dissabte, 24 de novembre del 2018

Record de mossèn Junyent

Ahir vaig ser al recital de poemes de Josep Junyent que feien en Lluís Calderer i l’actriu Aina Huguet. Era a l’Espai Òmnium, al carrer de Sobrerroca, i només d'entrar-hi em va fer tot l'efecte de tornar molts anys enrere, molt més que els vint-i-cinc d'absència que es commemoraven. Gent d'edat avançada que tornaven per escoltar la veu, els silencis, tota la intel·ligència que destil·lava mossèn Junyent. I enmig de la cleda, entre el ramat, Aina Huguet s'encarregà de recitar bellament una tria de tot just dotze poemes, escollits i presentats per en Lluís Calderer. Tot plegat, d'una austeritat com l'autor hagués volgut, deixant tota la força a la paraula. Em quedo amb "Primavera antiga" inspirat al parc de la Seu de Manresa el març de 1967. I ara, a casa, el recupero d'aquell volum de 1995, Obra lírica que li editaren a Columna els seus marmessors, Calderer, Maruny i Massegú:


Primavera antiga

Plàtans de primavera com una clariana
de verd als grisos ciutadans!
El carrer obac, les llambordes gastades
riuen sota les noves llambregades
que els tiren les nuoses, les generoses mans
dels arbres, amics grans
i infants de sabatetes noves.

Dolça tremuja als ulls, arbres en transparència,
i un pany de mur daurat travat amb arcbotants!
I penso: així el meu cor, com d'una revolada,
desperta en una joia enjogassada
enmig dels vells records i els seus somnis constants.
I penso encar: ésser fidel ara, sempre i abans
és ja una bella cosa.

Així el meu cor m'agrada: en l'ordre i l'harmonia
talment una ciutat desesperadament
poblat de primaveres
venint compassades,
lúcid de succeir-se de les estacions,
que accepti cada estil, cada nova arribada.



I sí, ja ho sé, en Junyent en té de millors —i els paisatges d'Osona en els seus versos dringuen amb una sonoritat exquisida Però m'agrada aquesta estampa manresana, de l'any 67 —més de mig segle—escrita en honor a la fidelitat que va servar-nos fins al final. "Al parc de la Col·legiata de Manresa", diu l'endreça de Junyent. Ell, que havia deixat Vic i després per obediència deixà Roma, i decidí empeltar-se a Manresa per acompanyar-nos en el desert de grisos ciutadans que hi va trobar. Pura fidelitat. En acabat, l'absència. Aquestes tardors d'ocres i mangra: passen els anys. Però em penso que poca gent ha sabut trenar tantes i tan diverses complicitats com feu Josep Junyent. I aquells records i aprenentatges —jo tinc els meus— encara avui els fem presents, potser enyorats d'un ordre i harmonia que la ciutat no acaba de trobar.

dilluns, 19 de novembre del 2018

Qui no coneix Jaume Fontanet?

El Pou de la gallina d'aquest novembre porta per tema del mes "Aprendre a Lledoners", i és que el juny passat, la revista va entrar a l’escola de Lledoners, que té més de 300 alumnes. Si aprendre i ensenyar sempre és un repte, fer-ho en un context penitenciari encara ho és més! Per part meva, al capdavall del número —"Qui no coneix..."— amb Maria Picassó commemorem el Tots Sants d'aquest novembre amb un manresà francament conegut —i mira que parla poc i més aviat fluix i discret. És en Jaume Fontanet, hereu d'una nissaga funerària que ara mateix ja es perpetua en el seu fill. El recordeu, oi? Nosaltres l'hem vist així:

Jaume Fontanet,
no tingueu por dels morts

Deu ser dels manresans més populars perquè, quan convé, sempre hi és. I no falla: tard o d’hora us convindrà. L’home —Jaume Fontanet i Picas— va néixer el 1930 sobre el negoci familiar que el seu avi ja havia arrencat al carrer Sobrerroca: una funerària. El seu pas per l’escola es confongué amb el de la guerra i, acabat el conflicte bèl·lic, el seu pare l’envià a Barcelona per aprendre a fer caixes. Caixes ben fetes, de quan les funeràries tenien fusteria pròpia i calia una mà destra a fer els taüts. Així, quan tornaria a Manresa, ell s’estaria al costat de l’oncle, cap de taller, i aniria aprenent la lletra menuda de l’empresa. Tanmateix, el vestit a mida, ni que de fusta sigui, aviat fou substituït per la confecció industrial, talment els cavalls van ser rellevats per motors de combustió. En Jaume Fontanet, doncs, es va capbussar a la funerària lluny de ribots i garlopes, i la va saber fer créixer en un mercat que —desenganyem-nos— és estadísticament limitat. Les manresanes i manresans morim inexorablement i ordenada, a raó de dos o tres per dia. Féu números: la cosa justeja. Només hi ha una solució, i és la de guanyar-se el client. O per ser exactes, la família del client. I a can Fontanet, d’això, en sabien. Va venir aleshores que els nous ajuntaments democràtics van plantejar-se unes pompes fúnebres municipals i només quedà l’opció d’aliar-se amb la competència de la família Alcañiz, a suggeriment del propi alcalde. De Fontanet a Fontal, doncs! ¿Cal recordar que aquella fusió no va acabar bé? De resultes de l’aventura, l’oferta local es triplicà, i els Fontanet —ara Fontanet-Sunyé— creaven Fontanova. I fins avui mateix. Comptat i debatut, en Jaume Fontanet amb 88 anys, fa vora set dècades que acompanya sepelis. I encara que el gerent ja és el seu fill –Jaume Fontanet Marín— el Fontanet pare molts dies encara atén protocol·làriament els dolguts. Si n’ha vist de coses, si n’ha sentides! Drames profunds i també raons mesquines proferides davant del cos present del finat. El senyor Fontanet, sabedor de l’ofici, amortalla en silenci i calla amb la gravetat d’un sepulcre. “Hi som per ajudar, per passar el tràngol”. El temps farà la resta, tot aprimant la memòria. Però que ningú se l’imagini fred o distant. Ell mateix ha conegut la dissort a casa seva, perquè treballar amb la mort no te n’estalvia els rigors. I quan li demaneu per la seva us dirà que no té pressa, ni tampoc té rumiat res d’especial. “Que ho decideixi el fill!” Perquè, al capdavall en Jaume estima la vida, i és home de córrer-la. Elegant, quan convé també sap perdre aquell aire reservat que l’acompanya. I ara que som a Tots Sants –que és com la festa major dels cementiris— en Jaume Fontanet fa balanç d’una dedicació que ha esdevingut vocacional. Vegeu-lo governar a la sala Montserrat! Sap estar, i sap dir sempre la paraula justa. I a poc a poc, i si no es torça, fins sembla que hagi de ser ell qui —desafiant les lleis de la biologia— ens hagi de facturar amablement a tots els altres!

dissabte, 17 de novembre del 2018

Castells, vuit anys patrimoni de la humanitat

Em va arribar ahir en una piulada de Bernat Picornell: ja fa vuit anys que els castells són Patrimoni de la Humanitat. I el cap se me'n va anar a Nairobi, a la convenció de la Unesco, recordant avui com ahir, que els castells obtingueren aquesta distinció en tant que tradició viva però, sobretot, conjunt de valors que la seva pràctica posa en joc. Per entendre’ns, el Comitè Intergovernamental de la Unesco en va reconèixer la plasticitat i la història, és clar, però també la seva capacitat de generar cohesió social, aquesta fórmula participativa de compartir objectius i maldar per obtenir-los a partir de la colla. I la colla és diversitat d’edats i d’idees, cadascú amb la seva formació o els seus recursos. Ras i curt: des de la diferència també es pot treballar. I compartir. I competir a la plaça. I a la fi fondre’s en una pinya que és oberta a tothom perquè, als castells, mai no hi sobra ningú.

No res, tot just un record: a Nairobi vam triomfar! La foto la recupero del fons de la caixa, amb Ernest Benach en la seva condició de President del Parlament de Cataliunya; amb en Joan Manuel Tresserras, HC de Cultura i mitjans de comunicació, qui va tenir sempre un paper actiu de primer ordre -provant de convèncer tothom, fins i tot argumentà ja fa vuit anys a l’ambaixador espanyol a Kenya la necessitat de la nostra independència! I amb en Lluís Petit de la Unesco, en Jordi Roigé de la revista Castells o -menut i radiant- en Miquel Botella. El president de la Coordinadora de Colles va ser un immillorable company d'aquell trajecte, que ho feia tot fàcil, àgil i desinteressat. També econòmic. La inscripció dels nostres Castells a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat era una operació d'estat, però des de la comissió formada al Centre de Promoció de Cultura Popular i Tradicional Catalana, l'empenyíem amb uns recursos més que migrats. Sense peatges ni sumptuositats. Vam treballar-hi tots, molt i bé. I en retindré sempre un magnífic record. Va valdre la pena, i tant!