dilluns, 20 de març del 2017

Paternalisme, de Josep Ramoneda

De l'Ara d'ahir diumenge en retallo l'entrevista a Oriol Junqueras ("Ho tenim tot a punt per tramitar el referèndum") i, també, l'informe sobre ICL al Bages ("La incerta glòria d'Iberpotash..."). Però, per a la canalla de cada dia, en conservo el bitllet de la segona pàgina, d'en Josep Ramoneda, a la seva columna de Raons: "Paternalisme". Es tracta d'una resposta a Bel Olid que li havia demanat, dies abans, què diria als joves que vulguin canviar el món. Canviar el món! Contextualitzem la qüestió: som a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Irla, i en Ramoneda respon com la persona gran que és, amb l'advertiment que la resposta "té tots els riscos de caure en el paternalisme". Deu ser, doncs, que jo també m'he fet gran. Però que m'hi he fet amb la decidida voluntat de canviar, almenys, algunes coses. I encara més, de transmetre aquest valor de canvi als nois i noies que dia a dia compartim les aules de l'institut. Per això, hi torno, el text d'en Ramoneda m'ha semblat més que pertinent, i útil de tractar a classe. La resposta és aquesta, exposada en nou punts i una cloenda final, "va per als joves, va per a tots". Va també per als futurs animadors sòcioculturals, doncs. Va per tot aquell qui vulgui ser motor de canvis:

-Que no es desanimin a la primera ocasió, perquè hauran de torejar moltes frustracions per poder avançar ni que sigui una miqueta. 

-Que no perdin el món de vista, cosa fàcil quan encara et penses que quasi tot es pot aconseguir, és a dir, que no oblidin el principi de realitat, que és el terreny de joc. 

-Que mirin la gent als ulls, és a dir, que no es perdin en la bombolla dels exquisits que es creuen capaços d’arrossegar la ciutadania sense ni tan sols conèixer les seves preocupacions, els seus desitjos, les seves intencions. 

-Que evitin la temptació del “pocs però bons”: al món som molts i pecadors, i només avança qui té capacitat d’inclusió. 

-Que no perdin mai la curiositat, que és el motor del coneixement i de l’acció: sense curiositat només hi ha monotonia, obediència cega, repetició. 

-Que no descuidin el sentit crític, no hi ha pitjor enemic que l’autocomplaença, donar les veritats com a adquirides i no posar en dubte les idees rebudes. 

-Que no es deixin cegar per la idea que tot és possible, perquè és la millor garantia d’estavellar-se en les rugositats del món real. 

-Que no se sentin culpables de “ser humans i només humans”, com deia Joan Fuster. 

-I que no oblidin que qualsevol projecte d’emancipació no ho serà mai de veritat si no té present l’ideal il·lustrat com el va definir Kant: que cadascú sigui capaç pensar i decidir per si mateix.

A la cloenda, un desig: "que quan arribin a la meva edat no els passi com a mi amb la meva generació. Quan era jove n’hi havia molts que em desbordaven per l’esquerra i ara la majoria d’ells em desborden per la dreta i fins i tot per l’extrema dreta. Són legió els que s’han cregut “la maldat líquida” (l’expressió és de Leonidas Donskis), que diu que no hi ha alternativa al desordre existent, que tot projecte polític de canvi és una quimera, que el món va com va. Va per als joves, va per a tots."

La foto, d'una classe amb els nois i noies de 1r i 2n d'ASCT, fa pocs dies, escoltant les experiències d'ex-alumnes

dimarts, 14 de març del 2017

Qui no coneix Llorenç Planes?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març hi faig en Llorenç Planes. El coneix tothom! Si no l'he fet abans es per aquell mena d'escrúpol que ve de treballar plegats, a l'Institut Guillem Catà. Però és que el Llorenç és tot un personatge! Una mena d'home multitasca, com els millors ginys de la modernitat. Amb aquella barreja d'empatia i aplom que captiva a propis i estranys. I tan content com l'ha retratat Maria Picassó! L'home que treballa i que juga: mestre de futurs animadors, cada dia es guanya el públic.


Llorenç Planes

L’animador de cada dia


Ara direu, «vols dir que és de Manresa, aquest?». I és veritat: en Llorenç Planes no és ben bé de Manresa, però a Manresa tothom el coneix! És de Navarcles, doncs? de Bagà? de Calders? Per ser exactes va néixer a Balsareny, cinquè dels sis germans Planes i Casals: Jordi, Josefina, Conxita, Montserrat, Llorenç i Miquel. Però és una mica de tot arreu. Això sí, les arrels són baganeses i ara, a Bagà, el Llorenç s’hi ha fet un cau, i encara en té un altre a Navarcles, que és d’on és la seva companya. I entre un lloc i altre ens n’ha quedat un cul de mal seient: tot l’interessa i mai té un «no» per a ningú. I vinga anar amunt i avall, recorrent el Bages i el Berguedà, que a vegades ni ell sap on dormirà de fosc! 

De jove volia ser teatrero –prou hi té traça i és ben plantat. Però a la fi va tirar per mestre i va baixar a Manresa a fer primer de magisteri. Diplomat, s’estrenà a la Zona Escolar Rural de Monistrol de Calders, i més tard fou director de l’escola de Calders. I encara amb itineràncies per Castellcir, Sant Quirze o l’Estany... Va impulsar el secretariat de l’escola rural i també va ser formador per l’ICE recorrent les ZER del país. I enmig de tot això, fou dels primers alumnes de la UOC i es llicencià en psicopedagogia, fins a tornar un altre cop a Manresa, a l’Institut Guillem Catà, de professor d’animació sòciocultural.

Des del seu pas per l’escoltisme a Balsareny, està convençut de les virtuts de l’associacionisme. En excedència del Galliner, els últims anys també ha estat a l’Esclat Gospel Singers. I ara mateix és a la junta d’Òmnium Bages, compromès amb el procés nacional. Ha estudiat música i ha voltat la seca i la meca, i encara troba estones per perfeccionar el seu francès! Incansable, si un matí puja un cim, després el baixa per venir-vos a presentar una xerrada o un espectacle o allò què més convingui. Xarmant i esquerranós, l’heu sentit mai cantar ell i guitarra? No se li pot demanar més: el Llorenç estima la gent i estima el país. I per allà on passa deixa petja!

dijous, 2 de març del 2017

A Soverato, d'Erasmus+

Ho diré només començar: sóc al sud d'Itàlia, a Soverato (Calàbria), i hi sóc com a professor acompanyant d'un petit grup d'alumnes acollits al programa Erasmus+. Es tracta d'un programa de la Unió Europea que engloba iniciatives en educació, formació i joventut, i que fonamentalment persegueix "...millorar el nivell de competències bàsiques i habilitats de les persones joves, amb especial atenció als i les joves amb menys oportunitats". Això serien els preliminars, allò que diu la tapa. Però des de l'Institut Guillem Catà, de Manresa, aquests darrers anys hi hem participat amb entusiasme i han sovintejat les mobilitats internacionals cap a Turquia, Polònia, Romania o Lituània, per posar alguns exemples. En el cas que ara ens ocupa l'anglès és l'idioma vehicular però, a la pràctica, aquest destí fa de l'italià la llengua més habitual entre els professors que ens acullen. I, doncs, és per aquí que em vaig deixar temptar pel meu company Adel, i ara ja fa un grapat d'hores que recupero el meu italià rovellat mentre endrapo pizza o penne a la rabiatta...

D'una banda, està clar que aquests Erasmus+ de secundària belluguen molta canalla amunt i avall, i això belluga també un bon pessic de diners públics, ni que vinguin de la UE. Queden, és clar, dubtes sobre si aquests intercanvis acosengueixen "...promoure la participació democràtica a Europa, la ciutadania activa, el diàleg intercultural, la solidaritat o la inclusió social". I els dubtes persisteixen, però puc manifestar almenys que aquest Erasmus+ on ens hem sumat potencia decididament la dimensió internacional dels nostres joves: amb anglès, o en italià, o comsevulla que sigui, l'atenció en famílies garanteix l'intercanvi i un feix d'experiències viscudes en grups classe -"teatre social"- que acostumen a deixar un pòsit ni que quedi en format facebook. I encara més, en alumnes que moltes vegades s'estrenaven dalt d'un avió o en una estada a l'estranger.

Però allò que convenç és, precisament, l'aprenentatge no formal que acompanya la nostra experiència:  "Make a change and listen to their voices". Com vam fer a Manresa, hem assistit a una altra obra de teatre -aquí un musical, escoltant The Wall, de Pink Floid- reflexionant sobre les classes de l'institut, el paper dels pares i dels professors, i l'enuig d'un futur amb pocs al·licients. L'esforç del "Laboratorio teatrale" de l'Istituto Giovanni Malafarina, de Soverato, s'explica més que pels Erasmus+, pel nucli de professors que s'hi senten compromesos -la Savina, però també l'Enzo, el Lucio i la Maria Elena, i tants d'altres. Posan-t'hi hores cada setmana, cada curs, cada estiu des de fa més de dotze anys. Un institut que ahir vam visitar distesament, amb una acollida calorosíssima, entrant a les aules, parlant del sistema educatiu amb alguns companys i descobrint -oh, meravella!- amb quina naturalitat els alumnes de tercer continuaven aquell primer vers de Dante ("Nel mezzo del cammin di nostra vita...") de memòria i amb una absoluta complicitat!

Acabo recordant la jornada d'avui dimecres, particularment densa. Amb temps per a l'aprenentatge -el programa etwinning és l'estímul per intercanviar, copiar i millorar propostes entre centres. A l'altre extrem del dia hi podeu afegir més d'una hora de discursos institucionals -local, provincial, regional i nacional- d'una farragositat extraordinària, amb excepció del síndaco, que és qui hi posava el teatre comunal i ha valorat aquests aprenentatges no formals. A la fi, el representant de la Càmara de comerç, encara ens ha suggerit aprendre xinès de manera immediata. I un electe provincial ens ha recordat les inversions antisísmiques per enguany, a més de trenta centres calabresos de secundària! Això sí, tot expressat en un italià rigorós, sense ni trenta segons per a una traducció esquemàtica a l'inglese! Resum: el turc del meu costat ha fet una bona capcinada, i em temo que les lituanes de darrera gairebé el mateix.... La resta: cent cinquanta nanos educats, però tots a punt de calar foc a l'establia. En acabat, dopo del pomeriggio, hem fet un tomb, i davant d'un cafè uns quants hem coincidit de com a la fi, més enllà de la burocràcia europea, ens salvarà l'esforç i la vocació. I aquesta canalla magnífica que molts matins dubten de llevar-se però que finalment es lleven, trien samarreta i es presenten a classe amb un bocinet de curiositat. A Manresa o a Soverato. Amb Erasmus+ o sense, val la pena de veure-ho amb uns altres ulls. Amb unes altres orelles. Bravíssimo.

Demà enllestirem amb una visita cultural a Reggio Calabria, però la foto d'ahir, a la recreazione, ja fa rumiar una estona llarga sobre els centres públics com ara l'Instituto tecnico tenologico Giovanni Malafarina, a Soverato.