dilluns, 20 de juny de 2022

Sendo Coll s'exclama a la festa de la Residència


Dissabte vam celebrar els 34 anys de la Residència d'avis al barri. Tot i que la data exacta s'escauria al març, en realitat sempre ens esperem al bon temps, i aquest cop gairebé que per massa. Per sort, el concert que vam programar ja era a les 6 de la tarda i l'ombra ocupava tot el carrer Empordà. Però abans la potència del tenor José Alberto Aznar no ens deixés clavats a la cadira, els breus parlaments inicials de Rossend Coll com a president, la Yesmine Regués com a directora i el propi alcalde Marc Aloy, van tenir el suc que la sessió reclamava. De fet, va ser el Sendo —en Rossend Coll al nostre barri per tothom és en Sendo— qui va gesticular i bramar com només recordo els millors anys de la meva mare. 

Amb el pinzell gruixut i formes austeres, dic, el Sendo es va adreçar a la concurrència amb agraïment però, immediatament, va plantejar perquè encara avui —tot i la pandèmia que hem viscut!— «les residències encara som la pobra de la galleda». Llegit és senzill, però en directa us deixa l'ànima tenallada. Perquè «les administracions només ens ajuden... si en queda». La denúncia dels serveis a la vellesa entesos com un negoci va ser el següent tema —i en Marc Aloy després ho reblaria — i també les diferències salarials en els convenis i en el finançament de centres amb voluntat pública com el nostre. «Cuidadores, infermeres o personal de neteja... totes les treballadores de les residències estan mal pagades, i encara més si ho comparem amb d'altres sectors!». I és cert que la solució no arribarà després del discurs, però en queda constàsncia, d'això i de l'advertiment: «Recollim allò que sembrem». No ho podia acabar amb més elegància! 

Després, el tenor Aznar es capbussà en el seu repertori des de la seva Granada fins a la Rosor o algunes cançons d'en Serrat o Nino Bravo. Tot molt rodó i emotiu, amb la incorporació espontània d'algunes treballadores que dalt de l'escenari semblaven ressucitar al Mannix de 1990. Vam riure i vam cantar, i en acabat vam atacar un sopar a la fresca per als residents i famílies, amb botifarra, mongetes i escalivada. Va venir també la regidora de la gent gran, Rosa Maria Ortega, i sense sopar ni res, encara es va arromangar i ens ajudà a plegar taules i cadires. I allà a quarts de deu, mentre el dia encara llustrejava, vam acabar la celebració contents. Disposats a fer molts més anys amb el mateix esperit de servei del primer dia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada