Qui no coneix Francesc Vilà?

Aquest mes d'abril, a la secció "Qui no coneix.." d'El Pou de la gallina he presentat en Francesc Vilà, el que ha estat director del Museu de Manresa i del Museu del Barroc de Catalunya fins a la seva jubilació. I em va agradar molt de parlar-hi i d'entrevistar-lo davant d'un cafè llarg a Las Vegas perquè el Francesc és un home prou reservat i del qual, que jo recordi, no en circulen entrevistes. Doncs no res, vam fer aquest "esta es su vida" de la nostra televisió d'infantesa que ara faig públic des d'aquest blog, amb tot l'agraïment. I amb aquesta caricatura excel·lent de Maria Picassó que, si no el recordàveu, posa cara al personatge. Aquest és l'home:

Francesc Vilà,
temps efímer al museu

El darrer dia de 2025 va jubilar-se com a director del Museu de Manresa i Museu del Barroc de Catalunya. És en Francesc Vilà i Noguera (1960), home de melena volteriana i esperit kantià, nascut en una família de tradició pagesa a cavall de santa Llúcia i la Catalana—«però amb el pare a la Pirelli!». Va créixer en llibertat, campant vora santa Caterina, aleshores que tot el món semblava trenar-se al Cardener, amb l’escola Sant Jordi a l’altre costat del pont, en un pis de la Muralla. Després va passar per la Salle, va fer el COU al Peguera i, com que sempre li havia agradat la manipulació de la matèria, superarà aplicadament els primers dos anys de Químiques a la UB. Però heus aquí que aquell bon estudiant entra en crisi i decideix perdre’s per la delitosa illa de Menorca! Un parèntesi hippye de domicilis provisionals i molt temps suspès a cala Coves. «Em va costar sortir-ne, però diria que a la fi va guanyar l’esgotament». L’ensurt familiar no millora quan el Francesc, altra vegada a casa, manifesta voler estudiar Filosofia: cinc anys més a la UB amb mili inclosa a Madrid, al regiment d’automòbils. «Des d’aleshores que sóc un llicenciat en Filosofia amb carnet de camió!». Això sí: va ser qui més van arrestar per falta de celo en el cumplimiento de sus obligaciones. Després vindrà la docència amb unes primeres classes de català i una molt minsa voluntat de fer de mestre... I és aleshores que apareix un interinatge al Museu de Manresa. El seus estudis d’estètica amb el Valverde i també d’història de l’antropologia li aplanen el camí. «Al museu, aquella acumulació de temps en un espai de seguida em va temptar». És clar que el repte era tan majúscul com prosaic: les noves directrius de la Generalitat de Catalunya sobre documentació i difusió establien de primer realitzar per a cada element una nova fitxa d’inventari. El Francesc s’hi capbussa i es decideix a fer el màster en gestió cultural i diversos postgraus de patrimoni. Es una època intensa on ha de compaginar feina i família. Al Museu, on ha entrat de suport a Josep Maria Gasol, al costat d’en Marc Torras per l’Arxiu, guanyarà la plaça per oposició. I amb un interès creixent per la manipulació de les coses més que no pas la seva conservació comença a tenyir la institució: «Tot és més efímer que no ens pensem!». Es clar que el Museu massa sovint quedava a la cua dels objectius municipals —«En un primer moment el museu era jo... i el conserge!»— però ell sempre va creure en el seu potencial. Amb els primers recursos pressupostaris, podrà emprendre un programa d’exposicions i materials didàctics d’acord amb el Centre de recursos pedagògics. La crisi de 2008 sembla tornar a estimbar totes les intencions si no fos que amb el departament de Cultura ja havien començat a col·laborar amb el fons Viladomat i s’estableix que en el futur el Museu de Manresa serà el Museu del Barroc de Catalunya. La complicitat de Pepe Serra des del MNAC i en Jusèp Boya des de la direcció general de Patrimoni ho faciliten i el 2022 ja hi havia fet el projecte museològic. El conseller Santi Vila santificarà l’operació en un moment màgic, on tothom semblava posar-se d’acord. «I aquí cal consignar l’interès de Valentí Junyent i Marc Aloy, i també de David Closas, que és que signa el projecte arquitectònic». Avui el Museu és d’abast nacional i malgrat tots els entrebancs en licitacions i concursos, al Francesc només li reca no haver pogut deixar enllestida l’exposició local a la segona planta, amb espai per a l’arqueologia o bé els artistes de la ciutat amb qui sempre ha tingut complicitat. I, flegmàtic, si li demaneu a què dedica ara el seu temps us amolla, enmig de pauses: «Pensaré què fer. Caminaré... pensant». Perquè el temps fuig, és clar, però amb aquest filòsof al capdavant, hom diria que al Museu hi ha deixat pòsit.

Neus Tomàs, a l'Àlbum de visites

De l'Àlbum de visites d'aquest mes d'abril a El Pou de la gallina: una crònica dels Pessics de saviesa amb la periodista Neus Tomàs, directora adjunta d'eldiario.es La foto, de Joan Closas, és presa a l'entrada del Casino tot just abans de començar l'acte, i la naturalitat de la Neus és el preludi d'una sessió desimbolta i fresca, plena de raons que fan l'article sol:

Neus Tomàs, periodisme honest 

Neus Tomàs Gironí (Lleida, 1973) va ser al Centre cultural del Casino el dijous 12 de març, convidada pel cicle Pessics de saviesa. És la directora adjunta de eldiario.es i, també, la seva responsable de la delegació de Catalunya. Cronista política —«però a vegades també m’agrada fer incursions a cultura»— defensa que l’únic requisit imprescindible d’un periodista és la curiositat. I de seguida recalca que, en moments d’incertesa com els que estem vivint, és més necessària que mai la política. «Amb Trump veiem l’extrem on mai no hauria d’haver arribat la política. És racista, xenòfob... però triomfa per incompareixença de l’adversari!». Jordi Morros, el periodista que condueix la conversa apunta, prudent, si no serà que el món està fora de control. La dona arronsa discretament les espatlles, després de dues dècades d’ofici: «S’han comès errors com ara quan la socialdemocràcia o l’esquerra ha acceptat fàcilment postulats neo-liberals. I ara que la gent reclama solucions, només creixen les respostes populistes...». La Neus, com qui no vol la cosa, aleshores repassa d’una revolada els partits tradicionals, amb Junts que ha de decidir candidat —Puigdemont o Turull?— o ERC amb Junqueras inhabilitat —«aquests també tenen soroll a dins!». O el PSOE a qui les enquestes no li reconeixen cap creixement tot i fer bandera de la gestió. Ras i curt, en aquestes circumstàncies només Vox o Aliança catalana desitgen unes eleccions anticipades. I aleshores Neus Tomàs sentencia: «Perquè política és fer que et puguin atendre al CAP quan toca». La conversa es fa curta i, a la recta final, la dona pondera el model de eldiario.es, sense suport paper, i sense deutes. «El paper només aguantarà mentre s’allargui l’esperança de vida de la gent». Com que en Jordi Morros sembla neguitejar-se, la Neus afina: «No té futur el paper, a excepció potser de la premsa local». Els darrers titulars els donarà parlant de les notícies falses, que creixen i s’acumulen. «Es bàsic avaluar les fonts , però també recordar que la informació no és gratis, i que els periodistes dinem». Posats a no desairar les futures generacions, encara deixa anar un parell més de perles: «En aquesta feina sempre passen coses però no saps pas què passarà demà!». L’altra, amanida amb el record de la seva recent entrevista a Gisèle Pericot, valora que «aquesta feina et permet conèixer gent que mai havies pensat que coneixeries». I malgrat que a vegades els maldecaps es multipliquin —«A eldiario.es ens gastem 200.000€ anuals en advocats!»— el cert és que en un món convuls «el periodisme honest no pot mirar cap a una altra banda». I ho arrodoneix: «perquè avui el futur dels mitjans de comunicació només passa per fer més bona informació». 

Joaquim Noguero a Serra d'Or

Quan ara fa un parell d'anys saber que Joaquim Noguero seria el nou cap de redacció de Serra d'Or vaig estar molt content, i no només per la coneixença que tenim des de fa dècades: el Quim és una mena de tot terreny de la Cultura, amb interessos molt diversos, tant que a priori —ai, els apriorismes!— podria no haver semblat del tot indicat per a continuar més de sis dècades d'història. Tot el contrari: els canvis que s'han produït a la publicació em semblen ideals per a la seva continuïtat, per la seva vigència. Pel seu interès, vaja. I que consti que deu fer més de trenta anys que en soc subscriptor i un grapat més que ja la llegia. Del nou Serra d'Or me n'agrada l'exercici de disseny de cada número, el format amb llom i la textura del paper. Potser arrana molt cada pàgina però la tipografia és francament llegible i, més enllà de la forma, els continguts conserven l'interès que per mi tenia la publicació quan la vaig conèixer. Això sí, amb una funció diferent, i amb unes editorials —«el rebedor»— que llegeixo cada mes com qui escolta el mateix Noguero. En retallo un fragment del número de març, dedicat a la ciència, i que amb el títol de Més llum em sembla verament oportuna per aquests temps confusos.

«(...) Aplicada al món, la raó no ho pot tot i a vegades és la boja de la casa, però, si més no, serveix de brúixola fins i tot en temps com aquests, entrampats com estem dins xarxes de tota mena. (...) Això és el que alguns posen en crisi ara, quan patim campanyes de desprestigi interessat de la política, de qüestionament ideològic de l'escola, de pèrdua de credibilitat del periodisme i de desautorització de la ciència. De les eines que, precisament, van néixer al nostre servei aleshores. Dels instruments que exerceixen de salvaguarda, de filtre, de xarxa de protecció, de paracaigudes, d'anticòs raonable. El dubte metòdic era això. I també la necessitat de contrastar les informacions en el periodisme. O provar de falsar fins a l'infinit les hipòtesis en el mètode científic. O la defensa del diàleg i el pacte entre iguals en la política, a mig camí de qualsevol interès, tots igualment legítims, mentre s'acceptin les regles d'un terreny de joc compartit. Això ens volen arrabassar ara alguns, fins i tot per mitjà de paraules trampa com «llibertat», quan ja significa qualsevol cosa menys la capacitat de pensar lliurement. No pensa amb llibertat qui no reconeix legitimitat en d'altres. Quan no hi ha interlocutors, sinó sols adversaris, no hi ha ni llibertat ni pensament. Qui renuncia a l'anàlisi es nega a imaginar d'altres mons, d'altres hipòtesis, d'altres vies, i aleshores substitueix la imaginació creadora per la ideologia, el mètode pel metodisme, l'avaluació pel control, la incertesa humana de la ciència per la crossa de la falsa seguretat tecnològica...»

Al capdavall, m'agrada aquest nou Serra d'Or, i m'agrada que aquell doll de conversa propi del Quim ara trobi —encaixat pels marges del paper que ell minimitza— un espai mensual acompanyat d'un estol de col·laboradors i textos que mes rere mes, guanyen interès i, n'estic convençut, encara aviven conciències.