El Pou de la gallina d'aquest juliol presenta una Manresa en continua adaptabilitat si volem que sigui una ciutat amable per a tota mena de discapacitats. El nou ascensor que connecta Santa Llúcia amb la plaça Major n'il·lustra la voluntat des de la portada. Tot just a l'altre extrem, i tancant el número, el "Qui no coneix..." presenta Conxita Parcerisas. Trenta-cinc anys de banca al carrer Guimerà no han ofegat un itinerari vital divers i entusiasta, marcat per la història i el cinema. El retrat de Maria Picassó remata la feina: és ella, sens dubte, la Xita de sempre!
Conxita Parcerisas,
una dona amb molta història
I és clar que la coneixeu: Conxita Parcerisas i Estruch! El pare era un fuster de Fals, que venia de perdre la guerra i es va casar amb una modista d’Aguilar de Segarra. I és allà on va néixer la Conxita, a les darreries de 1953. Però hi va fer una estada curta, tot just un any, al cap del qual la família es plantà a ca l’Asols —ben bé a l’ombra de la Seu, en un barri antic, divers i popular. El seu pas per l’escola de Casa Caritat continuarà, gràcies a una beca, a les monges de Sant Francesc. I finalment farà el 5è i 6è de batxillerat al Peguera. En aquell moment la seva planeta es creua amb una oferta feta al mateix institut per un representant del Banc Mercantil: els calien nois i noies per treballar a l’estiu. I la Conxita, com d’altres companys, va dir que sí, que ho provaria... i s’hi va estar gairebé trenta-cinc anys! Canviava la marca —del Mercantil a Banca Catalana, i després el BBVA— però ella perseverava pacient i puntual, cada dia de cada dia a les mateixes oficines del carrer Guimerà. Com que la dona no tenia l’esperit que la banca reclama, va superar el COU nocturn i, immediatament, la llicenciatura de Geografia i Història, en horari de tarda. Paral·lelament, s’acostà a l’escoltisme i l’Església més progressista del moment, i d’aquí en vingué el compromís polític. Cap de llops a Sant Joan de Vilatorrada, hi coincideix amb Joan Cornet o en Salvador Torras i el seu activisme es canalitza a la Unió Socialista del Bages. Després coneixerà la colla vinculada al Sant Francesc Xavier, amb en Joan M. Serra, el Nasi Segon, en Pep Huguet o l’Ignasi Perramon, amb qui acabarà casada. Amb ell tindran el Guillem i l’Oriol, en una maternitat marcada pel compromís municipal del pare (alcaldable pel PSAN el 1979 i molt sovint regidor des d’aquell primer ajuntament democràtic). La Conxita durà doncs el pòndol de la llar però conservarà tothora vida pròpia, fent bategar la seva passió per la història o el cinema. I és aleshores, tot just amb 51 anys, que una segona oferta bancària li torna a canviar la vida. «Em van oferir de prejubilar-me i em va semblar perfecte!». Compteu: han estat vora quinze anys de recerca històrica i compromís associatiu. Fou una dels set fundadors de l’Associació Memòria i Història de Manresa (memoria.cathttp://www.memoria.cat) i, amb Lluïsa Font, també engeguen lesHistòries de les dones de Manresa(Manresanes/blogspot.com). També elabora i revisa el cens dels represaliats per la guerra civil, amb Josep Alert, en una feina que l’ha dut moltes hores a Capitania militar, a Barcelona. I ara mateix s’ha capbussat en la commemoració dels 80 anys dels bombardeigs de Manresa, forfollant arxius i buscant més testimonis. Què més es pot demanar? Doncs si encara li quedava un bocí de temps, tenim la Conxita a Cine Club, des de fa ben bé dotze anys, en un procés de renovació de l’entitat que prova d’arribar a gent més jove i diversa, i guanya espectadors a cada temporada. De tot se surt i nosaltres celebrem que, almenys en el seu cas, la banca no hagi guanyat. Això sí que és fer història!
dijous, 19 de juliol del 2018
divendres, 13 de juliol del 2018
En el comiat de Josep Alabern
L'article diu només el què diu. Però com que en Francesc Galindo me'l va recollir dimecres a primera hora de la tarda i va fer el miracle de publicar-lo ahir mateix dijous, va semblar que -passeu-me la broma- es removien les aigües. I és que ahir va ser el dia que el Consell d'Aigües de Manresa es reunia per nomenar el nou gerent de l'empresa pública. I bé, el text només és un posicionament des d'ERC, però que desitjaríem que fos compartit per tot els membres del Consell d'administració: el futur de l'empresa ha de ser tothora entès com a servei públic. Si això és verament compartit per tothom, inclòs el nou gerent, no hi ha d'haver més alarma i el text quedarà en un article d'opinió, com tants d'altres se n'escriuen. Esperem, doncs, que el futur d'Aigües Manresa continuï puixant i sòlid, amb les dosis de generositat i cintura que els nous temps reclamaran. I en aquests termes, que estigui tothom segur que des d'ERC Manresa ens hi trobaran pacients i lleials. Com sempre.
Aigües de Manresa, molt més que un relleu
Des d’ERC, a l’hora d’entomar el relleu de Josep Alabern al capdavant de l’empresa municipal Aigües de Manresa, sabíem que no seria fàcil: estem parlant d’una gestió que arrenca l’any 69 i suposa mig segle de fidelitat a un projecte que també passa per la secretaria de la Junta de la Sèquia, el Museu de la Tècnica, la Fundació Aigües-Sèquia o CONGIAC, tot imbricat en un caràcter irrepetible, omnipresent als més diversos àmbits de la ciutat. En Josep Alabern aquest mes de juliol farà 77 anys, i el seu itinerari il·lustra no només una manera de fer sinó, i sobretot, el concepte públic de l’aigua que ell ha defensat. Per això, en el moment del relleu, i més enllà del reconeixement, volem fer públiques algunes reflexions sobre l’horitzó que plana sobre l’empresa, per allò d’observar-ne les virtuts i esbandir-ne els riscos, per tal que no passin de temors.
Manresa fa set segles que té aigua abundant i de qualitat, fruit de la tossuderia dels nostres avantpassats. Només per això, ja hauríem d’imposar-nos sempre una gestió exemplar de l’aigua. I fins avui, i des d’aquell primer ajuntament democràtic que la va concebre el 1982 com a empresa municipal, Aigües de Manresa ha complert perfectament l’encàrrec. Ha fet créixer el projecte i ha incorporat la gestió completa del cicle de l’aigua, amb uns indicadors que la fan una empresa solvent, eficient i, quan cal, també solidària. I amb immillorables expectatives de creixement. De tot això Josep Alabern n’haurà estat artífex i defensor, una gran empresa que es vol al servei dels ciutadans. No té poc mèrit, oimés quan les ofertes de privatització sovint bategaven de ben a la vora.
L’aigua és un recurs bàsic per a la vida i la seva gestió ha de respondre als interessos comuns de la població, i no pas a interessos econòmics. O almenys així ho entenem també nosaltres, encara que avui arreu del món hi ha prou grups que malden per fer-ne negoci, i no sempre d’una manera clara. Contra aquests moviments, també Manresa ha esdevingut referent, i avui és la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals. Diguem ja a l’avançada que el lideratge de Manresa no s’ha de ressentir de cap canvi, atès l’impacte nacional que suposaria, precisament en un moment on molts ajuntaments es proposen recuperar la gestió de l’aigua.
Per tot plegat, des d’ERC Manresa estàvem disposats a consensuar dins l’Ajuntament i el propi Consell d’administració un nom, una persona que entomés la continuïtat del projecte i se sentís fidel a l’esperit de servei públic. Sense quotes de partit o lleialtats opaques. Descartada per motius jurídics la figura d’un càrrec de consens, vam assumir aleshores a contracor que la plaça, ja descrita com a gerent, s’hauria de cobrir amb un concurs públic. Els últims fets són coneguts: l’actual gerent adjunt i bon coneixedor de l’empresa va quedar descartat a la recta final i, a la fase d’entrevistes, s’ha imposat un candidat amb un currículum forjat a Agbar, del grup Suez. Cal recordar que Agbar, amb la seva xarxa (Sgab, Sorea...) ja ha aconseguit el subministrament del 80% de les llars de Catalunya? L’alarma, doncs, hi és: de cap manera voldríem anar a engruixir aquest percentatge.
Per això avui, des d’ERC Manresa, volem refermar obertament el nostre compromís amb Aigües de Manresa com a empresa 100% pública, sota el control del conjunt de la ciutadania. Amb una voluntat de servei integral a Manresa. També per al conjunt del Bages o tots aquells altres municipis que optin per aquest model. No és una qüestió personal ni tampoc local: hi ha entredit el model de gestió de l’aigua. I ni Manresa, ni el Bages, ni tampoc Catalunya poden dubtar sobre la millor fórmula. A tot allò que s’hi acosti ens hi trobaran lleials. De tot allò que se n’aparti en serem obertament bel·ligerants.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC Manresa
Aigües de Manresa, molt més que un relleu
Des d’ERC, a l’hora d’entomar el relleu de Josep Alabern al capdavant de l’empresa municipal Aigües de Manresa, sabíem que no seria fàcil: estem parlant d’una gestió que arrenca l’any 69 i suposa mig segle de fidelitat a un projecte que també passa per la secretaria de la Junta de la Sèquia, el Museu de la Tècnica, la Fundació Aigües-Sèquia o CONGIAC, tot imbricat en un caràcter irrepetible, omnipresent als més diversos àmbits de la ciutat. En Josep Alabern aquest mes de juliol farà 77 anys, i el seu itinerari il·lustra no només una manera de fer sinó, i sobretot, el concepte públic de l’aigua que ell ha defensat. Per això, en el moment del relleu, i més enllà del reconeixement, volem fer públiques algunes reflexions sobre l’horitzó que plana sobre l’empresa, per allò d’observar-ne les virtuts i esbandir-ne els riscos, per tal que no passin de temors.
Manresa fa set segles que té aigua abundant i de qualitat, fruit de la tossuderia dels nostres avantpassats. Només per això, ja hauríem d’imposar-nos sempre una gestió exemplar de l’aigua. I fins avui, i des d’aquell primer ajuntament democràtic que la va concebre el 1982 com a empresa municipal, Aigües de Manresa ha complert perfectament l’encàrrec. Ha fet créixer el projecte i ha incorporat la gestió completa del cicle de l’aigua, amb uns indicadors que la fan una empresa solvent, eficient i, quan cal, també solidària. I amb immillorables expectatives de creixement. De tot això Josep Alabern n’haurà estat artífex i defensor, una gran empresa que es vol al servei dels ciutadans. No té poc mèrit, oimés quan les ofertes de privatització sovint bategaven de ben a la vora.
L’aigua és un recurs bàsic per a la vida i la seva gestió ha de respondre als interessos comuns de la població, i no pas a interessos econòmics. O almenys així ho entenem també nosaltres, encara que avui arreu del món hi ha prou grups que malden per fer-ne negoci, i no sempre d’una manera clara. Contra aquests moviments, també Manresa ha esdevingut referent, i avui és la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals. Diguem ja a l’avançada que el lideratge de Manresa no s’ha de ressentir de cap canvi, atès l’impacte nacional que suposaria, precisament en un moment on molts ajuntaments es proposen recuperar la gestió de l’aigua.
Per tot plegat, des d’ERC Manresa estàvem disposats a consensuar dins l’Ajuntament i el propi Consell d’administració un nom, una persona que entomés la continuïtat del projecte i se sentís fidel a l’esperit de servei públic. Sense quotes de partit o lleialtats opaques. Descartada per motius jurídics la figura d’un càrrec de consens, vam assumir aleshores a contracor que la plaça, ja descrita com a gerent, s’hauria de cobrir amb un concurs públic. Els últims fets són coneguts: l’actual gerent adjunt i bon coneixedor de l’empresa va quedar descartat a la recta final i, a la fase d’entrevistes, s’ha imposat un candidat amb un currículum forjat a Agbar, del grup Suez. Cal recordar que Agbar, amb la seva xarxa (Sgab, Sorea...) ja ha aconseguit el subministrament del 80% de les llars de Catalunya? L’alarma, doncs, hi és: de cap manera voldríem anar a engruixir aquest percentatge.
Per això avui, des d’ERC Manresa, volem refermar obertament el nostre compromís amb Aigües de Manresa com a empresa 100% pública, sota el control del conjunt de la ciutadania. Amb una voluntat de servei integral a Manresa. També per al conjunt del Bages o tots aquells altres municipis que optin per aquest model. No és una qüestió personal ni tampoc local: hi ha entredit el model de gestió de l’aigua. I ni Manresa, ni el Bages, ni tampoc Catalunya poden dubtar sobre la millor fórmula. A tot allò que s’hi acosti ens hi trobaran lleials. De tot allò que se n’aparti en serem obertament bel·ligerants.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC Manresa
Etiquetes de comentaris:
A tomballons R7,
Bregues i batalles,
Carpeta de retalls,
E R C,
Manresa
Subscriure's a:
Missatges (Atom)