divendres, 20 de novembre de 2015

El dia que es va morir Franco

Dimecres va venir a l'institut Susana Paz, redactora de Regió7: volia parlar amb un grup de nanos per veure què en saben, què en queda, què n'han viscut d'aquell generalíssimo Franco que ens va governar amb mà de ferro fins que es va morir, avui fa quaranta anys. Vaig demanar volutaris i els vaig aviar tots plegats a una aula del costat, i quan vaig acabar la classe també m'hi vaig afegir, mut i discret, a distància. I en la sonsònia de la conversa jo també vaig tornar quaranta anys enrera, un dijous de novembre, aleshores alumne intern al Seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Feia fred i ens llevàvem a dos quarts de vuit i aquells dies, el primer que feia, era sortir corredor avall fins l'habitació d'en Jordi Fons, ell que tenia ràdio i escoltava les notícies. Feia tants dies que esperàvem "el parte" definitiu!. Aquell dijous, però, només s'escoltava música clàssica. "S'ha mort, segur", vaticinà en Jordi Fons, lacònic com sempre. Vaig anar desapertant els pocs interns que ocupàvem aquell corredor glacial -els de 6è de batxillerat, amb el Tínes i el Rubio, tambe el Blancafort o l'Huch, l'Isern, en Caballé i l'altre, mut de mena, d'Igualada… Bo i rentats vam baixar a veure mossèn Subiranas, el prefecte. I tant que era mort el porc, mort i ben mort. No compto que ens saltéssim l'exercici de pregària matinal ("a Déu el que és de Déu, i al Cèsar…"), però després d'esmorzar vam veure el carallot d'Arias Navarro somicant en blanc i negre per la televisió. Van arribar els companys de Vic i d'Osona -externs tots ells, quina sort!- i vam participar plegats de la segona notícia del dia: una setmana de festa. Jo, que m'enyorava de Manresa i de tot el meu món -la decisió d'ingressar al seminari no havia estat ben bé un encert aquell setembre- vaig respirar profundament. Vuit dies a casa, just el mes abans de Nadal! L'única condició que ens va posar el Subi va ser que res d'autoestop aquell dia per tornar a Manresa. Era la manera habitual de marxar els divendres vespre i, ara, a mig matí de dijous, no semblava prudent parar el dit a can Pamplona… Com que vam haver d'esperar el bus vermell-brut del Galtanegra, vam demanar permís per sortir almenys a fer un tomb. I al carrer Manlleu vam demanar força cerveses amb una molt mal dissimulada alegria, que era la que tothom compartia discretament. No sabíem què passaria a partir d'aleshores, i jo tot just havia fet catorze anys. Però teníem totes les esperances en el futur i -digueu-nos agosarats- estàvem convençuts que hi podríem participar. Recitàvem de memòria aquells goigs anònims, del quatre fàstics de la mort del cagaelàstics ("Pel sant de la pilarica, a dintre del llit es fica…") i vam arribar a la tarda a Manresa. A Moià, que aleshores era mig camí, amb la cara radiant va pujar el Sendo Coll al bus, que era electricista i diaca, i nosaltres féiem xivarri al final. Ens vam saludar efusivament, convençuts que aquell 20N recomençava tot. I es pot dir que ho va fer, però em penso que mai ens vam afigurar que seria tot tan llarg i difícil, i que costaria tant de somoure. Això sí, quaranta anys després, m'agrada pensar que ens hi vam bregar amb entusiasme, i que encara ens en queda per a la millor empresa de la nostra vida. Que és la que, sempre, vindrà demà.

A la foto, Susana Paz amb el David, l'Anna, la Sarai, l'Ester i l'altre David, tots ells de 2n. ASCT del Guillem Catà. El text, a Regió7, va quedar així:


3 comentaris:

  1. El poema "Auca de l'Enfadós o la Fi del Cagaelàstics" va circular en octavetes clandestines, anònimes, poc després de la mort de Franco. Es va publicar imprès, sempre anònimament, a la revista "La pipa d'en Roc", número 7 (21-XI-1978), i el va recollir Joan Crexell al llibre "La Fi del cagaelàstics. Poesia política anònima" (La Magrana, 1980). Això va fer que alguns l'atribuïssin al mateix Crexell. D'altres, recordo que l'atribuïen a Pere Quart i a Joan Brossa... Finalment, s'ha sabut que la seva autora va ser Concepció G. Maluquer.

    El que em sorprèn molt és que ja el recitéssiu el dia mateix de la mort del dictador. Jo recordo les octavetes clandestines circulant poc després d'haver-se complert les "previsiones sucesorias", però m'ha sorprès que ja coneguéssiu el poema abans que Franco la dinyés... El final del poema segur que va ser escrit després, o si voleu el mateix dia, de la defunció; però com que l'agonia va durar tant temps, sí que podria ser que la primera part de l'auca ja hagués circulat mentre l'home es debatia entre la vida i la mort. Això és el que sembla desprendre's del vostre testimoni, ja que el mateix dia 20-N-75 recitàveu de memòria aquests versos.

    Una abraçada, Ramon!

    ResponElimina
    Respostes
    1. KRT, em penso que tens raó! Potser el vam començar a recitar després de mort? No m'hi faig pas fort, la memòria a vegades ja m'enganya. Però si la broma no va començar aquell novembre, devia ser immediatament després!

      Elimina
  2. Pel teu registre personal, que sàpigues que els meus dos records de quan el Franco es va morir son, un, arribar amb l'autobús a l'escola i, allà, pujar el senyor Rial a l'autobús, donar-nos la noticia i enviar-nos directament cap a casa. L'altra, la imatge nítida de veure't pujar l'escala del 72, tres pisos saltant els esglaons de dos en dos. No sabia si l'alegria era per la mort del dictador o per la setmana de festa.
    També he recordat sempre més la expressió "heces en forma de melena", que als deu anys disparava la meva imaginació en moltes i diverses direccions.

    ResponElimina