diumenge, 7 de juliol de 2013

L'IRMU, deu anys d'història fecunda

Si és que sou dels que mai heu sentit a parlar de l'IRMU us en puc fer  cinc cèntims: les sigles IRMU fan referència a l’Institut Ramon Muntaner, on s'apleguen la majoria dels Centres d’Estudis de Parla Catalana. Des d'Andorra i el Vallespir fins al sud del País Valencià passant per les illes. Abast nacional complet i amb seu al Mas de la Coixa, a Móra la Nova (la Ribera d'Ebre). Doncs bé, l'IRMU acaba de complir 10 anys. Per això, aquest dissabte vam celebrar una trajectòria fecunda i al mateix temps exemplar. L'IRMU va néixer de l'acord entre la Generalitat de Catalunya i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, i el resultat és un treball compartit però, també, molt escrupolós. En les formes i ens els objectius. Al capdavall, la seva finalitat de difondre i donar suport als treballs de recerca dels centres i instituts d’estudis de parla catalana (treballs d'història, patrimoni cultural i natural, ciències socials, etnologia...) passa per convocatòries i programes d'una transparència absoluta. I en aquest sentit, no cal dir que els recursos que reben s'administren de manera exemplar.

Dic tot això i ho defenso perquè dissabte m'hi van convidar a parlar breument, en qualitat d'ex-president. I és que l'IRMU, atenent el seu vessant associatiu, ha estat presidit de sempre pel DG de Cultura Popular. Jo hi vaig succeir en Ferran Bello, i hi vaig ser quatre anys llargs fins que m'hi va rellevar en Lluís Puig. De tot plegat en tinc un record extraordinari, molt especialment del tàndem format pel vice-president -en representació de la Coordinadora de centres d'estudi- que és en Josep Santesmases i la directora, la Maria Carme Jiménez. Però també de tot l'equip o de la junta, que ens reuníem cada dos mesos. Si se n'han fet de reunions al Mas de la Coixa!  I totes amb la natural participació de representants d'arreu dels Països Catalans. Representants dels centres d'estudis! Ens hi farien falta -i se'ls ha ofert!- la representació institucional de tots els territoris. Però això vol més de deu anys...

I amb tot, aquest és el primer benefici de la institució: treballar des de la normalitat nacional. L'advocació a Ramon Muntaner no és pas gratuïta i, al logo de l'IRMU la seva mata de jonc és programàtica. El segon benefici ha estat el de treballar bé, de manera cooperativa, d'acord amb les administracions públiques que hi són representades paritàriament amb els centres d'estudis. Dos beneficis més encara: el rigor que l'organització destil·la, que s'impregna a tots els associats i que de retop permet convenis amb les universitats, o d'altres fundacions, impensables abans de l'última dècada. Me'n falta un darrer, però no menys important: la direccionalitat de la presa de decisions, absolutament horitzontal. Entre iguals però, això sí, amb els deures fets!. Ni paternalismes ni dirigisme -encara menys domesticació!: parlo, ras i curt, de treball compartit. I cal publicitar-ho perquè els exemples -i els exemples d'èxit- no sovintegen.

I tot plegat s'avala amb xifres que trobareu a les memòries públiques -repasseu la seva web-  o ben segur en una futura síntesi de resultats. Molts i diversos, distribuïts arreu. En el seu parlament, Josep Santesmases va recordar l'orígen fruit del conflicte -i l'oportunitat!- del Pla Hidrològic a finals del 2001. Però vull remarcar el model que en Josep Santesmases defensa des del primer dia. Literalment: "L’IRMU és un model que trenca amb aquella concepció idíl·lica de les primeries de la recuperació de les institucions democràtiques quan es pensava que amb els representants polítics democràticament elegits i un funcionariat renovat al servei de la cultura gairebé n’hi havia prou. I que moltes de les entitats associatives eren cosa d’un trist passat on havien fet feines substitutives que havia de recuperar l’administració. Ara més que mai hem entès que no hi ha societat plenament democràtica sinó hi ha una societat civil organitzada, participativa i en constant interelació amb les administracions públiques. La societat civil més que substituir, en cada moment històric i en cada lloc, fa el que pot, el que creu que pertoca o el que té força per fer, i mentre hi hagin comunitats locals, espais de vida on les persones conviuen per moltes raons, serà bo que la societat s’organitzi per donar sentit a la vida, individualment i col·lectiva i que en el cas nostre de país o països de llengua catalana serà a més a més necessari donant-se com es donen un d’aquells dons que agraïa la Maria Mercè Marçal: ser de nació oprimida"

A l'hora del cafè, encara una agradable sorpresa: em trobo amb Xavier Vega, ex-delegat del Departament de Cultura a les Terres de l'Ebre. i, com a tal, també quatre anys membre del Patronat de l'IRMU. Amb en Xavier havíem coincidit ara fa just un any a Lleida, en un acte de l'ANC. "Que depressa va tot", i ens abracem feliços. Alguna cosa, segur, hi té a veure la tasca de l'IRMU. Teixir complicitats, generar confiança, treballar per projectes, aconseguir resultats. Que és com dir construir tossudament el país, i des dels fonaments. Es mereixen tots plegats la més gran enhorabona!

Un darrer apunt: la línia gràfica de l'IRMU po ser discutida però guarda sempre coherència i a mi m'agrada: hi veieu la mata de jonc al logo? "la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l'arrencaran..." De la crònica de Ramon Muntaner. Vigència absoluta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada