divendres, 29 de juliol del 2011

Sis dies a l'Arvèrnia

Que vol dir, exactament, sis dies de vacances per terres occitanes. Sense internet ni correu electrònic, sense els diaris de cada dia. Llevar-se tot just per anar a comprar el pa i, en acabat d'esmorzar, perdre's pel país, per poblets i carreteres d'unes dimensions mínimes, de turons suaus i verds, esquitxats de vaques i volcans. Ni tan sols hem fet gaire cas de les guies i hem anat ensopegant a Marcillac, Conques, Aurillac, Murat, Condat, Mont Doré, Orcines... a tot arreu hi hem trobat tema -ara un mercat, ara una església, fins i tot la passejada al Plomb de Cantal o al Puy-de-Dome (Puei Domat). També una extraordinària col·lecció de formatges (Cantal, Carré d'Aurillac, Salers, Blau d'Alvèrnia, Saint-Nectaire...) i una calculada explotació turística de "l'Auvergne" com a singularitat dins de França. Economia de la identitat? Segurament, però absolutament domesticada, desproveïda de vel·leitats nacionals: el somni occità hi és gairebé inexistent. I amb tot, formatges, samarretes, vins i tota la gamma habitual de marxandatge respira Alvèrnia. O l'Auvergne, deixem-ho clar.  Acabo: la setmana que ni setmana no era, s'ha fet curta. Ens hem cruspit una trufada, que un dia és un dia, i des de Clermont Ferran hem tornat d'una tirada gairebé -tarda i nit, al cotxe va bé de xerrar i cada cop costa més reunir-nos tots quatre! I en acabat, un altre cop Manresa, convençut que no són ni els vins ni els carbons de l'Alvèrnia sinó, sobretot, la distància d'una setmana allò que et fa notar què era important i què no devia ser-ho gaire perquè... ho has oblidat -que vol dir, fet i fet, que no ho devia ser gens.

A la foto, unes vaques anònimes d'Alvèrnia però amb denominació d'origen: Salers. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d'Arvèrnia fa més de quaranta anys i va ser amb el primer volum de les aventures d'Astèrix i Obèlix que va arribar a casa: "L'escut arvern". No hi vaig plegar gran cosa però amb el meu germà Manel el vam llegir i rellegir manta vegades!

dijous, 21 de juliol del 2011

Això del Consell Comarcal

Demà al migdia es constituirà el nou Consell Comarcal del Bages. Arribar-hi no ha estat senzill però, al menys, ha estat útil. Que parlant de Consells Comarcals ja és dir molt! El governaran setze consellers, suma d'ERC, PSC i ICV. Un altre cop el tripartit? Jo no ho diria així. Diria, això sí, que CiU no va saber interpretar els resultats del 22 de maig i que amb els seus catorze consellers va donar per feta "la presidència" i potser col·laboracions puntuals de tercers...  En fi, era la seva responsabilitat com a força més votada provar de fer govern. No se n'ha sortit potser perquè les habilitats no vénen soles. I perquè calia ambicionar un projecte, no pas l'habitual nevera de càrrecs a la fresca que eren els primers Consells Comarcals d'aquest país. Sigui com sigui, ara fa cinc setmanes, les forces d'esquerres vam començar a trenar un acord, vist que CiU no avançava. Un acord que té el suport de la CUP en l'acte d'investidura de demà encara que, em sap greu, a la fi no ha volgut incorporar-se a govern. I amb tot, hi torno, allò que compta no són només els acords "de representació" sinó, especialment, un document programàtic expressió de voluntats i compromís de treball que n'ha resultat. Treball a quatre mans -ERC com a segona força al Bages, però també amb PSC, amb ICV-EUiA-E i la CUP. I la voluntat de trobar l'endemà mateix de la investidura -Adriana Delgado, regidora per ERC a Sant Vicenç de Castellet, dona, jove i carregada d'il·lusió- complicitats amb la resta de forces democràtiques. Els detalls ja els explicaran demà els diaris. Però els que hi hem batallat -el terme no és metafòric- amb paciència i sense caure a paranys i provocacions avui estem contents -i demà ho celebrarem, és clar.

(La foto, a la roda de premsa d'aquest migdia. Amb en Lluís Oliveras al mig, president comarcal d'ERC, que ha demostrat paciència i habilitat. I que ha fet que el pacte sortís, i sortís bé, amb molt més futur que no pas els que els habituals del pessimisme li pronostiquen...)

dilluns, 18 de juliol del 2011

18 de juliol

Avui és 18 de juliol i, com cada 18 de juliol, penso que avui fa els anys que va començar "la guerra". I avui encara més, que ja hem arribat al setanta-cinquè aniversari de la revolta militar contra la legalitat republicana. El cop, però, es va imposar després de tres anys llargs i l'exèrcit vencedor arribà a Catalunya com a exèrcit d'ocupació. I com la Colometa de La plaça del Diamant, ens vam haver de fer de suro. No perquè ho fóssim sinó per poder tirar endavant, "perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no haria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg".  I ves si ho ha estat d'estret i llarg el tràngol que encara avui, setanta-cinc anys després,  n'anem coixos. I ens costa de fer-nos valdre, i desconfiem de la política i en el fons temem, com sempre, que no tornin a "alliberar-nos" i que tan se val que treballem i fem la farina blana. I a vegades em sembla que no ens en desfarem mai, d'aquesta xacra...

(La foto és de l'estiu del 36, i  està feta en motiu del naixement del meu pare, a coll de l'àvia, un tros d'aragonesa nascuda a Binaced. L'avi, que era municipal a Manresa i per edat es va estalviar el front, hi apareix singularment equipat en granota).

dissabte, 16 de juliol del 2011

Òmnium, mig segle de tossuderia

Ara hauríem d’afegir "d’educada tossuderia", és clar. Perquè Òmnium ha estat així des de 1961: cinquanta anys treballant per la llengua, la cultura i el país. I malgrat tenir sempre el vent de cara, fer les coses enraonadament i bé. Optant per la perseverança més que no pas per l’esgarip. Fins el punt que durant molts anys vaig pensar que això de l’Òmnium era una cosa de la gent gran, de gent endreçada com ara el meu pare: una quota nacional –una quota més- que es pagava sense rebre’n cap benefici o, almenys, cap benefici directe. Parlo dels setantes a Manresa, quan Òmnium era sinònim de cursets de català al carrer del Bruc i aquells butlletins de format quadrat que, sincerament, a casa ningú s’acabava de llegir. En fi, que paguessin els pares, que els fills ja faríem la feina...

I ve t’ho aquí que ja han passat cinquanta anys i no goso dir que el més calent és a l’aigüera... però gairebé. Per això va arribar el dia que també vaig fer-me soci d’Òmnium. I això no pas pel gust de pagar quotes –ni per fer més cursets de català!- sinó perquè Òmnium ha anat evolucionant i ens arriba a cinquanta anys amb una profunda transformació. Queda lluny la tasca inicial de suplència en ple franquisme o aquells altres moments més desdibuixats, precisament amb la Generalitat recuperada. Els darrers anys Òmnium reprèn amb força inusitada el seu programa i garanteix un mínim comú denominador de les nostres ambicions nacionals. Per això Òmnium arriba amb més empenta que mai al mig segle: és una eina, i ha hagut de batallar per ser-ho, per mostrar-se independent i alhora oberta a tots i cadascun dels catalans.

Al capdavall, si ara fa un any ens va entusiasmar la seva capacitat de convocatòria –potser no hem acabat de percebre tot l’impacte de la manifestació del 10-J!- encara ho fa més quan arriba al cinquantenari i escoltem Muriel Casals reclamar amb tota la fermesa la independència cultural, la independència fiscal i el nostre dret a decidir. I és que aquesta dona d’aspecte fràgil i formació d’economista tanca el discurs plantejant la insubmissió fiscal dels catalans. I sí, ja ho sé, la insubmissió fiscal no sembla viable, té pegues, no hi serem tots... digueu el que vulgueu. El què compta és que s’ha plantejat des d’Òmnium -des de l’educada trajectòria d’Òmnium!- I m’agrada pensar que quan els partits dubtem o ens refem o ens repensem, hi ha algú que continua proposant nous passos endavant. Des de l’exigència, des de la més àmplia ambició nacional. El gest no és inútil i, si no, ja m’ho direu quan el concert econòmic -que avui ja és “pacte fiscal”- faci figa a mans de CiU i els seus nous socis!. Insubmissió, doncs, ni que sigui per desvetllar consciències, per sumar complicitats, per avançar i conèixer a costat de qui ho fem. La resposta immediata del PP, d’una banda qualificant l’entitat d’intransigent i “maltractadora” (sic) i de l’altra reclamant la retirada de qualsevol subvenció, ja indica amb qui ens les havem.

Òmnium, doncs, fa cinquanta anys. I ho fa sense renúncies. Treballant amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, en aquest espai que són els Països Catalans. Generant opinió i consciència de país. Visualitzant els conflictes. I interpel·lant les nostres voluntats. Perquè una proposta així d’objecció fiscal, per força ens hauria de fer rumiar. I el primer, al nostre govern. També ell hauria de ser valent. I Òmnium ens hi esperona...


-A tomballons, publicat avui a Regió7

La foto, de l'Avui

dijous, 14 de juliol del 2011

ERC Manresa, un bon equip

Dijous passat, a Manresa, la secció local d'ERC va fer relleu a la seva executiva. Ara direu que aquest és un fet sabut i vist al diari, i repetit a les teles i els informatius digitals. Però a mi, que hi era, em van resultar molt interessants almenys tres aspectes que -deixeu al marge militàncies- em penso que poden ser compartits:

D'una banda, la seriositat. El relleu que encapçalava Alba Alsina es presentà a l'assembla mitjançant un programa de treball no pas formal sinó elaborat i contrastat. Conscient que ara encetem un període a l'oposició municipal. Disposada també a activar noves xarxes de proximitat. I fer-ho a manera de "Pla estratègic". L'Alba ho explica i és creïble, i traspua il·lusió i complicitat. Ha estat quatre anys al capdavant de la regidoria de Medi ambient a Manresa, i n'ha deixat un molt bon record, però ara fa un any va decidir que ja en tenia prou de "via institucional".  I com que això no vol pas dir desentendre's de fer política, doncs ja la tenim embolicada de presidenta. Perquè la política és això: projectes i persones. No ho vulgueu destriar. Ni prescindir de cap part.

En segon lloc voldria recollir el resultat de l'assemblea: un suport abolut, sense fissures. I no és pas que m'agadin els resultats "a la búlgara". Més aviat em penso que a dins de tots els partits convé una major dosi de democràcia interna. Però a ERC venim d'un període més tacticista que estratègic i sovint, aquell assemblarisme que tan bé ens defineix ha acabat per abonar actituds més torracollons que no pas altra cosa. La unitat de dijous passat la prenc com un símptoma: no cal que sigui perpètua però, ara mateix, indica un nou temps, un altre tarannà. El  recomano a qualsevol partit o associació.

I en tercer lloc, i no menys important, el paper que avui tenen les dones a ERC. Ens ha calgut vint anys per normalitzar aquelles reunions tardanes i abassegadorament masculines. La composició de les assemblees local o comarcal és ben diversa, i en puc posar tres exemples: des de l'Adriana Delgado a qui potser -potser!- acabarem veient com a presidenta del Consell Comarcal. O encara el cas de la Laura Vilagrà, l'alcaldessa de Santpedor, qui fa pocs dies ha fet pública la seva renúncia a l'escó del Parlament de Catalunya per prioritzar municipi i família.O la mateixa Alba Alsina, avui presidenta de la secció local de Manresa, que ha recuperat la militància de la quotidianeïtat: tres dones compromeses -i n'hi ha més, moltes més. Perquè de política n'hem de poder fer tots... i totes. I n'hem de poder fer des de tot arreu. Que els partits, les institucions, al capdavall són eines. I vam quedar que estaven al servei de les persones.

(A la foto, l'Alba Alsina acompanyada d'en Pere Culell a qui relleva per tal que que pugui concentrar-se al seu paper a l'Ajuntament de Manresa i -si res no es torça- a d'altres comeses d'abast nacional. La resta de l'executiva no és completa i a més a més fosquejava. Però la idea d'equip és clara. I ara que s'acosta el congrés nacional, és segur que faran bona feina. Abans i després, i tant!).

dilluns, 11 de juliol del 2011

Farewell, My Lovely («Adéu, nena») de Raymond Chandler

L'estiu ara és de debò. I feia molts anys que no el sentia així. Avui ja no he d'anar a l'institut i el cap de setmana ha estat a la fresca, fins i tot amb algunes hores de piscina i la sorpresa de pescar entre els llibres d'una filla aquest Adéu, nena de Raymond Chandler. Fa més de trenta anys ja l'havia vist al cinema , la versió de 1975 amb en Robert Mitchum i la Charlotte Rampling, a la sala petita de la Sala Loiola abans no se'n digués assèpticament "Sala Ciutat". Còpies de 16 mm. en versió original, tots els divendres. Si eres soci de CineClub Manresa el passi sortia de franc. Acostumàvem a ser pocs i jo no me les perdia, és clar. Ni que fos per coincidir amb M. quan en aquell temps sovint dúiem les coses tortes i una casualitat t'arreglava el vespre. Hi torno: la versió era original, doncs, que si no de què recordaria aquest Farewell My Lovely -subtitulat per un Adiós muñeca que mai em va fer el pes. Tot plegat, però, la versió de Jordi Arbonés a "La Cua de Palla" d'aquest Adéu, nena garanteix unes tardes d'estiu excel·lents i es pot rematar al capvespre sense que el bourbon hi sigui imprescindible. Al capdavall, si m'agrada la novel·la negra és sobretot gràcies a aquesta col·lecció que va impulsar en Manuel de Pedrolo als anys seixanta i que jo vaig conèixer a la represa de 1981. 'La Cua de Palla' editava els millors clàssics i em vaig empassar sistemàtic molts dels primers títols (La clau de vidre, de Dashiell Hammett, La mort t'assenyala, de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades, de James M. Cain,  La pell d'un home, de Georges Simenon...) i molts d'altres més contemporanis (Sébastien Japrisot, Margaret Millar...). I tot i que avui parlar d'andoves ens sembla poc més que un anacronisme, el cert és que la col·lecció va posar a l'abast de molts lectors catalans un gènere que ni era menor ni calia llegir en traducció castellana. Només per això, per aquesta voluntat de fer parlar en català en Sam Spade o en Philip Marlowe, Pedrolo ja es mereixeria un monument...

La portada del 146 de "La Cua de Palla". Som a Los Angeles, 1939. En Marlowe coneix en Moose Malloy casualment, un individu amb volumetria d'armari capficat a trobar la "seva" Velma. La resta, la vídua Florian, en Lindsay Marriott, l'Anne Riordan o la sra. Grayle, acabaran d'arrodonir el paisatge. Hi ha trets, plantofades i baixesa moral. Polítics i policies corruptes. I l'honest cinisme del detectiu privat...  

divendres, 1 de juliol del 2011

Indignació i compromís

Ja ha aparegut el llibre Comprometeu-vos!, de Stéphane Hessel després d'aquell altre que fou Indigneu-vos! escrit per aquest besavi de 93 anys que va participar a la resistència francesa, que va passar pels camps de concentració i que fou redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans. Hessel feia una crida a favor de la insurrecció pacífica i el seu text va fer forat, fins el punt que el moviment del 15-M va adoptar-ne el títol: els indignats. Ara, Comprometeu-vos! és un recull de converses en les que Hessel defensa que no n'hi ha prou d'indignar-se i que cal comprometre's i actuar.

El llibre coincideix també amb el final dels campaments d'indignats. I no voldria que tot plegat quedés en una anècdota colorista, afalagada de primer pels mitjans de comunicació i finalment devorada pels crítics i tertulians habituals. No seré jo qui negui les característiques reactives del moviment. Ni m’agrada el populisme antipolític que destil·la. I jutjo d’error monumental provar d’aturar el nostre Parlament. Fins i tot hi he trobat massa sovint una deriva espanyolista que m’alarma. Però tot això no ens pot dur a criminalitzar aquest moviment ni, encara menys, fer-nos el sord a les seves propostes. Perquè aquestes acampades, les manifestacions que les acompanyen, tots els debats, eslògans i manifestos són un símptoma que els temps estan canviant. I amb nous protagonistes. A vegades simplistes o impacients. Però –i això és bo- que han optat pel crit abans que la indiferència.

Al capdavall, no ens hauria de venir de nou: només cal recordar la Catalunya del 77 o 78, quan tot es podia qüestionar perquè calia qüestionar-ho tot abans de prendre nous acords!. I doncs com una altra onada de la nostra catalaníssima tradició anarco-espiritual, cal saber llegir els signes: el model democràtic de fa quaranta anys està totalment esgotat. I no podem esbandir tots aquests indicadors per les formes o acusant els indignats d'inanició intel·lectual. Massa fàcil. Encara més, criticar el seu disgust amb el present i estranyar-se’n. O reclamar un diàleg més serè... El diàleg i la reflexió no s’hauria d’invocar com santa Bàrbara i els trons. només quan els indignats ocupen places i telenotícies!

Ara bé, entre una cosa i una altra, quina resposta política hi trobem? Perquè la resposta ha de ser necessàriament política –i és bo notar que en aquest sentit ni tots els partits ni tots els polítics són iguals!. Només que desencalléssim una llei electoral pròpia fonamentada en la proximitat, i cercant la més directa representació dels ciutadans. Només que aprovéssim una llei de transparència i d’accés a la informació que fes públiques les despeses de càrrecs públics, i fomentés el control i la responsabilitat política... Tot això ja té qui ho defensa, talment hi ha hagut partits que s’han oposat clarament a la despesa militar, a les retallades de les pensions o a l’increment de l’edat de jubilació. Exactament els mateixos que hem votat a favor de la dació en pagament o d’augmentar els impostos a qui més té...


I és que aquesta democràcia encara és francament perfectible –i la monarquia? i els corruptes a les llistes electorals?- però la solució no passarà per un enderrocament televisiu. Cal repensar-la. Amb lleis a favor de tothom i no només d’alguns. Amb recursos per als més necessitats i no pas per al poder financer. I tot això vol ciutadans compromesos com els que Hessel reclama. El camí és llarg i la plaça haurà estat un bon primer episodi. Però ha de continuar organitzadament. Des de l’associacionisme. També des de la política. Un punt valents i, a vegades... fins i tot transgressors.

-A tomballons. Publicat avui, a Regió7-

(La foto circulava pel fèisbuc i correspon als primers dies d'assemblea a la plaça de sant Domènec de Manresa: qui ho diu que no hi ha indignats? Molts més que no cabrien a la plaça)