«De la sala Loiola al teatre Kursaal», al Canal Taronja

Ara fa un mes, hi va haver a Manresa la projecció del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal, amb caràcter d'estrena. Es va omplir la platea del Conservatori un diumenge matí i, encara, del dilluns a la tarda. La cosa és que el documental, més enllà de molta informació, recull una llarga conversa que mantenim Joan Morros i jo mateix i on, fet i fet repassem quatre dècades de cultura, o d'associacionisme cultural manresà —des de Rialles i Tabola fins al Galliner. També de política, és clar. En acabat, i vist en perspectiva, el dis de l'estrena em va semblar un bon document, fet amb traça i resultat d'un guió treballat. Però és clar, la bondat i el detall dels continguts fan que el documental superi l'hora i mitja i, el dia de la presentació —bona part del públic superàvem la seixantena—  després dels aplaudiments de rigor vam córrer fins els lavabos. No ens enganyem, qui més qui menys, la pròstata ens apreta... A la sortida, cares conegudes, un punt democió, molts records atapeïts —de lluny i tot, amb el Cisco Vila o el Jordi Betran! Més enllà de tot això, però, diria que els continguts son interessants i prou honestos —i, si s'escapa alguna pífia, no hi ha ni càlcul ni malícia sinó com a molt l'adaptació de la memòria al passat. Perquè si alguna virtut té tot plegat és la de deixar un testimoni, fet des de la vivència i, posats a dir, també des de l'amistat que tots aquests anys hem conservat amb el Joan. En fi, que l'objectiu no és un òscar i, al capdavall, dir-vos que si no l'heu vist, no patiu, que fins demà diumenge el passen al Canal Taronja. I, arrapapats a casa, sempre podeu fer una capcinada o, si és a convenir, escapar-vos al lavabo de casa sense pressa ni neguit.

La gravació, el muntatge i l’edició del documental De la sala Loyola al teatre Kursaal son d’Isabel Casanovas i Jaume Ferrer, amb guió elaborat per l’Àngels Fusté i la Rosa Clarena,a partir d'una conversa gravada en dos escenaris: el Museu del Barroc de Catalunya -allà on hi havia hagut la Sala Loiola- i una segona part a l’escenari del teatre Kursaal. El documental també va comptar amb la col·laboració de Sílvia Sanfeliu, Joan Closas i Jordi Mira. Amb un agraïment especial al periodista i cronista Xavier Domènech que el mes de maig ens en va fer la presentació en viu i en directe.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!

Qui no coneix Jaume Puig Bou?

El "Qui no coneix..." d'aquest mes de novembre a El Pou de la gallina ha estat per en Jaume Puig Bou. En el moment que ens vam entrevistar encara no se sabia que l'home en qüestió seria, en la recent convocatoria dels premis Lacetània, el flamant premi Maria Matilde Almendros convocat per Ràdio Manresa i El Galliner al teatre amateur. Ho va ser i el seu historial en deixa clara la trajectòria: si n'ha fet de teatre en Jaume Puig! I encara que tot és fet i pastat a la parròquia del Poble Nou, el cert és que se'l coneix per tot Manresa. Perquè treballa per tothom i de grat:

Jaume Puig i Bou,
implicat allà on posa la banya

Diríeu que aquest home, nascut el 1940, no ha sortit mai del seu barri, al Poble Nou, i gairebé seria cert si fem excepció dels dos anys que visqué a Reus, de petit, seguint el destí del seu pare que treballava a l’Instituto Nacional de Previsión. Però llevat d’aquest parèntesi, el cert és que el Jaume ha crescut a redós d’aquella parròquia. El seu pare, vingut de Monistrol, era un veritable manetes capaç de fer de paleta com de pintor o escultor en guix. Fins i tot feia versos! I així el trobem a la parròquia de Sant Josep des de 1942, quan l’església aglutinava tota l’activitat social, impulsant un pastorets que calia fer en castellà —Bato y borrego, representats només per homes, excepció feta de la mare de Déu que «fa gràcia, però... era la germana de Satanàs!». El Jaume, i també la seva germana Maria Carme, aviat s’hi van afegir! Els estudis passaren per la Salle, als Esquilets i, després, per l’escola parroquial, amb mossèn Planas. «Tenia nou anys i aleshores em va semblar que seria capellà. Amb quatre escolans més ens en vam anar a Vic, a estrenar el nou seminari. Hi vaig fer quatre cursos». En acabat torna i acaba la formació a l’acadèmia Menéndez-Arango, i als setze anys ja treballa a Construcciones Berau-Micsa; dos anys després, entra a les oficines de FECSA i s’hi quedarà fins a la jubilació. Però al costat d’un itinerari laboral tan estable, queda la vida associativa d’un home que mai no ha parat. «Si no es participa, no es fa gran cosa», us dirà. I sota aquesta premissa des de molt jove va prendre compromisos al teatre parroquial o presidint Acció Catòlica. «Sempre hi ha d’haver algú que tiri endavant, i a mi m’ha agradat de fer coses amb la gent, de col·laborar...». Potser per això també el trobem de primer a la secció social del sindicat d’aleshores i, després, secretari del jurat d’empresa de Manresa o president sindical de la branca d’aigua, gas i electricitat manresana. Encara més, el Jaume serà als ajuntaments de Ramon Soldevila i Ramon Roqueta, escollit en el «tercio sindical» decidit a fer tot allò que es pogués fer. Casat amb Maria Glòria Casaus, tindran dos fills, i la seva trajectòria passa aleshores per la junta de pares de la Salle o, allà mateix, presidint cinc anys la secció de bàsquet. També ha estat al Montepio de conductors o tres dècades al Patronat de l’aleshores residència Montblanc. I és clar, al teatre del Poble Nou. «La parròquia ha estat per mi una segona casa! —us dirà feliç— des del consell parroquial i, sobretot, des del teatre». Als Pastorets hi ha fet de tot des dels dos anys —tot i que el que més li agradava era quan podia fer de Lluquet. I el grup escènic Nostra Llar encara avui acull canalla i és capaç d’integrar-se en projectes amplis, d’abast ciutadà com la Fira de l’Aixada, des del primer moment. «Nosaltres no tenim actors propis, sinó que disposem d’un teatre des d’on donar vida i alegrar la vida a la gent. I no estem tancats a res: treballem amb amor... i molt humor». La nova direcció de Jordi Gener o la perseverança d’un escenògraf com Lluís Vilalta li fan pensar que la proposta que ell coordina té molts anys de futur: només cal recordar les nou sessions que han fet en tres caps de setmana —amb ell també a l’escenari!— de La filla del mar, en una sala de 58 butaques totes a tocar de la platja més guimeraniana que hom pugui imaginar. Aquest és el Jaume Puig que, tot i tastar el dolor de la viduïtat des de fa vuit anys, encara avui se sent content si els demés estan contents. Perquè, resumeix, «estic convençut que la vida, com el teatre, és per gaudir-la plegats!».

Arnau Tordera, Sardana Superstar

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de novembre per El Pou de la gallina hi vaig retratar Arnau Tordera, que acabava d'estrenar al Kursaal Sardana Superstar. Va ser una trobada ràpida, al final de l'espectacle, però em va agradar de reveure'l —havia col·laborat amb els nanos de l'institut Guillem Catà no fa tants anys, amb Illa Esperança! I em va agradar notar-li el mateix esperit inquiet i desafiant del primer dia. Que mai s'arronsa. Un plaer tenir-lo a Manresa!

Arnau Tordera fa la sardana universal

Tot just començar octubre, com a pòrtic de la Fira Mediterrània, Arnau Tordera va ser al Kursaal de Manresa per a l’estrena mundial de Sardana Superstar, la seva darrera creació. De fet, aquest artista polifacètic d’esguard altiu — cantant, guitarrista i compositor del grup Obeses, també llicenciat en Filosofia— l’hem trobat sovint en tot d’iniciatives tan singulars com ara concerts simfònics amb cobla fins o l’òpera-rock que va dedicar a Verdaguer. Aquesta vegada, en una coproducció amb la Fira Mediterrània, Kursaal-Espai d’arts i Baliga-Balaga, va omplir el teatre amb un musical un punt eixelebrat que s’afegia als actes de celebració de la Capitalitat de la Sardana a Manresa. Ras i curt: va ser un goig poder gaudir de la cobla Cani-Go a l’escenari i el to desacomplexat de la funció. Sense manies, i a l’abast de tots els públics. I proposant la sardana com a eina de salvació universal! Què més es pot demanar? En acabat, passada la primera funció, Arnau Tordera va rebre alguns amics i entusiastes amb el punt de neguit que acompanya les grans estrenes. I amb l’emoció d’un compromís renovat amb la cultura mitjançant la música i la llengua, o aquell punt d’anada d’olla que tant s’escau a la nostra tradició. Enhorabona! Ara només cal desitjar que Sardana Superstar volti molt i a tot arreu.

Manresa, molt sardanista i guimeraniana

Aquest cap de setmana, a Manresa, s'ha presentat La Santa espina, «rondalla en tres actes i sis quadres», original d'Àngel Guimerà amb música d'Enric Morera. L'obra s'havia estrenat amb gran èxit el 1907 —Guimerà parla a la seva correspondència de més de dues-centes representacions al Principal, de Barcelona! Però no compto que després hagi tingut gaire més èxit en companyies professionals. Siguem francs: es tracta d'una autèntica barbaritat escènica, i no només per un guió pla i senzill com tants d'altres s'han escrit, sinó per l'exigència que reclama d'un equip d'actors colossal. Hi surt tothom! Doncs bé, aquesta «rondalla» a Manresa ens ha servit molt bé per celebrar l'any Guimerà i, també, la capitalitat de la Sardana que exercim aquest 2024. Hauran estat dues sessions al Teatre Conservatori, plenes a vessar. I és que el mateix Tori que fa cent anys va commemorar la mort de Guimerà programant Terra baixa, un segle més tard no podia repetir la fórmula. O sí: els personatges provenien aleshores, com ara, de diverses associacions culturals de la ciutat. I ara han tingut el valor d'ajuntar-se gràcies a la comissió del centenari per produir aquesta singularitat. 

Confesso que el meu coneixement de La Santa espina era del tot vague, poc més que una història d'amor i la presència d'una relíquia —una espina de la corona de Jesucrist! Quan vaig veure a l'escenari bruixes, soldats, corsaris, nobles i un bisbe i tot, vaig pensar que ens havíem begut l'enteniment. O no: la Sílvia Sanfeliu, i tot l'equip que ha dirigit —més de cent persones!— ens van fer riure, ens van emocionar i van ellestir las rondalla en poc més d'hora i mitja, amb una escenografia tan memorable com l'exercici actoral i de música. No diré res més: de Guimerà només hi trobem el plantejament clàssic i retiterat d'uns amors entre el bouer Gueridó i la rica pubilla Maria. No avanço res si anuncio que els pares —que ja no sortiran més fins al moment de saludar el públic!— s'oposen a un possible matrimoni tan desigual. La resta és una barreja desafiant de totes les bruixes de Shakespeare, des del seu somni de nit de sant Joan fins a la mozartiana flauta màgica... i unes gotes de la Ventafocs a l'ombra de Montserrat! Però em va fer l'efecte, en aquell raig de follia que ens feia anar d'un lloc a l'altre, que Guimerà a La Santa espina ja havia vist força cinema. Els trucs a l'escenari són més propis de Segundo de Chomon —la barca de les bruixes, els soldats palmeritzats, per Déu! I de fet, aquell mateix any 1907 que va ser estrenada, Fructuós Gelabert filma —cinema mut, és clar!— la primera Terra baixa cinematogràfica de les moltes que seguirien...

No res, un exercici artístic formidable que posa a Manresa al capdamunt d'aquest any Guimerà. I que, d'una vegada per totes, em clarifica la cèlebre sardana: tot just un número musical a les acaballes d'una mitja sarsuela, amb uns presoners de pirates maricelians entestats a manifestar la seva catalanor. Som i serem gent catalana. Que fort! El grup sardanista Dintre el bosc la va brodar, que ens feia ganes de ballar-la tots plegats a la platea. Tan senzill com impressionant. I pel que fa a la lletra, no és estrany que la sardana hagi tingut des d'aleshores vida pròpia, prohibida i tot. La Santa espina! I de Guimerà, de qui tantes coses ja s'han dit, em penso que hi hauríem d'afegir el consum, per ocasional que fos, d'alguna mena d'estupefaent... 

La foto, d'un assaig d'aquesta Santa espina, és d'Àxel Casals, i està pispada a primers d'agost de Regió7

   

Visca Guimerà!

M'ho va demanar abans de Nadal la Pilar Goñi: un text bàsic per celebrar l'any Guimerà a les pàgines del gratuït Freqüència. Amb aquest plantejament divulgatiu, ara que estic alliberat de fer classe, em va fer il·lusió i tot. Encara més quan l'obra de Guimerà sempre ha tingut per mi un gran atractiu des que —a deu anys d'edat i després d'haver mastegat dotzenes de vegades l'humor blanc de L'amor venia en taxi, en la condició de públic captiu— vaig veure el grup de teatre de Rajadell assajar el drama amb tota la intensitat que requeria Terra baixa. No res, consigno ara al bloc aquest retall i tiro milles amb aquest desig:

Visca Guimerà!

Aquest 2024 commemorarem el centenari de la mort de dues grans figures de la literatura catalana: Joan Salvat-Papasseit i, més popular encara, Àngel Guimerà. És així: l’autor de Terra baixa, de Maria Rosa i de La filla del mar té fins a 131 carrers dedicats arreu de Catalunya i també porta el seu nom el teatre principal de Tenerife, la ciutat on va néixer. I és fàcil comprovar que les seves obres es continuen programant regularment, des del tractament clàssic al Teatre Nacional de Catalunya fins als circuïts amateur. O en versió musical com la de Dagoll-Dagom que triomfa cada vegada que recupera el seu Mar i cel. I a totes les obres els seus protagonistes —molt sovint protagonistes femenines!— són pures forces passionals sobre les quals pesa un atzar fatal i inexorable. Així, des de la Blanca de Mar i cel fins a l’Àgata de La filla del mar, veiem l’evolució del teatre romàntic del XIX, on Guimerà aconseguia, fa més d’un segle, incorporar una visió dels problemes del seu temps que deu ser allò que fa la seva obra encara viva. La Catalunya popular dels pagesos, dels obrers o els mariners són el rerefons d’uns conflictes universals que troben en l’amor un camí de veritat, de redempció o tragèdia. Deu ser per això que algunes de les seves obres van arribar a representar-se també a Amèrica. Al capdavall el Guimerà poeta, dramaturg i també polític catalanista, va aconseguir allò que molts artistes somnien: estrenar a Nova York i, fins i tot, arribar a Hollywood! Això sí, Terra baixa esdevingué Marta of the Lowlands, una pel·lícula dirigida per Searle Dawley —lamentablement avui despareguda— que la Paramount Pictures estrenava el 1914. I dos anys després, el mateix Cecil B. DeMille estrenava als USA la seva Maria Rosa!

Freqüència. Manresa, febrer de 2024

Qui no coneix Pere Montoro?

I malgrat tot, aquest novembre llarg i ressec ha passat com tots els mesos: en una bufada. I ja som a desembre, preparant un altre «Qui no coneix...» per al Pou de la gallina. És hora doncs d'alliberar el personatge del mes passat, conegut i reconegut per la seva tasca al Kursaal però —i sobretot— per aquesta tarannà que el fa a l'abast de tothom. Ànima d'artista per una tasca de gestió rigorosa i discreta. La il·lustració, preciosa com cada mes, és de Maria Picassó: és el Pere Montoro, sí, i amb ell s'obre el teló... 

Pere Montoro,
treballar quan els altres fan festa

Acaba de fer seixanta anys i amb la mirada serena diu, com qui no vol la cosa: «he treballat tots els caps de setmana de la meva vida». Perquè el Pere Montoro Cabra (1963) treballa especialment quan els altres fem festa: el recordeu al Kursaal? «Jo faig les hores que convinguin perquè aquesta feina m’apassiona!». Fill del Poble Nou, amb vuit anys la família va anar a viure a la Fàbrica Nova, on l’avi feia de porter. Un cop va resoldre primària i batxillerat va triar la formació professional, però millorant l’opció del pare, electricista a la Pirelli: ell faria electrònica! Des d’aleshores, us dirà que tota la resta li ha vingut rodada fins a trobar-nos-el avui de cap tècnic de l’empresa municipal Manresana d’Equipaments Escènics. El cas és que el seu mateix pare, que es movia en ambients esquerranosos, li havia parlat d’una ràdio amb voluntat alternativa que es faria a Manresa i li suggerí d’acostar-s’hi. Som al 1982 i aquella experiència fou Ràdio Llamborda, on va multiplicar-hi descobertes i aprenentatges. Per això ben aviat el trobem al primitiu grup de festes de Xàldiga, on s’estrena en cercaviles amb bombo i xanques, en un procés que quallarà al grup Sotrac. Però va ser a l’antic Loiola on va prendre consciència de teatre. «Vaig anar a veure Nit de Sant Joan, enmig d’una gentada, i només vaig trobar un forat a la darrera fila, vora la taula dels tècnics. No en vaig poder apartar els ulls!». De manera que poc a poc va deixant de fer d’actor i es concentra en la producció. Sense deixar la ràdio —també passarà per Ona7, Cadena 13 i Ràdio Manresa— comença a fer hores de cap de setmana a la renovada Sala Ciutat, al costat de Salvador Vicenç, de qui es reconeix deixeble de tantes coses com hi va aprendre, «començant per la manera de ser». Però encara més, aquella colla de Sotrac es queden el grup Setrill, en la prehistòria de l’animació manresana. I el cop de gràcia vindrà amb el grup Teiatru, a partir de la Innocentada, que permet de professionalitzar-se fins a vuit persones, durant una dècada sencera. Teiatru s’acaba en un moment d’èxit, «—potser ens va fallar la visió empresarial», però el Pere ja ha trobat més camins: acompanyarà Marcel Gros, els Escarlata Cirkus, fa de regidor al Trapezi de Reus... «i així hagués anat fent si no fos perquè l’Assumpta Bermúdez em va fer notar que sortia una plaça de responsable municipal de teatres». Ara ja es pot dir? Li va semblar que no feia per ell! Però guanyada la convocatòria hi va encaixar d’allò més bé —«jo ja coneixia l’Eugeni Vall, que també em va ensenyar moltes coses, però que era tot un caràcter, eh?». Havien començat les obres del nou Kursaal, i de manera natural el Pere va anar adoptant majors responsabilitats en un projecte que mai ha parat de créixer. Avui vetllar pel Kursaal, el Conservatori i la Sala de la Plana no és pas senzill, en un moviment constant de descàrrega, tramoia, neteja, porters i acomodadors! «Això sí, sempre m’ha agradat viure a prop de la feina, i per això estic content de tenir casa aquí al costat». I és que el Pere des de fa vint anys viu amb l’actriu Teti Canal, i celebra com li han anat venint les coses. Encara més: li agrada i està content.. I en això, si el recordeu, sabreu que no fa teatre.

Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.

(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria.»

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...

Manresa, devota de Joan Pera

A El Pou de la gallina número 400 d'aquest mes de setembre hi recullo la presència de Joan Pera a Manresa, a l'«Àlbum de visites». La foto és de Joan Closas, feta al Kursaal entre les dues actuacions que hi va haver aquella mateixa tarda de festa major. En Joan Pera, content i satisfet, va manifestar al fotògraf del Pou que Manresa era la ciutat de Catalunya on més havia actuat, fora de Barcelona, i que agraïa sincerament l'acollida que se li feia any rera any. No cal dir que en totes dues sessions va omplir el Kursaal fins la bandera!

Manresa, devota de Joan Pera

Joan Pera (Mataró, 1948) troba a Manresa un públic fidel, que no vol perdre-se’n pas cap convocatòria. El Galliner el va començar a programar l’agost de 1997 malgrat la fama de teatre comercial, un punt adotzenat als ulls dels crítics, però veritablement festiu i proper. Perquè el fet és que surt Joan Pera a l’escenari i ja hi ha qui riu només de veure’l caminar! Cal dir que molt abans del Galliner, l’home ja havia actuat a Manresa, amb aquella espriuana Primera història d’Esther, amb la companyia d’Adrià Gual, el 1977. Després va venir a la programació de Teló, de la mà de l’Agrupació Cultural del Bages, que el març de 1993 presentava al Conservatori No et vesteixis per sopar, amb Carles Canut i Amparo Moreno. Espriu quedava enrere! I va ser el 8 d'octubre de 1994, també amb la programació de Teló, que ens arribava per primer cop La extraña pareja, amb Paco Morán, omplint dues funcions al Conservatori. «I doncs, no va ser el Galliner qui va portar aquesta obra per primera vegada a Manresa» desmitifica Joan Morros. I rebla: «Això sí, amb la d’ara, des de 1997 que l’hem fet venir a onze festes majors…». Enguany hi acaba de tornar: el dissabte 26 d’agost, mentre Manresa es preparava per rebre la pluja, el Kursaal omplia ordenadament dues sessions de Júnior, la darrera proposta d’aquest gran comediant. Perquè sens dubte en Joan Pera és un dels actors més populars del país, de teatre i cinema, i també de doblatge: és la veu de Woody Allen, de Peter Sellers o de Rowan Atkinson en el paper de Mr Bean o L’escurçó negre. Pioner en sèries de televisió, encara hi ha qui el recorda com el nebot de Joan Capri, en aquell Doctor Caparrós, medicina general, o al costat de Mary Santpere a Amor, salut i feina. D’això aviat farà mig segle! L’any 1994, La extraña pareja va esdevenir un autèntic fenomen que es representaria més de cinc anys, i que es va acomiadar amb una funció de rècord Guinness al Palau Sant Jordi, amb 14.797 entrades venudes. A Manresa es va tornar a representar el 1997, els dies 10 de març i 1 de setembre, sumant quatre funcions, i quatre més el 1998 entre la Llum i la Festa Major, sempre a la Sala Ciutat, de platea més gran. Més endavant vindrien La Jaula de las locas (quatre sessions el 2000) i ¡Mamaaá! (2003), la tercera i darrera producció que faria al costat de Morán. Després de Matar el presidente (2005) arribarien les tres funcions de 2007 que van suposar el seu desembarcament al Kursaal amb Oscar, una maleta, dos maletas. Fet i fet, tota la seva producció ha passat per Manresa amb èxit, fins el punt que també va tornar La extraña pareja en dues funcions més la Festa Major de 2014, aleshores amb Antonio Dechent substituint Paco Moran! I tot això fins les més recents comèdies com han estat Alguns neixen estrellats (FM 2019), El pare de la núvia (FM 2020) o Màster Xof (28 de setembre de 2022). La ciutat li és devota i ell, a la recíproca, ho és amb Manresa i el record que serva de Maria Matilde Almendros a qui, ara fa un any, homenatjava: «Ella va ser la primera en confiar en mi».

Nadal al Catà: Sagarra a l'abast

Des que fa dotze anys vaig tornar a l'ensenyament, que vaig entusiasmar-me amb una versió molt particular dels pastorets: la professora de música —aleshores, la Rosa Maria Ortega, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa— tenia a mà un guió que combinava cançons amb algun fragment de Folch i Torres i una bona dosi del Poema de Nadal, de Josep Maria de Sagarra. Ens hi vam abocar i, sota el nom de «Nadal al Catà», es pot dir que vam triomfar, un any i un altre, al teatre dels Carlins. Als nanos els agrada actuar, i ara mateix, gairebé tots desfilen per l'escenari bé sigui cantant, fent percusió o interpretant els germans Lluquet i el Rovelló —els papers es multipliquen: també tenim Satanàs, Llucifer i Llussifó: són tants els que volen triomfar! Però el tema són els rapsodes, generalment les rapsodes, que reciten amb la millor de les voluntats. Recitaven Sagarra, Joana Raspall o Papasseit. O Guerau de Liost, si molt convé. Els textos clàssics al costat de la pastora Caterina o el Jingle Bells, i els set pecats capitals que van anar creixent a vuit, nou i deu fins a incoporar el bullyng, la guerra o l'homofòbia. De tot hem fet, i ens ho hem passat sempre més que bé amb el suport de molts professors —n'hi ha de músics, i n'hi ha de fusteria i sobretot, d'estètica i de perruqueria: fa tothom tan goig! A la fi de l'escena de l'infern, fins a tres arcàngels rebenten la caldera i emmenen la canalla al bon camí, el de la bondat i l'estudi, recomanant per a les properes setmanes de festa que aprofitin el temps no només per menjar i beure...  Tot això ho he dit en aquest blog manta vegades, i fins en vam fer un vídeo que va ser seleccionat l'any passat al Sambori que organitza Òmnium Cultural. Però a mi em quedava un recel amb Sagarra: les rapsodes mai no entenien gran cosa —i a vegades, ni poc ni gens. Prou s'esforçaven a vocalitzar i fer veure que sí, que ho pescaven. No res. De fet, n'hi ha un bon grapat que no el celebren pas el Nadal ni tenen el català com a llengua de casa o carrer. I aleshores, i per tancar tot aquest temps de recitatius impostats, enguany em vaig atrevir a reescriure Sagarra per tal que fos entès no només el llenguatge sinó també el missatge. Comprendre i compartir. No res, han estat tres estrofes dedicades a les dues Màriams i la Romaysa, que tanta il·lusió hi han posat un pati darrera un altre. Que no només diguin Sagarra sinó que també el compartim: Més enllà de la paraula i també d'aquella creu... Sagarra a l'abast del Catà. Per als que parlen Darija, o tenen l'àvia a Colòmbia o —com jo— vivim convençuts que amb amor, sempre hi podrem posar barra.

El poema de Nadal

 

Raps 1:                     Ai, aire d’aquesta nit !  

                       Quina sentida de rosa

                       hi ha en l’aire gelat que es posa 

                       sobre el pols esfereït ! 

                       Ai, aire d’aquesta nit !

 

Raps 2:                     «Ai, aire d’aquesta nit !» 

                                  Quants anys fa que anem dient

aquests versos d’en Sagarra?

Els diem i els repetim

sense saber exactament

què diuen d’una samarra,

d’uns pastors a mitjanit

i l’estrella al firmament...

Els diem... posant-hi barra!

                                               

Raps 3:                     Només aquí, a dins del pit,

més enllà de la paraula

i també d’aquella creu,

podrem comprendre el sentit.

Si agermanats a la taula

—tant se val el que parleu—

compartim el pa i la sal

fins a fer que cada nit

s’assembli a la de Nadal.

La iaia a l'escenari (i després "Moriu-vos")

Dijous, amb alguns alumnes dels cicle formatiu d'Animació Sococultural vam participar, al Kursaal de Manresa, a la preparació de Iaia, una proposta de teatre documental que començava al mateix vestíbul del teatre, amb una exposició de tot d'objectes aportats per gent gran de la ciutat i que, disposats en dues taules, exercien el seu poder catàrtic a la memòria dels assistents —o obligaven a parlar entre els més joves que sovint en desconeixien l'ús, la utilitat o el valor simbòlic d'una pòlissa, un brodat i les puntes d'un sèfino o mantellina. Després, sobre l'escenari, el públic es distribuïa en cinc taules, gairebé com el menjador d'aquestes àvies reals —gravades en temps de pandèmia— i representades en directe, en una experiència que va ser —tal i com ho presentava Mambo Project— "immersiva". El fet és que la canalla d'Animació, que havien col·laborat en la recepció del públic i dels objectes personals, i que van poder assistir convidats al darrer passi, van quedar impactats per aquella història d'àvies de després de la guerra, que podrien haver estat les seves. La repressió, la religió o el matrimoni, tractats per la franquesa del qui ja se sap al darrer glop de vida, varen somoure moltes emocions i aconseguiren donar valor a tants sacrificis anònims que ens han fet, avui, tal com som. Amb Machín de fons i el paper de Mireia Illamola executat tot just a un metre d'on jo seia, em va semblar reviure els darrers capítols de la plaça del Dimanat en només 30 segons! A la sortida no cal dir que tots els comentaris foren extremament positius per part de tots els nois i noies del cicle formatiu.

L'atzar —l'atzar és una neboda que hi actuava: Magda Puig— l'atzar, dic, va fer que ahir divendres tornés a teatre i, sense pretendre-ho, m'acarés a una altra obra sobre la vellesa. Al TNC, les darreres sessions de Moriu-vos —una creació del grup «Cultura i conflicte»— plantegen la dificultat d'envellir amb dignitat. El resultat no es perd en sentimentalismes, ni en la forma ni el discurs. Que no vol dir que no hi hagi tendresa! Però la voluntat és ventar un cop al públic assistent, sense contemplacions. Joan Arqué, el director, escriu al programa de mà que «apartem la mirada de tot allò que no sigui plenitud productiva o reproductiva. Un tracte edatista, discriminatori, que ve donat per l’envelliment d’un cos. Un col·lapse de l’humanisme que donàvem per fet. Una mena de bala que ens disparem ara, perquè impacti de ple en tots nosaltres d’aquí a uns anys». I els anys passen de pressa i el projectil arriba. Deixem de servir, i els cossos es deformen (al vestíbul, quines fotos de Marta Garcia Cardellach!) i anem perdent tota mena d'interès. Ras i curt: envellir avui és esdevenir una nosa. I el missatge és brutal i directe als nostres vells: Moriu-vos! Com que l'obra serà a Manresa el proper 11 de març no us perdeu pas l'ocasió de veure-la! Per tota la resta, retallo i enganxo la crítica de Santi Fondevila a l'Ara, el passat mes de novembre. Ho diu molt millor que jo no sabria:

Contra el menyspreu de la gent gran
Moriu-vos, teatre necessari i molt ben fet al Teatre Nacional

Santi Fondevila, Diari Ara, 26 de novembre de 2022

Vivim en un sistema que només valora la utilitat versus la productivitat. Ets en tant que serveixes. El per a què serveixes ja és una altra cosa. Qui ho sap molt bé són els centenars d’avis i àvies que després d’anys de ser útils queden aparcats a les residències de l’anomenada tercera edat tot esperant l’arribada de la parca. Són éssers humans amortitzats. De poc o res els ha servit haver cuidat emocionalment fills i nets. Hi va haver un temps que es respectava els vells. I se’ls escoltava. Ara ja no. Són font de problemes. El vertigen de la societat i la tecnologia els ha trepitjat. Cal amagar-los. A les residències geriàtriques, com en molts pisos de la ciutat, hi regna la solitud, la manca de caliu. El grup Cultura i Conflicte (...) ho resumeix al títol. Què caram! Moriu-vos . Aquest projecte multidisciplinari sobre els vells i les velles és una denúncia d’aquest menyspreu que posa sobre l’escenari artistes grans en tots els sentits (Imma Colomer, Montse Colomé, Oriol Genís, Enric Ases, Arthur Rosenfeld) i figurants més grans encara per mostrar que no sols continuen vius sinó que poden fer moltes coses. Sota la direcció de Joan Arqué (...) Moriu-vos és un espectacle molt visual on manen les escenes de dansa que ha coreografiat Sol Picó. Una funció que tant ens acosta a la problemàtica com la qüestiona mitjançant l’humor, la tendresa i la bellesa dels cossos que ballen i ballen. Brillant el solo que es marca la històrica Montse Colomé. Estimulants els moments quan el grup respira i es mou amb llibertat sense mediatitzacions tot celebrant records i somnis. Dolorosament empàtica la solitud d’Imma Colomer fins al seu emocionant comiat final. El més fort de la proposta no rau tant en els textos (Anna Maria Ricart) com en el conjunt d’escenes que d’una manera o altra toquen el cor. Magnífic l’irònic espai sonor de Pepino Pasqual i Marc Jodar. Teatre necessari. I molt ben fet.

Mariah Carey no serà la Reina del Nadal

Llegeixo al diari que, per a molta gent arreu del món, Nadal comença el dia que la cançó All I want for Christmas is you, de Mariah Carey, sona als centres comercials. El tema, de 1994, ha esdevingut popular fins el punt que també a l'institut Guillem Catà el vam adaptar per al nostre espectacle nadalenc. Més d'una vegada, quan l'atzar ens deixava una bona solista a l'ESO, havíem començat l'obra a les fosques al teatre dels Carlins i, veritablement, amb aquest primer tema atorronat deixàvem la canalla enganxada a la butaca. Vaja, la cosa no passaria d'aquí si no fos que la Carey enguany pretenia ser nomenada oficialment Reina del Nadal, un regal que l’Oficina de Marques Registrades i Patents dels Estats Units es veu que finalment no li ha volgut concedir. La cantant havia fet tràmits per registrar la marca Queen of Christmas, així com altres noms i frases relacionades amb les festes, tot plegat per comercialitzar tota mena de productes vinculant la seva imatge a Nadal, des de colònies fins a ulleres de sol o complements per a gossos! En fi, tenint en compte la famosa cançó, ja té nassos que ens digui que «Per Nadal no vull gran cosa..». I doncs, quan deia «et vull a tu» ¿cal suposar que es referia a la pasta? No res, que desembre és a la cantonada, i que nosaltres ja tenim tots els nanos assajant «Nadal al Catà» un dilluns i un altre. I, en absència de la Carey, goso dir que sempre ens quedarà Sagarra. «Ai aire d'aquesta nit!». Ens veiem als Carlins!

All I want for Christmas is you. De tota manera, la versió Carey-Fontdevila era prou sincronizada, i em consta que algú altre l'ha utilitzada amb les mateixes poques manies que jo em vaig emprendre la traducció. Vindria a ser una cosa així:

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu.

 

Per Nadal no vull gran cosa,

només d'una en tinc desig,

els regals fins em fan nosa,

no poden fer-me feliç.

 

No espero rê sota l'abre,

ni vora la llar de foc,

els tres reis no m'aconsolen

amb carmels o bé algun joc.

 

Jo només et vull a tu

més del que mai has pensat.

Fes real el meu desig:

el que per Nadal vull ets tu

 

Oh, all the lights are shining so brightly everywhere

And the sound of children's laughter fills the air...

Moby Dick a Perpinyà

Dimarts vam anar a teatre a Perpinyà. Poca broma: són cinc hores de cotxe entre anar i tornar. Però l'obra tenia grapa i, a més, hi anavem de convidats (*). De manera que vam arribar amb temps i ens vam asseure a la platea del teatre de l'Archipel en temps i forma disposats a veure Moby Dick. Moby Dick és originalment una novel·la monumental que inclou "un tractat de cetologia, una narració pseudo-històrica, un discurs filosòfic i un drama tràgic", segons destacava Agustí Bartra en la presentació de l'edició catalana. Ara, la companyia Plexus Polaire n'ha fet una versió de teatre i titelles que aconsegueix plenament l'objectiu d'Hermann Melville: capbussar-nos en el mar i en la pròpia ànima a partir d'un individuu torturat i obsès com és el capità Ahab, disposat a tot per capturar la temible balena blanca. Una mena de comte Arnau endut per la venjança, que no tem ni a als homes ni a déu: ell i el seu vaixell, tan tossut i tan fràgil sobre els insondables abismes marins...  

L'espectacle, concebut a Noruega, hi ha rebut el premi Hedda a la millor creació visual. Del programa i en versió del meu francès macarrònic,  llegeixo que la directora Yngvild Aspeli va créixer íntimament lligada al mar gràcies a un avi mariner. «Aspeli amb la companyia Plexus Polaire plasma la batalla entre l'home i la natura al cor de l'obra d'Hermann Melville. Una formidable èpica que combina actors, cinquanta titelles, videoprojeccions i músics. Una barreja de gèneres accentuada per un joc d'escales, que va des de l'infinitament petit fins a l'infinitament gran, que submergeix l'espectador al cor d'aquesta grandiosa campanya de pesca de balenes. Una visió visualment impressionant». Doncs això, un gran espectacle en un univers apassionant. D'una gran potència poètica, malenconiosa i alhora visceral. I com diuen al nord, literalment superba. Ja m'agradaria que algun dia arribés aquí al sud.

(*) Convidats per l'Andreu Martínez Costa, actor i titellaire: això de la família també té els seus avantatges! Moltíssimes gràcies Andreu!

Qui no coneix Cristina Gonzàlez Alsina?

Aquest mes de març El Pou de la gallina s'acosta al Bàsquet Manresa i en presenta un equip en comunió amb la ciutat: els seus èxits esportius ara mateix són encara més extraordinaris si es tenen en compte les limitacions pressupostàries amb què s'han aconseguit: ser presents a la Copa del Rei, viure a la zona alta de l'ACB i —literalment— meravellant Europa a la Basketball Champions League. L'article és d'Alexandre Alegre, que s'estrena a la revista, i les fotos han estat cedides gentilment pel club. El resultat val la pena de ser llegit! I a la cua de la revista, al «Qui no coneix?», un altre dels mites manresans contemporanis: el Kursaal. Il·lustrada per Maria Picassó, hi trobareu Cristina Gonzàlez Alsina. I tant que la coneixeu! El títol, un punt hiperbòlic, li carrega una tasca gairebé sacerdotal. Però la lectura deixa clara de quina fusta està feta: pura il·lusió i perseverança. 

Cristina Gonzàlez Alsina,
sacerdoci al Kursaal

Per poc que hagueu anat al teatre, segur que la coneixeu: la Cristina és la cap de taquilles del Kursaal, i també la responsable del servei educatiu i —ara hi caieu!— tot sovint l’heu vista presentant espectacles i gales de temporada. La seva és una història atrapada en un teatre, potser perquè com ella mateixa explica, «de petita ja jugava a fer de mestra... i a vendre entrades!». Aquesta noia del Kursaal va néixer el 1978, filla del Fèlix i la Carme, un rellotger i una gravadora amb botiga al carrer de Sant Maurici. Va anar a l’escola Oms i de Prat i, després, formà part de la primera promoció de l’IES Bages. I sí, l’atreia molt el teatre mentre es mirava més de cent vegades aquell vídeo gravat al canal 33 de Mar i cel i adoptava per sempre la melena rossa de la Gonyalons. Però, estudiosa i aplicada, mai va pensar en dedicar-s’hi i continuà els estudis a l’Autònoma per fer Magisteri. En acabat, va començar per fer de monitora al bus de l’Espill i tot seguit vindrien 10 anys al parvulari de l’escola Joviat. Però aturem-nos en el seu batxillerat: com a Sant Pau, la tenim a punt de caure del cavall. La Cristina, sense cap trajectòria associativa, se li va acudir d’anar el desembre de 1995 a la primera visita que el Galliner organitzava al Kursaal. Aquell dia, enmig de la pols i la venda d’entrades a deu anys vista, sense rumiar-s’ho va omplir un paperet per oferir-se com a col·laboradora i, al cap de quatre dies, ja n’era part indestriable. «Aquell dia vaig conèixer gent de la que ja mai més m’he separat!». Parlem de 27 anys enrere, com a voluntària al punt d’informació i, canalitzant el seu esperit teatral, amb les accions de carrer d’aquells primers temps. I a poc a poc, amb la Gemma Puig, es va trobar cada dia treballant en la venda d’entrades. El Kursaal es va inaugurar el febrer de 2007 i poc després, amb la gerència de Valentí Oviedo, la Cristina s’incorpora a l’equip tècnic de Manresana d’Equipaments Escènics i esdevé la cap de taquilles, una tasca que combina amb el seu exercici docent. «Feia de mestra i m’agradava molt, però el cor el tenia al Kursaal i quan vaig poder-hi tenir plena dedicació ho vaig tenir clar...». Perquè potser podria tornar a fer mestra, però l’oportunitat d’entrar a la gestió cultural no es repetiria. De manera que va triar el Kursaal i des d’aleshores també incorporà l’encàrrec del servei educatiu («en soc el cap... i els peus!»). Ara mateix, està enllestint els assaigs del Cantagran —dues sessions de 150 cantaires sèniors, cadascuna. I el mes de maig vindran les set sessions previstes del Cantània, amb canalla d’escoles d’arreu de la comarca, gairebé 2000 criatures passant per l’escenari! Sigui com sigui, la Cristina fa quinze anys que va al Kursaal cada dia, fins a convertir aquell voluntariat en una feina, i se sent afortunada de ser-hi, «amb un equip humà amb una dedicació molt gran i una estructura molt poc jeràrquica que té per objectiu fer feliç a la gent!». El resultat també és creatiu: d’ella són els personatges del Jan i la Júlia i els guions de l’espectacle El meu primer Nadal al Kursaal que fa més de deu anys que es programen amb èxit creixent i que han tingut dos rebrots en anglès per als Kids&Us. Però... tot és Kursaal i prou? La Cristina aleshores mira de parlar d’algun viatge, la lectura... però el Kursaal passa per davant de tot, de festes i caps de setmana —fa quinze anys que no ha tornat a esquiar per la Llum! És clar que en aquesta dedicació no està sola i aleshores, per posar atenuants a la seva addicció, us parla dels dimecres, quan trenca la disciplina i —la música sempre ha estat terapèutica!— surt a cantar amb la colla dels Encants. I que per molts anys més!

El valor d'El Galliner, a Freqüència

Aquest mes de febrer, a Freqüència, el magazin gratuït que edita Canal Taronja, es parla de teatre a Manresa. I, és clar, es parla dels 25 anys del Galliner. O dels 25+1 per ser exactes. La Pilar Goñi, que n'és la directora, em va demanar un text que se sumés a la celebració i no em va costar gens d'escriure: és —per si no us ha arribat un dels 10.000 exemplars que editen— aquest:

El valor d’El Galliner

Des que el Galliner va fer els primers passos, em penso que la seva tasca ha estat molt positiva per a Manresa. El trajecte ja suma més de vint-i-cinc anys i, d’ençà la gènesi, la voluntat de dinamitzar culturalment la ciutat ha anat més enllà d’una programació escènica. D’una banda perquè el Galliner ha sabut treballar per projectes a llarg termini, amb constància i molta més reflexió que no pas soroll. I de l’altra perquè ha fet l’esforç d’obrir-se sempre a més col·laboracions, a noves complicitats. I és per això que, un any i un altre, ens semblen èxits els seus resultats. No es pot pas jutjar d’altra manera.

Particularment tinc molt present que, a finals de 1995, es llançaren al carrer amb l’objectiu Kursaal i agosaradament hi van posar data, deu anys després, per al 2006. Com es venien les entrades! Semblava ben bé que tots plegats ens havíem begut l'enteniment. I doncs, el Galliner ha estat una il·lusió des del primer dia però, i sobretot, un bon exemple de participació ciutadana. Amb el Galliner Manresa demostra la capacitat d’una eina tan poderosa —i de tan risc— com és la col·laboració entre entitats i Ajuntament, en aquest cas la nova empresa municipal, Manresana d’Equipaments Escènics. La fórmula, a part de resultats i transparència, reclama sobretot confiança i llibertat. I és precisament en aquests termes que ha pogut multiplicar el seu efecte, molt per sobre d’altres ciutats i programacions culturals.

La capacitat d’emprendre reptes, de sumar iniciatives, d’enfilar propostes diverses i de manera constant, ha permès escombrar també alguns dels tòpics locals i fins s’ha encomanat en d’altres entitats i col·lectius. Una manera de treballar molt compromesa, sumant i en positiu, sense prejudicis. Fins el punt que avui, l’activitat cultural a Manresa pot considerar-se ben bé un dels seus principals trets distintius. El Galliner hi té un bon tros de responsabilitat, és clar, i tots els seus membres se’n poden sentir ben orgullosos mentre, plegats, multipliquen idees i entusiasmes. Segur que valdran la pena!

Ramon Fontdevila i Subirana

Mestre i exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Manresa

Acomiadar el Nadal

Ni el vespre del 24 ni el 25 al migdia: des de fa més de deu anys, per mi Nadal comença el 22 de desembre, amb tots els alumnes de l'institut al teatre dels Carlins, amb el «Nadal al Catà». I mira que l'edició d'enguany grinyolava! Ens vam entossudir a tornar al teatre, amb més il·lusió que no pas assaigs. La Teti Canal s'estrenava com a directora escènica i els nanos s'organitzaven en grups bombolla i tota la pesca. Però les baixes, els ponts i algun grup confinat van trinxar els versos de Sagarra i els ritmes dels grups de percussió. I encara, a darrera hora, va caldre desprogramar la sessió vespertina pels pares per mor de la pandèmia... Cal dir que fins i tot en aquestes condicions va valdre la pena? Cal passar les hores amb la canalla, cal assajar, i emprovar vestits, i maquillar, i provar d'entonar una cançó i una altra. Cal ser-hi. En acabat l'exercici queda resolt en setanta o vuitanta minuts i tota l'emoció que vé al darrera. Nadal al Catà. Més àngels i més dimonis, més participació que mai. Ha calgut tornar a acompanyar en Llucifer d'en Llussifó. I afegir més pecats capitals —al món en fabriquem de manera incansable! I vinga banyes i banyetes... Ara que ja és gener tornem a l'institut, recuperarem un bon grapat de fotos i potser també un vídeo. Nadal serà un record —però, i per si de cas, ja començarem a rumiar en l'any vinent. Que deu ser ben bé l'esperit de la festa.

La foto amb bona part dels actuants, a la plaça Major de Manresa, abans de l'assaig general.

L'ateneu de La Vinyeta tanca el local

Avui dimarts 29 de juny els responsables de l'Ateneu Cultural la Vinyeta tornaran les claus del local: no és viable renovar el lloguer amb la Sareb i, encara menys, provar d'adquirir tot l'edifici per conservar el teatre i l'espai dels baixos. Ras i curt: l'històric local del carrer Roger de Flor 39 quedarà, finalment, desocupat,  sense llogaters ni usuaris. Esperant una subhasta que no té data, i un esdevenidor comercial en el millor dels casos. El barri, es miri com es miri, hi perd.

La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...

En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar  a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!

La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny, 

Qui no coneix Elisenda Bertran?

Aquest desembre El Pou de la gallina, de la mà de Jordi Estrada, recupera històries singulars, de persones que no saps com el temps ha anat diluint, invisibilitzant. Potser per allò que els humans sempre oscil·lem entre el record i l'oblit —i a la fi moltes vegades l'oblit s'imposa. Tant se val: el cas és que aquest mes el Pou en recupera unes quantes... Ben al contrari, al capdavall del número, amb la Maria Picassó hi presentem una altra pàgina del "Qui no coneix", i la dediquem a una dona que precisament mai ha volgut quedar invisibilitzada. Peti qui peti: Elisenda Bertran Corretja. Va arribar des de Montcada per amor, en un camí que no ha resultat ser pas planer. I amb tot, ella hi és, i batalla per ser-hi. 

Elisenda Bertran Corretja,

des de Montcada amb amor

La recordeu passejant per Manresa, o potser a punt d’entrar al Kursaal? Circula tothora motoritzada i té apamades totes les voreres de la ciutat. És l’Elisenda Bertran i Corretja. Nascuda a Montcada l’any 59, al barri de la Font pudenta. Un entorn popular, de fàbrica i nouvinguts, en una escola pública on calia dur la cadira de casa i tothom parlava en castellà. I és allà on creix la nostra Elisenda de Montcada, un nom a mida, orgull dels pares, amb el seu germà Xavier. Tímida com era, desplega les ales dins l’escoltisme, on farà tot el recorregut fins a ser cap perquè ja ha descobert que li agrada la canalla. Per això, després de l’institut, decidirà estudiar Magisteri. I és aleshores—aquells camins inescrutables!— que farà coneixença de la colla de Manresa. De quan a Manresa es feia primer de magisteri però els altres dos cursos calia seguir-los al Vallès. «Em vaig avenir molt amb la “colla de Manresa” la Cecília Comas, l’Ester Peremiquel, la Carme Borrell o el Benjamí Oller». I una cosa va portar l’altra: l’Elisenda coneix en Marcel Gros i, per a aquell jove comediant, comença a visitar-nos fins que es casen pel civil, a Cerdanyola. Té 22 anys, i és per amor que s’instal·la a Manresa. «I mira que em va costar que m’agradés la ciutat. Em va costar deu anys... ». Són, també, els primers temps de fer de mestra, i després de passar per Sabadell, arriba al Xup, amb alguns companys funestos que gairebé li fan avorrir l’ofici! Per sort l’any següent troba plaça a l’escola del Carme, on les coses funcionen de forma molt diferent i li tornen la confiança en l’educació. I també té l’oportunitat d’inaugurar l’escola Collbaix, al mateix Sant Joan de Vilatorrada, amb un claustre molt ben avingut del qual guarda un record molt especial pel Florenci Codina. Entremig ha nascut el seu feu fill Pau. Ho recorda com una delícia, els millors anys i els millors companys, quan setembre significava el goig de tornar a classe! Fins que una hèrnia medul·lar li canviarà la vida: de primer una operació als 45 anys de la qual s’havia de recuperar en un mes. Però va anar esgotant tots els terminis. I finalment va haver de plegar de l’escola. Resolutiva, canvia de feina per continuar treballant, però la malaltia avança. Cinc anys després, una segona operació la deixa en cadira de rodes. A l’institut Guttmann no li donen gaires esperances però, sorprenentment, recuperarà una petita part d’autonomia... que desgraciadament anirà perdent quan, un any més tard, li detecten una altra malaltia medul·lar. Conscient de la nova realitat, no s’arronsa: adapta el pis, i aprèn a moure’s per la ciutat, i a la fi acobla cadira i moto per poder anar amunt i avall, perquè a l’Elisenda sempre li ha agradat de conèixer gent i sortir de casa. Independentista per herència familiar, associada a l’Òmnium i a l’ANC, defensarà sempre la cultura i la llengua dels Països Catalans. I agraeix i valora per sobre de tot l’amistat de totes les persones que l’envolten, que són moltíssimes. I tan bé es troba aquí que fins i tot hi ha dut els pares, en Joan i la Maria, ara que tots dos són entrats a la norantena. Això sí, considera que Manresa l’hauríem d’arreglar una mica més, que són un rotllo totes les voreres malmeses i que —ho ha de dir!— a Montcada tots els passos zebra ja són elevats. Sap de què parla, i caldria escoltar-la, sí.

Qui no coneix Anna Selga?

El número de juliol d'El Pou de la gallina és, també, el número d'agost. Bé vaja, el número d'estiu i, potser per això, el tema central ens presenta un conjunt de senders naturals del terme resseguint d'altres elements més antropitzats, que diria el biòleg. Ara que la pandèmia encara ens limita desig i moviments, doncs, tant se val que anem a estirar les cames pel Poal o la riera de Rajadell. I sense perdre'ns! Tot això gràcies al Pou, que la setmana entrant serà al Passeig per celebrar Sant Jordi i cloure la particular campanya de Verkami lliurant tasses i bosses a tots els nostres benefactors. Acabo. Al capdavall aquest número estival el tanca una artista amb ofici, una actriu que ho ha estat tan discretament com perpètua. No em digueu que no la coneixeu! Digueu que no la recordàveu... i llegiu:

Anna Selga,
teatre i llibertat

I tant que la coneixeu! De primer valoreu les referències: es diu Anna Selga i Jorba, dos cognoms que la vinculen a les nissagues més nostrades —el cèlebre Pere Jorba per besavi o el doctor Selga per oncle! Però l’Anna no ha militat mai en la disciplina de la manresanitat, i més aviat es va fer gran discretament, des que va venir al món l’any 60, a redós de cinc germanes i dos germans, tots en una casa al carrer de Jaume I. El pare, l’Iscle, era el «Selga del ciment» i es dedicava al comerç de materials d’obra al carrer Magnet mentre la mare, Montserrat, feina tenia a pujar tanta canalla. L’Anna anirà a les monges de sant Francesc i en acabat de seguida va passar al Peguera, amb la mestra Joana Herms: amb ella va començar el preparatori, va entroncar amb la nova EGB i hi va seguir el nou BUP i el COU: tot plegat, nou anys seguits a la casa! Modesta i d’una timidesa absoluta, encara emprendrà els estudis de biologia però, per dir-ho curt, no va passar de primer. Sense cap mena d’estridència aleshores es va apuntar a fer un curset de teatre. I es veu que el cuc ja el duia a dintre, perquè aviat es preparà per entrar a l’Institut del Teatre —i hi va entrar, i tant. Encara s’enrojolava per tot, però fa els tres anys preceptius al costat de gent més jove —la Teti Canal, en Jordi Figueras...— amb qui descobreix que el teatre és alliberament i —oh, meravella— aquella vis còmica que fins aleshores semblava amagar-se rere uns ulls blavíssims i el ros dels cabells. I l’Anna es capbussa a fer tots els registres, des de cabaret amb textos de la Capmany —aquelles Oli de boges, a la Cova del drac— fins al teatre familiar i les campanyes escolars. Que fer d’artista és molt xulo, però també els cal bufar cullera. I ella ja se n’ha anat de casa, i té parella, i fins i tot un 2CV per mantenir! Prova els titelles i el teatre de carrer, amb la Farinera de Granollers. I en la diversitat també passa pel Centre Dramàtic del Vallès com a regidora. O com a tècnica, acompanyant molts anys en Marcel Gros. O explicant contes. I aquí i allà fent tot allò que sobre un escenari convingui. Després, quan vindran les criatures —de primer la Clara, després el David— viurà una feliç coincidència amb la nova oferta turística de la ciutat. No la vau veure amb el Cirera pare, a les visites teatralitzades del carrer del Balç? Senyor i senyora Pallarols! I d’aquella feta en vingué Sant Benet i també el Museu Comarcal i, a la fi, l’oportunitat d’incorporar-se a l’equip del Parc de la Sèquia. Ara la trobareu al Museu de la Tècnica, o potser a Can Font, al Parc de l’Agulla o a la casa de la Culla. Pot fer un taller, us pot fer de guia o pot aparèixer feta una cintaire d’ara fa cent anys! I en un cas i l’altre domina públic i escena, i es transforma que sembla màgia —i no és màgia, que és ofici. L’estabilitat laboral només li va servir per multiplicar els seus projectes, i per guanyar llibertat a l’hora d’emprendre’ls. Des dels temps de Faig Teatre o amb la colla dels Carlins, o amb els Farsants universals, a la Fira de l’Aixada. Al Microteatre, o recitant pels presos als porxos de l’Ajuntament... I doncs què, encara no l’heu recordada? És clar que sí! I si m’ho permeteu... segur que l’heu aplaudida també.