dissabte, 11 de febrer del 2023

Qui no coneix Ariadna Guitart?

Tot just venia d'acabar-se la 66a Innocentada de Manresa que a El Pou de la gallina de febrer publicava aquest retrat de l'Ariadna Guitart Pujol. Ella també ballava a "A bodes em convides" —com s'ho fa el Carles Claret per enfilar-les totes?—. L'Ariadna hi ballava i alhora signava la coreografia d'aquell espectacle, i de tants altres que la ciutat ha gaudit. Ras i curt, pura creativitat i energia, sense mai plànyer l'estona per ballar. O fer ballar. Per fer, des dels escenaris o les places públiques, una ciutat una mica millor. I sobretot, més feliç... Tot això, en 3000 caràcters i una il·lustració brillant de Maria Picassó, ho publicàvem així:

Ariadna Guitart,
ballar amb la ciutat


A l’altar de la manresanitat popular hi ha, segur, un lloc reservat per a l’Ariadna Guitart Pujol. No la recordeu? Damunt dels escenaris o directament a plaça: l’heu vista, sí, i moltes vegades. Perquè l’Ari, si alguna cosa no ha deixat mai de fer és ballar. Nascuda el 1985, de ben menuda que ja la van acompanyar a l’Esbart. Tot just havia fet sis anys! Els seus pares, Magí i Rosa, tampoc s’estalviaven cap assaig, i feien pujar la canalla amb el mateix cuquet. Amb el seu germà Adrià, faran la primària a la Flama però l’Ariadna, als deu anys, afegeix el ball de saló a les seves inquietuds i s’hi aboca tant —pràcticament amb entrenament diari!— que ben aviat guanya campionats competint en les modalitats d’estàndards i, la seva preferida, els llatins. A setze anys encara els arribarà una tercera germana, l’Aina. L’Ariadna estudia al Lacetània, allà on la seva mare treballa com a professora d’educació física. I aleshores arriba la dissort: la malaltia s’endurà en poques setmanes de diferència pare i mare. Trencament. Desastre absolut. Un daltabaix emocional. L’entorn i la família farà costat als tres germans, també l’Esbart, que hi ha estat sempre. «Això sí, aleshores vaig abandonar el ball de saló, i no hi he tornat». L’Ariadna tria els estudis de Magisteri a la UAB, en l’especialitat d’Educació i Física i, forta com és, de tot se surt. Comença a fer substitucions «i aviat vaig anar a parar a Fonollosa: una veritable sort!». Allà tot i no ser definitiva, hi obtindrà plaça un curs i un altre, i fins i tot després de guanyar les oposicions, s’hi podrà quedar. «El projecte musical de l’escola em permetia anar més enllà de l’educació física: fèiem dansa!». Però alguna cosa devia grinyolar dins seu perquè, després de set anys de docència, renuncia a la seguretat de la feina i agafa una excedència: «Vaig adonar-me que em faltava alguna cosa, que em faltava ballar!». I amb trenta anys a l’esquena, es matricula al Som-hi dansa, de Barcelona: hi anirà cada dia per ballar cinc hores, feliç. En acabat vindran les primeres classes de jazz musical, d’escoles de dansa i d’una darrera descoberta, el Manresa Teatre Musical: Pablo Testa de MTM li diu quan la coneix: «I tu, on eres?». L’Ariadna es multiplica en coreografies a tot arreu on pot, i conserva un parell de matins a la setmana per continuar aprenent a Barcelona. Fins que... Fins que va tornar a fer de mestra! En un darrer gir dels esdeveniments, l’Ariadna tornarà a Fonollosa, amb una dedicació de mitja jornada, que compatibilitzi el seu vessant artístic i creatiu amb l’estabilitat laboral: ara pot fer dansa a tota la primària! I recosint episodis, fa mig any que acaba de ser mare d’una Aran preciosa. Però és una maternitat activa: amb el seu company fent-li costat ja l’hem tornat a veure en plena forma a la Innocentada aquest mateix mes de gener. A l’Ariadna, a l’Adrià i a l’Aina Guitart Pujol, per ser exactes! «Ho hem mamat, per dur que sigui a vegades. El resultat són disset anys a l’esbart major, que són disset anys a plaça per Festa Major...». Això i els balls de zíngares i després els de moravians a cada Aixada. La bolangera de la Llum —«tinc per mestre en Joan Manel!»—, i encara el compromís amb la Innocentada, al costat de Jordi Gener i Dolors Baró: des de fa sis anys que no només balla sinó que porta la direcció coreogràfica. I quan ha plegat de l’esbart major, ara fa quatre anys, encara es van animar amb tota la colla a fer el grup 2.0... «Perquè m’agrada formar part de l’entitat i m’agrada continuar ballant. Perquè a mi —es nota?— m’agrada molt ballar!».

dijous, 9 de febrer del 2023

Una visita al MNAC (12 anys al Catà)

Ahir, amb tots els alumnes de 1r i 2n de BTX —Història de l'Art, Literatura Universal— vam anar a Barcelona, en una visita programada al Museu Nacional d'Art. Es tractava d'endinsar-se en les col·leccions del romànic i el gòtic. No cal dir que els més grans, pressionats per la prova de Selectivitat, han format un grup amb voluntat rigorosa. Jo, però, només acompanyava els de primer de batxillerat, que tot just anaven a fer un bany d'imatges, després de molts mesos de rosegar Llull, Ausiàs o el Tirant lo Blanc i el romanç de Tristany i Isolda. La medievalitat acaba captivant sempre, i més quan només hi ha el goig de la descoberta, la sorpresa del color i la llum, l'ambient, i tota la història. Ego sum lux mundi. De primer ni els de llatí ho pleguen! Però quan ho veuen al·lucinen i, de sobte, tot el rollo de la societat teocràtica va prenent valor. Hem vist màrtirs torturats —que fort!—. I la marededéu, o el crist crucificat en versió fusta natural o policromada... Abans d'arribar al gòtic ja ens han hagut de cridar una mica l'atenció, atès que el meu grau de tolerància no sempre coincideix amb el dels vigilants. Potser xerraven massa, segur que reien massa alt també... admeto la culpa, sí, però l'experiència hi ha estat, i no compto que ningú s'hi hagi fastiguejat. Ara algú dirà que es una desproporció l'esforç, que tot plegat ja veus què en quedarà. Jo només sé que aquests exercicis de luxe —l'entrada la vam gestionar gratuïta, la renfe es fa càrrec del desplaçament...— són imprescindibles i cal posar-los-els a l'abast. Amb el mateix goig que fa molts anys algú ho va fer amb nosaltres, indiferent al cost o el nivell d'aprenentatge que en resultaria, només per tal que poguéssim descobrir aquelles joies i omplir-nos-en els ulls. En acabat uns quants hem tornat a Manresa —sabíem que dinaríem tard— i un bon grapat tenien permís per quedar-se de tarda a Barcelona. Per a molts, tota una primera experiència de llibertat! També m'hagués agradat acompanyar-los, és clar, però això ja no tocava. I al tren, abans dels primers cops de cap, he pensat en el goig de ser allà encara, compartint una bossa de patates rosses barates —els encanta comprar, i comprar als paquis. El goig d'estar parlant del seu futur, desgranant les expectatives i també els seus temors mentre jo, calladament, cargolo els meus propis dubtes i passo comptes: aquest febrer ja fa dotze anys que vaig aterrar a l'institut Guillem Catà! Dotze anys que han passat com una glopada, plens de moments feliços, plens d'aprenentatges... I gronxat al vagó de rodalies, assaboreixo el trajecte mentre avaluo, també, el dolor de jubilar-me i saber que un moment així potser mai més no el tornaré a gaudir.