Per molts anys Glòria!

Ahir al vespre, al celler Abadal d'Horta d'Avinyó, Glòria Ballús i Casòliva ens havia convidat a celebrar el seu aniversari: setanta-set anys rodons que va voler festejar voltada d'amics. Ara bé, la festa era molt més que una festa. La Glòria la va voler transformar en un concert-homenatge dedicat a Joaquim Pecanins i Manuel Jovés, dos autors que ella ha estudiat en profunditat com a doctora en musicologia. I el resultat ha estat espectacular. Gairebé dues hores de valsos, tangos, sardanes, cuplets, foxtrots o xotis que hem enllestit cantant, plegats, una nadala, el Fum, fum, fum, que Pecanins va recollir a Prats del Lluçanès el 1903 i que ha esdevingut una cançó universal. La Glòria va conduir tot l'acte, va presentar la vintena llarga de temes i va tocar ella mateixa algunes peces al piano. Però no estava sola, i l'acompanyaven, ara l'un, ara l'altra, Mireia Subirana, Arnau Hernández, Sònia Anton, David Martell i Anna Clarena, Marcel Martínez i —els darrers però no menys importants— una Celeste Alias amb Roger Mas al piano inspiradíssims, fos amb El cant dels ocells, en versió del Lluçanès de Pecanins, o el tango de Manuel Jovés Buenos Aires  que la veu de la Celeste va entonar per al goig de tots els assistents. En fi, passada la litúrgia final d'aquell Fum, fum fum  —ningú millor que la Glòria per saber la importància dels rituals!— encara vam poder sortir del celler per brindar plegats i deixar arribar el capvespre entre converses i records. Hi vaig retrobar bona part de la cultura manresana, també representants polítics i naturalment l'amfitrió de la casa, en Valentí Roqueta, que es passeja per la propietat amb una actitud franca però un punt continguda, literalment britànica. També hi ha en Pep Garcia, que sembla estar sempre al cas de tot, i és aleshores que va aparèixer l'equip del Mirador de Montserrat. Ens havien dit de fer una copa de vi, potser un petit berenar, i en acabat d'atacar el formatge, el pernil i els brioxos, la cosa ja es podia qualificar ben bé de sopar a peu dret mentre el vespre llustrejava sota el ventet de maig. Consigno també un record molt especial per la Rosa Canela o Ramon Vilar, antics companys al  Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Però molt especialment hi ha el reconeixement a la Glòria, amb qui penso que ens estimem des d'aquella desafortunada desfilada d'autoritats de la festa major de 1995. Costa tant apariar progressisme i tradició! No puc negar que aleshores els meus apriorismes sovint no passaven de prejudicis... Diré, doncs, que de la Glòria Ballús durant dotze anys en vaig aprendre moltes coses. De les formes, del protocol, del poder per dir-ho clar. I amb tant tacte com lleialtat, va redreçar més d'un desencert nostre en matèria de festa i protocol o, també, del reglament d'honors i distincions. És per tot plegat que conservo el més gran reconeixement per la Glòria Ballús com a etnomusicòloga, com a cap de protocol i, és clar, com a persona. Una manresana exemplar, treballadora, estudiosa, ferma i resolutiva que encara avui —setanta-set anys sobre les seves espatlles— rumia projectes, desempolsina partitures i emprèn amb tossuderia la tasca de difusió que ella sola s'ha imposat. Ras i curt, per poc que s'hi rumiï, podríem dir que es tracta d'una manresana de les de bandera. O, si ho voleu i per dir-ho amb totes les lletres, de les de premi. 

Només he fet una foto en tot el vespre, però diria que recull la Glòria en un moment d'absoluta felicitat, acomiadant el concert.

Seixantisme a la Manresa de 1975

Podria dir que aquest estiu he fet les autèntiques vacances de molts avis: a excepció de cinc dies al Pirineu, la resta ha estat de suport en absència de la institució escolar. No em queixo. També he tingut prou temps per redactar un llarg tema del mes per a El Pou de la gallina que s'ha publicat com a Manresa 1975, repressió i esperances. Al llarg del juliol i l'agost, amb Rita Casadevall, ens hem capbussat en el diari Manresa de l'any 1975 i, també, hem fet una vintena d'entrevistes per parlar d'aquell moment. Els fets polítics hi predominen, és clar, i molt singularment els dels detinguts o encausats en aquells darrers estertors del franquisme. Però de seguida vam adonar-nos que al costat de l'efervescència política i sindical, la cultura va ser el tercer focus d’agitació. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig, els cursos de català es multipliquen obertament i les presentacions de CineClub són una veritable escola de formació. També ha començat el secretariat d'entitats. Però el gran fenomen és la Nova cançó, que aleshores batia rècords de multes i prohibicions, i que omplia tots els escenaris.

Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.

Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.

«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,

Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.

El cartell inicial de Lluís Llach és una aportació de Josep Maria Oliva, que en té un arxiu formidable. Ell mateix ens va fer conèixer Txema Gonzàlez, autor d'aquesta impagable foto de l'Otero al Mannix, que el diari Manresa mai va publicar.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

Cesk Feixas, vint anys bonics i salvatges

Aquest mes de juliol, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre "Àlbum de visites" per a El Pou de la gallina. I va ser senzill, perquè el Galliner presentava temporada al Kursaal i algú ja ens havia bufat que el convidat sorpresa de la vetllada seria en Cesk Feixas. Va anar molt bé, i ens van quedar unes ganes molt grosses de ser al seu concert el proper mes d'octubre, per celebrar aquests vint anys sobre els escenaris:

Cesk Freixas, vint anys de cançons

El dijous 6 de juny es va presentar a la sala gran del Kursaal la nova temporada d’espectacles, d’agost a desembre. Cristina Gonzàlez i Jordi Gener van tornar a conduir la gala que, poc a poc i al llarg d’una hora, va desgranar les 71 propostes que la composen, amb totes les fórmules d’abonament i sorteig final inclòs. I és clar, el vespre també tenia convidats: a l’escenari hi vam veure passar en Manel Camp, el Màgic Pol o en Jordi Fosas, presentant vuit novetats de la Fira Mediterrània. Però la sorpresa arribava al final, amb en Cesk Freixas dalt de l’escenari cantant Cercavila, un dels temes del seu nou disc «La meva sort» que presentarà el proper dijous 3 d’octubre. El concert que farà aquell dia vindrà a celebrar vint anys de trajectòria musical però, també, d’explicar històries. Perquè en Cesk Freixas no només ha tret nou discos sinó també tres llibres de poemes i tres de contes infantils. Simbiosi de creació i política, la seva presència a la gala de temporada va ser tota una declaració d’amor a Manresa, «aquesta Manresa que té tanta cura de la cultura, de la cultura de l’espectacle, i que els que venim de fora ens mirem amb molta enveja». Cesk Feixas va agrair l’acompanyament del Kursaal i de la gent del Galliner, amb qui ja ha col·laborat d’altres vegades. I celebra la sort d’aquests vint anys vivint de la música, «d’aquest ofici bonic i salvatge de fer cançons». La foto que es deixa fer pacient per en Joan Closas, és ben bé el testimoni d’un artista proper, natural i volgudament combatiu. Per poc que pugueu, no us el perdeu!

 

Un record en els 50 anys de la Dharma

M'ha va encomanar el Quim Noguero per un reportatge a El Pou de la gallina del passat mes de desembre, per tal de complementar el seu article de la Dharma i del seu pas per Manresa, ara que han complert cinquanta anys sobre els escenaris. «La connexió manresana de la Companyia Elèctrica Dharma». En acabat, els textos de voluntat complementària calgué esporgar-los de valent però, sencer i a raig, inicialment era aquest:

La Dharma va ser una de les descobertes més bèsties de la meva adolescència, i això perquè el meu consum musical aleshores era més que limitat: tot el gruix de la nova cançó rellevat, des del 75, per la devoció envers Jaume Sisa i Pau Riba. Però hi ha la Dharma: l'estiu del 76, en un grup de monitors d'esplai, em penso que va ser en Lluís Sallés que va dur una cinta d'aquell grup per mi absolutament nou. Era L'Oucomballa, i em va semblar formidable i alhora emocionant: per primera cop la música d'una banda em captivava fins a taral·lejar la melodia. Des de l'Adéu, estrella del dia, el Ball-llunàtic... fins al Tiru-tiru-ritu! Em vaig comprar el disc, és clar, i em vaig comprar el següent —Tramuntana— que encara va sonar més i més hores a casa, i sonava en cassettes mal gravats, als patis del Peguera, quan asseguts a les finestres de la planta de baixa, matàvem hores somiant amors i revoltes. I jo, que no era pas d'anar a concerts no me'n perdia cap dels que aleshores van fer a Manresa, primer a la Sala Loiola, després a la Pista Castell i, anys a venir, programats per Tabola. Portàvem la Dharma i la Dharma era la dosi de modernitat, d'una modernitat arrelada i còmplice. Encara més: amb la Dharma omplíem i era un goig de ser allà entre el públic, xalant, com si els xirucaires per un moment també tinguéssim el dret i el gust de ballar i assaborir el plaer d'aquelles melodies. Amb Tabola em penso que vam presentar L'Atlàntida i també Catalluna —però parlo de memòria. Per cert que la cartelleria i les pancartes de Tabola era responsabilitat meva, i la tipografia de la Dharma —talment la dels Garriris d'en Mariscal— ja era una declaració d'intencions, d'aquesta modernitat popular, gens xarona sinó disposada a donar batalla. La trajectòria ha estat llarga i fecunda, sovint també per la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional. Al capdavall, arribar a la cinquantena ha estat també —jo que vaig ser al concert del Kursaal— un toc d'alerta: la Dharma sonava genial, com sempre, però el públic —ai, el públic— s'havia fet gran. I era com veure aquell públic d'abonament quinzenal el segle passat al Loiola, ara a peu dret i sacsejant els malucs, amb més saxons i menys pèl. Però —moltes gràcies Dharma!— encara amb les mateixes ganes de xalar i viure. 

 

Qui no coneix la Noa M. Àvila?

Aquest mes d'abril El Pou de la gallina parla de la recerca a Manresa, tot defensant l'existència d'un ecosistema propi d'R+D, amb equips que —és clar— necessiten temps i recursos. La pandèmia, almenys, pot afavorir aquesta tesi. Amb la Maria Picassó, però, ens n'anem a la part més artística de la història i tanquem l'exemplar presentant una noia prodigi, d'una crativitat poc científica però absolutrament arravatadora Noa Márquez i Àvila: la dels Pariéndola. Una història inoblidable. 

Noa M. Ávila,
quilla i punki—i molt flamenca

Formalment es diu Noa Márquez i Ávila, però és coneguda arreu per «la Noa» —o també la-Noa-Kanoa, que per noms no quedarà. Nascuda el 1986, va créixer rere l’estela de la seva germana Laura i totes dues a l’ombra de la Mion, allà on anaven a escola i hi tenia casa l’àvia Encarna. Cal recordar que la Noa era una nena tímida? De tan tímida que ningú li sabia la veu preciosa que tenia, sota la dutxa, cantant com els rossinyols. La Carme sí, és clar, i per això fou ella, la seva mare, la primera a empènyer-la a cantar. A cada festa, a cada reunió familiar: «Canta, Noa!». I encara més el seu tiet, en Xavier Canal, un cantautor amb qui després va fer la primera companyia —la Parentela— acompanyats d’Àlex Casanova a la percussió. Mentrestant va fer l’ESO i el batxillerat artístic a l’institut Lluís de Peguera, i va continuar estudiant cicles formatius de disseny o de fotografia, a Manresa i a l’Hospitalet. És el temps de les grans descobertes, de trobar feina i de canviar-la —ara en un bar, ara un menjador escolar... i de viatjar molt, acumulant domicilis illencs i provisionals—fos a Menorca, a Canàries, a Cuba... o a Algarinejo, que és el poble amb les arrels familiars, allà vora Granada. I en tot aquest trajecte, la veu l’acompanya, i a tot arreu agrada, i és aleshores que fa el pas de crear un nou grup, «... i buscant, ara aquest, ara aquell, em vaig retrobar el Sabata, que ja coneixia de petita... Aquest sí que és un person que no s’oblida i hauríeu d’entrevistar!». El Sabata és l’Ivan, que per aquell temps tot just tornava d’uns anys a Itàlia, i sempre ha tocat la guitarra molt més que bé. En aquell moment ell assajava en grups de rock dur, rollo Malastrugança. Però el fet és que l’Ivan portava la formació completa del Taller de músics, i serà qui animi la Noa a descobrir el flamenc. Ell li ensenya els pals i, encara més, li fa perdre la por. La Noa també passarà, ni que sigui una mica, pel Taller de músics del Raval, a Barcelona. I al costat de l’Ivan, a poc a poc incorpora tangos i seguidilles, saetes, alegries i fandangos. És, ras i curt, un projecte germinal: a partir d’aquí en surt un nou grup i també una parella, que avui ja són pares d’una criatura preciosa, que respon al nom de Jal. I el grup? El grup són els Pariéndola, per la música que —literalment— parien. Tenen un repertori ampli, però que sobretot treballen amb flamenc de fusió. Música i amor, doncs, ja han sumat vuit anys i esperen, des del pis que ocupen serenament a la Guia, que escampi aquest virus, i que poc a poc tornin aquells concerts que els portaven per bars i ateneus o a qualsevol festa popular. «Escolta, apunta també que la Guia no es toca, eh!?», afegeix, evidenciant un caràcter que amb els anys s’ha fet fort. El seu flamenc ha anat perdent faralaes, i ella mateixa es defineix quillai punki. Però al capdavall viu devota d’una esperança, d’un anarquisme primitiu i sentit, universal. D’aquesta espiritualitat profunda i seca, esquinçada, que ella sap tornar en música.

Divendres Sant amb Comadira i Bach

Ara fa vuit dies llegia un article de Narcís Comadira a l'Ara, «El dia del ram», tot recordant que era a punt de començar Setmana Santa. Ja dic sense embuts que els textos d'en Comadira —i en primer lloc els poemes— sempre m'han agradat. Però aquests articles mensuals em semblen pura delícia, a cavall del calendari, amb les festes i les flors, i l'indefugible pas del temps. No res, Comadira parlava de la Setmana Santa que  «comença posant en evidència la poca seriositat de la gent. L’aclamaven, cridaven "Hosanna!", deixaven que el pollí on muntava Jesús petgés els seus mantells, duien palmes i escampaven branques d’olivera i només quatre dies després cridaven "Barrabàs, Barrabàs", preferint un criminal a Jesús. Com ja saben, Barrabàs va ser alliberat i Jesús va ser crucificat. Però va ressuscitar al tercer dia. Això és el que se celebra aquesta setmana». Però lluny de catequesis —inclosa la vindicació del Dijous Sant!— Comadira n'extreu en dues passades el que per mi encara és l'autèntic sentit de la Pasqua. Ho diu així:  «Setmana Santa coincideix amb l’inici de la primavera. Els llorers són florits, els arços són florits i les humils farigoles. Hi ha una dansa còsmica de renovellament. La saba circula, les gallines ponen com condemnades. Tot això, tots aquests sucs, que deia el poeta Gerard Manley Hopkins, quin sentit tenen? Tot està lligat no pas a la crucifixió sinó a la resurrecció».

Ras i curt, resurrecció que és al capdavall sinònim de joia. Potser per això sempre he estat més de caramelles que de papotes i processons. O també, i per seguir el consell d'en Comadira, d’escoltar la Passió segons Mateu, de Bach, «Segles de saviesa, d’esforç, d’inspiració, de talent i de treball culminen en aquesta obra que honora la humanitat sencera i és una prova de la dignitat humana, malgrat tots els esforços que fem per dissimular-la». No res, llegiu-vos el text sencer si us ve de gust, avui que ja és Divendres Sant i els fidels de la Thomaskirche, a Leipzig, ara fa vora tres-cents anys sentien cantar com Jesús es mor i la nit «cau sobre el Calvari i sobre Jerusalem com una flassada negra i espessa. Però el poeta Charles Péguy ens diu, com per tranquil·litzar-nos, que Josep d’Arimatea ja s’acosta amb el seu llençol blanc. El llençol amb què embolcallaran Jesús. Contra la nit del terror, la tendresa». Doncs això, hi provaré de posar més tendresa mentre espero —a vegades pacient, a vegades geniüt i rondinaire— una altra Pasqua.

La farigola florida, o timó, en una foto de De Kurt Stüber pispada a la Viquipèdia

Qui no coneix en Litus (Carles Tenesa)?

Aquest mes de juny El Pou de la gallina ha aconseguit un número gairebé rodó, que comença a portada parlant d'economies alternatives i desplega, al «tema del mes», fins a sis iniciatives manresanes d'economia amb voluntat transformadora. Un número que reflecteix la bona tasca els darrers anys de l'Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central, que ha sabut impulsar fins a 19 cooperatives noves en quatre anys a Manresa. Des de Supercoop —un supermercat que vetllarà per la sobirania alimentària— a La Raval, una cooperativa d'habitatge generacional. Si amb tot plegat no n'hi havia prou, remata el número la presència d'en Carles Tenesa al «Qui no coneix». Cooperativista de primeríssima hora! Tot ell és la passió per la música... i la revolta. El desig d'un món diferent des que va arribar a Manresa —o des d'abans encara. El dibuix que n'ha fet Maria Picassó també és impagable: el nostre home no para mai quiet —i a sobre diríeu que somriu sempre!

Carles Tenesa, Litus
La revolta reclama música

I és clar que el coneixeu! Carles Tenesa Sanz. Va néixer el 1972 a Sant Vicenç de Castellet, i amb el seu germà va tenir una infantesa tranquil·la a cavall de l’escola del poble, el Mijac i fins l’associació gegantera. I no va arribar a Manresa sinó per fer un cicle formatiu de tèxtil al Lacetània. Precoç de mena, també comença aviat a treballar de tarda en una fàbrica d’injecció de plàstic, i als 17 anys ja el trobem instal·lat aquí, en una casa okupa. Jove i inquiet, l’atreu el moviment per la insubmissió i sovinteja el centre Alimara, del carrer Guimerà. Ell només volia passar de la mili i és allà que coneix les detencions de Martínez, Comellas i Bardina: aquell 1992, doncs, va decidir aprofundir el seu compromís polític militant al JIR (Joves Independentistes Revolucionaris). El Litus ara passa per l’Ateneu popular la Seca i allà fa una altra descoberta, això és, la importància de la música. Música i política, en un vincle indestriable. El recordeu ja abans, amb tota la colla dels concerts antirepressius a Pista Castell? Aleshores la normativa era gairebé inexistent i, en termes de seguretat, només calia patir per si vindrien els fatxes —i els fatxes venien cada vegada! Doncs bé, en Litus aviat serà un especialista dels concerts, després d’haver-ne resseguit molts d’altres arreu del país, com ara aquell de Cerdanyola, amb els de La polla records, quan l’estació ja vessava de punkiesi tot era un exèrcit de caps crestats: pura revolta! Per això més endavant també farà part dels impulsors de la Festa Major Alternativa, en una mena de màster popular de gestió cultural. Coneix mes gent i amplia contactes a cavall de Catalunya i del País Basc, i ja som a 1996 quan amb d‘altres decideix crear l’associació cultural Propaganda pel fet, una distribuïdora musical vinculada als ateneus la Seca i el de Vallcarca, a Barcelona: els caldran poc més de tres anys per decidir que allò exigeix professionalitat i el Litus se la juga. Abandona la fàbrica, crea una societat limitada i —en menys d’un any— fon els estalvis i es queda a la ruïna! Tossut com és, torna a Manresa i adopta la fórmula cooperativa per buscar nous camins, ara amb els Obrint pas —que si aquí les coses costaven, a València encara més! I en aquest nou capítol mantindran mil debats amb en Xavi Sarrià per resoldre reptes i contradiccions, des d’aquell no voler res de l’estat fins acceptar sortir a televisió! Propaganda pel fet! serà també un segell discogràfic, però potser el seu millor encert va arribar just quan els hàbits de consum cultural canviaven definitivament. En Litus entoma el risc d’emprendre una nova àrea de negoci, i amplien la cooperativa: acabava de néixer Stroika, que aquest octubre compleix 10 anys! Molt més que una sala de concerts, Stroika és també casa de la música, punt de formació i cuina de grans gires —Zoo, La raíz... Un treball fet des de la passió però amb marge per parar a casa, ara que en Litus té companya i fins un parell de filles. Feliçment instal·lat al barri antic, no perd el to inconformista i assaja l’harmonització d‘uns nous habitatges cooperatius amb espais compartits. 

No es pot negar, si més no, que la música que desprèn la idea és bona!

  

Qui no coneix en Rutxo?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny és un número rodó, dels que s'aprofiten d'un cap a l'altre. L'entrevista a sor Pilar Lumbreras o el tema del mes, que posa color al nucli antic de Manresa, en serien les perles més preuades. Però a Cul del Pou, en Roger Puig, Rutxo, il·lumina un final èpic, arrodonit amb la il·lustració de Maria Picassó: música per a la revolta! Perquè la realitat es transforma dia a dia.

Roger Puig, Rutxo
Activista musical

Aquest mateix mes de juny farà els trenta anys però, tot i la joventut, qui no coneix en Rutxo? Roger Puig i Catalan, nascut a Santa Maria d’Oló. A casa ja li van encomanar la passió per la cultura –i la cultura és popular: bastoner d’ençà la primera volada i percussionista als geganters més tard. Però a l’institut no passà mai per un estudiant exemplar. Sempre amb una pilota als peus o somiant un parell de baquetes. A tretze anys no era clar si seria futbolista o bateria, però ja venia a entrenar amb el Manresa i a fer instrument i combos a l’Esclat. Els estudis obligatoris van esperar: d’altres inquietuds passaven per davant i abans dels quinze anys crea la primera banda musical del poble, de regust basc i esmolada crítica social: Kontratak. No va durar pas gaire però el solc estava obert. Després vingué Brot –i això ja és una trajectòria de dotze anys, gairebé fins ahir es podria dir. Acaba l’ensenyament obligatori a l’escola d’adults de Manresa, i compagina futbol i solfeig, en un dinamisme sincopat fins a l’accident de moto, així, per antonomàsia. Un accident greu que ben just no se li emporta una cama! La recuperació serà llarga i en Rutxo pren decisions: deixa el futbol, deixa les motos i es proposa fer coses en ferm. Es treu un curs d’assistència sanitària i el carnet de conduir arriba de costat a l’accés a un cicle formatiu de grau superior, el de Tècnic en Producció d’audiovisuals i espectacles, a l’EMAV de Barcelona. S’hi tira de cap mentre es guanya les garrofes com a vetllador, fent monitoratges de menjador o casals esportius. Per acabar els estudis, fa les pràctiques a Propaganda pel fet-Stroika. I en Rutxo amunt i avall, toca i fa tocar. Organitza concerts. Coneix gent. Col·labora amb gravacions, videoclips, discogràfiques independents, cooperatives i col·lectius polítics. Fins i tot el 2015, gestiona l'associació cultural La Figuera d’Artés. Instal·lat a Manresa, es vincula a l’Ateneu la Sèquia, punxa música com a DJ Rutxo, col·labora amb la Festa Major Alternativa i, amb més companys, s’empesca una altra banda: S’temple bar, d’aires folks irlandesos. De tot això ja fa set anys. El Rutxo avui combina música, comunicació, management com a freelance i discurs social. El recordeu amb el cap entre unes orelles anellades? Un no parar que fa extensiu a tots els àmbits de la vida: “”Les coses es canvien des de la quotidianitat!”. Per això quan algú li va demanar de fer classes de bateria va dir que sí també. I en fa amb tota mena de nanos i no tant nanos. Al Pont de Vilomara o al Guillem Catà, a Manresa, a Oló mateix. També de voluntari a Ampans fent suports o acompanyament familiar. Partidari de l’acció directa, i amb fonaments de l’esquerra antifeixista, és un entusiasta obert a totes les causes. I quan vol més canya, encara li queden els Doy Tolls!, una particular banda tribut al punk-rock. Perquè el Rutxo ha fet de la música el seu mitjà d’expressió i transformació social. I ho dóna tot per avançar a l’escenari, a l’escola o a peu de carrer.

Els arbres que m'estimo (10 anys de Tocats de lletra)

El festival literari Tocats de lletra ha arribat a l'edició número 10. I ho fa des de Manresa, sumant cada any més complicitats, fins esdevenir una convocatòria d'abast nacional. Reconeguda i celebrada. Amb un indiscutible encert a l'hora de crear lectors i afició literària. Impensable aquest resultat ara fa deu anys! El cas és que per celebrar-ho, els organitzadors s'han empescat un disc que es diu Els arbres que m'estimo amb onze poemes a qui Xavier Serrano ha posat música "electrovuitantera", i que es troba gratuïtament a youtube i spotify. I que -oh, meravella!- el mateix Serrano ens va dur un dia a l'institut Guillem Catà. Va passar per les aules de primer de batxillerat amb la Yolanda Esteve, que és la tècnica municipal que hi ha darrera l'invent, convidant-nos a la presentació que es faria al Sielu, ahir divendres, al vespre. Els nois i noies, que tot just venien del trànsit entre els trobadors i Llull, van rebre el disc amb cara d'estupefacció, provant d'esbrinar si aquell paio que els convidava a un concert -un concert gratuït, de vespre, al Sielu, voluntari i no avaluable- valdria la pena de creure's. Avui puc dir, content, que uns quants se'l van creure i que sí, que vam quedar a tres quarts de nou a la plaça Valladaura per entrar plegats al concert. I el concert no va decebre, tot el contrari: mai no havia vist tan entusiasme a repetir unes tornades que no eren sinó versos de Laia Noguera, Josep Piera, Manuel Forcano... o (èxit total) Biel Mesquida. Em va costar -tractes són tractes- vuit coca-coles i una fanta de taronja. Però veure aquella colla feliç em va redimir de tota la setmana a l'institut. I en acabat, amb en Xavier Serrano i amb la Yolanda, amb els guitarres de "la quota bastarda" (en Joan Segon i en Jordi Ribot) encara ens vam fer una foto. Que penjo aquí, per mirar-la de tant en tant, quan també a l'institut tens dies grisos i sovint no pas per aquest grapat d'adolescents, feliços de repetir a cor "vull fer la vida lenta". A l'alçada de Llull i de Bernat de Ventadorn. Per no oblidar-ho. Per "fer memòria", com Biel Mesquida. No me la puc treure del cap!

Fer memòria

Vull fer la vida lenta

perquè passin els dies sense témer-se'n

amb la serenitat de les estacions

que arriben justes en cada cicle

amb l'humus de la memòria

alimentant-les sense treva.

Vull fer la vida lenta

perquè l'amor s'eixampli per tots els sentits

i no deixi lloc a cap mort quotidiana.

                          Biel Mesquida. Com passes d’ocell a l’aire, 2004

Un agraïment a Sussi Garcia i Jordi Preñanosa per totes les fotos a Facebook!

I dijous, al migdia, els instituts de Manresa podrem recuperar en un passi particular l’espectacle inaugural Ens havíem barallat tant!, un diàleg entre les escriptores Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, en el 25è aniversari de la seva mort. El director del muntatge és l'Ivan Padilla, i les actrius, Mireia Cirera i Tàtels Pérez. Funcionarà, segur!

Bach, la Passió segons sant Mateu

Vaig ser al Palau de la Música, diumenge passat, per escoltar-hi la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, sota la direcció de Jordi Savall. D'això ja en fa vuit dies, i encara em sembla que la sento, com si m'acompanyés en aquest final de Quaresma. No tinc cap capacitat per analitzar l'estol d'intèrprets que hi participaven: un devessall de solistes, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i, també, el Cor Infantil dels Amics de la Unió, de Granollers, a la primera part. Però el conjunt em va semblar brillant, amb tota la força que destil·la una obra d'aquesta envergadura. I amb el text bilingüe a la mà -la versió catalana de Miquel Desclot- vaig passar tres hores de pura joia, fins al cor que ho acaba:

Ens asseiem amb ull plorós
i a la tomba us diem suau:
reposeu en dolça pau!

Reposa, cos llangorós!
Que la llosa sepulcral
faci de coixí perfet
a l'esperit inquiet,
que hi trobi repòs total i els ulls
es cloguin en el goig final.

La Passió sempre ha estat tragèdia, i per això em commou una i una altra vegada cada cop que torna la Quaresma. Però, a mig camí del sagrat, la de sant Mateu i Bach sempre em trasporta fins a l'Accattone de Pasolini. I és en aquest trànsit que m'encongeixo a la cadira: intuir per un moment que la nostra redempció, tot allò sagrat, és just a pla carrer, a costat nostre. Això m'impressiona, això i tota la música de Bach.