dijous, 22 de juliol de 2021

A Port de la Selva amb versos de Foix

Com que la platja no em fa el pes —m'agrada, sí, però em cremo i no hi faig res— m'hi emporto sempre lectura que és una manera com una altra de passar l'estona. Enguany hem tornat al Port de la Selva, i ens va caldre endarrerir l'arribada dos dies per mor de l'incendi. Inevitablement, però, ve l'hora d'aplegar tovallola i parasol —cremes solars, el telefon i una ampolla d'aigua. El diari és de la llibreria Corominas, establiment històric que enguany il·lustra una publicació comarcal sobre botigues centenàries. La llibreria Corominas, al mig del Port, encara té diaris estrangers, postals i moltes guies de l'Empordà i el Cap de Creus. I llibres, és clar, en una oferta prou respectable. D'entre els llibres, als prestatges, una molt bona reprersentació de l'obra de J.V. Foix, fill il·lustre de la vila. M'hi entretinc i, per sort, m'encanto —i firo— Amb versos de vacances, que són cartes i cròniques de J.V. Foix entre 1955 i 1975, i que va editar Eumogràfic el 2013 . M'hi he passat moltes estones, i m'han agradat moltíssim: és Foix, sense rebaixes, però un punt descordat i amb referències als amics i saludats fetes des de la més gran desimboltura. No va ser mai concebut com a llibre, però els editors hi van trobar l'enfilall: encara que no són a les obres completes, llegir-les és un plaer. Com aquest primer poema, en tres fragments. 


PORT DE LA SELVA EN UN MATÍ CLARÓS

D'AGOST DE L'ANY QUE SOM EL DIA DOS   


És bell, tocant a mar, i gai, quan un es lleva

desensonyat i clar, de rebre lletra teva,

escrita en llatí pur i amb deix de poliol

el vint-i-dos d’enguany al mes de juliol

des d’un mas ignorat, el qui, ran de frontera,

oblida el bosc i el camp, i l’era, i la cacera,

i amb samarra d’estiu i un tros de pantalons

flanqueja els semidéus a l’ombra dels tritons.

L’he rebuda ací dalt en envelop d’estrassa

amb fresquívols menjars i dolls de paperassa,

un Fabra renovat i un reguitzell de pots

de fruits, confits i mel, i un plec d’espardenyots

que em van d’allò més bé quan el deler m’afanya

per pujar al monestir i córrer la muntanya.


(…)


El Port és un lligat de fembres escollades

amb vesta evanescent; passegen a collades

al llarg de Port de Reig; parlen saxó i francès

i, si t’hi fixes bé, un català marès.

N’hi ha de nas camús i, les demés, fenici,

rumbegen anca i braç i es banyen amb desfici

com si el mar s’exhaurís, i, essent migdia tard,

negrudes i tibants, renoven el seu fard,

repassen el carmí i al so d’una gramola

fan llur aperitiu amb sucs de coca-cola.

Tornen a llur catau, es lleven la babutxa

i entre ais! i esglais subtils s’ajupen a la dutxa.


(...)


D'ençà que som vingut que em banyo a la Cativa.

En Segarra ¿què diu? ¿Què es calla en Carles Riba?

D'En Brossa poc ne sé, llevat que em va dir algú

que ha escrit deu mil sonets. I el bo d'En Triadú...


El poema és més llarg, segurament de 1955, i respon una lletra d'Albert Manent. Port de la Selva seixanta anys enrera! I tota la genialitat de Foix —Focius— en calça curta! Magnífic. La foto, de mitjans setantes, amb Foix i Segimon Serrallonga, embarcats al Port. Preciosa, també, i amb més records encara.


dimarts, 13 de juliol de 2021

El 33 anys de la Residència d'avis al barri

Tot i que per ser exactes l'aniversari de la residència es compleix cada 26 de març, a la pràctica sempre el celebrem més tard, buscant una metereologia més segura i un dia molt més llarg. Enguany, i amb el virus de la covid que encara belluga, vam decidir assegurar-nos-en, i no ho vam celebrar fins el juliol, fins el dissabte dia 3. La Residència ha superat els 33 anys! I érem allà, amb en Rossend Coll, el president de la Fundació i amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes les treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències». Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig —els grans fons d’inversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. En acabat vam fer un tomb pel carrer Vallès, i amb les autoritats vam comentar els projectes de futur que reclamen necessàriament de la complicitat municipal. Hem arribat als 33 anys, i hem superat 12 mesos sense cap més ensurt. Però tots els avis i àvies del barri necessiten uns millors accessos i un millor entorn, que això no es pot dir que també ho ha fet la covid! Consignem, doncs, la necessitat d'una reunió formal, després d'estiu. Nosaltres, és clar, no pararem pas de treballar, d'arribar a més gent i si pot ser, de millorar el servei. Per arribar als 34 i fer-ne veritablement festa!

A la foto, Mercè Bacardit rep de l'alcalde Marc Aloy un recoeneixement a la seva trajectòria a la Fundació Residència d'avis del barri de la Sagrada Família (foto: Joan Closas Junyent)

diumenge, 11 de juliol de 2021

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

divendres, 9 de juliol de 2021

Sant Ignasi torna a Manresa (i ho fa en càmper)

Dimecres vaig poder presentar el número de juliol-agost d'El Pou de la gallina. El dediquem a la febre de les càmpers —de les furgonetes camperitzades, de les autocaravanes... I tot i anar sempre tard convidant els ponents, celebro que finalment a la presentació al Casino ens hi acompanyessin en Joan Calmet, regidor de Turisme i Promoció de la ciutat, i en Francesc Valdeolivas que és el cap de vendes de Camper Tecnologies. Plegats vam poder xerrar gairebé una hora d'aquest fenomen turístic, de l'èxit d'una nova empresa com Camper Tecnologies —qui ho diu que a Manresa ja no inventem?— i al capdavall de la necessitat d'espais per acollir aquests nous visitants que es desplacen amb una Citroën Berlingo de tercera mà o una resplendent Dethleffs de l'última fornada. No hi ha quisso-flautes ni rodamóns: hi ha gent que volta i que té moltes ganes de conèixer coses —o una mica de ganes, fins que arriba l'hora d'acotxar-se i s'entaforen a la seva càmper! Sigui com sigui, el número d’El Pou ha quedat tan polièdric com el tema. I amb la portada participada que vam aconseguir, al Pla de la Cova, vam obtenir un nou eslògan: avui Sant Ignasi vindria amb una furgo! Austera, dependent caritativament d'una dutxa i —cas que hagués de tornar a escriure els Exercicis!— a la vora d'un punt wi-fi gratuït. Ara que el 2022 és a la cantonada, recordem que Manresa ha de ser tan bona acolidora com ho va ser fa cinc-cents anys...

dimarts, 29 de juny de 2021

L'ateneu de La Vinyeta tanca el local

Avui dimarts 29 de juny els responsables de l'Ateneu Cultural la Vinyeta tornaran les claus del local: no és viable renovar el lloguer amb la Sareb i, encara menys, provar d'adquirir tot l'edifici per conservar el teatre i l'espai dels baixos. Ras i curt: l'històric local del carrer Roger de Flor 39 quedarà, finalment, desocupat,  sense llogaters ni usuaris. Esperant una subhasta que no té data, i un esdevenidor comercial en el millor dels casos. El barri, es miri com es miri, hi perd.

La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...

En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar  a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!

La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny, 

dimarts, 22 de juny de 2021

Qui no coneix Sussi Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la Gallina parla del crossfit i de l'escalada, i de com a Manresa ens hem afegit a aquest entusiasme: noves formes, nous locals... Conec la història de molt aprop, i manifesto amb contrició que vaig haver de canviar molts dels apriorismes que em guiaven. Doncs això, crossfit i escalada al costat de casa. Per forjar el cos —i el caràcter— mitjançant reptes. Talment la protagonista que tanca el número: qui no coneix la Sussi? Sussi Garcia, cos i caràcter que la Maria Picassó ha immortalitzat en funció de retratista. La seva vida, en canal, és aquesta que segueix:

Sussi Garcia,
una dona de caràcter


I tant que la teniu vista: Sussi Garcia i Soldevila! Va néixer a Vallhonesta fa 78 anys, el dia de l’Ascensió. I és clar, triar el nom va ser fàcil però, a l'escola, aviat li van escurçar: Sussi. De primer a Sant Vicenç, fins els sis anys. Després, quan la feina del pare els porta a Artés, aprèn que el seu nom en català gasta tres esses, i des d’aleshores que ha estat Sussi a tot arreu! A les Carmelites de la Caritat, a més de puntes de coixí fa els estudis amb profit, i fins hagués continuat estudiant a Manresa si no fos que l’esforç per l’economia familiar era impossible. De manera que es queda a Artés fent el comerç mercantil. De caràcter inquiet i molt voluntariosa, també va aprendre perruqueria per tal d'ajudar la germana en el negoci que aleshores emprenia. Rentarà molts caps, prepararà els tints i s’anirà bregant amb la comptabilitat. Després, els matins de diumenge, dependenta de pastisseria i, per tot esbarjo, els diumenges a la tarda sardanes al Casal. Per ànsies de vida pròpia, festeja i es casa aviat i, al cap del temps, fins seguirà el marit mecànic en un establiment a Berga, assumint ella el despatx. Mare d'un fill, vora la quarantena s’adona que tot i el tip de treballar encara mai no havia estat assegurada! I aleshores fa un tall que serà jutjat de terratrèmol: volarà sola. I prova sort a l’asseguradora Mapfre: abans ho hagués fet! Divorciada, torna a Artés, amb oficina pròpia. La fan de plantilla i acostuma a guanyar tots els viatges que hi havia d’incentiu. Pragmàtica, va arribar a inspectora i manifesta sense embuts que "treballar m'ha ajudat a viure!". Va estar-se a Artés fins la mort de la seva mare i després vindrà a Manresa fins a la jubilació. Com que la gent de sempre que li ha agradat, a la Sussi des d’aleshores la veureu sovint fent fotos de festes populars o a tota mena d’actes culturals, o per entitats —per als d’Imagina’t, per als Amics de l’Art Romànic... I és que de jove, a Artés, ja va ser de l'AMPA, i fins a la junta del club de Futbol, entre d’altres, amb un objectiu primer: s’han de fer rutllar les coses! Com els 12 anys que ha estat a la junta del casal d'avis del carrer Circumval·lació. Una dona decidida, d’aquelles que t'hi has d'avenir... o no. Potser per això un segon matrimoni tampoc va acabar de quallar. O encara més, deu ser per això que fins i tot va participar en política! A les primeres municipals de 1979, amb la candidatura artesenca de CiU es trobà regidora de cultura i esports. «De partits no hi entès mai, però el doctor Selga em va convèncer: si de debò estimava Artés...». Encara avui se sent cofoia d’arrencar, en una visita del President Pujol, la subvenció per al futur pavelló esportiu, seu durant dècades d’un altra fita com és el Sarau artesenc! Bo i jubilada aprendrà a pintar, informàtica i també, de la mà de Maria Dolors Cots i Joan Segon, fotografia digital. Amb en Segon compartia també la passió de viatjar, fins a Japó, Índia, Nepal, Brasil, Canadà o Nova York... Si fins va perdre’s pel Taj Mahal! Practica el ioga i ara pensa sobretot en els avis: participa amb el Consell de la gent gran o de les caminades 100 x 100, la campanya Tracta’m bé... I mentre enyora la normalitat prepandèmica, ens saluda cada dia des del Facebook i se sent orgullosa del premi Oleguer Bisbal que acaba de rebre per votació popular entre els lectors del Pou de la gallina com a «manresana més manresana». I que per molts anys, Sussi!

dimarts, 25 de maig de 2021

Aquest curs d'Animació que s'acaba

Avui amb els alumnes del cicle superior d'Animació sociocultural i turística ens n'hem anat a menjar plegats, vora els pisos de la Guia. No en fem retret ara! Grup bombolla, aire lliure, mascareta i les distàncies inicials que aviat —honestament—s'anaven escurçant. Tots al voltant d'un pa amb tomàquet, espetec, pizza casolana, alguna truita de patates i avall que trona. Cervesa, maduixes, també coca de xocolata. El què comptava era estar plegats ara que els projectes finals han quedat resolts i només estem pendents dels treballs endarrerits o —si molt ho apreten— d'alguna recuperació. Res de nou si no fos que aquest grup, aquest segon d'Animació acaba el cicle sota el pes de la pandèmia. Han estat quinze mesos amb episodis de confinament, amb algun contacte estret, amb molt poques sortides, poques visites i un punt de distància envers l'altre curs que puja. I això a vegades ho ha fet feixuc, com si al costat de les altres 20 promocions del cicle formatiu, aquesta hagués sigut una mica de fireta. Però totes les crisis pròpies d'aquests grups —tots els debats sobre la cohesió, la dinàmica del grup, els rols i les històries de vida que sortosament tenyeixen el dia a dia— avui s'han vist resoltes i superades. Sense sentimentalisme ni més excentricitats que les que provoquen dues o tres llaunes de xibeca. Música, jocs i alguns intents més o menys reeixits de karaoke. Selfies de ritual, fotos amb la mascareta ja definitivament a la mà. Un comiat que a les cinc de la tarda s'anirà allargassant mentre els participants anem desfilant cap a casa —cap a Igualada o Manlleu, cap a Navàs o Cardona, i fins a Bagà. D'aquí o d'allà. D'on siguin. Amb la il·lusió que després d'aquests dos anys tot podrà tornar a començar: reptes i somnis. Moltes il·lusions. I amb el convenciment que —virus al marge— ha valgut la pena, perquè hem après coses i n'hem compartit més. I ens proposem no oblidar-nos ni dels noms ni d'aquests temps estranys. I encara, just al darrer instant, conjurar-nos per tornar-hi una vegada més—«potser el dia que recollim les notes?»— com si ens fos donat per un instant aturar temps i vivències, i desgranar-les amb gasiveria entre els dits del record, abans de separar-nos. Perquè no direm mai que ha estat a causa de la covid, però aquest ha estat senzillament un molt bon i gran curs. Senzillament, inoblidable.