dissabte, 16 de juliol de 2011

Òmnium, mig segle de tossuderia

Ara hauríem d’afegir "d’educada tossuderia", és clar. Perquè Òmnium ha estat així des de 1961: cinquanta anys treballant per la llengua, la cultura i el país. I malgrat tenir sempre el vent de cara, fer les coses enraonadament i bé. Optant per la perseverança més que no pas per l’esgarip. Fins el punt que durant molts anys vaig pensar que això de l’Òmnium era una cosa de la gent gran, de gent endreçada com ara el meu pare: una quota nacional –una quota més- que es pagava sense rebre’n cap benefici o, almenys, cap benefici directe. Parlo dels setantes a Manresa, quan Òmnium era sinònim de cursets de català al carrer del Bruc i aquells butlletins de format quadrat que, sincerament, a casa ningú s’acabava de llegir. En fi, que paguessin els pares, que els fills ja faríem la feina...

I ve t’ho aquí que ja han passat cinquanta anys i no goso dir que el més calent és a l’aigüera... però gairebé. Per això va arribar el dia que també vaig fer-me soci d’Òmnium. I això no pas pel gust de pagar quotes –ni per fer més cursets de català!- sinó perquè Òmnium ha anat evolucionant i ens arriba a cinquanta anys amb una profunda transformació. Queda lluny la tasca inicial de suplència en ple franquisme o aquells altres moments més desdibuixats, precisament amb la Generalitat recuperada. Els darrers anys Òmnium reprèn amb força inusitada el seu programa i garanteix un mínim comú denominador de les nostres ambicions nacionals. Per això Òmnium arriba amb més empenta que mai al mig segle: és una eina, i ha hagut de batallar per ser-ho, per mostrar-se independent i alhora oberta a tots i cadascun dels catalans.

Al capdavall, si ara fa un any ens va entusiasmar la seva capacitat de convocatòria –potser no hem acabat de percebre tot l’impacte de la manifestació del 10-J!- encara ho fa més quan arriba al cinquantenari i escoltem Muriel Casals reclamar amb tota la fermesa la independència cultural, la independència fiscal i el nostre dret a decidir. I és que aquesta dona d’aspecte fràgil i formació d’economista tanca el discurs plantejant la insubmissió fiscal dels catalans. I sí, ja ho sé, la insubmissió fiscal no sembla viable, té pegues, no hi serem tots... digueu el que vulgueu. El què compta és que s’ha plantejat des d’Òmnium -des de l’educada trajectòria d’Òmnium!- I m’agrada pensar que quan els partits dubtem o ens refem o ens repensem, hi ha algú que continua proposant nous passos endavant. Des de l’exigència, des de la més àmplia ambició nacional. El gest no és inútil i, si no, ja m’ho direu quan el concert econòmic -que avui ja és “pacte fiscal”- faci figa a mans de CiU i els seus nous socis!. Insubmissió, doncs, ni que sigui per desvetllar consciències, per sumar complicitats, per avançar i conèixer a costat de qui ho fem. La resposta immediata del PP, d’una banda qualificant l’entitat d’intransigent i “maltractadora” (sic) i de l’altra reclamant la retirada de qualsevol subvenció, ja indica amb qui ens les havem.

Òmnium, doncs, fa cinquanta anys. I ho fa sense renúncies. Treballant amb Acció Cultural del País Valencià i amb l’Obra Cultural Balear, en aquest espai que són els Països Catalans. Generant opinió i consciència de país. Visualitzant els conflictes. I interpel·lant les nostres voluntats. Perquè una proposta així d’objecció fiscal, per força ens hauria de fer rumiar. I el primer, al nostre govern. També ell hauria de ser valent. I Òmnium ens hi esperona...


-A tomballons, publicat avui a Regió7

La foto, de l'Avui

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada