Jordi Bertran, Tarragona i santa Tecla

Dilluns per un moment m'hagués agradat haver nascut a Tarragona i haver crescut no només davant del mar —que ja deu ser una cosa preciosa— sinó agombolat per aquesta xarxa d'entitats que omplien fins al capdamanut l'Espai Muralla del Seminari-Casa de Cultura. Plegats vam assistir a la presentació del llibre Les meravelles del seguici popular de Santa Tecla de Jordi Bertran. El col·loqui va ser conduït per la periodista Roser Marquès acompanyada de Francesc Massip, Antoni Jordà i Montserrat Canela. Tot de ferro acadèmic perquè, al capdavall, es tracta d'un llibre resultat de la tesi doctoral del Jordi, però que va tenir la participació de representants de les colles que formen el seguici de santa Tecla. Per un manresà de terra endins, del tot foraster al patronatge de la santa, va ser formidable escoltar una dotzena d'intervencions símptoma d'una Tarragona oberta i participativa que fa anar plegada la festa amb la litúrgia, més enllà del seguici i tot. De debò, va ser impressionant, inclosa l'obertura d'Andreu Muñoz, el delegat diocesà. D'en Jordi Bertran ja no en dic res, sinó que li devia aquesta visita —va estar tants anys pujant cada dia a Manresa per culpa meva! I que encara m'agrada escoltar-lo destriar amb rigor científic el valor del patrimoni immaterial i, al mateix temps, la seva vivència. Amb ell, i malgrat alguna petita diferència d'estratègia, sempre he après moltes coses i només li puc estar agraït. I com que el conec i conec què fa, pronostico que el llibre serà des d'ara una formidable eina de consulta —un llibre celebrava Montserrat Canela! Però sobretot es tracta d'un document vivificador, que dona valor a la festa i que en documenta l'evolució i els canvis. Hi ha millor tradició que la que se sap reinventar? Van ser seixanta minuts que es van fer curts i que, al remat, amb la justificació lul·liana de les "meravelles" al títol —tan les espirituals com les profanes que va descobrir Fèlix— van recollir uns vibrants aplaudiments de cloenda. I no, no he canviat: passada aquella hora de delit tarragoní, al carrer vaig entomar la xafogor del capvespre pensant que, ben mirat, jo no estic fet per la vida a marina i que, calor per calor, m'estimo més la del Bages. Ara, això sí, quina festa Santa Tecla, i quina festassa amb el Jordi aquell vespre!

Qui no coneix Pep Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina parla de satanisme, de «la Manresa fosca» que diu l'Oriol Pérez. Però al costat d'aquesta obscuritat local, més mediocre que diabòlica, a la secció Qui no coneix... amb la Maria Picassó hi presentem una persona lluminosa, encara més sota els focus. Pep Garcia! No és un artista en el sentit clàssic, d'acord, però és dels que ho sap fer córrer tot perquè, des de molt jove, n'ha fet ofici. I sempre ha sabut allà on els gats jauen.

Pep Garcia,
treballar per l’emoció

Aquest sí que el coneixeu, i això que va néixer a Vic, el 1964. Pura contingència perquè, ara mateix amb casa i parella  al Penedès, ell sempre s’ha considerat un manresà nascut a Vic. És el Pep Garcia i Orri. El pare treballava per les màquines de cosir Sigma i el van fer responsable d’una nova delegació a Manresa fins que, tip de superar cada dia la Pollosa, a la fi van traslladar-s’hi. I ja tenim el Pep al Pare Algué i, després, a l’Anselm Cabanes, sempre amb un punt precoç i un altre de milhomes. Quan arribarà a l’institut ja escriu, toca la guitarra i canta cançons, i abans d’acabar el batxillerat ja el trobarem a Rialles. «Al Peguera em fan el favor de la meva vida: aprovo el COU però no puc anar a la Selectivitat perquè arrossegava les mates de 2n de BUP i em tomben tot el curs». Aquell any de torna que farà al nocturn comença a organitzar coses. De manera que, tot i obtenir la Selectivitat, no tria pas la via acadèmica. «Un dia em vaig trobar tocant al costat del Lluís de las Heras, i vam acabar creant el grup Palangana», amb qui durant mes de tres anys faran més de 50 bolos a l’any per tot el país i és així com coneix Xesco Boix, de qui guarda un gran record. “Era un utòpic!». El Pep té vint anys i, de la mà de Gonçal Mazcuñan i Albert Macià, entra a Regió7. Fins que l’any 1989 fa el pas definitiu i funda La General d’espectacles. «Al diari em van arreglar l’atur, però amb la condició que no hi deixés d’escriure: encara ara els faig un article setmanal!». L’agència rutllarà amb clients com la Caixa de Pensions o el Tibidabo i molts ajuntaments. «Aviat vaig fer coses molt grosses! També amb CaixaManresa, amb en Pere Garcia, amb qui ens teníem tota la confiança, o amb el Jaume Torras, amb qui vam impulsar el Festiu, que no només proporcionava espectacles familiars als ajuntaments sinó que els dignificava, com vam fer el 95 amb la nova Festa Major infantil a Manresa». Es tracta de portar grups bons, i de fer-ho en el lloc i horari adequat per tal que puguin emocionar. «Si no, no val la pena». Treballa per l’emoció, em diu.  El Pep ha portat  també el management del Teatre Mòbil, Marcel Gros, de Pep Callau, de Carles Cases, l’Anaïs Vila o el Salva Racero. «No gaire més gent, perquè jo vull ser palanca d’artistes, no un representant de catàleg». Són anys intensos, amb les campanyes d’Anem al teatre, amb la Diputació, o  una promotora amb els germans Calmet  En concert, que va dur a Manresa Sabina o Serrat. I, és clar, la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional. «Em fitxa la Pepa Ninou –de la Generalitat- i encara que ara ningú se’n recordi, vaig fer més d’una dècada de director tècnic provant sempre de vincular l’esdeveniment al territori». En acabat vindrà l’encàrrec de Tortell Poltrona, més de quatre anys coordinant les gires del Circ Cric i, quan en Jaume Mateu para, al Pep, expert en circs, li arriba el Raluy, amb qui encara treballa ara i amb qui acaben de crear la Fundació Carlos Raluy, de la qual li proposen la presidència. President també de l’Associació de Familiars d’Alzheimer del Bages, Berguedà i Moianès, arran del cas de la mare. «Me’n va sortir un llibre, Postals per una mare absent, amb retalls de quatre anys, tot d’impressions escrites de les quals va néixer encara un espectacle amb dibuixos de sorra i piano. Vaja, que al final torno a pujar als escenaris!». Gestor cultural, escriptor i fins, quan cal, mestre de cerimònies de tota mena d’actes, també de bodes i funerals, també ha tastat alts i baixos sentimentals. I aquí somriu, treu ferro al tema, feliç com és amb la My, la seva parella de fa deu anys, i manifesta només dues fidelitats més, Apple i Volvo, mentre prova d’oblidar crisis com la del 2008 —«vaig  tocar fons i fins vaig dormir al cotxe»— o els vuit mesos de la pandèmia sense feina. I, malgrat tot, el Pep s’alça cada dia per perseguir emocions. Muntant la carpa del xou o, si molt convé, saltant a l’escenari.

Per molts anys Glòria!

Ahir al vespre, al celler Abadal d'Horta d'Avinyó, Glòria Ballús i Casòliva ens havia convidat a celebrar el seu aniversari: setanta-set anys rodons que va voler festejar voltada d'amics. Ara bé, la festa era molt més que una festa. La Glòria la va voler transformar en un concert-homenatge dedicat a Joaquim Pecanins i Manuel Jovés, dos autors que ella ha estudiat en profunditat com a doctora en musicologia. I el resultat ha estat espectacular. Gairebé dues hores de valsos, tangos, sardanes, cuplets, foxtrots o xotis que hem enllestit cantant, plegats, una nadala, el Fum, fum, fum, que Pecanins va recollir a Prats del Lluçanès el 1903 i que ha esdevingut una cançó universal. La Glòria va conduir tot l'acte, va presentar la vintena llarga de temes i va tocar ella mateixa algunes peces al piano. Però no estava sola, i l'acompanyaven, ara l'un, ara l'altra, Mireia Subirana, Arnau Hernández, Sònia Anton, David Martell i Anna Clarena, Marcel Martínez i —els darrers però no menys importants— una Celeste Alias amb Roger Mas al piano inspiradíssims, fos amb El cant dels ocells, en versió del Lluçanès de Pecanins, o el tango de Manuel Jovés Buenos Aires  que la veu de la Celeste va entonar per al goig de tots els assistents. En fi, passada la litúrgia final d'aquell Fum, fum fum  —ningú millor que la Glòria per saber la importància dels rituals!— encara vam poder sortir del celler per brindar plegats i deixar arribar el capvespre entre converses i records. Hi vaig retrobar bona part de la cultura manresana, també representants polítics i naturalment l'amfitrió de la casa, en Valentí Roqueta, que es passeja per la propietat amb una actitud franca però un punt continguda, literalment britànica. També hi ha en Pep Garcia, que sembla estar sempre al cas de tot, i és aleshores que va aparèixer l'equip del Mirador de Montserrat. Ens havien dit de fer una copa de vi, potser un petit berenar, i en acabat d'atacar el formatge, el pernil i els brioxos, la cosa ja es podia qualificar ben bé de sopar a peu dret mentre el vespre llustrejava sota el ventet de maig. Consigno també un record molt especial per la Rosa Canela o Ramon Vilar, antics companys al  Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Però molt especialment hi ha el reconeixement a la Glòria, amb qui penso que ens estimem des d'aquella desafortunada desfilada d'autoritats de la festa major de 1995. Costa tant apariar progressisme i tradició! No puc negar que aleshores els meus apriorismes sovint no passaven de prejudicis... Diré, doncs, que de la Glòria Ballús durant dotze anys en vaig aprendre moltes coses. De les formes, del protocol, del poder per dir-ho clar. I amb tant tacte com lleialtat, va redreçar més d'un desencert nostre en matèria de festa i protocol o, també, del reglament d'honors i distincions. És per tot plegat que conservo el més gran reconeixement per la Glòria Ballús com a etnomusicòloga, com a cap de protocol i, és clar, com a persona. Una manresana exemplar, treballadora, estudiosa, ferma i resolutiva que encara avui —setanta-set anys sobre les seves espatlles— rumia projectes, desempolsina partitures i emprèn amb tossuderia la tasca de difusió que ella sola s'ha imposat. Ras i curt, per poc que s'hi rumiï, podríem dir que es tracta d'una manresana de les de bandera. O, si ho voleu i per dir-ho amb totes les lletres, de les de premi. 

Només he fet una foto en tot el vespre, però diria que recull la Glòria en un moment d'absoluta felicitat, acomiadant el concert.

Qui no coneix Roser Alegre?

No és habitual en aquesta secció d'El Pou de la gallina fer-hi passar representants polítics en actiu, però el perfil de la Roser Alegre és del tot idoni per explicar una història de compromís i tossuderia que no ens n'hem sabut estar. I a més a més, bé es podria dir que la coneix tothom o gairebé: una manresana com la que més que, des de la diada de sant Jordi, és a la revista corresponent a aquest mes de maig:

Roser Alegre,

una dona de combat

Segur que la teniu vista: Roser Alegre i Fontanet, un tros de dona, que s’estima la ciutat i la gent fins el punt de ser regidora a l’Ajuntament de Manresa —ja fa més de set anys!— encapçalant la candidatura dels de Fem. Si fins ara no ha estat al govern no serà per actitud o falta d’idees, diguem només que els han faltat vots o una finestra d’oportunitat, i mentrestant, penquen, proposen o denuncien tot allò que els sembla que grinyola. «Però jo no vinc d’aquesta tradició. De fet, si ara sóc a la política és per la mateixa actitud militant que em va dur a fer de cap al mijac de Crist Rei durant més de deu anys». Aquest compromís amb l’entorn probablement ja li venia una mica de família: els seus pares, l’Enric i la Pepita, sempre han estat vinculats a l’associaciónisme manresà, fos als geganters, en corals o al centre excursionista, I sempre amb aquell esperit de voluntat de servei. I és en aquest ambient que la Roser creix, al costat del seu germà Pau. Va a la Flama, i té flaca per la via artística començant per la flauta travessera al Conservatori –«quan encara era allà al carrer Jaume I, hi vaig fer fins a cinquè de grau mitjà!» i, també, amb les classes de dibuix al Cop d’ull o a cal Barés, o les colònies musicals de Tírvia o Neret, en uns estius plens de felicitat. Resolta la secundària al Pius Font i Quer, se’n va fer Sociologia a l’Autònoma mentre enfila tot de feines com ara aquell programa Quedem? d’Òmnium Bages que continuarà dos anys més des de la seu nacional. Tipa de baixar a Barcelona, posteriorment s’ocuparà de la dinamització del Casal Flors Sirera, a les Saleses. «I doncs no vaig descobrir la política fins als 27 anys, em penso, quan des de l’Ateneu la Sèquia ens organitzem la colla bastonera Manrússia Van del Pal, que des del primer dia ha estat un espai de cultura popular autogestionada». Això i la cooperativa de consum la Guixa l’acostaran cada vegada més a les CUP, on de primer només manifesta públicament el seu suport. «L’any 2015 ja era al vuitè lloc de la candidatura, i el 2019 em van proposar d’encapçalar-la. Mirat en perspectiva no m’ho vaig rumiar gaire, i vaig dir que sí». Els dos primers anys s’hi aboca a temps complert gràcies a l’atur, per tal d’aprendre com funciona la màquina municipal, però avui compatibilitza la dedicació política amb mitja jornada a la cooperativa l’Arada, «en programes de dinamització comunitària al Bages, Solsonès sud o Cadí-Moixeró». I amb tot això no podem pas oblidar el seu vessant esportiu, recuperat fa poc més d’una dècada. «De jove ja havia fet natació però ho vaig deixar per la música. I encara que sempre he estat de fer muntanya, no recupero els entrenaments fins descobrir el rugby!». I és al rugby on mesura la seva energia, ara enquadrada a les rugby mater, que son mares de l’escoleta de rugby –«un rugby suau, sense placatges!». Tot plegat amb la mateixa passió per Manresa i per la gent de Manresa, contra la pobresa i les desigualtats, definitivament batalladora entre la melé i les bastonades. I convençuda que el dia que ja no sigui a les institucions potser tindrà un xic més de temps propi però que no deixarà mai de vincular-se a aquest activisme social que la fa viure.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Comiat i record de Nadal

Encara que formalment el cicle de Nadal no s'acaba fins la propera Candelera —el 2 de febrer!— jo ja el dono per enllestit aquest matí glacial de Reis. M'agradarà aquest migdia trobar-nos per dinar a casa el meu germà Manel, i estirar la tarda emmandrits abans de reprendre demà el curs ordinari d'aquest any que tot just comença. De tot plegat —resolts àpats i regals— me'n queda sobretot el record dels Pastorets, que aquest desembre vam recurperar a la residència d'avis del barri, amb la Teti Canal. O la quinzena edició del Nadal al Catà, presentant als Carlins la darrera edició amb la Rosa Maria Ortega, com si jo no m'hagués jubilat encara de la secundària. I més Pastorets encara, com a públic, a Castellbell i el Vilar: els Pastorassos, episodi III, en una recreació d'Starwars que demostra la ductilitat de la cultura popular, la seva vigència transgressora i la paciència dels hereus de Folch i Torres —paciència exemplar que deu culminar en el fantàstic cercatasques Folch i birres! Però la millor manera de resoldre aquestes festes ha estat la cavalcada de Reis, a Manresa, que enguany ha excel·lit en plasticitat i entusiasme. Renovar la cavalcada  és sempre un risc i també un repte —la tradició vol que tot sembli com sempre, però que sempre sigui nou! Doncs bé, els autors se n'han sortit amb nota i els participants s'hi han abocat fins a desbordar el número de candidats a figurant. Carrosses i coreografies, també la música i el ritme, van entusiasmar l'arrancada al Pont vell. El fred i fins i tot els vint minuts de retard no va fer sinó accentuar més i més el desig de reis, dels tres reis de l'Orient —jo no en reconec cap d'altre. Àngel, carter reial, reis, paqueteria de regals i carbó. I caramels a mà, que són més agraïts, no fa mal al cap de ningú i se'n trinxen menys per terra. Què més es pot demanar? Doncs la normalitat, demano tornar a la normalitat. Desfer el pessebre, despenjar boles i llumets i menjar a poc a poc —aquesta és la pura golafreria!— els darrers torrons que han quedat a la safata. Tot això i esperar que al cap d'un any torni Nadal, un altre Nadal, per tornar a comptar-nos-hi tots si pot ser...

La foto és d'ahir, a la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Un rei modest, no ens enganyem, però tan entranyable com tots els altres. I que cada any desvetlla emocions, per molt que semblin colgades pel pas dels anys o la desmemòria. 

Ah! I per si no ho havíeu vist: el nostre rei blanc s'assembava molt —però molt!— amb el Francesc Garcia Lafarga, àlies Xesqui!

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...

Ordre i equilibri del pessebre

Al Pou de la gallina aquest mes de desembre hem publicat un extens reportatge sobre el pessebrisme local. En un entorn de creixent laïcitat això podría semblar un anacronisme, però el cert és que quan torna Nadal les formes heretades de la tradició recuperen presència, mal que sigui com a coartada de la cursa consumista on ens hem instal·lat. Per això, i encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sobretot en l’àmbit familiar però també en propostes col·lectives. El resultat són tot de generacions de pessebristes que encara avui, també a Manresa, substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. Si no és que s’animen i en fan un de monumental o —enguany el trobarem a faltar— un de vivent. Sigui com sigui, les tradicions a Manresa són vives i diverses, i precisament per això acostumen a tenir una evolució subtil. Fer-ne debats emocionals, esmenar-les a cops de martell o buscar-ne rèdits polítics són camins que en desdibuixen el sentit i en malbaraten l'efecte. Ben al contrari, tots els pessebres del món en aquestes dates acostumen a ser un exercici de contenció i mesura. Una mostra més de la millor voluntat humana, aquella que cerca posar ordre i equilibri en un entorn advers, injust i fins i tot cruel. Tot això és l'article d'El Pou, i l'Editorial, que el vol sintetitzar, diu així: 

EDITORIAL

No cal pas esperar que acabi novembre, que tot el país s’aboca a Nadal: ens ho recorden els anuncis a tot arreu i singularment les lleixes de temporada que estrenyen els corredors del súper. És temps de torrons —i de polvorons i de panetonnes!— i sembla que el país s’ha d’acabar el 25 de desembre menystenint al pobre sant Esteve, l’encarregat de fer baixar avall les restes de la fartanera. Però enmig del marasme, el cert és que aquests dies les formes heretades de la tradició recuperen presència i, encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sigui en l’àmbit familiar o en propostes col·lectives. N’hem coneguts de minimalistes i d’altres de monumentals. De vius o en miniatura. Fins i tot sense nen Jesús o —directament— sense establia, en un discurs d’esperit inclusiu tan voluntariós com discutible. Queden pessebristes, doncs, que encara avui substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. O que, desafiant l’esforç i la temperatura, s’embranquen en pessebres vivents d’escala 1:1. 

Sigui com sigui, la combinació de les formes orientals de la soferta Judea amb una representació d’oficis i vestits tradicionals catalans, és un exercici de sincretisme paisatgístic que exorcitza el pas del temps. Potser perquè aquests pessebres —a casa o al capdamunt del Collbaix— tenen el substrat de la nostra infantesa i un desig atàvic de preservar l’ordre i l’equilibri, en un món cada vegada més bèstia i desendreçat. I això darrer no cal esperar que acabi novembre per saber-ho: dura tot l’any.

El dibuix, preciós com cada mes, és de Jaume Guibianas

Qui no coneix Jaume Puig Bou?

El "Qui no coneix..." d'aquest mes de novembre a El Pou de la gallina ha estat per en Jaume Puig Bou. En el moment que ens vam entrevistar encara no se sabia que l'home en qüestió seria, en la recent convocatoria dels premis Lacetània, el flamant premi Maria Matilde Almendros convocat per Ràdio Manresa i El Galliner al teatre amateur. Ho va ser i el seu historial en deixa clara la trajectòria: si n'ha fet de teatre en Jaume Puig! I encara que tot és fet i pastat a la parròquia del Poble Nou, el cert és que se'l coneix per tot Manresa. Perquè treballa per tothom i de grat:

Jaume Puig i Bou,
implicat allà on posa la banya

Diríeu que aquest home, nascut el 1940, no ha sortit mai del seu barri, al Poble Nou, i gairebé seria cert si fem excepció dels dos anys que visqué a Reus, de petit, seguint el destí del seu pare que treballava a l’Instituto Nacional de Previsión. Però llevat d’aquest parèntesi, el cert és que el Jaume ha crescut a redós d’aquella parròquia. El seu pare, vingut de Monistrol, era un veritable manetes capaç de fer de paleta com de pintor o escultor en guix. Fins i tot feia versos! I així el trobem a la parròquia de Sant Josep des de 1942, quan l’església aglutinava tota l’activitat social, impulsant un pastorets que calia fer en castellà —Bato y borrego, representats només per homes, excepció feta de la mare de Déu que «fa gràcia, però... era la germana de Satanàs!». El Jaume, i també la seva germana Maria Carme, aviat s’hi van afegir! Els estudis passaren per la Salle, als Esquilets i, després, per l’escola parroquial, amb mossèn Planas. «Tenia nou anys i aleshores em va semblar que seria capellà. Amb quatre escolans més ens en vam anar a Vic, a estrenar el nou seminari. Hi vaig fer quatre cursos». En acabat torna i acaba la formació a l’acadèmia Menéndez-Arango, i als setze anys ja treballa a Construcciones Berau-Micsa; dos anys després, entra a les oficines de FECSA i s’hi quedarà fins a la jubilació. Però al costat d’un itinerari laboral tan estable, queda la vida associativa d’un home que mai no ha parat. «Si no es participa, no es fa gran cosa», us dirà. I sota aquesta premissa des de molt jove va prendre compromisos al teatre parroquial o presidint Acció Catòlica. «Sempre hi ha d’haver algú que tiri endavant, i a mi m’ha agradat de fer coses amb la gent, de col·laborar...». Potser per això també el trobem de primer a la secció social del sindicat d’aleshores i, després, secretari del jurat d’empresa de Manresa o president sindical de la branca d’aigua, gas i electricitat manresana. Encara més, el Jaume serà als ajuntaments de Ramon Soldevila i Ramon Roqueta, escollit en el «tercio sindical» decidit a fer tot allò que es pogués fer. Casat amb Maria Glòria Casaus, tindran dos fills, i la seva trajectòria passa aleshores per la junta de pares de la Salle o, allà mateix, presidint cinc anys la secció de bàsquet. També ha estat al Montepio de conductors o tres dècades al Patronat de l’aleshores residència Montblanc. I és clar, al teatre del Poble Nou. «La parròquia ha estat per mi una segona casa! —us dirà feliç— des del consell parroquial i, sobretot, des del teatre». Als Pastorets hi ha fet de tot des dels dos anys —tot i que el que més li agradava era quan podia fer de Lluquet. I el grup escènic Nostra Llar encara avui acull canalla i és capaç d’integrar-se en projectes amplis, d’abast ciutadà com la Fira de l’Aixada, des del primer moment. «Nosaltres no tenim actors propis, sinó que disposem d’un teatre des d’on donar vida i alegrar la vida a la gent. I no estem tancats a res: treballem amb amor... i molt humor». La nova direcció de Jordi Gener o la perseverança d’un escenògraf com Lluís Vilalta li fan pensar que la proposta que ell coordina té molts anys de futur: només cal recordar les nou sessions que han fet en tres caps de setmana —amb ell també a l’escenari!— de La filla del mar, en una sala de 58 butaques totes a tocar de la platja més guimeraniana que hom pugui imaginar. Aquest és el Jaume Puig que, tot i tastar el dolor de la viduïtat des de fa vuit anys, encara avui se sent content si els demés estan contents. Perquè, resumeix, «estic convençut que la vida, com el teatre, és per gaudir-la plegats!».

Arnau Tordera, Sardana Superstar

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de novembre per El Pou de la gallina hi vaig retratar Arnau Tordera, que acabava d'estrenar al Kursaal Sardana Superstar. Va ser una trobada ràpida, al final de l'espectacle, però em va agradar de reveure'l —havia col·laborat amb els nanos de l'institut Guillem Catà no fa tants anys, amb Illa Esperança! I em va agradar notar-li el mateix esperit inquiet i desafiant del primer dia. Que mai s'arronsa. Un plaer tenir-lo a Manresa!

Arnau Tordera fa la sardana universal

Tot just començar octubre, com a pòrtic de la Fira Mediterrània, Arnau Tordera va ser al Kursaal de Manresa per a l’estrena mundial de Sardana Superstar, la seva darrera creació. De fet, aquest artista polifacètic d’esguard altiu — cantant, guitarrista i compositor del grup Obeses, també llicenciat en Filosofia— l’hem trobat sovint en tot d’iniciatives tan singulars com ara concerts simfònics amb cobla fins o l’òpera-rock que va dedicar a Verdaguer. Aquesta vegada, en una coproducció amb la Fira Mediterrània, Kursaal-Espai d’arts i Baliga-Balaga, va omplir el teatre amb un musical un punt eixelebrat que s’afegia als actes de celebració de la Capitalitat de la Sardana a Manresa. Ras i curt: va ser un goig poder gaudir de la cobla Cani-Go a l’escenari i el to desacomplexat de la funció. Sense manies, i a l’abast de tots els públics. I proposant la sardana com a eina de salvació universal! Què més es pot demanar? En acabat, passada la primera funció, Arnau Tordera va rebre alguns amics i entusiastes amb el punt de neguit que acompanya les grans estrenes. I amb l’emoció d’un compromís renovat amb la cultura mitjançant la música i la llengua, o aquell punt d’anada d’olla que tant s’escau a la nostra tradició. Enhorabona! Ara només cal desitjar que Sardana Superstar volti molt i a tot arreu.

Qui no coneix Montserrat Perramon?

Aquest mes de setembre que som a punt d'enllestir el tema del mes de la revista El Pou de la gallina anava de Festa Major. De les cinquanta festes majors que van des de 1975 —la darrera sota autoritat franquista— fins aquest 2024. Però n'hi havia més, de festa major: el callussenc Jordi Badia ocupava l'Àlbum de visites com a Pregoner de la festa, i al Cul de Pou feien festa major en Jaume Gubianas a les seves postals i a l'Espòiler, que signa un misteriós emissari. Per si no n'hi hagués prou, em penso que era el número ideal per posar-hi la Montserrat Perramon al Qui no coneix... genialment il·lustrada per Maria Picassó. Perquè la coneix mig Manresa, però, sobretot, per aquests vint-i-vinc anys de macera que acaba de complir amb Joan Damià Martínez. Que per molts més!  

Montse Perramon,
festes de vint-i-un botons

El nom sencer és Montserrat Perramon Bacardit tot i que de jove hi ha qui l’anomenava Perry. Nascuda el 1965 al barri de les Escodines, els seus pares la van fer créixer en un ambient d’associacionisme i compromís, «i de festa: a casa se celebrava tot!». Agustí Perramon Prunés i Conxita Bacardit Pinyot participaven a l’associació de veïns, al consell parroquial i a l’associació de pares del Sagrat Cor, i la Montserrat serà la primera de tres criatures. La van seguir la Lourdes i el Jaume, tots ells preparats per fer feina, que cap dels tres no ha parat mai de fer-ne. La Montse va anar als Infants fins a 4t de primària —a la mateixa aula que avui ocupen les oficines municipals on treballa!— i en acabat va passar a la nova escola Vedruna. I abans no arribés a l’institut Peguera, aquell estiu ja va començar a treballar als Calçats Peñarroya. Després s’hi afegirien els dissabtes i, al final, una mitja dedicació, fins a sumar deu anys. I al mateix temps multiplica inclinacions: fa piano al Conservatori, sardanes a l’esbart, participa a Xàldiga i, sobretot, s’implica en el moviment cristià juvenil d’Hora3, d’on esdevindrà coordinadora de zona del Bages Berguedà i Solsonès. Una vida tan activa per força també impactarà en els estudis, i fa el tercer de BUP partit en dos cursos, i el COU l’enllesteix al Camps i Fabrés. Però la Montse, treballadora, atenta i discreta, es pren la vida amb pragmatisme, i mentre despatxa espardenyes i sabates a la plaça Clavé, decideix fer el secretariat a l’EMI. I aprendre català. I també mecanografia... i obté el carnet de conduir i tot! És amb aquest bagatge que el 1989 guanya una plaça de conserge a l’Ajuntament. «Vaig anar a parar a l’àrea de Serveis a les Persones, d’això ja en fa 35 anys! I la veritat és que de seguida em va agradar, en un entorn on encara coincidim amb les Albes, la Irene, la Maria...». La feina li permet tractar amb molta gent, o voltar per Manresa amb un Seat Panda municipal resseguint totes les escoles o portant documentació d’un departament a l’altre, abans d’esdevenir administrativa a la seva unitat. Perquè no ha parat mai, eh? Té la ciutat al cap i són molts els qui us diran conèixer-la. Mare de la Gemma i de l’Aina, això la va acostar al grup l’Espantall on descobreix el teatre de carrer, i encara ara surt a cada Fira de l’Aixada! «M’agraden molt les festes de Manresa!». Potser per això no oblida que fa vint-i-cinc anys el regidor de cultura i la cap de protocol, fonament i baluard de la litúrgia municipal, li van proposar fer de macera de la ciutat. Acompanyant el Joan Damià Martínez, de parcs i jardins, que ja ho feia des de 1980, quan semblava que una noia donaria un altre aire al rigor protocol·lari. «Potser ja no sigui així, però em penso que soc l’única macera dels protocols festius a Catalunya!». Ara la recordeu, oi? Desfilant per la Llum, des del Carme, o fa vuit dies en el seguici d’autoritats cap a la Seu. També va acompanyar els presidents Puigdemont i Forcadell al 125è aniversari de les Bases, o Aragonès i Borràs al 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi a Manresa... O també la filla, us dirà amb orgull, l’any que va ser pubilla de la ciutat. I sempre vestida de vint-i-un botons —que són això, exactament vint-i-un botons de llautó. I tot i que l’any passat el Damià ja es va jubilar, enguany li va demanar encara que tornés, ni que fos per acompanyar-la en l’efemèride. Tot plegat dues maces que obren pas cerimonial: en un número de festa major com és aquest Pou no hi podien pas faltar! Perquè la Montse és la macera és clar, però sobretot perquè sempre serà la Perry, i per a tots ha estat sempre un goig de tractar-la. 

Manresa, cinquanta festes majors prenent el carrer

Aquest mes de setembre, a El Pou de la gallina parlem de la Festa Major a Manresa, en un reportatge que vam elaborar amb Alba Pararols i que en recull l'evolució de mig segle. Exactament des de la darrera celebració en època franquista, el 1974, fins la d'aquest 2024. Tot plegat sota aquest títol: Cinquanta festes majors prenent el carrer. Perquè el canvi va ser aquest, d'ençà els nous ajuntaments democràtics de 1979: prendre el carrer.  

Des d'aleshores és clar que hi ha hagut canvis, però l'estructura és la mateixa. I la impressió és la de pura continuïtat —que és el miratge de la tradició: que sembli que res canvia tot i que, de canvis, n'hi ha hagut cada any i sempre. En fi, al reportatge no en diu res, però he hagut de fer un esforç per guanyar-hi distància: durant dotze anys en vaig ser responsable com a regidor de Cultura,  des de 1995. I això hi pesa...

A continuació penjo el text central de l'article. El text sencer, a la revista, es complementa amb les col·laboracions d'autèntics especialistes —Marc Torras, Glòria Ballús, Adam Majó...— així com una entrevista a Assumpta Bermúdez i un repàs a les diverses formes de gestió que com a ciutat hem tingut. I les fotos, són la col·lecció dels 50 programes de mà que es conserven a l'Arxiu Històric del Bages (ACBG) a més a més de les que hi afegim —formidables— d'Enric Casas.

 

Cinquanta 

festes majors
prenent el carrer

A Manresa tenim una Festa Major que ve a ser com un comiat de l’estiu, amb un programa divers, impulsat amb l’associacionisme local. La fórmula, que combina participació ciutadana i col·laboració municipal, ha anat funcionant més o menys durant mig segle, superada la grisor de la dictadura. El resultat és una festa compartida que transforma espais i transgredeix horaris, que barreja la diversitat de ciutadans i ajunta en la mateixa convocatòria tradició i modernitat. Això és, des de la commemoració del trasllat dels Cossos Sants —origen històric de la celebració— fins a les darreres estridències musicals amb voluntat alternativa.

 

No falta qui diu que la nostra Festa Major és la mateixa de sempre, i fins a cert punt deu ser veritat. Allò que en diríem el canemàs sembla inamovible però, de fet, només ho sembla. Perquè si repassem els cinquanta programes que van des de l’agost de 1975 —la darrera en temps de Franco— fins la que acabem d’enllestir enguany, veurem que subtilment la festa canvia. I d’ençà dels nous ajuntaments democràtics de 1979 no ha parat d’incorporar novetats —o bé abandonar propostes discretament— fins a arribar a ser com la que acabem de celebrar. El resultat és una festa que té el primer mèrit de ser oberta a tothom. I on cadascú hi ha de trobar el seu espai. En acabat, i depenent de l’experiència, alguns la catalogaran com la festa major de la seva vida. I a tota la resta potser els semblarà una còpia vulgar d’aquella que particularment van viure més intensament. Sigui com sigui, des d’El Pou de la gallina us convidem a acostar-vos-hi amb la col·laboració d’uns quants especialistes, per analitzar sense debats conjunturals com ha evolucionat la nostra Festa Major. I ens hi acompanyaran les imatges dels 50 programes que conserva l’Arxiu Històric Comarcal, un testimoni gràfic que ben segur us remourà la memòria.

L’evolució del programa

Només cal recuperar el programa de mà de 1975 per descobrir que, sortosament, la nostra festa major ha canviat molt. L’oferta d’aquell any s’encetava amb la salutació de l’alcalde Ramon Soldevila i, immediatament, proposava els solemnes actes religiosos. Tot en castellà, és clar, i amb totes les referències oficials —fuegos artificiales desde la avenida de la Cruzada Española...— a molta distància d’una ciutadania amb ganes de gresca. A més a més, dues pàgines centrals recollien la visita dels Prínceps d’Espanya, el mes abans, per inaugurar el conjunt d’habitatges de la Font dels Capellans. Acompanyats del mateix Soldevila en una foto a tot color, el programa esdevenia un primitiu exercici de promoció política a les acaballes del règim. El novembre de 1975, amb el dictador enllitat, Manresa rellevava l’alcaldia amb una figura de transició, Ramon Roqueta. Un alcalde que va haver de treballar amb el mateix cartipàs de Soldevila i unes festes que, malgrat les novetats polítiques a l’Estat, en poc diferirien de les anteriors.

Així, el 1976 tornava a tenir en portada un altre cartell de Ricard Sabaté, i els actes descansaven en l’oferta religiosa, o d’envelat, les sardanes i el certamen de pubilles. Res indicava els nous aires democràtics. 1977 i 1978 abarateixen la impressió del programa en una edició format diari, La Gazeta de las fiestas, en sengles portades que signa Rafael Martínez. Mereixen especial atenció les festes del 78, símptoma inequívoc de descomposició: no hi ha diners i, doncs, ni envelat ni certamen de pubilles. El programa es retalla notablement i el regidor pel terç familiar Josep Santasusana declara sense embuts que, a aquest pas, la ciutat es quedarà sense Festa Major. Malgrat tot, destaca l’actuació de La Trinca que va omplir el Mannix —passant per taquilla— o, a la mateix sala de festes, la del transvestit Ayuma, que no era altre que el manresà Jaume Tanyà, popularment anomenat Maria Rosa. Si més no, aquella censura imposada durant quaranta anys havia desaparegut.

El primer ajuntament democràtic

1979 significa, des de la portada del programa, un revulsiu: Miquel Esparbé il·lustra perfectament la voluntat de recuperar el carrer, de fer una Festa Major popular, per a tothom. Joan Cornet era alcalde des del 19 d’abril, en un pacte de progrés que sumava al grup socialista majoritari la participació de CiU, PSUC i PSAN. En una extensa Salutació, el nou alcalde deia: «Si ens hem aplegat en l’esforç i el treball d’assolir la democràcia i el progrés de la nostra ciutat, també ens mereixem aplegar-nos en la FESTA». I els canvis són evidents: el programa es va fer per primer cop en llengua catalana des del final de la guerra. La plaça Major —bandejada des del juny la Plaza de los Mártires— tenia condició d’epicentre, amb l’Orfeó, les sardanes amb la cobla-orquestra Bages, els dos esbarts o els Cors de Clavé. També s’hi van representar El retaule del flautista (16 d’agost) o, pocs dies després, Hamlet, en versió de Terenci Moix i amb Enric Majó en el paper protagonista. Però potser el millor indicador del canvi era el retorn de La Trinca, ara en una actuació gratuïta i volgudament multitudinària, també a la plaça Major.

L’any 1980 el programa, més senzill d’aspecte, forma part de l’informatiu municipal La Plaça, que prova de recollir totes les festes d’estiu —juliol i agost. L’alcalde repeteix una Salutació altament ideològica, que acaba en un to més propi de l’Alternativa, anys a venir: «Que ningú falti a la lluita ni a la festa!». Ja hi consta una comissió de festes i apareix la possibilitat d’un abonament per un espai que esdevindrà recinte festiu: la Caserna. Per 500 pessetes hom podia obtenir l’abonament per als balls del 30, 31 i 1 de setembre, amb La Salseta del Poble Sec, La Barretina i Jaume Espuga i l’Orquestra Plateria, a més del concert de Radio Futura i la seva Escuela de calor. El dimarts 2 de setembre, i com a cloenda popular, tornava La Trinca, aquest cop al camp del Pujolet.

El 1981 torna el programa de mà. La comissió de festes creix i el contingut que proposa encara abasta dos mesos, des d’un concert de Miguel Ríos al Pujolet (10 de juliol) fins a un extraordinari ball amb Comediants a la Caserna el 30 d’agost. L’endemà la festa acabava altra vegada amb La Trinca, també al Pujolet. D’altra banda, l’oferta teatral és de primera: al juliol La bella Helena, del Teatre Lliure, i per acabar festes, La nit de sant Joan, amb els Dagoll-Dagom al Loiola, el 4 de setembre a les 22.30 h. Els horaris eren ben bé uns altres i, alhora, s’evidencia la importància que tenia portar les millors propostes teatrals del país.

1982. Apareix el Correfoc

1982 serà l’any del Correfoc, una proposta programada per al divendres 27 d’agost que organitzaven conjuntament les entitats Setrill, Rialles i Tabola, i que s’havia de cloure amb un concert de l’Orquestra Mandarina. La pluja ho va fer impossible —malgrat que l’endemà la Gazeta en publiqués una crònica preredactada qualificant la nova cercavila d’èxit. L’últim dia, concentrat a l’estadi del Congost, hi havia La Trinca, Castell de Focs i ball amb la Salseta del Poble Sec. I l’endemà, dimarts, finalment es feia aquell primer Correfoc amb tant o més èxit que el que li atorgava l’extinta Gazeta. Un any després (1983), i ja de la mà de Xàldiga, el dissabte 27 s’anunciava el naixement del Bou i la Víbria després de la Tronada, i el Correfoc passava a programar-se en dilluns, mentre que el Castell de Focs s’avançava a diumenge. La fórmula encara és viva, 41 anys després.

Encara el 1982 conté un parell de singularitats més: els cavallets de Manresa s’incorporen al cercavila que es feia el dissabte, després del pregó. I el diumenge no hi consta la missa solemne per als sants patrons que, excepcionalment, aquell any va quedar relegada a la darrera pàgina del programa.

L’any 1984 incorpora la primera Mostra del Correfoc. El programa de festes, encunyat en forma de cigar, va conviure amb una altra publicació, la de l’Envelat, que aquell any va intentar —sense èxit— revifar-se. Però allò més important d’aquella edició va ser el Castell de Focs que, per primer cop, es va disparar des del parc de l’Agulla, precedit d’un concert d’havaneres. Ja no se n’ha mogut mai més. I amb tant d’èxit que un any després, el 1985, l’Agulla va concentrar en aquell vespre dominical el retorn de La Trinca, el Castell de Focs i el concert de la cobla orquestra Montgrins. També el 1985 torna el binomi de Correfoc seguit del ball, a la plaça Major, amb la Salseta del Poble Sec. Del 1986 destaca un primer espectacle de Cabaret —mai més repetit— a la plaça Major, a més de la recuperació dels concerts a la Caserna i repetint el tancament, dilluns, novament amb Correfoc i Salseta.

L’experiència del Ma’m

l relleu l’any 1987 a l’Ajuntament de Manresa, amb CiU i l’alcalde Juli Sanclimens, marca la festa major d’aquell any. I no tant pels canvis al programa sinó per la intenció manifesta a la primera pàgina. Sanclimens hi afirma que «el nostre objectiu serà que les entitats aportin la seva participació (...) per tal d’aconseguir que el major nombre de manresans s’hi sentin identificats». L’edició de 1987 es tornava a tancar amb Correfoc i Salseta del Poble Sec. Un any després es presentava a la ciutat el Ma’m, Manresana de mogudes. L’alcalde reiterava en la seva salutació de 1988: «S’avança així un pas més en el camí de la participació dels ciutadans en l’administració de la ciutat». I el resultat és palpable, des del concert de Joaquín Sabina al solar de la Florinda, amb 4.000 persones, fins un diumenge que multiplicava opcions després del Castell de Focs: veure Tiburón al mateix recinte de l’Agulla, anar a ballar amb la Montgrins a la plaça Puigmercadal o veure un espectacle de revista al Kursaal, amb Mary Santpere i la companyia d’El Molino. Aquests, i sense saber-ho, van ser els darrers usuaris del vell teatre abans de l’actual rehabilitació.

El Ma’m va ser també responsable de la Festa Major de 1989, sempre més recordada com la de Mecano. Reunir 11.000 persones a la Florinda i cobrant entrada va aconseguir que la tresoreria del grup superés, en conjunt, els 33 milions de pessetes, tot i que l’aportació municipal tot just era de 8,5 milions. Però aquell èxit, celebrat i històric, no tindria continuïtat. En van quedar un primer Correaigua —que s’ha programat fins al 2022— o dues sessions al Conservatori d’aquell Cómeme el coco, negro, de la Cubana, que ja havia començat a mig matí pel mercat de Puigmercadal. I també les experiències més discutides de la Disco Golfa a Puigterrà o el fals pregó de La Trinca des del balcó municipal. Sigui com sigui, el Ma’m en poc més de dos anys va esdevenir una referència històrica en els debats sobre gestió i associacionisme.

L’any 1990 agafa el relleu una Comissió de Festa Major’90 que esdevindria la llavor de la futura Manresa de Festa. Novament, un combinat de regidors i tècnics municipals se sumen ara a un equip de representants d’entitats. El tema econòmic hi pesa; l’aportació pública creix fins als 9,5 milions de pessetes, en un pressupost que ambiciona superar els 22 milions. Hi ha la segona edició del Correaigua, el dissabte previ a la setmana oficial, en una fórmula que pren cos i defineix la Festa Major com el programa d’actes que va del Correaigua al Correfoc. Un Correfoc que s’acaba amb el ball i l’Orquestra Europa. Un any després (1991) l'Associació Manresa de Festa ja assumeix amb normalitat la realització del programa i desestima proposar macroconcerts com els d’anys precedents: només hi haurà Els Pets, a l’ara plaça Milcentenari (l’antiga Caserna) i passant per taquilla. Aquell any 91 també se celebra el desè aniversari del Correfoc i, per primer cop, s’edita el discurs del pregó, que va anar a càrrec d'Enric Puig i Jofra.

 

Les novetats de 1992

La Festa Major d’aquell any recuperava la figura de l’Àliga i, també, el certamen del pubillatge, abandonat des de 1977. Hi va haver també els concerts de Lax’n Busto i dels Celtas Cortos. Però si per alguna cosa serà recordada la festa de 1992 és per la primera edició de la Festa Major Alternativa, autogestionada, suma de les voluntats de denúncia, lluita i festa. Aquella primera edició, no autoritzada però tolerada, es va fer singularment a la plaça Europa. L’any 1993 ja es convocaria a la plaça de Puigmercadal i —tret del 2003, quan unes obres la desplacen al pati dels Infants— allà s’ha quedat fins a aquest mateix 2024. Per a tota la resta, les festes de 1993 i 1994 tenen un to altament continuista, amb una excepció: la nova colla castellera Tirallongues, presentada el 1993, ja apareix al programa de 1994 al costat de la ballada de gegants, l’àliga i els cavallets, a la plaça Major, després de la missa conventual solemne.

Arriba la Festa Major Infantil

L’any 1995 viu un altre canvi polític, a càrrec d’una àmplia coalició entre PSC, ERC i IC-V-AUP. L’alcalde, Jordi Valls, convida des de la salutació a la novetat d’aquell primer any: la Festa Major Infantil que, entre moltes d’altres propostes, anunciava el bateig dels nous Gegantons de la ciutat. L’aleshores Supeco va patrocinar la impressió d’un programa propi durant tres anys. En una perspectiva més política, la FMA va posar a prova les costures del nou pacte programant una fumada popular de ressò informatiu nacional, amb presència de regidors de govern reclamant la despenalització del cànnabis. Al mateix 95, el seguici d’autoritats dominical, que aquella àmplia coalició semblava qüestionar, va quedar desdibuixat i confús. Finalment, al ball del Correfoc hi tornava a haver programada la Salseta. Però la pluja, que va suspendre i posposar la convocatòria, donaria el relleu musical a l’Orquestra Mitjanit, que se’l faria seu fins al 2012.

L’any 1996 conté un petit terratrèmol organitzatiu, amb un nou format de la Comissió Manresa de Festa, que passa de ser una àmplia assemblea d’entitats —22 membres— a un grup reduït de set persones, també de tradició associativa, però molta més agilitat i amb una presidència de relleu anual que va estrenar Pep Ferrer. El mateix estiu, també hi ha un cert rebombori amb el certamen del pubillatge, que des d’ara incorporarà la figura de l’Hereu i prescindeix de les dames d’honor. D’aquell 1996 cal recordar també la convocatòria de les primeres Visites a la Manresa desconeguda que van despertar des del primer dia un formidable interès, cosa que explica les 26 convocatòries que ja suma, només amb un parell d’anys de baixa. Un any després, 1997, la novetat seria la càrrega política del pregoner, Pasqual Maragall, que havia renunciat a l’alcaldia de Barcelona per optar a la presidència de la Generalitat. I de 1998 cal recordar que, per primera vegada, s’oferia pujar a l’Agulla, la tarda i vespre del castell de focs, amb tren. Això i que el programa de Festa Major —que havia anat guanyant grandària— incorporava ara un resum, desplegable, per dur tranquil·lament a la butxaca.

Un únic programa de festes

Si alguna cosa destaca del programa de 1999 és la presència dels actes de la vuitena Festa Major Alternativa, impresos a la penúltima pàgina. Un any després, el febrer de l’any 2000, hi hauria una matinal de debat entre entitats sobre el model de Festa Major que necessitava Manresa i, potser per això, encara els anys 2000 i 2001 el programa oficial recolliria novament l’alternatiu en una única publicació de voluntat unitària que ja es distribuïa a 28.000 bústies. No ha passat mai més. I amb tot, ambdues propostes de festa conserven vincles recurrents: així, i a manera d’anècdota, podem constatar que l’autora del cartell de la FMA el 2001 —Susanna Ayala— ho serà del programa oficial el 2005. O, pel que fa als concerts, es fàcil detectar reiteracions com ara la de Cheb Balosky, a la FMA de 2001 i, novament, a la FMM el 2004. En fi, l’any 2000 també incorporarà el personatge del Picapoll a la Festa Major Infantil, que va tenir presència —gràfica i física!— fins al 2022.

Al 2001, i com a novetat, el programa presenta, després de la rigorosa salutació d’alcaldia, una fotografia de Rossy López amb els organitzadors i l’equip tècnic municipal, a manera de reconeixement. La fórmula continuarà els anys següents. Però en conjunt ja no hi ha grans canvis més. Diguem que l’any 2002 el programa va arribar a tenir unes dimensions extraordinàries i que, l’any 2003, que ja se n’editen 33.000, per primer cop també es va anunciar una versió penjada a la pàgina web municipal. El mateix 2003 també presentava per primera vegada exposició a la nova sala del Centre Cultural del Casino, dedicada al fotògraf Toni Catany. Però si per alguna cosa la Festa Major del 2003 serà sempre més recordada és per l’aiguat que, a bots i barrals, va caure sense cap mena de misericòrdia sobre els 30.000 assistents al Castell de Focs de l’Agulla: 46 litres d’aigua que pocs minuts abans de les deu va fer suspendre de manera incontestable l’espectacle pirotècnic. A canvi, hom diria que aquell dolor compartit, aquella terrible mullena que s’adheria als cossos, va suposar per a tots els presents un veritable baptisme col·lectiu de manresanitat.

Els darrers vint anys

Qualsevol lector adult de Manresa pot recordar la resta d’aquests últims vint anys. A risc d’oblidar moltes activitats —l’oferta ja superava regularment el centenar d’actes!— destaquem que el 2004 s’estrena la primera Moscada infantil. O que el 2006 se celebra el 25è aniversari del Correfoc amb una exposició a la Plana de l’Om. El 2007 desapareix del programa la relació de noms que integren la comissió de festes, cada vegada més reduïda. En canvi, el pressupost s’enfila als 240.000 euros, dels quals l’Ajuntament ja n’assumeix directament el 84%, mentre que les aportacions privades es minoritzen. De fet, el 2010 va ser el darrer cop on apareix el patrocini de Caixa Manresa, que durant gairebé tres dècades havia acaparat el revers del programa de festes a canvi de generoses aportacions.

De l’any 2008 es pot retenir el Pregó que va fer el doctor Moisès Broggi, president d’honor de la Reial Acadèmia de Medecina de Catalunya. Broggi, amb cent anys, va acabar el discurs reclamant l’aplicació de les Bases de Manresa i el respecte als drets dels pobles. «Sempre que els polítics catalans hi posin el mínim de coratge necessari per demanar el que ens toca i els espanyols acabin comprenent que (...) la veritable democràcia ens diu que tots els homes són iguals i que s’han de respectar els drets de les minories». Presidia l’acte l’alcalde Josep Camprubí i l’entusiasme independentista de Broggi, gairebé deu anys abans de 2017, va aconseguir que no tots els membres de la corporació l’aplaudissin. Fossin de l’oposició... o del propi govern.

Més anuncis i més paper

Amb Valentí Junyent d’alcalde, els anys 2012 i 2013 recuperen l’edició econòmica en paper de diari de les edicions del 77 i 78. Si més no, el format permet incorporar uns textos valuosos sobre la festa de Marc Torras, Bienve Moya o Glòria Ballús. De l’any 2013 cal destacar la incorporació del Lleó com a nou membre de la imatgeria i també un primer text, del tot singular en un programa de festes, que duu per títol Carta oberta als pares d’adolescents i que signava el professor d’animació sociocultural Joan Morros. L’objectiu manifest era el d’afavorir el diàleg entre pares i fills sobre el consum d’alcohol i altres drogues. Textos amb intencions semblants els signaran els artistes Natxo Tarrés (2024), Miki Esparbé (2015) i David Victori (2016).

Des del 2014, es recupera el programa de mà en format apaïsat gestionat des d’aleshores i fins ara mateix per Edicions MIC, amb un notable increment d’anuncis, que l’any 2015 arribaran a sumar 47 pàgines, 26 d’elles seguides. Tot i l’ús popular que ja té en aquells moments la xarxa d’Internet, cal dir que la tirada en paper és més alta que mai, i arriba als 45.000 exemplars, amb una graella d'actes concentrada a les pàgines centrals; també hi consta una primera relació d’entitats participants que en suma una quarantena i que l’any 2015 ja arribaran a seixanta. I un darrer apunt, el programa de 2014 ja presenta un codi QR i els vincles a les xarxes socials d’Instagram i Facebook.

L’any 2015 s'habilita un espai per a les persones amb mobilitat reduïda i el programa presenta les figures i el bestiari del Correfoc, amb dibuixos de Dani Hernández Massegú, que continuarà el 2016. L’any 2017, i amb una tirada minorada a 40.000 exemplars, el programa té 96 pàgines i, entre el doll de publicitat, apareix per primer cop una pàgina del SIAD —Servei d’Informació i Atenció a la Dona— amb el lema No és no, que reflecteix les polítiques de la recuperada regidoria de Dona i Igualtat. L’any 2019, dues pàgines de costat anunciaran el «punt lila» i el servei dels «àngels de nit».

Sota la pandèmia

Els darrers i més grans canvis a tenir en compte no es produiran fins a l’any 2020, sota les limitacions de la pandèmia i el confinament decretat el mes de març. Ja amb Marc Aloy com a alcalde, l’agost de 2020 el programa que il·lustra Maria Picassó només tindrà format virtual —calia evitar contactes i contagis— i els actes es reinventen, com ara la Ballada de la Imatgeria, que es trasllada al teatre Conservatori, o el Castell de Focs, que es va fer des dels balcons, uns condicionants que, tot i que en menor mesura, encara es mantindran el 2021. El programa recull especialment l’ús obligatori de mascareta als actes, el gel hidroalcohòlic a l’entrada i la necessitat d’accedir als espectacles només amb invitació, registre de dades personals i guardant les distàncies reglamentàries. Fins i tot es van fer dos models de mascaretes de festa major, il·lustrades per Dani Hernandez Massegú!

El desig de tornar a ocupar els espais públics es concreta el 2022 amb la incorporació del carrer Sallent com a escenari per als grans concerts, quan Sant Domènec s’havia fet petit i esdevenia poc segur. I és que les darreres actuacions registrades aquests anys —inoblidables Catarres!— tornen a ser tan multitudinàries com els de tres dècades abans. Això sí, també es va cancel·lar el Correaigua a causa de la sequera i ja no s'ha tornat a programar. I també, el 2022 i fins ara, ha estat el primer i únic any en què va haver-hi marxandatge (samarreta, bossa i ventall) i una nova remesa de 45.000 exemplars. Un any després, el Correaigua ja no es programa, i en recordem el concert dels 40 anys de Xàldiga amb les músiques del Correfoc. La tirada es queda en 37.000 exemplars, també aquest 2024, en què compta amb un pressupost abans de tancament a l’entorn dels 300.000 euros.

Han estat 50 festes majors i, alhora d’enllestir el repàs encara observem, a manera d’anècdota, que aquest agost de 2024 el ball del Correfoc ha tornant a sonar amb l’Orquestra Mitjanit. Oi que diríem que és la Festa Major de sempre? Ho tornarem a dir, és clar. Però, per poc bé que ens ho mirem, ens caldrà acceptar que no ha estat mai ben bé així del tot. I que, sigui com sigui, doncs que per molts anys!

Manresa, molt sardanista i guimeraniana

Aquest cap de setmana, a Manresa, s'ha presentat La Santa espina, «rondalla en tres actes i sis quadres», original d'Àngel Guimerà amb música d'Enric Morera. L'obra s'havia estrenat amb gran èxit el 1907 —Guimerà parla a la seva correspondència de més de dues-centes representacions al Principal, de Barcelona! Però no compto que després hagi tingut gaire més èxit en companyies professionals. Siguem francs: es tracta d'una autèntica barbaritat escènica, i no només per un guió pla i senzill com tants d'altres s'han escrit, sinó per l'exigència que reclama d'un equip d'actors colossal. Hi surt tothom! Doncs bé, aquesta «rondalla» a Manresa ens ha servit molt bé per celebrar l'any Guimerà i, també, la capitalitat de la Sardana que exercim aquest 2024. Hauran estat dues sessions al Teatre Conservatori, plenes a vessar. I és que el mateix Tori que fa cent anys va commemorar la mort de Guimerà programant Terra baixa, un segle més tard no podia repetir la fórmula. O sí: els personatges provenien aleshores, com ara, de diverses associacions culturals de la ciutat. I ara han tingut el valor d'ajuntar-se gràcies a la comissió del centenari per produir aquesta singularitat. 

Confesso que el meu coneixement de La Santa espina era del tot vague, poc més que una història d'amor i la presència d'una relíquia —una espina de la corona de Jesucrist! Quan vaig veure a l'escenari bruixes, soldats, corsaris, nobles i un bisbe i tot, vaig pensar que ens havíem begut l'enteniment. O no: la Sílvia Sanfeliu, i tot l'equip que ha dirigit —més de cent persones!— ens van fer riure, ens van emocionar i van ellestir las rondalla en poc més d'hora i mitja, amb una escenografia tan memorable com l'exercici actoral i de música. No diré res més: de Guimerà només hi trobem el plantejament clàssic i retiterat d'uns amors entre el bouer Gueridó i la rica pubilla Maria. No avanço res si anuncio que els pares —que ja no sortiran més fins al moment de saludar el públic!— s'oposen a un possible matrimoni tan desigual. La resta és una barreja desafiant de totes les bruixes de Shakespeare, des del seu somni de nit de sant Joan fins a la mozartiana flauta màgica... i unes gotes de la Ventafocs a l'ombra de Montserrat! Però em va fer l'efecte, en aquell raig de follia que ens feia anar d'un lloc a l'altre, que Guimerà a La Santa espina ja havia vist força cinema. Els trucs a l'escenari són més propis de Segundo de Chomon —la barca de les bruixes, els soldats palmeritzats, per Déu! I de fet, aquell mateix any 1907 que va ser estrenada, Fructuós Gelabert filma —cinema mut, és clar!— la primera Terra baixa cinematogràfica de les moltes que seguirien...

No res, un exercici artístic formidable que posa a Manresa al capdamunt d'aquest any Guimerà. I que, d'una vegada per totes, em clarifica la cèlebre sardana: tot just un número musical a les acaballes d'una mitja sarsuela, amb uns presoners de pirates maricelians entestats a manifestar la seva catalanor. Som i serem gent catalana. Que fort! El grup sardanista Dintre el bosc la va brodar, que ens feia ganes de ballar-la tots plegats a la platea. Tan senzill com impressionant. I pel que fa a la lletra, no és estrany que la sardana hagi tingut des d'aleshores vida pròpia, prohibida i tot. La Santa espina! I de Guimerà, de qui tantes coses ja s'han dit, em penso que hi hauríem d'afegir el consum, per ocasional que fos, d'alguna mena d'estupefaent... 

La foto, d'un assaig d'aquesta Santa espina, és d'Àxel Casals, i està pispada a primers d'agost de Regió7

   

Qui no coneix Agustí Perramon?

El Pou de la gallina del mes de maig apareix, des de fa trenta-set anys, el dia de Sant Jordi. Exigeix un esforç de velocitat però, en acabat, tens sis setmanes fins al proper número, el de juny. Massa temps, tant que gairebé vado: avui, mentre feia l'entrevista per al proper Pou he recordat que encara no havia recollit al blog el Qui no coneix... d'Agustí Perramon. I és una bona història, d'aquelles que —passeu-me la broma fàcil— us en llepareu els dits:

Agustí Perramon,
arròs per a tothom!

Quan la Narcisa Serra, peixatera a l’aleshores nou barri de la Sagrada Família, va parir el 1966 una bessonada en el seu tercer part, poc es pensava que arribaria a pujar nou fills. Però encara menys que un dels bessons, l’Agustí, transformaria el peix en un veritable negoci dominical, ella que si algun dia descansava un xic era el diumenge! Havia nascut l’Agustí Perramon i Serra, sense closca ni escates, però abocat a vendre peix, i a cuinar-lo en paelles col·lectives que han estat sempre un miracle de socialització i popularitat. Ras i curt: talment el Mestre a Tiberíades, l’Agustí ha fet feliç les multituds multiplicant plats d’arròs amb sípia i gambes! I sempre n’hi ha hagut per tothom. Potser perquè de petit va créixer en una casa gran amb avis, pares, oncles i cosins, fins a sumar trenta estadants, a cal Serra, enllà del Tossal del Coro. «Si n’hi havia per trenta, bé en podia sortir per trenta-un!». El fet és que l’Agustí, després del batxillerat ja no va enllestir el COU: havia començat a col·laborar a la botiga familiar i, els darrers anys al Peguera nocturn, ja sortia de classe per anar a Igualada, a esperar el peix que a mitja nit arribava del Cantàbric. O bé anant de Palamós fins a sant Carles de la Ràpita, quin tip de carretera! Hi va haver dies que de les tres de la tarda a les tres de la matinada conduïa més de set-cents quilòmetres per arribar carregat de peix fresc! Dormir poc, treballar molt —a cal Serra es desconeixia el concepte vacances, i encara menys a l’estiu, que per això eren pagesos i peixaters! El fet és que a vint-i-dos anys l’Agustí obre parada a Puigmercadal i els números surten. Havia trobat l’ofici! Portava la parada i servia peix a dues peixateries més de la família. Un no parar abans no vingués el salt definitiu a la paella, quan un germà li demanà de cuinar un arròs per una colla d’escoltes del Gaudí i ell, arrauxat, també va dir que sí «i això que no tenia ni paella: ma mare va dir-me com sortir-me’n pel que fa a les proporcions, i de seguida vaig anar a comprar-me’n una. A partir d’aleshores tot ha estat perfeccionar-ho». Si més no, de pràctica no n’hi ha faltat: hi ha anys que n’ha fet més de dues-centes, i algun diumenge foll que amb tot l’equip n’han arribat a cuinar quatre en quatre llocs diferents! Queden encara els àpats multitudinaris, com ara els de 1000 persones, per l’Aixada, o per 500, al Carnaval de Sallent... i amb tot això, calia treballar també els dies de cada dia. «Van ser els anys bons del mercat: si obries treballaves, si ho feies bé encara més. Hi havia dies que a a quarts de vuit ja hi havia quaranta números donats!». El compromís també és amb Puigmercadal, on s’involucra en la gestió per cercar-ne la millor viabilitat. Els temps han canviat, però. Ara el públic és diferent i la competència amb les grans superfícies es nota, «tot peix en plàstic, eh!». Però l’Agustí us en parla amb una serenitat absoluta, i no s’està d’afirmar que, ell, s’ho ha passat molt i molt bé, amb una actitud que li conserva la curiositat intacta: ha matat porcs o ha provat de fer formatges. I es va construir una casa de fusta i tot! Només el núvol de la mort prematura de la seva dona, coincidint just abans de la pandèmia, li arruga el front per un moment. Però la vida cal entomar-la com vingui. I així com us parla del fill mag —l’Arnau, als Set de màgia!— us dirà que s’està a Vallhonesta, que no veu l’hora de jubilar-se i que és un goig llevar-se puntual cada dia, també els diumenges, per preparar un arròs llarg per aquells amb qui compartir la festa.

La diversitat incòmoda

El text ja es va publicar al digital d' El Pou de la gallina fa quinze dies, però el penjo al bloc a manera de carpeta de retalls, conscient que no ha perdut vigència. Lamentablement. Només cal repassar les declaracions de Ramon Bacardit, ahir mateix, a Manresa, al míting de Junts: massa diversitat! I és clar, diversitat és pobresa —de seguida va sortir allò de «massa subsidi!»— i no s'adiu amb les catalanes formes de vida (sic). No res, només voldria consignar que el cartell de la Festa Major que va fer Ivonne Navarro per celebrar Sant Eudald, a Ripoll, em sembla preciós. I que enlloc de cavar trinxeres, valdria més construir espais de trobada...

La diversitat incòmoda
El Pou de la gallina, 11 d'abril de 2024

Ahir, a Manresa, al cor del meu barri, em vaig trobar una colla de nanos asseguts en un graó de portal a primera hora de la tarda. «Ei, profe!», em saluden, i a mi m'agrada que encara em tinguin per «profe», com si això d'estar jubilat no acabés de ser cert del tot —o com si mai perdés la condició de mestre. M'hi acosto, és clar, i conscient del dia que era, els desitjo un final feliç de Ramadà. Són, tots ells i elles, musulmans. El més barrut, l'Adam, em diu: «Ja ho veus, avui fem campana!», perquè ja ho veuen que avui el barri, com l'institut, funciona amb normalitat. I que només ells hi posen la nota de color festiu. «Campana, no, —els dic— que és la vostra festa, no?». Tots sis em miren amb cara de dubte, com dient «Sí, sí, però ves a saber!», perquè se saben membres de la comunitat estigmatitzada, més vulnerable. Han nascut a Manresa, i prou se senten manresans, però no acaben pas d'estar convençuts de tenir els mateixos drets que els que ho som de fa tres generacions. Pensava en tot això avui dijous, quan he conegut l'exercici de censura de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al cartell de Festa Major d'enguany. S'ha de tenir la mirada malalta per detectar-hi un vel, al cartell. Per trobar-hi la taca d'un personatge inadequat. És una actitud manifestament racista i demostra no haver entès què caram deu ser això de les festes majors: un espai de trobada comunitària, en espais i horaris diferents. Aplegats en tota la diversitat. Però no, Orriols i tota la canilla que l'acompanya, fa valdre la seva obsessió i, ara en nom de la llibertat de les dones (sic) estigmatitza el vel i el fa sinònim de tots els mals. Els comentaris que li fan de cor a les xarxes no ho milloren gens, i m'entristeixen. Suposo que aquest és el preu de la desigualtat, de totes les desigualtats que cada dia acceptem amb resignació i que ara, novament i com sempre, s'acarnissen amb els més febles. Sigui com sigui, no compto que amb aquesta actitud caigui cap vel, que tots portem els nostres i no sempre són de roba. Només el valor de l'artista, Ivonne Navarro, hi posa un punt d'esperança: és ella qui va guanyar el premi popular i del jurat, i és ella també qui s'ha negat resoltament a fer cap esmena a la seva obra. A suprimir —a esmenar!?— una presència que és ingrata a la senyora alcaldessa. Gràcies Ivonne Navarro. Estic convençut que el nostre futur col·lectiu dependrà sempre de l'actitud particular de cadascú de nosaltres. Ah! I pel que fa a la història dels meus estimats alumnes de l'Institut Guillem Catà, ahir, a l'hora d'acomiadar-nos a mig carrer Viladordis, va i em diuen: «Però el curs vinent tornaràs per fer amb nosaltres el "Nadal al Catà", oi?». El Nadal de Lluquet i Rovelló, i tant! El Nadal i el Ramadà, i totes les festes majors de persones que encara creiem que, plegats i amb una mica més d'igualtat, de justícia i d'amor, podem fer allò que vulguem. I fer-ho en un món millor.