dimarts, 30 de juliol de 2013

Elogi de Teresa Just

Llegeixo, sorprès, la mort de la professora Teresa Just i Riba. Professora de literatura al Peguera. La recordo vivament al curs de COU com una bona professora de literatura. Que més enllà de les lectures obligatòries -literatura espanyola, textos per a les proves de selectivitat- era capaç d'obrir camins i interessos. També debats. Xerrava, escoltava i fins tolerava alguna de les nostres intemperàncies. En acabat, tard o d'hora, a cada classe es fumava un bisonte, que era un cigarret ros i curt, sense filtre. Diguem-ho, doncs: professors així no sovintegen, però jo estimo la literatura també per ells -per l'Agustí Palomas, i pel Josep Tomàs i, és clar, abans d'arribar a l'Autònoma, per la Teresa Just.

També recordo la Teresa Just com a cap d'estudis, jo en el paper d'estudiant llengut, cabut i impertinent. Ella, més gran, més serena i més tranquil·la, també absolutament tossuda. Vam tenir estones per riure i fins algun cop plorar, que de tot hi havia en aquells temps. I li reconec la traça d'embolicar el director Bajona i bona part del claustre a dur-los una tarda de dissabte a Can Vila d'Artés, per discutir -amb els alumnes, assembleàriament!- el futur règim intern d'aquell institut que es deixondia del franquisme. Inoblidable: amor i pedagogía. Educació.

I si bé la política sempre ens va interposar matisos (va ser regidora d'Ensenyament a Manresa del 1987 al 1995) almenys la recordo com una dona il·lusionada, amb ganes de transformar les coses, amb ganes d'engegar-ne de noves. La nit de les municipals de 1987 deu ser l'única vegada que la vaig veure un punt desenfrenada. Al local de campanya convergent -jo hi era, sí, però a títol de periodista!- la Teresa marejava una copa de xampany i els ulls li espurnejaven. "Ara sí que farem coses per l'Ensenyament, Ramon!". Posaria la mà al foc que, lluny de qualsevol fatxenderia, em parlava des de la més pura ingenuïtat. Al capdavall, d'aquell equip municipal -CiU, dotze regidors i l'alcalde Sanclimens en minoria- devia ser dels millors cranis, sinó el més privilegiat. Però ella mateixa comprovà que una cosa són els projectes i l'altra la realitat. No hi entro. Tampoc ella va viure bé el resultat de 1995. Però sempre vam conservar la franquesa. I fins al final ha mantingut el compromís amb el seu entorn. Avui li han fet el funeral. Si mai ens retrobem, m'agradaria tornar a discutir de Papasseit i, si pot ser, ara sí, que em convidi a un bisonte.

dilluns, 29 de juliol de 2013

Vacances amb història a Castellbell i el Vilar

Ja fa dues setmanes que estem fent vacances a Castellbell i el Vilar, exactament com tots i cadascun dels nostres darrers trenta estius. I sí, ja sé que estiuejar a dotze quilòmetres de Manresa pot semblar una bajanada, però vindria a ser com anar a pagès, a la casa d'on és filla M. A més a més, com que és al sud del Bages, la veritat és que hi fresqueja un punt més, gràcies a la marinada que hi arriba a primera hora de la tarda. Sigui com sigui, enguany he fet un cosa que encara no havia fet mai: transformar l'estada habitual en una descoberta, talment fos un destí insòlit. Així, he recollit tota la bibliografia que tenia a l'abast, que en això Castellbell i el Vilar és ric: Joan Masats, Joan Valls o en Genís Frontera fa dècades que documenten història i geografia del terme. I a partir d'aquí ens n'han sortit deu passejades que han fet aquest 2013 veritablement històric.

Deu passejades per explorar els límits del municipi però, també, per entendre la transformació d'un món rural i d'economia agrícola en un poble d'obrers tèxtils, des de mig segle XIX, escampats en les noves colònies que aprofitaven els tres meandres del Llobregat. Per això m'han agradat les passejades diàries -tot just 7, 10 o 13 km. la més llarga- per pujar fins a l'Escletxa o les runes del mas de Viladoms. Per arribar fins els pobles veïns de Sant Vicenç de Castellet o Monistrol de Montserrat. Per resseguir una altra vegada l'antic itinerari del cremallera de Montserrat, des de l'estació del Nord fins a Monistrol enllaç, sota l'ermita de Sant Antolí, ara que fa just els seixanta anys de l'accident. Per admirar les rescloses de les fàbriques Burés, Borràs i de la Bauma. Per arribar fins els Abadals, resseguir els testimonis d'una urbanització no nascuda i despenjar-nos fins la fàbrica de la Bauma, i en acabat passar sota els arcs arabitzants de la Torre Vial, i travessar amb pas franc el nou pont de 1971, habitualment d'ús privatiu.

De tot plegat, i amb el suport de  Castellbell i el Vilar. Historia i memòria gràfica (Genís Frontera, Jèssica Devant. Ed. El Brogit, 2004) hi he sobreposat les imatges del passat, els milers de treballadors de fàbrica, els centenars de pagesos, totes les masies i les velles botigues. Les estacions de tren, carrilet i cremallera. Els casinos, les diferents seus d'ajuntament, les escoles, les esglésies, els dispensaris... El dinamisme dels anys de la República i l'absoluta foscor del franquisme. La riuda del 71. I la crisi del 73. I tota la feina dels nous ajuntaments democràtics a relligar aquelles antigues colònies amb el nucli original del Vilar o les noves urbanitzacions, des de Sant Cristòfol a Mas Enric.

Al capdavall, acabo la quinzena amb més quilòmetres caminats que no amb tot l'any passat. I m'animo a escriure un darrer post de juliol conscient que la història de Castellbell i el Vilar pot ser la de molts i molts pobles del país. I amb tot, des del castell i pont medieval fins a les grans fabriques tèxtils, tot es concentra en uns -pocs- quilòmetres de riu Llobregat. Val la pena passejar-los. I m'impressiona rumiar tots els esforços i fins conflictes que acumula. A nosaltres ens toca avui demostrar que no han estat debades.

La foto és feta a la fàbrica de la Bauma, i presenta la torre Vial, la "torre de l'amo" feta construir per Joan Vial i Solsona quan esdevingué el 1896 nou propietari de la fàbrica. Al fons, en dirección al riu, els arcs modernistes d'inspiració àrab.



dissabte, 13 de juliol de 2013

Meius Ferrer, comunicació 2.0... en directe

Ho avanço: aquesta NO és una nota publicitària d'ERC. És el testimoni d'una descoberta interessant: Meius Ferrer i un taller de comunicació 2.0. Interès general, segur. Dit això, començo:

Des d'ERC-Bages, i amb la col·laboració de la secretaria nacional de "Partit en Xarxa", vam organitzar per avui dissabte una sessió de formació en comunicació 2.0 amb l'objectiu d'aprofitar al màxim les noves eines tecnològiques, especialment pel que fa a la comunicació de l'acció política que realitzem des de les seccions locals o els grups municipals.

I bé, es tractava d'una sessió formativa seriosa, de quatre hores, i que requeria venir amb portàtil o smartphone. Hem obtingut resposta d'onze municipis i hem sumat una vintena llarga d'assistents.  Però allò que m'ha semblat especialment rellevant és el discurs que Meius Ferrés, membre de la Unitat 2.0 de la Universitat de Girona i secretària nacional de Partit en Xarxa, ens ha adreçat des del primer minut: "la revolució 2.0 vol dir, sobretot, empoderament dels ciutadans"! D'"empowerment", un anglicisme que fa temps que anem incorporant. i que implica la voluntat de compartir, d'aprendre plegats, de donar transparència fins a esdevenir, cada persona, un node de comunicació.

Sembla "poc polític" i, en canvi, ho és molt. Aprendre nous programes, descobrir noves utilitats del twitter i facebook quotidians no són, o no haurien de ser, per publicitar consignes i agendes unidireccionalment. Parlem d'una altra cosa: crear comunitats. Fomentar la transparència, la participació, la col·laboració, la coherència i la rendició de comptes. I això és bo per ERC, i és bo per qualsevol administració, i fins en el paper de mestre em sembla bo per als programes educatius dels nostres centres. Perquè no només parlem d'unes eines sinó, especialment, de valors: comunicar, escoltar, respondre i innovar. Algú en dóna més? I és clar que a la sessió d'avui hi ha hagut estones més farragoses, és clar que ens haurem de barallar amb l'ordinador sols a casa, després. Però escoltar la Meius Ferrer -no la coneixia!-. ha estat tota una descoberta. Perquè la sessió destil·lava entusiasme pels quatre costats: eines 2.0 per un futur millor. Compto que els sabrem aprofitar...

I un darrer apunt autènticament 2.0. La Meius no només està hiperconnectada sinó que, a més, diu coses que hi toquen sempre. Vegeu-ho al seu bloc i ja m'ho direu: nodes. Li'n copio el decàleg "per encarar la vida" i provo de recordar-lo. Us pot ser útil...

1. Curiositat, com quan érem infants, per aprendre cada dia del món i de la gent que ens envolta.

2. Generositat per compartir allò que anem aprenent per si pot fer servei a algú altre.

3. Obertura de mires per explorar noves vies, noves maneres de treballar, nous conceptes, que ens facin créixer en l’àmbit personal i professional.

4. Inquietud per mantenir-te despert i estar al dia d’allò que passa, en un aprenentatge constant.

5. Capacitat integradora per crear xarxa, promoure complicitats i esdevenir node de connexió entre persones a la xarxa i a la vida.

6. Fermesa per mantenir el rumb malgrat tots els entrebancs en un entorn d’incertesa, incomprensió i dificultats derivat de la resistència al canvi.

7. Transparència per mostrar-te a la xarxa sense perjudicis ni subterfugis, sense voler aparentar allò que no ets.

8. Entusiasme per engrescar les persones que t’envolten en projectes compartits i per poder-los convèncer de la conveniència i les oportunitats que ofereix el bon ús de la xarxa.

9. Compromís amb el camí que s’ha iniciat i bona disposició per ajudar la gent de l’entorn per caminar-hi plegats, de manera col·laborativa.

10. Ambició professional per avançar i millorar en la creació de la pròpia reputació digital.

La foto és de Lluís Oliveras, president d'ERC Bages i, probablement, un veritable malalt de les noves xarxes 2.0... Ningú té un smartphone més gran que ell ni el fa anar tantes hores!

dimecres, 10 de juliol de 2013

Temps d'estelades

Avui fa tres anys d'aquella manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona. Segur que som molts que la recordem, com recordo la de febrer de 2006. Tant que ens costaven! Des del lema ("Som una nació. Nosaltres decidim") fins a l'ordre de sortida i la posició de partits, el govern i tota la cort celestial!. Avui sembla tot molt llunyà i fins primitiu, però almenys em sembla que va ser útil. I no només útil, sinó estimulant: ara ha canviat el to, i des des d'aquella reacció a la sentència del TC contra l'Estatut, ja podem dir com l'Ovidi que no en tenim prou amb les molles. Fi de l'autonomisme, del federalisme no-nat i de qualsevol mena de nous encaixos. "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer!". I el pa és un somni que sembla no només possible sinó absolutament desitjable. Només han passat tres anys, sí, però són tres anys històrics, inesborrables. Fins el 29 de juny al Camp Nou o aquest mateix diumenge a Manresa. Les fotos que me n'arriben són, com aquesta d'en Joan Martínez, imprevisibles només fa uns mesos. Què no veurem els proper 2014?

D'aquell entusiasme de 2010, al blog del Departament de Cultura vaig trencar la norma i no vaig parlar de les activitats del CPCPTC sinó de la manifestació multitudinària. "Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot (...) Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents."

Doncs ja hi som. El recorregut ha estat més singular encara, aquells protagonistes han estat rellevats, però el camí s'ha fet. I avui som més forts que mai, més diversos que mai, més agosarats que mai. Continuem...

La foto és feta a Manresa, però l'artista és de Castellbell i el Vilar: en Joan Martínez. 

diumenge, 7 de juliol de 2013

L'IRMU, deu anys d'història fecunda

Si és que sou dels que mai heu sentit a parlar de l'IRMU us en puc fer  cinc cèntims: les sigles IRMU fan referència a l’Institut Ramon Muntaner, on s'apleguen la majoria dels Centres d’Estudis de Parla Catalana. Des d'Andorra i el Vallespir fins al sud del País Valencià passant per les illes. Abast nacional complet i amb seu al Mas de la Coixa, a Móra la Nova (la Ribera d'Ebre). Doncs bé, l'IRMU acaba de complir 10 anys. Per això, aquest dissabte vam celebrar una trajectòria fecunda i al mateix temps exemplar. L'IRMU va néixer de l'acord entre la Generalitat de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, i el resultat és un treball compartit però, també, molt escrupolós. En les formes i ens els objectius. Al capdavall, la seva finalitat de difondre i donar suport als treballs de recerca dels centres i instituts d’estudis de parla catalana (treballs d'història, patrimoni cultural i natural, ciències socials, etnologia...) passa per convocatòries i programes d'una transparència absoluta. I en aquest sentit, no cal dir que els recursos que reben s'administren de manera exemplar.

Dic tot això i ho defenso perquè dissabte m'hi van convidar a parlar breument, en qualitat d'ex-president. I és que l'IRMU, atenent el seu vessant associatiu, ha estat presidit de sempre pel DG de Cultura Popular. Jo hi vaig succeir en Ferran Bello, i hi vaig ser quatre anys llargs fins que m'hi va rellevar en Lluís Puig. De tot plegat en tinc un record extraordinari, molt especialment del tàndem format pel vice-president -en representació de la Coordinadora de centres d'estudi- que és en Josep Santesmases i la directora, la Maria Carme Jiménez. Però també de tot l'equip o de la junta, que ens reuníem cada dos mesos. Si se n'han fet de reunions al Mas de la Coixa!  I totes amb la natural participació de representants d'arreu dels Països Catalans. Representants dels centres d'estudis! Ens hi farien falta -i se'ls ha ofert!- la representació institucional de tots els territoris. Però això vol més de deu anys...

I amb tot, aquest és el primer benefici de la institució: treballar des de la normalitat nacional. L'advocació a Ramon Muntaner no és pas gratuïta i, al logo de l'IRMU la seva mata de jonc és programàtica. El segon benefici ha estat el de treballar bé, de manera cooperativa, d'acord amb les administracions públiques que hi són representades paritàriament amb els centres d'estudis. Dos beneficis més encara: el rigor que l'organització destil·la, que s'impregna a tots els associats i que de retop permet convenis amb les universitats, o d'altres fundacions, impensables abans de l'última dècada. Me'n falta un darrer, però no menys important: la direccionalitat de la presa de decisions, absolutament horitzontal. Entre iguals però, això sí, amb els deures fets!. Ni paternalismes ni dirigisme -encara menys domesticació!: parlo, ras i curt, de treball compartit. I cal publicitar-ho perquè els exemples -i els exemples d'èxit- no sovintegen.

I tot plegat s'avala amb xifres que trobareu a les memòries públiques -repasseu la seva web-  o ben segur en una futura síntesi de resultats. Molts i diversos, distribuïts arreu. En el seu parlament, Josep Santesmases va recordar l'orígen fruit del conflicte -i l'oportunitat!- del Pla Hidrològic a finals del 2001. Però vull remarcar el model que en Josep Santesmases defensa des del primer dia. Literalment: "L’IRMU és un model que trenca amb aquella concepció idíl·lica de les primeries de la recuperació de les institucions democràtiques quan es pensava que amb els representants polítics democràticament elegits i un funcionariat renovat al servei de la cultura gairebé n’hi havia prou. I que moltes de les entitats associatives eren cosa d’un trist passat on havien fet feines substitutives que havia de recuperar l’administració. Ara més que mai hem entès que no hi ha societat plenament democràtica sinó hi ha una societat civil organitzada, participativa i en constant interelació amb les administracions públiques. La societat civil més que substituir, en cada moment històric i en cada lloc, fa el que pot, el que creu que pertoca o el que té força per fer, i mentre hi hagin comunitats locals, espais de vida on les persones conviuen per moltes raons, serà bo que la societat s’organitzi per donar sentit a la vida, individualment i col·lectiva i que en el cas nostre de país o països de llengua catalana serà a més a més necessari donant-se com es donen un d’aquells dons que agraïa la Maria Mercè Marçal: ser de nació oprimida"

A l'hora del cafè, encara una agradable sorpresa: em trobo amb Xavier Vega, ex-delegat del Departament de Cultura a les Terres de l'Ebre. i, com a tal, també quatre anys membre del Patronat de l'IRMU. Amb en Xavier havíem coincidit ara fa just un any a Lleida, en un acte de l'ANC. "Que depressa va tot", i ens abracem feliços. Alguna cosa, segur, hi té a veure la tasca de l'IRMU. Teixir complicitats, generar confiança, treballar per projectes, aconseguir resultats. Que és com dir construir tossudament el país, i des dels fonaments. Es mereixen tots plegats la més gran enhorabona!

Un darrer apunt: la línia gràfica de l'IRMU po ser discutida però guarda sempre coherència i a mi m'agrada: hi veieu la mata de jonc al logo? "la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran..." De la crònica de Ramon Muntaner. Vigència absoluta.

divendres, 5 de juliol de 2013

Tresserras, ponència i relat d'ERC

Organitzada per ERC, demà dissabte i el matí de diumenge se celebra a l'Hospitalet de Llobregat la "Conferència Nacional per la República Catalana". És el tram final d'un debat sobre el procés d'independència, la transició nacional i el nou país que volem, i ha estat precedit els darrers mesos d'algunes jornades prèvies i, també, de tot de sessions territorials on consensuar esmenes o millorar la ponència que ara mateix podeu llegir aquí. Tal i com s'anuncia, és un procés "obert a la participació de tothom que vulgui aportar la seva opinió per construir conjuntament un futur lliure, millor i més just per al nostre país".

De tot plegat us en podreu fer una ràpida idea tot llegint el text que Joan Manuel Tresserras, coordinador d'aquesta ponència, va publicar ahir dijous a les pàgines de debat, al diari Ara, i que adjunto al capdavall. Però és en una enrevista a El Punt Avui, d'avui, on Tresserras destil·la el resultat d'aquesta proposta política sobre la república catalana. El titular es fa llegir: "Amb la ponència passem de la ideologia a la política". I a continuació -no hi ha renúncia ideològica, tranquils!- el matís, la reflexió: "Si trobes una bona utopia en pots viure tota la vida, però això no és fer política". I al seu costat: "Internament ERC està canviant molt, la militància s'ha carregat de responsabilitat". Estic convençut que el senyor Duran i Lleida estarà content de saber-ho...

Sense bromes. Allò que m'agrada de l'entrevista és l'esforç de presentar, d'una banda, la capacitat d'ERC i l'oportunitat del moment polític. I de l'altra -no és irrellevant- la traça a cosir la història dels darrers anys i presentar-la carregada de sentit. Rodó i pedagògic. Estimulant. "La ponència no és un catàleg definitiu de com serà la república catalana. Transitem des de posicions que vénen d'un sobiranisme molt de proclama a un projecte. Passem de la ideologia a la política en un moment en què és versemblant que l'esquerra independentista sigui majoritària i podem tenir la responsabilitat de liderar la construcció del nou estat". Repesqueu l'entrevista de El Punt Avui , aquí. I continueu amb el text de l'Ara. Tresserras fa relat i dóna sentit a l'esforç dels darrers anys, des de Carod a Junqueras, passant per Puigcercós. No ha estat una inútil ofrena ni un aprenentatge perdut. Tot el contrari. "La història té moments en què es donen tempestes perfectes". Nosaltres en vivim una i, si volem, la podem aprofitar en un projecte que es vol d'igualtat social, d'eixamplament de les llibertats i de respecte a la diferència. A Manresa, al Bages, hi estem bregats. Per esdevenir "una esquerra independentista, transformadora i responsable, que ja no tingui por de guanyar i d’assumir el lideratge polític del país. Per construir un estat nou i una societat nova". Doncs som-hi! 

Conferència nacional d’ERC
Joan Manuel Tresserras / Ara 4-VII-2013

Esquerra Republicana celebrarà dissabte i diumenge, a l’Hospitalet de Llobregat, la seva conferència nacional per la república catalana. Completada la renovació interna amb l’elecció d’Oriol Junqueras com a president del partit el setembre del 2011, ERC s’havia de plantejar l’actualització de la seva proposta política. Durant el cicle anterior, malgrat les tensions internes i el desgast ocasionat per la participació en els governs d’esquerres, els eixos programàtics fonamentals s’havien mantingut. Esquerranisme social i compromís nacional; polítiques de benestar i voluntat de construcció nacional i de l’estat. L’ideari i el programari de Carod, Puigcercós i Junqueras eren substancialment coincidents i compartits a l’interior del partit. No calia, doncs, cap gir estratègic. Però la situació del país havia canviat: la crisi era profunda i l’espoli fiscal insostenible; el descrèdit de la política obligava a canviar les actituds; i els desencontres amb l’Estat, especialment després de la sentència sobre l’Estatut, havien arribat al límit. Calia segellar bé la unitat de l’organització, aprofitar l’experiència obtinguda en l’acció de govern, refer alguns vincles socials desatesos durant uns anys d’excessiva institucionalització i atenció als afers interns, i dotar l’aposta social i nacional de més concreció. Des de la convicció en la solidesa de les pròpies posicions, i a l’empara de la centralitat creixent del sobiranisme dins del camp catalanista, calia fer un esforç per acabar de transitar de la consigna i la profecia al projecte. Calia fer un pasmés de la ideologia i la generalització benintencionada a la proposta política.

El debat per precisar quina mena d’estat i quina mena de societat es volia construir es plantejava cap a finals del 2012. Per això es va començar a treballar internament des de la primavera anterior, i es van encarregar alguns informes i dictàmens a professionals, investigadors o grups experts en àmbits que es consideraven fonamentals. L’Onze de Setembre va canviar l’escenari i va precipitar les eleccions, cosa que va alterar el calendari polític previst. La preparació del nou programa electoral va concentrar llavors tota l’energia d’ERC, animada per l’objectiu proposat per Junqueras d’esdevenir la segona força al Parlament de Catalunya. I va relegar mig any un debat que s’havia de situar al marge d’urgències tàctiques i distorsions de conjuntura. La conferència d’aquest cap de setmana, i la ponència política que s’hi presentarà, constitueixen la culminació d’aquest procés de reflexió i de concreció. La ponència política de la conferència no conté una proposta detallada de tots els temes importants, ni tan sols n’estableix un catàleg complet. Però vincula estretament l’exigència democràtica de la consulta amb les demandes socials, apostant per un ampli pacte social per fer front a la crisi. Consigna els procediments que cal seguir per proclamar la independència, en els diferents escenaris que es poden preveure –de confrontació o de negociació– i perfila les bases per a un procés constituent. Indica les principals estructures d’estat que cal desplegar –des de la hisenda pròpia fins al sistema de pensions– i apunta una primera avaluació de les mesures que cal adoptar en matèria d’infraestructures, subministrament d’aigua i d’energia, o comunicacions electròniques. Aborda i assenyala orientacions en qüestions com ara la seguretat i la defensa, l’arquitectura institucional del nou estat, l’organització territorial, el model econòmic i de benestar, o elmodel de ciutadania compartida i identitat electiva.

Els que no volen o no gosen canviar el present solen exigir al sobiranisme precisions i garanties sobre el futur que proposa. El 6 i el 7 de juliol ERC debatrà algunes respostes. Procurarà presentar-se com la referència de les esquerres catalanes en l’hora de l’emancipació. Com una esquerra oberta i modesta, però cohesionada i operativa; prudent i realista, però agosarada i ambiciosa; humil i austera, però dinàmica i imaginativa. Capaç de canalitzar les aportacions sorgides de les experiències més avançades en la lluita contra les desigualtats socials; contra la injustícia, l’explotació i la dominació; a favor de l’eixamplament de les llibertats i el respecte a la diferència; a favor del pluralisme i l’aprofundiment democràtic.

El repte és enorme: ser una esquerra independentista, transformadora i responsable, que ja no tingui por de guanyar i d’assumir el lideratge polític del país. Per construir un estat nou i una societat nova. Veurem.

dijous, 4 de juliol de 2013

Qui no coneix Nasi Cuadros?

Ahir es va presentar el número 289 de El Pou de la gallina, corresponent a juliol i agost. A la secció "Qui no coneix...?" hi surt Ignasi Cuadros en un dibuix preciós de Maria Picassó. Certament, el Nasi ja no va en tren cada dia a Barcelona, però hi va anar durant un quart de segle i això el va fer especialment popular: home d'idees, discurseja amb el gest i la paraula, i té un vast criteri per a tot. Si el tarannà se us hi acosta, el viatge era distret, però si pensàveu dormir, ai... ! I tot amb tot, el Nasi té un component entranyable: estem convençuts que ara mateix la xarxa de rodalies ja el troba a faltar. Irrepetible.

Ignasi Cuadros
un home amb discurs

I al Nasi Cuadros, qui no el coneix? Enmig del paisatge sociocultural de la ciutat, més aviat tirant a discret, hi destaca el seu activisme associatiu: un itinerari fèrtil gairebé des que va aterrar. Perquè, com tants i tants d’altres, l’Ignasi Cuadros és manresà per adhesió pròpia. Estrictament cal dir que va néixer a Biosca i que va arribar a la ciutat amb set anyets. Poc després el vaig conèixer a l’institut: tot ell era timidesa. I tanmateix, dono fe que va saber transformar-la com qui gira un mitjó. Mireu-lo, compromès aquí i allà; que si la revista Llamborda, que si Dovella, que si el col·lectiu ecologista l’Alzina, a Òmnium Cultural o al Centre d’Estudis del Bages... Per tot tenia i té idees, i reflexions a desdir. Geògraf professional per l’Autònoma, una beca el va posar a l’ombra de la Generalitat i ja no se n’ha apartat. Això sí, abans no ha obtingut plaça a Manresa, li han calgut vint-i-cinc anys de Renfe diària a Barcelona. Tenia més triennis que qualsevol maquinista o revisor, i un coneixement ferroviari crític que encomanava a tots els usuaris que bonament el volguessin seguir. Podem estar ben segurs que ell sol va sumar més partidaris a les reformes a la línia de rodalies que el més complet acte reivindicatiu: la seva actitud tossuda i argumental us acabava deixant sempre amb la paraula a la boca! I bé, ara l’Ignasi Cuadros, amb més de cinquanta anys a l’esquena, alliberat de desplaçaments i servant la perspectiva social de sempre, el trobareu en aquesta i aquella xerrada, tranquil o preocupat, sempre a punt de comentar-vos la jugada. Escoltar-lo no vol pressa, i si teniu l’estona descobrireu que, rera el xàfec argumental, hi ha molt més que un home d’idees.

dimecres, 3 de juliol de 2013

Tanca el bar Xivit

Ho vaig llegir ahir a Regió7 i tot just va merèixer un breu: "El veterà bar Xivit, a la carretera del Pont de Vilomara de Manresa, va tancar portes dissabte després de set dècades d'activitat. La jubilació dels actuals propietaris, i el descens en l'activitat registrada els últims mesos, han precipitat el punt final d'aquest establiment, molt popular entre els veïns del barri". Tanca el bar Xivit, ja està. I em fa una salt l'ànima, de veure com van tancant coses que m'han acompanyat tota la vida. Coses properes, del veïnat, a tocar de casa. El món ha canviat molt i molt en setanta anys, perìò a la cantonada de la carretera del Pont de Vlomara amb Roger de Flor hi havia el Bar Xivit. Allà on abans de la guerra hi havia l'era -l'era del Xivit: el meu avi hi descarregava bales de palla. I bé, els Xivit van posar taverna i no sé els traspassos que hi van haver. Però el cert és que els darrers quaranta-cinc anys l'establiment no havia enregistrat canvis! Sempre hi trobàveu en Francesc Ferrer i, molt especialment, la seva dona, la Marina, aguantant barra i tabarra de molts veïns amb mancances emocionals diverses.

Tanca el bar Xivit i a Manresa se'n va un tros d'història del barri de la Sagrada Família -com se n'anà un altre quan van tancar "La Vinya" d'en Francsc Potrony!. I hi passo, faig quatre fotos amb el mòbil i torno a casa recordant el trajectes infantils de cal Rojas, ca la Narcisa, les Novedades, ca l'Adela, ca la Laura pastissera, cal Ramon carnisser, l'estanc Prat i la fàbrica de gel -en acabat el forn de la Mari. I ja venia cal Xivit. Podies travessar el carrer, amb cal Claret -comestibles i també un temps peixateria!- i només un tros amunt, hi havia les darrers establiments: cal patatero, el fuster Vall, cal Pravi i el bar la Culla. Fi de la civilització. Camps. Les cases de la Micsa i el Sanatori de Sant Joan de Déu amb Montserrat de fons. I una calor horrorosa a l'estiu. I tot el fred de l'hivern, quan esperàvem el bus de l'escola Rial, i algú tenia la pesseta per comprar una bossa de pipes a cal Xivit, pipes salades, boníssimes, de cal Magriñà. "Me'n passes?" i la bossa s'acabava de pressa mentre escopíem clofolles i rèiem. Tot això davant de cal Xivit, davant "el parque de les viviendes" I té, avui ja no hi és. Ho consigno a la llista d'absències. I em sento una mica més gran.