En el comiat de Carles Esclusa

Avui de bon mati m’ha sonat el mòbil i he vist que era el Carles Esclusa qui em trucava. Per això he despenjat de seguida tot demanat “Carles, què tal?”. I en un instant brevíssim, sentir que en el seu lloc em responia la seva companya, Montserrat Riu, ha estat un mal pronòstic que el missatge ha confirmat immediatament. El Carles acabava de morir-se i la Montserrat m’encomanava que ho compartís amb la gent d’Esquerra a Manresa. He dit que sí, que no patís, i que quan tingues els papers fets ja compartirem dies i hores de tanatori i funeral. En acabat hem penjat amb el plor als ulls i la veu trencada. I he fet watsapps i correus per escampar la trista notícia. Com que, per més aspror, la data era de festiu –la Constitución, precisament!– m’he trobat recuperant funcions de comunicació i redactant quatre línies sobre el Carles, tot rememorant les moltes hores que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Ens coneixíem des del 91, quan va entrar com a regidor amb l’Esquerra Nacionalista de Manresa. Però no va ser fins 1995 que ens vam trobar regularment, aleshores que m’oferiren encapçalar la candidatura d’ERC a la ciutat, com a independent. I allà hi havia el Carles, president de la secció local, regidor a l’oposició i treballador a la Pirelli. Una persona compromesa amb el seu entorn i de llarga trajectòria a la ciutat que en aquella campanya electoral va ser sempre al meu costat, incondicionalment, fins i tot quan es devia adonar que jo de la casa gran no en sabia pas gran cosa, i que si de cas hi posava un punt llarg de barra. Somreia i s’arremangava –es va fer un tip d’encartellar, aleshores que ens penjàvem els cartells amb filferro perquè les brides ens sortien massa cares! I el cas és que els resultats ens van permetre formar aquell govern de coalició, l’any 1995, amb PSC, ICV-AUP i la pròpia candidatura d’ERC on participàvem. Carles Esclusa, aleshores, tingué les responsabilitats com a tinent d’alcalde de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat ciutadana i amb una dedicació només parcialment remunerada, almenys els dos primers anys, quan li calia dormir molt poc i fitxar també cada dia a la fabrica. Dialogant, pacient i discret, sense queixa ni retret, ni la punyeteria que habitualment en aquest llocs s’encomana. És amb gent com ell que les institucions es fonamenten: ser-hi, i ser-hi sempre, amb generositat, discreció i humilitat. Cal dir aleshores que el seu relleu ja va ser un fet tristíssim? Després de 1999 i fruit de la seva pràctica escultòrica al costat de la seva companya, la ceramista Montserrat Riu, s’involucrà al Cercle Artístic de Manresa i en va liderar la reubicació al barri antic de Manresa, en un equipament que rellançava l’entitat i la posava a peu de carrer…

Han passat molts anys, i la salut no l’acompanyava. Però trobar-nos va ser sempre un motiu de goig. Fins avui. Ha arribat als 78, i encara el recordo de tots els dilluns que durant quatre anys vam compartir, dinant, a la Fonda Sant Antoni. Xerrant de tot i de res, provant d’endreçar la nostra tasca i compartir molts neguits. I sabent a l’avançada que encara que féssim política, també ens estimàvem. 

Al capdavall, ja em perdonaràs allà on et vaig fallar, Carles. Només desitjo que la terra et sigui lleu, i que si per cas resultés cert que ens retrobarem, em guardis un lloc a la vora per fer un altre cafè i mendicar-te un darrer càmel que ens acompanyi a l’eternitat. Una abraçada gegant i sincera, 

Ramon

(La foto, d’El Pou de la gallina, la nit electoral de 1995)

Elogi de la política local —i dels relleus

Aquest dimarts vaig tornar al local d'ERC a Manresa: hi havia convocada una assemblea de per tal d'atendre, al cap de quatre anys, el relleu de l'executiva local. El terme deu ser ara mateix un arcaisme: vull dir que dimarts calia triar qui tibaria del carro d'Esquerra a Manresa els propers quatre anys. Va ser un acte breu, un punt auster, però imprescindible. Donar relleus. I per això em penso que vaig fer l'esforç d'acostar-m'hi, perquè el relleu primer era el d'en Miquel Leon, que n'ha estat president fins ara i a qui jo mateix vaig passar el testimoni el novembre de 2020. El seu informe d'aquest període indicava totes les penalitats viscudes, des d'entomar els resultats d'una pandèmia tot just començar. Però també totes les campanyes viscudes —sofertes, es podria dir, fins i tot quan han estat localment victorioses— amb les dificultats creixents de moure la colla manresana. El Miquel hi ha estat, com hi ha estat la Mireia o el Manel o l'Alba—com hi va estar el malaguanyat Pep Sala. I sempre des d'una generositat que només els compromisos autèntics desprenen. Si faig comptes m'adono que cap d'aquests membres de l'executiva local ha esdevingut mai regidora o regidor. Han estat al servei de. I, com diu el manual, sense esperar res a canvi. Però és que, efectivament, a canvi no hi ha hagut mai res que no siguin maldecaps i moltes hores del temps particular. I doncs, malgrat tot, hi ha gent que hi aboca idees, temps i passió. El reconeixement més sentit. Només s'hauria de fer política des d'aquest esperit de servei, i el seu cas —no sempre gosaria dir-ho de tothom ni a tot arreu— ha estat això: compomís i confiança en un projecte que ara, un punt desconcertat, mira de reconstruir-se. Tant de bo aquells que sempre es postulen per als primers càrrecs no oblidin mai el testimoni de tants d'altres que s'han escarrassat a fer avançar una idea, la del republicanime que ens fa iguals en drets i deures. I el treball per un país més just, més culte i més lliure que sortosament compartim amb més formacions. Hi torno: tot el meu reconeixement a aquesta manera de fer política que, si és sincera, acostuma també a ser fecunda. I que em sembla imprescindible per combatre els vents que bufen des de l'autoritarisme, el populisme i la demagògia. Arreu del món. O al mateix municipi.

A la foto, l'executiva que plega amb alguns membres de la nova colla que encapçalarà Carles Garcia. Sort i encerts, i sobretot moltes gràcies.

Tresserras i el proper congrés d’Esquerra Republicana

Feia molts mesos que no em parava a parlar de política. I el darrer episodi actiu el vaig tenir fa més d'un any, en rigorós acte de servei, a Manresa, després de les eleccions municipals. Compromès a trenar un nou pacte municipal per al govern de la ciutat. Haver guanyat a casa, però —haver tornat a guanyar— no permetia obviar que Esquerra havia perdut 300.000 vots arreu del país i algunes alcaldies importants. Poques setmanes després, el juliol del 23, la fuita era de 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés de Madrid. Uns resultats que, em penso, evidenciaven els símptomes d'un final de cicle i, també, d'una certa desorientació. I això, precisament, quan Esquerra acumulava més poder institucional: els militants amb càrrec s'havien anat multiplicant mentre, amb un cert desencís, la militància de base no creixia sinó més aviat el contrari. En fi, si ja aleshores em va semblar que calia un canvi, les eleccions al Parlament de Catalunya enguany ho han acabat de certificar. Fins el punt que setmanes després, convidat a signar un manifest on es reclamaven relleus i un debat profund sobre el futur d'Esquerra vaig signar a ulls clucs. 

La resta ha estat un final d'estiu lamentable, amb molts retrets i fins l'evidència d'alguns episodis de joc molt poc net, que només una llarga militància —resiliència!— permet superar amb serenitat. Però dol, i em dol molt. Fins el punt de gairebé fer-me enrere en el debat a quatre bandes que ara mateix s'esbatussen abans del congrés d'Esquerra del proper novembre. En fi, en aquestes circumstàncies llegir a l'Ara l'article que hi van signar Joan Manuel Tresserras i Marta Cid, em reconcilia en la meva opció política, que no és ni d'adhesions personals ni d'estabilitat laboral. Que no necessita cap reconeixement ni tampoc s'instal·la en servituds acrítiques sinó que vol mirar endavant. Ras i curt, militància política entesa com a servei i compromís en un projecte de canvi social i sobirania nacional. 

Tot això per dir que l'article és bo, i que m'agrada compartir-lo. I que és clar, que aniré al congrés d'Esquerra per votar a favor d'aquest compromís que —la foto és del 2012— aleshores compartíem, sense retrets de qui havia penjat més cartells o de qui —i això sí que costa!— després els va anar a despenjar. Ras i curt: qui tingui orelles que escolti.

El congrés d'Esquerra Republicana

Joan Manuel Tresserras

Marta Cid

Ara, 30/09/2024

Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?

El pròxim congrés d’Esquerra Republicana haurà d’abordar tot això. Aquests són els temes. Però el clima intern s’ha enverinat i tot s’ha volgut personalitzar. Com si es tractés d’un populisme qualsevol, o d’un partit sense projecte que s’hagués de construir al voltant de l’atractiu carismàtic d’algú, i no pas sobre principis, anàlisis i propostes d’intervenció política. De fet, aquest congrés ja naixerà massa personalitzat per haver de carregar, encara, amb la incongruència de votar primer les persones i deixar per a després el debat polític intern. Un debat que és urgent i que cal qualificar i situar en relació amb els grans temes que condicionen la vida de tothom. Un debat que, a banda de les qüestions ideològiques i polítiques fonamentals, haurà d’incloure també totes les coses relatives al model organitzatiu i els seus mecanismes de democràcia interna, el model de militància o els protocols i compromisos ètics. Un congrés per despersonalitzar el projecte i per desinstitucionalitzar-lo; per aterrar-lo i reconnectar-lo socialment.

Les grans transformacions històriques, les veritablement profundes, les que canvien les formes de vida i les mentalitats de la gent, necessiten temps per desenvolupar-se i afermar-se. Poden tenir acceleracions, fins i tot dies gloriosos. Hi podem identificar moments, episodis i potser personatges decisius. Però sempre són, al capdavall, el resultat de processos de canvi complexos. Curses de relleus. Per això aquestes transformacions històriques no tenen autor. Poden tenir figures emblemàtiques i dies de commemoració i celebració. Però són el resultat d’esforços col·lectius, de l’energia acumulada de moltes iniciatives i mobilitzacions. Fruit de moltes aportacions. De moltes persones que consideren la seva contribució anònima a la causa com una recompensa suficient.

A Catalunya, l’objectiu combinat de l’emancipació social popular vinculada a l’emancipació nacional ha tingut diverses formulacions polítiques d’orientació esquerranosa i sobiranista. Amb períodes farcits d’avenços significatius, amb fites ambicioses que semblaven a l’abast; però també amb etapes de patiment, de clandestinitat, de repressió i persecució. La història contemporània del país en va plena. Sense desmerèixer la transcendència històrica de les altres, la principal formació política que, continuadament i des de la seva fundació, ha enarborat com si fossin una les banderes del canvi social i la sobirania nacional, recollint i donant continuïtat a la llarga tradició del republicanisme obrer i popular del país, és Esquerra Republicana.

El congrés d’Esquerra de finals de novembre té com a horitzó principal interpretar bé en quin punt estem dins del camí cap a la construcció d’una majoria social democràtica que ens permeti bastir una República compromesa amb la defensa de la justícia, les llibertats, el benestar i la pau. Venim d’una llarga ressaca després d’un temps il·lusionant i engrescador. La ressaca no l’ha provocat la victòria de l’1 d’Octubre, sinó la incapacitat posterior d’administrar-la quan va quedar violentament establerta la impunitat repressiva de l’Estat i quina era la veritable correlació de forces socials (no només les electorals). El cicle ara és nou. I amb l’experiència acumulada, des de l’esquerra sobiranista hauríem de saber tornar a connectar amb la gent que volem al nostre costat i a la qual volem servir. No es tracta pas de mirar enrere i refer el trajecte amb el mateix equip perquè ara pugui fer bé el que en un altre moment no va saber fer o simplement no va fer. Es tracta de mirar endavant, interpretar el món on som i el món que ve. De proposar com encarar-lo. I trobar la gent generosa que vulgui formar part del nou equip i disputar la nova partida.

Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

Bassas comenta l’article d'Oriol Junqueras

Sense cap comentari meu, em limito a consignar-lo a la carpeta de retalls. Premonitori? És l'anàlisi d'Antoni Bassas després ddel posicionament d'Oriol Junqueras aquest 7 de juny de 2021 a l'ARA:

 

L'article de Junqueras

L’històric article d’Oriol Junqueras d'ahir a l’ARA té dues conseqüències. Una d’immediata: li aplana el camí dels indults a Sánchez. Sentin el que deia ahir mateix el ministre i home fort del PSOE José Luis Ábalos: “En aquesta autocrítica que fa Junqueras, aquesta revisió sobre les actuacions, queda clar que aquest marc polític, aquest marc de diàleg, ha d’estar lògicament dins de la legalitat”.

"Autocrítica” i “revisió”. Si el teu adversari fa autocrítica pública, donar-li l’indult ja està més justificat davant els que diuen, com el PP, que als presos independentistes catalans, ni aigua.

I així també ho entenen els mitjans espanyols, encara que amb diferents graus d’entusiasme. A El País diuen: “Junqueras aplana els indults a l’allunyar-se de la via unilateral”, com dient que aquest era el gest que el PSOE estava esperant. A El Mundo, “Junqueras assumeix els indults de Sánchez però exigeix el referèndum. El líder d’ERC dona oxigen al govern a l'agrair la mesura de gràcia i qüestionar la via unilateral”.

O sigui, sí que assumeix els indults però en vol més i salva el PSOE. I a La Razón: "Sánchez i Junqueras obren la via al referèndum pactat. El líder d’ERC fa un gir al renunciar a la unilateralitat en un gest per treure pressió a Sánchez".

Però com que La Razón està intentant que la Plaza Colón de Madrid s’ompli aquest diumenge contra els indults, és a dir, contra Sánchez, vol espantar el personal amb l’anunci que queda oberta la via al referèndum pactat, que és una interpretació que ja li agradaria a Esquerra mateixa que fos veritat.

Amb tot, el més interessant és que La Razón ja sap com acabarà tot:

“La Moncloa buscarà conduir la negociació a una votació sobre un nou Estatut amb més finançament i més competències”. Això ja li agradaria al PSOE que fos la veritat mateixa.

Per tant, primer objectiu de l’article de Junqueras, l’immediat, aconseguit: ajudar el PSOE i tirar endavant els indults. Pensin que veníem de l’octubre del 2019, quan Junqueras va dir que l’indult “se’l poden fotre per on els hi càpiga”. Ara ja no.

Però el segon objectiu és el que justifica que de l'article en diguem històric, perquè el president d’Esquerra renuncia a la via unilateral, de moment: “Altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir”. Recordem que eren Oriol Junqueras i Marta Rovira els que més van empènyer per la via unilateral l'octubre del 2017, i els que més van advertir que l’Estat mai no pactaria un referèndum d’independència amb Catalunya.

Amb l’article d’ahir, Junqueras deixa escrita la doctrina que ja feia temps que dibuixava, remarca que encara que estigui inhabilitat per a càrrec públic és ell qui mana al partit del president de la Generalitat –fins al punt que el seu article treu protagonisme a la trobada d’ahir entre Aragonès i Sánchez– i posa una cortina de fum en el fet que el president republicà de la Generalitat anés a Foment del Treball a un acte de reconeixement a l’editor del principal diari de Catalunya, que és un diari de lleialtat monàrquica, com va dir ahir el seu editor, el comte de Godó.

El gir d’Esquerra és nítid, i en certa manera arrossega Junts i la CUP. Junts perquè comparteixen govern i la CUP perquè va investir Aragonès des de les primeres votacions fallides. Per això a la CUP li ha faltat temps per publicar un article, també a l’ARA, on hi diu: "El diàleg en el marc de la Constitució espanyola és equivalent a obrir un pany amb la clau equivocada. No té sentit, ni més recorregut que el gest d’intentar obrir-lo", i recorda que "la taula de diàleg s’aconsegueix amb les mobilitzacions del Tsunami Democràtic" i que el govern espanyol busca ara rebaixar la tensió tancant amb els indults "un cicle de lluita i d’organització".

Els indults i la reunió de la taula van en la línia del que van acordar Esquerra, Junts i la CUP: seiem amb Madrid a veure fins on arribem, i si això no funciona, el maig del 2023 anem a una qüestió de confiança, i la CUP, amb Junts o sense, pot fer caure el Govern Aragonès, forçar la dissolució del Parlament i anar a eleccions anticipades. O sigui que amb l'acord implícit de tots els partits independentistes, Esquerra i el PSOE han comprat temps, i el temps acostuma a anar a favor de qui vol que el seu projecte sigui l’hegemònic.

Tot això és una claudicació? Mirin, que la repressió ha passat una factura molt cara és un fet. Però també és un fet que l’Estat veu que l’independentisme no para de guanyar eleccions i condiciona la política a Espanya i la seva imatge exterior. I és un fet que l’independentisme demanava diàleg (“Sit and talk”) i que quan es va aplicar el 155 i la Generalitat va quedar suspesa, no hi va haver cap revolta popular.

Finalment, de l’article de Junqueras el paràgraf que més interpel·la l’independentisme és el que diu, parlant de l’octubre del 2017: "Hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana". I "estén la mà" a tots aquells que "es van sentir exclosos" de l'1 d'Octubre.

Un referèndum que precisament vol que voti tothom no exclou ningú. De fet, defensant el referèndum s’estava defensant drets civils que són universals. Si molts catalans se’n van sentir exclosos va ser, sobretot, per la por que l’Estat va aconseguir insuflar amb l'amenaça de la violència.

Sí, entrem en una època de política, de matisos, d’un temps més lent (com ja els vaig dir), sense cap èpica, amb guanys probables i renúncies segures, entre dos països separats per un món: el que a Catalunya és un mínim, a Espanya és un màxim. I ja fa dècades que estem així.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

- - -

Pau Cruz (@paucruztrullas), politòleg i militant d’ERC: “I des del 2012 hem après moltes coses. Entre elles, que no tot és tan fàcil com podia semblar. I que si volem guanyar, hem d’acumular forces, suports i guanyar-nos la legitimitat (sobretot la internacional). No renunciem a la unilateralitat, però ha de ser l’últim recurs”

90 anys d'ERC al costat de la gent

Avui 19 de març fa exactament 90 anys que al Foment Republicà de Sants es van enllestir els tres dies d'aquella Conferència d'Esquerres que va fundar Esquerra Republicana de Catalunya. Un nou partit fruit de la confluència de diverses organitzacions polítiques i fins d'associacions d'abast locals o comarcal. Un entramat divers que —llegiu avui mateix Joan B. Culla a l'ARA— durant tres dècades havia maldat sense èxit per aixecar una alternativa progressista a la Lliga de Cambó. El final de trajecte de la monarquia borbònica coincidí a Catalunya amb el paper aglutinador de Francesc Macià i, molt especialment, la capacitat d'aquell nou partit «per sintonitzar amb l’estat d’ànim de les classes populars en aquell moment històric». Només això pot explicar l'èxit immediat d'aquell «catch-all party, de partit arreplega-ho tot, des de burgesia empresarial i professional fins a menestrals, pagesos modestos o rabassaires fins a obrers de simpaties cenetistes».

En el darrer discurs d'aquella reunió ara fa 90 anys al carrer Cros —que fou ben bé discurs de cloenda: el dinar que s'havia de fer a continuació no va obtenir autorització governativa!— Francesc Macià, escollit President del Comitè executiu, va agrair les mostres de confiança rebudes i reiterà el seu compromís a continuar lluitant pels ideals que havia defensat sempre, «que no eren d'odi, sinó d'amor a tots els oprimits, d'estimació a tots els pobles (...) i contra els qui volguessin atropellar la justícia i la dignitat dels homes o els pobles». Pocs dies després, el diari l'Opinió sintetitzava els principis programàtics d'aquella Esquerra primigènia en republicanisme, laïcisme, justícia social, democràcia interna i llibertat de Catalunya". Immediatament després, aquell 12 d'abril, la fórmula recollia un èxit formidable.

I bé, no cal dir que en 90 anys n'hem passat de tots colors. I que al costat dels encerts també hi ha hagut marrades —i en aquest recorregut valent i honest, també hem sofert una persecució prou constant! Jo, que no sóc persona de militàncies ni gaire ortodòxies, hi sóc posat des del 96 perquè encara avui la trobo una organització assembleària, diversa i plural, apta per a la política. Aquella «democràcia interna« que podia aplegar caràcters tan forts com Macià i Companys, com Tarradelles i Ventura Gassol. O Marcel·lí Domingo de costat Josep Dencàs... Ras i curt: una eina. I l'eina ha de ser útil. Per avançar en aquell objectiu d'en Macià: una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa. O en termes contemporanis, una República Catalana per horitzó i aquesta tossuda voluntat de servei. D'una esquerra nacional que es vol, sempre i abans que res, al costat de la gent. Que per molts anys ens en puguem sentir orgullosos!

La foto és del 7 de juny de 1931: Francesc Macià, al balcó de l'Ajuntament de Manresa s'adreça a la multitud en commemoració de les cèlebres Bases de 1892. L'època ho portava: omnipresència masculina. I la diversitat social? Barrets, gorres i caps pelats. Republicanisme popular.

De Sebastià Alzamora: mal començament?

Ara fa vuit dies no em vaig estar de mostrar els meus neguits sobre el futur govern del país. D'una banda perquè acabàvem d'assabentar-nos que l'Eurocambra retirava la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, exactament el mateix dia que el jutge de vigilància penitenciària revocava el tercer grau dels presos de Lledoners. I en aquell ambient, els dubtes sobre l'acord —o no— de la composició de la mesa del futur Parlament se'm feien un punt angoixants... «Prova superada», doncs, podria opinar ara mateix: des de divendres hi ha mesa i tenim MH Presidenta del Parlament. Fins i tot de manera prou unitària els representants de l'independentisme han estat a Madrid —PdCAT, Junts, ERC, CUP, Òmnium...—  a presentar la llei d'amnistia al Congrés com a «punt de partida» per a la resolució del conflicte. Tot plegat, en paraules de Sebastià Alzamora, per «deixar enrere la inacció, l'estupor dolgut i la bronca interna permanent de la legislatura anterior i anar cap a alguna cosa propositiva». Però la seva columna d'avui, a l'ARA, es titula —ras i curt— Mal començament. I en reprodueixo els dos darrers paràgrafs per tal com, els seus temors, encara avui són els meus també.  Amb tot, i com que soc un home d'esperança, jo de moment ho deixo en pregunta: mal començament?

«Pel poc que en transcendeix, de les negociacions, qualsevol diria que dins el partit nou de trinca que és Junts per Catalunya s'hi ha introduït l'antic escrúpol convergent contra la idea d'investir un president d'ERC. Les primeres intervencions públiques de Laura Borràs com a presidenta del Parlament han mirat cap a la legislatura anterior (per criticar el seu predecessor Roger Torrent, sobretot). I des de fora de la primera línia, les aportacions del president Torra, en el paper d'ànima en pena de la Casa dels Canonges, explicant la solitud que va sentir a l'anterior Govern com si ell no hi hagués tingut algun tipus de comandament (vam entendre que el presidia) resulten si més no xocants, si el que es pretén és facilitar que les negociacions arribin a bon port.

Però bé: la cosa, com sempre, no es perd només per una banda. Els llanterners dels diferents partits treballen –amb més afany cada dia– amb la hipòtesi d'un fracàs en la formació de govern, del qual tots es podrien culpar mútuament en cas d'una eventual repetició electoral. Si no és així, es tornarà a formar un Govern mal avingut i poc operatiu, que sempre comptarà amb l'obtusa i venjativa actuació dels poders de l'Estat per justificar-se. Deu ser que s'acosta el momentum.»

Passem per alt la ironia del momentum. Només dic que fer càlculs sobre els hipotètics guanys i pèrdues d'una possible repetició electoral és, pel cap baix, bogeria. I de debò que, de folls, ja anem servits...

La millor resposta d'aquest dimarts ha de ser divendres

No sembla ben bé casualitat. El cas és que aquest mateix dimarts ens hem assabentat que l'Eurocambra retira la immunitat a Puigdemont, Comín i Ponsatí, i que el jutge de vigilància penitenciària revoca el tercer grau dels presos de Lledoners perquè —i què es pensaven?— no es perceben símptomes de penediment. Al vespre Oriol Junqueras ha declarat que «Ens tanquen a la presó perquè no ens poden guanyar a les urnes. Ens tanquen perquè cada dia som més forts». Ara, però, cal veure com ho païm. Perquè d’entre aquell 80% de catalans defensors d'un referèndum d’autodeterminació, cada dia n’hi ha més amb ganes de tirar el barret al foc. De quedar-se a casa, de creure que no en sortirem. O —pitjor encara— que si és el cas, només ens en sortirem amb un cop d’audàcia afortunat...

No podem defallir ni ho podem deixar a mans de jugades mestres. Per tots aquells que aquest vespre tornen a ser a la presó, per tots aquells que avui encara són a l’exili, o per tots aquells altres encausats judicialment: cal perseverar amb intel·ligència i perseverança. Els nostres adversaris en saben un niu d’això! Només cal fixar-se en Pedro Sánchez, que tan sovint com insinua una sortida al conflicte deixa que la judicatura faci més i més gros el conflicte, mentre l'home combina els seus temors amb el més gran immobilisme. Ahir en Joan B. Culla es preguntava retòric a l’Ara si no contribuiria a distendir el clima «que la Fiscalia deixés de maniobrar contra l’indult i els beneficis penitenciaris dels presos polítics?. ¿Que Pedro Sánchez fixés una data per a la segona reunió de la taula de diàleg? ¿Que es deturés la cascada d’incriminacions contra la mesa del Parlament, contra alcaldes, activistes, etcètera?» Que ràpida que ens ha arribat la primera resposta! I és que és evident que la gent del PSOE no té cap ganes d’abordar el problema políticament. Que volen deixar als llimbs la taula de negociació. Que fins i tot n'hi ha que calculen si no els convindria avançar unes eleccions tardorals on desfer la coalició que tan incòmoda se’ls torna a las Cortes...

Per tota resposta només hi pot haver la nostra fermesa. No pas més càlculs —a la banda catalana també hi ha analistes folls que prediquen els avantatges de repetir el 14F!— sinó la voluntat d’arribar a aquell ampli acord que a la campanya ens imposàvem. La data és aquest mateix divendres: sumar al nou Parlament una completa majoria entre tots aquells que defensem amnistia i autodeterminació. I que estem disposats a arromangar-nos per fer-ho possible. Amb tota la generositat que convingui: per impulsar la nova Catalunya republicana que estic convençut sabrem compartir tots des de la mesa del Parlament fins al darrer càrrec del futur govern. Perquè si no és així, la cosa té mal pronòstic. I els nostres adversaris bé prou que ho saben. 

Ja sé que avui tothom era a Lledoners, però a les 8, a Manresa la plaça no feia goig. Ho consigno no pas per derrotisme sinó per apremiar la importància d'un acord que desitjo imminent.

De Tardà a Aragonès, compromisos i oportunitats històriques

Ara fa vuit dies, Joan Tardà era a Manresa. Presentava el llibre En defensa pròpia, a la llibreria Parcir, amb la participació de Pilar Goñi —directora de Canal Taronja— i acompanyament de Sergi Sol i Marc Aloy, alcalde de la ciutat. Em va agradar de ser-hi, aplegats en una llibreria parlant no pas «en defensa d'en Joan Tardà» sinó en defensa d'un projecte de país. Si m'ho haguessin dit fa vint-i-cinc anys que ho veuria i viuria, gairebé que no m'ho hagués cregut! En fi, el llibre me'l vaig cruspir aviat, i en tinc alguns trossos subratllats, que m'acompanyen en el silenci que envolten aquests dies de negociacions per al futur govern. 

D'una banda Joan Tardà considera fracassat qualsevol projecte polític espanyol que no vulgui afrontar una resolució democràtica per Catalunya, i blasma aquells que no afronten el conflicte, perquè el conflicte no desapareixerà. Però, a la vegada —un cop i un altre— s'imposa des d'Esquerra ser capaços de sumar majories més àmplies a Catalunya, d'ampliar la base i evitar els enfrontaments caïnites «que només generen desànim i ens fan perdre capacitat d'atracció envers la ciutadania no independentista». Perquè en Tardà —com Carod, com Puigcercós...— ja fa dues dècades que no admeten la dissociaciò entre una agenda nacional i una altra de social. Un únic projecte, nítidament republicà!

Dic tot això perquè avui vuit dies més tard, he pogut escoltar en Pere Aragonès en una conferència a Youtube on ha presentat les línies mestres del que voldria ser el seu proper govern. Demà els diaris en duran tots els detalls, però jo ja puc dir avui que m'ha agradat. M'ha agradat perquè m'ha semblat rigorós i alhora ambiciós, quan ha instat JxCat i la CUP, però també als Comuns, a tancar un «acord sòlid, honest i generós». M'ha agradat veure'l convençut a l'hora de construir un govern enèrgic i cohesionat. «Es el meu oferiment i compromís», i ha reblat: «Es l’hora de l’acord, i aquest acord no es pot desaprofitar». He pensat que tot el trajecte polític que hem viscut els darrers vint o trenta anys tenia més sentit que mai. 

Sí, ja sé que el pacte deurà ser molt difícil, i que ves a saber com s'acabarà. Que hi ha vetos creuats i algunes cartes que no lliguen. Però la voluntat inspiradora és aquesta —sumar i ampliar— i jo la comparteixo des de la primera nit, aquella dels resultats electorals incerts, quan al país no es configurava cap majoria sòlida que no fos el 51% de vot independentista. Doncs aquesta és l'oportunitat — el propi Aragonès ha jutjat la responsabilitat històrica com a majúscula, que marcarà dècades— i ens reclama estar a l’alçada. Per això jo també espero veure  aglutinar el més gran nombre de formacions polítiques que col·laborin en fer un govern, i que sigui el millor pel país. Al capdavall, em penso que el verb més sovintejat de la xerrada ha estat el de transformar: «Ningú que tingui voluntat transformadora, voluntat de canvi al país, es pot inhibir». I doncs contra l'obstinació i el greuge, generositat, silenci i bona feina. Sense vel·leïtats ni riscos innecessaris —només de pensar que algú aspiri a una repetició electoral em treu de polleguera. I les contradiccions? Mesurem-les bé, i fem el més gran esforç de cintura que haguem conegut: la futura Generalitat republicana —més igualitària, més ecologista, més femenina i fins i tot més culta—   bé s'ho val. 

El 14F la ciutadania de Catalunya va votar a favor de l'autodeterminació, i a favor d'un gir a l'esquerra. A favor de l'amnistia. A favor del retorn dels exiliats. A favor d'una nova etapa que és un pas més en aquest camí cap a la República i la llibertat. No el malbaratem: és l'hora dels acords, d'un acord que no hem de desaprofitar. Conjurem-nos altre cop i fem-ho possible!

(La foto és del minut abans de començar el recompte del 14F al col·legi Serra i Húnter de Manresa: aquell vespre tampoc no me'l vaig voler perdre!)

Aquest diumenge voteu Esquerra Republicana!

Des de fa dues setmanes que sóc a casa, positiu per covid. Tot plegat força lleu, puc estar content de la meva sort. Però, per primera vegada en vint-i-cinc anys, m’he mirat la campanya electoral de lluny. O no, que l’he pogut seguir ben a la vora mitjançant els actes per Youtube o les reunions via Zoom... però no és pas el mateix, és clar. No he pogut ser a cap acte, ni he estat a les parades parlant amb la gent ni —la litúrgia és la litúrgia— escenificant els primers cartells. De tot m’he enyorat una mica, encara més quan he pogut seguir des del primer vespre a Mataró la presència magnètica d’Oriol Junqueras, amb permisos penitenciaris del tercer grau... Però, al capdavall, allò que em preocupa és diumenge, els resultats d’aquest diumenge 14 de febrer. Perquè aquest no serà un diumenge electoral qualsevol!

Les enquestes, des de fa mesos, vaticinen la victòria d’Esquerra Republicana. Jo no ho tinc tant clar. I encara menys perquè sé —sabem—que l’Estat farà tot el possible per mirar d’aturar el canvi que pot suposar una victòria clara d’Esquerra. Ho vam notar a l’Ajuntament de Barcelona o —de més verdes en maduren!— a la Diputació de Barcelona no fa pas tant. I doncs, és evident que ara faran tot el que sigui a les seves mans per impedir la nostra victòria que ha de ser la victòria de la dignitat, de tota la gent que no se sotmet i que estem disposats a construir una República de drets i llibertats. No pas una bandera o un nou passaport, sinó una pàtria nova al servei de tota la gent que viu en aquest país. Pensi com pensi, parli com parli, cregui en allò que cregui. Aquest és el projecte que defensa ERC des de fa dècades. Aquest ha estat el projecte d’Esquerra des de fa 90 anys. Al costat de la gent, que diu l’eslògan. Al servei de la gent. No em vaig posar en política per cap altra cosa!

El bloc del 155 —des de VOX fins al senyor Illa, que voldria girar pàgina com si res no hagués passat— tot ell aspira a tancar deu anys de mobilització i un projecte de veritable transformació. I per això, més que mai, la resposta ha de ser contundent. Com ho va ser el 14 d’abril del 31. Com ho va ser —ens recorda Junqueras— la victòria electoral del febrer de 1936, imprescindible per a l’alliberament del nostre govern que des d’octubre del 34 era pres. Una victòria per a l'amnistia... i el Referèndum!

Per tot això, doncs, votaré novament Esquerra. I votaré Pere Aragonès com a president. Perquè estic convençut que Catalunya necessita un canvi, un nou Govern independentista. Però aquesta vegada liderat des de l'esquerra. Literalment, i retallat del programa: «Un govern sobiranista i progressista a la vegada que pugui afrontar la sortida de la crisi amb una aposta decidida pels serveis públics, sense retallades i posant les persones al centre. Un govern que avanci sense descans cap a la República catalana, però sense deixar ningú enrere. I això només es podrà garantir amb una victòria clara d’Esquerra Republicana».

Queden només dos dies de campanya, i prou. No s’hi val a sentir-se cansats o desesperançats. No pot ser que ara ens quedéssim a casa! Ho deia també Oriol Junqueras aquesta nit als Carlins, a Manresa: hem de continuar mobilitzant-nos «perquè si no hi anem, ells venen». Ells tornen. I tornen per qüestionar tots els grans consensos del nostre país.

Jo diumenge —tindré l’alta!— sortiré de casa per anar a votar. Amb distància, mascareta i sense gaire giragonses. No podré fer d’apoderat ni quedar-me al recompte. No m’entretindré amb veïns, amics i saludats. Però esperaré el resultat fins l’hora que sigui perquè, fet i fet, ens hi juguem molt. Que ningú es quedi a casa, doncs! I posats a demanar, concentreu els vots en Esquerra Republicana: per tornar a demostrar que, malgrat totes les imposicions, a les urnes els tornem a guanyar. Una i una altra vegada. Perquè des d’Esquerra ens volem posar al capdavant del canvi al nostre país. Ara ens toca. i estic convençut si els resultats ens acompanyen, no decebrem!

La foto m'arriba per whatsapp: en Marc Aloy, alcalde de Manresa, amb Oriol Junqueras passejant pel Born de Mantresa, avui. No ens enganyem: el president d'Esquerra aquesta nit torna a ser a Lledoners. Però la campanya, a la seva vora, és absolutament formidable!

La fermesa d'Oriol Junqueras des de la presó

Ho recordo personalment: ara fa tres anys es decretava presó provisonal sense fiança pels delictes de rebel·lió, sedició i malversació per al vicepresident del Govern Oriol Junqueras i a set d'altres consellers, tots ells deposats en aplicació de l'article 155: Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Dolors Bassa. Se sumaven així als empresonaments de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, en un camí que cada cop més companys transitarien. Tres anys de presó! 

Dolors Bassa avui en fa article a les pàgines d'opinió de l'ARA, pendent de la fiscalia que li vol revocar el tercer grau penitenciari. «Avui fa tres anys d’un dia ignominiós i duríssim, com també ho va ser el 23 de març del 2018, quan ens van tornar a empresonar i hi van afegir la presidenta del Parlament. Malauradament, tres anys després pot tornar a ser el dia que entri a la presó». I malgrat tot, ella insisteix a no abaixar la guàrdia («Per damunt de tot, l’estat espanyol ha de saber que sense abordar ni avançar democràticament en el conflicte polític amb Catalunya, el bloqueig es mantindrà»), i reclama una amnistia política a les 2.850 persones que avui mateix es compten com a represaliades. 

Però allò que avui més m'ha impressionat han estat les declaracions d'Oriol Junqueras a RAC1, que malgrat els tres anys de presó ha tornat a defensar l'estratègia d'Esquerra amb la més gran fermesa: el diàleg amb l'Estat per mirar de trobar una sortida al conflicte polític. Literalment: «La nostra responsabilitat és no renunciar mai a dialogar amb tothom». Segons ho recull l'ARA, per a ell, ni la recent operació Volhov de la Guàrdia Civil, que ha suposat noves detencions, també a ERC, és un motiu per repensar aquest rumb. Només cal llegir els primers comentaris a les xarxes per adonar-se que no són pocs els independentistes que rebutgen aquest diàleg i, amb més insults que no arguments, reclamen immediatesa i fins potser aquells 10.000 soldats russos que havien de venir a "ajudar-nos"... 

Com si el diàleg no fos avui fermesa i convicció: Junqueras n'és el primer testimoni. A RAC1 ha tornat a tibar d'exemples, des de Gerry Adams, «que va parlar amb els ministres britànics que el tenien empresonat», mentre al carrer hi havia bombes cada dia. I encara: «Si ho va fer Nelson Mandela després de 27 anys de presó, és evident que nosaltres també ho podem fer». En resum, i vaticinant algunes respostes immediates, «no ho deixarem de fer per molt que cridin que no s'ha de dialogar». 

El resum que fa l'ARA d'aquest tercer aniversari acaba en els dos convenciments d'Oriol Junqueras, i que faig meus: que l'estratègia d'ERC amb el diàleg és bona i que la seva situació d'empresonament –i la de la resta de presos, em sap greu– no canviarà a curt termini, per exemple, amb un indult. "No poden suportar la idea que estiguem en llibertat". Perquè no hi haurà amnistia ni hi haurà indult sinó tot el contrari: la causa general que hi ha contra l'independentisme es reforçarà com més acorralats se sentin. I la resposta no pot ser fer-los el joc, ni participar d'aquesta guerra bruta. Algú ha dit que cal que posem en marxa un pacte de tots els demòcrates contra la repressió. Mentrestant, la nostra perseverança ha de ser incansable, tossuda i valenta. De llarg recorregut. I malgrat eleccions, partits i mil bregues, buscar la suma i consens: la millor estratègia ha d'estalviar divisions. I persistir, persistir, persistir com sovint ens reclama Junqueras. No m'imagino cap altre camí cap a la llibertat.

La foto, de Sergi Alcàzar, aquest darrer estiu a elnacional.cat: Oriol Junqueras torna al CP Lledoners.

Del meu comiat a la presidència d'ERC Manresa

Després de cinc anys intensos, divendres em vaig acomiadar com a President d’ERC-Manresa. Plego i no pas perquè no hi estigui bé o em senti cansat: senzillament, estic convençut que ara això és el millor per la nostra secció local. Des del primer dia —i fa més de vint-i-cinc anys que sóc a Esquerra!— considero que els relleus són imprescindibles en projectes polítics que volem àgils i participatius. I ho vull recordar: ara fa cinc anys em vaig embarcar en això de la presidència només per esperit de servei: mai abans havia ocupat càrrecs orgànics, de partit. Aleshores, però, amb els bons resultats de les municipals de 2015, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia, vaig destinar una part del mes de juliol a preparar una nova executiva que va avalar la pràctica totalitat dels militants. Rellevava en Marc Aloy de president que ja era un flamant regidor, i ho feia amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Es tractava de "ser l'eina políticament més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats". El trajecte passava pel compromís en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament en un primer moment. Però sobretot, perquè aquell nou grup municipal de set regidors i regidores no podien quedar en un resultat efímer —encara menys després de la sortida de Pere Culell— sinó reflectir una tendència, i això reclamava major dedicació i responsabilitat, seguint els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica. 

I doncs l'equip hi va ser, i va créixer i fins i tot va fer múltiples i diversos canvis, sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar vuit jornades electorals més, i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Precisament a les municipals és on vam obtenir-ne els millors: aquella victòria, ni que fos per un grapat de vots, indicava una responsabilitat creixent, alhora que deixava clar que l’any 2015 no havia estat una anècdota sinó que la majoria de manresanes i manresans una vegada i una altra es refiaven de la nostra proposta política, fos de país o de ciutat. De futur. I això és —el Marc ara ho sap més que ningú— responsabilitat, molta responsabilitat. Ja no volem ni volem ser un grup d'amics i coneguts que acabàvem les assemblees als Jamones o a la Bodega andalusa perquè en tres taules del fons hi cabíem tots i ens en sobrava. Ara som més, som molts i moltes, i és tota la ciutat qui ens reclama —abans que posicionaments i simbolismes— resultats. Ras i curt: la construcció de la futura república es fonamenta en la quotidianitat. Dels escocells i els embornals fins al pla d’igualtat per a l’educació pública.

Però tal i com vaig manifestar el desembre de 2019, quan tornés a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa —una assemblea virtual per efectes de la pandèmia, però assemblea al cap i a la fi— només seria per retre comptes i afavorir un relleu a la presidència de l’executiva. Haurà estat un any de pròrroga per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar el setembre del 2017 i veure’l alcalde en ferm. Em penso, doncs, que aquest estiu ja havia complert. Encara més, he conegut i avalo la proposta que ha fet en Miquel Leon, candidat com és a continuar aquesta tasca ingent que tenim al davant.

Ara després de tots aquests anys només em queda l’agraïment a tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos. Amb en Miquel Leon, Manel Tàpia, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o en la darrera de les executives, amb Mireia Vila, Mariona Descarrega, Sílvia Zárate... i en Miquel Àngel Alfaro! I amb el grup municipal, amb la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o el Marc Aloy, és clar. I tota l'executiva ampliada o les sessions mensuals obertes. La tasca no s’acaba mai!

Estic convençut que l’equip que liderarà en Miquel Leon i tots els seus components faran bo el trajecte fet fins ara, millor i tot. M’agrada veure créixer l’equip, i les renovacions que subtilment incorpora. Jo —ja li ho he dit— ni deixo la política ni plego d’Esquerra. Vull dir que estic a disposat com sempre a servir encara que no tingui càrrec. Baules com som d’una cadena. Treballant per una ciutat millor, més justa i més rica, i per un país més lliure.

No hi ha res més. En tots aquests anys espero haver estat útil, i em sap greu si a vegades he decebut o disgustat algú. A tots i totes us en demano excusa així com reitero les gràcies per la confiança i per tots els objectius i esforços compartits. Me’n vaig content per tot allò après, per tot allò que he rebut, i que sovint ha estat molt més que no pas el que jo he sabut donar.  I convençut que en el futur continuarem retrobant-nos!

A la foto, els sis assistents al local d’Esquerra per conduir una assemblea i votació telemàtica: Alba Alsina, Marc Aloy, Queral Torres, Miquel Leon, Ramon Fontdevila i Mireia Vila. La candidatura del Miquel està formada per Mireia Vila (secretaria d’organització), Manel Tàpia (secretaria de finances), Denís Llussà (imatge i comunicació), Mariona Descarrega (polítiques d’igualtat), Montserrat Clotet (política municipal), Glòria Almazan (ciutadania), Jofre Oliveres (Transició ecològica), Sílvia Sanfeliu (cultura), Xavier Bosch (estratègia) i els representants del Jovent Republicà (Queralt Torres) i del grup municipal (Mariona Homs). Un equip de primera!

Tercer aniversari d'aquell 1 d'Octubre al Serra i Húnter de Manresa

Avui ens havíem autoconvocat als col·legis electorals de Manresa, exactament a tots aquells que vam ser col·legi l'1 d'Octubre de 2017. I sí, era un altre d'aquells episodis sargit a correcuita però carregat de bona voluntat: retrobar-nos, i retrobar-nos ara, tres anys després: una mica més grans, una mica més escèptics, una mica més abonyegats. Hem tornat, doncs, al Serra i Húnter, i només puc dir que ha valgut la pena, i que potser ens convenia aplegar-nos una altra vegada sense lluir militància, només pel goig de recordar aquella jornada —que sí, que va ser històrica i inesborrable— i alhora conjurar-nos a continuar treballant. I doncs  l'estona que ha durat s'ha fet breu, certament. Enric Martí, com a president que fou del nostre col·legi aquell dia, ha començat a llegir un manifest consensuat dient que l'1-O fou probablement la victòria més gran que l'independentisme hagi generat mai. «No seria just, però, celebrar aquest aniversari sense reconèixer que la repressió que va començar el mateix dia 1 amb les porres de les forces d'ocupació, es va propagar a tots els estaments de l'estat espanyol i s'ha mantingut en el temps des de llavors i fins ara». I ha continuat recordant la inhabilitació del MHP Quim Torra que «repeteix el guió que es va encetar amb l'aplicació del 155, el mateix guió que ha dut a la presó o a l'exili representants legítims de la sobirania catalana, de l'activisme, de la cultura i que afecta de forma directa vora 3000 persones, i de forma indirecta a tots nosaltres». Només un bri de somnieig, per considerar que aquell dia l'estat espanyol va ser vençut. Potser sí, i potser també l'endemà. La resta, però, és coneguda. I amb tot, el text emfasitzava el record: «Que la unió en l'objectiu, que el recolzament i la complicitat entre tots els actors de l'independentisme i que el treball generós, a voltes públic, a voltes soterrat, de tots nosaltres, va dur urnes i paperetes. Recordem i celebrem la il·lusió dels nostres avis que van venir als centres, dels centenars de persones que van fer cua durant hores, de tots els qui vam defensar les escoles des del divendres per poder obrir diumenge les portes de la república que tots volíem». A la recta final un bri d'esperança «Celebrem també el nostre convenciment que encara hi som tots. Sabem que lluny del soroll mediàtic, molt per sota de les cúpules dels partits, darrera la façana de lemes gastats, tots nosaltres continuem determinats en la lluita. Celebrem que a Manresa i a tot Catalunya, la xarxa que va fer possible el referèndum existeix i es pot tornar a teixir. Ho vam fer fa tres anys. I seguim treballant potser de forma menys visible, més soterrada. Però la força dels nostres vincles viu de la proximitat i la confiança, i emergirem de nou per fer el pas definitiu cap a la llibertat». I mostrant aquella bona voluntat suara esmentada, el text acabava exigint als partits molt més respectuosament del que em podria esperar «que treballin per culminar el moviment d'alliberament. Nosaltres estem disposats a ser-ne part activa, per avançar cap a la ruptura democràtica, cap a la llibertat». I mentre enllestíem amb alguns crits de ritual i els tres fuets acordats, em mirava el grup i no em quedava cap dubte del compromís. I els he proposat de fer-nos una foto, mal que sigui per demostrar que encara hi som —tan diferents, tan semblants alhora. Avui tot just una trentena, demà altra vegada el 1816 que aleshores es van acostar a votar. I sense cap mena de dubte, la majoria absoluta que un dia hem d'aconseguir. Doncs això, abraçades de pandèmia i records abrandats, i aquest desig de continuar que encara batega. Perquè vam ser foc, i queda brasa.  

Quatre lectures molt recomanables

Era l'any passat, en un debat previ a les eleccions del 28A, a Manresa, on em convidaren com a representant d'Esquerra. Recordo que aleshores —provant d'assegurar alguns arguments— vaig tibar d'aquell llibre que m'acabava de llegir, Obertura republicana, d'Enric Marín i Joan Manuel Tresserras, i que deia sense embuts que "no hi ha dreceres". Malgrat tot, el text valorava la imparable emergència del republicanisme català, després d'un llarg procés evolutiu i celebrava la formació d'un bloc social alternatiu a les elits dirigents tradicionals. Des d'aleshores ha passat més d'un any i em penso que aquest missatge continua essent imprescindible d'assumir. Que vol dir anar treballant amb perseverança i abandonar els cops d'efecte o —jo m'ho imposo— la dinàmica d'assenyar culpables, traidors i botiflers. Treballar per convèncer, i fer-ho amb arguments sòlids. Per això, aquesta setmana passada em va agradar el text que el mateix Joan Manuel Tresserras, publicava a NacióDigital, amb una contundència que no li és habitual. El repesco i comparteixo: la imminent sentència inhabilitant el MHP Torra o el tercer aniversari de l'1 d'octubre  —i el 2 i el 3...— de ben segur que ens remouran emocions i memòria. I tornarem al carrer. Però no és exacerbant sentiments que ens en sortirem. En fi, Tressserras assenyala tres lectures —i jo hi afegeixo la quarta, que no deu citar per modèstia i que és el text que inicialment comentava, Obertura republicana. Després vindrien El referèndum inevitable, de Carles Mundó i encara el Principi de realitat, de Jordi Muñoz. I al capdavall, aquest recentíssim Tornarem a vèncer (i com ho farerm) d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Tots quatre volums molt recomanables i, a parer meu, ara mateix imprescindibles. Altrament, «si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil».

Política conservadora

«La gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa... no és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador»

El president Torra, a finals de gener, va donar la legislatura per amortitzada. Fixaria la data de la convocatòria electoral just després de l'aprovació dels pressupostos. Els pressupostos es van aprovar per Sant Jordi, en plena pandèmia. Però la urgència presidencial per tancar l'etapa de provisionalitat i obrir-ne una altra que hauria de permetre afrontar els reptes sobrevinguts amb un Govern menys "amortitzat" s'ha esvaït. Sembla que, a la vista de les dades demoscòpiques, les instruccions són ara d'allargar la situació tant com sigui possible. Potser fins a finals d'hivern.

No pas per un acord polític de tot el Parlament o de les forces que sostenen el Govern, sinó per l'aplicació de supòsits derivats, sobretot, de la impune tirania judicial de l'Estat; però també de la renúncia de l'entorn presidencial a la iniciativa política i institucional. Especular amb l'excepcionalitat que la inhabilitació de Torra posaria en marxa, i cedir la convocatòria electoral als procediments d'aquella excepcionalitat, només s'entén per les dificultats de l'independentisme conservador a l'hora de construir un projecte polític i una estructura organitzativa nous, perdent el mínim de suports pel camí. La manca de projecte porta a l'abús de refranys i metàfores grandiloqüents, mentre s'aposta per escenaris de desobediència simbòlica i s'evita abordar els reptes econòmics immediats, les emergències sanitàries o les crisis socials.

Fer política comporta utilitzar els instruments de poder a l'abast per servir els objectius formulats i l'interès general. L'administració del temps polític i la preservació del prestigi de les institucions de govern són dos instruments de poder fonamentals. Qui ara mateix en té la clau en la política catalana és el President. Ell és qui, en el moment més delicat pel risc d'inhabilitació, podia atendre la demanda ciutadana i reclamar una nova majoria per un Govern més fort. Però no ho ha fet. Ha preferit subratllar la denúncia de la persecució antidemocràtica que pateix i renunciar a la iniciativa política.

Tot el suport al President davant l'amenaça d'una inhabilitació que, per breu que fos, seria injusta, injustificable, esperpèntica. Però també l'exigència que utilitzi la tota seva capacitat política per minimitzar els efectes de l'eventual inhabilitació. A favor de la cohesió i el benestar dels ciutadans; i en coherència amb la seva intervenció del gener liquidant la legislatura. No es pot parlar de voler un Govern fort per encarar la pandèmia mentre es contribueix al seu afebliment, qüestionant-lo, dirimint-hi la baralla domèstica entre JxCat i el PDECat, deixant-lo en funcions.

Quan no hi ha projecte polític pot passar això. Quan et costa anys poder definir-te políticament en termes convencionals i no te'n surts. Quan crees estructures organitzatives successives, sobreposades, amb el corresponent ball de sigles, consells i direccions executives, i no acaben d'encaixar. Quan prescindeixes de mig país però reclames unitat al teu voltant a l'altre mig, mentre internament t'esqueixes. Quan la teva principal activitat de comunicació política de cara a l'opinió pública consisteix a fer aparèixer els teus estrictes problemes interns com a greus malalties del conjunt de l'independentisme o del país sencer. Quan, en comptes de contribuir a fer del sobiranisme republicà un espai social més gran, et limites a maniobres tàctiques per si n'obtens la porció més gran...

Llavors, el lloc de la política i el seu imprescindible ancoratge en la realitat queden desplaçats per la gesticulació, l'exacerbació emocional, la retòrica fantasiosa (jugades mestres), l'apel·lació a una fe i una raó transcendents, situades al marge de la història i de la política, que s'acosten a la religió, a la sacralització d'un grapat d'objectius mitificats. Davant d'aquestes il·luminacions, van quedant bandejats els drames quotidians, la necessitat de fer front als reptes col·lectius més peremptoris, o l'obsessió per aglutinar les energies socials i obtenir la màxima eficàcia en l'acció política que desplegues.

No és un problema de tot l'independentisme. És un problema de l'independentisme conservador, del seu plantejament instrumental de la política i de la seva resposta regressiva davant la duríssima repressió de l'Estat contra tot l'independentisme. Al nacionalisme identitari espanyol, totalitari i vertical, característic dels estats-nació, hi han acabat oposant una afirmació visceral, resistencial, carregada també de formulacions identitàries semblants a les del nacionalisme d'estat. A la línia divisòria proposada per Cs i el PP per justificar que a Catalunya el que hi ha és un problema entre catalans, una fractura social, ells, en comptes de combatre-la i negar-la, l'han reforçat pintant la seva línia divisòria al damunt i, encara, dibuixant dins del propi camp les delimitacions que volen confinar els "traïdors" –els altres; els que no combreguen amb les seves al·lucinacions i les veuen com l'obstacle principal per a la construcció d'una majoria social democràtica, sobiranista, progressista i republicana.

Hi ha un altre independentisme. D'esquerres. Que considera que només partint del reconeixement de la realitat és possible projectar polítiques per transformar-la. Que analitza i proposa; que respecta, argumenta i debat. En poc temps, s'han acumulat declaracions, articles i llibres de gent molt diversa que exposen els aspectes fonamentals d'un projecte practicable d'assolir una ampla majoria social capaç de desbordar democràticament l'Estat.

Dels llibres en destacaré tres, dels darrers deu mesos i per ordre d'edició. El referèndum inevitable, de Carles Mundó; Principi de realitat, de Jordi Muñoz, i Tornarem a vèncer d'Oriol Junqueras i Marta Rovira. Si supera la mandra de llegir i d'informar-se, cap independentista té excusa per declarar-se desorientat. Particularment el llibre de Junqueras i Rovira, clar i concís, és un breviari de les idees bàsiques i les polítiques que defensa l'esquerra independentista. Si fugir de fantasies i dogmes i informar-se críticament és l'exigència mínima de la militància republicana, ens convé saber que mai ho havíem tingut tan fàcil.

Convindria fer net d'això de la monarquia

Ara que el rei emèrit s'ha fugat amb tota la barra i fins la col·laboració del Gobierno de España, convindria tornar a parlar de la institució aquesta que ens van encolomar l'any 69, quan el dictador provava de legitimar la continuïtat del seu règim en una hibridació de laboratori. Un príncep per ser rei en aquelles Cortes franquistes, a punt per quan la biologia fes la seva feina, el novembre de 1975. Començava la mal anomenada Transició, encarregada  de fer la resta: un pacte sota la nova corona que no era pacte sinó imposició. No es jutjaria res sinó tot el contrari, es consolidaria l'estructura de poder, es limitarien ràpidament les expectatives dels nacionalismes perifèrics i perillosos, i si de cas es deixava fer alguna cosa, seria sempre a canvi de no fer nosa. I és així que la victòria socialista de Felipe González, el 82, rubricava els tractes i oblidava vel·leitats republicanes a favor d'aquell home tan «campechano», factòtum de la democràcia i amic de la bona vida des de la seva condició d'inviolable... Tot això ara faria riure sinó fos per la immensa vergonya que desperta. I encara més, que Juan Carlos se'n va però la institució —recorden l'episodi de l'abdicació? a casa és inoblidable!— doncs això, que la institució es queda en la persona del fill, la nora, nets i nebots i un qui-sap-lo de genteta poc amant de donar explicacions o passar comptes. I qui dia passa, any empeny! Ho tornarem a donar per bo? A Catalunya el sentiment republicà és més que explícit —va estar bé la darrera visita de Felip VIè, mig d'amagat a Poblet. Però a Espanya, ni una trista cassolada a la Cibeles? De fet, només m'arriben comiats eufemístics en nom de la responsabilitat (?) o  els elogis d'una molt indigna Conferència episcopal espanyola. Pel meu gust, ja es va tard. Però, amb tot, vull creure que els propers dies, lluny de deixar passar estiu i calor, han de servir per qüestionar la monarquia. I posar sobre la taula el referèndum que ens van pispar el 1975. Ras i curt: República o Monarquia? I nosaltres fent drecera...

Ho arrodoneixo amb un text de la carpeta de retalls, publicat pel gratuït Freqüència, de quan l'emèrit va ser a Manresa visitant la fàbrica de pneumàtics Pirelli, que aquell any 2000 estaven d'aniversari. Queda clar que la cosa vé de lluny. Els d'ERC, és clar, vam decidir que no aniríem a fer-li els honors —i, per ser francs, amb nosaltres la casa del Rei es van estalviar la invitació i tot. No res, que Joan Carles I va ser a Manresa, que n'hi va haver uns quants que van perdre el cul per fer-s'hi la foto i que encara en conec d'altres que —discretament— aquests darrers dies l'han retirada de la vitrina familiar... Vagi per a tots ells aquest dibuix que «El jueves» va voler autocensurar en temps de l'abdicació i que va ser la segona i última portada problemàtica del meu germà Manel, atès que va plegar d'aquella empresa editorial en un gest que l'honorava però que —a diferència de la borbonada— li suposava un bon sotrac econòmic... 

REIS I MITES ESPANYOLS

Publicat a Freqüencia el de juny de 2000

No sé si en Joan Carles I ja haurà passat per Manresa quan aquestes línies es publiquin. I amb tot, no em sé estar de fer algunes reflexions públiques sobre la visita del rei dels espanyols. Si més no perquè la visita d’un rei a Manresa, almenys, hauria de ser motiu de reflexió.

Així, i en primer lloc, m’agradaria tornar a dir que, els catalans, no en tenim de rei. I això perquè d’ençà 1939, no hem tingut pas oportunitat de manifestar obertament quina fórmula de govern preferíem, si la republicana –legalment establerta fins el cop d’estat del general Franco- o la monàrquica –acordada no pas per referèndum sinó per decisió de les corts franquistes i, posteriorment, catalogada d’intocable mitjançant la constitució. Així com és qüestionable la unitat d’Espanya (sic) és bo que qüestionem també la immutabilitat de la seva monarquia.

La visita és, en segon lloc, un altre pas en la consolidació dels mites espanyols a Catalunya. Diria que en Joan Carles és el més gran dels tòtems de la mitologia espanyola que, cada cop menys dissimuladament, es vol imposar al nostre país. La fórmula, ja ideada per aquell nefast fiscal general que fou en Villalpando al s.XVIII, consisteix “en conseguir el efecto sin que se note el ciudado”. Probablement la nostra nació ja n’ha perduts molts, de mites –i fins penso que massa-. Però no crec que la millor idea sigui substituir-los per mites forasters que, a més a més, al darrera arrosseguen valors francament caducats: transmissió del poder hereditari, funció de pura representativitat a canvi d’un bon sou públic i, encara, direcció militar de tots els exèrcits!

I acabo: el dia 20 en Joan Carles I serà o probablement haurà estat a la factoria Pirelli de Manresa. El seu avi ja hi havia vingut també i, aleshores com ara, bona part de les forces vives li mostraren una adhesió que falsejava la realitat: a Manresa no n’acabem d’estar dels Borbons. Per això, els regidors d’ERC no serem aquell matí a la Pirelli. No podia ser d’altra manera. Al capdavall, no són reis allò que a Catalunya ens falta –ja tenim els d’Orient, i els de la brisca i fins i tot el de Carnestoltes. Allò que veritablement ens cal és guanyar nous ciutadans. Més lliures. Més cultes i més independents. I en tot això, el ciutadàJoan Carles més aviat no ens hi ajuda ni poc ni gens.

Ramon Fontdevila i Subirana
Portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Manresa

ERC Manresa, versió digital

Enmig de tot el desastre que ha suposat aquesta pandèmia, des d'Esquerra Manresa hem provat de mantenir una certa normalitat i això, des de fa set setmanes, gràcies a tecnologies que en fa vuit desconeixíem del tot. I tanmateix, ara ja es pot dir que som especialistes en jitsi meet, zoom o d'altres provatures, gràcies a les quals de seguida vam reprendre els hàbits de la reunió setmanal. I bé, tal i com il·lustra el cop de pantalla d'aquesta tarda, tenim coses a compartir més enllà de la situació individual de cadascú. Però em sorprèn —i me n'orgulleixo— que cada dimecres conservem la voluntat de continuar treballant. Connectant-nos i connectant persones que potser ara més que mai redescobreixen el valor de la política. Moltes d'aquestes sessions les hem fet obertes i sovint hem superat les 25 o 30 persones amb convidats d'evident interès, des de Marta Rovira fins avui mateix, amb Sara Bailac —senadora i secretària general d'ació política— i Pau Morales —portaveu del Jovent Republicà. I bo, en una sessió així es passen comptes de l'activitat del grup municipal, ara mateix a punt d'encarar el relleu a l'acaldia manresana el proper 20 de juny. Marc Aloy, amb la Muntsa i la Mariona, ens ha parlat del calendari, dels possibles entrebancs i també de solucions, i hem acabat per adjudicar-nos la sessió de la setmana entrant per discutir-ho monogràficament. Però el més bo de tot ha estat quan amb Sara Bailac i Pau Morales hem debatut quina resposta hem de donar a la nova situació que ens està encara sacsejant. Perquè no n'hi ha prou amb oferir esperança: també cal projectar certeses. I això reclama alguna cosa més que dir, reclama fer. La possibilitat d'elaborar i compartir objectius de país a 10 anys vista —un exercici que ja havíem embastat en aquell cicle «La República que farem»— ha començat i descansa en tres eixos: la llibertat republicana, enfortint els valors democràtics; la seguretat entesa econòmicament, laboral, sanitària o d'habitatge; i la de la prosperitat compartida, que no vol deixar ningú enrera. I contra pronòstic, i a partir d'aquí, el debat s'ha anat animant, posant en valor el paper que hauran de tenir els ajuntaments, la reivindicació del valor de les coses públiques, la necessitat d'una renda bàsica universal, la sostenibilitat i —perquè tot això també es paga— de la redistribució dels recursos i la progressivitat fiscal, a més a més de qüestionar el finançament espanyol o el paper del banc central europeu. No podria transcriure tota la sessió —ni ho podria fer públicament. Però jo, que sóc de xerrar, més aviat callo, i m'encanta veure gent jove que a tot hi fot cullerada, i gent gran a qui vaig conèixer de jove, matisant i filant prim, molt allunyats de solucions màgiques. Però amb la mateixa voluntat i compromís que fa 30 anys. I paga la pena!

Marta Rovira torna a Manresa (Vivament compromesos)

Ara fa vuit dies que vam rebre la proposta com a secció local d'Esquerra: mantenir una trobada virtual durant el període de confinament amb algun representant parlamentari. I és clar, vam donar una molt bona acollida a la idea: al capdavall, una organització política hi és per fomentar l'intercanvi d'idees i, ara mateix, amb molta gent confinada a casa, és un bon moment per debatre sobre iniciatives per fer front a l’emergència sanitària. El fet és que en pocs dies Esquerra ha fet 70 sessions anomenades "Connectem-nos", arreu del país i, ahir, a Manresa, vam comptar amb una convidada de luxe, que es va poder incorporar a darrera hora: Marta Rovira, la nostra secretària general, des del seu exili a Suïssa!—i ja són dos anys! Amb ella, la diputada Núria Picas i, és clar, el nostre tinent d'alcalde primer, Marc Aloy.

La conversa va estar sobretot relacionada amb el coronavirus, traslladant la feina que està fent el Govern però també contratant iniciatives que fem des dels ajuntaments o al Parlament de Catalunya, i encara al Congrés i Senat o al Parlament europeu. Però la pregunta al capdavall fou com resoldrem els efectes posteriors d’aquesta crisi. Els ertos i l’atur, la minva d’oportunitats per a tothom, l'empobriment general... i també del risc de pèrdua de llibertats. Al costat d'un objectiu primer —trobar més testos, massius, ràpids, i dissenyar un altre tipus de confinaments— hi ha conceptes com ara la “renda per confinament” preludi de la “renda universal bàsica” que han de ser al centre del debat. El futur només pot passar per un veritable pla de xoc! 

Acabo. Marta Rovira també ens va parlar de la necessitat de seguir posant contra les cordes l’opacitat de la monarquia espanyola —a Suïssa es fan creus del paperot de la premsa espanyola!—  o de mantenir l’activitat antirepressiva, que mai no s’atura, com acabem de veure amb l’amenaça del Tribunal Suprem als funcionaris per evitar que els presos i preses polítiques puguin passar el confinament a casa. I tot plegat, el xat que havia de durar una hora en va ocupar gaiebé dues, i reuní vora quaranta persones en una comunió telemàtica impressionant. A la fi ens vam acomiadar amb un  amb un desig explícit: encara que la tasca que fa a Suïssa és impressionant, allò que més desitgem és que puguis tornar aviat, Marta!

- - - - - - - -   I com que ahir era el primer dia de mes, vam enviar el butllet´mensual d'ERC Manresa, amb un text de voluntat inspiradora, ara que l'epidèmia s'acarnissa al nostre voltant. Vivament compromesos. Admeto que conserva una flaire postconciliar però si no m'ho teniu en compte,  veureu que no és sinó la defensa dels ideals republicans, especialment ara que el món sembla estar en crisi. No queda altra fórmula: això o una regressió autoritària que, lluny d'arreglar res, només ens abocarà a una altra crisi que serà —segur— més greu encara.

Vivament compromesos

Des d’ERC Manresa també estem vivint aquesta pandèmia des del confinament. Des que el dimecres 11 de març vam desconvocar el sopar del premi Maria Casajuana, hem transformat les reunions de l’executiva en xats d’ordinador, i hem posat tots els nostres esforços a facilitar les coses, a difondre informació fiable i a col·laborar amb les institucions o aquelles iniciatives populars que busquen la participació solidària de tots i cadascun de nosaltres. També avui aprofitem per manifestar públicament el nostre agraïment més sincer a tots aquells que cada dia d’aquesta crisi treballen en hospitals, residències o centres assistencials. A tots els que en un súper o al volant d’un autobús garanteixen la mobilitat i els proveïments indispensables. És molta la gent que treballa al servei dels altres! Però no ens podríem quedar tampoc en els aplaudiments o la música als balcons: tota l’angoixa que aquesta epidèmia desperta —sanitària i també econòmica— l’hem de respondre amb alguns canvis, uns canvis que vagin més enllà de les polítiques habituals. 

Certament, la gestió de la crisi des de les institucions estatals només es pot qualificar de desencertada, inspirada per un ideal centralitzador, de formes castrenses, i amb un discurs tronat que recupera el tòpic de la unitat espanyola i avala actituds cada cop més autoritàries. Encara més: impedir un confinament a mida de la intensitat local de l’epidèmia segurament no ha fet sinó incrementar l’actual xifra de morts. I amb tot, aquest exercici crític ja el farem més endavant. 

Avui només us podem demanar que respecteu el confinament, que extremeu les mesures d’higiene i que ens tinguem a tots per compartir els neguits: als que heu conegut la malaltia, als que dissortadament heu tingut difunts familiars... Perquè no sabem pas ni com ni quan s’acabarà. Però, també, perquè estem convençuts que no n’hi haurà prou amb unes quantes setmanes més a casa o bé assajant una nova vacuna. Per nosaltres, la resposta al Coronavirus es fonamenta, més que mai, en els ideals republicans: només ens en sortirem pensant en tothom. Només ens en sortirem si sabem posar el bé comú davant de l’individualisme, si sabem avançar en la governança de la cooperació. I de retruc, si aconseguim la sobirania necessària com a país per afrontar aquesta crisi i la recessió que inevitablement l’acompanyarà. Diuen que fa molt temps que vam sobrepassar els nostres límits naturals. Que haurem d’aprendre a viure diferent, i segurament amb menys. Però, també, es tracta que aquest esforç sigui el de tots, no pas dels de sempre. Que de la crisi no en sortim més desiguals encara! A Manresa, la gent d’Esquerra, ens hi sentim vivament compromesos.

Pels que s'entretenen amb les fotografies: aquest només és un cop de pantalla del programa Zoom i, per tant, no hi ha pas quaranta persones, sinó la meitat! Que sempre teniu por de l'enganyifa!