L'episodi reivindicatiu, però, era només un primer pas per reclamar el canvi de nom oficialment. Presentat com una demanda política, algú va considerar que una aprovació plenària estalviaria majors molèsties. I ha estat un error que, des d'ERC, hem provat d'aturar els últims dies. I això, per què? No pas perquè no vulguem el nom de Plaça de la República, sinó perquè ara mateix des d'ERC discutim l'oportunitat de canviar el nom de la plaça d'Espanya.
Per això em va sorprendre que Eudald Camprubí, en nom de l’ANC, comencés per reclamar que els partits republicans treballéssim units, i fins i tot ens renyés amb to distès, com si la cosa no anés amb ell. Reclamar unitats anant de bracet amb un sol partit no era una bona manera de començar! El cas és que el nou president de l'ANC local suggerí el canvi de nom i fins i tot buscar algun altre carrer on posar el nom d'Espanya. Immediatament després, Jordi Masdeu, per la CUP, ens recordà que ja era la tercera vegada que es portava aquesta qüestió al Ple així com els diversos canvis simbòlics que la plaça ha sofert d'ençà que el primer ajuntament feixista substituí el nom de Francesc Macià. Al final, Masdéu manifestà no tenir cap problema que algun carrer o plaça porti el nom d’Espanya, "però no pas una plaça central". I per acabar, encara va tenir temps de criticar el funcionament de la comissió del nomenclàtor, em penso més per desconeixement que no pas per mala fe.
Després s'escoltaren els altres grups. Ton Sierra (Democràcia Municipal) va subscriure el desig d'atorgar el nom de República a algun lloc destacat de la ciutat, però fou el primer a referir-se als valors d'un republicanisme que respecta la diversitat de sentiments. Fou ell qui ens recordà que la plaça Major ja portà el nom de República entre 1931 i 1939. "Ens hi sentiríem molt més còmodes que no pas eliminant noms que poden restar adhesions a la República". Per Cerezo (C’s) el nom de plaça Espanya ja està on toca i es queixà d'aquells que canvien noms de carrer a discreció. I encara Felipe González (PSC) s'afegí a la crítica per tal com ANC i CUP, seguint un camí de fets consumats, s’havien saltat el procediment, retirant la placa. Poc inclinat a fer sang, González demanà deixar d’actuar a la valenta, buscar consensos i acabà dient que si la qüestió es debat a la comissió del nomenclàtor, ells defensarien el manteniment d’aquest nom.
Per ERC, la regidora de cultura Anna Crespo recordà com funcionava la comissió del nomenclàtor, que ella mateixa presideix, i encara com la moció ANC-CUP havia arribat el cap de setmana, sense gairebé temps de ser treballada. Sigui com sigui -el discurs va ser complert- Crespo recordà que la comissió no és pas tècnica sinó totalment política, l'espai on cercar complicitats i arribar a acords. I sense defugir el posicionament, en nom d'ERC manifestà el nostre vot contrari: "Estem confonent l’enemic: si volem construir una República
cal sumar sensibilitats i no emprendre accions que restin suports". En la mateixa línia Àuria Caus representant a CDC qualificà d'incorrectes les maneres de la CUP i el que podria simbolitzar una nova imposició al nom de la plaça.
A la rèplica, més breu, Camprubí des de l'ANC acusà els presents -entenc que a excepció de la CUP- d'excusar-se en arguments
procedimentals i, citant Cardús, digué que estem fent una claudicació del llenguatge, i que això (sic) no va d'identitats sinó de construir societats lliures. I en un darrer missatge que seria triple manifestà no estar pas en contra dels espanyols, que cal trobar un nou espai al nomenclàtor per Espanya i que fem un esforç per parlar i entendre'ns. Em penso que l'home ja tenia ganes de marxar.
La piula del vespre vingué d'en Jordi Masdéu, sorprès per la posició de Convergència i encara més d'ERC. Si tenia ganes de canviar el nom, encara em va semblar que en tenia més de capolar-nos. I sense embuts -ni cohesió social, ni estratègia ni aquelles societats lliures que esmentava l'ANC- Masdéu reclamà que quan els "indepes" érem pocs, bé que ho aguantàvem tot, i doncs que ara "si a algú li molesta, que s’aguanti". No em va semblar un argument gaire interessant. Però aleshores, i no pas per honorar-me, Masdéu em cità del Ple de juny de 2000, quan era jo el regidor que defensava amb vehemència el canvi de nom de Plaça Espanya. La cita era llarga, i vaig botar de la cadira: jo també vaig perdre aquell vespre de fa divuit anys. Masdéu, però, continuava, ara recordant Ignasi Perramon qui, en nom del PSAN, en aquell primer ajuntament democràtic de l'any 80 també va defensar esmenar el nom. "La posició d'Esquerra avui és incomprensible. Què ha canviat des d'aleshores?", acabà per bramar, retòric -i pletòric. Com m'hagués agradat respondre!
Després vingué la votació, i la proposta es perdé amb els tres únics vots favorables de la CUP. I em va saber greu, perquè els vots de la majoria republicana, precisament per majoria, permetrien continuar avançant en el simbolisme del nomenclàtor. No ho vam fer des de la minoria potser? Els noms de Joan Fuster # Països Catalans o la recuperació dels noms d'alcaldes republicans parlen per sí sols. Segur que trobarem també una plaça per homenatjar aquesta nova República. Però precisament ara, perquè som majoria, ho podem fer sumant complicitats, molt més que no pas retreient el passat, ferint vincles i sentiments de gent que ja per res es vinculen al franquisme.
Hi torno. "Què ha canviat des d'aleshores?" Per sort han canviat moltes coses, i tots els que ens hi hem escarrasat -tots- em penso que en podem parlar amb un punt d'orgull. De quan érem aquella minoria sorollosa (un 15% dels votants a Manresa?) a la d'avui, que som gairebé la majoria del país. Gairebé, sí. Que per això encara ens queda camí per recórrer, i ens cal continuar avançant. De què ens serveixen ara aquests debats sinó per alimentar desconfiances i retrets? Tenen més de tàctica i d'estómac que no pas de càlcul i raonament. Doncs, si volem el pa sencer, no ens discutim per aquestes molles: no es tracta de veure qui és més patriota. O més pur. O més... què? Companys: ara que em sembla que ho tenim millor que mai no ho hem tingut, hem de conjurar-nos per construir una República de ciutadans lliures i diversos. Jo, amb les plaques, ja no en tinc prou.
La piula del vespre vingué d'en Jordi Masdéu, sorprès per la posició de Convergència i encara més d'ERC. Si tenia ganes de canviar el nom, encara em va semblar que en tenia més de capolar-nos. I sense embuts -ni cohesió social, ni estratègia ni aquelles societats lliures que esmentava l'ANC- Masdéu reclamà que quan els "indepes" érem pocs, bé que ho aguantàvem tot, i doncs que ara "si a algú li molesta, que s’aguanti". No em va semblar un argument gaire interessant. Però aleshores, i no pas per honorar-me, Masdéu em cità del Ple de juny de 2000, quan era jo el regidor que defensava amb vehemència el canvi de nom de Plaça Espanya. La cita era llarga, i vaig botar de la cadira: jo també vaig perdre aquell vespre de fa divuit anys. Masdéu, però, continuava, ara recordant Ignasi Perramon qui, en nom del PSAN, en aquell primer ajuntament democràtic de l'any 80 també va defensar esmenar el nom. "La posició d'Esquerra avui és incomprensible. Què ha canviat des d'aleshores?", acabà per bramar, retòric -i pletòric. Com m'hagués agradat respondre!
Després vingué la votació, i la proposta es perdé amb els tres únics vots favorables de la CUP. I em va saber greu, perquè els vots de la majoria republicana, precisament per majoria, permetrien continuar avançant en el simbolisme del nomenclàtor. No ho vam fer des de la minoria potser? Els noms de Joan Fuster # Països Catalans o la recuperació dels noms d'alcaldes republicans parlen per sí sols. Segur que trobarem també una plaça per homenatjar aquesta nova República. Però precisament ara, perquè som majoria, ho podem fer sumant complicitats, molt més que no pas retreient el passat, ferint vincles i sentiments de gent que ja per res es vinculen al franquisme.
Hi torno. "Què ha canviat des d'aleshores?" Per sort han canviat moltes coses, i tots els que ens hi hem escarrasat -tots- em penso que en podem parlar amb un punt d'orgull. De quan érem aquella minoria sorollosa (un 15% dels votants a Manresa?) a la d'avui, que som gairebé la majoria del país. Gairebé, sí. Que per això encara ens queda camí per recórrer, i ens cal continuar avançant. De què ens serveixen ara aquests debats sinó per alimentar desconfiances i retrets? Tenen més de tàctica i d'estómac que no pas de càlcul i raonament. Doncs, si volem el pa sencer, no ens discutim per aquestes molles: no es tracta de veure qui és més patriota. O més pur. O més... què? Companys: ara que em sembla que ho tenim millor que mai no ho hem tingut, hem de conjurar-nos per construir una República de ciutadans lliures i diversos. Jo, amb les plaques, ja no en tinc prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada