dijous, 6 de maig de 2021

Entre coneixements i competències, escola d'oportunitats

Ara que som a la recta final del curs, un retall per conservar a la carpeta. Un article d'Anna Jolonch al diari Ara, L'escola de les oportunitats. De tot el text, l'últim paràgraf. Dedicat a tots els nois i noies de l'institut Guillem Catà amb qui aquests dies estem enllestint el projecte de final de cicle i amb qui compartim els darrers matins del grau superior d'Animació Sociocultural i Turisme. Atrafegats i a vegades encara un punt maldestres, me'ls miro i ja els començo a trobar a faltar. Convençut de les seves capacitats i amb el desig del millor futur per a totes i cadascun d'ells.


L'escola de les oportunitats

«Bernard Charlot (...) es pregunta des de fa més de trenta anys per què uns [alumnes] fracassen i d’altres tenen èxit? Erigeix la seva teoria de “la relació amb el saber” contra les teories del dèficit cultural que classifiquen negativament els alumnes de les classes populars, a qui sempre, diu, els falta alguna cosa. I és que per a Charlot la bona escola seria aquella que posaria en el centre de la seva missió aportar als alumnes unes referències que els permetin trobar un sentit a la vida, a la seva pròpia vida, a la societat, al món, a les relacions amb els altres i la relació amb un mateix. D'aquesta manera, el que posa al centre de l'escola és la idea de sentit, i el desig d’aprendre. La pregunta del sentit ajuda a superar els debats estèrils a cop de manifestos entre coneixements i competències. El gran desafiament és “la formació de subjectes”. La formació de joves que puguin projectar el seu futur, que tinguin confiança en si mateixos, que sentin que formen part d’una comunitat, que sàpiguen que són algú per a algú. Això no depèn tant dels sabers que aprenen com de la manera com es transmeten i l’estil educatiu del centre. El que cal és preocupar-se per la sort dels vençuts i fer de l’escola de les oportunitats una escola per a tothom: què esperem?»

Anna Jolonch - Ara, 4 de maig de 2021

dimarts, 27 d’abril de 2021

Biden reconeix el genocidi Armeni

Coincidint amb el 106 aniversari de la massacre, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha qualificat de «genocidi» la matança d'un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit otomà entre els anys 1915 i 1923. Amb les seves paraules ha revifat un tema sempre incòmode, però que cal revisar si no volem que cíclicament —allà i aquí, més lluny o més a la vora— es repeteixi. No cal ni dir que el govern turc que presideix Erdogan ha jutjat de greu error el qualificatiu emprat per Biden, «encara més venint d'un soci de l'OTAN» i ha parlat amenaçadorament de «ferida» en les relacions amb els Estats Units. I qui es voldria enemistar amb Turquia, capaç com és de fer tanta feina bruta per Occident?

Al capdavall, si bé el Parlament de Catalunya l'any 2010 s'hi va referir en els mateixos termes, el parlament espanyol ho ha rebutjat una i una altra vegada. I encara avui Javier Solana fa l'orni de la qüestió! Què se'ls en dona dels drets i llibertats dels pobles? Espanya no hi ha entès mai, ni en sembla tenir ganes.

La foto, pispada a la xarxa: el genocidi armeni hi és àmpliament documentat, també fotogràficament. Es tracta d'armenis fugint pel desert d'Aleph, a Síria, amb una criatura morta.

dilluns, 19 d’abril de 2021

Qui no coneix la Noa M. Àvila?

Aquest mes d'abril El Pou de la gallina parla de la recerca a Manresa, tot defensant l'existència d'un ecosistema propi d'R+D, amb equips que —és clar— necessiten temps i recursos. La pandèmia, almenys, pot afavorir aquesta tesi. Amb la Maria Picassó, però, ens n'anem a la part més artística de la història i tanquem l'exemplar presentant una noia prodigi, d'una crativitat poc científica però absolutrament arravatadora Noa Márquez i Àvila: la dels Pariéndola. Una història inoblidable. 

Noa M. Ávila,
quilla i punki—i molt flamenca


Formalment es diu Noa Márquez i Ávila, però és coneguda arreu per «la Noa» —o també la-Noa-Kanoa, que per noms no quedarà. Nascuda el 1986, va créixer rere l’estela de la seva germana Laura i totes dues a l’ombra de la Mion, allà on anaven a escola i hi tenia casa l’àvia Encarna. Cal recordar que la Noa era una nena tímida? De tan tímida que ningú li sabia la veu preciosa que tenia, sota la dutxa, cantant com els rossinyols. La Carme sí, és clar, i per això fou ella, la seva mare, la primera a empènyer-la a cantar. A cada festa, a cada reunió familiar: «Canta, Noa!». I encara més el seu tiet, en Xavier Canal, un cantautor amb qui després va fer la primera companyia —la Parentela— acompanyats d’Àlex Casanova a la percussió. Mentrestant va fer l’ESO i el batxillerat artístic a l’institut Lluís de Peguera, i va continuar estudiant cicles formatius de disseny o de fotografia, a Manresa i a l’Hospitalet. És el temps de les grans descobertes, de trobar feina i de canviar-la —ara en un bar, ara un menjador escolar... i de viatjar molt, acumulant domicilis illencs i provisionals—fos a Menorca, a Canàries, a Cuba... o a Algarinejo, que és el poble amb les arrels familiars, allà vora Granada. I en tot aquest trajecte, la veu l’acompanya, i a tot arreu agrada, i és aleshores que fa el pas de crear un nou grup, «... i buscant, ara aquest, ara aquell, em vaig retrobar el Sabata, que ja coneixia de petita... Aquest sí que és un person que no s’oblida i hauríeu d’entrevistar!». El Sabata és l’Ivan, que per aquell temps tot just tornava d’uns anys a Itàlia, i sempre ha tocat la guitarra molt més que bé. En aquell moment ell assajava en grups de rock dur, rollo Malastrugança. Però el fet és que l’Ivan portava la formació completa del Taller de músics, i serà qui animi la Noa a descobrir el flamenc. Ell li ensenya els pals i, encara més, li fa perdre la por. La Noa també passarà, ni que sigui una mica, pel Taller de músics del Raval, a Barcelona. I al costat de l’Ivan, a poc a poc incorpora tangos i seguidilles, saetes, alegries i fandangos. És, ras i curt, un projecte germinal: a partir d’aquí en surt un nou grup i també una parella, que avui ja són pares d’una criatura preciosa, que respon al nom de Jal. I el grup? El grup són els Pariéndola, per la música que —literalment— parien. Tenen un repertori ampli, però que sobretot treballen amb flamenc de fusió. Música i amor, doncs, ja han sumat vuit anys i esperen, des del pis que ocupen serenament a la Guia, que escampi aquest virus, i que poc a poc tornin aquells concerts que els portaven per bars i ateneus o a qualsevol festa popular. «Escolta, apunta també que la Guia no es toca, eh!?», afegeix, evidenciant un caràcter que amb els anys s’ha fet fort. El seu flamenc ha anat perdent faralaes, i ella mateixa es defineix quillai punki. Però al capdavall viu devota d’una esperança, d’un anarquisme primitiu i sentit, universal. D’aquesta espiritualitat profunda i seca, esquinçada, que ella sap tornar en música.

divendres, 9 d’abril de 2021

Un país de nets de minyones

M'avisa en Xavier Rubio, d'un text a l'Ara: Un país de nets de minyones. El signa Sílvia Marimon, i inevitablement, ens recorda aquells fills de les minyones de Binacet de l'estiu passat, publicats a El Pou de la gallina. Un país de nets de minyones és de lectura tan ràpida com recomanable, i és un altre ingredient imprescindible per prendre consciència d'aquest enorme col·lectiu absolutament invisibilitzat entre nosaltres. Per cert, l'antiga foto d'EFE que il·lustra l'Ara la trobo impagable. (I moltes gràcies, Xavier!)

L'article a l'Ara, del dia 4 d'abril, comença així:

A finals del segle XIX i fins a mitjans del segle XX, milers de dones, la majoria joves i solteres, van abandonar els seus pobles d'origen per anar a nuclis urbans amb l'esperança de millorar les seves condicions de vida. No hi havia gaires opcions laborals i la majoria van entrar a formar part del servei domèstic. Quasi sempre –i al segle XXI les coses no han canviat gaire– en condicions precàries perquè sistemàticament se les ha exclòs de la legislació laboral. La historiografia, fins fa ben poc, tampoc no ha tingut gaire en compte les minyones. Mònica Borrell-Cairol amb la tesi doctoral El servei domèstic a la ciutat de Barcelona, 1900-1950 i Tura Tusell amb el treball final de màster Anar a servir. Una aproximació al servei domèstic i al treball de les minyones a partir de fonts demogràfiques. Catalunya, 1848-1930 analitzen qui eren aquestes dones, d'on venien, com trobaven feina, per què sistemàticament la llei no les ha tingut en compte, en quines condicions treballaven i si realment van trobar en el servei domèstic una via per sortir de la pobresa. Un dels principals problemes que han tingut les dues historiadores són les fonts, que sovint invisibilitzen les treballadores del servei domèstic.


dimecres, 7 d’abril de 2021

En el comiat d'Arcadi Oliveres

Ara fa dos mesos, quan Arcadi Oliveres va fer pública la seva mort propera, vam quedar tots atuïts. Sé que vaig buscar unes fotos de quan va passar per unes jornades, a l'Institut Guillem Catà, l'any 2012. Les vaig penjar a les xarxes i en vam parlar a classe o ho vam comentar a la sala de professors. I tot plegat han estat dos mesos curts, que són un darrer exemple de valentia i coratge. D'algú que sempre, i en cada acte, ens interpel·lava. Ara ens en queda el testimoni, els seus llibres, l'exemple. I d'entre tots els comiats que s'han fet públics, recullo de l'Ara el text de David Fernàndez, I gràcies sempre, Arcadi: de per vida i molt especialment un fragment amb un decàleg esplèndid i memorable. 

«Desert del comiat, plou la temptació, enmig de l’hivern global, d’un decàleg arcadià d’urgència com a sortida d’emergència. La passió segons l’Arcadi, amb deu manaments –ell en dirà necessàries desobediències– de lliure adscripció voluntària. Ara que vivim aquest dilema on el capitalisme és alhora inviable i invencible, entre l’emergència climàtica, el patriarcat criminal, el racisme absurd i el cul-de-sac civilitzatori d’un capitalisme sindèmic, barreja tèrbola de la pandèmia sanitària i l’epidèmia de les desigualtats. Al capdavall, els més utòpics de tots seuen encara a palau, creient a cegues que tot anirà rebé si tot resta igual. L’Evangeli segons l’Oliveres, doncs. No per arribar al paradís, que amb sortir de l’infern n’hi ha més que prou. No mentiràs (perquè ja saps que les paraules fereixen o guareixen; poden ser la primera bala o la primera carícia); no mataràs (perquè al capdavall tots hem de protegir als altres d’un mateix i l’altre sempre serà inviolable); no robaràs (que prou ens roben cada dia a mans plenes i amb plena impunitat); desobeiràs la por (malgrat la por) per alimentar l’esperança; cuidaràs la gent (i abrigaràs el carrer); frenaràs el col·lapse (que no hi ha planeta B); faràs assemblea (i t’associaràs, ecklessia, perquè la democràcia són unes quantes tardes lliures que acabem ocupant i cap guerra no s’atura sola); globalitzaràs alternativament (perquè l’única forma de salvar-se cadascú ja és salvar-nos tot alhora i el capitalisme no és reformable); desmilitaritzaràs el cap per desarmar cada violència (i faràs objecció fiscal a tanta despesa militar), i marxaràs per la llibertat per construir cada pau.

Contra les utopies fracassades i les distopies que ens assetgen, hi ha el camí casaldaliguià que tant llaurava l’Arcadi: l’eutopia insubmisa. Els bons llocs que som capaços de construir entre totes i tots. El bon lloc que sempre serà l’Arcadi: refugi, recer i el nostre altre món possible. Diria que és l’únic camí transitable disponible –habitable, sostenibe, vivible, raonable–, ara que s’estreny el setge de la injustícia global en l’ordre caníbal del món.»

A la foto, l'Arcadi amb unes noies de 4t d'ESO amb voluntat periodística, al Conservatori Municipal de Música. Primeres jornades "El Catà en acció". D'això en fa nou anys: 2012.

divendres, 2 d’abril de 2021

Divendres Sant amb Comadira i Bach

Ara fa vuit dies llegia un article de Narcís Comadira a l'Ara, «El dia del ram», tot recordant que era a punt de començar Setmana Santa. Ja dic sense embuts que els textos d'en Comadira —i en primer lloc els poemes— sempre m'han agradat. Però aquests articles mensuals em semblen pura delícia, a cavall del calendari, amb les festes i les flors, i l'indefugible pas del temps. No res, Comadira parlava de la Setmana Santa que  «comença posant en evidència la poca seriositat de la gent. L’aclamaven, cridaven "Hosanna!", deixaven que el pollí on muntava Jesús petgés els seus mantells, duien palmes i escampaven branques d’olivera i només quatre dies després cridaven "Barrabàs, Barrabàs", preferint un criminal a Jesús. Com ja saben, Barrabàs va ser alliberat i Jesús va ser crucificat. Però va ressuscitar al tercer dia. Això és el que se celebra aquesta setmana». Però lluny de catequesis —inclosa la vindicació del Dijous Sant!— Comadira n'extreu en dues passades el que per mi encara és l'autèntic sentit de la Pasqua. Ho diu així:  «Setmana Santa coincideix amb l’inici de la primavera. Els llorers són florits, els arços són florits i les humils farigoles. Hi ha una dansa còsmica de renovellament. La saba circula, les gallines ponen com condemnades. Tot això, tots aquests sucs, que deia el poeta Gerard Manley Hopkins, quin sentit tenen? Tot està lligat no pas a la crucifixió sinó a la resurrecció».

Ras i curt, resurrecció que és al capdavall sinònim de joia. Potser per això sempre he estat més de caramelles que de papotes i processons. O també, i per seguir el consell d'en Comadira, d’escoltar la Passió segons Mateu, de Bach, «Segles de saviesa, d’esforç, d’inspiració, de talent i de treball culminen en aquesta obra que honora la humanitat sencera i és una prova de la dignitat humana, malgrat tots els esforços que fem per dissimular-la». No res, llegiu-vos el text sencer si us ve de gust, avui que ja és Divendres Sant i els fidels de la Thomaskirche, a Leipzig, ara fa vora tres-cents anys sentien cantar com Jesús es mor i la nit «cau sobre el Calvari i sobre Jerusalem com una flassada negra i espessa. Però el poeta Charles Péguy ens diu, com per tranquil·litzar-nos, que Josep d’Arimatea ja s’acosta amb el seu llençol blanc. El llençol amb què embolcallaran Jesús. Contra la nit del terror, la tendresa». Doncs això, hi provaré de posar més tendresa mentre espero —a vegades pacient, a vegades geniüt i rondinaire— una altra Pasqua.

La farigola florida, o timó, en una foto de De Kurt Stüber pispada a la Viquipèdia

divendres, 19 de març de 2021

90 anys d'ERC al costat de la gent

Avui 19 de març fa exactament 90 anys que al Foment Republicà de Sants es van enllestir els tres dies d'aquella Conferència d'Esquerres que va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un nou partit fruit de la confluència de diverses organitzacions polítiques i fins d'associacions d'abast locals o comarcal. Un entramat divers que —llegiu avui mateix Joan B. Culla a l'ARA— durant tres dècades havia maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista a la Lliga de Cambó. El final de trajecte de la monarquia borbònica coincidí a Catalunya amb el paper aglutinador de Francesc Macià i, molt especialment, la capacitat d'aquell nou partit «per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric». Només això pot explicar l'èxit immediat d'aquell «catch-all party, de partit arreplega-ho tot, des de burgesia empresarial i professional fins a menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes».

En el darrer discurs d'aquella reunió ara fa 90 anys al carrer Cros —que fou ben bé discurs de cloenda: el dinar que s'havia de fer a continuació no va obtenir autorització governativa!— Francesc Macià, escollit President del Comitè executiu, va agrair les mostres de confiança rebudes i reiterà el seu compromís a continuar lluitant pels ideals que havia defensat sempre, «que no eren d'odi, sinó d'amor a tots els oprimits, d'estimació a tots els pobles (...) i contra els qui volguessin atropellar la justícia i la dignitat dels homes o els pobles». Pocs dies després, el diari l'Opinió sintetitzava els principis programàtics d'aquella Esquerra primigènia en republicanisme, laïcisme, justícia social, democràcia interna i llibertat de Catalunya". Immediatament després, aquell 12 d'abril, la fórmula recollia un èxit formidable.

I bé, no cal dir que en 90 anys n'hem passat de tots colors. I que al costat dels encerts també hi ha hagut marrades —i en aquest recorregut valent i honest, també hem sofert una persecució prou constant! Jo, que no sóc persona de militàncies ni gaire ortodòxies, hi sóc posat des del 96 perquè encara avui la trobo una organització assembleària, diversa i plural, apta per a la política. Aquella «democràcia interna« que podia aplegar caràcters tan forts com Macià i Companys, com Tarradelles i Ventura Gassol. O Marcel·lí Domingo de costat Josep Dencàs... Ras i curt: una eina. I l'eina ha de ser útil. Per avançar en aquell objectiu d'en Macià: una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. O en termes contemporanis, una República Catalana per horitzó i aquesta tossuda voluntat de servei. D'una esquerra nacional que es vol, sempre i abans que res, al costat de la gent.  Que per molts anys ens en puguem sentir orgullosos!

La foto és del 7 de juny de 1931: Francesc Macià, al balcó de l'Ajuntament de Manresa s'adreça a la multitud en commemoració de les cèlebres Bases de 1892. L'època ho portava: omnipresència masculina. I la diversitat social? Barrets, gorres i caps pelats. Republicanisme popular.