dissabte, 29 d’octubre de 2011

La qüestió no és "Halloween"

De les meves castanyades d'infantesa en tinc un record més aviat boirós. Boirós i singularíssim perquè, en primer lloc, no passava de ser una festa estrictament familiar i, de l'altre, consistia en una mena de retrobament amb els morts de característiques més aviat lúdiques. Perquè a la meva infantesa hi havia morts, és clar, els de la família, els del veïnat, fins i tot d'alguna criatura -les més impressionants. Hi havia morts, sí, i per Tots Sants tornaven. O per ser exactes, tornaven les seves "animetes", que és com anomenàvem el joc: darrera de les portes, als racons d'una habitació, entre armari i paret... apareixia un panellet o una castanya,  regal de part dels absents a qui, agraïts, dedicàvem un parenostre. I poca cosa més. Per tota la resta, diria que es bevia moscatell entre els més grans. Fi del record.

Ara mateix, però, si paro l'orella a l'institut, tota la canalla parla de Halloween. I barrejant castanyes i moniatos, molts es disfressaran, buidaran carabasses, sortiran al carrer. Alguns assistiran a concursos de discoteca i fins hi ha qui s'empesca túnels del terror... Tot plegat em sorprèn, i fins m'interessa. Però em desconcerta l'actitud dels nous defensors de les tradicions, del conflicte que d'uns anys ençà sembla enfrontar Halloween i la Castanyada. Perquè no hi ha conflicte.

Em fa l'efecte que el triomf de Halloween es produeix no pas per la victòria sobre la tradicional castanyada -d'un tradicional força relatiu- sinó per l'absència de discurs a la festa de Tots Sants. Ras i curt, ja feia temps que Tots Sants s'havia reduït a l'àmbit gastronòmic perquè, de la mort, no se'n parlava. No en volem parlar. La mort, que de sempre ha estat un tema difícil, avui té la categoria de tabú. La mort és a les pel·lícules, als vídeojocs, també als parcs temàtics. Però la mort -la de debò, la inevitable- ha desaparegut del nostre imaginari particular i els enterraments, cada vegada més, són un episodi familiar. Ens ho passem tan bé! Qui, doncs, vol pensar en la mort?

I doncs ve-t'ho aquí el triomf de Halloween. Tornem a parlar de la mort, o a conjurar-la. Reduïda a joc, és clar... Tota la resta -el vampirisme, els castells gòtics, tota l'estètica gore que l'acompanya- no sé pas què durarà. O sí, durarà tant de temps com sigui eina de negoci, nova expressió de consum d'aquestes festes contemporànies que ja no ens fem sinó que ens fan. Previ pagament a taquilla, és clar. Al capdavall, no ens hi capfiquem més del compte: la Castanyada durarà. La Castanyada, les animetes, aquest impossible provar d'explicar-nos que és la mort. I d'anar-la assumint ni que sigui amb gotets de moscatell...

dissabte, 22 d’octubre de 2011

L'encert de "Tocats de lletra"

Ja fa cinc anys que, d'una manera discreta, Manresa s'embolica en aquest "Tocats de lletra" que és un cicle de promoció de la lectura impulsat per l'Ajuntament de la ciutat i el gremi de llibreters de Catalunya. Cada vegada més complet, cada vegada amb més complicitats -la profusió de logos a la contraportada del programa emula amb èxit els grans festivals o les curses de F1 !. Vull dir, en fi, que el programa val molt la pena, que cada vegada té més èxit i que, durant cinc setmanes, encerta a presentar autors i actors més o menys mediàtics amb l'objectiu indissimulat d'acostar la literatura al públic. I se'n surt. I diria que se'n surt perquè no fa trampa -no fa que els assitents ens sentim carallots, poc llegits o definitivaments incultes: vam poder escoltar Montserrat Carulla recitant Sagarra o la Mar Ulldemolins en un altre recital de dissabte migdia, a la Plana de l'Om. En Jaume Cabré presentant Jo confesso. Enric Casassas o Mattew Tree, Anna Barrachina i -dimecres vinent- una "conversa amb Empar Moliner". I molts, molts més actes, és clar. Però d'entre tots, em quedo amb el de "Em patina la mandarina", amb Dolo Bertran i Anna Carné. Un recital de poesia adreçat als alumnes de secundària, que dijous va omplir la sala petita del Kursaal. Vegeu la foto, feta amb els alumnes de primer de batxillerat de l'Institut Guillem Catà, abans de tornar a casa: semblem feliços tots plegats.

I és que a vegades, més que el poema, allò que m'impressiona és poder percebre l'efecte del poema. I el recital -acalleu els més escèptics- va fer el seu efecte. Hi ha, és clar, el punt d'estratègia que et permet repartir i comentar alguns textos abans a l'aula, sense voluntat pedagògica ni aparell d'exercicis, si us plau!. I la selecció -Guerau de Liost amb Palau i Fabre, Brossa o Comadira- que no era feta a la babalà ni, encara menys, pretenia rescabalar ningú d'unes preteses mancances. I aleshores, a les fosques, cent-vint adolescents es van aclofant sota el doll de paraules i a vegades em penso que ni ells mateixos s'acaben de creure que... els agrada. Talment passa amb la tònica Schweppes, i amb tantes i tantes d'altres coses!, estic convençut que de poesia n'havien tastada poca -i sovint amb ginebra de molt mala qualitat.

Qualitat, sí. Diguem, doncs, que la tria era feta per en Jordi Estrada, i en l'encert total encara remarcaria el darrer text, per acabar, aquell Dirty realisme d'en Ponç Pons. L'un i l'altre prou saben què és fer català a la secundària i per això, com el banyista l'aftersun, el vaig rebre no només amb agraïment. I com que al ciberespai no li vé de cinquanta versos, estalvio l'enllaç i els afegeixo aquí mateix, per recordar-los...

DIRTY REALISM
(Sheaffer)

I

Avui m’han regalat un boli
pels serveis prestats i l’interès
que he demostrat en ensenyar als al·lots
aquesta nostra antiga, dura i calcigada llengua catalana.
No és un boli molt bo,
però és més car, segur, que el que jo emprava
per corregir exercicis, posar notes
o signar el full de faltes d’assistència.
Jo no havia fet mai poemes amb un boli.
Tampoc no havia pensat mai
que potser caldria fer
com Rimbaud i plegar cap a Etiòpia.
Sóc un poeta menorquí
que viu exiliat a la seva pròpia illa.
Escric per no morir-me,
com Sábato, de soledat
i també perquè és l’única
manera que conec de sobreviure.
Jo no crec, com deia Mallarmé,
que la carn siga trista, ai las, i no he llegit
encara tots els llibres.
Com Vladimir Holan en la profunda
quietud cremant de Kampa escric entre la nit
ardent de Sa Rocassa. Sota un sol nocturn,
la meva gran passió són les paraules.
A voltes em despert per consagrar-ne alguna.
Sempre dorm amb papers i un llapis vora el llit.
Tenc amics que ja han mort i amics de ver que estim.
M’han assassinat a cops de desencants la infància.

II

Tenc els ulls tan gastats de viure en els fulls d’altri,
tenc el cor tan cansat de viure vides d’altri,
que ara agaf el meu boli i prov d’escriure uns versos
que salvin aquest dia a punt ja d’expirar.
He fet classe el millor que he pogut i he sabut.
He jugat amb els fills, he estimat, he vist gent...
He llegit Thomas Mann i m’ha semblat molt lent.

III

M’hauria agradat molt poder viure a Tahití
i conèixer Gauguin i estimar moltes dones
de pits durs i brillants a la platja o al bosc.
Habitar Hiva Oa, Mooreà, Papeete...
Veure els llocs purs i verds que va veure James Cook
sense el pes dels pecats que van dur els missioners
o les lleis sepulcrals de l’Administració.
Ser estranger i ser salvatge i viure nu i en pau.
Però com va dir Espriu, jo també sóc covard
i estim, a més, amb un... etcètera, etcètera.
Em quedaré aquí a escriure entre parets
de llibres i papers fins que la mort se’n dugui
amb el seu negre alè la darrera paraula.

                        Ponç Pons, On s'acaba el sender, Edicions 62, Barcelona, 1995.

divendres, 21 d’octubre de 2011

Un milió darrera el gest d’en Broggi

Quan ara fa pocs dies vaig assabentar-me que el doctor Moisès Broggi encapçalaria la candidatura unitària que ERC presenta al Senat espanyol, vaig emocionar-me. O em va emocionar el gest, el de l’avi de 103 anys, el de l’il·lustre cirurgià, el del ciutadà sempre compromès en tantes i tantes batalles... I em van venir al cap dues imatges: l’una, en aquella primera portada del nou diari Ara, aviat farà l’any: el vell centenari i la criatura de mesos a la falda, la vida viscuda, la vida per viure. Tot un programa per la nova capçalera però, també, per al país. Tota la saviesa i tot el compromís d’una trajectòria més que centenària per dir-nos, amb optimisme, que “encara hi ha combat”. Per la defensa del país, per la defensa de la justícia i la igualtat, per la democràcia, per la pau, per l’emancipació nacional... I aquesta és la segona imatge, al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa, pronunciant el pregó de Festa Major, l’any 2008. Allà ens va dir sense embuts que és normal i necessari que els pobles minoritaris ens rebel·lem contra les insuficiències econòmiques i la relegació en els governs de les majories dominants. Literalment, que no era gens estrany acabar en la separació. I pax vobis, i bona festa major! L’enuig de peperos i alguns sociates fou tan gran –la cara d’en Canongia, inoblidable!- que fins i tot perderen formes i esquelles, i es van estar d’aplaudir al pregoner. Es pot aspirar a més gran elogi?

I doncs en Moisès Broggi és un home valent, i honest, que amb el seu gest dóna testimoni. En un món on la vellesa sembla no comptar, ell fa un pas endavant i es compromet –hi compromet tota la seva trajectòria cívica- amb aquesta plataforma d’ERC amb Reagrupament i sobiranistes independents. Perquè Moisès Broggi no serà el senador que ocupa l’escó i vota obedient. Al capdavall l’escó no és el seu objectiu –no li calen més honors. El què compta és el clam i el gest que s’encomana: això és, ser valents i coratjosos. Si ja sabem d’on ens vénen els maldecaps i les estretors, si de debò aspirem a un país nacionalment lliure i socialment just, no podem sinó seguir-lo. I és que, com els millors antibiòtics, el dr Broggi és d’ampli espectre. I estic segur que aconseguirà el suport no només habitual d’entre l’Esquerra i els indendentistes. Que hi haurà qui començarà a entrenar-se per fer el pas, per dir “jo també”. I votant Broggi al Senat haurem fet un altre pas cap a la llibertat. Ens calen un milió de vots: sabrem estar a l’alçada del seu gest?


Publicat ahir a ManresaInfo.

L'agost de 2008 Broggi ens va entusiasmar a l'ajuntament de Manresa. Tant que fins i tot, en acabat, ens hi vam fer una foto amb l'Enric Aloy, sota la cèlebre làpida que commemora les Bases de Manresa.
I encara un altre comentari: ahir va ser un dia històric, impossible d'oblidar. ETA va anunciar el final de la seva activitat armada. Acabo, doncs, amb un fragment de Vicent Partal avui a Vilaweb:  ETA s'ha acabat, però les raons profundes que varen fer néixer ETA -algunes, no totes per sort- persisteixen i continuaran essent part del debat polític (...) Em fa content saber que ningú més no morirà. Em fa feliç i crec que aquesta és la cosa més important de totes. Però també em fa content saber que ETA ha entès que era una nosa enorme per al seu poble i per a tots nosaltres. Ho ha fet tard, ho podria haver entès fa anys, però ara tant és. Perquè el que importa ara és el futur que s'obre al davant, de forma imparable.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

De la festa i dels records

S'escau que aquests dies mandrejo. Parlo d'escriure, és clar: ni tinc el temps que voldria ni dec tenir-ne prou ganes per posar-m'hi. Altrament, vaig a treballar cada dia i m'emporto feina a casa. Llegeixo els diaris en paper i digitals. Rebo correus i provo ordenadament de respondre'ls. I necessito nou material de classe, tot el material que en el pas del guix a la pissarra digital jo no vaig preparar. Disset anys de retard són molts anys!. I aleshores, capficat en el present, una mà et tiba al passat. Com una regressió inesperada que -sortosament- aquesta vegada ha estat mínima: tot just donar per bona la transcripció d'una xerrada que vaig fer l'anya passat en unes jornades a Sant Jeroni de la Murtra. La rellegeixo, i mentre l'esmeno mínimament, una sensació de vergonya m'aclapara. Que atrevida és la ignorància! Tres exemples, dos records, mitja idea. I avall que trona. I el què és més gros, si he de ser sincer, és que m'encantava... Aquell dia, al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, la jornada anava de la Catalunya medieval i el sentit de les festes, i jo hi vaig parlar "Contra les festes sense sentit". L'esquema, me'n meravello, el publico tot seguit. Però allò que provava de dir és que hi havia massa festes al país. I avui queda demostrat que amb menys passàvem: no totes tenen el mateix valor.

Al nostre país hi ha festes que no acaben de tenir sentit. Parlo per una determinada sensació de que vivim instal·lats en la festa. De que cada cap de setmana no se sent altre cosa que festa. El tipus de vida que tenim ens permet treballar de dilluns a divendres i, a mesura que s’acaba la setmana, tenim un temps de lleure i un temps de festa. I això, és clar, com idea és molt bo.

Ara bé, de festes n’hi ha de molt tipus i fins, probablement, avui ja n'hi ha massa. En conviuen de tradicionals i molt antigues amb d’altres que són absolutament noves. Jo sóc de Manresa i durant dotze anys hi vaig fer de regidor de Cultura. I encara recordo quan un grup de ciutadans a l’ajuntament em va proposar de fer una fesa medieval. Aquesta festa va consistir en pagar quatre milions de pessetes a una empresa que va omplir amb 80 parades el nucli antic de Manresa. Els artesans portaven rellotges, venien botifarres, de tot! A la gent li va encantar. I malgrat tot, alguna cosa fallava. Vam destinar força hores a rumiar-hi. Al final el que faltava era la història, no aprofitàvem l'essencial: la història de la Llum. Però no he vingut a parlar de la festa de Manresa sinó de la festa de manera genèrica...

La pregunta és, ¿perquè fem festes, perquè fem noves festes medievals, barroques, renaixentistes...? Fem festes perquè necessitem passar-nos-ho bé , perquè la majoria dels dies de la nostra vida són rutinaris i hi ha moments en què necessitem trencar la rutina. I doncs, perquè funcionin les festes hi ha d’haver tot un procés previ de rutina ja que el que de cap manera funciona és viure constantment instal·lats en la festa. La rutina és la que ens permet concebre, desitjar i preparar la seva alteració, és a dir, preparar la festa. I és que les festes sempre han estat necessàries. Per poder fer una festa necessitem tres coses:

-Tenir uns certs excedents. La festa es feia quan hi havia uns certs excedents de menjar. Per això tradicionalment s’han fet a l’estiu perquè es l’època on hi havia més menjar.
-Disposar d’un temps singular: És el temps previ a la festa. És el temps de la preparació.
-Tenir una bona història. Si no hi ha una bona història, un relat, la festa no funciona.

La festa ha de ser un esdeveniment comunitari, i perquè es pugui seguir, entendre, compartir... ha de tenir una certa litúrgia. Les festes també tenen un recorregut: neixen creixen i algunes fins i tot es moren. Pot ser que d’aquestes aproximadament trenta festes medievals que anualment ara es fan a Catalunya d’aquí a alguns anys no quedin ni la tercera part. Quedaran només les que tinguin més sentit, una bona història. I a la vegada cal pensar que també se n’inventaran unes altres....

En qualsevol cas, noves o velles, de sempre o d’enguany, la gent ha de saber quin paper tindrà a la festa. Ras i curt: perquè una festa funcioni la gent hi ha de participar. Això ho ha de saber abans de fer la festa. En el moment de la festa, la gent que s’hi afegeix són els turistes, els visitants, etc. Aquesta gent, perquè se senti be a la festa, se l’ha de convidar. I només se sentirà convidada si els participants creuen en la festa. El que importa d’una festa no és anar-hi sinó allò que t’hi passarà. Si no pots garantir que passarà alguna cosa, la gent no vindrà. Els que ens agrada no és estar-hi sinó que ens convidin a que passi alguna cosa. Només així hi ha festa i podem disfrutar-la plegats.

Acabaré amb un exemple: El dissabte de Carnaval a Torelló. Dura des de les quatre de la tarda fins ben entrada la matinada. La gràcia d’aquet carnaval no és que dura unes dotze hores sinó que ja l’endemà de Reis, a primers de gener, és troben els participants per començar a preparar la rua, els vestits, la música, etc. Hi ha milers de persones que s’estan preparant durant aquestes vuit setmanes per al carnestoltes. Així el carnaval de Torelló dura vuit setmanes... i les dotze hores de la festa.  I se'ls fa curt...

La foto, de la Fira de l'Aixada a Manresa l'any 2008. La història de la Llum hi és fonamental.

divendres, 7 d’octubre de 2011

La nova Esquerra Republicana

Dissabte passat, ERC va celebrar el seu 26è Congrés Nacional a Girona. No s’havien esgotat els quatre anys preceptius d’ençà el 25è però era evident que calien canvis, i que calia avançar-los si es volia tancar un període convuls i de resultats incerts. Doncs bé, Girona ha estat això: un treball per repensar no tant la línia política d’ERC sinó sobretot l’estructura i, també, renovar les persones que l’encapçalen. Per recuperar confiança, obrir-nos i esdevenir una eina al servei de la nació catalana. I em penso que l’objectiu s’ha aconseguit: vam marxar de Girona amb la sensació d’haver viscut una jornada històrica. Pels discursos, per l'ambient que s'hi respirava, per aquest desig de tornar a començar, convençuts que sí, que tots junts vencerem...

S’ha enllestit un cicle, doncs, i això es va percebre des de primera hora, amb en Joan Puigcercós llargament ovacionat just abans no comencés un balanç autocrític (“no n’hi ha prou amb la governabilitat”) i generós (“hem d’aprendre a fer relleus”) que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per Oriol Junqueras i Marta Rovira, avui ja President i Secretària General d’ERC.

Dissabte va ser també una jornada intensíssima per tal d’aprovar, amb uns elevats nivells d’unanimitat, la ponència política i la reforma dels estatuts, la nova executiva i fins a 30 consellers nacionals –l’enhorabona especialment a Pere Culell, Carme Bertral i Laura Vilagrà. Però allò que finalment en quedarà seran les línies mestres traçades als discursos de cloenda. El de la Marta Rovira, passant pàgina als anys de sectors i famílies si volem “construir confiança”. Rovira tingué l’encert de ressituar ERC sobre el mapa i manifestà sense embuts una voluntat hegemònica (“no hem vingut a ser crossa de ningú!”). Perquè és ben senzill: ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.

I va ser
la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, qui “recollint les lliçons de la història i de l'experiència" es proposà de sumar no només entre independentistes o defensors de l'estat del benestar: sinó tota la gent d'aquest país. Junqueras va fer un discurs complet, d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem, i que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, per abastar un somni: un país més lliure i més just, construït des dels valors republicans del rigor i la igualtat. També l'austeritat, la modèstia, fins i tot la humilitat... I és així que l’historiador parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit,". El punt d'èpica imprescindible i un profund sentit de responsabilitat. Que no s’espanta “ni d’un mal resultat".

Perquè després vé la feina, és clar, i ningú no ens assegura res el proper 20 de novembre. Però hi ha paciència i també molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això dissabte també vam marxar de Girona amb un punt d’entusiasme. Aquell que permet presentar-nos a Madrid com una plataforma que, a manera de coalició i amb els logotips de totes les formacions acompanyant el d'Esquerra, aprofiti els altaveus de les Corts espanyoles per proclamar els fonaments del nostre programa. Això és, la transformació del model econòmic desencadenant d’aquesta crisi i la consecució d’un estat propi on aixecar-hi una societat més justa i equilibrada. Democràtica, culta i oberta a tota la diversitat. Tant diversa com la que ha de ser la nova ERC.

A tomballons, publica avui a Regió7

Versió en 3500 caràcters d'un apunt de diumenge passat: el congrés d'ERC i les perspectives de futur, no només electorals. D'acompanyament, una altra foto de Girona, amb alguns dels representants del Bages...

dimecres, 5 d’octubre de 2011

Els ous del senyor Javaloyes

És evident que a Manresa el coneix gairebé tothom però, per aquells que encara no ho sabessin, ho recordarem: en Xavier Javaloyes és el cap del grup municipal del Partit Popular a la ciutat. I tot i que és pepero fins el moll de l'os, la veritat és que sovint campa amb criteri propi. Conservador és clar, i només un punt cercabregues quan vol fer-te gabiejar -quan s'agafa al manual del partit i el recita fent cara de creure-se'l. Doncs no en diríem gran cosa més si no fos que, avui, en una columneta lateral de Regió7, l'home perorava que troba a faltar accions més decidides al govern Junyent -això és, al nou alcalde convergent de Manresa que governa en minoria seguint la moda de la geometria variable i el retall. En fi, Javaloyes amb tot el PP local al darrera considera que al cap de 100 dies ja es poden "copsar quines poden arribar a ser les línies mestres d'aquest govern" i fins i tot, llagoter, valora la nova "predisposició d'entendre la relació entre ciutadà i administració d'una forma diferent de la que hi havia fins ara" (i "fins ara" vol dir la del pacte diabòlic entre PSC, ERC i IC-V que ha governat durant setze anys ininterromputs). Però, vaja, Javaloyes no ho pot pas veure tot bé i aleshores, prudent, vol enviar només un petit dard que per al lector matiner de Regió7 de poc no li ennuega l'esmorzar: considera que el nou govern ha actuat amb massa precaucions "i sense voler aixafar cap ou. I en 100 dies caldria haver-ho fet". I doncs sí que van forts aquesta gent! Ja es veu que aviat governaran el feliç regne d'Espanya però, compte!, que anar pel món trepitjant els ous de la gent -i aquí potser caldria afinar "els ous dels homes"- no sembla la millor manera de guanyar amics. És clar que en Javaloyes podria molt ben ser que s'hagués fet un embolic entre els ous, la truita, i els ulls de poll. Si més no, està clar que en Java ara mateix trepitja fort!

diumenge, 2 d’octubre de 2011

Després del Congrés

He deixat escolar el diumenge familiarment, amb tranquil·litat. Tot just el Regió7 i l'Ara, i un repàs a Vilaweb. En acabat, ara que ja és fosc provo d'endreçar les notes i el gruix de les emocions del 26è congrés d'ERC, ahir, a Girona. I ho faig amb la sensació intacta que va ser un dia important i, també, inoblidable. D'una banda pels discursos que hi vam poder escoltar. De l'altra per l'ambient que s'hi respirava, el de les grans ocasions, el de tornar a començar, aquell que diu que sí, que tots junts vencerem...

Des d'en Puigcercós a primera hora, que arribà al faristol precedit d'una llarga ovació i amb una lluïssor als ulls que recordaré molt temps: un balanç autocrític, serè, generós, i amb vuit experiències que enllestí amb una sola demanda: el màxim suport per Oriol Junqueras i Marta Rovira. M'estalviaré descriure la llarga jornada que hi hagué després de la intervenció d'en Joan Ridao: les esmenes a la ponència política i als estatuts. Inevitablement, un congrés també és això, i entremig de propostes interessants fins el darrer instant no transaccionades, generalment l'episodi destapa alguns militants amb una agudíssima vocació de buròcrata, de tant com alambinen la proposta o dissimulen l'interès. Ho deixo, perquè des del 96 que no em perdo cap congrés i seria mentida dir ara que me'n sorprenc. Ben al contrari, reconec que cada vegada guanyem més agilitat. I això, en un partit d'encuny assembleari com el nostre, és francament d'agrair.

Però allò que marca aquest primer d'octubre per ERC són els discursos de cloenda: el de la Marta Rovira, convençuda que passàvem pàgina de tants sectors i famílies, que tornaríem a ser creïbles, que veritablement ja estàvem construint confiança. Rovira cita Tresserras i Tardà, es ressitua en el plànol i manifesta sense embuts que tenim voluntat hegemònica i que no hem vingut a ser crossa de ningú. ERC, amb el seu mínim comú denominador a les sigles -d'esquerra, republicana i catalana- no s'ha mogut d'on era.  Extraordinari. I és aleshores que arriba la darrera intervenció del dia, la d'Oriol Junqueras, "recollint les lliçons de la història i de l'experiència". I amb la mà estesa a tothom, per sumar no només entre independentistes o els defensors de l'estat del benestar: sumar amb la bona gent d'aquest país que estudia, treballa, es compromet i dedica el seu temps al bé comú. Junqueras va fer un discurs complet, més emocional que programàtic si es vol, però d'una força retòrica com feia anys que no escoltàvem. Un discurs que ens reclama ser ambiciosos malgrat totes les dificultats, i que ens demana de treballar per un somni. Un país més lliure, més just, més ampli, construït des dels valors republicans del rigor i l'austeritat, la modèstia, la humilitat... I és així que Oriol Junqueras parla de derrotes passades i de nous sacrificis fins la victòria "que doni sentit a l'esforç de tots aquells que ens han precedit, i dels que vindran darrera nostre". El punt d'èpica imprescindible i el profund sentit de rersponsabilitat. ("El camí serà llarg, però no ens rendirem, no ens cansarem -i si ens cansem... no ho direm-  I no ens espanta ni un mal resultat...").

Perquè després del discurs vé la feina, és clar, i ningú assegura que el proper 20 de novembre els resultats millorin gaire per ERC. Ja ho veurem. Però hi ha paciència i encara molta més constància de la que ningú, mai, hagués imaginat. Per això ahir vaig marxar de l'Auditori de Girona amb el punt d'entusiasme que permet repensar el futur amb optimisme. I, cap al pàrquing, em va semblar que aquella lluïsor de primera hora ja es compartia a totes les mirades...

La foto, de família. Manresans al congrés d'ERC. Només un quants, és clar, perquè n'érem molts més. De Manresa, i de Cardona, Navàs i Navarcles, Castellbell i el Vilar, Sant Vicenç de Castellet, Santpedor, Moià i Santa Maria d'Oló... El Bages hi va tenir un paper actiu, i des d'ahir, a l'executiva nacional hi tindrem en Pere Culell, al capdavant de la secretaria nacional de política social i ciutadania.