dimecres, 27 de desembre del 2017

Una nova terra (Candel, regal de Nadal)

D'entre els regals que m'arriben aquest Nadal hi ha un petit llibre, de 1971, reeditat ara per l'Associació de mestres Rosa Sensat: Una nova terra, de Francesc Candel, que va il·lustrar Cesc i traduir del castellà Marta Mata. Me l'ha regalat em meu germà Manel, amb qui compartim devoció pels dibuixos d'en Cesc, i el volum es llegeix en una estona curta. Però quin efecte no té! Em meravella el llibre que aleshores va publicar la Galera, amb aquella voluntat explícita de construir un país únic i per a tothom. No era una tasca fàcil, però conscients d'això, em penso que tothom va saber anar en la mateixa direcció. La història explica l'arribada d'un nen a Barcelona, a finals dels seixanta, quan amb la seva mare i germana van a reunir-se amb el pare que fa temps va migrar al nostre país. Tot just una dotzena de textos que acaben amb una autèntica declaració d'objectius, manifestada per un nen que quan va arribar del poble no sabia pas d'on era:

"I jo, ara, ja sé d'on sóc: sóc d'aquesta ciutat,
sóc d'aquesta terra.
Aquesta terra és la nostra.
Tan nostra com dels que hi han viscut sempre."

Fa molts i molts anys que treballem per entendre'ns tots plegats, independentment dels orígens o el cognom. I hem avançat tant, i som tant diversos, que convivim en projectes distints. I aquesta és la major riquesa que tenim com a país. Per això, ara que tenim consciència de subjecte polític, ara que les urnes constaten el creixement d'una proposta nacional envers la plena sobirania, em rebenta que tornin aquells tics segregadors, que remarquen el cognom o l'origen territorial com per fer sentir les diferències, com si encara fóssim tots una colla d'immigrants que mai en perdrem la condició. Eines de profunda discriminació que, per fer-ho més lamentable, es concentren a denunciar l'escola. L'escola! La que ha estat la millor eina de cohesió social que hem tingut! I doncs, no he triat la il·lustració d'en Cesc a l'atzar. Perquè la nostra cohesió no ens la deixarem prendre, ni deixarem que aquesta falsos C's que ara creixen esbandeixin en unes poques mentides la tasca de tants i tants anys. No ens ho mereixem com a poble. Ni seria la nova terra que en Candel —i en Cesc i la Marta Mata i tants i tants d'altres!, fa ja mig segle van somniar.

Tot és pensar que en aquesta "nova terra" només hi arribarem si hi arribem tots, i els nostres C's ahir es despengen amb l'acudit de Tabàrnia. I no és una broma... Fan més por que un sac de bombes!

dimarts, 19 de desembre del 2017

Qui no coneix Ester Plans?

Amb l'escola catalana sota el xàfec de les mentides unionistes, és un plaer presentar a El Pou de la gallina d'aquest desembre una mestra popular: Ester Plans. Qui no la coneix...? I això perquè l'Ester volta i visita tots els centres educatius de la Catalunya central en nom de l'activisme sindical. I el seu tarannà expansiu i desimbolt la fan una referència no només en la defensa dels drets laborals dels educadors sinó, i sobretot, la d'una educació a l'abast de tothom. I és tan dinàmica com la recull el dibuix de Maria Picassó: a la impensada sempre us la podreu trobar cantant o ballant o -ras i curt- fent la cabra.

Ester Plans,
la mestra que esdevingué sindicalista


Ara ho podríem resumir dient allò que l’Ester Plans i Playà és una mestra a qui tothom coneix, però faríem curt perquè aquest belluguet de dona ha participat en tota mena d’entitats i mogudes. La recordeu, rossa i ferma, mai quieta? L’Ester va néixer a Sant Vicenç de Castellet fa cinquanta-quatre anys. Els seus pares, l’Àngel i l’Aurora n’eren fills, ell de l’agutzil municipal, ella de la masia del Putxet -on elaboraven el vi recollit costes amunt, a Vallhonesta. En acabat, i amb l’arribada del germà petit, vingué el trasllat a Manresa on el pare ja treballava als mobles Soler. L’Ester aterra a l’Ave Maria, enfundada en aquells pitxis de pota de gall, i ben aviat hi descobreix la seva vocació docent que li procura la germana Paz. Fins el punt de decidir que, si cal fer-se monja per ser mestra, monja es farà! Sortosament no va ser necessari i el seu pas posterior per l’institut Lluís de Peguera, i el COU al Pius, la predisposen envers plantejaments del tot laics. Paral·lelament a Manresa ha començat a practicar gimnàstica esportiva, passa pel Centre Excursionista del Bages i, descoberta l’espeleologia, també pel Montserrat. Són anys accelerats: participa del Mijac al Poblenou però acaba a l’escoltisme, de cap de ràngers a l’Antoni Gaudí. Canta al cor Ariadna. I totes les coneixences esdevenen trama entre institut, escoltisme i cant coral. Si fins i tot van fer una tuna! Després vindran els estudis de Magisteri, la participació als equips de formació escolta i el bateig en aquelles manis amb tall de trànsit a Diagonal! El seu primer destí va ser com a especialista de català, a Can Barraqueta, a Santa Margarita Montbui. Per ser francs: allà no se l’esperava. I van ser sis anys prou durs com per donar el tremp definitiu al seu caràcter: “estic feta a les dificultats”. En aquells temps ja ha entrat en contacte amb USTEC, obté plaça a Balsareny i es casa amb Enric Llort. Després vindrà el naixement de la Berta i, per arrodonir-ho, també el retorn a Sant Vicenç, amb plaça d’educació física. L’Ester salta aleshores al primer cicle d’ESO, al mateix poble, i és aleshores que li proposen una dedicació sindical de mitja jornada. D’això n’ha passat gairebé una dècada. La feina ha crescut i avui la dedicació és completa, resseguint escoles, instituts, llars d’infants o presons, fins a sumar més de 75 centres. I encara que sovint troba a faltar la docència, conserva el gust per enfrontar els problemes o donar suport a companys. Per això l’Ester us defensa un estat de mobilització permanent i, quan s’escau, el recurs a la vaga: no són només les condicions laborals sinó sobretot la qualitat de l’escola pública. I tot això sense perdre el compàs guanyat al Dansàneu, als campus de cultura popular dels estius a Llívia o, des de fa set anys, al ritme de swing. Al seu pas per Sotrac, i per Xàldiga. O totes les corals que com a soprano li permeten sumar gairebé un assaig diari, sigui a l’Escriny, als Esclat Gospel Singers, el cor Incordis o – ¿on para aquella nena tímida que volia ser monja?- als musicals dels In boca il lupo. Sister Act, posem per cas.

dilluns, 18 de desembre del 2017

21D: la democràcia segur que guanyarà

Som a la recta final d'una campanya electoral que, des del moment de la seva convocatòria, només es pot qualificar de... excepcional. I amb tot, he estat disciplinat, com ho ha estat tot el conjunt d'ERC Manresa: des del dimarts dia 4, a les zero hores, a Manresa vam començar a penjar cartells sota una nit glacial. "La democràcia sempre guanya". Despres molts se'n van anar fins a Brussel·les aprofitant els dies de festa, compartint quilòmetres d'autopista i tot de selfies embolicades de groc, reclamant al cor d'Europa el respecte democràtic per Catalunya. I entre els que ens vam quedar, i a mesura que els altres tornaven, ha estat un no parar, sumant actes, debats, visites a mercats, bustiades i parades de cap de setmana. Reunir 200 apoderats (!), atendre'ls i registrar-los. I tot això fins arribar avui, dilluns, amb l'acte dentral del Bages que farem al teatre Conservatori, a les 8 del vespre, amb Josep M. Terricabras, Ruben Wagensberg, Toni Castellà, Núria Picas i la nostra companya Adriana Delgado. Cal agrair la implicació de totes les persones. Perquè si bé és cert que a ERC Manresa tot el 2017 l'hem viscut mobilitzats, aquest desembre ha estat gairebé extenuant...

L'excepcionalitat no només rau en la convocatòria, és clar. Una part del govern, president Puigdemont inclòs, són a Bèlgica en termes d'exili. I el nostre candidat Oriol Junqueras, com el conseller Forn, Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, encara són -i mai hi haurien d'haver estat- a la presó. Alhora, l'aplicació discrecional de l'article 155 deixa la Generalitat intervinguda, qüestiona el nostre sistema educatiu, manifasseja els mitjans públics de comunicació, escapça els mossos d'esquadra i, posats a fer, perpetra l'espoli de les obres de Sixena al Museu de Lleida. L'arbitrarietat ve acompanyada dels pitjors presagis, si el proper dijous 21 el sobiranisme català no obté un vot majoritari: van començar per dir que no érem normals, després ens han qualificat de malalts, ens han acusat de despertar el feixisme i al capdavall -sempre hi ha qui ho millora!- ha estat el socialista (sic) Borrell qui ha emprat el terme sanitari de desinfecció. Poca broma, canalla, que si fos per la suma de C's, PSOE i PP som a les portes d'una cirurgia major. I l'Iceta balla...

Ara bé, i per acabar, per què cal votar ERC el proper dijous 21? Perquè, certament, el 21D cal anar a votar, sense cap mena de dubte, i animo a tothom a fer-ho sense discutir un vot per a la CUP, per Junts x Catalunya o -és clar- per ERC. Però si algú s'anima a parlar-ne, quan algú em demana perquè val la pena votar ERC aquesta vegada li he des ser lacònic: per continuar construint república. Deia el conseller de Justícia, Carles Mundó, que no és casualitat que Junqueras sigui a la presó -tots dos van compartir cel·la durant setze dies. I és que Junqueras i ERC avui representen l'escenari que més incomoda l'Estat i el PP: una resposta decidida amb l’objectiu d’aturar l’aplicació de l’article 155  i restituir les institucions catalanes, amb l'objectiu d’acabar amb la repressió i d’implementar la república. Encara més, d'orientar el model de república que volem en el futur.

En aquest escenari, pensar que C's abasta la primera posició en vots al país -ni que no pugui formar govern- és un maldecap a l'hora d'afrontar la següent fase per fer república entre el conjunt de forces sobiranistes. El conflicte amb l'estat s'aguditzarà -com ho farà l'economia espanyola, amb tot el seu deute públic al punt de col·lapse. En aquestes circumstàncies, per avançar decididament envers la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya, jo tornaré a votar -amb el cor i amb el cap- ERC. Eduard López amb els seus pensaments despentinats ho ha sintetitzat magníficament: "Si volem la República... allò que cal és un vot republicà". Doncs vinga: dijous Catalunya surt a guanyar. República i democràcia!

La secció local d'ERC Manresa, el 4 de desembre: a punt de capbussar-nos en el fred. N'ha fet molt en tota la campanya!

divendres, 8 de desembre del 2017

Un comiat per a la nostra mare


Ara fa vuit dies que es va morir ma mare, ho escric tal com ho penso i encara se'm fa estrany. La meva mare és morta i no hi parlaré més, no la tornaré a veure ni podrem repassar els dies i la gent que s'acostava a la Residència, les notícies del diari, la sensació de profund cansament que arrossegava. Avui potser em moriré, bromejava un dia i altre. I a la fi va ser veritat. Un cop sec, un adéu siau, un clic a la màquina d'oxigen que l'atenallava al preu de sobreviure. Com un animal vençut, ma mare era un disgust i mai va trobar prou consol d'ençà que el cos no l'obeïa: cansat també de tantes nits de no dormir, de tants cigarrets a deshora, de malmenjar i de viure una ànsia inacabale. De viure com? I amb tot, ara fa vuit dies que es va morir la nostra mare, i encara se'm fa dolorosament estrany.

dilluns, 20 de novembre del 2017

Qui no coneix Joan Aurich?

El Pou de la gallina núm. 336, d'aquest mes de novembre, recull, al «Qui no coneix...?» un manresà adoptiu, perquè tècnicament l'home és fill de Ripoll, és cert. Però s'ha passat tants anys a la ciutat i hi ha fet tanta feina, que només el podem concebre com un manresà més. Quasi mig segle de servei, fins a deixar-hi el pèl i la barba. Però tan compromés com ho va estar, joveníssim, un primer dia de 1967. El dibuix, dalt dels cims i entre el ramat, només podia ser obra de Maria Picassó. I és fantàstic perquè us el fa veure tal i com és: pastor.


Mossèn Joan Aurich,
Fer camí, i fer caminar

El reconeixeu? És en Joan Aurich i Casals, nascut a Ripoll el 1943. I que s’ha passat més de quaranta anys a Manresa! El teniu present, oi? De professor al Peguera o, més tard, de rector a la Mion, si n’ha fetes de coses! Fill del Joan i la Rosalina, va créixer darrera dues germanes en l’ambient menestral d’una cansaladeria. La mare, autodidacta i de tradició obrera, l’educà en l’amor al país i l’antifranquisme. I com tant d’altres nois de la seva generació, als onze anys entrà al seminari de Vic, per tal d’estudiar. A la seva promoció n’eren més de cinquanta, i ell conserva el record vivíssim d’un ambient que l’impulsaria per sempre més envers la dimensió social de l’església. Amb en Ruaix, Miserachs, Tresserras o Massana. Amb d’altres manresans tan il·lustres com en Jaume Pintó, en Joan i Jaume Sala, en Rossend Coll o Lluís Solernou. Eren els primers seixanta, viscuts sota l’ombra del Concili, en plena lluita contra el règim i sota uns vents de canvi que tindrien el punt àlgid el maig del 68. «I és clar, aquella teologia dels manuals que estudiàvem ja no ens la creiem pas!». La primera estada a Manresa data de 1966, com a diaca a Crist Rei, amb en Jaume Camprodon de rector, implicat en la novetat de la catequesi a casa i ciclostilant temes de reflexió setmanal, en una primera aproximació a la ciutat. L’any 67 finalment decideix ordenar-se capellà, conjuntament amb el seu amic Ramon Bufí, i és destinat a Sant Joan de les Abadesses. Tres anys després vindrà a Sant Vicenç de Castellet, combinant parròquia i fàbrica tèxtil. I finalment, el 1974, torna a Manresa sense parròquia, per tal de cobrir la plaça que mossèn Tuneu deixa al Peguera: la comesa són classes de religió i la l’activitat extraescolar que pugui fomentar, amb campaments i sortides. Ara costa de creure, però en Joan es responsabilitzava ell sol de desenes d’adolescents, a Boí, a Montorro o fins Taizè... i dinamitzava des de grups de joves universitaris (MUEC) fins als de la JOC, o trenant els nous Mijac que creixien. Amb la mort de Josep Junyent, ara farà 25 anys, el Joan també vetllarà els cursets de cristiandat. I, jubilat del Peguera, esdevindrà també el rector de la parròquia de l’Esperança, a la Mion. La seva tasca sembla incansable, talment com les caminades que ha fet, arreu dels Pirineus i també als Alps, a qui ha dedicat vint-i-vuit agosts de la seva vida, per tal de coronar-hi més de 50 quatremils! Queda encara el músic —toca la flauta!— i el compromís amb la independència. Perquè el Joan us defensa la República sense embuts, tot just per fer un país més digne i just. I és que, si de jove ja es va plantar a Burgos en 2CV per denunciar aquells judicis franquistes, aquest primer d’octubre us el podíeu trobar al col·legi Serra i Húnter, apoderat per Òmnium, i defensant les urnes. Perquè de debò que és un home de fe que l'ha empès a no desdir-se mai de l'acció.

dimarts, 31 d’octubre del 2017

Una entrevista a Regió7

Ahir a la tarda em va trucar Gemma Camps de Regió7. Volia fer-me quatre preguntes sobre el moment politic i, sense argumentaris oficials, em vaig proposar ser el més franc possible en una entrevista. Avui, després d'escoltar Sabrià, Junqueras o la roda de premsa del President Puigdemont a Brusel·les estic encara més convençut que el dia 21 de desembre és una cita inevitable. I que haurem de tornar a fer una altra campanya amb la màxima energia, predisposició i generositat. A Regió 7 -gràcies!- ho han tret així, al costat de les opinions del president del PDeCAT a Manresa, en Josep M. Fius. No hem perdut complicitats, i la batalla continua...

«El primer que ha d’opinar sobre quina fórmula veu més interessant és Puigdemont»

President d’ERC a Manresa. Fontdevila es fa seus els mots de l’últim discurs de Puigdemont -paciència, perseverança i perspectiva. Alhora, és del parer que el Govern destituït ha de parlar «tan clar com pugui». El republicà entén la sensació de desconcert de part de la ciutadania i demana confiança en el Govern, que creu que s’hauria de pronunciar pel que fa a les eleccions del 21-D

Divendres passat, el dia que es va declarar la independència -i que Rajoy va fer públiques les mesures del 155, el president d’ERC a Manresa, Ramon Fontdevila, que ho va viure a Barcelona, va demanar paciència. Ahir, en va tornar a demanar. Al vespre, ERC va celebrar reunió comarcal.

Entén la sensació de desconcert d’una bona part de l’independentisme?
     Puc entendre un cert desconcert d’aquella gent que esperava una solució final. Divendres es proclama la República i s’ha acabat el procés. Hi haurà una mica de ball de bastons i ja estarà. Si algú ho veia així d’immediat, segurament que ara veu un itinerari més llarg i més complicat.

Per tant, ho veu lògic?
     Sí, perquè, després de set anys de processisme, a vegades podíem tenir la sensació que seria un procés més festiu, d’omplir els carrers i que això cauria sol, i no. La creació d’un estat és complexa.

Quin consell donaria a la gent que ha tingut un cert desengany?
    No m’agrada donar consells, però, de tota manera, jo ara m’agafo a les paraules del president Puigdemont: paciència, perseverança i perspectiva.

La CUP ha demanat al Govern transparència, que parli clar. Hi està d’acord?
     El Govern ha de parlar tan clar com pugui. És evident que jo sóc militant d’Esquerra i, per tant, miro d’actuar amb la màxima complicitat, però entenc que dissabte al migdia, després de veure Puigdemont a Girona, hi ha qui digués: no ha dit què hem de fer! Sí, va dir que estiguéssim tranquils, que res de violència. Ara, és evident que demà [avui per al lector] en la compareixença a Brussel·les, ens hauria de dir alguna cosa. Si hi ha una estratègia, ha de tenir en compte tothom. No només la gent de Junts pel Sí, sinó també la de la CUP i la de les entitats sobiranistes. Si és que, finalment, entomem les eleccions del 21 de desembre, no tenim tants dies, i el primer que ha d’opinar sobre quina fórmula veu més interessant és el President del Govern.

S’ha portat prou bé aquest final de trajecte al seu entendre?
     No tinc la supèrbia d’equiparar-me al Govern del meu país perquè em sembla que ells deuen haver sentit i aguantat de tot. Tinc la plena confiança que ho ha fet tan bé com ho podia fer.

La pregunta del milió: i ara què?
     No podem participar de les estratègies més elaborades del Govern, però sí que hem de saber si ens mobilitzem de cara al 21 de desembre. És bo que el Govern ens expliqui fins allà on li sigui possible perquè no desmobilitzem tota la gent. Si ens hem de proposar o no participar en aquestes eleccions, ho hem de de saber ara i, si és per nosaltres, et vaticiono que la senyora Arrimadas no serà la presidenta de Catalunya aquest Nadal.

ERC hi anirà?
    Dins dels grups de WhatsApp hem inaugurat un debat que, fins dissabte, era impensable, perquè era donar joc a l’autonomisme. Si intuïm que pot ser la condició mediada des d’Europa, comença a haver-hi veus que assumirien fer unes eleccions. Unes de constituents, per descomptat, i que fins i tot acceptarien, per molta barrabassada que sembli, tornar a demostrar que volem això [la independència] en unes eleccions amb valor referendari. Em sembla que aquesta idea guanyarà adeptes i hauríem d’aconseguir que en guanyés. És una solució que hem de compartir. O tots hi concursem o ens hi posem tots d’esquena.

Aposten per anar plegats amb les altres forces independentistes?
     No hi veuria cap problema. Seria desitjable, però tampoc no en vull fer una condició. El que hem de mirar és, tant si hi anem com si no, que no ens fem mal. 

Avui [ahir per al lector] ERC ha partit peres amb el PSC al Consell Comarcal. Aquesta serà la tònica a partir d’ara?
    Diria que aquí, més enllà de les relacions personals, que són bones, i de la feina que s’ha fet, que és positiva, hi ha la distància entre els partits. El partit és el que és i si quedaven els últims avals d’aquest pacte, veure Iceta a la foto de diumenge, va ser...

diumenge, 29 d’octubre del 2017

La República en quatre retalls del primer cap de setmana

Divendres vaig ser a Barcelona, sí, per escoltar el recompte que es feia al Parlament, escoltant la MHP Carme Forcadell, vora el reixat de la Ciutadella. 71 vots a favor fosos en l'emoció, les abraçades i fins les llàgrimes que es vessaven en una comunió col·lectiva com mai no havia vist. En acabat, no s'acompliren els temuts pressagis -la indesitjable arribada dels piolins- ni tampoc aquells fenòmens més o menys èpics que acompanyen aquests episodis -arriar banderes, signar un primer decret reclamant l'obediència al nou govern, què se jo. A la nostra història hi ha prou episodis com per nodrir-nos d'aquesta escenografia, des de la proclamació doble del 14 d'abril de 1931 —Companys primer, després Macià...—, els tres dies d'aquella República Catalana o el més —si es pot— fugaç resultat del 6 d'octubre, el 34. No ho sé, francament. Però a la fi ens vam trobar amb d'altres professors a quarts de cinc de la tarda encomanant hamburgueses per fer-nos passar la gana mentre comentàvem la jugada -acabats de presentar, resultà fer majoria la CUP però no semblava pas un fet rellevant: la República, de tan transversal com ha nascut, fins aportà una nota de gatzara quan aparegué Núria de Gispert que anava al lavabo d'aquella taverna més aviat austera. Tot abraçades i bons auguris. En fi, vam celebrar el fet, vam brindar i, els de Manresa, tornàrem per ser ni que fos al final de la festa a Sant Domènec. I fos al carrer Comerç o una hora després al carrer d'en Vilanova, tot era lluïsor als ulls i aires de complicitat...  Ho explico i me'n faig creus, perquè fet i fet no va passar res més. Dissabte vam escoltar la intervenció del President, que a TV3 mantenien com "de la Generalitat", i no pas de la República. El missatge no va ser especialment aclaridor, i tot l'encàrrec es concentrava en aquesta al·literació: paciència, prudència i perspectiva. I és així com hem transitat el cap de setmana, en espera pacient dels esdeveniments de demà dilluns. Però, per fer-me'n millor una idea, he retallat aquests fragments dels diaris o de twitter, per tal  que m'acompanyin i em donin força per tot allò que —encara— ens ha de venir.

De l'Ara, dissabte mateix, l'economista Miquel Puig, "Primers compassos". És evident que ja estava escrit abans de la proclamació. Però recull l'estat d'ànim d'un home manifestament independentista que no creia que veuria allò que tots hem vist. El text, després de recordar que una nació és un plebiscit quotidià, no pas una imposició, acaba així:

"No sabem el que passarà en les pròximes setmanes, però sí que sabem que seran aspres i que les coses mai no tornaran a ser com abans. Com que Europa està mirant, la violència de l’Estat no podrà ser tan impúdica com ho va ser l’1-O, i això és el que explica la convocatòria tan ràpida d'eleccions per part de Rajoy; però els vincles de confiança entre els catalans i els espanyols han sofert un cop demolidor.
     Els membres del Govern i de la mesa del Parlament han decidit immolar-se en l’altar d’un compromís, i ara tenim la paraula tots els que el compartim. Toca ara defensar les institucions catalanes de manera escrupolosament pacífica i cívica, i molt depèn de la tenacitat i convicció amb què ho fem. En realitat, la força de l’Estat té una importància relativa; el que importa és oferir un missatge d’esperança als catalans que no són ni nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols, perquè aquest és el fonament de les nacions. I aquest missatge no es predica, sinó que es demostra mitjançant la capacitat de sacrifici.
     Ningú assenyat no va dir que seria ni fàcil ni ràpid, però, més enllà del futur immediat, el cicle històric de separació s’ha obert i és qüestió de temps que es materialitzi."

Ni fàcil ni ràpid. Però enlloc de la immolació vam tenir un dissabte de tranquil·litat absoluta. Fins i tot l'editorial d'en Vicenç Partal a Vilaweb ho donava mig per bo ("Cada hora és una victòria per a la República"): «Nosaltres, mentrestant, ens hauríem de posar al cap ara mateix una sola fita: cada hora és una victòria per a la nova República. Així que la normalitat del pas de les hores, simplement, és el millor que ens pot passar. Que no passe res és el millor senyal. Que el govern de la República governe i que el parlament de la República legisle. I deixem que Espanya intente fer eleccions no sé quin dia de desembre»

La recepta, però, es vivia estranyament per part del mateix Partal, qui l'endemà escrivia ("Impedir la normalització del 155 és la millor manera de guanyar la República"): «Aquest dissabte ha estat un dia molt estrany. Per una banda, podem entendre que el govern de la República no té ara mateix la capacitat d’imposar-se a tota l’estructura administrativa de la Generalitat, ja que hi ha hagut gests evidents d’acatament al govern espanyol. Però també és cert que el president Puigdemont ha comparegut davant la població a través dels mitjans públics i des de l’edifici del govern a Girona, amb un missatge clar, reclamant calma, paciència i perseverança i exercint en la seua capacitat de president. Tot indica que aquest estrany interval que hem viscut es clarificarà dilluns, quan comprovarem si el govern pot treballar amb normalitat o no.
     Si no poden comportar-se amb normalitat, molta gent ho viurà com una derrota. Jo, però, ho veuré només com el començament de la partida. D’una partida que, contra allò que puga aparentar, no té ni de bon tros cap guanyador clar. Cada contendent té les seues fitxes fortes, no les té només l’estat espanyol. I una prova evident d’això és que les institucions europees han aturat la violència que, no en tingueu cap dubte, ja s’hauria produït altrament. El govern català és evident que no pot fer el que vol. El govern espanyol tampoc.
     (...)     Les hores vinents sabrem segur en quines condicions s’entaula, doncs, la partida i què hem de fer tots plegats. Sobretot què ha de fer l’immens moviment popular que ens ha portat fins a la proclamació de la República i que és l’eina més poderosa que aquest govern té i que cap govern podria imaginar. Crec que cal esperar primer a saber com volen jugar aquesta partida el president i el seu govern i què vol fer el parlament.
     (...)
     Per això, i basant-nos en això, és tan important que no es puga normalitzar en la vida pública l’atac contra la Generalitat emprès per Rajoy. Aquest és el primer objectiu i el més important ara. La batalla contra el 155, i hem de ser conscients que aquesta batalla va més enllà dels independentistes, és ara mateix la batalla a fer, la batalla a sostenir amb la màxima fermesa. Perquè guanyar-la serà consolidar la República.
     (...)
     Podeu posar-vos tan nerviosos com vulgueu i expressar tanta tristesa com vulgueu. Però del que hem de ser conscients és de que els ciutadans i la resta de les institucions del país estan en condicions reals de causar el col·lapse i la inoperància del règim antidemocràtic que ens proposa Madrid. I de que, més enllà dels episodis concrets d’aquests dies, aconseguir aquesta inoperància serà la victòria de la Generalitat i la victòria de la República. Així que qui no puga més que descanse i els altres fora desànims, que la partida tot just acaba de començar.

     En aquest estat de coses, avui diumenge he recuperat una certa flegma llegint un fil de twitter d'Eduard Voltas, escrit en paraules seves, "després d'un dia i mig de desconcert". La transcripció íntegra em penso que és plou clarificadora, gràcies a la redacció pautada en piulades de 140 caràcters. Redacció cantelluda i, encara més, sense cap mena de concessió sentimental. Jo el subscric, però fins i tot des d'alguns desacords, és molt interessant:

     «La República proclamada és simbòlica, en el millor sentit de la paraula: només existeix en les nostres ments. Zero institucionalitat. La República no controla les fronteres, ni té la capacitat de cobrar-nos els impostos, ni tan sols controla ja l'ordre públic. Els mossos han estat els 1ers a acatar el 155. Veurem què fan si Forcadell intenta convocar el Parlament o si el President intenta anar al seu depatx.
      Només hi havia una manera d'evitar aquesta situació, que era una ocupació permanant del carrer des de divendres a la tarda. Amb els diputats atrinxerats al Parlament i consellers i president atrinxerats als seus despatxos, amb desenes de milers de persones protegint-los. I al mateix temps, autopistes i carreteres tallades, etc. Una situació de caos total que durant el cap de setmana hagués alarmat suficientment els mercats i la UE, obligant, ara sí, a una intervenció. 
     És evident, però, que no s'ha triat aquest camí, pel motiu que sigui. No ho critico, només ho constato. I a més, hi ha hagut unanimitat en no triar aquest camí. No hi ha ha hagut cap crida a fer res d'això ni res semblant. Una festeta a plaça Sant Jaume i tothom cap a casa. Insisteixo, no ho critico. Però no haver fet això durant el cap de setmana ens obliga, a tots, a ser molt realistes en relació a l'escenari en el que estem. La República ni tan sols ha intentat fer-se efectiva, continua sent un projecte.
     Assumir això és imprescindible per entendre on som i per analitzar què cal fer a partir d'ara. Si llegiu l'article d'en Junqueras avui a El Punt Avui, veureu que ja ens comença a preparar per una estratègia "no coherent" amb la proclamació de la República. Poso les cometes perquè s'entengui que no ho critico. De fet, 1 cop no s'ha fet allò que era coherent aquest cap de setmana, ja només es poden tirar endavant estratègies no coherents. Això no està renyit amb la victòria. El cementiri és ple de derrotes assolides amb estratègies coherents. Però és important que entenguem que les decisions a partir d'ara no es poden jutjar en funció de la seva coherència amb la proclamació de divendres.
Bàsicament, perquè a República és un projecte i el 155 és real com la vida mateixa. 
     Demà dilluns ho veurem encara amb + cruesa. Toca, doncs, bastir estratègies guanyadores, no estratègies coherents. Es pot fer fer efectiva la República, encara? I tant. Potser fins i tot la tenim més a prop ara que no si aquest cap de setmana s'hagués optat per l'estratègia insurreccional (pacífica). Però si us plau deixem de jutjar les propostes que hi ha i que hi haurà sobre la taula en funció de la seva coherència. Fem-ho en funció de la seva capacitat d'apropar-nos a la victòria definitiva. Desitjo que la intel·ligència col·lectiva torni a funcionar. Ens en podem sortir, n'estic convençut». 

I doncs, Voltas cita Junqueras, i m'he afanyat a buscar el text. L'adjunto quasi sencer, per llegir i rellegir. Per estar a punt demà dilluns, i dimarts. Dimecres i tots els dies que vindran, que seran llargs i una mica espessos. Amb decisions que ens faran dubtar i a vegades tindran aspectes contradictoris... Però disposats a consolidar una República Catalana que ara mateix no té pas la fortalesa que li desitjàvem.  I tanmateix, jo també crec que encara ens en podem sortir. I avui com fa un mes, quedo al servei del nostre legítim Govern, per complexes que siguin les giragonses i proves que ens caldrà emprendre. D'Oriol Junqueras, vicepresident del Govern de Catalunya, "En el camí que ens queda per recórrer":

«La proclamació de la República Catalana, pel Parlament de Catalunya, és una fita històrica. Ho és per tot el que representa en el nostre imaginari col·lectiu i perquè evidencia que aquest govern, en comunió amb la ciutadania, ha posat per damunt de tot (...) la voluntat de llibertat d’un poble al qual s’està impedint decidir el seu futur. Tant és, pel govern espanyol, que la majoria de catalans vulguin votar. Tant és si tot el Parlament decideix que no vol privar, els que ho passen pitjor, de calefacció a l’hivern. Tant és si des del primer a l’últim ciutadà d’aquest país convenim en un acord determinat. Perquè res del que puguem decidir, per just i desitjat que sigui, es pot fer si el govern del PP, o del PSOE, o de tots ells, no ho autoritza. És més, estem patint un procés d’involució de l’autogovern constant i sostingut, de fa anys, i una presa de decisions del govern espanyol amb voluntat manifesta de perjudicar la societat catalana. Mai com ara hem vist amb tanta cruesa com s’afanyaven a canviar la legislació per incentivar el trasllat de seus socials a empreses. O com arriben a l’extrem de pressionar grans empreses per endur-se-les de Catalunya. Res de nou però. 
     (...)
     Diria que hem intentat parlar sempre, per terra, mar i aire. Mai han correspost. Sempre ens hem trobat el mateix mur d’incomprensió, el mateix rebuig, la mateixa actitud de menyspreu, la decidida voluntat de no reconèixer l’altre com a subjecte de drets, com a interlocutor. La relació que el govern espanyol ha imposat sempre a Catalunya és de subordinació arbitrària i capriciosa, de sotmetiment. Mai no ens han volgut convèncer i sempre ens han volgut vèncer. Per això mai ens han intentat seduir sinó que han volgut resoldre el malestar creixent a Catalunya amb arrogància i visceralitat. Només així s’explica que volguessin aturar l’1 d’Octubre a cops de porra indiscriminats, amb amenaces i coaccions i sense cap voluntat d’escoltar res més que el nostre silenci i acatament servil.
     Potser ingènuament vam creure que votant, que fent un referèndum, que lluitant pacíficament per allò que volia la majoria, ens escoltarien. Quants cops no havíem escoltat que en absència de violència tot era possible i es podia parlar de tot? Doncs no, no és així. És més, hem vist violència, tant d’uniformats com de grups d’extrema dreta que han actuat amb total i absoluta impunitat. Atonyinar persones, en nom de segons quines idees, sembla ser que és lícit.
     El govern legítim de Catalunya ha patit un assetjament com no s’ha vist mai a Europa. Allò que a Escòcia va ser possible, a Catalunya ha estat perseguit fins al punt de detenir servidors públics, empresonar dirigents d’entitats i pegar salvatgement a persones que només volien votar.
     Tot plegat ho han rematat estirant una Constitució que han deformat i interpretat al gust d’aquells que no la volien i que de fet hi havien votat en contra. (...) Han estat capaços de passar per sobre de tots els preceptes constitucionals només per preservar l’article segon. La unitat de l’estat per sobre de tot i tothom.
     I és aquí on hem dit prou, perquè posar en valor la dignitat i validar la voluntat popular no podien esperar eternament. En un procés de reconeixement de drets, que és on en bona mesura som avui, no es guanya pas en el primer embat, sobretot si davant tens un Estat que no només no respon als interessos de la seva ciutadania sinó que és capaç d’utilitzar tota la seva maquinària per colpejar literalment milions de ciutadans només perquè volen votar.  (...) No podem reconèixer el cop d’estat contra Catalunya, ni cap de les decisions antidemocràtiques que està adoptant el PP amb control remot des de Madrid. El president del país és i seguirà sent Carles Puigdemont i la presidenta del Parlament és i seguirà sent Carme Forcadell, almenys fins al dia que la ciutadania no decideixi el contrari en unes eleccions lliures.
     La República Catalana ha nascut, no amb la fortalesa que voldríem però sí amb la legitimitat de les urnes, tant per les eleccions amb més participació de la història com per un referèndum heroic, fet per la ciutadania, amb la voluntat ciutadana com a principal baluard. En aquest procés hem aconseguit generar consensos i clares complicitats amb nous actors socials i polítics més enllà de l’independentisme. De fet hem visualitzat que la causa que defensem té poc a veure amb banderes i molt amb els drets socials i polítics de tots, amb la construcció d’una República justa, democràtica, que tingui com a objectiu servir els interessos de la ciutadania, que neixi lliure d’hipoteques i de privilegis hereditaris en mans d’uns pocs. Volem una República que tingui com a objectiu prioritari la justícia social, la prosperitat econòmica i el servei a l’economia productiva.
     Els propers dies haurem de prendre decisions i no sempre seran fàcils d’entendre. Necessitem una estratègia compartida que deia Albano Dante Fachin, a qui hem d’agrair el seu compromís inequívoc amb la llibertat i la justícia, amb els valors universals que tots hem de defensar. En el camí que ens queda per recórrer, sovint llarg i costerut, per assentar gradualment un nou marc de llibertats, és imprescindible teixir sòlides aliances amb tots aquells actors socials i econòmics que tenen la decidida voluntat de construir un veritable Estat al servei de la ciutadania. Ja hem iniciat el camí i anem constatant que ens posaran tota mena de traves, que ens ho posaran molt i molt difícil, que no escatimaran recursos per fer-nos defallir, que potser hi haurà moments d’incerteses, de dubtes o de contradiccions entre allò que volem i el camí que escollim en cada fase per arribar-hi. No tenim cap altra opció que seguir endavant, que acumular forces, que seguir carregant-nos de raons, de compartir neguits i alegries, fracassos i esperances, de saber encaixar els cops per tornar-nos a alçar, sense renunciar mai a les urnes per validar la República, i preparant alhora uns futurs comicis municipals que han de ser claus en l’assentament d’aquesta República.
     L’aplicació del 155, pactat pel PP i el PSOE, per sotmetre i liquidar l’autogovern, la voluntat de diàleg, per limitar els drets i llibertats, per perseguir els representants de la ciutadania, per imposar la seva força bruta, ens obliga a perseverar i alhora a ser més forts per acabar reeixint. Avui a Catalunya hi ha una clara dissociació entre la voluntat democràtica de la ciutadania i el poder públic que s’ha pretès apropiar de les institucions –que no ens podem deixar perdre– per exercir el seu control despòticament, res més lluny de les pràctiques democràtiques. El PP, amb l’absoluta complicitat del PSOE, ha entrat a Catalunya amb la decidida voluntat d’intervenir el model educatiu, de controlar els mitjans de comunicació, de posar el nostre cos policial al seu servei, de descapitalitzar el país, de convertir-lo en una província més d’una Espanya uniforme que no tolera la pluralitat nacional, d’esclafar tota dissidència per democràtica que sigui i de liquidar tota esperança de diàleg. I això no ho podem permetre, no restarem impassibles. La resposta a la usurpació de les institucions, del 155, ha d’esdevenir un clam i una prioritat.
     Davant d’aquest atac a les persones i institucions del país hem de recompondre les nostres forces i estratègia, perseverar sempre i no tenir cap dubte que si seguim, que si des del civisme i l’actitud pacífica de sempre no ens deixem trepitjar, aconseguirem avançar fins allí on ens proposem. Perquè el coratge que ha demostrat aquest país aquests dies és tan alliçonador i té tanta força que tard o d’hora acabarà traduint-se en la consolidació de la República Catalana plena i veritablement justa i democràtica».

divendres, 27 d’octubre del 2017

Avui no hi val la por o la renúncia

Des que el dimarts 10 d'octubre vaig escoltar aquella independència suspesa han passat moltes coses, i molt grosses. Però a cada episodi he volgut respondre amb serenitat i confiança, compromès com em sento amb el nostre Govern i amb tots els bons que li fan costat. A Manresa, aquell dia 10, a sant Domènec no hi va faltar un punt de decepció, i no eren pas pocs els qui tenien retrets a la punta de la llengua. Però vam assumir una altra giragonsa, convençuts que devia ser necessària. Per guanyar temps, per guanyar força, per guanyar suport internacional... En acabat han estat dues setmanes rebent mentides i coaccions. Començant per l'empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart per un delicte inexistent -i d'això ja en fa deu dies i deu nits! La sedició que els imputen no s'aguanta per enlloc, però això tampoc sembla importar-los. Després han estat les acusacions d'adoctrinament a les escoles o de falta de pluralitat als mitjans públics de comunicació a Catalunya. També la manca de diàleg, proclamada encara ahir al Senat amb gran cinisme per Soraya Sáenz de Santamaria.... Es veu que tot s'hi val, i que no ve d'un pam. I al darrera de tot plegat, la campanya de la por, el trasllat social d'empreses, el temor a una intervenció policial o -si convé!- militar i tot. Repressió com no recordàvem. I la traca final: "Us caurà el 155!". Tot això han estat aquests vint dies, i també una mandra infinita a escriure quatre mots perquè cada dia som al carrer, o en reunions i assemblees -ERC local, ERC comarcal, ERC regional!- . I sempre pendent d'un whats, d'un twitter revelador, que deu ser la manera moderna d'anar passant el rosari. A l'Ajuntament, dues mocions en dos plens denuncien el moment, conjuren la unitat i blasmen el paper més aviat galdós que s'avenen a interpretar els vells companys socialistes. En fi, hem baixat una i una altra vegada a Barcelona, hem omplert dos i tres cops la plaça Major. I aquest dimarts, amb Adriana Delgado, curullàvem el Conservatori fins el tercer pis per escoltar la voluntat de resistència que ens hem imposat. Tot això haurà estat aquest mes d'octubre, però el mes no s'ha acabat, perquè encara no hem enllestit la feina. Perquè si ahir va ser un dia d'emocions fortes, avui és l'hora de la gran decisió: no hi veig més dilacions possibles. Proclamar la República Catalana al Parlament i fer-ne via. Tota la resta són dubtes, por i renúncia. I hores d'ara no ens els podem permetre. Ara és, doncs, l'hora: ens trobem a Barcelona.

La foto no sé d'on em va arribar: plaça Major de Manresa, 3 d'octubre.

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Qui no coneix Leandre Fusté?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina tanca amb un personatge singular i reconegut: Leandre Fusté, el Leandre de les sardanes. Qui no el coneix? I això que va arribar de gran a Manresa! Però la seva bonhomia i aquest desig de ser a tot arreu on faci falta n'han fet un veí estimat. Li sabia la història per ell mateix, perquè li agrada explicar que ha estat la passió sardanística la que ha marcat tot el seu trajecte vital. I doncs, ara ho compartim al Pou, i ho fem amb un dibuix de Maria Picassó inoblidable, d'aquells que -pam!- clava el personatge.

Leandre Fusté,
el sardanista fidel


Si per alguna cosa es coneix a Manresa en Leandre Fusté és per les sardanes, és clar. Però no només: vet aquí un home compromès i constant. A la feina, a la parròquia, al seu hort o —d’aquí ve la història— amb la família. Perquè en Leandre Fusté i Bosch va néixer ja fa 78 anys molt lluny, a Cassà de la Selva. I només la combinació d’atzar i perseverança el van dur a la nostra ciutat. Tretzè de quinze germans, seguí per tres cursos la crida del seminari diocesà però, al capdavall, s’inclinà per l’ofici de forner al mateix Cassà. En acabat, i després de fer el servei militar, voltà forns per Calonge i Palafrugell en aquell primer boom turístic de “Costa brava litoral”, amb estius de doble jornal, pa fet a mà i el temps just per dormir rebentat. Platja, sol i turistes. I fou en un joc enrevessat de coincidències que conegué Isabel Gamisans, una joveníssima estiuejant manresana amb qui faria amistat per una afecció compartida: les sardanes. Comença un festeig complet, de primer via postal: dues cartes per setmana. Després, un cop els estalvis van sumar prou, l’home es firà la primera vespa de la seva vida –fins a quatre n’ha tingudes- i aleshores sí, cada dues o tres setmanes es feia un trajecte de 400 quilòmetres per venir a Manresa i tornar al forn de Palafrugell. Un autèntic ral·li amb trams de terra, fang i també asfalt. Ara per Arbúcies i Coll Formic, ara per Espinelves i Vic, pujant per la Pollosa, creuant Moià i fins Manresa. “L’amor traspassa muntanyes” us dirà amb un punt de murrieria. I és que de tant anar i venir, que amb la Isabel ho van acabar a l’altar i s’instal·laren al barri de Valldaura, d’on ja no s’ha mogut més. De tot això ja en fa cinquanta anys i en aquestes cinc dècades el Leandre en va fer trenta-quatre de seguits a Tequisur, l’empresa química on es va incorporar tot just inaugurada i que no va deixar fins que va fer fallida, quasi al punt de jubilar-se. La seva proverbial perseverança també ha estat per a la parròquia de la Mercè, al consell parroquial o els diumenges com a lector. Compteu-hi també tres filles esparvillades (Àngels, Montserrat i Meritxell). I per sobre de tot la seva passió per les sardanes, que han sumat el darrer abril quaranta anys programant ballades a plaça. Sardanes pel goig de reunir la gent i ballar, com un enyor dels seus aplecs de joventut. El Leandre potser no ho sap, però s’ha passat anys i panys fent de gestor cultural, d’autèntic animador del sardanisme local. No va esperar que l’ajuntament fes sardanes: l’any 77 amb un primer suport municipal va fer la prova i, ben aviat, sumà fins a 500 socis per cobrir ballades quinzenals a la Plana de l’Om. Ara, quaranta anys després, l’entitat –Nova Crida- té alguns problemes per al relleu, però la tasca del Leandre i el seu equip ha estat pacient i constant. Cultura popular, pastada amb les seves mans: segur que en quedarà el llevat.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

1 d'octubre, la nostra dignitat

Em costa de creure que ja han passat vuit dies des de diumenge 1 d'octubre. I en aquests vuit dies, quantes emocions viscudes! Des del mateix diumenge, a l'escola Serra i Húnter: vam començar abans de les cinc de la matinada i no vam enllestir fins a quarts de deu de la nit. De fosc a fosc, pendent de fer arribar les urnes, del servei d'internet, de la gent que s'esperava, de les noticies que ens arribaven d'arreu del país i de ben a la vora, al Bages. Contra la democràcia, ja hi anàvem avisats. Contra la gent no tant: veure les garrotades seques al whatsapp t'encongia l'estómac. A Callús, a Fonollosa, Sant Joan de Vilatorrada, Castellgalí... talment es preparessin per desembarcar a Manresa. Va ser un dia llarg, només superat a força de gent, de totes les complicitats trenades a base d'hores, d'abraçades, de petons i fins i tot de llàgrimes. Dels que hi vam poder ser sempre, i dels que es van quedar una estona: tant se val. Dels que ja hi comptàvem i dels que ens van sorprendre. Ens féiem falta tots amb tots! Al migdia, la cua va afluixar, algú va portar etrepans del Viena, el cel era núvol i semblava que no acabaríem la jornada. Els comitès d'urgència entre apoderats, voluntaris i el nostre RA -responsable de l'administració- es multiplicaren, també els nervis. Si vénen, què fem? Ens tanquem amb les urnes? Les treiem per darrera? Deixem la gent al carrer asseguda i blindem els accessos? A la fi una idea de consens. Vam iniciar el recompte de tres de les quatre urnes formalment, amb tots els membres de la mesa en un despatx, mentre al pati féiem passar la gent que s'agombolava a la porta, i ens vam poder asseure plegats en una grada lateral. I aleshores... vinga cantar! I va ser cantant que vam perdre la por, que vam recuperar la serenor, que ens vam sentir un sol grup, com el de la cançó: un poble unit, alegre i combatent! No sé que hagués passat si la guàrdia civil hagués entrat brandant les porres, però sé que ens haguessin trobat entusiastes i pacients. "No serem, no serem moguts...". Vam cantar també Llach, Sau, Esquirols i els Pets. L'Estaca, el cant de la Senyera i els Segadors. Tot amb una guitarra, que aviat van ser dues. A les sis va baixar un veí amb un tamboret de bar i un acordió solemne. Vam entonar l'avi a Cuba, i també ens va fer un parell de temes italianitzants o d'altres melòdicament russos. Després tornà la guitarra amb Tere Martín, que rumbejà pla una estona. No res, a les set potser afluixàvem però encara, a la impensada, va aparèxer en Jet -Jordi Serra- que va rematar el concert. Quina tarda! I va ser cantant que vam deixar de banda el telèfon, i els missatges de por, i vam arribar a les 8, amb cua a l'urna número quatre, i el recompte, escrupolosamet a porta tancada: 1816 vots emesos, dels quals 1623 en forma de Sí: el 89%! A la porta ens esperava una gernació, i vam tornar-hi amb els Segadors, mentre tornaven els petons i les abraçades, i gent que plorava a desdir. Els mossos, després d'estar-se tot el dia a la porta, finalment s'acostaren a precintar el col·legi, i ens van reclamar unes urnes que ja no teníem.
De tot això en fa una setmana. Amb aturada general, amb manifestacions multitudinàries o intimistes, tan sentides com la del dimarts a Fonollosa. He vist centenars de tractors a les carreteres, o bé omplir una i una altra vegada la plaça Major de la ciutat. Les assembles obertes del Comitè de defensa del Referèndum, o la d'Esquerra mateix. El llarg silenci desfilant un migdia, una hora llarga davant la caserna de la guàrdia civil. I si bé he notat moments de temença, no he conegut ningú que vulgui desdir-se d'aquests vuit dies de dignitat altíssima, com el preludi del nostre futur com a poble. Serenament i tossuda. I si pot ser, amb una cançó als llavis.

divendres, 29 de setembre del 2017

Diumenge, no tindrem por

A Manresa, després de les mobilitzacions del cap de setmana passat, ja ens va semblar que ens en podríem sortir. ANC, Òmnium i forces sobiranistes, en pocs dies havíem omplert tres vegades la plaça Major, i entre els assistents la complicitat era alta. Cançons, aplaudiments, discursos. Diumenge vam acabar rendits i amb un vermut auster, després d'haver bustiat la ciutat sencera i, com qui no vol, encartellat aquí i allà un missatge únic: votarem. Després van venir les visites a mercats, a la Renfe i als Catalans i aquí, tot i algun rebuig poc cortès, el cert és que vam distribuir molts milers d'octavetes convocant a votar diumenge o, també, a l'acte central d'ERC el dimecres. Llum als ulls i força al braç. I va anar bé, perquè em van repartir més de cinc mil i els d'ERC vam omplir Sant Domènec tot i no tenir opció als anuncis normals de premsa... Què més? La setmana ja s'acaba: ahir hi va haver vaga i manifestació d'alumnes, i fins els professors de l'institut vam animar-nos a signar un manifest i compartir-lo amb la resta de la comunitat educativa del Guillem Catà. No res: un simple gest reclamant democràcia. Però si estic content és perquè també l'han signat companys, alguns dels quals potser no votaran "Sí" diumenge. Però que votaran, ésclar que sí. Ara, doncs, tot queda al carrer. Obrir els col·legis electorals, omplir-los de gent i de paperetes. De molts somriures i d'il·lusió. Perquè diumenge no s'acabarà res. Ans el contrari: perquè aquest diumenge comença tot. I el que és millor: ho comencem nosaltres. Per als que ens van precedir, per als que hi som i sobretot per als que vindran. Plegats i imbatibles. Fent d'aquests temps un temps inoblidable.

Els alumnes d'ASCT, aprenent a gestionar reunions, organitzant-se activament, prenent decisions. El que hi ha en joc ara és la democràcia!

dijous, 21 de setembre del 2017

Dimecres 20 de setembre, estat d'excepció

A Catalunya ho sabíem tots: no ens deixarien arribar a l'1 d'octubre fàcilment. I a mesura que ens acostem a la data, els obstacles s'han anat multiplicant. Però no ha estat fins els darrers dies que l'Estat espanyol ha dinamitat prudència i forma, i ha decidit tirar pel dret. A vegades sense ordres del jutge, a vegades sense cap suport de la llei, sempre sense més força que la que els donen uns uniformes -vells temps!- que arriben de matinada. De primer van ser els diaris, després les impremtes, ahir les empreses postals i al capdavall, avui, alguns departaments de la Generalitat. I, doncs, ja no hi ha retorn. La concentració a Barcelona -Rambla Catalunya amb Gran Via- ha estat una convocatòria gairebé espontània i de resposta multitudinària. Llarga, també. Amb companys de Manresa ens hi hem plantat a primera hora de la tarda, i enmig de la multitud ens hem anat acostant a la porta de la conselleria d'Economia. Volíem ser-hi, i sentir aquesta mobilització que haurà d'esdevenir permanent. Serena, il·lusionada, d'una civilitat extrema. Gent jove i gent gran, d'aquí i d'allà, tots d'una fermesa resolta. L'estat d'excepció que vivim no està formalment decretat, però en percebem plenament els efectes. I aleshores m'ha semblat que sí, que ens en sortiríem per molt costerut que sigui l'exercici. Érem milers, i n'hem vist molts milers més arreu del país. M'he emocionat amb els whatts que ens arribaven del Bages, i de Manresa. I m'he delit de la multitud omplint la plaça Major, i omplint sant Domènec, desfilant després fins la Guàrdia Civil per deixar a la porta centenars d'urnes de cartró i fins una estelada... En acabat hem escoltat amb la ràdio el discurs de Rajoy, aquell to d'amenaça cada cop més indissimulada. Què ha de passar demà? No ens arronsarem pas, ara! I mentre deixàvem Barcelona per tornar a casa, hem pensat també en tots els detinguts que avui passaran la nit en una caserna només perquè han volgut complir el compromís que un dia van prendre amb tots nosaltres: fer possible aquest Referèndum d'autodeterminació. Doncs no n'hi pot haver daltra: l'1 d'octubre tindrem Referèndum. Votarem, i votarem la nostra llibertat. Fins aleshores, seran dies excepcionals. Nosaltres els hi farem. No us quedeu a casa, doncs. Que sempre més ens en puguem sentir orgullosos.

La foto, d'aquest vespre a Manresa, l'ha fet el Miquel Àngel des del balcó d'ERC: probablement la manifestació més multitudinària que mai s'ha fet a la ciutat, i amb en Marc Aloy d'alcalde accidental! Tot plegat, extraordinari!

diumenge, 17 de setembre del 2017

La campanya pel Referèndum a Castellbell i el Vilar

Des d'aquest divendres que som formalment en campanya electoral per al Referèndum de l'1 d'octubre. Bé, formalment no hi som perquè ja és sabut que la legalitat espanyola ens ha caigut al damunt i ara resulta que l'exercici democràtic de votar ha esdevingut un cop d'estat i un desafiament imperdonable. Sigui com sigui, des d'ERC i com tants d'altres, treballem amb voluntat de normalitat. Penjant cartells i repartint papers, explicant-nos en un i altre lloc i -poseu parets al riu!- a les xarxes que en van plenes. Volem decidir, i ho volem fer democràticament, posant urnes i comptant vots. I amb aquesta voluntat seguim les notícies, escoltem amenaces i provem cada dia de sumar més complicitats. Tampoc costa tant: ho fan tan i tan malament des de Madrid! Quantes vegades aquests últims anys no hem tingut la sensació que, fet i fotut, ens hi ajudaven? Doncs bé, a Manresa vam ser una bona colla dijous a mitjanit per començar la campanya, i encara ahir dissabte vam omplir a l'acte de Dones i República, a Crist Rei, i dues hores més tard, al de l'Esport, a la Plana de l'Om... però siguem francs, són actes agraïts, amb la participació en molts casos dels convençuts i només uns pocs passavolants que s'hi encanten, que per això els fem tots oberts a la via pública.

En canvi, avui diumenge, m'he arribat al vermut que feia ERC de Castellbell i el Vilar, en un bar al veïnat de la Bauma. I francament, teníem -o només jo el tenia?- el temor de ser quatre gats, en un espai poc fet al discurs independentista. Doncs bé, les primeres dotze cadires s'han omplert en un obrir i tancar d'ulls. Després ha anat venint gent coneguda, és clar, però també alguns que s'han afegit a darrera hora a la convocatòria. I aleshores hem vist que ompliríem, i tant que sí. La diputada Adriana Delgado ha fet un discurs breu però concís -a ningú se li escapa el moment històric. Però sobretot ha tingut l'habilitat de respondre totes les preguntes amb la màxima claredat i serenitat. Tot plegat ha durat una hora justa i ha permès acabar dempeus xerrant ara amb l'un, ara amb l'altre. Perfecte, oimés quan l'Albert Mulero havia dit que el vermut -i les patates i olives, i també les coca-coles-, doncs havia dit que les pagava ERC de Castellbell i el Vilar. Em penso que no comptava pas que en serien tantes, però tampoc semblava que li sabés gens de greu. Perquè aquesta campanya, i la reacció de l'Estat, no fa sinó sumar gent a l'opció democràtica. La que vol votar o, senzillament, vol que se li respectin els seus drets fonamentals. La que el proper 1 d'octubre sortirà de casa perquè abans que res se sap ciutadà lliure. I no hi vol pas renunciar.

Doncs això, que me n'he tornat a Manresa molt millor que no n'he sortit. I al vespre, al Congost, repartint milers de flyers amb tota la colla abans del partit de bàsquet, he confirmat la sensació: som molts més dels que se suposen, i ja estem construint aquesta nova República de persones lliures i iguals. Inesborrable. Més a l'abast que mai.

dissabte, 16 de setembre del 2017

Qui no coneix Alba Rojas?

El Pou de la gallina d'aquest setembre és dels que entren pels ulls: els terrats de Manresa. Una visió un punt tafanera sobre els millors terrats del centre històric: no sentiu una mica d'envegeta? Tant se val: abans d'enllestir la revista us trobareu un altre "Qui no coneix..." que amb un dibuix genial de Maria Picassó dediquem a Alba Rojas. I tant que la coneixeu! I més que ho fareu encara: l'energia que desprèn i els projectes que tragina la fan un referent local. Pura emprenedoria, sense especular ni adulterar. Una dona de les que fan equip. Què més li voleu saber? 

Alba Rojas i Pérez,
Cooperativisme de proximitat

La teniu vista, segur. Amb aquella veu que la fa una dona de caràcter -però de tracte senzill, de qui de seguida us sentiu propers. Va estudiar a la Flama i al Peguera, ha passat pels Tirallongues i pel futbol sala Santpedor. I fa més de dues dècades que passeja la Víbria pel Correfoc... No us ve a la memòria, aquest juliol, estrenant Fira del tomàquet, a Puigmercadal? L’Alba és la primera de tres germans, amb el Lluís i la Marta, i va néixer a Manresa l’any 75. Féu números: poc més de quaranta anys viscuts apassionadament des de la seva manresanitat, que és com dir el seu compromís amb l’entorn. I la meitat d’aquest camí fet sempre vora el Carles Jódar –pares d’una criatura i tot! I doncs, ja la teniu present, oi? Alba Rojas i Pérez. Amb la mare parvulista a la parròquia de la Sagrada Família, a catorze anys ja col·laborava amb ella a la llar d’infants Picarol. Voluntària de primer també a Ampans, passant per l’Espill... tot feia pensar en una carrera docent. Encara més quan enllestí educació especial a la UAB! Però el cas és que l’Alba mai ha fet de mestra: de l’escola Espill va passar a la Renaixença, buscant-se la vida a cop de menjadors i extraescolars. I és aleshores que ensopega amb la seva inclinació: amb algunes companyes munten 6istell, un projecte empresarial de format cooperatiu. I ja no ha parat. Després passarà per «la Clau» –la Unitat d’Escolarització Compartida del Departament d’Ensenyament, que gestiona la cooperativa Gedi. I amb l’arribada de la crisi, formula una segona cooperativa: Esport6. Van ser tres anys gestionant activitats esportives a col·lectius amb risc d’exclusió social, arribant fins a cinc centres penitenciaris i diversos municipis del país! El trajecte continua: fruit d’un estudi sobre la producció ecològica de la comarca naixerà Mengem Bages. Que és on ara mateix, i des de fa vuit anys, trobem l’Alba embolicada amb sis persones més, entre cogombres i carbassons, albergínies, i enciams fets i collits a la vora... Mengem Bages és un programa de la cooperativa Frescoop, que al seu torn forma part del projecte Gedi. Un embolic? I ara! Una activitat frenètica amb un sentit clar: fomentar l’economia social. Fins el punt que la seva feina és gairebé una opció de vida i, com aquells apòstols centenaris del cooperativisme català, des de l’any passat també treballa en la coordinació i dinamització dels ateneus cooperatius de la Catalunya central, per encàrrec del Departament de Treball. Perquè l’Alba, sense haver fet mai ben bé de mestra, treballa i educa, i dóna sentit a la feina. No sap on acabarà, ni si algun dia caldrà repensar-ho tot i tornar a començar. Però és activa i enèrgica. I ben bé pensaríeu que sempre se sortirà de tot allò que es proposi.

dilluns, 11 de setembre del 2017

11S, embranzida i salt

La litúrgia festiva d'aquests dies es multiplica, encara més aquest 2017: ahir ens vam retratar al migdia, a les escales de Crist Rei amb tota la colla de l'ANC i, al vespre, a Castellbell vam pujar fins el Vilar en la setena desfilada de torxes. Avui, a les 11 hem fet l'ofrena floral a Manresa i, en acabat, anirem tots cap als busos i fins el tram 104 -o 105- de Barcelona. El dia té un aspecte magnífic, d'una netedat que el fa encara més nítid, transparent. Els informatius ens animen: no farà tanta calor com els darrers anys. En fi, ens hi posem, i agafem embranzida, que a partir de demà vénen les tres darreres setmanes fins l'1 d'octubre. I ho deixo consignat per a la carpeta de retalls, aquest breu que em van demanar la gent de Freqüència per aquesta Diada i una foto, del Facebook, que és d'en Jordi Preñanosa.


11S, embranzida i salt

Torna la Diada i, enguany, ho fa sota un sol nom: democràcia. Perquè la mobilització d’aquest Onze de Setembre és abans que res l’expressió de la nostra voluntat democràtica i l’embranzida definitiva per al proper 1 d’octubre. Per això, aplegats novament a Barcelona, dibuixarem un immens signe “Més” com a símbol de totes les oportunitats de la nova República. Sense por, i decidits a acceptar el resultat de les urnes, és clar. Però, sobretot, compromesos en un millor futur per a tots i totes.  Per això, també, des d’Esquerra animem a tornar a Barcelona fins a vessar els seus carrers a favor del Sí. Perquè aquests milers i milers de participants serem el millor indicador del proper octubre: aquesta tardor som a punt de fer un salt definitiu en la nostra història. I hi hem de ser tots.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa

dissabte, 9 de setembre del 2017

Esquerres per la independència, divendres al barri

Aquest divendres l'hem fet especial. Com a cloenda d'una setmana històrica, amb les Lleis del Referèndum i de Transitorietat al DOGC, i a tocar de la Diada, Esquerres per la independència va reunir a Manresa Anna Simó (ERC), David Fernàndez (CUP) i Teresa Forcades (Procés constituent). I ho vam fer entre els barris de la Sagrada Família i la Font dels Capellans, que és com dir els meus barris, allà on he viscut sempre. La resposta va superar amb escreix les expectatives, i ens vam aplegar més de 300 persones a l'esplanada que queda entre el Mercat i el CAP. I a les 7 del vespre amb l'Aina Font compartint escenari amb els músics d'El Fugitiu, vam començar a desgranar els arguments que han de fer que la nostra futura República sigui la república dels drets socials. Perquè, ras i curt, sense emancipació social no hi pot haver emancipació nacional.

La primera a parlar va ser Anna Simó, que havia arribat just a les set i amb cara cansada després de gairebé dos dies de vida parlamentària. Serenament, i renunciant a una retòrica inflamada, va començar per qüestionar aquelles altres forces d'esquerra que no es fan seva l'oportunitat d'aquesta futura República "i el seu missatge d'alliberament de les classes populars". I a continuació, va voler que tots toquéssim de peus a terra, en un missatge que després li recolliria David Fernàndez: "ara posaré aigua al vi", va dir Anna Simó. "Aquesta nova República s'ha de treballar, i ho hem de fer tots, des del carrer. Perquè una nova etapa no comença només proclamant nou Estat" I va reblar la intervenció amb un bon titular: "L'acte de rebel·lia més gran comença agafant una papereta i anant a votar".

David Fernàndez recollí el discurs de Simó, i el va multiplicar, "no es que posis aigua al vi, Anna, sinó que mostres ben bé el vi que hi ha". Va deixar clar que la lluita continua sempre, que no s'acaba mai ni mai queda espai per al cofoisme. David Fernàndez va defensar cinc àmbits de sobirania destinats a construir un refugi ètic: contra la desigualtat, contra la corrupció, la discriminació de gènere o per orígens i, encara, la destrucció del territori. "Som d'allà on lluitem, allà on ens comprometem amb la llibertat". I també: "Sense estat, contra l'estat i amb l'estat en contra, aquest país sempre ha resistit. I ha avançat quan les classes populars s'han implicat en el procés de transformació". Un darrer apunt: aquesta lluita la farem pensant "en els qui ens han precedit, però encara més, pensant amb els que vindran".

Finalment, Teresa Forcades, va reclamar aprofitar la creació d'un nou estat "per convertir-nos en el mirall dels altres països del món". Forcades que havia obert citant Hannah Arendt es preguntava com pot ser que cada vegada creixi més la desigualtat, que cada cop menys persones acumulin més riquesa. "La injustícia perviu d'aillar les persones, quan aconsegueix que tots ens mirem amb desconfiança". Va reivindicar "la creació d'espais col·lectius de cooperació i no pas de rivalitat", en una referència doble envers el capitalisme salvatge i, també, pensant en la situació actual del país. "I si fem que Catalunya sigui l'Arenys de Munt del món?" es preguntava finalment. Canviant la por per la il·lusió i l'esperança. "Il·lús és aquell qui es pensi que podrem continuar vivint sempre com ho hem fet fins ara". I vindicant un nou concepte - la "democràcia econòmica"- va donar pas a un breu torn obert de paraules.

A dos quarts de 9 del vespre havíem enllestit. Amb cares conegudes, somriures i moltes complicitats. Hi ha gent gran i gent jove, alguns vinguts de baix a Manresa. Però també botiguers d'allà a la vora, gent de l'associació de veïns i fins de la Residència d'avis. Amb bata blanca, algu de guàrdia al CAP se'ns afegeix una estona també... i fins trobo aquell que amb bon humor subratlla que estem fets una bona colla de hippies. No ho sé. Però m'agrada que persones diverses puguem compartir vespre i discurs. Esquerres per la independència al mateix barri on vivim: no trobaríeu millor manera d'encarar aquesta recta final.

dijous, 7 de setembre del 2017

Un dijous amb plena sobirania

Dir que ahir va ser una jornada històrica és dir ben poca cosa: n'hem viscudes tantes de jornades històriques els darrers sis o set anys! La d'ahir és més que això, molt més. Per primera vegada, i després de 300 anys, el poble de Catalunya ha legislat malgrat les lleis espanyoles. Ha fet la seva llei, la llei del Referèndum, i l'ha votada al Parlament. I tots els que ho seguíem en directe ens en vam poder anar a dormir satisfets però amb un encàrrec clar: ara depèn -com sempre, però encara més- depèn tot de nosaltres. Coratge i il·lusió, tant com ahir van demostrar els nostres digníssims representants compromesos amb la llibertat i la democràcia. Amb Carme Forcadell al capdavant. També amb Anna Gabriel, Marta Rovira o Dante Fachín. Amb el to contingut i solemne del MHP Puigdemont... De tota la resta, l'espectacle previsible dels PePeros i Ciutadan's, la tebior socialista, però també la indigna actuació d'un Coscubiela... de tot això en passarem full. Perquè tot just ens queden vint-i-quatre dies per certificar a les urnes el nostre desig d'autodeterminació. El referèndum avui ja és oficial i fa que aquest sigui un dijous absolutament diferent, carregat d'entusiasme. Catalunya decideix! Anem, doncs, a construir plegats aquesta nova República que ja batega...

dissabte, 12 d’agost del 2017

Argelagues, de Gemma Ruiz

Acabo de llegir Argelagues el mateix dia que em trobo l'autora a les pàgines d'estiu de l'Ara. Gemma Ruiz (Sabadell 1975) es veu que sempre ha estiuejat a Menorca però, a l'entrevista, també té un moment per als seus estius d'infantesa, a Vacarisses. I és clar, aleshores surt Argelagues, que és aquesta seva primera novel·la de la qual hores d'ara ja se n'han fet deu edicions i venuts 19.000 exemplars. Un veritable èxit, doncs. Jo hi vaig quedar atrapat des de bon començament i això que hi arribava desmenjat, empès més per les recomanacions que per pròpia voluntat. No res, em van passar el llibre i em va durar quatre dies. I allò que més m'ha agradat no és tant l'argument -una història de camp-ciutat amanida amb les vicissituds del segle XX a Castellterçol, Vacarisses i Sabadell- sinó el llenguatge i, encara més, la perspectiva femenina dels personatges. Ras i curt, em va semblar, a mesura que avançava, que aquella era com si també fos la història de la meva família, i suposo que la de moltes altres famílies del meu entorn. No pas herois d'un dia, sinó homes i, sobretot, dones treballadores amb una increïble capacitat d'entomar els cops i el dolor. La Remei, la Nina o la Rosa... La història m'aboca al record de les meves dues àvies -totes nouvingudes a Manresa, empeses des de Cardona o Binacet per la pura misèria. I encara les tietes solteres o la meva pròpia mare. I el record fa xarxa amb el llenguatge que gasten les protagonistes d'Argelagues (de les endergues al gec d'hòsties, que en boca de ma mare eren un gec de bufes). Al capdavall, també és l'actitud dels personatges la que fa una història emotiva i propera, d'un to que per domèstic no deixa de ser universal. Aquell «ora pro nobis i fes pel que et trobis» adoptat pels d'un costat de la ratlla -la que parteix el món en dos, entre rics i pobres, amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats... I fet i fet, la por i aquesta voluntat de sobreviure amb consells tan bèsties com el que em repetia el meu avi Josep i que sermonejarà en Martí als seus fills així que acabi la guerra: es tracta de procurar no ser ni dels de més amunt ni dels de més avall, un entremig... i anar tirant. I treballar, treballar molt!
M'ha agradat Argelagues, i malgrat que pugui semblar que a vegades sabadelleja massa, cada lector sap de seguida apropiar-se-la, encara més si ha coneugut un món fet de camps i de telers. Proveu-ho, i veureu com us sentiu la història ben vostra.

divendres, 28 de juliol del 2017

ERC Manresa passa comptes

Dilluns s'acabaran de distribuir els 29.000 exemplars d'aquest fulletó que hem editat des d'ERC Manresa. Una manera d'explicar el nostre trajecte, un any i mig després d'incorporar-nos al govern de la ciutat al costat de CDC. Fet i fet, som a mig mandat municipal i calia un exercici de valoració de la feina feta segons aquells 40 compromisos amb què vam presentar-nos a les eleccions. No és una llista d'èxits perquè, és clar, hi ha mancances que no resoldrem fins més endavant. Però sobretot és la voluntat de presentar el nostre equip -el grup municipal de costat al conjunt de militants i amics- i la tasca que fem. Entremig queden totes les dificultats viscudes, a vegades manifestament públiques, però que estem convençuts que ens han enfortit com a grup. Que n'hem après molt, i més que ho hem de fer: no és mai senzill cooperar en un govern de coalició, com tampoc ho és pair els relleus que inexorablement es produeixen en una candidatura àmplia i diversa com la nostra. Sigui com sigui, i com a president de la secció local, em vaig imposar fer-ho possible i crear les millors condicions de treball per acompanyar-ho, i avui només tindria paraules d'agraïment per a tothom. Perquè en la perspectiva d'un futur extraordinari, sé que hi continuarem bregant plegats.

Ho transcric del balanç: "A l'horitzó hi tenim un país més just, on els ciutadans tinguem tots les mateixes oportunitats. I això es fonamenta en uns municipis diversos, de benestar avançat, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. Per això a ERC ens preocupen especialment les desigualtats creixents, que provoquen la pobresa i l’exclusió social també a Manresa. Som conscients que no podem generar els llocs de treball necessaris, ni arribar a atendre totes les necessitats de les famílies de la ciutat tan pel que fa a ingressos, habitatge... però treballem en una perspectiva local i nacional, convençuts que aquest canvi només serà possible amb la propera República Catalana".

No és només la feina des de l'Ajutament, doncs, sinó també el treball arreu de la ciutat, amb idees i propostes. Precisament per això també, els darrers mesos hem acostat a la ciutat diputats i consellers de la Generalitat que tenen responsabilitats en àmbits tan importants com la salut, els serveis socials, la dependència, la immigració o el treball: Gabriel Rufian, Joan Tardà, Chakir El Homrani, Toni Comín, Dolors Bassa, Carles Salvadó, Joan Manuel Tresserras, Ana Surra o Marc Sanglas han estat amb nosaltres per explicar què estan fent ara i què proposem en cadascun d’aquests àmbits quan disposem de la República Catalana.

No res: som a mig mandat, i des d'ERC hem volgut fer una publicació en paper i fer-la arribar a totes les bústies de Manresa per compartir el nostre compromís amb la ciutat i en la construció d'una nova república. I hem convidat a tothom a incorporar-s'hi: si volem que surti bé, ens cal sumar. Ho hem de fer, doncs. I ho farem plegats.

Els grups polítics funcionen amb idees, propostes i compromisos; també amb generositat. Fins i tot amb disciplina! Sense broma: a la foto, el Manel i el Miquel arribant fins aquells barris on no arriben les bustiades professionals. Miralpeix, el Guix o Viladordis... sempre poden ser passejades instructives i, a més a més, coneixes gent. Bravo!



dimecres, 26 de juliol del 2017

Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.

dilluns, 17 de juliol del 2017

Qui no coneix Enric Bastardas?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juliol té una portada amb ganxo: Manresa, ciutat intel·ligent. Qui ens ho havia de dir? Després és fàcil adonar-se que la revista no analitza la capacitat cognitiva dels manresans sinó que es limita a descriure la connectivitat de la ciutat, en termes de qualitat i modernor, i en això es veu que encapçalem rànquings. Sigui com sigui, amb Maria Picassó presentem un  altre "Qui no coneix...", aquest cop dedicat a Enric Bastardas. Aquest militant del barri antic, segur que el coneixeu d'alguna o altra cosa!


Enric Bastardas,
L’energia del creixement personal

Si no el coneixeu, segur que el teniu vist: la gorra, les ulleres setanteres o un caminar amb d’aquells amb flow –i el tatuatge al colze? Reïra de bet! Ningú ho hagués dit d’aquell noi tímid, que va néixer l’any 72 en un pis a la Bonavista. Enric Bastardas i Bonachi! El germà gran havia fet enginyeria i ell, que volia ser un home de profit als ulls dels pares, quan va acabar al Camps i Fabrés va dir-los desmenjat que faria econòmiques. És aleshores que van venir els set anys a l’Autònoma, set. I no s’està de dir que li falten molts pocs crèdits per acabar la carrera, però que –també- allò no li feia el pes. Amb franquesa, al bar de la facultat va sumar una pila d’hores jugant a la botifarra, fins que tot un plegat li arriba una oferta: incorporar-se a CaixaManresa. Era l’any 1998, tenia 25 anys i el pronòstic era el d’una feina per a tota la vida! Cal dir que treballar li va anar bé? L’Enric s’estima més el món pràctic i encara té hores per explotar el seu vessant més artístic –al bar també hi havia après percussió, amb uns bastonets xinesos! Treballa de dia i toca la bateria de fosc amb els Chill Out. I entre una cosa i l’altra passen gairebé deu anys, fins que rep ofertes de canvi –al Sabadell i, de seguida, per a l’última sucursal que va obrir la gallega Nova Caixa abans del diluvi financer. S’hi va estar tres anys, a l’oficina del carrer Barcelona, i el 2012 va haver de triar: o se n’anava a Galícia o tornava a començar. I va triar (re)inventar-se. Amb un segon fill a la falda i la possibilitat de fer de pare a temps complet, l’Enric passa un any sencer gaudint de la família i rumiant per on tirar. Les baquetes no serien una opció creïble; tampoc els càstings, divertits però imprevisibles -encara és al Youtube fent d’extra per la Sant Miquel! En fi, la seva sort serà que mai no va deixar de formar-se, des de la medicina xinesa fins a la programació neurolingüística. I és amb això darrer que li canvia la vida. Perd timidesa i guanya la seguretat per fer el darrer salt que li coneixem. Amb la complicitat de la Mariona, que és la seva companya, comença a fer algun curs de formació. I li agrada tant que s’hi aboca fins a bastir una àmplia xarxa d’emprenedors o d’empreses que el reclamen per fer cursos de comunicació, de lideratge o de treball en equip. I ho resumeix tranquil i més convençut que mai: «Al capdavall, tot és creixement personal!». Perquè de tot n’ha fet farcell. I és així que se n’ha sortit.

dimarts, 11 de juliol del 2017

Després d'aquell 10 de juliol de 2010

M'hi ha fet pensar una piulada de Carme Forcadell, recollida a l'Ara: diumenge fa fer set anys d'aquella gran manifestació que ens va fer definitivament conscients com a poble i subjecte polític. Era el 10 de juliol de 2010! Busco el full del vell "Tomba que gira", aleshores blog del CPCPTC, i descobreixo estupefacte com hem fet reals aquells propòsits. Set anys de vertigen! Qui ho diu que no avancem? Abans de tres mesos votarem a favor de construir una nova república. Una república de persones lliures i iguals, en la qual tothom pugui viure dignament. Han passat només set anys, i gairebé em costa de creure que haguem trobat el mínim comú per anar plegats, forts i valents. Doncs ara, fins el final!

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.