dijous, 19 de juliol de 2018

Qui no coneix Conxita Parcerisas?

El Pou de la gallina d'aquest juliol presenta una Manresa en continua adaptabilitat si volem que sigui una ciutat amable per a tota mena de discapacitats. El nou ascensor que connecta Santa Llúcia amb la plaça Major n'il·lustra la voluntat des de la portada. Tot just a l'altre extrem, i tancant el número, el "Qui no coneix..." presenta Conxita Parcerisas. Trenta-cinc anys de banca al carrer Guimerà no han ofegat un itinerari vital divers i entusiasta, marcat per la història i el cinema. El retrat de Maria Picassó remata la feina: és ella, sens dubte, la Xita de sempre!

Conxita Parcerisas,
una dona amb molta història


I és clar que la coneixeu: Conxita Parcerisas i Estruch! El pare era un fuster de Fals, que venia de perdre la guerra i es va casar amb una modista d’Aguilar de Segarra. I és allà on va néixer la Conxita, a les darreries de 1953. Però hi va fer una estada curta, tot just un any, al cap del qual la família es plantà a ca l’Asols —ben bé a l’ombra de la Seu, en un barri antic, divers i popular. El seu pas per l’escola de Casa Caritat continuarà, gràcies a una beca, a les monges de Sant Francesc. I finalment farà el 5è i 6è de batxillerat al Peguera. En aquell moment la seva planeta es creua amb una oferta feta al mateix institut per un representant del Banc Mercantil: els calien nois i noies per treballar a l’estiu. I la Conxita, com d’altres companys, va dir que sí, que ho provaria... i s’hi va estar gairebé trenta-cinc anys! Canviava la marca —del Mercantil a Banca Catalana, i després el BBVA— però ella perseverava pacient i puntual, cada dia de cada dia a les mateixes oficines del carrer Guimerà. Com que la dona no tenia l’esperit que la banca reclama, va superar el COU nocturn i, immediatament, la llicenciatura de Geografia i Història, en horari de tarda. Paral·lelament, s’acostà a l’escoltisme i l’Església més progressista del moment, i d’aquí en vingué el compromís polític. Cap de llops a Sant Joan de Vilatorrada, hi coincideix amb Joan Cornet o en Salvador Torras i el seu activisme es canalitza a la Unió Socialista del Bages. Després coneixerà la colla vinculada al Sant Francesc Xavier, amb en Joan M. Serra, el Nasi Segon, en Pep Huguet o l’Ignasi Perramon, amb qui acabarà casada. Amb ell tindran el Guillem i l’Oriol, en una maternitat marcada pel compromís municipal del pare (alcaldable pel PSAN el 1979 i molt sovint regidor des d’aquell primer ajuntament democràtic). La Conxita durà doncs el pòndol de la llar però conservarà tothora vida pròpia, fent bategar la seva passió per la història o el cinema. I és aleshores, tot just amb 51 anys, que una segona oferta bancària li torna a canviar la vida. «Em van oferir de prejubilar-me i em va semblar perfecte!». Compteu: han estat vora quinze anys de recerca històrica i compromís associatiu. Fou una dels set fundadors de l’Associació Memòria i Història de Manresa (memoria.cathttp://www.memoria.cat) i, amb Lluïsa Font, també engeguen lesHistòries de les dones de Manresa(Manresanes/blogspot.com). També elabora i revisa el cens dels represaliats per la guerra civil, amb Josep Alert, en una feina que l’ha dut moltes hores a Capitania militar, a Barcelona. I ara mateix s’ha capbussat en la commemoració dels 80 anys dels bombardeigs de Manresa, forfollant arxius i buscant més testimonis. Què més es pot demanar? Doncs si encara li quedava un bocí de temps, tenim la Conxita a Cine Club, des de fa ben bé dotze anys, en un procés de renovació de l’entitat que prova d’arribar a gent més jove i diversa, i guanya espectadors a cada temporada. De tot se surt i nosaltres celebrem que, almenys en el seu cas, la banca no hagi guanyat. Això sí que és fer història!

divendres, 13 de juliol de 2018

En el comiat de Josep Alabern

L'article diu només el què diu. Però com que en Francesc Galindo me'l va recollir dimecres a primera hora de la tarda i va fer el miracle de publicar-lo ahir mateix dijous, va semblar que -passeu-me la broma- es removien les aigües. I és que ahir va ser el dia que el Consell d'Aigües de Manresa es reunia per nomenar el nou gerent de l'empresa pública. I bé, el text només és un posicionament des d'ERC, però que desitjaríem que fos compartit per tot els membres del Consell d'administració: el futur de l'empresa ha de ser tothora entès com a servei públic. Si això és verament compartit per tothom, inclòs el nou gerent, no hi ha d'haver més alarma i el text quedarà en un article d'opinió, com tants d'altres se n'escriuen. Esperem, doncs, que el futur d'Aigües Manresa continuï puixant i sòlid, amb les dosis de generositat i cintura que els nous temps reclamaran. I en aquests termes, que estigui tothom segur que des d'ERC Manresa ens hi trobaran pacients i lleials. Com sempre.


Aigües de Manresa, molt més que un relleu

Des d’ERC, a l’hora d’entomar el relleu de Josep Alabern al capdavant de l’empresa municipal Aigües de Manresa, sabíem que no seria fàcil: estem parlant d’una gestió que arrenca l’any 69 i suposa mig segle de fidelitat a un projecte que també passa per la secretaria de la Junta de la Sèquia, el Museu de la Tècnica, la Fundació Aigües-Sèquia o CONGIAC, tot imbricat en un caràcter irrepetible, omnipresent als més diversos àmbits de la ciutat. En Josep Alabern aquest mes de juliol farà 77 anys, i el seu itinerari il·lustra no només una manera de fer sinó, i sobretot, el concepte públic de l’aigua que ell ha defensat. Per això, en el moment del relleu, i més enllà del reconeixement, volem fer públiques algunes reflexions sobre l’horitzó que plana sobre l’empresa, per allò d’observar-ne les virtuts i esbandir-ne els riscos, per tal que no passin de temors.

Manresa fa set segles que té aigua abundant i de qualitat, fruit de la tossuderia dels nostres avantpassats. Només per això, ja hauríem d’imposar-nos sempre una gestió exemplar de l’aigua. I fins avui, i des d’aquell primer ajuntament democràtic que la va concebre el 1982 com a empresa municipal, Aigües de Manresa ha complert perfectament l’encàrrec. Ha fet créixer el projecte i ha incorporat la gestió completa del cicle de l’aigua, amb uns indicadors que la fan una empresa solvent, eficient i, quan cal, també solidària. I amb immillorables expectatives de creixement. De tot això Josep Alabern n’haurà estat artífex i defensor, una gran empresa que es vol al servei dels ciutadans. No té poc mèrit, oimés quan les ofertes de privatització sovint bategaven de ben a la vora.

L’aigua és un recurs bàsic per a la vida i la seva gestió ha de respondre als interessos comuns de la població, i no pas a interessos econòmics. O almenys així ho entenem també nosaltres, encara que avui arreu del món hi ha prou grups que malden per fer-ne negoci, i no sempre d’una manera clara. Contra aquests moviments, també Manresa ha esdevingut referent, i avui és la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals. Diguem ja a l’avançada que el lideratge de Manresa no s’ha de ressentir de cap canvi, atès l’impacte nacional que suposaria, precisament en un moment on molts ajuntaments es proposen recuperar la gestió de l’aigua.

Per tot plegat, des d’ERC Manresa estàvem disposats a consensuar dins l’Ajuntament i el propi Consell d’administració un nom, una persona que entomés la continuïtat del projecte i se sentís fidel a l’esperit de servei públic. Sense quotes de partit o lleialtats opaques. Descartada per motius jurídics la figura d’un càrrec de consens, vam assumir aleshores a contracor que la plaça, ja descrita com a gerent, s’hauria de cobrir amb un concurs públic. Els últims fets són coneguts: l’actual gerent adjunt i bon coneixedor de l’empresa va quedar descartat a la recta final i, a la fase d’entrevistes, s’ha imposat un candidat amb un currículum forjat a Agbar, del grup Suez. Cal recordar que Agbar, amb la seva xarxa (Sgab, Sorea...) ja ha aconseguit el subministrament del 80% de les llars de Catalunya? L’alarma, doncs, hi és: de cap manera voldríem anar a engruixir aquest percentatge.

Per això avui, des d’ERC Manresa, volem refermar obertament el nostre compromís amb Aigües de Manresa com a empresa 100% pública, sota el control del conjunt de la ciutadania. Amb una voluntat de servei integral a Manresa. També per al conjunt del Bages o tots aquells altres municipis que optin per aquest model. No és una qüestió personal ni tampoc local: hi ha entredit el model de gestió de l’aigua. I ni Manresa, ni el Bages, ni tampoc Catalunya poden dubtar sobre la millor fórmula. A tot allò que s’hi acosti ens hi trobaran lleials. De tot allò que se n’aparti en serem obertament bel·ligerants.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC Manresa

divendres, 15 de juny de 2018

Qui no coneix en Rutxo?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny és un número rodó, dels que s'aprofiten d'un cap a l'altre. L'entrevista a sor Pilar Lumbreras o el tema del mes, que posa color al nucli antic de Manresa, en serien les perles més preuades. Però a Cul del Pou, en Roger Puig, Rutxo, il·lumina un final èpic, arrodonit amb la il·lustració de Maria Picassó: música per a la revolta! Perquè la realitat es transforma dia a dia.

Roger Puig, Rutxo
Activista musical


Aquest mateix mes de juny farà els trenta anys però, tot i la joventut, qui no coneix en Rutxo? Roger Puig i Catalan, nascut a Santa Maria d’Oló. A casa ja li van encomanar la passió per la cultura –i la cultura és popular: bastoner d’ençà la primera volada i percussionista als geganters més tard. Però a l’institut no passà mai per un estudiant exemplar. Sempre amb una pilota als peus o somiant un parell de baquetes. A tretze anys no era clar si seria futbolista o bateria, però ja venia a entrenar amb el Manresa i a fer instrument i combos a l’Esclat. Els estudis obligatoris van esperar: d’altres inquietuds passaven per davant i abans dels quinze anys crea la primera banda musical del poble, de regust basc i esmolada crítica social: Kontratak. No va durar pas gaire però el solc estava obert. Després vingué Brot –i això ja és una trajectòria de dotze anys, gairebé fins ahir es podria dir. Acaba l’ensenyament obligatori a l’escola d’adults de Manresa, i compagina futbol i solfeig, en un dinamisme sincopat fins a l’accident de moto, així, per antonomàsia. Un accident greu que ben just no se li emporta una cama! La recuperació serà llarga i en Rutxo pren decisions: deixa el futbol, deixa les motos i es proposa fer coses en ferm. Es treu un curs d’assistència sanitària i el carnet de conduir arriba de costat a l’accés a un cicle formatiu de grau superior, el de Tècnic en Producció d’audiovisuals i espectacles, a l’EMAV de Barcelona. S’hi tira de cap mentre es guanya les garrofes com a vetllador, fent monitoratges de menjador o casals esportius. Per acabar els estudis, fa les pràctiques a Propaganda pel fet-Stroika. I en Rutxo amunt i avall, toca i fa tocar. Organitza concerts. Coneix gent. Col·labora amb gravacions, videoclips, discogràfiques independents, cooperatives i col·lectius polítics. Fins i tot el 2015, gestiona l'associació cultural La Figuera d’Artés. Instal·lat a Manresa, es vincula a l’Ateneu la Sèquia, punxa música com a DJ Rutxo, col·labora amb la Festa Major Alternativa i, amb més companys, s’empesca una altra banda: S’temple bar, d’aires folks irlandesos. De tot això ja fa set anys. El Rutxo avui combina música, comunicació, management com a freelance i discurs social. El recordeu amb el cap entre unes orelles anellades? Un no parar que fa extensiu a tots els àmbits de la vida: “”Les coses es canvien des de la quotidianitat!”. Per això quan algú li va demanar de fer classes de bateria va dir que sí també. I en fa amb tota mena de nanos i no tant nanos. Al Pont de Vilomara o al Guillem Catà, a Manresa, a Oló mateix. També de voluntari a Ampans fent suports o acompanyament familiar. Partidari de l’acció directa, i amb fonaments de l’esquerra antifeixista, és un entusiasta obert a totes les causes. I quan vol més canya, encara li queden els Doy Tolls!, una particular banda tribut al punk-rock. Perquè el Rutxo ha fet de la música el seu mitjà d’expressió i transformació social. I ho dóna tot per avançar a l’escenari, a l’escola o a peu de carrer.

diumenge, 20 de maig de 2018

Comiat i dol per al (93) 873 07 79

Aquesta setmana el vaig donar de baixa per una qüestió pràctica: ningú no paga per un telèfon que ja no utiliza, per un telefon fix que ningú responia des de feia sis mesos. Però m'ha costat, tal com em costa acostumar-me a les absències i, encara més, la darrera de totes, la de la nostra mare. I tanmateix, al cap de mig any gairebé que calia fer-ho. A més a més, ha estat senzill. Des de la companyia em van reclamar tot just alguns formalismes i, finalment, la devolució de l'aparell. I mentre anava per tornar-lo a qualsevol establiment Movistar vaig tenir temps de pensar en aquest mig segle de 8730779, que era el telèfon de casa, instal·lat des del 1966 o 67 al menjador de la carretera del Pont de Vilomara. Es feia servir només si convenia, i el temps just i necessari. Sense intimitat. Encara havien d'arribar els supletoris, i recordo algun veí que el va venir a utilitzar per alguna mena d'urgència. De tot el boom de la modernitat electrodomèstica el telèfon s'escampà com l'oli, i aviat fou inconcebible no tenir-ne. Prou que se'n reia el Capri en els seus monòlegs! A força de fer hores extres i torns de nit a la Pirelli, el nostre pare ens va fer arribar la nevera, el televisor, la rentadora, el sis-cents... i el telèfon. Se'n van posar també els avis, i els amics, i -costa de creure!- des de petits ens sabíem una pila de números de memòria, tots de set xifres. A vegades ens trucaven com a conferència -des de Rajadell mateix, allà on les centraletes no s'havien automatitzat. I tinc la sensació que es jutjava com un recurs més aviat car, misteriosament calculat a partir dels "passos". No ho sé del cert, jo era xic. Però el número, el nostre número familiar, era aquest 873 07 79. I, fet el fet, em queda el dubte de si en el futur algú altre el recuperarà de l'oblit, encara poc resignat a la seva total i, potser, definitiva desaparició.

Suposo que el telèfon no tenia prou entitat com per guanyar-se una foto. El sis-cents, en canvi, comprat de tercera mà, sí: els Fontdevila-Subirana entràvem forts a la nova societat de consum!

dimecres, 16 de maig de 2018

Marc Aloy, candidat a l'alcaldia de Manresa per ERC

Avui a ERC-Manresa hem fet una assemblea extraordinària, d'aquelles que es preparen amb meticulositat perquè tots sabem com és d'important. I això perquè avui triàvem el cap de lllista de les properes eleccions municipals. És clar que falta un any sencer, direu. Però és un any necessari, i sobre el qual cal construir un programa i un equip. I això vol idees... i temps. Vol, també, reunir persones compromeses. I la primera haurà estat el Marc, ara ja formalment candidat a l'alcaldia.

Marc Aloy i Guàrdia. Nascut a Manresa ara fa trenta-nou anys. Va fer la primària a l'Espill i la secundària al Pius Font i Quer. I, seguint una inclinació joveníssima, estudià fins a llicenciar-se en Arquitectura. També te una sòlida formació musical i un ampli recorregut associatiu que exemplifica el seu compromis amb la ciutat. I en aquest compromís, també hi entra la política, fins el punt que als 21 anys ja devia militar a ERC. Des d'aleshores que ens coneixem. I d'aquell primer posat tímid -de sempre que ha estat bon noi!- ha crescut guanyant coneixement, caràcter i responsabilitats. Va passar per les JERC i ja era present a la candidatura de 2003, quan els més arriats li vaticinàvem una regidoria de Joventut. No va ser el cas, ni tampoc el 2007 amb Ignasi Perramon o el 2011, amb Pere Culell. L'alternativa li va arribar aquest 2015 quan esdevingué regidor en un equip de set membres i -en una successió vertiginosa d'esdeveniments- tinent d'alcalde d'Urbanisme i, des de l'any passat, Tinent d'alcalde primer. I de tot se n'ha sortit, a força d'hores i paciència, també algun bony. Però amb esforç i sumant cada vegada majors complicitats.

Complicitats, sí. Ell mateix ens recordava l’aprovació del POUM, amb una àmplia majoria -22 dels 25 regidors, i només 3 abstencions. O l'execució finalment de la plaça Bonavista. O la resolució de conflictes tan enquistats com el de la Creu del Tort (una reivindicació veïnal de més de 20 anys). O encara l'inici de les obres a la Fàbrica del Salt, que permetrà a l’Associació Cultural Islàmica obtenir, després de 14 anys, la llicència definitiva de la seva mesquita. Per tot plegat avui m'he sentit orgullós de la seva candidatura. D'aquest pas endavant que el Marc fa després de mesos de converses i reflexions. Després de sospesar d'altres possibilitats o dreceres que l'Executiva local ha anat descartant per incertes, però que jo he hagut d'escoltar i destriar en la meva condició de president. Avui, doncs, hem superat un període d'interinitats i dubtes a favor d'una opció que ja té els millors pronòstics. I és que en Marc Aloy s'estima la ciutat i hi ha fet unes arrels profundes com més l'ha coneguda, com més l'ha treballada. Ara després de tres anys al govern, tots entenem que és el seu moment. I la seva voluntat de liderar un equip és sinònim de posar-se al seu servei. Feia goig escoltar-lo, amb un punt de gosadia i encara un altre de vergonya, com si encara li pesés aquella timidesa dels vint anys. Però que feia versemblant el seu perfil de persona "senzilla, treballadora i honesta. Una persona a qui li agrada afrontar nous reptes i trobar solucions a situacions conflictives. Aquesta honradesa, treball i esforç els he aplicat a tota la meva vida i ara vull destinar-los a assolir aquest nou repte col·lectivament".

Acabo. El Marc ha obtingut un amplíssim suport, en vots i en presències que no s'han volgut perdre l'assemblea. Ha tingut, doncs, paraules d'agraïment per en Marc Sanglas i Isaac Peraire, per Mirella Cortès i Albert Mulero. Per a tots els membres del grup municipal i de l'executiva. També la família. O els presos i exiliats tan injustament apartats. Per això, m'ha agradat que en aquest torn d'agraïments el Marc esmentés Oriol Junqueras i la carta que aquest mateix li va fer arribar fa pocs dies: el desig de fer d'ERC un partit "obert i transversal, que sigui capaç d’aglutinar persones de diverses edats, procedències i condicions". No ho podríem entendre d'una altra manera. Homes i dones honestes disposades a treballar per consolidar la República des del municipalisme. Al capdavall es tracta de redibuixar una candidatura que sigui el reflex de la societat a qui volem representar. Per repensar la ciutat i millorar-la, per posar-la al servei de tothom. Talment aquesta República que anem fent des de la base i on hi haurem de cabre tots.

Per al Marc, doncs, i des d'ara mateix, els millors auguris: ens trobarà sempre al seu costat.

La comissió organitzadora, formada per Miquel Àngel Alfaro, Manel Tàpia i Alba Alsina ha comptabilitzat 42 vots de la cinquantena de presents, tots ells amics o militants d'ERC Manresa. D'aquests 36 han estat favorables i només hi ha hagut sis vots en blanc. La mateixa assemblea ha aprovat la Comissió de candidatures que formaran el mateix candidat a l'alcaldia -Marc Aloy- així com Alba Alsina, Enric Aloy, Clara Llorens (JEC) i jo mateix com a president de la secció local.

divendres, 11 de maig de 2018

Qui no coneix Joan Vilà?

Com cada any, El Pou de la gallina del mes de maig va sortir per Sant Jordi. Amb retocs de disseny, alguns canvis entre els col·laboradors i la mateixa voluntat de fa trenta-un anys: repensar la ciutat amb reflexions o un punt d'ironia.  Al tema central, la Fàbrica Nova, que es comença a moure. I al capdavall de tot l'exemplar, el "Qui no coneix..."· que signem conjuntament amb la il·lustradora de primer nivell que és Maria Picassó. Aquesta vegada, amb un manresà nascut a Berga. Un home que il·lumina camins i presenta el futur a la canalla. Que se l'Imagina, vaja, i que s'estima tot allò que fa. En Joan Vilà, per servir-vos!

Joan Vilà,
el voluntariat a l’escenari


A vegades costa de creure, però hi ha un feix de manresans que, seguint aquells inescrutables designis del Senyor, van néixer a Berga! Com ara en Joan Vilà i Ascón. Sí home, sí: el senyor que us rep a l’Auditori de la Plana, el presentador d’Imagina’t, aquell voluntari que pot entomar totes les propostes! L’experiència berguedana no va passar d’un primer any –just per fer-ne un patumaire convençut, això sí! Però els pares baixaren a Manresa resseguint colònies tèxtils del Llobregat. Fins que la Carme, la mare, quedà com a encarregada de contínues al torn de nit de la Fàbrica Nova, i el pare, l’Antoni, parà una ebenisteria al carrer de la Mel. I és entre una cosa i una altra que el Joan creix, passant per l’escola Bages dels senyor Pagès –la inaugura!- i també el Casal Cultural dansaires manresans, resultat d’un ambient familiar molt de la ceba. Tot això, també, amb una ràpida incorporació al món del treball. Però allà on el Joan troba el seu lloc és entre l’associacionisme: des d’aquell tendre esplai de l’associació de veïns de Vic–Remei, on fa els primers passos, fins el moment que la Cinta Morros i la Rosa de Miguel l’emboliquen a col·laborar al Carnestoltes infantil que organitzava la colla d’Imagina’t. D’això en fa més de vint anys! I aquell primer acord puntual esdevindrà un compromís durador, com ho va ser el seu pas pel CAE o Xàldiga, entre d’altres! Casat amb la Fina Gonzalez, i pare d’un parell de nois fets i drets, en Joan s’incorporà a Imagina’t just en el relleu de Rialles, i ha pelegrinat per la sala Ciutat, el centre cívic Selvas i Carner, els Carlins o, ara mateix, a cavall del Conservatori, l’Auditori de la Plana o, si la dimensió ho reclama, el Kursaal. Avui l’entitat ha reduït molt la tropa, i s’acull a la gestió integral de Manresana d’Equipaments Escènics. Però els nens, quan el troben encara són capaços d’exclamar, “Mama, el senyor del teatre!”. Tot un goig, i una experiència acumulada que, al capdavall, fins li ha permès saltar del món dels recanvis d’automòbil a la gestió integral de l’Auditori de la Plana, quan la Fundació de la Pedrera-Catalunya Caixa el cedí a la ciutat. I, doncs, fidel a l’actitud original, el Joan ja fa tres anys que us facilita l’accés a la sala, o també el muntatge, tots els detalls que puguin aportar a cadascun dels 27.000 visitants de 2017 una experiència positiva. Amb una recepta que considera per a tothom infal·lible: a la vida, una hora o altra, tots hem de ser voluntaris. I vora l’escenari us confessa tot el que ha après i com, també, allà hi ha perdut manies i maldecaps. Cent per cent recomanable!

divendres, 4 de maig de 2018

PATINET, col·lectiu ecologista

Ara deu fer un any que des d'El Pou de la gallina m'ho van demanar: el meu record de PATINET. Del que va ser aquell Col·lectiu Ecologista PATINET, a Manresa. No se n'aprofita gran cosa, però més enllà de la memòria en conservo tot just un grapat de documents i tres fotos mal comptades, una de les quals aquí al costat, retallada d'un Regió7. Ara que s'escauen els quaranta anys d'aquells fets, recupero el text sencer i el penjo al blog, ni que sigui per deixar-ne constància. No sé si PATINET va ser ben bé això, però així és tal i com jo ho recordo:




"Em penso que devia ser a primers de 1978 que em vaig incorporar al col·lectiu ecologista PATINET. El nom és prou orientador, del to a mig camí de la redempció i la humorada, i a mi això em va captivar. El contacte el va exercir en Xevi Llussà, que em presentà en Joan Torres i l’Albert Puntí, i el Manel Mas, entre d’altres, és clar. Des de 1977, es tractava de fer accions i pedagogia, i en això ens hi vam abocar. Des de fer entrepans vegetals al Passeig –a mi em costava, què voleu- fins a les campanyes antinuclears de l’època. Érem estranys, és veritat, però en aquell temps tothom ho era una mica, i els textos que en conservo evidencien una certa ingenuïtat revolucionària. En fi, PATINET va ésser un grup viu, posicionat en l’òrbita llibertària i contra la deriva marxista que el moviment emprengué anys després. Recordo una assemblea a Gallecs, on col·lectius com el nostre s’aposaven frontalment al desig de crear un partit i una seu central a Barcelona, i tiràvem més a l’acció directa (per posar exemples: una asseguda de dotze hores davant la Fecsa, o la rebuda al President Tarradelles amb un taüt deixat per l’avi Fontanet que ens va portar directament sis hores a comissaria). En fi, una mena d’activisme amb voluntat transformadora. I l’actitud de cadascú de nosaltres era fonamental! Vaig destinar el primer sou a comprar-me una bicicleta a cal Bueso, i vaig començar a beure’m la coca-cola amb vergonya –tot i trobar-la encara prou bona! Llegíem l’Alfalfa i El Ecologista, i encara l’Integral, que ha sabut sobreviure a quatre dècades. En fi, amb PATINET ens vam posicionar contra les mines d’urani al Bages, contra les nuclears o contra l’ampliació de Catalana de gas al barri de Valldaura... amb un paper volant que deia “Sí a l’ampliació” farcit d’ironia. No sé si es va acabar d’entendre, tot plegat, però que jo recordi,  almenys vam organitzar una setmana ecologista o la marxa antinuclear fins Ascó. I amb l’ampliació de membres i un local a les Escodines –els dibuixos d’en Joan Martínez, la incorporació d’en Jesús Valero, d’en Ramon Sala o d’en Xevi Olivé i en Joan Lluís Santolària...- vam habituar els conciutadans als murals quinzenals de can Vergés, allà a la farola, davant Crist Rei. Tot plegat, es va dissoldre potser a les darreries de l’any 80 però em penso que deixàvem llavor de futur i tot. I un pòsit personal intransferible que encara el reconec i conservo".