Del meu comiat a la presidència d'ERC Manresa

Després de cinc anys intensos, divendres em vaig acomiadar com a President d’ERC-Manresa. Plego i no pas perquè no hi estigui bé o em senti cansat: senzillament, estic convençut que ara això és el millor per la nostra secció local. Des del primer dia —i fa més de vint-i-cinc anys que sóc a Esquerra!— considero que els relleus són imprescindibles en projectes polítics que volem àgils i participatius. I ho vull recordar: ara fa cinc anys em vaig embarcar en això de la presidència només per esperit de servei: mai abans havia ocupat càrrecs orgànics, de partit. Aleshores, però, amb els bons resultats de les municipals de 2015, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia, vaig destinar una part del mes de juliol a preparar una nova executiva que va avalar la pràctica totalitat dels militants. Rellevava en Marc Aloy de president que ja era un flamant regidor, i ho feia amb Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Es tractava de "ser l'eina políticament més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats". El trajecte passava pel compromís en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament en un primer moment. Però sobretot, perquè aquell nou grup municipal de set regidors i regidores no podien quedar en un resultat efímer —encara menys després de la sortida de Pere Culell— sinó reflectir una tendència, i això reclamava major dedicació i responsabilitat, seguint els nostres objectius socials, nacionals i de regeneració democràtica. 

I doncs l'equip hi va ser, i va créixer i fins i tot va fer múltiples i diversos canvis, sumant tota mena d'experiències, bé al govern de la ciutat com a socis des del febrer de 2016, bé com una secció local greixada i àgil, capaç d'entomar reptes tan grans com el Referèndum de l'1 d'octubre. D'entomar la repressió que n'ha seguit amb presó i exili. I de superar vuit jornades electorals més, i aconseguint sempre uns molt bons resultats. Precisament a les municipals és on vam obtenir-ne els millors: aquella victòria, ni que fos per un grapat de vots, indicava una responsabilitat creixent, alhora que deixava clar que l’any 2015 no havia estat una anècdota sinó que la majoria de manresanes i manresans una vegada i una altra es refiaven de la nostra proposta política, fos de país o de ciutat. De futur. I això és —el Marc ara ho sap més que ningú— responsabilitat, molta responsabilitat. Ja no volem ni volem ser un grup d'amics i coneguts que acabàvem les assemblees als Jamones o a la Bodega andalusa perquè en tres taules del fons hi cabíem tots i ens en sobrava. Ara som més, som molts i moltes, i és tota la ciutat qui ens reclama —abans que posicionaments i simbolismes— resultats. Ras i curt: la construcció de la futura república es fonamenta en la quotidianitat. Dels escocells i els embornals fins al pla d’igualtat per a l’educació pública.

Però tal i com vaig manifestar el desembre de 2019, quan tornés a ser davant d'aquesta assemblea d'ERC Manresa —una assemblea virtual per efectes de la pandèmia, però assemblea al cap i a la fi— només seria per retre comptes i afavorir un relleu a la presidència de l’executiva. Haurà estat un any de pròrroga per tal de respondre a la proposta d'en Marc Aloy, això és, acompanyar-lo fins el final d'un projecte que vam començar a trenar el setembre del 2017 i veure’l alcalde en ferm. Em penso, doncs, que aquest estiu ja havia complert. Encara més, he conegut i avalo la proposta que ha fet en Miquel Leon, candidat com és a continuar aquesta tasca ingent que tenim al davant.

Ara després de tots aquests anys només em queda l’agraïment a tota la gent que ha vingut a empasquinar, a fer porta a porta, que ens ha ajudat amb idees o predisposició, o ambdues coses a la vegada. Ser-hi és la clau. I hi hem estat. Ser-hi també sense posar preu, pel gust de fer-ho: compromesos. Amb en Miquel Leon, Manel Tàpia, Tere Sánchez, Ferran Martínez, Denís Llussà, Pep Sala, Josep Tomàs, Mariona Descarrega, Alba Baltiérrez, Sílvia Sanfeliu, Xevi Olivé... o en la darrera de les executives, amb Mireia Vila, Mariona Descarrega, Sílvia Zárate... i en Miquel Àngel Alfaro! I amb el grup municipal, amb la Cristina Cruz, l'Anna Crespo, la Muntsa Clotet o la Mariona Homs. I en Jamaa Mbarki, Pol Huguet, David Aaron o el Marc Aloy, és clar. I tota l'executiva ampliada o les sessions mensuals obertes. La tasca no s’acaba mai!

Estic convençut que l’equip que liderarà en Miquel Leon i tots els seus components faran bo el trajecte fet fins ara, millor i tot. M’agrada veure créixer l’equip, i les renovacions que subtilment incorpora. Jo —ja li ho he dit— ni deixo la política ni plego d’Esquerra. Vull dir que estic a disposat com sempre a servir encara que no tingui càrrec. Baules com som d’una cadena. Treballant per una ciutat millor, més justa i més rica, i per un país més lliure.

No hi ha res més. En tots aquests anys espero haver estat útil, i em sap greu si a vegades he decebut o disgustat algú. A tots i totes us en demano excusa així com reitero les gràcies per la confiança i per tots els objectius i esforços compartits. Me’n vaig content per tot allò après, per tot allò que he rebut, i que sovint ha estat molt més que no pas el que jo he sabut donar.  I convençut que en el futur continuarem retrobant-nos!

A la foto, els sis assistents al local d’Esquerra per conduir una assemblea i votació telemàtica: Alba Alsina, Marc Aloy, Queral Torres, Miquel Leon, Ramon Fontdevila i Mireia Vila. La candidatura del Miquel està formada per Mireia Vila (secretaria d’organització), Manel Tàpia (secretaria de finances), Denís Llussà (imatge i comunicació), Mariona Descarrega (polítiques d’igualtat), Montserrat Clotet (política municipal), Glòria Almazan (ciutadania), Jofre Oliveres (Transició ecològica), Sílvia Sanfeliu (cultura), Xavier Bosch (estratègia) i els representants del Jovent Republicà (Queralt Torres) i del grup municipal (Mariona Homs). Un equip de primera!

Qui no coneix Àngel Miquel Gianfrancesco?

Aquest mes d'octubre el Pou de la gallina recull una dotzena de botigues d'aquelles «de tota la vida», que vol dir moltes vegades botigues centenàries, algunes de les quals fins i tot protegides patrimonialment. La seva lectura, i especialment les fotografies de Francesc Rubí i Marc Prat, suposen per al lector un passeig  històric per la ciutat, fins i tot un punt sentimental, encara més si reconeixeu els establiments que s'hi recullen. En acabat, i per tancar el número, la secció "Qui no coneix...» presenta un manresà que va néixer 10627 quilòmetres al sud-oest, exactament a Junín, província de Buenos Aires. Es tracta d'Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi: va arribar fa trenta-dos anys i en aquestes tres dècades s'ha guanyat un lloc al cor de molts dels seus veïns. Encara més, des de la Plataforma dels aliments ha multiplicat el seu compromís al costat de sor Lucía, i plegats han fet de la seva cantarella argentina una eina de cohesió social, molt més enllà de la caritat. Per això es troba, volgudament i cada dia, al costat dels més pobres. Aquí el teniu, immortalitzat per Maria Picassó, dalt d'una citroën anant amunt i avall, incansable. I el més important: amb il·lusió!

Àngel Miquel Gianfrancesco Rizzi,
des d’Argentina amb amor

Si mai demaneu a qualsevol manresà quins argentins coneix us dirà, devotament, tres noms: en Messi, sor Lucía Caram... i en Gianfrancesco Rizzi. L’home en realitat es diu Àngel Miquel però són molts els qui el criden pel cognom després de 32 anys a Manresa. Nascut a Junín el 1948, de pares italians, va créixer enmig de cinc germans. Després la feina com a ferroviari del pare va moure la família fins a tocar Buenos Aires, a la ciutat de José C. Paz i és allà on, superada la primària, optarà pels estudis d’arts i oficis, en l’especialitat de teatre. No havia fet catorze anys que un dia la seva mare li comenta que Radio del pueblo buscava una veu jove per incorporar a la radionovel·la que ella escoltava cada tarda. Resolt a obtenir el paper, es planta sol i sense perdre’s al barri de Palermo, al cor de la capital, on es troba fent cua amb 500 candidats! Cal dir que el van triar a ell? Comença una nova vida com a home de ràdio. Passà a Ràdio Porteña i comença a fer bolos arreu del país amb la companyia radiofònica. «La ràdio era molt popular, i la gent anava al teatre a veure en viu els personatges!» Però un accident seriós de la furgoneta on viatjaven el fa canviar: té 20 anys i decideix limitar el cuc teatral en un grup amateur. I és aleshores que coneix l’apuntadora, Maria Pilar Lladó, una manresana que des dels vuit anys era a Argentina i amb qui es casarà el 1973 —i amb qui tindrà dos fills, l’Angel i el Javier. Treballa en una distribuïdora d’aliments i begudes però les coses al país no acabaven de rutllar. L’assalten fins a tres vegades a punta de pistola! I l’estiu de 1987 s’ofereix a ajudar en la mudança a una tia de la seva dona que tornava a Manresa. «Arribo amb deu cartes que em va fer el meu sogre per als amics amb qui havien format la colla del llamp, i les hi duc personalment». I és el gener de 1988 quan rep una trucada de Lluís Gilibets que li planteja incorporar-se al nou concessionari Citroën. S’hi va estar 25 anys, fins la jubilació, venent tants cotxes com va poder, amb habilitat i simpatia. Macanudo! Mai s’ha sentit migrant: abans de quatre anys ja el trobem involucrat amb els Tirallongues, la colla castellera que s’acabava de constituir. Després vindrà l’associació argentina, el 2002, aleshores que amb el corralitocada vegada arribaven més argentins. I encara, perquè tot lliga, participa a Ràdio Manresa des de fa 16 anys, a la tertúlia de la Goñi. L’hem vist almenys a mitja dotzena d’innocentades. I els dilluns encara fa classe de tango! I sempre predisposat a donar-vos un cop de mà... Potser per això des del 2009 també col·labora incansable amb sor Lucía. El primer cop es tractava només d’ajudar amb una furgoneta perquè havien fet una crida per recollir aliments i en van aplegar 2000 kg. Però és que al cap de quinze dies ja calia tornar-hi... La llavor de la Plataforma estava plantada! I el seu voluntariat també: des del primer local del carrer de Sobrerroca fins als actuals a la carretera de Vic, l’home hi va cada dia de cada dia. I somriu entre els més senzills convençut que amb el seu compromís, i el de tots plegats, aquí i allà, allà i aquí, un altre món és possible.

La guerra d'Armènia i l'Azerbaitjan

Va ser a finals de setembre que Armènia i l’Azerbaitjan van decretar la llei marcial després dels greus enfrontaments militars a la regió de l’Alt Karabakh o “República d’Artsakh”. Ho vaig poder llegir breument a l’Ara i també a Vilaweb, tot i que en general, aquest és un conflicte minimitzat per la premsa, potser perquè considera que fa molts i molts anys que dura i que, tot plegat, és un altre embolic llunyà per un tros més o menys gran de territori. El cas és que tot l’estiu, els combats fronterers entre Armènia i l’Azerbaitjan ja havien estat motiu d’inquietud però, tal i com vaticinava Vilaweb, ara mateix «l’abast d’aquesta nova escalada, amb la llei marcial decretada tant a Artsakh com a Armènia i l’Azerbaitjan, fa témer una veritable guerra oberta entre tots dos països i sobretot la intervenció de potències competidores a la regió del Caucas, Rússia i Turquia». Com que em sembla que és impossible d’entendre allò que hi passa en un apunt de diari, provo ara de consignar algunes idees que el facin més entenedor, i que comencin per un context històric sobre la dissortada Armènia al segle XX. Dissortada, sí, en aquest punt no puc ni vull ser neutre. 

A partir del genocidi turc de 1915, els armenis ja havien vist retallat la majoria del seu territori a favor de Turquia i sofert un tràgic intent d'extermini amb xifres tan esgarrifoses com sovint desconegudes: 1.200.000 víctimes i 870.000 deportats en massa. Dos anys després, i encara dins de l’Imperi rus, l’Azerbaitjan va reclamar la regió de l’Alt Karabakh —Nagorno Karabakh en rus, Artsakh en armeni— un territori poblat per armenis. Pocs anys després (1923), Armènia i l’Azerbaitjan encetaven una guerra que Stalin va resoldre a favor d’Azerbaitjan, segons que sembla per acontentar Turquia, i malgrat que la població armènia a Karabakh arribava al 90% i desitjava formar part d’Armènia. L’any 1936 la URSS redibuixava fronteres per a crear les repúbliques socialistes soviètiques de Geòrgia, Armènia i l’Azerbaitjan, en un territori que barreja no només armenis i àzeris, sinó també georgians, russos, turcs i kurds. Per fer-ho més passador, també la URSS aleshores va crear la regió autònoma de l’Alt Karabakh dins l’Azerbaitjan, sempre de majoria armènia. El conflicte quedava aparentment somort, però la decisió ja va ser refusada per la nova república armènia soviètica. No serà fins a la descomposició de la URSS que el conflicte tornarà a esclatar.

L’any 1988 les autoritats de l’Alt Karabakh demanen passar de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaitjan a la República Socialista Soviètica d’Armènia sense obtenir-ho; tres anys després (1991) Armènia i Azerbaitjan s’independitzen i és aleshores que els armenis d’Artsakh proclamen la unió amb Armènia. El resultat és una guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan que va acabar amb la mort de prop de trenta mil persones. i un alto-el-foc precari, signat el 1994, amb la intervenció de Rússia

Actualment, la “República d’Artsakh” controla la major part del territori de l’antiga regió soviètica de l’Alt Karabakh i la franja de territori que pertanyia a l’Azerbaitjan i que separava aquesta regió de la república d’Armènia. Però, per a la major part de la comunitat internacional, aquesta república forma part de l’Azerbaitjan. És a dir: Armènia ocupa un territori de l’Azerbaitjan que s’autoanomena “República d’Artsakh” I que la ONU no reconeix pas com a república independent. Però allò que és legal no té perque ser just, ens diu Virginia Mendoza a CTXT:«¿Qué sentido tiene hablar de ocupación cuando Artsaj ha estado históricamente (y aún hoy) poblada por armenios? ¿Acaso ocupa alguien su propia casa? Sí. Hemos visto que incluso eso ocurre. Pero no deja de ser tan paradójico como injusto». Em penso que, en la meva condició de català, ho puc entendre perfectament. No us sona la música?

L’Azerbaitjan reclama la legalitat internacional. I Armènia prioritza les persones que viuen en aquell territori, i que formen part del seu poble. I ja tenim una altra guerra... Si es volgués, n’hi hauria prou amb un referèndum per tal que els habitants del Karabakh-Artsakh decidissin el seu futur i els contendents manifestessin prèviament l'acceptació dels resultats. Ben a l’inrevés, però, ara els dos països multipliquen la inversió armamentista i es disposen a una guerra total, potser com a titelles de la tensió entre Rússia i Turquia, que competeixen clarament per ser la potència regional, de Síria a Txetxènia. Per això Turquia dóna suport explícit a l’Azerbaitjan, un país de llengua turca i musulmà, que té influència també al nord de l’Iran, poblat per àzeris. I Rússia juga a fer un arbitratge tou que, de moment, li permet vendre armes a tots dos bàndols… Mentrestant els morts creixen.

Si en voleu saber més...

Artsakh: la guerra entre Armènia i l’Azerbaitjan encén encara més la regió més violenta del món
Vilaweb – Redacció 27/09/230120

Perquè s'ha intensificat el conflicte?

Diari Ara - 05/10/2020

Por qué luchan los armenios en Artsaj
CTXT - Virginia Mendoza Benavente  07/10/2020

Tercer aniversari d'aquell 1 d'Octubre al Serra i Húnter de Manresa

Avui ens havíem autoconvocat als col·legis electorals de Manresa, exactament a tots aquells que vam ser col·legi l'1 d'Octubre de 2017. I sí, era un altre d'aquells episodis sargit a correcuita però carregat de bona voluntat: retrobar-nos, i retrobar-nos ara, tres anys després: una mica més grans, una mica més escèptics, una mica més abonyegats. Hem tornat, doncs, al Serra i Húnter, i només puc dir que ha valgut la pena, i que potser ens convenia aplegar-nos una altra vegada sense lluir militància, només pel goig de recordar aquella jornada —que sí, que va ser històrica i inesborrable— i alhora conjurar-nos a continuar treballant. I doncs  l'estona que ha durat s'ha fet breu, certament. Enric Martí, com a president que fou del nostre col·legi aquell dia, ha començat a llegir un manifest consensuat dient que l'1-O fou probablement la victòria més gran que l'independentisme hagi generat mai. «No seria just, però, celebrar aquest aniversari sense reconèixer que la repressió que va començar el mateix dia 1 amb les porres de les forces d'ocupació, es va propagar a tots els estaments de l'estat espanyol i s'ha mantingut en el temps des de llavors i fins ara». I ha continuat recordant la inhabilitació del MHP Quim Torra que «repeteix el guió que es va encetar amb l'aplicació del 155, el mateix guió que ha dut a la presó o a l'exili representants legítims de la sobirania catalana, de l'activisme, de la cultura i que afecta de forma directa vora 3000 persones, i de forma indirecta a tots nosaltres». Només un bri de somnieig, per considerar que aquell dia l'estat espanyol va ser vençut. Potser sí, i potser també l'endemà. La resta, però, és coneguda. I amb tot, el text emfasitzava el record: «Que la unió en l'objectiu, que el recolzament i la complicitat entre tots els actors de l'independentisme i que el treball generós, a voltes públic, a voltes soterrat, de tots nosaltres, va dur urnes i paperetes. Recordem i celebrem la il·lusió dels nostres avis que van venir als centres, dels centenars de persones que van fer cua durant hores, de tots els qui vam defensar les escoles des del divendres per poder obrir diumenge les portes de la república que tots volíem». A la recta final un bri d'esperança «Celebrem també el nostre convenciment que encara hi som tots. Sabem que lluny del soroll mediàtic, molt per sota de les cúpules dels partits, darrera la façana de lemes gastats, tots nosaltres continuem determinats en la lluita. Celebrem que a Manresa i a tot Catalunya, la xarxa que va fer possible el referèndum existeix i es pot tornar a teixir. Ho vam fer fa tres anys. I seguim treballant potser de forma menys visible, més soterrada. Però la força dels nostres vincles viu de la proximitat i la confiança, i emergirem de nou per fer el pas definitiu cap a la llibertat». I mostrant aquella bona voluntat suara esmentada, el text acabava exigint als partits molt més respectuosament del que em podria esperar «que treballin per culminar el moviment d'alliberament. Nosaltres estem disposats a ser-ne part activa, per avançar cap a la ruptura democràtica, cap a la llibertat». I mentre enllestíem amb alguns crits de ritual i els tres fuets acordats, em mirava el grup i no em quedava cap dubte del compromís. I els he proposat de fer-nos una foto, mal que sigui per demostrar que encara hi som —tan diferents, tan semblants alhora. Avui tot just una trentena, demà altra vegada el 1816 que aleshores es van acostar a votar. I sense cap mena de dubte, la majoria absoluta que un dia hem d'aconseguir. Doncs això, abraçades de pandèmia i records abrandats, i aquest desig de continuar que encara batega. Perquè vam ser foc, i queda brasa.