixa lògica d’invertir esforços individuals en una direcció igualitària que acaba amb la democratització de l’espiritualitat o amb la desmaterialització de l’art, que són una i la mateixa cosa. Els designis de la llum de Montserrat sobre Manresa continuen sent difícils d’escrutar, però els artistes ho intenten.

Dos de gener de 1983

Cada dos de gener a casa és un aniversari, i aquest 2022 més rodó que mai. Fa quaranta anys que amb M. vam tornar plegats de Londres, de deu dies de vacances que tancaven el seu trimestre d'au-pair. Em penso que ens havíem escrit gairebé cada dia —i fins vaig enterrar una beca en telefonades internacionals. Tot això avui deu costar de creure, el correu postal, el preu de les trucades, aquesta intensitat sentimental, però aleshores ho vam viure així i, arribats d'Anglaterra, aquell mateix dia ens vam establir a la masia del Puig abans no trobéssim, més endavant, el primer domicili manresà al carrer Sabadell, 35. Tot això ho recordo cada dos de gener, això i aquest itinerari compartit, llarg i fecund, que no té tant de romàntic com de construcció pacient. Tot dos som de caràcter fort i a casa sempre hem tingut bregues: cadascú és cadascú, i ja es pot comptar que aquestes quatre dècades no han estat precisament un riu d'aigües calmes i pocs revolts. Ben al contrari, hem viscut tota mena d'episodis i per això, cada dos de gener, celebrem un any més de vida en comú com una nova victòria. I si aquesta vegada ho escric és per meravellar-me de les quatre dècades, i de veure com hem canviat d'ençà que l'any 82 vam acordar començar aquest trajecte comú. Meravellat que encara ens quedin ganes de continuar batallant i fins esporuguit de pensar que algun dia sigui la biologia l'encarregada de resoldre aquest combat.

La foto, de l'estiu de 1982, és a colònies del barri, a Santa Maria de Meià. 

Qui no coneix PIlar Llasera?

Aquest mes de desembre El Pou de la gallina parla de les dones al món de la comunicació. L'esquer és l'any Maria Matilde Almendros que s'acaba, però sobretot hi ha la voluntat de radiografiar la creixent presència femenina al món de la informació: a la premsa, a la ràdio o a la televisió. El combinat de la portada amb Laura Serrat i Núria Bacardit, o Pilar Goñi a l'obertura del tema són la mostra que en els mitjans de proximitat les diferències es van reconduint, encara que s'endevina que aquí, també, el camí serà llarg...  Al tram final, la revista presenta Pilar Llasera, una dona decidida al «Qui no coneix...» magníficament il·lustrada per Maria Picassó: Llasera s'ha passat la vida despatxant moda al PakPil, tot just a canvi d'uns quants diumenges a muntanya i, per poc que la conegueu, en descobrireu els detalls tot seguit:

Pilar Llasera,
el Poblenou va a la moda

Són moltes hores de botiga allò que l’ha fet coneguda. La recordeu? Pilar Llasera Parera, de 1959, i a punt de complir mig segle despatxant al carrer de Sant Josep. Una botiga de moda, de pronúncia tan estranya com rotunda: PakPil. No té gaire misteri, és clar. El «Pil» és a l’arrel de Pilar i el «Pak» és la de la seva mare, Paquita, modista del barri de tota la vida que ara mateix ja va cap als 92 anys. I bo, el cas és que la Pilar ja va néixer i créixer al pis de sobre la botiga, i fins per anar a escola no se’n va haver d’allunyar gens: va fer tota la Primària a l’Ave Maria, a un cop de roc de casa. Com que les monges no la trobaven prou bona com per continuar estudiant, al darrer any ja no hi anava a les tardes perquè, fet i fet, vora la mare modista sempre faria més servei. En acabat, com que cada estiu passava deu dies a casa uns oncles de Barcelona, s’admira que la seva cosina, molt poc més gran, acabi de posar una botiga de moda. «I com que a casa ja teníem el local, i ma mare ja començava a estar tipa de fer de modista, doncs ens vam animar...!». I així va néixer aquell PakPil, el 1975, quan la Pilar, encara menor però molt decidida, agafava diners i tren i se n’anava a Barcelona a visitar majoristes per tornar carregada de bosses i paquets. La resta de la setmana —de dilluns tarda a dissabte vespre!— van ser de pura perseverança: la Paquita s’encarregava dels arreglos i la Pilar de la venda, fins a multiplicar aquesta vocació per tractar amb la gent. Això i, també, el gust per la muntanya: els seus dos germans grans, el Toni i el Joan, tenien colla al barri i els diumenges se l’enduien a Collbaix o bé fins a Juncadella, a fer ràpel al pont dels Catalans. El grup, d’inspiració parroquial, va desembocar al Centre Excursionista Montserrat i ella també a l’Agrupament escolta de la Seu, i és allà que la Pilar recupera amigues de la infantesa o d’altres amb qui coincideix als estudis nocturns de Comerç, com la Isabel Melenchon o l’Alba Collado. Només va faltar que Josep Maria Llasera, el pare, delineant a la Lemmerz, coincidís a la feina amb en Josep Maria Montfort i acabés acostant la canalla a les expedicions organitzades pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Per això trobem aleshores la Pilar incorporada en aquell Equip d’Escalada En Roca (EDER) fent colla amb la Mite Selga, l’Antònia Dalmau, l’Ester Busquets o la Marta Basomba. I amb la colla, els festeigs: allà coneix en Fredi Puig i, bo i casats, tindran dos nois, el Nil i el Berni... Tot plegat, però, sense perdre mai de vista la botiga: la Pilar-mare-de-família agafa dependentes per poder créixer amb imatge pròpia —alguna de tan fidel com la Paquita Muntada, totes les tardes de vint-i-set anys seguits!. I comença a viatjar regularment a les fires de París o Madrid i, si convé, a Milà. Aconsegueix marques de qualitat i disseny innovador, i fins s’atreveix a obrir una segona botiga al carrer Nou: més maldecaps encara! «Allà hi passava molta gent però vendre, el que és vendre, veníem al Poblenou. Vam ser-hi disset anys... fins que em van fer àvia!». Ara la Pilar, que encara va alguns diumenges a esgarrapar pedra, ja frisa per jubilar-se, mentre recorda enriolada tots aquests anys de roba amunt i avall, i una clientela fidel a qui ella atén i assessora, amb peces de gust personal, sovint un punt atrevides. I mentre defensa preu i qualitat, diu sense embuts que espera que la botiga continuï fins i tot quan ella no hi sigui.