Marta Basomba,
una argelaga tendra
Dimarts 15 d’abril. Som a Las Vegas fent un tallat a les 10 del matí, i la Marta Basomba no se sap avenir que avui no treballa! Han estat 45 anys d’anar cada dia de cada dia a l’Ajuntament de Manresa, fins ahir que va acabar de plegar els trastets com a secretària d’alcaldia. «Ha estat un final molt feliç, amb un comiat que no em mereixia». I sí, segurament hi ha molta gent al món que s’ha jubilat sense el comiat que es mereixia, però aquells que han tingut la sort de rebre’l no acostuma a ser mai fruit d’un error. I Marta Basomba Sardà (Manresa, 1959) se’l mereixia, us dirà tothom, malgrat el posat un punt sever que la seva tasca reclama. «La meva àvia, de petita ja em va dir que era una argelaga esquerpa». La sentència és antiga i probablement poc justa: per ser una argelaga, és prou tendra! Això sí, és tan reservada com llarga, mentre us observa amb ulls de mostela. I és així com ha sumat dècades de treball municipal: «L’estiu de l’any 80 vaig veure un anunci a Regió7 i m’hi vaig presentar. I el primer d’octubre començava com a ordenança, amb 21 anys». La tradició familiar era una altra: el pare era home de camp i bosc, fill de Sant Mateu de Bages, i quan la terra ja no rendia es va espavilar amb el seu germà per muntar una serradora. «Però el fet és que tota la família se’n va anar a viure a Tona, allà on el meu pare coneixeria la meva mare». I la mare era una altra cosa, filla d’una família amb fonda i carnisseria en un ambient de colònia d’estiu barcelonina, «tot molt tocat i posat. Bo i casats, el pare no la podia pas portar a sant Mateu, sense cap comoditat, que ni electricitat hi havia» i va ser aleshores que van venir a Manresa, on Josep Basomba i Maria Sardà hi tindrien quatre fills —Georgina, Maria Teresa, Marta i Josep: una família que creix feliç. Però el 1975, quan la Marta és a punt d’acabar el batxillerat al Peguera, els pares decideixen establir-se a Sant Mateu, a la Rabassola. «Tenia la sensació d’estar perduda, fins i tot em vaig equivocar de carrera, pensant que era una dona de ciències. No vaig ni acabar segon de Biologia...». Al darrera hi batega un desig: ser independent i quedar-se a Manresa. Per això sempre ha celebrat aquella plaça a la casa gran. «Tenia 21 anys, ja festejava i això em permetria de fer la meva». Hereva del pas pel cau, havia fet colla al centre excursionista, ja festeja amb Jordi Selga i, comptat i debatut, aviat serà casada. L’evolució municipal també és ràpida: al cap de sis mesos ja és a la nova oficina d’informació, «amb en Pere Fons i la Glòria Ballús, que he de dir que sempre m’ha ajudat en tot i per tot» i de seguida salta a Urbanisme, el departament estrella d’aquell primer mandat democràtic, «amb en Ramon Puig i en Pérez-Picas, i és clar, en Pep Centelles que feia anar la màquina!» Allà s’hi estarà —aviat és dit— vint-i-cinc anys, i en aquest temps tindrà tres criatures i fins, de retop, ajudarà a créixer dues nebodes més al pis familiar del Born. És el moment més difícil, «fer que tot rutlli per a tothom». I se’n surt, posant-hi la banya i descobrint que, al capdavall, és una dona de lletres. «Quan la canalla va volar i ja només havia de fer tàpers, vaig fer Filologia catalana a la UOC, i la llicenciatura em va anar molt bé, en tots els sentits». Encara quedava un darrer revolt: Valentí Junyent la convida a incorporar-se com a nova secretaria d’alcaldia, en un càrrec que l’acompanyarà tots nou anys i que, després, Marc Aloy li revalidarà. Tot plegat, la confiança de catorze anys i dos alcaldes diferents. «A alcaldia hi he estat molt de gust, tot i l’exigència del seguiment de l’agenda pública de cada dia. Però ara ja em tocava desconnectar...». Com que la canalla li agrada i ja té cinc nets, celebra aquest temps que guanya i, ara com el primer dia, agraeix a la vida tots els regals que n’ha obtingut, punxes incloses.
