dilluns, 26 de març del 2018

26 de març, trenta anys de Residència d'avis


A la darrera reunió del Patronat de la Fundació Residència d’avis del barri de la Sagrada Família em van fer arribar còpia d'una carta rebuda al centre. Era d'Antoni Comas, qui anys enrere fou MH Conseller de Benestar social de la Generalitat de Catalunya i que, ras i curt, va ser ben bé un artífex de la nostra Residència d’avis. Es tractava d'un text de condol adreçat a la Residència per recordar precisament la relació que van tenir, molts anys abans, amb la meva mare, Pepita Subirana, aleshores impulsora del projecte. La Pepita, amb Rossend Coll, havien baixat dotzenes de vegades a Barcelona per tal de visitar Antoni Comas al Departament. Es tractava de compartir projectes i també d’aconseguir el suport, un compromís o —directament— els recursos necessaris, i no sempre amb formes educades. Però puc consignar que el tràfec d’aquells primers anys de Residència i el creixement exponencial en habitatges i serveis només s'explica per la complicitat i perseverança que aquestes tres persones van trenar. Per això l’altre dia vaig agrair la carta d’Antoni Comas, que es lamentava de no haver conegut la data del traspàs –li hagués agradat ser al funeral. El fet s’escau gairebé amb els trenta anys de funcionament. Trenta anys de Residència al barri! Des que el 1985 un grup de persones volíem crear una petita residència d’avis, fins a les dimensions actuals, ens ha passat de tot. Però amb un fil conductor: l’entusiasme posat al servei de la gent gran. Al capdavall, amb l’empara de l'Associació de veïns i el suport de la Generalitat de Catalunya, de CaixaManresa i també de l’Ajuntament, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar l’equipament que, des d’aleshores, mai ha parat de créixer. En aquests trenta anys, és clar, hem perdut companys i companyes fonamentals, gent que es va abocar en aquell projecte amb la generositat de construir, finançar i fer útil l’esperit inicial. Però avui la Fundació Residència d’Avis del barri de la Sagrada Família, de Manresa, continua ben viva i atén gairebé noranta avis cada dia amb el mateix esperit original, que és també el d’estimar-los i fer-los sentir fins el darrer dia membres de la seva comunitat: el barri. I em penso que per a tots els que ho fan, o ho han fet possible, només hi pot haver agraïment.

La foto correspon a 1993, en el moment de la inauguració de la torre. Però hi reuneix els tres protagonistes d'aquell període de creixement imbatible: Pepita Subirana, el MH Antoni Comas i Rossend Coll, tots ells acompanyats de Benet Pierola, aleshores president de l'Associació de veïns.
Més dades encara: la inauguració va ser el dia 26 de març de 1988, sí, però molta gent confon el record amb la visita que ens feia pocs dies abans Marta Ferrussola (11 de març). Per acabar, l'equipament va acollir els primers avis el dia 5 d'abril, dues setmanes després.

dilluns, 19 de març del 2018

Qui no coneix Josep Trapé?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març recull al tema del mes les farmàcies centenàries de la ciutat, un conjunt d'establiments singulars que sobreviuen als canvis. Siguin el resultat d'una arrelada nissaga, o tot just fruit d'un traspàs recent, el cert és que el conjunt farmacèutic de Manresa continua acompanyant els malalts, al costat d'un exèrcit de nous productes que la contemporaneïtat  -i un punt de precarització- els imposen. Sigui com sigui, i per arrodonir la proposta, aquest mes al "Qui no coneix?" tanquem l'exemplar amb un personatge bregat en aquest món: Josep Trapé. Il·lustrat magníficament per Maria Picassó, l'home destil·la professionalitat serena des del portal de Sobrerroca, on aviat farà quatre dècades que vetlla per la salut dels veïns.

Josep Trapé,
el farmacèutic impertorbable

L’heu vist segur, ni que sigui passant per la farmàcia, a comprar tot just unes juanoles. És en Josep Trapé i Pujol. Fill del 1955, ja fa trenta-vuit anys que és rere el taulell d’un establiment centenari, amb accessos pel capdamunt dels Drets i, també, a redós del portal de Sobrerroca. Entreu per on més us plagui, que el trobareu allà mateix, amb bata blanca. Home de paraula adusta, notareu però que gasta un esguard profund, escrutador, d’aquells a qui res se’ls escapa. Tant, que fins i tot us sembla que ja sap què li aneu a demanar. I ell, discret i sense moure una cella, us abasta aquella crema o les pastilles, l’esparadrap o uns preservatius potser. Pura professionalitat adquirida des de la infantesa, quan ajudava al seu pare, al mateix establiment, i s’escapava d’un bot a cal doctor Andreu, majorista de farmàcia, a buscar el remei que el client sol·licitava. I bo, d’aquells aires en vingué la primera inclinació: es dedicaria a l’especialitat de microbiologia. Però el desig se li va tòrcer, i la mort prematura del pare el lligà a l’establiment: es llicencià per governar una farmàcia. Dels altres tres germans que el seguien, també el Jaume emprengué el mateix camí –i avui és bioquímic, a Althaia—, mentre que el Nasi i el Pere van perseguir d’altres fites. Ell doncs, assumint el fat i la planeta, es va quedar a la farmàcia, i els primers anys, tot sol, de tot es feia el càrrec, des de netejar els vidres fins a les guàrdies nocturnes o festives. Després vingueren els dependents i guanyà llibertat, que fins es comprometé amb el col·legi de farmacèutics manresà, i el presidí quatre anys, o bé a l’Acadèmia de ciències mèdiques de Catalunya i Balears, delegació del Bages. Aquest és en Josep Trapé, qui amb posat de sentinella observa el tràfic que enfila Sobrerroca, i beneeix el seu públic modest, de proximitat, que sovint s’acosta des del CAP del Barri Antic, i compta que en pocs anys es podrà jubilar. Aleshores voldria desplegar la seva passió viatgera que ja l’ha portat arreu d’Europa amb la seva colla d’amics sardanistes que encara és Manresa Dansa, o al costat de la Maria Antònia, amb qui ja ha resseguit mig món. Amb un darrer detall, incorporat de fa deu anys: l’home practica el golf! Parleu-li del golf i veureu com se li il·lumina la cara, fins a saltar el taulell i mostrar-vos un swing es-pec-ta-cu-lar. I és així, que entre pastilles i pilotes, recorda tots els canvis que ha viscut i, desplegant tot el braç, us assenyala el tancament de totes les botigues que l’envolten, des de la dels electrodomèstics del Joc de la Pilota, fins a la camiseria, el bar Rio, la peixateria i també, darrerament, el supermercat. I mentre espera que la imminent reforma dels Drets recuperi aquell entorn, ell resisteix i se sent modestament útil, talment el primer sanitari que molta gent del barri té a l’abast. I ell, respectuós i un posat impertorbable, acompleix la tasca amb escreix.

divendres, 16 de març del 2018

La República i la plaça d'Espanya

El ple d'ahir dijous a l'Ajuntament de Manresa s'obria amb una proposició de l'ANC presentada per la CUP: canviar el nom de la plaça d'Espanya pel de Plaça de la República. Recordo fa unes setmanes que un cartell convidava a l'acte de substitució de les plaques de marbre, signat amb els logos de CUP i, també, de l'ANC i el CDR. Aleshores des d'ERC ens en vam sorprendre, especialment perquè no havíem conegut ni encara menys pogut discutir la proposta. Cinc dies després, algunes fotografies il·lustraven la feta, tot i que de poca durada: hores més tard, i amb nocturnitat, la nova placa de la República s'esbocinava, presumiblement sota la força d'un cop de mall.

L'episodi reivindicatiu, però, era només un primer pas per reclamar el canvi de nom oficialment. Presentat com una demanda política, algú va considerar que una aprovació plenària estalviaria majors molèsties. I ha estat un error que, des d'ERC, hem provat d'aturar els últims dies. I això, per què? No pas perquè no vulguem el nom de Plaça de la República, sinó perquè ara mateix des d'ERC discutim l'oportunitat de canviar el nom de la plaça d'Espanya.

Per això em va sorprendre que Eudald Camprubí, en nom de l’ANC, comencés per reclamar que els partits republicans treballéssim units, i fins i tot ens renyés amb to distès, com si la cosa no anés amb ell. Reclamar unitats anant de bracet amb un sol partit no era una bona manera de començar! El cas és que el nou president de l'ANC local suggerí el canvi de nom i fins i tot buscar algun altre carrer on posar el nom d'Espanya. Immediatament després, Jordi Masdeu, per la CUP, ens recordà que ja era la tercera vegada que es portava aquesta qüestió al Ple així com els diversos canvis simbòlics que la plaça ha sofert d'ençà que el primer ajuntament feixista substituí el nom de Francesc Macià. Al final, Masdéu manifestà no tenir cap problema que algun carrer o plaça porti el nom d’Espanya, "però no pas una plaça central". I per acabar, encara va tenir temps de criticar el funcionament de la comissió del nomenclàtor, em penso més per desconeixement que no pas per mala fe.

Després s'escoltaren els altres grups. Ton Sierra (Democràcia Municipal) va subscriure el desig d'atorgar el nom de República a algun lloc destacat de la ciutat, però fou el primer a referir-se als valors d'un republicanisme que respecta la diversitat de sentiments. Fou ell qui ens recordà que la plaça Major ja portà el nom de República entre 1931 i 1939. "Ens hi sentiríem molt més còmodes que no pas eliminant noms que poden restar adhesions a la República". Per Cerezo (C’s) el nom de plaça Espanya ja està on toca i es queixà d'aquells que canvien noms de carrer a discreció. I encara Felipe González (PSC) s'afegí a la crítica per tal com ANC i CUP, seguint un camí de fets consumats, s’havien saltat el procediment, retirant la placa. Poc inclinat a fer sang, González demanà deixar d’actuar a la valenta, buscar consensos i acabà dient que si la qüestió es debat a la comissió del nomenclàtor, ells defensarien el manteniment d’aquest nom.

Per ERC, la regidora de cultura Anna Crespo recordà com funcionava la comissió del nomenclàtor, que ella mateixa presideix, i encara com la moció ANC-CUP havia arribat el cap de setmana, sense gairebé temps de ser treballada. Sigui com sigui -el discurs va ser complert- Crespo recordà que la comissió no és pas tècnica sinó totalment política, l'espai on cercar complicitats i arribar a acords. I sense defugir el posicionament, en nom d'ERC manifestà el nostre vot contrari: "Estem confonent l’enemic: si volem construir una República cal sumar sensibilitats i no emprendre accions que restin suports". En la mateixa línia Àuria Caus representant a CDC qualificà d'incorrectes les maneres de la CUP i el que podria simbolitzar una nova imposició al nom de la plaça.

A la rèplica, més breu, Camprubí des de l'ANC acusà els presents -entenc que a excepció de la CUP- d'excusar-se en arguments procedimentals i, citant Cardús, digué que estem fent una claudicació del llenguatge, i que això (sic) no va d'identitats sinó de construir societats lliures. I en un darrer missatge que seria triple manifestà no estar pas en contra dels espanyols, que cal trobar un nou espai al nomenclàtor per Espanya i que fem un esforç per parlar i entendre'ns. Em penso que l'home ja tenia ganes de marxar.

La piula del vespre vingué d'en Jordi Masdéu, sorprès per la posició de Convergència i encara més d'ERC. Si tenia ganes de canviar el nom, encara em va semblar que en tenia més de capolar-nos. I sense embuts -ni cohesió social, ni estratègia ni aquelles societats lliures que esmentava l'ANC- Masdéu reclamà que quan els "indepes" érem pocs, bé que ho aguantàvem tot, i doncs que ara "si a algú li molesta, que s’aguanti". No em va semblar un argument gaire interessant. Però aleshores, i no pas per honorar-me, Masdéu em cità del Ple de juny de 2000, quan era jo el regidor que defensava amb vehemència el canvi de nom de Plaça Espanya. La cita era llarga, i vaig botar de la cadira: jo també vaig perdre aquell vespre de fa divuit anys. Masdéu, però, continuava, ara recordant Ignasi Perramon qui, en nom del PSAN, en aquell primer ajuntament democràtic de l'any 80 també va defensar esmenar el nom. "La posició d'Esquerra avui és incomprensible. Què ha canviat des d'aleshores?", acabà per bramar, retòric -i pletòric. Com m'hagués agradat respondre!

Després vingué la votació, i la proposta es perdé amb els tres únics vots favorables de la CUP. I em va saber greu, perquè els vots de la majoria republicana, precisament per majoria, permetrien continuar avançant en el simbolisme del nomenclàtor. No ho vam fer des de la minoria potser? Els noms de Joan Fuster # Països Catalans o la recuperació dels noms d'alcaldes republicans parlen per sí sols. Segur que trobarem també una plaça per homenatjar aquesta nova República. Però precisament ara, perquè som majoria, ho podem fer sumant complicitats, molt més que no pas retreient el passat, ferint vincles i sentiments de gent que ja per res es vinculen al franquisme.

Hi torno. "Què ha canviat des d'aleshores?" Per sort han canviat moltes coses, i tots els que ens hi hem escarrasat -tots- em penso que en podem parlar amb un punt d'orgull. De quan érem aquella minoria sorollosa (un 15% dels votants a Manresa?) a la d'avui, que som gairebé la majoria del país. Gairebé, sí. Que per això encara ens queda camí per recórrer, i ens cal continuar avançant. De què ens serveixen ara  aquests debats sinó per alimentar desconfiances i retrets? Tenen més de tàctica i d'estómac que no pas de càlcul i raonament. Doncs, si volem el pa sencer, no ens discutim per aquestes molles: no es tracta de veure qui és més patriota. O més pur. O més... què? Companys: ara que em sembla que ho tenim millor que mai no ho hem tingut, hem de conjurar-nos per construir una República de ciutadans lliures i diversos. Jo, amb les plaques, ja no en tinc prou.

dilluns, 12 de març del 2018

Juan de los pájaros, rebel sense treva

No va ser fins 1995 que vaig conèixer el personatge. Aleshores estava escrivint la història del moviment veïnal a Manresa -un capítol sencer per al primer volum de la Història gràfica, dedicat a la Transició-  i en unes fotos mal documentades del Xup apareixia aquest "Juan de los pájaros", al costat del Vizcaíno. Des d'aleshores que també li sé el nom formal, Juan González Reina, nascut l'any 32 a Estepa. El Juan és un d'aquells lluitadors que se sentí compromès amb el barri i, de retop, també amb el país. El cas és que dijous passat l'Ignasi Perramon em va adreçar un sobre amb un llibret dedicat que he devorat en un parell d'hores: la vida del Juan sota el títol "Un rebelde sin tregua". No és cap exageració. Una història prologada per Joan Tardà i Pere Culell, compilada amb gravacions i retalls, amb fotos també. L'Ignasi hi ha d'haver dedicat una bona estona però el resultat s'ho val perquè et sembla que escoltes el personatge en primera persona. Les estades per diversos cortijos, la sort d'aprendre de lletra, la pega d'un pare cabut. I encara, aquest deixar enrera Andalusia per plantar-se a Catalunya -primer Vic, després Manresa, pencant en la construcció o al tèxtil, i incorporant-se a la lluita antifranquista. De tot en trobareu detall, també del seu desengany amb el PSUC i de la seva col·laboració amb el PSAN amb qui fins i tot participà a la candidatura de les primeres eleccions democràtiques de 1979! La defensa del barri, de l'escola, dels jubilats... fan del Juan de los pájaros una trajectòria fecunda i al mateix temps singular: la seva opció independentista, al capdavall, és absolutament política per tal com veu en una futura República la possibilitat d'un país més just i igualitari. Exactament el que ell somiava quan es va plantar a l'estació de França amb 22 anys! No res. Si el coneixeu no deixeu pas de felicitar-lo. Segur que us completa la història d'aquest rebel sense treva que no es desdiu de continuar lluitant a pesar de les limitacions que la edat li imposa...

La foto és del juny de 2016, després d'un míting a la Plana de l'Om. Enmig de militants d'Esquerra, el Juan queda abraçat amb en Joan Tardà.

divendres, 2 de març del 2018

El Museu Casteller de Catalunya, per exemple

Ahir vaig ser a Valls, d'una esgarrapada, plegant de l'institut. I això perquè en Jordi Bertran ens convidava, amb la Tere Almar, a fer una visita d'obres a Món Casteller, el futur Museu Casteller de Catalunya que ell coordina des de fa quatre anys. Tot i que des de 2007 he pogut anar seguint el camí d'aquest projecte, reconec que el resultat que vaig poder visitar ahir em va semblar absolutament extraordinari. Món casteller serà, tal com han volgut els seus impulsors, un espai d'experiències distribuïdes en un recorregut per tres plantes, i un magnífic terrat que ho corona. Un viatge a partir d'aquell lema claverià que és "força, equilibri, valor i seny". Puc recordar que l'itinerari ha estat llarg i tortuós? Anys i panys buscant la fórmula entre administracions, sumant consensos amb les colles, convocant concursos per la redacció del projecte arquitectònic, museogràfic... no n'hi ha hagut pas poques d'ensopegades! I això que al darrera tothom hi creia, tots coincidíem en la necessitat d'aquest museu. Però a vegades l'objectiu és difícil -i com més ambiciós, més que costa! Ara, amb les parets alçades entre les places del Blat i de l'Oli, l'edifici de Dani Freixes senyoreja al cor del barri: tot fa olor d'encert i de nou, tot és a punt per a la recta final que l'ha de permetre inaugurar la propera primavera. Per això, quan torno a casa i escolto la ràdio -quan llegeixo tants titulars esbiaixats, tants de whats neguitosos!- m'imposo la mateixa disciplina del Museu Casteller: la nostra República exigeix discutir tant com calgui, però també cercar consensos i posar-se a construir. Amb l'esforç de cada part, també amb renúncies, segur. Al cap i a la fi, qui n'haurà estat l'artífex sinó tot el poble? Ai! Això cal, i també una mica de control en l'emissió de missatges confusos, que tant mal ens estan fent. En acabat, temps i treball: l'objectiu bé que s'ho val. Cadascú des del seu lloc. Incansables. Insubornables. Força, equilibri, valor i seny. Tindrem Museu Casteller abans d'un any, sí. I en acabat, també vindrà un dia que tindrem República. I tant com sé que no serà fàcil, més convençut estic que ho farem possible!