divendres, 25 d’octubre de 2013

Triomf de Rosa Leveroni x Mireia Cirera

Avui hem dut els nanos de literatura de batxillerat a l'espectacle Leveroni, la doble resistència, que els organitzadors del cicle "Tocats de lletra" havien ofert a tots els batxillerats de Manresa. Jo hi havia apuntat els dos grups que porto al Guillem Catà, més per fidelitat al cicle que per altra cosa: Leveroni no acostuma a ser lectura obligatòria i, posats a fer, ja tenim prou feina. Però l'espectacle per als centres educatius era gratuït i l'experiència dels anys passats sempre havia estat satisfactòria. De manera que hem anat baixant des del barri fins al Conservatori de Música, quaranta-vuit nois i noies objectivament contents, i això perquè s'estalviaven les classes d'un divendres, més que no pas pel reclam de l'encara inconeguda tristesa melanconiosa de la Leveroni. Afegiu-hi la professora d'anglès i jo mateix, i ja tindreu arrodonides amb precisió ribiana les cinquanta localitats que ens reservaven.

I ha funcionat! Digue-me desconfiat, però cada any em passa el mateix: pateixo, tinc pànic als recitals poètics. Sé que són formidables quan funcionen -però que són terrorífics quan naufraguen. I avui, avui també Leveroni ha reeixit. I com! 50 minuts de Rosa Leveroni no són broma davant cent vint adolescents -del Pius, de l'Ave Maria, del Guillem Catà. El cas és que Leveroni, la doble resistència havia estat espectacle inaugural d'aquest Tocats de lletra, el 4 d'octubre, al Kursaal. La crítica aleshores ho jutjà tot positiu, però la prova dels adolescents és sempre una prova especialment difícil. Doncs bé, avui Mireia Cirera i els saxos d'Òscar Castellà, han dominat l'auditori. Cirera és la Leveroni des del primer minut. I no ho dic pel vestit o el tallat de cabells, que també. Ho subratllo perquè Mireia Cirera ens acompanya en un recorregut que guanya alçada des dels primers textos, els poemes de joventut. I els de la guerra. I la grisa postguerra, quan la resistència -individual i col·lectiva, de dona i de poble- es fa especialment dolorosa. Com una exhalació, Leveroni s'ha entès i ha arribat endins-endins. I sí, és cert que n'hi havia algun que dormia, potser si: però fins i tot aquest ha estat discret. La resta del grup seguien amb atenció aquest anar i venir desoladíssim del duet Cirera-Leveroni amb el suport de veu i saxos d'Òscar Castellà. Per a major goig, el llibret lliurat gratuïtament a l'entrada permet seguir sencer el recital. Tot plegat tan fàcil i tan complex alhora. Ben pensat i ben resolt. Inoblidable.

Un bes, et donaria, un bes...

Al capdavall no dúiem més recepta que la d'escoltar i ser respectuosos. No havíem treballat prèviament ni el postsimbolisme ni el simbolisme a seques. Si encara passem per Ramon Llull!. Els assistia un únic consell: deixar-se endur per les paraules, en tindrien prou amb les que entenguessin. Com una música, com un raig. Aleshores, la veu de Mireia Cirera, càlida i clara, ha aconseguit fer tota la resta. Al capdavall, si he entrat amb por a l'Auditori, n'he sortit entusiasmat. Són els millors cinquanta minuts d'aquest curs!. I sé -n'estic segur- que la Leveroni fragil i discreta, estimadíssima, encara és viva entre alguns dels meus alumnes, com si també ells aconseguissin sentir, per un moment, la rosa encesa del desig mitjançant la paraula:

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...


La foto, tot just arribar al Conservatori de Música: els cinquanta del Catà hem estat els primers i hem pogut triar lloc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada