dilluns, 28 d’octubre del 2024

Qui no coneix Joan Maria Serra?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ha parlat de col·leccions desconegudes i tan singulars com ho són els violins, les baldufes, els quixots o material dels Beatles, per no parlar de material del parc dels bombers de Manresa! De tot hi ha a la vinya del Senyor. Però al capdavall de la revista, al «Qui no coneix...» hi apareix en Joan Maria Serra per dir-nos que, per col·leccions, la dels indicadors de la nostra llengua. I que ja cal que ens hi posem tots, polítics inclosos. Perquè no n'hi ha prou amb el català a l'escola i així ens ho demostra amb xifres i arguments. L'ús parlat del català: el llibre l'ha fet notícia i ben segur que, si encara no l'heu vist, ben aviat us el trobareu a les principals entrevistes que es fan en aquest país!

Joan Maria Serra,
no n’hi ha prou amb el català a l’escola


És home de poques paraules, però parleu-li de llengua i ja em direu què: Joan Maria Serra Sala (Manresa, 1951) n’haurà estat un actiu defensor tota la vida. Acaba de publicar L'ús parlat del català, i ha estat notícia remarcant un fet inèdit en la nostra història, això és, que el català ha esdevingut una llengua minoritària al seu propi territori. Però qui és en Joan Maria Serra? Va néixer i créixer al Passeig, aleshores de García Valiño, cantonada amb Séquia: poques cases, força camps, algun ermot i la fàbrica Carreras. Estudiós i aplicat, entra a l’Acadèmia Farré però «vaig tenir la pega de tenir reuma a la sang als vuit anys, i em vaig haver d’estar tres mesos quiet a llit: em penso que des d’aleshores devoro llibres». Molt aviat Maria Farré, directora i amiga de la família, els recomana traslladar-lo al Peguera amb el senyor Vidal. Allà hi farà el batxillerat, passant tardes i vespres a la biblioteca, i fent els deures per un cobejat primer lloc de la classe, en competència amical amb Ferran Hurtado i Jordi Marsal. I a PREU farà noves coneixences —Josep Huguet, Ignasi Perramon— mentre combina estudis i treball com a delineant d’envigats. El curs s’acaba amb topada familiar, entre uns pares que el volen arquitecte i ell que vol fer història. I com que ha de continuar treballant, la solució cau a favor de Magisteri, que es podia fer per lliure en els seus dos primers anys. «El tercer no, s’havia de fer en una escola: sempre més agrairé a les Dominiques de Manresa, on hi havia l’Escola de Magisteri, que el 1971 acceptessin els dos primers nois, amb Josep Antoni Serra i jo mateix». Dos anys abans ja havia obtingut el títol de mestre de català, i havia començat a fer classes als cursos de setembre que organitzava Josep Camprubí: «Em penso que és on vaig trobar el goig de la docència». Fa les pràctiques a l’Oms i de Prat i el 1972 ja és a la Flama, quatre cursos, fins que es busca una altra escola activa a Barcelona per poder estudiar Geografia. A l’escola Barrufet, a Sants, treballa amb Lluís López del Castillo, que també era professor a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i de qui recorda agraït tots els aprenentatges de didàctica de la llengua. Però amb la llicenciatura resolta decideix tornar i entrar a la xarxa pública —a Palà de Torroella, amb set nanos de 4 a 12 anys. «Depeníem del claustre de Súria, i allà ja vam emprendre la catalanització de l’escola». Un exercici que repetirà com a director a Balsareny i, després, a Sant Vicenç de Castellet. Entremig s’ha casat amb Elvira Padró, i passa fugaçment per l’escola Puigberenguer, abans no aterri al nou Centre de Recursos Pedagògics del Bages (1986-1989), un parèntesi volgudament temporal. Després encara vindran les oposicions per secundària, amb destinació provisional el 91 al Peguera —en plena batalla per la reforma educativa!— i tot seguit Moià, on s’estarà fins a jubilar-se el 2011. Membre fundador del grup de Mestres públics per a la Catalanització de l’Escola (1979) i de l’Aplec de Mestres del Bages (1981), també va estar deu anys fent formació de professorat a l’ICE de l’Autònoma. Un ensurt coronari li canvia els plans tot just jubilar-se, però ni així no s’atura: ara s’enganxa a Memòria.cat i des d’allà fa el web dels mestres de la república o dels fons fotogràfics de can Jorba, entre d’altres. I no ha parat de fer llibres! Membre de Plataforma per la llengua, d’Òmnium Cultural i de l’extinta Fundació Independència i Progrés, el seu interès per la llengua li ha estat una constant i ara, rigorós i realista, planteja un altre combat que no es resoldrà només a les aules sinó al carrer. Que vol compromís, però també intel·ligència, fermesa i recursos institucionals. Les dades que recull són un clam d’alerta que no hauríem de desatendre.

diumenge, 20 d’octubre del 2024

Antoni Bassas, responsabilitat i empatia

El mes de setembre, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre «Àlbum de visites» per a El Pou de la gallina, seguint la convocatòria del cicle Pessics de vida: Antoni Bassas va arribar a Manresa que la sala del Casino ja sobreexia de públic. I esperar-lo a peu de carrer només va tenir aquest peatge, això és, haver de seguir la conversa amb Joan Piqué des de la porta, a peu dret, i posant a prova les cames! Per tota la resta, una vetllada extraordinària i pedagògica, amb una fila zero atapeïda d'adolescents.

Antoni Bassas,
responsabilitat i empatia

Antoni Bassas Onieva (Barcelona, 1961) va ser a Manresa aquest setembre, al cicle Pessics de vida. Llarg i prim, tan afable com un punt desmanyotat, es va deixar retratar somrient al Passeig abans de començar. A l’interior del Casino el ple era absolut des de molt abans. «Mai havia tingut tanta gent» diu l’home mentint pietosament, però és ben veritat que el públic, ocupant totes les cadires possibles, assegut a terra o repenjat a parets i accessos, feia el seu efecte. Bassas va ser entrevistat pel periodista Joan Piqué, i va repassar la seva trajectòria des que va començar amb només setze anys a Ràdio Joventut de Barcelona; als divuit ja hi feia de periodista esportiu des d’un raonament imbatible: «Només un locutor pot seguir tots els partits del Barça!». És aleshores que el truca Joaquim Maria Puyal per incorporar-lo al seu equip, de primer a Ràdio Barcelona (1981) i després a Catalunya Ràdio (1985). Més de 800 partits, «era més famós que en Guardiola!». El gener del 1995 es farà càrrec de la direcció d’El matí de Catalunya Ràdio, que havia de ser una substitució de sis mesos de Josep Cuní i que va anar tan bé que va durar catorze anys. El final no és tan agradable, però també l’entoma: «El govern de l’època em fa notar que no em vol a El matí de Catalunya Ràdio... i aleshores em proposen d’anar de corresponsal a Washington: el somni de qualsevol periodista. No vaig poder dir que no» S’hi estarà fins al 2013, quan s’incorpora al diari ARA de la mà del seu primer director, Carles Capdevila. El record americà és viu, però avui dubta si guanyarà Trump o Kamala Harris, «vindrà del canto d’un duro!». Si més no, aquell mestre de primària que va anotar al butlletí «Tiene sensibilidad por los problemes de nuestro tiempo» la va endevinar del tot. Periodista premiat i autor d’un grapat de llibres, també se li reconeix la concepció de nous formats com l‘APM. Va ser el pregoner de la Festa Major de Manresa el 2017. I gasta un tarannà proper i popular, sovint amanit amb un xic d’humor. I conservant la capacitat de sorprendre’s, com quan al final de l’acte una estudiant li demana pels valors que li ha ensenyat el periodisme. L’home rumia —aquesta no la tenia per mà— i en acabat respon amb aplom, un punt circumspecte. «Responsabilitat. Sentit de país, de pertinença. Empatia amb els altres... i gust per la comunicació humana». I afegeix, «el desig de fer-nos plegats la vida una mica més agradable». Entusiasme a la sala.

dilluns, 14 d’octubre del 2024

En el comiat de la tieta Rosa

Ara fa tot just dos mesos que la Rosa Fontdevila i Monter —la nostra tieta Rosa— va vendre el seu pis per passar comptes amb la Residència d'avis Montblanc, que tant bé l'ha acollida aquests darrers quinze anys. En vaig deixar constància escrita amb to distès i celebrant com la dona avançava resoluda cap als 98 anys el proper novembre i, si hagués pogut, cent i tot que n'hagués fet. Però no ha estat així: ahir diumenge es va llevar amb notables dificultats respiratòries i, traslladada amb urgència a l'hospital de Sant Joan de Déu, se li va diagnosticar una trombosi pulmonar. Al migdia les dificultats augmentaven tant com la pèrdua de consciència, i a primera hora de la tarda una doctora atenta i amable ja ens va fer entendre a tots tres nebots que la remuntada esdevenia del tot improbable. Amb les darreres voluntats com tenia escrites, i amb l'aquiescència de tota la família com som els tres germans, al vespre només quedava evitar la sofrença. I a poc a poc, acompanyada de tots, la Rosa va deixar aquest món, convençuda com ho ha estat sempre que es retrobarà al cel amb tots els parents i amics que l'han precedida. Una vida serena, tranquil·la i generosa, amb aquell punt festiu que els anys encara li multiplicaren. Per tota la resta, consignem que des de fa molt temps tenia a mà el títol de propietat del nínxol i estava al corrent de pagament de la quota de l'associació veïnal d'enterraments. Tot a punt! Ara ens queda el comiat, demà dimarts dia 15, i la voluntat compartida de servar-ne el record. 

La foto, de 1960, és feta per Josep Fontdevila al tren, de Manresa cap a Binacet: en primer terme hi ha la Rosa, joveníssima, que encara no havia complert 34 anys; va amb la iaia Leonor flanquejant l'oncle Manuel Javierre. El dol de les dues dones manifesta la mort de l'avi Ramon, un any i mig abans. I amb tot, un aire de felicitat les acompanya: serà la primera visita a la família de l'Aragó després de la viduetat. Perquè, molt més enllà de la resignació cristiana, el cert és que sempre van celebrar la vida, i la Rosa, independent i decidida, ho ha pogut fer fins aquest mateix dissabte, gairebé un segle!   

dijous, 10 d’octubre del 2024

L'exposició d'«El Bages, fidel a Guimerà»

Aquest mes de setembre a la sala de la Plana, a Manresa vam presentar l'exposició «El Bages, fidel a Guimerà». Una d'aquelles iniciatives populars que a redós del calendari d'actes del centenari: a vegades em penso que a Manresa ens n'hem fet més ressò que enlloc! Sigui com sigui, i responent a una crida popular, aquest estiu vam rebre moltes aportacions d'entitats i persones d'arreu del Bages —fotografies, cartells, programes...— que vam incorporar amb aquest discurs de la fidelitat. El Joan Morros és qui m'hi va embarcar, i no sé com va anar que se li acudís donar-me el títol de comissari. No res, que calgué escriure una història, muntar amb d'altres voluntaris lo'espai i —gràcies als bon quefer de la Rosa Clarena des de Manresana d'Equipaments Escènics— fer un disseny amable que afavorís la visita. Val a dir que, a més a més, totes tres setmanes hi vam tenir els sis plafons de la Institució de les Lletres Catalanes. I que, comptat i debatut, hi van passar més de 600 persones. Que no està gens malament! Només com a consignació dels materials, penjo els PDF resultants i em quedo amb les ganes d'ampliar algun àmbit com aquell de la producció d'En Pólvora el 1893, al Teatre Conservatori. La col·lecció de rebuts i rebudets dona per molt —però això ja seria una altra història! 







dissabte, 5 d’octubre del 2024

Tresserras i el proper congrés d’Esquerra Republicana

Feia molts mesos que no em parava a parlar de política. I el darrer episodi actiu el vaig tenir fa més d'un any, en rigorós acte de servei, a Manresa, després de les eleccions municipals. Compromès a trenar un nou pacte municipal per al govern de la ciutat. Haver guanyat a casa, però —haver tornat a guanyar— no permetia obviar que Esquerra havia perdut 300.000 vots arreu del país i algunes alcaldies importants. Poques setmanes després, el juliol del 23, la fuita era de 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés de Madrid. Uns resultats que, em penso, evidenciaven els símptomes d'un final de cicle i, també, d'una certa desorientació. I això, precisament, quan Esquerra acumulava més poder institucional: els militants amb càrrec s'havien anat multiplicant mentre, amb un cert desencís, la militància de base no creixia sinó més aviat el contrari. En fi, si ja aleshores em va semblar que calia un canvi, les eleccions al Parlament de Catalunya enguany ho han acabat de certificar. Fins el punt que setmanes després, convidat a signar un manifest on es reclamaven relleus i un debat profund sobre el futur d'Esquerra vaig signar a ulls clucs. 

La resta ha estat un final d'estiu lamentable, amb molts retrets i fins l'evidència d'alguns episodis de joc molt poc net, que només una llarga militància —resiliència!— permet superar amb serenitat. Però dol, i em dol molt. Fins el punt de gairebé fer-me enrere en el debat a quatre bandes que ara mateix s'esbatussen abans del congrés d'Esquerra del proper novembre. En fi, en aquestes circumstàncies llegir a l'Ara l'article que hi van signar Joan Manuel Tresserras i Marta Cid, em reconcilia en la meva opció política, que no és ni d'adhesions personals ni d'estabilitat laboral. Que no necessita cap reconeixement ni tampoc s'instal·la en servituds acrítiques sinó que vol mirar endavant. Ras i curt, militància política entesa com a servei i compromís en un projecte de canvi social i sobirania nacional. 

Tot això per dir que l'article és bo, i que m'agrada compartir-lo. I que és clar, que aniré al congrés d'Esquerra per votar a favor d'aquest compromís que —la foto és del 2012— aleshores compartíem, sense retrets de qui havia penjat més cartells o de qui —i això sí que costa!— després els va anar a despenjar. Ras i curt: qui tingui orelles que escolti.


El congrés d'Esquerra Republicana
Joan Manuel Tresserras
Marta Cid
Ara, 30/09/2024


Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?

El pròxim congrés d’Esquerra Republicana haurà d’abordar tot això. Aquests són els temes. Però el clima intern s’ha enverinat i tot s’ha volgut personalitzar. Com si es tractés d’un populisme qualsevol, o d’un partit sense projecte que s’hagués de construir al voltant de l’atractiu carismàtic d’algú, i no pas sobre principis, anàlisis i propostes d’intervenció política. De fet, aquest congrés ja naixerà massa personalitzat per haver de carregar, encara, amb la incongruència de votar primer les persones i deixar per a després el debat polític intern. Un debat que és urgent i que cal qualificar i situar en relació amb els grans temes que condicionen la vida de tothom. Un debat que, a banda de les qüestions ideològiques i polítiques fonamentals, haurà d’incloure també totes les coses relatives al model organitzatiu i els seus mecanismes de democràcia interna, el model de militància o els protocols i compromisos ètics. Un congrés per despersonalitzar el projecte i per desinstitucionalitzar-lo; per aterrar-lo i reconnectar-lo socialment.

Les grans transformacions històriques, les veritablement profundes, les que canvien les formes de vida i les mentalitats de la gent, necessiten temps per desenvolupar-se i afermar-se. Poden tenir acceleracions, fins i tot dies gloriosos. Hi podem identificar moments, episodis i potser personatges decisius. Però sempre són, al capdavall, el resultat de processos de canvi complexos. Curses de relleus. Per això aquestes transformacions històriques no tenen autor. Poden tenir figures emblemàtiques i dies de commemoració i celebració. Però són el resultat d’esforços col·lectius, de l’energia acumulada de moltes iniciatives i mobilitzacions. Fruit de moltes aportacions. De moltes persones que consideren la seva contribució anònima a la causa com una recompensa suficient.

A Catalunya, l’objectiu combinat de l’emancipació social popular vinculada a l’emancipació nacional ha tingut diverses formulacions polítiques d’orientació esquerranosa i sobiranista. Amb períodes farcits d’avenços significatius, amb fites ambicioses que semblaven a l’abast; però també amb etapes de patiment, de clandestinitat, de repressió i persecució. La història contemporània del país en va plena. Sense desmerèixer la transcendència històrica de les altres, la principal formació política que, continuadament i des de la seva fundació, ha enarborat com si fossin una les banderes del canvi social i la sobirania nacional, recollint i donant continuïtat a la llarga tradició del republicanisme obrer i popular del país, és Esquerra Republicana.

El congrés d’Esquerra de finals de novembre té com a horitzó principal interpretar bé en quin punt estem dins del camí cap a la construcció d’una majoria social democràtica que ens permeti bastir una República compromesa amb la defensa de la justícia, les llibertats, el benestar i la pau. Venim d’una llarga ressaca després d’un temps il·lusionant i engrescador. La ressaca no l’ha provocat la victòria de l’1 d’Octubre, sinó la incapacitat posterior d’administrar-la quan va quedar violentament establerta la impunitat repressiva de l’Estat i quina era la veritable correlació de forces socials (no només les electorals). El cicle ara és nou. I amb l’experiència acumulada, des de l’esquerra sobiranista hauríem de saber tornar a connectar amb la gent que volem al nostre costat i a la qual volem servir. No es tracta pas de mirar enrere i refer el trajecte amb el mateix equip perquè ara pugui fer bé el que en un altre moment no va saber fer o simplement no va fer. Es tracta de mirar endavant, interpretar el món on som i el món que ve. De proposar com encarar-lo. I trobar la gent generosa que vulgui formar part del nou equip i disputar la nova partida.

dijous, 26 de setembre del 2024

Qui no coneix Montserrat Perramon?

Aquest mes de setembre que som a punt d'enllestir el tema del mes de la revista El Pou de la gallina anava de Festa Major. De les cinquanta festes majors que van des de 1975 —la darrera sota autoritat franquista— fins aquest 2024. Però n'hi havia més, de festa major: el callussenc Jordi Badia ocupava l'Àlbum de visites com a Pregoner de la festa, i al Cul de Pou feien festa major en Jaume Gubianas a les seves postals i a l'Espòiler, que signa un misteriós emissari. Per si no n'hi hagués prou, em penso que era el número ideal per posar-hi la Montserrat Perramon al Qui no coneix... genialment il·lustrada per Maria Picassó. Perquè la coneix mig Manresa, però, sobretot, per aquests vint-i-vinc anys de macera que acaba de complir amb Joan Damià Martínez. Que per molts més!  

Montse Perramon,
festes de vint-i-un botons


El nom sencer és Montserrat Perramon Bacardit tot i que de jove hi ha qui l’anomenava Perry. Nascuda el 1965 al barri de les Escodines, els seus pares la van fer créixer en un ambient d’associacionisme i compromís, «i de festa: a casa se celebrava tot!». Agustí Perramon Prunés i Conxita Bacardit Pinyot participaven a l’associació de veïns, al consell parroquial i a l’associació de pares del Sagrat Cor, i la Montserrat serà la primera de tres criatures. La van seguir la Lourdes i el Jaume, tots ells preparats per fer feina, que cap dels tres no ha parat mai de fer-ne. La Montse va anar als Infants fins a 4t de primària —a la mateixa aula que avui ocupen les oficines municipals on treballa!— i en acabat va passar a la nova escola Vedruna. I abans no arribés a l’institut Peguera, aquell estiu ja va començar a treballar als Calçats Peñarroya. Després s’hi afegirien els dissabtes i, al final, una mitja dedicació, fins a sumar deu anys. I al mateix temps multiplica inclinacions: fa piano al Conservatori, sardanes a l’esbart, participa a Xàldiga i, sobretot, s’implica en el moviment cristià juvenil d’Hora3, d’on esdevindrà coordinadora de zona del Bages Berguedà i Solsonès. Una vida tan activa per força també impactarà en els estudis, i fa el tercer de BUP partit en dos cursos, i el COU l’enllesteix al Camps i Fabrés. Però la Montse, treballadora, atenta i discreta, es pren la vida amb pragmatisme, i mentre despatxa espardenyes i sabates a la plaça Clavé, decideix fer el secretariat a l’EMI. I aprendre català. I també mecanografia... i obté el carnet de conduir i tot! És amb aquest bagatge que el 1989 guanya una plaça de conserge a l’Ajuntament. «Vaig anar a parar a l’àrea de Serveis a les Persones, d’això ja en fa 35 anys! I la veritat és que de seguida em va agradar, en un entorn on encara coincidim amb les Albes, la Irene, la Maria...». La feina li permet tractar amb molta gent, o voltar per Manresa amb un Seat Panda municipal resseguint totes les escoles o portant documentació d’un departament a l’altre, abans d’esdevenir administrativa a la seva unitat. Perquè no ha parat mai, eh? Té la ciutat al cap i són molts els qui us diran conèixer-la. Mare de la Gemma i de l’Aina, això la va acostar al grup l’Espantall on descobreix el teatre de carrer, i encara ara surt a cada Fira de l’Aixada! «M’agraden molt les festes de Manresa!». Potser per això no oblida que fa vint-i-cinc anys el regidor de cultura i la cap de protocol, fonament i baluard de la litúrgia municipal, li van proposar fer de macera de la ciutat. Acompanyant el Joan Damià Martínez, de parcs i jardins, que ja ho feia des de 1980, quan semblava que una noia donaria un altre aire al rigor protocol·lari. «Potser ja no sigui així, però em penso que soc l’única macera dels protocols festius a Catalunya!». Ara la recordeu, oi? Desfilant per la Llum, des del Carme, o fa vuit dies en el seguici d’autoritats cap a la Seu. També va acompanyar els presidents Puigdemont i Forcadell al 125è aniversari de les Bases, o Aragonès i Borràs al 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi a Manresa... O també la filla, us dirà amb orgull, l’any que va ser pubilla de la ciutat. I sempre vestida de vint-i-un botons —que són això, exactament vint-i-un botons de llautó. I tot i que l’any passat el Damià ja es va jubilar, enguany li va demanar encara que tornés, ni que fos per acompanyar-la en l’efemèride. Tot plegat dues maces que obren pas cerimonial: en un número de festa major com és aquest Pou no hi podien pas faltar! Perquè la Montse és la macera és clar, però sobretot perquè sempre serà la Perry, i per a tots ha estat sempre un goig de tractar-la. 

dijous, 19 de setembre del 2024

Manresa, cinquanta festes majors prenent el carrer

Aquest mes de setembre, a El Pou de la gallina parlem de la Festa Major a Manresa, en un reportatge que vam elaborar amb Alba Pararols i que en recull l'evolució de mig segle. Exactament des de la darrera celebració en època franquista, el 1974, fins la d'aquest 2024. Tot plegat sota aquest títol: Cinquanta festes majors prenent el carrer. Perquè el canvi va ser aquest, d'ençà els nous ajuntaments democràtics de 1979: prendre el carrer.  

Des d'aleshores és clar que hi ha hagut canvis, però l'estructura és la mateixa. I la impressió és la de pura continuïtat —que és el miratge de la tradició: que sembli que res canvia tot i que, de canvis, n'hi ha hagut cada any i sempre. En fi, al reportatge no en diu res, però he hagut de fer un esforç per guanyar-hi distància: durant dotze anys en vaig ser responsable com a regidor de Cultura,  des de 1995. I això hi pesa...

A continuació penjo el text central de l'article. El text sencer, a la revista, es complementa amb les col·laboracions d'autèntics especialistes —Marc Torras, Glòria Ballús, Adam Majó...— així com una entrevista a Assumpta Bermúdez i un repàs a les diverses formes de gestió que com a ciutat hem tingut. I les fotos, són la col·lecció dels 50 programes de mà que es conserven a l'Arxiu Històric del Bages (ACBG) a més a més de les que hi afegim —formidables— d'Enric Casas.

 

Cinquanta 

festes majors
prenent el carrer

A Manresa tenim una Festa Major que ve a ser com un comiat de l’estiu, amb un programa divers, impulsat amb l’associacionisme local. La fórmula, que combina participació ciutadana i col·laboració municipal, ha anat funcionant més o menys durant mig segle, superada la grisor de la dictadura. El resultat és una festa compartida que transforma espais i transgredeix horaris, que barreja la diversitat de ciutadans i ajunta en la mateixa convocatòria tradició i modernitat. Això és, des de la commemoració del trasllat dels Cossos Sants —origen històric de la celebració— fins a les darreres estridències musicals amb voluntat alternativa.

 

No falta qui diu que la nostra Festa Major és la mateixa de sempre, i fins a cert punt deu ser veritat. Allò que en diríem el canemàs sembla inamovible però, de fet, només ho sembla. Perquè si repassem els cinquanta programes que van des de l’agost de 1975 —la darrera en temps de Franco— fins la que acabem d’enllestir enguany, veurem que subtilment la festa canvia. I d’ençà dels nous ajuntaments democràtics de 1979 no ha parat d’incorporar novetats —o bé abandonar propostes discretament— fins a arribar a ser com la que acabem de celebrar. El resultat és una festa que té el primer mèrit de ser oberta a tothom. I on cadascú hi ha de trobar el seu espai. En acabat, i depenent de l’experiència, alguns la catalogaran com la festa major de la seva vida. I a tota la resta potser els semblarà una còpia vulgar d’aquella que particularment van viure més intensament. Sigui com sigui, des d’El Pou de la gallina us convidem a acostar-vos-hi amb la col·laboració d’uns quants especialistes, per analitzar sense debats conjunturals com ha evolucionat la nostra Festa Major. I ens hi acompanyaran les imatges dels 50 programes que conserva l’Arxiu Històric Comarcal, un testimoni gràfic que ben segur us remourà la memòria.

L’evolució del programa

Només cal recuperar el programa de mà de 1975 per descobrir que, sortosament, la nostra festa major ha canviat molt. L’oferta d’aquell any s’encetava amb la salutació de l’alcalde Ramon Soldevila i, immediatament, proposava els solemnes actes religiosos. Tot en castellà, és clar, i amb totes les referències oficials —fuegos artificiales desde la avenida de la Cruzada Española...— a molta distància d’una ciutadania amb ganes de gresca. A més a més, dues pàgines centrals recollien la visita dels Prínceps d’Espanya, el mes abans, per inaugurar el conjunt d’habitatges de la Font dels Capellans. Acompanyats del mateix Soldevila en una foto a tot color, el programa esdevenia un primitiu exercici de promoció política a les acaballes del règim. El novembre de 1975, amb el dictador enllitat, Manresa rellevava l’alcaldia amb una figura de transició, Ramon Roqueta. Un alcalde que va haver de treballar amb el mateix cartipàs de Soldevila i unes festes que, malgrat les novetats polítiques a l’Estat, en poc diferirien de les anteriors.

Així, el 1976 tornava a tenir en portada un altre cartell de Ricard Sabaté, i els actes descansaven en l’oferta religiosa, o d’envelat, les sardanes i el certamen de pubilles. Res indicava els nous aires democràtics. 1977 i 1978 abarateixen la impressió del programa en una edició format diari, La Gazeta de las fiestas, en sengles portades que signa Rafael Martínez. Mereixen especial atenció les festes del 78, símptoma inequívoc de descomposició: no hi ha diners i, doncs, ni envelat ni certamen de pubilles. El programa es retalla notablement i el regidor pel terç familiar Josep Santasusana declara sense embuts que, a aquest pas, la ciutat es quedarà sense Festa Major. Malgrat tot, destaca l’actuació de La Trinca que va omplir el Mannix —passant per taquilla— o, a la mateix sala de festes, la del transvestit Ayuma, que no era altre que el manresà Jaume Tanyà, popularment anomenat Maria Rosa. Si més no, aquella censura imposada durant quaranta anys havia desaparegut.

El primer ajuntament democràtic

1979 significa, des de la portada del programa, un revulsiu: Miquel Esparbé il·lustra perfectament la voluntat de recuperar el carrer, de fer una Festa Major popular, per a tothom. Joan Cornet era alcalde des del 19 d’abril, en un pacte de progrés que sumava al grup socialista majoritari la participació de CiU, PSUC i PSAN. En una extensa Salutació, el nou alcalde deia: «Si ens hem aplegat en l’esforç i el treball d’assolir la democràcia i el progrés de la nostra ciutat, també ens mereixem aplegar-nos en la FESTA». I els canvis són evidents: el programa es va fer per primer cop en llengua catalana des del final de la guerra. La plaça Major —bandejada des del juny la Plaza de los Mártires— tenia condició d’epicentre, amb l’Orfeó, les sardanes amb la cobla-orquestra Bages, els dos esbarts o els Cors de Clavé. També s’hi van representar El retaule del flautista (16 d’agost) o, pocs dies després, Hamlet, en versió de Terenci Moix i amb Enric Majó en el paper protagonista. Però potser el millor indicador del canvi era el retorn de La Trinca, ara en una actuació gratuïta i volgudament multitudinària, també a la plaça Major.

L’any 1980 el programa, més senzill d’aspecte, forma part de l’informatiu municipal La Plaça, que prova de recollir totes les festes d’estiu —juliol i agost. L’alcalde repeteix una Salutació altament ideològica, que acaba en un to més propi de l’Alternativa, anys a venir: «Que ningú falti a la lluita ni a la festa!». Ja hi consta una comissió de festes i apareix la possibilitat d’un abonament per un espai que esdevindrà recinte festiu: la Caserna. Per 500 pessetes hom podia obtenir l’abonament per als balls del 30, 31 i 1 de setembre, amb La Salseta del Poble Sec, La Barretina i Jaume Espuga i l’Orquestra Plateria, a més del concert de Radio Futura i la seva Escuela de calor. El dimarts 2 de setembre, i com a cloenda popular, tornava La Trinca, aquest cop al camp del Pujolet.

El 1981 torna el programa de mà. La comissió de festes creix i el contingut que proposa encara abasta dos mesos, des d’un concert de Miguel Ríos al Pujolet (10 de juliol) fins a un extraordinari ball amb Comediants a la Caserna el 30 d’agost. L’endemà la festa acabava altra vegada amb La Trinca, també al Pujolet. D’altra banda, l’oferta teatral és de primera: al juliol La bella Helena, del Teatre Lliure, i per acabar festes, La nit de sant Joan, amb els Dagoll-Dagom al Loiola, el 4 de setembre a les 22.30 h. Els horaris eren ben bé uns altres i, alhora, s’evidencia la importància que tenia portar les millors propostes teatrals del país.

1982. Apareix el Correfoc

1982 serà l’any del Correfoc, una proposta programada per al divendres 27 d’agost que organitzaven conjuntament les entitats Setrill, Rialles i Tabola, i que s’havia de cloure amb un concert de l’Orquestra Mandarina. La pluja ho va fer impossible —malgrat que l’endemà la Gazeta en publiqués una crònica preredactada qualificant la nova cercavila d’èxit. L’últim dia, concentrat a l’estadi del Congost, hi havia La Trinca, Castell de Focs i ball amb la Salseta del Poble Sec. I l’endemà, dimarts, finalment es feia aquell primer Correfoc amb tant o més èxit que el que li atorgava l’extinta Gazeta. Un any després (1983), i ja de la mà de Xàldiga, el dissabte 27 s’anunciava el naixement del Bou i la Víbria després de la Tronada, i el Correfoc passava a programar-se en dilluns, mentre que el Castell de Focs s’avançava a diumenge. La fórmula encara és viva, 41 anys després.

Encara el 1982 conté un parell de singularitats més: els cavallets de Manresa s’incorporen al cercavila que es feia el dissabte, després del pregó. I el diumenge no hi consta la missa solemne per als sants patrons que, excepcionalment, aquell any va quedar relegada a la darrera pàgina del programa.

L’any 1984 incorpora la primera Mostra del Correfoc. El programa de festes, encunyat en forma de cigar, va conviure amb una altra publicació, la de l’Envelat, que aquell any va intentar —sense èxit— revifar-se. Però allò més important d’aquella edició va ser el Castell de Focs que, per primer cop, es va disparar des del parc de l’Agulla, precedit d’un concert d’havaneres. Ja no se n’ha mogut mai més. I amb tant d’èxit que un any després, el 1985, l’Agulla va concentrar en aquell vespre dominical el retorn de La Trinca, el Castell de Focs i el concert de la cobla orquestra Montgrins. També el 1985 torna el binomi de Correfoc seguit del ball, a la plaça Major, amb la Salseta del Poble Sec. Del 1986 destaca un primer espectacle de Cabaret —mai més repetit— a la plaça Major, a més de la recuperació dels concerts a la Caserna i repetint el tancament, dilluns, novament amb Correfoc i Salseta.

L’experiència del Ma’m

l relleu l’any 1987 a l’Ajuntament de Manresa, amb CiU i l’alcalde Juli Sanclimens, marca la festa major d’aquell any. I no tant pels canvis al programa sinó per la intenció manifesta a la primera pàgina. Sanclimens hi afirma que «el nostre objectiu serà que les entitats aportin la seva participació (...) per tal d’aconseguir que el major nombre de manresans s’hi sentin identificats». L’edició de 1987 es tornava a tancar amb Correfoc i Salseta del Poble Sec. Un any després es presentava a la ciutat el Ma’m, Manresana de mogudes. L’alcalde reiterava en la seva salutació de 1988: «S’avança així un pas més en el camí de la participació dels ciutadans en l’administració de la ciutat». I el resultat és palpable, des del concert de Joaquín Sabina al solar de la Florinda, amb 4.000 persones, fins un diumenge que multiplicava opcions després del Castell de Focs: veure Tiburón al mateix recinte de l’Agulla, anar a ballar amb la Montgrins a la plaça Puigmercadal o veure un espectacle de revista al Kursaal, amb Mary Santpere i la companyia d’El Molino. Aquests, i sense saber-ho, van ser els darrers usuaris del vell teatre abans de l’actual rehabilitació.

El Ma’m va ser també responsable de la Festa Major de 1989, sempre més recordada com la de Mecano. Reunir 11.000 persones a la Florinda i cobrant entrada va aconseguir que la tresoreria del grup superés, en conjunt, els 33 milions de pessetes, tot i que l’aportació municipal tot just era de 8,5 milions. Però aquell èxit, celebrat i històric, no tindria continuïtat. En van quedar un primer Correaigua —que s’ha programat fins al 2022— o dues sessions al Conservatori d’aquell Cómeme el coco, negro, de la Cubana, que ja havia començat a mig matí pel mercat de Puigmercadal. I també les experiències més discutides de la Disco Golfa a Puigterrà o el fals pregó de La Trinca des del balcó municipal. Sigui com sigui, el Ma’m en poc més de dos anys va esdevenir una referència històrica en els debats sobre gestió i associacionisme.

L’any 1990 agafa el relleu una Comissió de Festa Major’90 que esdevindria la llavor de la futura Manresa de Festa. Novament, un combinat de regidors i tècnics municipals se sumen ara a un equip de representants d’entitats. El tema econòmic hi pesa; l’aportació pública creix fins als 9,5 milions de pessetes, en un pressupost que ambiciona superar els 22 milions. Hi ha la segona edició del Correaigua, el dissabte previ a la setmana oficial, en una fórmula que pren cos i defineix la Festa Major com el programa d’actes que va del Correaigua al Correfoc. Un Correfoc que s’acaba amb el ball i l’Orquestra Europa. Un any després (1991) l'Associació Manresa de Festa ja assumeix amb normalitat la realització del programa i desestima proposar macroconcerts com els d’anys precedents: només hi haurà Els Pets, a l’ara plaça Milcentenari (l’antiga Caserna) i passant per taquilla. Aquell any 91 també se celebra el desè aniversari del Correfoc i, per primer cop, s’edita el discurs del pregó, que va anar a càrrec d'Enric Puig i Jofra.

 

Les novetats de 1992

La Festa Major d’aquell any recuperava la figura de l’Àliga i, també, el certamen del pubillatge, abandonat des de 1977. Hi va haver també els concerts de Lax’n Busto i dels Celtas Cortos. Però si per alguna cosa serà recordada la festa de 1992 és per la primera edició de la Festa Major Alternativa, autogestionada, suma de les voluntats de denúncia, lluita i festa. Aquella primera edició, no autoritzada però tolerada, es va fer singularment a la plaça Europa. L’any 1993 ja es convocaria a la plaça de Puigmercadal i —tret del 2003, quan unes obres la desplacen al pati dels Infants— allà s’ha quedat fins a aquest mateix 2024. Per a tota la resta, les festes de 1993 i 1994 tenen un to altament continuista, amb una excepció: la nova colla castellera Tirallongues, presentada el 1993, ja apareix al programa de 1994 al costat de la ballada de gegants, l’àliga i els cavallets, a la plaça Major, després de la missa conventual solemne.

Arriba la Festa Major Infantil

L’any 1995 viu un altre canvi polític, a càrrec d’una àmplia coalició entre PSC, ERC i IC-V-AUP. L’alcalde, Jordi Valls, convida des de la salutació a la novetat d’aquell primer any: la Festa Major Infantil que, entre moltes d’altres propostes, anunciava el bateig dels nous Gegantons de la ciutat. L’aleshores Supeco va patrocinar la impressió d’un programa propi durant tres anys. En una perspectiva més política, la FMA va posar a prova les costures del nou pacte programant una fumada popular de ressò informatiu nacional, amb presència de regidors de govern reclamant la despenalització del cànnabis. Al mateix 95, el seguici d’autoritats dominical, que aquella àmplia coalició semblava qüestionar, va quedar desdibuixat i confús. Finalment, al ball del Correfoc hi tornava a haver programada la Salseta. Però la pluja, que va suspendre i posposar la convocatòria, donaria el relleu musical a l’Orquestra Mitjanit, que se’l faria seu fins al 2012.

L’any 1996 conté un petit terratrèmol organitzatiu, amb un nou format de la Comissió Manresa de Festa, que passa de ser una àmplia assemblea d’entitats —22 membres— a un grup reduït de set persones, també de tradició associativa, però molta més agilitat i amb una presidència de relleu anual que va estrenar Pep Ferrer. El mateix estiu, també hi ha un cert rebombori amb el certamen del pubillatge, que des d’ara incorporarà la figura de l’Hereu i prescindeix de les dames d’honor. D’aquell 1996 cal recordar també la convocatòria de les primeres Visites a la Manresa desconeguda que van despertar des del primer dia un formidable interès, cosa que explica les 26 convocatòries que ja suma, només amb un parell d’anys de baixa. Un any després, 1997, la novetat seria la càrrega política del pregoner, Pasqual Maragall, que havia renunciat a l’alcaldia de Barcelona per optar a la presidència de la Generalitat. I de 1998 cal recordar que, per primera vegada, s’oferia pujar a l’Agulla, la tarda i vespre del castell de focs, amb tren. Això i que el programa de Festa Major —que havia anat guanyant grandària— incorporava ara un resum, desplegable, per dur tranquil·lament a la butxaca.

Un únic programa de festes


Si alguna cosa destaca del programa de 1999 és la presència dels actes de la vuitena Festa Major Alternativa, impresos a la penúltima pàgina. Un any després, el febrer de l’any 2000, hi hauria una matinal de debat entre entitats sobre el model de Festa Major que necessitava Manresa i, potser per això, encara els anys 2000 i 2001 el programa oficial recolliria novament l’alternatiu en una única publicació de voluntat unitària que ja es distribuïa a 28.000 bústies. No ha passat mai més. I amb tot, ambdues propostes de festa conserven vincles recurrents: així, i a manera d’anècdota, podem constatar que l’autora del cartell de la FMA el 2001 —Susanna Ayala— ho serà del programa oficial el 2005. O, pel que fa als concerts, es fàcil detectar reiteracions com ara la de Cheb Balosky, a la FMA de 2001 i, novament, a la FMM el 2004. En fi, l’any 2000 també incorporarà el personatge del Picapoll a la Festa Major Infantil, que va tenir presència —gràfica i física!— fins al 2022.

Al 2001, i com a novetat, el programa presenta, després de la rigorosa salutació d’alcaldia, una fotografia de Rossy López amb els organitzadors i l’equip tècnic municipal, a manera de reconeixement. La fórmula continuarà els anys següents. Però en conjunt ja no hi ha grans canvis més. Diguem que l’any 2002 el programa va arribar a tenir unes dimensions extraordinàries i que, l’any 2003, que ja se n’editen 33.000, per primer cop també es va anunciar una versió penjada a la pàgina web municipal. El mateix 2003 també presentava per primera vegada exposició a la nova sala del Centre Cultural del Casino, dedicada al fotògraf Toni Catany. Però si per alguna cosa la Festa Major del 2003 serà sempre més recordada és per l’aiguat que, a bots i barrals, va caure sense cap mena de misericòrdia sobre els 30.000 assistents al Castell de Focs de l’Agulla: 46 litres d’aigua que pocs minuts abans de les deu va fer suspendre de manera incontestable l’espectacle pirotècnic. A canvi, hom diria que aquell dolor compartit, aquella terrible mullena que s’adheria als cossos, va suposar per a tots els presents un veritable baptisme col·lectiu de manresanitat.

Els darrers vint anys

Qualsevol lector adult de Manresa pot recordar la resta d’aquests últims vint anys. A risc d’oblidar moltes activitats —l’oferta ja superava regularment el centenar d’actes!— destaquem que el 2004 s’estrena la primera Moscada infantil. O que el 2006 se celebra el 25è aniversari del Correfoc amb una exposició a la Plana de l’Om. El 2007 desapareix del programa la relació de noms que integren la comissió de festes, cada vegada més reduïda. En canvi, el pressupost s’enfila als 240.000 euros, dels quals l’Ajuntament ja n’assumeix directament el 84%, mentre que les aportacions privades es minoritzen. De fet, el 2010 va ser el darrer cop on apareix el patrocini de Caixa Manresa, que durant gairebé tres dècades havia acaparat el revers del programa de festes a canvi de generoses aportacions.

De l’any 2008 es pot retenir el Pregó que va fer el doctor Moisès Broggi, president d’honor de la Reial Acadèmia de Medecina de Catalunya. Broggi, amb cent anys, va acabar el discurs reclamant l’aplicació de les Bases de Manresa i el respecte als drets dels pobles. «Sempre que els polítics catalans hi posin el mínim de coratge necessari per demanar el que ens toca i els espanyols acabin comprenent que (...) la veritable democràcia ens diu que tots els homes són iguals i que s’han de respectar els drets de les minories». Presidia l’acte l’alcalde Josep Camprubí i l’entusiasme independentista de Broggi, gairebé deu anys abans de 2017, va aconseguir que no tots els membres de la corporació l’aplaudissin. Fossin de l’oposició... o del propi govern.

Més anuncis i més paper

Amb Valentí Junyent d’alcalde, els anys 2012 i 2013 recuperen l’edició econòmica en paper de diari de les edicions del 77 i 78. Si més no, el format permet incorporar uns textos valuosos sobre la festa de Marc Torras, Bienve Moya o Glòria Ballús. De l’any 2013 cal destacar la incorporació del Lleó com a nou membre de la imatgeria i també un primer text, del tot singular en un programa de festes, que duu per títol Carta oberta als pares d’adolescents i que signava el professor d’animació sociocultural Joan Morros. L’objectiu manifest era el d’afavorir el diàleg entre pares i fills sobre el consum d’alcohol i altres drogues. Textos amb intencions semblants els signaran els artistes Natxo Tarrés (2024), Miki Esparbé (2015) i David Victori (2016).

Des del 2014, es recupera el programa de mà en format apaïsat gestionat des d’aleshores i fins ara mateix per Edicions MIC, amb un notable increment d’anuncis, que l’any 2015 arribaran a sumar 47 pàgines, 26 d’elles seguides. Tot i l’ús popular que ja té en aquells moments la xarxa d’Internet, cal dir que la tirada en paper és més alta que mai, i arriba als 45.000 exemplars, amb una graella d'actes concentrada a les pàgines centrals; també hi consta una primera relació d’entitats participants que en suma una quarantena i que l’any 2015 ja arribaran a seixanta. I un darrer apunt, el programa de 2014 ja presenta un codi QR i els vincles a les xarxes socials d’Instagram i Facebook.

L’any 2015 s'habilita un espai per a les persones amb mobilitat reduïda i el programa presenta les figures i el bestiari del Correfoc, amb dibuixos de Dani Hernández Massegú, que continuarà el 2016. L’any 2017, i amb una tirada minorada a 40.000 exemplars, el programa té 96 pàgines i, entre el doll de publicitat, apareix per primer cop una pàgina del SIAD —Servei d’Informació i Atenció a la Dona— amb el lema No és no, que reflecteix les polítiques de la recuperada regidoria de Dona i Igualtat. L’any 2019, dues pàgines de costat anunciaran el «punt lila» i el servei dels «àngels de nit».

Sota la pandèmia

Els darrers i més grans canvis a tenir en compte no es produiran fins a l’any 2020, sota les limitacions de la pandèmia i el confinament decretat el mes de març. Ja amb Marc Aloy com a alcalde, l’agost de 2020 el programa que il·lustra Maria Picassó només tindrà format virtual —calia evitar contactes i contagis— i els actes es reinventen, com ara la Ballada de la Imatgeria, que es trasllada al teatre Conservatori, o el Castell de Focs, que es va fer des dels balcons, uns condicionants que, tot i que en menor mesura, encara es mantindran el 2021. El programa recull especialment l’ús obligatori de mascareta als actes, el gel hidroalcohòlic a l’entrada i la necessitat d’accedir als espectacles només amb invitació, registre de dades personals i guardant les distàncies reglamentàries. Fins i tot es van fer dos models de mascaretes de festa major, il·lustrades per Dani Hernandez Massegú!

El desig de tornar a ocupar els espais públics es concreta el 2022 amb la incorporació del carrer Sallent com a escenari per als grans concerts, quan Sant Domènec s’havia fet petit i esdevenia poc segur. I és que les darreres actuacions registrades aquests anys —inoblidables Catarres!— tornen a ser tan multitudinàries com els de tres dècades abans. Això sí, també es va cancel·lar el Correaigua a causa de la sequera i ja no s'ha tornat a programar. I també, el 2022 i fins ara, ha estat el primer i únic any en què va haver-hi marxandatge (samarreta, bossa i ventall) i una nova remesa de 45.000 exemplars. Un any després, el Correaigua ja no es programa, i en recordem el concert dels 40 anys de Xàldiga amb les músiques del Correfoc. La tirada es queda en 37.000 exemplars, també aquest 2024, en què compta amb un pressupost abans de tancament a l’entorn dels 300.000 euros.

Han estat 50 festes majors i, alhora d’enllestir el repàs encara observem, a manera d’anècdota, que aquest agost de 2024 el ball del Correfoc ha tornant a sonar amb l’Orquestra Mitjanit. Oi que diríem que és la Festa Major de sempre? Ho tornarem a dir, és clar. Però, per poc bé que ens ho mirem, ens caldrà acceptar que no ha estat mai ben bé així del tot. I que, sigui com sigui, doncs que per molts anys!