Qui no coneix Marta Bitriu?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina parla de màgia, de la màgia de Manresa. No és pas un homenatge a l'equip de govern municipal sinó la presentació d'un tou de mags i il·lusionistes que han crescut a la nostra ciutat fins a fer-ne un referent que tindrà el punt àlgid els propers dies, amb el setè Festival Màgic. Amb menys màgia, però molta fe, al capdavall de la revista hi trobareu Marta Bitriu, una apassionada de la genealogia i dibuixant a temps lliure. Si encara no la coneixíeu no us la perdeu! 

Marta Bitriu,
art i genealogia de bona fe

Diguem-ho només començar: Marta Bitriu Comallonga va néixer a Artés, el gener de 1976. Als que us agrada filar prim ara direu que no és manresana, però és a Manresa que la coneix tothom perquè la Marta —dibuixant i també genealogista— és la responsable del despatx del Casal de l’Església a Manresa, i aviat farà 25 anys que hi treballa cada dia de cada dia. Filla del Pere i la Teresa, i al costat del seu germà més petit, va passar una infantesa plàcida a cavall de la família, l’escola i el mijac. Fins que als deu anys un accident canviarà per sempre la seva visió de la vida: el juny de 1986 la va atropellar un cotxe al mig del poble, «un cotxe que corria massa quan jo creuava per on no tocava. Va ser terrible». Se’n va sortir al preu de créixer de cop: «Va ser com si aquell dia jo hagués tornat a néixer!». Hospitalitzada a Sant Pau, a Barcelona, la Marta va contemplar amb dolor durant un mes llarg com els nens de la seva vora es morien, «el Jordi de sis anys, el Miquel que en tenia onze, la Raquel de catorze o el Roger, que només tenia mig any… encara ara hi penso i em sap greu». Definitivament en surt més madura i reflexiva. Farà el BUP al nou institut d’Artés i arrodonirà la secundària al Lluís de Peguera per fer el batxillerat artístic. En paral·lel, des de petita la passió pel dibuix i la història canalitzen les seves inquietuds. Al costat de la seva tieta Mercè, que és pintora, la Marta conserva també el record de la Pilarín Bayés que anava gairebé cada curs a la seva escola. «Jo desitjava arribar a dibuixar com ella! Potser per això des dels deu anys que faig ninots». Uns ninots alegres, positius, que durant la pandèmia de 2020 il·lustraven cada dia un dibuix que feia córrer per les xarxes entre amics. I encara abans, no van faltar els dibuixos per als independentistes empresonats, «almenys un dibuix per a cadascun, un cop al mes!». Puigdemont, Rull, Junqueras, Forcadell, Bassa o Cuixart. «I Jordi Turull amb qui encara ens escrivim!». L'apassiona la història també. «La meva àvia Caterina, que vivia amb nosaltres, moltes tardes reunia una tertúlia d’amigues parlant d’històries familiars, properes, però que eren la vivència de la nostra història col·lectiva i, a mi, em captivaven». Amb tot aquest bagatge, la Marta va estudiar Història de l’Art a la UAB i després va procurar-se el Curs d’Aptitud Pedagògica per dedicar-se a la docència. «Vaig fer les pràctiques a l’institut Lacetània amb en Jaume Sala, i em van sortir algunes substitucions. També vaig fer moltes classes de repàs. Però no acaba de trobar-m’hi. Fins i tot vaig provar de treballar en un restaurant!». I és aleshores que el 2002 va arribar al Casal de l’Església. La seva feina l’ocupa tot el dia, en horari partit —«al migdia és el meu temps per dibuixar!». Porta l’administració del Casal així com l’arxiu parroquial de tot Manresa que ha quedat centralitzat allà, i diu que li agrada molt combinar la recerca d’arxiu amb el tracte amb persones, «preparant els papers dels casaments, la catequesi, la venda a la llibreria, la inscripció als cursos…». Però la síntesi de tot plegat són els seus arbres genealògics que investiga i dibuixa en dimesions colossals. N’ha fet per encàrrec però, sobretot, destaquen els familiars. «Amb l'arbre dels Bitriu arribo a 1670, des de Solsona, Tiurana, la Torre de Rialb i Freixenet, on va néixer el meu besavi que és qui s’estableix Artés i es casa amb Isabel Casanova. I pel que fa als Comallonga, la línia materna, arribo fins a 1280! Dels Ignacio m'he quedat a 1800… Ara estic fent els Canudes i els Casas» Molts segles d’història que ara també voldria redactar sobre paper: «em queda escriure la història de la casa de pagès familiar». Mentrestant, tan tímida com incansable, va i ve cada dia fins al Casal amb la fe posada en un món millor. I somriu.

Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto

Si hagués de trobar alguna cosa bona en aquest meu mes d'agost seria la lectura d'Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto. Tota aquesta calor —tanta humitat, i aquest aire que no passa— m'ha acompanyat a cada història, i me n'ha permès una lectura lenta i reposada, tot i la tensió constant que conté cada relat. Diria, doncs, que m'ha agradat molt, que m'ha regirat més d'una vegada, fins al punt que no les recomanaria mai llegir d'una tirada. Un munt de morts, o de morts en vida, una col·lecció de tragèdies quotidianes que no acaben de resoldre's sinó que queden obertes a la consideració del lector. Una barbaritat: abocar-se un cop i un altre a l'abisme de les pulsions humanes i sentir-ne el vertigen de reconèixer-les. Tan bèstia com preciós —i per ser francs, que jo he gaudit sempre sota l'aire condicionat. Com que de seguida notareu que el llibre té grapa, en transcric el principi amb un fragment de "La nit atrapada dins el retrovisor" que s'obre amb una cita de Faulkner: 

'Because always,' he thinks, 'when anything gets to be a habit, it also manages to get a right good distance away from truth and fact.'

«Perquè sempre», pensa, «quan una cosa esdevé un hàbit, també aconsegueix allunyar-se considerablement de la veritat i dels fets.»

 

William Faulkner, Light in August

  

4.23 H

La nit atrapada dins el retrovisor, el retrovisor com una gàbia. La nit dins el mirall, dura i compacta. Tot el negre comprimit dins el vidre fred i llis, com si volgués rebentar-lo. Tan comprimit que la nit podria ser sòlida. Tan sòlida que podria tocar-se amb les mans. Tindria una textura estranyament indesxifrable, grumollosa, amb rugositats i protuberàncies i nusos fets de foscor coagulada. El cotxe entoma els revolts amb els pneumàtics durs i calents. El cotxe minúscul encès dins la nit vastíssima. Els arbres són alts i foscos. El silenci del món es fa ample dins del bosc, flota amb una ingravidesa creixent, s'expandeix invisible i veloç com s'expandeixen les ones sonores. Però els gemecs del motor l'estrien. El silenci ferit de sons. Els sons com forats. Els forats com boques minúscules. uts

   El Jaume canvia de marxa amb un gest brusc i es mira la Mònica. La Mònica, al seient del copilot, clava els ulls engroguits al quitrà, matusserament il·luminat pels fars del cotxe. La llum, quieta i mòbil alhora, li fa reflexos geomètrics a les còrnies. Hexàgons, pentàgons i quadrats.

Encreua les mans damunt la falda i sospira amb una ràbia arrossegada. L'aire aspre li frega la faringe gastada de fumar i, com obturat, li surt pel nas i per la boca en ràfegues irregulars i tremoloses.

   —Fes el favor de mirar endavant.

   El Jaume obeeix dòcilment i es mira la carretera. Juga a imaginar-se la carretera vista des de dalt per no pensar en la Mònica, al seu costat, inoportunament sòlida i real Enutjosament corpòria. Insuportablement material. La Mònica, ocupant espai al vehicle. Ocupant espai al món. Juga a imaginar-se el món des de dalt perquè tot es faci petit i insignificant; una visió zenital on tot, en la seva irrellevància, s'entrecreui i es confongui; un angle prou allunyat de les coses perquè la carretera fosca es faci indestriable del bosc i del cel i de les pedres i de la muntanya, tot igual de tan negre. I el cotxe com una lluerna, avançant implacablement, una lluerna petita i brillant com un ull de sargantana. El cotxe petitíssim amb la Mònica encara més petita a dintre. Esquifida. Nímia. Irrisòria i ridícula. Tan irrellevant que podria desaparèixer. Podrien desaparèixer alhora, el cotxe i ella, engolits per tot aquell negre, i el món de sobte seria un lloc amb més aire (...)

Després de "La nit atrapada dins el retrovisor" hi ha encara nou relats més, tots ells molt i molt bons. En el meu cas, i pel pur plaer de tenir-los a l'abast, transcric encara tres fragments de "Dona buida", el darrer de tots ells, amb les seves Notes per a una novel·la.  

(...) la seva novel·la no podia parafrasejar-se, no podia explicar-se amb unes altres paraules. La seva novella eren les paraules que havia triat. I no estava disposada a canviar aquelles paraules per unes altres, a simplificar-la, a reduir el llibre a una simple línia argumental més o menys resumida, perquè el seu llibre era moltes altres coses, i sempre havia odiat aquella pregunta que fa la gent quan els dius que estàs escrivint una novella. I de què va? I de què va? No, no volia resumir-li l'argument. No volia esbossar-li la trama. D'entrada, perquè hauria semblat molt menys complexa i molt menys important del que ella sentia que era. I en segon lloc, perquè no volia que ell se'n fes una imatge equivocada. No volia que pensés que era una novella simple i ingènua.

(...)

 

Totes aquelles paraules que li semblaven tan importants i valuoses mentre les escrivia, quan se les tornava a mirar passat un temps havien quedat convertides en despulles, en esguerros, en cadàvers. Com una fruita que algú hagués oblidat en un racó de la nevera. I s'adonava de fins a quin punt el temps lleva transcendència a les paraules que un ha escrit, fins a quin punt la distància pot ser l'enemiga més ferotge de l'eufòria creativa o la còmplice més perversa de la mediocritat.

(...)

Era com si les persones que havien viscut en aquella casa haguessin hagut de marxar de seguida. Com si, fugint d'alguna desgràcia, no haguessin tingut temps d'endur-se les seves coses. A sobre de la taula hi havia un bol amb fruita i, al costat del sofà, les joguines d'un nen. En una postada encara hi havia un retrat de la família. Eren en un camp verd. La mare, el pare, el fill i la filla, somrient a la càmera. El dia que van arribar van dedicar-lo a ficar totes aquelles pertinences alienes en caixes. Quan van acabar, no van saber què fer-ne, i les van tenir apilades una bona temporada a l'entrada perquè els feia pena llençar-les. Totes aquelles coses tenien significats, desfer-se'n hauria suposat reduir quatre vides al buit més absolut, fer que aquelles persones no haguessin existit mai. Hauria estat com matar-les».

Memòria de Pere Llehí (1884-1936)

M'hi va fer pensar la relació de víctimes de la guerra, inaugurada a Manresa el darrer 18 de juliol, al costat de la magnífica escultura Metralla. El missatge és inequívoc: la revolta de 1936 amb la victòria del feixisme i quaranta anys de Dictadura no es poden oblidar ni justificar. Conjurat amb aquests objectius, i resseguint aquell dissabte una llista de més de 800 noms per trobar parents com l'Amadeu Fontdevila —un altre biberó desaparegut a l'Ebre— em vaig aturar també al de mossèn Pere Llehí Ramoneda, i vaig veure que aquest 8 d'agost faria 90 anys de la seva mort.

De petit, a casa els avis materns, recordo una esquela emmarcada i penjada al rebedor de qui havia estat Pere Llehí, l’oncle del meu avi Josep Subirana Llehí. Si mai vaig demanar qui era, la resposta era breu, mínima. «El van matar, aleshores que els rojos mataven capellans». No vaig sentir mai, més enllà de manifestar el dolor per aquella absència, cap més comentari o aclariment, ni tan sols un retret que, potser davant d’una criatura, es jutjava innecessari. Era el doctor Llehí, era mort i no calia parlar-ne gaire més. Potser perquè els avis, que prou eren de rosari quotidià i missa dominical, mai se sentiren entre els victoriosos del 39. Gens proclius a respectar les autoritats del seu temps, sempre provaren d’allunyar-se'n perquè —l'avi aviat ho esbandia— «tots aquests només hi són per fotre’ns». 

No va ser fins de gran que vaig conèixer detalls d'aquell Pere Llehí. La seva història es pot resseguir bé gràcies a la tasca de memòria.cat. Nascut a Manresa el 1884, havia cantat missa l’any 2010 a l'església de Sant Bartomeu, a les Escodines. Llicenciat en Teologia, va ser capellà de les Germanetes dels Pobres i beneficiat de la Seu, i el seu activisme el portà a dirigir la Lliga de la Perseverança o actuar com a consiliari del grup fejocista Ramon Llull, de la Federació de Joves Cristians de Catalunya a Manresa. I encara l’any 1924, amb mossèn Manuel Marsenyach, van fundar la revista Ave Maria que va publicar-se fins el mateix juliol de 1936. Aleshores Pere Llehí, «de primer estigué amagat a les Germanetes dels Pobres i, després, es traslladà a un pis del mateix carrer de Sant Bartomeu, on es trobà amb mossèn Autonell. Allí, el dia 5 d’agost del 1936, delatats per una veïna, foren detinguts tots dos, i duts al Comitè. En Pere Llehí quedà momentàniament en llibertat i anà a casa de la seva germana, on la nit del 8 d’agost fou novament detingut».

La germana era la Josepa Llehí Ramoneda, vídua, que s’estava al carrer de sant Benet. Segons el  testimoni que se'n conserva —va ser cridada a declarar el setembre de 1943 per a l’expedient de Rafael Corvinos— es van presentar a casa seva fins a vint milicians armats la mitjanit del 7 d’agost amb la intenció de tornar-se a endur Pere Llehí al Comitè. No se sap si hi va arribar a passar, perà segons el testimoni del seu nebot, Joan Subirana Llehí, també a memòria.cat, aquella nit «el mataren en un mur al costat de l’actual gasolinera situada just abans de la cruïlla de les carreteres de Vic i de Berga». L’apunt més sinistre és que després de mort li tallaren la llengua —es veu que l’home tenia facilitat de paraula— i que la passejaren lligada amb una canya pel bell mig del passeig, tot cantant-li el gori-gori. La imatge és d’una crueltat esfereïdora però no gaire més que la de moltes altres atrocitats que al món s'han comès en nom d'un déu, de l’ordre o de la revolució. La televisió ens en serveix cada dia, d’un cap a l’altre del món. Que els protagonistes no ens siguin parents no ens les hauria de fer menys salvatges, especialment si estem convençuts que totes les vides tenen el mateix valor.

Acabo aquestes notes sense cap voluntat apologètica, des de la distància genealògica, ideològica i temporal que ens separa amb el protagonista: si més no, queda clar que el meu republicanisme no venia de sèrie. Però alguna cosa m'atrau del personatge, més enllà d'acarar una mort violenta aquell 8 d'agost de 1936. I és que al reverend doctor Pere Llehí la propaganda oficial dels vencedors el va qualificar de presbíter, màrtir il·lustre i sacerdot exemplar abans de canviar-li el nom de Pere a Pedro i, tot seguit, silenciar-lo perquè el trobaven incòmodament catalanista. Ja es veu que aquell 1939 ningú estava de broma, i els fejocistes supervivents van haver de fer farina plana i dissoldre's dins les Congregacions Marianes dels jesuïtes o bé a Acció Catòlica, que depenia dels bisbats. Creu i ratlla.  

Per això no puc entendre que encara avui la jerarquia eclesiàstica s’escarrassi amb la beatificació de fins a 160 persones de la diòcesi de Vic —12 de manresanes, comptant Pere Llehí. Ho trobo fora de temps, molt poc autocrític i carregat de riscos innecessaris. Allò que ens cal —a les institucions, a les organitzacions com la mateixa església o fins als partits polítics— no són màrtirs ni beats, ni tampoc líders tocats d'infalibilitat, sinó persones amb sentit crític, generoses i diposades a construir un món més just, igualitari i sostenible. Un punt incòmodes i tot, si pot ser. I compromeses no pas a revisar un cop i un altre el passat sinó, i sobretot, a preparar un millor futur col·lectiu.

«El 19 de juliol de 1936». El dibuix, de Joan Vilanova, en un indret anònim però indubtablement del Bages.

Un 18 de juliol contra l'oblit

Dissabte es van complir 90 anys d'aquell 18 de juliol funest, el de la revolta militar contra la legalitat republicana, origen d'una llarga guerra que només a Manresa va sumar més de 800 víctimes, a més a més de centenars d'exiliats i vora dos mil presos o represaliats. Un veritable daltabaix esclar, també per a tot Catalunya, especialment sotmesa des de 1939 per aquell ejército de ocupación. L'experiència va ser d'una crueltat tan viva que a la mort del dictador, quaranta anys després, van ser molts els que acceptaren, a canvi d'una magra democràcia, fer silenci del passat, sense qüestionar-lo. Fins al punt que a Manresa, més enllà de la recerca històrica, gairebé ens hauran calgut noranta anys rodons per expressar-ho públicament i en clau d'homenatge. Sí, per ser justos ja hi havien hagut d'altres actes públics —i cal celebrar la gran tasca de la gent de memoria.cat que tants i tants esforços hi ha esmerçat. Però és des d'ara que, amb els nou metres de l'escultura Metralla, de Marc Sellarès, Manresa incorpora el missatge a l'espai públic amb contundència: la guerra i la dictadura que va comportar van ser un episodi tràgic i cruel, amb la destrucció, persecució i la repressió de persones i idees. Aquella amarga experiència, doncs, no pot caure mai en l'oblit i, per això, cada dia un xiuxiueig recita el nom de les 800 víctimes manresanes des del cor de l'escultura. Però sobretot, la silueta d'aquell fragment de metralla ens recorda que el feixisme sempre pot tornar. Perquè el risc hi és, no ens enganyem, i a vegades sota les formes més banals, guanya terreny entre nosaltres. No val a badar. Per això m'agrada Metralla al cor de Manresa, i fins m'hagués agradat que aquest 18 de juliol s'hi haguessin aplegat tots els representants municipals, conjurats en la defensa dels valors democràtics. Al capdavall, quines polítiques públiques farem si abans no hi ha un compromís explícit amb els valors democràtics? Ja cal que ho tinguem present a l'hora de decidir.

Qui no coneix Montse Ayala?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol és també el del mes d'agost, un número d'estiu que ens permet fer una mica de vacances i deixar el proper número per al primer dimecres de setembre. Potser per això, un punt relaxadament, hi parlem del valor educatiu del joc, d'aquest joc constructor de comunitat que el proper mes de setembre repetirà setmana de jocs al carrer, renovant un calendari anual d'activitats. I al final de l'exemplar, el "Qui no coneix..." presenta Montse Ayala, que des de molt petitat haurà estat una comunicadora vocacional. Si més no, al Pou la coneixem d'ençà que va posar els peus a l'Autònoma, i al cap dels anys és un plaer comprovar que el seu trajecte ha estat el d'aquesta periodista total. No ho sabríem dir d'una altra manera.  

Montse Ayala,
periodista total

Es diu Montse Ayala Riu i és de 1969. Segur que la teniu vista, amb aquelles ulleres rodones i un tallat de cabells a la garçonne! Acaba de sobreviure un grapat de graduacions al Kursaal amb l’equip de comunicació de la UManresa. Gestió de xarxes socials, elaboració de continguts informatius i actualització de la web, entre d'altres galindaines. Però si voleu anar al començament heu de saber que la Montse va ser concebuda a Pamplona, on ja havia nascut el seu germà Marc. Sort que el pare va rebre una oferta laboral per tornar a Manresa! I és així com la Montse hi va néixer, i també la Susanna, que va arribar després. Resolta la primària a l’Anselm Cabanes, l’anada a l’institut Pius Font i Quer li resultarà ser un terratrèmol. «Surto una mica de mare, i començo a penjar assignatures fins el punt que decideixo repetir 2n de BUP». Encara avui considera que és de les millors decisions de la seva vida i gràcies a la qual farà les seves millors amigues, l’Anna Vilajosana, la Marta Mercadal o la Montse Segon, amb qui va guanyar seguretat i serenitat. «També els mestres eren brutals: en Pep Pujol, l’Elvira, el Tonet... per ells vaig enterrar el meu somni de ser veterinària, amb una pick-up i un gos molt gros, ajudant a parir les vedelles del Berguedà!». A la Montse li agrada escriure i tirarà per periodisme. De petita ja havia fet entrevistes a la Nancy o un primer Informe semanal amb un pastor de cabres de Vallcebre. De manera que se’n va a la UAB a fer Ciències de la informació gairebé al mateix temps que amb l’Anna Vilajosana es planten a El Pou de la gallina —gràcies Teresa Torra! «D’allà vam passar a la Casa d'oficis de l'Ajuntament de Manresa, la meva primera feina i el meu primer ordinador!». I de seguida va venir Ràdio Ciutat «on vam presentar-nos amb l’empenta de l’Anna que hi va descobrir el Serranillu: teníem més barra que ofici, però la cosa era no parar». I la Montse no para ni ha parat mai: després va venir TVM o, inoblidable, l’experiència com a voluntària als Jocs Olímpics del 92 seguits des del centre principal de premsa. A punt d’acabar la carrera la va a buscar Felip González per cobrir els informatius de Flaix Ciutat —conjuntament amb l’Anna Vilajosana! També la truquen de Catalunya Ràdio per cobrir la corresponsalia, compartint les dues feines fins l’any 99 abans de fer el salt a la nova Agència Catalana de Notícies, l’ACN que creava un jove Carles Puigdemont des de Girona, 100% virtual i amb el suport de les diputacions provincials convergents. «Jo ja tenia el meu pis que era també l’oficina, amb un ordinador i un mòdem. I vaig creure que veritablement construíem una infraestructura d’estat». S’hi va passar dotze anys com a delegada territorial de la Catalunya central, un llarg període durant el que, amb el poeta Santi Rufas, serà mare de l’Adrià i el Pere. «Vaig notar que a l’ACN les baixes de maternitat no els devien encaixar... o que les aprofitaven per ventilar les discrepàncies: a la fi volien gent de la seva corda, plegats a la seva autoritat, i vam acabar partint peres l’any 2010». I ja està? I ara! Tornem a trobar-la al costat de l’Anna Vilajosana que, amb en Francesc Domene, creen Repunt, una assessoria des de la qual van portar la comunicació d’UManresa. «Inicialment passo cinc anys com a autònoma però allò cada cop reclamava més dedicació i a la fi m’hi quedo en exclusiva, encantada del tracte amb l’equip que hi ha». I en tot aquest temps, la Montse s’ha sabut implicar sempre amb la ciutat per posar com a voluntària la seva expertesa, fos a l’Associació Manresa de Festa, a Òmnium Cultural o a totes les AFA dels fills. O bé el nucli impulsor de l'Apunt, l'associació de Periodistes prèvia a la creació de la delegació professional del Col·legi. Periodista total, doncs, i amb el somriure de qui mai s’ha desdit del rigor i la responsabilitat que la seva tasca reclama.

Jordi Bertran, Tarragona i santa Tecla

Dilluns per un moment m'hagués agradat haver nascut a Tarragona i haver crescut no només davant del mar —que ja deu ser una cosa preciosa— sinó agombolat per aquesta xarxa d'entitats que omplien fins al capdamanut l'Espai Muralla del Seminari-Casa de Cultura. Plegats vam assistir a la presentació del llibre Les meravelles del seguici popular de Santa Tecla de Jordi Bertran. El col·loqui va ser conduït per la periodista Roser Marquès acompanyada de Francesc Massip, Antoni Jordà i Montserrat Canela. Tot de ferro acadèmic perquè, al capdavall, es tracta d'un llibre resultat de la tesi doctoral del Jordi, però que va tenir la participació de representants de les colles que formen el seguici de santa Tecla. Per un manresà de terra endins, del tot foraster al patronatge de la santa, va ser formidable escoltar una dotzena d'intervencions símptoma d'una Tarragona oberta i participativa que fa anar plegada la festa amb la litúrgia, més enllà del seguici i tot. De debò, va ser impressionant, inclosa l'obertura d'Andreu Muñoz, el delegat diocesà. D'en Jordi Bertran ja no en dic res, sinó que li devia aquesta visita —va estar tants anys pujant cada dia a Manresa per culpa meva! I que encara m'agrada escoltar-lo destriar amb rigor científic el valor del patrimoni immaterial i, al mateix temps, la seva vivència. Amb ell, i malgrat alguna petita diferència d'estratègia, sempre he après moltes coses i només li puc estar agraït. I com que el conec i conec què fa, pronostico que el llibre serà des d'ara una formidable eina de consulta —un llibre celebrava Montserrat Canela! Però sobretot es tracta d'un document vivificador, que dona valor a la festa i que en documenta l'evolució i els canvis. Hi ha millor tradició que la que se sap reinventar? Van ser seixanta minuts que es van fer curts i que, al remat, amb la justificació lul·liana de les "meravelles" al títol —tan les espirituals com les profanes que va descobrir Fèlix— van recollir uns vibrants aplaudiments de cloenda. I no, no he canviat: passada aquella hora de delit tarragoní, al carrer vaig entomar la xafogor del capvespre pensant que, ben mirat, jo no estic fet per la vida a marina i que, calor per calor, m'estimo més la del Bages. Ara, això sí, quina festa Santa Tecla, i quina festassa amb el Jordi aquell vespre!

Divertim-nos fins a morir, quaranta anys després

Deu ser que em faig gran, però el cas és que cada vegada més rellegeixo textos que en el seu moment em van semblar útils o preciosos. Rellegir per veure com he canviat, i com ha canviat el món: a vegades el llibre no suporta la relectura —com pot ser que m'agradés tant?— però a vegades és tan o més estimulant que la primera vegada. És el cas d'aquest Divertim-nos fins a morir, de Neil Postman, una obra de 1985 que va sortir en català vuit anys després gràcies als Llibres de l'índex. Va ser un regal inesperat de la germana gran d'un alumne meu a l'institut Arraona, de Sabadell, que es veu que li agradava molt el meu curs de literatura catalana. De regals n'he rebuts pocs a la vida, i aquest és molt d'agrair: ara em sap greu haver oblidat tots dos noms... i el llibre no conserva ni una nota ni res. Però el contingut encara és, avui com ahir, de primera.

Han passat molts anys, és clar, i si aleshores el bo d'en Neil ens alertava del risc de la televisió-espectacle, avui cauria de cul amb l'efecte multipicador d'internet i la presència incontenible de banalitats a les xarxes socials. Bé vaja, que si fa quaranta anys l'autor es preguntava «de què riem i per què hem parat de pensar», avui se n'escandalitzaria obertament.  

En un breu Prefaci, Neil Postman contrasta les visions de George Orwell a 1984 (1949) amb les d'Aldous Huxley a Un món feliç (1932). Així, si Orwell ens adverteix que serem vençuts per una opressió imposada externament —el Germà Gran— Huxley contràriament creu que que «les persones arribaran a estimar la seva opressió, a adorar les tecnologies que anul·len les seves capacitats per pensar». I és que les persones tenim un desig gairebé infinit de distracció, de manera que el control des del dolor podria haver estat ja substituït pel control des del plaer. Fa impressió llegir, en un text de fa quatre dècades el vaticini  que «els mitjans electrònics han canviat el caràcter del nostre entorn simbòlic». Si ho sabessis!

Després de defensar la tesi segons la qual llegir és aprendre hi ha l'elogi de l'Amèrica tipogràfica, d'arrels luteranes, aquelles que defensaven que la impremta era «l'acte de Gràcia més alt i extrem de Deu». Que la impremta va influir en la forma del discurs públic és innegable, però és aleshores que ens arriba la idea més important: «la forma determinarà la naturalesa del contingut». I si la lectura encoratja a la racionalitat, l'arribada del telègraf, de la fotografia, de la ràdio i finalment de la televisió van anar creant paulatinament el món de «tat». I el valor de la informació ja no depèn tant de la seva funció social o política sinó, i sobretot, de la seva novetat. Es mou informació però ni es reuneix ni s'explica ni s'analitza. Informació i més informació, d'arreu del món, fragmentada i sense context. «Amb quina freqüència passa que la informació que us proporciona la ràdio o la televisió o el diari del matí us fa alterar els plans del dia, o us dona llum sobre algun problema que heu de resoldre?».

Acabo, content de la relectura. I em cenyeixo a la televisió que Neil Postman qüestiona —avui que gairebé cap nano veu la televisió! «El problema no és que la televisió ens dona temes entretinguts, sinó que presenta tots els temes com a entreteniment, que és una qüestió diferent». Es buscaven aplaudiments talment avui es persegueixen likes, no pas cap mena de reflexió. Perquè ja no calen les opinions, amb les emocions n'hi ha prou. I això és letal, també políticament, perquè ja no podem saber qui seria la millor persona per fer de president o alcalde, sinó «qui té la imatge que commou i calma el nostre descontentament». Doncs això, que anem servits. I distrets.