38 anys de Residència al barri

El dissabte 13 de juny la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família de Manresa va celebrar 38 anys, que aviat és dit. Una estona abans ens vam trobar amb representants municipals per explicar-los i visitar les darreres obres que ara fa un any vam emprendre a la planta baixa del número 6, i que només necessiten una escomesa d'aigua suplementària per aconseguir l'aprovació de bombers. Tot plegat vora 250.000€ a compte de crèdits, invertits no pas per atendre més usuaris sinó per millorar-ne les condicions i adaptar-nos a la normaiva contemporània. Com que en aquella visita s'hi va afegir Toni Mata —veí del barri també, però en aquell moment periodista de Regió7— i la fotògrafa Mireia Arso, l'endemà vam ser notícia al diari. Que començava així:

«La Mayra Gómez Kemp, el Joaquín Prat i molts altres personatges han comparegut avui a mitja tarda a l'escenari situat a la meitat del carrer Vallès, al barri de la Sagrada Família, sota un sol de justícia en un dissabte xafogós. Afortunadament, ni els polítics asseguts a primera fila ni la resta d'espectadors han patit d'igual manera els rigors de la temperatura, aixoplugats sota l'ombra d'uns tendals guaridors. L'ocasió, però, s'ho valia: la festa del 38è aniversari de la residència d'avis, un cas singular dins l'ecosistema d'un sector que, com s'ha reivindicat en els parlaments previs, necessita més recursos».

Però com sempre, de la festa allò més punyent van ser les paraules de benvinguda de Rossend Coll des de l'escenari, com a president del Patronat. Aquest cop, després d'una pinzellada d'història i de l'agraïment a totes les persones que treballen en aquest projecte, el Sendo ha reiterat la seva frase cèlebre, segons la qual la residència «som la pobra de la galleda» i que les administracions només ens atenen «si en queda», que generalment no queda gran cosa. Tant és així que l'home s'ha exclamat d'aquesta paradoxa: «Ara som les entitats del tercer sector les que financem la Generalitat!». És a dir, que no n'hi ha prou d'estar mal finançades o de comptar amb un conveni que és misèrrim amb els treballadors sinó que, a sobre, sovint cobres tard! Quan recuperarem un cert equilibri? Al seu costat l'alcalde Marc Aloy aguantava el tipus estoicament talment ho feien a primera fila els regidors Mariona Homs, Joan Vila, Ramon Bacardit o Mercè Tarragó. Fins el punt que el Sendo, condescendent, va voler aclarir que parlava per les administracions superiors... 

Al capdavall va ser Marc Aloy qui va tancar la presentació valorant l'afecte imprescindible d'una residència quan la solitud no és volguda. «Des de l’Ajuntament fem el que podem» i va esmentar que darrerament s'han fet accessibles tots els passos de vianants. Però allà on l'home va elevar l'expectativa va ser quan va dir que a l'Ajuntament ja s'ha començat a redactar el projecte per fer d'aquell primer tram del carrer Vallès un vial de plataforma única «per evitar així que els avis i les àvies hagin de baixar i pujar de les voreres». No cal ni dir que Regió7 va actuar com a notari immediatament! 

Diguem encara que la darrera reestructuració del trànsit davant "la resi" —el canvi de sentit del carrer Vallès— ja ha suposat una millora pel que fa a seguretat i densitat. Però, efectivament, allò que ara mateix pot millorar la connexió entre la nostra residència i sobretot millorar els espais comuns dels habitatges de la Sagrada Família és aquest projecte que, des d'ara mateix, ja esperem conèixer amb candeletes!

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

«De la sala Loiola al teatre Kursaal», al Canal Taronja

Ara fa un mes, hi va haver a Manresa la projecció del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal, amb caràcter d'estrena. Es va omplir la platea del Conservatori un diumenge matí i, encara, del dilluns a la tarda. La cosa és que el documental, més enllà de molta informació, recull una llarga conversa que mantenim Joan Morros i jo mateix i on, fet i fet repassem quatre dècades de cultura, o d'associacionisme cultural manresà —des de Rialles i Tabola fins al Galliner. També de política, és clar. En acabat, i vist en perspectiva, el dis de l'estrena em va semblar un bon document, fet amb traça i resultat d'un guió treballat. Però és clar, la bondat i el detall dels continguts fan que el documental superi l'hora i mitja i, el dia de la presentació —bona part del públic superàvem la seixantena—  després dels aplaudiments de rigor vam córrer fins els lavabos. No ens enganyem, qui més qui menys, la pròstata ens apreta... A la sortida, cares conegudes, un punt democió, molts records atapeïts —de lluny i tot, amb el Cisco Vila o el Jordi Betran! Més enllà de tot això, però, diria que els continguts son interessants i prou honestos —i, si s'escapa alguna pífia, no hi ha ni càlcul ni malícia sinó com a molt l'adaptació de la memòria al passat. Perquè si alguna virtut té tot plegat és la de deixar un testimoni, fet des de la vivència i, posats a dir, també des de l'amistat que tots aquests anys hem conservat amb el Joan. En fi, que l'objectiu no és un òscar i, al capdavall, dir-vos que si no l'heu vist, no patiu, que fins demà diumenge el passen al Canal Taronja. I, arrapapats a casa, sempre podeu fer una capcinada o, si és a convenir, escapar-vos al lavabo de casa sense pressa ni neguit.

La gravació, el muntatge i l’edició del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal son d’Isabel Casanovas i Jaume Ferrer, amb guió elaborat per l’Àngels Fusté i la Rosa Clarena,a partir d'una conversa gravada en dos escenaris: el Museu del Barroc de Catalunya -allà on hi havia hagut la Sala Loiola- i una segona part a l’escenari del teatre Kursaal. El documental també va comptar amb la col·laboració de Sílvia Sanfeliu, Joan Closas i Jordi Mira. Amb un agraïment especial al periodista i cronista Xavier Domènech que el mes de maig ens en va fer la presentació en viu i en directe.

Oriol Pérez exorcitza els dimonis de Manresa

Cada nou número de la revista El Pou de la gallina mereix ser celebrat, que per això diem que es tracta d’un miracle mensual a Manresa. I per això també els presentem amb una regularitat escrupolosa cada primer dimecres de mes davant d'un públic fidel: tothom ha après que, si s'arriba amb prou puntualitat, es pot endur la revista de franc. 

Ahir, però, aquest miracle de ressons ignasians, va resultar especialment singular perquè, fet i fet, parlava del dimoni. Del dimoni a Manresa! El reportatge La Manresa negra: satanisme a l’ombra de Montserrat és portada d'aquest mes de juny, i el seu autor és el musicòleg i assagista Oriol Pérez Treviño (1972), columnista habitual de la revista que aquest cop ha elaborat el tema central sumant 20.000 caràcters sobre el dimoni i, afinant més, sobre el dimoni a la nostra ciutat.

Per poc que conegueu el personatge comprendreu les nostres reserves editorials quan el mes de desembre va oferir-nos tocar aquest tema. Anava de debò? I més encara, és que per ventura hi ha deixebles de Satanàs a la nostra ciutat? La seva resposta va ser que sí a tot: que faria el tema, i que ens mostraria el satanisme que s’amaga entre nosaltres —ja se sap que el satanisme sempre viu un punt ocult! El resum vindria a dir, que si Montserrat és la llum de Catalunya, Manresa en seria l’ombra.

Ara el reportatge és un fet, i ahir el vam presentar plegats en una conversa distesa, amb moments d'una certa hilaritat fins i tot. El punt d'arrancada eren les afirmacions del ja ex-rector de l'església de la Mercè i membre del Verb Encarnat, Gustavo Lombardo, quan va assegurar després del Correfoc de 2025 que «el dimoni guanya terreny a la nostra ciutat». A partir d'aquí vam poder parlar de la demonologia, la branca de la teologia dedicada a l’estudi dels dimonis i que manté una estreta relació amb l’angeologia. No és en va que en la tradició cristiana, els dimonis són àngels caiguts que és com dir la història de la condició humana... —i des d’aleshores la seva missió no ha estat tant forçar els humans a pecar mitjançant el suggeriment, l'engany o la temptació. En la tradició cristiana, doncs, el pecat sorgeix quan l'ésser humà accepta conscient o inconscientment aquestes temptacions. 

D'altra banda, i per esbandir continguts populistes, des de bon començament li vaig demanar per la seva experiència en un ritual que va resultar ser de pa sucat amb oli, amb hard rock de fons i una gallina degollada en directe que —els oficiants no semblaven tenir-hi gaire pràctica— va esquitxar de sang els de primera línia, amb disgust i queixa més que no pas satisfacció satànica. Resolta aquesta anècdota, vam passar a la categoria.

I és aquí on l'Oriol va presentar els pecats capitals. Pecar és cometre una falta contra la llei divina o contra un precepte de l'Església però per extensió consideraríem pecar com a sinònim d’obrar malament o amb excés. Des del papat de Gregori el Gran, al segle VI, els pecats capitals han quedat fixats en set, el primer dels quals és la supèrbia —o orgull. Després vindrien l’avarícia, la luxúria, la gola, la ira, l’enveja i la mandra… «Més que un catàleg de prohibicions religioses, encara avui constitueixen una extraordinària cartografia de les passions humanes. En ells hi trobem condensades les pors, les inquietuds i les contradiccions d’una civilització que, durant segles, va intentar comprendre la naturalesa de l’home a partir dels seus excessos». I aleshores, en un exercici de risc l'Oriol fa passar pel seu sedàs la mateixa ciutat de Manresa!

Els clarobscurs de les persones, ho poden també ser també de les ciutats? Ahir, com a l'interior del reportatge, l'Oriol fa un excurs per jutjar pecats manresans com el final del projecte 1522 o de tan recents com la Gala Plácido, organitzada pel Manresa Film Office o —amb xifres— el festival Camins… són pecats o són errors polítics? —«No, no, jo aquí hi veig supèrbia, la mateixa supèrbia que em neguiteja a les tanques de la Fàbrica Nova: què vol dir això que Manresa és benparida!? Supèrbia i prou». Per un moment vam dubtar de la responsabilitat de l'alcalde Marc Aloy, com si tot fos obra només del mateix Satanàs...  Confiteor, Deo omnipotenti (...) mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa!

Calia acabar el vespre, i va ser el moment de l'exorcista de la diòcesi de Vic, mossèn Joan Prat. La seva participació al reportatge té una voluntat aclaridora, constatada la desacralització que vivim: —«els pecats no fan sinó parlar de nosaltres mateixos. De les nostres ferides, dels nostres excessos i de la dificultat permanent d’habitar-nos amb serenitat». Aleshores, no podria ser que la psicologia contemporània redueixi la influència demoníaca a traumes, obsessions o mecanismes d’autodestrucció? Ras i curt, que molts d’aquests posseïts pel dimoni siguin senzillament desequilibrats? I és aleshores que l'Oriol és mulla: «La majoria de casos que arriben als exorcistes tenen explicació psiquiàtrica, sí... però no tots!». I —poca broma— ho arrodoneix citant a Baudelaire: «El més gran truc del diable és fer-nos creure que no existeix!».

Podríem posar-nos d'acord, doncs, en que el satanisme és entre nosaltres. No pas com una organització sinó com una idea on l'Oriol prova de tancar la conversa, «satanisme com a fascinació pel poder, per la provocació i per la destrucció dels límits. I també en una frontera –entre la fe, la metàfora i la decadència cultural– on Manresa sembla voler continuar projectant la seva ombra!». Està clar que els nostres responsables polítics potser no ho subscriurien això però coincidim que si alguna gràcia té tot plegat és que ens fa rumiar. Teràpia contra l'inconscient col·lectiu i també aquest punt d'autocrítica imprescindible com a persones i com a comunitat. Ep! Si és que volem sortir de la banda fosca...

 

La flor de sol d'Eli Camparola (El Brogit del Montserrat 498)

 

A cada número d'El Brogit del Montserrat provem de pubicar una fotografia impactant d'algun fenomen natural, amb la col·laboració de grans fotògrafs com Jaume Morera o Maria Vilarnau. Aquest cop l'autora ha estat Eli Camparola amb aquesta «Flor de sol des del Vilar» que, lluny de l'estètica de concurs i més enllà del paisatge natural, gairebé permet percebre el sospir de la munió de visitants. El text que l'acompanya a la revista és aquest, volgudament contemporani:

Vivim un temps de crisi climàtica, política i cultural mentre al nostre entorn creixen relats simplificadors o bé nous populismes. Potser per això són especialment necessaris moments com aquesta Flor de sol, a Santa Maria del Vilar: tot just uns instants de llum i silenci a través de la Roca foradada de Montserrat. Un espectacle tan efímer com captivador que cada mes de febrer aplega més gent. Perquè, humans com som, la nostra fragilitat també necessita símbols. Per tal de sentir-nos per un moment iguals, agermanats, i conjurar la por abans no arribi la fosca.
Ramon Fontdevila

El balneari de la Puda: radioactivitat i festa per als cossos (El Brogit del Montserrat 498)

Ja he comentat que el darrer número d'El Brogit del Montserrat (498) parla del balneari de la Puda, en un magnífic reportatge de Gemma Estrada. Com sigui que l'espai permetia alguns complements al seu text vam demanar alguns articles d'acompanyament a Isaac Camps Gamundi —geòleg— Àngel M. Hernández Cardona —Acadèmia de medicina de Catalunya— i al company de redacció Carles Cornadó, químic, que ens comenta l'anàlisi de l'aigua en aquests moments, gentilesa de la Comunitat Minera Olesana. En fi, digueu-me agosarat, jo mateix hi vaig afegir un quart text comentant la publicitat que, des del primer dia, la Puda va posar en circulació: un veritable compendi de fulletons que exposaven amb tota mena de detall les virtuts de les seves aigües. No eren pas poques! Això i, és clar, el reclam del lleure, la gastronomia i l'esport. El text, obligadament breu, és aquest:

La radioactivitat
i la festa com a reclam

 

Al llarg d’un segle, el balneari de la Puda va ser un establiment de salut però, també, un espai de lleure i vacances per a les famílies de més possibles. I per aquest motiu, la publicitat va ser des del primer moment una eina de vital importància a l’hora de pregonar les virtuts de les seves aigües sulfuroses, sòdiques, nitrogenades i... radioactives! “Su radioactividad es de 159 voltios” anunciaven. Un reclam que avui més aviat espanta! Sigui com sigui, la Puda es presentava eficient per a les  malalties respiratòries, de la pell, reumatisme, oftalmologia, hipertensió, lumbàlgies o laringitis... o potser només com a espai de convalescència: ras i curt, un temple de salut, sempre dirigit per un facultatiu i que semblava ser capaç de guarir el més ampli espectre de malalties. I amb tot, amb la salut no n’hi havia prou: tota la papereria que conservem del segle XX presenta un «estiu ideal» de cura, però també “de placer, reposo y turismo”, tot a una hora de Barcelona. I és que les temporades anaven inicialment des de mig juny a mig octubre. Al costat dels opuscles i fulls volants, queda també una completa col·lecció de postals que, per mitjà del correu dels estadants, proclamaven la bellesa de l’espai i el to festiu que s’hi vivia.

 

Entre 1948 i 1955, el doctor Ramon Moreno González —“medico director del cuerpo de baños por oposición, y representante del estado”— publicitarà encara la fórmula del cap de setmana, proclamant que “solamente 36 horas de estancia en el balneario son suficientes para reparar las energies gastadas por el trabajo habitual y acumular vitalidad para desgastes sucesivos”. Els preus de les habitacions anaven de les 20 a les 65 pessetes per nit, una petita fortuna en aquells magres temps de postguerra. 

 

Encara en els seus dos últims anys d’activitat, i sota la direcció del doctor Rafael Vela, el darrer opuscle que es conserva pregona la cuina selecta del restaurant —al costat de “minutas de régimen”— i els espais de billar, ping-pong, tennis, caça i pesca, festes i perruqueria “de señoras y caballeros”. En qualsevol cas, el prospecte de 1957 compensa la imatge d’un establiment festiu amb l’oferta igualment destacada de missa quotidiana i, cada vespre, el res del sant Rosari. No cal dir que la irrupció de carreteres i automòbils, i el despertar del turisme de platja, sol i biquini esdevindrien per l’oferta de la Puda una competència insalvable que, des de 1958, va clausurar la seva oferta de salut i, poc després, la del conjunt de l’establiment.    

El patrimoni, eina de comunitat (Editorial d'El Brogit del Montserrat 498)

A les acaballes d'abril, un nou El Brogit del Montserrat (núm. 498) parla del balneari de la Puda. El text, magnífic, és de Gemma Estrada, historiadora de l'art que ja havia publicat el llibre La Puda, un balneari als peus de Montserrat, (Pamsa, 1989). Ara, en format reportatge, i amb un grapat de fotografies a tot color, resseguim amb ella la història d'aquest establiment emblemàtic abans no es perdi completament enrunat. La revista també recull articles sobre el Centre d'Esports Marganell, les Montserrats al món o el campanar d'Esparreguera. I és per això que ja l'hem prersentat al Bruc i, ben aviat, ho farem a Esparreguera i Marganell pel cap baix. El Brogit del Montserrat insisteix en la seva voluntat inicial de sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també tradicions, patrimoni o experiències interessants. I és així com ho vol reflectir l'Editorial que, no cal dir-ho, vaig consensuar amb tot l'equip:

EL PATRIMONI, EINA DE COMUNITAT

 

La notícia és d’aquest abril: Montserrat i el turisme rural han liderat la Setmana Santa a la Catalunya central, fregant la plena ocupació. Qui més qui menys ha sortit a escampar la boira. Fent un esforç econòmic, patint cues de cotxes i en darrer lloc, però no menys important, perseguint alguna mena d’experiència digna de ser penjada a Instagram. Tot plegat, força efímer: n’hi ha prou amb deixar constància a les xarxes socials de com de bé ens ho passem…  Aquest formigueig contrasta amb l’oferta de cent cinquanta anys enrere, aleshores que només les classes privilegiades gaudien d’estades de lleure i repòs. En aquest sentit, l’oferta del balnerari de la Puda va ser un exponent brillant, combinant el tractament de les aigües sulfuroses amb la descoberta del paisatge de Montserrat. La història de la Puda, doncs, forma part de la història del turisme a Catalunya, i va gaudir d’un segle sense competència. Després, quan els sis-cents van començar a dur famílies senceres fins a la costa en menys d’una hora, el turisme es va feliçment democratitzar. Però precisament mentre el país esdevenia una potència del turisme de masses —sol i sorra!— la Puda es va anar fonent fins a tancar portes. El seu entorn inundable o la presència d’un nou viaducte, com una terrible cicatriu en el paisatge, van determinar que seria irrecuperable com a negoci —ben diferent a d’altres balnearis que al cap del anys han reprès una oferta moderna i especialitzada. I el més greu és que, d’ençà que la Puda va tancar, se n’ha deteriorat tot l’edifici. I entre la desidia de l’administració, algunes propostes especulatives i la voracitat dels trinxeraires, desapareix un fragment important de la història del turisme montserratí. Si més no, al costat del desastre arquitectònic —aquest hivern s’ha ensorrat un altre tros de teulada i també s’hi va declarar un incendi— la documentació ha tingut millor sort, amb donacions generoses que avui ja són a l’abast dels estudiosos. En qualsevol cas, si avui ja és tard per salvar la Puda, almenys el seu final ens hauria de fer rumiar en la importància de preservar tots aquells altres béns patrimonials que encara perviuen. Són molt més que escenaris instagramables: des d’El Brogit de Montserrat estem convençuts que són imprescindibles per explicar-nos com a comunitat.