dimarts, 31 de desembre de 2013

… i demà és 2014!

Avui enllestim aquest 2013, i al mòbil no paren d'arribar mostres enginyoses que pronostiquen un venturós 2014. Un any que ha de ser el dels prodigis i les meravelles, de coses mai vistes i fins fa poc impensables. Celebro d'arribar-hi al costat de tanta gent, de tant entusiasme… i enyoro tots aquells a qui tant els hagués agradat ser-hi, compartir-ho. Un any, també, que per definitiu ens posarà a prova. Antoni Bassas demanava ahir per aquest 2014, a la contra de l'Ara, capacitat de sacrifici, resistència a les campanyes de divisió, comunicació clara per mantenir la il·lusió i, també, molt sentit de l'humor. Que ens convindrà, segur! En el mateix text, una síntesi d'aquests darrers temps. Diu Antoni Bassas:

"… Però la duresa d'aquest 2013 ha conegut una excepció d'il·lusió col·lectiva en un lloc del món anomenat Catalunya (…) Perquè no ha estat un any qualsevol i faríem bé de recordar-lo amb simpatia. La que correspon a un capítol de la nostra vida en què, després de l'escalt del 2012, ens vam tornar a mirar els ulls i a endevinar-nos el pensament unb altre cop i a mostrar una apassionada i pacífica determinació per decidir el nostre futur. Un any per enamorar-se de Catalunya (…) La grandesa històrica del moment és aquesta: milions de catalans han acabat de passar per un larg procés deliberatiu interior, cadascú des del seu propi punt de partida ideològic o biogràfic, un debat difícil, a voltes, perquè hi juguen el sentiment i la raó, i han aribat a la conclusió que més enllà de la història, de la crisi, dels afectes o les conveniències, hi ha la dignitat".

Grandesa histórica, la d'un projecte compartit. Un nou país, més lliure i, encara, més just. Entre tots ho farem possible. Doncs Sí i Sí, de cap al 2014!


dilluns, 30 de desembre de 2013

Ball de gitanes, una enquesta sobre cultura popular

Som a punt d'enllestir l'any. Nadal s'escola amb una elevada dosi de pastorets, pessebres vivents i d'altres galindaines. Olor de pessebre i de cultura popular. Enmig de tot plegat, m'arriba una enquesta d'una estudiant de secundària de l'Ametlla del Vallès. La noia està fent un treball sobre el ball de gitanes i, després d'un primer correu d'intencions, em fa arribar el qüestionari. En aquests casos sempre acostumo a dir que sí, que endavant. Però també sempre adverteixo que jo no sóc especialista de res i que, posats a fer, compartiré les preguntes...

I sí, el cas és que conec el ball de gitanes, i puc parlar de les més properes a casa, les de Sant Vicenç de Castellet, importades fa més de cent anys per una colla de picapedrers de Caldes de Montbui. Però més enllà de respondre què en sé dels balls de gitanes o de la impressió que em causen, l'enquesta acabava plantejant temes molt més espinosos. Tot just érem a la cinquena pregunta: "Creu que aquest tipus de danses tradicionals catalanes hauria de tenir més reconeixement polític?" Ai, el reconeixement! ¿Serveix de res dir que el conjunt de la cultura popular no acostuma a tenir gaire reconeixement polític? I que en té encara menys quan vol conservar la seva independència dels poders públics! La pregunta em va semblar molt bona perquè permet parlar d'un equilibri difícil. El reconeixement polític hi ha de ser, entesos. I hi ha de ser en forma de suport i, alhora, de prestigi. Però sovint la intervenció de les administracions públiques mitjançant subvencions o permisos, ha dut a canvi una mena de domesticació de la cultura popular que, lluny d’afavorir-la, la debilita.

A la sisena pregunta ja es concretava el risc: "Es destinen gaire diners per els balls populars? I concretament en el Ball de Gitanes?". Obvio dir que s'està parlant de diners públics i, doncs, amb la crisi actual, no compto pas que hi hagi massa recursos. Però és aleshores quan recomano, ara com feia abans, d’anar amb molt de compte amb els diners públics per allò que tenen de risc: col·laboren però també poden adormir la regeneració natural de moltes iniciatives. I ja no diguem si es folkloritza amb el pitjor sentit del terme una manifestació: acaba sent un aparador i prou, i perd el sentit social i cultural que originalment tenia…

I és que no fa ni un mes que des de Castellar del Vallès, en Rafa Homet des del col·lectiu "la pedra fina" havia convidat en Bienve Moya i a mi mateix a parlar del Calendari festiu. Va ser un bon vespre, amb gent de diverses entitats del municipi. I al col·loqui final, precisament, des del públic es va expressar el temor sobre el futur de les gitanes a Castellar. Perquè ha canviat de dates sovint i ja no té vincles de carnaval o perquè es balla en un pavelló i, doncs, lluny del carrer i de la plaça… Vaig pensar en tot això i ho vaig recordar en Bienve Moya, que per això és una veritable autoritat en cultura popular, abans de respondre la setena i darrera qüestió: què podrien fer els polítics per potenciar i promoure el Ball de les Gitanes?!

Doncs bé. Per paradoxal que sembli jo sempre me n'he malfiat força, dels polítics. Potser perquè no m'agrada gaire deixar la solució a mans dels altres. Però la pregunta era la pregunta. I doncs, des dels ajuntaments i el propi govern del país, considero que allò que s’ha de fer és facilitar les coses i, al costat d’unes convocatòries de subvenció clares, afavorir l’ús de la via pública i les formes d’expressió popular, encara que a vegades comportin canviar horaris i paisatges o recorreguts de trànsit. Encara més: cal afavorir aquestes manifestacions fins i tot quan comporten alguna mena de conflicte. Altrament anem canviant cultura popular per entreteniment. Acabem fent festetes fora de lloc i això mata la cultura popular i els seus beneficis: la participació, la creativitat, el sentiment de pertinença...

La solució és única -i útil- per a totes les manifestacions de cultura popular: els balls de gitanes tenen futur sempre que conservin la seva voluntat popular –un punt transgressora i tot. Ho vaig veure ahir als Pastorets de "la Vinyeta" o abans d'ahir al pessebre vivent del Vilar. Ho troben a faltar a Castellar. Propostes obertes a tothom, perquè de gitanes com de pastorets, n’ha de poder fer i ballar tothom. Propostes absolutament festeres, al mig de la plaça, alterant la realitat, fent festa i comunitat. Quan ho reduïm a exhibició plàstica i monument tradicional, ens quedem amb uns espectacles sense vida. I ens calen colles, i colles vives, que superin la dependència pública o l’endogàmia, tan afeblidora! Creadores de comunitat, de complicitats. I això només surt quan ens ho passem bé, quan sortir de casa per ballar, per fer festa, per disfressar-se o penjar unes garlandes és sinònim de passar-s’ho decididament bé. Tota la resta, sovint, és pura faramalla.

La foto, amb el Bienve abrigat i constipat, és dels amics de Castellar del Vallès, del passat 28 de novembre. El col·lectiu "la pedra fina" és un bon laboratori d'idees per al futur del municipi, i en Rafa Homet -republicà de pedra picada- n'és un dels primers dinamitzadors.

dilluns, 23 de desembre de 2013

Nadal de dol al Catà

El "Nadal al Catà" d'enguany quedarà per sempre més vinculat a la Laura Ferrer a qui ahir diumenge, a Castelltallat, un funeral multitudinari acomiadava. La Laura Ferrer havia mort divendres en un dissortat accident de trànsit. Tot just tenia 20 anys! I era una alumna de 2n curs, del Cicle superior d’educació infantil a l'institut Guillem Catà. Tots els seus companys la recorden com una alumna activa, feliç i comunicativa, a qui li agradava molt fer d'educadora, estar amb la canalla, organitzar activitats… Precisament divendres se n'anava a fer pràctiques d’educació infantil a Fonollosa! Se n'anava a celebrar Nadal amb els nens.

La notícia, aquell migdia, ens va trasbalsar. I fins ens va fer rumiar de suspendre la darrera sessió de "Nadal al Catà", la que adreçàvem als pares. Al capdavall vam decidir que, si més no, aquell “Nadal al Catà” havia de continuar, tal i com molt probablement ella hagués volgut que féssim. Perquè educar vol dir fer coses que ens facin créixer i ens facin pensar, fins i tot com quan aquestes coses costen. Fins i tot en dies així. Mai més oblidaré el silenci i la perplexitat de tots els cantaires i actors, asseguts al pati de butaques de "Els carlins", quan van haver arribat tots a quarts de set del vespre. Nois i noies de l'ESO que no coneixien pas la Laura, que ni hi coincidien d'horaris, però tots ells aclaparats, gairebé incrèduls. Perquè, de sobte, topaven amb una realitat no programada, desoladora, absolutament cruel. Tristíssima i indefugible.

Divendres al vespre va costar molt començar. La directora va llegir prèviament un comunicat en nom de tot el centre expressant la commoció. "Ara, quan s’aixequi el teló, començarà el “Nadal al Catà”. Us demanem un vespre de respecte. Perquè hem pensat que li dedicaríem l’espectacle a la Laura, i voldríem que aquest esperit de Nadal, aquestes ganes de compartir que tots tenim, també li arribés a ella, allà on sigui, a ella, a la seva família, a tots els que l’han coneguda i l’han estimada. Us demanem doncs, un minut de silenci, dempeus, mentre escoltem a manera de comiat la música de “Santa Nit”. Aleshores un sol fagot va omplir el silenci de la sala i em va fer l'efecte que, per molts més "Nadal al Catà" que fem anys a venir, sempre recordarem aquesta noia absent, tan jove i tan estimada, tan injustament perduda. Com una nova estrella al mig del cel, tan fràgil i fugissera com ho podem ser tots nosaltres.

diumenge, 22 de desembre de 2013

En el comiat d'Antònia Font

Antònia Font ha estat la banda sonora dels meus darrers deu o dotze anys. La meva, la de les vacances amb la canalla a l'estiu i la dels hiverns fent quilòmetres sol, dalt del cotxe. Em vaig estrenar amb els Antònia Font de A Rússia i aviat vaig aconseguir també el disc anterior. Els vaig escoltar fins l'esgotament i fins -en un excèntric exercici de dirigisme cultural- vaig fer-los contractar per la Festa Major de Manresa abans de les municipals del 2003, "per si de cas". Un concert breu però, això sí, intens: Alegria. Havien passat per Castellgalí l'any abans amb poca fortuna. Però el tercer disc ja era un triomf absolut. I és clar, van tornar a Manresa, per Festa Major, repetint a Sant Domènec, i almenys dos cops al Kursaal, i a Silenci… Taxi, Batiscafo Katiuskas, Lamparetes… Per això, ara fa un mes, llegir la notícia de la seva dissolució em va entristir una mica. Són molts versos, moltes cançons, molts moments inesborrables cantant a cor amb les nenes "Loco" camí de la platja a Menorca. "Qui s'apunta a ballar damunt la mar? Qui s'apunta a dormir i a somniar?" Barrejant sobrassada i cocarrois -molt bons- amb Clint Eastwood i aquell robot "d'hexura tan feo". El comandant Armando Rampas follant-se les hostesses o el tristíssim camarada Iuri Puscas en aquell batiscafo, socialista i monoplaça, redactant informe tràgic a institut oceanogràfic, mentre el plàncton s'il·lumina "i canten les sirenes aproximadament, per no existir"! I l'amor, i el desamor. I tota l'alegria immensa d'aquelles àvies que se xafen de riure mentre cau et sol de s'horabaixa i "tothom s'estima i jo estim tothom". Podia semblar un "final previsible" -entre taxistes invisibles i ciutadans en es multicinemes…- però a mi m'ha costat. Això sí, sempre ens quedaran aquests vuit discos brillants i aquest especial d'avui, impagable, que ha editat l'Ara per a l'AraTu. M'he refet de la notícia de fa un mes mentre anava llegint Antònia Font, un comiat amb alegria. A Twitter m'arriba una piulada d'Idoia Vallverdú que ha dissenyat el suplement. La meva enhorabona, perquè és rodó i preciós, per conservar! Això i aquell article brillant de Sebastià Alzamora que comparteixo amb entusiasme, perquè eleva els hereus galàctics no només per la música sinó per unes lletres extraordinàries, que van molt més enllà d'una estètica surrealista: tot hi és trascedent encara que sembli tot de riure. "Jo cant es cafè i sa galleta…/ Jo cant sa rosa i es cactus / i moltes més coses també, / un llapis d’Ikea, un pistatxo, wa yeah!" Una dualitat que les fa especialment valuoses... i necessàries.

De Sebastià Alzamora, "Me sobren paraules"
Tres fragments de l'article publicat avui al suplement del diari Ara, AraTu.

Tal vegada la característica que més defineix la trajectòria dels Antònia Font (AF per als amics i coneguts) és que sempre varen anar sobrats. Sobrats de talent, sobrats de solvència, sobrats d'imaginació, sobrats de capacitat de mirar cap endavant, sobrats de bon humor i de confiança en el que feien. Sabien que eren bons, molt bons; n'estaven completament segurs, però mai no s'ho varen prendre seriosament.

(…) Uns discos (el seminal Antònia Font, el sorprenent A Rússia, el clàssic Alegria, l'espectacular Taxi, el memorable Batiscafo Katiuscas, l'impressionant Coser i cantar, l'obra mestra que és Lamparetes, el testimoni de rigor i exigència artística que constitueix Vostè és aquí) que ens demostren que els AF, en efecte, anaven sobrats en moltes coses, però que una, i no pas menor, era el valor literari de les lletres de les seves cançons. Hi ha grups capaços de construir grans cançons a partir de lletres irrellevants; els AF, en canvi, igualen l'aposta de la qualitat tant pel que fa a les melodies com als desenvolupaments, com als arranjaments, com a les lletres de cadascun dels temes. Un dels ingredients extra de la magnificència dels AF és que no tan sols han fet cançons pop que, com a tals, són capaces de seduir l'ànima i la memòria de qui les escolta, sinó que, a més, hi han aportat unes lletres que inevitablement (de vegades a pesar de la seva aparent dificultat) han aconseguit gravar-se per sempre en l'educació sentimental d'una generació sencera (com a mínim; ara falta esperar-ne la posteritat que els pertoca).

Entre Jaume Sisa i Franco Battiato, entre Bob Dylan i Les Luthiers, entre Pulp, els Pixies i Jacques Brel, entre Frank Sinatra i King Crimson, entre Mike Oldfield i Jacques Tati, entre la ciència-ficció de sèrie B i el lirisme romàntic, entre el western i el costumisme mallorquí (tant urbà com rural), l'univers de les lletres dels AF no ha fet més que expandir-se i augmentar de graduació i d'intensitat cançó a cançó, disc a disc, concert a concert. Afegint matisos, llimant arestes (…).

D'altra banda, igual que la seva música, les lletres d'AF varen anar evolucionant cap a un punt òptim de maduresa. Ells mateixos han dit diverses vegades, en públic i en privat, que ja feia temps que no es veien amb cor d'interpretar en directe el que varen ser els seus primers èxits, autèntics himnes hedonistes o postadolescents com En s'estiu o Viure sense tu. En lloc d'això, en els últims anys s'han complagut a oferir autèntiques meravelles quasi expressionistes com Abraham Lincoln ("Es sol ixent com un fil de caliu...": el mateix Joan Miquel Oliver en valora especialment l'al·literació de les i ), narracions impecables com la que configuren les diverses estrofes de Calgary 88, pinzellades hiperrealistes a l'estil d'un Edward Hopper ( Carreteres que no van enlloc ) o solipsismes senzillament gloriosos, com el de Per jo i tots els ciclistes. Tot plegat, sense renunciar mai a la reserva irònica i l'humor càlid que han estat sempre marca de la casa. Alguns insistiran en la idea que AF han creat una mena de discurs surrealista, però la pura veritat és que no han fet més que explicar la realitat tal com ells la perceben. I, tal com ells la perceben, i per fer servir paraules de Blai Bonet (un altre poeta que necessàriament cal mencionar si parlem de les lletres d'AF), la realitat és "nua, guerrera, trista i alta". I molt risible i una mica puta, també.

Tot és transcendent i tot és de per riure en les lletres d'AF, i aquesta dualitat és la que les fa especialment valuoses i, si m'ho permeteu, necessàries. Hi ha una pregunta que sempre m'agrada de citar, i que va formular àcidament Hölderlin: "Per a què els poetes, en temps de misèria?" Hi ha moltes respostes possibles a aquest interrogant, però Joan Miquel Oliver i els AF, a través de les lletres de les seves cançons, han sabut donar-hi una de les millors respostes possibles: per tocar el voraviu i per donar plaer, totes dues coses alhora i sense perjudici una respecte de l'altra. Escoltem-los, que viurem més i millor.

dijous, 19 de desembre de 2013

Tot a punt pel "Nadal al Catà"

Ahir dimecres vam reprendre les representacions de "Nadal al Catà". És el tercer cop que a l'institut ens hi emboliquem -i m'hi embolico fort: encara em fan mal les cames de pur cansament!. El cas és que ahir vam fer dues sessions a manera de pre-estrena, acollits a la sala gran de la Residència d'avis Font dels Capellans, que tenim vora l'institut. La primera va ser per a setanta-cinc alumnes de 6è  de primària de les escoles La Font i Espill. I, després d'un esmorzar sorollós i auster, encara hi vam tornar per als avis residents. Havíem començat a les 8 amb maquillatge, i no vam plegar fins la una!

Ara podria dir que no va anar bé. Que els nanos encara no se saben el paper fidelment, que masteguen els poemes, que s'arrepengen a les cançons, que les solistes desafinen. Tot això és així i no ho és. Perquè ho van fer bé. O si voleu, malgrat tot ho van fer bé. Molt bé! I més que li faran divendres, amb els micros i sota els focus de "Els Carlins"…

La versió d'enguany, dirigida per Alícia Puertas i -novetat!- Sònia Jofresa en el vessant musical, incorpora des d'un poema de Joana Raspall fins un rap inicial, a càrrec de Llucifer i un parell de perfectes dimonietes. El tram central també ha guanyat pes a les calderes d'en Pere Botero, on els set pecats capitals en sumen un vuitè, la corrupció. I tot plegat, en setanta minuts que passen com un de sol. Amb sis dotzenes de cantaires, divuit músics i, entre actors, rapsodes i presentadors, una vintena més d'alumnes. Més de cent adolescents acompanyats, encara, d'una trentena de col·laboradors dels cicles formatius d'estètica i de perruqueria que els donen, veritablement, l'aspecte d'artistes!

Perquè són els millos artistes del Nadal. I perquè amb tots ells, amb aquest "Nadal al Catà", aprenem un gabadal de coses, des de recitar en públic fins a tenir paciència -i els mestres n'aprenem molt, de tenir paciència. Però el cert és que ens retorna tota multiplicada! Demà divendres dia 20 ens presentarem, desfilant per mig Manresa, tots cent artistes al teatre de "Els Carlins". Hi haurà dues representacions. Al migdia, per a tots els altres alumnes, i a les 8 del vespre per a pares i mares, els amics i els saludats. I ja sé que serà tot emoció, però... ens convé tant l'emoció! A tots: a la diversitat d'uns alumnes que a vegades no saben ni com acabar el trimestre. I a tots nosaltres, que si no fos per aquests rebomboris -d'horaris, de feina, de pur escàndol!- potser no sabríem ben bé què hi fem a la trinxera ni què caram defensem. Demà, doncs, en sortirem plens de fang i absolutament rebentats. Però amb una immensa dosi de felicitat: Nadal en estat pur, vaja. La resta són romanços

La il·lustració és la del cartell d'enguany, de l'alumna de 4t d'ESO Dúnia Delicado, fruit del mestratge de Carles Perramon, que és un altre dels artífexs d'aquest muntatge. I com que parlem de trinxeres, enguany vivim el canvi de la Rosa Maria Ortega, destinada al front del Peguera. Va ser la directora musical de les dues primeres edicions i sovint diu que ens enyora -i segur que ens enyora!. La Rosa també fa el seu "Nadal al Peguera". Però divendres, per fer més festa, assegura que ens vindrà a veure. Li'n devem un bon tros de tot plegat!

dissabte, 14 de desembre de 2013

Votar és democràcia (companys per un nou país)

Torno de l'acte que ERC havia convocat per avui a l'Auditori del Fòrum, a Barcelona. "Votar és democràcia" deia el lema perquè, tot just fa algunes setmanes, ningú ens assegurava que ja hauríem superat el debat de la pregunta i de la data. I ara, amb la pregunta i data resolta des de dijous, el vespre d'avui dissabte ha estat més emocionant i intens que mai. Com si tots i cadascun dels gairebé 5000 assistents participéssim de la trascendència del moment. Amb moltes cares conegudes sobre l'escenari. En fi, un acte d'ERC fins i tot amb humor i música en directe! Però sobretot un vespre amb un Oriol Junqueras més proper que mai, més senzill encara, més extraordinàriament convincent. I que en la perspectiva del proper 9 de novembre del 2014, ha començat per valorar que "mai havíem sigut tants ni mai havíem tingut tanta força: mai havíem tingut una oportunitat com aquesta!" Perquè aquesta serà la primera vegada en la història que els ciutadans de Catalunya podrem votar directament sobre la independència…

Màrius Serra ha actuat com a mestre de cerimònies (anagrama de via? i en basc? i en anglès?). Després hem escoltat Josep Maria Terricabres i encara un valentíssim Santiago Vidal que, jutge com és, ens ha indicat que si les lleis es converteixen en cadenes "cal que el poble trenqui aquestes cadenes". I amb el referent internacional de Kosovo, ens ha fet distingir entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica.

Però allò que ha començat a fer el vespre d'avui especialment creïble ha estat sentir les paraules de l'actor Juanjo Puigcorbé ("No es pot ser demòcrata i impedir que el poble s'expressi") o l'ex-trincaire Josep Maria Mainat, quan ha dit sense embuts que a ell, simpatitzant socialista, el va disgustar molt que el PSC no fos a la foto de l'acord polític sobre la pregunta, de dijous passat. I aleshores, ni un xiulet, ni una bronca: llarga ovació, respecte, coincidència. A segona fila, Ernest Maragall assentia. Entremig, Empar Moliner ens ha revelat l'espanyolitat de la caputxeta i ens ha vacunat d'il·legalitat -sabíeu que a Cambodja va ser il·legal portar ulleres? que encara hi ha països on és il·legal que una dona condueixi!

Al capdavall, la darrera mitja hora ha estat per Junqueras, i ha tonat a sorprendre. Ja no n'hi ha prou en assumir la pregunta com a nostra, en donar-la per bona. Ara el president d'ERC, agosarat, fins manifesta que el resultat final és molt millor que la que ERC proposava. Literament, "Estic convençut que la pregunta que tenim és molt millor que la que nosaltres proposàvem (llargs aplaudiments) ...encara que només sigui perquè som molts a defensar-la. La imatge d'estar tots junts i barrejats té una força extraordinària". El to de concòrdia continua, amb la clara voluntat de mantenir la unitat aconseguida entre els signants de l'acord. Perquè, "aquells que defensarem conjuntament el referèndum i farem tot el possible per posar el futur del nostre país en mans de la ciutadania no som rivals, som companys i fins i tot amics".

I encara més emoció quan Junqueras transforma l'experiència política en expressió de generositat. "El poder polític espanyol ens vol fer por i voldran impedir que votem. I creuen que amenaçar-nos és el millor que poden fer…. Potser perquè són incapaços d'estimar a la gent". (!)  "I nosaltres fem política perquè ens estimem la gent, i no volem amenaçar ningú, i a tothom obrim el nostre cor i donem la nostra mà. I a tothom oferim els nostres arguments racionals". La textualitat no és absoluta però si us interessa la trobareu ja a Youtube. A mi m'agrada recollir-ne l'esperit i recordar-ne la idea: l'he compartida des del primer dia i no en concebo d'altra. Però no és freqüent de sentir.

Al capdavall, la tesi de Junqueras és que "Votar és democràcia", i  que els catalans al llarg dels temps ja ens hem entrenat a fer de les amenaces oportunitats, "i la millor és que, davant la nostra voluntat de ser independents, el govern espanyol converteix la independència en sinònim de democràcia". La seva obsessió a negar i a prohibir els allunya d'Europa i del món, pèrquè al món "li és més fàcil posar-se al costat del que vol deixar votar tothom". Així doncs, "cada cop que ens amenacen, ens cohesionen". Potser per això, i al darrer tram, el president d'ERC agraeix "aquesta fàbrica d'independentistes que és el govern espanyol". I encara més, en un final dedicat a tots els absents, però també a tots els que ens succeiran, es compromet: "Sabrem ocupar el nostre lloc… davant les urnes". Sense estridències, sense esgarips, naturalment. Contents i coratjosos, entusiasmats com aquest vespre.

La campanya pel SÍ-SÍ va començar dijous passat. Però avui ens hem conjurat. I cadascú davant del seu mirall, com reclama Terricabres, ens hem preguntat "em puc refiar de tu?". Si el resultat és, tal com penso, positiu, està clar que aquest cop ens en sortim. Que aquesta és l'oportunitat. Que la nostra propera independència és senzillament això: democràcia.  
De fotos de l'acte, les que vulgueu. Però del centenar de bagencs estratègicament distribuïts, trio aquesta amb els de Castellbell i el Vilar. La Maria, l'Albert, la Maragda… féiem tropa. Sort que el Peyu també ens va fer riure, que si no tanta emoció ens desfà. I dilluns, assembla d'ERC Bages: continuem teixint democràcia!

divendres, 13 de desembre de 2013

Catalunya tornarà a ser lliure

Potser pequè tots els finals de trimestre costen o perquè hi ha dies més atrafegats, avui, 12 de desembre de 2013 l'he començat un punt ensopit. Però a les 3 me n'he anat a dinar absolutament content: els catalans tenim data i pregunta. I ens arriba de cop, per sorpresa, en una acord poc previsible que m'ha comunicat la conserge, quan sortia de l'última classe. Li he agraït la primícia però, també, de primer he arrugat la cara ("Una doble pregunta?") i no ho he entès, francament: qui vol un Estat si no vol que aquest Estat sigui independent? Però només m'ha calgut el trajecte fins el cotxe per pair la sorpresa i valorar també l'acord de positiu. Ben mirat, molt positiu. Els que defensem la independència haurem de dir dos cops "Sí", és veritat. Però votarem el terme "independència" al capdavall, i el missatge que en resulti serà inconfusible. Si, a més, al darrera hi veig l'ample ventall que circula entre UDC, CDC, IC-V, CUP o ERC, encara em sembla un acord més sòlid. I mentre m'empasso "la Consulta" que TV3 programa fins aquest punt de mitjanit -quin paperot el Cañas, en Lucena o el Millo!, recordo els darrers anys, tan intensos, tan multitudinaris, tan definitivament valents. I estic content d'haver-hi arribat. I estic segur també que tots els esforços han valgut la pena. Ara, la partida canvia de nivell: no anem de broma i ho saben, i ho sap tothom. Oriol Junqueras ha remarcat al capdavall que allò que ara importa "és que els ciutadans de Catalunya podran votar sobre el futur del nostre país. D'això és del que es tractava: posar el futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans". Vénen 333 dies que posaran a prova el projecte i aquest primer consens. I és bo que ens impoosem de treballar per preservar-lo i per fer que, al capdavall, l'èxit acompanyi el nostre objectiu. No serà fàcil, és clar. Però aquest cop sí que se'ns acosten dies de glòria...

dijous, 12 de desembre de 2013

Boira i fado

Dijous de desembre, Manresa i la boira que regalima. I quina feinada abans de Nadal! ¿Què ho fa que cada any el voldria diferent i a la fi és el mateix de sempre? O potser és que ja m'està bé tot plegat, i que és inútil aquest espeternegar. I que, al capdavall, avui com desembre, com cada any, tot passa. O no. No ho sé, només m'aconsola aquest fado de fons -la tristíssima Maldiçao d'Amalía Rodrigues- mentre provo de continuar atrapant agenda i encàrrecs, totes les llibretes per corregir, tots els correus per respondre, totes les preguntes per fer… aquesta eterna insatisfacció que em mena.

Que destino, ou maldição

manda em nós, meu coração?

Um do outro assim perdido,

somos dois gritos calados,

dois fados desencontrados,

dois amantes desunidos.

Por ti sofro e vou morrendo,

não te encontro, nem te entendo,

amo e odeio sem razão:

Coração... quando te cansas

das nossas mortas esperanças,

quando paras, coração?

Nesta luta, esta agonia,

canto e choro de alegria,

sou feliz e desgraçada.

que sina a tua, meu peito,

que nunca estás satisfeito,

que dás tudo... e não tens nada.

Na gelada solidão,

que tu me dás coração,

não há vida nem há morte:

É lucidez, desatino,


de ler no próprio destino

sem poder mudar-lhe a sorte...

dilluns, 9 de desembre de 2013

El meu Guillem Catà (Cròniques de l'Institut 1)












Des que dimarts passat es van fer públics els resultats del darrer informe PISA (Program for International Student Assessment) que no he parat de llegir valoracions, opinons i bons consells sobre el present, passat i futur de l'educació. Sospesant la tasca dels professors, la diversitat dels alumnes o els progressos en competències bàsiques. El resultat oscil·la entre el derrotisme i l'esperança, és clar, atorgant sempre a les xifres de l'informe un valor excepcional -i amb el risc que algú ja ha expressat, de treballar tots plegats només per aquells aspectes que l'informe avalua. En fi, per si no n'hi hagués prou, a continuació han vingut les immediates lectures polítiques, sovint de poc profit, notablement interessades pel que les pronuncia i, en general, de molt poca volada. I com que no m'aconsola que tothom manifesti tenir l'educació al capdavant de les prioritats col·lectives, em proposo un espai de reflexió a peu d'institit. De l'institut on treballo i que tot sovint anomeno en aquest blog: l'institut Guillem Catà de Manresa. I de primer em servirà un text confegit amb retalls històrics d'en Francesc Comas, que vaig versionar per a la documentació d'un projecte Comenius. Ara mateix és la presentació a la web del centre. Hi poso això i, també, aquesta foto que encapçala l'apunt i que vaig fer aprofitant els alumnes d'una guàrdia -ah, les guàrdies!- per tal de renovar la capçalera del Facebook del centre. Tot plegat, només quatre dades. Per tal de començar pel començament.

L’Institut Guillem Catà
L’Institut Guillem Catà, de Manresa, és un centre públic d’educació secundària que depèn de la Generalitat de Catalunya. Es va crear el curs 1996-97 i s’adreça a noies i noies que vulguin fer estudis d’Educació Secundària Obligatòria (12-16 anys) i Batxillerat (16-18 anys) així com per a Cicles Formatius Professionals de Grau Mitjà i de Grau Superior, o el Curs d’accés a cicles de grau superior (CAS). És un centre gran: en conjunt, acull més de 900 alumnes que reflecteixen la diversitat cultural de la ciutat, així com 75 professors i fins 8 persones de suport tècnic i administratiu.

Malgrat que sigui un institut relativament modern, els seus orígens són de primers del segle XX, quan la ciutat va crear una Escola d’Arts i Oficis per tal que els obrers manresans també tinguessin una bona oferta formativa. A la dècada dels vuitanta aquesta escola es va transformar en l’Institut Fius i Palà, i l’any 1996 encara es va fusionar amb l’Institut Bages. El resultat va ser l’actual Institut Guillem Catà, nom que fa referència a l’arquitecte que fou mestre major de la Sèquia de Manresa, obra extraordinària que des de 1383 proveeix d’aigua la ciutat. El nom de Guillem Catà, doncs, vol sintetitzar la voluntat del treball, la cooperació i el coneixement al servei de la comunitat.

Des del curs 2003-2004 l’Institut es troba vora el barri de la Font dels Capellans, al carrer de Rosa Sensat 6-8, molt a prop de diversos centres d’educació primària, públics i concertats. A l’oferta actual d’estudis obligatoris i batxillerat, hi ha també una àmplia varietat de cicles de formació professional, que abasta el cicle de fusteria però, sobretot, els que s’orienten com a serveis comunitaris: auxiliar de clínica, comerç, màrqueting, perruqueria, estètica, educació infantil i animació sòcio-cultural i turisme. Paral·lelament, la tasca educativa del centre s’esforça a participar del seu entorn en tot allò que siguin activitats extraescolars o, en el vessant professional, a provar d’inserir els seus alumnes laboralment.

L’any 2010 l’Institut va iniciar un procés d’implantació d’un sistema de gestió de la qualitat i, des de 2012 disposa de la certificació ISO 9001:2000.


divendres, 6 de desembre de 2013

De què se'n riu, el Navarro?

Aquesta foto serà una de les fotos de l'any, segur. La va fer ahir Rafa Garrido i des d'ahir que triomfa en suport paper i per totes les xarxes possibles. Veure brindar en Pere Navarro al costat d'Albert Rivera, Alícia Sànchez-Camacho i Llanos de Luna fa efecte, és clar. Fa, des del meu punt de vista, molt mal efecte. I aquest sormriure delirant que l'home exhibeix? ("Seré curioso, señor Navarro, de qué se ríe, de qué se ríe…") Perquè em queda el dubte de si sap ben bé de què riu.

I és que ha de ser molt difícil somriure quan saps que ets a punt de desaparèixer. I encara més, si tu has estat el responsable de saldar tot un projecte polític. Perquè arrenglerant el PSC a l'unionisme espanyol s'acaba un trajecte -encara que, també, es clarifica el panorama. Fa tres mesos jo encara esperava un punt d'audàcia, convençut que al país li convenia un PSC nacionalment compromès. Però des de la Diada que anem veient com no se'n surten. I és que, a cada bugada, han sabut perdre un llençol. Adéu terceres vies, adéu federalisme, adéu al dret a decidir… Els copets a l'espatla d'en Rubalcaba, els desaires de la Chacón, i ahir aquesta foto que faria bé d'il·lustrar una edició de Pinotxo, acompanyant els seus nous amics!

Vicent Partal comenta avui a l'editorial de Vilaweb que no havia vist mai córrer tant una fotografia per twitter. I continua: "Per això supose que a hores d'ara Navarro ja ha de ser conscient que serà aquesta fotografia la que marcarà el seu pas per la direcció del socialistes catalana i que, a més, tindrà un efecte demolidor sobre el seu intent de fabricar una tercera via que tinga cap credibilitat". Però és que si des del migdia en Navarro era diana de les crítiques sobriranistes, al vespre rebia "les crítiques dels altres, dels qui brindaven amb ell, més dures i tot. Perquè incomprensiblement el mateix PSC que al matí brindava per la constitució espanyola a la vesprada s'abstenia en una moció al parlament que la defensava. Només Navarro sap per què fa aquestes coses que em sembla que ja el deuen descol·locar a ell i tot. La resta assistim estupefactes a l'espectacle. Que és ben trist".

És trist, sí, i per mi incomprensible, però quan torno a mirar la foto fins em sembla sentir les rialles, al costat de les dels militars, caps policials i representants estatals a Catalunya. Aleshores recordo que algú ha parlat de l'acta de defunció del PSC. Com a mínim estic convençut que les baixes es multiplicaran -al Bages es percep ja des de fa mesos. Unes baixes, però, que no s'haurien de perdre pel país. Perquè es pot baratar un partit o fins fer desaparèixer unes sigles, sí, però ens caldria continuar comptant amb la gent més lúcida i compromesa d'aquell projecte socialista. Aquella que sap a quin poble serveix. I que, sempre que riu, sap perquè ho fa.

La foto, d'un fotògraf que salta a la fama: Rafa Garrido. El joc de mirades i complicitats amb les rialles és espectacular. Inoblidable. 

dijous, 5 de desembre de 2013

Qui no coneix Eva Cortès?

Ahir es va presentar el número del mes de desembre de El Pou de la gallina, amb en Llorenç Capdevila, en Joan Vilamala i en Jordi Estrada parlant del tema del mes: Manresa vista pels escriptors. A l'entrevista, un vell amic, en Gentil Puig. I a El Cul de Pou, al costat d'un altre extraordinai dibuix de Maria Picassó,  hi publico un nou lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop una noia, Eva Cortès, que és com dir la noia dels marcs, a la plaça Major. Ara que la ciutat vol reconvertir el barri vell per un d'històric, la seva visió entre l'art i el comerç la fan d'allò més interessant...

Eva Cortès
en un marc incomparable

Que no la coneixeu? I tant! Alumna de les Dominiques i el Peguera. Capgirell de Xàldiga d’aquells primers anys i, ara mateix, mare d’una diablona –i una altra quan faci els anys! Però sobretot, l’Eva és “aquella noia dels marcs”. Amb taller al carrer del Peix i botiga a la plaça Major. Enlloc estava escrit, però ha resultat ser així, perquè la vida és també atzar. De primer va ser el seu pare delineant, que va canviar els plànols i motllos de la foneria Ubach per un taller d’emmarcació, obeint la seva flaca per la pintura i aconsellat per amics artistes. Tot just un taller excèntric, a redós del convent de Santa Clara! En acabat, una mort sobtada, imprevisible, massa aviat. I tota la família que es posa a emmarcar i a emmarcar perquè, a vegades, per molt que costi, s’ha de continuar anant endavant. L’Eva tenia divuit anys i aquest relleu fou encara al carrer del Peix, sobre la balsera del Cardener. Aprèn l’ofici, es fa gran i al cap del temps fins repensa l’empresa familiar. I ara fa dotze anys, amb el suport decidit de la sogra que es jubilava i l’habilitat del marit, esdevé una botiga preciosa al cap del Pòpul, E-marcs, relleu natural d’aquelles “Modas Servitja”... En acabat, l’Eva encara ha estudiat –no ho sabíeu?- empresarials. Poca broma! Perquè no n’hi ha prou amb el coratge o l’ofici, a vegades va bé el títol. Això i la tossuderia, i aquest desig de ser present al barri vell i anar –hi triga vuit minuts per la passera de les Escodines!- de la botiga al taller i del taller a la botiga. És clar que, si fos a triar, demanaria canvis en la normativa d’accés a la Plaça Major, abans que el comerç encara avui resistent, no es doblegui i acabi per abaixar les persianes al barri històric. Se l’estima i el vol viu: ben bé un marc... incomparable.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Joana Raspall a 4.3

Aquests que veieu, discretament confosos però en actitud de treball, són els alumnes de 4.3, avui, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa. Són a classe de català i estan fent nadales per als nois i noies de Sant Joan de Déu, a Barcelona. La mestra m'havia dit que hi anés a fer alguna foto i, de passada, podria llegir uns textos que desarmen, a mig camí del tòpic i una preciosa ingenuïtat. Després els alumnes de 4.3 pinten les nadales meticulosament, en un exercici que sorprèn en una aula habitualment molt esverada, i tots esperen el proper dia 18, que aniran a dur-los fins a Esplugues. Els alumnes de 4.3 quan estudien català no tenen cap mena de prejudicis, sinó que els costa perquè no acostuma a ser mai la seva llengua. I amb tot, aquest any alguns van reclamar també un paper entre els rapsodes de l'espectacle que es prepara per Nadal. I aleshores vam pensar que, més enllà del text clàssic Sagarra, podíem incorporar un primer poema de Joana Raspall. Vam parlar del seu centenari, i vam triar un text, i de seguida vam trobar dues candidates a recitar-lo… Demà els haurem de dir que Joana Raspall s'ha mort. Tants anys, semblava que duraria sempre! I ara sé que, més que mai, l'emoció de l'escenari podrà multiplicar-se: "Nadal al Catà" també serà per a ella, i per tots els nois i noies que, amb els seus versos, han fet que aquesta llengua sigui veritablement per a tothom. Gràcies, Joana!

El nom de Nadal 

Sota el nom de Nadal

sento una cosa

que jo no sé ben bé com l’he de dir.

Em fa pensar en una terra nova

on pau i amor no paren de florir…
I tant se val, si va sorgir l’estel

i assenyala la ruta

a tres reis d’Orient,
creuant el cel…

I tant se val,
 saber
si eren gaires els pastors

duent formatge i mel a l’Establia…

I tant se val,
 veure que pengen
riques lluentors
 aquí i allà,

en mostra d’alegria…
Sento que hi ha una cosa gran,
al fons de tot.

Per definir-la no trobo cap mot!

Deu ser una força
que aconseguiria

que no hi hagi a la terra

cap país sense amor

ni cap llar sense pa!

El dolç nom de Nadal
ens dóna pistes…

Si la força existeix,

l’hem de trobar!

Joana Raspall

dissabte, 30 de novembre de 2013

Joan Morros, premi Bages de Cultura

Vaig conèixer en Joan Morros fa més de trenta anys, a la copisteria familiar que portava el seu pare -el pare Morros. Pare, fill i moltes fotocòpies, totes a tres pessetes, amb un tóner impecable i un tracte absolutament cordial. Des d'aleshores que hem fet coses plegats i, és clar, també ens vam fer amics i ens hem anat fent grans. Però em sembla que, sobretot, amb ell sempre hi he fet nous aprenentatges. Per això ahir va ser un vespre molt especial, perquè a l'Ajuntament de Manresa en Joan rebia el premi Bages de Cultura. De cap manera m'ho hagués perdut! I és que, de tots els premis Bages de Cultura que he vist donar, em penso que el d'ahir ha estat el més rodó. I l'acte -els discursos, les emocions, les ovacions- no va desmerèixer les expectatives: elogi de la cultura i de l'associacionisme però, també, d'un doll de generositat de quaranta anys d'activisme. Joan Morros, volgudament amateur però rigorosament efectiu. Tot plegat, una actitud inusual, no cal dir-ho. La glossa de Josep Maria Oliva fou un magnífic retrat de la persona i del seu testimoni fructífer: la "fórmula Morros" -que el mateix Joan va revelar després al seu parlament- i que ha estat llavor a Rialles i a Tabola i al Pou de la gallina i a Bloc i al Galliner i…  He tingut la sort de conèixer-la moltes vegades al seu costat i em sembla d'una utilitat provada:  detectar una mancança, crear un grup de gent amb esperit de servei, ganes de treballar i temps segons disponibilitat i, imprescindible, confiança, respecte a les idees dels altres i empatia. Si a sobre es pot tenir una mirada positiva, més que millor. Una manera de fer, al capdavall, que m'ha estat útil fins i tot en el meu vessant polític: aprendre a dubtar de les formes del poder. I durant quinze anys, a l'entorn de la Cultura, buscar la complicitat amb l'associacionisme des del convenciment previ... Tot plegat, molts anys compartint cafès i projectes, acords i també desacords. Però, al costat del premi que atorga l'Òmnium, un agraïment sincer per tot el d'ell hem après, i encara un desig que la seva estela sigui molt llarga.

Dos mites del Joan: el primer és que no té mòbil. El segon, que no duu mai corbata. Ahir, a l'ajuntament la duia, sí, però a la butxaca. Per als més incrèduls, al final la va ensenyar. En qualsevol cas, en arribar a casa vaig buscar entre les fotos antigues. En Joan Morros amb corbata!. Un fictici congrés de l'Atlàntida, dels Teatre Curial, a Tabola, el 6 de novembre de 1983: trenta anys enrera clavats. Quina fila, oi?


diumenge, 24 de novembre de 2013

A Rajadell, l'exemple de Gandhi

Llegeixo que, en la seva visita oficial a l'Índia, el President Mas veu en Gandhi "una inspiració per als catalans" pel moviment pacífic i popular que va encapçalar a l'Índia. Una lectura en clau independentista, és clar, que ens empelta amb l'heroi de la no-violència i la seva tossuderia. Però per a mi, Gandhi serà sempre molt més, perquè em trasllada, a l'instant, a la meva infantesa a Rajadell, a la "Llar Gandhi". Aleshores el compromís ho era pel país i també per als pobres, i era la font d'inspiració d'aquella singular comunitat de cristians de base que es va crear l'any 68, bon punt el vicari del meu barri a Manresa, en Lluís Solernou, hi va ser "destinat". Allò no el va pas doblegar! Els que el vam acompanyar, amb els que vam trobar allà, vam fer un veritable miracle: alterant formes i normes, menystenint els diners i triant l'austeritat, canviant la litúrgia, dinamitzant el calendari festiu i fins topant amb les forces vives del poble!

Per tot això tinc aquella "Llar Gandhi" i Rajadell mitificats. Tot just devien ser cinc o sis anys -fent pastorets i caramelles, anant de campaments. Però, sobretot, van ser uns anys de reunions i reflexions -aquells "eslògans setmanals!- que el meu germà i jo mateix seguíem des de la distància, excusats per l'edat, dues criatures enmig d'un grup de joves amb pretensions si no revolucionàries, almenys regeneracionistes. I mentre féiem temps esperant els nostres pares, a vegades escoltàvem... -però, sobretot, llegíem còmics, i vam aprendre a anar en bicicleta i, mentre ens avorríem, tothora rosegàvem pipes salades de cal Gili, desaforadament. 

En fi, que em vaig trobar a la "Llar Gandhi" des d’una ingenuïtat absoluta, profunda i sentimental. Sorprès una i altra vegada, perquè no només es tractava de canviar la parroquia: volíem canviar nosaltres i volíem canviar el món. I tots plegats érem tan il·luminats com es podia ser el 1968. Però tot allò que hi vaig aprendre em sembla que sempre més m’ha acompanyat. De respecte i d'amor al proïsme. D'identitat personal i col·lectiva. I també de desconfiança als poderosos, de la necessitat d'austeritat, del rebuig a manar… Tot això va ser la "Llar Gandhi" aleshores, i ja m'agradaria que fos inspiradora per als catalans del futur. Per construir la independència, és clar, però sobretot per l'endemà, si encara tenim pendent aquell país més just, més igualitari i més participatiu que des dels temps de la "Llar Gandhi" somniàvem.

La foto és del primers dies de setembre de 1970 o 1971 i d'aquella història per casa no en corren gaires més. Està feta d'una estada a Setcases, el dia que vam arribar fins a Ull de Ter. A primer terme, la Roser de cal Gili i la Pilar, de la Sensada de baix.

    

dimecres, 20 de novembre de 2013

Els castells a la Unesco, tres anys de Nairobi

Aquest dilluns em van convidar a la commemoració del tercer aniversari de la declaració dels Castells, Patrimoni de la Humanitat, en un acte al Palau de la Generalitat de Catalunya. La convocatòria se l'havien empescat la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya i, amb el suport del Departament de Cultura, va aconseguir un to més o menys solemne. Tres anys des d'aquella jornada a Nairobi que incorporà els castells a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Humanitat! Ahir presidia l'Hble Conseller Ferran Mascarell, és clar, però em venia de gust escoltar el ponent del vespre, precisament l'ex-conseller Joan Manuel Tresserras. I ja puc dir que va valdre la pena el trajecte des de Manresa: va ser un discurs memorable.

La intervenció inicial d'Alfonso Gonzàlez -l'actual president de la CCCC- i fins la presentació distesa que va fer d'en Tresserras en Carles Capdevila, van passar pels camins de l'agraïment i la commemoració, remarcant allò mateix que va convèncer la Unesco fa tres anys. Això és, que els castells no només són plasticitat i tradició viva sinó, sobretot, el conjunt de valors que la seva pràctica posa en joc. Que vol dir la seva capacitat de generar cohesió social, aquesta fórmula participativa de compartir objectius i maldar per obtenir-los a partir de la diversitat que composa una colla. 

Tresserras va començar recordant també l'episodi de Kenya i no només l'alegria sinó, també, les dificultats fins a darrera hora per part d'alguns anònims detractors. Però l'ex-conseller es va situar volgudament en una mirada externa i dibuixà d'entrada algunes metàfores de pura contemporaneïtat -com en el futur estat, en la construcció del castell ningú hi té un paper menor: horitzontalitat de la verticalitat com a model de la nova política! Després recollí un tema que li he escoltat manta vegades: el repte de l'actualització de la cultura popular. Tresserras reconegué el pas dels castells des d'una tradició a la defensiva envers una altra de desacomplexada, introduint canvis -les dones, la canalla, la recerca i la seguretat…- I receptant que no són ni esclaus del passat… ni del futur, de somnis grandiloqüents que poguessin desconnectar el moviment casteller de l'autenticitat. I és aquí on, em penso, la mirada externa de Tresserras, a qui els castells sempre han fet patir, s'aixeca airosa. 

Amb els darrers elogis sobre el model de cultura cooperativa, de la disciplina, i de tots els valors castellers, l'ex-conseller aventurà encara tres reflexions de cara el futur que jo subscric decididament. La primera, prosseguir l'actualització, que és com dir no perdre el fil del present. La segona, extremar la permeabilitat (un record per aquell "tots som una colla"!). I en tercer lloc, però no menys important, evitar la desnaturalització de la pràctica castellera. ¿Pot ser perquè, ara mateix, els majors riscos de l'actual èxit del moviment casteller són la temptació de desenganxar-se de la tradició? Si més no, em va semblar formidable que la reflexió quedés plantejada.

Acabo. L'acte d'ahir va anar molt bé, i a més a més va ser breu. Encaixades a vells coneguts -del Centre Unesco Catalunya, de la revista Castells, de l'IPEC... i a tota la colla que, amb més entusiasme i austeritat que altra cosa, ara fa uns anys vam elaborar un projete i el vam executar des de la complicitat absoluta, i gairebé artesanalment. D'entre tots, abraçada fraternal a Miquel Botella, aleshores president de la CCCC però, sobretot, un incansable teixidor de complicitats. Amb les colles, amb TV3, amb la Damm, amb tothom. Plegats vam compartir un trajecte que passà per Mallorca (ai!), París i al capdavall Kenya. I a tot arreu vam convèncer amb els mateixos arguments. A la fi, la declaració ha quedat com a reconeixement internacional dels castells, i doncs de la cultura catalana. Enhorabona: tres anys després ens en podem sentir tots ben orgullosos.

Publicat avui a Nació La Flama.cat

La foto és del Palau de Congressos de Nairobi, a Kènia, el novembre de 2010. No sé qui la va fer, però l'he trobada avui a la xarxa, i recull el moment d'eufòria col·lectiva, també amb el President del Parlament, Ernest Benach, que presidia la delegació catalana. Van ser només quaranta hores d'estada i 15.000 quilòmetres en categoria turista, però el record el tinc per inesborrable.


dimarts, 19 de novembre de 2013

L'aprenentatge de la llengua

En Manel Villar és professor de filosofia a l'institut on treballo i, si més no, compartim una dèria: retallar articles dels diaris. És clar que ell ho fa cada dia i a consciència, i encara no en té prou: els publica al seu blog "la pitxa un lio" que ja es veu que és un blog de formes poc ortodoxes. El cas és que en Manel i jo retallem diferent, i a vegades la seva tria no m'acaba de convèncer. Però a vegades em sorprèn i em fa rumiar -que deu ser el millor elogi que ara mateix podria fer-li. D'entre tots, aquest d'ahir, d'en Luís Landero al País semanal, me'l copio per conservar-lo a l'abast: ser professor de llengua i literatura no és fàcil. I els dubtes de cada dia, compartits, seveixen per anar prenent noves solucions. El text, en castellà, és aquest: 

Aprender lengua lleva toda una vida

En la escuela de pueblo donde yo aprendí a leer y a escribir y a hacer las cuatro reglas, allá por 1954, solo había un libro, que era propiedad del maestro. El maestro nos lo ponía abierto sobre el pupitre, para preservarlo de nuestras manos pecadoras, y nosotros íbamos leyendo en él, en voz alta y clara, y nunca pasábamos a otra frase hasta que la anterior había quedado bien dicha, bien entonada y perfectamente comprendida. Las palabras que no entendíamos las apuntábamos, con su definición, en nuestro cuaderno, en una sección que se llamaba “Mi vocabulario”. Luego hacíamos un dictado y el análisis morfológico y sintáctico de una frase. Esto es un sustantivo, esto un adjetivo, esto un verbo, este es el sujeto, estos los complementos, íbamos escribiendo en la sección correspondiente de nuestro cuaderno. Todo era allí diáfano y elemental. La mayoría de aquellos escolares, como había ocurrido también con nuestros mayores, no pasaron de esa instrucción primaria, pero aprendieron muy bien y para siempre a leer, a escribir, además de unas nociones sólidas de aritmética. Entonces, solo los hijos de gente acomodada podían seguir estudiando más allá de la escuela. La educación, durante muchos años, fue un privilegio, no un derecho. En cuanto al método didáctico, era muy sencillo: el maestro enseñaba y tú trabajabas y aprendías. Las cosas se lograban con esfuerzo, disciplina y paciencia. Esa era toda su vieja y pobre pedagogía.

Treinta años después yo era profesor en un instituto de enseñanza media de Madrid. Enseño lengua en COU. Estos jóvenes no han hecho otra cosa en su vida de estudiantes que aprender lengua. Algunos, o todos ellos, sufrieron de niños la gramática generativa y la teoría de los conjuntos. Entonces la pedagogía estaba muy de moda, queríamos ser más modernos que nadie, y a los mandamases educativos de este país (que tan servil y papanatas ha sido siempre con las modas), o más bien a su caterva de asesores, no se les ocurrió otra cosa que imponer en las escuelas aquella extravagancia aberrante y ridícula. Los niños aprendían a hacer árboles sintácticos con las frases y otras lindezas semejantes con los números, pero ni aprendieron a escribir y a leer como Dios manda ni a dominar bien el cálculo y las cuatro reglas. Ahora, en COU, yo sigo enseñándoles lengua, mucha lengua, con mucho aparato terminológico, pero bastantes de mis jóvenes alumnos leen titubeando y sin entender a la primera lo que leen, su bagaje léxico es exiguo, un hipérbaton o una oración subordinada les es ya un laberinto, quieren explicar algo y no les alcanzan las palabras. Éramos entonces tan ricos y modernos que los Reyes Magos les trajeron a los escolares recién nacidos los dones preciosos y sofisticados de la fonología, la morfología y la sintaxis, en vez de juguetes más eficaces y sencillos. No, no, aquí todo se hacía por lo grande. Fue en esos años, durante la dorada Transición, cuando tuvimos nuestra mejor oportunidad histórica –que no volverá a repetirse– de convertirnos de una vez por todas en un país culto, ilustrado, moderno de verdad. Pero a nuestros políticos en general la educación les ha importado siempre un bledo, y tampoco nuestra sociedad ha amado gran cosa la escuela y el conocimiento, sino que más bien se ha dicho: “Bah, que los políticos se ocupen de esas cosas”, y ha mirado a otra parte. (…)

2010. Me he jubilado hace dos años y acabo de leer La Celestina por primera vez. Me he quedado asombrado. Es un libro magnífico, que te llega al corazón y te rebosa de belleza y de sabiduría. ¡Qué maravilla! ¿Cómo es posible, me pregunto, que no haya leído este libro hasta ahora? Sí, es cierto que lo leí cuando estudiaba Filología, pero en realidad lo que hice fue manipularlo como texto, interpretarlo para que sus piezas encajaran en algún sistema previo, y saquearlo en definitiva para obtener de él algún botín conceptual, con vistas a elaborar algún trabajo o a aprobar un examen, quizá bajo la férula del estructuralismo, corriente intelectual de gran envergadura, pero que, salvo alguna excepción, llegó a España convertida y abaratada en moda y, cómo no, en oscura palabrería. Porque en este país, si alguna virtud hay incombustible al tiempo, y que ha contaminado también la educación, es la facundia, la charlatanería, la ignorancia versada en adjetivos, el cerrar las frases con bombo y platillo, el saber de todo y el no dudar jamás en el discurso. Y luego, durante muchos años, volví a leer La Celestina, total o parcialmente, pero no para mí, para mi gusto y mi provecho, sino para explicársela a mis alumnos. Y ahora, camino ya de la senectud, abro La Celestina y de pronto me encuentro desbordado por la pasión y el deslumbramiento del lector primerizo.

¡Santo Dios!, me digo, ¿no les ocurrirá un día lo mismo a mis alumnos? Y es que enseñar es cansado. La rutina produce una devastación brutal en el espíritu. ¿Y cómo callarse siendo uno profesor? También, al jubilarme, he descubierto el silencio verbal. El maravilloso silencio que queda después de 32 años de hablar y hablar todos los días, fingiendo a veces la pasión, como los actores, con las repeticiones inevitables, y con los inevitables excesos oratorios que conlleva esta bendita profesión. (…)

Luis Landero,
El País semanal, 17/11/2013

divendres, 15 de novembre de 2013

La crida d'Oriol Junqueras

Tal i com es veia a venir, les declaracions de dimecres a Brussel·les d'Oriol Junqueras han alimentat la tesi d'una ERC precipitada i poc flexible. Una lectura interessada, és clar. Perquè el missatge del president d'ERC ja fa dies que és el mateix: una crida a la mobilització de cadascú de nosaltres. Un radical sentit de la democràcia. I un punt de contundència, això sí, que ens prepari per al futur. Tant de bo tot quedi en set dies de vaga! Aleshores vaig escriure això per a ManresaInfo i, avui, m'ho publiquen.

La crida d'Oriol Junqueras

Vaig ser a Navarcles fa deu dies, escoltant Oriol Junqueras. Era el vespre de Tots Sants, i el teatre-auditori era ple fins la bandera. Més de quatre-centes persones ocupant totes les butaques i l'escenari amb cadires servides a corre-cuita! Doncs bé, va ser Junqueras qui va començar l'acte advertint que les seves habituals formes suaus, potser aquell dia no ho serien tant. I això perquè aleshores ja començaven a ser del tot evidents les maniobres dels que volen entorpir la celebració d’una consulta per decidir el futur del país. Junqueras sentencià que si algú pretén impedir-nos anar a votar, "seguirem fent tot el possible per votar. No hi renunciarem en cap cas!". Heus aquí la seva resposta a tots aquells que somnien difuses "preguntes arbre" (sic) o, sobretot, que volen evitar el compromís pactat de tenir, abans no acabi aquest 2013, una data i una pregunta clara amb una resposta explícita. Una pregunta com les que s’han fet a la resta del món.

A Navarcles també hi va haver un prec final per part del president d'ERC: "no ens deixem sols!". I encara, "estem aquí per ajudar-nos els uns als altres, perquè ens ho juguem tot i no podem perdre gens de temps!". Sens dubte va ser el punt més emotiu i, al mateix temps, amb major significat. "Amb tota la serenitat, tot el coratge, amb tota la fermesa que convingui (…) farem tot el possible perquè la gent pugui votar, sí o no. Defensant la causa de la democràcia!". A la traca final, un "Apreteu, apreteu ara reclamant pregunta i data, reclamant les paperetes. (…) I quan haguem guanyat, apreteu encara. Perquè encara hi haurà molta feina després del dia de la victòria!"

Per tot plegat, avui, no m'ha estranyat escoltar un grau més de contundència des de Brussel·les. En una conferència al Parlament europeu, Junqueras ha defensat la democràcia per damunt de les institucions, i ha arribat a pronosticar que Catalunya utilitzarà tots els instruments de mobilització social democràtica que tingui a l'abast per fer sentir la seva veu. Com ara aturar l'economia espanyola durant una setmana…. "Atès que Catalunya representa una quarta part dels ingressos fiscals de l'estat espanyol i atès que nosaltres hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, algú creu que no som capaços d'aturar l'economia catalana durant una setmana? I si ho fem, quin impacte tindrà sobre el PIB espanyol? I quina opinió en tindran, els creditors, del deute espanyol? I què li passarà, a la prima de risc?" La resposta mediàtica ja s'endevina terrible. "Junqueras amenaça!". I no és això: és molt més que això.

Junqueras està repetint la mateixa crida a la mobilització i a la consciència de tots nosaltres: apretem! Apretem, sí! Perquè cadascú de nosaltres és la principal esperança d'aquest procés que -pas a pas- estem seguint. No són amenaces. I encara menys fatxenderia: senzillament Junqueras confia en tots aquells que estem empenyent a favor de la consulta. I a favor de la independència. No només d'ERC, sinó també de CDC i fins d'Unió.  De molts socialistes, digui el què digui en Navarro. I d’ICV o de la CUP. De tota la bona gent que aglutinats per l’Assemblea Nacional Catalana vam sumar-nos a la Via Catalana cap a la Independència el passat 11 de setembre. Apretem i no ens deixem sols: plegats ho podem fer possible mal tota la que ens caurà. Perquè el temor d'Espanya no és una setmana. Perquè allò que veritablement temen és que, aquest cop, ens n'anem de debò.

A Navarcles l'acte es va fer curt, però després hi va haver temps per als nous militants, tal i com recull la foto. I temps  per a la nova secció de les Jerc, per parlar amb periodistes, badocs o alcaldes del Bages, inclòs el de la pròpia vila, en Llorenç Ferrer, tan socialista com indiscutiblement partidari del dret a decidir.

dijous, 14 de novembre de 2013

Filipines, circ humanitari?

Avui, a l'Ara, sota les fotos impactants, un text breu de Francesc Mateu, director d'Oxfam-Intermon a Catalunya. Cada vegada que hi ha una catàstrofe les imatges sotraguegen la nostra tranquil·litat. El cas és que ahir em van demanar què havia fet per Filipines, o què creia que s'havia de fer i, fins i tot, si no em feia por que algú en nom de la solidaritat m'estigués prenent el pèl… Res no justifica mai la nostra inacció. Però confesso que m''hagués agradat tenir a l'abast aquesta síntesi de Francsc Mateu que, ara, retallo i conservo.

Circ humanitari?

Totes les respostes humanitàries requereixen fer molta pedagogia. Reaccionem davant d'imatges i de xifres impactants com els 10.000 morts a les Filipines, però al món moren cada dia 24.000 persones de gana sense que això ens faci reaccionar. Davant d'una catàstrofe no podem fer desaparèixer el patiment com ho fa un anestesista, ni podem pensar que això es qüestió de quatre dies. És cert que la capacitat de resposta en relació al que caldria fer sempre és insuficient. Sense anar més lluny, el Katrina va deixar Nova Orleans immersa en el caos durant mesos. Si els Estats Units no van poder, què ens fa pensar que a les Filipines serà diferent? Cal salvar vides avui, demà i sempre. I cal estar al costat de les persones afectades, un, cinc o els anys que calguin. El tifó sortirà de les nostres retines i dels informatius en pocs dies. No de les seves, ni dels que es quedin allà treballant. Deixem-nos impressionar per les imatges, empatitzem amb les persones i reaccionem. Amb els filipins, amb els haitians, amb els sirians, amb els congolesos... Intentem incidir en les causes (el canvi climàtic, la desigualtat...) i, si podem, donem diners. En aquest sentit, si volem canvis de veritat, més val donar menys durant molt de temps que molt un sol cop.

Francesc Mateu,
director d'Oxfam-Intermon a Catalunya


El títol, finalment, va aparellat a l'article que el dia abans publicava Jordi Raich, també a l'Ara, davant el desastre filipí. No fa sinó avançar la tesi de de Francsc Mateu. Només el tros final:

Crònica d'unb desastre humanitari

(…) Mentrestant, assistim a l'inici d'una nova funció del més clàssic circ humanitari. ONGs de tot el món es mobilitzen fent grans declaracions i criticant la comunitat internacional abans de començar a fer res. Les agències de l'ONU prometen una resposta immediata i garanteixen la coordinació de l'ajut quan amb prou feines arriben a coordinar-se entre elles. Els EUA hi envien l'exèrcit i converteixen l'acció humanitària en una empresa militar en què voldran englobar els cooperants.

L'habitual tropa de consultors i analistes comencen a opinar sense parar als mitjans de comunicació dient als altres com han de fer la seva feina. ONGs falses posaran anuncis per robar donacions. Polítics, actors i cantants famosos aniran a fer-se fotos entre les víctimes. I tots plegats es barallaran per sortir a la tele a demanar diners.

Així, els filipins passaran setmanes a la intempèrie, rodejats de cadàvers, sense aigua ni menjar, ni assistència mèdica, en mans de les xarxes de prostitució i de tràfic de nens que faran l'agost enmig del caos. Centenars de persones moriran perquè l'ajuda no arribarà a temps, i quan ho farà uns rebran cassoles però no menjar, a uns altres els donaran arròs però no tindran com bullir-lo, uns quants robaran tres vegades més del que necessiten i ho vendran a preus d'escàndol als que no rebran res de res.

I no és una qüestió de falta de voluntat, ni de mala fe, ni d'escassetat de diners o de recursos. És un problema d'organització, de falta de coordinació. Un assumpte seriós que no és nou i que ningú del ram no amaga. Però el que cal és anar més enllà de només anomenar el problema. ¿Per què és literalment impossible coordinar tanta ajuda, tanta generositat? Doncs perquè hi ha massa organitzacions humanitàries, massa institucions barallant-se pels recursos, massa experts .

Paradoxalment, com més gent es vol ajudar, menys ajuda reben les víctimes. El sector de l'ajut humanitari està sobredimensionat des de fa anys i necessita una regulació urgent. La brutal proliferació d'agències humanitàries perjudica les víctimes a les quals suposadament es pretén socórrer perquè dispersa els recursos econòmics que hi ha entre milers de petites organitzacions, augmenta els costos de gestió, dificulta la coordinació de l'ajuda urgent i genera una competició malsana entre organitzacions per a les quals la prioritat és la seva pròpia supervivència, no la dels damnificats. Nova catàstrofe natural, nova crònica d'un fracàs humanitari anunciat.

La foto és obtiguda d'ahir, a La Vanguardia. Filipines, zona de Leyte.

dimarts, 12 de novembre de 2013

L'Elionor, l'institut i la literatura

Ahir va fer deu anys de la mort de Miquel Martí i Pol. Però m'ha calgut esperar avui dimarts per retrobar els alumnes de batxillerat, endormiscats -1r A a les 8, 1r B a les 9- a l'hora curta de literatura catalana, a l'institut. Poc predisposats al Tirant, l'alteració del rigor cronològic ja ha tingut un primer efecte positiu. Miquel Martí i Pol. El coneixen fins sense saber-ho: cada dia s'escolten els seus versos en un o altre funeral. O als casaments dominicals. I són pocs els polítics que s'hi resisteixen. Aleshores, sense allargar-ho -sense gaire biografia ni la rastallera d'una obra completa- he llegit tan bé com he sabut L'Elionor, mentre el text es projectava en grans caràcters a la pissara digital. I quan he acabat, amb un nus a la gola, he comptat deu segons llargs i solemnes, enmig del silenci més gran que en tot el curs hem sabut fer. I he pensat que, només per això, ja tot valia la pena.


L'Elionor

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".


                                      La fàbrica (1972)

El poema L'Elionor és també de lectura obligada a tots els alunes de batxillerat, i està registrat amb el núm. 46 de l'Antologia oficial del Departament d'Ensenyament. Pel que fa a la fotografia, és molt anterior: la va fer Lewis Hiner a Carolina del Nord l'any 1908. Hiner té una impressionant col·leció de nois i noies treballant i és un testimoni de primer ordre per entendre com va ser d'alienant la industrialització.

dissabte, 9 de novembre de 2013

La màgia de la Mediterrània, encara

Si més no, el temps haurà estat immillorable en aquesta setzena Fira Mediterrània. El programa en format diari fa efecte, a pes, ni que es fonamenti en un pressupost encara més prim que els anteriors. I tot i que em va saber greu perdre'm les jornades professionals parlant del retorn social de la cultura o de la seva comunicació, avui ja és divendres vespre i tot els mestres fem festa. Baixo a ciutat i faig el badoc a la plaça Major -Thomas Chaussebourg fa coreografies amb un cavall negre. Amb els Rara Woulib desfilem per Sant Miquel. Sant Domènec. Enfilem les parades del Passseig -hi retrobo en Frechina i en Solsona, a la parada de Caramella. Jordi Novell a la d'Enderrock. Moltes cares conegudes abans no trobi les cèlebres coques de Perafita i els embotits de rigor. Amb M. arribem fins el Kursaal i fem tard per escoltar la tenora d'en Jordi Molina però en Quim Rutllan -Amunt produccions!- ens allarga dues invitacions per anar al Sielu, puntuals aquest cop, a les 12 -duet de tenora i acordió: PerePau Ximenis i Jordi Molina, amb el quartet insòlit que presentaran "A la sirga", un cedé sortit de premsa... Com que encara falta estona, ens acostem a sopar al Vermell -menú de fira, 20 euros. Només entrar ensopeguem amb els veronesos de Tocatì -el Paolo, Letizia i la companyia. L'arròs amb botifarra i camagrocs és excel·lent, i el vi del Montsant baixa d'allò més bé. Anem sobrats de temps i demano un altre petricó de negre. En acabat, a la plaça Gispert coincideixo amb en Lluís Puig i ens saludem cordials. Ha passat un altre any. Hi ha molta crisi. Si més no, el temps és immillorable. Tot això rera l'espatlla sorruda d'un estàtic Francesc Melià. Les dotze. Al Sielu no omplim, però fa goig. En un lateral ens saludem amb en Pep Huguet. En PerePau i en Jordi Molina fan un concert vibrant, extraordinari, amb un quartet de corda que escombra apluadiments. Després, amb M., enfilem el camí del barri. El petricó de negre ja és a les cames i tot sembla més costerut. Demà faré cafè amb els de Tocatì, sempre pendents d'un o altre projecte internacional. També voldria veure la Jordina Biosca, o bé trucar al Jordi Bertran per fer un cafè... Abans de colgar-me, un pensament per en Carles Valero -com trobo a faltar tot el seu aparell de tafaneria!- I un altre per la Tere Almar: la directora artística que em sembla que millor va saber entendre la fira. I que, més que complir un encàrrec, va saber embruixar-la. M'adormo pensant això. Que, sense màgia, els projectes, les coses, no tenen ni la meitat de gràcia. Perden sentit i fins la utilitat. A la Mediterània o -sóc on sóc- a l'institut Guillem Catà, tant se val. I és estrictament això el què ara mateix enyoro. Màgia! -però com que sóc tossut de mena, allà on sigui continuaré buscant-la.

La foto és al Sielu: en PerePau a primer terme amb el diatònic i, després, amb la tenora, en Jordi Molina. Fantàstic!

divendres, 8 de novembre de 2013

Qui no coneix Nasi Muncunill?

El número del mes de novembre de El Pou de la gallina ja és a les llibreries. El tema del mes porta per títol Vendes escasses, reparacions mínimes. Sense que hi tingui res a veure, la presentació, que s'havia de fer dimecres, a darrera hora va calde suspendre-la. El cas és que el número ja corre i, a l'apartat de El Cul de Pou, al costat d'un dibuix de Maria Picassó,  hi publico el dissetè lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop dedicat a un manresà d'aquells de tota la vida, en el millor sentit del terme: Ignasi Muncunill. Mig segle actiu i compromès, i sempre amb una bonhomia extraordinària. En el seu currículum hi trobem una saníssima passió pel joc, per fer jugar. I, encara, el cultiu d'un vast planter de caps i monitors, feliçment escampats per tota la Catalunya central.


Nasi Muncunill
L'home que treballa i que juga

Hi ha manresans que són discrets però del tot necessaris: posem-hi el Nasi Muncunill –Ignasi Muncunill i Roca, per ser precisos. Que va créixer a l’ombra de la Muralla, a la botiga del pare, que ja havia estat taller de pintura de l’avi, davant de la plaça Valldaura. Les pintures Muncunill! Tan arrelades que us costa creure que ara mateix –ara que llegiu això- la botiga fa anys que no hi sigui. El cas és que al Nasi no el van lligar els pinzells ni les teles, ni els virolats tubs de pintura a l’oli Mir, però li’n devia quedar un regust creatiu i inquiet. Per això, després de passar per la Salle, i continuar estudiant fins esdevenir un respectable arquitecte tècnic –l’aparellador del Nou Congost, o del Centre Cívic Joan Amades!- el Nasi va penjar casc i botes per dedicar-se a l’animació cultural. D’això ja en fa vint anys. Hi havia hagut el pas pel Mijac de la Mercè, i també algunes primeres col·laboracions amb el CAE. Hi havia hagut Xàldiga o l’experiència de la cooperativa Rodabosc. Però l’any 1994 finalment s’incorpora a l’equip tècnic del CAE en una decisió valenta. El recordeu, oi? Des d’aleshores el Nasi ha hi ha fet tots els papers de l’auca. Des d’un projecte i pressupost fins a moure les tanques d’una festa. Creant equips, sumant propostes, multiplicant serveis: des d’aquell primitiu Centre d’Animació i Esplai fins l’actual CAE Formació i serveis socioculturals. I és clar que no ho ha fet sol! Però s’hi ha capbussat a la manera orsiana: l’home que treballa i que juga! Perquè li agrada jugar, és clar, i creu que a cada monitor i cada activitat que formula és com aquelles antigues capses d’aquarel·les: pura energia creativa. Ara, però, al servei de la comunitat.

dimecres, 30 d’octubre de 2013

Avui es parla d'Iberpotash

Dissabte passat, en una matinal organitzada per ERC-Sallent, vaig poder passejar i conèixer en directe la problemàtica dels runams salins a la nostra comarca. I és clar que, com tothom, moltes vegades havia contemplat el runam de la Botjosa, a tocar de a recta que mena a Sallent. Però la Botjosa no és res comparat amb la nova muntanya artificial que es contempla des del Cogulló. I és que dissabte vam pujar fins el Cogulló i, des d'allà, des de l'antic jaciment ibèric, vam poder adonar-nos de les dimensions espectaculars del nou runam. Els seus efectes salinitzadors sobre les aigües del Llobregat i del Cardener són de sobra coneguts, però cal ser al davant d'aquella nova munyanya per veure les dimensions colossals de la qüestió. Si, en acabat, arrodoniu l'excursió fins el torrent de Soldevila comprovareu els estralls que ocasiona la sal en els aqüífers: ni al mar podreu tastar mai una aigua tan salada!

I és d'Iberpotash que vam acabar parlant, perquè la trobada va continuar a la sala polivalent de "El Centru", a Cabrianes, aprofitant que comptàvem amb l'assistència del diputat Marc Sanglas, portaveu d'ERC a la Comissió de Territori i Sostenibilitat, i també del diputat comarcal Dionís Guiteras. A Cabrianes també hi van ser presents les plataformes Prou Sal i Montsalat (Jep Ribera i Florenci Vallès) que van exposar el seu posicionament respecte la salinització de les aigües. I encara Mirella Cortès -ex-alcaldesa de la vila i ara mateix portaveu municipal d'ERC a Sallent-  qui va explicar l'impacte mediambiental dels runams salins al territori, i l'enfrontament de tots aquests anys per poder canviar les coses.

En el debat es va fer públic el cost econòmic que ha suposat i encara suposa per a les administracions el manteniment de l'activitat minera, les fuites del col·lector de salmorres i els costos mediambientals que suporta el territori. També s'hi esmentà l'historial de les últimes sentències que ha efectuat el TSJC relacionades amb la fiança que ha de dipositar l'empresa Iberpotash per a la restauració dels runams salins, l'anul·lació del POUM de Sallent i aquella altra anul·lació que, coincidència, aquella mateixa setmana havíem conegut. Parlo de l'anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de l'autorització ambiental que l'empresa Iberpotash havia rebut singularment del conseller Francesc Baltasar l'any 2008, ja que l'explotació no ha obtingut encara mai llicència d’activitats... En fi, amb l'autorització ara mateix tombada, i encara amb requisits aleshores pactats però no del tot acomplerts, Iberpotash queda en una situació incerta.

O prou incerta perquè l'empresa desplegui, d'ençà que dimecres Regió7 anuncià l'anul·lació de l'autorització, una intensa campanya de comunicació que fa parlar a tothom, i bé, de la seva tasca. L'acalde de Sallent obria foc dijous i, per una vegada, salvava una decisió de l'anterior govern de la Generalitat per manifestar que aquella autorització, "pretenia fer les coses ben fetes". Encara més, David Saldoni jutja que l'actual empresa, que també "vol fer les coses ben fetes" però que és presonera del llast que arrossega. L'endemà de l'alcalde eren "els treballadors" que, com el Govern de la Generalitat, volien aparèixer "al costat de l'empresa". I el dissabte, Regió7 recollia que el comitè de la mina de Sallent reclamava "un acord extrajudicial per no tancar". Acabo el recull amb la tribuna que el diumenge, també a Regió7, signava José Antonio Martínez Álamo , conseller delegat d'Iberpotash. ("Deixar fer i fer-.ho bé"). Potser l'arrencada era matussera ("Els darrers mesos hem viscut una veritable muntanya russa…" metàfora de mal gust als peus del Cogulló. Però tota la resta és d'una delicadesa inquietant. Perquè s'exclama de l'herència acumulada en aquests gairebé cent anys de mina, perquè defensa el notable esforç entre mineria i medioambient que han impulsat i perquè, després de recordar que Iberpotash ja és el principal motor econòmic de la comarca, insinua repensar-se futures inversions i fins engegar-ho tot a rodar. 

No m'allargo. La tribuna del senyor Martínez Álamo és prolixa i treballada, i no voldria acabar sense admetre que el to i les formes ara mateix deuen formar part d'una nova estratègia empresarial. Benvinguda sigui! Dissabte, a Cabrianes, també Mirella Cortès ens plantejava la importància que Iberpotash tingui continuïtat a la nostra comarca. Però ens esperonà a continuar treballant per tal que l'empresa compleixi les normatives mediambientals de la mateixa manera que s'exigeix a qualsevol altra empresa. Al capdavall, el runam ja no desapareixerà però, en podem assumir noves ampliacions? I el trasllat de la Botjosa, és la millor solució? O amb la impermeabilització passaríem? I tot plegat, encara... qui diu que ho paga? 

Com en els millors serials, direm que "continuarà". Però cal agrair a tots aquells que, des de fa vint anys, ho segueixen i ho denuncien, i fins aconsegueixen fer repensar decisions que semblaven definitives.

A la foto, Mirella Cortès s'adreça als assistents, des del Cogulló. La immensitat d'aquesta nova muntanya de sal fins ha acabat per amagar la imatge de Montserrat.

divendres, 25 d’octubre de 2013

Triomf de Rosa Leveroni x Mireia Cirera

Avui hem dut els nanos de literatura de batxillerat a l'espectacle Leveroni, la doble resistència, que els organitzadors del cicle "Tocats de lletra" havien ofert a tots els batxillerats de Manresa. Jo hi havia apuntat els dos grups que porto al Guillem Catà, més per fidelitat al cicle que per altra cosa: Leveroni no acostuma a ser lectura obligatòria i, posats a fer, ja tenim prou feina. Però l'espectacle per als centres educatius era gratuït i l'experiència dels anys passats sempre havia estat satisfactòria. De manera que hem anat baixant des del barri fins al Conservatori de Música, quaranta-vuit nois i noies objectivament contents, i això perquè s'estalviaven les classes d'un divendres, més que no pas pel reclam de l'encara inconeguda tristesa melanconiosa de la Leveroni. Afegiu-hi la professora d'anglès i jo mateix, i ja tindreu arrodonides amb precisió ribiana les cinquanta localitats que ens reservaven.

I ha funcionat! Digue-me desconfiat, però cada any em passa el mateix: pateixo, tinc pànic als recitals poètics. Sé que són formidables quan funcionen -però que són terrorífics quan naufraguen. I avui, avui també Leveroni ha reeixit. I com! 50 minuts de Rosa Leveroni no són broma davant cent vint adolescents -del Pius, de l'Ave Maria, del Guillem Catà. El cas és que Leveroni, la doble resistència havia estat espectacle inaugural d'aquest Tocats de lletra, el 4 d'octubre, al Kursaal. La crítica aleshores ho jutjà tot positiu, però la prova dels adolescents és sempre una prova especialment difícil. Doncs bé, avui Mireia Cirera i els saxos d'Òscar Castellà, han dominat l'auditori. Cirera és la Leveroni des del primer minut. I no ho dic pel vestit o el tallat de cabells, que també. Ho subratllo perquè Mireia Cirera ens acompanya en un recorregut que guanya alçada des dels primers textos, els poemes de joventut. I els de la guerra. I la grisa postguerra, quan la resistència -individual i col·lectiva, de dona i de poble- es fa especialment dolorosa. Com una exhalació, Leveroni s'ha entès i ha arribat endins-endins. I sí, és cert que n'hi havia algun que dormia, potser si: però fins i tot aquest ha estat discret. La resta del grup seguien amb atenció aquest anar i venir desoladíssim del duet Cirera-Leveroni amb el suport de veu i saxos d'Òscar Castellà. Per a major goig, el llibret lliurat gratuïtament a l'entrada permet seguir sencer el recital. Tot plegat tan fàcil i tan complex alhora. Ben pensat i ben resolt. Inoblidable.

Un bes, et donaria, un bes...

Al capdavall no dúiem més recepta que la d'escoltar i ser respectuosos. No havíem treballat prèviament ni el postsimbolisme ni el simbolisme a seques. Si encara passem per Ramon Llull!. Els assistia un únic consell: deixar-se endur per les paraules, en tindrien prou amb les que entenguessin. Com una música, com un raig. Aleshores, la veu de Mireia Cirera, càlida i clara, ha aconseguit fer tota la resta. Al capdavall, si he entrat amb por a l'Auditori, n'he sortit entusiasmat. Són els millors cinquanta minuts d'aquest curs!. I sé -n'estic segur- que la Leveroni fragil i discreta, estimadíssima, encara és viva entre alguns dels meus alumnes, com si també ells aconseguissin sentir, per un moment, la rosa encesa del desig mitjançant la paraula:

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...


La foto, tot just arribar al Conservatori de Música: els cinquanta del Catà hem estat els primers i hem pogut triar lloc.

dijous, 17 d’octubre de 2013

Exercir la democràcia (Junqueras a La Vanguardia)

Per a la "carpeta de retalls", un article d'Oriol Junqueras. Claredat meridiana, argumentari senzill. A qui li costa d'entendre? Jo em penso que gairebé caldria memoritzar-lo. Perquè ha començat l'any darrer i, per sobre de tot, cal tenir els criteris clars. Això, i serenitat i fermesa. Lectura altament recomanable, doncs: avui la majoria de catalanes i catalans només volem votar. I assumir els resultats.



Un clam de nord a sud
Oriol Junqueras, president d'ERC

Sempre hem dit que abans que independentistes som demòcrates. I fóra d'esperar que entre els que prefereixen seguir sent governats per Madrid també prevalgui aquest criteri. Tanmateix, pel que fa als portaveus de partits com el PSOE o el PP, no sembla pas que així sigui. Només així s'entén la negativa radical a acceptar un referèndum que permeti als catalans expressar amb claredat quin és el futur polític que desitgen pel país. Perquè ser demòcrata vol dir acceptar el veredicte de la ciutadania, tant si és per dir que Sí com per dir que No.

Dues opcions perquè volem una resposta clara i explícita. I perquè les alternatives decauen pel seu propi pes. De fet, gairebé és innecessari fer pedagogia en aquest sentit quan cada dia, des de les files dels dos grans partits de l'Estat, es llencen torpedes a la línia de flotació de les suposades terceres vies. Pels seus fets els coneixereu, podria dir un bon democristià. Només cal observar els pressupostos generals de l'Estat i la caiguda de la inversió en prop d'un 25%. I que, en canvi, malgrat la crisi, la recaptació a Catalunya no para de créixer en favor de les arques de l'Estat. D'aquesta manera, Madrid incrementa l'extracció de recursos de Catalunya i en retalla encara més les inversions. (...)

La tercera via que propugnen alguns catalans, ingènuament en el millor dels casos, és una via que ja no té ni estació de sortida, perquè d'estació d'arribada no n'ha tingut mai. És per això que el catalanisme s'ha estavellat històricament un cop i un altre. Senzillament perquè dos no s'entenen si un no vol. I la part de l'Estat ha fet mil i una demostracions de quina és la seva actitud, que no concep cap mena d'entesa que no passi per una relació de subalternitat i submissió. Insistir en fer el mateix camí que tantes vegades t'ha portat a un carreró sense sortida és d'una irresponsabilitat o candidesa, també en el millor dels casos, que no ens podem permetre arribats a aquest punt de la partida. El procés de l'Estatut és massa recent com per demanar un exercici d'amnèsia col·lectiva. Per no avaluar a quina mena de paradigma responen les crides vagues al diàleg posant perversament ambdues parts al mateix nivell. Què més voldríem els catalans que Madrid fos com Londres i poder acordar una consulta! (...)

Anem per feina, doncs, i deixem de perdre el temps en favor d'aquells que tenen com a únic objectiu impedir una consulta a Catalunya, impedir que els catalans decideixin el seu futur. La tercera via és fum, un fum espès i tèrbol, i serà així fins que no veiem el senyor Rajoy (o Rubalcaba) posant una proposta sobre la taula. Si això s'esdevé, ja ens ho faran saber, i si no és així, és perquè no n'hi ha cap. La consulta no respon a un caprici, és el mandat de les eleccions, el mandat de la gran majoria de catalans. I la feina de les forces polítiques és fer tot el que està a les nostres mans perquè la ciutadania pugui votar i decidir. La missió d'un representant popular és facilitar l'expressió de la ciutadania, no dificultar-la a tothora. Parlar clar a la gent i permetre que s'expressi amb claredat responent a una pregunta clara amb un sí o un no. Quan es va prometre la consulta, clarament a partir de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, tots sabíem de què estàvem parlant i sobre què volien ser consultats els ciutadans. No sobre drets genèrics, ni sobre si calia reformar la Constitució, ni sobre estatuts ja sentenciats, sinó sobre si els catalans volem o no ser un Estat independent més d'Europa. Aquesta és la qüestió. Fem, doncs, el que hem de fer, que vol dir posar el futur en mans dels ciutadans, que decideixin amb claredat i comprometemnos tots ja a fer possible aquesta consulta i a acceptar el veredicte de la ciutadania. Precisament d'això se'n diu democràcia.

(...) Avui hi ha una proposta clara sobre la taula, la independència, un clam de punta a punta del país, de tram a tram, de nord a sud; que aquesta proposta d'emancipació del país -la independència- sigui posada a votació és el desig de la immensa majoria de la nostra societat, que -pesi a qui pesi- en la seva immensa majoria creu en la democràcia i vol exercir-la.

L'article sencer d'avui a La Vanguardia, aquí.