dilluns, 29 d’agost del 2016

El cinquè llac, les meves vacances de debò

Poc inclinat a les gestes de muntanya, a mi m'agrada caminar però, sobretot, caminar entre paisatges humanitzats. Vull dir que s'hi percebi l'acció dels seus homes i dones. I enguany hem passat cinc dies entre els Pallars i l'Alta Ribagorça que ens han permès recórrer cent quilòmetres llargs i gairebé sols. Sols i, alhora, sempre acompanyats pel testimoni de tanta i tanta gent com habitaren, fins fa poques dècades, aquelles valls. La proposta no té secret, s'anomena "El cinquè llac" i és el resultat de l'esforç d'uns promotors entusiastes que es van proposar dinamitzar el seu entorn. I em penso que ho estan aconseguint a poc a poc, i fantàsticament bé.

Nosaltres vam començar a Peramea, i només enfilar cap a Balestui els camins ja feien olor de Pep Coll: vam remullar-nos a la tolla de Sellui, vam resseguir les bordes i, superat el Pla de Serraspina, vam baixar fins a Casa Macianet, a Beranui. Acollida esplèndida i espectacular: vam sopar sota la lluna plena i en Joan, amb una amanida del propi hort, carabassons farcits i encara unes truites que semblaven cuejar, va refer-nos de tot l'esforç i ens deixà a punt per la següent etapa.

L'endemà, de Beraniu a les Iglésies, fou un trajecte més llarg però igualment inoblidable: la mina d'urani camí de Castell-Estaó és un dels primers símptomes de la transformació de la Vall Fosca. Per sort, la mina va fer figa i la resta és un trajecte que només reclama matinar -altrament el sol us estavella. Antist i Estavill. Pobles gairebé del tot buits -o buits, si no fos pels seus fills que hi han tornat a estiuejar. Vora uns prats immensos, collat a la paret, topem amb un poema de Joan Margarit que em sembla ben bé una oració, laica i devota: Murs de pedra en sec.

El camí, franc i pla creuant el bosc,
quan surt a cel obert es torna hostil,
envaït per arbustos i esbarzers,
i comença a baixar fins que, al més fons,
acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat
i sense cap herbota. Un camí
al qual voreja encara, protegint-lo,
un mur de pedra en sec amb els carreus,
a vegades enormes, ben posats,
sense morter, a os, en el seu lloc.

Només algú sentint una desemparança
tan profunda que arriba fins avui
podia alçar amb les seves mans un mur
que conservi aquesta fortalesa.
Algú que, avançant cap al no-res,
bastia un mur per protegir un camí
cap a un ordre final, potser magnific.

Després vindrà el descens fins el Pont del diable i -talment la nostra vida- hi correspondrà una pujada costeruda i llarga, que us deixa secs a Bastida d'abellera: érem davant un poble desert i mig enderrocat, més buit que les nostres cantimplores. O no tant: aleshores apareix algú -algú avançant cap al no-res!- que ens indica la font que cap mapa no contempla, que ens explica la seva llar i la seva viduïtat, mentre assenyala un cobert i un vell citroën tot ple de pols, que el torna cada estiu a Lleida al cap dels dies... Encabat, vam continuar per Erdo fins la Vilella, al pic del migdia, estarracats. Dinem i fem una llarga migdiada abans d'atacar el descens cap a Xerallo, la cimentera -el fantasma del Pirineu: quan l'empresa va plegar el 1973 eren vora quatre-centes persones en uns habitatges que avui encara fan goig com a segona residència però sota un silenci sepulcral. I l'ermita de l'Ascensió? Aviat reconeixeu el mateix arquitecte de l'ermita d'Aigüestortes o l'església de Pont de Suert, "quan les ermites eren modernes", a cop de ciment armat! No res, que vam arribar a Les Iglésies a mitja tarda i, abans de sopar -gràcies Pepita de Casa Batlle!- encara ens hi esperava una exposició de fotografies de Francesc Masclans. El que resultaria ser pare de l'etnobotànica dels Països Catalans, es va estrenar com a mestre d'escola amb 22 anys a les Esglésies, i s'hi va estar de 1927 a 1931. D'aquells temps ens en queden unes fotos espectaculars que recolliria Ramon Violant i Simorra, i que encara ens permeten millor percebre el paisatge humà d'aquelles terres, les feines del camp, els nens i nenes a escola, el paisatge d'una vall que aviat canviaria per sempre.

Ho escurço perquè el tercer dia encara va ser un punt més llarg -que no pas més dur. De les Esglésies cap a Sentís i, encara més amunt, Prat d’Hort, coll de Perves i serra de Comillini. Si la pujada és llarga, després d'arribar al dolmen de la "Casa encantada" vingué un descens directe, perpendicular, fins a la riera de Cadolla. Bany i dinar, i encara uns nuvolets que serien pluja fina i fresca per arribar a Naens i, finalment, Senterada. Allà el premi es diu Casa Leonardo però, sobretot, i des que us veu a la porta, la Mireia Font, que us acull i us explica i s'interessa amb entusiasme encomanadís. A Casa Leonardo sopem girella i un gelat de ratafia entre d'altres galindaines. Sota la fresca, i sense pressa, la Mireia ens allarga l'ampolla de ratafia i escurcem una mica més la nit amb la història de la casa, als peus del Flamicell, que va lligada a la hidroelèctrica i al creixement el poble. En fi, l'endemà vam tornar a Peramea passant per Mentui, el llac de Montcortès -el "cinquè llac", Bretui i poca cosa més: havíem escurçat l'itinerari però és que no hi havia més dies...

Només dos records de Peramea: l'un per en Jaume de Casa Parramon -gràcies per tot!- i l'altre per la senyora de l'església que hi vam trobar en el paper de sagristana: la seva defensa sobre la imatge romànica em resultà imbatible, com ho era amb vuitanta i molts anys la seva actitud vital -talment la vídua de Cabestany, la neorural de Mentui, la noia de Sentís, el jubilat de Bastida i tanta i tanta gent com ens va sorprendre a mig camí. O la Noemí Nus, emprenedora turística i regidora a La Pobla, fantàstica en el guiatge del monestir de Gerri de la sal sota l'òptica de les dones! Tots gent valenta, arrelada i desperta. I necessàriament tossuts. Però d'una afabilitat inoblidable si us convenen tot just cinc dies de vacances! 

divendres, 26 d’agost del 2016

Josep Maria Planes, periodisme a ultrança

Coincidint amb la data exacta de l'assassinat de Josep Maria Planes, el 24 d'agost de 1936, aquest dimecres a Manresa vam fer-ne la commemoració a la Plana de l'Om. Poques hores abans, les "Visites a la Manresa desconeguda" del programa de Festa Major, havien mobilitzat en petits grups més de 400 participants en un itinerari que rememorava la intensa trajectòria d'un periodista valent. Tan valent, que li va costar la vida tot just amb vint-i-nou anys.

L'acte formava part d'aquest "any Planes" encetat el mes de juny i, tot i l'austeritat, era del tot necessari. Acompanyant els parlaments, la lectura d'alguns fragments de la seva obra o uns interludis musicals, vam aplegar-nos  per reconèixer el seu testimoni: el d'un periodista compromès amb la causa de la llibertat. Defensor del nou ordre republicà i, precisament per això, capaç de denunciar "els gàngsters" de Barcelona que provaven de fer la seva llei. El seu assassinat  -com tants d'altres, a mans dels "incontrolats"- ens recorda un dels períodes més foscos -més tristos- de la nostra història i sobre el qual no sé pas si n'hem fet la catarsi pertinent.

El cas és que ben aviat, aquest reconeixement incorporarà Jose Maria Planes a la galeria de manresans il·lustres. Jo recordo que a Manresa, des de 2002, hi té un carrer fruit d'una esbroncada monumental que vaig aguantar de Joan de Sagarra en una visita a la nostra ciutat, quan feia de regidor de Cultura. I l'home tenia tota la raó! "Com és que en Planes encara no té un carrer a Manresa?"Com que aleshores encara no teníem delegació del Col·legi de Periodistes, però el gremi ja s'aplegava sota el paraigua de "L'Apunt", va ser amb ells, i amb tot el material recollit per en Jordi Finestres i en Joaquim Aloy, que vam instruir aquell expedient d'honors i distincions. "Pel fet que el senyor Planes fos dels primers periodistes d’investigació a Catalunya, i que acabés assassinat en una cuneta, com a conseqüència de l’exercici de la seva tasca valenta, creiem que té sentit incloure el seu nom al nomenclàtor de la nostra ciutat. En definitiva, va treballar per la llibertat, a través del periodisme". Val a dir que el dictàmen es va aprovar amb la unanimitat dels presents.

Sigui com sigui, allò que més celebro és que la projecció de Josep Maria Planes tingui ara mateix un abast nacional. Perquè la seva trajectòria, vital  pofessional, bé mereix el reconeixement de tot el país.  Sense cap mena de dute: altrament només caldrà que visiteu la magnífica pàgina web que li manté memòria.cat i us adonareu que no parlem de localisme benintencionat. I com que l'Ara d'aquest dimecres també ho consignava en les seves pàgines, ho retallo i ho afegeixo, perquè val la pena tenir-ho sempre present.


ABANS D’ARA
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚS
CATEDRÀTIC EMÈRIT DE LA UPF I MEMBRE DE L’IEC

Que ningú no s’hi enganyi...

De Josep M. Planes (Manresa, 1908 - Barcelona, 1936) a La Publicitat (5-VII-1936). Avui fa 80 anys que va ser assassinat a la Rabassada per anarquistes. Va publicar aquest comentari set setmanes abans de ser capturat per la FAI. Era una jove promesa del periodisme. Ell i Carles Rahola, assassinat per franquistes, són dos periodistes màrtirs de la guerra del 1936.

Arriben fins a nosaltres veus de les procedències més distintes, però totes dintre el vast camp del catalanisme, que ens fan sentir, d’una manera directa i sense confusions possibles, la indignació latent a tot el país contra la plaga del terrorisme a casa nostra. Pistolers de la F.A.I., pistolers de “Falange Española”, pistolers en espera de les comandes que es presentin; contra tots ells, contra les organitzacions que els mantenen i els utilitzen, contra la intolerable mansuetud dels encarregats d’administrar justícia, contra tot el conjunt colorit divers i repugnant que forma aquest càncer clavat al cor mateix de Catalunya, s’aixeca una onada de repulsa i de condemna. Que els homes que ocupen càrrecs de responsabilitat no s’hi enganyin; que el Govern de la Generalitat ho tingui present: assis- tim als inicis d’una gran reacció cívica, que pot agafar proporcions formidables. El poble de Catalunya ja en té prou d’aquesta negra història de sang, ja en té prou de tolerar l’existència d’aquest món de miserables que posen una taca de deshonor i d’ignomínia sobre el nom immaculat de la pàtria. Que ningú no s’hi equivoqui: s’ha acabat la política de les contemplacions i de les “habili- tats”. Als criminals se’ls ha de tractar com a criminals. No hi ha diàleg ni negociació possibles. El polític que tingués la insensatesa de voler resoldre aquesta situació dramàtica amb murrieries d’estratègia de passadissos, amb diplomàcia dictada per la por o per la prudència, caurà fatalment, entre el menyspreu dels mateixos criminals i la indignació vehement de l’opinió pública. L’interès de tots ha d’ésser que aquesta gran reacció ciutadana que s’inicia no tingui altra bandera que la de la pàtria. És en nom de Catalunya, en nom del catalanisme que s’ha de portar endavant aquesta croada cívica destinada a crear una atmosfera tan densa que faci impossible la vida de tots els enemics de la societat; tant els enemics directes, els que actuen amb la pistola o la bomba de mà, com els indirectes, però no per això menys perillosos, que s’ama- guen dintre mateix de l’administració pública. Si no ho féssim així, si, en un moment d’ofuscació, no veiéssim que és el catalanisme el que ha de dir: Prou! a la criminalitat organitzada, cometríem un error de conseqüències incalculables. [...]

Josep Maria Planes 1936

La foto, pispada de Sussi Garcia. Tota la galeria al seu Facebook

diumenge, 14 d’agost del 2016

Memòria i desig de República

Quan he vist la portada de l'Ara d'aquest diumenge, m'ha agradat molt. D'una banda perquè, esperonat per la polèmica de les escultures franquistes al Born, el diari planteja una pregunta en portada: "I la memòria de la República?". I per a major delícia, la il·lustra extraordinàriament amb "el més petit de tots", el dibuix de Lola Anglada per al Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya, en plena guerra civil. Aleshores, aquest noiet representava l'esperit catalanista i republicà del moment, antifeixista i valent en un univers convuls. Com la mateixa autora citava, "mai com al temps de la República m’he sentit viure a casa nostra". Però el somni republicà es va esfondrar, i el més bèstia de tot plegat és que després de la mort del dictador, el pacte entre les escorrialles del seu règim feixista i bona part de l'oposició democràtica -tota tampoc, si us plau!- doncs aquest pacte portava aparellat un procés de desmemòria absoluta. Només així s'explica un llarg silenci sobre els crims del franquisme i, també i molt especialment, sobre el període republicà.

Conservo des de 1977 els dos volums que, en fascicles de gran format, van editar Gaia ciència amb Ed.62 sota el nom de "Documents 1931-1939". Amb un disseny impecable i a base de retalls de premsa i fotografies, la col·lecció convidava a recuperar la nostra memòria des de la proclamació de la República, el 1931. Doncs els conservo perquè aquells "Documents..." i la seva perspectiva, van quedar en raresa, senzillament. La República s'anava perfilant com un tabú, com un desori col·lectiu o, si es vol, com un episodi propi per a nostàlgics o historiadors. Molts anys després, a Manresa, amb l'exposició "Joves i republicans" vam provar de trencar aquella imatge i presentar els cinc anys de pau (1931-36) com el període de grans esperances que va ser, amb molt dinamisme i tot l'entusiasme que la nostra ciutat també vivia. Amb gent jove al capdavant, preparada, amb un projecte social i nacional que es volia per tothom. No cal dir que  aquells "Joves i republicans" de 2001, comissariada per Joaquim Aloy i inaugurada per en Josep Benet, fou un veritable èxit de públic. Però no n'hi havia prou. No n'hi ha prou.

L'Editorial d'avui, a l'Ara, és ben clar en les seves conclusions. "El moment actual de replantejament polític que vivim, amb una Catalunya que aspira a començar de cap i de nou, i una Espanya on ha entrat en crisi el bipartidisme de la Transició, hauria de permetre també trencar d’una vegada per totes aquest tabú i mirar sense por cap al passat, cap a les barbaritats del franquisme i cap al projecte republicà. Ja no hi ha excuses per a més silencis". Ho desitjo vivament, i ho celebro, talment celebro les dues pàgines d'entrevista a Josep Fontana -elles soles justificarien tot el diari!- "Em sembla lògic, lícit i útil recordar el projecte republicà". De la resta, li discutiria quatre coses -Fontana és dels que assumeix l'exhibició a l’exterior del Born de dues escultures franquistes-, però si us la voleu llegir sencera no em negareu l'interès i el repte, després de "més de 500 anys de batallar per poder viure a la nostra manera". Doncs això, a continuar batallant, i amb més gent cada vegada: ja no hi ha excuses per a més silencis... ni per a més renúncies.