dijous, 14 de març del 2024

Fem l'escamot dels que mai no reculen...

Avui s'acaba d'aprovar al Congrés dels Diputats, a Madrid, la Llei d'Amnistia. No cal dir que a mi m'ha fet content perquè sé que se'n podrá beneficiar molta gent. I encara m'ha fet més il·lusió quan he rebut una circular d'Òmnium Cultural encapçalada per un d'aquells Mots propis de Joan Salvat-Papasseit:

La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s'ha de guanyar

Al text, que signa Xavier Antich, es descriu aquesta Llei d'Amnistia com «una conquesta arrencada a l’Estat a contracor gràcies a la perseverança i l’amplíssim consens de la societat catalana». Encara més, l'amnistia «ha portat el conflicte al cor de l'Estat, i fa veure les maniobres més fosques del poder judicial. Avui s’aprova, però nosaltres no descansem ni ens refiem: continuem vigilants. Ens assegurarem que la llei s'apliqui a tots els qui se n’han de beneficiar: més de 1.500 persones...».

Des d'Òmnium són ben conscients dels riscos que aquests darrers anys es coven: «Alguns ens voldran fer creure que el conflicte polític s’ha acabat. Altres, continuaran amb tota la seva força perseguint l’independentisme. Jo us demano que no renunciem a cap bocí dels nostres somnis; us demano que continuem sent dissidents d’un estat amb greus mancances democràtiques; us demano que continuem sent l’escamot per al lliure exercici dels drets civils, polítics i nacionals al nostre país». Confesso que aquí m'he aturat. Això de ser l'escamot m'ha dut directament a la meva adolescència, i aquella Divisa també papassetiana que vaig memoritzar:

Fem l’escamot dels qui mai no reculen
i sols un bes els pot fer presoners,

fem l’escamot dels qui trenquen les reixes
i no els fa caure sinó un altre bes.

Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda:
el primer bes que se’ns doni als primers.

Per tota la resta, la circular ho arrodoneix demanant-nos de «no abandonar mai la tasca ni l’esperança (i axò diria que és Fabra), sabent que avui no s’acaba res. I que no hi haurà resolució del conflicte fins que no puguem exercir lliurement el nostre dret a l’autodeterminació».

I els pressupostos? I aquest final abrupte de legislatura? Fa tants dies que no parlo de política! Em quedo amb una idea: encallats en el sainet del Hard-rock, calia aquesta convocatoria electoral, mal que fos per pura dignitat. Els riscos són alts —es llança per la borda allò que semblava un molt bon pressupost— però no es fa política per mendicar la supervivència, ni molt menys per lligar-se a una cadira. Ras i curt, o es té la força o te la busques. Al risc que calgui. Enhorabona doncs pel gest, President. Els catalans tornarem a votar el proper 12 de maig i m'arrisco a dir que el resultat —sigui el que sigui— ens ha de permetre sortir d'aquest atzucac, tan ple de gesticulació, tan pobre de propostes, tan bèstia que fins i tot allò bo malmet.

dissabte, 24 de febrer del 2024

Visca Guimerà!

M'ho va demanar abans de Nadal la Pilar Goñi: un text bàsic per celebrar l'any Guimerà a les pàgines del gratuït Freqüència. Amb aquest plantejament divulgatiu, ara que estic alliberat de fer classe, em va fer il·lusió i tot. Encara més quan l'obra de Guimerà sempre ha tingut per mi un gran atractiu des que —a deu anys d'edat i després d'haver mastegat dotzenes de vegades l'humor blanc de L'amor venia en taxi, en la condició de públic captiu— vaig veure el grup de teatre de Rajadell assajar el drama amb tota la intensitat que requeria Terra baixa. No res, consigno ara al bloc aquest retall i tiro milles amb aquest desig:


Visca Guimerà!

Aquest 2024 commemorarem el centenari de la mort de dues grans figures de la literatura catalana: Joan Salvat-Papasseit i, més popular encara, Àngel Guimerà. És així: l’autor de Terra baixa, de Maria Rosa i de La filla del mar té fins a 131 carrers dedicats arreu de Catalunya i també porta el seu nom el teatre principal de Tenerife, la ciutat on va néixer. I és fàcil comprovar que les seves obres es continuen programant regularment, des del tractament clàssic al Teatre Nacional de Catalunya fins als circuïts amateur. O en versió musical com la de Dagoll-Dagom que triomfa cada vegada que recupera el seu Mar i cel. I a totes les obres els seus protagonistes —molt sovint protagonistes femenines!— són pures forces passionals sobre les quals pesa un atzar fatal i inexorable. Així, des de la Blanca de Mar i cel fins a l’Àgata de La filla del mar, veiem l’evolució del teatre romàntic del XIX, on Guimerà aconseguia, fa més d’un segle, incorporar una visió dels problemes del seu temps que deu ser allò que fa la seva obra encara viva. La Catalunya popular dels pagesos, dels obrers o els mariners són el rerefons d’uns conflictes universals que troben en l’amor un camí de veritat, de redempció o tragèdia. Deu ser per això que algunes de les seves obres van arribar a representar-se també a Amèrica. Al capdavall el Guimerà poeta, dramaturg i també polític catalanista, va aconseguir allò que molts artistes somnien: estrenar a Nova York i, fins i tot, arribar a Hollywood! Això sí, Terra baixa esdevingué Marta of the Lowlands, una pel·lícula dirigida per Searle Dawley —lamentablement avui despareguda— que la Paramount Pictures estrenava el 1914. I dos anys després, el mateix Cecil B. DeMille estrenava als USA la seva Maria Rosa!

Freqüència. Manresa, febrer de 2024

dijous, 22 de febrer del 2024

Estellés, el desig i la terra

Comentava Sebastià Alzamora, ara fa una setmana a l’Ara —Qui té por de Vicenç Andrés Estellés?— que el govern de PP i Vox a la Generalitat Valenciana s'han negat a donar suport a la celebració de l'Any Estellés, que aquest 2024 commemorarà el centenari del naixement del poeta. Una actitud vergonyosa: «Aquests plantejaments infantils, obtusos i feixistoides no impediran, per descomptat, que se celebri l'Any Estellés a tot arreu del País Valencià, de Catalunya, de les Balears i de tot arreu on es parli català perquè, efectivament, aquesta és la llengua d'Estellés i d'una inesgotable llista de grans autores i autors valencians». Per això avui celebro de conèixer el programa oficial de l’Any Estellés que ahir, a la Institució de les Lletres Catalanes, presentava Izaskun Arretxe. «Enguany no podrem comptar amb la col·laboració institucional, però sí que treballarem amb la societat civil. On no arriben les institucions hi arriben les persones». I és un plaer escoltar a la seda vora la poeta Àngels Gregori, comissària de la commemoració, que ens convida a reforçar i difondre d’Estellés: «Les prohibicions fan despertar el desig i nosaltres tenim massa motius per desitjar un Any Estellés enorme, un poeta tan estimat pel poble que va més enllà d’una obra monumental». Àngels Gregori, amb Josep Piera, va ser a Manresa el passat mes de novembre a la nostra “Nit Estellés”, i tots comptem que enguany tornarà. Aquest any Estellés mereix, més que mai, que en fem festa grossa!


-La il·lustració, d'El gat invisible, és pispada d'El Temps.


-Més enllà d’Els amants, que vaig memoritzar de jove calcant el recitat d’Ovidi Montllor, o de l’impressionant Assumiràs la veu d’un poble, tots ells de Llibre de Meravelles (1971), la meva primera lectura d’Estellés és a Vic, en un llibret adquirit a la Tralla: L’hotel París. Jo, de natura impressionable, no passava dels quinze anys i, més barrut que no pas savi, aquell primer poema em va semblar formidable... i encara avui m’ho sembla:


 

Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill, 

i xiques, al cinema, amb les cames obertes 

i una mà entre les cuixes, i el rosari en família, 

i hi ha el peó que es mata caent des d’un andami 

i l’home que fa el pa i hi ha qui porta un metre 

per saber el tamany escaient del taüt 

i com hi ha els tramviaires que treballen la nit 

de cap d’any i els forats de les piques i hi ha 

l’ascensor amb un llum brut groguenc esperant 

mentrestant la portera s’emborratxa de vi 

i pixa per l’escala i la filla té por 

i el marit està fent-ho amb la dona del metge 

i els tramvies terribles amb l’enrenou dels ferros 

i el metge que es dedica a trencar les anous 

mentrestant la portera va pixant per l’escala 

i trucant a les portes amb un colp de mamella 

i el fill de la de l’arpa que s’ha mort fa tres dies 

plora i plora i encén un ciri i posa el ciri 

i l’ampolla de vi i contempla la Loren 

i llavors la suïssa crida pel passadís 

i el cosí la segueix brandant el canelobre 

i la xica que es gita més aviat que mai 

i un fred com una mà li puja per les cuixes 

i hi ha un instant que pensa que té el cul més petit 

i els veïns que s’han mort els dos intoxicats 

l’altre dia i la mare i la filla no tenen 

ganes de menjar res i ploren com les rates 

i el cosí i la suïssa que dormen brutalment 

i el canelobre encès i el cobertor encès 

les cortines enceses i tot el pis encès 

els nobles cavallers enterrats en els claustres 

mentrestant la portera pixa pels escalons 

i el marit no pot més i la dona del metge 

se’n va i agafa el metge i li diu fill de puta 

i se’l fica entre cames i tot es pega foc 

i la nena que plora sola a la porteria 

i les inscripcions obscenes dels comuns 

i el crani rebotant per tots els escalons. 

 

ANDRÉS ESTELLÉS, Vicent (1973): L’hotel París. Barcelona: Edicions 62.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Qui no coneix el Palas?

Aquest mes de febrer, El Pou de la gallina parla al seu tema del mes del carrer de Sobrerroca, el mateix on hi tenim la redacció i administració de la revista. L'ha escrit en Jaume Puig i el text és ric en referències, anècdotes i imatges, i fa de molt bon llegir. Un tros més enllà, potser perquè vivia al Passatge Amics, hi trobem en Manuel Palacios, el Palas, a la secció del «Qui no coneix...», magistralment il·lustrat per Maria Picassó. Manuel Palacios: la història d'un home a qui l'alçada no li ha permès de ser discret. I a més a més ha fet feina...

Manuel Palacios, Palas,
utilitat d’alçada

Arreu li diuen Palas, però el nom sencer és Manuel Palacios Cámara, i va néixer a Rajadell l’any 1959, de pare ferroviari. El recordeu? Alt i prim —fins a metre noranta-quatre arriba!— que tot just ara, amb la jubilació, s’ha tallat els cabells. De veure’l, diríeu que s’ha escapat d’un oli d’en Viladomat, potser perquè quan va arribar a Manresa, als deu anys, la família el va matricular a l’antic col·legi de sant Ignasi i aquests aires barrocs fàcilment s’encomanen. Ara els Palacios viuran al passatge Amics i, resolta la primària, no hi va haver pas batxillerat: de seguida treballarà, com aprenent de lampista, «i això que no m’ha agradat mai treballar sol!». Però lampista va ser fins que va tornar de la mili a Canàries i es troba a l’atur. Aleshores, un curs l’inicia com a treballador familiar i comença a fer les pràctiques a Ampans, Sant Joan de Déu... fins esdevenir porter i portalliteres a l’hospital de sant Andreu. Ara el recordeu, oi? Des de 1983, quaranta anys de lliteres, i els darrers vint empenyent les que baixaven a quiròfan de sant Joan de Déu. Quin truc al cor quan s’obria la porta de l’habitació i us apareixia aquell santpau somrient mentre deia que se us havia d’endur! «Des dels primers temps, amb les germanes Vila o l’Imma Ubiergo, aleshores que em desmelenava... ha estat una feina que m’ha agradat sempre, i amb els pacients i amb els companys, puc dir que m’he sentit útil». Trempat i rialler, en realitat els primers temps a Manresa havien estat molt solitaris. Amb pocs companys, i sense formació acadèmica, va matar moltes hores a la Sala Loiola. «Fins que, al bar de la parròquia del Poblenou, contacto amb la colla del Júnior de la Mion. Descobreixo l’associacionisme». El següent pas, inesborrable, vindrà de la mà de Josep Maria Jovells, que el durà a entrar a la JOC i prendre consciència política. «Volíem canviar el món, així de clar. I xerràvem moltíssim, però jo potser sóc una mica més pràctic. Ara en perspectiva, potser era una pèrdua de temps, no t’ho sabria dir, però aleshores... em va anar bé». Vindran les colònies al barri de la Sagrada Família i l’aterratge al CAE més primerenc, fa vora quaranta anys, «amb el Pitus Camprubí i el Lluís Pinyot, que em van proposar de fer alguns cursos de monitor i tot; ells venien de l’escoltisme i jo diria que en tot allò jo hi posava el puntet punkie, però també va estar molt i molt bé». És clar que encara li quedaven força revolts vitals, amb canvis de parella i fins de municipi —«amb l’Ascen vam anar a viure els primers deu anys a Sant Fruitós»— o la participació bregosa al comitè d’empresa a Althaia. Ara, amb quatre filles i quatre nets, el Palas es mira la vida asserenadament: valora el què ha viscut, el que ha après i la gent que ha conegut, i només enyora les hores de bàsquet que l’han acompanyat sempre. Abonat al Baxi, confessa que ha jugat fins als 58 anys, «sempre en equips de patxanga, sí, però des d’un primer equip juvenil a la Guia, el bàsquet m’ha omplert, m’ha ajudat físicament, i fa colla». Ras i curt, un home compromès, d’alçada i d’equip. Que per molts anys, Palas!

dimecres, 17 de gener del 2024

Qui no coneix Pere Morera?

El Pou de la gallina estrena l'any parlant dels arbres de Manresa. en un d'aquells reportatges corals que tot sovint la revista amaneix. El fil conductor ja neix amb garantia: el porta el text del biòleg Jordi Badia, acompanyat de les reflexions de Pol Huguet, regidor d'Acció Climàtica a l'Ajuntament de Manresa. Per tota la resta —des del text de Josep Tomàs Cabot als d'Ariadna Torres o Zulima Martínez per esmentar-ne tres— una lectura amable, amb unes excel·lents fotografies d'Enric Casas. L'aportació del senyor Ramon, però, es limita un nou retrat del «Qui no coneix...» que un mes i un altre il·lustra amb encert Maria Picassó. I aquesta vegada presentem un home que, tot sol, podria encarnar l'ànima del Born: Pere Morera. El teniu vist segur!   

Pere Morera,
volta el món i torna al Born


No sempre ha gastat aquesta barba d’aires bíblics, però de pèl mai n’hi ha faltat: Pere Morera Santamaria (1962), l’home que va créixer al Born de Manresa, sempre amb ganes de viure la vida. Talment el comte Arnau: ser només dels seus passos i dels seus braços! Què, si no, explica la velocitat a enllestir els estudis —embarrancats a segon de BUP al Peguera— i el comiat de l’escoltisme al Cardenal Lluch per marxar de casa tot just complerts els divuit anys, en un primer assaig de família pròpia? Paral·lelament, la pulsió artística bategava des de les classes de dibuix amb l’Esparbé i les de ceràmica amb en Gabriel Garriga. «Volia ser ceramista, encara més després d’una estada al Miracle, fent ceràmica amb els monjos». El desencís li arribà a l’Escola d’Arts i Oficis, aleshores que no passaven de fer càntirs. Només el seu caràcter inquiet el durà a conèixer el grup d’en Paulí, «amb Maria Picañol, Gelabert i tota la seva colla. Vaig descobrir l’alta temperatura, la ceràmica japonesa, la capacitat d’experimentar». La vocació era innegable i com que la botiga de plats i olles familiar no l’apassionava —aquell Caribú on hi havia de tot i bo per parar una llar— el Pere obté la titulació oficial de la Llotja i se’n va a València, per repetir voluntària i excepcionalment els estudis al costat d’Enric Mestres. En acabat, torna i munta el seu propi taller, amb un espai més industrial i mecanitzat, però amb temps i eines per al seu vessant més creatiu. «I això que per ser exactes, gairebé mai m’he mogut de Manresa. Però aquell Born de la infantesa, amb els avis vivint sobre la botiga, i nosaltres —som quatre germans!— en un pis de l’escala del doctor Selga, allò ho vaig tallar aviat». El cas és que la ceràmica no acaba de rutllar i amb 32 anys, en una crisi vital, tanca el taller i s’apunta a fer de mestre d’integració a l’equip d’obres de l’associació Can Ensenya, de Barcelona. Treballa portant nanos per tota la Catalunya central, apedaçant els edificis d’aquella Obra Sindical del Hogar que havia revertit a l’empresa pública Adigsa, de la Generalitat. Després la crisi del totxo el reconduirà cap a la direcció d’obres, per acabar aterrant sis anys a Construccions Vidal. «Vam aguantar l’estrebada de 2008... però no vam passar del 2011”. Cal dir que es va saber reconvertir? Tenia vora cinquanta anys i amb un germà es van embolicar a reduir, especialitzar i rellançar la botiga de tota la vida. «Però anàvem justos, i els dos sous no sortien...» de manera que es queda ell tot sol el Caribú accentuant l’especialització —«de fet ara mateix som Ganiveteria 1941- El Caribú». Molts ganivets, és clar, i el taller d’esmolar, i les pedres i eines per particulars... «Fet i fet, he acabat per tornar al Born, i n’estic content!». El Pere, que és un home de passions, celebra els seixanta anys complerts i només rondina de les seves cames, però es concentra en el seu lema, que és el de gaudir de la vida. I a fe que ho ha fet: li agrada la muntanya, i també el submarinisme —«allà hi vaig conèixer la meva companya, l’Àngels»— i també cuinar i menjar, que per això la seva àvia era la filla cal Perdiu. Tot això i esmolar ganivets, que ho fa i —diuen— ho fa molt bé.

dimecres, 10 de gener del 2024

Un record en els 50 anys de la Dharma

M'ha va encomanar el Quim Noguero per un reportatge a El Pou de la gallina del passat mes de desembre, per tal de complementar el seu article de la Dharma i del seu pas per Manresa, ara que han complert cinquanta anys sobre els escenaris. «La connexió manresana de la Companyia Elèctrica Dharma». En acabat, els textos de voluntat complementària calgué esporgar-los de valent però, sencer i a raig, inicialment era aquest:

La Dharma va ser una de les descobertes més bèsties de la meva adolescència, i això perquè el meu consum musical aleshores era més que limitat: tot el gruix de la nova cançó rellevat, des del 75, per la devoció envers Jaume Sisa i Pau Riba. Però hi ha la Dharma: l'estiu del 76, en un grup de monitors d'esplai, em penso que va ser en Lluís Sallés que va dur una cinta d'aquell grup per mi absolutament nou. Era L'Oucomballa, i em va semblar formidable i alhora emocionant: per primera cop la música d'una banda em captivava fins a taral·lejar la melodia. Des de l'Adéu, estrella del dia, el Ball-llunàtic... fins al Tiru-tiru-ritu! Em vaig comprar el disc, és clar, i em vaig comprar el següent —Tramuntana— que encara va sonar més i més hores a casa, i sonava en cassettes mal gravats, als patis del Peguera, quan asseguts a les finestres de la planta de baixa, matàvem hores somiant amors i revoltes. I jo, que no era pas d'anar a concerts no me'n perdia cap dels que aleshores van fer a Manresa, primer a la Sala Loiola, després a la Pista Castell i, anys a venir, programats per Tabola. Portàvem la Dharma i la Dharma era la dosi de modernitat, d'una modernitat arrelada i còmplice. Encara més: amb la Dharma omplíem i era un goig de ser allà entre el públic, xalant, com si els xirucaires per un moment també tinguéssim el dret i el gust de ballar i assaborir el plaer d'aquelles melodies. Amb Tabola em penso que vam presentar L'Atlàntida i també Catalluna —però parlo de memòria. Per cert que la cartelleria i les pancartes de Tabola era responsabilitat meva, i la tipografia de la Dharma —talment la dels Garriris d'en Mariscal— ja era una declaració d'intencions, d'aquesta modernitat popular, gens xarona sinó disposada a donar batalla. La trajectòria ha estat llarga i fecunda, sovint també per la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional. Al capdavall, arribar a la cinquantena ha estat també —jo que vaig ser al concert del Kursaal— un toc d'alerta: la Dharma sonava genial, com sempre, però el públic —ai, el públic— s'havia fet gran. I era com veure aquell públic d'abonament quinzenal el segle passat al Loiola, ara a peu dret i sacsejant els malucs, amb més saxons i menys pèl. Però —moltes gràcies Dharma!— encara amb les mateixes ganes de xalar i viure. 

 

dilluns, 1 de gener del 2024

L'art d'esdevenir humà, de Rob Riemen

El primer que vaig llegir de Rob Riemen, l'estiu de 2018, em va ser altament encoratjador. Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixismeRiemen hi reivindicava la vigència de l’humanisme europeu per combatre la ignorància, l’estupidesa organitzada, l’odi i la por que promouen determinades elits polítiques per destruir l’esperit autèntic de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa i la justícia. Per això, quan al darrer estiu vaig saber que havia publicat L'art d'esdevenir humà. Quatre estudis vaig pensar que de cap manera me'l perdria. Aquestes festes de Nadal he tingut el temps i la tranquil·litat per fer-ho. I guardar-ne algunes notes, més idealistes que no pas pràctiques, però que trobo imprescindibles. 

Com s'explica a la nota editorial, la humanitat de què parla Riemen en aquest assaig seria la que ens ha de permetre viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos. «Com si es tractés de variacions o relats sobre un mateix tema, en els quatre estudis d’aquest llibre Riemen reivindica la memòria per poder reconèixer i fer front a les forces del mal; alerta de l’estupidesa i la mentida que deixa la intel·ligència fora de joc; invoca la figura de l’intel·lectual i la necessitat que intervingui amb coratge en l’esfera pública i, per damunt de tot, situa l’amor profund al centre de la noblesa d’esperit, la que ens ha de fer veritablement humans». Amb dos afegitons finals: ni és un llibre d'autoajuda ni tampoc és religiós. Que no vol dir, però, que no ens aporti consol ni que renunciï a l'espiritualitat...

Només quatre textos del Preludi, acompanyats d'Ovidi, Blaise Pascal i la tripulació de l'Apollo VIII, tot plegat per dir-nos que esdevenir humà és un art —i no pas una ciència. Als que ja haureu llegit el llibre, passeu-me la tria si no us sembla satisfactòria. Als que encara no us hi heu fet, a veure si el tast us anima!  

Preludi

I

Fa temps, l'any vuitè després de Crist, per ser exactes, l'emperador August va desterrar el poeta Ovidi. De Roma el va enviar a Tomis, un lloc fred i desolat a la riba del mar Negre, la zona més llunyana del seu imperi. Ovidi es va veure privat de tot: de la seva dona, a qui estimava molt, dels seus fills i amics; fins i tot va haver de deixar enrere tots els seus llibres. La solitud, va odenar l'emperador August, seria el seu destí.
(...)
Des de l'inici del seu exili, Ovidi va lluitar contra la solitud mantenint-se fidel a la seva ànima, a la seva vocació, escrivint poemes. Tristes, així els anomenava (...) Les seves Tristes són també el testimoni melodiós que, gràcies al seu treball creatiu, la seva ment no es va enfonsar en un pou de depressió i desesperació, sinó que va romandre intacta, prou poderosa per elevar-lo per sobre de la solitud i, d'aquesta manera, tornar a ser humà.

II
¿Qui pot escapar a les vicissituds de la vida? Ningú! El nostre destí està predeterminat des del naixement i no hi ha cap tragèdia que no ens pugui passar.
   Una persona està sana i viu fins a la vellesa, mentre que una altra emmalalteix i mor jove. Un nen pot perdre els pares en una edat primerenca; uns pares poden perdre un fill (...) De vegades la fortuna et somriu, i tot d'una l'adversitat t'agafa pel coll i venen les maleïdes preguntes: ¿per què? ¿I ara, què? Preguntes que et planteges i que no saps contestar, i potser no les sabràs contestar mai...
   Esdevenir humà és un art, no pas una ciència. Si fos una ciència, tindríem definicions establertes, teories provades, respostes inequívoques, protocols i manuals per a la vida. No n'hi ha, i en conseqüència tot allò que es presenti com a tal no és res més que una forma d'engany.
   Esdevenir humà és un art. Un art que cada individu —amb tots els desitjos, incerteses, dubtes, pors i fracassos inherents a la nostra existència— haurà de fer-se seu.

III
Som a l'any 1968. Han passat dinou segles i seixanta anys des que l'emperador August va bandejar Ovidi a aquell paratge desolat i fred a l'extrem més llunyà del seu imperi, des d'on, al cap d'un temps el poeta enviaria les seves Tristes ben lluny, a un futur incert.
   Dissabte 21 de desembre. A primera hora del matí, des del cap Canaveral de Florida, tres homes valents deixen enrere la Terra i després d'un viatge de tres dies arriben a un lloc que és infinitament més fred i desolat que el lloc d'exili d'Ovidi: la Lluna. En la història de la humanitat, Frank Borman, Jim Lovell i Bill Anders es convertriran en els primers homes que hi orbiten.
(...)
Bill Anders, l'home de la càmera, fa una fotografia rere l'altra de la superfície de la Lluna, fosca i plena de cràters. De sobte, el seu ull veu el que cap ull humà no ha pogut veure mai, però que gràcies a la seva foto canviarà per sempre més la imatge que tenim del món. Allà lluny, dins l'univers profundament negre, els tres homes veuen una petita però magnífica bola blava que emergeix de la foscor: el planeta Terra! L'únic punt lluminós de l'univers.
(...)
En tornar a la Terra tres dies després, s'adonen que van marxar per explorar la Lluna però que han descobert la Terra. Que bonic, però també com n'és de fràgil, el nostre petit planeta enmig de la foscor de l'infinit. Com n'és d'extraordinari que hi hagi una raça, la humana, que pugui habitar aquest planeta. Com n'és d'incomprensible la incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia. És una mena de bogeria. Quina estupidesa, la contínua destrucció del planeta. Una forma d'autodestrucció.
   Nadal de1968. El final d'un any en què els Estats Units han estat esquinçats per tanta violència que començava a semblar una guerra civil. El final d'un any en què Martin Luther King i Robert Kennedy van ser assassinats, i amb ells l'esperança que representaven (...) En aquella foscor social, la foto de l'Earthrise és un punt de llum, d'esperança, l'inici d'una nova consciència (...) Ara, però (...) la destrucció del planeta no s'ha aturat. Arreu del món la desunió de la humanitat només ha augmentat, i amb ella l'ansietat i la violència (...) cada cop sabem menys coses de l'essència de la humanitat. I també de l'art de fer-se humà.
    És una raó suficient per aprendre de memòria l'exhortació de Blaise Pascal, que al segle XVII va apuntar a Pensaments:

«Que l'home, havent retornat a si mateix, consideri el que ell és en comparació del que existeix; que es miri com esgarriat en aquest racó apartat de la natura; i que, des d'aquest petit calabós on es troba allotjat —vull dir l'univers—, aprengui a estimar la terra, els reialmes, les ciutats i a si mateix en el seu valor just. ¿Què és un home dins de l'infinit?»

Els quatre estudis d'aquest llibre estan pensats com a respostes a l'exhortació de Pascal. Quatre estudis sobre l'art d'esdevenir humà. Un estudi que té en compte la guerra com a escola de vida; un altre de com vèncer l'estupidesa i la mentida; un tercer sobre el coratge i la compassió; i finalment, un estudi sobre la redempció de l'angoixa mitjançant el poder creador de l'home i l'amor veritable. Quatre estudis que, com les Tristes d'Ovidi, pretenen ser una ajuda per a tothom que s'interessi per les dues grans preguntes de Sòcrates: «Digue'm, ¿quina és la manera correcta de viure? I ¿què es una bona societat?».


Per saber-ne més:

Carla Fajardo, a l'Ara, (16 de setembre de 2023) parlant del diàleg entre Rob Riemen i Ignasi Aragay a la Setmana del Llibre: https://llegim.ara.cat/actualitat/rob-riemen-centre-totes-crisis-hi-l-educacio_1_4803041.html

Laura Tapiolas entrevista Rob Riemen a El Temps núm. 2050, de 25 de setembre de 2023. https://www.eltemps.cat/article/30068/entrevista-rob-riemen
«Som l’única espècie del planeta que té una naturalesa animal i una d’espiritual. Tenim gana i instints, però també coneixem l’amor, la veritat, la bondat, la confiança, la pau… Som conscients de tot això. Naixem, som aquí, i de seguida ens adonem que en algun moment morirem, que ja no hi serem. I ens fem preguntes. Qui soc? Què he de fer amb la meva vida? Aquestes preguntes fonamentals són el que ens fa humans».

«Com era d’esperar, ni la cultura ni l’esperit d’Europa van fer cap tomb a causa d’aquestes publicacions, ni el farà. La història sempre l’han mogut els homes d’acció, no els homes d’estudi.»