Retrobaràs la Maria

Dimarts vaig ser al funeral de Maria Subirana Sanmiquel. Havia mort dos dies abans, amb 91 anys complerts i jo no l'havia pas tractada gaire tot i que, en termes genealògics, era cosina de la nostra mare i havia viscut sempre al mateix barri de Manresa que nosaltres, a la Sagrada Família. Vivíem a un cop de roc els uns dels altres però —literalment— els uns dels altres érem uns perfectes desconeguts. Al darrera, un conflicte entre el nostre avi Josep i el seu germà Joan per una vinya al tossal del Coro que l'herència va fer anar a parar al Joan. El meu avi, que era pagès, no ho va pair. Però és clar, aquell testament no es podia pas desfer... Després del disgust vingueren els retrets, sortiren també les mullers —Pietat Badia i Lola Sanmiquel: quins dos caràcters! I finalment arribà l'interdicte: les dues famílies deixarien de parlar-se. També les criatures, d'una banda les bessones Pepita i Pilar, i de l'altra la Maria, sis anys més gran. Som a les acaballes dels anys quaranta del segle passat. Fos a negre.

Cinquanta anys després, i pocs dies abans de Nadal, la nostra mare tornava a ser al carrer recollint diners per la residència d'avis del barri. Amb l'excusa de la llumineta popular la Pepa escometia tots els vianants amb un desvergonyiment absolut, considerant que com a veïns —coneguts o saludats— tenia tot el dret de reclamar-los almenys vint duros per un projecte social i popular. Els grans panells de la llumineta obstruïen conscientment el pas per l'antiga vorera de la carretera del Pont de Vilomara, en un espai que esdevenia impossible d'esquivar. I ara l'un, ara l'altre, la majoria de gent acabava fent el gest, considerant almenys la —llunyana— possibilitat d'obtenir el premi... I d'entre totes les persones que circulaven per aquella vorera estreta la Pepita sempre explicava que se li va aturar una dona, una dona precisament a qui no li havia demanat de participar en l'acapte. «—Pepita, no em diu res, que no em coneixes?». Li va respondre que sí, que és clar, «—Ets la meva cosina Maria». «—I com és que tu i jo no ens parlem? Ho saps que han passat cinquanta anys?». Mig segle de silenci! Tots els adults d'aquell episodi ja eren morts i enterrats. I la Maria va insistir: «—Vols dir que no hauríem de trencar aquesta història?». I allà mateix, amb una abraçada i un plor sentit, la van trencar. I des d'aleshores es van saber trobar i parlar, i compartir moltes de les coses que en tot aquell temps no s'havien pogut dir. Per nosaltres, els tres germans Fontdevila, la història resultà ser digna de les pàgines viscudes d'en Folch i Torres, per allò d'increïble i sentimental, gairebé impossible, però contra el que ens és habitual, ens vam abstenir de fer-ne burla. I bo, el temps va anar passant, es va morir els marits primer —en Josep i en Valentí Pi— i en acabat la Pepita. I la Maria encara ens trucava regularment —i fins de manera quasi quotidiana durant les primeres setmanes de pandèmia.   

Per tot plegat, aquest dimarts em va agradar el funeral, a la parròquia de la Mion. El va fer en Joan Aurich, com fa vuit anys va acomiadar la nostra mare. I mentre escoltava un fragment de sant Mateu —quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir...—  em vaig aconsolar pensant que potser, mentre nosaltres passàvem pena, elles dues, dones de fe com eren, ja s'haurien tornat a trobar.

La foto és de la tardor de 2001, al restaurant Cal Ros. La Lola Sanmiquel, mare de la Maria, celebrava 94 anys i ens hi vam aplegar tots.