divendres, 18 de novembre de 2016

Qui no coneix Maria Picassó?

Cinquanta mesos de relació digital: qui no coneix Maria Picassó? Jo no la coneixia, o només en coneixia les il·lustracions, que sempre han resultat ser genials. De manera que jo escric i ella dibuixa, i el darrer diumenge de mes casem els resultatrs. Per això vam acordar finalment una trobada a Manresa, tot just fer un cafè. Això i el compromís que, a El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, la secció li anava dedicada. El resulat és aquest. Maria Picassó: una il·lustradora memorable. De Manresa i per a tot el món. Ja va sent l'hora que la coneguem tots!

Maria Picassó,
la noia de la caricatura

Es diu Maria Picassó i Piquer i sí, probablement no la coneixeu. Però s’escau que la Maria és l’artista que signa cada mes la il·lustració d’aquest article. I ara que som al número 50 d’aquest Qui no coneix... potser és l’hora de presentar-la! Jove i molt espavilada, la Maria és de l’any 83. Bona noia i millor estudiant, però especialment independent. Tant que, després de passar per la Joviat, va entrar a la facultat d’arquitectura, en va sortir arquitecta i, fins i tot, va treballar-ne dos anys. Però tururut violes: la il·lustradora va guanyar la batalla, i l’arquitectura va quedar precoçment jubilada. Des d’aleshores es dedica apassionadament a dibuixar. I és que la Maria ja havia crescut entre les piles de revistes i còmics que el seu pare venia a la papereria del carrer Martí i Julià. Això i, és clar, l’acadèmia de dibuix de la mare, que és Blau Estudi d’Art, al carrer de Guimerà: encara avui hi fa algunes hores cada setmana, per conservar el vincle amb família i ciutat! I és que la Maria viu a Barcelona, i des d’allà dibuixa per tot el món. Caricatures com aquestes, sí, però... ¿vau veure a l’Ara el seu Trump-Clinton? Doncs aquesta és la Maria Picassó, i aquell el seu estil geomètric, que és el que li dóna la personalitat. Si furetegeu per la seva pàgina al Face veureu què dic! Hi veureu també que el seu fort són els vídeo-jocs: va començar per un projecte a Solsona sobre animalons de granja i avui és a l’equip que fa els d’Star Trek, que vol dir assumir encàrrecs de feina abassegadors per l’altra banda del planeta. Poca broma! Professional com és, aquest novembre repetirà de convidada al Congrés de caricaturistes del món, enguany a Phoenix, Arizona. I els explicarà això, que li agrada dibuixar, que ho ha fet sempre i que, si de cas, té una certa traça a plasmar les variables que fa que cada cara sigui sempre única. Maria Picassó! Podeu creure, però, que no ens coneixíem? Després de cinquanta mesos col·laborant plegats via internet, i no ens sabíem la cara! Ho vam resoldre amb un cafè al Pajaril, i vam celebrar cadascun dels quaranta-nou caricaturitzats amb què la Maria cada mes fa embadalir. I avui, que som al 50, li hem demanat -barruts- si no hi posaria la seva, de cara, ni que sigui per dir-li públicament: gràcies Maria!

diumenge, 13 de novembre de 2016

Diumenge a Barcelona: des d'ara i fins el final

Avui hem tornat a Barcelona, sota les fonts de Montjuïc, per respondre a la convocatòria de l'ANC, Òmnium i l'AMI. "Per la democràcia, defensem les nostres institucions". Si es tractava de d'aconseguir una resposta massiva, de suport a tots els polítics i institucions que tenen causes pendents, em penso que ens n'hem sortit. 100.000 persones. Més o menys, tant se val. Perquè avui sobretot hem vist que hi ha força per seguir endavant i -ara sí- sense aturar-nos. Gent absolutament diversa i vinguda de tot arreu, disposada a la mobilització permanent. Així ho ha dit en Jordi Cuixart, i hi ha afegit "sense por". Sense tenir por. Després hem cantat l'Estaca i hi ha hagut espai per a l'emoció -alguns feia anys que no l'entonàvem, i es xulo veure que la recordes perfectament! En acabat, en Jordi Sànchez ha subratllat que sortiríem al carrer tantes vegades com convingués, i per un moment he temut que diumenge vinent hi havíem de tornar: i és que l'acte ha estat d'una agilitat professional, rodó i net, seixanta minuts justos. Tots hi tenim la mà trencada. Però no, no hi ha data per a la propera trobada. Consignem doncs que "el temps dels dubtes i les renúncies ha acabat per sempre més" i, mentre ens féiem les fotos de grup i corejàvem l'Himne, començàvem a veure coneguts desfilant a buscar el dinar. Perquè és diumenge, i ara i en la futura República Catalana, els llargs dinars de diumenge acostumen a ser sagrats. Però fins aleshores també estarà bé veure com avança això dels pressupostos. Perquè demà és dilluns i hem de tornar-hi, cadascú des del seu lloc. Per la República que volem. Sense aturar-nos. Fins la següent convocatòria. Fins el final.

dissabte, 5 de novembre de 2016

20 anys del SIAD, 25 sense Montserrat Roig

El SIAD Montserrat Roig (Servei d'Informació i Atenció a les Dones, de Manresa) ha arribat als vints anys, i no pas amb poques vicissituds. Potser per això bona part de les seves impulsores van decidir retrobar-se ahir a la tarda, a la sala de la Plana del'Om, en un acte de record i homenatge. I vull agrair que em fessin un truc pocs dies abans per si m'avindria a glossar-hi l'obra i la trajectòria de Montserrat Roig. Suposo que compleixo la condició de ser professor de literatura a l'institut i, alhora, haver viscut directament el naixement d'aquest servei municipal l'any 96. En qualsevol cas, consigno que l'acte fou emotiu i àgil -els dos clowns que el conduïren resultaren ser impagables- i els discursos hi van estar a l'altura. De l'acte.

No cal dir que vaig provar de resoldre l'encàrrec tan bé com vaig saber. Però em va agradar sobretot, a l'hora de preparar-lo, recuperar algunes lectures que feia molts anys que no llegia, descobrir tot el material ordenadament a la llibreria i reviure un temps de joventut que inevitablement tinc -tenim- vinculat a la literatura de Montserrat Roig. Només una trajectòria tan breu, per bé que intensa, poden explicar que arribem al vint-i-cinquè aniversari de la seva mort gairebé per sorpresa! D'això en vaig parlar ahir a la Plana de l'Om, de la literatura o del seu vessant periodístic, que a Manresa coneixem prou bé -Joaquim Amat i Piniella, Jacint Carrió: els catalans als camps nazis. I també de la vigència del discurs de Montserrat Roig. Progressista, compromès i batallant sempre per la seva condició de dona.

El proper dimecres 10 de novembre, farà 25 anys que ens va deixar Montserrat Roig. I si Manresa fou prou sensible com per proposar-la al nom del servei, també cal que en recuperem els seus textos. Recuperar idees, que és tal com recuperar el valor de la literatura -i mira que ens fa falta! Ho vaig demanar a totes les assistents: recupereu els llibres dels prestatges, que és el millor homenatge a l'autora, i un pas segur a l'hora de guanyar arguments i visibilitat.  I també, és clar, felicitar aquests vint anys de feina feta al SIAD, les seves impulsores i les col·laboradores, que no hauria de perdre mai ni el suport ni les complicitats que el fan imprescindible.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Manresa acomiada els seus vells rètols

Aquest mes d'octubre la revista "El Pou de la gallina" va publicar un reportatge sobre les tipografies manuals que encara queden als carrers de Manresa, i que parlen d'una ciutat definitivament transformada. El cas és que el reportatge el vam fer plegats amb la Jana, i és un recorregut visual per la nostra ciutat. Me' n queda el record d'alguns matins d'agost resseguint tots els carrers i fent fotos, fins a gairebé obsessionar-nos-hi. I és que potser feia anys que no ens ho tornàvem a passar tan bé plegats. Sigui com sigui, ara que és a punt d'aparèixer El Pou de la gallina de novembre, consigno aquí el text principal del reportatge i només lamento la impossibilitat d'incorporar-hi totes les fotos!

Manresa acomiada els seus vells rètols

Jana Fontdevila
Ramon Fontdevila


Si feu un tomb per Manresa descobrireu que d’una manera silenciosa els antics rètols artesanals estan desapareixent. Lletres pintades sobre fusta, planxa metàl·lica o directament a la paret. A vegades amb algun dibuix que va néixer virolat i que el sol, implacable, ha anat devorant. Desapareixen, sí. I molts dels que encara es conserven sovint només hi són perquè l’establiment ha abaixat definitivament la persiana i ningú al darrere ha obert un nou negoci. Avui les noves tècniques s’han imposat i, malgrat que potser la durabilitat del producte no serà tan alta, els preus d’impressió publicitària són extremadament competitius.

De primer va ser la informàtica, aplicada des de fa 25 anys i, en acabat, els nous sistemes d’impressió sobre tota mena de suports: tot plegat ha acabat amb una llarga tradició. Un món que se’n va, substituït, és clar, per un de nou. Hem fet un tomb per Manresa, i al costat dels nous rètols -vinils, plòters de tall....-- encara hi hem trobat molta lletra feta a mà. I no pas tota de dècades passades: sempre queda algú que, amb un pinzell i amb més o menys traça, assaja de crear el reclam que el visibilitzi entre els seus possibles clients.

En qualsevol cas, la preservació dels antics rètols és gairebé impensable, és clar, però la seva discreta desaparició desdibuixa la memòria col·lectiva, el paisatge d’un barri o carrer. Com a contrapartida, cal reconèixer que els exemples contemporanis apareixen gràficament més civilitzats –també vulgars, anodins moltes vegades. Sigui com sigui, a mig camí de l’art, el bunyol o la nostàlgia, Manresa s’acomiada dels seus vells rètols, i dels seus retolistes.

Un exèrcit de retolistes

De retolistes n’hi havia, i molts. Josep Olivet o Manel Mestres. Les societats Sallent-Porquet o Giralt-Soler. I tot l’estol d’escaparatistes a Cal Jorba: Ramon Salisi i Jaume Casacuberta, amb Manel Marzo, Ricard Manuel Sabaté i Joan Guitart, per citar-ne uns quants Tots ells havien de pintar rètols, il·lustracions i sanefes, a vegades amb temps per endavant, però, molt més sovint, responent a la urgència de l’encàrrec. Només cal anar trenta o quaranta anys enrere. Quan la televisió en color no existia. Quan els diaris eren exclusivament en blanc i negre. Quan les tanques publicitàries només existien a Barcelona!

Joan Sallent és pintor, abans que cap altra cosa, i aquest setembre acaba de complir els 90 anys.Té l’estudi a casa i no hi ha dia que almenys no dibuixi. “Jo d’això de retolista en vaig plegar amb la jubilació, abans i tot, a 62 anys, cansat d’anar de bòlit. Després de passar per una operació de la vista, vaig dir prou”. Sallent va entrar a l’ofici de la mà de Manel Mestres. “Ell treballava per la Publicidad As, dels viatges Aster, i em passava la feina que no s’atrapava. I vaig arrencar fort!”. En comandita amb Pere Porquet, l’un s’encarregava dels pisos i l’altre de la publicitat, i entre ells es donaven sempre que calia un cop de mà. “A mi m’engrescaven aquells rètols, la llibertat de pintar unes potes gegants de calamar i fins, per en Seoane, dels Establecimientos Lice, inventar els eslògans. Així en el temps de la conquesta de la Lluna: “¡No son platillos volantes, son nuestros platos servidos a domicilio!”. Més atrevit encara el rodolí de l’època de la guerra del Congo: “¿En el Congo, qué pasa? ¡Que los platos no son de esta casa!”.

Art efímer

Sallent no conserva cap foto d’aquells anys seixanta, setanta o vuitanta: “I mira que vam fer de tot, tanques als camps de futbol, als de bàsquet i a les piscines. Tanques al Passeig, rètols de fires de mostres, els busos del Castellà, papereres i fins i tot parets mitgeres de Manresa i d’arreu de la comarca!”. Però en Sallent és artista abans que cap altra cosa, i allò de fer només lletres l’avorria. “Jo feia al·legories d’allò que s’anunciava. La imatge! Però conscient que era una cosa del tot efímera. Això sí, quan passejava per Manresa i anava veient rètols meus, vaja, que era un goig!”. D’aquells calamars i entrepans, ben just en trobarem un exemple mínim, d’en Sallent, al bar La Soca, a les Bases. En tot Manresa no n’hem trobat pas cap altre!

Llevat dels darrers rètols a la Soca, el vinil s’imposa arreu. Aquells aparadors virolats han
desaparegut amb fórmules molt més estilitzades, menys cridaneres, és clar. Com a molt, una pissarreta negra i guix blanc, a peu de carrer, us anuncia el preu del menú o l’especialitat dels esmorzars. Es conserven, però, exemples bàsics del tot, primitius en diríem (Bar la Salsa! Bar Pirineo!) o amb exercicis que s’acosten al tractament de fusta dibuixada (Moes i Porró). D’altres casos queden com exercicis llepats, de dubtosa eficàcia (Mesón Blanco, al carrer de Rajadell) o tan discutibles com el Torricó, al carrer Francesc Moragas, definitivament tancat. I d’altres, tan honestos i mínims com el Bar Chelo, al carrer del Carme.

Arriba la modernitat

La societat entre Pere Porquet i Joan Sallent fa trenta anys que es va dissoldre. Però els fills s’han trobat al mateix ram i són ells els que porten les noves empreses (Rètols Sallent, Rètols Porquet Prat). Parleu amb qualsevol dels dos: tant Isidre Sallent com Pere Porquet recorden haver pintat a mà. Però calia entomar els canvis i ells ho van fer, sovint amb inversions costoses als ulls d’uns pares que, anualment, tots just invertien en la renovació dels pinzells o la compra a l’engròs de pintura. Avui només cal veure el preu milionari de cada màquina i el període d’amortització que té: cal treballar i fer-les treballar molt. Pere Porquet considera que “el canvi d’un món artesanal a un de preindustrial o industrial del tot era difícil per a tots ells. Vam començar amb petits vinils per a cotxe però, vaja, jo encara em vaig fer un tip de pintar pancartes sobre roba de cotó, amb màscara. Encara veig el color blau del Supeco cada cop que s’acosta Nadal!”. Ara bé, més lent o més ràpid, el canvi es va produir sense possibilitat de retorn. Pintar al taller –a mà, amb plantilla o amb estergit-- quedava per a la història.

Els Olivet, nissaga de pintors

Josep Olivet i Mollet ha fet 80 anys aquest mes d’agost. La seva també va ser una trajectòria fecunda. Fill i nét de pintors retolistes, tal i com recullen els cognoms (“En Mollet avi era el pintor dels daurats!”), Josep Olivet s’hi va posar de ben jove, en un ambient de postguerra: “Em vaig posar a treballar als 10 anys i fins als 67, que encara no paraven de demanar-me coses!”. Olivet hagués volgut anar a estudiar a Barcelona, però el negoci familiar era el primer. “Érem l’avi, el pare i dos oncles, i pintàvem de tot. Carros, motos, bicicletes i els quatre cotxes que corrien. I les botigues i els pisos, és clar. O bona part dels cartells gegants de la Innocentada!”. Olivet, però, és un home inquiet, que començà a fer invents i inversions al taller. “Érem pintors, no pas planxistes, però els planxistes no eren pintors i ens portaven la feina. Vaig inventar un sistema de filtre d’aire perquè la pintura quedés perfecta, sense un gra de pols. I aleshores, vinga cotxes i vinga lletres! Ens en vam fer un tip!”.

Olivet és un pou d’anècdotes. “Calia inversió i organització per anar endavant”. Mig en broma, ell mateix explica que aquest ha estat el motiu del final de la nissaga de pintors. “Els ordinadors que havien de ser la solució tipogràfica, van ser també l’esquer dels meus fills. En lloc de disseny van tirar per la tecnologia, i ara són al capdavant de Fibracat i Altecom. Comunicació del segle XXI. El taller, doncs, ara l’ocupen les noves instal·lacions de l’empresa”.

Artistes o no

Olivet d’altra banda és el creatiu més conscient de la seva feina. Es va proposar aconseguir l’habilitat d’una lletra pròpia i fins reconeix la dels altres. En miniatura, molt discretament, signava cadascun dels seus rètols, per efímers que estiguessin condemnats a ser. Però en canvi, i a diferència de la resta de la colla, quan arribava el diumenge penjava els pinzells. Si en Sallent, en Mestres, en Casacuberta o en Porquet eren artistes, ell va veure que no servia. “Només vaig fer dos o tres quadres, i no, ho vaig deixar estar. Jo, els diumenges, els vaig dedicar a córrer amb moto o a esquiar”.

Funcionalitat anònima

Al costat de les grans mostres de professionalitat passada, hi ha el rètol directe, imperatiu: a vegades discrets, al cor d’una persiana, a vegades rotunds, avisant del trànsit de “camiones” o, més moderns encara, de “camions”. Pàrquings, sortides de vehicles o, vora el centre hospitalari, de cotxes mèdics. Tipografia directa sobre paret, amb molt diversos nivells de conservació. De tot hi ha, i tot força senzill, encara que summament pràctic! I a vegades, com una delicadesa d’última hora, l’ombra de les lletres d’un taller, al carrer de Francesc Moragas: “chapa y pintura Moya”.

Jorba, refugi d’artistes

Si en algun lloc de Manresa el retolisme tipogràfic va trobar caliu i suport va ser a Cal Jorba. De fet, els reconeguts magatzems acollien un nodrit nucli creatiu no només pel que fa a tipografia sinó en la publicitat en general. Es feia revista i es feien aparadors, es feien reclams singulars per a cada efemèride. I això reclamava un equip greixat i generós en temps i recursos. Els resultats, és clar, van ser extraordinaris fins al darrer moment. Jaume Casacuberta havia après l’ofici amb Manel Mestres, als setze anys. “Amb ell vaig fer les primeres guinyolades, que eren tirades de fil per preparar l’espai i el text. Després em va cridar en Salisi i em vaig incorporar a Cal Jorba. Ho recordo perquè treballàvem, és clar, però ens ho passàvem molt i molt bé!”. Quan Ramon Salisi passarà al departament de Publicitat del Banc Mercantil de Manresa, Casacuberta porta l’equip de Cal Jorba, que no dubta a qualificar “de primera”.
 
Les anècdotes són múltiples, però llastimosament l’empresa se’n va en orris. “Vam acabar fa trenta anys, i encara me’n planyo. Però allà d’un targetó en fèiem una paret i, a vegades, la façana sencera i tot”. Podia pintar també espais dels magatzems com la sastreria, o participar dels aparadors”. Amb fotos a la mà, Casacuberta mostra concursos i sorteigs dels anys seixanta, esquitxats de català –“l’Estrada sempre hi posava la banya!”--, on la tipografia manual és la reina. “Lletra americana, que fèiem gairebé en directe! Saps què pensava? Que havia estat de sort, que tenia un ofici que no s’acabaria mai! D’això en fa trenta anys i mai, però mai, m’hauria imaginat aquest canvi”. Avui Casacuberta encara il·lustra –pintura i tipografia-- els programes de sardanes de Nova Crida o l’exposició anual dels Pessebres al Casino.

Aprofitar les parets mitgeres

Com a símptomes d’un passat que avui dominen les grans lones impreses, hi ha els vells murals a les parets mitgeres. Molts són rètols esgrafiats, que escapen a aquest reportatge, i en conjunt es pot parlar d’una autèntica desaparició fruit dels successius creixements immobiliaris. S’han perdut des d’anuncis dels primers televisors en blanc i negre –carrer Camps i Fabrés-- fins a consignes de José Antonio a la carretera del Pont de Vilomara. Ara, doncs, ens limitem a consignar com el sol fa la seva feina sobre els magatzems Sobrerroca –funció indicativa al carrer general Prim-- o sobre els dels restaurants Cassinet o el Retiro, vora el Xup. I, en prou bon estat de conservació, al carrer Bisbe Comas, “Antic Bar Jo, comidas Habitaciones”. Vora la Renfe, les lletres de la CAMPSA segueixen el mateix destí, distribuïdes per la tanca que protegeix els dipòsits.

Camps d’esports

La història dels anuncis es podia llegir als vells camps d’esport. Passeu, però, per l’antiga Pista Castell i veureu que ja gairebé no en queda res. Ben just els rètols d’alguns equips de futbol, a l’exterior, de colors d’inspiració centreamericana. Al camp del Sant Pau, abandonat, un exemple resisteix la persistent tasca del rovell. SercaMetal. De l’Olivet, encara.

Encara hi ha corda

I malgrat tot, pintar unes lletres sobre un fons llampant encara és una opció viva entre alguns col·lectius que, amb la seva traça, proven d’economitzar el reclam. Halals o sud-americans encapçalen el rànquing, al costat d’alternatives polítiques (Ateneu la Sèquia) o culturals (Ateneu la Vinyeta). O, amb l’habilitat de tota la vida, als Carlins, sigui sobre fusta o metacrilat. Perquè a vegades cal un rètol i –més bo o més senzill-- són molts els qui porten un retolista a l’ànima!

L’interès torna

Al capdavall, l’interès pel rètol tradicional ha començat a tornar els darrers anys. De fet als Estats Units o en molts d’altres països llatinoamericans molts retolistes continuen treballant i, a més a més, formen noves generacions de professionals que aporten el valor artístic de cada creació i, a més, saben que guanyen en durabilitat.

Certament, el cartell informatiu d’un restaurant o botiga dura un temps, però la impressió i la fotografia es van descolorint. En canvi, tot allò que es pintava sobre fusta, i sobretot sobre paret, ha durat dècades, i si ningú ho treu, seguirà allà per molts més anys.

Sigui com sigui, l’actual opció pel treball digital s’explica sobretot pel preu i, també, perquè vivim en una època de canvis gràfics constants, i ha de ser fàcil renovar la façana del teu negoci. Cal dir que això ens ha dut a un retrocés visual important? Ens ho deia Josep Olivet: “Sembla que actualment només cal saber utilitzar alguns programes d’ordinador per generar material gràfic i, a l’hora de la veritat, no tothom té en compte el coneixement de l’ofici”. Tenir a l’abast bancs d’imatges i tipografies poden suposar doncs, paradoxalment, un empobriment gràfic en aquest sentit. I és que darrere d’aquest procés digital no sempre hi ha un retolador capaç de donar identitat visual a un negoci. La tipografia s’ha civilitzat, sí, però sovint encara queda lluny d’un treball correcte.

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Els arbres que m'estimo (10 anys de Tocats de lletra)

El festival literari Tocats de lletra ha arribat a l'edició número 10. I ho fa des de Manresa, sumant cada any més complicitats, fins esdevenir una convocatòria d'abast nacional. Reconeguda i celebrada. Amb un indiscutible encert a l'hora de crear lectors i afició literària. Impensable aquest resultat ara fa deu anys! El cas és que per celebrar-ho, els organitzadors s'han empescat un disc que es diu Els arbres que m'estimo amb onze poemes a qui Xavier Serrano ha posat música "electrovuitantera", i que es troba gratuïtament a youtube i spotify. I que -oh, meravella!- el mateix Serrano ens va dur un dia a l'institut Guillem Catà. Va passar per les aules de primer de batxillerat amb la Yolanda Esteve, que és la tècnica municipal que hi ha darrera l'invent, convidant-nos a la presentació que es faria al Sielu, ahir divendres, al vespre. Els nois i noies, que tot just venien del trànsit entre els trobadors i Llull, van rebre el disc amb cara d'estupefacció, provant d'esbrinar si aquell paio que els convidava a un concert -un concert gratuït, de vespre, al Sielu, voluntari i no avaluable- valdria la pena de creure's. Avui puc dir, content, que uns quants se'l van creure i que sí, que vam quedar a tres quarts de nou a la plaça Valladaura per entrar plegats al concert. I el concert no va decebre, tot el contrari: mai no havia vist tan entusiasme a repetir unes tornades que no eren sinó versos de Laia Noguera, Josep Piera, Manuel Forcano... o (èxit total) Biel Mesquida. Em va costar -tractes són tractes- vuit coca-coles i una fanta de taronja. Però veure aquella colla feliç em va redimir de tota la setmana a l'institut. I en acabat, amb en Xavier Serrano i amb la Yolanda, amb els guitarres de "la quota bastarda" (en Joan Segon i en Jordi Ribot) encara ens vam fer una foto. Que penjo aquí, per mirar-la de tant en tant, quan també a l'institut tens dies grisos i sovint no pas per aquest grapat d'adolescents, feliços de repetir a cor "vull fer la vida lenta". A l'alçada de Llull i de Bernat de Ventadorn. Per no oblidar-ho. Per "fer memòria", com Biel Mesquida. No me la puc treure del cap!

Fer memòria

Vull fer la vida lenta
perquè passin els dies sense témer-se'n
amb la serenitat de les estacions
que arriben justes en cada cicle
amb l'humus de la memòria
alimentant-les sense treva.
Vull fer la vida lenta
perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits
i no deixi lloc a cap mort quotidiana.


                          Biel Mesquida. Com passes d’ocell a l’aire, 2004

Un agraïment a Sussi Garcia i Jordi Preñanosa per totes les fotos a Facebook!

I dijous, al migdia, els instituts de Manresa podrem recuperar en un passi particular l’espectacle inaugural Ens havíem barallat tant!, un diàleg entre les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, en el 25è aniversari de la seva mort. El director del muntatge és l'Ivan Padilla, i les actrius, Mireia Cirera i Tàtels Pérez. Funcionarà, segur!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Qui no coneix Núria Canal?

Aquest mes d'octubre col·laboro a El Pou de la gallina per partida doble: al tema del mes, parlant de la retolació antiga a Manresa, a punt de desaparèixer del tot. I amb el "Qui no coneix…" és clar, aquesta vegada dedicat a la Núria Canal. Molt jove sí. Però amb una exposició pública constant, fruit de cinc anys fent de cambrera, monitora o revolucionària aquí, allà i una mica més lluny i tot, quan convé. I sí, més enllà de la feina, la Núria us la trobareu sempre al costat dels més rebecs, dels del morro fort, dels que s'ho qüestionen tot encara que no hi hagin de guanyar res -o guanyar maldecaps, a tot estirar. En fi, llegiu i mireu, que la teniu vista de segur. Al capdavall, la Maria Picasó la retrata magistralment i els seus colors arrodoneixen una estampa que no reclama devoció sinó compromís actiu.

Núria Canal,
Jove, precaritzada i rebel

Es diu Núria Canal Ávila, popularment la Cani, i encara que només té vint-i-tres anys, ja en fa més de cinc que treballa al servei dels altres. La recordeu, oi? Amb aquest rapat cranial a l’esquerra que passeja entre pírcings, amb elegància i un punt d’orgull, talment símbols d’una nova classe. La Núria, filla de la Mion i el sant Ignasi, que va estudiar l’ESO i el batxillerat, que es va treure el títol de grau superior en animació sociocultural i turisme, viu arrenglerada amb el nostre estol de joves tristament precaritzats. Li hagués agradat anar a viure a Barcelona, potser estudiar a la universitat. Però no ha estat el cas: ha fet de monitora d’estiu, a Cal Gravat, o bé als patis de l’institut Lacetània. I el seu currículum laboral ja havia començat molt abans, servint taules a l’Alzina, a la Gispert. Encara més, potser la recordareu de la Stroika, quan és cap de setmana i fosqueja, atenent el guarda-roba fins la matinada. O a la taquilla o, si és a convenir, un altre cop a barra, sempre anant i venint, feta un tip de servir cervesa. I sumant un lloc en paral·lel a molts d’altres, cinc anys. Fins aquest darrer dia de setembre en què s’ha acomiadat del Moe’s, i la seva terrassa a plaça d’Europa. Ara direu que de Núries n’hi ha moltes, però cal afegir que sortosament. Gent que no es rendeix ni es plany. Sempre un punt desobedients. Però convençudes que aquest món es pot canviar. Ha passat per Acció lila o l’Ateneu la Sèquia i, allà on sigui, la Núria fa valdre sempre la seva llibertat. I com que allò que li agrada és treballar amb persones en risc d’exclusió social, estalviant de les seves moltes feines de poques hores, aquest novembre diu que s’envolarà fins Colòmbia. A buscar el seu propi projecte. No cal dir que, des de Manresa, els molts que la coneixem li desitgem tota la sort.

divendres, 30 de setembre de 2016

Pepita Subirana, lluitadora social

Ahir vespre, a l'Ajuntament der Manresa s'hi va celebrar l'acte institucional d'obertura de les Aules de la Gent gran. I per segon any, hi havia l'objectiu de lliurar en el mateix acte el premi del Consell de la Gent gran a una persona de la ciutat. Bé, el cas és que la persona va ser Pepita Subirana -que en aquest cas vé a ser la nostra mare, la dels germans Fontdevila. Tot va ser prou emotiu, i el jurat s'hi va referir en termes de "lluitadora social". Avui, a Regió7, Francesc Galindo n'ha parlat de manera distesa i d'una manera que m'ha semblat rodona. De manera que, agraït, consigno l'efemèride amb les seves paraules i deso el text per a la carpeta de retalls amb la foto de tota la colla de la Residència que, és clar, no es van voler perdre la vetllada....

El Consell de la Gent Gran distingeix
la "lluitadora social" Pepita Subirana
L'acte institucional d'obertura de les Aules de Gent Gran fa que s'ompli com un ou el saló de sessions

Pepita Subirana, ànima de la residència de la Sagrada Família de Manresa i impulsora de l'ateneu La Vinyeta, va rebre aquest dijous el Premi del Consell de la Gent Gran de mans de l'alcalde Valentí Junyent com a "lluitadora social i cultural". I ho va fer com és ella: trencant motllos.

El saló de sessions de l'Ajuntament era ple de gom a gom de públic que va voler ser present a l'acte institucional d'obertura del curs de les Aules per a la Gent Gran, de la Coordinadora de Jubilats i de la Setmana de la Gent Gran.

Tot conduïa a un moment emotiu. Després dels parlaments de la presidència i dels conferenciants convidats, i la lectura del veredicte, un dels fills de Subirana, l'exregidor republicà Ramon Fontdevila, va empènyer la cadira de rodes de la seva mare perquè recollís el guardó.

Subirana va ser durant 20 anys directora de la residència d'avis de la Sagrada Família i una de les fundadores d'aquest centre tan especial nascut per l'impuls dels mateixos veïns del barri.

Predicadora incansable del concepte de la bellesa d'estimar la vellesa -no només amb paraules sinó amb fets- li tocava rebre el merescut reconeixement d'una comunitat que ha contribuït a fer millor. I va demanar dir unes paraules, tot i que el guió de l'acte no ho preveia. Va voler saber on eren els seus fills i néts -distribuïts per la sala- i va renyar afectuosament el seu fill Ramon Fontdevila per pressuposar que ella ja coneixia el contingut del veredicte, "no és veritat Ramon, no siguis tan savi", sense que ell pogués replicar, i així es va convertir en la primera persona que ha fet callar l'exregidor republicà a la sala de plens.

Quan l'alcalde va donar el vistiplau perquè s'adrecés al públic, Subirana va agrair el guardó amb veu ferma i va aprofitar per deixar dit que "l'any que ve no em tocarà, però si no sabeu a qui dir-ho m'ho torneu a dir a mi".

Aplaudiments, distensió i Valentí Junyent assegurant que ja que Subirana "ha trencat el guió, sinó no seria ella", a partir d'ara els guardonats tindran uns minuts per adreçar-se a l'auditori.

Amb una foto de grup de les entitats que han fet possible la Setmana de la Gent Gran, es va donar per acabat un acte durant el qual també van prendre la paraula la presidenta de la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes, Fina Dordal, i la regidora de la Gent Gran, Mercè Rosich. El professor Jordi Estapé i la doctora Tània Estapé van pronunciar la conferència "El càncer a la gent gran: aspectes mèdics i psicosològics.