dilluns, 20 de novembre de 2017

Qui no coneix Joan Aurich?

El Pou de la gallina núm. 336, d'aquest mes de novembre, recull, al «Qui no coneix...?» un manresà adoptiu, perquè tècnicament l'home és fill de Ripoll, és cert. Però s'ha passat tants anys a la ciutat i hi ha fet tanta feina, que només el podem concebre com un manresà més. Quasi mig segle de servei, fins a deixar-hi el pèl i la barba. Però tan compromés com ho va estar, joveníssim, un primer dia de 1967. El dibuix, dalt dels cims i entre el ramat, només podia ser obra de Maria Picassó. I és fantàstic perquè us el fa veure tal i com és: pastor.


Mossèn Joan Aurich,
Fer camí, i fer caminar

El reconeixeu? És en Joan Aurich i Casals, nascut a Ripoll el 1943. I que s’ha passat més de quaranta anys a Manresa! El teniu present, oi? De professor al Peguera o, més tard, de rector a la Mion, si n’ha fetes de coses! Fill del Joan i la Rosalina, va créixer darrera dues germanes en l’ambient menestral d’una cansaladeria. La mare, autodidacta i de tradició obrera, l’educà en l’amor al país i l’antifranquisme. I com tant d’altres nois de la seva generació, als onze anys entrà al seminari de Vic, per tal d’estudiar. A la seva promoció n’eren més de cinquanta, i ell conserva el record vivíssim d’un ambient que l’impulsaria per sempre més envers la dimensió social de l’església. Amb en Ruaix, Miserachs, Tresserras o Massana. Amb d’altres manresans tan il·lustres com en Jaume Pintó, en Joan i Jaume Sala, en Rossend Coll o Lluís Solernou. Eren els primers seixanta, viscuts sota l’ombra del Concili, en plena lluita contra el règim i sota uns vents de canvi que tindrien el punt àlgid el maig del 68. «I és clar, aquella teologia dels manuals que estudiàvem ja no ens la creiem pas!». La primera estada a Manresa data de 1966, com a diaca a Crist Rei, amb en Jaume Camprodon de rector, implicat en la novetat de la catequesi a casa i ciclostilant temes de reflexió setmanal, en una primera aproximació a la ciutat. L’any 67 finalment decideix ordenar-se capellà, conjuntament amb el seu amic Ramon Bufí, i és destinat a Sant Joan de les Abadesses. Tres anys després vindrà a Sant Vicenç de Castellet, combinant parròquia i fàbrica tèxtil. I finalment, el 1974, torna a Manresa sense parròquia, per tal de cobrir la plaça que mossèn Tuneu deixa al Peguera: la comesa són classes de religió i la l’activitat extraescolar que pugui fomentar, amb campaments i sortides. Ara costa de creure, però en Joan es responsabilitzava ell sol de desenes d’adolescents, a Boí, a Montorro o fins Taizè... i dinamitzava des de grups de joves universitaris (MUEC) fins als de la JOC, o trenant els nous Mijac que creixien. Amb la mort de Josep Junyent, ara farà 25 anys, el Joan també vetllarà els cursets de cristiandat. I, jubilat del Peguera, esdevindrà també el rector de la parròquia de l’Esperança, a la Mion. La seva tasca sembla incansable, talment com les caminades que ha fet, arreu dels Pirineus i també als Alps, a qui ha dedicat vint-i-vuit agosts de la seva vida, per tal de coronar-hi més de 50 quatremils! Queda encara el músic —toca la flauta!— i el compromís amb la independència. Perquè el Joan us defensa la República sense embuts, tot just per fer un país més digne i just. I és que, si de jove ja es va plantar a Burgos en 2CV per denunciar aquells judicis franquistes, aquest primer d’octubre us el podíeu trobar al col·legi Serra i Húnter, apoderat per Òmnium, i defensant les urnes. Perquè de debò que és un home de fe que l'ha empès a no desdir-se mai de l'acció.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Una entrevista a Regió7

Ahir a la tarda em va trucar Gemma Camps de Regió7. Volia fer-me quatre preguntes sobre el moment politic i, sense argumentaris oficials, em vaig proposar ser el més franc possible en una entrevista. Avui, després d'escoltar Sabrià, Junqueras o la roda de premsa del President Puigdemont a Brusel·les estic encara més convençut que el dia 21 de desembre és una cita inevitable. I que haurem de tornar a fer una altra campanya amb la màxima energia, predisposició i generositat. A Regió 7 -gràcies!- ho han tret així, al costat de les opinions del president del PDeCAT a Manresa, en Josep M. Fius. No hem perdut complicitats, i la batalla continua...

«El primer que ha d’opinar sobre quina fórmula veu més interessant és Puigdemont»

President d’ERC a Manresa. Fontdevila es fa seus els mots de l’últim discurs de Puigdemont -paciència, perseverança i perspectiva. Alhora, és del parer que el Govern destituït ha de parlar «tan clar com pugui». El republicà entén la sensació de desconcert de part de la ciutadania i demana confiança en el Govern, que creu que s’hauria de pronunciar pel que fa a les eleccions del 21-D

Divendres passat, el dia que es va declarar la independència -i que Rajoy va fer públiques les mesures del 155, el president d’ERC a Manresa, Ramon Fontdevila, que ho va viure a Barcelona, va demanar paciència. Ahir, en va tornar a demanar. Al vespre, ERC va celebrar reunió comarcal.

Entén la sensació de desconcert d’una bona part de l’independentisme?
     Puc entendre un cert desconcert d’aquella gent que esperava una solució final. Divendres es proclama la República i s’ha acabat el procés. Hi haurà una mica de ball de bastons i ja estarà. Si algú ho veia així d’immediat, segurament que ara veu un itinerari més llarg i més complicat.

Per tant, ho veu lògic?
     Sí, perquè, després de set anys de processisme, a vegades podíem tenir la sensació que seria un procés més festiu, d’omplir els carrers i que això cauria sol, i no. La creació d’un estat és complexa.

Quin consell donaria a la gent que ha tingut un cert desengany?
    No m’agrada donar consells, però, de tota manera, jo ara m’agafo a les paraules del president Puigdemont: paciència, perseverança i perspectiva.

La CUP ha demanat al Govern transparència, que parli clar. Hi està d’acord?
     El Govern ha de parlar tan clar com pugui. És evident que jo sóc militant d’Esquerra i, per tant, miro d’actuar amb la màxima complicitat, però entenc que dissabte al migdia, després de veure Puigdemont a Girona, hi ha qui digués: no ha dit què hem de fer! Sí, va dir que estiguéssim tranquils, que res de violència. Ara, és evident que demà [avui per al lector] en la compareixença a Brussel·les, ens hauria de dir alguna cosa. Si hi ha una estratègia, ha de tenir en compte tothom. No només la gent de Junts pel Sí, sinó també la de la CUP i la de les entitats sobiranistes. Si és que, finalment, entomem les eleccions del 21 de desembre, no tenim tants dies, i el primer que ha d’opinar sobre quina fórmula veu més interessant és el President del Govern.

S’ha portat prou bé aquest final de trajecte al seu entendre?
     No tinc la supèrbia d’equiparar-me al Govern del meu país perquè em sembla que ells deuen haver sentit i aguantat de tot. Tinc la plena confiança que ho ha fet tan bé com ho podia fer.

La pregunta del milió: i ara què?
     No podem participar de les estratègies més elaborades del Govern, però sí que hem de saber si ens mobilitzem de cara al 21 de desembre. És bo que el Govern ens expliqui fins allà on li sigui possible perquè no desmobilitzem tota la gent. Si ens hem de proposar o no participar en aquestes eleccions, ho hem de de saber ara i, si és per nosaltres, et vaticiono que la senyora Arrimadas no serà la presidenta de Catalunya aquest Nadal.

ERC hi anirà?
    Dins dels grups de WhatsApp hem inaugurat un debat que, fins dissabte, era impensable, perquè era donar joc a l’autonomisme. Si intuïm que pot ser la condició mediada des d’Europa, comença a haver-hi veus que assumirien fer unes eleccions. Unes de constituents, per descomptat, i que fins i tot acceptarien, per molta barrabassada que sembli, tornar a demostrar que volem això [la independència] en unes eleccions amb valor referendari. Em sembla que aquesta idea guanyarà adeptes i hauríem d’aconseguir que en guanyés. És una solució que hem de compartir. O tots hi concursem o ens hi posem tots d’esquena.

Aposten per anar plegats amb les altres forces independentistes?
     No hi veuria cap problema. Seria desitjable, però tampoc no en vull fer una condició. El que hem de mirar és, tant si hi anem com si no, que no ens fem mal. 

Avui [ahir per al lector] ERC ha partit peres amb el PSC al Consell Comarcal. Aquesta serà la tònica a partir d’ara?
    Diria que aquí, més enllà de les relacions personals, que són bones, i de la feina que s’ha fet, que és positiva, hi ha la distància entre els partits. El partit és el que és i si quedaven els últims avals d’aquest pacte, veure Iceta a la foto de diumenge, va ser...

diumenge, 29 d’octubre de 2017

La República en quatre retalls del primer cap de setmana

Divendres vaig ser a Barcelona, sí, per escoltar el recompte que es feia al Parlament, escoltant la MHP Carme Forcadell, vora el reixat de la Ciutadella. 71 vots a favor fosos en l'emoció, les abraçades i fins les llàgrimes que es vessaven en una comunió col·lectiva com mai no havia vist. En acabat, no s'acompliren els temuts pressagis -la indesitjable arribada dels piolins- ni tampoc aquells fenòmens més o menys èpics que acompanyen aquests episodis -arriar banderes, signar un primer decret reclamant l'obediència al nou govern, què se jo. A la nostra història hi ha prou episodis com per nodrir-nos d'aquesta escenografia, des de la proclamació doble del 14 d'abril de 1931 —Companys primer, després Macià...—, els tres dies d'aquella República Catalana o el més —si es pot— fugaç resultat del 6 d'octubre, el 34. No ho sé, francament. Però a la fi ens vam trobar amb d'altres professors a quarts de cinc de la tarda encomanant hamburgueses per fer-nos passar la gana mentre comentàvem la jugada -acabats de presentar, resultà fer majoria la CUP però no semblava pas un fet rellevant: la República, de tan transversal com ha nascut, fins aportà una nota de gatzara quan aparegué Núria de Gispert que anava al lavabo d'aquella taverna més aviat austera. Tot abraçades i bons auguris. En fi, vam celebrar el fet, vam brindar i, els de Manresa, tornàrem per ser ni que fos al final de la festa a Sant Domènec. I fos al carrer Comerç o una hora després al carrer d'en Vilanova, tot era lluïsor als ulls i aires de complicitat...  Ho explico i me'n faig creus, perquè fet i fet no va passar res més. Dissabte vam escoltar la intervenció del President, que a TV3 mantenien com "de la Generalitat", i no pas de la República. El missatge no va ser especialment aclaridor, i tot l'encàrrec es concentrava en aquesta al·literació: paciència, prudència i perspectiva. I és així com hem transitat el cap de setmana, en espera pacient dels esdeveniments de demà dilluns. Però, per fer-me'n millor una idea, he retallat aquests fragments dels diaris o de twitter, per tal  que m'acompanyin i em donin força per tot allò que —encara— ens ha de venir.

De l'Ara, dissabte mateix, l'economista Miquel Puig, "Primers compassos". És evident que ja estava escrit abans de la proclamació. Però recull l'estat d'ànim d'un home manifestament independentista que no creia que veuria allò que tots hem vist. El text, després de recordar que una nació és un plebiscit quotidià, no pas una imposició, acaba així:

"No sabem el que passarà en les pròximes setmanes, però sí que sabem que seran aspres i que les coses mai no tornaran a ser com abans. Com que Europa està mirant, la violència de l’Estat no podrà ser tan impúdica com ho va ser l’1-O, i això és el que explica la convocatòria tan ràpida d'eleccions per part de Rajoy; però els vincles de confiança entre els catalans i els espanyols han sofert un cop demolidor.
     Els membres del Govern i de la mesa del Parlament han decidit immolar-se en l’altar d’un compromís, i ara tenim la paraula tots els que el compartim. Toca ara defensar les institucions catalanes de manera escrupolosament pacífica i cívica, i molt depèn de la tenacitat i convicció amb què ho fem. En realitat, la força de l’Estat té una importància relativa; el que importa és oferir un missatge d’esperança als catalans que no són ni nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols, perquè aquest és el fonament de les nacions. I aquest missatge no es predica, sinó que es demostra mitjançant la capacitat de sacrifici.
     Ningú assenyat no va dir que seria ni fàcil ni ràpid, però, més enllà del futur immediat, el cicle històric de separació s’ha obert i és qüestió de temps que es materialitzi."

Ni fàcil ni ràpid. Però enlloc de la immolació vam tenir un dissabte de tranquil·litat absoluta. Fins i tot l'editorial d'en Vicenç Partal a Vilaweb ho donava mig per bo ("Cada hora és una victòria per a la República"): «Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle. I deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre»

La recepta, però, es vivia estranyament per part del mateix Partal, qui l'endemà escrivia ("Impedir la normalització del 155 és la millor manera de guanyar la República"): «Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.
     Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.
     (...)     Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament.
     (...)
     Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.
     (...)
     Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar.

     En aquest estat de coses, avui diumenge he recuperat una certa flegma llegint un fil de twitter d'Eduard Voltas, escrit en paraules seves, "després d'un dia i mig de desconcert". La transcripció íntegra em penso que és plou clarificadora, gràcies a la redacció pautada en piulades de 140 caràcters. Redacció cantelluda i, encara més, sense cap mena de concessió sentimental. Jo el subscric, però fins i tot des d'alguns desacords, és molt interessant:

     «La República proclamada és simbòlica, en el millor sentit de la paraula: només existeix en les nostres ments. Zero institucionalitat. La República no controla les fronteres, ni té la capacitat de cobrar-nos els impostos, ni tan sols controla ja l'ordre públic. Els mossos han estat els 1ers a acatar el 155. Veurem què fan si Forcadell intenta convocar el Parlament o si el President intenta anar al seu depatx.
      Només hi havia una manera d'evitar aquesta situació, que era una ocupació permanant del carrer des de divendres a la tarda. Amb els diputats atrinxerats al Parlament i consellers i president atrinxerats als seus despatxos, amb desenes de milers de persones protegint-los. I al mateix temps, autopistes i carreteres tallades, etc. Una situació de caos total que durant el cap de setmana hagués alarmat suficientment els mercats i la UE, obligant, ara sí, a una intervenció. 
     És evident, però, que no s'ha triat aquest camí, pel motiu que sigui. No ho critico, només ho constato. I a més, hi ha hagut unanimitat en no triar aquest camí. No hi ha ha hagut cap crida a fer res d'això ni res semblant. Una festeta a plaça Sant Jaume i tothom cap a casa. Insisteixo, no ho critico. Però no haver fet això durant el cap de setmana ens obliga, a tots, a ser molt realistes en relació a l'escenari en el que estem. La República ni tan sols ha intentat fer-se efectiva, continua sent un projecte.
     Assumir això és imprescindible per entendre on som i per analitzar què cal fer a partir d'ara. Si llegiu l'article d'en Junqueras avui a El Punt Avui, veureu que ja ens comença a preparar per una estratègia "no coherent" amb la proclamació de la República. Poso les cometes perquè s'entengui que no ho critico. De fet, 1 cop no s'ha fet allò que era coherent aquest cap de setmana, ja només es poden tirar endavant estratègies no coherents. Això no està renyit amb la victòria. El cementiri és ple de derrotes assolides amb estratègies coherents. Però és important que entenguem que les decisions a partir d'ara no es poden jutjar en funció de la seva coherència amb la proclamació de divendres.
Bàsicament, perquè a República és un projecte i el 155 és real com la vida mateixa. 
     Demà dilluns ho veurem encara amb + cruesa. Toca, doncs, bastir estratègies guanyadores, no estratègies coherents. Es pot fer fer efectiva la República, encara? I tant. Potser fins i tot la tenim més a prop ara que no si aquest cap de setmana s'hagués optat per l'estratègia insurreccional (pacífica). Però si us plau deixem de jutjar les propostes que hi ha i que hi haurà sobre la taula en funció de la seva coherència. Fem-ho en funció de la seva capacitat d'apropar-nos a la victòria definitiva. Desitjo que la intel·ligència col·lectiva torni a funcionar. Ens en podem sortir, n'estic convençut». 

I doncs, Voltas cita Junqueras, i m'he afanyat a buscar el text. L'adjunto quasi sencer, per llegir i rellegir. Per estar a punt demà dilluns, i dimarts. Dimecres i tots els dies que vindran, que seran llargs i una mica espessos. Amb decisions que ens faran dubtar i a vegades tindran aspectes contradictoris... Però disposats a consolidar una República Catalana que ara mateix no té pas la fortalesa que li desitjàvem.  I tanmateix, jo també crec que encara ens en podem sortir. I avui com fa un mes, quedo al servei del nostre legítim Govern, per complexes que siguin les giragonses i proves que ens caldrà emprendre. D'Oriol Junqueras, vicepresident del Govern de Catalunya, "En el camí que ens queda per recórrer":

«La proclamació de la República Catalana, pel Parlament de Catalunya, és una fita històrica. Ho és per tot el que representa en el nostre imaginari col·lectiu i perquè evidencia que aquest govern, en comunió amb la ciutadania, ha posat per damunt de tot (...) la voluntat de llibertat d’un poble al qual s’està impedint decidir el seu futur. Tant és, pel govern espanyol, que la majoria de catalans vulguin votar. Tant és si tot el Parlament decideix que no vol privar, els que ho passen pitjor, de calefacció a l’hivern. Tant és si des del primer a l’últim ciutadà d’aquest país convenim en un acord determinat. Perquè res del que puguem decidir, per just i desitjat que sigui, es pot fer si el govern del PP, o del PSOE, o de tots ells, no ho autoritza. És més, estem patint un procés d’involució de l’autogovern constant i sostingut, de fa anys, i una presa de decisions del govern espanyol amb voluntat manifesta de perjudicar la societat catalana. Mai com ara hem vist amb tanta cruesa com s’afanyaven a canviar la legislació per incentivar el trasllat de seus socials a empreses. O com arriben a l’extrem de pressionar grans empreses per endur-se-les de Catalunya. Res de nou però. 
     (...)
     Diria que hem intentat parlar sempre, per terra, mar i aire. Mai han correspost. Sempre ens hem trobat el mateix mur d’incomprensió, el mateix rebuig, la mateixa actitud de menyspreu, la decidida voluntat de no reconèixer l’altre com a subjecte de drets, com a interlocutor. La relació que el govern espanyol ha imposat sempre a Catalunya és de subordinació arbitrària i capriciosa, de sotmetiment. Mai no ens han volgut convèncer i sempre ens han volgut vèncer. Per això mai ens han intentat seduir sinó que han volgut resoldre el malestar creixent a Catalunya amb arrogància i visceralitat. Només així s’explica que volguessin aturar l’1 d’Octubre a cops de porra indiscriminats, amb amenaces i coaccions i sense cap voluntat d’escoltar res més que el nostre silenci i acatament servil.
     Potser ingènuament vam creure que votant, que fent un referèndum, que lluitant pacíficament per allò que volia la majoria, ens escoltarien. Quants cops no havíem escoltat que en absència de violència tot era possible i es podia parlar de tot? Doncs no, no és així. És més, hem vist violència, tant d’uniformats com de grups d’extrema dreta que han actuat amb total i absoluta impunitat. Atonyinar persones, en nom de segons quines idees, sembla ser que és lícit.
     El govern legítim de Catalunya ha patit un assetjament com no s’ha vist mai a Europa. Allò que a Escòcia va ser possible, a Catalunya ha estat perseguit fins al punt de detenir servidors públics, empresonar dirigents d’entitats i pegar salvatgement a persones que només volien votar.
     Tot plegat ho han rematat estirant una Constitució que han deformat i interpretat al gust d’aquells que no la volien i que de fet hi havien votat en contra. (...) Han estat capaços de passar per sobre de tots els preceptes constitucionals només per preservar l’article segon. La unitat de l’estat per sobre de tot i tothom.
     I és aquí on hem dit prou, perquè posar en valor la dignitat i validar la voluntat popular no podien esperar eternament. En un procés de reconeixement de drets, que és on en bona mesura som avui, no es guanya pas en el primer embat, sobretot si davant tens un Estat que no només no respon als interessos de la seva ciutadania sinó que és capaç d’utilitzar tota la seva maquinària per colpejar literalment milions de ciutadans només perquè volen votar.  (...) No podem reconèixer el cop d’estat contra Catalunya, ni cap de les decisions antidemocràtiques que està adoptant el PP amb control remot des de Madrid. El president del país és i seguirà sent Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament és i seguirà sent Carme Forcadell, almenys fins al dia que la ciutadania no decideixi el contrari en unes eleccions lliures.
     La República Catalana ha nascut, no amb la fortalesa que voldríem però sí amb la legitimitat de les urnes, tant per les eleccions amb més participació de la història com per un referèndum heroic, fet per la ciutadania, amb la voluntat ciutadana com a principal baluard. En aquest procés hem aconseguit generar consensos i clares complicitats amb nous actors socials i polítics més enllà de l’independentisme. De fet hem visualitzat que la causa que defensem té poc a veure amb banderes i molt amb els drets socials i polítics de tots, amb la construcció d’una República justa, democràtica, que tingui com a objectiu servir els interessos de la ciutadania, que neixi lliure d’hipoteques i de privilegis hereditaris en mans d’uns pocs. Volem una República que tingui com a objectiu prioritari la justícia social, la prosperitat econòmica i el servei a l’economia productiva.
     Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin, a qui hem d’agrair el seu compromís inequívoc amb la llibertat i la justícia, amb els valors universals que tots hem de defensar. En el camí que ens queda per recórrer, sovint llarg i costerut, per assentar gradualment un nou marc de llibertats, és imprescindible teixir sòlides aliances amb tots aquells actors socials i econòmics que tenen la decidida voluntat de construir un veritable Estat al servei de la ciutadania. Ja hem iniciat el camí i anem constatant que ens posaran tota mena de traves, que ens ho posaran molt i molt difícil, que no escatimaran recursos per fer-nos defallir, que potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi. No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.
     L’aplicació del 155, pactat pel PP i el PSOE, per sotmetre i liquidar l’autogovern, la voluntat de diàleg, per limitar els drets i llibertats, per perseguir els representants de la ciutadania, per imposar la seva força bruta, ens obliga a perseverar i alhora a ser més forts per acabar reeixint. Avui a Catalunya hi ha una clara dissociació entre la voluntat democràtica de la ciutadania i el poder públic que s’ha pretès apropiar de les institucions –que no ens podem deixar perdre– per exercir el seu control despòticament, res més lluny de les pràctiques democràtiques. El PP, amb l’absoluta complicitat del PSOE, ha entrat a Catalunya amb la decidida voluntat d’intervenir el model educatiu, de controlar els mitjans de comunicació, de posar el nostre cos policial al seu servei, de descapitalitzar el país, de convertir-lo en una província més d’una Espanya uniforme que no tolera la pluralitat nacional, d’esclafar tota dissidència per democràtica que sigui i de liquidar tota esperança de diàleg. I això no ho podem permetre, no restarem impassibles. La resposta a la usurpació de les institucions, del 155, ha d’esdevenir un clam i una prioritat.
     Davant d’aquest atac a les persones i institucions del país hem de recompondre les nostres forces i estratègia, perseverar sempre i no tenir cap dubte que si seguim, que si des del civisme i l’actitud pacífica de sempre no ens deixem trepitjar, aconseguirem avançar fins allí on ens proposem. Perquè el coratge que ha demostrat aquest país aquests dies és tan alliçonador i té tanta força que tard o d’hora acabarà traduint-se en la consolidació de la República Catalana plena i veritablement justa i democràtica».

divendres, 27 d’octubre de 2017

Avui no hi val la por o la renúncia

Des que el dimarts 10 d'octubre vaig escoltar aquella independència suspesa han passat moltes coses, i molt grosses. Però a cada episodi he volgut respondre amb serenitat i confiança, compromès com em sento amb el nostre Govern i amb tots els bons que li fan costat. A Manresa, aquell dia 10, a sant Domènec no hi va faltar un punt de decepció, i no eren pas pocs els qui tenien retrets a la punta de la llengua. Però vam assumir una altra giragonsa, convençuts que devia ser necessària. Per guanyar temps, per guanyar força, per guanyar suport internacional... En acabat han estat dues setmanes rebent mentides i coaccions. Començant per l'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart per un delicte inexistent -i d'això ja en fa deu dies i deu nits! La sedició que els imputen no s'aguanta per enlloc, però això tampoc sembla importar-los. Després han estat les acusacions d'adoctrinament a les escoles o de falta de pluralitat als mitjans públics de comunicació a Catalunya. També la manca de diàleg, proclamada encara ahir al Senat amb gran cinisme per Soraya Sáenz de Santamaria.... Es veu que tot s'hi val, i que no ve d'un pam. I al darrera de tot plegat, la campanya de la por, el trasllat social d'empreses, el temor a una intervenció policial o -si convé!- militar i tot. Repressió com no recordàvem. I la traca final: "Us caurà el 155!". Tot això han estat aquests vint dies, i també una mandra infinita a escriure quatre mots perquè cada dia som al carrer, o en reunions i assemblees -ERC local, ERC comarcal, ERC regional!- . I sempre pendent d'un whats, d'un twitter revelador, que deu ser la manera moderna d'anar passant el rosari. A l'Ajuntament, dues mocions en dos plens denuncien el moment, conjuren la unitat i blasmen el paper més aviat galdós que s'avenen a interpretar els vells companys socialistes. En fi, hem baixat una i una altra vegada a Barcelona, hem omplert dos i tres cops la plaça Major. I aquest dimarts, amb Adriana Delgado, curullàvem el Conservatori fins el tercer pis per escoltar la voluntat de resistència que ens hem imposat. Tot això haurà estat aquest mes d'octubre, però el mes no s'ha acabat, perquè encara no hem enllestit la feina. Perquè si ahir va ser un dia d'emocions fortes, avui és l'hora de la gran decisió: no hi veig més dilacions possibles. Proclamar la República Catalana al Parlament i fer-ne via. Tota la resta són dubtes, por i renúncia. I hores d'ara no ens els podem permetre. Ara és, doncs, l'hora: ens trobem a Barcelona.

La foto no sé d'on em va arribar: plaça Major de Manresa, 3 d'octubre.

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Qui no coneix Leandre Fusté?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina tanca amb un personatge singular i reconegut: Leandre Fusté, el Leandre de les sardanes. Qui no el coneix? I això que va arribar de gran a Manresa! Però la seva bonhomia i aquest desig de ser a tot arreu on faci falta n'han fet un veí estimat. Li sabia la història per ell mateix, perquè li agrada explicar que ha estat la passió sardanística la que ha marcat tot el seu trajecte vital. I doncs, ara ho compartim al Pou, i ho fem amb un dibuix de Maria Picassó inoblidable, d'aquells que -pam!- clava el personatge.

Leandre Fusté,
el sardanista fidel


Si per alguna cosa es coneix a Manresa en Leandre Fusté és per les sardanes, és clar. Però no només: vet aquí un home compromès i constant. A la feina, a la parròquia, al seu hort o —d’aquí ve la història— amb la família. Perquè en Leandre Fusté i Bosch va néixer ja fa 78 anys molt lluny, a Cassà de la Selva. I només la combinació d’atzar i perseverança el van dur a la nostra ciutat. Tretzè de quinze germans, seguí per tres cursos la crida del seminari diocesà però, al capdavall, s’inclinà per l’ofici de forner al mateix Cassà. En acabat, i després de fer el servei militar, voltà forns per Calonge i Palafrugell en aquell primer boom turístic de “Costa brava litoral”, amb estius de doble jornal, pa fet a mà i el temps just per dormir rebentat. Platja, sol i turistes. I fou en un joc enrevessat de coincidències que conegué Isabel Gamisans, una joveníssima estiuejant manresana amb qui faria amistat per una afecció compartida: les sardanes. Comença un festeig complet, de primer via postal: dues cartes per setmana. Després, un cop els estalvis van sumar prou, l’home es firà la primera vespa de la seva vida –fins a quatre n’ha tingudes- i aleshores sí, cada dues o tres setmanes es feia un trajecte de 400 quilòmetres per venir a Manresa i tornar al forn de Palafrugell. Un autèntic ral·li amb trams de terra, fang i també asfalt. Ara per Arbúcies i Coll Formic, ara per Espinelves i Vic, pujant per la Pollosa, creuant Moià i fins Manresa. “L’amor traspassa muntanyes” us dirà amb un punt de murrieria. I és que de tant anar i venir, que amb la Isabel ho van acabar a l’altar i s’instal·laren al barri de Valldaura, d’on ja no s’ha mogut més. De tot això ja en fa cinquanta anys i en aquestes cinc dècades el Leandre en va fer trenta-quatre de seguits a Tequisur, l’empresa química on es va incorporar tot just inaugurada i que no va deixar fins que va fer fallida, quasi al punt de jubilar-se. La seva proverbial perseverança també ha estat per a la parròquia de la Mercè, al consell parroquial o els diumenges com a lector. Compteu-hi també tres filles esparvillades (Àngels, Montserrat i Meritxell). I per sobre de tot la seva passió per les sardanes, que han sumat el darrer abril quaranta anys programant ballades a plaça. Sardanes pel goig de reunir la gent i ballar, com un enyor dels seus aplecs de joventut. El Leandre potser no ho sap, però s’ha passat anys i panys fent de gestor cultural, d’autèntic animador del sardanisme local. No va esperar que l’ajuntament fes sardanes: l’any 77 amb un primer suport municipal va fer la prova i, ben aviat, sumà fins a 500 socis per cobrir ballades quinzenals a la Plana de l’Om. Ara, quaranta anys després, l’entitat –Nova Crida- té alguns problemes per al relleu, però la tasca del Leandre i el seu equip ha estat pacient i constant. Cultura popular, pastada amb les seves mans: segur que en quedarà el llevat.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

1 d'octubre, la nostra dignitat

Em costa de creure que ja han passat vuit dies des de diumenge 1 d'octubre. I en aquests vuit dies, quantes emocions viscudes! Des del mateix diumenge, a l'escola Serra i Húnter: vam començar abans de les cinc de la matinada i no vam enllestir fins a quarts de deu de la nit. De fosc a fosc, pendent de fer arribar les urnes, del servei d'internet, de la gent que s'esperava, de les noticies que ens arribaven d'arreu del país i de ben a la vora, al Bages. Contra la democràcia, ja hi anàvem avisats. Contra la gent no tant: veure les garrotades seques al whatsapp t'encongia l'estómac. A Callús, a Fonollosa, Sant Joan de Vilatorrada, Castellgalí... talment es preparessin per desembarcar a Manresa. Va ser un dia llarg, només superat a força de gent, de totes les complicitats trenades a base d'hores, d'abraçades, de petons i fins i tot de llàgrimes. Dels que hi vam poder ser sempre, i dels que es van quedar una estona: tant se val. Dels que ja hi comptàvem i dels que ens van sorprendre. Ens féiem falta tots amb tots! Al migdia, la cua va afluixar, algú va portar etrepans del Viena, el cel era núvol i semblava que no acabaríem la jornada. Els comitès d'urgència entre apoderats, voluntaris i el nostre RA -responsable de l'administració- es multiplicaren, també els nervis. Si vénen, què fem? Ens tanquem amb les urnes? Les treiem per darrera? Deixem la gent al carrer asseguda i blindem els accessos? A la fi una idea de consens. Vam iniciar el recompte de tres de les quatre urnes formalment, amb tots els membres de la mesa en un despatx, mentre al pati féiem passar la gent que s'agombolava a la porta, i ens vam poder asseure plegats en una grada lateral. I aleshores... vinga cantar! I va ser cantant que vam perdre la por, que vam recuperar la serenor, que ens vam sentir un sol grup, com el de la cançó: un poble unit, alegre i combatent! No sé que hagués passat si la guàrdia civil hagués entrat brandant les porres, però sé que ens haguessin trobat entusiastes i pacients. "No serem, no serem moguts...". Vam cantar també Llach, Sau, Esquirols i els Pets. L'Estaca, el cant de la Senyera i els Segadors. Tot amb una guitarra, que aviat van ser dues. A les sis va baixar un veí amb un tamboret de bar i un acordió solemne. Vam entonar l'avi a Cuba, i també ens va fer un parell de temes italianitzants o d'altres melòdicament russos. Després tornà la guitarra amb Tere Martín, que rumbejà pla una estona. No res, a les set potser afluixàvem però encara, a la impensada, va aparèxer en Jet -Jordi Serra- que va rematar el concert. Quina tarda! I va ser cantant que vam deixar de banda el telèfon, i els missatges de por, i vam arribar a les 8, amb cua a l'urna número quatre, i el recompte, escrupolosamet a porta tancada: 1816 vots emesos, dels quals 1623 en forma de Sí: el 89%! A la porta ens esperava una gernació, i vam tornar-hi amb els Segadors, mentre tornaven els petons i les abraçades, i gent que plorava a desdir. Els mossos, després d'estar-se tot el dia a la porta, finalment s'acostaren a precintar el col·legi, i ens van reclamar unes urnes que ja no teníem.
De tot això en fa una setmana. Amb aturada general, amb manifestacions multitudinàries o intimistes, tan sentides com la del dimarts a Fonollosa. He vist centenars de tractors a les carreteres, o bé omplir una i una altra vegada la plaça Major de la ciutat. Les assembles obertes del Comitè de defensa del Referèndum, o la d'Esquerra mateix. El llarg silenci desfilant un migdia, una hora llarga davant la caserna de la guàrdia civil. I si bé he notat moments de temença, no he conegut ningú que vulgui desdir-se d'aquests vuit dies de dignitat altíssima, com el preludi del nostre futur com a poble. Serenament i tossuda. I si pot ser, amb una cançó als llavis.

divendres, 29 de setembre de 2017

Diumenge, no tindrem por

A Manresa, després de les mobilitzacions del cap de setmana passat, ja ens va semblar que ens en podríem sortir. ANC, Òmnium i forces sobiranistes, en pocs dies havíem omplert tres vegades la plaça Major, i entre els assistents la complicitat era alta. Cançons, aplaudiments, discursos. Diumenge vam acabar rendits i amb un vermut auster, després d'haver bustiat la ciutat sencera i, com qui no vol, encartellat aquí i allà un missatge únic: votarem. Després van venir les visites a mercats, a la Renfe i als Catalans i aquí, tot i algun rebuig poc cortès, el cert és que vam distribuir molts milers d'octavetes convocant a votar diumenge o, també, a l'acte central d'ERC el dimecres. Llum als ulls i força al braç. I va anar bé, perquè em van repartir més de cinc mil i els d'ERC vam omplir Sant Domènec tot i no tenir opció als anuncis normals de premsa... Què més? La setmana ja s'acaba: ahir hi va haver vaga i manifestació d'alumnes, i fins els professors de l'institut vam animar-nos a signar un manifest i compartir-lo amb la resta de la comunitat educativa del Guillem Catà. No res: un simple gest reclamant democràcia. Però si estic content és perquè també l'han signat companys, alguns dels quals potser no votaran "Sí" diumenge. Però que votaran, ésclar que sí. Ara, doncs, tot queda al carrer. Obrir els col·legis electorals, omplir-los de gent i de paperetes. De molts somriures i d'il·lusió. Perquè diumenge no s'acabarà res. Ans el contrari: perquè aquest diumenge comença tot. I el que és millor: ho comencem nosaltres. Per als que ens van precedir, per als que hi som i sobretot per als que vindran. Plegats i imbatibles. Fent d'aquests temps un temps inoblidable.

Els alumnes d'ASCT, aprenent a gestionar reunions, organitzant-se activament, prenent decisions. El que hi ha en joc ara és la democràcia!