Qui no coneix Joan Cals?

Aquest 2023 s'estrena a  El Pou de la gallina com un «plató literari»: coordinats per Jordi Estrada, el tema del mes recull fins a deu mirades d'escriptors contemporanis que passen per Manresa. Sembla mentida com els nostres carrers aguanten tanta prosa amb voluntat literària! Més que no pas pel·lícules em penso, però és clar, avui la imatge és el que s'imposa. Plató literari, doncs, i avall que trona. I al capdavall, amb Joan Cals, magníficament il·lustrat per Maria Picassó, em queda l'honor de resoldre un altre «Qui no coneix...», aquest cop dedicat a un bon amic, de llarga trajectòria i company de la Junta del Pou: Joan Cals i Torres. 88 anys! Parlem d'en Joan Cals, sí, amb el compromís que, quan en compleixi cent, la Laura Serrat també el tornarà a retratar a les seves històries centenàries... 

Joan Cals:
la política de l’envelliment

A vegades hi ha manresans que neixen a Barcelona, com en Joan Cals i Torres, l’any 1934. Maria, la mare, havia arribat a la capital des del Campell, fent de minyona, i el pare, Ramon, era un mecànic dels del morro fort, afiliat a Estat Català: després de la guerra va emprendre el camí de l’exili fins a Montalban, a Occitània, i ja no en tornaria. La mare, doncs, amb dues criatures, va haver de fer gecs i mànigues per sobreviure en aquell barri de vençuts que era el Poble-sec. Per sort, aviat un oncle el posa a treballar al ram de la perfumeria i, amb la setmanada a la butxaca, les coses canvien: estudia Comerç, i també s’aficiona al teatre, la boxa o el Barça, «fins vaig provar de torejar i tot!». Quan més endavant va aconseguir una feina de viatjant la seva vida acumula embolics de tota mena —i molts disgustos a la mare. Aleshores, un bon dia el li encomanen d’anar a Manresa, en una ruta que li era nova. Portava perfumeria i d’entre totes les dependentes, a la farmàcia Riu coneix la Maria Torra. S’enamoren i l’any 62 es casen. I ja tenim el Joan Cals manresà! «Tot i que per a la família Torra, tirant a conservadora, mai vaig deixar de ser aquell noiet de Barcelona...». Aquí l’home s’estabilitza, agafant representacions del tèxtil i, des de 1983, treballarà al ram de l’òptica fins la jubilació. Els primers temps tothom el feia mig comunista —en estades a Montalban, havia conegut exiliats com la Montseny o un joveníssim Felipe Gonzalez!— i certament portava a dins el cuc de la política. El doctor Llussà, amb qui ara l’emparentava la família Torra, li proposarà de participar d’un moviment d’arrel cristiana i així el trobem l’any 77 d’interventor a CDC, per passar de seguida al PSC d’en Pallach. «Va ser en Nasi Segon i la Roser Torra qui em van arrossegar a l’òrbita de Joan Cornet. Vam fer una gran campanya per a les primeres municipals de1979: jo era viatjant i sempre m’ho podia combinar!». Al PSC hi farà amics —Vilajeliu, Torradeflot, Canongia...— i acaba per militar-hi l’any 81, però dura poc: «Puc estar equivocat, però la giragonsa de l’entrada a l’OTAN em va decebre molt». El seu compromís cívic es vehicularà aleshores en el món veïnal, a la Plaça Catalunya. És arran de la viduïtat que la mare rep de França, que descobreix que els jubilats tenen drets. Serà el seu tema! El primer objectiu va ser muntar una residència i casal per a la gent gran a la fàbrica Brunet. A poc a poc la vellesa esdevé una autèntica presa de consciència. I així, quan se jubila el 1999, es torna a afiliar al partit dels socialistes per entrar a la seva sectorial de gent gran. És ara que el trobarem als Consells de la gent gran de Manresa o del Consell comarcal. També serà a la redacció del programa nacional de Pasqual Maragall, i aportarà el seu consell i experiència al Consell de la gent gran de Catalunya i, també, sis anys al Consejo estatal de persones mayores, viatjant a Madrid cada dos per tres... Un compromís que arriba fins el 2019 participant al 8è Congrés Nacional de la Gent Gran, sumant l'organització de cinc edicions. Al seu currículum hi destaca el premi del Consell de la gent gran de Manresa, en la seva primera edició de 2015, en reconeixement a projectes com el de Ciutat Amiga o les actuacions de prevenció dels maltractaments a la gent gran. Ara, amb 88 anys fets, no és tan actiu ni es lliga a cap militància, però continua qüestionant coses que no funcionen «i les conec ben a la vora: vaig acompanyar la meva dona fins a morir l’any 2016, víctima de l’Alzheimer». El repte és clar: canviar la percepció de la vellesa, i valorar-ne el potencial. Al capdavall, les persones grans han de ser persones de ple dret també, «i tots ens mereixem ser tractats d'igual a igual fins el final».

Matèria d'exercici, una altra mirada al llegat ignasià

El proper 15 de gener —això és, diumenge vinent— acaben set setmanes de l'exposició «Matèria d'exercici» al Casino de Manresa. Es tracta, si no l'últim, d'un dels darrers actes a l'entorn d'aquest 2022, que ha estat l'any ignasià a la nostra ciutat amb un lema pel cap baix atrevit: «Manresa, la ciutat que et transforma». No en diré res, perquè a mi Manresa m'ha format, transformat i probablement deformat del tot, i no li'n faig pas retret, ans el contrari. Però pel que fa a l'exposició diré allò tan suat com és que «no deixa indiferent». I nou us preocupeu si al cap de cinc minuts —sobretot, aneu-hi!— teniu la sensació que no hi plegueu gran cosa. Considereu-ho del tot nomal i, tot seguit, penediu-vos: us falta exercitar-vos en el contingut! El programa de paper, en format diari i un pa de lletra que només es pot consumir en la tranquil·litat de la llar, ja aventura algunes pistes i es sintetitza en la frase que l'Oriol —és el meu germà, sí— va dir en veu alta el dia de la presentació: «La sala del Casino s'ha transformat en un gimnàs, lliure d'elements superflus i amb la voluntat d'acostar-nos a la transformació ignasiana que la ciutat commemora». A mi em va semblar que l'Oriol deu ser de les poques persones que amb una mirada laica s'ha acostat al text del sant, aquells Exercicis Espirituals que la nostra ciutat va inspirar-li, segons relata ell mateix. D'aquells Exercicis Espirituals, un mètode de recerca de la voluntat de Déu que permeti reorientar la vida amb voluntat d'estimar i servir, tota una colla d'artistes n'han destil·lat una mostra contemporània. Com reflecteix la foto, la canalla ho capta de seguida. Els més grans tenim més feina —i no falta qui en fuig. Per donar pistes, i consignar-ho a la meva carpeta de retalls, em penso que en Joan Burdeus, al «Núvol» de finals de desembre, ho planteja en termes (una mica) més accessibles. I, a cavall de Joseph Beuys i la Misteriosa Llum, diu exactament això:

Manresa i la democratització de l’espiritualitat

L'exposició 'Matèria d'exercici' explora el llegat de Sant Ignasi de Loiola des d'una perspectiva materialista i performativa

 

Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

El 21 de febrer de 1345, una misteriosa llum provinent de Montserrat va entrar pels vitralls de l’església del Carme de Manresa mentre les campanes repicaven soles. Era Déu que donava la raó als manresans que volien construir una séquia, a la qual el bisbe de Vic s’havia oposat fins al punt de signar un decret d’excomunió, que afectava els consellers i aquells que treballessin a les obres, i un decret d’entredit, que suspenia de sagraments i litúrgia el territori de la ciutat i parròquia de Manresa. Aquesta llegenda és un exemple perfecte de la funció contradictòria de la llum en la història cultural d’Occident: per una banda, la il·luminació com a símbol de la transcendència i la divinitat, per l’altra, la metàfora del progrés científic i tècnic de la Il·lustració. La séquia es va acabar construint i la ciutat va propulsar-se.

Aquest doble tall de la llum és un dels temes de Matèria d’exercici, una exposició curada pels manresans Oriol Fontdevila i Oriol Vilanova que es podrà veure al Centre cultural el Casino de Manresa fins al 15 de gener. El protagonista religiós de la mostra no és el miracle de la llum, sinó Sant Ignasi de Loiola, que va viure a Manresa durant un any, del qual va passar bona part pregant i practicant un ascetisme salvatge en una cova, on va formular els fonaments dels seus cèlebres Exercicis espirituals. Igual que els frares del Carme, Sant Ignasi inverteix la lògica passiva de l’espiritualitat com a mera contemplació i la transforma en una via per a la millora i la productivitat tan pròpies de l’edat moderna. Escriu Fontdevila al full de sala-catàleg imprès en forma de diari que cal endur-se per llegir amb calma: “Una sala d’exposicions és una sala d’exercicis. Un gimnàs orientat a exercitar la ment, a cultivar l’esperit. Una sala d’exposicions pot ser la darrera conseqüència dels Exercicis que Ignasi va concebre a les balmes de l’entorn del Cardener, «en llur substància», en paraules del seu biògraf Diego Laínez”.

Així doncs, les raons per les quals l’art conceptual és tan difícil podrien tenir una arrel religiosa. En altres paraules, Sant Ignasi és precursor dels artistes conceptuals, i entendre les obres dels artistes contemporanis congriades a Manresa requereix tota mena d’exercicis de meditació com els que Ignasi requeria per entendre l’obra de Déu. La mostra explora el llegat ignasià amb noves produccions realitzades per l’ocasió per part dels artistes Patrícia Dauder, Oier Etxeberria, Rubèn Verdú i el mateix Vilanova; un projecte de comunicació gràfica per part del col·lectiu Bendita Gloria, format per Santi Fuster i Alba Rosell, i treballs recontextualitzats de Josefa Tolrà i Antoni Ricart. És un conjunt volgudament àrid i exigent que fa “una aproximació materialista i performativa a aspectes de l’herència ignasiana, i que concerneixen, sobretot, a l’espiritualitat, el coneixement, l’art, la identitat i el poder”. Per entendre’ns, la sala del costat, que acollia el pessebre monumental de Manresa i divuit diorames nadalencs fets pel Grup Pessebrístic de Manresa, estava molt més plena de públic somrient, però l’autèntica filosofia ignasiana era entre els pocs valents fent una ganyota d’esforç per penetrar en les obres contemporànies.

La nostra relació amb l’exercici és ambigua, fent molt difícil distingir entre la cura del jo i l’autoexplotació, una paradoxa que es reprodueix en el discurs de l’art contemporani, que per una part reclama cultiu i refinament, i per l’altra predica cada cop més horitzontalitat i resistència contra els imperatius de la productivitat. Un bon exemple és el ready-made d’Oriol Vilanova que obre la visita. L’obra no és res més que 5 calendaris de butxaca del 2022 exposats tal qual, un gest que, en ell mateix, no requereix cap mena d’esforç ni detresa tècnica. Ara bé, el nostre ull interior ens diu que ha d’haver-hi alguna cosa més, i ens apropem a un text a la paret que ens informa del nom de la peça, “Temptació”, i com l’artista creu que “hi ha un fil subterrani que enllaça aquells sants, que es desprenien dels seus béns per iniciar una vida ascètica, i els artistes conceptuals. La desmaterialització de l’art és un gest místic”. Segueixen apunts sobre el consumisme, la naturalesa de la imatge i el control del temps. S’inverteix molt més temps en pensar sobre l’obra que en fer-la.

La revolució de l’art conceptual va consistir a dissoldre la frontera entre imatge i paraula, demostrant que, com que totes les obres d’art sempre han comunicat alguna cosa, es poden abandonar els criteris tradicionals de bellesa, plaer sensual i harmonia estètica i fer art amb teoria, poesia i retòrica. I això democratitza inequívocament l’art, perquè ja no cal pintar com Velázquez. És part del que volia dir Joseph Beuys amb la seva famosa declaració “tothom és un artista”. Beuys, que el 1966 va dedicar una performance a la capital del Bages perseguint una obsessió per Sant Ignasi, encara és commemorat per les institucions culturals locals i també es troba a l’exposició en L’home del sac, de Ruben Verdú, una instal·lació que relaciona Ignasi i Beuys com dues figures que “abraçaren pràctiques d’ordre immaterial per a l’assoliment de la transcendència, tal com foren l’espiritualitat en Ignasi i la creativitat en Beuys”. En última instància, la motivació dels sants i la motivació dels artistes conceptuals segueix la mateixa lògica d’invertir esforços individuals en una direcció igualitària que acaba amb la democratització de l’espiritualitat o amb la desmaterialització de l’art, que són una i la mateixa cosa. Els designis de la llum de Montserrat sobre Manresa continuen sent difícils d’escrutar, però els artistes ho intenten.

Dos de gener de 1983

Cada dos de gener a casa és un aniversari, i aquest 2022 més rodó que mai. Fa quaranta anys que amb M. vam tornar plegats de Londres, de deu dies de vacances que tancaven el seu trimestre d'au-pair. Em penso que ens havíem escrit gairebé cada dia —i fins vaig enterrar una beca en telefonades internacionals. Tot això avui deu costar de creure, el correu postal, el preu de les trucades, aquesta intensitat sentimental, però aleshores ho vam viure així i, arribats d'Anglaterra, aquell mateix dia ens vam establir a la masia del Puig abans no trobéssim, més endavant, el primer domicili manresà al carrer Sabadell, 35. Tot això ho recordo cada dos de gener, això i aquest itinerari compartit, llarg i fecund, que no té tant de romàntic com de construcció pacient. Tot dos som de caràcter fort i a casa sempre hem tingut bregues: cadascú és cadascú, i ja es pot comptar que aquestes quatre dècades no han estat precisament un riu d'aigües calmes i pocs revolts. Ben al contrari, hem viscut tota mena d'episodis i per això, cada dos de gener, celebrem un any més de vida en comú com una nova victòria. I si aquesta vegada ho escric és per meravellar-me de les quatre dècades, i de veure com hem canviat d'ençà que l'any 82 vam acordar començar aquest trajecte comú. Meravellat que encara ens quedin ganes de continuar batallant i fins esporuguit de pensar que algun dia sigui la biologia l'encarregada de resoldre aquest combat.

La foto, de l'estiu de 1982, és a colònies del barri, a Santa Maria de Meià. 

Qui no coneix PIlar Llasera?

Aquest mes de desembre El Pou de la gallina parla de les dones al món de la comunicació. L'esquer és l'any Maria Matilde Almendros que s'acaba, però sobretot hi ha la voluntat de radiografiar la creixent presència femenina al món de la informació: a la premsa, a la ràdio o a la televisió. El combinat de la portada amb Laura Serrat i Núria Bacardit, o Pilar Goñi a l'obertura del tema són la mostra que en els mitjans de proximitat les diferències es van reconduint, encara que s'endevina que aquí, també, el camí serà llarg...  Al tram final, la revista presenta Pilar Llasera, una dona decidida al «Qui no coneix...» magníficament il·lustrada per Maria Picassó: Llasera s'ha passat la vida despatxant moda al PakPil, tot just a canvi d'uns quants diumenges a muntanya i, per poc que la conegueu, en descobrireu els detalls tot seguit:

Pilar Llasera,
el Poblenou va a la moda

Són moltes hores de botiga allò que l’ha fet coneguda. La recordeu? Pilar Llasera Parera, de 1959, i a punt de complir mig segle despatxant al carrer de Sant Josep. Una botiga de moda, de pronúncia tan estranya com rotunda: PakPil. No té gaire misteri, és clar. El «Pil» és a l’arrel de Pilar i el «Pak» és la de la seva mare, Paquita, modista del barri de tota la vida que ara mateix ja va cap als 92 anys. I bo, el cas és que la Pilar ja va néixer i créixer al pis de sobre la botiga, i fins per anar a escola no se’n va haver d’allunyar gens: va fer tota la Primària a l’Ave Maria, a un cop de roc de casa. Com que les monges no la trobaven prou bona com per continuar estudiant, al darrer any ja no hi anava a les tardes perquè, fet i fet, vora la mare modista sempre faria més servei. En acabat, com que cada estiu passava deu dies a casa uns oncles de Barcelona, s’admira que la seva cosina, molt poc més gran, acabi de posar una botiga de moda. «I com que a casa ja teníem el local, i ma mare ja començava a estar tipa de fer de modista, doncs ens vam animar...!». I així va néixer aquell PakPil, el 1975, quan la Pilar, encara menor però molt decidida, agafava diners i tren i se n’anava a Barcelona a visitar majoristes per tornar carregada de bosses i paquets. La resta de la setmana —de dilluns tarda a dissabte vespre!— van ser de pura perseverança: la Paquita s’encarregava dels arreglos i la Pilar de la venda, fins a multiplicar aquesta vocació per tractar amb la gent. Això i, també, el gust per la muntanya: els seus dos germans grans, el Toni i el Joan, tenien colla al barri i els diumenges se l’enduien a Collbaix o bé fins a Juncadella, a fer ràpel al pont dels Catalans. El grup, d’inspiració parroquial, va desembocar al Centre Excursionista Montserrat i ella també a l’Agrupament escolta de la Seu, i és allà que la Pilar recupera amigues de la infantesa o d’altres amb qui coincideix als estudis nocturns de Comerç, com la Isabel Melenchon o l’Alba Collado. Només va faltar que Josep Maria Llasera, el pare, delineant a la Lemmerz, coincidís a la feina amb en Josep Maria Montfort i acabés acostant la canalla a les expedicions organitzades pel Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Per això trobem aleshores la Pilar incorporada en aquell Equip d’Escalada En Roca (EDER) fent colla amb la Mite Selga, l’Antònia Dalmau, l’Ester Busquets o la Marta Basomba. I amb la colla, els festeigs: allà coneix en Fredi Puig i, bo i casats, tindran dos nois, el Nil i el Berni... Tot plegat, però, sense perdre mai de vista la botiga: la Pilar-mare-de-família agafa dependentes per poder créixer amb imatge pròpia —alguna de tan fidel com la Paquita Muntada, totes les tardes de vint-i-set anys seguits!. I comença a viatjar regularment a les fires de París o Madrid i, si convé, a Milà. Aconsegueix marques de qualitat i disseny innovador, i fins s’atreveix a obrir una segona botiga al carrer Nou: més maldecaps encara! «Allà hi passava molta gent però vendre, el que és vendre, veníem al Poblenou. Vam ser-hi disset anys... fins que em van fer àvia!». Ara la Pilar, que encara va alguns diumenges a esgarrapar pedra, ja frisa per jubilar-se, mentre recorda enriolada tots aquests anys de roba amunt i avall, i una clientela fidel a qui ella atén i assessora, amb peces de gust personal, sovint un punt atrevides. I mentre defensa preu i qualitat, diu sense embuts que espera que la botiga continuï fins i tot quan ella no hi sigui.

Nadal al Catà: Sagarra a l'abast

Des que fa dotze anys vaig tornar a l'ensenyament, que vaig entusiasmar-me amb una versió molt particular dels pastorets: la professora de música —aleshores, la Rosa Maria Ortega, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa— tenia a mà un guió que combinava cançons amb algun fragment de Folch i Torres i una bona dosi del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Ens hi vam abocar i, sota el nom de «Nadal al Catà», es pot dir que vam triomfar, un any i un altre, al teatre dels Carlins. Als nanos els agrada actuar, i ara mateix, gairebé tots desfilen per l'escenari bé sigui cantant, fent percusió o interpretant els germans Lluquet i el Rovelló —els papers es multipliquen: també tenim Satanàs, Llucifer i Llussifó: són tants els que volen triomfar! Però el tema són els rapsodes, generalment les rapsodes, que reciten amb la millor de les voluntats. Recitaven Sagarra, Joana Raspall o Papasseit. O Guerau de Liost, si molt convé. Els textos clàssics al costat de la pastora Caterina o el Jingle Bells, i els set pecats capitals que van anar creixent a vuit, nou i deu fins a incoporar el bullyng, la guerra o l'homofòbia. De tot hem fet, i ens ho hem passat sempre més que bé amb el suport de molts professors —n'hi ha de músics, i n'hi ha de fusteria i sobretot, d'estètica i de perruqueria: fa tothom tan goig! A la fi de l'escena de l'infern, fins a tres arcàngels rebenten la caldera i emmenen la canalla al bon camí, el de la bondat i l'estudi, recomanant per a les properes setmanes de festa que aprofitin el temps no només per menjar i beure...  Tot això ho he dit en aquest blog manta vegades, i fins en vam fer un vídeo que va ser seleccionat l'any passat al Sambori que organitza Òmnium Cultural. Però a mi em quedava un recel amb Sagarra: les rapsodes mai no entenien gran cosa —i a vegades, ni poc ni gens. Prou s'esforçaven a vocalitzar i fer veure que sí, que ho pescaven. No res. De fet, n'hi ha un bon grapat que no el celebren pas el Nadal ni tenen el català com a llengua de casa o carrer. I aleshores, i per tancar tot aquest temps de recitatius impostats, enguany em vaig atrevir a reescriure Sagarra per tal que fos entès no només el llenguatge sinó també el missatge. Comprendre i compartir. No res, han estat tres estrofes dedicades a les dues Màriams i la Romaysa, que tanta il·lusió hi han posat un pati darrera un altre. Que no només diguin Sagarra sinó que també el compartim: Més enllà de la paraula i també d'aquella creu... Sagarra a l'abast del Catà. Per als que parlen Darija, o tenen l'àvia a Colòmbia o —com jo— vivim convençuts que amb amor, sempre hi podrem posar barra.

El poema de Nadal

 

Raps 1:                     Ai, aire d’aquesta nit !  

                       Quina sentida de rosa

                       hi ha en l’aire gelat que es posa 

                       sobre el pols esfereït ! 

                       Ai, aire d’aquesta nit !

 

Raps 2:                     «Ai, aire d’aquesta nit !» 

                                  Quants anys fa que anem dient

aquests versos d’en Sagarra?

Els diem i els repetim

sense saber exactament

què diuen d’una samarra,

d’uns pastors a mitjanit

i l’estrella al firmament...

Els diem... posant-hi barra!

                                               

Raps 3:                     Només aquí, a dins del pit,

més enllà de la paraula

i també d’aquella creu,

podrem comprendre el sentit.

Si agermanats a la taula

—tant se val el que parleu—

compartim el pa i la sal

fins a fer que cada nit

s’assembli a la de Nadal.

La iaia a l'escenari (i després "Moriu-vos")

Dijous, amb alguns alumnes dels cicle formatiu d'Animació Sococultural vam participar, al Kursaal de Manresa, a la preparació de Iaia, una proposta de teatre documental que començava al mateix vestíbul del teatre, amb una exposició de tot d'objectes aportats per gent gran de la ciutat i que, disposats en dues taules, exercien el seu poder catàrtic a la memòria dels assistents —o obligaven a parlar entre els més joves que sovint en desconeixien l'ús, la utilitat o el valor simbòlic d'una pòlissa, un brodat i les puntes d'un sèfino o mantellina. Després, sobre l'escenari, el públic es distribuïa en cinc taules, gairebé com el menjador d'aquestes àvies reals —gravades en temps de pandèmia— i representades en directe, en una experiència que va ser —tal i com ho presentava Mambo Project— "immersiva". El fet és que la canalla d'Animació, que havien col·laborat en la recepció del públic i dels objectes personals, i que van poder assistir convidats al darrer passi, van quedar impactats per aquella història d'àvies de després de la guerra, que podrien haver estat les seves. La repressió, la religió o el matrimoni, tractats per la franquesa del qui ja se sap al darrer glop de vida, varen somoure moltes emocions i aconseguiren donar valor a tants sacrificis anònims que ens han fet, avui, tal com som. Amb Machín de fons i el paper de Mireia Illamola executat tot just a un metre d'on jo seia, em va semblar reviure els darrers capítols de la plaça del Dimanat en només 30 segons! A la sortida no cal dir que tots els comentaris foren extremament positius per part de tots els nois i noies del cicle formatiu.

L'atzar —l'atzar és una neboda que hi actuava: Magda Puig— l'atzar, dic, va fer que ahir divendres tornés a teatre i, sense pretendre-ho, m'acarés a una altra obra sobre la vellesa. Al TNC, les darreres sessions de Moriu-vos —una creació del grup «Cultura i conflicte»— plantegen la dificultat d'envellir amb dignitat. El resultat no es perd en sentimentalismes, ni en la forma ni el discurs. Que no vol dir que no hi hagi tendresa! Però la voluntat és ventar un cop al públic assistent, sense contemplacions. Joan Arqué, el director, escriu al programa de mà que «apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys». I els anys passen de pressa i el projectil arriba. Deixem de servir, i els cossos es deformen (al vestíbul, quines fotos de Marta Garcia Cardellach!) i anem perdent tota mena d'interès. Ras i curt: envellir avui és esdevenir una nosa. I el missatge és brutal i directe als nostres vells: Moriu-vos! Com que l'obra serà a Manresa el proper 11 de març no us perdeu pas l'ocasió de veure-la! Per tota la resta, retallo i enganxo la crítica de Santi Fondevila a l'Ara, el passat mes de novembre. Ho diu molt millor que jo no sabria:

Contra el menyspreu de la gent gran
Moriu-vos, teatre necessari i molt ben fet al Teatre Nacional

Santi Fondevila, Diari Ara, 26 de novembre de 2022

Vivim en un sistema que només valora la utilitat versus la productivitat. Ets en tant que serveixes. El per a què serveixes ja és una altra cosa. Qui ho sap molt bé són els centenars d’avis i àvies que després d’anys de ser útils queden aparcats a les residències de l’anomenada tercera edat tot esperant l’arribada de la parca. Són éssers humans amortitzats. De poc o res els ha servit haver cuidat emocionalment fills i nets. Hi va haver un temps que es respectava els vells. I se’ls escoltava. Ara ja no. Són font de problemes. El vertigen de la societat i la tecnologia els ha trepitjat. Cal amagar-los. A les residències geriàtriques, com en molts pisos de la ciutat, hi regna la solitud, la manca de caliu. El grup Cultura i Conflicte (...) ho resumeix al títol. Què caram! Moriu-vos . Aquest projecte multidisciplinari sobre els vells i les velles és una denúncia d’aquest menyspreu que posa sobre l’escenari artistes grans en tots els sentits (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Enric Ases, Arthur Rosenfeld) i figurants més grans encara per mostrar que no sols continuen vius sinó que poden fer moltes coses. Sota la direcció de Joan Arqué (...) Moriu-vos és un espectacle molt visual on manen les escenes de dansa que ha coreografiat Sol Picó. Una funció que tant ens acosta a la problemàtica com la qüestiona mitjançant l’humor, la tendresa i la bellesa dels cossos que ballen i ballen. Brillant el solo que es marca la històrica Montse Colomé. Estimulants els moments quan el grup respira i es mou amb llibertat sense mediatitzacions tot celebrant records i somnis. Dolorosament empàtica la solitud d’Imma Colomer fins al seu emocionant comiat final. El més fort de la proposta no rau tant en els textos (Anna Maria Ricart) com en el conjunt d’escenes que d’una manera o altra toquen el cor. Magnífic l’irònic espai sonor de Pepino Pasqual i Marc Jodar. Teatre necessari. I molt ben fet.

Qui no coneix Assumpta Bermúdez?

La futura capitalitat de la sardana, l'any 2024 a Manresa, ocupa el Tema del mes d'El Pou de la gallina, aquest novembre. El reportatge reflecteix la voluntat de la comissió impulsora, de fer-ne un esdeveniment viu i participat. Al costat, la història de sardana i sardanisme des de 1904 o el record de 1963, quan vam ser declarats «ciutat pubilla»... De tot el reportatge allò que més em captiva és una foto feta d'en Francitorra, l'any 1957, al Passeig del Riu. Sardanes en petits cercles, la copla esbufegant i, de fons, un camió i una furgoneta DKW de la Coca-cola com a símptoma de modernitat. Encara perviuen els darrers barrets, gorres i boines, però alguns dels nois i noies van amb ulleres de sol tot celebrant una molt noucentista festa de l'arbre... al cor del franquisme! No hi puc fer més: m'atrau aquest goig de la festa compartida i, potser per això, celebro que el mateix número d'El Pou s'enllesteixi amb un «Qui no coneix...» dedicat a Assumpta Bermúdez. L'Assumpta ha estat 33 anys la tècnica de referència a la Festa Major de Manresa, i la Maria Picassó l'ha clavada en una il·lustració magnífica mentre un minimalista castell de focs s'enlaira al Parc de l'Agulla. Qui no la coneix l'Assumpta? De l'associacionisme local, tothom. I si no n'esteu segurs, aqui en teniu la pàgina. Reservada de mena, ella és el màstil de la nostra principal celebració comunitària.

Assumpta Bermúdez,
la vida pot ser una festa

Aquesta és la història d’una manresana singular, més tractada que coneguda: Assumpta Bermúdez Sanz. Nascuda el 1963 al carrer d’Enric Morera, quan encara es deia Belchite i al seu voltant tot eren camps o solars erms. Allà mateix, en una escola tan modesta com l’Academia Suiza, ja van fer notar als pares que la noia prometia, i que valia la pena deixar-la continuar estudiant. I a casa —el José i la Felicidad treballaven al tèxtil— van fer l’esforç. I ja tenim l’Assumpta al Pius Font i Quer! I fou al Pius, sense sortir del barri, on va mostrar un primer instint per al show business: la seva classe de 3r de BUP es van empescar un concert amb l'Orquesta Mondragón, que van fer venir a Navarcles amb un èxit i beneficis es-pec-ta-cu-lars. Avui això, entre menors, seria no només impensable i reprovable sinó directament punible. Però per a ella fou la seva epifania —i deu ser l’únic cop a la història de la ciutat que un viatge de final d’estudis surt gratis a tots els participants! Després vindrà la universitat, i mentre enllesteix ciències de la informació a l’Autònoma, es compra un Seat 850 i comença el seu periple per ràdios locals. També a Manresa passa per Ona7 i Ràdio Ciutat, i escriu per al Pla de Bages i, després, per Regió7, al costat d’un joveníssim Marc Marcè. Tampoc para d’ampliar el seu bagatge, i ara estudia ciències polítiques i sociologia. Fins que ocupa una plaça a la nova oficina d’informació de l’Ajuntament de Manresa! Això era l’any 1988 i la ciutat mastegava el relleu de l’etapa socialista amb el nou alcalde Sanclimens. L’Assumpta només té vint-i-cinc anys i treballa d’interina. I és aleshores que l’única tècnica de Cultura que hi havia en aquella ciutat de 70.000 habitants —«gran Fina Sitjes!»— decideix migrar. Ho heu endevinat: el lloc va ser cobert per l’Assumpta. De cop i volta tota la vida associativa ara es despatxava a la seva taula. Això i, és clar, els episodis festius. Passem comptes? Han estat 33 festes majors i aquest proper mes de febrer sumarà una 19a Fira de l’Aixada! «Cada any quedo esgotada, però m’agrada molt». Va conèixer les fórmules participatives del MAM —el concert multitudinari de Mecano el 1989— i de Manresa de Festa des de 1995. I en tot aquest temps ha vist créixer la complexitat tècnica i la responsabilitat que generen els episodis festius. «i les organitzacions complexes han de realitzar-se des de les administracions, donant protagonisme, si s'escau, a les associacions». De tot aquest temps conserva bons records de tothom, «de la gent de les entitats, però també del personal municipal amb qui hem coincidit durant dècades, des del Carles Muñoz a la policia local, fins l’administració amb l’Alba Camprubí o el Jesús Bautista, a manteniment!». Considera que el pressupost festiu ha de créixer i, també, defensa la idoneïtat del carrer Sallent per a grans concerts («Miro de ser honesta: sempre dic el què penso!»). I en tots aquests anys només s'ha perdut dues edicions de la festa major, ara fa deu anys «...i va ser per malaltia, una aturada llarga i seriosa que et fa repensar moltes coses, i fins i tot aprendre a dir que no». Reservada de mena, no aspira a ser l’ànima de la festa sinó tot just el pal que aguanta la vela del circ. I com que cada agost treballa, es parteix les vacances i es perd al setembre per les millors ciutats europees o, després de la Llum, resseguint carnavals a Canàries o fins el Carib. Allà la retrobareu: vivint la seva vida —i gaudint de la festa!