Armènia oblidada, a Serra d'Or

Al Serra d'Or d'aquest setembre ensopego amb una entrevista de Xènia Bussé a Seda Hakobyan, politòloga armeniocatalana. Està clar que, plegats, ja fa dies que hem tornat a oblidar Armènia. Per això celebro vivament l'opció de la revista que torna a parlar d'aquella petita república i ho fa en una conversa especialment interessant. El pròleg és aquest:   

Al darrer èxode armeni de l'Alt Karabakh no li van caldre gaires setmanes per ser absolutament oblidat per l'opinió pública. L'endemà que alguns telenotícies occidentals en donessin la notícia, nous desastres mundials amb més pes geoestratègic van escombrar els armenis dels nostres pensaments i ja ningú recordava la derrota absoluta en els ulls dels armenis que eren obligats a abandonar les seves cases per sempre, amuntegats en un autobús polsós o en furgonetes carregades fins al capdamunt, cap al més incert dels futurs. Si es quedaven, els àzeris els assassinaven. O te'n vas de casa teva o mors.

L'expulsió del 2023 ha estat la darrera espetegada de l'oblit en què el poble armeni sembla estar enfonsat des de fa dècades, un oblit que forma part dels conflictes mai no resolts en alguns dels territoris resultants de la desintegració de l'URSS, i, abans, dels conflictes derivats de les diverses onades d'expansió otomana per la zona. El genocidi armeni del 1915 perpetrat per l'imperi otomà va servir perquè, a sobre del milió i mig de cadàvers armenis i les matances i expulsions de grecs, es fundés la Turquia moderna.

El tantsemenfotisme de Rússia, tot i el compromís que feia veure que tenia amb l'ex-república soviètica, i l'absoluta apatia de la Unió Europea han fet que altre cop Turquia, que sempre és a punt per clavar les urpes als espais que la geopolítica dels «grans» decideix oblidar, hagi jugat un cop més a esborrar Armènia del mapa, aquest cop donant tota mena de suport als àzeris. Així, s'ha decidit que la República Armènia de l'Alt Karabakh era cosa del passat, cosa de la pols. 

A Barcelona hi ha una comunitat armènia com n'hi ha d'escampades per totes les terres del món. La diàspora és una condició endèmica del poble armeni. La major part dels seus escriptors, músics i intel·lectuals fa dècades que són fora del país, alguns s'han mort essent ja francesos, suecs, nord-americans, canadencs, anglesos, italians. El desastre al Karabakh, doncs, va tenir els armenis de dins i de fora amb el cor en un puny. Però a ningú més al món. 

Biden reconeix el genocidi Armeni

Coincidint amb el 106 aniversari de la massacre, el president dels Estats Units, Joe Biden, ha qualificat de «genocidi» la matança d'un milió i mig d’armenis a mans de l’exèrcit otomà entre els anys 1915 i 1923. Amb les seves paraules ha revifat un tema sempre incòmode, però que cal revisar si no volem que cíclicament —allà i aquí, més lluny o més a la vora— es repeteixi. No cal ni dir que el govern turc que presideix Erdogan ha jutjat de greu error el qualificatiu emprat per Biden, «encara més venint d'un soci de l'OTAN» i ha parlat amenaçadorament de «ferida» en les relacions amb els Estats Units. I qui es voldria enemistar amb Turquia, capaç com és de fer tanta feina bruta per Occident?

Al capdavall, si bé el Parlament de Catalunya l'any 2010 s'hi va referir en els mateixos termes, el parlament espanyol ho ha rebutjat una i una altra vegada. I encara avui Javier Solana fa l'orni de la qüestió! Què se'ls en dona dels drets i llibertats dels pobles? Espanya no hi ha entès mai, ni en sembla tenir ganes.

La foto, pispada a la xarxa: el genocidi armeni hi és àmpliament documentat, també fotogràficament. Es tracta d'armenis fugint pel desert d'Aleph, a Síria, amb una criatura morta.

La guerra d'Armènia i l'Azerbaitjan

Va ser a finals de setembre que Armènia i l’Azerbaitjan van decretar la llei marcial després dels greus enfrontaments militars a la regió de l’Alt Karabakh o “República d’Artsakh”. Ho vaig poder llegir breument a l’Ara i també a Vilaweb, tot i que en general, aquest és un conflicte minimitzat per la premsa, potser perquè considera que fa molts i molts anys que dura i que, tot plegat, és un altre embolic llunyà per un tros més o menys gran de territori. El cas és que tot l’estiu, els combats fronterers entre Armènia i l’Azerbaitjan ja havien estat motiu d’inquietud però, tal i com vaticinava Vilaweb, ara mateix «l’abast d’aquesta nova escalada, amb la llei marcial decretada tant a Artsakh com a Armènia i l’Azerbaitjan, fa témer una veritable guerra oberta entre tots dos països i sobretot la intervenció de potències competidores a la regió del Caucas, Rússia i Turquia». Com que em sembla que és impossible d’entendre allò que hi passa en un apunt de diari, provo ara de consignar algunes idees que el facin més entenedor, i que comencin per un context històric sobre la dissortada Armènia al segle XX. Dissortada, sí, en aquest punt no puc ni vull ser neutre. 

A partir del genocidi turc de 1915, els armenis ja havien vist retallat la majoria del seu territori a favor de Turquia i sofert un tràgic intent d'extermini amb xifres tan esgarrifoses com sovint desconegudes: 1.200.000 víctimes i 870.000 deportats en massa. Dos anys després, i encara dins de l’Imperi rus, l’Azerbaitjan va reclamar la regió de l’Alt Karabakh —Nagorno Karabakh en rus, Artsakh en armeni— un territori poblat per armenis. Pocs anys després (1923), Armènia i l’Azerbaitjan encetaven una guerra que Stalin va resoldre a favor d’Azerbaitjan, segons que sembla per acontentar Turquia, i malgrat que la població armènia a Karabakh arribava al 90% i desitjava formar part d’Armènia. L’any 1936 la URSS redibuixava fronteres per a crear les repúbliques socialistes soviètiques de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaitjan, en un territori que barreja no només armenis i àzeris, sinó també georgians, russos, turcs i kurds. Per fer-ho més passador, també la URSS aleshores va crear la regió autònoma de l’Alt Karabakh dins l’Azerbaitjan, sempre de majoria armènia. El conflicte quedava aparentment somort, però la decisió ja va ser refusada per la nova república armènia soviètica. No serà fins a la descomposició de la URSS que el conflicte tornarà a esclatar.

L’any 1988 les autoritats de l’Alt Karabakh demanen passar de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan a la República Socialista Soviètica d’Armènia sense obtenir-ho; tres anys després (1991) Armènia i Azerbaitjan s’independitzen i és aleshores que els armenis d’Artsakh proclamen la unió amb Armènia. El resultat és una guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan que va acabar amb la mort de prop de trenta mil persones. i un alto-el-foc precari, signat el 1994, amb la intervenció de Rússia

Actualment, la “República d’Artsakh” controla la major part del territori de l’antiga regió soviètica de l’Alt Karabakh i la franja de territori que pertanyia a l’Azerbaitjan i que separava aquesta regió de la república d’Armènia. Però, per a la major part de la comunitat internacional, aquesta república forma part de l’Azerbaitjan. És a dir: Armènia ocupa un territori de l’Azerbaitjan que s’autoanomena “República d’Artsakh” I que la ONU no reconeix pas com a república independent. Però allò que és legal no té perque ser just, ens diu Virginia Mendoza a CTXT:«¿Qué sentido tiene hablar de ocupación cuando Artsaj ha estado históricamente (y aún hoy) poblada por armenios? ¿Acaso ocupa alguien su propia casa? Sí. Hemos visto que incluso eso ocurre. Pero no deja de ser tan paradójico como injusto». Em penso que, en la meva condició de català, ho puc entendre perfectament. No us sona la música?

L’Azerbaitjan reclama la legalitat internacional. I Armènia prioritza les persones que viuen en aquell territori, i que formen part del seu poble. I ja tenim una altra guerra... Si es volgués, n’hi hauria prou amb un referèndum per tal que els habitants del Karabakh-Artsakh decidissin el seu futur i els contendents manifestessin prèviament l'acceptació dels resultats. Ben a l’inrevés, però, ara els dos països multipliquen la inversió armamentista i es disposen a una guerra total, potser com a titelles de la tensió entre Rússia i Turquia, que competeixen clarament per ser la potència regional, de Síria a Txetxènia. Per això Turquia dóna suport explícit a l’Azerbaitjan, un país de llengua turca i musulmà, que té influència també al nord de l’Iran, poblat per àzeris. I Rússia juga a fer un arbitratge tou que, de moment, li permet vendre armes a tots dos bàndols… Mentrestant els morts creixen.

Si en voleu saber més...

Artsakh: la guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan encén encara més la regió més violenta del món
Vilaweb – Redacció 27/09/230120

Perquè s'ha intensificat el conflicte?

Diari Ara - 05/10/2020

Por qué luchan los armenios en Artsaj
CTXT - Virginia Mendoza Benavente  07/10/2020

Aram Khatxaturian, Gayane

Va ser Alfred Rodríguez Picó qui l'altre dia va presentar, a "Meteodansa", una peça de Khatxaturian. La dansa d'Ayesha. Forma part de Gayane, un ballet en quatre actes famós especialment per la seva Dansa del sabre. El seu compositor, Aram Khatxaturian passa per ser un dels grans simfonistes russos del XX i el llibret de Gayane és exemplar. Concebut entre 1941 i 1942, tracta d'una dona armènia jove, responsable d'un kolkhoz a la URSS, que es debat entre les seves conviccions i els seus sentiments, quan descobreix la traïció patriòtica del seu marit. Tot molt oficialment soviètic -guanyen les conviccions, tu diràs! Però la història prova de refregir una mena d'himne dels pobles que -ai las!- és d'un romanticisme candorós. Amb Ucraïna en crisi, i tots els conflictes caucàsics encara vius, quan als anys quaranta Stalin redissenyava maldestre els mapes i deportava pobles sencers, Khatxaturian enfilava a Gayane una proposta singular: la música més culta amb arrels populars del folklore armeni. I tots -kurds, armenis, georgians- refosos pacíficament en un ideal. I és que l'home, tot i nascut a Tbilisi -Geòrgia- era fill de pares armenis. Armènia, el Càucas, la primavera al kolkhoz: semblava un somni. Com aquestes noies d'Andrei Milnikov, de 1950, Els camps en pau. I de fons, la música de Gayane i, ai!, aquest desig de viure i de ballar.

97 anys de l'extermini armeni

"Avui 24 d'abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora, commemora amb un llarg dia de dol el 97è aniversari de l'inici del genocidi que va patir l'any 1915 a mans dels turcs". Així comença aquest article que en Manuel Forcano publica avui a l'Ara: ¿Algú s'enrecorda de l'extermini armeni? No se'n parla mai gaire enlloc del poble armeni, i encara menys d'aquest genocidi tantes vegades provat d'amagar. Però aviat farà cent anys i convindria que les diverses nacions del món el reconeguessin. Les Corts espanyoles tot just fa un any van evitar-ho per vergonya dels vots no només del PP, sinó del Psoe i CiU! A Catalunya, d'abans que ho havíem fet potser perquè, subtilment, alguna cosa ens aplega...

¿Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

Avui 24 d'abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora, commemora amb un llarg dia de dol el 97è aniversari de l'inici del genocidi que va patir l'any 1915 a mans dels turcs. Aquest trauma històric, encara obert i no prou reconegut per la comunitat internacional, va constituir un tràgic intent d'extermini amb xifres oficials i atrocitats tan esgarrifoses com desconegudes: 1.200.000 víctimes, 870.000 deportats en massa, espoliacions i conversions a la força, devastació del territori... El resultat va ser la desaparició en pocs anys de dos terços de la població armènia, que aleshores vivia dins les fronteres del gran Imperi Otomà.

L'actual República Turca no nega pas les massacres, però en rebutja la responsabilitat i no accepta el terme genocidi ; atribueix l'autoria d'aquells horrors al règim anterior, el sultanat, i els emmarca amb indulgència en l'enfrontament amb Rússia durant la Primera Guerra Mundial. El poble armeni ja havia patit l'opressió i la crueltat de les autoritats turques entre 1894 i 1896, quan el sultà Abdul Hamid II va fer massacrar més de 200.000 armenis tot deixant-los en mans dels camperols kurds; llavors, un milió d'armenis van ser desposseïts dels seus béns i molts van ser obligats a convertir-se a l'islam. Aquests fets van ser l'avantguarda de la gran massacre, que es va esdevenir quan els oficials ultranacionalistes de l'exèrcit que formaven el grup dels Joves Turcs van voler imposar una nació turca racialment homogènia que tindria els armenis com a primera víctima.

El 7 d'abril de 1915, en el marc de la Primera Guerra Mundial, els armenis de la regió de Van, a l'est de Turquia, es van revoltar i van proclamar un govern armeni independent. Els Joves Turcs, i en concret el ministre de l'Interior, Talaat Paixà, van aprofitar aquest pretext per dur a terme una operació de represàlia a gran escala que començà amb l'ordre d'execució de 600 prohoms de les elits armènies a Istanbul el 24 d'abril de 1915. Va ser el tret de sortida d'un genocidi que faria el possible per buidar Turquia d'aquell poble indesitjat: els soldats armenis de l'exèrcit van ser presos i executats, es van destituir tots els funcionaris armenis de l'administració i es va ordenar la deportació de la població armènia de les set províncies orientals de Turquia. Els homes d'entre 20 i 45 anys van ser condemnats a treballs forçats i la majoria van ser assassinats de camí. Les deportacions eren caravanes llargues i infrahumanes de dones i nens a peu sense aigua ni menjar, o amuntegaments humans en vagons de tren destinats a bestiar que s'allunyaven dels territoris de l'Armènia històrica. Moltes joves van ser violades, venudes com a esclaves i després convertides a l'islam a la força. I precisament, aquests darrers anys a Turquia ha esclatat una certa polèmica quan molts turcs han descobert amb estupor que descendeixen de dones cristianes armènies convertides arran d'aquells tràgics fets.

Europa, atrafegada en els combats de la Primera Guerra Mundial, no va tenir esma d'ocupar-se seriosament de la qüestió armènia, i no és casualitat que Adolf Hitler, abans d'iniciar l'eliminació dels disminuïts físics alemanys i el genocidi contra el poble jueu, deixés anar: "Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

L'opinió pública internacional va començar a prendre consciència d'aquest genocidi a partir dels anys 80. Molts supervivents de les massacres van trobar refugi a França, on avui són una comunitat de més de 300.000 ànimes. És en aquest país on van començar les iniciatives per un reconeixement oficial. El Parlament Europeu el va fer el 18 de juny de 1987. L'any 2002 França va realitzar una declaració oficial per llei, i des de llavors ha dut a terme diversos intents legislatius de penalitzar-ne la negació. El Canadà, Rússia, l'Argentina, Xile, Veneçuela, la majoria dels països de la Unió Europea i 43 dels 50 estats dels EUA l'han reconegut. A Espanya només ho han fet els Parlaments de Catalunya, de les Illes Balears i del País Basc. El 2005, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, en un senyal de bona voluntat va oferir al govern de la República d'Armènia la creació d'una comissió oficial que establís la veritat de les massacres de 1915. Europa li havia exigit el reconeixement del genocidi com a pas previ a una possible adhesió.

A Erevan, una flama perpètua crema en record de totes aquelles víctimes. Avui, com cada 24 d'abril, el monument que l'envolta s'omplirà de flors davant el testimoni imponent de la muntanya blanca d'Ararat, un símbol de la nació armènia que ha quedat a l'altra banda de la frontera, a Turquia. Sempre cal perdonar. Oblidar es fa més difícil.

Manuel Forcano

La foto és feta a Erevan, l'agost de 2010, al monument en commemoració del genocidi.

Encara Armènia

Ahir la Comissió d’Afers Exteriors del Congrés espanyol va tombar la moció d’Esquerra que pretenia reconèixer el genocidi armeni per part de Turquia –aleshores l’imperi Otomà- a primers del segle XX.  La moció, que només va tenir els vots favorables d’Esquerra i PNB, hi arribava amb dos precedents, als Parlaments català i balear que l’any passat, ja n’havien aprovat dues en termes prou semblants. Per no deixar el fet en un senzill recordatori, la moció instava a Turquia a assumir el genocidi com un gest de concòrdia envers Armènia, i fins animava a la UE que adoptés un paper de mediador per tal de superar definitivament aquell succés.

El diputat Joan Tardà ha lamentat que el PP i sobretot el PSOE tombessin la moció, sense ni tan sols presentar esmenes o text alternatiu. I l’argumentari socialista m’ha recordat la cantarella que sovint ens recepten als catalans: “els problemes d’Armènia avui són uns altres”. Ara pla, és clar que els seus maldecaps són els de la pura i dura subsistència quotidiana. Però si la comunitat internacional se’n desentén, Armènia no se’n sortirà mai. Per petita i diferent, víctima continuada dels seus grans veïns.

Al capdavall, del resultat d’ahir allò que no m’esperava era el vot contrari dels diputats de CiU, oimés quan va ser CiU qui va encapçalar la moció al  Parlament de Catalunya. De l’espanyolisme ranci ja fa temps que ho dono tot per perdut. Però dels diputats convergents n’esperava un bri de coherència. Ni en aquest cas!  Ho he trobat francament lamentable...

(L'Ararat, un volcà de 5165 m. és el principal símbol d'Armènia malgrat que ara es trobi en territori turc. La foto, de l'estiu passat, mostra la frontera entre els dos països tancada militarment) 

Cal reconèixer el genocidi armeni

Avui mateix m’he assabentat pel bloc de Joan Tardà que Esquerra ha presentat una iniciativa parlamentària, per primera vegada a l’Estat espanyol, per tal que el Congrés dels Diputats discuteixi el reconeixement del genocidi armeni com a “Crim contra la Humanitat”. I com que conec els fets, i pel poc que he estat a Armènia, us he de dir que només la proposta ja m’ha semblat important. Això i el desig de que prosperi, tal com ja fa anys es produí als Estats Units, i que ha anat creixent amb una llarga llista de democràcies: Suècia, França, Canadà, Itàlia, Grècia, Xipre, Eslovàquia, Lituània, Bèlgica, Argentina...

Si mai no heu sentit parlar del genocidi armeni, us puc garantir que el seu relat és paorós. Es tracta d’un conjunt de matances i deportacions massives de la població armènia que vivia a Turquia, realitzades per l'imperi Otomà a les acaballes del segle XIX i singularment l’any 1915, durant el règim dels Joves Turcs. L’objectiu era l’eliminació física del poble armeni a Turquia, i hom calcula fins a un milió i mig de morts. I un altre milió de deportats en el que es coneix com la “diàspora armènia”!. Doncs bé, encara avui l'Estat turc nega oficialment l’existència històrica del genocidi i les relacions amb la veïna república Armènia no són pas bones, fins el punt de mantenir les fronteres tancades.

I tanmateix, quan aquest dimecres es faci el debat a Madrid, allò que em temo és que tornarem a comprovar com l’espanyolisme militant, a esquerra i dreta de l’hemicicle, torna a coincidir en la insensibilitat envers les minories nacionals i les seves tragèdies històriques. Potser perquè saben que al darrera hi bateguen, inalienables, els drets dels pobles. Siguin al Càucas o a la mateixa riba de la Mediterrània... Ho seguiré amatent.

(Al genocidi el segui la diàspora: a la foto, un grup d'orfes armenis a Grècia, l'any 1920)