dilluns, 23 de maig del 2022

El Pou de la gallina baixa al Pou de la gallina

Enmig de tots els maldecaps que habitualment m'acompanyen —els que em busco i els que inevitablement a tots ens venen— puc dir almenys que aquest 2022 va començar amb molt bon peu. Ras i curt, un desig que arrossegava des de feia vint-i-set o vint-i-vuit anys finalment quedava acomplert: poder posar la redacció de la revista «El Pou de la gallina» a peu de carrer, a costat del mateix Pou de la gallina, al carrer Sobrerroca de Manresa. 

El fet és que la revista, que acaba de complir els trenta-cinc anys, va començar al número 14 del carrer de l'Hospital, en un pis tronat que bonament compartíem amb els Amics de la Unesco. Després, l'any 1994, l'oportunitat de ser al número 26 del carrer de Sobrerroca, en una primera planta al costat del Pou ignasià ja va ser un pas de gegant. Però hi havia la botiga a pla carrer, aquella antiga botiga de les «Novedades Victoria», a mig camí de la merceria i la perfumeria, amb aquells aparadors de vidres rodoredians i persiana de canaleta que havien superat dècades d'història local. La botiga fa xamfrà amb els Arcs de Santa Llúcia i des de l'interior es divisa el Pou i fins la gallina si el sant la tornés a fer sortir. Al fons, la façana de l'Ajuntament. I de biaix, a mig matí, un raig de sol que confirma els tints napolitans de l'escena: per poca estona que us hi estigueu veureu desfilar mig Manresa, la que governa i la que creu —i també la més popular, la que no sap on acabar de raure i es busca vida i entreteniment i, a vegades, canta o crida mentre envia amb dos dits i molta traça una burilla encesa a la jardinera municipal que és allà, pacient, per embellir el paisatge. 

No res, las «Novedades Victoria» havien estat llogades des de feia més de vint anys per «La botiga dels àngels», conformant us espai més aviat esotèric i d'horaris irregulars. La mestressa —tots ens coneixem— prou era bona noia però a la fi li ha vingut l'hora de jubilar-se. I de cop, passat cap d'any, el propietari de tot l'edifici —la casa Vallès— ens diu que si ens interessa ocupar la botiga—ocupar-la amb el sentit més comercial del terme, entenguem-nos. L'oferta era molt bona i el Jaume Puig, president de l'Associació editora, en tenia tantes o més ganes que jo. Més, per ser exactes. Perquè d'ençà que la junta de l'associació va autoritzar-nos a donar el pas, el Jaume ha estat un motoret de rendiment constant i eficaç. El Jaume de sempre... i una mica més! Ha perseguit la llicència i ha estat a sobre els industrials. Ha dirigit el trasllat i fins ha convençut un grapat de persones a col·laborar econòmicament per fer-ho, si no completament, almenys molt possible. Tot plegat, el divendres 13 de maig vam poder inaugurar les noves instal·lacions. Feia goig! Van venir amics i coneguts, veïns i botiguers, i per un moment la màgia del mag Caru fa il·lustrar aquest miracle mensual que a Manresa complim cada primer dimecres de mes. No era aquest l'objectiu de 1987?

I és que la revista ha complert 35 anys, i això vol dir 386 números d'una regularitat total i absoluta —ni tan sols per la pandèmia vam perdre passada! Ara el local és nou, serà pràctic i hauria de permetre una temporada més, facilitar la feina i fins noves incorporacions que puguin apuntalar el futur. Per tota la resta molta confiança, més perseverança i la necessitat de generar equips tan compromesos com els que hem tingut fins ara. Llarga vida al Pou, doncs! I, és clar, moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible: subscriptors, anunciants i col·laboradors. O els compradors de la tassa que va il·lustrar Jaume Gubianas i que finança les obres al mòdic preu de 10 eurets... 

dijous, 19 de maig del 2022

Qui no coneix Xevi Olivé?

Ara com fa trenta-cinc anys, per Sant Jordi va sortir la revista «El Pou de la gallina». Es tracta del número de maig, però per aquelles coses de la tradició, s'escau que sortim el 23 d'abril. El tema aquest cop és la visió de Manresa d'aquests nous ambaixadors locals que s'ha inventat l'Ajuntament: una cinquantena de bones persones, de trajectòria diversa, que han d'anar pel món amb voluntat de divulgar els atractius de Manresa. Déu els faci bons! Per sort molts d'ells ja feien aquesta tasca abans de l'ambaixadoria i, més sortosament encara, a Manresa encara n'hi ha molts més que la practiquen. Sigui com sigui —hi ha declaracions inesborables— amb la Maria Picassó només ens encarreguem de tancar el número amb la secció del «Qui no coneix...» que aquesta vegada es dedica a Xevi Olivé, un vell conegut del Pou per allò de les arts gràfiques i la representació que tingué des dels anys tendres de la firma Apple. La història, però, és molt més densa i complexa...

Xevi Olivé, 
un home inquiet

Ve-t’ho aquí, en Xevi Olivé i Ramon és un d’aquells manresans inclassificables. Ha participat en moltes iniciatives però sempre us acaba sorprenent amb una altra girada, en un itinerari personalíssim a cavall de la comunicació i l’emprenedoria. Penúltim de nou germans, va créixer sobre el magatzem de perfumeria que la família tenia al carrer de l’Era de l’Huguet. Serà a l’institut Lluís de Peguera on brotarà la primera de les seves aficions: la revista Llamborda, amb Joan Lluís Santolària, company de revoltes ecologistes, antimili o sobiranistes. Tot plegat van ser deu números que s’estronquen l’any 81 amb la detenció de Pere Bascompte —un altre redactor de la casa. Al cap de pocs mesos, però, la publicació reneix en forma d’emissora alternativa: Ràdio Llamborda. L’experiència de set dies de festa major desperta entre els impulsors la voluntat de continuar, i el Xevi comença a saltar-se les classes d’Exactes a l’Autònoma per anar d’oient a Ciències de la Informació, fins a deixar per sempre la universitat. Recorda fer colla amb Toni Casserres, Felip González i Xevi Prunés i, amb la victòria socialista de 1983 —Cornet alcalde amb majoria absoluta— assistirà al miracle de convertir una ràdio pirata en l’emissora municipal que fou Ona7Ràdio, i n’arribarà a ser director i tot! Però plega a temps d’estalviar-se l’últim acte, mentre conserva per al seu goig d’escriure la corresponsalia de l’Avui o d’Europa Press i es capbussa en el negoci familiar, fins a informatitzar-ne la comptabilitat. I és aleshores que —digueu-li visionari— porta a la ciutat la representació dels ordinadors Macintosh, aquella capsa integrada de 9 polzades que revolucionaria la informàtica sota la marca de la poma. El Xevi planta l’empresa al carrer de Fonollar i encara, més emprenedor que no pas negociant, aviat s’empesca una cooperativa: naixia Centregràfic, que creixerà fins l’any 2008, aleshores que el seu germà Nasi obre botiga al Passeig i es queda tot el negoci. «Jo havia descobert l’entorn professional de les arts gràfiques, i m’havia anat apartant de la comercialització per concentrar-me fins ara mateix en els serveis de formació per a empreses dels nous programes de disseny gràfic i autoedició». Paral·lelament, després d’una primera experiència al col·lectiu Patinet, des de 1994, recupera la militància ecologista a l’Alzina amb campanyes per la repoblació dels incendis fins a la que denunciava el runam salí de Sallent. I és aleshores que encara fa un altre salt, això és, la descoberta de l’espiritualitat budista. Una cosa durà l’altra: poc després, l’any 2005, en un viatge a Birmània coneix la Momo i enceten el festeig. Caldrà un segon viatge per rebre l’aprovació de la família i, superats els rituals preceptius, el Xevi i la Momo es casen i aterren a Manresa on, aviat farà onze anys, seran pares del Nil. Cal recordar que encara assajarà la política i, també, fórmules de consum col·lectiu? «Ara que arribo a la seixantena, però, si miro enrere em penso que tot quadra: comunicació, ecologia i país. Per què lluitàvem contra la planta de purins a Palà? La veritat és que les granges hi són, i que som nosaltres que les mantenim i fem créixer amb el nostre consum». Per això ara mateix el Xevi està embarcat en el projecte Proper.cat, una guia que es troba a les xarxes —i ben aviat en paper— amb l’objectiu de formar els interessos dels consumidors, convençut del poder que tots tenim amb les nostres compres de cada dia. Per tal que cada gest, per petit que sigui, el fem útil i rumiat. Trascendent.