Qui no coneix Isabel Roig?

Per al Pou de la gallina número 400 vaig reservar un personatge tan singular com és la meva metgessa de capçalera. Sí, sí, la meva de tota la vida, al CAP del barri de la Sagrada Família. Parlo d'Isabel Roig i Grau. Certament, els seus orígens graciencs o la seva residència a Terrassa semblaria que l'haurien d'apartar d'aquesta secció tan localista. Però és ben bé el contrari: la seva perseverança, tant o més alta que aquests 400 números del Pou, l'han fet present a Manresa durant gairebé tres dècades, cada dia de cada dia. I, com deia aquell, amb il·lusió! No és pas cosa de poc mèrit, especialment en uns anys en què la pandèmia —i els governs— han posat a prova repetidament el nostre sistema públic d'atenció primària. Per a totes aquelles persones que el defensen i s'hi senten compromeses, doncs, va aquest retrat que rebla la il·lustració feliç de Maria Picassó.

Isabel Roig,
medicina de proximitat

La doctora Isabel Roig i Grau (Barcelona, 1958) ha estat sempre una candidata ferma per aquesta secció. I en aquest número 400 del Pou, que és un himne a la perseverança, encara més: fa vora trenta anys que la dona passa visita cada dia de cada dia al CAP Sagrada Família. Venia de fer les pràctiques a l’àrea metropolitana, i va arribar amb una plaça per oposició que considera que va ser la sort de la seva vida, fins el punt de sentir-se una manresana més. «Jo ja tenia la canalla, amb 6 i 2 anys, i aquí vaig coincidir amb la Dra. Albero, amb qui érem companyes de promoció. Aleshores érem el CAP Foneria, i em va agradar des del primer moment!». Isabel Roig havia nascut al barri de Gràcia però des de petita que la família es va instal·lar a Badalona. Una veïna llevadora li despertà la vocació, i sempre va pensar que ella també en seria. Però, amb la matrícula d’honor obtinguda a COU i comptant amb la gratuïtat universitària, a darrera hora va triar Medicina a la UAB. El resultat és una metgessa docent, que es defineix vocacional, i que defensa un equilibri de tres potes, que són la personal, la dels companys i una tercera que és la direcció del CAP, «que sempre ens ha fet costat, des d’aquells primers equips amb la Dra. Àfrica Garcia, Matilde Català, Tino Algilaga... fins ara amb la Dra. Núria Busquet». Casada amb un metge terrassenc que treballa a l'hospital de la Vall d'Hebron, ella encara no es cansa d’anar i venir cada dia del Vallès. De fet, diu que aprofita els trajectes per desconnectar, encara que no sempre ho aconsegueixi. Experta en deshabituació d’alcohol i tabaquisme, la mort sobtada d’un germà fa vint anys li marcarà la vida. «Aleshores no ho van saber detectar i l’ambulància va arribar sense desfibril·lador...» El resultat és el seu compromís amb el suport vital, del qual ella mateixa ha fet molts cursos a les escoles de Manresa i als CAPs pel personal sanitari, fins aconseguir multiplicar arreu la presència de desfibril·ladors i que cada dia més gent sàpiga diagnosticar i fer-los servir. També hi ha hagut moments feliços, com quan la van nomenar Metge bagenc el 2015, per votació dels companys de professió, o quan el 2018 va rebre el premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com diversos premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Tampoc ha negligit la docència i la recerca, des d’aquella ABBEL (Associació del Bages i Berguedà d’Estudi dels Lípids ) fundada l’any 1994, amb els doctors Clotilde Morales, Carme Bertral, Anna Gutiérrez, Isabel Comerma, Pep Cañellas, Carles Pardo... «Me’n deixo molts, però tinc clar que era una manera de relacionar-se i fer xarxa a la comarca». Ella la va presidir els deu darrers anys, diversificant temes i recerques, fins que la pandèmia es va encarregar de desfer-ho. I tot i que sovint li han ofert d’incorporar-se a la direcció del centre o en d’altres encàrrecs de gestió, ella no vol deixar de ser la metgessa de família que és. «M’afalaga, eh? Però em penso que no m’agradaria ni crec que servís». Aquests darrers anys, defensant l’especialitat de medicina de família, la covid-19 o fins i tot la vivència personal d’una malaltia greu creu que l’han fet millor encara: «vaig estar un llarg temps malalta i em vaig jubilar, però... em van demanar de tornar i vaig dir que sí, i aquí continuo. Em sento útil i la recepció dels pacients ha estat indescriptible!». Amb el seu marit, doncs, han decidit que es jubilaran plegats més endavant, i ella creu que tindrà temps d’acomiadar-se dels tres o quatre-cents pacients de tota la vida. I només es reserva per després la vocació secreta que cultiva: és pessebrista! Potser per aquest compromís de construir, refer i recrear sempre un món volgudament millor.

Manresa, devota de Joan Pera

A El Pou de la gallina número 400 d'aquest mes de setembre hi recullo la presència de Joan Pera a Manresa, a l'«Àlbum de visites». La foto és de Joan Closas, feta al Kursaal entre les dues actuacions que hi va haver aquella mateixa tarda de festa major. En Joan Pera, content i satisfet, va manifestar al fotògraf del Pou que Manresa era la ciutat de Catalunya on més havia actuat, fora de Barcelona, i que agraïa sincerament l'acollida que se li feia any rera any. No cal dir que en totes dues sessions va omplir el Kursaal fins la bandera!

Manresa, devota de Joan Pera

Joan Pera (Mataró, 1948) troba a Manresa un públic fidel, que no vol perdre-se’n pas cap convocatòria. El Galliner el va començar a programar l’agost de 1997 malgrat la fama de teatre comercial, un punt adotzenat als ulls dels crítics, però veritablement festiu i proper. Perquè el fet és que surt Joan Pera a l’escenari i ja hi ha qui riu només de veure’l caminar! Cal dir que molt abans del Galliner, l’home ja havia actuat a Manresa, amb aquella espriuana Primera història d’Esther, amb la companyia d’Adrià Gual, el 1977. Després va venir a la programació de Teló, de la mà de l’Agrupació Cultural del Bages, que el març de 1993 presentava al Conservatori No et vesteixis per sopar, amb Carles Canut i Amparo Moreno. Espriu quedava enrere! I va ser el 8 d'octubre de 1994, també amb la programació de Teló, que ens arribava per primer cop La extraña pareja, amb Paco Morán, omplint dues funcions al Conservatori. «I doncs, no va ser el Galliner qui va portar aquesta obra per primera vegada a Manresa» desmitifica Joan Morros. I rebla: «Això sí, amb la d’ara, des de 1997 que l’hem fet venir a onze festes majors…». Enguany hi acaba de tornar: el dissabte 26 d’agost, mentre Manresa es preparava per rebre la pluja, el Kursaal omplia ordenadament dues sessions de Júnior, la darrera proposta d’aquest gran comediant. Perquè sens dubte en Joan Pera és un dels actors més populars del país, de teatre i cinema, i també de doblatge: és la veu de Woody Allen, de Peter Sellers o de Rowan Atkinson en el paper de Mr Bean o L’escurçó negre. Pioner en sèries de televisió, encara hi ha qui el recorda com el nebot de Joan Capri, en aquell Doctor Caparrós, medicina general, o al costat de Mary Santpere a Amor, salut i feina. D’això aviat farà mig segle! L’any 1994, La extraña pareja va esdevenir un autèntic fenomen que es representaria més de cinc anys, i que es va acomiadar amb una funció de rècord Guinness al Palau Sant Jordi, amb 14.797 entrades venudes. A Manresa es va tornar a representar el 1997, els dies 10 de març i 1 de setembre, sumant quatre funcions, i quatre més el 1998 entre la Llum i la Festa Major, sempre a la Sala Ciutat, de platea més gran. Més endavant vindrien La Jaula de las locas (quatre sessions el 2000) i ¡Mamaaá! (2003), la tercera i darrera producció que faria al costat de Morán. Després de Matar el presidente (2005) arribarien les tres funcions de 2007 que van suposar el seu desembarcament al Kursaal amb Oscar, una maleta, dos maletas. Fet i fet, tota la seva producció ha passat per Manresa amb èxit, fins el punt que també va tornar La extraña pareja en dues funcions més la Festa Major de 2014, aleshores amb Antonio Dechent substituint Paco Moran! I tot això fins les més recents comèdies com han estat Alguns neixen estrellats (FM 2019), El pare de la núvia (FM 2020) o Màster Xof (28 de setembre de 2022). La ciutat li és devota i ell, a la recíproca, ho és amb Manresa i el record que serva de Maria Matilde Almendros a qui, ara fa un any, homenatjava: «Ella va ser la primera en confiar en mi».

Els 400 Pous

Avui presentarem el Pou de la gallina número 400. La xifra impressiona, i no només pels 400 números de la revista publicats de manera absolutament regular sinó, i sobretot, pel pas del temps que comporta: des d'aquell sant Jordi de 1987, han passat més de 36 anys. Que no són res en perspectiva històrica però que, per a la vida de les persones, esdevenen oceànics. Els darrers dies d'agost, de costat al Jaume Puig, pensava en aquells primers temps, i en el poc que ens imaginàvem tot el que ens havia de venir. A cadascú de nosaltres, al Pou mateix, a la ciutat o el país. Per això, i per al tema del mes —«Manresa en 400 Pous»— vam buscar una col·lecció de portades i la col·laboració de deu persones que ens ajudessin a analitzar tot aquest temps a Manresa. En acabat, a l'hora del muntatge vaig proposar incorporar aquesta petita il·lustració del Manel, publicada al Pou de setembre de 1987. Sense relació de causa i efecte, el Pou havia nascut dos mesos abans del relleu imprevist a les municipals d'aquell any. I, en el primer gir de guió dels nostres ajuntaments democràtics, Juli Sanclimens des de CiU destronava al carismàtic Joan Cornet del PSC. Després d'aquell primer revolt, a Manresa n'hem viscut molts d'altres i de prou diferents. Però aquell Cornet de la historieta al Pou presentava el ja exalcalde condemnat a les feres amb un cop de polze de Sanclimens, tot escoltant el relat inapel·lable d'un Xavier Domènech que Regió7 ja havia consagrat. En fi, la humanitat —la ciutat—avança entre propostes i crisis, i només el temps ens en dona la visió completa. Trenta-sis anys, 400 números del Pou amb voluntat de debat i reflexió. També un punt d'humor. I finalment amb aquest local fantàstic al carrer de Sobrerroca, a costat del mateix Pou del miracle ignasià. I és que si Manresa és com és gràcies a l'aigua de la Séquia també, una mica-mica, ho és per la d'aquest Pou.

- A la presentació, a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, hi haurà un diàleg entre el geògraf Josep Oliveras Samitier i l’exregidor i activista social Josep Ramon Mora Villamate sobre els canvis viscuts per la ciutat, els encerts i desencerts, i els reptes i expectatives de futur.
- Els autors dels textos han estat Xavier Domènech (política), Xavier Rubio (demografia), Sílvia Gratacòs (economia),  Ignasi Perramon (urbanisme), Josep Ramon Mora (societat), Josefina Recasens (ensenyament), Joan Morros (associacionisme cultural), Lluís Guerrero (sanitat), Eudald Tomasa (turisme) i Josep Camprubí (llengua). 

Jaume Roures, mes enllà de l'activisme

Jaume Roures va ser a finals de juny a Manresa, a la Universitat Catalana d'Estiu, i era un candidat de primera per a la secció de l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina. Per obrir la boca, em va tocar resodre a mi la gasetilla. Sort de la foto de Joan Closas!

Jaume Roures, més enllà de l’activisme 

Jaume Roures i Llop (1950) va ser el dijous 29 de juny a Manresa, a la taula rodona El cinema (en) català en el mon globalitzat dins de les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu. Ho va fer al costat a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Com que venia en crosses —un post-operatori de genoll— d'entrada l’home no estava per gaire floritures però tothom sabia que es faria escoltar, perquè en Jaume Roures ha estat sempre un personatge de molts possibles. Els que el coneixen bé diuen que té dos vessants diferents: un de més rebel i mitòman —es va embrancar a produir pel·lícules d'un Woody Allen en decadència (Vicky Cristina Barcelona, el 2008 i Midnight in Paris, el 2011) o, abans, un documemtal sobre Fidel Castro titulat Comandante (2003), sota la batuta d'Oliver Stone. I alhora, pot arribar a ser fred i implacable, amb una visió per al negoci i les oportunitats un punt depredadora. I coneix bé els fils del poder que es mouen des de la cinquena columna, i quines peces cal bellugar per activar i desactivar la propaganda. Autodefinit d'esquerres, defensa el dret a la independència de Catalunya i és dels que advoca per un referèndum tot i matisar que potser votaria quedar-se a Espanya. De jove havia militat al Front Obrer de Catalunya i a la Lliga Comunista Revolucionària, i fins va pasar per la presa. També va fer estada a la primerenca i revolucionària Nicaragua sandinista. Però va ser el seu pas per Televisió de Catalunya, on va ser responsable fins al 1991 del departament de Notícies i Esports, que li va obrir tot un món. Entre les fites hi ha Mediapro, és clar, des de 1994, però també la concessió de la darrera llicència de televisió analògica en obert que es va concedir per part del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: parlem de La Sexta (2006). Només les males llengües fan córrer que, gairebé al mateix temps, amb Tatxo Benet, Toni Cases i Ignacio Escolar de director, Roures impulsava —pèrdues incloses— l’edició en paper del diari Público (Madrid, 2007-2012). Si més no, tot indica que aleshores el balanç li va ser profitós, encara que no tant per la redacció acomiadada.  Polemista ardit i home bregós, més endavant va disputar-li al grup PRISA els drets de retransmissió dels partits de futbol a l'Estat. A Manresa la taula rodona no va moure gaire públic —la tarda era de llamps i trons, literalment. Roures, complint el pronòstic, va defensar el cinema entès com una indústria, i va reclamar una major professionalitat, qualitat i internacionalització. Va carregar contra el doblatge com a reminiscència del franquisme i va diferir amb Judith Colell del paper dels espectadors: «Si el cinema Català s'ha de basar en l'activismo i la militancia de la gent, anem malament!».

Sàpiens, de Yuval Noah Harari

Tot i fer gairebé nou anys de l'edició catalana, el 2014, no ha estat fins aquest mes d'agost que he ensopegat amb el famós Sàpiens, de Yuval Noah Harari. Confesso que l'havia deixat una mica de banda, el veia molt gruixut i tothom en parlava tan i tan bé que —ho sento, soc com soc— em feia una mica de mandra capbussar-m'hi. Una breu història de la humanitat en cinc-centes vuitanta pàgines! Doncs bé, el cert és quan m'hi he posat no he sabut parar, i me l'he llegit a gust i en llargues tirades. Encara més, he de dir que no n'he sortit igual que com hi vaig entrar. Si sempre he tingut la sensació que la meva vida té un punt de desconcert, i sentit dubtós —i de la que mai n'acabo d'estar satisfet, la lectura de Sàpiens no és pas que ho hagi millorat, més aviat el contrari. Però tot i així, li agraeixo totes les preguntes que ens planteja i moltes reflexions que espero recordar per tal que també m'acompanyin en el futur.

El reclam a les cobertes:

«Fa cent mil anys, l’Homo sapiens era un animal insignificant que s’ocupava de les seves coses en un racó de l’Àfrica i compartia el planeta amb almenys cinc espècies més d’humans. El seu paper en l’ecosistema no era gaire més important que el de les cuques de llum o els goril·les. De sobte, però, fa setanta mil anys, un canvi misteriós i profund en les seves habilitats cognitives el va convertir en l’amo del món. Avui dia només hi ha una espècie humana a la Terra. Nosaltres. L’Homo sapiens.

Com s’ho va fer l’Homo sapiens per aconseguir extingir la resta de les espècies d’humans i gairebé la meitat dels mamífers terrestres més grans del món? Per què els nostres avantpassats es van reunir i organitzar per crear ciutats i regnes? Com vam arribar a creure en els déus, les nacions i els drets humans; a confiar en els diners, els llibres o les lleis. Per què es van convertir en esclaus de la burocràcia, els horaris i el consumisme? Els humans, som més feliços a mesura que la història progressa? Com serà el nostre món d’aquí mil anys?»

Si encara no teniu ganes de llegir-vos-el, us adjunto un altre dels reclams d'Ed. 62:

El foc ens va fer perillosos

La xafarderia ens va ajudar a cooperar

L'agricultura va despertar la nostra avidesa

La mitologia va instaurar la llei i l'ordre

Els diners van suposar alguna cosa en la qual tothom podia confiar.

Laes contradiccions van crear la cultura

La ciència ens va fer els amos de la creació

Però res de tot això ens ha fet feliços

Les tres revolucions per a l'èxit dels sàpiens

La nostra Revolució Cognitiva, fa 70.000 anys,  la Revolució Agrícola que la va accelerar fa 12.000 anys  i la Revolució Científica que es va iniciar fa només 500 anys,  són les tres grans baules de la tesi de Harari que, ens avisa només començar, «també podria representar perfectament el final de la història i l'inici d'una cosa completament diferent». El llibre, doncs, acabarà amb tot d'interrogants sobre el nostre futur, però de primer ens demana: quin va ser el secret de l'èxit dels sàpiens? 

«Malgrat les moltes diferències que s’observen entre les diverses espècies humanes, totes comparteixen unes quantes característiques definidores. La més notable és que els humans tenen un cervell extraordinàriament gran comparat amb el d’altres animals. Els mamífers que pesen 60 quilograms tenen de mitjana un cervell de 200 centímetres cúbics. Els primers homes i dones, fa 2,5 milions d’anys, tenien un cervell d’uns 600 centímetres cúbics. Els sàpiens moderns disposen d’un cervell que oscil·la entre els 1.200 i els 1.400 centímetres cúbics. El cervell dels neandertals era encara més gran. El fet que l’evolució seleccionés el cervell més gran pot semblar-nos una cosa sense cap misteri. Estem tan enamorats de la nostra intel·ligència superior que sobreentenem que, en el tema de la capacitat cerebral, com més gran millor. Però si això fos així, en la família dels felins també hi hauria hagut individus capaços de fer càlculs. ¿Per què, en tot el regne animal, el gènere Homo és l’únic que ha adquirit aquestes màquines de pensar tan descomunals? El cert és que un cervell gegant suposa una gran despesa per al cos. No és fàcil de transportar, sobretot tenint en compte que està tancat dins d’un crani enorme. I encara és més difícil d’alimentar. En l’Homo sapiens, el cervell representa d’un 2 a un 3% del pes del cos però consumeix el 25% de l’energia del cos quan estem en repòs». Hi ha el cervell , doncs, i hi haurà el llenguatge:

Llenguatge i mites, columna vertebral de la Revolució Cognitiva

«¿Com pot ser que ni tan sols els neandertals —forts, intel·ligents i resistents al fred— poguessin sobreviure al nostre extermini? (...) La resposta més probable és que l'Homo Sapiens  va conquerir el món gràcies al llenguatge». Un llenguatge no només per transmetre informació sinó —oh, la literatura!— «la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut». És una de les cites més repetides del llibre: «No podràs convèncer mai un mico perquè et doni un plàtan prometent-li que tindrà tots els plàtans que vulgui després de la mort, al paradís dels micos». Sense bromes: la ficció ens ha permès imaginar coses i fer-ho de manera col·lectiva, i doncs afavorir la cooperació entre un gran nombre d'individuus, fins i tot entre desconeguts. La llegenda de Peugeot —sí, sí, la companyia atomobilística— queda entesa i presentada com una ficció legal. «Perquè la dificultat no consisteix a explicar un conte, sinó a convèncer tothom perquè se'l cregui». Mites. Només així s'explica l'aparició del cristianisme o la Revolució Francesa... 

La Revolució Agrícola

Després, a la segona part, vindrà la Revolució Agrícola, amb preguntes tan suggestives com ara «l’Homo Sàpiens hi va sortir guanyant en passar de recol·lector a agricultor ramader? Com és que les dones han quedat relegades a un paper secundari quan disposen d’habilitats socials que sembla que les fan més aptes per tenir un rol dirigent? El descobriment que l’escorbut es podia combatre menjant fruita va resultar positiu o va impulsar el desastre ecològic a Austràlia i Tasmània? Va ser l’home que va domesticar el blat o va ser el blat que va domesticar l’home?» (extret de Nosaltres llegim).

També en aquesta part, al capítol La construcció de les piràmides, Harari rebla el concepte d'ordre imaginari, que és que ens modela des del naixement. «Els nostres desitjos personals, per tant, es converteixen en la defensa més important de l'ordre imaginat». Els contemporanis estem modelats pels mites romàntics del XIX, amb els nacionalismes, capitalisme i humanisme, amb l'afegitó del XXI que és el consumisme: «El consumisme ens diu que per ser feliços hem de consumir com més productes i serveis millor». I és clar, aquest ordre imaginari és intersubjectiu —existeix en la imaginació compartida de milions de persones. I amb una sentència final: «No hi ha manera de sortir de l'ordre imaginat. Quan fem caure les parets de la presó i correm cap a la llibertat, en realitat estem entrant en un pati més espaiós d'una presó més gran».

Harari encara farà, abans de presentar-nos la Revolució Cioentífica un repàs a tres ordres, i que són els diners (la moneda és l'únic sistema de confiança creat per l'home que abasta qualsevol cultura) l'ordre imperial (els imperis que expansionen la cultura, com ara els romans amb la llatinització) i l'ordre religiós (un sistema de normes i valors fonamentats en un ordre sobrehumà i que arriben fins al liberalisme, el socialisme o el nazisme...). «El comerç, els imperis i les religions universals han acabat situant gairebé tots els sàpens de tots els continents en el món global on vivim avui».

La Revolució Científica

La segregació racial, el racisme o la construcció potser massa optimista de l'economia globalitzada són d'altres temes que apareixen al tercer bloc. D'entre ells, la religió capitalista i el funcionament dels bancs —el cercle màgic de l'economia moderna— són pàgines memorables. Sembla una mentida, però el que compta és que tota l'economia hi descansa a sobre! I és per aquesta confiança que crea, que l'economia segueix creixent i prosperant.... Al capdavall, la qüestió dels beneficis i el mite del creixement esdevenen un problema: «Quan el creixement es converteix en el bé suprem i no està restingit per cap altra consideració ètica, pot portar fàcilment a la catàstrofe». L'ètica del capitalisme? Efectivament hi ha hagut senyals positius —esperança de vida, mortalitat infantil, consum de calories,,,— però no sembla que el pastís econòmic pugui créixer indefinidament ni aprofunjdint en el consumisme —ara que havíem descobert el plaer de menjar molt, ara ens venen productes per aprimar-nos!. No res, si l'Homo Sapiens exhaureix les matèries primeres i l'energia del planeta Terra, què passarà aleshores? No hi cerqueu advertiments catastrofistes, només reflexió.

La nació

«Igual que la família nuclear, la comunitat no podia desaparèixer completament del nostre món sense cap substitut emocional. Avui, els mercats i els estats satisfan la majoria de les necessitats materials que abans satisfeien les comunitats, però també han de proporcionar vincles tribals (...) Els mercats i els estats ho fan fomentant comunitats imaginades que contenen milions de desconeguts, i que estan dissenyades segons les necessitats nacionals i comercials. Una comunitat imaginada és una comunitat de persones que no es coneixen, però s'ho imaginen. (...) Els dos exemples més importants d'aquestes comunitats imaginades són la nació i la tribu de consumidors».

«El consumisme i el nacionalisme fan hores extres per fer-nos imaginar que milions de desconeguts pertanyen a la mateixa comunitat que nosaltres, que tots tenim un passat comú, uns interessos comuns i un futur comú. Això no és cap mentida. És imaginació. Com els diners, les societats anònimes de responsabilitat limitada i els drets humans, les nacions i les tribus de consumidors són realitats intersubjectives. Només existeixen en la nostra imaginació col·lectiva però tenen un poder immens. Mentre milions d'alemanys creguin en l'existència de la nació alemanya, s'emocionin davant la visió dels símbols nacionals alemanys, relatin els mites nacionals alemanys i estiguin disposats a sacrificar diners, temps i extremitats per la nació alemanya, Alemanya continuarà sent una de les potències més fortes del món.

    La nació s'escarrassa per amagar el seu caràcter imaginari. Moltes nacions argumenten que són una entitat natural i eterna, creada en una època primigènia barrejant la terra de la mare pàtria amb la sang de la gent. Aquestes afirmacions, però, normalment són exagerades. En un passat llunyà, les nacions existien, però tenien una importància molt més petita que avui en dia perquè la importància de l'estat també era molt més petita».

Per als catalans —una d'aquestes magnífiques comunitats imaginades— el fragment esdevé inoblidable. Però Harari ho rebla a favor de les futures tribus de consumidors que estan eclipsant l'adhesió nacional. Fans d'equips de futbol —can Barça!— , de cantants com Madonna, o els mateixos vegetarians i ecologistes. Tots ells es defineixen sobretot a l'hora de comprar. «És la pedra angular de la seva identitat. Probablement, un vegetarià alemany preferirà casar-se amb una francesa vegetariana que amb una alemanya carnívora». Ara aneu a dibuixar a fronteres o a predicar amb conceptes de classe...

Viure feliços per sempre

«Els últims cinc-cents anys hem estat testimonis d'un seguit de revolucions impressionants. (...) Ara bé: ¿som més feliços? (...) ¿Es pot dir que el difunt Neil Armstrong, les pertjades del qual continuen intactes sobre la Lluna encalmada, va ser més feliç que els caçadors-recol·lectors anònims que fa 30.000 anys van deixar l'emprempta de la mà a la paret de la cova de Chauvet? Si la resposta és que no, ¿quin sentit han tingut el desenvolupament de l'agricultura, les ciutats, l'escriptura, les monedes, els imperis, la ciència i la indústria?»

Consigno al capdavall les reflexions d'Harari entorn del mite de la felicitat, la voluntat de comptabilitzar-la i la importància trascendental de les nostres expectatives personals que —potser— fa que avui, amb més riquesa i salut, patim més dolor que els els nostres avantpassats van experimentar mai. Felicitat química? Autoengany? No dic res més perquè no acabaria. Només, per plur plaer, transcric les dues darreres pàgines:

Epíleg. 

L'animal que es va convertir en un Déu

Fa 70.000 anys, l'Homo Sapiens encara era un animal insignificant que anava a la seva en un racó de l’Àfrica. Durant els mil·lenis següents, s'ha transformat en l'amo de tot el planeta i en el terror de l'ecosistema. Avui es troba a les portes de convertir-se en un déu, disposat a adquirir no solament l’eterna joventut, sinó també la capacitat divina de la creació i la destrucció.

Desgraciadament, el règim dels sàpiens a la Terra de moment ha produït poques coses de les quals ens puguem sentir orgullosos. Hem dominat el nostre entorn, hem fet créixer la producció de menjar, hem construït ciutats, hem establert imperis i hem creat extenses xarxes comercials. Ara bé: ¿hem fet disminuir el patiment que hi ha al món? Una vegada i una altra, el gran augment del poder humà no ha comportat necessàriament una millora individual del benestar dels sàpiens, i normalment ha causat una infelicitat immensa a altres animals.

En les últimes dècades, almenys, hem fet algun progrés real pel que fa a les condicions de vida dels humans, amb la reducció de la fam, les plagues i la guerra. Ara bé, la situació d'altres animals s'està deteriorant més ràpidament que mai, i la millora de la humanitat és massa recent i fràgil per estar-ne segurs.

A més a més, malgrat les coses impressionants que els humans són capaços de fer, continuem dubtant dels nostres objectius i sembla que estem tan insatisfets com sempre. Hem passat de les canoes a les galeres, dels vaixells de vapor als transbordadors espacials, però ningú sap cap on anem. Som més poderosos que mai, però no tenim ni idea de què hem de fer amb tot aquest poder. Encara pitjor: sembla que els humans som més irresponsables que mai. Som déus fets a si mateixos que, amb l'única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l'ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets. 

¿Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?

Qui no coneix Xavier Domènech?

Cada mes d'agost El Pou de la gallina fa vacances. De manera que l'exemplar de juliol s'estaria més dies al quiosc si no fos que —també— els darrers quioscs de Manresa és ara que fan vacances. Sigui com sigui, El Pou de juliol, dedicat a «Gossos que ajuden persones» tancava el curs amb un Qui no coneix imbatible, d'aquells que aguanten bé vuit setmanes sense relleu: Xavier Domènech. Si el periodisme fos sacerdoci, el Xevi hi haurà fet de tot, des d'escolà a diaca, vicari i fins a rector. I si no fos per l'estima que guarda a la parròquia manresana ben bé que hagués pogut ser bisbe! I bo, més seriosament, ha estat de sempre un grafòman d'idees pròpies, i si no pare, almenys oncle de Regió7. Per tot plegat des del Pou només podem ser-li desmesurats en els elogis i esperar que, com ha fet sempre, de tant en tant també ens col·labori. Sense anar més lluny, el proper mes de setembre, en un número que voldríem rodó: el Pou número 400. Fins aleshores, i amb més detall, aquest és l'home:

Xavier Domènech,
la llibertat és un diari

Potser no l’heu tractat mai, però el coneixeu de llegir-lo: Xavier Domènech Sala, la ploma més prolífica de Regió7! Des d’aquell primer número especial de 1978, on va col·laborar tot i fer la mili, que el Xevi no ha parat mai més de fer-ho. Ha estat la seva manera de viure la ciutat i fer-se-la seva, ell, que va créixer a Sobrerroca —i a sant Miquel, i altre cop a Sobrerroca, al número 2, on la mare va parar perruqueria al mateix pis on s’estaven. Sentinella amatent de la casa gran, des del balcó observava les anades i vingudes, i tot el món de botigues i pageses que formiguejaven en aquell barri on va obrir els ulls el 1955. La infantesa, al costat del seu germà Joan, és la dels estius feliços vora l’estació de Sant Pere Sallavinera, «un món on podies perdre’t per boscos, camps i corriols. Allà em vaig aprendre els trens de cada dia, els de Lleida, el Xangai de la Corunya, el correu de Barbastre... Somniava ser ferroviari!». També hi haurà la parròquia a la Seu i, als vuit anys, l’Estol, a l’agrupament escolta de Sant Francesc, amb coneixences que sempre més l’acompanyaran —els Joan Sardà, Pep Ribas, Nasi Segon, Nasi Perramon, Pep Huguet, Miquel Asensio... Després vindrà la revista Xarxa, editada al Cor de Sant Josep, i fins i tot, l’únic episodi de militància política, aleshores que calia canviar món i país i —som a 1974— creixien arreu grups clandestins de voluntat progressista. Era la Comissió de Promoció Política que esdevindria la Unió Socialista del Bages. I de la seva implosió en va sortir gent per al PSAN, el PSC d’en Pallach o —de tot hi ha d'haver— aquells que seguiren fins a la unió amb el PSOE. «També companys de trajectòria anarquitzant. Per entendre’ns, tots els que no érem del PSUC». Però el Xevi prioritzava escriure. Li agradava i alguns professors del Peguera ja li havien pronosticat en el seu pas pel preparatori i els batxillerats elemental i superior. Després se’n va anar a fer Ciències de la Informació a l’Autònoma. El pare, en un autèntic elogi a la professió, ja el va advertir que acabaria «com el Pintó de la ràdio, que també ha de fer hores pel diari i treballar nits i caps de setmana!». El cas és que Regió7 es va gestar durant el seu pas per l’exèrcit «però jo coneixia el Gonçal Mazcuñán, i el Macià, la Parcerisas, el Comellas... i comptava que m’hi farien un foradet». En serà redactor (1979-86), subdirector (1986-95) i director adjunt fins el març del 2020, quan es jubila. En el trajecte, fins i tot va dirigir, a la mateixa casa, Televisió de Manresa (TVM). «D’aquells primers em penso que he estat, amb Mercè Puigpelat, dels darrers a jubilar-me». Però no se n’ha pas desenganxat del tot, i practica la gimnàstica mental d’un article cada dia que l’obliga a llegir els altres diaris, escoltar ràdio o resseguir una selecció de twitter. «Després del cafè amb llet són tres hores de disciplina abans no queda, diguem-ne, embastat. I m’agrada perquè m’obliga a fixar-me en tot allò que passa al meu costat». Ara estiueja llargament al Port de la Selva i cada matí tiba de digitals, encara que l’olor de tinta i el tacte del paper li semblin insuperables. S’afaita només cada quatre setmanes i—s’ha aprimat quinze quilos— mira de fer salut. Això sí, enyora aquell temps en què amb moltes menys prevencions era fàcil parlar amb alcaldes o regidors, en un periodisme i política sense filtres. Però tampoc prepara unes memòries, ell que ha sabut tant de tot i de tothom: «el que sabia és el que vaig publicar. No conservo cap carpeta de secrets!». I al capdavall defensa el futur del periodisme. Com els bons ferroviaris sap que tot és cosa de puntualitat i prioritats «...per tal que la teva capçalera quedi sempre per sobre de les xarxes com TikTok!».

Demà cal tornar a votar

Avui és jornada de reflexió i demà, diumenge 23 de juliol, serà un altre diumenge electoral. I encara que ho siguin sempre totes les convocatòries, demà serà un diumenge francament excepcional per tot allò que cadascú de nosaltres, individualment i col·lectiva, s'hi juga. Ras i curt: aprofundir la més gran involució en drets coneguda en el darrer mig segle a Espanya. No cal dir que els catalans hi som comptats i que, en una o altra mesura, continuarem rebent tota mena de bastonades. I malgrat tot...

«Que no sigui per reflexions» titula David Fernandez en un article que, a l'Ara d'avui mateix, comença així: Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència [Pedro Sánchez] parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses".

I és amb aquest paisatge que cal que anem a votar? Doncs sí: el mateix David Fernandez cita Santiago Alba Rico, «que fa dies que vindica, apassionadament, la defensa activa del vot trist». Alba Rico sosté que no troba cap altra opció per impedir que ens governi l’odi i —podeu llegir l'article sencer aquí— diu que la democràcia es confirma a les urnes. Però sobretot ens diu que impedir un govern PP-Vox no hauria de ser el punt d’arribada sinó només el de partida, i que, derrotant-los, tot just haurem aconseguit una moratòria, abans d'encarar el desafiament veritable. En fi, que votem ni que sigui un punt tristos abans de reprendre nous compromisos col·lectius, imprescindibles. «Que no sigui, doncs, ni per incompareixença ni per cinisme (...) és allò tan senzill, bàsic i elemental de mirar-se al mirall i poder-nos dir: per nosaltres no va ser, perquè sempre vam fer tot el possible».

I a qui hauríem de votar? És conegut que jo votaré Esquerra i —encara que sigui amb poca alegria— tinc prou clars els motius. Però aquest dissabte de reflexió no és el moment de recuperar i difondre argumentaris de partit sinó, i sobretot, animar a participar per tal d'impedir que la dreta i la ultradreta nacionalista espanyola acabin governant. Voteu —també ho retallo a l'Ara, de part d'Antoni Bassas— aquell qui millor us representi, sense manies ni càlculs. Tot just per aproximació. «N’hi ha que diuen "Jo votaria aquest, però tenen un candidat (o un secretari general, o un president) que no l'aguanto". Sí, tornem-hi: els partits no són eines fetes a mida, són prêt-à-porter. No hi ha cap partit (tret que sigui incondicional) del qual t’encanti el 100% dels seus dirigents. O que tinguin un programa que defensi el 100% dels teus interessos. La majoria votem per aproximació». I pel que fa a tots aquells que no aniran a votar, als que creuen que ningú no mereix el seu vot o que troben que no votar és la millor manera de fer sentir la seva veu, Bassas aclareix: «han de saber que la seva abstenció pot ser interpretada en un sentit diferent de com la justificarien ells». Encara més: si l'abstenció esdevé especialment elevada a Catalunya és ben sabut qui seran els primers a celebrar-ho. I no compto que ens agradi...

Acabo insistint en el primer prec: aneu a votar malgrat tots els dubtes. Torno al Bassas: «Pel país, per l’economia, pensant en els fills, pensant en els pares, perquè tens esperança, perquè no en tens gaire, pels policies espanyols infiltrats (...) O potser podeu votar recordant que tècnics d'Adif ja han donat per solucionada l'avaria a Rajadell (al Bages) que ahir va causar un incendi en el sostre d'un comboi a l'R12 i va deixar vuit persones ferides lleus». Per tot això val la pena tornar a votar i votar conscient. No com a garantia de res, sinó per reiterar el nostre compromís amb el futur que, dilluns, haurà de continuar tan o més actiu que mai. 

La foto és del diumenge 28 de maig, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Hi ha qui li toca per sorteig, hi ha els qui hi anem voluntàriament. Però el que compta és ser-hi plegats, i defensar projectes de futur pel país, des del dèficit fiscal, la llengua o el traspàs de rodalies. I, és clar, el nostre dret a l'autodeterminació.