Sis dies a l'Arvèrnia

Que vol dir, exactament, sis dies de vacances per terres occitanes. Sense internet ni correu electrònic, sense els diaris de cada dia. Llevar-se tot just per anar a comprar el pa i, en acabat d'esmorzar, perdre's pel país, per poblets i carreteres d'unes dimensions mínimes, de turons suaus i verds, esquitxats de vaques i volcans. Ni tan sols hem fet gaire cas de les guies i hem anat ensopegant a Marcillac, Conques, Aurillac, Murat, Condat, Mont Doré, Orcines... a tot arreu hi hem trobat tema -ara un mercat, ara una església, fins i tot la passejada al Plomb de Cantal o al Puy-de-Dome (Puei Domat). També una extraordinària col·lecció de formatges (Cantal, Carré d'Aurillac, Salers, Blau d'Alvèrnia, Saint-Nectaire...) i una calculada explotació turística de "l'Auvergne" com a singularitat dins de França. Economia de la identitat? Segurament, però absolutament domesticada, desproveïda de vel·leitats nacionals: el somni occità hi és gairebé inexistent. I amb tot, formatges, samarretes, vins i tota la gamma habitual de marxandatge respira Alvèrnia. O l'Auvergne, deixem-ho clar.  Acabo: la setmana que ni setmana no era, s'ha fet curta. Ens hem cruspit una trufada, que un dia és un dia, i des de Clermont Ferran hem tornat d'una tirada gairebé -tarda i nit, al cotxe va bé de xerrar i cada cop costa més reunir-nos tots quatre! I en acabat, un altre cop Manresa, convençut que no són ni els vins ni els carbons de l'Alvèrnia sinó, sobretot, la distància d'una setmana allò que et fa notar què era important i què no devia ser-ho gaire perquè... ho has oblidat -que vol dir, fet i fet, que no ho devia ser gens.

A la foto, unes vaques anònimes d'Alvèrnia però amb denominació d'origen: Salers. De fet, la primera vegada que vaig sentir parlar d'Arvèrnia fa més de quaranta anys i va ser amb el primer volum de les aventures d'Astèrix i Obèlix que va arribar a casa: "L'escut arvern". No hi vaig plegar gran cosa però amb el meu germà Manel el vam llegir i rellegir manta vegades!