Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència

Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.

Qui no coneix Joan Lladó?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina s'acosta a l'empresa municipal Aigües de Manresa SA, que des de 1982 no només abasteix d'aigua la ciutat sinó que en porta una gestió integral i estén el seu servei a la comarca. Són 40 anys d'història rodona però, i sobretot, un exemple d'autèntic servei public fruit d'un equip capaç i entregat que mai no ha oblidat els objectius originals. Sigui com sigui —el Pou té més de cinquanta pàgines!— amb la Maria Picassó ens encarreguem, a les acaballes del número, de la secció del «Qui no coneix...». Aquesta vegada el personatge és il·lustre, dels que fan patxoca: no és en va que els lectors del Pou li van atorgar aquest Sant Jordi el premi al manresà més manresà! Joan Lladó Casals. Un capità manaia com pocs se'n veuen. I amb una trajectòria tan llarga com la processó allà on desfila. Vegeu-ne fets i miracles:

Joan Lladó,
manaia de professió

A punt de fer els vuitanta anys, i tant que el coneixeu: en Joan Lladó Casals. Si no us va vendre la nevera, almenys l’heu tingut a casa per arreglar-la! El recordeu a la cantonada del carrer Bilbao amb la plaça de Sant Jordi? Allà hi va néixer i créixer des de 1943, a un cop de roc dels Esquilets, on estudiarà als Hermanos fins a enllestir-hi el comerç. I com que a casa tothom treballava ell també s’hi va posar d’hora, de primer a cal Pujol Muntalà, i després a cal Manubens de les cintes, on coneix Júlia Talón. Després, superats dos mesos d’un curset a Saragossa, decideix d’agafar la representació dels serveis oficials de Balay, i després de Bosch, i de Siemens... Ho va ben ensopegar! Aquells electrodomèstics que fa mig segle s’anaven fent imprescindibles aviat el portaren a parar botiga pròpia, i encara avui fill i filla la fan córrer! Ara bé, la seva trajectòria a Manresa està marcada per l’associacionisme: en Joan ha estat sempre un cul de mal seient. Abans dels deu anys ja el teníem desfilant amb els Armats —i és que el seu pare, represaliat republicà, quan hi va voler tornar després de la guerra no hi va ser del tot ben rebut. Solució? Desfilaria el nano! Però és sobretot al món de l’esport on de primer s’implica, jugant a futbol amb l’Obra Atlético Recreativa —OAR Alba— al camp de Santa Clara, en el seu paper de defensa central. Era el més alt de la colla i ja tenia el posat de guapo que sempre més l’ha acompanyat! També va practicar l’atletisme i a vint anys esdevenia campió dels 100 metros llisos i rècord manresà, una fita que el duria fins als campionats d’Espanya... Però aquell noi no en tenia mai prou: corria, saltava i fins a les solemnitats feia ballar els gegants de la ciutat. I se li va acudir aleshores d’entrar a la banda de la Creu Roja on aprendria els rudiments de la trompeta i timbal, i que de seguida va rendibilitzar en aquella migrada plaça de braus del capdamunt del Passeig. «Tocava a la plaça de toros, sí, i me’n treia 25 pessetes per corrida!». La pràctica musical també li serà utilíssima per superar la llarga mili que li va caure a Cartagena, i que combina com a membre de l’equip d’atletisme de Marina, per allò d’estalviar-se almenys les guàrdies. «...i és així com em penso que de tot me n’he anat sortint: tot m’agrada. He sigut molt feliç a la vida!». Això i, és clar, aquest posat de manaia que gasta: quan a Manresa es va dissoldre la banda de la Creu Roja ell mateix s’embolica a impulsar l’Agrupament de cornetes i tambors que aviat col·laborarà a la cavalcada de Reis, desfilarà amb els heralds per la Festa Major o fins i tot participarà al primer Correfoc de la nostra història. Cal dir que encara li quedava un cuquet? Ho heu endevinat: recuperar els Armats! Desfets el 73, a les acaballes del segle, amb el seu company d’aventures Ramon Circuns i els avals de mossèn Leyes i d’Antoni Pusó, aconsegueixen reprendre la processó del divendres Sant l’any 2000! No cal dir que a la Seu en Jaume Pons i en Joan Ballús també feia temps que se’n delien i, tot plegat, va agafar una empenta impensada... La Casa d’Andalusia ho va arrodonir, i des d’aleshores que no s’han cansat de repetir l’Estrella. Peti qui peti, el Joan encara es vesteix d’armat i marca el pas amb unes cames de primera, acolorides en format escènic, mentre recita, remugant, el lema dels estendards imperials. SPQR. Senat i poble de Roma? I ca! «Senyors Polítics Que Robeu!». I amb la mateixa murrieria de quan tenia vint anys xiuxiueja l’SPQR a la inversa: «Robeu... Que Pobres Sereu!». Ell, amb el premi Oleguer Bisbal rebut per votació popular aquest Sant Jordi pels lectors d’El Pou de la gallina, se sent de tot ben pagat. I garneu, somriu.

Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.

El Pou de la gallina baixa al Pou de la gallina

Enmig de tots els maldecaps que habitualment m'acompanyen —els que em busco i els que inevitablement a tots ens venen— puc dir almenys que aquest 2022 va començar amb molt bon peu. Ras i curt, un desig que arrossegava des de feia vint-i-set o vint-i-vuit anys finalment quedava acomplert: poder posar la redacció de la revista «El Pou de la gallina» a peu de carrer, a costat del mateix Pou de la gallina, al carrer Sobrerroca de Manresa. 

El fet és que la revista, que acaba de complir els trenta-cinc anys, va començar al número 14 del carrer de l'Hospital, en un pis tronat que bonament compartíem amb els Amics de la Unesco. Després, l'any 1994, l'oportunitat de ser al número 26 del carrer de Sobrerroca, en una primera planta al costat del Pou ignasià ja va ser un pas de gegant. Però hi havia la botiga a pla carrer, aquella antiga botiga de les «Novedades Victoria», a mig camí de la merceria i la perfumeria, amb aquells aparadors de vidres rodoredians i persiana de canaleta que havien superat dècades d'història local. La botiga fa xamfrà amb els Arcs de Santa Llúcia i des de l'interior es divisa el Pou i fins la gallina si el sant la tornés a fer sortir. Al fons, la façana de l'Ajuntament. I de biaix, a mig matí, un raig de sol que confirma els tints napolitans de l'escena: per poca estona que us hi estigueu veureu desfilar mig Manresa, la que governa i la que creu —i també la més popular, la que no sap on acabar de raure i es busca vida i entreteniment i, a vegades, canta o crida mentre envia amb dos dits i molta traça una burilla encesa a la jardinera municipal que és allà, pacient, per embellir el paisatge. 

No res, las «Novedades Victoria» havien estat llogades des de feia més de vint anys per «La botiga dels àngels», conformant us espai més aviat esotèric i d'horaris irregulars. La mestressa —tots ens coneixem— prou era bona noia però a la fi li ha vingut l'hora de jubilar-se. I de cop, passat cap d'any, el propietari de tot l'edifici —la casa Vallès— ens diu que si ens interessa ocupar la botiga—ocupar-la amb el sentit més comercial del terme, entenguem-nos. L'oferta era molt bona i el Jaume Puig, president de l'Associació editora, en tenia tantes o més ganes que jo. Més, per ser exactes. Perquè d'ençà que la junta de l'associació va autoritzar-nos a donar el pas, el Jaume ha estat un motoret de rendiment constant i eficaç. El Jaume de sempre... i una mica més! Ha perseguit la llicència i ha estat a sobre els industrials. Ha dirigit el trasllat i fins ha convençut un grapat de persones a col·laborar econòmicament per fer-ho, si no completament, almenys molt possible. Tot plegat, el divendres 13 de maig vam poder inaugurar les noves instal·lacions. Feia goig! Van venir amics i coneguts, veïns i botiguers, i per un moment la màgia del mag Caru fa il·lustrar aquest miracle mensual que a Manresa complim cada primer dimecres de mes. No era aquest l'objectiu de 1987?

I és que la revista ha complert 35 anys, i això vol dir 386 números d'una regularitat total i absoluta —ni tan sols per la pandèmia vam perdre passada! Ara el local és nou, serà pràctic i hauria de permetre una temporada més, facilitar la feina i fins noves incorporacions que puguin apuntalar el futur. Per tota la resta molta confiança, més perseverança i la necessitat de generar equips tan compromesos com els que hem tingut fins ara. Llarga vida al Pou, doncs! I, és clar, moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible: subscriptors, anunciants i col·laboradors. O els compradors de la tassa que va il·lustrar Jaume Gubianas i que finança les obres al mòdic preu de 10 eurets... 

Qui no coneix Xevi Olivé?

Ara com fa trenta-cinc anys, per Sant Jordi va sortir la revista «El Pou de la gallina». Es tracta del número de maig, però per aquelles coses de la tradició, s'escau que sortim el 23 d'abril. El tema aquest cop és la visió de Manresa d'aquests nous ambaixadors locals que s'ha inventat l'Ajuntament: una cinquantena de bones persones, de trajectòria diversa, que han d'anar pel món amb voluntat de divulgar els atractius de Manresa. Déu els faci bons! Per sort molts d'ells ja feien aquesta tasca abans de l'ambaixadoria i, més sortosament encara, a Manresa encara n'hi ha molts més que la practiquen. Sigui com sigui —hi ha declaracions inesborables— amb la Maria Picassó només ens encarreguem de tancar el número amb la secció del «Qui no coneix...» que aquesta vegada es dedica a Xevi Olivé, un vell conegut del Pou per allò de les arts gràfiques i la representació que tingué des dels anys tendres de la firma Apple. La història, però, és molt més densa i complexa...

Xevi Olivé, 

un home inquiet

Ve-t’ho aquí, en Xevi Olivé i Ramon és un d’aquells manresans inclassificables. Ha participat en moltes iniciatives però sempre us acaba sorprenent amb una altra girada, en un itinerari personalíssim a cavall de la comunicació i l’emprenedoria. Penúltim de nou germans, va créixer sobre el magatzem de perfumeria que la família tenia al carrer de l’Era de l’Huguet. Serà a l’institut Lluís de Peguera on brotarà la primera de les seves aficions: la revista Llamborda, amb Joan Lluís Santolària, company de revoltes ecologistes, antimili o sobiranistes. Tot plegat van ser deu números que s’estronquen l’any 81 amb la detenció de Pere Bascompte —un altre redactor de la casa. Al cap de pocs mesos, però, la publicació reneix en forma d’emissora alternativa: Ràdio Llamborda. L’experiència de set dies de festa major desperta entre els impulsors la voluntat de continuar, i el Xevi comença a saltar-se les classes d’Exactes a l’Autònoma per anar d’oient a Ciències de la Informació, fins a deixar per sempre la universitat. Recorda fer colla amb Toni Casserres, Felip González i Xevi Prunés i, amb la victòria socialista de 1983 —Cornet alcalde amb majoria absoluta— assistirà al miracle de convertir una ràdio pirata en l’emissora municipal que fou Ona7Ràdio, i n’arribarà a ser director i tot! Però plega a temps d’estalviar-se l’últim acte, mentre conserva per al seu goig d’escriure la corresponsalia de l’Avui o d’Europa Press i es capbussa en el negoci familiar, fins a informatitzar-ne la comptabilitat. I és aleshores que —digueu-li visionari— porta a la ciutat la representació dels ordinadors Macintosh, aquella capsa integrada de 9 polzades que revolucionaria la informàtica sota la marca de la poma. El Xevi planta l’empresa al carrer de Fonollar i encara, més emprenedor que no pas negociant, aviat s’empesca una cooperativa: naixia Centregràfic, que creixerà fins l’any 2008, aleshores que el seu germà Nasi obre botiga al Passeig i es queda tot el negoci. «Jo havia descobert l’entorn professional de les arts gràfiques, i m’havia anat apartant de la comercialització per concentrar-me fins ara mateix en els serveis de formació per a empreses dels nous programes de disseny gràfic i autoedició». Paral·lelament, després d’una primera experiència al col·lectiu Patinet, des de 1994, recupera la militància ecologista a l’Alzina amb campanyes per la repoblació dels incendis fins a la que denunciava el runam salí de Sallent. I és aleshores que encara fa un altre salt, això és, la descoberta de l’espiritualitat budista. Una cosa durà l’altra: poc després, l’any 2005, en un viatge a Birmània coneix la Momo i enceten el festeig. Caldrà un segon viatge per rebre l’aprovació de la família i, superats els rituals preceptius, el Xevi i la Momo es casen i aterren a Manresa on, aviat farà onze anys, seran pares del Nil. Cal recordar que encara assajarà la política i, també, fórmules de consum col·lectiu? «Ara que arribo a la seixantena, però, si miro enrere em penso que tot quadra: comunicació, ecologia i país. Per què lluitàvem contra la planta de purins a Palà? La veritat és que les granges hi són, i que som nosaltres que les mantenim i fem créixer amb el nostre consum». Per això ara mateix el Xevi està embarcat en el projecte Proper.cat, una guia que es troba a les xarxes —i ben aviat en paper— amb l’objectiu de formar els interessos dels consumidors, convençut del poder que tots tenim amb les nostres compres de cada dia. Per tal que cada gest, per petit que sigui, el fem útil i rumiat. Trascendent.

Tots els amors del Catà

Ja sé que les programacions docents no són el meu fort —ni el registre de seguiment que n'hauria de fer, de manera constant i sostinguda. Em costa passar llista cada dia, i sempre deixo la porta oberta per a qui arriba un punt tard o ha de sortir al lavabo, sense cap més explicació. I és que sortosament tinc canalla gran, fem literatura i parlem sobretot d'allò que els interessa —que, vejats miracle, acostuma a ser matèria literària. Per això, quan arriba Sant Jordi, poder preparar un recital poètic esdevé un exercici apassionant i viscut, gairebé celebrat. Si de primer n'hi ha que gairebé s'hi neguen, ben aviat s'engresquen. Poder dir Vinyoli o Papasseit, Rosa Leveroni o Luís Cernuda. Gabriel Ferrater. Trien ells de tot un feix i tambe porten propostes. Surten textos en francès i en anglès —i tothom esmola la posada en escena, la millor dicció. També en llatí i algun any en italià! A l'hora de la veritat, amb una samarreta fosca i la sala plena de gom a gom, reciten els seus versos a un públic que no entendrà gran cosa perquè —solemnes o apressats— són escoltats per una primera i de moment única vegada. Però tothom percep que allà hi ha el miracle de la llengua i el goig de l'amor fet literatura. «Tots els amors del Catà». De tots els colors i maneres. Joves, tendres i un punt porucs. Preciosos.

La foto me la passa en David Vallès, de l'AMPA, que em té en molta estima. Ja es veu que si alguna cosa em tiba hores i esforços no ha estat mai la paperassa! 

Qui no coneix Pep Molist?

El Pou de la gallina sempre fa curt el mes d'abril. I això perquè el número corresponent a maig s'avançarà fins Sant Jordi i, doncs, l'exemplar d'abril tot just queda quinze dies als quioscs. Però el tema és dels bons, i ha quedat molt complert: la Seu, que s'obre a la ciutat, i presenta símptomes de superar el mal de pedra. De manera que l'objectiu actual, tot i maldar sempre per uns pressupostos d'arrel arquitectònica, també és acostar gent al monument en una perspectiva cultural i —no es pas pecat!— turística. Si no us ha vagat de llegir-lo, ara és l'hora: el text no decep gens i és absolutament coral. En acabat, al capdavall de la revista, la secció del «Qui no coneix...» us presenta un home discret i afable, escriptor i bibliotecari que des de la secció infantil del Casino defensa el valor de les biblioteques i la selva tasca. Ho poder llegir aquí mateix, amb la il·lustració que novament n'ha fet Maria Picassó. És ben bé ell, i ho expliquem així:

Pep Molist,
de llegir se n’aprèn

Ara direu els més estrictes jutges d’aquesta secció: «En Pep Molist és de Manlleu!». Entesos. Però no és veritat que el coneix mig Manresa? Que els orígens osonencs no li esmussin cap dels mèrits! El Pep viu i escriu a Manresa —i com que treballa a la biblioteca del Casino des de fa vora vint anys, qui deu quedar que no l’hagi tractat? Pep Molist i Sadurní (1965) va néixer a la riba del Ter, en un barri popular on tothom es feia amb tothom, i la canalla es passava el dia al carrer. Els pares, vinculats tots dos al tèxtil, el van fer créixer amb la seva germana com dos infants feliços. Anava a escola i practicava l’atletisme —i no era una broma, que entrenava fort i anava cada dia al Club Atlètic de Vic després de classe. Als setze anys ja volava en una vespa amunt i avall, amb la ferma voluntat d’esdevenir un campió. I va ser amb el somni de ser professor d’educació física que es va inscriure a l’institut, dubtant fins el darrer moment d’incorporar-se a la formació professional, emulant la mecànica tèxtil del pare! La resta va precipitar-se sola: una bona mestra de literatura l’anima a llegir i en descobreix el gust. Hi podem afegir la mare bibliotecària d’un amic del mateix carrer i —l’atzar fa tantes giragonses...— una lesió que li fa replantejar el paper de l’esport! I ja tenim el Pep a Barcelona, estudiant Biblioteconomia i Documentació, amb una beca de bibliotecari a la Facultat d’Arquitectura perquè l’economia familiar no ha deixat mai de ser humil. I en acabat, un company de Lleida li parlarà d’una plaça a la biblioteca de Balaguer. Una plaça de biblioteca infantil! El Pep s’hi llença, sense conèixer ningú a Ponent ni cap altra voluntat que no sigui la de treballar. Quin canvi! A Balaguer fa la descoberta d’un món que ja no ha abandonat —la literatura infantil i juvenil. I de retop, en una festa a Lleida, fa caps amb Rosa Capdevila, que resulta ser una manresana... Falta poc per trobar-los instal·lats entre nosaltres! Però abans el Pep, per acostar-se, agafa plaça a la biblioteca de Terrassa i s’hi estarà dotze anys. I ara sí, no ha parat de llegir mai però des d’aleshores que també escriu: el primer llibre és del 94, el segon del 2000. I el món s’accelera: avui ja té més de 80 títols publicats. Arribar a la biblioteca del Casino serà, doncs, la seva Ítaca: des de 2005 no només atendrà la secció infantil sinó que fa equip per a la seva dinamització, amb ofertes extraordinàries com l’hora del conte, un any i un altre, d’octubre a juny. «O les primeres setmanes del llibre infantil, amb el malaguanyat Josep Maria Aloy, un dels primers manresans amb qui em vaig fer». De caràcter reservat, és un home metòdic i prolífic, treballador incansable i d’una afabilitat manifesta: si de jove començà al diari Segre la crítica de llibres, avui el trobareu a les pàgines del quadern setmanal d’El País i col·laborant a la revista Faristol, de la qual en fou director. Ha rebut premis i reconeixements que recull, ordenats, la Viquipèdia. I no para de voltar arreu del país, amb xerrades i presentacions, mentre defensa el paper de les biblioteques «que fan una feina brutal i són un recurs singular enmig de la nostra societat capitalista». Els resultats potser no són palpables immediatament però, amb les llibreries i la tasca dels mateixos autors, el Pep està convençut de trenar un futur millor. Perquè llegir ens fa millors, i ens fa més lliures —i encara més si des de xics trobem espais per fer-ho i compartir-ho!