Magnet, per enfortir l'institut

Dimecres a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, vam reprendre el curs Magnet que vam començar el curs passat. Amb el punt d'escepticisme que sovint acompanya els docents de secundària, i amb l'energia de l'Anna, la dinamitzadora que sempre sembla sorprendre's de la nostra capacitat. Que no sigui per ànims! El cas és que el projecte ara es presenta en un itinerari de set anys, i al costat d'aquesta envergadura, els més novells demanen què caram és això del projecte Magnet. Com que ho vaig haver de sintetitzar amb molt de tacte per a la revista del centre, el passat mes de juny, ara ho recupero: sense foto i a manera d'Editorial, em fa tot l'efecte que no s'ho va pas llegir ningú. I amb tot, aleshores com ara penso que seria molt important que el Catà se'n sortís a implementar-lo. No és fàcil i obliga a repensar moltes coses, tant com uns liderages decidits al centre i també a l'Ajuntament, amb el seu pacte local contra la segregació. Altrament, no cal ser sociòleg per sorprendre's amb alguns dels nostres indicadors. En qualsevol cas, deixo el text aquí, ni que sigui com a testimoni.

Enfortir l’Institut

Des de finals de l’any passat que el nostre institut participa al projecte MAGNET, l’estratègia més potent que hi ha ara mateix per enfortir el projecte d’un centre educatiu, canviar la seva percepció social i atraure les famílies del seu entorn. És clar que això suposa un esforç per repensar la línia pedagògica, la comunicació externa o la relació amb l’entorn. Però tots els centres de Catalunya que els darrers anys han participat en el programa MAGNET valoren positivament els canvis que a poc a poc genera: un increment de la preinscripció així com de les expectatives de les famílies, de l’alumnat i dels docents.

Es tracta, doncs, d’un camí llarg, que ja havíem avançat i que des d’ara emprenem amb una metodologia més rigorosa. Amb la participació del claustre. Amb el suport municipal i de la Fundació Bofill. I en aliança amb la Universitat Politècnica de Catalunya. Perquè els objectius del projecte MAGNET només els aconseguirem si som capaços de sumar idees i energies amb d’altres institucions. Encara més: si som capaços d’articular d’altres mesures d’escolarització equilibrada que generin una més gran heterogeneïtat, tot atraient famílies que fins ara se n’han mantingut allunyades.

I estem contents perquè els resultats ens acompanyen. Només heu de repassar les 124 pàgines d’aquesta publicació i hi descobrireu reconeixements als nostres projectes, alguns tan importants com ara el Baldiri i Reixach! O hi veureu la multiplicació d’Erasmus arreu d’Europa, els concerts de la Big band, la importància del teatre o les victòries matemàtiques! I encara, fa poques setmanes, la trobada al Guillem Catà de fins a cinc centres de primària que va resultar tot un èxit de participació...

Al Catà hi ha il·lusió, doncs. Però sols no farem. I per això també celebrem l’impuls municipal, concretat fa tres mesos en el Pacte local contra la segregació/per l’equitat, i que s’adreça a tota la comunitat educativa. Tot plegat suposa un conjunt de mesures que no faran iguals tots els centres però que ens ha de fer ser equivalents. Perquè hi guanya l’institut, és clar, però sobretot serà tot Manresa qui hi guanyi.

(La revista del Catà, número 13, juny de 2019)

Qui no coneix Montse Gibert?

Després de la Festa Major de Manresa, quan l'agost es fon en el setembre, torna El Pou de la gallina. Al Tema del mes en Jaume Puig demostra que els productes de proximitat han revitalitzat l'horta local, amb uns darrers tomàquets que han estat fantasia d'estiu. Fer de pagès, diu la portada. En acabat, i com per dir que la normalitat s'imposa, un Qui no coneix... de primera, amb Montserrat Gibert. El curs ha tornat també per a bona part de l'associacionisme manresà, i d'això ella n'és volgudament un referent. La recordeu oi? Il·lustrada per Maria Picassó, hom diria que se la sent riure i tot!

Montse Gibert,
la participació és coral

Per poc que hagueu estat al teixit associatiu de Manresa, segur que la coneixeu: Montserrat Gibert i Antich. De març del 75. I sí, la seva seria una trajectòria més discreta si no fos aquesta rialla franca i expansiva que habitualment gasta. Per tota la resta, fa divuit anys que és tècnica de participació ciutadana a l’Ajuntament de Manresa. I això que ella anava per veterinària! Va créixer al cor d’una prolífica família menestral, a la carretera de Vic, tercera de quatre germans, darrera del Jaume i del Joan, i abans del Pere. La Montse passà per la parròquia del Carme i també l’Esbart, manresanitzada a força d’innocentades i festes majors, i estudiava aplicadament al Sagrat Cor. Després, al Pius Font i Quer, sentí la vocació menescal i es capbussà gairebé dos anys a la facultat de veterinària a l’Autònoma... fins assumir que s’havia equivocat. Si no molt, almenys una mica. Per això esmenà aquella inclinació generalista envers el bestiar per concentrar-se en els bípedes humans –tan a la vora una cosa de l’altra. Fou una crisi que la portà uns mesos al CAE i encara uns altres de viatge a Guatemala, i entre això i allò decidí que —ara sí— estudiaria Magisteri, mentre ho combinava laboralment en una cosa del tot nova: el Pla comunitari de la Font dels Capellans. La Montse ja es coneixia el barri perquè hi havia fet de monitora a l’esplai, i molt aviat es va fer seus els criteris de la participació que rebia en sessions formatives. Tenia vint anys i tot s’accelerà: ¿la recordeu acampada a la plaça de l’institut, reivindicant el 0,7% a primers del 95? Al CAE hi suma el col·lectiu Sloboda o l’Associació Manresa de festa. I ja sap què vol ser de gran: avalada per aquestes primeres experiències, l’any 2001 aconsegueix per oposició una plaça de tècnica municipal en participació ciutadana. I encara hi dura, tot i que sovint els canvis polítics han modificat la seva tasca. Ella no se’n queixa pas sinó que valora tot el que la feina li ha permès aprendre en aquest temps. «M’he format als barris!», afirma agraïda, i està convençuda del paper que poden tenir les entitats a la ciutat, i de com convé empoderar-les. I com que no veu l’hora de reposar ha enllestit Humanitats per la UOC, està feliçment casada i és mare de l’Oleguer, i ara mateix es planteja començar antropologia o —per allò dels camins inescrutables— potser teologia. I és que la Montse Gibert és així de diversa i al mateix temps constant, com ho ha estat la música i el cant coral en la seva vida. Sabíeu que ha passat per la coral Ixent? I pel cor Ressò i, en acabat, a mesura que es feia gran, a l’Orfeó, i a l’Escriny de Santpedor, i a l’Esclat Gospel Singers i ara mateix al The River Troupe Gospel Sallent? Com si des del primer dia hagués sabut que això de la participació és una cosa coral. I que —body&soul— el dring li posem nosaltres.

...i el curs torna a començar

Sí, avui com l'any passat, i com l'altre, i com l'anterior també, avui ha començat el curs escolar. I tot i que m'hi he fet gran, encara conservo el punt d'i·lusió i d'inquietud per aquest primer dia. Només —ho confesso— noto l'edat a cada episodi administratiu que curs rere curs es multiplica, i no sempre per a bé. Me n'escapo com els gats de l'aigua calenta, i deixo que claustres i força reunions formals llisquin com els tràmits informatius que han esdevingut. És en acabat, quan tornes a classe i trobes la canalla, que és fàcil de descobrir-hi com en un mirall el seu neguit, alguns dubtes, i també el punt d'il·lusió imprescindible per embarcar-nos plegats durant gairebé quaranta setmanes. Sortirà bé, penso, i agraeixo un cop i un altre la sort de ser i d'aprendre al seu costat. I assajar de llegir i d'escriure, de parlar i discutir sobre literatura, sobre la necessitat de la bellesa. Sobre la importància de coneixement i cultura si mai volem provar de ser lliures.

Primer i segon d'Animació Sociocultural i Turisme, de l'Institut Guillem Catà: encara no hi són tots, però no n'hi falten gaires...

En el traspàs del Juan de los pájaros

Ens ha deixat aquesta nit passada. Juan "de los pájaros". Formalment Juan González Reina, nascut el 16 d'octubre de 1932 a Estepa (Sevilla), a tocar de Marinaleda i El Rubio. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, tot escrivint la història del moviment veïnal a Manresa: apareixia en unes fotos mal documentades del Xup, al costat de Joaquín Vizcaíno. Després ens vam anar retrobant perquè el Juan ha estat un d'aquells lluitadors compromès amb el barri i, de retop, també amb la ciutat i el país. Sortosament, encara no fa dos anys, Ignasi Perramon va recollir en un llibre tota la seva vida, empès per en Pere Culell. El títol és prou explícit: "Un rebelde sin tregua". Aleshores ja vaig dir que no em semblava cap exageració. Les estades per diversos cortijos, la sort d'aprendre de lletra, la pega d'un pare cabut i el pas d'Andalusia a Catalunya -primer Vic, després Manresa, pencant en la construcció o al tèxtil, i incorporant-se a la lluita antifranquista amb el PSUC. I més endavant, compromès des del número 8 amb la candidatura del PSAN, l'any 1979, a les recuperades eleccions municipals...

La defensa del barri, de l'escola o dels jubilats van fer del Juan de los pájaros una trajectòria fecunda i al mateix temps singular: la seva opció independentista, al capdavall, és absolutament política per tal com va veure sempre en una futura República la possibilitat d'un país més just i igualitari. Encara el mes de juny d'ara fa tres anys, en plena campanya per les eleccions a Madrid, va portar-nos una carta que Adriana Delgado va llegir per a tots els assistents a la Plana de l'Om, amb un final rotund: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text preguntant el perquè de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. Perquè ell no en tenia de por. Tossut i valent, a l'epíleg d'"Un rebelde sin tregua" Ignasi Perramon li recull la cita que tindem present en el traspàs:

"La libertad que he tenido durante toda mi vida es porqué no he sentido miedo".

Reposa en pau, company!

La foto, de juny de 2016 amb en Joan Tardà a la Plana de l'Om
Publicat avui a Nació digital-Manresa

Un estiu amb les Memòries d'Adrià

Em penso que feia temps que no llegia un llibre tan a poc a poc, i tan serenament, com si descobrís a cada pàgina la necessitat de llegir-lo, i de llegir-lo precisament ara, aquesta llarga epístola que, de la mà de Marguerite Yourcenar, un emperador vell i malalt com és Adrià escriu per al futur Marc Aureli. En fi, algú ja em va dir que el llibre no es podia pas llegir abans de la quarentena; jo, que ja en porto cinquanta-set a sobre, l'he trobat dens i rodó. El repàs de tota una vida  —el llibre és escrit en primera persona— permet acarar vellesa i mort amb una més gran serenitat. “Petita ànima, ànima tendra i flotant, companya del meu cos que fou el teu hoste, ets a punt de davallar als llocs pàl·lids, gelats i nus on hauràs de renunciar als jocs d'abans abans. Per un instant encara, mirem junts les ribes familiars, els objectes que sens dubte mai més no tornarem a veure... Procurem entrar en la mort amb els ulls oberts..."

Del recurs editorial que en feia Proa, el 1990, en salvo la síntesi que acompanya, i que parla d'una vida "dedicada a l'organització de l'Imperi i a realitzar, des de la convicció que (Adrià) és responsable de la bellesa del món, l'ideal platònic de l'emperador-filòsof". Presentada en sis parts, l'obra comença amb «Animula vagula blandula» a manera d'introducció. Són tot just vint pàgines, on Adrià enceta les seves meditacions: "Compto que aquest examen dels fets em serveixi per definir-me, per jutjar-me potser, o, si més no, per poder-me conèixer millor abans de morir". No espereu trobar-hi una relació d'episodis bèl·lics o de govern. Tot això vindrà després en quatre parts de la biografia d'Adrià, però sempre i en cadascuna d'elles hi trobarem reflexions sobre art i política, sobre el sagrat i el profà, sobre cos i esperit, sobre la mort i l'amor, sempre tan trasbalsador: "De tots els nostres jocs, és l'únic que perilla de trasbalsar l'ànima, l'únic també en què el jugador s'abandona necessàriament al deliri del cos. No és indispensable que el qui beu abdiqui de la raó que encara li queda, però l'amant que conserva la seva no obeeix del tot al seu déu".

A continuació, quatre parts ressegueixen cronològicament l'itinerari vital de l'emperador: «Varius multiplex multiformis» («Variat, complex, canviant»), que anirà des de la mort de Trajà fins al seu accés al poder com a fill adoptiu: la seva joventut a Hispània, les guerres Dàcies o amb els Parts, governador a Síria.... Després vindrà «Tellus stabilita» («La terra estable») que assenyala l'inici del seu regnat, quan prova de ser moderat en les decisions i treballa per pacificar l'imperi, viatjant i desenvolupant tot d'infrestructures frontereres o cercant fins i tot millores en les condicions dels esclaus. Però és a la tercera part, «Sæculum aureum» («Segle d'or») on explica la història d'amor amb Antinous: amor i mort. Aprendre «que el dolor conté estranys laberints pels quals encara no havia acabat de caminar». La quarta part, «Disciplina augusta» cobreix el darrer període, des de la mort d'Antinous fins la seva vellesa: hi ha l'elogi de les ciutats, la revolta dels jueus, la crítica al cristianisme, la manca de fills propis o la malaltia i la necessitat de relleu...

Gairebé com a conclusió, les darreres vint pàgines porten per títol «Patientia» («Paciència»). Ara l'emperador es preocupa de la seva mort propera, després de renunciar al suïcidi. «La meva paciència també dona els seus fruits: sofreixo menys; la vida torna a ser gairebé dolça».  I, contra pronòstic, encara ens ofereix un bri d'esperança, a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats, en un món on el desordre i la catàstrofe sempre són a punt de triomfar. Som gairebé al final: «La vida és terrible; això ho sabem. Però precisament perquè espero ben poca cosa de la condició humana, els períodes de felicitat, els progressos parcials o els esforços per recomençar i continuar em semblen altres tants prodigis que gairebé compensen la immensa massa dels mals, dels fracassos, de la descurança i de l'error. Les catàstrofes i les ruïnes arribaran; el desordre triomfarà, però també de tant en tant l'ordre. La pau s'instal·larà novament entre dos períodes de guerra; els mots llibertat, humanitat, justícia retrobaran aquí i allà el sentit que nosaltres hem intentat de donar-los». 

L'estiu m'ha estat llarg i generós, i m'ha donat altre cop repòs. També un punt de consol: saber que esforços i desenganys, amor i desamor, victòries i derrotes, totes les absències que acumulem, totes tenen un sentit: exactament els que els sapiguem donar. En acabat és la Humanitat qui avança, amb encerts i errors, mai en línia recta: sempre a punt de recomençar.

- La imatge, amb un denari de plata d'Adrià, una de les darreres monedes que feu encunyar, ara amb el lema «Patientia»

- El fragment inicial de la novel·la, gairebé tot el prefaci, aquí.

Cinc dies de juliol pel Pallars Sobirà

No sé qui de la colla va portar la idea, però de seguida em va atraure: cinc dies pel Pallars Sobirà a partir d'una revisió del viatge a peu que van fer l'any 1956 Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela. Perquè, tot i que  sovint dic que no m'agrada caminar, vull dir que no m'agrada caminar per caminar. Ara bé, si s'ha d'anar a algun lloc, camino com el que més. Aquest cop es tractava de passejar pel Pallars Sobirà: pobles i paisatges. Gent. Història, art, literatura, botànica i geologia, de tot una mica, segons qui xerra, que de xerrar tots quatre ho podem fer una estona llarga... En fi, ja es veu que la trama literària a mi em feia d'esquer, i a més a més, l'empresa que hi ha al darrera (Ramat de camins) deixava un amplíssim marge en la tria del recorregut. De fet, de les tres propostes que fan habitualment, nosaltres ens en vam confegir una de pròpia sense que hi hagués cap mena de problema.

Divendres, 12 de juliol. De Manresa a Llavorsí tot just vam aturar-nos per estirar les cames al santuari d'Arboló, per allò de certificar l'entrada al Pallars Sobirà, passat Gerri de la Sal. Després, a Llavorsí, a l'hostal la Noguera només hi vam trobar amabilitat i facilitats, inclòs l'esmorzar de l'endemà, matiner i memorable. Allà a Llavorsí, ja ens havíem endinsat en les pàgines de la revisió del viatge d'Espinàs i Cela que n'ha fet Núria Garcia Quera, Nou viatge al Pirineu, (Sensus, 2012). En Jordi Griera exercia de lector a la mateixa plaça de Llavorsí i el text de seguida se'm va fer imprescindible. També al cambrer que, a l'hora de pagar, es va interessar per la referència bibliogràfica: "Demà me'l compro!". Nosaltres no li podíem pas deixar...

L'endemà amb la primera estricada encara em vaig animar més, incorporant la qüestió del front de la guerra a la reconstruïda Tírvia, on vam trobar el primer de molts interlocutors. La guerra, i encara després la Dirección General de Regiones Devastadas y Reparaciones hi va fer un trist paper —la primera església refeta va fer figa— i en més d'una façana s'hi conserven restes de metralla. En fi, de Tírvia passant per l'ermita del Roser, vam seguir cap a Araós, Ainet de Besan i Alins, remuntant la vall d'Àreu, que és on vam fer nit, a l'Hotel Vall Ferrera. A Àreu —un dels dos pobles catalans que no tingué cap candidat a les darreres municipals— el poble envelleix irreversiblement però tots els vilatans us atenen sempre amb bona conversa. Diguem que el sopar va ser també esplèndid, tant, que fins em va costar acabar-me la llonganissa a la brasa!

Diumenge vam enfilar els 1000 metres de desnivell des d'Àreu fins al collet de Tudela, per canviar de vall, cap a la de Cardós. La pujada va ser prou ràpida —un parell d'hores i mitja— però al capdamunt no hi vam trobar les vistes que totes les guies prometen, per mor d'una boira densa. Si més no refrescava, perquè la calor que vam passar era gran. El descens, per Ginestarre, tingué l'al·licient del taller tèxtil que fa més de vint anys hi va instal·lar Rosa Maria Tejedor, GinestArt. I encara després el seu company s'avingué a obrir-nos l'església, d'un absis magnífic —i sí, l'original és al MNAC. Vam poder parlar de neu, d'escoles i de fronteres i contraban. La nuvolada i uns trons que al capdavall no van ser res, ens van fer seguir cap a Esterri de Cardós i Arrós i, després d'un àpat de manteniment —no goso dir-ne dinar— ens vam arribar dalt d'un jeep a Ribera de Cardós.

A Ribera, l'Hotel Cardós ens va acollir amb la singularitat pròpia de l'establiment, fonamentat en una col·lecció de col·leccions. El propietari ho recull tot amb voluntat museística i el resultat és una mena de Cafarnaüm amable, on sobresurten els pessebres però, també, una bibiloteca generosa d'espai i títols. L'establiment es veu que ha comptat amb un estadant de la categoria de Ramon Solsona, i el propietari assevera que allí mateix va començar a escriure la novel·la Allò que va passar a Cardós. Si voleu, a la mateixa recepció us en ven un exemplar en edició de butxaca, cosa que vaig declinar tot i  regraciar-li, atès que a casa ja el tenim. Encara més: va resultar que tots quatre l'havíem llegit. Oh! Aleshores sortí tot, la història, els civils, totes les galeries subterrànies de la hidroelèctrica i... el final. El final de la novel·la que no acaba d'agradar —al propietari menys, amb una vehemència que em va sorprendre. Sigui com sigui, voltar món i parlar de llibres és un plaer indescriptible. I com que la tarda era llarga, prescindint del reclam d'una piscina, em vaig entretenir amb un volumet que el mateix hoteler em va fer a mans: Maleïda, un llibret de Bernat Gasull publicat el 2016 que ressegueix les passes de Jacint Verdaguer en el seu viatge de 1882 pel Pirineu: feia quatre dies que se n'havia estrenat el documental, també a Manresa, i em vaig arrapapar en un sofà de la gran biblioteca.

Gasull, exhumant llibretes del propi Verdaguer que conserva la Biblioteca Nacional de Catalunya, refà el seu viatge de l’estiu de 1882: l'autor volia pujar la Maleïda —Aneto— però sobretot trepitjar el Pirineu, de cap a cap i a peu, per escriure Canigó. El viatge començà a la Seu d’Urgell, al peu del Cadí, i passa per Sant Joan de l’Erm, les comes de Rubió i el pic de Salòria, Tor i la Vallferrera, la vall de Cardós, Esterri d’Àneu... i cap a la Val d'Aran. A mi, però, ja se m'havia fet l'hora de sopar i abans de fer un tomb pels búnquers d'entrada a Ribera —l'obsessió del general Franco era malaltissa, de totes totes— vaig tornar el volumet al propietari sospesant la follia verdagueriana d'emprendre aquests recorreguts amb un equipament rudimentari, la sotana arromangada, uns guies sovint poc experts i cartografia gairebé inexistent. Ras i curt, amb GPS, Quètxua i Goretex, les descobertes d'avui són molt més amables i a preus democràtics.

Dilluns 15 vam passar de la vall de Cardós a la d'Àneu, pel coll de la Bana i, de baixada, per Estaron i Sant Pere de Burgal, fins arribar a Escaló. Tot plegat sis hores llargues que exigeixen una certa disciplina mental: més que superar desnivells, que hi són, compta la resistència. Per sort el camí fou pròdig en cirerers tan abandonats com els vilars que travessàvem. I en el meu cas el premi era el monestir de Sant Pere de Burgal, el de Jo confesso, de Jaume Cabré: m'hagués agradat també sentir-me rebut pel germà Julià de Sau, el mateix que havia estat fra Miquel dominicà, aquell qui amb la Capsa Sacra ben agafada tancà el monestir després de segles de missa i cants diaris... Si més no, la instal·lació contemporània permet observar a distància el conjunt de pintures que reprodueixen les originals del Mestre de Pedret—exacte, al MNAC— i també una certa idea del conjunt monàstic. Després, a casa, recupero el fragment cabrerià que em ballava pel cap tota l'estona, el confiteor. Això és, el jo confesso.

«Per asserenar-se, per dir adéu de manera definitiva a tants anys de vida benedictina, entrà a la capella monacal. S'agenollà davant l'altar, aferrat a la Capsa Sacra. Per últim cop a la vida va mirar les pintures de l'absis. Els profetes i els arcàngels. Sant Pere i sant Pau, sant Joan i els altres apòstols i la Mare de Déu lloant, amb tots els arcàngels, el sever Pantocràtor. I va sentir-se culpable, culpable de l'extinció del petit monestir de Sant Pere del Burgal. I amb la mà lliure es colpejà el pit i va dir confiteor, Domine. Confiteor, mea culpa. Deixà la Capsa Sacra a terra i s'inclinà fins a besar el sòl que tantes generacions de monjos havien trepitjat en lloança del Déu totpodeós que el contemplava impassible.» 

Pel camí havíem fet net d'aigua i —amb la culpa, amb la culpa, amb la grandíssima culpa....— a Sant Pere del Burgal no hi vam trobar cap font. Tant se val, al cap de poca estona arribàvem a Escaló, a l'Hotel Castellarnau per a major detall, amb la piscina municipal al costat: hi vaig buidar tres ampolles de vichy en poca estona i aleshores em va semblar que recuperava l'esperit i la pau. Érem a la vall d'Àneu i a la tauleta de nit, el llibre de Ferran Rella oferia companyia de la bona: El Pallars Sobirà. Amb ell vaig arrodonir la preparació de l'endemà dimarts, que feia cap a dos pobles d'alçada, Estaís i Jou, cap a la banda d'Espot. A Estaís tot just vam ensopegar amb un bon home, cofoi de viure encimbellat al Pirineu: "Estaís, baixant del cel, el primer pis". En fi, després de carenar cap a Jou vam davallar altre cop fins la Noguera Pallaresa per la Guingueta i, ara pel costat dret, arribar a Escalarre —dinar i migdiada: un poble consirós com mitja comarca, atès que aquells dies s'hi havia d'haver celebrat el festival de música que les autoritats finalment no van autoritzar. Enmig de tantes expectatives perdudes i reserves anul·lades, sota un sol sec vam rematar la tarda cap a Esterri d'Àneu, evitant la carretera, i pujant i baixant com desesperats fins arribar al pont, i d'allà a l'Hotel Trainera, talment en Cela i Espinàs. En Ferran Rella, ànima cultural de la vall i fill de casa Foro, no era al poble —tots fem vacances!— però totes les visites prèvies que ja hi havia fet en companyia seva van omplir el sentit de la passejada nocturna.

I anem per enllestir-ho: el darrer dia, com a cirereta, quedava pujar fins al Port de la Bonaigua. Set hores, tot costa amunt. Amb aquell sentiment de ser al darrer dia, vam atacar amb força cap a València d'Àneu i després el regugi de Gendar de Sorpe, temps ha un bar de l'antiga carretera a la Vall d'Aran. Reposats i frescals vam travessar magnífics boscos d'avets i encara ens encantàrem al formidable salt de Comials. Aigua avall! I poc després del migdia ja érem al santuari de la Mare de Déu de les Ares. Puc dir que ens vam entaular al refugi? I sí, faltaven encara vora 300 m. però l'escudella fumejava i la brasa semblava superior. Que ho fou, no he pas d'enganyar ningú. Enriolats vam acordar que això, que del Port de la Bonaigua cap a Salardú potser ho faríem un altre any. I que tant se val que celebréssim aquests sis estius trescant. I que si de cas ja podíem anar parlant del setè. I que si són verdes, si són madures, el que havíem de fer després del cafè era anar a buscar corrent el cotxe que dormia a Llavorsí, si volíem arribar a sopar a Manresa. Cosa que vam fer amb la més gran de les naturalitats i amb l'ajuda d'un taxista d'aquells que per un preu raonablement mòdic—amablement i puntual— ens proporcionava a tots quatre Ramat de camins. Que quedi consignat, doncs, tot plegat per al record.

El Sant Pere de la foto no pot pas ser el de Burgal: vaig fer la foto des del mòbil i la proximitat només era pensable a Ginestarre. Això sí, tot obra del Mestre de Pedret. Tan bonic com impressionant.

Cela i la desobediència

Tot i ser juliol, i sentir llunyans els dies d'institut, encara hi continuo pensant. M'han arribat els horaris, i preparo algunes lectures del proper curs amb un primer maldecap, això és, com connectar els alumnes de literatura amb Maragall, ara que tenim programat Visions i cants. Fra Garí o el comte Arnau! Suposo qu la redempció per amor podria trobar en les seves trajectòries algunes fites on orientar-se. Però parlar de pecat, de contenció dels sentits o del memento mori (*)...  No ho sé, però està clar que ho tornarem a provar, com ho provem amb la Mila de Solitud, o la Carola Milà de la Capmany. Com la noia del Dimecres de cendra: estem fets per a viure, no per renunciar a la vida! Amb errades, revolts i desenganys. Amb ganes de canviar les coses...

Ara només caldrà amanir-ho, i em penso que ja en tinc ganes. I mentrestant —i ara vegeu si vé a tomb!— m'arriba un retall de l'Ara criatures de dissabte passat, on Jaume Cela parla de "Pedagogia de la desobediència". Sencer, el podeu llegir aquí. Però jo en tindré prou amb conservar un parell de fragments i l'epíleg, que ens diu que aprendre a desobeir "serveix per a casa, per a l’institut, per a l’espai juvenil, per a les administracions, per al món econòmic i per a l’organització política". Perquè a vegades cal desobeir. I perquè segur que cal acceptar la desobediència dels nostres adolescents, imprescindible per higiene mental, sentit crític i maduresa. I perquè els educadors també la pifiem sovint! O volem uns futurs ciutadans passius i acrítics? En Cela ho planteja així:

"Quaranta anys entre adolescents, educant-los perquè mantinguin el desig de canviar el món, em donen certa autoritat. Enmig del caos de discursos polítics que ens domina, he sentit pares que volen fills radicals però que no llegeixin el marxisme; que vagin a fer la revolució de moda però sense ficar-se en embolics; que siguin radicals a fora però submisos a casa; que contestin una part de la societat però no discuteixin la riquesa de la família, etc. Pares i autoritats que volen fills i ciutadans revolucionaris a mida. Adults oblidant que l’educació és incompatible amb la hipocresia i la incoherència.
     No es pot fer trampa. Educar en la desobediència té unes característiques irrenunciables. Fem que l’adolescent descobreixi les injustícies contra les quals cal manifestar el desacord, però no tan sols les que l’afecten sinó també les que afecten els que són al seu voltant, i no només els que són dels seus. Desobeir perquè ningú sigui explotat. Mirem que no sigui un simple sentiment reactiu sinó que trobi les raons, argumenti el perquè, imagini com podria ser. Desobeir per la incoherència de les normes, per l’autoritat imposada, per la manca de voluntat adulta de saber què en pensa ell o ella. Parlem de les seves maneres de contestar i discutim si tot s’hi val o no. Després d’acceptar que la majoria de les seves maneres d’actuar en contra seran incòmodes per als adults, deixem clar que existeixen dos criteris irrenunciables. No poden exigir l’acompliment dels seus drets vulnerant els drets d’un altre. I quan actuïn saltant-se les lleis que troben injustes, hauran d’assumir-ne les conseqüències amb responsabilitat."

La foto és amb els alumnes de 1r i 2n d'Animació Sociocultural, en una sortida de primavera a Montserrat. Per descomptat que ell no és Fra Garí, però el xoc entre uns nois i noies "amb els ulls plens de terra" i la voluntat espiritual acostuma a ser recordada. Sense por ni pecats. Perquè tampoc és fàcil desobeir.

(*) Memento mori: recorda que moriràs! Com que ahir precisament es va morir Rutger Hauer — el famós replicant de Blade Runner— he recuperat la pel·licula i ara rumio si no seria prou adient per començar el curs i Maragall. Ho recordeu? "He vist coses que els humans no podrien creure ... Atacar naus en flames més enllà d'Orió ... He vist raigs C brillant a l'obscuritat prop de la porta de Tannhäuser ... Tots aquests moments es perdran en el temps, com ... les llàgrimes sota la pluja. Temps de morir."  Per al crític de cinema Mark Rowlands es tracta del monòleg sobre la mort més emotiu en la història del cinema. Per als més llargs, gentilesa de Wikipèdia, la versió anglesa: "I've seen things you people wouldn't believe... Attack ships on fire off the shoulder of Orion... I watched C-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate... All those moments will be lost in time, like... tears in rain. Time to die."