dijous, 28 d’abril del 2011

Els jocs florals de l'institut Guillem Catà

Com que per sant Jordi enguany era impossible, aviat ho vam tenir resolt: els jocs florals de l'institut els faríem per la marededéu de Montserrat que, pel cas, també havia de fer el fet -o més i tot si ens hi parem a rumiar: dona i negra, patrona de Catalunya... I doncs sí, els jocs florals van ser ahir, dimecres vint-i-set d'abril, i ben bé que van anar. Ho dic, d'una banda, perquè la convocatòria va complir tot allò que pedagògicament es pot esperar d'una festa així: presència de la literatura, la plàstica i la música. Sempre m'ha impressionat la força creativa dels adolescents, per maldestres que en siguin les formes. Però també, i sobretot, perquè són els esdveniments com aquest els que em penso que ens fan sentir educadors: aconseguir que els nois i les noies participin d'un concurs i, encara més, reunir-los voluntàriament un vespre al mig de Manresa per fer-ne un acte públic. Obrir-lo a mares i pares i, al capdavall, gairebé omplir l'auditori  de la fundació CaixaManresa una hora i mitja abans d'un Barça-Madrid.... Tot plegat, un vespre ric d'emocions i fruit d'un esforç compartit, amb moltes més complicitats de les que se li suposen a un centre d'ensenyament públic situat en un barri de Manresa. Bandegeu tòpics: la sala feia goig de debò. Gaudint de cançons i de poemes, del silenci que segueix a cada final de peça abans no esclaten els aplaudiments. En acabat els premis i els discursos solemnitzen la trobada i entonem, drets, "els Segadors", i quan els nanos se'n van, quan la sala es buida a correcuita perquè el futbol és el futbol i ja eren quarts de nou tocats, em penso que ha estat bé reunir el Mario i la Clàudia, la Couta, el Bilal, la Laura, la Judit o l'Abde i l'Emili. Plegats i lluny de les aules, un capvespre d'abril. Perquè encara són alumnes, és clar. Però n'han de sortir ciutadans.

(La coral del Catà, a la foto, ha assajat moltes hores per aquests jocs florals però el resultat ha estat magnífic, en justa proporció a l'entusiasme que hi han abocat tots plegats i, abans que ningú, la seva mestra i directora!
Trobareu totes les fotos d'aquell vespre a la web del centre clicant aquí).

diumenge, 24 d’abril del 2011

Diumenge de Pasqua

Des de petit que m'agrada sortir a cantar Caramelles i celebrar la Pasqua, perquè la Pasqua és festa i només ho pot ser compartidament. Potser perquè no vaig créixer en un clima de papotes i processons, i tota la infantesa a Rajadell tenia en el cicle de Quaresma un ambient post-conciliar absolutament contemporani. Sense pecats ni manies. Sense por. La reflexió des del dijous sant fins la vetlla pasqual ens feia a tots persones noves i mossèn Lluís Solernou era qui millor burxava entre l'Evangeli i les pàgines del Triunfo. Abjurant del diable i del diner -dels poderosos!- ens preparava per canviar. Calia canviar les coses perquè, està clar, les coses ni anaven bé ni eren justes per tothom -i era tan difícil ser just, i era tan estrany voler ser pobre entre els pobres! I aleshores com ara, venia la Pasqua, i reféiem tota la Passió i sense acabar-ho d'entendre, venia que cantàvem i ballàvem bona part de la nit, sota la lluna plena, resseguint els camins de les masies i de l'un i l'altre raval. Les noies i els nois. Fent festa: allò era la Pasqua, sí. No sé si del tot religiosa, però absolutament carregada de fe. I esperança: esmorzàvem tantes vegades com ens n'oferien, i a la fi era diumenge al migdia i els balls de bastons i el de cercolets del més petits, amb totes les cançons, omplien a vessar la plaça major. Anunciant la resurrecció de Crist, és clar, i la de la primavera i el bon temps també, la resurrecció de tota la vida en aquell Rajadell menut, tristoi i més aviat fosc de finals del franquisme. I aquell diumenge també nosaltres tornàvem una mica de morts a vius i ens féiem grans pensant, creient, que algun dia sí que el món aniria més bé, i les coses serien justes i nosaltres no tindríem potser tots els maldecaps dels grans, els problemes que ens vaticinaven, tot el dolor que havia de venir. I té, tot ha anat com havia d'anar. Ens hem fet grans, i amb tots els maldecaps i problemes, encara hi ha un dia que val la pena aplegar els veïns, sortir a cantar i creure que plegats podem canviar les coses. Si no totes, algunes. Rumiant. Cantant. Bastonejant. Celebrant la Pasqua.

(De Rajadell a Castellbell, una foto del dr. N. feta al pla del Puig del Vilar, davant Montserrat i uns núvols carregats de pluja, amb tots els cantaires d'enguany. Demà, que és dilluns de Pasqua, amb els diners recollits farem una arrossada popular de característiques miraculoses: n'hi haurà per tothom qui en voldrà).

dijous, 21 d’abril del 2011

Política transformadora a Castellbell i el Vilar

Avui, després d'una altra reunió maratoniana -cinc hores: sort del Barça que jugava a quarts de deu!- hem enllestit el programa d'Esquerra-AM per al municipi de Castellbell i el Vilar. Avanço que aquest no és un apunt publicitari, encara que a primer cop d'ull ho pugui semblar. No ho és, i si fet i fet parlo d'Esquerra a Castellbell i el Vilar ho faig, sobretot, per reblar aquell comentari de març (Política i proximitat: un exemple estimulant). I és que han passat els mesos però, d'ençà que aquest hivern ens vam animar, em penso que hem estat capaços de fer alguna cosa més que presentar una candidatura: hem creat un equip. I doncs ara no pronostico pas un èxit espaterrant el 22 de maig, però estic molt content de com estem fent les coses i, sobretot, estic més que convençut que ara mateix la feina feta ja és bona pel poble. D'una banda per tots aquells que hem pogut convèncer que valia la pena provar-ho. Que s'han avingut a aparcar prejudicis o experiències prèvies. Que s'han animat a participar, plegats, a repensar Castellbell i el Vilar. Que sense consignes ni cap més condició que la que nosaltres mateixos ens imposéssim, han volgut construir una proposta ambiciosa i diferent pel municipi. Imaginativa, transformadora, progressista, igualitària...  I en segon lloc, perquè el resultat ha estat extraordinari: a poc a poc hi hem abocat hores i hores. També idees, debats. No ho hem pas vist sempre tot igual! Però lentament hem trenat consensos, hem parlat amb més gent, hem visitat entitats, urbanitzacions, persones... i hem destil·lat les propostes, sovint ben innovadores!. Cal dir que l'exercici enganxa? Fixeu-vos en la foto, amb la majoria de gent independent però decidida a trencar inèrcies: molts d'ells o elles van entrar a l'any 2011 sense saber que s'abocarien a fer política -a fer-la, sí-  al seu poble. I després de les primeres reticències, hem acabat contrastant idees amb lleis i pressupostos. Amb organigrames i eslògans. Amb una il·lusió que s'encomana. I si no, demaneu-li a la Maria, a la Maragda, al Joan, a la Lourdes o al Sergi. Potser no seran regidors o regidores aquesta primavera, d'acord. Potser l'Albert no serà alcalde.... però del què no em queda cap dubte és que el resultat d'aquest trajecte que ara comença serà fecund. I amb tots els maldecaps que ens puguin venir, ja es pot certificar que els nostres adversaris ens miren no només amb recança -anem a trencar hegemonies!- sinó també amb un punt d'enveja: desesmats i obedients, la campanya se'ls fa llarga i el programa és gairebé personal, del cap de colla. I doncs la política pot ser tota una altra cosa: aquest voler canviar les coses, sí, i a més a més passar-s'ho bé...

(La fotografia és d'en Joan Martínez a qui també cal agrair-li la predisposició a embolicar-se sempre que convé...)

dissabte, 16 d’abril del 2011

15 anys de Galliner

Ahir vespre vaig baixar a Manresa perquè hi inauguraven una exposició: "Vine a fer cua", una exposició sobre els 15 anys del Galliner que pren la cua com a fil conductor d'una trajectòria fecunda: quinze anys fent cua lliurement, autoorganitzadament, amb perseverança... fent de la cua una complicitat. I conscients que "sempre hi ha un lloc a la cua". Ara digueu si això sol no és ja un programa! En qualsevol cas, si no sabeu de la singularitat del Galliner a Manresa, cliqueu i veureu: una entitat viva i dinàmica que ara fa poc més de quinze anys assumí el repte de gestionar la programació teatral de la ciutat però sempre amb un objectiu superior: recuperar el gran teatre Kursaal. Que és com dir que venien -i venen- entrades però que  "no només" venen entrades.

Al vespre, a la sala Mestre Blanch, un sopar de pa amb tomàquet a peu dret aplegà un exèrcit de col·laboradors i també alguns dels que hi vam ser el primer dia -o per ser exactes, "el dia abans", fruit d'una subtil complicitat amb en Joan Morros que encara avui celebro que duri. També vaig retrobar-hi en Jordi Valls, aquests dies retornat momentàniament d'Anglaterra, i encara molts d'altres per parlar d'ahir i d'avui, i fins un punt del futur de la ciutat o de la política cultural del país -però això, és clar, ho deixarem per una altra estona, que aquest és un apunt amable.

Sigui com sigui, el resultat d'aquests quinze anys del Galliner el tinc per extraordinari, com un exemple il·lustratiu del poder de la participació ciutadana. També de les capacitats o renúncies que exigeix a totes les parts, les de l'associacionisme i les de la política. Això i la confiança que reclama, i sense la qual no es podria pas construir res. I encara les habilitats que ho fan possible, la suma del pensament compartit, els lideratges discrets però sostinguts... i aquest entusiasme que fa possible canviar les coses o construir-ne de noves. I que tothom se'n senti part... Ens en podem ben felicitar!

(La foto, per maldestra que sigui, il·lustra la cua d'ahir vespre al Casino de Manresa, abans d'inaugurar l'exposició)

dijous, 14 d’abril del 2011

Un altre 14 d'abril

Cada any celebro el 14 d'abril de 1931. I ho faig des que vaig entendre què havia estat aquella diada, després de llegir a finals dels setanta "L'adveniment de la República a Manresa", de Vicenç Prat. No res, cinc pàgines extraordinàries, el darrer capítol d' Un llibre verd (visió parcial de Manresa) que es va publicar a la nostra ciutat el 1932. Com m'havia passat de molt jove devorant els volums de la Història Gràfica de Catalunya, d'Edmon Vallès, ara la crònica de Vicenç Prat m'acostava definitivament el somni republicà, aquell que no va poder ser però que encara avui és llavor d'esperança en un projecte que es vol nacional i de progrés.  "14 d'abril de 1931... Acabem de guanyar unes eleccions de programa revolucionari: quatre neòfits aterren els gats vells i els professionals de la política..." L'entusiasme a Manresa, després de temors i dubtes, també surt al carrer aquell dia, a les cinc de la tarda, en forma de manifestació. "A desgrat dels crits es veu quelcom seriós (...) Aquell botiguer ja no tem pels cristalls. S'entra al Born. Unes noies voleien uns mocadors blancs. Un urbà saluda. Ovacions a dojo. De cada porta en surt un nou proclamador (...) som en plena eufòria d'optimisme; hom creu que la República abolirà àdhuc el mal de queixal!".

En acabat, el somni es va desfer i la guerra acabà per colgar-lo. Però no va desaparèixer mai. I l'esforç de molts ha anat fent útil el temps: vuitanta anys després, alguna cosa torna a ser a punt de canviar si ens ho proposem. Assenyalant tossudament als calendaris cada 14 d'abril, no he deixat mai de creure en aquell projecte transformador que volia ser la República. Compromès des del barri i la ciutat. Agosarat nacionalment. Potser per tot plegat, aquest any 2011 -ara que ens governen els millors!- guanya sentit aquesta Conferència d'Esquerres per la República Catalana que es presenta aquest vespre a Barcelona. Perquè estem aconseguint aquell punt de maduresa que tota èpica reclama. Perquè s'ha acabat el temps de les ambigüitats. Com diu la convocatòria, cada vegada som més els que  "compartim dos objectius generals que van estretament lligats: el d’una major justícia social vinculada a una economia pròspera i sostenible, i el de la creació d'una República Catalana que en garanteixi la fermesa i la continuïtat".  En continuarem parlant, és clar. Però vuitanta anys després de la proclamació d'en Macià, no em sembla que hi hagi cap més futur polític digne de ser compartit...

(El dibuix, magnífic, és del manresà Anselm Corrons i encapçala l'article de Vicenç Prat que abans citava)

dilluns, 11 d’abril del 2011

Abril amb caramelles

No acabo de trobar l'estona per reprendre aquests fulls de bloc, i no serà pas que em faltin temes: al costat dels cent dies del nou govern hi tinc nou setmanes i mitja d'institut per relatar. O la candidatura d'Esquerra a Castellbell i el Vilar que divendres es presentava amb grans expectatives. O ahir diumenge amb aquests 257.000 vots a Barcelona que esdevenen un immillorable indicador del camí que bona part del país ha decidit emprendre. Fins i tot podria consignar, domèsticament, la matinada de dissabte, a Urgències de Sant Joan de Déu, acompanyant el meu germà M. que presentava un còlic nefrític de proporcions wagnerianes -vaig fer-me jurament de beure molta més aigua en el futur!. Tot això ha estat aquest cap de setmana, i encara aquesta bonança que et permet sortir al carrer en mànigues de camisa i celebrar el goig de la primavera. I sota l'olivera, vora els lilàs sorgits de la terra morta, recordar T.S. Eliot: "Abril és el mes més cruel, barreja sentiments i memòria...". Després, amb els veïns, arrepleguem cadires i reprenem els assaigs de les Caramelles, ara que la Quaresma enfila els darrers divendres. Perquè així com hi ha un dimecres de cendra, també esperem un diumenge de glòria. I mentrestant, anem assajant plegats què som capaços de fer. Al costat de casa, al carrer o al poble. A tot arreu.

(Al Vilar ja fa dies que s'assagen les caramelles al garatge de cal Jepet: si bé no és el triomf de l'harmonia, sí que són un bon exemple d'allò que anomenem participació ciutadana i -ells no ho saben- de "cohesió social").

dissabte, 2 d’abril del 2011

Cent dies no són res

S'escau que avui dissabte hem anat a dinar plegats una bona colla dels que érem al capdavant del Departament de Cultura fins aquest Nadal. Per ser exactes, d'aquell Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació que encapçalava en Joan Manuel Tresserras fins el 29 de desembre. Diré abans que cap altra cosa que ha estat una trobada càlida que ha permès explicar-nos en directe aquest temps de canvis i adaptacions: tornar a la feina d'abans o, potser, trobar-ne de nova. I enmig d'anècdotes o acudits, algunes coincidències: tothom pot llegir més. I queda temps per rumiar, escriure o fins i tot badar una estona. M'ha semblat, en fi, que tots plegats féiem cara de salut. En acabat, hi ha qui s'allunya de la política tranquil·lament i hi ha qui encara batalla per les properes municipals. I amb to distès, poc disposat a estripar, inevitablement hem sortit a parlar dels nostres successors però sense sang perquè, tampoc, no hi ha gota d'enveja. S'endevinen alguns embolics, s'hi troben a faltar decisions clares i potser hi sobren algunes formes maldestres. Hi ha sobretot aquesta absència de discurs que ho redueix tot a la crisi i la retallada linial... Però ens estalviem sucar-hi pa. Al capdavall, la coincidència de l'àpat amb els immediats cent dies del nou govern tampoc ens tempta, i en Tresserras rebla, britànic: "què son 100 dies per la Cultura?" Entesos. Però, i si hem d'esperar als 1000 per una anàlisi seriosa, vols dir que quedarà alguna cosa?. La pregunta queda a l'aire de la tarda, suspesa per un ventet tebi, gens quaresmal. Som a la Garriga i mentre anem desfilant -ara l'un, ara l'altra...- masteguem els darrers minuts en clau interna -la imminent conferència d'esquerres, el proper congrés de tardor. Al comiat, com en les millors famílies, recordem absents i ens fem propòsit de tornar-nos a veure. Uns quants petons, alguns telèfons nous. El temps passarà cada vegada més depressa. Fet i fet, serà tardor. Continuarem...

(Mentre arribàvem: el Carles, la Patrícia, el Ton... )