diumenge, 27 de desembre del 2015

Ponç Pons, Carta de Nadal a mon pare

Al cap dels anys, Nadal per mi és també el comiat del meu pare -un final breu enllestit per cap d'any, ara en fa tot just nou. Torna Nadal, doncs, i enmig de la faramalla també torna el meu pare per anar a buscar els reis de la Pirelli, per destapar el xampany, per veure'l fer i fer fer els Pastorets, per sentir-lo cantar nadales gairebé fins el darrer vespre… Ahir, entre els presents del tió, Camp de Bard, un llibre de Ponç Pons, amb una carta de Nadal al pare que m'atordeix -i m'aconsola.

Carta de Nadal a mon pare 
Ponç Pons 

Mai vaig ser caçador. M'agradava venir
a Biniguarda amb tu per veure córrer es cans
o fer cantar perdius. Quan tornàvem a Lô,
caminant i d'enfora sentíem tocar
ses campanes, el món era alegre i segur
perquè em daves sa mà pes camí de sa vida.
A ca nostra, amb ma mare pendents des fogons,
trobàvem es germans i era gust i érem molts
i sopàvem tots junts i escoltàvem sa ràdio.
Es dissabtes fosquet em rentava en un còssil
i després tu em servaves en un balancí.
Amb humil fe de pobres em deies «Poncet,
un dia serem rics. Tenim terra a l'Havana!»,
però a jo m'era igual perquè et tenia a tu
que omplies de bondat amb ets ulls blaus sa casa.
Vaig esser es més petit i es que et va escoltar més
quan contaves històries de bruixes i dracs
o rallaves amb por de sa Guerra Civil.
Mentre tu molts de vespres tornaves cansat
de sa fàbrica i feies hores extres dret
tallant peces de pell dalt sa cambra fins tard,
jo llegia embambat tots es llibres antics
d'aquell oncle famós, parent teu, que va ser
confessor de dos papes i ecònom de Roma.
Sempre et vaig satisfer. Duies un davantal
i et posaves es llapis de marcar a s'orella.
Jo et venia d'al·lot a veure a Ca's Toribios
i em besaves content i es mostatxos picaven.
Quan es sou, que era magre, es fonia a un pot buit 
tu abraçaves ma mare i amb gest animós
li somreies: «Maria, tot ho aclarirem!»,
i ella ho va aclarir tot i vam créixer feliços.
Mos vas fer menorquins i amb s'exemple des fets
mos vas dir i ensenyar que hem de ser bona gent.
No te perdis pel camp. En sentir ses campanes,
quan ja s'hagi fet fosc i tu tornis tot sol
pes camins de sa mort, jo et donaré sa mà
i vindré as teu costat perquè em contis històries
o em rallis sense por de la Guerra Civil.
Esper que estiguis bé i al cel hi hagi diaris,
i puguis caçar molt i passar de política.
Si veus Déu conta-li que no va aclarir res,
que hi ha guerres i fa feredat com va el món.
Es Nadals me són trists i és com si es betlem
de ca nostra hi faltés s'alegria d'antany.
Ses estrelles s'han fus i cap pastoret riu.
Sempre tenc com un corc que em roega i fa mal.
Des que te'n vas anar sent es pes d'un gran buit
i no vull que te moris, mon pare, mai més.

dijous, 24 de desembre del 2015

Cinc anys de Nadal al Catà

El Nadal, al Catà! Ahir vam omplir els Carlins una altra vegada. Al matí amb tota la canalla de l'institut. I al vespre amb mes de 400 pares i convidats, que fins l'amfiteatre ens va caldre. Cinc Nadals al Catà que han estat cinc anys d’assaigs i d’estrenes, cinc anys treballant amb els nanos fins a perdre-hi la paciència -i recuperar-la bon punt s’acaba l’espectacle. Cinc anys per demostrar que aquest és un projecte que ensenya i educa, i que els nostres nois i noies no l’obliden perquè es construeix des de la seva voluntat i protagonisme. I amb molt d’amor, que és l’emoció que tots sentim un cop som dalt de l’escenari. Cinc anys de Nadal al Catà i al cap ja hi bull la sisena edició. Amb Llucifer i des d'ara, també amb en Llusifó. Amb la novetat de dues professores sumades als pecats capitals: ja estem buscant candidates per al 2016!

I jo porto l’alegria
d’aquells pecats entre pèls:
vinc de la perruqueria,
no ho veieu? Pecat excels!

I jo duc el pecat a la boca!
Amb l’excusa de l’anglès
us faig voltar per Europa
i, què apreneu? Anatomia, res més!

dimecres, 16 de desembre del 2015

ERC, un Nadal expectant

Aquest vespre hem fet reunió de l'executiva d'ERC Manresa i com cada mes, abans del Ple municipal, l'hem fet oberta a militants i simpatitzants. Ambient distès: som a la recta final de la campanya pel 20D i, també, estem acabant un període marcat per l'acord de governabilitat amb CDC, a Manresa, i ens sembla que els propers mesos n'obrirem un de nou, més compromès. Hi ha hagut preguntes, és clar, sobre les converses amb Junyent, Llobet i Serracanta; s'han pronunciat diverses reflexions i algunes idees més per avançar. En acabat, l'olor de Nadal s'ha fet seva la reunió. Ho consigna aquesta foto del Joan Lluís Santolària que em retrata amb en Manel Tàpia. Sigui com sigui, ens preparem per un tombant d'any carregat d'expectatives i potser les de Manresa són ara mateix les més madures. Per fixar la posició, avui a les pàgines de Regió7, ho explico així:

ERC Manresa, estem a punt

Ara fa pocs dies, l'alcalde de Manresa va presentar el Pla de Ciutat 2015-2019, elaborat conjuntament amb el grup municipal d'ERC, en compliment d'un dels punts de l'Acord d'investidura i governabilitat signat l'11 de juny. En el mateix acte Junyent, Estefanell i Llobet feien balanç del treball entre les dues forces polítiques, i en destacaven la voluntat d’aprofundir en polítiques socials i per a la igualtat, en la participació ciutadana i la transparència, en promoció econòmica i foment de l'ocupació, en l’impuls al centre històric, la millora de l’espai urbà i la mobilitat i, encara, la de fer entre tots una ciutat més sostenible.

Es tancava així un període d’assaig i reconeixement entre el treball d’ERC i CDC, fonamentat en 24 punts que havíem pactat públicament a l’estiu. I tal com ens vam comprometre aleshores, si aconseguíem que aquest projecte es reflectís al pressupost 2016, ens plantejaríem també d’incorporar-nos al govern de la ciutat. Per això, aquest novembre, després d’avaluar l’evolució dels d’acords, l’executiva i el grup municipal d'ERC vam acordar que podríem fer costat a l'equip convergent. La decisió no era senzilla, encara menys quan fa sis mesos havíem evitat una entrada precipitada, que hagués nascut plena de desconfiança per ambdues parts. Ben al contrari, durant aquest temps hem anat treballant plegats en reunions setmanals, compartint criteris, discutint mesures i acostant propostes, tal i com reflecteix l’esborrany de pressupostos per a 2016.

A ERC sempre ens hem sentit compromesos amb la ciutat, encara més ara, amb un equip de set regidores i regidors. Per aquest motiu entenem que ha arribat el moment de fer nous passos, malgrat un escenari encara restrictiu. No pas per falcar l’estabilitat del govern municipal molt minoritzat ni, encara menys, amb una voluntat ornamental. Ens arromanguem com el que més i hem ofert la nostra incorporació des del coneixement i la generositat, participant a totes les àrees i proposant responsabilitats creuades entre CDC i ERC en cadascuna d’elles. Un sol govern. Perquè l’objectiu no pot ser el de controlar àmbits municipals a favor d’uns o altres sinó el d’avançar plegats en tots aquells objectius i estratègies que ja hem acordat, aprofitant les inclinacions i capacitats de cadascú, sintetitzant programes. I això és més que sumar coneixement i oportunitats: això multiplica les possibilitats d’avançar en la transformació de Manresa.

Deixem enrere més de tres dècades de distanciament i recel. Però els resultats, des d’aquest estiu, avalaven l’entesa, per molt difícil que semblés a cop d’ull. Manresa s’ho val, com s’ho val el moment apassionant que el país viu. I doncs, l’acord que remodelarà el cartipàs té bones perspectives i estem segurs que, després de pactar els pressupostos, el proper mes de gener pot ser ja una realitat. Al capdavall, doncs, només voldria expressar, en nom d’Esquerra, que hi sabrem ser amb generositat, i disposats al major esforç possible si la nostra oferta rep la confiança i la complicitat esperada. Perquè estem a punt, i en tenim ganes.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa

dimarts, 15 de desembre del 2015

…i a vegades ens en sortim! (ERC omple el Tori)

Hi ha dies que les coses surten rodones, i avui n'ha estat un. I mira que ho hem patit! Dissabte a la tarda, a Barcelona, a l'acte central d'ERC, amb el Joan Lluís, el Manel i el Miquel Àngel coincidíem en el neguit: i si dilluns no omplim a Manresa? Doncs i tant que hem omplert el Teatre Conservatori! Amb gent de Manresa i gent d'arreu del Bages, tota la platea sencera, amb gent dreta i, de seguida, amb el primer pis i tot. Bones vibracions, molta complicitat, somriures... La Marta Rovira, que arribava cansada d'unes sessions maratonianes per al pacte -o no- entre Junts pel Sí i la CUP s'ha desvetllat de cop. Injecció de moral bagenca! I surava a l'ambient, des der la presentació d'en Jordi Pesarrodona, des que s'ha disparat Mirella Cortès, de Sallent: "No tenim por. Defensarem el vot i el país. I hem de guanyar!". I vinga aplaudiments! En Santi Vidal ha aplanat el camí cap al Senat i ha enumerat les raons d'una presència curta però intensa a Madrid, "per dir-los que no desobeïm, que allò que passa és que obeïm el mandat del poble de Catalunya, que obeïm lleis internacionals, que ja som ciutadans de la República Catalana!". I més i més aplaudiments d'aquests de "Som República" que és el lema de campanya. A continuació un home valent i molt estimat al Bages: Joan Tardà. Ha estat ell qui, apel·lant a l'esforç dels nostres avis i pares, que mai no es van rendir, ha denunciat que "no hi ha solucions espanyoles als problemes de Catalunya". I afinant més encara, no ens ha reclamat comportar-nos com a maulets o segadors, però sí, almenys, "exercir els nostres drets per fundar la República catalana el més aviat possible". I a la recta final, Marta Rovira, en un discurs trenat del primer al darrer mot, per reivindicar aquest mandat democràtic del Parlament, per reivindicar "l'àmbit de consens suficient" per poder resoldre el futur govern del país i recórrer els divuit mesos amb un acord molt transversal i fort. "Però abans, cal tornar a omplir les urnes de vots independentistes que diguin que no ens rendim". Tot el contrari: ens en sortirem! (Més i més aplaudiments). En acabat ha estat Gabriel Rufián qui ha pres la paraula, com a cloenda d'una hora que s'ha fet curtíssima: "Sonrían, hemos venido para ganar". I en Rufián, que té el seu ritme, ho sentencia "porque ya les hemos ganado, les ganamos el 27S, y ellos han perdido, y deben ser demócratas porqué no habrá otro referéndum". Cap més que no sigui el que rubriqui la nostra nova constitució. I vinga aplaudiments! I hem acabat amb la cançó de la campanya i la gent dalt de l'escenari, fent-se fotos i més fotos, que l'acte s'ha allargat mitja hora més. I semblava ben bé que ho teníem a tocar. I que a vegades, després de l'esforç -dels correus, de les trucades, de les parades, dels mercats, dels bànners i dels anuncis, després de la darrera passejada per la fira de Santa Llúcia - doncs això, que a vegades ens en sortim. I si ens n'hem sortit a les municipals i al Parlament; si ens en vam sortir a les europees, ara ens n'hem de sortir el dia 20, per al refotut Congreso. No hi ha marxa enrera ni ens creurem promeses fantasioses! Fem fort l'equip i avancem una darrera passa que és la definitiva. Perquè anirà bé, i si és per ERC, ja no tornarem mai més a Madrid com a súbdits. Som República! I tot plegat haurà valgut molt la pena!!

La foto és d'aquelles de photo-call. Hi falta moooolta gent de Manresa que estava pencant per la platea. Però explica prou bé el moment que vivim. La resta resseguiu-la al Facebook: una munió de fotos per a cada secció local, de la platea des del primer pis, de tots i cadascun dels ponents... Una festa en tots els sentits!

diumenge, 13 de desembre del 2015

Qui no coneix Ana Ballesteros?

Aquest desembre el Pou de la gallina presenta tot de manresans amb parents il·lustres. Sembla mentida! O potser no tant: ja ho diuen que en el nostre món global tots vivim -com a molt!- a sis cercles de Facebook! El que sorprèn, però, és que aquest sisè cercle s'estigui a la nostra ciutat! A veure si serà veritat allò de l'Oleguer Bisbal? "Quan Déu va fer el món, va començar per Manresa…". Ho deixo. En qualsevol cas, a la secció "Qui no coneix…" hi presento l'Ana Ballesteros, una autèntica dinamitzadora de la sardana, a la ràdio i a les noves xarxes socials. La coneixeu oi? No pas de ballar, si no de fer fotos i entrevistes, de viure apassionadament la dansa i tot allò que l'envolta. I de fer-ho amb tanta paciència i rigor com quan, de dilluns a dissabte, obre la seva botiga de roba interior. I amb aquella alegria!

Ana Ballesteros, 
sardana viva a les xarxes

Es diu Ana Ballesteros Garriga, i té botiga al barri de la Sagrada Família, a tocar mateix de la parròquia. Confecció i gèneres de punt. Allà l’Ana, hereva de la tradició familiar, hi despatxa roba interior amb el mateix entusiasme que els seus pares ho feien plantant parada a la Muralla. O en uns baixos de lloguer, després, a la carretera del Pont de Vilomara. Ara, però, és ella qui governa l’establiment en un perpetu anar i venir: tan aviat poden ser uns mitjonets per criatura com, punt i seguit, convé presentar un pijama folgat per a una àvia ferma. Però allò que us ha de fer reconèixer-la és, sobretot, la seva passió sardanista, en un lliurament absolut. I això que no s’hi va posar fins els trenta anys, arran d’un curset a l’associació de veïns del barri, amb la Sempre Junts. D’això ara en fa just un quart de segle, i d’aquella experiència ja no n’ha sortit mai més. Començà per participar a les ballades quinzenals de Nova Crida i, mitjançant l’Emili Majó, va fer la colla i amics. En acabat vingué la coneixença d’en Francesc Soler i Mas, i una cosa portà l’altra: de les ballades els dijous d’estiu, del concurs de la Llum... L’Ana era –i vol ser- una dinamitzadora de la sardana. I començà per gravar les audicions amb casset i aviat la vam tenir a la ràdio, recollint estrenes i entrevistes, també. Ja la teniu present? Encara avui, els dimecres de 3 a 4 l’escoltareu a Ràdio Manresa, als Aires de Catalunya, amb la Núria Solé, de conductores. Però encara més, no la recordeu, menuda i amb cabell curt, fent fotos a tort i a dret? Dels rodets de trenta-sis a les actuals digitals, fixeu-vos-hi a qualsevol ballada de Manresa o del Bages, vinga immortalitzar rotllanes! Tan incansable com entre setmana rera el taulell. I aire! Perquè l’Ana vol sardanes vives i viscudes, i en acabat recull imatges de balladors i també de cobles i, sumant milers i milers d’instantànies, avui les penjarà al Facebook –de Nova Crida, de l’Agrupació, al seu mateix! Perquè ningú no es perdi aquest entusiasme ni, encara menys, quedi anònim. Visca!

dijous, 10 de desembre del 2015

Dilluns, ERC al Conservatori de Manresa: volem guanyar!

Dilluns vinent, al Teatre Conservatori de Manresa, ERC hi ha convocat l'acte central d'aquesta campanya al Bages. Serà a dos quarts de vuit del vespre i sí, ja sé que ve una mica a repèl. Que fa fred i que la mandra s'enganxa. Es nota prou a l'hora de trobar voluntaris per a les parades! Com es nota a l'hora de fer llista d'apoderats pel 20. Perquè és evident que aquesta és una convocatòria desdagraïda. I amb tot... és tan important!

Cal que en Rufián i en Tardà arribin a Madrid, talment com en Santi Vidal al Senat. I si els hi acompanyés la Mirella Cortès, de Sallent, o la Teresa Sánchez, de Sant Pau, a Manresa, la victòria seria indiscutible. Però sigui quin sigui l'equip resultant, haurà d'anar a Madrid, sí, mal que sigui la darrera vegada. I anar-hi per defensar aquell mandat democràtic que vam decidir el passat 27 de setembre.

Es tracta d'anar a plantar cara davant dels qui es querellen contra les urnes, dels que retallen drets i llibertats i ens impedeixen sortir de la crisi. O, com diria en Tardà, "per marxar d’un Estat que ens va a la contra. Un Estat que treballa pels bancs i les elèctriques i que actua contra els ciutadans. Un Estat que ens prohibeix ajudar els que més ho necessiten". Anem a fer un nou país nou, doncs. Just i net de corrupció, amb la millor sanitat i una educació, un país que doni oportunitats a tothom. Divers i acollidor, obert al món. Amb una economia competitiva de base exportadora i industrial, on tothom pugui guanyar-se la vida dignament. Una República Catalana que mantindrà bons veïnatges enmig d'una Europa que es vol justa i democràtica. 

I la mandra que dèiem? Ens l'hem d'espolsar. I espolsar la de tots aquells que el dia 21 s'exclamaran d'haver renunciat al vot. De que servirà aleshores el clam i la contrició? És ara que cal tornar a mobilitzar-se. Ho hem fet mil vegades sota el sol, i ara serà contra el fred. Però hi ha la responsabilitat que avui mateix -retallo de Vilaweb- ens recomana en Pere Cardús: "Si el 27-S va guanyar la independència, algú podia pensar que el 20-D no calia anar a les eleccions espanyoles. Però Catalunya encara no és un estat independent. De ganes d’engegar-ho tot a rodar, en tenim moltes. Però encara cal plantar batalla a tots els racons i fronts on es pugui. Cal aprofitar totes les tribunes i tots els altaveus. El 20-D cal anar a votar independència per evitar que ningú pugui parlar en nom nostre a l’estat espanyol i davant la comunitat internacional. Per comoditat i coherència, em quedaria a casa. Per responsabilitat i ganes de guanyar, caldrà anar a votar".

Fem-ho així i fem-ho bé. Dilluns, us esperem al teatre Consrvatori de Manresa. Dos quarts de vuit del vespre. Gabriel Rufián, Joan Tardà, Santi Vidal, Marta Rovira i Mirella Cortès. Una hora curta, un altre pas endavant!

A la foto, el dimarts de la Puríssima, a Sant Domènec. Tota la humitat del capvespre no tomba en Miquel Leon, ni el Manel, Tapia ni la Teresa Sánchez, que s'estrena com a candidata al Congreso de los diputados. També l'Àngels i la Mariona, el Pep i l'Enric... I tant que ens en sortirem. I amb una rialla sempre!

divendres, 4 de desembre del 2015

20D: Anirem a Madrid per dir-los que som República

Avui, amb un fred que pela, els d'ERC Manresa hem esperat l'inici de campanya al voltant d'una taula amb pizza i xibeca. En tot just sis mesos, les terceres eleccions! I tot i el cansament de l'hora, l'ombra de la decepció, o aquesta rasca pròpia de desembre, encara ens hem aplegat quinze persones per fer tres grups de cartells i un de pancartes. Aviat ens hem animat mentre esperàvem les dotze, sota l'atenta mirada del trio Rufián, Tardà i Vidal multiplicada en centenars de cartells amb suport de propilè. Resoltes les pizzes, ens hem fet algunes fotos, i la colla del centre històric ha començat a desfilar a peu, mentre els altres ens entaforàvem als cotxes. I amunt i avall, aquí posa'ls de dos en dos, aquí un de sol, aquell de cara al semàfor, aquest a tocar de l'escola... Les campanyes en el seu àmbit local tenen veritables artesans de la comunicació política, i es coneixen una ciutat que és feta de fanals estratègics i tanques per empastifar legalment. Els racons de les pancartes, les que quedaran més ben il·luminades, les que potser quedaran més segures…. Mentrestant, comentem les marrades d'aquests dies, l'exasperant lentitud a l'hora d'abordar acords per la independència. Al meu grup hi ha la Teresa Sánchez, que és candidata al Congrés i mai se n'havia vist de tan crespes. La Teresa va néixer a Medina del Campo, a Valladolid, l’any 1946. És una dona gran, a punt de complir els setanta anys, que s'ha passat la vida treballant des que l’any 1962 va arribar a Manresa per entrar a la Fàbrica Nova. És ella qui em fa pensar amb en Joan Tardà: 'Estem a les portes d’una revolució democràtica que tindrà els elements d’una gran revolució social'. Això i, també, que només és possible guanyar sumant a tothom. Ara, doncs, ens cal tornar a fer uns molt bons resultats, i anar a Madrid mal que fos l'útima vegada, i dir-los que aquest cop som nosaltres els que guanyem. Que som a punt de construir la República catalana, la República que hem de deixar als nostres fills com a model de societat més justa, més igualitària i, singularment, més lliure. L'esforç dels que ens han precedit -un esforç tan gran com el de la Teresa, també!- s'ho mereixen. Que és com dir que ens ho reclamen.

La Teresa Sánchez Barrocal, la coneixeiu? La primera per l'esquerra, no podia ser d'altra manera. 

dissabte, 28 de novembre del 2015

Carles Capdevila, els cinc anys de l'Ara

L'Ara arriba al seu cinquè anivesari, i és una cosa que celebro, com celebro tots els canvis que hi ha hagut en aquests cinc anys al país. I m'agrada resseguir el pas d'aquest temps que ha estat, també, el meu temps, és clar. I m'agrada, al capdavall, llegir el text d'en Carles Capdevila, justament ara en el càrrec de director-fundador, que fa un repàs a aquest temps col·lectiu i ens proposa -valent, generós, incansable- de continuar fent coses, i de provar de fer-les bé. Perquè els ingenus i optimistes "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". Tot el que podem arreglar amb les mans, a l'especial dels cinc anys. El conservaré a la carpeta de retalls:

I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

divendres, 27 de novembre del 2015

30 anys de trobades de delegats de secundària

Aquest matí, a Navarcles, hi hem celebrat la 30a. Trobada de delegats d'Ensenyament secundari, del Bages i del Moianès. Més de cent cinquanta nois i noies de fins a vint-i-dos centres participant activament a l'hora d'aprendre o repensar el paper de delegats i delegades als instituts. Com que la xifra era rodona, avui hem començat amb una xerrada d'en Joan Morros, que es pot dir ben bé que ha estat l'ànima d'aquests trenta anys. I, de seguida, els alumnes d'Animació Sociocultural de l'Institut Guillem Catà s'han encarregat de gestionar els grups de treball des d'una presentació inicial fins a tot de dinàmiques que ja tenien preparades. Ras i curt: és fantàtic comprovar un any i un altre com durant quatre hores, una col·lecció d'adolescents diversíssima és capaç de reflexionar sobre aquest encàrrec que és el de "fer de delegat". I aportar idees, i passar-s'ho bé, aplicant aquelles tres "D": debatre, decidir i dinamitzar, que ens agradaria que arribés a totes les aules del país. Per si no n'hi hagués prou, els tutors acompanyants ens hem reunit en una altra sala i hem obert també un debat paral·lel sobre les múltiples iniciatives que en un o un altre centre s'assagen. I et sorprèn adonar-te que aquest temps que hi dediquem, el clima que s'aconsegueix, en acabat... no es repetirà més en tot el curs! Al capdavall, a vegades em fa tot l'efecte que no atenem prou bé el conjunt de la nostra secundària -dels nois i noies, tampoc dels professors, sovint capficats en programacions i dades comparatives, i amb molt poques eines, temps i complicitats per assajar -per implicar-se- en d'altres fórmules d'aprenentatge. Més participatives, més enriquidores, molt més satisfactòries. I tanmateix, estic convençut que d'entre tots aquests nanos que avui érem a Navarcles, n'hi haurà aviat alguns que aprofitaran l'experiència i s'aventuraran molt més que no pas ho hem fet nosaltres. Que és com per dir que tot haurà valgut la pena.

Els grups barregen nois i noies de centres diferents, i en pocs minuts ja es coneixen tots. A més a més, la coca amb xocolata de cal Agustí ha atipat fins els més golafres: tot plegat cortesia del Consell Comarcal Comarcal i l'Ajuntament de Navarcles. Gràcies! 

divendres, 20 de novembre del 2015

El dia que es va morir Franco

Dimecres va venir a l'institut Susana Paz, redactora de Regió7: volia parlar amb un grup de nanos per veure què en saben, què en queda, què n'han viscut d'aquell generalíssimo Franco que ens va governar amb mà de ferro fins que es va morir, avui fa quaranta anys. Vaig demanar volutaris i els vaig aviar tots plegats a una aula del costat, i quan vaig acabar la classe també m'hi vaig afegir, mut i discret, a distància. I en la sonsònia de la conversa jo també vaig tornar quaranta anys enrera, un dijous de novembre, aleshores alumne intern al Seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Feia fred i ens llevàvem a dos quarts de vuit i aquells dies, el primer que feia, era sortir corredor avall fins l'habitació d'en Jordi Fons, ell que tenia ràdio i escoltava les notícies. Feia tants dies que esperàvem "el parte" definitiu!. Aquell dijous, però, només s'escoltava música clàssica. "S'ha mort, segur", vaticinà en Jordi Fons, lacònic com sempre. Vaig anar desapertant els pocs interns que ocupàvem aquell corredor glacial -els de 6è de batxillerat, amb el Tínes i el Rubio, tambe el Blancafort o l'Huch, l'Isern, en Caballé i l'altre, mut de mena, d'Igualada… Bo i rentats vam baixar a veure mossèn Subiranas, el prefecte. I tant que era mort el porc, mort i ben mort. No compto que ens saltéssim l'exercici de pregària matinal ("a Déu el que és de Déu, i al Cèsar…"), però després d'esmorzar vam veure el carallot d'Arias Navarro somicant en blanc i negre per la televisió. Van arribar els companys de Vic i d'Osona -externs tots ells, quina sort!- i vam participar plegats de la segona notícia del dia: una setmana de festa. Jo, que m'enyorava de Manresa i de tot el meu món -la decisió d'ingressar al seminari no havia estat ben bé un encert aquell setembre- vaig respirar profundament. Vuit dies a casa, just el mes abans de Nadal! L'única condició que ens va posar el Subi va ser que res d'autoestop aquell dia per tornar a Manresa. Era la manera habitual de marxar els divendres vespre i, ara, a mig matí de dijous, no semblava prudent parar el dit a can Pamplona… Com que vam haver d'esperar el bus vermell-brut del Galtanegra, vam demanar permís per sortir almenys a fer un tomb. I al carrer Manlleu vam demanar força cerveses amb una molt mal dissimulada alegria, que era la que tothom compartia discretament. No sabíem què passaria a partir d'aleshores, i jo tot just havia fet catorze anys. Però teníem totes les esperances en el futur i -digueu-nos agosarats- estàvem convençuts que hi podríem participar. Recitàvem de memòria aquells goigs anònims, del quatre fàstics de la mort del cagaelàstics ("Pel sant de la pilarica, a dintre del llit es fica…") i vam arribar a la tarda a Manresa. A Moià, que aleshores era mig camí, amb la cara radiant va pujar el Sendo Coll al bus, que era electricista i diaca, i nosaltres féiem xivarri al final. Ens vam saludar efusivament, convençuts que aquell 20N recomençava tot. I es pot dir que ho va fer, però em penso que mai ens vam afigurar que seria tot tan llarg i difícil, i que costaria tant de somoure. Això sí, quaranta anys després, m'agrada pensar que ens hi vam bregar amb entusiasme, i que encara ens en queda per a la millor empresa de la nostra vida. Que és la que, sempre, vindrà demà.

A la foto, Susana Paz amb el David, l'Anna, la Sarai, l'Ester i l'altre David, tots ells de 2n. ASCT del Guillem Catà. El text, a Regió7, va quedar així:


dijous, 19 de novembre del 2015

Qui no coneix Pep Ferrer?

També aquest novembre va sortir puntualment el Pou de la gallina, que presenta Manresa com una mena de nova Babel, on es parlen fins a cent llengües diferents. A l'Institut Guillem Catà se'n poden resseguir fàcilment una quinzena però arribar a vuitanta o cent ja és ben bé un exemple de diversitat majúscula. Sigui com sigui, a la secció "Qui no coneix…" hi presento en Pep Ferrer, el rei del Toni's bar i de tantes altres iniciatives, avui feliçment instal·lat a la Plaça Major. La il·lustració, a ritme de jota, cafè i castanyoles, és de Maria Picassó. El coneixeu, oi?

Pep Ferrer, 
l'emprenedor sentimental

Quin un, en Pep Ferrer: tota la vida lligada al barri antic de Manresa! El recordeu servint cervesa o cafè a la plaça Major? Amb el cap embullat de cargols i la galta assenyalada als quatre anys, quan el va atropellar una vespa! I bo, ara mireu-vos-el: oi que no sembla passar-li el temps? I això que és del 57! Potser perquè ha estat sempre actiu de mena, i és dels que aviat s’emboliquen amb la manta fins el capdamunt del tot. Vet-ho aquí, un emprenedor. Amb 19 anys va tenir el rampell de parar una botiga de moda als baixos de casa els pares. I va demanar el primer crèdit! Mig milió de pessetes per començar a vendre a raig, mal que el local fos al fons del carrer Magraner: el Tenesse, encara avui sumant dècades! Tot era entusiasme: del Casal Cultural Dansaires Manresans, del primer matrimoni, de la primera canalla, també de la creació de l’Esbart Cor de Catalunya i, sobretot, de vendre i vendre, sense plànyer hores ni esforços... En acabat vingueren altres negocis tèxtils, el pas pel MAM i la Festa Major, i molts i diferents canvis vitals. Però el cop de gràcia el Pep Ferrer va trobar-lo al ram de l’hostaleria: el Toni’s. Un bar menut, cara a l’Ajuntament, amb poca història al darrera, que ell es va fer seu amb la recepta de sempre: atenció al client, bon preu i respecte universal. Ara l’itinerari fecund de la seva vida gairebé li cobreix la plantilla, amb el Xupi al capdavant. I el Toni’s es lleva amb regust de cafè i funcionari, també de polítics de tota mena i color, al costat de la gent de cada dia –fins l’àvia que noranteja. Dels esmorzars a les canyes abans de dinar i, tarda feta, el grup constant de magribins, ara un passavolant, ara els clients fidels. Fins que la tarda llustreja i va desfilant la jovenalla, i allà els quissoflautes i, a vegades, també algun trinxa que s’hi estarà fins les petites, sobretot si l’endemà és mig festa o festa del tot. I el Pep va i ve, i no sembla que es cansi, xerra que xerraràs. Sobre les lloses d’una plaça ara vivificada pel so dels gots a les taules. Sota uns paraigües que emparen tota la diversitat de Manresa.

dilluns, 9 de novembre del 2015

La Vinyeta, cultura i proximitat

Avui he tornat a anar a "la Vinyeta", que és una mena d'Ateneu cultural al barri on visc, el de la Sagrada Família, a Manresa. S'hi presentava l'espectacle Cabaret, que ahir dissabte va deixar fins i tot gent al carrer. En fi, com que hi sortia la nostra mare, ens hi hem trobat amb el meu germà Oriol com per donar suport a la cosa: es tractava de dues hores amb episodis teatrals, alguns versos i una completa col·lecció de play-backs d'aquells "de ayer, de hoy y de siempre". Doncs bé. Ha estat memorable, ho dic de debò. Perquè efectivament la proposta era un espectacle que ha mobilitzat famílies senceres, amics i amigues, molts veïns. I a dalt de l'escenari, gairebé en exclusiva femení, un grup d'àvies han perdut la vergonya de ballar, de disfressar-se i d'interpretar amb passió i ritme des del "Boig per tu" fins a "La bien pagá", que és un moment dels que fan forrolla a la sala. Es pot riure, aplaudir o parlar amb les artistes, que per això és un Cabaret. Però els que coneixem de prop la història sabem les setmanes que fa que ho assagen, totes els dimecres passats d'ençà la festa major. I encara més, el benefici directe sobre el benestar de les que hi participen. Contra les malalties, contra la solitud, contra les xacres d'envellir: un episodi de cultura i proximitat. Una intervenció comunitària, que en diríem amb els alumnes d'Animació sociocultural. Amb en David Ribera. I amb la Teti Canal en el paper de directora que és, també, el d'animadora, i el de mediadora. A la fi, tota la colla, emocionades, esverades i grans, encara han rebut els aplaudiments convidant tota la sala a truita amb patates, pa amb tomàquet i xampany. I allà ens estaríem si no fos que ja era tard i al capdavall tot pesa. Però, passat espectacle i berenar, estic convençut de l'enorme virtut d'aquestes sales per tot arreu del país. Per a la gent jove, és clar. Però també per a molts dels nostres avis i àvies, delerosos encara de cantar i ballar, de fer riure. De donar i de rebre. Medicats, maquillats i amb arrugues. Però amb ganes de viure. A la Vinyeta: ben vius.

dissabte, 7 de novembre del 2015

Pasolini, assassinat fa quaranta anys

40 anys de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini. Recullo tres breus retalls d'aquesta setmana, i constato encara la incomoditat que Pasolini ens desperta. I és que malgrat l'absència, ens continua interpel·lant, ara que ja hem vist complir les seves intuïcions sense manies: quaranta anys després, amb la globalització ha crescut la pobresa i la violència arreu del món. I a la fi també l'aculturació de les classes subalternes, que certifica la victòria definitiva del capital: no ens han quedat ni els antics referents populars… o han quedat reduïts al futbol que Pasolini tant estimava.


Ahir va fer 40 anys de l'assassinat de Pasolini a la platja d'Ostia, aquell lloc inhòspit, brut, desemparat, solitari en la immensitat d'una extensió de sorra sense fi. Nani Moretti, a Caro diario, hi va amb la seva Vespa. Repassa la premsa d'aquells dies obscurs de novembre, dies de plom, i es pregunta com és que encara no ha estat al lloc on Pasolini va morir, destrossat pels cops dels feixistes i per les rodes del cotxe que li van passar pel damunt. Durant cinc minuts, sense dir res, només amb les notes melancòliques d'un piano, Moretti recorre carreteres estretes a tocar del mar, amb guinguetes i barraques, pols i escombraries, brutícia i fang, males herbes, dunes i tanques de fusta amb uns filferros que fan de barrera. Arriba a la fi davant una esplanada on hi ha una escultura paorosa, descolorida i rovellada per l'acció de la sal. Al fons, una porteria de futbol que també ens aboca a un paisatge desolador. 

Aquella nit, Pasolini havia menjat uns espaguetis en el sopar amb uns amics. Els va confessar que, si després de la seva mort, algú escrivia sobre ell no sabia com el definiria, perquè «fins que un home no mor no es pot reconstruir el que ha estat en realitat, com si es tractés del muntatge final d'una pel·lícula». ¿Quin Pasolini reconstruïm, doncs, 40 anys després? Potser allò que va dir Moravia en el funeral: un poeta. «I, que mereixin aquest nom, només n'hi ha dos o tres en un segle». 

Josep Ma. Fonalleras, El Periodico


DESHUMANITZACIÓ. Aquests dies recordem Pasolini en el 40 aniversari de la seva mort. Ell va buscar l’experiència humana en la seva radical i sovint desoladora materialitat. Ell va advertir que la cultura del mercat eliminava la memòria i desdibuixava l’experiència, cada cop més impersonal, que pretén guanyar-nos a base de promeses d’asèpsia i d’eliminació del sofriment. S’esvaeix el sentit tràgic de la vida, base del respecte mutu: tots som precaris. I es redueix la capacitat per viure la tristesa i donar entitat al dol. Triomfa la negació de la condició humana. La deshumanització de l’altre: no són homes, són immigrants, com si la seva desesperació els condemnés a una condició subalterna. 

Josep Ramoneda, Ara

Pasolini o la violència de la contradicció 
(...) La nit de l’ú al dos de novembre de 1975, la vida de Pier Paolo Pasolini s’estroncava de manera abrupta i violenta en un descampat proper a la platja d’Ostia, als afores de Roma. (…) Pasolini moria, esclafat per les roderes d’un o més automòbils, en una zona que recordava els exteriors del subproletariat romà filmats en treballs com Accatone o Mamma Roma. El seu director era assassinat, teòricament, per un delinqüent de baixa estofa, prostitut a estones perdudes, que responia al nom de Pino Pelosi, amb un aspecte físic que semblava una barreja de Franco Citti i Ninetto Davoli, habituals en la filmografia pasoliniana. Però la mort del director de Teorema no va ser obra d’un únic criminal. Hi ha molt encara per aclarir i massa vegades s’ha apuntat la possibilitat que fos un crim d’estat, ordit per la màfia però suggerit per un sector de la Democràcia Cristiana que en aquells moments governava Itàlia en el marc dels coneguts com a “anys de plom”... 

Jaume Radigales. Núvol

dimecres, 28 d’octubre del 2015

11a. legislatura: això no serà fácil…

… però ningú va dir que ho fos. I a canvi, quin horitzó al davant! Si dilluns els discursos van ser importants -escoltar la nova presidenta del Parlament apel·lar a la sobirania popular i la futura República Catalana- consignem que des d'ahir dimarts hem entrat en un nivell de joc diferent. I sense marxa enrera. Perquè de paraules i presidents del Parlament amb trajectòria independentista -Barrera, Benach- prou que n'havíem tingut. Però assistir, aquest dimarts, a l'acord entre Junts pel Sí i la CUP pel procés de desconnexió és entrar a la dimensió desconeguda, és sentir que ara hi anem de debò, i percebre que tots els esforços han tingut sentit. I que en caldran més!

Perquè estem fent passos històrics, valents i trencadors. El nostre Parlament manifesta que ja no se supeditarà a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, "en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència". És un primer pas, sí, però d'un abast incalculable. Per això aquest dimecres em llevo amb el mateix optimisme del 27 de setembre, a la nit, i faig que tots els meus comentaris i gestos vagin d'acord amb l'objectiu primer: no podem si no avançar. I continuar sumant acords. Amb imaginació i amb generositat. Per fer possible el final que havíem somiat i perseguit. I que posa sobre el calendari dates pel trencament.

Vam dir divuit mesos a tot estirar. O molt menys encara. Compto que sabrem ser mereixedors de la llibertat que ara ens atorguem.


TEXT DE LA DECLARACIÓ.

El Parlament de Catalunya:

PRIMER.- Constata que el mandat democràtic obtingut a les passades eleccions del 27 de setembre del 2015 es basa en una majoria d’escons de les forces parlamentàries amb l’objectiu que Catalunya esdevingui un estat independent i amb una àmplia majoria sobiranista en vots i escons que aposta per l’obertura d’un procés constituent no subordinat.

SEGON.- Declara solemnement l’inici del procés de creació de l’estat català independent en forma de república.

TERCER.- Proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana.

QUART.- Insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions.

CINQUÈ.- Considera pertinent iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

SISÈ.- Com a dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent, reitera que aquest Parlament i el procés de desconnexió democràtica no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, a qui considera deslegitimat i sense competència arran de la sentència de juny del 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya votat prèviament pel poble en referèndum, entre d’altres.

SETÈ- Adoptarà les mesures necessàries per obrir aquest procés de desconnexió democràtica, massiva, sostinguda i pacífica amb l’Estat espanyol de tal manera que permeti l’empoderament de la ciutadania a tots els nivells i en base a una participació oberta, activa i integradora.

VUITÈ.- Insta el futur govern a complir exclusivament aquelles normes o mandats emanats d’aquesta Cambra, legítima i democràtica, a fi de blindar els drets fonamentals que puguin estar afectats per decisions de les institucions de l’Estat espanyol.

NOVÈ.- Declara la voluntat d’inici de negociacions per tal de fer efectiu el mandat democràtic de creació d’una estat català independent en forma de República i, així mateix, ho posa en coneixement de l’Estat espanyol, de la Unió Europea i del conjunt de la comunitat internacional.

divendres, 23 d’octubre del 2015

Folch i Torres, cinc anys de Pastorets

Avui repartirem entre la canalla dels cursos d'ESO els llibrets d'assaig dels Pastorets. No, no són exactament els Pastorets d'en Folch i Torres que aquest darrer cap de setmana van celebrar, a Barcelona, l’acte d’obertura de la celebració dels 100 anys. Són -i passeu-nos la gosadia- la versió que fa cinc anys en fem a l'Institut Guillem Catà, de Manresa: 50% de Folch i Torres, 25% de nadales populars, 20% de Sagarra, Raspall i Martí i Pol i, finalment, 5% de ximpleries de la casa. Barrejat -no sacsejat- i servit en sis sessions per als avis del barri, escoles de primària i, tu diràs, els propis companys del centre.

El cas és que si els Pastorets mereixen reconeixement i honor, no és només per aquests primers cent anys, incombustibles, sinó per tota la capacitat que conserven de refer-se i reinventar-se, en tant que tradició viva. No tinc memòria d'un Nadal sense: jo mateix vaig fer els Pastorets de petit, a la parròquia, i després els vaig viure de gran a l'associació de veïns. N'he vist dotzenes de versions i sempre i a tot arreu m'ha meravellat la seva capacitat de mudar o d'enriquir -a vegades, si sóc franc, d'espatllar i tot!- aquesta tradició tan viva. I amb una llibertat que depassa la de l'autor: pura cultura popular. 

En acabat, els nostres Lluquet i Rovelló són dos nanos que fan campana, la mare de Déu no hi surt i les dimonietes a ritme de hip-hop són un moment àlgid de l'infern que des del segon any ja s'espera.  Com s'esperen pels papers els solistes i els rapsodes, des que al pati ja refresca: "podré hacer de dimonieta?". I abans no els diries que ja el fan tot l'any, el paper de dimonieta, insisteixen: "pero de las que dicen los pecats capitals, eh?" perquè tots volem el nostre minut -o trenta segons- de glòria. 

En fi, que ja en tenim nou, de pecats capítals, i tres arcàngels que apareixen rollo Scala, amb capa blava i espases de llautó. Sagarra té al nostre centre un estol de criatures amb el Poema de memòria i capacitat d'emocionar, encara que masteguin tatxes -tot just un 11% de catalanoparlants! I alguns anys, amb Papasseit o fins Guerau de Liost, m'han estovat com qui més. La professora de música -la loca de Rosa Maria Ortega- s'hi abocarà fins la desmesura, i també l'Alícia Puertas, de teatre, i a la fi aquest desembre no hi haurà sinó Pastorets i Pastorets. Amb músics, amb cor, amb big band i orquestra de flautes, amb més de vint actors i una dotzena de rapsodes. Amb vint perruqueres i esteticiens de cicles formatius. Amb els de plàstica i fusteria... I tot això començarà avui que repartirem els llibrets d'assaig! El mateix de cada any, direu. Però cada any diferent: no conec un Nadal més autèntic. 

Satanàs: Voleu dir que no m’esteu enredant? Què dieu de de la Judea i d’una meravella mundana, si vosaltres dos feu campana i mentiu més que no parleu! Doncs pel poder que jo tinc, mano que ara us adormiu i que plegats us hi esteu fins que a mi em doni la gana!

dimarts, 20 d’octubre del 2015

Qui no coneix Toni Massegú?

A primers de mes va sortir puntualment el Pou de la gallina, on aquest octubre hi he pogut publicar el tema del mes "Un nou futur per a la Formació professional". Ha estat una col·laboració excepcional perquè, generalment, la meva participació és molt més breu i senzilla sota aquell títol que diu "Qui no coneix…". Aquesta vegada hi presento en Toni Massegú, professor de matemàtiques i director del novíssim institut de Cal Gravat. No el reconeixeu al dibuix -preciós- que li ha fet Maria Picassó? Una paràbola feta de números, país i gols.

Toni Massegú,
des de cal Gravat estant

D’acord que encara és jove, però feu memòria, que aquest també el coneixeu. I és clar que sí: parlem del professor de matemàtiques, del director de l’institut Cal Gravat. Fixeu-vos-hi, d’alçada llatina però amb crani germànic, que reforça un tallat curt de cabell, dels de raspall, tot plegat com per indicar-nos que és un home amb els peus enganxats a terra. Poca broma: en Toni Massegú i Calveras és una altra baula d’una llaaaarga família professoral abocada a les ciències i els números –o bé les arts, però aquests són els altres parents Massegú, deixem-ho per un altre dia. Hi torno: en Toni Massegú va començar als setze anys a fer classes de repàs als estius, a l’acadèmia Central, l’empresa familiar, allà al carrer Carrió. Ja n’hi havia fet el pare Toni –i l’avi Toni i fins el besavi Toni fundador, em penso que aleshores al carrer sant Miquel. Però quan en Toni va acabar Exactes, passat un altre curs a casa, va tirar per agregat d’institut, al Lacetània, de Manresa, i també al Milà i Fontanals, a Igualada. I va ser aleshores que li van proposar per engegar i dirigir el nou institut Cal Gravat, a dalt de tot de la ciutat, a tocar de Bufalvent. Ara, al cap de vuit cursos de cargoleres i divuit mesos d’obres, l’institut ha inaugurat unes instal·lacions que fan patxoca, en un moment on inaugurar centres és gairebé un miracle. En Toni Massegú hi continua fent de director i professor de matemàtiques, perquè fer classe li agrada. Convergent de credo i praxi –o no el vau veure fent campanya amb Junts pel Sí?- en Toni està convençut que a base de números i una miqueta de seny, el país té al davant un futur esplèndid. I és tant que hi creu que ja ha portat al món tres criatures –i una es diu Toni, no podria ser d’altra manera! Al capdavall, mentre fem cap a la plena sobirania, ell es consola amb el joc del Barça i baixa al camp amb una regularitat aritmètica, amb la certesa que almenys els gols de la Lliga no els pot tombar el Constitucional. Ep! Si més no, fins ara...

diumenge, 18 d’octubre del 2015

De la Formació Professional, a El Pou de la gallina

Em penso que ja feia vint anys que no escrivia un Tema del mes per El Pou de la gallina. I no sé com em vaig deixar convèncer de fer-ne un per aquest octubre. Sobre la Formació Professional a Manresa i al Bages, aprofitant que s'estava redactant una nova llei… El cas és que vaig dir que sí, pensant que ja el faria a l'estiu i que, tot plegat, tampoc no seria tanta feina si al capdavall és el món on treballo. No cal ni dir que la realitat ha estat ben diferent -la nova llei, els canvis de responsables així com la varietat d'interlocutors, m'han suposat un bon grapat d'hores. Però m'ha fet gràcia tornar-hi, fins a sumar 25.000 caràcters i un munt de fotos encapçalades per la portada de Francesc Rubí: són els alumnes de 2n. del Cicle Formatiu de Grau Mig de "Fusteria i moble", al mateix Institut Guillem Catà, on faig classes. Fan goig, oi? El text de l'article comença així, com per donar importància a la cosa. Si us interessa, encara serà quinze dies més als quioscs!

UN NOU FUTUR PER A LA FORMACIÓ PROFESSIONAL 
Ara fa vint-i-cinc anys, i només amb vuit dies de diferència, a Manresa van coincidir el naixement de la Fundació Lacetània i, també, el de l’Institut Guillem Catà, hereu directe del què havia estat l’Escola Municipal d’Arts i Oficis. Fins aleshores la formació professional, a Manresa i arreu del país, sempre havia estat sinònim d´últim recurs educatiu, clarament vinculat a la idea de fracàs escolar. Després, poc a poc, en aquest quart de segle s’ha superat aquesta visió, i avui es projecten sobre aquests estudis la seva capacitat estratègica i també de motor econòmic, tal com recull la nova “Llei de formació i qualificacions professionals” aprovada el darrer mes de juny pel Parlament de Catalunya. Un canvi profund que, malgrat tot, no acostuma a ser mai notícia. I això que, a la Catalunya Central, amb 6000 alumnes, la formació professional mou gairebé el 50% dels estudiants post-obligatoris.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Els encausats pel 9N, la nostra dignitat


 Si n'han passat de coses, des del darrer 9 de novembre! Un any intens que ens ha permès arribar a aquest punt sense retorn. Només -només!- ens cal trenar uns acords que ens permetin arrodonir la gesta. Els espero serenament i optimista. Mentrestant, ens queda la paciència de respondre cívicament cada mostra de potineria que rebem: avui mateix, també a la plaça Major de Manresa, ens hem aplegat un miler de persones per defensar la nostra dignitat. Per demanar que s’arxivin les causes obertes contra l'exvicepresidenta del Govern, Joana Ortega, la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, i el MHP de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, com a responsables de la consulta democràtica del 9N. Quanta miopia! Judicialitzar la política, fer d'una consulta democràtica un delicte, només precipita el final. ¿O no ha entès el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, pel mateix concepte, avui els encausats hauríem de ser tots els ciutadans que vam col·laborar i que vam anar a votar el 9N? Doncs sembla que no, que no es vol entendre la demanda popular que hi ha darrera aquest gest, de tots els gestos que hem anat sumant els darrers deu anys… Només desitjo que sigui la nostra tossuderia més gran encara. També més intel·ligent. Perquè és ara que, si juguem bé les cartes, arribem a les hores decisives.

A Manresa han presidit la concentració d'aquest vespre l'alcalde i els directors o directores d'institut que l'any passat van fer possible el 9N, i m'ha semblat que era un reconeixement necessari. Perquè aquest trajecte només s'explica des del compromís de molts i molt diversos. A la foto, els voluntaris del Guillem Catà, el 9N de l'any passat.

dilluns, 28 de setembre del 2015

27-S: la victòria ens posa a prova

Des d'aquesta nit de diumenge que ho podem dir ben alt: hem guanyat amb una victòria clara! El Sí a la independència és l'opció majoritària arreu del país i, és clar, també a Manresa, amb 54,35%! I doncs les forces del Sí hem aconseguit la majoria que necessitàvem i ara encetem un període nou, complex i al mateix temps apassionant, molt més encara que fins ara: tenim el mandat de construir la República Catalana, i ho farem segur! Perquè més enllà del desig -sempre es tan curta la victòria!- el cert és que la d'avui ha estat una jornada èpica. Èpica, sí, sense matisos. O quin valor no té reeixir a l'embat d'una campanya fonamentada en la por i en les mentides, en el joc brut? Sense cap suport dels mitjans de comunicació públics i privats de Madrid -i alguns de Barcelona!. Amb amenaces de corralito, amb missatges de Merkel i Obama pudorosament contraris. Amb algun comentari d'insfausts records militaristes? I malgrat tot -malgrat enfrontar-se a tot un estat!- avui diumenge ens n'anem a dormir victoriosos. I que se'ns gira feina? És clar que sí. I que no serà fàcil? I tant que no! Però continua sent la millor feina que ens podíem imposar. Com diuen al Polònia, "amb il·lusió". Potser per això, perquè no penso perdre aquesta il·lusió, he contestat així els 1950 caràcters que, per abans de mitjanit, em demanava Regió7. Amb tota la modèstia, els he qualificat d'hora zero. Ara que la victòria ens posa a prova, aquest és el text:

Catalunya, any zero
Regió7, dilluns 28 de setembre de 2015

Finalment les urnes ens han portat a la llibertat! I això després d'una campanya començada ara fa cinc anys, quan l’independentisme va fer de la il·lusió el seu aliat per construir un país nou. I encara que fins el darrer dia, l’unionisme ha tingut per resposta el discurs de la negació i la por, dirigit sobretot als col·lectius més vulnerables, com ara els pensionistes.

Però estem d’enhorabona perquè mai com fins ara, una proposta explícitament independentista havia comptat amb el suport de tanta gent. Junts pel Sí i la CUP, més del 46% dels vots i fins a 72-73 escons pel cap baix, al marge encara del posicionament de Catalunya Sí que es Pot, compromès en la defensa del dret a decidir i a tirar endavant un procés constituent que acabi amb un referèndum d'autodeterminació...

Dic d’enhorabona, sí. Perquè ahir diumenge, a tots els col·legis electorals, la participació es va disparar. Primera victòria democràtica: en molts moments calia fer cua per votar en aquest “plebiscit imperfecte” d’uns comicis en què tothom –aquí i arreu- va percebre com a transcendentals. Si divendres vam acabar la campanya proclamant que érem a les portes de la llibertat, avui constatem que han quedat obertes de bat a bat. Junts hem arribat més lluny que mai.

Singularment, des de Junts pel Sí, la campanya ens ha servit per aprendre a treballar conjuntament persones de procedències polítiques i socials diverses, per posar-nos d’acord en uns objectius i treballar en comú, És la mateixa capacitat que tindrem per arribar a consensos que ens permetin fer un govern que governi bé, i que lideri i acompanyi la societat cap a la independència. Convençuts de que la il·lusió col·lectiva que s’ha generat trobarà complicitats en totes les forces que han apostat pel canvi democràtic que hem protagonitzat de costat a tanta i tanta gent mobilitzada, a redós d’Òmnium o l’ANC. La gent de la Meridiana!

Acabo: Catalunya està d’enhorabona. Tenim un full de ruta, que aplicarem des d’avui mateix. Perquè la feina continua: som a divuit mesos d’aprovar una constitució. Que ens permeti el referèndum final i el naixement de la nova República Catalana, més rica, més justa, més solidària i més lliure.

El món ens mira. I la por ja ha quedat enrera. Sabem-ne ser dignes en aquesta hora primera perquè el canvi ja és irreversible.

La foto, de Marta Salmeron, és feta a quarts d'onze de la nit, al Sielu de Manresa. Amb en David Bonvehí novament diputat i amb la candidta d'ERC, Adriana Delgado, que es queda molt a la vora de l'escó. Tant, que tots desitgem aue l'aconsegueixi els propers dies!

divendres, 25 de setembre del 2015

El Catà avui en fa 25!

Avui divendres 25 de setembre es commemoren els 25 anys exactes de l'Institut Guillem Catà, que és l'institut on treballo. I és que el mateix dia de 1990 el DOGC va publicar la creació d'un nou centre de secundària a Manresa, que aleshores encara no tenia nom, però que més endavant es diria així, Guillem Catà. Per tot plegat, avui al migdia hi haurà un acte més emotiu que no pas protocol·lari: vora 300 alumnes formaran un "25" a la pista de futbol, es cantarà la cançó de l'aniversari, ens farem les fotos de rigor, sonarà una traca... i es desplegarà una pancarta amb el lema “El Catà en fa 25" que ha il·lustrat l'artista i professor Carles Perramon.

Aquest serà tot just el primer dels actes d'un curs que volem singular: celebrar un quart de segle obliga a prendre perspectiva de tot allò que s'ha fet i, encara més, de tot allò que podríem fer. Més enllà d'una primera mirada nostàlgica, doncs, hi ha també l'impuls renovat per un projecte que reclama més i majors complicitats. Només cal pensar en el centre, les instal·lacions o el claustre, en els alumnes de fa vint-i-cinc anys… És diferent, oi!?

Al capdavall, el futur del nostre centre encara està per escriure. Però continua fidel al nom que va triar: Guillem Catà, aquell mestre d'obres major i pare de la Sèquia que des del segle XIV proveeix Manresa ininterrompudament d'aigua per als camps, les indústries i les persones. ¿I no mereixia ser el nom del nostre institut? Fet i fet, i com l'educació, els beneficis de l'obra de Guillem Catà han estat profundament transformadors i universals: hen estat per a tothom.

Per això, també, aquest estiu ens va sortir aquesta cançó, que amb l'Albert Bacardit -un altre professor i artista!- hem escairat fins que ell n'ha obtingut un ritme modernament sincopat. Ara els alumnes l'assagen, a les hores de música, amb la Rosa Ma Ortega: hi han confegit una coreografia pròpia i ja gairebé saben text i passos de memòria! Heu vist a la foto com s'hi fan? Tots els colors del món. Sortirà de nassos!

El Catà en fa 25
(Bacardit & Fontdevila)

Uuuuh-Uuuuh, vine a la festa (bis)
que el Catà en fa 25!

Som deixebles d’en Guillem Catà,
enginyer i home de bé,
que amb la Sèquia ens demostrà
que somiar és sempre el primer.

Tant se val on digui que hem nascut,
Manresa, Quito o Nador.
Junts farem l’esforç:
ara només faltes tu.

Vine, canta, juga, riu.
Gaudeix del moment i viu.
Cerca, aprèn i forma’t,
que al Catà tenim un lloc per tu.

Ara és hora de ballar.
Deixa-ho tot i vine a la festa,
que el Catà en fa 25.

És qüestió de voluntat també,
i de ser un punt valents,
tossuts fins a desobeir,
com els manresans antics.

Tant se val on digui que hem nascut,
Manresa, Quito o Nador.
Junts farem l’esforç:
ara només faltes tu.

dimarts, 22 de setembre del 2015

Contra la por (recta final de campanya)

La campanya encara la seva recta final. Es convoca el darrera acte multitudinari a Barcelona amb multiplicació de busos. Ahir, a Reus, Raül Romeva, reiterava tres raons perquè Catalunya sigui independent: "per democràcia, per necessitat i per dignitat" i hi afegia una visió de futur: "Que quan els nostres fills ens preguntin què vam fer, els vull poder dir que pensant en ells vaig posar la meva papereta en la urna de la dignitat".

I és que cal aquest gest valent, per decidir plegats el nostre futur, un gest contraposat al discurs de la por que ens arriba cada dia. Ho deia Toni Soler a la contra de l'Ara, diumenge passat, i ho il·lustra la foto de Teresa Sánchez el dia 10 a la nit: Junts pel Sí, al balcó d'ERC a Manresa... fins i tot per sobre de "la Caixa"!

Només vots

PRESSIONS. Sóc molt dolent fent pronòstics, però gosaria dir que l'aire que està agafant la campanya electoral no farà res més que consolidar la victòria sobiranista. A la gran massa de convençuts de cor i de cap, s'hi poden afegir ara els que, senzillament, no estan disposats a deixar-se trepitjar per aquesta innoble, antidemocràtica i insòlita ofensiva dels poders públics espanyols, amb el suport de la santa aliança financera i empresarial, molt catalana i espanyola en aparença, però que no té altra pàtria ni altra ideologia que no sigui el manteniment del seu estricte interès. La gent de Catalunya té seny i prudència, tanta com es vulgui, però també té en molta estima la petita engruna de poder que li dóna el sufragi. I a qualsevol ciutadà d'aquest país li resulta molt desagradable votar amb la sensació que s'ha deixat espantar per les amenaces o les pressions de les elits que dominen totes les palanques del poder excepte una -justament, la del vot lliure expressat.
(…)
I la gent, al seu torn, només pot comptar amb la força del vot. Que malgrat tot -la tremolor de cames dels banquers ho demostra- és la clau.

Toni Soler

dissabte, 19 de setembre del 2015

Una gernació a sant Domènec (l'acte central de campanya)

Des de la pimera reunió de Junts pel Sí a Manresa, a l'agost, que ens havíem proposat un acte multitudinari. Teníem una data possible i cinc setmanes de coll. Però no sabíem ni qui vindria ni amb quins recursos comptàvem. Encara més, la colla de convergents amb qui ens asseiem eren cares noves i -amb franquesa- no teníem pas clar fins on hi posarien el coll. Vam contrastar criteris sobre espais i possibles assistents, vam rumiar de plantar-nos al Congost o al Kursaal. Vam sospesar-ho durant vuit dies només perquè, el dia que va venir en Romeva, coincidint amb el certamen d'Hereus i pubilles, des de la carpa publicitària ho vam veure clar: ompliríem sant Domènec. L'Assumpta Bermúdez que corria per allà com a tècnica de Cultura municipal ens va certificar que amb cinc-centes cadires i dues mil persones dempeus, la cosa faria goig de debò. I que si n'hi posàvem més cap als laterals, doncs que dòmino: tot era qüestió d'atapeir-se. Aleshores, reconec que els convergents ja havien començat a prendre forma humana -vull dir que tot i ser diferents dels d'Esquerra, tenen capacitat de treball i d'esforç, i fins ara allò que hem acordat ho complim sempre tots plegats. Ens diem pel nom i ens veiem dia per altre. Però ens calia un repte amb risc i entusiasme, i aquest era omplir sant Domènec. Els responsables de campanya van pujar a Manresa i només van demanar un pla "B" per si plovia. "El teatre Conservatori, que si plou ens sobraran butaques". Dies després, quan vam saber els ponents, vam entendre que teníem un repte dels de ciutat capital: no n'hi havia prou amb omplir, calia petar-ho. Desconfiats de Barcelona -aquest "ja ens encarreguem de tot"- vam multiplicar carpes i mercats, 12.000 flyers a les bústies i 500 cartells per l'ocasió. També 700 cadires per a la gent més gran. I dia a dia ho notaves que seríem colla, perquè el retorn es multiplicava: "Ens hi trobarem!". I ens hi vam trobar, decidits i sense por. El mateix dia que alguns banquers d'aquest país s'apuntaven al bombardeig unionista, fins a 4000 persones ens vam aplegar a sant Domenec, decidits i valents, per impulsar i compartir un projecte que es vol per tothom. Una proposta que suma, que és veritablement revolucionària: construir un nou país amb tothom, més just, mes ric, més solidari. Ahir sant Domènec feia un goig que tombava i Manresa s'hi havia abocat com fia dècades que no s'abocava en un míting. Ara, però, tothom es feia la foto com per dir "jo també hi era". Plegats per un projecte que neix i és al servei de tothom. Que es vol sense exclusions ni penyores.

El 27-S ja és a la vora. L'esforç que ens demanaven l'Adriana Delgado i en David Bonvehí. En Mainat i en Mas, i en Junqueras. L'emoció que hi posava la Carme Forcadell... aquesta és la candidatura que fa por de debò, perquè farà possible la independència. Mobilitzem-nos aquesta darrera setmana per obtenir-ne una victòria esclatant!

dijous, 17 de setembre del 2015

De l'onze al vint-i-set (diari de campanya)

De primer va ser el dia 10, amb la marxa de torxes a Manresa i després, vora les 12, el primer cartell a la plaça Major. Hi van haver fotos i vam sortir a encartellar en equips de Junts pel Sí, que era com un miracle de veure. L'endemà, l'acte institucional al matí i, encabat, a la Meridiana a la tarda, convocats per l'ANC i l'Ômnium. Ras i curt: mai havíem començat una campanya amb tanta força ni amb tanta il·lusió. El vot de la nostra vida.

Unes altres eleccions. Perquè encara no n'hi ha prou d'omplir carreteres i camps nous, de fer aquesta Via Lliure fins al Parlament, de mostrar-nos un any i un altre tossuts davant el món sencer. Com diria en Raül Romeva, ara, amb l’alegria i un somriure per bandera, ens cal també la determinació a les urnes. Sumar complicitats i vots pel proper 27-S, conscients que anem a construir un nou país més lliure i més just per a tots.

Fem doncs un resultat incontestable! Per això un dia i un altre, a Junts pel Sí estem mastegant aquestes dues setmanes de campanya. Des d'idees i tradicions diferents. Però constants, a les parades a Crist Rei, els mercats, la bustiada, les passejades per botigues i barris per poder parlar amb tots i cadascun dels que encara dubten! I demà, a la plaça de sant Domènec, a dos quarts de vuit del vespre volem omplir fins el pal de la bandera: amb Carme Forcadell, Artur Mas i Oriol Junqueras. Amb Josep Maria Mainat i els candidats del Bages, en David Bonvehí i Adriana Delgado. 

Perquè ara anem a totes. Perquè guanyar el 27S depèn de tots. Perquè davant la por, les amenaces i les calumnies d’aquells que ens volen vèncer, a nosaltres en toca convèncer. Persona a persona. Vot a vot.
Encara Romeva: perquè el somni és a tocar i cal empènyer amb més força que mai. Perquè em temo que és ara… o mai.

Doncs que sigui ara, oi?


No sé qui va fer la foto, amb en Marc Aloy per la Font dels capellans, però els que em coneixen ho saben: els mercats, els porta a porta, les botigues… em posen a mil. No hi puc fer més. I això que sóc tímid! Però m'agraden -m'agraden sobremanera. Segur que és una cosa insana, però no hi puc fer més. I me'n confesso.


dimecres, 9 de setembre del 2015

Sobre la victòria (comença la campanya!)

A la contra de l'Ara, ahir, en Salvador Cardús hi situava cinc apunts de precampanya. Val la pena llegir-los (aquí) però, per fer-ho curt, em quedo amb el darrer: Sobre la victòria. Des que va començar la precampanya a l'agost, a Manresa els de Junts pel Sí no hem parat. Són les eleccions de la nostra vida! Ens hi trobem els d'ERC amb els de CDC, que si fa un any m'ho expliquen no m'ho crec. Però sobretot, plegats arribem a més gent que no havíem abastat mai: hem fet centenars de candidats, alguns d'ells absolutament nous a l'opció independentista. A partir de demà la campanya oficial s'escolarà en pocs dies. I per això, tots els independentistes, els de sempre i els nouvinguts, intensificarem l'esforç. En Cardús ho diu així:

"SOBRE LA VICTÒRIA. Som on som per tota una història de lluita prèvia per la causa de la llibertat. I, encara, som on som pels que sempre han cregut que la independència era l'únic horitzó possible. Però hem aribat a tenir aquest horitzó a la punta dels dits per tots els sobrevinguts qu s'hi han apuntat els darrrs cinc anys. I, tinguem-ho clar, guanyarem gràcies al vot de l'últim català que se n'adoni. Sempre que se n'adoni, esclar, abans del 27-S!".

30 d'agost. La foto és del dissabte de festa major, a sant Domènec, Manresa, i molt probablement és feta d'en Manel Tàpia.

dilluns, 7 de setembre del 2015

Qui no coneix el Melen?

La setmana passada va sortir puntualment, el Pou de la gallina 312, del mes de setembre, parlant al tema del mes de les nissagues manresanes. Molt més modest, l'articlet "Qui no coneix…" recull un correfocaire d'honor, un d'aquells paios singulars que la ciutat dóna i que no acostumen mai a ser notícia. Josep Maria Melenchón, el Melen. Cinquanta-vuit anys i sempre a punt de fer allò que calgui, sigui el que sigui si sembla que és convenient. Tan irrepetible com aquest dibuix que li ha fet la Maria Picassó. El Melen de sempre!


El Melen,
una capsa de sorpreses

Ara que encara s’ensuma la ferum de Correfoc, digueu: qui no coneix el Melen? En realitat es diu Josep Maria Melenchón i Meca, i és dels que amb la cara ja paga: inquiet i trapella, sempre té al cap un invent. I això des que era una criatura que jugava al capdamunt del carrer Armengou, o d’escolta els dissabtes, al Cardenal Lluch. En acabat, el Melen a catorze anys es va incorporar a la impremta de cal Bausili i no en va sortir fins que, quatre dècades després, l’empresa abaixà la persiana per sempre. Però mai no va perdre l’esguard de murri que li recordem, quan feia part del grup de les presentacions de Rialles, a la Sala Ciutat. Tenia dinou anys i aleshores ja combinava un especialíssim sentit de l’humor amb la voluntat de l’enginyeria recreativa que tantes satisfaccions –i maldecaps- li ha reportat a la vida. Perquè Rialles fou només el principi. La seva magistralitat despuntà en els disset anys que es va estar a Xàldiga, des del primer alè de l’entitat i fins que –per entendre’ns- va passar el relleu a la filla. Allà en Melen aparcava la meticulositat de les arts gràfiques i les engaltava a raig. Amb en Jordi Lleida, i en Pep Soler, i amb tants d’altres, anaven inventant coses, com ara la Roser Flotats, quan prepararen l’abillament del primer boc i per la presentació en Melen convidà el president de l’entitat a estrenar-lo: a força de magnesi, quina cremada! L’any després seria ell mateix qui tastaria el xarop, ara amb tirolina inclosa des del balcó municipal i una imprevista flama que li socarrava els peus. “Aleshores semblava una bona idea”, reflexiona. El cas és que no escarmenta! Sigui fent córrer pirotècnia o sota el pes dels castells, que de tot ha fet i força. Per això no es fa estranya la seva capacitat de reconvertir-se professionalment i, de Santpedor estant, es va fer seves les màquines més velles del Bausili i –ara un bony, ara un forat- s’ha barallat amb tota mena de reptes fins a esdevenir un reconegut especialista... de capses! I és que el Melen fa allò que us convingui, tant se val la mida i mena: de tot ha fet, llevat de pijames de fusta! Per si de cas, però, no li plantegeu el repte. Us prendria al punt la mida, si és que no us l’havia presa encara!

dilluns, 31 d’agost del 2015

La solitud dels moribunds (Norbert Elias)

El llibre és en castellà, i me'l va passar C. La soledad de los moribundos, de Norbert Elias (Silèsia, 1897 - Amsterdam, 1990). Després l'atzar me l'ha deixat com a darrera lectura de vacances, i m'ha agradat. Tot sota una sola premisa: "Només per als humans ens és difícil morir". Norbert Elias, un dels sociòlegs més importants del s.XX, fa una anàlisi breu però també apassionant sobre les formes que avui tenim d'entendre la mort, al costat de les de d'altres temps. Defensa que la mort no té res de terrible en sí mateixa -ho és el dolor, és clar. O la mort d'algú jove. També el sentiment de pèrdua que experimentem els supervivents quan es mor algú que estimàvem. Però això no hauria d'amagar, com fem contemporàniament, tot allò que té a veure amb la mort. "Potser hauríem de parlar més obertament i clara sobre la mort, encara que només sigui per deixar de presentar-la com un misteri. La mort no amaga cap misteri. No obre cap porta. És el final de l'ésser humà. I allò que d'ell sobreviurà serà allò que hagi aconseguit donar de sí als altres, el que d'ell es guardarà a la memòria dels altres". No res: com que se m'ha fet curt, en consigno en català les primeres pàgines, traducció maldestra de l'edició mexicana del Fondo de Cultura Econòmica, l'any 1987.

La solitud dels moribunds
Norbert Elias

Hi ha diverses maneres d'afrontar el fet que tota la vida, i per tant la de de les persones que ens estimem i la pròpia vida, tenen un final. Es pot mitificar aquest final de la vida humana que anomenem mort, mitjançant la idea d'una posterior vida en comú dels morts a l'Hades, a Valhalla, a l'Infern o bé al Paradís. És la forma més antiga i sovintejada dels intents humans d'entomar la finitud de la vida. Podem provar d'evitar el pensament de la mort tot allunyant de nosaltres, sempre que sigui possible, la seva presència indesitjada: amagar-ho, reprimir-ho. O potser també mitjançant una ferma creença en la immortalitat personal -"els altres es moren però jo no"- en una tendència molt forta en les societats desenvolupades dels nostres temps. I també podem, finalment, acarar la mort com una dada de la pròpia existència; disposar la nostra vida, sobretot el nostre comportament envers els altres, al limitat espai de temps de què disposem. Podem considerar una tasca fer que el comiat dels homes, al final, quan arribi, tant el dels altres com el propi, sigui el més lleuger i agradable possible, i suscitar la pregunta de com es fa aquest propòsit. Actualment aquesta és una pregunta que només uns quants metges es fan de manera clara i sense manies. En la societat en general, la qüestió gairebé no es planteja.

   Tampoc es tracta únicament de l'adéu definitiu a la vida, del certificat de defunció i l'urna. Moltes persones es moren poc a poc; van sumant indisposicions, envelleixen. Les darreres hores són, indubtablement, importants. Però, sovint, el comiat comença molt abans. La minva de la salut acostuma ja a separar aquells que envelleixen de la resta dels mortals. Els seus descendents els aïllen. També pot ser que es tornin menys sociables, que els seus sentiments s'aprimin, sense que això extingeixi la seva necessitat dels altres. Això és el més dur: l'aïllament tàcit dels senils i moribunds de la comunitat dels vius, el refredament gradual de les seves relacions amb persones amb qui compartien l'afecte, la separació dels altres en general, que eren els qui els proporcionaven sentit i sensació de seguretat. La decadència no és dura únicament per aquells que suporten dolors, sinó també per tots aquells que s'han quedat sols. El fet que, sense ser una cosa deliberada, sigui tan freqüent l'aïllament precoç dels moribunds precisament a les societats més desenvolupades, esdevé un dels punts febles d'aquestes societats. Testimonia les dificultats que tenen moltes persones d'identificar-se amb els vells i els moribunds.
(…)


Doncs això, que potser hauríem de parlar més obertament de la mort com una part integrant de la vida.