Manresa acolorida (6) la ciutat és cal Berlanga

1961, Berlanga immortalitza Manresa

Publicat al Pou de la gallina 401, octubre de 2023

El rodatge de Plácido, de Luís Berlanga, va ser un veritable esdeveniment el març de 1961. El director ja era un personatge del tot reconegut que havia fet Bienvenido, Míster Marshall (1953); Novio a la vista (1954); Calabuch (1956); Los jueves, milagro (1957)... i ara buscava una ciutat grisa i propera a Barcelona. Va resultar ser Manresa, i això per situar-hi una paròdia amb guió de José Luís Azcona que no s’allunyava gaire de la nostra quotidianitat humana. Amb Plácido, doncs, Manresa s’emmirallava física i moralment a la pantalla, i es trobava —ho podem dir?— arnada i lletja. Al darrera quedava tot un mes de rodatge i una gran expectació protagonitzada, entre altres, pel còmic català Cast Sendra (Cassen) i José Luis López Vázquez.

La foto, realitzada per Marià Lladó a la Plana de l’Om ens sorprèn sobre manera. Ara, malgrat les dificultats d’acoloriment, la composició cobra vida, en un guirigall d’artistes, tècnics i públic embadalit. L’argument és senzill, tal i com Carles Claret, al Pou núm. 362 (Manresa de cine), el sintetitzava: «les peripècies d’una petita ciutat provinciana en la qual a unes burgeses ocioses se’ls ocorre organitzar una campanya nadalenca amb el lema Siente a un pobre en su mesa. Mentrestant, a Plácido —Cassen– l’han contractat per participar amb el motocarro a la cavalcada de Reis, però sorgeix un problema que li impedeix centrar-se en la feina: el mateix dia li venç la primera lletra del vehicle, que és el seu únic mitjà de vida». La pel·lícula, val a dir-ho, es va endur la Palma d’Or al festival de Cannes i va ser nominada als Òscars de Hollywood de 1962 en la modalitat de parla no-anglesa, amb escenes tan hilarants —i sarcàstiques— com quan les Ollas Cocinex patrocinen una subhasta de pobres filmada a l’interior del Casino.

Joan Anton Ribas, un dels fundadors de CineClub Manresa recordava, per a la secció Les persones i els fets (1987) que «durant la realització els manresans reien, però després de la projecció s’adonaren que la ciutat no quedava gaire ben parada!». I afegia: «A la pel·lícula van sortir-hi molts extres, la majoria dels quals eren vells de l’asil de les Germanetes dels Pobres, amb qui es pretenia donar més sensació de desemparança i tristor». No hi va faltar la participació també d’alguns actors amateurs, com ara la veterana actriu Paquita Blanch, que va protagonitzar un dels moments del rodatge en ensopegar a l’escena del Casino, i que Berlanga va aprofitar en el muntatge definitiu. Un darrer ingredient manresà quedaria immortalitzat al film, i no són els urinaris de sant Domènec, enderrocats el 1995. Parlem del famós motocarro, propietat del manresà Enric Martí. Si més no, Plácido va somoure una mica Manresa i tindrà sempre més un lloc en la memòria col·lectiva tal com recollia encara l’any 2005 La ciutat de Plácido, el documental que va fer-ne el malaguanyat director Joan Soler.

(Podeu veure també el tema 50 anys de Plácido, de Jordi Estrada, Aina Font i Ferran Sardans, publicat a El Pou de la gallina el desembre de 2011).

Jaume Roures, mes enllà de l'activisme

Jaume Roures va ser a finals de juny a Manresa, a la Universitat Catalana d'Estiu, i era un candidat de primera per a la secció de l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina. Per obrir la boca, em va tocar resodre a mi la gasetilla. Sort de la foto de Joan Closas!

Jaume Roures, 
més enllà de l’activisme 

Jaume Roures i Llop (1950) va ser el dijous 29 de juny a Manresa, a la taula rodona El cinema (en) català en el mon globalitzat dins de les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu. Ho va fer al costat a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Com que venia en crosses —un post-operatori de genoll— d'entrada l’home no estava per gaire floritures però tothom sabia que es faria escoltar, perquè en Jaume Roures ha estat sempre un personatge de molts possibles. Els que el coneixen bé diuen que té dos vessants diferents: un de més rebel i mitòman —es va embrancar a produir pel·lícules d'un Woody Allen en decadència (Vicky Cristina Barcelona, el 2008 i Midnight in Paris, el 2011) o, abans, un documemtal sobre Fidel Castro titulat Comandante (2003), sota la batuta d'Oliver Stone. I alhora, pot arribar a ser fred i implacable, amb una visió per al negoci i les oportunitats un punt depredadora. I coneix bé els fils del poder que es mouen des de la cinquena columna, i quines peces cal bellugar per activar i desactivar la propaganda. Autodefinit d'esquerres, defensa el dret a la independència de Catalunya i és dels que advoca per un referèndum tot i matisar que potser votaria quedar-se a Espanya. De jove havia militat al Front Obrer de Catalunya i a la Lliga Comunista Revolucionària, i fins va pasar per la presó. També va fer estada a la primerenca i revolucionària Nicaragua sandinista. Però va ser el seu pas per Televisió de Catalunya, on va ser responsable fins al 1991 del departament de Notícies i Esports, que li va obrir tot un món. Entre les fites hi ha Mediapro, és clar, des de 1994, però també la concessió de la darrera llicència de televisió analògica en obert que es va concedir per part del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: parlem de La Sexta (2006). Només les males llengües fan córrer que, gairebé al mateix temps, amb Tatxo Benet, Toni Cases i Ignacio Escolar de director, Roures impulsava —pèrdues incloses— l’edició en paper del diari Público (Madrid, 2007-2012). Si més no, tot indica que aleshores el balanç li va ser profitós, encara que no tant per la redacció acomiadada.  Polemista ardit i home bregós, més endavant va disputar-li al grup PRISA els drets de retransmissió dels partits de futbol a l'Estat. A Manresa la taula rodona no va moure gaire públic —la tarda era de llamps i trons, literalment. Roures, complint el pronòstic, va defensar el cinema entès com una indústria, i va reclamar una major professionalitat, qualitat i internacionalització. Va carregar contra el doblatge com a reminiscència del franquisme i va diferir amb Judith Colell del paper dels espectadors: «Si el cinema Català s'ha de basar en l'activisme i la militancia de la gent, anem malament!».

S'ha mort en Kirk Douglas!

Amb 103 anys! S'ha mort el Kirk Douglas, sí, i a les set i pocs minuts que ja ens ho ha dit la Terribas. I jo he quedat astorat que encara fos viu aquell tros d'home que jo vaig veure fa mig segle, a la meva primera sortida al cinema sense els pares. Al Loiola, és clar. Amb la colla de tercer de primària! El cinema, la llibertat i aquella sensualitat italiana de la Mangano. Però sobretot l'absolutat innocència que tot sovint encara enyoro.

Anar al Loiola! Quan m'ho va proposar el Xevi Font vaig quedar paradíssim: anar al cine sols, sense els pares? Si home, si era la mar de fàcil, només els havia de demanar permís i un duro per l'entrada. Amb tres pessetes més ens prendríem una gasosa i tot! Tal dit, tal fet, jo també vaig baixar nerviós i puntual el carrer Viladordis, i a les quatre va començar un d'aquells programes de duro a base de Marisol -era la d'uns ye-yés que es coneixien al tren i cantaven cançons i que ara ni que em matessin sabria recordar quina era-, i després Ulises, amb el Kirk Douglas. Entre pel·lícula i pel·lícula vam anar a buscar la gasosa, ampolla individual, de la IRSA, amb canyeta: fins i tot algú es va atrevir a fer-la rodolar un cop buida. Fou el Xevi? l'Armengol? I la Núria Barnils, era amb nosaltres? la Sellarès? O l'Eva Pons? Tan se val, a mi em va semblar una tarda fascinant. I encara més quan, passades les dues pel·lícules, la colla va fer per anar-se'n mentre jo veia que molta gent es quedaven asseguts. "Que les tornen a fer?" vaig demanar innocent. El Xevi, que era qui duia la veu cantant, va asseverar sense embuts que sí, que i tant. La meva curiositat anava més enllà: "I s'ha de tornar a pagar?" No, és clar que no -però tots els meus companys de 3r de primària van tocar el dos. Sense rumiar-ho dos cops, em vaig acomodar a un lateral i vaig tornar a empassar-me les peripècies de la Marisol, que es veu que no tenia pare i l'oncle era un malànima. Després tornà l'Ulisses, Polifem, el cant de les sirenes i una senyora de pitram generós que jo encara no sabia que era el de la Silvana Mangano, però on l'heroi encistellava amb precisió olives -o potser només eren els pinyols?- en un exercici que sempre més m'ha predisposat als mites clàssics.

(el post sencer té cinc anys, aquí)

Qui no coneix Conxita Parcerisas?

El Pou de la gallina d'aquest juliol presenta una Manresa en continua adaptabilitat si volem que sigui una ciutat amable per a tota mena de discapacitats. El nou ascensor que connecta Santa Llúcia amb la plaça Major n'il·lustra la voluntat des de la portada. Tot just a l'altre extrem, i tancant el número, el "Qui no coneix..." presenta Conxita Parcerisas. Trenta-cinc anys de banca al carrer Guimerà no han ofegat un itinerari vital divers i entusiasta, marcat per la història i el cinema. El retrat de Maria Picassó remata la feina: és ella, sens dubte, la Xita de sempre!

Conxita Parcerisas,
una dona amb molta història

I és clar que la coneixeu: Conxita Parcerisas i Estruch! El pare era un fuster de Fals, que venia de perdre la guerra i es va casar amb una modista d’Aguilar de Segarra. I és allà on va néixer la Conxita, a les darreries de 1953. Però hi va fer una estada curta, tot just un any, al cap del qual la família es plantà a ca l’Asols —ben bé a l’ombra de la Seu, en un barri antic, divers i popular. El seu pas per l’escola de Casa Caritat continuarà, gràcies a una beca, a les monges de Sant Francesc. I finalment farà el 5è i 6è de batxillerat al Peguera. En aquell moment la seva planeta es creua amb una oferta feta al mateix institut per un representant del Banc Mercantil: els calien nois i noies per treballar a l’estiu. I la Conxita, com d’altres companys, va dir que sí, que ho provaria... i s’hi va estar gairebé trenta-cinc anys! Canviava la marca —del Mercantil a Banca Catalana, i després el BBVA— però ella perseverava pacient i puntual, cada dia de cada dia a les mateixes oficines del carrer Guimerà. Com que la dona no tenia l’esperit que la banca reclama, va superar el COU nocturn i, immediatament, la llicenciatura de Geografia i Història, en horari de tarda. Paral·lelament, s’acostà a l’escoltisme i l’Església més progressista del moment, i d’aquí en vingué el compromís polític. Cap de llops a Sant Joan de Vilatorrada, hi coincideix amb Joan Cornet o en Salvador Torras i el seu activisme es canalitza a la Unió Socialista del Bages. Després coneixerà la colla vinculada al Sant Francesc Xavier, amb en Joan M. Serra, el Nasi Segon, en Pep Huguet o l’Ignasi Perramon, amb qui acabarà casada. Amb ell tindran el Guillem i l’Oriol, en una maternitat marcada pel compromís municipal del pare (alcaldable pel PSAN el 1979 i molt sovint regidor des d’aquell primer ajuntament democràtic). La Conxita durà doncs el pòndol de la llar però conservarà tothora vida pròpia, fent bategar la seva passió per la història o el cinema. I és aleshores, tot just amb 51 anys, que una segona oferta bancària li torna a canviar la vida. «Em van oferir de prejubilar-me i em va semblar perfecte!». Compteu: han estat vora quinze anys de recerca històrica i compromís associatiu. Fou una dels set fundadors de l’Associació Memòria i Història de Manresa (memoria.cathttp://www.memoria.cat) i, amb Lluïsa Font, també engeguen lesHistòries de les dones de Manresa(Manresanes/blogspot.com). També elabora i revisa el cens dels represaliats per la guerra civil, amb Josep Alert, en una feina que l’ha dut moltes hores a Capitania militar, a Barcelona. I ara mateix s’ha capbussat en la commemoració dels 80 anys dels bombardeigs de Manresa, forfollant arxius i buscant més testimonis. Què més es pot demanar? Doncs si encara li quedava un bocí de temps, tenim la Conxita a Cine Club, des de fa ben bé dotze anys, en un procés de renovació de l’entitat que prova d’arribar a gent més jove i diversa, i guanya espectadors a cada temporada. De tot se surt i nosaltres celebrem que, almenys en el seu cas, la banca no hagi guanyat. Això sí que és fer història!

El gran día, tornem al cinema amb tot l'institut

Ara fa un any, des del Col·lectiu Una altra educació és possible vam presentar a Manresa la pel·lícula de Pascal Plisson Camino a la escuela. El cas és que va ser un èxit i, en sortir, uns quants profes ens vam proposar portar-hi tots els nois i noies del Catà. Això era el mes de febrer i un mes més tard, en una matinal extraordinària, hi vam dur els més de 300 nois i noies d'ESO i Batxillerat. A peu, xino-xano, gairebé com un pròleg d'allò que anàvem a veure: la història de quatre criatures viscuda en quatre llocs ben distants del món però que compartien la capacitat d'enfrontar-se a les adversitats -i a vegades perills- per arribar... fins a l'escola! Contra els temors -perquè sempre hi ha un moment que pateixes per si funcionarà, per si els agradarà, per si s'hi embadaliran o no- doncs això, que la pel·lícula els va agradar molt. Potser perquè, d'una banda, això d'anar al cinema comença a ser una singularitat. I en segon lloc perquè les històries que van veure, paisatges exòtics a banda, no són tan lluny dels seus maldecaps i mancances.

“Sovint oblidem la sort que tenim d’anar a escola. En algunes parts del món el camí a l’escola és una cursa d’obstacles, i l’aprenentatge és una conquesta. Cada matí, a vegades jugant-se la vida, criatures plenes de coratge emprenen el viatge cap al coneixement. Aquests escolars són els herois de les seves pròpies històries, històries reals”.

Per això quan vam saber que, enguany, el mateix director havia estrenat El gran día a l'Institut vam pensar de repetir l'experiència i fer-ho coincidint amb la inauguració de les Jornades "Catà en Acció". I ara ja ho tenim lligat -la tècnica ho facilita, però hi fa molt la complicitat dels cinemes BagesCentre! Com l'any passat, la història és la de quatre nois que lluiten per aconseguir allò que volen. De fet, es tracta de tornar a presentar l'esperit de lluita dels joves, en quatre històries que reflecteixen les dificultats del seu entorn: l'Albert, que vol formar-se com a boxejador a l'Acadèmia d'Estudis de l'Esport de Cuba; en Tom, d'Uganda, que vol treure's el títol de guarda forestal; la Nidhi de l'Índia que aspira estudiar enginyeria i, finalment, la Deegi de Mongòlia que vol superar unes proves de contorsionista per treballar en un circ de Singapur...

El missatge és senzill i directe: amb dedicació i esforç es pot superar tot. I al darrera, encara un reforç per a tots els que ens dediquem a això de la docència: l'educació és una eina cabdal per lluitar contra la pobresa. Contra la desigualtat. I per un món una mica millor. Al capdavall, la matinal serà un altre petit esforç, però segur -segur- que valdrà la pena. 

Pasolini, assassinat fa quaranta anys

40 anys de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini. Recullo tres breus retalls d'aquesta setmana, i constato encara la incomoditat que Pasolini ens desperta. I és que malgrat l'absència, ens continua interpel·lant, ara que ja hem vist complir les seves intuïcions sense manies: quaranta anys després, amb la globalització ha crescut la pobresa i la violència arreu del món. I a la fi també l'aculturació de les classes subalternes, que certifica la victòria definitiva del capital: no ens han quedat ni els antics referents populars… o han quedat reduïts al futbol que Pasolini tant estimava.

Ahir va fer 40 anys de l'assassinat de Pasolini a la platja d'Ostia, aquell lloc inhòspit, brut, desemparat, solitari en la immensitat d'una extensió de sorra sense fi. Nani Moretti, a Caro diario, hi va amb la seva Vespa. Repassa la premsa d'aquells dies obscurs de novembre, dies de plom, i es pregunta com és que encara no ha estat al lloc on Pasolini va morir, destrossat pels cops dels feixistes i per les rodes del cotxe que li van passar pel damunt. Durant cinc minuts, sense dir res, només amb les notes melancòliques d'un piano, Moretti recorre carreteres estretes a tocar del mar, amb guinguetes i barraques, pols i escombraries, brutícia i fang, males herbes, dunes i tanques de fusta amb uns filferros que fan de barrera. Arriba a la fi davant una esplanada on hi ha una escultura paorosa, descolorida i rovellada per l'acció de la sal. Al fons, una porteria de futbol que també ens aboca a un paisatge desolador. 

Aquella nit, Pasolini havia menjat uns espaguetis en el sopar amb uns amics. Els va confessar que, si després de la seva mort, algú escrivia sobre ell no sabia com el definiria, perquè «fins que un home no mor no es pot reconstruir el que ha estat en realitat, com si es tractés del muntatge final d'una pel·lícula». ¿Quin Pasolini reconstruïm, doncs, 40 anys després? Potser allò que va dir Moravia en el funeral: un poeta. «I, que mereixin aquest nom, només n'hi ha dos o tres en un segle». 

Josep Ma. Fonalleras, El Periodico

DESHUMANITZACIÓ. Aquests dies recordem Pasolini en el 40 aniversari de la seva mort. Ell va buscar l’experiència humana en la seva radical i sovint desoladora materialitat. Ell va advertir que la cultura del mercat eliminava la memòria i desdibuixava l’experiència, cada cop més impersonal, que pretén guanyar-nos a base de promeses d’asèpsia i d’eliminació del sofriment. S’esvaeix el sentit tràgic de la vida, base del respecte mutu: tots som precaris. I es redueix la capacitat per viure la tristesa i donar entitat al dol. Triomfa la negació de la condició humana. La deshumanització de l’altre: no són homes, són immigrants, com si la seva desesperació els condemnés a una condició subalterna. 

Josep Ramoneda, Ara

Pasolini o la violència de la contradicció 
(...) La nit de l’ú al dos de novembre de 1975, la vida de Pier Paolo Pasolini s’estroncava de manera abrupta i violenta en un descampat proper a la platja d’Ostia, als afores de Roma. (…) Pasolini moria, esclafat per les roderes d’un o més automòbils, en una zona que recordava els exteriors del subproletariat romà filmats en treballs com Accatone o Mamma Roma. El seu director era assassinat, teòricament, per un delinqüent de baixa estofa, prostitut a estones perdudes, que responia al nom de Pino Pelosi, amb un aspecte físic que semblava una barreja de Franco Citti i Ninetto Davoli, habituals en la filmografia pasoliniana. Però la mort del director de Teorema no va ser obra d’un únic criminal. Hi ha molt encara per aclarir i massa vegades s’ha apuntat la possibilitat que fos un crim d’estat, ordit per la màfia però suggerit per un sector de la Democràcia Cristiana que en aquells moments governava Itàlia en el marc dels coneguts com a “anys de plom”... 

Jaume Radigales. Núvol

Bach, la Passió segons sant Mateu

Vaig ser al Palau de la Música, diumenge passat, per escoltar-hi la Passió segons sant Mateu, de Johann Sebastian Bach, sota la direcció de Jordi Savall. D'això ja en fa vuit dies, i encara em sembla que la sento, com si m'acompanyés en aquest final de Quaresma. No tinc cap capacitat per analitzar l'estol d'intèrprets que hi participaven: un devessall de solistes, La Capella Reial de Catalunya, Le Concert des Nations i, també, el Cor Infantil dels Amics de la Unió, de Granollers, a la primera part. Però el conjunt em va semblar brillant, amb tota la força que destil·la una obra d'aquesta envergadura. I amb el text bilingüe a la mà -la versió catalana de Miquel Desclot- vaig passar tres hores de pura joia, fins al cor que ho acaba:

Ens asseiem amb ull plorós
i a la tomba us diem suau:
reposeu en dolça pau!

Reposa, cos llangorós!
Que la llosa sepulcral
faci de coixí perfet
a l'esperit inquiet,
que hi trobi repòs total i els ulls
es cloguin en el goig final.

La Passió sempre ha estat tragèdia, i per això em commou una i una altra vegada cada cop que torna la Quaresma. Però, a mig camí del sagrat, la de sant Mateu i Bach sempre em trasporta fins a l'Accattone de Pasolini. I és en aquest trànsit que m'encongeixo a la cadira: intuir per un moment que la nostra redempció, tot allò sagrat, és just a pla carrer, a costat nostre. Això m'impressiona, això i tota la música de Bach.