dimecres, 30 de novembre del 2011

Tota la barra de deu dies

D'ençà el diumenge electoral que no he escrit ni una paraula. Podria argumentar una certa necessitat de perspectiva, una voluntat analítica més acurada. I no, només puc parlar de mandra, molta mandra i també d'un cert desassossec, que deia aquell poeta. I això? És cert que ERC ha retingut tres diputats i fins que els resultats més a la vora ens acompanyen -l'apunt domèstic: a Castellbell i el Vilar, un 15% més: xampany!. Però no ens enganyem: el paisatge després d'aquesta batalla és decebedor i em temo que això tot just comença, que ens en plouran per totes bandes i que el país fugint del foc s'ha abocat a les brases. Brases convergents, entesos. Però brases. Encara Rajoy no ha badat boca que el MHP, confonent el bon resultat de CiU amb un plebiscit de la seva política de tisorada, ja s'ha afanyat a receptar una nova tanda de xarop i dieta rigorosa. En les nòmines de la funció pública, en els preus de l'aigua, l'energia i les taxes. En els serveis sanitaris que es veuen retallats, reduïts i envoltats de conjectures que per res els afavoreixen -però al conseller Boi Ruiz li agrada tant donar idees! I enmig de tot el sarau, la voluntat de retallar els recursos de la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals i del número de canals de TV3. Increïble. Aquesta no me l'esperava, de debò. Imprescindible la lectura d'en Joan Manuel Tresserras el dilluns a l'Ara, "la Corporació, filla d'una política il·lusionada i compromesa de construcció nacional, no pot ser objecte, ara, d'un tractament d'inspiració estrictament comptable". D'inspiració comptable però amb un fonament polític molt i molt decebedor: Convergència i Unió posada al servei d'un PP rampant. Aplicant el programa popular sense miraments en nom de la crisi. Brandant el pacte fiscal però jugant a favor dels de sempre. I doncs ja ho deia en Duran: amb el cap, i el cor...  i la cartera. Que vol dir repartint entre els amics -la rifa de de la Vanguàrdia: acaben de rebre 2 milions d'euros. L'Homs que ens avisa, "és legal". I tant que deu ser-ho. Tant com que és una vergonya. I trobo a faltar aquelles veus crítiques -aquelles que fins fa un any tot els semblava poc i mal engiponat- que diguin alguna cosa... Per tota la resta, paciència. Tincs més feina que mai a corregir i, si tot va bé, aquest 22 de desembre estrenarem un espectacle amb la canalla de l'Institut Guillem Catà que farà tronar i ploure. "Nadal al Catà" es diu la cosa, barrejant versos de Sagarra amb trossos del Pastorets d'en Folch i Torres. Almenys riurem! Paciència, doncs. I austeritat, i pedagogia, i tota la disponibilitat que diu que els patriotes ara i sempre hem de tenir. Tot això i més, segur: no em cansaré de lluitar. Però no em direu que, tot plegat, no sembla mentida. Han passat deu dies des del 20N. I no recordo d'haver vist mai tanta barra plegada.

20N, la secció local d'ERC Manresa segueix l'escrutini per TV3. La foto la vaig fer tard, tranquil·lament, quan ja se sabia que ERC molt probablement retindria el diputat per Girona. O diputada, per ser exactes, la Teresa Jordà, que ens va anar de ben poques dotzenes de vots...  

diumenge, 20 de novembre del 2011

La incògnita d’aquest diumenge electoral

Escric aquestes ratlles al cap d’un dissabte de reflexió. Tampoc hi he destinat gaire estona. Tenia el vot decidit i tenia clars els motius de la meva decisió: un vot que vol ser netament d’esquerres i independentista. Compromès nacionalment i social. Com deia Ovidi Montllor, “perquè ja no ens alimenten molles...”. Ara bé, quin sentit té escriure tot això, no pas per provar d’incidir subtilment sobre el lector sinó, senzillament, per no fer el ridícul si ja coneixeu, potser, els resultats? Us proposo, doncs, tres nivells de lectura segons el moment dominical que hagueu clicat aquest “ManresaInfo”...

Si ho llegiu abans d’anar a dinar. Dutxeu-vos, vestiu-vos i esmorzeu. O dutxeu-vos, esmorzeu i vestiu-vos. El menys recomanable és dutxar-se després de vestir-se. I després, què? Pondereu el moment: cal anar a votar? Perquè alguna cosa us diu que és millor jaure i fer sofà. Ras i curt, aplicar-se una bona dosi de la pomada habitual (“tots són iguals”, “només ens volen pel vot”...). Hi ha versions més elaborades (“A Madrid no se’ns hi ha perdut res”) i més indignades (“amb que no hi comptin!”). I bé, no entro a discutir-ho –només em donen 2500 caràcters- però sí que és cert que l’abstenció d’avui només subratllarà l’èxit de l’opció guanyadora, per molt greu que demà ens sàpiga. Fem un pensament? Sortiu i voteu, i voteu amb llibertat. Sense por, sense prejudicis. Se’ns hi ha perdut tantes coses a Madrid! No es tracta d’encertar el guanyador sinó de votar el què més et convé o el projecte que més t’estimula. I ara cito Joan Fuster, quan ens recorda que “la política, o la fas o te la fan”. Quan tornem, el sofà encara hi serà!

Si ho llegiu havent dinat. Potser encara us fa més mandra, el dia curteja i tot això i allò que dèiem. I doncs, què? migdiada fins a llevar-nos al país dels barrufets?. Sí, sí, blaus. Els més polemistes argumentareu, “i és que per ventura el meu vot ho aturaria...?” Per inversemblant que sembli, cada vot compta. I a les vuit del vespre la fotografia pot ser definitivament homogeneïtzadora o que ens singularitzi.

Si llegiu aquest text després d’haver conegut els resultats: sí, direu que ja estaven cantats. Podeu instal·lar-vos en el “ja es veia a venir” i fins i tot rabejar-vos en les xifres. Els que pugen i els que baixen, aquells que suren i els que s’enfonsen definitivament. No vull fer pronòstics, doncs, que potser jutjaríeu poca-soltes. Però sí que us recomano, tan si en aquesta hora fosca del dia heu votat o no, que ja cal que aprofitem els tres anys sense eleccions que se’ns acosten. Tres anys sense urgències electorals però imprescindibles per re-polititzar la nostra vida. Els riscos són evidents: ens calen eines i arguments perquè ens hi juguem els nostres drets, els nostres recursos, i fins el nostre país. També la democràcia... Per això dic resoltament que la incògnita d’aquest diumenge no és el resultat. La incògnita que em queda és si, des de demà, el sabrem fer útil.


Publicat avui mateix a ManresaInfo.

La foto, pescada via Google imatges només s'ha d'entendre com una "presentació del producte". I el final potser ha resultat ser molt críptic: vull dir que, surti allò que surti, se'ns gira feina. Això suposant que mai n'haguem deixada de tenir...

dimecres, 16 de novembre del 2011

... però dilluns manarà Rajoy

Ho vaig escriure ahir, pessimista: "La campanya, com un tràmit, s'enfonsa als bassals. I tot plegat m'entristeix perquè enmig del marasme no percebo l'empenta que a tots plegats ens convindria...". Per això m'he sorprès avui tot llegint Vicent Partal a Vilaweb, que també descriu aquesta campanya com la més tediosa que es recorda. "Ho és. Però no ho és perquè sí. Entre més coses, ho és perquè, al Partit Popular, ja li convé una campanya poc animada, que li permeta de passar-hi de puntetes, a l'espera d'un resultat aclaparador diumenge".  Entesos. Però també perquè aquestes eleccions, més que guanyar-les el PP, les va perdre el PSOE fa mesos, cada vegada més confosos entre ells... I amb tot, unes eleccions que són molt importants per a les "altres" opcions. Potser minoritàries, però més vives que mai. Com ara Esquerra Republicana: heu vist les seves propostes? Nou punts, que ni a decàleg arriba.

1 - La independència fiscal, el nostre concert econòmic: no podem seguir perdent el 10% de la riquesa cada any.
2 - Prioritzarem infraestructures que creïn llocs de treball i ens obrin al món, com el corredor mediterrani, i no les que van de Madrid a enlloc.
3 - L’estat de benestar. En salut, gastem 300 euros menys per persona i any que la mitjana estatal. Prou de retallar-la!. Amb els nostres impostos tindrem una educació d’èxit per a tothom, totes les pensions de jubilació per damunt del salari mínim i habitatge pel jovent.
4 - Reduirem les cotitzacions de les petites i mitjanes empreses que contractin persones aturades. 5 anys sense impostos per a les persones joves i en atur que es facin autònomes. I apujar els impostos a les grans fortunes.
5 - Els bancs al servei de les persones i de les empreses: qui torni l’habitatge, no ha de pagar hipoteca.
6 - Promoure referèndums vinculants i apropar així la política a la ciutadania.
7 - Eliminar ministeris inútils, Senat i diputacions amb una gestió austera dels recursos públics.
8 - Retallar la despesa militar com ja han fet, per exemple, a Alemanya en un 40%.
9 - El català, eina de cohesió social. Vetllarem per la immersió lingüística i la consideració del català com a la llengua vehicular de l’ensenyament.

Tot això sí, i encara més: cada papereta és un altre pas cap a la República catalana. Cada vot a ERC només s'entendrà així. Ens podríem permetre el luxe de quedar-nos a casa? Diumenge cal anar a votar, per tediosa que hagi estat la campanya. I votar en clau nacional i d'esquerres. En positiu. Bosch i , al Senat, Broggi. L'endemà Rajoy ja serà a La Moncloa. Deixem per dilluns, doncs, "començar a imaginar com ens hi afrontarem..."

I com que no pot pas quedar tot per dilluns, avui he acabat el dia fent una bustiada del butlletí d'ERC per Castellbell i el Vilar, porta a porta, amb l'Albert Mulero i en Ramon Rovira. Menys de dues horetes per uns papers -"el Sereno número 4"- que demanen el vot d'aquest diumenge per ERC, però que també expliquen, amb detall, les reflexions sobre el futur institut de secundària o la valoració dels primers mesos del nou consistori...

dimarts, 15 de novembre del 2011

Plou sobre el Catà

Plou, o torna a ploure, com vulgeu. I com que els dimarts plego d'hora de les classes a l'institut, m'ha sorprès a mi mateix veure aquesta imatge tan tardoral del carrer -del carrer de Rosa Sensat!- sense alumnes ni trànsit. Una foto muda i molla, amb fulles d'auró i uns núvols grisencs que pronostiquen encara més aigua sobre l'institut Guillem Catà. La mullena està clara però el silenci només és aparent perquè, darrera aquestes parets, hi ha uns quants centenars d'adolescents que mai no es cansen. Criden força i es remouen més. Però és dimarts i jo plego d'hora. Per això, tornant cap a casa, passo pel mercat setmanal de la Font dels Capellans  I mentre enfilo el carrer Coma i Galí, recordo que som a la recta final d'una campanya electoral. És clar que sense clients a les parades ni la densitat d'un dimarts qualsevol, no es nota l'eixam dels partits repartint flyers o caramels. M'aturo per comprar tomàquets, mandarines i fins uns xampinyons magnífics. La pluja apreta i tot ho esquitxa. Reprenc el camí i encara topo amb en Josep Vives, candidat al Senat espanyol per CiU. Ens saludem cadascú sota el seu paraigua, regalimant: la tropa oficial que l'acompanya somriu. Però ningú aparta les mans de les butxaques. No hi ha res més. La campanya, com un tràmit, s'enfonsa als bassals. I tot plegat m'entristeix perquè enmig del marasme no percebo l'empenta que a tots plegats ens convindria...

dijous, 10 de novembre del 2011

El 20, voteu Esquerra Republicana!

Aquest vespre hem fet a Manresa el principal acte de campanya per part d'ERC al Bages. Als Carlins, a quarts de nou del vespre. I reconec que hi anava una mica esporuguit: ni em feia peça l'espai ni aquests dies m'arribaven comentaris de la convocatòria, com si fos una cosa només per a iniciats, per als convençuts de sempre. Doncs bé, no em sap greu admetre que només eren temors i que la trobada ha funcionat, i ha funcionat molt bé. L'espai, és clar, era d'una indissimulable austeritat. Però a poc a poc i des de les vuit ha anat venint gent. De Manresa i d'arreu del Bages. La majoria d'ERC o de Reagrupament, és clar, però també molts d'altres que feia dies que no coincidíem...

I ha valgut la pena, també pels continguts. Perquè aquesta "República del sí" que anuncia el nostre eslògan podia pla quedar-se en un altre reclam idealista, carregat d'esperances però sense concreció. Un producte tan feliç com innocu. I no ha estat així de cap de les maneres: el projecte republicà que avui branda ERC és descaradament la millor recepta pel país. I no funciona en clau sentimental sinó, sobretot, per l'interès que desperta, que està despertant. Per això m'ha agradat escoltar els discursos dels candidats del Bages -l'Eloi  Hernandez, la Carme Bertral- i encara els de Rut Carandell, reclamant la política com la millor eina per canviar les coses, i incitant a qui l'escoltés a triar entre "la comunitat autònoma del res canviarà o la República on tot és possible". I ja no hem parat.

Avui Alfred Bosch ha trenat un molt bon discurs, combinant el dèficit fiscal amb l'atur i la crisi. I posant el nostre projecte al servei del país i de tots els nostres conciutadans. Per generar feina, per avançar en la justícia social. "Serem útils perquè tenim un somni. No per col·laborar amb l'estat". I perquè a Madrid no hi anirem a negociar sinó a fer una oposició intel·ligent, ferma, decidida i clara. "Perquè el país el construïm aquí però el defensem allà". I sigui quin sigui el resultat, "val molt més un escó independentista que vint-i-cinc escons invisibles". O bé 10 d'interessats...

I finalment Oriol Junqueras. Un discurs diferent, serè, vivificador. Junqueras captiva l'auditori i té la virtut d'encomanar una complicitat generosa, sense gaire giragonses. Per això remarca que el resultat del 20N serà important, però que "encara ho és més aquesta il·lusió, l'entusiasme i l'orgull dels que ens hem aplegat per construir el futur del país".  Avui, sense renúncies, Oriol Junqueras ha recuperat tota la bona tasca d'ERC al darrer govern de la Generalitat, i encara una part de l'herència Pujol i la de Pasqual Maragall.  Més enllà, Junqueras ha ofert ERC "per donar la mà" a CiU "Estem disposats a acompanyar en el concert econòmic. Però si no accepten la nostra mà no tindran cap excusa per explicar que han preferit pactar amb el PP". Acte seguit no s'ha estat de denunciar un acord entre CiU i PP per desmuntar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o la projecció exterior de Catalunya amb el tancament de les representacions de la Generalitat a Brussel·les, París, Berlín o Standford. Estopa a raig per en Duran i Lleida i aquells que han fet de Madrid una agència per a la defensa no pas dels ciutadans sinó de lobbyes amics... Perquè ERC no callarà mentre es retallen alguns dels pilars de l'estat del benestar. A manera d'exemple, "mentre la senyora Chacón gasta a l'exèrcit 44 vegades el nostre dèficit sanitari".

No sabria què més explicar. Els Carlins vibraven d'entusiasme i Junqueras ha acabat anunciant que tot just "hem infantat un nou projecte". L'eina que el país necessita per tota la confiança que el proper diumenge 20 de novembre ens dipositin. Me n'he tornat a casa convençut que anem bé, que aquest cop l'encertem. I que el trajecte serà llarg, sí. Però fecund. I amb bons companys per fer-lo...

dijous, 3 de novembre del 2011

Avui faig cinquanta anys

Avui faig cinquanta anys, sí. I estic content de celebrar-los, si més no per la xifra, rodona i d'unes proporcions considerables. Mig segle, poca broma! No faig retret de res a ningú, ni al mateix Altíssim, tot el contrari: malgrat algunes hores aspres, els dies cantelluts -hi entra de tot en cinquanta anys!- em penso que he tingut sort des del primer dia. Agraeixo, doncs, l'amor de ma mare que des d'aleshores m'ha fet suport en tot, i del meu pare que ja no hi és per celebrar-ho. De M., amor i també paciència: amb ella hem fet plegats la major part d'aquest trajecte. I de la C. i la J., que m'agradaria que m'acompanyessin en el tram final. Gràcies, encara, als germans, als amics i amigues, a tots aquells que estimo, amb qui he compartit i de qui tant he après. Enyoro tots els que em són absents. I espero poder continuar passant-m'ho bé tot treballant mentre pugui. Al capdavall, desitjaria el millor futur d'igualtat i justícia per la meva ciutat i pel meu país. I, si pogués ser, que els meus ulls veiessin aquesta Catalunya lliure - i plena, culta, rica...-  per la qual de fa tants anys que lluitem.

(La criatura de la foto sóc jo mateix, un altre 3 de novembre, però el de 1963, i és en color perquè es tracta originalment d'una diapositiva. Està feta al camí de Viladordis i, al fons, hi ha els camps on avui es troba l'institut Guillem Catà, allà on ara mateix treballo. Fet i fet, cinquanta anys sense, pràcticament,  moure'm del barri de la Sagrada Família de Manresa. I el cas és que no m'he avorrit gens...)

dimarts, 1 de novembre del 2011

La catorzena Mediterrània, el què i el com

Enguany he fullejat el programa de la Mediterrània amb uns altres ulls. Sense cap mena d’apriorisme ni tampoc responsabilitat. I m’agrada poder dir –poder tornar a dir!- que m’ha agradat. I és que la Fundació Fira Mediterrània està fent una molt bona feina. Algú recorda la primerenca “Fira d’espectacles d’arrel tradicional”? Aleshores n’hi havia prou amb ser aparador i punt de trobada d’aquelles companyies que feien de la tradició una eina de creativitat i contemporaneïtat. I doncs, d'aquell "treballar la tradició sense complexos” fins a esdevenir exemple d’excel·lència artística i impacte econòmic, hi ha un recorregut fecund. I un reconeixement que aquests darrers anys ja té la categoria d’internacional.

Avui la Fira ja és plataforma més que no pas aparador, un veritable mercat i espai d’intercanvi. És una suma de complicitats que n’ha permès el creixement, i que ho ha fet en paral·lel a la transformació de Manresa, en el seu espai públic, en els equipaments i fins i tot en els equips tècnics. Perquè, a veure, algú s’imagina la Fira d’avui en els carrers, els equipaments o les maneres de treballar de 1998? La perspectiva de catorze anys comença a ser clara: Manresa hi ha guanyat, i hi ha guanyat molt.

Però com en els bons negocis, també hi ha guanyat tothom. Per això avui m’admiro del programa absolutament reeixit, conscient que és el tercer cop que neix d’un reajustament pressupostari. I a major austeritat, intueixo majors complicitats. Sense temeritats, és clar! Però la Fira ha sabut fer més per menys. Que vol dir que ha guanyat eficiència, i que els recursos públics no hi són “per aparentar” –el món és ple de fires i mercats inútils!- sinó només a favor d’una rendibilitat contrastada. Social i creativa, per descomptat. També econòmica: ho diuen els darrers estudis externs. A la Fira, de cada euro públic invertit en reverteixen set en contractacions. 7 per 1, i fins a setanta vegades set: la ressonància evangèlica és prou evident –i doncs, la mediterraneïtat fins sembla present al compte de resultats!. En fi, pel que fa a l’impacte local, s’acosta als 3M d’euros en uns pocs dies. Em penso que tot plegat no permet dubtar ni un moment de l’encert de la proposta...

Hi torno, però: he fullejat el programa i des de setembre que vaig comprar les entrades que em van semblar convenients. Perquè el programa no decep, tot el contrari: conserva l’aroma dels darrers anys, de feina ben feta –el fil conductor de Carles Santos, Gelabert & Azzopardi i enguany Perejaume!- De festa i de feina, a plaça i a llotja, de jornades professionals i de suports diversificats: del governs d’Aragó i d’Andalusia, del País Basc o de la Puglia italiana. I encara que no en tinc dades, estic convençut que els 1000 professionals que es van aconseguir el 2010 ja no tenen marxa enrera. Més gent, més contractes, més oportunitats. Manresa té una fira de característiques singulars, especialitzada, reconeguda, amb resultats palpables. Fins i tot amb “una manera de fer” que sens dubte ha propiciat el tàndem d’en Jordi Bertran i la Tere Almar. El “què” es fa i el “com” es fa. En la gestió cultural –a Manresa sortosament en trobaríem d’altres exemples- ambdues coses són importants. Doncs això, que val la pena de vetllar-ho, i fer créixer hereus i fins no plànyer-hi els recursos si els resultats acompanyen: perquè no és gaire habitual i, a més a més, té la virtut que s’encomana. Que deu ser el millor dels beneficis.


A tomballons, publicat avui a Regió7

La il·lustració és el cartrell d'aquesta 14a edició. Si voleu conèixer el programa cliqueu aquí