Qui no coneix Maties Sala?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina parla de la vellesa combativa: «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Es podria dir que el tema del mes és, rodonament, una ofrena a la Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran, i se suposa que haurà estat molt ben rebut. Si més no, a mesura que el reportatge avança, guanya en matisos i és per això que en celebro la redacció. Ara bé, si es tracta de fer-se gran, només cal esgotar la lectura fins la darrera pàgina de la revista. En Maties Sala, no en volíem saber d'altra! Qui no el coneix en Maties? Una biografia excepcional que ja han recollit moltes entrevistes al llarg de la seva vida, però potser cap de tan sintètica: 3000 espais que apleguin el seu vitalisme als 66 anys. Hi falten molts detalls, és clar, però tot plegat s'arrodoneix amb el dibuix magistral de Maria Picassó: un Maties atemporal i sorneguer recorrent l'esfera terrestre. Un paio irrepetible!


Maties Sala,
l’aventura no vol lligams

I tant que el coneixeu! Maties Sala Riu, un tros d’home sota un cap rinxolat. Mestre i esportista infatigable, heroi de mil curses sobre terra, mars i llits, i viatger entusiasta. Té per lema fer tot allò que el seu cos li permet, i una mica més! Va néixer el 1955, fill primer d’una masia al capdamunt de l’avinguda Tudela. La mare, que provenia de la Pedra i la Coma, li transferí la genètica: amb 90 anys, plegats encara van plantar-se dalt de Busa! Però anem al començament. El Maties, feta l’escola elemental, va anar a estudiar a la Salle i és allà on li va semblar sentir la crida de Déu. Amb la voluntat de ser missioner a l’Àfrica, deixà pares i germans —l’Enric, esbojarrat i divertit, i la Pilar cinc anys més jove— per fer el batxillerat entre novicis lasal·lians, a Cambrils. És allà on començarà a córrer en bicicleta i també hi aprendrà a nedar. Després, a la Salle Bonanova, farà magisteri i teologia. I aquí tot s’enreda: a Barcelona, en un episodi propi del Tenorio, s’enamora d’una novícia amb qui veuen passejar pel mercat de santa Llúcia. La congregació el crida a l’ordre i, després de Nadal, el Maties ja no hi torna. És el seu any terrible. Havia d’acabar el curs i les pràctiques per ser mestre —i ho va fer entre les Dominiques i la Renaixença. Continua vinculat al Casal de l’Església, participant dels grups d’Ultreia i a l’escoltisme. Però abans de l’estiu, baixant del Posets, es mor el seu germà Enric, de setze anys. Tot plegat costa... En positiu, aquella tardor entra a la Flama, on s’estarà sis cursos fins arribar a un altre episodi crucial: forma part del grup «dels 15» mestres acomiadats — un veritable cisma pedagògic! De resultes d’això farà oposicions i s’incorporarà a l’escola pública en una situació que li facilita permisos i fins llargues excedències. És aquí on apareix el Maties més popular, el del mostatxo i les aventures esportives. Té vint-i-cinc anys i encara fuma, però aviat ho deixa per millorar resultats. Descobreix les maratons —23 en deu anys!— i la natació, i comença els grans viatges en bicicleta: travessar els Estats Units, la volta al món —dos anys i 46.000 km!— o la volta a l’Àfrica. Ha travessat tres cops l’estret de Gibraltar o —també té mèrit!— ha fet sencera la sèquia nedant. I des dels 80 que comença a córrer triatlons que el duran al campionat mundial d’Ironman, a Hawai, el 91... Els títols es multipliquen amb bicicleta de muntanya, alpinisme o qualsevol altra dèria. Però també n’ha passat de tots colors i més d’un cop ha vist perillar la integritat per la malària, gossos salvatges o policies corruptes. I en acabat surten les avaries: amb 66 anys, l’home camina amb dues pròtesis de maluc i una altra en un dels genolls. Apedaçat i diagnosticat d’artrosi, ha tingut també un infart que li causa problemes de circulació perifèrica «i tinc diverticles, porto sterns al cor i quan puguin me’n posaran dos més a les caròtides: tot em trontolla... però encara em funciona tot!». Per això continua fent esport i, en colla, des de fa quinze anys va a caminar cada divendres regularment. Independentista de pedra picada, des d’abans de la pandèmia que també s’ha apuntat als Tirallongues. I és un apòstol de la solteria; la brama diu que ell sempre triomfa entre les dones, però sense cap ganes de formar allò que es deia una família. «I sí, fins he tingut algun festeig que m’ha durat un parell d’anys, o tres amb intermitències, però no, no em vull pas comprometre. Francament, jo per aquesta aventura no que no serveixo...».

Vellesa combativa: entrevista a Mora i Fuentes

Ara fa deu dies es presentava el darrer número de la revista El Pou de la gallina, amb el tema «La gent gran es mobilitza pels seus drets». Com sigui que hi vaig poder col·laborar amb un parell d'entrevistes, a l'hora de la veritat només es va poder incorporar al reportatge una mínima part del material. Penso especialment en la que vam compartir amb en Josep Fuentes i Josep Ramon Mora, a mitjans de setembre. Ara, al cap dels dies, em penso que es pot fer públic el material sencer, sobretot si amb això aconseguim facilitar que el debat que ara mateix envolta aquest tema a Manresa, es canalitzi de manera reflexiva i el més fructífera possible. No són unes notes apressades sinó compartides amb els autors, i llegir-les aporta idees especialment interessants, expressades des de la tranquil·litat serena d'un llarg cafè de tarda al bar Atenes, amb l'acompanyament de Rossend Coll —el president de la Fundació Residència d'Avis Sagrada Família— amb qui havíem començat parlant de residències sense ànim de lucre a Manresa. El material, sencer, aquí:


ALGUNES REFLEXIONS 

SOBRE EL DÈFICIT DE SERVEIS ASSISTENCIALS 

A LA GENT GRAN 

DE LA CIUTAT DE MANRESA

JOSEP FUENTES

El Pla Estratègic. Representants del Sindicat de CCOO participem en les converses amb l’Ajuntament de Manresa per acordar i concretar un Pla d’Atenció a l’Envelliment i la Dependència per ara i pels propers anys. Aquesta participació es dona arrel de la moció que vam impulsar al Ple Municipal el 2017 i que va obtenir el suport de tots els grups municipals.

Al meu entendre, aquest pla haurà de recollir actuacions entorn a diversos aspectes que són fonamentals: l’atenció domiciliària, els habitatges amb serveis i les residències. Hauria també d’ acordar-se unes polítiques públiques potents per part de l’Ajuntament i la Generalitat que són les administracions competents i hauria de definir a la fundació Sant Andreu Salut com un instrument clau de les polítiques públiques d’atenció a l’envelliment i la dependència a Manresa i al Bages. En conseqüència seria el moment de plantejar que Sant Andreu Salut reformés el seu patronat amb més presència pública i fent-lo més democràtic i més representatiu.

Tot i que considero que l’Ajuntament aposta clarament pel Pla Estratègic, la seva concreció s’està retardant massa. Als responsables municipals els manca més decisió i agilitat

L’atenció domiciliària. Les persones grans volem restar tot el temps possible a casa, per això una bona atenció domiciliària és fonamental. És necessari que hi hagin més recursos per l’atenció domiciliària, per fer que arribi a més persones, perquè les que la necessitin tinguin més temps d’atenció i perquè es complementi amb més serveis. Les teleassistències, els menjars a domicili, la domòtica, el voluntariat de suport a persones soles, els centres de dia, entre altres, cal potenciar-los. En els últims anys s’ha avançat però cal fer-ho molt més i caminar cap un model d’accés universal amb tarifació social. Aquesta es una competència municipal.

Els habitatges amb serveis. Els habitatges amb serveis o pisos tutelats, són equipaments a mig camí entre l’atenció domiciliària i les residències. Estan pensats per a persones vàlides que viuen soles, que se senten insegures o que tenen un habitatge precari i en males condicions. Ofereixen serveis de menjar i bugaderia, d’infermeria i rehabilitació, de treball social, d’oci i cultura entre altres. Des de fa temps la Generalitat no promou nous habitatges d’aquest tipus. Mentrestant sorgeixen iniciatives de caràcter privat però que pel seu cost fan molt difícil l’accés a persones amb pensions baixes i pocs recursos econòmics. Proposem que mentre no siguin promocionats i finançats per la Generalitat, siguin subvencionats parcialment per l’Ajuntament establint algun tipus de conveni amb les corresponents entitats i així facilitar l’accés a persones amb pocs recursos. Ens ha semblat que l’Ajuntament és sensible i veu bé aquesta proposta.

Les residències. Principalment són dues qüestions que cal abordar. Per una banda el temps d’espera per accedir a una plaça pública o concertada que pot arribar a dos anys i per altra el model de residència. A Manresa hi ha un important dèficit de places públiques, de les que els usuaris paguen una part en funció dels seus recursos i la resta la Generalitat. Mentre s’espera una plaça pública, cal en molts casos entrar en una de privada, però amb uns costos no assumibles per persones o famílies humils. Reivindiquem que és absolutament necessari que la Generalitat concerti un nombre important de noves places públiques per Manresa.

Una altra qüestió és el model o tipus de residència. La residència hauria de ser en certa manera la continuïtat de la pròpia llar, on la persona tingui en lo possible, llibertat de moviments i que faci les rutines i activitats que feia abans. Unes residències pensades per les persones i que funcionin en grups de persones o unitats de convivència. La residència prevista al Xup estaria pensada des del projecte i en la seva construcció per aquest model. Cal fomentar la innovació de les actuals residències perquè tinguin unes condicions més dignes i humanes. Això vol dir millorar les condicions del personal i de vida dels residents amb un finançament més adequat. Les residències de la Generalitat, com la de la Font dels Capellans, requereixen inversions que durant molts anys no s’han fet, per dignificar-les.

La Plataforma dels pensionistes. Els pensionistes de CCOO ens hem implicat i donem suport a la Plataforma en Defensa de les Pensions i dels Drets de la Gent Gran. Per nosaltres és un moviment reivindicatiu, unitari i obert a la participació de tots els pensionistes i un bon instrument per defensar els nostres drets i condicions de vida.

JOSEP RAMON MORA VILLAMATE

Dèficit real. L’existència d’un dèficit de serveis assistencial a la gent gran de Manresa no és una invenció de la Plataforma en Defensa de les Pensions i el Drets de la Gent Gran. Els propis estudis de l’Ajuntament ho confirmen. En concret una diagnosi realitzada en la legislatura anterior quantifica aquests dèficits. Segons aquesta estudi per tenir una cobertura adequada, el servei d’atenció a domicili hauria de doblar la seva dotació actual i farien falta més de 200 places públiques de residència per atendre les necessitats actuals i del futur immediat de la població. Farien falta també un centenar de pisos tutelats amb serveis per a persones grans.

Fer de la necessitat negoci. La iniciativa privada coneix perfectament aquest dèficits i s’estan impulsant tot un conjunt de projectes privats que pretenen convertir en negoci allò que és una necessitat social. Les administracions s’ho miren i no han estat capaces d’articular una política pública digna d’aquest nom per fer front a aquestes necessitats, especialment en tot el que fa referència als serveis residencials que depenen de la Generalitat de Catalunya. Això fa que les famílies que necessiten aquests serveis hagin de suportar llargues llistes d’espera per accedir a una plaça pública, i mentrestant han de pagar les places privades que tenen un cost al voltant dels 1800/2000 euros mensuals.

Malgrat les millores, cal un model estratègic per la ciutat. Tenim en compte el grau d’envelliment de la població manresana i la perspectiva del seu increment en els propers anys, elaborar una política valenta i robusta de reforçar els serveis d’atenció a la gent gran hauria de ser una aposta de ciutat i una de les línies estratègiques bàsiques de les polítiques socials del govern municipal. Cal dir que els serveis d’atenció a domicili, que son els únics de competència municipal, han millorar al llarg d’aquesta legislatura, tot i que encara son insuficients i falta definir un model estratègic per als propers anys.

La manca de places no queda resolta. La situació més preocupant es dona en tot allò que fa referència a les places de residència. És a la Generalitat, com administració competent, a qui pertoca omplir el dèficit actual però l’Ajuntament, amb el seu alcalde al davant, ha de liderar la reivindicació d’aquesta necessitat, junt amb les entitats de la ciutat. Fa més d’un any l’ajuntament es va comprometre a impulsar la construcció d’una residència d’iniciativa municipal al barri del Xup. L’Ajuntament comptava amb el fet que la Generalitat augmentaria unes 60 places la dotació de la ciutat i que trobaria un inversor privat que es fes càrrec de la construcció i posterior gestió de l’equipament. Hores d’ara l’ajuntament no ha avançat en cap dels dos aspectes i això fa que l’alcalde hagi afirmat darrerament que el projecte està en quarantena, a l’espera de com es desenvolupant el projectes privats que estan en marxa per decidir que es fa des de les administracions.

Cal consensuar un full de ruta. Aquesta actitud de l’equip de govern significa supeditar les polítiques públiques a les necessitats del mercat, quan en realitat hauria de ser a l’inrevés. Cal que l’Ajuntament com a administració més propera a la gent, defineixi de forma consensuada amb les entitats de la gent gran una política pública per dotar a la ciutat del serveis a la gent gran que es necessiten ara i establir un full de ruta per als propers cinc anys en funció de l’envelliment progressiu de la població. Encara que alguns d’aquests serveis, com son les places de residència, són competència de la Generalitat, el govern municipal ha de tenir clar quin és el seu full de ruta, de la mateixa forma que ho te en altres aspectes cabdals de la ciutat, com pot ser l’urbanisme o la mobilitat.

Vint-i-quatre edicions de la Mediterrània

Ahir, a Manresa, vam engegar la 24a edició de la Mediterrània. De la Fira Mediterrània que va néixer com a «Fira d'espectacles d'arrel tradicional» amb els mateixos objectius: Estimular la recerca, la creació i la producció d'espectacles que incorporin la cultura popular, i afavorir la trobada —també els bolos!— d'aquests espectacles. Al cap dels anys, i amb tots els matisos i giragonses, em penso que es pot dir que la Fira se n'ha sortit. I els 1200 programadors inscrits ho certifiquen.

Amb els alumnes del cicle d'Animació Cultural, ens ha rebut a primeríssima hora en Jordi Fosas com a director artístic. I ha estat bo d'escoltar quan valorava el paper dels joves, el binomi cultura-educació o, ras i curt, que Cultura no és el mateix que exhibició. En vint minuts els ha il·lustrat com no ho farien deu classes! Després, amb Ramon Molins de zumzum teatre, hem col·laborat en un taller per a un proper espectacle. Sense metàfores: allà hem fet el nostre testament —i hem acabat entre el ser o tenir, però ja eren la una i tothom s'ha endut la reflexió camí de casa, o fins la cantonada on despatxaven cervesa..

Encara abans de dinar, al tram final de les jornades professionals, qui ha volgut s'ha afegit a seguir un parell de taules rodones sobre «Cultura i Educació», amb algunes afirmacions d'Ester Bonal —Xamfrà— que paga la pena de retenir i discutir després a classe: «La vida és complexa i no es resol ni amb un tuit ni amb una formació especialitzada: res no és segur i tot es mou!». La síntesi és meva, i no era pas la primera que la dona clavava, però és així com les recordo. I encara, després de tots els elogis que sovint rep Xamfrà, una negativa rotunda: «No som un recurs ni un servei!». A partir d'aquí la defensa de la participació en l'art —no la història de l'art, no la història de la literatura: creació. Participar és un dret actiu i col·lectiu (accedir + aportar + decidir). «També la pràctica artística, en grup i vinculats a l'entorn» (elogi de la diferència). Algun ponent abjura dels bolets o paracaigudistes entre la pràctica docent a les escoles i instituts. Cal remoure més profundament l'estructura formativa, a secundària prou que ho sé, i perseguir no només l'hemisferi científic —matemàtic— sinó també el creatiu —emocional.  Dos retalls més de part d'Ester Bonal: Sumar compromís, confiança, generositat i... permeabilitat (treball amb l'entorn). Em quedo amb la voluntat d'acompanyament de la canalla, la piadeia grega, i una sageta collida al vol contra museus i institucions «que legitimen l'expertesa» —i ens hi afegeixen distinció! I és que les arts, històricament, també s'han fet servir per excloure...

Res més. Consigno encara la presentació al vespre de l'espectacle inaugural «Trencadís» com la primera proposta artística de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya (OMAC). La primera creació, de Dani López, amb la veu de la cantant menorquina Anna Ferrer com a solista convidada, va sargir textos de joves poetes amb un programa de moments brillants i un final tan emotiu com entusiasta. Vam sortir-ne contents!

La foto, amb en Jordi Fosas, a la Torre Lluvià amb els nois i noies d'ASCT

El Pou de la gallina i la vellesa combativa

Probablement quan en Jordi Sardans va pensar per al reportatge del Pou de la gallina en el tema de les mobilitzacions de la «Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran» no es pensava pas que acabaria tenint tanta feina. Es tractava —em va dir un mes abans— de tres o quatre entrevistes dels caps visibles del moviment per enllestir un reportatge que deixés en evidència la malaptesa de totes les administracions, i molt especialment les del govern municipal i la Generalitat de Catalunya. «Fins i tot les fotos serien qüestió fàcil, i probablement bones, ja que ens les aportaran ells!». No cal dir que em vaig oferir a ajudar-lo però amb un avís: la cosa no em semblava pas tan senzilla... Certament, des de la Plataforma, els temes s'entomen abrandadament, sigui el jardí de la Font, sigui la residència del Xup o el tracte —i maltracte— que els bancs i caixes dispensen als pensionistes. Abrandadament, doncs. No pot pas ser d'una altra manera —i ho celebro: sempre ha calgut mobilitzar-se per defensar els drets o guanyar-ne de nous. Però la realitat del reportatge es va anar complicant i tenyint de matisos a mesura que avançava. El resultat, molt enriquidor, és una col·lecció de denúncies però, també, finalment aparellades a respostes municipals i matisos sindicals. Dimecres, a la presentació de la revista al Casino tot això es feu evident. Obriren foc —l'expressió té poc de metafòrica— en Víctor Feliu, Joaquín Vizacíno i Ramon Roura. I d'entre el públic s'afegiren al debat en Josep Ramon Mora, de CCOO, i fins i tot en Joan Cals, president de la Coordinadora de jubilats i pensionistes. A la taula, la presència dels regidors Mariona Homs i David Aaron López varen afinar els arguments de les exposicions. I si no fos que el conserge plega a les 9, avui encara hi seríem! Lluny d'acostar cap posició, però, a la trobada només es van evidenciar les divergències: ara mateix no hi ha els 7,5M d'€ per a la residència del Xup ni el jardí de la residència de la Font tornarà a ser com va ser —i potser el que veurem ens agrada més i tot! El regidor de Territori provà de convèncer i la regidora d'Acció i inclusió social també. Bones maneres, temprança i valor. Tot plegat, però, deixà un repte sobre la taula que el Pou de la gallina ja no té obligació de recollir però que —em penso— convé resoldre: quin és el model que la ciutat adopta? Si en el futur no s'arriba a aquest punt d'acord només creixeran les pegues, de qualsevol mena i tamany. Totes legítimes, i tant! Però potser no igualment importants. Posats a fer, també seria trist que una ciutat com Manresa, amb les especificitats i la tradició asistencial que ha sabut construir, no pogués ara mateix articular una proposta el més àmpliament compartida. No pas una col·lecció de conflictes enquistats sinó la seva resolució serena a favor d'un projecte consensuat. Diuen que a l'agenda ja hi ha reunions previstes —i fins i tot una festiva «primera pedra» popular al barri del Xup. Tant de bo que aquest octubre arribin bones notícies! A partir de dues premises que deixaré consignades: la de Mariona Homs quan es preguntà en veu alta «com ho hem de fer per tenir més places públiques de residència?» i la de Josep Ramon Mora, disposat a repensar els acords previs «si es veu que hi ha una alternativa». Doncs a veure si, plegats, l'aconsegueixen. Ah! I que ningú digui que no serà fàcil, que això ja se sap. Però els valents són els que ho proven...

Aquell vespre, a més a més, vaig poder fer de taxista a Joaquín Vizcaíno, l'històric líder veïnal del Xup. No hem viscut gaire experiències compartides, però les que hem passat plegats les celebrem. I va ser un goig tornar a fer-la petar amb algú a qui la vida només li ha deixat l'opció de ser tossut. Que per molts anys!

L'article el podeu llegir aquest mes a El Pou de la gallina, núm. 379. «La gent gran es mobilitza pels seus drets», de Jordi Sardans i Farràs, i la col·laboració de la redacció de la rvista.

Cultura popular i residències d'avis

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som.

     Núria Cadenes,"Esborrem els vells?" Vilaweb 15/09/21

Aquest estiu, Frontissa, la publicació digital que edita la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, presentava un article de Rosa Canela, antropòloga i treballadora social, que parla de la gent gran, de les residències i de la cultura popular. Però sobretot que reclama escoltar la gent gran, i fer-la visible. Bé vaja, que no pot ser que que la millor aportació que puguem fer sigui només una tercera dosi de vacuna a totes les residències d'avis. Que està bé, és clar, però no és pas suficient... El text es titula «Obrir les residències. Transmissió i cultura popular», i comença així:

«La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran». Rosa Canela, aleshores, reflexiona sobre el paper de la cultura popular a residències i centres de dia. Del paper que hi té o del que hi podria tenir: «No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen». Contra la infantilització que vivim, Canela defensa festes que omplin i emocionin, no pas uns simulacres. «La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres».

Des de la seva proximitat, Rosa Maria Canela parla d'exemples a la Fatarella o a Valls, i ens proposa que els centres assistencials estiguin connectats amb l’entorn. Podeu llegir el text sencer a l'enllaç inicial, però hi ha un paràgraf a les acaballes que sintetitza la seva proposta, que passa per potenciar la participació en les activitats de les entitats locals, «...que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior». Això i potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, «perquè encara poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase». No és gens senzill, però em sembla que val molt la pena proposar-s'ho.

A la foto, visita al mercat de les flors amb la Residència d'avis Sagrada Família, de Manresa, aquest darrer mes de maig.

Qui no coneix Cristina Balaguer?

A primers d'aquest setembre el Pou de la gallina va presentar un número dedicat a la pedra seca. El reportatge el signa en Jaume Puig, en un text prolix en detalls i fotografies. I és que —dades, no opinions!— al terme de Manresa, només en barraques de vinya ja en tenim gairebé 400 d'inventariades. Una herència del passat que val la pena de preservar. Després, com que tota pedra fa paret, el número el tanquem al «Qui no coneix...» presentant una de les manresanes francament més populars: Cristina Balaguer i Prunés. Per poca afició que tingueu a debats i conferències la recordareu: és allà, sempre. I a punt de dir-hi la seva! Per fer-vos-en memòria, la Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment dalt d'una bicicleta. I el text és integrament aquest: 

Cristina Balaguer,
una dona que pregunta i opina

Fins i tot sense haver-la tractada la recordareu: en qualsevol acte on assisteix, tard o d’hora aixeca la mà per fer una pregunta o bé expressar la seva opinió. És la Cristina Balaguer i Prunés. Una dona que tot ho qüestiona, en un exercici que sembla aplicar-se a ella mateixa: «Potser sóc una mica pesada, però sóc crítica i m’agrada aprendre». Nascuda el 1965, l’avi era el propietari de la fàbrica de pastes Prunés i germà de qui fou alcalde i conseller de la Generalitat republicana. Els seus pares eren Josep Balaguer —farmacèutic i professor d’idiomes a l’institut Lluís de Peguera i a Lingua Club— i Carme Prunés, diplomada en magisteri i professora de piano. I l’actriu Assumpció Balaguer era la seva tia! Fet i fet, pura manresanitat, però viscuda en una itinerància perpètua: la família va anar a viure dos anys a Pamplona i, de retorn a Manresa, la Cristina passarà pel Jardí de la Infància i una part de la primària a l’internat de Sant Josep, a Navàs; després farà la preparatòria i dos cursos del BUP al Peguera, i els enllestirà a les Dominiques, abans de rematar el COU a la Joviat. I malgrat tot no aconsegueix accedir a INEF com desitjava, i es posa a estudiar un cicle formatiu d’anàlisis clíniques, mentre ja treballa tots els dissabtes a la Farmàcia Esteve. Després vindran les substitucions a Correus, que és quan redescobreixla ciutat. A la fi, buscant l’estabilitat, guanya una plaça d’auxiliar administrativa a la Generalitat de Catalunya: comença un altre periple que va des d’una breu estada a l’institut Quercus a Sant Joan de Vilatorrada fins a cinc anys al Laboratori Comarcal de Salut, al Bages. Un nou canvi la porta al Servei d’Agents Rurals i Prevenció d’Incendis Forestals, a Santa Perpètua de Mogoda. I finalment, i fins ara, la Cristina torna a ser a Manresa, a l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Al capdavall, si l’encaix amb l’administració sembla difícil, almenys conceptualment el DARP és el seu lloc. I és que la Cristina, després de passar pel Mijac de Crist Rei i el de Valldaura, als divuit anys havia aterrat a la secció de Medi ambient del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Fou el seu despertar! Allà hi farà la colla d’amics i fins hi coneix qui serà molts anys el seu company i pare del seu fill Jofre, i hi canalitzarà el seu esperit d’aventura —parapent, espeleologia o submarinisme— amb campanyes de reforestació de roures i alzines. «Ni un sol pi!». Després serà al grup fundacional del Col·lectiu Ecologista l’Alzina i mai més ha deixat de militar en la defensa del planeta. Va sempre a peu o en bicicleta o, si cal anar més lluny, prioritza el transport públic. El seu compromís és també lingüístic —als Països Catalans només parla en català— tot i l’interès que sempre ha tingut per totes les llengües, l’esperanto inclòs, que li ha permès participar en congressos a Polònia, Bòsnia, Islàndia i Finlàndia. I és clar, també la trobareu en cercles independentistes —des d’aquell Manresa Decideix fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Tossuda com ella sola, admira el valor de qui fou la seva amiga Flors Sirera, amb qui havia jugar molt sovint, de petita. Però està contenta: acaba de tornar de la Universitat Catalana d’Estiu, ha reprès el goig de nedar tots els caps de setmana i, mentre fa salut, cultura i excursionisme, també comença a preguntar-se com deu ser això de la jubilació.

El bisbe jove (Novell i el pecat)

Com tanta d'altra gent, vaig quedar parat de la renúncia de Xavier Novell a la mitra i bàcul de Solsona. «El bisbe plega!» era un titular d'impacte a les acaballes d'agost, quan la sequera informativa és quasi total. Amb 52 anys, ambició eclesial i agraciat de mena —atractiu, diria ell mateix— tot seguit vingueren les especulacions: que si serà una dona, que si potser un home... fins i tot els més agosarats van atribuir la renúncia a la guerra bruta que les clavegueres de l'estat tenen declarada a l'independentisme català. Com acostuma a passar, però, la solució de l'enigma ha acabat per ser la més senzilla i tot plegat s'ha resolt a favor d'un enamorament, més o menys arravatat, amb una psicòloga surienca que es veu que fins i tot ha escrit alguna novel·la de voluntat eròtica i —si fem cas a les tafaneries de tots aquells que no n'han vist ni les tapes— es veu que satànica i tot. A mi la veritat és que no em preocupa gaire el perfil de la senyora en qüestió sinó que, sobretot, em fa rumiar el pas del bisbe, o ex-bisbe, en Xavier Novell. Perquè francament havia estat una esperança frustrada d'aquell predecessor seu —el bisbe Deig— que el va enviar a ampliar estudis a Roma amb la voluntat de d'aprendre i alhora difondre l'esperit i conclusions d'aquell concili tarraconense del 1996: obertura de la institució, presència de la dona fins al sacerdoci, celibat opcional... N'havíem parlat prou sovint amb mossèn Ignasi Montraveta, que la mort li ha estalviat el sainet: res de res —i si en voleu saber més, avui hi aprofundeix amb més coneixement sor Lucía Caram—Però està clar que l'home trabucà el missatge i va fer acréixer totes les seves obsessions, bé fossin faldilles curtes a l'hora de la comunió o —ja malaltissament— a l'hora d'acceptar la diversitat d'orientacions sexuals que conviuen al món. Aquí i allà, Novell es va presentar una vegada i una altra com a martell d'heretges. Ara llegir que s'ha enamorat, que ho penja tot i que se'n ve a viure a Manresa l'humanitza profundament, i fins i tot podria dir que el fa valent. Però tot allò que mentre era bisbe va dir i va fer, això no desapareix. I massa sovint es va reduir a reclamar acatament i multiplicar l'obsessió del pecat. Ara doncs, pecador com tothom, em recorda aquells versos que Pasolini va dedicar a Pius XII quan va morir el 1958, A un papa. S'aprofita tot el poema, fins el final. 

Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
(...)
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

El cas és que, com que en Novell és viu —a diferència de Pius XII— el mínim que hauria de fer seria demanar perdó. I no pas per enamorar-se o carregar-se el celibat sinó per condemnar i proscriure a tanta gent, inclosos aquells que encara veien —i mira que costa— una esperança en l'Església. En acabat, que tingui una mica de sort, que tot indica que també la necessitarà.