dijous, 3 de desembre de 2020

Matinal a l'Obaga de l'Agneta amb Sergi Cámara

A vegades passa, i no era previt que passés: avui, amb els nois i noies d'Animació Cultural, havíem convidat a venir en Llorenç, professor i company del cicle formatiu fins que es va jubilar aquest darrer mes de setembre. I doncs el Llorenç ha tornat, ha dut la guitarra i hem cantat cançons de Nadal per preparar una vetllada entre els avis de Santpedor, tot i saber que aquest curs serà impossible. Tant se val: hem cantat i ballat i, en acabat, a les 10, hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a l'Obaga de l'Agneta, a un cop de roc de Manresa, vora les cases dels Comtals. Sí, això és el Cicle d'Animació Sociocultural i Turisme que fa 20 anys que fem al Guillem Catà de Manresa i és veritat que fa una mica d'envegeta.

El cas és que hem agafat els cotxes i ens n'hem anat a veure aquesta explotació de més de 50 Ha amb cereal, vinya i... oliveres. Com que la qüestió era «Turisme» el Jordi portava la batuta i havia emparaulat una trobada. La resta seguíem mansois, atenallats pel fred, i disposats a aguantar amb bona cara un rotllo amable sobre la producció d'oli al Bages. I ve-t'ho aquí que a peu dels camps ja ens esperava en Sergi Cámara, que ha resultat ser l'amo del tros —el pubill de cals Pinyot, fent de mestre de cerimònies. I hem sabut des del primer moment que allò seria molt més que un tast d'oli d'oliva extra verge. En Sergi ha resultat ser un important tècnic olivicultor però, i sobretot, un magnífic animador. Havia preparat un recorregut pels diversos bancals de la finca amb tot d'objectes d'una família que fa cinc segles va arribar de Llemotges. Ens ha fet participar i reconèixer els diversos tipus d'oliva i —en poca estona— ens ha fet també sentir les virtuts de la professió, la resiliència i la passió per la feina ben feta. In-cre-ï-ble! A l'hora del tast ja tenia tota la canalla a la butxaca i ens ha obsequiat no només amb el tast d'oli —d'olis— sinó que ens ha compartit una autèntica rastellera de coneixements, de sensibilitat i d'entusiasme. Un entusiasme encomanadís fins i tot quan les coses a vegades no acaben de sortir o, literalment, surten malament! A l'hora de dinar ens hem acomiadat. Feia el punt de sol just per desentumir-nos, i ens quedava el regust de l'oli i de la trobada: els propers dia, a classe tibarem sovint dels aprenentatges d'aquest matí, que ens ratifiquen en la nostra proposta: si només entreté no és animació. Si no hi ha experiència, no és turisme. Si no té un valor afegit, no qualla. Què més es pot demanar? Formidable! I l'oli, l'oli què? L'oli ens acompanyarà també uns quants dies a taula, i dono fe que és dels millors olis que mai he tastat. Fet amb oliva verdal-manresa, acabada de plegar fa tres setmanes i que només reclama un bocí de pa per acompanyar. O el got de vi que solemnitza aquesta tardor que s'acaba, aquest aire d'hivern que ens atrapa camí de Nadal. 

dimarts, 1 de desembre de 2020

Tres anys

Torna a ser el darrer dia de novembre —o el primer de desembre: tant se val. Sé que fa tres anys que vas deixar-nos i estaràs contenta de saber que encara hi ha estones que pensem en tu, i encara més amb tot això de la pandèmia —t'haguessis tornat boja i, desobedient de mena, tu mateixa t'haguessis sentenciat. I és clar que a «la Resi» tot sovint em pregunto com t'ho faries, i en acabat somric: no saps pas què t'has estalviat! Els avis salven la pell a canvi de molta solitud i els altres, des del patronat, anem fent el què podem. Només t'hagués distret fer mascaretes i cosir-ne de llampants per a mig barri. No ho sé Pepita, el temps passa depressa: el Sendo fa un paperàs com a president i la nova directora també ha estat un encert. I jo, que estic segur que t'agradria molt de ser-hi encara, penso en tu quan passo pel carrer Vallès i miro una finestra on ja no hi ets. És un moment, tot just per recordar que va estar bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots, és clar, i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.

En acabat, la vida és teatre, i a tu t'encantava de fer-ne. 2013, a Gènits canviats, a La Vinyeta.

dimecres, 25 de novembre de 2020

Fer coses, de Carles Capdevila (10 anys de l'Ara)

I un dia llegeixo que l'Ara farà 10 anys, i que hi haurà una edició especial i fins i tot un concert a Barcelona. I a mi m'agrada de pensar-ho perquè aquests deu anys se m'han fet curts i sé que amb aquest diari han estat millors, segur. Però el que voldria dir —allò que m'agradarà un dia de comentar també a classe— és aquell text que fa cinc anys, també amb aires de celebració, vaig retallar de Carles Capdevila. És un text carregat d'optimisme però també que reclama compromisos. El nostre, el de cadascú de nosaltres. Han passat cinc anys d'aquel text que el Carles ja no podrà avaluar. El juny de 2017 el vam acomiadar carregats de tristor. Però —hi torno— el seu testimoni és un rebost de recursos per a l'educació, per rumiar plegats. Han passat cinc anys més de l'Ara, i el text, impagable, ens reptava: "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". I encara és així, i a vegades va bé de rellegir i de recordar-ho...


I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila (28 de novembre de 2015, Diari ARA)

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

La foto, d'avui, pispada al The Trib

diumenge, 22 de novembre de 2020

10 anys de la Unesco a Nairobi: els castells patrimoni de la Humanitat

M'ho va recordar el mateix dilluns 16 en Miquel Botella amb una piulada i, també, en Jordi Bertran: tots dos em passaven un enllaç de l'Ajuntament de Valls commemorant els 10 anys de la proclamació dels Castells com a Patrimoni de la Humanitat. Coincidint amb la Fira de Santa Úrsula, Valls encetava les celebracions d'aquests 10 anys. Una veritable efemèride que, després, encara m'ha arribat des de la revista Tornaveu aquesta setmana sintetitzat en aquest text del Museu Casteller de Catalunya a Valls. Com que això ja és història, només hi afegiré una foto particular, de quan vam anar a les acaballes de l'agost de 2009, a París, directament a la Unesco a presentar la nostra candidatura, obviant —per un moment— l'estat. No res: la foto, amb en Miquel Botella, Jordi Roigé i en Roger Costa ens la va fer el mateix delegat espanyol davant la Unesco, un basc que em penso que tothora va saber entendre el valor del gest. I un any després, a Nairobi, la Unesco confirmava la proposta. Que per molts anys!

El camí de la UNESCO

La candidatura dels castells havia estat impulsada per la Comissió Castells Patrimoni de la Humanitat, formada pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la revista "Castells" i el Centre Unesco de Catalunya. La iniciativa va aconseguir un bon suport social arreu del país, que es va traduir, entre d'altres, en una declaració solemne de suport per part del Parlament de Catalunya, amb la unanimitat de tots els grups polítics, al cap d'un any, l'abril de 2008.

Posteriorment, l'Estat Espanyol va assumir la candidatura com a pròpia a proposta de la Generalitat de Catalunya. Va ser a la reunió a Mallorca del Consejo del Patrimonio Histórico, organisme integrat per representants de totes les comunitats autònomes, de juliol de 2009, que va donar-li llum verda. La demanda es va formalitzar amb la presentació, el 28 d'agost de 2009, a la seu de la UNESCO, a París, del Dossier de Candidatura dels Castells elaborat per la Comissió, elaborat per un seguit d'especialistes castellers d'arreu del territori.

La decisió final per a la proclamació es va prendre en la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat, que es va celebrar a Nairobi, Kènia, el 16 de novembre de 2010. A l'acte va assistir una delegació catalana encapçalada per l'aleshores president del Parlament, Ernest Benach, i el conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i en la qual també hi era el president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya Miquel Botella, així com el president del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana de la Generalitat de Catalunya, el manresà Ramon Fontdevila.

El fet d'estar inscrits a la Llista Representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat ha contribuït a aconseguir que la visibilitat i el prestigi dels castells, tant a Catalunya com a l'estranger, hagi augmentat espectacularment. Els castells han passat, en molt pocs decennis, de ser una pràctica d'àmbit comarcal a obtenir el màxim reconeixement universal, el que atorga l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura, la UNESCO.

divendres, 20 de novembre de 2020

Qui no coneix Txema Rico?

Aquest mes de novembre el Pou de la gallina parla de la mort i dels negocis a l'entorn de la mort: morir a Manresa dona vida a unes quantes famílies, i és font d'oferta i competència. Tot amb tot, i per més bé que ens ho posin, de moment encara batallem per viure. I per això, al capdavall de la revista, amb la Maria Picassó presentem Txema Rico, aquest artista de carrer que fa tants anys que s'enfronta a les parets de la ciutat per posar-hi color i fins i tot un punt d'art. Ras i curt, provar de donar vida i fer-ho armat de quatre colors i un pinzell —o tot just mitja dotzena.

Txema Rico,

quan les parets bateguen

En Txema Rico, si en fa de temps que corre per Manresa sota un cap de rínxols escarolats! Va néixer a Rubí fa 55 anys com a José Manuel Rico Martínez, però la seva passió artística el va anar acostant —de primer a Marganell, passant per Calders o la Colònia Jorba, a redós de projectes com el forn de calç, o en els orígens del Konvent, a cal Rosal. El Txema havia enllestit els estudis molt d’hora en aquell Vallès convuls de la infantesa, militant revoltat a les Joventuts Comunistes i descobrint en horari de tarda l’escola d’art del seu poble, on anava a raure dia sí, dia també, dibuixant i pintant... I no sabríem dir com va anar que als setze anys fins va provar de fer un cicle d’electrònica, però en va fugir per cames —i per fer allò que volia fer, que només era pintar. Membre del col·lectiu artístic CUA, sobreviurà com a torner o pintor industrial, mentre s’implica amb l’associacionisme de Rubí. Però també cada vegada més s’escapa a pintar a Montserrat, fins el punt de deixar els trapaus amagats en una masia mig abandonada per tornar-hi més sovint. Allò era a Cal Petit, als afores de Marganell, i el propietari un bon dia hi va posar pany i el va esperar... per deixar-li la clau! El resultat foren set anys fent el hippy, amb molta pau i aprenentatges, a l’ombra de la mítica muntanya, just abans de començar la itinerància bagenca que el duria a Manresa. I és aquí on ara és establert, feliçment aparellat amb una artista musical com la Celeste i orgullós pare de família. I ara direu, i l’obra? Quina és, que no hem vist mai!? I doncs prou que li coneixeu l’obra encara que, sovint, la conserveu a la retina com una peça anònima. I no: són creacions d’aquest Txema que pinta i pinta, i es defineix artista plàstic i de carrer. Des de sempre que ha defugit l’estudi per abocar-se a l’espai públic, sovint en treballs comunitaris, i acarat a les parets amb les mateixes eines de fa mil anys: els pinzells i els quatre colors bàsics. I és clar que també ha exposat —i fins s’empesca, en aquests temps de pandèmia, pintar mobles reciclats si és que potser us interessa un Van Gogh o un Gauguin en format tauleta de nit. Però ell estima sobretot aquest muralisme d’encàrrec que és que li ha permès viure de l’ofici: recordeu la façana magrittesca de l’escola d’Arts i oficis, als Infants? I, allà a la vora, aquell sant Pere del carrer Llussà? O aquella colla que fan mudança al capdavall dels Drets, vora el semàfor de la Via Sant Ignasi? I gairebé al davant, en una concepció efímera del museu, aquella paret amb el càsting per a una Venus que immortalitzà Botticelli? Txema Rico omnipresent! I és que ell, que reclama escoles d’art a tots els municipis, voldria afavorir la pintura com es fa amb l’esport o la gastronomia: «Ens caldria un màster-xef de la pintura!» Això, i fer que la gent se la trobi pel carrer, perquè fins i tot el mural més reivindicatiu pot ser pura bellesa. Al capdavall, també fa classes per nanos. O, per ser exactes, els dona pautes no pas per pintar bé sinó perquè els agradi pintar. Perquè pintar pot ser divertit. Sense vergonya, talment els corredors de footing, que surten no pas per ser esportistes professionals sinó pel goig de la pràctica quotidiana, i enfundats en colors que belluguen. O en els pinzells que els atrapen, ja fets art i ciutadania.

dijous, 19 de novembre de 2020

Els 94 anys de Rosa Fontdevila

Avui, 19 de novembre, la nostra tieta Rosa fa 94 anys. En fa més de deu que s'està a la Residència Montblanc, que ella va triar perquè senzillament era més al mig de Manresa i així podia anar a passejar o quedar amb les amigues. Les amigues han anat plegant de viure, i ara aquesta pandèmia tampoc li permet segons quines passejades, per curtes que siguin. Ella, però, conserva un humor envejable, un humor que de joves els seus nebots mai vam saber tenir en consideració, acostumats a mirar-nos-la com «la tieta», gran i soltera, tan feta a la seva. Ara, quan els programes del govern ho permeten, els tres germans Fontdevila l'anem a veure i és com si la redescobríssim i, encara que gairebé hem fet tard, sortim admirats de les visites. No res, dic que avui la Rosa fa 94 anys. Ens truquem i celebrem que la PCR que li van fer ha sortit negativa però —tot acostuma a complicar-se— lamenta que l'han hagut de canviar d'habitació, per posar-la en un sector net, sense riscos. Està una mica atabalada per les trucades i aviat en passa via, agraeix el gest i ho acaba: «i vosaltres esteu bé? Doncs vale!», i vale aquí vol dir que llestos, que s'ha acabat la conferència i que —entre nosaltres— em penso que li falla la pila del sonotone. Això sí, que li portem el Pronto, que està molt avorrida!

dilluns, 2 de novembre de 2020

La fermesa d'Oriol Junqueras des de la presó

Ho recordo personalment: ara fa tres anys es decretava presó provisonal sense fiança pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació per al vicepresident del Govern Oriol Junqueras i a set d'altres consellers, tots ells deposats en aplicació de l'article 155: Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Se sumaven així als empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un camí que cada cop més companys transitarien. Tres anys de presó! 

Dolors Bassa avui en fa article a les pàgines d'opinió de l'ARA, pendent de la fiscalia que li vol revocar el tercer grau penitenciari. «Avui fa tres anys d’un dia ignominiós i duríssim, com també ho va ser el 23 de març del 2018, quan ens van tornar a empresonar i hi van afegir la presidenta del Parlament. Malauradament, tres anys després pot tornar a ser el dia que entri a la presó». I malgrat tot, ella insisteix a no abaixar la guàrdia («Per damunt de tot, l’estat espanyol ha de saber que sense abordar ni avançar democràticament en el conflicte polític amb Catalunya, el bloqueig es mantindrà»), i reclama una amnistia política a les 2.850 persones que avui mateix es compten com a represaliades. 

Però allò que avui més m'ha impressionat han estat les declaracions d'Oriol Junqueras a RAC1, que malgrat els tres anys de presó ha tornat a defensar l'estratègia d'Esquerra amb la més gran fermesa: el diàleg amb l'Estat per mirar de trobar una sortida al conflicte polític. Literalment: «La nostra responsabilitat és no renunciar mai a dialogar amb tothom». Segons ho recull l'ARA, per a ell, ni la recent operació Volhov de la Guàrdia Civil, que ha suposat noves detencions, també a ERC, és un motiu per repensar aquest rumb. Només cal llegir els primers comentaris a les xarxes per adonar-se que no són pocs els independentistes que rebutgen aquest diàleg i, amb més insults que no arguments, reclamen immediatesa i fins potser aquells 10.000 soldats russos que havien de venir a "ajudar-nos"... 

Com si el diàleg no fos avui fermesa i convicció: Junqueras n'és el primer testimoni. A RAC1 ha tornat a tibar d'exemples, des de Gerry Adams, «que va parlar amb els ministres britànics que el tenien empresonat», mentre al carrer hi havia bombes cada dia. I encara: «Si ho va fer Nelson Mandela després de 27 anys de presó, és evident que nosaltres també ho podem fer». En resum, i vaticinant algunes respostes immediates, «no ho deixarem de fer per molt que cridin que no s'ha de dialogar». 

El resum que fa l'ARA d'aquest tercer aniversari acaba en els dos convenciments d'Oriol Junqueras, i que faig meus: que l'estratègia d'ERC amb el diàleg és bona i que la seva situació d'empresonament –i la de la resta de presos, em sap greu– no canviarà a curt termini, per exemple, amb un indult. "No poden suportar la idea que estiguem en llibertat". Perquè no hi haurà amnistia ni hi haurà indult sinó tot el contrari: la causa general que hi ha contra l'independentisme es reforçarà com més acorralats se sentin. I la resposta no pot ser fer-los el joc, ni participar d'aquesta guerra bruta. Algú ha dit que cal que posem en marxa un pacte de tots els demòcrates contra la repressió. Mentrestant, la nostra perseverança ha de ser incansable, tossuda i valenta. De llarg recorregut. I malgrat eleccions, partits i mil bregues, buscar la suma i consens: la millor estratègia ha d'estalviar divisions. I persistir, persistir, persistir com sovint ens reclama Junqueras. No m'imagino cap altre camí cap a la llibertat.

La foto, de Sergi Alcàzar, aquest darrer estiu a elnacional.cat: Oriol Junqueras torna al CP Lledoners.