Jordi Serrano escriu als republicans espanyols

Ahir va ser a Manresa Jordi Serrano per tal de presentar a Parcir el seu darrer llibre, Carta a un republicano español. Setmanes abans m'havia trucat per demanar-me si el voldria acompanyar i, afalagat, li vaig dir de seguida que sí: em penso que amb gairebé tots els germans Serrano, sabadellencs de pedra picada, hi he establert relacions d'una certa complicitat. Bé, el cas és que per gentilesa de l'editorial (la manresana Bellaterra edicions) vaig rebre a casa un volum de 420 pàgines que no es podien pas despatxar amb mitja tarda o una tarda i vespre. Però l'exercici ha valgut la pena. És un text en castellà, de subtítol explícit: "La revuelta catalana. Unos meses que estremecieron a España", que destil·la optimisme. Optimisme, sí, perquè Serrano es qüestiona si vivim en una democràcia, si Espanya és veritablement un Estat de dret. I acaba responent en positiu: "No hi ha cap país perfecte, que ho sigui democràticament al cent per cent. Però la democràcia no es conquereix una vegada i ja està, no es té una vegada del tot i dura per a sempre. Es pot tenir una mica, limitadament, o molt. Encara que pot perdre’s en qualsevol moment. Tota, o només una part...". No avanço res si dic que l’autor —aquest home esperançat— creu en una Espanya reformable (!). I encara més, està convençut que les noves generacions, d'esperit nítidament republicà, ens acompanyaran en un futur millor. 

Esperançat però no pas ingenu. En Jordi Serrano i Blanquer (Sabadell, 1958) és historiador per la UAB, rector de la UPEC (Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya) i secretari general del Moviment Laic i Progressista, entre moltes d'altres iniciatives. També és autor de nombroses obres com ara L'emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer (2004) o Catalunya ha deixat de ser catòlica? (2009), i també un Sabadell destil·lat (2014) entre un bon grapat de títols més. Si ara entra en aquest esbarzerar és per pura militància, des d'una perspectiva que autoqualifica d'independentista accidental. I és que Jordi Serrano fa una anàlisi dels horitzons republicans a Catalunya... i a Espanya. I afirma que el llibre és un avís per als qui no volen veure les amenaces a la llibertat i a l’Estat de benestar que planen sobre ells, ni els perills que comporta traslladar a la cúpula judicial la direcció política del país...

La Carta a un republicano español es llegeix bé, perquè és un bon recull no només dels fets d’aquells dies —els d’abans i encara els de després de l'1 d'octubre— sinó perquè proven de fer una lectura completa de l’esdeveniment. Una lectura «de part», però una lectura política interessant, encara més quan és per als espanyols. I el pròleg de Xose Manuel Beiras ho certifica —ell que també es capbussà al llibre no pas per espanyol sinó per republicà.

En resum, Serrano creu que a Catalunya som l’avantguarda del republicanisme a Espanya, des del segle XIX. Ara amb molts independentistes. Però encara amb més republicans. «No un moviment nacional sinó republicà!» (pàg. 406). El concepte es reitera a tot el llarg del llibre i en pot facilitar (aquí potser no tant) la lectura. Però en el dilema de ser monàrquic espanyol o indepe d’esquerres, entre ser conservador català o republicà espanyol... fa que l’autor triï la fórmula d’independentista accidental. I amb una energia desbordant ens reclama que no ens quedem deprimits: «Som un poble que ha deixat de ser mesell!». 

Acabo. Amb Stuart Mill, Josep Fontana i Antonio Gramsci, el Jordi ja té fet gairebé mig llibre! No, seriosament: el cert és que hi trobareu un planter de citacions d’una riquesa selvàtica, esponerosa i fecunda. Només per això ja m’agradarà conservar el volum a l’abast. I sí, hi ha cronologia —defenso que la informacio hi està molt ben estructurada, amb noms i biografies no només de les 400 famílies de sempre a Catalunya sinó de tota la jungla espanyola. Amb tots els antecedents històrics, des del pacte sinalagmàtic de Francesc Pi i Margall fins a l'actual neofranquisme, o els dubtes socialistes des de 1982 (només cal recordar el «Sánchez s’arronsa» de Ramoneda fa quatre dies a l'Ara...). I encara el paper de l’extrema dreta o la falta de separació de poders. És una mina. I està escrita, sí, en clau espanyola.

Només dues notes finals que vaig voler traslladar a la quinzena d'assistents: en Jordi Serrano cita sovint a Carod Rovira. M’ha recordat aquell tramvia de 2003 on tothom podia baixar a la parada que vulgués... La tercera via? És llarg d'explicar —el llibre és una autèntica carta, i això meu una postal. I si us hi endinseu passareu per 1714, per Macià a la URSS amb Andreu Nin. O per Maragall, Carod i Saura. O Montilla —a qui jo vaig servir lleialment amb Joan Manuel Tresserras. Quins temps! De tot plegat n'han passat més de vint-i-cinc anys, però ho conservo com una sort, participar d’aquell nou independentisme no pas identitari sinó de voluntat universal i transformadora. 

Doncs no res. Serrano, en un entorn d'autoritarisme puixant, confia en la reacció de l’esquerra espanyola. Pronostica canvis i fins la fi de la monarquia borbònica. «Nosaltres l'1 d'Octubre vam perdre la por. Vam anar fins als límits». I confia que sota la crosta de tants segles d'estat són molts els espanyols disposats a compartir el projecte republicà. 

Acabo: quan el mes d'abril feia un any que ens deixava Arcadi Oliveres, Roger Palà publicava un article commemoratiu amb un missatge que potser ens havia passat desapercebut: la necessària unitat indiscriminada de les esquerres. Indiscriminada, si, sense buscar diferències o distincions. Llegint la Carta... m'ha semblat que era bo de recordar-ho. Sobretot ara que m’he fet gran, i que tot i la meva militància perseverant, mai no he acabat de complir amb la disciplina de partit —i me'n sento joiós. Perquè més enllà de fórmules proclamades, encara m'estimo més el risc —errors inclosos— del pensament crític. I d'això, que sí, és clar, que visca la República!

La fotografia és pispada de Regió7, d'Àlex Guerrero Maestre, i m'ha semblat preciosa.