diumenge, 24 de gener de 2021

Qui no coneix Francesc Garcia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallna presenta deu places de la ciutat. "Deu places que fan viva Manresa" diu la portada. I val a dir que el reportatge fa goig, amb les fotos de Francesc Rubí i deu signatures tan diverses com en Xavier Domènech, l'Anna Vilajosana o l'Adam Majó. Si encara no l'heu llegit, procureu-vos-el! I si arribeu fins al final de la revista ensopegareu amb el "Qui no coneix", que il·lustra Maria Picassó i jo mateix escric. Aquest cop dedicat al Francesc Garcia, filòsof i professor de filosofia que aquest mateix mes de gener n'ha fet seixanta i s'ha jubilat. I com que ens coneixem prou i molt, i també és el comptable del Pou, i amic i veí i qui sap què més, què caram, farem constar l'article a l'apartat d'homenatges. Ecce homo:  

Francesc Garcia Lafarga,
la filosofia de l’esforç
                                                    
Com que tot ve una hora que s’acaba, aquest mes de gener a l’Institut Lluís de Peguera es jubila el Francesc Garcia. El coneixeu oi? Han estat molts anys de filosofia pura com l’oli d’oliva, que l’home s’ha escarrassat a ensenyar a un món que no està gaire per olives ni encara menys per la puresa o la filosofia. I amb tot, ell ho ha provat, amb aquell entusiasme que dona haver-se emancipat gràcies a l’estudi, des d’una família d’origen humil i titllada de roja. De fet el seu pare, fill d’un poblet de Conca, va fer més de tretze anys de presó per la seva condició de socialista —la dictadura no estava pas per romanços. I bé, és la presó on l’home va fer amistat amb el pare de la seva futura esposa, fins que el Francisco i la Maruja es van retrobar a Manresa, es van casar i a l’hospital, del carrer de l'Hospital on vivien, hi van tenir dues criatures: la Marta i el Francesc. D’aquells anys n’hi ha quedat sempre més la passió per la piscina —a un cop de roc de casa, baixant pel carrer Cantarell— i un desig d’aprendre, cultivat als «Hermanos» de la Salle fins a 3r de BUP, i al Peguera, on farà el COU en horari nocturn. Perquè el Francesc, a més a més, s’havia de guanyar les garrofes, i amb disset anys havia entrat de grum al Banesto, col·laborant en la prosperitat familiar, ara que s’estaven a un pis nou de la Font dels Capellans. Passa els matins al banc i les tardes a la Universitat de Barcelona. Es fira un R5 llampant, fa noves coneixences i fins i tot assaja uns primers passos en la participació ciutadana, col·laborant amb Rialles i ben poc després a Tabola. Als 24 anys enllesteix la llicenciatura en Filosofia i entoma el servei militar després de moltes pròrrogues: l’exèrcit, tan amatent, reservava sempre algunes places per a tots aquests saberuts a Lleida, al «batallón de artilleria a lomos - Meseta Gardeny». Va ser, i es pot dir sense por d’equivocar-nos, un bany d’humanitat bestial: de rucs tan rucs com aquells mai més n’ha trobats! Perquè de seguida vindrà el seu pas a l’educació. S’estrena a l’escola Camps i Fabrés, en dos cursos que també el posaran a prova i després, fetes les oposicions, accedeix a la Secundària pública. Els primers anys a Vilafranca del Penedès i de seguida catorze cursos a Esparreguera. Entremig, allò que hagués pogut quedar en una solteria daurada, la inclinació marxista li ho resoldrà amb un matrimoni als 36 anys: fruit d’uns viatges estivals a llatinoamèrica que organitzaven unes ONG de molta iniciativa—ara Bolívia, ara Nicaragua...— el Francesc acabarà per conèixer la seva companya a Guatemala. Mercedes Rivera: una granadina molt arriada, establerta a Múrcia, i capaç d’aprendre valencià a Oriola en un temps rècord per tal de poder ser mestra a Catalunya. I doncs, qui negaria la força de l‘amor? Al capdavall el retrobem al Peguera, al genuí institut de Secundària local. Quinze cursos més batallant contra la desídia i l’autoindulgència, desconfiant de la pedagogia ensucradament holística i predicant la importància de fer colzes. Sense desanimar-se: sap pels ases de Gardeny que la ignorància és per natura tossuda! I amb tot, podríem dir que el nostre entorn és una mica millor gràcies a la tasca de tots aquells que, com ell, encara creuen que un altre món és possible.

diumenge, 17 de gener de 2021

Les criades de Binacet, a la revista Aviara

El passat mes de setembre vaig publicar a la revista "El Pou de la gallina" el reportatge Els fills de les minyones de Binacet, que podeu llegir tranquil·lament aquí, en PDF, al repositori de la revista. Una història amb arrels familiars però força representativa d'un grapat de famílies manresanes que tenim aixó en comú: els origens al petit poble de Binacet, a l'Aragó. I bé, la revista manresana va sortir, i de seguida vaig rebre l'interès de part de la revista Aviara que publica trimestralment el Centro de educación de adultos i l'Ajuntament de Binaced-Valcarca. Me'n va demanar una versió més breu i en castellà, per tal de pubicar-la al número de Nadal. No cal dir que els ho vaig fer encantat i, ara que me'n fa a mans un exemplar, el reprodueixo ni que sigui per la singularitat de veure un text meu en castellà. El títol pensat per al consum aragonès, recalca els origens i manifesta agraïmemt. Tot plegat, és això:

Cuando en Manresa 
las criadas eran de Binaced

Ramon Fontdevila Subirana
Revista AVIARA (Binaced-Valcarca) Diciembre 2020, Número 71,


De pequeño me sorprendía la mucha gente de Binaced que mi abuela encontraba por Manresa. Hoy sé que los 160 km. que separan ambos municipios fueron un trayecto habitual para muchas jóvenes que en el siglo pasado viajaron hasta la ciudad catalana buscando un futuro. Muchas echaron raíces, aprendieron lengua y costumbres, y formaron nuevas familias.

Desde principios del siglo XX se produce un fenómeno de emigración rural, de jóvenes de Binaced destinadas a servir a las familias acomodadas de Manresa, que se iban reclamando las unas a las otras. El demógrafo Xavier Rubio admite que no podemos saber con precisión cuantas fueron. Los censos decenales no contienen la población por lugar de procedencia o nacimiento, pero este dato sí existe a escala provincial. Así, y proporcionalmente, las mujeres procedentes de Huesca en Manresa podrían superar las 260 en 1920. «Y aunque no todas las oscenses serían de Binaced, sí que lo debieron ser la mayoría ya que, hoy como antes, las migraciones se producen a partir de redes basadas en el parentesco y la amistad». Y es que aunque limitáramos a 200 el total del siglo, pensar que Binaced exportó tanta juventud a Manresa debería ser motivo de reflexión y, también, de agradecimiento.

La abuela aragonesa

Leonor Monter Ibarz había llegado en 1920 con quince años, analfabeta y destinada a servir a «ca l’Armengou». Al cabo de cuatro años se casaba con Ramon Fontdevila, un municipal con quien tuvo en 1926 su primera hija, Rosa Fontdevila y, diez años después, su hijo Josep, mi padre. Éste último precisamente fue acogido en Binaced entre 1939 y 1943 porque allí, al menos, no se pasaba tanta hambre. Hoy, a pesar de sus 94 años, Rosa conserva vivos los recuerdos: «Mi madre siempre decía que se vino cansada de recoger aceitunas y pasar frío». Otras ya habían venido antes, como la tía de Leonor, Bárbara Ibarz, que entonces ya se había casado con un ferroviario; ella precisamente fue quien le encontraría su primer trabajo.

El caso de las Sorinas-Mora

Carles Blaya Modinos, periodista en Regió7, también tiene raíces en Binaced. «En 1922 vinieron juntas mi bisabuela, Carmen Mora, con su hija, Pepita Sorinas Mora, y poco después llegaría la hermana, que también se llamaba Carmen». La bisabuela fue a servir a «ca l’Ubach», que tenían una fundición, y su abuela, con 18 años «trabajó para una familia de la calle Guimerá, y poco despuéspara el colmado La Colonial, en la plaza Mayor». Pepita se casó en 1924 con un vecino de Alfantega, Enrique Modinos Puente, que había llegado antes a Manresa. La hija de Pepita, Carmen Modinos Sorinas, viuda de Jaume Blaya, hoy cuenta 87 años «y si alguna cosa recuerda mi madre de aquellos tiempos —dice Carles— es como iban llegando más y más primos de Binaced».

Las Sorinas-Ballarín, desde los años treinta

Isabel Sorinas Ballarín vino a Manresa en 1932. Tan solo tenía 13 años, pero no iba sola: «Vino—explica su hija Imma— con un grupo de 10 amigas que se fueron animando, entre ellas Pilar Herbera Sorinas, su prima, que ya tenia a su hermana Josefa sirviendo en Manresa». Todas ellas estuvieron trabajando en la ciudad hasta que empezó la guerra. Entonces muchas volvieron a Binaced, pero no así Isabel, que trabajaba en casa de los señores Torruella-Farreras. Ella se quedó y además propuso a su hermana pequeña Paquita que también fuera a Manresa, tal como ocurriría.

Después de la guerra, Isabel entra en Acción Católica, donde conocerá Domingo Ribas Prunés, un campesino con quien se casaría en 1946 y del que nacieron cuatro hijos: Montserrat, Imma, Pep y Ignasi. Un último apunte corrobora la complejidad de los lazos que se iban tejiendo: la hermana de Domingo Ribas, Manela, años después también se casaría con un chico de Binaced —José Herbera— y fueron padres de Montserrat y Jordi Herbera Ribas.

Por lo que se refiere a la hermana pequeña, Paquita Sorinas Ballarín llegó a Manresa con 11 años. Hoy es una bisabuela que suma 95 y recuerda: «Isabel nos decía que estaba con buena gente, y como en Binaced los primeros días de la guerra habían sido terribles… pues me fui». Después de la guerra Paquita entra a trabajar en casa del Dr. Bosch, hasta casarse en 1953 con Francisco Oliveras Anglarill, un campesino con el que se estableció en «Cal Favet», entre campos, en las afueras. Hoy sigue allí, acompañada de sus hijos Josep y Àngel, y de todos sus nietos. Y para todos es la tía Paca.

Los últimos Sorinas en llegar

Los Sorinas con el tiempo serán legión. Solo cabe recordar los seis hijos de Manuel Sorinas Mur y Isabel Ballarín Roger. «El tio Manolo—explica Imma Ribas— trabajaba de paleta y ya vino después de la guerra junto con José Herbera Sorinas, y los dos se casaron y se quedaron en Manresa. Será mucho después que llegaría José, el 1956, y se vino con la abuela —Isabel Ballarín—, su mujer y también una criatura de tres años, Josep Manuel Sorinas, a quien en Manresa hoy conoce todo el mundo por estar al frente del Frankfurt «cal Manel». Por lo que a las hermanas pequeñas se refiere, Ángela Sorinas vino ya mayor para cuidar a sus nietos —antes ya se había establecido su hija, Angelita Martínez Sorinas, casada con Josep Boix. Únicamente la sexta y última hermana, Felisa, después de un tiempo en Manresa vio que no le gustaba y resueltamente se volvió a Binaced.

Manuela Villamate, emigrar para los hijos

Cuando Manuela Villamate Salas (1916-2000) llegó a Manresa en 1958 ya conocía la ciudad. «Había venido en 1936 pero al estallar la guerra volvió». Lo cuenta Josep Ramon Mora Villamate, su hijo: «Vuelve a Binaced y se casa, pero el matrimonio será un fracaso sentimental, y regresará a Manresa». La recomendación del maestro y el cura animaron la madre a dar el paso: su hijo, muy estudioso, necesitaba cosas que en Binaced no hallaría. Ya en Manresa, pasarán primero por casa de una prima, «y muy pronto otra mujer de Binaced le facilita la colocación en la Farmacia Sala. Allí fuimos a vivir, yo también al ser pequeño, pero mi hermana tuvo que entrar interna en las hermanas Josefinas». Mora podrá estudiar en la Salle «pero a los 14 años ya no podía compartir habitación con mi madre así que entré en un taller textil y fui a vivir en una pensión donde ella era de Binaced i el de Peralta de la Sal...». Poco a poco cada uno tomará su camino, «pero lo cierto es que a pesar de un carácter muy duro, ella siempre procuró que no nos faltara de nada». Josep Ramon Mora hoy cuenta con 72 años y una dilatada trayectoria sindical y política.

Más Monters, que es la guerra!

Pilar Monter Rúa (Binaced 1915-Manresa 2002) vino después de la guerra porque, como todos los de casa Ronda, escapaba de la represión. Sus hermanos pasaron a Francia «y solo se quedó el más pequeño, Manuel. Sin delitos de sangre, nada le había de pasar. ¡Pues fueron cuatro años en prisión!». Lo cuenta Ascen Martínez Monter (52 años) de quien Pilar fue tia-abuela. «En Manresa Pilar Monter estuvo en «cal Serra», pero se casó con un trabajador de Telefónica y puso una lechería. Entonces recibió un encargo: encontrar trabajo para la hija de su hermano Manuel, Trinidad Monter Baldellou». Y lo encontró para servir en «cal Caribú», en 1945. «Estuvo ahí tres años hasta que conoce a mi padre, Ildefonso Martínez, con quien tendrán cinco hijos». Ascen es la mayor y le siguen Alfons, Àngela y Tomàs. Curiosamente el hermano menor, Albert, ahora vive en Barbastro. Volvió por el futbol: después de pasar por la Masia del Barça, acabó jugando en el Barbastro y el Monzón. Ascen todavía vuelve cada año con su familia «porqué mis padres pasan en Binaced todos los veranos».

También Manuel Delgado Moreno, «Pepón», vuelve todos los veranos. Nació en Binaced en 1946 y es de las últimas personas a emigrar. Jubilado, con 74 años, llegó a Manresa con 24, cuando su madre Pilar Moreno Javierre había enviudado. «Ella ya había servido en Manresa de joven y entonces probamos los dos juntos. Ella en «ca l’Armengou», y yo en un taller de al lado, cambiando neumáticos hasta jubilarme»

Década de los 70: los hermanos Calvo Barrau

Los hermanos Calvo Barrau son cuatro y, exceptuando al mayor que se estableció en Binéfar, los otros tres viven en Manresa: Asunción, Nicolás y Sergio. Son los hijos del esquilador, Nicolás Calvo Mora, y de Ascensión Barrau Citoler. Asunción, con 16 años, fue la primera en llegar, también mediante una familia de origen de Binaced. «Después me las fui arreglando a partir de un primer trabajo en el Hotel San Domingo». Ella anima a venir a Nicolás «y también al pequeño, Sergio, e incluso estuvimos juntos en el restaurante el Mesón». Hoy Ascen ya lleva tres años jubilada; su hermano Nicolás hace 33 años que esta al frente de la cocina del restaurante Atenes, donde espera jubilarse pronto y donde se le conoce como «el maño». Sergio tampoco se ha movido del gremio, y atiende cada día en la cafetería Millenium.

Volver a Binaced

Era imprescindible una visita a Binaced final para poner sobre el paisaje los recuerdos. Fue en agosto, y de inmediato se añadieron primos al paseo, como lo hacían las historias, desde la calle Unión, con casa Cabana y la iglesia, y después por la calle del Medio, casa Sanz, el horno de los empanadones… Llegamos a la escuela Joaquín Costa hablando de las fiestas mayores o la de santa Águeda. Después, persiguiendo el almuerzo, pasamos frente al solar de lo que fue el cine. Los recuerdos de un incendio, o de un suicidio. El frío de los inviernos y el calor de los veranos. El cambio con el regadío: más de 30.000 T de «malacatones» anuales que ahora reclaman emigrantes. Por la tarde nos llegamos hasta Santa Ana, justo antes de regresar. De Binaced a Binéfar uno diría que son los mismos adoquines de antes de la guerra. Pero de Binéfar a Manresa, A22, A2 i C25, todo es autovía.100 minutos de reloj: un siglo en un soplo.

Éste artículo es una versión del que se publicó en setiembre en la revista manresana “El Pou de la gallina”.



dijous, 31 de desembre de 2020

Llibres, llibreries i una lectora de 2020

Ara fa vuit dies, llegia a la contraportada de l'Ara un text d'en Josep Ramoneda que vaig decidir conservar. Hi parlava dels llibres com d'una llum en la pandèmia i començava així: «Una de les bones notícies –que també n’hi ha– d’aquest any empastifat ha estat la resistència del llibre de paper. Semblava destinat a ser engolit per l’edició digital i de moment aguanta. En una situació extrema com el confinament total de març prou gent se’l va fer portar a casa. Quan han tornat les llibreries, s’ha demostrat que n’hi havia ganes. La resistència del llibre és admirable, gairebé com si fos una forma tan perfecta com la roda. En l’aïllament, en la repetició, en el desassossec que ha anat calant mentre la pandèmia creixia, el llibre ha tornat a ser refugi, temps de quietud i d’estar amb un mateix acompanyat per la ficció, pel pensament, per l’entreteniment, connexions que traspassen les parets de casa gràcies a la imaginació, a la sensibilitat, a la curiositat. (...) El llibre, doncs, com a modesta icona d’una humanitat que continua. Què té el llibre en paper que no tingui el llibre electrònic? Probablement té a veure amb les fragilitats humanes: el valor del que és tangible. I en moments de distanciament, tocar un llibre, posar-te’l a la falda, pot ser gairebé una sublimació de les carícies que manquen». Tot això ho pensava ara, abans no comenci l'allau digital de bons desitjos per al 2021, després d'ensopegar amb un apunt, a Instagram, de la llibreria El Genet Blau, de Lleida: celebren acabar un any difícil, però els seus promotors se senten feliços de la feina feta, de la xarxa trenada amb milers de famílies enmig de la pandèmia, i de les ganes que tenen d'emprendre un 2021 amb bons llibres plens de bones històries. Llibres, històries, persones... Aleshores m'arriba un whatsapp d'una alumna que —contra pronòstic— ja s'ha llegit Aloma i que no espera el gener per dir-me —també contra pronòstic—  que li ha agradat molt. I que ara entén perquè la protagonista deia que l'amor li feia fàstic. La seva descoberta m'emociona un punt, i em penso que m'ajuda a salvar aquest any tan trist, i tan llarg i tan bèstia que som a punt d'enllestir. 

La foto és pispada d'un reclam de la Biblioteca pública de Toronto

dimecres, 23 de desembre de 2020

Importància del Nadal al Catà

La setmana passada els alumnes de l'institut Guillem Catà van acabar de gravar l'espectacle "Nadal al Catà" i aaquest dilluns es va presentar. Era la desena edició i dos mesos abans, amb la presencia de la covid-19, ja havíem decidit abandonar el format clàssic teatral per passar a la versió cinematogràfica. «Hi va haver un moment que semblava que renunciàvem, que era massa difícil assajar per grups bombolla, que no era possible. Però a l’altre costat de la balança no ens volíem perdre aquesta desena edició. I aleshores va sortir la idea: fer una pel·lícula!» comenta Alícia Puertas, que amb una bona dosi d’entusiasme i la complicitat del professorat del centre, va contactar amb la directora Isabel Casanova i, plegats, van decidir embarcar-se.

De fet, la possibilitat d’emprendre aquest canvi té una explicació, i aquesta és l’Aula de teatre del centre que ja suma tres dècades. Una opció de l’Institut Guillem Catà, que des de sempre ha apostat per combinar aprenentatge amb educació artística —també la plàstica i també la música. Ara, quan la pandèmia fa més complex el dia a dia dels centres educatius, disposar d’un temps i un espai de creació i intercanvi artístic esdevé fonamental, i ens permet superar la temptació utilitarista de l’educació. Fins el punt que potser, després de la covid-19 l’educació i la cultura haurien d'avançar més plegades que mai.

«I hem estat rigorosos —recalca la directora del centre, Marta Codina. Els nois i noies han assajat per grups bombolla de manera que en Lluquet i Rovelló van a la mateixa aula, o els arcàngels o, és clar, en Llucifer i Satanàs». A la part musical, tots els grups que assaja el professor Martí Vilardebò han seguit la mateixa estratègia prevista pels protocols sanitaris d’Educació. I tothom estava segur que sortiria preciós. Al capdavall, l’alumnat dels cicles formatius de Perruqueria i d’Estètica, els de Tèxtil o els de Fusteria i moble, han tornat a treballar plegats en el projecte. I després de l'estrena dilluns al matí, a les pissarres digitals de cada grup bombola, aquest «Nadal al Catà» tan especial es penjarà a la web del centre i tothom està convençut que tindrà molts i molts visitants, potser més i tot que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins...

Acabo. El text, que arrenca dels populars Pastorets de Folch i Torres, incorpora personatges contemporanis en l’estol d’àngels o dels pecats capitals, i s’acosta a la realitat des de la tradició popular. Una decisió que any rere any ens permetem al guió des que vam començar el 2011 amb la professora Rosa Maria Ortega, avui regidora a l’Ajuntament de Manresa. La condició de cultura popular ens anima a ampliar, retallar o inventar, i fer-ho de costat als nanos que no dubten a explicar-nos què és un tik-tok o com es parla de debò a les hores de pati...

Deixarem constància del fet, doncs, i aprofito per fer-ho amb un fragment de la Nadala que enguany la Fundació Jaume I ha dedicat a art i ensenyament: Hi ha molts camins que condueixen a la veritat i la que cerca l’art és a través de la bellesa. Aquesta, segons els pensadors clàssics, estava ben a prop de la veritat, per tant, no tan lluny de la recerca científica. Per això, tots tres aposten per una formació hibrida en ètica i estètica, en definitiva, bondat i bellesa.

Doncs això, bondat i bellesa, i molt bon Nadal a tothom!

dimecres, 16 de desembre de 2020

Qui no coneix Elisenda Bertran?

Aquest desembre El Pou de la gallina, de la mà de Jordi Estrada, recupera històries singulars, de persones que no saps com el temps ha anat diluint, invisibilitzant. Potser per allò que els humans sempre oscil·lem entre el record i l'oblit —i a la fi moltes vegades l'oblit s'imposa. Tant se val: el cas és que aquest mes el Pou en recupera unes quantes... Ben al contrari, al capdavall del número, amb la Maria Picassó hi presentem una altra pàgina del "Qui no coneix", i la dediquem a una dona que precisament mai ha volgut quedar invisibilitzada. Peti qui peti: Elisenda Bertran Corretja. Va arribar des de Montcada per amor, en un camí que no ha resultat ser pas planer. I amb tot, ella hi és, i batalla per ser-hi. 

Elisenda Bertran Corretja,
des de Montcada amb amor


La recordeu passejant per Manresa, o potser a punt d’entrar al Kursaal? Circula tothora motoritzada i té apamades totes les voreres de la ciutat. És l’Elisenda Bertran i Corretja. Nascuda a Montcada l’any 59, al barri de la Font pudenta. Un entorn popular, de fàbrica i nouvinguts, en una escola pública on calia dur la cadira de casa i tothom parlava en castellà. I és allà on creix la nostra Elisenda de Montcada, un nom a mida, orgull dels pares, amb el seu germà Xavier. Tímida com era, desplega les ales dins l’escoltisme, on farà tot el recorregut fins a ser cap perquè ja ha descobert que li agrada la canalla. Per això, després de l’institut, decidirà estudiar Magisteri. I és aleshores—aquells camins inescrutables!— que farà coneixença de la colla de Manresa. De quan a Manresa es feia primer de magisteri però els altres dos cursos calia seguir-los al Vallès. «Em vaig avenir molt amb la “colla de Manresa” la Cecília Comas, l’Ester Peremiquel, la Carme Borrell o el Benjamí Oller». I una cosa va portar l’altra: l’Elisenda coneix en Marcel Gros i, per a aquell jove comediant, comença a visitar-nos fins que es casen pel civil, a Cerdanyola. Té 22 anys, i és per amor que s’instal·la a Manresa. «I mira que em va costar que m’agradés la ciutat. Em va costar deu anys... ». Són, també, els primers temps de fer de mestra, i després de passar per Sabadell, arriba al Xup, amb alguns companys funestos que gairebé li fan avorrir l’ofici! Per sort l’any següent troba plaça a l’escola del Carme, on les coses funcionen de forma molt diferent i li tornen la confiança en l’educació. I també té l’oportunitat d’inaugurar l’escola Collbaix, al mateix Sant Joan de Vilatorrada, amb un claustre molt ben avingut del qual guarda un record molt especial pel Florenci Codina. Entremig ha nascut el seu feu fill Pau. Ho recorda com una delícia, els millors anys i els millors companys, quan setembre significava el goig de tornar a classe! Fins que una hèrnia medul·lar li canviarà la vida: de primer una operació als 45 anys de la qual s’havia de recuperar en un mes. Però va anar esgotant tots els terminis. I finalment va haver de plegar de l’escola. Resolutiva, canvia de feina per continuar treballant, però la malaltia avança. Cinc anys després, una segona operació la deixa en cadira de rodes. A l’institut Guttmann no li donen gaires esperances però, sorprenentment, recuperarà una petita part d’autonomia... que desgraciadament anirà perdent quan, un any més tard, li detecten una altra malaltia medul·lar. Conscient de la nova realitat, no s’arronsa: adapta el pis, i aprèn a moure’s per la ciutat, i a la fi acobla cadira i moto per poder anar amunt i avall, perquè a l’Elisenda sempre li ha agradat de conèixer gent i sortir de casa. Independentista per herència familiar, associada a l’Òmnium i a l’ANC, defensarà sempre la cultura i la llengua dels Països Catalans. I agraeix i valora per sobre de tot l’amistat de totes les persones que l’envolten, que són moltíssimes. I tan bé es troba aquí que fins i tot hi ha dut els pares, en Joan i la Maria, ara que tots dos són entrats a la norantena. Això sí, considera que Manresa l’hauríem d’arreglar una mica més, que són un rotllo totes les voreres malmeses i que —ho ha de dir!— a Montcada tots els passos zebra ja són elevats. Sap de què parla, i caldria escoltar-la, sí.

divendres, 11 de desembre de 2020

Nadal al Catà, 10 edicions

Avui, a l'institut, començarem a gravar l'espectacle "Nadal al Catà". Serà la desena edició i, per aconseguir-ho, ens ha calgut conjurar-nos. Encara més: hem canviat el suport i ara, aquest any de la covid-19, l'haurem de fer en versió cinema, i a partir de nois i noies que han assajat per grups bombolla...! Creu-ho els dits perquè encara no ho hem acabat, però estic segur que sortirà rodó. I preciós. L'Alícia Puertas, la directora escènica, ens ha dut una altra directora que és de cine, i el Martí Vilardebò ja té els grups de música pre-gravats. Maquilladores i perruqueres. La Míriam amb els nanos de primer han pintat unes mascaretes ideals, i els del cicle de tèxtil n'hi han afegit d'altres amb pell de samarra! Què pot fallar? ... Arriben els vestits, encomanem entrepans, muntem un croma al gimnàs, tenim permisos paterns i la canalla ha suportat la pressió en assaigs fins i tot telemàtics, aprenent —i reelaborant— un text popular que any rere any des que vam començar amb l'Ortega ens permetem d'esmenar, ampliar, retallar o inventar. Els Pastorets de Folch i Torres i el cançoner tradicional —o modern— són a les nostres mans unes eines de creació genials. I ens agradarà molt que el proper dilluns 21, quan ho estrenem, tingui més visites que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins!        

Si esteu d'humor, llegireu que els nostres pecats capitals —que van arribar a ser onze!— enguany l'Alícia ens va proposar reduir a tres. Per a casdascun d'ells els vaig redactar alguns monòlegs com aquests:

Dimoni 1 Pandèmia:     Aquí som, oh Satanàs! / I em penso que no cal dir / que estem disposats a obeir / tot allò que ens manaràs!

(Pausa i segueix Pandèmia)

                                      Jo sóc la pandèmia

                                                   que ningú no s’esperava:

    m’encomano a tothom

    que respiri una miqueta,

    sobretot si és carallot

    i no porta mascareta.

    Sóc la pandèmia, sí,

    i m’emporto homes i dones,

    i fins joves estudiants

    que tot fent la cerveseta

    es pensen que no cauran.

    Poca-penes:

    a l’infern ja estan cremant!

 

Dim 2  Confinament: Jo sóc el confinament

                                    que us té a casa com lligats,

                                    avorrits, desenfeinats,

                                    disposats a fer pecats 

                                    de quatre en quatre, a grapats.

                                    Vinga pizza i coca-cola,

                                    amb els amics a mil xats.

                                    Només per connectar a escola

                                    els rúters semblen penjats!

                                    Veure sèries sí que mola:

                                    trets i luxúria va en packs.

                                    Que si no fos per la mama 

                                    no us trauríeu ni el pijama!

                                                

Dim 3 Toc de queda: I jo sóc el toc de queda:

                                    Per tenir-vos emmurriats                     

                                    he fet tancar els teatres                     

                                    i els cinemes, també els bars.                             

                                    us he fet més solitaris                                                          

                                    i irritables i tibats                                                                          

                                    —i també:                                                                    

                                    he creat molts aturats!                                      

                                    Cada nit mirant la Lluna                                              

                                    fem un peta amb Llucifer,                                                      

                                    i pensa ell, i jo també:                                                           

                                    «Que no trobin mai vacuna!»            

diumenge, 6 de desembre de 2020

Balanç de la covid a la Residència d'avis del barri

Quant s'acosta la Puríssima, ja em conec la tradició: cal preparar totes les felicitacions de Nadal que cada any la Residència d'avis del barri envia. El dibuix acostuma a ser del Manel i l'exercici consisteix a anar omplint més de 400 sobres, amb etiqueta i un missatge mínim de bona voluntat que, aquesta vegada, al costat del Bon Nadal reclama un millor any 2021 «si pot ser». Com es pot veure, la il·lustració homenatja una cuidadora amb uniforme de la casa, que amb aires de pastorets i unes ales beatífiques, triomfa sobre la covid-19. Es tracta d'aconseguir un somriure, és clar, però també de conjurar-nos plegats per tal de fer possible la victòria  Això és: vèncer aquest virus... i alguna cosa més.  

2020 ha estat un mal any per a la nostra Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa. Des del mes de març també vam patir els efectes de la pandèmia i el mes d'abril ja sumàvem 6 morts i fins a 12 treballadores —ara l'una, ara l'altra— contagiades. La mort ens destarota, però des d'aleshores no hem parat de lluitar per trobar la gent i els recursos per continuar donant el servei que ens vam proposar donar el primer dia: un refugi al cor del barri per a tots els avis i àvies. Sense desatendre mai ningú, treballant al costat de cadascun dels residents i usuaris, mirant de fer més fàcil un trajecte tan aspre com és envellir. I ens n'hem sortit, i tant! Vam extremar més i més les mesures de no contagi, i des de l'estiu que som centre «verd», lliure de virus. Però no ha estat senzill ni fàcil. I en el combat de cada dia ens queden un grapat de preguntes.

Vam néixer fa més de trenta anys com una llar, no pas un centre sanitari. Aleshores vam reunir nou residents en dos pisos i ens va semblar que valia la pena provar-ho. Al cap de tres dècades superàvem la cinquantena de residents —i cinquanta usuaris més en servei d'atenció domiciliària. Hem crecut, i hem volgut créixer al cor del barri i com a part del barri, no pas discretament o invisibilitzats. Ara, amb la covid-19, com quedarà tot això? 

A Catalunya hi ha vora 65.000 persones grans que viuen en places residencials, públiques i privades, en una xarxa de més de 1.100 establiments. Només al mes de març ja vam comptar 511 defuncions i 1.200 persones diagnosticades. Aleshores si el material era escàs, les proves encara ho eren més! Nou mesos després, la darrera setmana de novembre, els casos detectats a les residències confirmats per prova PCR ja superen els 23.000 i les víctimes són 4.300. Ras i curt: una de cada tres persones que viuen en residències de gent gran ha donat positiu des de l’inici de la pandèmia. I del total de decessos a Catalunya, un de cada quatre vivia en una residència.

Certament, són xifres que obliguen a la reflexió. Però alguna cosa se'ns escapa si reduïm la informació sobre la vellesa a la xifra dels morts. Perquè la pandèmia només ha evidenciat algunes de les mancances que socialment no acabem d'entomar. I això perquè la vellesa, cada vegada més, és viscuda com un autèntic estigma social, gairebé una malaltia: una nosa. Dolors Comas, antropòloga, ens fa notar que «és contradictori alegrar-nos de viure més anys i alhora relegar la gent gran perquè no encaixa amb el nostre model de vida». La vellesa, certament, fa que grinyolin alguns dels nostres valors socials. Encara més, si som conscients de les nostres futures limitacions, ¿com és que no es reconeix la gent que té cura de les persones, dins de les famílies o des dels equips residencials? Ni social ni econòmicament! ¿I no caldria també un major suport des dels serveis sanitaris per poder atendre els nostres residents amb la dignitat que mereixen? I encara: no caldria multiplicar els espais de convivència, de participació, per tal de no relegar tot el col·lectiu a una mena d'exili interior?

La pandèmia ha posat en tensió tot el sistema. Des de la Residència del barri hem provat d'atendre els avis i també les seves famílies, sovint allunyades dels seus familiars. I des del patronat de la Fundació ja sabem que acabarem l'exercici amb un petit daltabaix econòmic. Però continuem compromesos amb aquell projecte encetat el 1988 i reivindiquem, ara com aleshores, que es consideri cadascun dels nostres avis i àvies ciutadans de ple dret. Que ja ho han donat tot, sí, però que precisament per això són mereixedors de la més gran dignitat. I dels recursos i de l'estima que entre tots hauríem de saber-los atorgar. Només demanem de ser més compartint aquest trajecte, per embastar nous projectes i trobar el suport necessari per fer-los novament realitat.