Avui faig cinquanta anys, sí. I estic content de celebrar-los, si més no per la xifra, rodona i d'unes proporcions considerables. Mig segle, poca broma! No faig retret de res a ningú, ni al mateix Altíssim, tot el contrari: malgrat algunes hores aspres, els dies cantelluts -hi entra de tot en cinquanta anys!- em penso que he tingut sort des del primer dia. Agraeixo, doncs, l'amor de ma mare que des d'aleshores m'ha fet suport en tot, i del meu pare que ja no hi és per celebrar-ho. De M., amor i també paciència: amb ella hem fet plegats la major part d'aquest trajecte. I de la C. i la J., que m'agradaria que m'acompanyessin en el tram final. Gràcies, encara, als germans, als amics i amigues, a tots aquells que estimo, amb qui he compartit i de qui tant he après. Enyoro tots els que em són absents. I espero poder continuar passant-m'ho bé tot treballant mentre pugui. Al capdavall, desitjaria el millor futur d'igualtat i justícia per la meva ciutat i pel meu país. I, si pogués ser, que els meus ulls veiessin aquesta Catalunya lliure - i plena, culta, rica...- per la qual de fa tants anys que lluitem.
(La criatura de la foto sóc jo mateix, un altre 3 de novembre, però el de 1963, i és en color perquè es tracta originalment d'una diapositiva. Està feta al camí de Viladordis i, al fons, hi ha els camps on avui es troba l'institut Guillem Catà, allà on ara mateix treballo. Fet i fet, cinquanta anys sense, pràcticament, moure'm del barri de la Sagrada Família de Manresa. I el cas és que no m'he avorrit gens...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada