Comiat de 2023

Acomiadar els anys no deixa de ser un ritual, una fórmula comunitària per assumir que el temps passa i, posats a fer, conjurar que el seu pas no ens arrossegui, que deu ser el principal temor de tots i cadascun dels mortals. La data, doncs, es consigna festivament al calendari i hi afegim els parents i els amics, abans no ens vinguin a cantar plegats el gori-gori. Demà serà el primer de gener, i recordant sant Mateu i l'àngel del Senyor —Heus aquí la verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran per nom Emmanuel, que vol dir «Déu és amb nosaltres»— recordaré de felicitar el meu bon germà Manel, i faré bons propòsits per al 2024 que, ben mirat, no sé pas quins podrien ser que no sigui ser una mica més puntual, no deixar tantes coses per l'endemà, i no dir que sí a més coses de les que sóc bonament capaç de fer. Fet i fet, així, a raig, no sembla pas poca cosa! Dono els propòsits per bons —la Montse estaria tan contenta...— i, per tota la resta, agraeixo aquest 2023 que s'acaba: és l'any que m'ha permès jubilar-me amb dignitat —i un punt d'enyor, tot s'ha de dir, i un punt de por. L'any també que m'ha fet descobrir el plaer de ser avi ara tot just fa quinze dies. L'any, en fi, que m'ha permès continuar fent la meva amb més llibertat si es pot: viatjar a Glasgow el setembre, fer un curs de literatura per als séniors de la FUB, capbussar-me al Pou —el de la gallina— i passar més hores col·laborant amb la residència d'avis del barri. També em van regalar una formigonera! Què més podria demanar? Demanar més seria abusar! De manera que, contingudament, diria que faria prou el 24 si tot plegat es repetís com al 23 —tret de repetir de neta i de formigonera, és clar! Al capdavall només ens faltaria la pluja, mentre cerquem un xic d'amor per anar passant els dies i els anys enmig de tanta barbàrie arreu del món. Per passar-los plegats, si pot ser. I tan feliços i amics com sigui possible. 

Qui no coneix Jesús Sagués?

El Pou de la gallina d'aquest desembre ha estat dedicat a les catàstrofes que ha sofert Manresa al segle XX, catàstrofes d'origen natural o bé humà. Catàstrofes que ens recorden com som de fràgils i que no només passen arreu del món sinó també aquí, ben a la vora... encara que, i contra pronòstic, aviat les oblidem col·lectivament. En fi, passeu-me la reflexió de tan senzilla com és i quedem-nos amb el personatge que amb la il·lustradora Maria Picassó presentem al "Qui no coneix?": es tracta del periodista Josep Sagués, una persona compromesa també amb l'associacionisme local i d'una absoluta bonhomia. Per poc que us hagueu bellugat, el teniu vist segur!

 

Jesús Sagués

voluntat i perseverança periodística

 

Darrera Jesús Sagués Llombart (Manresa, 1968) només hi ha una història de fidelitat, la d’aquell noi que sempre va anar a la Badia Solé fins enllestir la secundària, abans d’anar-se’n a l’Autònoma per llicenciar-se en Periodisme. «Com que era de mena tímid però m’agradava explicar històries, i el català, i escriure doncs... vaig triar Periodisme». És clar que quan encara no havia acabat el COU ja havia anat a Tele7 per si necessitaven cap redactor. I tant que sí, i no només això: al cap de dos mesos —novembre del 85— l’home ja sortia per pantalla i tot! «Era un dia a la setmana, i s’emetia els dijous al vespre. Jo feia equip amb Marta Colomer». Tele7 són col·laboracions gratuïtes al llarg de més de dos anys  però, és clar, calia guanyar-se la vida i per això l’any 89 el trobem a la Casa d’oficis, un trampolí amb suport municipal cap a l’emprenedoria. En acabat, també passarà un breu temps per Regió7 constatant, amb tot plegat, com era de magre l’ofici de periodista. Per això, i abans d’acabar la carrera, fitxa per Caixa Manresa, i va a parar a l’oficina de la Sagrada Família. I la vocació? Primum vivere, va pensar. Inquiet com era, això sí, des de l’any 92 que comença a fer de voluntari a la cavalcada de reis de Manresa i d’aquí salta a Jove Cambra, a qui representarà a l’Associació Manresa de Festa. Perseverant i meticulós, precisament anys a venir presidirà Jove Cambra Manresa (2000) i l’Associació Manresa de Festa (2003) en una actitud compromesa que mai va perseguir títols sinó, i sobretot, que provava de respondre a cada repte. Tornem al periodista? En Jesús és encara a l’oficina de Caixa Manresa a la Sagrada Família —s’hi va estar catorze anys! Però quan Pere Garcia, al 2003, li proposa ser al gabinet de comunicació a la nova seu de Santa Anna, no s’ho rumia ni mig minut! «Havia acabat un postgrau de comunicació empresarial a la Pompeu Fabra, i em va semblar una molt bona oportunitat!» Van ser cinc anys, i són els millors que recorda, fins a la recta final de l’entitat financera. D’aquell temps, el Jesús també és membre fundador de l’Associació de periodistes de la Catalunya Central, l’Apunt, amb Joan Piqué o Adriana Delgado, que l’any 2014 esdevindrà la demarcació a la Catalunya central del Col·legi de Periodistes. I no para de formar-se: el 2008, a la UOC, fa un altre màster de direcció de comunicació. Però els canvis a Caixa Manresa el desplacen al departament d’atenció a l’usuari i, en aquella Catalunya Caixa de premeditada interinitat, des de 2011 al Jesús li toca anar cada dia fins al Prat del Llobregat. I se’n cansa. «Vaig plegar l’últim dia de Catalunya Caixa, el setembre del 2016». I el periodisme, on queda, direu? El periodista hi és sempre, i quan toca buscar futur l’aconsegueix molt més a la vora, ell que sempre ha viscut al mateix pis des que va arribar al món: «Des de fa sis anys sóc responsable de comunicació i protocol de la delegació del Govern a la Catalunya Central». I com que el cuc de l’associacionisme tampoc no l’ha perdut mai, ara mateix el trobareu també a l’Associació de la Misteriosa Llum. Perquè al capdavall —voluntat i paciència!— el Jesús ha conjuminat comunicació i participació ciutadana, i n’està content! 

Nuccio Ordine i George Steiner, entrevista pòstuma

Quaderns Crema acabava de publicar un resum de la gran amistat entre Nuccio Ordine i George Steiner «que serà delícia per a tot amant del deixant humanístic, i, més encara, li darà ànim i esperança» (Jordi Llovet, El País, 7/10/23). Es tracta de George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses, a càrrec de Nuccio Ordine i amb traducció de Jordi Bayod (Barcelona, 2023). El volum, breu, es llegeix aviat. I més enllà d’un elogi a l’amistat, el tema principal és l’ensenyament entès més com a devoció que com a professió. Amb tot això, ja es veu que la seva lectura podia ser profitosa.

De l’amistat, entesa com a «santa unió», se’n destaca el paper de la conversa i la comunicació que fins permet que els amics absents es trobin al nostre costat mitjançant els records compartits o bé els textos. I en recullo aquesta cita de Michel de Montaigne, on explica la profunda amistat que va mantenir amb Étienne de La Boétie: «En l'amistat de què jo parlo –escriu el francès als Assaigs– les dues ànimes es mesclen l'una en l'altra i s'hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides. Si se’m força a dir per què l’estimava, sento que això no es pot expressar sinó contestant: “Perquè era ell; perquè era jo”. Hi ha més enllà de tot el meu raonament, i d’allò que en puc dir particularment, no sé quina força inexplicable i fatal, mitjancera d’aquesta unió».

I l’amistat entre Ordine i Steiner hi va ser, llarga i fecunda. Fins el punt que abans Steiner no morís va enregistrar amb el seu amic italià el que va batejar com a Entrevista pòstuma. Només es publicaria després de mort. I en ella hi descobrim tot de reflexions sobre l’ensenyament —ambdós eren professors de literatura i tenien un vivíssim desig de transmetre tota la saviesa dels clàssics. No cal estar-hi d’acord en tot, és clar, però de tot el contingut, Ignasi Aragay, a l’ARA (20/10/23) en va fer un altre article sota el títol de L’antiensenyament, que ho sintetitzava molt bé:

(...)

«He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l’un i l’altre sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi". "Una de les fites més belles de la meva existència va ser aconseguir, per primera vegada, lligar-me les sabates amb la mà que tenia danyada". També va créixer sota l’amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil, es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur (o com es diu també en anglès, by heart) no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos, "continuen actuant en silenci en el nostre fur intern" i "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l’educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Ara que ja fa dos dies que ens hem capficat en els resultats catalans de PISA, m’ha agradat recordar la lectura d’Ordine i Steiner tot i que, i per ser francs, el meu panorama durant molts anys com a professor de literatura no es fonamentava tant en l’aprenentatge mnemotècnic —i si ho feia, era en llibertat, als Pastorets i per Sant Jordi!— com en l’estímul al goig i l’esforç de pensar, endreçar i exposar unes quantes idees. Encara ho enyoro després d’un primer trimestre jubilat. I tinc present, al capdavall, que la diversitat de les nostres aules —i el meu institut Guillem Catà encapçala cada curs rànquings— no és responsable d’aquestes dècimes que durant dos dies sembla que fan trontollar tothom sinó, i sobretot, de tota la canalla vulnerable a les nostres aules per motius socioeconòmics o desarrelament. 

El problema es diu pobresa, i es va manifestant en tots els àmbits. Recordem-ho quan algú ens anunciarà solucions fàcils, ràpides i contundents, o basades en un esforç i memòria que res tenen a veure amb aquell par coeur d’Ordine i Steiner.

Qui no coneix Pere Montoro?

I malgrat tot, aquest novembre llarg i ressec ha passat com tots els mesos: en una bufada. I ja som a desembre, preparant un altre «Qui no coneix...» per al Pou de la gallina. És hora doncs d'alliberar el personatge del mes passat, conegut i reconegut per la seva tasca al Kursaal però —i sobretot— per aquesta tarannà que el fa a l'abast de tothom. Ànima d'artista per una tasca de gestió rigorosa i discreta. La il·lustració, preciosa com cada mes, és de Maria Picassó: és el Pere Montoro, sí, i amb ell s'obre el teló... 

Pere Montoro,
treballar quan els altres fan festa

Acaba de fer seixanta anys i amb la mirada serena diu, com qui no vol la cosa: «he treballat tots els caps de setmana de la meva vida». Perquè el Pere Montoro Cabra (1963) treballa especialment quan els altres fem festa: el recordeu al Kursaal? «Jo faig les hores que convinguin perquè aquesta feina m’apassiona!». Fill del Poble Nou, amb vuit anys la família va anar a viure a la Fàbrica Nova, on l’avi feia de porter. Un cop va resoldre primària i batxillerat va triar la formació professional, però millorant l’opció del pare, electricista a la Pirelli: ell faria electrònica! Des d’aleshores, us dirà que tota la resta li ha vingut rodada fins a trobar-nos-el avui de cap tècnic de l’empresa municipal Manresana d’Equipaments Escènics. El cas és que el seu mateix pare, que es movia en ambients esquerranosos, li havia parlat d’una ràdio amb voluntat alternativa que es faria a Manresa i li suggerí d’acostar-s’hi. Som al 1982 i aquella experiència fou Ràdio Llamborda, on va multiplicar-hi descobertes i aprenentatges. Per això ben aviat el trobem al primitiu grup de festes de Xàldiga, on s’estrena en cercaviles amb bombo i xanques, en un procés que quallarà al grup Sotrac. Però va ser a l’antic Loiola on va prendre consciència de teatre. «Vaig anar a veure Nit de Sant Joan, enmig d’una gentada, i només vaig trobar un forat a la darrera fila, vora la taula dels tècnics. No en vaig poder apartar els ulls!». De manera que poc a poc va deixant de fer d’actor i es concentra en la producció. Sense deixar la ràdio —també passarà per Ona7, Cadena 13 i Ràdio Manresa— comença a fer hores de cap de setmana a la renovada Sala Ciutat, al costat de Salvador Vicenç, de qui es reconeix deixeble de tantes coses com hi va aprendre, «començant per la manera de ser». Però encara més, aquella colla de Sotrac es queden el grup Setrill, en la prehistòria de l’animació manresana. I el cop de gràcia vindrà amb el grup Teiatru, a partir de la Innocentada, que permet de professionalitzar-se fins a vuit persones, durant una dècada sencera. Teiatru s’acaba en un moment d’èxit, «—potser ens va fallar la visió empresarial», però el Pere ja ha trobat més camins: acompanyarà Marcel Gros, els Escarlata Cirkus, fa de regidor al Trapezi de Reus... «i així hagués anat fent si no fos perquè l’Assumpta Bermúdez em va fer notar que sortia una plaça de responsable municipal de teatres». Ara ja es pot dir? Li va semblar que no feia per ell! Però guanyada la convocatòria hi va encaixar d’allò més bé —«jo ja coneixia l’Eugeni Vall, que també em va ensenyar moltes coses, però que era tot un caràcter, eh?». Havien començat les obres del nou Kursaal, i de manera natural el Pere va anar adoptant majors responsabilitats en un projecte que mai ha parat de créixer. Avui vetllar pel Kursaal, el Conservatori i la Sala de la Plana no és pas senzill, en un moviment constant de descàrrega, tramoia, neteja, porters i acomodadors! «Això sí, sempre m’ha agradat viure a prop de la feina, i per això estic content de tenir casa aquí al costat». I és que el Pere des de fa vint anys viu amb l’actriu Teti Canal, i celebra com li han anat venint les coses. Encara més: li agrada i està content.. I en això, si el recordeu, sabreu que no fa teatre.